Cinema sense condicions del 25/6/2019

Cinema sense condicions Hola, bona tarda. Cinema sense condicions. Un altre dia, un altre dimarts, amb tots vosaltres. Avui és l'últim programa de la temporada. Tornarem un cop passades les vacances. I tenim, amb nosaltres, Pepper Mangol. Hola, bona tarda. I a Paul Dickler. Hola, bona tarda. A més de la tertúlia, el comandament. De les... Les sombres. De les màquines. Que fan que puguem arribar a tots vosaltres. Avui tenim un programa que ha tingut moltes baixes per motius sanitaris. La logística també ha patit d'aquestes baixes. I aleshores, nosaltres farem un repàs a la cartallera que hi ha de cara a l'estiu, perquè pugueu veure pel·lícules interessants. I abans parlarem de les pel·lícules que hem vist. En Paul ha dit que en tenia dues. Sí, amb un parell, una sí que es destrena, l'altra ja fa un anyet, però... El que comença jo? Sí, sí. Són una mica diferents, eh? Millor, la varietat està al gust. Mira, fa un any, és d'Estroyer. Una mujer herida, no sé si el subtítol és una traducció, ara no ho sé si ve de l'original també. No crec. No crec, el títol espanyol. Sí, el títol original és d'Estroyer. Doncs és una pel·lícula on la protagonista és Nicole Kidman, si és que la pots reconèixer, perquè realment està molt canviada, molt. I, bueno, ja fa una hora el nom jo, que és de la pel·li, perquè és una dona destruïda per... La història és una mica complexa. Potser el tema és el gènere que toca, que és aquest thriller mig policiac, mig tot, mig de drogues, mig de quasi secta, és un poporri... I familiar. I familiar. Sí, però és un... Esclar, familiar, però des d'un... Problemes amb la família, i això... Sí, hi ha una espècie de tonant familiar, però... Una madre coraje. Sí, sí, però que ha portat un extrem. A veure, ara ja ha sortit la veu dissonante, perquè realment de Tupem dius que no et va agradar, aquesta pel·lícula. Gens. Gens, bueno. A veure, jo trobo... No et dic que sigui una meravella. Té qualitats, eh? Amb la meva opinió té qualitats. Exacte. Jo també crec que és una pel·lícula que... O sigui, a mi em va sobtar, potser perquè no m'esperava una pel·lícula prou... En recometes, prou complexa, més enllà de la trama. La trama és una, però després també hi ha la forma de la pel·lícula. Tampoc donaré molts spoilers, però hi ha una... Lo que és la estructura narrativa no és la que estem acostumats. No és convencional. No és convencional, no? I potser quan te n'adones i està en el sentit de... Hòstia, el que he vist fins ara és com d'aquests moments... Ja estàs ficat. Ja estàs posat, exacte. A mi em va entrar bé. Jo entenc que potser hi ha gent que diu, hòstia, m'heu pres el pèl. Potser d'alguna forma. És una pel·lícula... Jo trobo que és una bastant bona pel·lícula, però jo es penso, és de l'any 2018, que crec que es va estrenar cap al juny. És una pel·lícula que no va anar a Òscars, aquesta pel·lícula. Home! Home, no, perdona, però a mi... Òscar, a què? Per mi, nominar d'actriu podria estar... Potser la resta no, però l'anominar d'actriu... Jo penso que l'esforç de la Nicole Kidman, en el fons, són dos papers. I un d'ells... L'abans i el després. Sí, d'acord, però són dos papers. Perquè en un apareix tal com és ella, diguéssim, potser més rejuvenida, però en l'altre apareix amb la cara absolutament destrossada, com diu el títol de la pel·lícula, i això és un d'aquests girs que els actors intenten per guanyar un Òscar, precisament, perquè moltes vegades es guanya un Òscar per tenir una malaltia, per tenir una disfunció, o per estar malalt, o per... No sé, com en aquest cas, doncs tenir la cara cremada, o una cosa d'aquestes. Jo penso que la idea anava per aquí, almenys per què fa la Nicole Kidman. Jo crec que sí que són apostes d'aquestes que fan actors, que probablement, jo no ho he vist, però probablement quan són produccions així que l'actor ha de modificar-se molt, l'hem vist molt al Christian Bale, modificant-se al maquinista, a Baix, a aquesta última, i al Robert De Niro, a la seva època. Jo crec que es converteixen en certa manera amb productors executius o associats, des del punt de vista que són pel·lícules que es vegi una faceta nova a teva comacta, que potser també és una impotència. Qui no ho desconegueix? Nicole Kidman va donar algun diner, a part de... Jo penso que la jugada era aquesta. Sí, però... Sembla que la pel·lícula no va caure en gràcia. Hòstia, no sé. Jo trobo que és una d'aquestes pel·lícules curioses, o sigui, cada setmana ja s'estrenen thrillers, i trobo que, encara que no sigui el gran thriller, però quan s'estrenen algun que mitjanament pot ser una mica diferent, i de lo mateix diuen el terror. El terror és dels gens més ja esclavitzats. I quan veus alguna cosa, potser que no dic que despunti molt, però que surt de la mitja, és destacable a mi. És una pel·lícula que em va interessar, sí que la vaig veure per Movistar Plus, i mira, la vaig a la casa, imagino que potser el cine, l'experiència és també diferent, perquè estic al d'engany a aquesta pel·lícula, però jo la recomano totalment, per mi és una d'aquestes pel·lis bastant interessants. Jo la vaig trobar entretinguda, vull dir una pel·lícula molt correcta, i que valia la pena de veure, i prou, i baixa, vull dir, això ja és molt tal com està la cosa. Sí, sí. I re, en contrapartida, Toy Story 4, que és com que ve molt al cas després de Destroyer, i aquesta sí que és d'estrena. Jo per mi és, probablement, la primera part, és la que m'agrada més d'un punt de vista obvi, perquè és la primera que vam fer de la saga, i crec que és la que va trencar en molts motges, però és que aquesta la 4, jo crec que n'ha trencat molts més, des d'un punt de vista tan formal, com de la història i això, inclús de la trama dels personatges, hi ha molts girs, no que clar veieu, però respecte de la saga, jo crec que és una aposta bastant forta que hem fet. I, a més, cada cop te'n deixen més a fer pel·lícules, pensant en els adults també que aniran, que això és de lo més important que té Pixar. També Disney, però Pixar és el que s'ha mantingut sempre, que tant pots portar el criu com pots anar a tu. I aquí ja no per humor, perquè també hi ha moltes bromes d'aquestes, entre cometes adultes, que els nens potser no enganxarien, però inclús hi ha moments de... que es coneix com en Ignorizzi, però en Ignorizzi, des del punt de vista de... les joguines coneixen-se, elles mateixes, identificant-se com a joguines, i aquest punt quasi metafísic de l'ànima, i aquí ho explota molt, i és molt curiós, perquè si ets vigileu, que esteu jugant en foc en el bon sentit, però esteu jugant en foc de si les joguines s'adonen completament de que no són humans, sinó que són joguines, però amb consciència, aquí esteu, no?, és com esteu aixecant la catifa d'aquí tenim el... O sigui, arribar al punt de que les joguines s'adonen... O sigui, com pot ser que puguem parlar i que puguem pensar... Hòstia, què passarà amb la cinquena part de la teva història aquí, saps? O sigui, et van cap aquí, van cap a l'autoconeixement de la joguina, i seran com uns nihilistes. Potser amb les 3 anteriors, jo no sé, no n'hi visc cap, i no... Aquestes sèries m'agafen una mica fora de joc, però potser en les 3 primeres pel·lícules ja havien tocat tota una varietat de temes, i a més els hi quedava aquest recurs, no?, és una hipòtesi que faig jo. És curiós, perquè Pixar ha passat per moltes fases, ha passat des de... des dels... Bueno, no sé, però per exemple, sempre s'han fet aquestes preguntes de què passaria si... Per exemple, els animals tinguessin sentiments, no?, i pensessin. Què passaria si les joguines tinguessin sentiments? Després vam fer què passaria si els sentiments tinguessin sentiments, que és el d'Inside Out. És com han anat entrant, i ara l'any que ve es veu que faran soul, o sigui, com ànima, que és una pel·lícula que jo que que ja han entrat, ja ha passat dels sentiments i ara van una recerca, potser més espiritual, inclús de... Però és curiós, perquè... Amb els sentiments hi entren també les emocions? Sí, volia dir emocions, doncs, potser. Emocions, emocions. No, perquè... Inside Out és emocions. Per mi el que es porta ara és l'emoció, molt per sobre del reunament i fins i tot dels sentiments. El que... La paraula clau en l'espectacle cinematogràfic és emoció. Van a buscar l'emoció de l'espectador. I no només en l'especte cinematogràfic, i podríem dir que en la música també passa el mateix, i en el teatre, etcètera. Però avui dia la consigna és l'emoció. Però en sentit quin, dramàtic o... Sí, sí, de provocar l'emoció en l'espectador. Més que no provocar-li un desig de reunament o tal, es va a la llagrimeta, no? Sí, home, a veure, comparat... Jo no ho compararia per xepatoi i histori, amb Coco, jo crec que sí que van a buscar molt aquesta llagrimeta. Jo crec que la teva història és més... Potser és més acadèmic des del punt de vista que és la animació de Pixar típica i tòpica, però com que ja tenen aquesta base, vosaltres espectadors ja sabeu com som, doncs anem a jugar una mica, i jo crec que la teva història, la quarta entrega, juga. Jo crec que juga bastant amb l'espectador, perquè inclús al final és bastant inesperat des del punt de vista del que estem acostumats en animació, que sempre és el que seria un happy ending, no? Que no dic que no ho sigui, no faré spoilers de cap forma, perquè em sembla molt original el final que han fet, però és un final que no t'esperes i sobretot en una saga de pel·lícules d'animació infantil, perquè no deixa de ser una animació infantil, tot i que tinguin tractint molts temes, que són molt interessants, inclús... No dic que ho tractin així, és molt indirecte, però vaig a pel personatge un dels cop protagonistes, que és una nina que a la tercera part va deixar com la saga, es va apartar, i aquí torna, i torna amb molta potència, però potència, des del punt de vista, és una joguina partidament que s'ha perdut i ha tornat forta, perquè és com m'explico, és com si hagués marxat de casa i s'ha buscat la vida. I quan torna és curiós, perquè és un personatge que és molt dur, és molt fort, i és el que porta el personatge per un vol. Llavors, és una visió, ara que es parla molt, del feminisme en el cinema i dels moviments aquests, aquí és molt curiós, perquè sense ser forçat, han creat realment un personatge que és molt, molt potent. Bueno, per mi, o sigui, tu el veies i dius... Allò, sense cap mena de... de apretar, de dir, aquest és el personatge que volien plantejar, que això, per exemple, inclús a la base de Disney, que ara han agafat, van comprar Marvel, que són aquestes de superherois, doncs, quan van agafar i van fer, de la mateixa manera que havia fet DC Wonder Woman, van fer Capitana Marvel sense cap mena de sentit, i li van intentar donar un sentit més, potser, des del punt de vista aquest, feminista, per dir-ho així, però... però buit, no? Llavors Pixar, aquí, en tovi històric 4, jo crec que ho agafen molt bé. Llavors, com a... com a... com a pel·lícula, com a saga d'infantil, que vegis un personatge així, és molt interessant, perquè, a més, que des d'un adult tampoc et vagi massa, no? O sigui, dius, vale. Però és interessant. Llavors, jo, com a pel·lícula, bueno, aquesta sí, la recomano totalment. Home, òbviament, hauríeu de viure les anteriors, però inclús hi ha un punt a l'inici que fan una mena de reflexió... De resum. Sí, un resum que és a la tercera, però... però no massa, eh? Però, home, però millor... No, se suposa que el que va a veure a la quarta és que les ha vist tot. O l'han arrossegat. Perquè... perquè, vaja, ha tingut prou oportunitats de veure les totes 3 i tot això. Em resulta curiós, això, que deia, és que un personatge surt de la tercera pel·lícula i llavors torna a entrar a la quarta, perquè això incompleix una norma de les sèries o les sagues, són aquests personatges que entren per un... per un episodi i ja no tornen a sortir mai més, no? Vull dir que... No, però tot és... té sentit, eh?, que sorti i torni. D'acord, d'acord, però vull dir, en un principi, les sèries, sobretot de televisió, però també les sèries cinematogràfiques, tenen un conjunt de protagonistes i llavors, en cada episodi, hi apareix gent que venen de segons quin lloc i no tornen a aparèixer, vull dir, que només apuntalen una mica aquell episodi per aportar temes nous o per una narrativa que obri més portes, etcètera, no? Però llavors ja no tornen a sortir, perquè ja han estat... I han pulit el personatge, no? Ja han desgastat i llavors s'espera que els protagonistes tinguin relació amb altres personatges nous, no? I aleshores, esclar, em dius que aquest personatge té una visió feminista i, bueno, això... No dic que la tingui, el personatge, sinó que expressa un personatge que vulguem o no... Això. Normalment era masculí, és a dir, de point de vista que és el Tarzan de la jungla, el que s'ha criat com a tal i després ve la noia ben vestida de Tarzan, no? La Jane, que m'explico, aquí és totalment al revés. És que ja no pots posar la gent tal com la posaves a l'ans, perquè la cosa ha canviat. Exacte, però... I llavors, fins i tot, pot ser que hi hagi hagut un mostret de mercat que la gent hagi demanat que aquest personatge tornés. Ja no dic tant això, sinó, obviament s'endan estudiant, no? Bueno, al final, has de contentar la societat, o tot si ets un gegant, com pots dir, o...? No, el cinema americà. El cinema americà fa aquesta funció, és evident. Inclusí, si la teva meta són els Òscars, obviament els Òscars que s'ha apuntat a el que són... Bueno, això ho hem parlat molts cops aquí, que es porta aquest any per veu per mal. Obviament tot sí visibilitzar, però de quina forma. O sigui, a vegades, quan és gratuït, és jo crec que pot empitjorar, la possible lluita que hi hagi fora del cinema, o qualsevol art. Llavors, en aquest cas, jo crec que està molt ben portat, en aquest sentit. Potser, abans que parlava de Destroyer, un personatge així també pot ser necessari, de vista que aquest personatge molts cops l'encarnen. Homes, destruïts. O sigui, des del tenia de corrupto, des de Drive, a Nightcrawler... Home, en aquests casos, el repartiment d'hòsties pot ser més creïble, perquè aquí la senyora Kidman, enfrontant-se amb armaris, queda bastant ridícula, francament. No, però després, com es deia que hi ha? Atòmica. Atòmic Blonde, la de l'Altxar Listerón. Jo diria que sí. No l'he vista, però diria que sí. Hi ha pel·lícula d'Eunidor, també. No em va semblar malament. Avui dia les dones fan. Està plena, la castelleta de Madres Coraje, ara. Jo el que dic és que d'una banda, òbviament, jo crec que és necessari, l'altra és de a quin punt arribem, com això de Capitana Marvel, a quin punt d'absor d'arribem per complir unes certes cuotes, com acompanyar de cinematogràfic o el que sigui. Però hi ha moments que dius que això t'està semblant que estigui com banalitzant més un moviment com pot ser, òbviament, recapacitar i refer certes històries perquè hi hagi una certa igualtat o el que sigui. De banalitzar el cinema nord-americà en sap molt. En sap molt. És un dels ingredients necessaris. I bé, però jo també penso que, no sé, a la societat es veu cada dia més tallers d'autodefensa personal per dones i que això s'ha de reflectir, d'alguna manera. I és evident que hi ha, no sé, d'aquests personatges són homes i tal, però potser ja la cosa està una mica esgotada, i aleshores ara hi entren les dones. A mi no em sembla malament. Bueno, veiem si en veiem més, així, de l'estil. Però, bueno, les dues són recomanacions. Està d'Historiquatre, que sí que ha d'estancar talleres, just s'ha estrenat per aquest cap de setmana últim, no? I d'Estroyer, que la podeu trobar a plataformes tranquil·lament. Que es pot recuperar tranquil·lament. Abans que parlaves de cinema de terror, també que segueix les mateixes estructures, d'aquest cinema negre, o així. M'he recordat d'una pel·lícula que hem vist en pres trenes, no sé si està... Veig que no està en Cartallera, que és Monyeco Diabólico. Clar, a més, és molt bo, perquè ho han fet coincidir, de fer la promo ja era així, han fet coincidir a Toy History 4 en Cartallera, perquè la promoció de Monyeco Diabólico no deixa de ser els ninos de Toy History Morts, i destrossats per... doncs segueixen Chucky, o no? Sí, li diuen Chucky. Perquè que és una saga de fa... Monyeco Diabólico. No té res a veure amb el Monyeco Diabólico. És una altra volta en el tema aquest. Aleshores, la qüestió és que... s'ha posat de moda entre la gent nord-americana a tenir un robot personal a casa, que és un robot així d'una mida petita, no és de l'alçada d'una persona, i aleshores hi ha un... aquests robots es fabriquen al Vietnam. I aleshores hi ha una bralla a la fàbrica, i un treballador resulta com hi ha anat. I aleshores ell es venja i desprograma un d'aquests robots. És a dir, els robots són normalment una cosa molt amable, que dirigeixen la casa, que les cases són intel·ligents, i aleshores ells van donant les instruccions i tot això. I en canvi, quan aquest treballador desprograma un sol ninot d'aquests, doncs esclar, el fa malefic, el fa Diabólico. I aleshores és com arriba aquest ninot a casa d'una família, i com aquest robot es pren les indicacions no de la manera justa, perquè no té el cervell robòtic programat com els altres tan amables que són, i llavors fa malbastats, aleshores la gent ha d'intentar aguantar tot això, que en fi jo crec que per necessitats de la narració la cosa dura molt, perquè si un robot et comença a fer putades el que fas és desfer-te, i això està clar, i et passes tres quarts de pel·lícula i el robot està amb la mateixa família, una cosa que dius bé, això potser que dura massa, aquesta gent aguanta molt. I aleshores passa a mans d'un altre, però bé, la cosa tampoc acaba d'anar i torna a la família primigenia i tal. No ho sé, jo vaig trobar que no em va desagradar la pel·lícula, no és que sigui una gran cosa, però sí que em va entretenir. Vull dir que jo vaig estar allà mirant tot allò, evidentment aquestes pel·lícules que tenen la tecnologia pel mig, així no són el plat que més m'agrada, però sí, sí, la vaig trobar molt ben feta, molt ben muntada, i que mereix una visió. Sí que estic veient que és el remake que van fer els 80, que és el Chucky, aquesta, el Nino. Sí, perquè quan comença a fer coses lletxes, li diuen Chucky, que resulta que el nom de tots els robots és Buddy, que és amic, i aleshores per això els robots es comporten amablement com un amic que t'ajuden, que et desperten, que et fan l'esmorzar, que no sé què tal. I llavors, al veure que aquest és un robot una mica malparit, li diuen, ah, mira, és com el Chucky, no? Sí, es fan com una autoreferència de la pel·lícula, de Saga, que és dels 80, però sense acabar de dir que és la Saga. Sense que sigui el Chucky, li dius una altra cosa, li diuen aquest nom, lògicament, perquè el concepte de Nino et malparit, ja el tenim en l'imaginari com el Chucky. I estic veient que la protagonista és l'Obri Plaza, que és un actiu que a mi m'agrada molt, allà, com ho fa. Sí, no? És que ella és una tia que despunta. Esplèndida, és l'únic que val la pena de pel·lícula. Ja li volia preguntar al Pep, perquè ja sabia o suposava, perquè no n'havien parlat, que no li havia agradat gaire. Només salves a la noia o a algú més? No, la perigula té una primera mitja hora, que mira, és simpàtica, perquè no deixes de veure el rebot d'un empleat, un maltractament per part del jefe i això. Llavors, bueno, tot això provoca una reacció en cadena interessant. Però, inevitablement, quan arribem a la tercera part de la pel·lícula, llavors comença a sortir la sang. I, bueno, qualsevol espectador pot anar amb dos o tres bosses i se les podran doplen, és de plasma. I, no sé si és una pregunta... Gratuit, a més a més. No és allò... Un tipus de metància justificada. És per l'espectacle, això és evident. És una mena de besties acumulada. Jo crec que ja van néixer amb aquesta intenció. Però, no sé si és una pregunta plena de spoilers, però hi haurà continuació, tornen a començar la saga, perquè no hi havia quantes d'aquestes. Penso que sí que al final queda obert. Tinguis en compte que hi ha diversos... ...prototips. Tenim un que és més anticuat, aquest que ja porta unes incorporacions noves i l'any que ve sortirà un altre, encara més perfeccionat. Estic veient que l'any que ve, el mateix director... Bueno, no sé si és el mateix director... Don Mancini. El creador, és el creador original. Fa la sèrie. Fa la sèrie de Jackie. Aquí es deia el moñeco diabólico i que en Estats Units es deia... Charles Play. Exacte. És que està destinat a la gent jove. Perquè sigui el seu amic, no? Sí, clar, clar. No li cal que sorti al carrer jugar amb els altres. Estem parlant d'aquestes sages... Sages una mica sonades d'aquestes, quan una cosa va triomfar els 80, que després ho comença a llargar els anys 90, i els 2000 ja comencen a fer, i havien fet com 4 o 5 pel·lícules, i van començar a fer la nòvia de Jackie, que era una altra nina. Després, òbviament, la semilla de Jackie, amb l'amiguita. Després van començar a fer-ne, com si fos les del Jason. Pels nens que l'aneu a veure, mentre el Jackie té els ulls blaus, tot funciona. Quan se li foten vermells, llavors agafeu-vos a la cadira. Llavors ja està en moda malparit, i compta amb ell. No, però vull dir... No és ben bé que sigui la mateixa sèrie que era en els 80. És una posada al dia, diguéssim, no? I penso que sí, que tindrà continuïtat, perquè al final, bueno, és el robot allà, com diuen, espereu que... Espereu que n'hi haurà més d'això. Sí, sí. I per cert, heu vist en prestrena, no ho sé, la Jim Jarmusch, la nova? No, no. No sé quan arriba, però li heu que... Avui, avui, avui, avui han fet el passeig. Avui han fet el passeig de premsa. Que se'ls deu estrenar aquest cap de setmana, ja. El divendre, suposo. Això és interessant. A la Jim Jarmusch fent... Van a Can. Sí, sí, sí, és qui va a inaugurar, no? Va a inaugurar Can. La troup Jim Jarmusch, sí. La troup habitual de Jim Jarmusch. Vull dir, tots els amics i coneguts del director. I, bueno, en principi, hi haurà més coses, però només per la interpretació. Sí, sí, sí. Ja valdrà la pena. M'agradaria veure a Iggy Pop, que ja té... Una mica ha pintat el tombi. Segur que serà interessant, eh? Segur. El Jarmusch va fer un documental fantàstic, que es deia Gimme Danger, una història d'Iggy Pop i el seu grup, no? I ja ho vaig dir aquí, en el programa, que l'Iggy Pop, que semblava un tio, que era poc menys que un deficient mental, era una persona que s'explicava amb el rigor d'un catedràtic. I jo em vaig quedar paradíssim. Perquè el que és les entrevistes que li fan amb ell, en un suc, una cosa tremenda. Va ser una... No ho sé, és un tio que, en l'espectacle, va... fa el paper del boig, diguéssim, o... Però és que ell és... La seva història com a música és... és tortuosa, eh? D'acord. Sí, sí, sí. És un pirat total. A dins l'estudi, fora l'estudi, a l'escenari, a casa... Sí, però... A l'agenda, quan li posen un micròfon endavant i l'entrevist en seriosament, s'esvaneix, vull dir, perquè és un personatge la mar de responsable. I que sap molt bé el que es fa, eh? És a dir, no és allò que improvisi, o que es llenci, o tot això. Jo penso que ho té tot molt ben apamat. Vull dir que segurament, al principi, era una bogeria. Però després, per mantenir-te en l'estrellat, bueno, bogeries l'ajustes. És clar, perquè si no, te'n vas fora del circuit. Vull dir, no pots continuar sent un... un adolescent idiota. Bueno, i dic idiota, perquè ell té un disc que es diu de idiot, no? Vull dir que anava d'aquest pal. Però... vull dir, després, has de conèixer el negoci, has d'entrar a la qüestió, i has de ser el més intel·ligent de tots, per poder-te mantenir. I el tio es manté. És interessant, no avis el documental, el recomanes? El documental, bueno, ja el vaig recomanar aquí, en el seu moment, va sortir el mateix moment que Patterson, no va tenir gaire recorregut. Fa, com, cinc anys, potser ja, quatre anys? Quatre anys, potser. El vaig fer a més. I... ha sortit editat amb DVD. Va molt bé. I, com a documental de rock, jo crec que és un dels millors que s'ha fet mai. Ostres. Que explica tota la història d'Iggy en destuts. I, bueno... Ara que veig, òbviament, també surto amb Weights, que també és l'altre... Sí, clar. És l'altre... obligat. Si... qui no el recorda a Down by the Lord? Sí, sí, sí. És que... sí. No, no, no, i té la Swindon, Adam Driver, ja que parlàvem també de Patterson, una vida... Adam Driver, ja forma part. Aquest ja està fitxat. És tipus semi? També, un altre... Bueno, no, és que no ens acabem. És una d'aquestes pel·lícules que... Però Adam Driver està fent tots els papers de l'au, que vull dir tothom el solicita. És molt interessant. El paper és bastant diferent també que fa a infiltrar el Cucus Clan. Jo també d'una idea, perquè és un paper que sembla a priori molt senzill, que és l'ajudant, però... A mi allà també... Perquè Patterson potser era aquest punt més introspectiu, i més... Era més contemplatiu, que allà era... Però també era difícil de... No, no, no, d'interpreter aquell paper. I sobretot aguantar una pel·lícula tota així, perquè és la dificultat. Amb el registre baix, aquest... Sí, aquí sí, queda complicat. Bueno, alguna més que voleu comentar així que estiguin... Sí, bueno, jo tinc Diego Maradona, que és un documental que està dirigit per la CIF Capàdia, que havia fet un meravellós documental també sobre Amy Gwenhouse, i també havia fet un altre sobre Ayrton Sena, que es deia Sena. Dic que és un director britànic que està especialitzat en fer documentals de muntatge de material d'arxiu sobre personatges de la cultura pop, diguéssim, no? I aquí, en el cas de Maradona, s'acentra en el pas del futbolista argentí Pel Nàpols. És a dir, en certa manera la pel·lícula comença quan ell és rebut a Nàpols, provenent del Barcelona, i que allà, doncs, és rebut com un deu o més, perquè és una bogeria absoluta. El Nàpols és un equip de futbol que té molts pocs trofeus, i que amb el concurs de Maradona va guanyar dues lligues d'Itàlia en front dels clubs més poderosos del nord, com la Juve o el Milen o el Inter. I llavors explica molt bé aquesta lluita de la gent del sud entre aquests poderosos del nord, i com Maradona va entrar en aquell món que era tan arrebatat, tan personal, que en els càntics dels aficionats ja es nota tota la rivalitat que hi ha entre els equips poderosos i els equips humils, o és a dir, entre els del nord i entre els del sud, i Nàpols va aconseguir el que volia, va aconseguir l'èxit, gràcies al Maradona. És curiós que una de les primeres preguntes que es fan a la roda de premsa on cop ha arribat Maradona a Nàpols és si en el fitxatge hi ha tingut a veure la camorra de Nàpols. I aleshores el president del Nàpols, perquè és clar, el Nàpols era un equip que no tenia pressupost, que no tenia el pressupost que tenia la Juventus i els altres equips. I es clar, contracten en el jugador més famós del món i també el que costa més amb diners. I aleshores el president del Nàpols molt enfadat, explosen el periodista, li diu que s'ha de tenir respecte, que com s'atreveix a fer aquelles preguntes, que el Nàpols ha fet un gran esforç econòmic, que ha contat amb molts ajuts, amb molta gent, i que ha pogut tirar en debat aquest fitxatge milionari. I aleshores en el devenir de les temporades del Maradona, que és curiós, però ell parla de Maradona, com si fos una tercera persona, són aquests trets característics d'una persona que ha vingut d'un mitjà, realment ens el mostren, al barri de Barracas, on ell va néixer, i després ens mostren com amb els primers diners que va guanyar el Boca Juniors, va comprar un pis pels seus pares, que per ell era la gran il·lusió de que els seus pares visquessin en un pis i no en una barraca. I llavors veus com aquest noi, que té aquesta habilitat pel futbol, no té una altra habilitat per moure's en un món complicat i acaba en mans de la camorra. És a dir, els principals líders l'acullen a casa seva, li fan unes festes especials, i bé, és el que coneixem tots de la carrera de Maradona. La pel·lícula passa en peus de plom sobre el tema de la droga per no variar. Vull dir, totes aquestes pel·lícules que hem vist últimament de personatges que sabem positiuament, que estaven eficats en l'ambient de la droga, sembla que hi hagi un cert puritanisme en entrar-hi. Però, finalment, en la... en la quarta part de la pel·lícula, doncs el tema apareix, evidentment, i la cocaïna pren tot el relleu que ha de tenir. La cocaïna que li era fornida de Frank per a totes aquestes amistats dubtoses que tenia en el submón mafiós de la camorra. I bé, doncs, jo penso que és un film documental que no només pot agradar a gent interessada en l'esport, sinó que a tothom que estigui interessat en la història pot anar bé, perquè veus com era la societat italiana als anys 80 i tot això, que era una situació molt complicada, també, i veus, doncs, aquesta explosió maradona en un determinat moment. Pep, tu què em penses? Bueno, és una pel·lícula que, segons vaig llegir, el director, Lassif Kapadia, va disposar de més de 500 hores de material. Clar, fer una selecció d'això... De material de vídeo, no de cocaïna, no? De vídeo, sí. Clar, fer una selecció d'això, encara que surti un producte de dues hores i escacs, vol dir una síntesi molt gran i tal, i llavors, a la pel·lícula, hi ha un moment en què maradona falla un penalti i tot el que més que toque ho posa dintre de la porteria. És a dir, la pel·lícula, en samer, està feta bastant a favor de maradona. Després el que ha dit el Joan... Ípica, no? Un de quanta d'aquests Ípics? Sí, després el que ha dit el Joan. La maradona es va passar a la vida protegant la seva dona amb una carretada de dones, indissimuladament davant de periodistes i de col·legues, etcètera. I llavors, d'això, queda una mica així... Home, això és reflectit, i fins i tot la dona parla com a testimoni i ho diu. Però passa que sí, és evident que té molt poc matratge respecte a les galòries esportives, no? En fi, coincideixo en que és un documental interessant, perquè com que és un personatge contravertit. Curiosament, per exemple, no surt la seva amistat amb el... Jo la sé molt famosa cap ara, als últims temps, amb el president de Cuba, el fi del Castro, hi ha coses que s'han deixat... Per què arriba fins a un cert moment? No, no, no, és en general... Els elements polítics s'han deixat de banda. S'ha escollit una sèrie de coses, ja dic, més l'època futbolística que la qüestió personal. Sí que hi ha una cosa amb la que estic d'acord, i és que s'ha de reconèixer, que sobretot amb els seus 3 o 4 primers anys, el Naples, el tio va arribar allà despotricant, i que gansem el Barcelona, i el que representava el Barcelona, i la seva estada per aquí, això també. I d'una cosa? I la seva part de raó, perquè recordem qui era president i vicepresident a les hores. Una cosa sí que reconec a la pel·lícula i estic d'acord, i és que fins que no els va començar a esnifar i tot això, era un tio que tenia un cert carisma. És a dir, moltes vegades parlem del mèxic, no havien d'entrar en comparacions, però se'l veu una persona assentada, pausada i tal. Aquell tio provocava reaccions, era capaç d'alterar el curs de les coses, i ells s'imposava tant els vestuaris com el camp, tenia un talent natural per jugar, però a la vegada tenia també un caràcter. I això? Ell anava al xoc amb tot. Era la seva manera de viure? Sí, una mena de lluitador, primitiu. Tant primitiu com podria. Hi ha moments en què dius, no sé si l'heu vist vosaltres, però hi ha una pel·lícula sobre el cor de vesc, que diu, o llevaràs l'ulto per mi, una mica la cosa era aquesta de primària. El nivell és aquest. El nivell és dels toreros. O els papes i els germans tenen el seu pis i la seva cosa i que no els falta res. Els toreros, els boxejadors i aquest tipus de cosa. De sortir de la fam. Sí, amb la boxa és un paradigma d'això. Però recomanable o no? És recomanable, sí. Això es veu on es veu, això? Es veurà. Nosaltres en sembla que la vam veure el Renoir. Suposo que el deuran fer allà. Es veurà, potser és aquest divendres que s'estrenen. Segurament. És una pel·lícula una mica per l'estiu. Perquè si hi ha gent que té mono de futbol, busca que vagi al cine. En té dos hores, aquí. Qui més? Un altre pel·lícula, Pep. Van veure el mateix dia que el Maradona per variar una miqueta. Van veure un documental sobre Rembrand. És un documental que està dirigit per l'anglès Cal Mansour. Dura una hora i 35 minuts. Que s'agraeix, no? Sí, s'agraeix, però tot hi ha aquesta curta d'urades. Tenim en compte que moltes vegades... Maradona, estem parlant de dues hores i quarts. És un documental que està fet a partir d'una exposició anglaterra. Perquè el documentalista és anglès. I després hi ha també una visita al Museu d'Àsterdam. Però sobretot estem analitzant la terrera època de Rembrand. A mi em va semblar un documental extraordinàriament tècnic. A mi em va semblar un documental amb l'emfeixi, amb la construcció, la utilització de materials, com es fa o s'ha fet la restauració de diferents quadres. És a dir, a l'anàlisis de la pintura, el cromatisme, hi ha per exemple també una mena que es costueixen les planxes per fer els gravats. Era un extraordinari gravador. A mi em sembla que és un curs de tècnica a la vegada que s'està parlant d'un dels millors pintors de tots els teus. I ara una pregunta des de l'ignorància. Em dones la sensació que s'estan fent moltíssims documentals sobre pintors últimament. Sí, però no hi ha una sèrie. És una iniciativa de... No és una casualitat. Això és una sèrie britànica que es diu exhibition on screen, o sigui, l'exposició en pantalla i que utilitzen grans exposicions de grans genis de la pintura on es reuneixen obres que venen de diversos llocs, i aleshores s'aprofita que aquestes obres estan allà totes juntes i es fa un retrat a vegades de tota la biografia del pintor, a vegades, com en el cas de Rembrand, que deia el Pep només de l'última etapa, i aleshores s'aprofita. Això és una sèrie anglèsa que ja vam dir aquí que els anglesos són una mica més pesadets en la qüestió d'aquesta. Realment, aquest documental sobre Rembrand és un material gairebé per a especialistes que vulgui perquè sempre surten coneixedors de l'obra, de l'exposició, per explicar com l'ha abordat, i surten especialistes en història de l'art, en història tot curt, i que posen una mica... fan una panoràmica del pintor o d'algun moviment. Com ara, una pel·lícula que vam parlar aquí, eras el psíquic que parlava dels secessionisme vieners. Clar, parlàvem molt de Viena, en aquella pel·lícula. Parlàvem molt de Viena. Amb aquesta, hi ha una cosa, el començament, que és molt interessant, i és que la eclosió de Rembrand va viure entre finals del segle XVII i començaments del XVIII. Llavors, en l'època en què ell va néixer, s'estava independentitzant Holanda d'un país molt conegut, en aquell temps, i ara, Espanya. I hi ha una cosa molt curiosa, perquè, naturalment, si allò que s'ha estat fet, que s'ha estat fet per un català indepe, diries... que s'ha estat arrimant l'asqua a Susaldina, però no, no, està fet per un anglès, i és molt curiós, la forma en què relata d'una manera natural i sense mala intenció entre cometes, com aquell país va explosionar i va sortir per amunt tant l'art com l'economia, com tot. Estaves sentint allò i dius, bueno, a veure si la prohibiran. En tot cas, deixem aquí que és un dels interessos colaterals que pot tindre per atraure el públic. Podem recordar que Espanya... d'Espanya han marxat gairebé 30 països que ja han tingut prou. Parlem de tots els països gairebé tots, els de Sud-Amèrica, i del nord-amèrica també, perquè Mèxic és al nord-amèrica i centre-amèrica, i les Filipines, i el Marroc, i tot una sèrie de països... I fins i tot Portugal, que segurament seria el primer que es va independitzar d'Espanya, i el Marxena li posa això del Pere Gil. I el de Vox, que també van allà anant per posar la bandera aquella 20 metres. És l'èpica. I llavors aquests documentals d'art es passen en unes sessions que diuen dimarts culturals, que es posen en unes sessions que diuen dimarts culturals en el cine verdi. I també, com que són còpies en versió original subrotulades, es passen en altres cinemes, en sessions normalment una vegada al dia, i així. I aleshores són per un determinat públic de gent, més que re, diguéssim, gent de la part alta de Barcelona, que tenen aquesta curiositat cultural, que són gent que potser han viatjat, que ja coneixen una part de l'obra del pintor que es proposen aquests documentals, perquè hi ha una sèrie de 30 o 40 documentals d'aquests. A més, a més, també... Amb resultats diversos, eh? Sí, sí, això s'ha de dir. Però també hi ha edicions en DVD per comprar en els mateixos cinemes, a vegades. Això ho he vist que ho fèiem bastant als verdi, no? Sí, els verdi. És on no ho fan, principalment. Està canalitzat pel verdi. El verdi és on surts ja és l'iniciativa. Llavors, per exemple, en el Val més multiscines també posen aquestes pel·lícules, però és perquè els interessa també pel seu públic, perquè aquell barri té un determinat públic. I aleshores, el que havíem dit ja aquí en aquest programa, és que nosaltres havíem vist dos... dos documentals que ens havien agradat molt, i que tots dos, curiosament, estaven realitzats per directors italians. Un era aquest de Clim Tixile, que deiem abans, i un altre era un documental sobre Vincent van Gogh, que presentava la Valeria Bruni... Tedeschi. Que és el que van fer a l'hora, amb la pel·lícula del... Sí, van sortir tots els bengocs. El William de Fox, no? Sí, sí, van sortir tots els bengocs llavors. Abans hi havia hagut el Loving Vincent. Que era aquell d'animació, no? Dels quadres. Sí, sí, que em sembla que un dia d'aquests es veu a la filmoteca, o ja s'ha vist. I sí, sí, hi ha un cert interès. Per exemple, el Verdi fa servir els dimarts, perquè és un dia de no gaire audiència. I aleshores, a un preu mòdic, es poden veure aquests documentals per gent que ja estigui interessada. Però un no s'ha de refiar quan el realitzador és britànic, no? Perquè aleshores la cosa no queda gaire bé. Per exemple, hi ha una pel·lícula que es diu El Jove Picasso, que parla evidentment dels primers moments de l'estada a Catalunya de Picasso. I és bastant lamentable. És una brícula fluixíssima. És bastant lamentable, perquè nosaltres disposem d'una bibliografia... No aporta res. Disposem d'una bibliografia molt important, sobretot els llibres d'en Josep Palau i Fabre, però d'altres que no són del Palau i Fabre, i que també són molt bons, que repassen aquestes joventut del Picasso i aquest documental. Està molt per sota, molt per sota de les troballes, de les teories que hi han contingudes en aquests llibres que a nosaltres ens han apassionat. Una altra pel·lícula, i ja potser... Que acabem. Com que estem de cara a l'estiu, em sembla que és aquesta setmana que et divendres, que estrenaran els dies que vendran, que són una pel·lícula espanyola d'aquest any, dirigida per Carlos Marqués Marcet. D'aquest director hi ha dues pel·lícules anteriors, 10.000 quilòmetres, i que em sembla que és del 2014, i Tierra Firme, que és del 2017. I amb aquesta podríem dir que completa una trilogia en què pretén parlar sobre... o parlar-nos sobre les varietats de les relacions entre les parelles. Quan hi ha una mica el traspàs aquell mentre són parella i quan van a buscar el fill. El fill, d'una manera o d'una altra, perquè, en el cas de Tierra Firme, és una parella lesbiana que convoquen a l'amic... Bueno, amb les tres pel·lícules, el protagonista és el meu estimat, David Verdaguer. Segurament hi deu haver un bon feeling entre director i actor, perquè l'afer servia a les tres. Aquesta segona, en aquest cas, ell és un donant de semen que intenti facilitar les coses... A les amigues lesbianes. A les dues amigues, sí. La primera no puc parlar perquè no l'he vist, però també era un tema en el que hi havia... Hi havia distància. No, 10.000 quilòmetres. La distància, sí. Jo aquesta última no l'he vist, però he vist les dues primeres. Sí, sí. Un personatge, ell, s'ha entès que ha anat a treballar a Estats Units. Ella, ella. Ella marxa. De fet, el principi de la pel·lícula són, si no recordo malament, com 15 minuts de pla sequència des que estan superfeliços i la càmera el segueix des del llit, pel passadís, o sigui, de cop ella rep un mail. Si no recordo malament és que la vaig veure quan la van estrenar fa anys, però rep un mail, tipo, oferta feina i comencen a discutir sobre això fins que acaben bastant malament. Llavors, la següent ja és elipsi fins que estan separats per 10.000 quilòmetres. És curiós, és una pel·lícula. Ostres, vigilem, perquè allà és tota interpretació i tot és una aposta dura. Sí, aquest tio té un punt d'interès perquè no deixa de tocar la realitat i, llavors, sempre qüestionar-nos la realitat és interessant. I amb aquesta, amb la que estem comentant, els dies que vendran, doncs resulta que el David Verdaguer li va dir, escolta't, que... S'ha quedat la companya embressada, si vols. Tio, home, clar, els dies que vendran. Llavors tenim el relat aquí durant els 9 mesos d'embaràs i la pel·lícula està muntada entre 3 faces. Una, si dir una pel·lícula a Mubeaquesa, que els pares d'ella van estar filmant quan està ben embressat d'ella i la van tindre. Llavors, per una altra banda, ja... Per una altra banda, ja... No, farem més spoiler, amics. Aneu a veure. És la pel·lícula que, si hauria condicionat a la sala, caurà bé. I ja que estem amb comedies d'aquestes que barregen la realitat i la funció dramàtica, direm també que està a punt d'estrena Litus del Dani de la òrden i que és una pel·lícula que val molt la pena. O sigui, torna el Dani de la òrden, que vam perdre el pregón i que... Exacte. Estava perdut fent treball d'aquests alimentaris i ara tornar el de Barcelona Nuit d'hivern i Barcelona Nuit d'estiu, que és molt interessant. Amics, cuideu-se molt. Que ho diu de l'estiu i no deixeu el cinema. I penseu que la millor pel·lícula de l'estiu continua sent com a pèdfera de l'aigua, una comèdia italiana extraordinària. Fins a la tornada. Adeu, fins a la tornada. Fins a la tornada. Fins a la tornada.