Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem, com cada dimarts, per parlar-vos de cinema i compartim vosaltres, estrenes, temes i tot el que sigui de cinema que us vingui de gust sentir. Jo anava a dir que avui que no està el Joan qui presentarà, ja veig que no hi ha problema, que ho presenta o no presenta l'altre. Això mateix, aquí estem, en Francesc, en Jaume i la Carme, amb tots vosaltres. I el Joan que avui no podrà venir, però en dia sucessiu sí que ho farà. I, menys mal, menys mal que heu vingut, faltava poc per començar el programa, ja em veia jo parlant de cinema gastronomia, que és el tema que parlarà la Carme. Ara ja que hi ets, al final del programa, recuperada, bueno, en bona part, del que la setmana passada es va impedir estar aquí, que ja ho vam comentar una miqueta, sense donar detalls, que Jaume parlarà a la segona part que sempre fem de Loquino Visconti. Molt bé. Gran director de la història del cinema. Gratíssim, gratíssim. Dels grans, grans. Efectivament, tot i que és itàlia. Bueno, ho dic així, perquè... Espera, espera, Jaume, que no se't sent. Ara. Ara, ara. Que no se't sentia. Que tens tu com els italians, ara mateix. Que m'encanta, però que sembla que només els grans siguin els que venen de joribot i això. No, però... I alguns japonesos. Justament els italians en tenen un munt de bons. I provenents d'italians, també. I els indis, abans que se'm oblidi, perquè després comencem a parlar de moltes coses i se'm anirà del cap, ja em conec, doncs fa un parell de setmanes així, jo em van comentar que havíem compartit la visió de la primera pel·lícula de la trilogia d'Apo, que tot indis s'ha llegit ran. Tens l'avió de passar, perquè... Jo ja he vist les altres dues. Ell té, ja li he passat la capsa, que no és meva, la setmana passada. Nosaltres també un moment oat a la passada, veurem. Doncs ho dic perquè la setmana vinem, precisament, a la filmoteca de la Generalitat, renovada, fantàstica, si no venen mai, completament recomanable, doncs justament dimarts vinent, el dia 12, que estarem aquí fent el programa, doncs comença un cicle, un cicle que jo diria històric, perquè poques vegades s'ha fet a Catalunya, una ocasió inmillorable de veure la filmografia, de contemplar la filmografia d'un dels grans directors de la història del cinema, com és aquest senyor de la Índia, que es diu Satyajit Ray. O sigui que ja ho sabeu, estigueu atents, sintonitzeu, i nosaltres jo crec que també hem de mirar de sintonitzeu i fins i tot a fer algun viatger, que ho sembla. Tentarem quedar, ja mirarem d'organitzar-ho. D'acord? Home, penso que són ocasions que s'han de aprofitar, s'han de aprofitar. Està aquí molt a prop i val molt la pena. I bé, per començar, parlem, si us sembla, ja, perquè ja hem anunciat una miqueta per les pel·lícules que hem vist. És que jo com que les tenia de l'altre dia, si voleu, les comento. No són gens noves, i per tant, tots les abreu vistes, però jo no les havia vist. Jo he vist la vida de Pi, ja sé que tothom la vista, o bueno, i el lado bueno de les coses. Com a mínim, tots els que van votar Hollywood, li van votar a l'anglí, al millor directe. Que hi ha un desacord molt gran, pel fet que se li ha ajudat al millor director, pel tipus de pel·lícules. Tu com ho veus? A mi la pel·lícula, primer, haig de dir-vos i confessar-vos que jo no havia vist cap pel·lícula en tres dimensions. Jo sé que això em fa de mal dir. No, no, no. Alguna vegada havia de ser la primera. Exacte. No era per mi massa suggerent el triar. I com que hi ha tantíssimes pel·lícules, no voluntàriament, però no m'he trobat anar a veure una d'aquestes. Però, en canvi, la vida de vi, com que li havien donat l'anglí a l'Òscar, i la vaig veure en tres dimensions. Deixeu-me dir alguna cosa de les pel·lícules en 3D. Endavant. A veure. La pel·lícula aquesta és una pel·lícula a dient, crec, a fer-la en 3D. Per què? Perquè la temàtica li és convenient. És una temàtica que surt una part de la Índia, és un zoològic, i que es veu part de la Índia, que es veu natura, que es veuen animals, i després la part central de la pel·lícula passa al mar i en una illa després. I, per tant, amb animals, els protagonistes són aquest nan, que es diu Pi, de fet, és Pi-5, però, finalment, es diu Pi, que pel meu desconsert, encara que hi ha un moment que ho lliga amb humor amb el nombre Pi, no era ben bé pel nombre Pi, que es deia Pi. Però es tracta el tema mateixa, eh? Sí, es tracta, i té gràcia, té gràcia. Té un punt d'humor, perquè, efectivament, el nombre Pi és un nombre infinit, que no es repeteixen les seves xifres, i que no s'acaba mai. Per tant, ningú mai se'l pot saber de memòria, ni el pot escriure mai. I llavors ell escriu un munt de pisarres. Però ja veus, ara... T'ho he de preguntar, t'ho he de preguntar Carme, com a matemàtica. Llavors, aquest noi, per saber-se tot aquests decimals, potser se'ls havia après memòria, o tenia un mètode de càlcul que li anaven sortint els decimals? No, perquè el nombre Pi no es pot generar. Sí, tant. Hi ha mètodes que poden anar... que fan que puguin anar sortint... Però fent algú amb algú, un algoritme. Però que surti, que ho tingués ell al cap, que és més fàcil, vull dir, saber-se tot això de memòria. El que sugereix la pel·lícula és que se'l sap de memòria. En principis, sí. Sugereix això. Bueno, bueno. I jo t'endria a pensar que posats a imaginar és més imaginable que, que s'ho sap dir, tot i l'impossible que em semblava allò. Clar, clar. Però bé, no, en tot cas, ho situo això, perquè té tocs d'humor, la pel·lícula, amb el gra de la temàtica que té. Llavors, en quant a l'eina, en quant a l'eina de les tres dimensions, a la pel·lícula aquesta té punts que et sorprenen, et colpeixen, te la fan més viva, tot això que es pot dir del 3D, però després jo vaig pensar que, en canvi, la càmera no és una càmera que segueixi als personatges. És una càmera enormement fixa. És una càmera així com la càmera de quan se vol grandíssim dels... És igual, mira, el viscón ti mateix, que fa el ball aquell que fa el Burlán Cáster amb la Clàudia Cardinal i que li dona voltes i que quasi balles amb la càmera. Jo diria que el punt estàtic de les tres dimensions, per ara, em diria que no té aquest joc, perquè aquesta pel·lícula podria tenir joc d'anar-li voltes al propi personatge, el nano, i els animals, que són el centre de la història, i no arriba a poder-ho fer, no arriba a poder-ho fer. Llavors aquesta és la meva opinió per ara, i no sé si la compartiu o no. Sí, segurament les mateixes condicionaments del fet d'haver de gravar amb diferents càmeres per aconseguir les tres dimensions dona una certa rigidesa a la imatge. És molt rígida, la vaig trobar molt rígida. La vaig trobar tan rígida quan en canvi és una pel·lícula que no caldria per la temàtica, i en canvi la rigidez la porta l'eina. Segurament sí, i llavors tot se la feia a través d'efectes especials, de l'ordinador... Que té la seva validesa i la seva interès, però a mi el cine que crec que el gran cine és el cine que acompanya els personatges, i que no se'n va d'ells, i això no li vaig arribar a veure en aquesta pel·lícula. La pel·lícula em va agradar. La pel·lícula em va agradar, la història és un conte, però finalment és un conte que no només és un conte. I llavors la història et transmet que la imaginació és un do potencial de l'home que el fa més ple, perquè ell explica la història del que li ha passat d'un eufragi en què queden ell, una cebra, un tigre de vengala, una llena i un orangutant, que ja veieu que... Sí, bona memòria. I llavors és la història del que passa d'aquests personatges que ja veieu, i el nano dins d'una barca que sobreviuen el eufragi. Per tant, això dona molt de sí, però ja es veu que és un conte i que té l'aire de conte. Tot i així té un punt de realisme, i finalment queden el tigre i el nano com a grans protagonistes de la història. Bé, al final de la pel·lícula, aquell explica el que... quan el salven, que ell arriba a Mèxic, sol, explica la història del que li ha passat. I quan l'explica, allò té un punt d'humor, perquè els japonès són dos japonès el que li estan preguntant, sembla que són dos japonès. Sí, sí, que han vingut a Parlament, sí. I llavors li diuen, és impossible, això és completament impossible, i ell els diu, no us ha agradat aquesta història, pots en dir una altra? Clar, això ho vaig trobar ingeniós i molt, molt, molt, molt, molt bo de la pel·lícula, perquè la pel·lícula, si hagués quedat només amb un conte, seria... era màcat, és molt potent, però seria una mica poca cosa. Encara a mi això li dona potència. No dic exactament què és el que passa. Sí, perquè d'un conte passa a ser una fàbula. Exacte. És a dir, que tots els animals tenen una... Sí, sí, sí. I llavors aquesta... Sí, quan elític, fins i tot. I llavors la manera d'analitzar-ho és una manera intel·ligent, que llavors fa una pel·lícula d'adults. I no només un conte. I la fa molt més, com tu dius, consistent. Sí, i versat, i per donar interpretacions. Perquè el nano ho explica des de Gran, que viu a Canadà, i allò explica la seva història de quan era un adolescent, i li va passar... I li ha donat temps d'anar pensant en aquesta història, i d'anar adonant la història. Exacte. Doncs completament d'acord. Tu l'has vist ja una. Ah, no la vas veure. El fet que li donessin aquest premi de millor director, o com ho veus, és... L'Angli, jo crec que és un bon director. És un taiwanès, però que de fet fasciner... Jo crec que fasciner americà, absolutament americà. Però és un home, jo crec, valent, a pesar de tot, segons quines pel·lícules, i que en aquesta pel·lícula s'ha atrevit, a les tres dimensions, amb una història sutil. Que, en canvi, un pensava, per fet, a les tres dimensions, de fer coses així, amb molt de modiment i moltes coses. En canvi, fa una història en el fons sutil. Sí, sí. Sí, d'acord. I això, jo li dono un valor. Ah, perquè diria que no sé què podia de les altres, però és una pel·lícula que podria tenir... Ser tinguda en compte. Molt bé. I què més havies vist? Ah, després hi visc una altra. Una altra també a causa dels premis dels Òscars, que és el lado bueno de les coses. Perquè quan jo vaig veure que li donaven el premi a la millor actriola Jennifer Lawrence, que fa de Tífanis en aquesta pel·lícula del lado bueno de les coses, i jo, en canvi, apostava, com sabeu, per la Emanuel Riba d'Amor, per... vaig pensar, home, si li han donat en aquestes, què deu ser? Perquè jo crec que l'Emmanuel Riba, en amor, fa una cosa extraordinària, perquè puguem fer una cosa una mica esperpèntica o hiperactuada, fa una actuació tan continguda, malgrat el personatge que està... que descriu, que jo crec que era d'una grandíssima, grandíssima talla d'actriu. Per tant, vaig pensar, home, si no li han donat, és que aquesta deu ser una revelació de... bueno, va, una revelació del siglo. I no. I no. No, absolutament no. O sigui, aquí haig de dir absolutament que l'Emmanuel Riba, amb els 180... no sé quants anys que té, 85 o 86, siento hi ràia, aquesta nena, que no dic que ho vagi malament, però res, el primer... La vas veure amb versió original, suposo, no? No, perquè vam anar amb un grup i llavors... D'acord, no, ho dic perquè això té la seva importància, a l'hora de valorar la interpretació. D'acord, sí. Per tant, puc matisar-ho... Jo no l'he vista, no l'he vista. Puc matisar-ho si em dieu que amb versió original guanya moltíssim, però... Jo, bueno, coneixem dues persones que l'han vist, companys del Gagginé, cinema des del Gagginé de Radio Cornellà, i una de les dues persones considera que està a prop de l'obra... maestra, vull dir, que està molt ben tramada, que la història és molt original, que els personatges aprofundeixen, sent una història, en principi, més o menys convencional, de comèdia romàntica, doncs s'ha de donar-li el director, que és un director molt peculiar i que haurien d'estudiar una miqueta... No sabia res d'ell, és que és David Russell. Sí, sí, sí. Ha fet alguna cosa, ara mateix no me'n recordo què és, però... No n'hi ha gens al cap, ni el tinc, vull dir. Havia fet, per exemple, 3 Reis, 3 Reis és seva, vull dir, és un director que investiga, que fa coses diferents, i que fa que l'espectador no es quedi indiferent. No és una pel·lícula, oi que no? Però a mi no em va agradar la pel·lícula, o sigui, que jo... Jo tinc ganes de veure la inversió original. Ah, sí, sí. A veure què passa. El que passa és que, clar, a vegades quan vas en grup, i així no sé si et presta sempre. A veure, la pel·lícula em sí. El meu món d'entendre, el meu món d'entendre, és millor, inclús, com actor, el Branding Cooper, el noi que fa el personatge. Perquè ho fa realment bé, aquest noi, amb molt més matisos, molt més matisos que aquesta nena, amb molts més matisos. Clar que el personatge suporta més, però aquesta nena fa una cosa molt estereotipada, el meu món d'entendre. Llavors la pel·lícula és una pel·lícula molt americana, però molt. De totes maneres, la nena per l'Òrins continua sent la revelació de l'última s'època per fer els feus de l'ambre. És que no n'hi ha visió amb ella. No, no, jo tampoc. Però en qualsevol cas és la... Ja la seguirem, ja la seguirem. Jo per aquesta, tenint en compte que la contrincant era la Manuel Riba... Sí, però no, era en realitat, perquè és molt difícil que li donessin... Però jo podia pensar-ho, no? Deixa'm-ho pensar des de... Hauria estat bé, hauria estat bé. Hauria sigut d'una gran... Bueno, no sé com... Satisfecció. Satisfecció ja està nobleja per part d'ell. Però bueno, no ha sigut. Però jo pensava que seria de molt més talent. No li veia de tant de talent. Clar, aquesta és una pel·lícula... A veure, la primera part de la pel·lícula, aquest és un noi que ha tingut un problema psiquiàtric i que ha estat internat per un problema d'una agressió, per tant, ha estat necessari controlar-lo i suposo medicar-lo i tractar-lo. Llavors, quan surt, va a casa dels pares. El pare és el Robert De Niro, que no és el millor... paper, no? Paper, en absolut. És millor la dona, la dona ho fa prou bé. I això que fan ara uns amics americans que ressusciten l'esquema familiar, però el seu esquema familiar i el que nosaltres coneixem des d'Europa i específicament des del món Mediterrani, no acaba d'encaixar en absolut. És un món que nosaltres no entenem com a nostre en cap de les seves excepcions. Però, bueno, ara veig que aposten pel tema familiar amb algunes pel·lícules. Llavors, ell torna i està una mica desituat i una mica desquiciat perquè no acaba de coplar-se el seu propi rol. La primera part de la pel·lícula en aquest aspecte està bé. En aquest aspecte està bé perquè està ben definit el nano. És que jo crec molt més ben definit el nano que ella, com a personatges. Llavors, ell està ben definit, però després, quan comença el tracte amb ella, que ella també és una... outsider, és un personatge que se sent a si mateixa a social i que se sent a si mateixa no integrada en el món que viu, la trobo amb ella una mica esperpèntica. La trobo una mica més a prop de la histèria que de la normalitat i no caldria, perquè ella té una història amb el seu nòvio que ha mort i té una història que s'entén, però el tipus de desequilibri que planteja la pel·lícula la trobo quasi histrionica i llavors no l'acabo de veure real. A mi el que em passava amb el personatge d'ella per això em costa saber si la seva actuació és bona o no, perquè hi havia un punt que no el trobava real. Així és com el del noi, per si jo trobo que el personatge del noi és millor i el seu comportament és més cuarent, el d'ella justament no li trobava menys i llavors, quan és romàntica quan es devé una comèdia romàntica és excessivament previsible. Així que haig de dir que la càmera és molt bona, així com deia que la càmera amb el... El PI. El PI és una càmera estàtica, aquesta és una molt bona càmera, que els assegueixen vells amb totes les seves... És molt bona càmera, això en canvi sí que he trobat amb tots els moments quan la treballo. La càmera té una mobilitat per descriure la història molt i molt rica. Doncs a veure, jo li donaré l'oportunitat a veure si puc escapar-me, llavors la tornem a comentar una mica, sentir-te dir moltes coses, i ara també la teva opinió. Ai, tu què en dius, Jaume Rivera? Bé, bé, el que tu has dit que la primera part és més interessant que la segona, estic molt d'acord. El que l'aposta que fan els americans per la família també estic completament d'acord, però crec que no és pas d'ara, això sempre l'han fet, aquesta aposta, però bueno, hi ha vegades que llueix més que altres, o diríem que els preocupa més i en aquests moments probablement sí que s'intornïses més bé. En quant a la desubicació d'ella, jo crec que és una... O sigui, el fet que ella no t'intriga gaire bé, sobretot ja ve des del pont principi, i sobretot quan ella declara que un cop pren o aperta el seu marit en lloc de tancar-se o dir que aquest món ja no m'interessa perquè no hi haurà res com ell i estan que en vella mateixa el que fa és obrir-se, tot el contrari, no? El que fa és obrir-se a tothom i a veure si troba alguna manera de compensació que li pugui fer oblidar el seu xicot. Penso que està aquí el que tu acabes d'esmentar. I llavors, lògicament, a la fa una mica difícil de païmentar. Però no per aquesta espeta, perquè potser és el que més s'entén. Tria una fugida endavant que pot ser aquest estil d'anar amb tothom i tots els dius que troba el davant se li van bé. Això, encara jo, seria com coherent. Però, en canvi, després aquesta posse de nena com mig mimada és el que jo li trobo fluix. La tirada endavant, després d'haver mort el seu nòvio, la trobaria coherent amb una situació de no acceptar una situació que no tocava, com si diguéssim. Això encara ho entendia, però no entendria aquella posse constant de nena mimada. Ara faig això perquè em donen la gana. I els pares no hi poden fer res. Sí. Jo entenc que això també provoca horror. Clar, i quan ho veiem reflectit en una persona que en definitiva és la conseqüència d'una etapa del món en el seu funcionament que hi ha molt d'això. Llavors, ens posa una mica a la defensiva, per dir-ho d'una manera. És clar, lògicament, això tampoc ajuda que ens caigui bé la noia. Jo crec que aquí és on tastar la complexitat d'ella, si és que es valora o es busca una valoració correcta dels Òscars, que juga aquests dos punts que per mi són prou complexes i que lògicament no són pas benestants. Vull dir, no provoquen ni identificació ni benaurança i molt menys perdó. Llavors, clar, vull dir, crec que la dificultat és alta i, lògicament, els d'això de l'acadèmia ens han dit, donem-li en vida, perquè ho ha fet molt bé. Doncs bé. És que tot es pot explicar de... Ho has mirat de fer cuarenta amb el títol de la pel·lícula. Està bé. És que és així. I com que el cap di a la fi, després hi ha una cosa que, al final, no l'explicaré, però que penso que també, exactament, és que hi ha, amb la vida de Pi, també crec que hi ha un punt de solució fàcil, no? I, en definitiva, venir-te a dir que tot el que t'han explicat no és ben bé com és, sinó que és d'una altra manera. Sinó que hi ha un joc de preparació, perquè això s'esdevingui. En definitiva, un joc a l'entorn d'una persona que té una problemàtica mental i que el que cal és fer la feina d'allò, perquè s'integri en el teixit social i a fer-ho aconsegueixen. Clar, vull dir, això també juga un paper bastant important. Sí, no, això segurament és veritat. De tota manera, això que veies, que és una pel·lícula gairebé perfecta. No, jo no. És una pel·lícula amb alguna mida banal. Crec que és bastant exagerat. Jo us dic l'opini d'una altra passada. Sí, sí, sí. D'acord, d'acord. M'agrada escoltar-lo al dia de conguir, tampoc... Ja l'hi demanarem. D'acord. Respecte a les estrenes d'aquesta setmana vinent, ja que no tenim el Joan, no sé si tu, Jaume, que també... No, no, no, no. Tenim unes quantes. Tenim Parker, una de les estrenes, tenim la pel·lícula del Modóvar, los amantes pasajeros, que segurament algun de l'equip de paraules de cinema hi ha a la vista. Igual en Joan la vista, clar. La guerra del Sant Gimou, el projecte omític i del qual ja... Però aquesta sí que em va lavar comentar el Joan quan li vaig parlar, que l'havia defraudat una mica, eh? Sí. Mira que el Joan és forma part dels que ens agrada, no? Sí, sí, sí. Doncs no sé, ja ens ho explicarà ell. Doncs bé, la setmana vinent el tindrem i ja ens parlarà una miqueta bona i potser a algú de nosaltres ja la vista, perquè li ha dit que s'estrena aquest divendres vinent. Jo he vist un parell de pel·lícules, una d'elles ja les hem comentat força. La setmana passada ja van parlar, en vas parlar tu concretament, Jaume, de l'altre dels núvols. I bé, jo comento, des del meu punt de vista, que primer la vaig veure amb una satisfacció enorme. La veritat, m'ho vaig passar molt bé, molt bé. Sí. La manera com els directors, que són tres directors, els germans Wachowski i el Tom Ticker, Tom Twicker, la manera com combinen 6, 7 històries diferents de forma que les vas seguir tot connectant i vas entendent que de vegada millor, com la relació que hi ha entre una i l'altra, i el fet d'anar veient els mateixos actors que fan papers diferents, la fa molt rica, la fa molt dinàmica, molt atractiva, des de molts punts de vista diferents. Els decorats són molt variats, està rodat a molts llocs diferents, inclòs mallorca, que és una cosa ben curiosa, i la veritat és que el propi missatge que tenen els Wachowski relativament similar al de Matrix, perquè el cap i a la fi és la pel·lícula més coneguda d'ells i és la que marca una mica la seva punta de vista sobre la vida, doncs no deixa de tenir un punt de relació i de coherència amb aquella. Aquí el que passa és que jo diria que hem mirat de fer una vegada ja vista i analitzant-lo una mica una pel·lícula extremadament comercial. No hi ha res que se surti del tòpic, del que és políticament correcte, del que ha de ser una història de mort, tal com s'entén d'anons d'una pel·lícula de Hollywood correctament rodada amb una història passional, que no té cap mena de problema, així com en l'ado bueno de les coses, doncs sí que pot buscar la part negativa, la part més complicada de la història. Aquí tot és, d'alguna forma, molt precis i molt correcte, els dolents són dolents, els bons són bons, és a dir, fins i tot no deixa de ser una miqueta previsible. Ara és un plaer, és un plaer per la vista, per musicalment parlant des de moltíssims punts de vista. Jo crec que és una pel·lícula per gaudir. O sigui que tu la recomanes, eh? Completament, ara després, l'anàlisi que es fa, doncs és aquest també que us comento. Bé, tenen el seu missatge, el que passa és que el missatge potser fins i tot està massa explícit, vull dir, que ho diuen tan clar, el que volen és trencar fronteres, ells mateix ho diuen en un moment de la pel·lícula, el que es tracta és que sempre que hi ha una limitació, doncs anar més enllà, trencar aquesta limitació, superar-la per crear coses noves. Ja està prou bé aquest missatge, aquesta idea, no està llençant malament. Ara, bueno, en certa manera és reiteratiu, vull dir, és una miqueta, ja amb les imatges ja es veu, i el que s'explica, s'entén tant a dir-ho, però jo penso que és tan atractiu, tan atractiu total que va passant i les sorpreses fins i tot de com alguna de les històries no corresponen el temps que sembla que estiguin, i totes les zones estàs molt pendent, molt pendent, i com es van combinant els sons i les paraules d'una història que van apareixent en l'altra, com la música també s'intercala. Jo crec que sobretot és una pel·lícula que té un muntatge extremament precis i molt treballat, de anys, de dedicar-se a part del guió, que primer és el que s'ha de fer primer, després com han anat fent aquesta obra d'enginyeria, i després hi ha una pel·lícula que el Bert Rodríguez ens comentava, perquè la pel·lícula no et deixi parar ni un moment. Recorda què va dir l'Albert. Primer va dir això i després va venir a dir-nos que era una pel·lícula que fins i tot les generacions futures no la veurien com una pel·lícula sorprenent i innovatosa. Jo crec que no arriba tant, sincerament. Podria tenir fins i tot un precedent per la manera com estan rodades aquestes diferents històries amb aquella de la Fonte de la Vida, de l'Aronowski. Allà són quatre històries, també, i totes van succeint en paral·lel. Jo diria que l'Aronowski fa una història una miqueta més profunda, perquè és més quotidiana. És una història al cap i a la fi d'una parella que la dona té un càncer terminal i el marit és metge i intenta trobar el remei, això el porta a la bogeria, pràcticament. I això ens ho explica des de quatre punts de vista diferent les possibles maneres d'arribar a la salvació, i crec que hi ha pel·lícules més directes, més sincera, més punyents. No et deixa indiferent i la conclusió, i quan acabes de veure-la, et deixa per una banda alleu gerit, per la conclusió que té, i per una altra banda, doncs molt preocupat pel fet de la complexitat que té la història i la naturalesa humana. I en aquesta pel·lícula, en canvi, també, com destacava Albert, et fa la impressió que és com un joc, una miqueta perquè tothom s'ho passi bé, tota la família... Té un conte per infants, tota la família d'alguna forma, doncs pugui veure-la, gaudir-la, comentar-la, i no té res d'això, de delicat, i d'anar una miqueta més enllà. I de trencador, ni... ni d'això. De tota manera, penso que hi ha dos valors que són molt interessants en el film, que jo mateixa vaig destacar la setmana passada, que és això de sintonitzar amb la por a la mort i la desaparició, de la manera que juga amb dos punts clau, que poden argumentar el fet d'arribar al punt de superar aquesta por, i això em va semblar molt interessant. Sí, en aquest cas, per exemple, així com en altres pel·lícules, ja ho sabeu, doncs em molesta una mica que tractin el tema de la reencarnació, el tema d'allò, d'una manera banal. Aquí, en realitat, és un joc metafòric que potser entendre perfectament com una línia en la qual la humanitat va superant les seves limitacions, i llavors, després d'una sèrie de generacions, s'aconsegueixen cosa a través de la lluita, a través del sacrifici, fins i tot, d'una sèrie de persones, i s'aconsegueix arribar a un punt. Exacte, lluitar per la por, d'aquesta manera. Llavors, no, no, amb això estic força d'acord. Notant amb el fet transcendental... Sobretot la història futurista i genial. D'aquí, de manera que podem arribar a un punt de sotmetre, de quedar sotmès a la voluntat d'un altre, precisament perquè no per por, sinó per el convenciment que no hi ha res a fer. És diferent, eh? És una altra història. I llavors, aquella història treballa, precisament, el que... la connexió amb una altra, que pugui tenir doncs aquesta sintonia de liverem-nos, que veure's que bé, és que fins i tot penso que és molt revolucionari, això, no? I no es pot negar, i en aquest sentit que tu dius, que agafa les claus de tots els gènere's de la ciència ficció, i agafa la paraquesta, que tu dius, que és més revolucionari, i que mira de portal espectador una mica més enllà. Agafa, doncs, el Soylent Green, que fa una referència directa, per exemple, agafa en Blade Runner, també, inevitablement, perquè és una de la referència de la ciència ficció, i, bueno, hi van tractant d'agafar totes aquestes claus, i de donar-li un sentit general. És molt complicat el que intenten fer, i ho aconsegueixen en un 95%, 96%, vull dir que... No, és molt bé. Dura gairebé 3 hores, i no es fa gens llargs. Gens llargs. Podria durar més i estaria allà. L'he de tornar a veure. I només un minut per comentar-vos una altra pel·lícula, que de tant en tant, d'aquelles que us recomano la cinema de la Índia, que és molt difícil de veure, però que jo, m'ho he de dir, em sento privilegiat de poder comptar amb l'amistat de Raman Deep, que és el responsable d'imatge d'Índia aquí a Barcelona, que va donar una sèrie de pel·lícules a Sant Boi, que el níño concretament, que és un centre d'oci, d'allà de Sant Boi, en una sala petitona, i amb alguns problemes de qualitat, tot s'ha de dir, de l'imatge, però aquest divendres passat, vam poder veure una pel·lícula que es diu, em dic, Sindutay Sapkal, que està basat en una història real d'una dona que va viure, com moltes dones a la Índia, la situació d'haver-la, d'aquella família, la va caçar els 12 anys. És un costum d'allà. Si es passen els 12 anys, torna a ser propici, que s'ha de caçar-les als 24, però llavors és massa tard. És un drama, veritablement, salvatge, perquè, clar, a la casa, amb una persona gran, sent una nena petita, llavors ella li va passar això, la incomprensió de la família del marit, doncs era enorme, era un maltractament contínu, la vida que va portant... Això recordes aquella pel·lícula d'aigua? Aquella encara és més extrema, perquè la nena té 4, 5 anys, i la casa, ni és molt el mateix, i ja es considera viuda. Doncs aquí és una història real en la qual la dona, a partir d'una sèrie de desgràcies que li passen, sintonitza amb la duresa, no ja de la seva vida, sinó de moltíssima gent que viu en circumstàncies d'orfandat, amb nen, sobretot, del carrer, i comença a vestir una estructura per poder tractar aquesta gent, i acaba creant un orfanat amb inversions de tot arreu, que ja aconsegueix fer conferències a tot arreu del món, a Los Angeles, i la pel·lícula està feta de manera que tu veus el seu viatge a Los Angeles amb avió, i mentre tant ja va recordant el seu passat i tot el que li havia passat, és bellíssima, vull dir d'una factura increïble, l'actriu que fa d'ella de jove és vella, és guapíssima, és un plaer veure-la, i bé, és una pel·lícula absolutament recomanable. El que pares que hi ha de dir que és tan difícil de veure-les, sap greu gairebé dir-ho, perquè és complicat que algú... Ara farem un cicle de la filmoteca, es podrà seguir. Això és el que hauríem de conèixer. Segurament ja va passar, el juny de l'any passat, el Raman mateix ho va organitzar, a veure si aquest estiu tenim l'ocasió, jo aniré parlant d'aquestes pel·lícules, perquè les anirem apuntant. Molt bé, me la punto, me la punto. Vinga, visconti, visconti. Vols que repassem abans de re, així, ràpid, la filmografia, i després ja... No, la anirem repassant. Jo d'entrada m'agradaria fer quatre línies molt elementals, que per altra costat les vaig aprendre ja de molt jovenet. Això del cinema és una cosa que em pot arribar a proporcionar, una entesa de com es belluguen les coses, fins i tot privilegiada vaig pensar. I llavors, comences a llegir una història del cinema, concretament la que m'ha agradat més, la que m'ha quedat clavat a la memòria, és la de romà govern. I una de les coses que hi havia en aquest llibre, és que diu Itàlia, o sigui, a partir del ner realisme, o sigui, quan ja es va carregar tot el que abans de la Segona Guerra Mundial, tenien, que tenien una productora extraordinària cinecitant, sembla que es deia, sí. Però és a Roma, no? Sí, sí, a la capital. Perquè el Bisconti és de Milà, en ell, per això, no? Sí, però bueno, vull dir, treballàvem entre ells. No, ja sé que probablement el Bisconti no hi va treballar mai a cinecitar. Llavors, quan es va superar això, diu, la Segona Guerra Mundial ens proporciona 3 persones claus en el cinema italià, que sona el Roberto Rossellini, que és el que sap sortir al carrer i plasmar el que representa com a tragèdia una guerra, no? En tot el món d'injustícies que, al llarg de la guerra, van aparèixer, i posteriorment, doncs, quan ja havia acabat també, vull dir, va retratar molt bé, diríem que és la persona que, quan veus les seves pel·lícules, seria el documentalista, per dir-ho d'una manera, no?, d'una situació concreta. Llavors, diu, el Désica, Vitorio Désica, seria l'emocional sentimental de la lladra de bicicletes, el que busca aquelles històries per entendre-te, per en definitiva identificar-te, doncs, amb les víctimes d'una situació concreta. I, posteriorment, deia, Luchino Bisconti és l'intel·lectual. En definitiva, és el que et farà anar més enllà, és el que no t'explicarà aquestes, probablement segur, aquestes històries petites, sinó que el que et provocarà serà una reflexió, i això ho va demostrar, doncs, no sé, per exemple, i el Gato Pardo ens situa, no sé, ben bé, però en el 1800, oi?, no sé com... Sí, a final, el segle XIX, el començament del XX, quan s'estava intentant unificar les diferents repúbliques italianes. I llavors tenim Lili Marlén, que penso que és una de les coses més brillants que s'ha fet per reflectir el que és una guerra. Sigui el que sigui i la ideologia que hi hagi. O sigui, així com, per exemple, el senyor Spielberg amb la llista de Schilder, que la van passar ara un dia d'aquests, molt poc, doncs fa un, jo penso, un retrat extraordinari del que és els hàbits nazis, no? A canvi, el senyor Luchino Visconti sí que fa moure tota l'esbàstica durant tota la pel·lícula, però ell es preocupa de reflectir una tendresa també, però el mateix tema és un coneixement, que és la famosa cançó de Lili Marlén, que en definitiva ens absorvia en aquelles persones amb una situació no normal. I penso que aquí és on tastar, precisament, aquesta concepció. Tot això vol dir la caiguda dels deus. La caiguda dels deus era aquesta, no? Aquesta és una altra, i jo parlo del Lili Marlén, perdona, és de Faesbinder. Sí, sí, mira, és que ens deixàvem el Faesbinder. Però la caiguda dels deus sí que tracta aquest tema, sí. Agui t'havia confós una amb l'altra, que no sé quina distància hi deu haver entre un i l'altra, però el que dius tu, la caiguda dels deus, home, allò és un document, també. Jo crec, vull dir, de la manera que els nazis van anar organitzant i van anar quedant-se amb tot el que era poder, i en definitiva, governar-lo, o manar-lo, o condicionar-lo, en definitiva, posar-lo al cantó d'ells. I després poden venir tantes històries com vulguem. El Visconti jo crec que és aquella persona que ens connecta, com deia el romà govern en el moment que va escriure la història del cinema, amb la complexitat més alta que podem trobar amb qualsevol de les seves obres. I llavors això per mi representa l'anàlisi del més seriós. En definitiva, arribar a trobar contestacions del perquè han estat, les coses de la manera que han estat, o del perquè van fins i tot avui, del perquè van de la manera que van, no? Evidentment això no ho va fer el Visconti, no va fer mai cap ciència ficció, però que sí que a partir de les seves pel·lícules podem interpretar moltes de les coses que crec que fins i tot passen ara, de relacions de poder, com s'organitza... I les pròpies transformacions, perquè el Rocoy i sus hermanos, de fet, explica al moment la transformació de tots els vinguts del sud, cap a Turín o Milán, és una transformació social, que ara també la podries descriure amb uns altres termes, però ell ho fa magistralment, perquè és una dona que se'n va amb els quatre fills, i els quatre fills presenten situacions molt diverses, un es fa buxegidor perquè creu que allà farà diners, la lenda l'on entra al món de la confusió i les dones i tal, i finalment el petit és l'únic que entra a la fàbrica de, no sé si la fiat, que és el futur, organitzat d'una societat desenvolupada, i tots els altres són els desestabilitzats per anar des d'un món rural, el món urbà que ni reconeixen, ni els accepta, ni els deixa ni sé com eren abans, ni temps per transformar-se. Rocoy i els seus germans, si no recordo malament, és sobre una obra literària del senyor de crim i càstic, no? No, noxis blanques, noxis blanques, ell va fer, noxis blanques, que és de la Maria Schell, i ens sembla que el Marcel Labastrià del Joan Maré és un conte del Dostoyesqui, és una pel·lícula preciosa, preciosa. El Joan m'ho comentava a l'altre dia. És una pel·lícula molt bonica. Són tres o quatre dies de la història d'una noia que està esperant a l'estimat i ve el Marcel Labastrià que és un noi complicat i s'enamora d'ella, i és la història d'amor que al final es frustre perquè ella finalment se'n va amb l'estimat de Maré. Però és una pel·lícula preciosa de disseny. El que és curiós? Ella era la seva primera vocació, va ser l'òpera. Ell va tenir molta relació amb el Benstein i molta relació amb el món de l'òpera, amb l'escala de Milán, i va fer òperes postes en escena a Londres i a París. Per cert, la Jane, que també és un home que ha fet postes en escena d'òpera. És veritat, ara que ho ve. Sí, jo em pots pensar. I ell aquest món el coneixia realment quan el Gato Pardo té un món que tan elaborat i tan... Que sí que fa pensar que és un home que... I la mort en Venècia. La mort en Venècia és sobre el malher. Bueno, no és ben bé el malher, però la música és la cinquena de la sinfonia del mal a la de Gato. No, era un home culte, vull dir, és un home que de fet era discocretant, vull dir que per ell, ell tenia ja una miqueta base, no l'hi calia, d'alguna forma formar-se ser autodidacte, que ja tenia d'alguna forma la facilitat per accedir al món de la cultura. Perquè hi havia niscut a dins del món de la cultura. Sí, exacte. El que és curiós és que va començar en el cinema fent aquella pel·lícula d'obsessió. Ah, sí, no l'he vist. Jo he vist una de les que visc. No he vist molta seva, però aquesta sí, que si recordeu, ell va agafar la novel·la del Carté, sempre truca dues vegades, va fer un plagi completament, que fins i tot el van denunciar per fer-ho, però no té massa a veure aquesta pel·lícula amb la resta de la seva filmografia. Jo és que no l'he vista. Perquè allò era com una mena d'exercici, una barreja de neorealisme, amb cinema negre, una cosa estranya, molt ben feta, però que segurament no té la profunditat de les seves altres històries, que esteu parlant amb vosaltres i algun altre pel·lícula... Jo recordo que en les últimes vas fer confidències, no sé si recordeu, que era del Burlán Castell i de la Silvana Mangano, que ell és un noble també, que és un historiador, i viu en una casa legantíssima, i venen a viure-hi la Silvana Mangano i els seus fills, que són uns esburjarrats i que li canvien la vida del tot. I la transformació del... Perquè a més aquí el Burlán... ell té molta predilecció pel Burlán Castell, però jo crec que li ha fet fer dels millors papers que ha sigut capaç de fer el Burlán Castell. És curiós, és curiós. I en aquesta confidència, no sé si la recordeu? No, la tinc, potser sí. La Silvana Mangano, me'n recordo també. Sí, precisament una de les coses... Hi ha una preocupació per a mi, en aquest moment, com he pogut anar a parar amb el senyor Fasbinder, però és clar... Sí, és que, clar, com és que hi vas a parar? A vegades té un sentit molt clar, no? Jo voldria aprofitar després, en tot cas, argumento això, que és el que he anat pensant, i penso que és interessant que ho digui. En Burlán Castell, jo penso que és una de les persones, un dels actors que el senyor Visconti ha dit, vina que aquí el transformaré en un actor... De deberes. ...com un concepte de construcció humana que, veritablement, són d'una dimensió, francament, reenxida i total, no? És clar, si el Burlán Castell s'hagués quedat fora, amb allò que va fer de la pel·lícula Patxig, que estava molt bé amb el Riveral, hi ha coses que va fer, o el Veracruz, i tal, doncs hagués estat un actor que el recordaríem amb aquella simpatia, i amb aquella frescó, i amb aquella desenvolupatura, que fins i tot em fa patxar amb aquella simpatia. I amb les càmeres que se l'estimen tant. Doncs el que entenc és que el senyor Visconti, amb la seva capacitat, hem de pensar que era aristòcrata, i penso que això també és molt important, i això també l'autoritzava amb ell, i no, jo retrato la meva pròpia identitat, perquè sé com és i la conec, i tal. I moltes de les seves pel·lícules tenen a veure amb la noplesa, i si més no, s'hi va parar amb altres constants, com que ja ho ha fet amb la noplesa, amb qui pertany, no li pots discutir que ho faci, doncs amb altres tipus de conceptes estructurals, socials, per exemple, la burgesia, i tal. Llavors, jo penso que aquí és el testar la gran virtut del senyor Visconti, i en quant a fa 20 anys jo hi afegiria que exactament igual que aquesta que dius confidència, i em sembla que encara n'hi ha una altra que també ve a tractar, doncs, una temàtica diferent, és la dificultat, precisament, que planteja la pel·lícula, l'àdobona de les coses, d'entendre'ns amb aquells més joves, quan ja ens hem fet una mica més grans, i sobretot de conviure. Jo crec que això és molt important, i és, però, no, vull dir, sé que és agafar una mica pels pèls. I el senyor Fasbinder, doncs, bueno, el que va fer, a més a més, de l'Àlí Marlén, doncs el que també va retratar d'una manera molt clara, és tot el que representen aquells punts que, sense massa transcendència, producte de l'aïllament en la qual podem arribar a viure, doncs, no acaben, no acaben comprometent-nos, o bé provoqui la implicació en determinats problemes, estaria parlant del racisme, per exemple, amb tots dos llamàmols a dir, doncs, automàticament, allà fa un... clar, de com som. Vaja, vull dir, tremendament individualistes, que la superació d'aquest fet, doncs, només pot ser, i jo no estic convençut d'això, doncs, a partir del que ens va portar el senyor Fasbinder, el senyor Visconti, doncs, amb les seves pel·lícules. Està clar, aquí hi ha tota una generació de directors alemans i italians europeus, en general, que veuen del neorealisme, i també d'aquests directors italians, el Visconti, i l'hem de deixar aquí, és una llàstima perquè podrien continuar, però hem de parlar del tema, que Carme s'ha preparat una miqueta, de cinema i gastronomia. Visconti queda recomanat, si alguno ha vist prou pel·lícules, i és el meu cas... Visconti és un dels directors que ho ha d'haver vist les seves pel·lícules, perquè són un plaer. Doncs vinga, queda absolutament recomanat. Va, i què ens posi del tema cinema i gastronomia? A veure, el cine, com tots sabeu, fica amb la vida de les persones, la descriu i ens la fa viure. I, per tant, aquesta forma d'entrar, fagocitar la pròpia vida per explicar-nos-la i fer-nos-la viure als demés, implica molts aspectes, i molts llocs comuns. I una de les maneres de descriure la vida és descriure a través de la cuina, a través del mateix cuinar, però del mateix fruit del que s'ha cuinat, que és el plaer de la gastronomia. Llavors, el cine toca això, perquè toca la pròpia vida, i això forma part de la vida, uns amb més potència i uns altres amb menys. Jo havia preparat, com que anem justos de temps, he preparat unes quantes pel·lícules, però començava, perquè la tinc al cap i la tindré a vosaltres de seguida que us la descrigui, perquè em refereixo al tema menjar, al tema de la gastronomia, que són dos mons, el tema del cuinar i el tema del menjar de la taula. Hi ha unes escenes que segur que, quan us la descriu, la reviureu, és la quimera de l'Oro, d'Aixà al Xàprin, que està buscant orcle, i està morint-se de gana, i està amb una cabana, i té molta gana, i fa un món oníric, en el que s'acaba menjant una bota, la bull, i fa el cordill de la bota, els tracta com un espagueti, no sé si ho recordeu. T'agafen ganes de menjar-te la bota. Hi ha uns penets, si recordeu els penets, que fa un balet, fa por teatre amb allò. Allò que és una escena, que un li queda gravat del cap, és una escena que només té sentit a la taula, perquè és una escena que reprodugeix el menjar. I he pensat, home, parlar d'aquesta és començar a parlar de com fa el cine per ficar-se en un món tan particular com és la taula i la cuina. Clar, n'hi ha moltes de pel·lícules que ens parlen. Amb aspecte indès de punts de vista diferents. Jo he notat unes quants, o les dic amb pinzellades, perquè no hi haurà temps. Jo havia apuntat la Viridiana, del Buñuel, que és del 65, el Xàpril és del 25, del 65. Hi ha un moment que hi ha una... no sé si ho recordeu, una taula parada, l'últim sopar, aquell organitzallà. Exacte, que entren els pobles, desarrepats, desestrosos. I llavors fa d'aquell món allò tan contundentment oposat que no saps si de l'eitar-te amb el meravella de la taula oferta fàstic del conjunt que acaba creant. I això el Buñuel, d'allà, fa un món que també s'ha de quedar gravat. Això correspon, de fet, a la idea del surrealisme, el que mira de... Però fixa-t'hi, us a la taula. Us a la taula, com a eina. Perquè, com tu dius, forma part de la nostra cotidianitat. Jo després tenia la gran buf del Franco Ferrari, que és del 71. Marco Ferrari. Que són quatre personatges. Ferreri, oi? Sí, sí. Ara estava pensant, Marco Ferrari. A veure, són quatre personatges que són el Mastranià, i que era... Un segon que era el Mastranià, era l'Ugo Tonyacci, el Michael Picoli, i el Philip Noiré, que se'n van en un cas d'un d'ells, i llavors com... S'atipen. S'atipen, però d'una manera tan desproporcionada i tan fora de mida, que quan comença la pel·lícula es van més o menys agusarat, però normal. Però arriba un moment, que és tan superlatiu, que aquesta és una pel·lícula del superlatiu. Sí, perquè el menjar es transforma en una altra cosa. Allà és una metàfora... És una metàfora del fàstic de viure. Sí, sí. Falt és de viure ultrapassat. Però ha fixat que us aleina del menjar, de l'agula que arriba a fer allò, barrejat amb el sexe, i allà es passa amb tot. Es passa en tot més l'últim. Perquè en el fons acaben amb un suïcidi allò. Sí, sí, sí. A través del menjar. Sí, sempre comparo aquesta amb la pel·lícula Li Vinc les Veges, que seria el mateix, però allà amb el beure, amb l'alcohol. Són pel·lícules d'aquestes d'això, del fàstic. Causen i casteïn. De totes formes per culpir-te, perquè hi ha un punt que tu et sents malament allà. L'altre que tenies el festin de Babet, que és del 87, és de Gabriel Axel, que jo no me'n recordava d'aquest director, i està basada en una novel·la de la Karen Blixin, que és la que va fer Memorgis d'Àfrica. Ah, això no ho sabia, tampoc. Fano Gaire, si recordeu, es va celebrar el 25è aniversari d'aquesta pel·lícula, i es va registrenar... Ah, sí, sí, sí. Era una pel·lícula magnífica. Era una pel·lícula d'una dona que ha estat visquant a París amb el final del XVIII, i per tant, ha estat a les Corts i a les Grans Cuines, i llavors se'n va a Dinamarca, a la Península de Junta d'Ània, a parlar amb un poblet miseriós, amb gent protestant d'aquella tan... tan... tan fosca. Bé, són gent de costum, més aviat de costum, prudament ho posades a l'acord de França Gràcia. Ho posades al derrotge, i al... i a l'extre... I llavors... Austera, no seria la... Austera, però més que Austera... Sí, sí. I llavors ella viu amb dos senyores, i finalment li toca uns diners, no me'n recordo ben bé per què, i llavors ella se'n va i fa una gran festa, i cuina meravelles. I al principi, jo sí que recordo la taula, aquella gent una mica... tota ella pressionada, i agobiada, i controlada, i realment es van deixar anar, es van deixar anar... es van deixar anar pel menjar. Sí, sí, i al veure. Bueno, i al veure, per suposat. Però és una expressió de... a què porta una gran taula? Però ara, de totes maneres, estic pensant que aquesta pel·lícula té una besant perversa, i molt interessant, perquè aquesta dona, de fet, com tu dius, ha estat una de les cuineres de l'acord de França, que ja sabem què va portar tot allò, a la seguretat. De fet, ella havia marxat, perquè hi havia hagut la revolució francesa, i perillava el seu cap, directament perquè... Allà no el surt, però devia ser això. Sí, sí, queda força clàssica. Sí, sí, ella ve fugint d'allà... Fugint, sí, però surt, parís, no me'n recordo. No, no, surt del vaixell, en què ella marxa, i arriba a la perínsula de Jordàndia. I, de fet, clar, ella defensa el plaer del menjar quan ella s'havia dedicat a formar part de la maquinària... Que donava menjar als altres. Que donava menjar a la gent que ja sabem que dintre de la història ha provocat una de les desfetes i una situació de perversitat i de corrupció més gran, de la història. Per tant, no deixa de ser interessant, que ens mostri el plaer de la cuina, el plaer per si, com pot afectar, i al mateix temps ens faci pensar... Amb la càrrega que això suposa. Exacte, vull dir que també donaria per pensar encara més en aquest tema. Després jo tenia el cocinero de la dronçomujer Isfamante, del Peter Grenovay. Sí, però al final també és la taula. És una animalada. Literalment. Però el centre és la taula. Jo quasi no la recordo del tot bé. Durant tota la pel·lícula. Tota la pel·lícula és la taula. I aquells colors, el vermell, aquell... I aquella aposta en escena tan... tan culpidora, i tan exagerada. Jo pensem que és la primera vegada que vaig veure la Helen Mirren, amb aquesta... Això no ho recordaves. És la Helen Mirren, la que fa la dona d'aquell poca solta. Sí, sí, sí. I la manda d'altra. Però és una pel·lícula que al final la taula acaba sent la protagonista d'una animalada. Sí, sí, completament. Una animalisme pura i dura. Forçat, forçat per això. Forçat perquè és ella, la que força que... Després, per variar, perquè les havia buscades una mica variades, com ho hau aparat xocolat. Si les recordaves del 92, de l'Arau... Llavors, és una pel·lícula... És la història d'una nana, d'una família mexicana dels principis del XIX, durant la revolució mexicana, al principi del XX, perdó. I... La tradició familiar feia que les petites de les cases havien de quedar a cuidar els pares. Llavors, ella té un gran amor, però no es pot casar i s'ha de quedar a cuidar... a cuidar... a cuidar la mare. Llavors, ella és una gran, gran cuinera i, llavors, extrapola totes les seves passions, els seus sentiments, les seves emocions, inclús les seves frustracions a través de la cuina. Llavors, recordo sempre que li pregunto com té salió, i ella sempre contesta quan un poco hi va dient els ingredients i, després, con amor. Siempre con un poco y gran amor. I sempre explica aquesta... I a pare està sempre present al menjar, fins i tot de manera... D'una manera màgica... Sí, sí. La mare. I tens alguna cosa que tens? Tenia xocolat... Sí, clar. Volia esmentar que ha dit això d'un toque, una miqueta de tant. Hi ha una pel·lícula grega que es diu Un toque de Canela, que és una pel·lícula extraordinària. Parla tota l'estona sobre la gastronomia. No me'n recordo del director. Jo diria que no és especialment conegut el director, però tota la pel·lícula volta al voltant de la tradició del menjar, de la manera d'anar al mercat i d'identificar el menjar que és bo. Hi ha un moment també per mi, una miqueta màgica de la pel·lícula, que et venen a dir... Home, no sé si us ho heu fixat, però dintre de la paraula gastronomia apareix la paraula astronomia. Llavors ho enllaça el menjar amb els astres, amb l'univers, el cap i la fi. Que passa del materialisme, que normalment per nosaltres resulta el menjar amb l'espiritualitat, el cap i la fi. I jo de tant en tant he de dir que a partir de veure aquesta pel·lícula perquè ja t'expliquen detalls del que podien continuar. Si vull, us dic els que jo tinc aquí, xocolat, Charlie i la fàbrica de xocolates, tapes del corbaixó i Juli i Julià. Fantàstic. Doncs vinga, i deliciosa Marta, que va, la setmana vinent... Teniu unes quantes. Marió Encotilar, la nova cara del cinema mundial, explicat per Joan i Terriguillam, que ho explicaré una miqueta jo mateix, que vinent...
