Ara escolta's ràdio d'Espèl, si tu n'hi t'espràdio d'Espèl, la ràdio de Sant Just, llorant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 8.1. Cinema sense condicions. Bona tarda, bona nit, bona més parada. Ja som aquí, ja som aquí. Hola, què tal, bona tarda, bona nit. Sí, ara sí que ens escoltem. Bé, doncs nosaltres comencem avui aquest espai amb el Joan, el Francesc i jo mateix, el Jaume. La Carme no podrà venir avui. La Carme no, que la tenim amb aquesta obligada recuperació, d'una operació, desitgem de tot cor que vagi molt bé i que la setmana que ve pugui estar aquí amb nosaltres. Segur que està d'aquí. La setmana que ve no pot venir perquè és com ve l'Andreu. Bé, doncs l'altre. Molt bé, Carme, tu desitgem de tot cor. Jo no ve la Carme. Sí, perquè el dia que falla la Carme és quan ve l'Andreu. No, hi haurà manera de fer la foto. No hi haurà manera de fer la foto, això sí que és veritat. Com sempre, el programa tindrà tres parts. Una primera part parlaríem de les coses que hem vist, de les estrenes, etcètera, etcètera. Una segona part que el Francesc ens parlarà del Gérrit Guilian. Gérrit Guilian. I l'última part que parlaríem d'un personatge, la Marion Cotillard, que és una nova figura de l'escenari en el món, diríem, del cinema, que des de l'any 2007, quan va fer la pel·lícula sobre la vida de l'Eddie Piaf, s'ha convertit en una estrella realment internacional. Aquest seria una mica la proposta de les tres coses i podríem començar a parlar pels pel·lícules que hem vist, les més immediates. Per exemple, què has vist? El modo, ara. Què tal, què tal? La via de beure. No m'ha costat molt entrar. Encara no he entrat. Després de tres dies de... De rumiar-hi. La posa la clau i no hi ha manera, tu. La veritat és que... La crítica la deixa fatal. La veritat és que costa una mica. Sí que és veritat que s'ha de mirar en clau de sortir de la tònica que havia estat fent fins ara, de recuperar un tipus de cinema... Els anys 80, no? Suposadament més frívol, però teníem en compte que fa una referència directa al moment determinat. Quan entrem dintre de l'avió, diguéssim, que sabeu que bona part... Bé, tota l'acció passa dintre d'un avió. Doncs fa un petit joc d'ensenyar-nos l'elix. No, l'elix, no, el motor. Un dels motors de l'avió, i veiem un espiral allà dins. I això és tota una metàfora del que... Vindrà de res. Vol dir-nos que ens introdueix dintre d'un somni. Dintre d'un somni que és una metàfora de la realitat actual, de la situació en què estem vivint, i ella ho fa en clau de comèdia sexual, bàrbara, i sense massa contemplacions, diguéssim. Llavors, és difícil d'entrar a la pel·lícula si no la veus com un entreteniment pur i dur. És a dir, com una mena d'ampliació del que és l'humor menys, que s'ha posat tant de moda amb tots aquests programes d'humor que s'han fet en televisió. Ara no me'n recordo el nom del programa, però que molta gent el coneix. Amb el Carlos Arecesc i altres persones que han fet humor a través del cinema, i que provenen com ell de la manxa, i llavors el pròpia Carlos Arecesc és un dels protagonistes. I, bé, fan això, fan una sèrie de balls, fan moltíssimes referències contínues, el sexe, la monsexualitat, de manera explícita, sense subtilitats, diguéssim. Deixant de banda tota la sofisticació que havia utilitzat en les seves últimes pel·lícules, La Piel que Habito, Able con ella, etcètera. Volver era una pel·lícula més intimista, també, però més de la tornada de les seves arrels. Però sobretot Able con ella i sobretot La Piel que Habito eren pel·lícules d'una exquisitesa per mi, d'una qualitat d'autor enorme. Anava molt més enllà fins i tot del que havia fet sempre. A mi, tot el cim, tot el cim, tot el cimadre em va semblar extraordinari. Sí, però aquesta està dintre d'una etapa de reflexió en què encara apareixien les simbologies i les caracteritzacions més típiques d'ell, però hi ha una mica passades pel filtre de l'anàlisi social, del psicoanàlisi, fins i tot, d'anar al recerc una sèrie d'explicacions. Però Able, con ella, no hi havia res del que havia fet en el seu univers anteriorment. I, en canvi, La Piel que Habito sí, recupera tot el seu imaginari, tota la seva filmografia, li dona coherència i li dona un punt d'anar més enllà encara, amb un punt extrem, que a mi em va semblar extraordinari. I jo no sé molt bé si he esgotat de totes les crítiques que havia rebut, perquè s'havia deixat de dedicar a la comèdia i perquè jo diria que bona part de la crítica i del públic també no va acabar d'entendre tot aquest gil que havia donat amb la seva carrera, que l'havia convertit per mi, amb un dels autors més interessants del cinema actual, no d'Espanyol, sinó directament del que es feia a tot arreu. Doncs ara ha dit que vinc a agafar una frivolitat total i qui vulgui agafar-la i qui vulgui riure, hi entri en aquest tipus de cinema. La gent riu mentre viu la pel·lícula o no? Depèn, sí, que hi ha riallades i hi ha gent jove que s'ho passa molt bé i hi ha gent no tan jove que també. Sí que hi ha rialles, perquè les referències són molt explícites, el sexe, el que es fa entre les persones d'un sexe, d'un altre, del mateix sexe, vull dir que això és continu a la pel·lícula, no hi ha cap mena, no hi ha cap mena de subtilitat en cap moment. Llavors això hi ha persones que segurament no agraeixen i no és que estigui malament, només que potser és massa monotemàtic, massa dedicada a aquest punt concret i llavors no li veus aquesta riquesa que jo defenso que el Pedro Almodóvar és capaç de donar, sota el meu punt de vista. En general hi ha crítics que consideren que tota la seva home en general és d'una volta sobre el mateix i no el més enllà, en canvi, sí que el defenso... Jo no, jo hi ha coses que m'agraden molt, hi ha moltes coses que m'agraden molt, no totes, però vull dir moltes, moltes, des que he hecho yo para merecer esto fins a passar per a tot el sobre d'imadre, vol ver, m'agraden moltes, de trobo... Tot el sobre d'imadre jo penso que va guanyar un òscar malascutament, és a dir, no li van regalar. Doncs aquesta és molt difícil que t'agradi, perquè no entra dins d'aquests paràmetres, de cinema exigent, de cinema... Podíem dir que té una miqueta més de les pel·lícules d'aquestes, de les primeres pel·lícules, de que he hecho yo para merecer esto, de Pepe, Lucibum... Fins i tot una mica, si voleu, de mujeres, al bord d'un atac de nervios, però és que ni tan sols es preocupa massa per buscar la part més atractiva, tècnicament, digués, que aquestes pel·lícules sí que tenen, no és? És directe, és barruera, a propòsit, i és com una bufetada a la intelectualitat, fins i tot, jo diria, no? De dir, us heu cansat de mi, doncs jo us demostro amb això que puc fer una tonteria de pel·lícula. Jo ho analitzo així, perquè és que, si no, no ho entenc, si no surto corrent del cinema. La veritat, tot sigui... La crítica és a la vegada que m'ha deixat fatal. Jo em veig que acabes de ser suargo, eh? La crítica la va deixar fatal, el que sí és veritat també ha hagut el seu prestigi, que si sabeu que la setmana passada va ser record de taquilla el cap de setmana. Va ser la pel·lícula més vista a Espanya el cap de setmana passat. Doncs hem fet... Jo no sé si això continuarà o no, perquè si córrer el rumor de que no grau... No sé, no tinc ni idea de quina és la reacció al públic. És a dir, ser-la de la crítica, perquè ha sigut molt explícita. És a dir, l'han carregat solemnament, eh? I que tampoc sé si n'hi ha per tant, perquè no l'he vist. És això que us dic, no és una pel·lícula que permeti cap mena d'anàlisis seriosos, és una pel·lícula d'entreteniment molt directe, molt clar, molt fàcil, diguéssim, a través de fins i tot números musicals, que són playback, que poden tenir la seva gràcia, però que no et permet anar més enllà. Simplement, és això, et quedes amb el que veu, i si aquest espiral que us dic, que és l'entrada a l'avió, doncs pogués anar més enllà, potser es podria intentar... Bé, ens forçar una mica i agafar-ho pels pèls, però... No, simplement això, una pel·lícula en la que ell... Jo crec que ho torno a dir, eh, que demostra una miqueta el seu cansament, de tota l'exigència que ell s'ha posat a sobre, i tota la densitat que ha posat en el seu cinema, i els rebuts d'alguna forma, i el menys preu fins i tot, i la no consideració que ha tingut tot aquest temps, i se l'ha vist moltes vegades, s'ha segut en els lliuraments de premi, doncs amb una cara de poma sagra, perquè no li donaven ni un esment pràcticament, vull dir que és un director molt reconegut a tot arreu, i, en canvi, jo penso que no ha tingut un tracte adequat, segons el meu punt de vista, i a mi em sembla que aquesta pel·lícula és com una descarre, eh, doncs mira, faig això, i ja està, i ja depèn de com ho vegi, doncs continuaré, o deixo estar. La veritat és que penso que seria tot el contrari, imagineu-vos que una diferència amb el que diré ara, seria com el que va fer Pasolini a l'última pel·lícula, a Saló, però allò és d'una potència, d'una exageració intelectual i de tot el que vulgueu posar-li, i tothom surfestigueixat de la pel·lícula, i no la vol veure més, doncs aquí, és una miqueta al contrari, però per altres motius, per la superficialitat que té la pel·lícula. Sobretot en les distàncies. No, no, amb una distància il·limitada, eh, amb els extrems, eh. Suposo que queda clar això, eh. Jo ho he intentat deixar clar. Molt bé, molt bé. Jo m'ha sorprès molt, jo he de confessar que, per l'influència d'aquest senyor que tingués el Gustav i la Carme, jo vaig dir, suposo que recordeu que, d'aguda que els darrers films de Les Pilbers no m'havien agradat gaire, i l'opinió de diversos crítics, jo vaig dir en algun programa anterior que no em venia gaire de gust de veure l'Incon. I que tenia, doncs, bueno, tot i que sabia que estava molt nominada. Però he de confessar que l'opinió del Carme i de la Carme doncs em va fer reconsiderar la meva, diguem-ne, per judici, i bé, aquest cap de setmana vaig veure l'Incon i haig de dir clarament que em vaig adonar que el meu perjudici no estava en absolut justificat. Perquè, sense dubte, és una de les pel·lícules que més m'han interessat d'aquest director. No és un divertiment espilularià, és un film més aviat clàssic, no és tampoc una justificació, exaltació del personatge històric, és un retrat complex i conflictiu, i crec que poques vegades una pel·lícula ha posat tanta tensió en els detalls de l'acció política. No té ritme, és cert, comparem, per exemple, amb Argo, que és una pel·lícula més de ritme, més de tensió, etcètera, és veritat, això no ho té, no té de poc tensió, però té la densitat, per mi, d'una obra de maduresa. Cosa que per mi no té Argo. Per exemple, Argo segurament és molt més divertida, molt més comercial, molt més amena, doncs hi entra molt més fàcilament, però quan acabes de veure una pel·lícula, o ha passat una setmana que m'ha passat a tu, donant-li voltes sobre la pel·lícula, arribes a la conclusió que bueno, està bé, però no hi ha res més. En canvi, tinc la sensació, honestament, que jo ja abans sóc la tornaré a veure, és a dir, és una pel·lícula d'aquelles que no la veurem més d'una vegada, sinó que la veurem més d'una vegada, perquè crec que els diàlegs, els continguts, el que és d'estar dient, el que és de... fa reflexionar, està carregat de contingut. És una pel·lícula molt densa, profunda, gent superficial i molt més rica del que aparentment pot semblar. Estic molt d'acord amb el que va dir tant el Jaume com la Carme. El Jaume destacava una cosa que em va fer gràcia, que diu que la pel·lícula li quedava perquè parlava de coses que li interessaven, i per això l'havia atrapat. A mi va passar el mateix, és a dir, en algun moment, fins i tot, em va sorprendre que, malgrat estar en una altra època, deia coses que eren absolutament actuals i que fins i tot podien reflectir el moment històric que estem vivint a Catalunya. Aquí em refereixo, si voleu algun exemple, per exemple, quan es diu que la Constitució no es pot canviar. En aquest moment es diu aquí, però es diu també la pel·lícula. En quin moment es diu? Hi ha un moment que hi ha els dos bandos que es troben, el sur i el nord, es troben a un intent de negociar la pau, i l'argumentació dels sudistes no té per dir-se en aquesta direcció, perquè els sudistes diuen, diuen en ell, no podem eliminar l'esclavitud, perquè la nostra Constitució diu que els negres han de ser esclàus. I les lectures em sembla que no cal dir més coses. Molt adient, aquesta. Sí, veritablement. O bé, quan es mostra com s'utilitza el joc brut entre els polítics, el joc brut que tots estem veient, que també està produint pels nostres entorns, i que, com també va dir la Carme, il·lustra que la corrupció és també ella com la humanitat. O, quan tothom li junts, que fa un paper excepcional, i trobo que és tan digna com el que fa l'Ecaneta Prèmica, que és el d'Ànil de Lluís, penso que ho fa perfectes, els dos estan brillants. Hi ha un moment que ell discuteix amb el Lincoln, i aquest li fa veure que no allò que és radical o aparentment just és el millor per a la societat o per a aconseguir el que volen, el que volem. I això em sembla que està molt gratíssim, està molt ben explicat, molt ben fet. I així, molts més exemples que podria posar, però em penso que m'allargaria com una massa. Que bé, tu, eh? A mi em sap greu dir, ja li vaig dir a la persona en concret, que a part de tot el que estàs dient, i el que estàs dient tu ja, Joan, referem encara més l'opinió que de mica en mica m'he anat fent d'una pel·lícula que no he vist i que em negava a veure, de ser d'aquest director, però va haver una companya de feina, que aquest dissabte em va dir que s'havia avorrit tant, donant la pel·lícula, que s'havia dormit, i llavors, mireu, ja dic, em va saber greu dir-li, i ara fins i tot em sap greu dir-li, però va ser un moment en el que em vaig adonar que llavors volia dir, com tu ara està referment, Joan, que no és un simple divertiment, sinó que és una pel·lícula que ara ser densa per força, i això em va interessa. Vull dir, em va ser una miqueta la manera com em vaig interessar més per la pel·lícula, després de tot el que he sentit, per part de Xavier Borrell, que Jaume ja coneix, de Cornellà, del programa propera para de Cultura, que ja ens va dir que la densitat i que la qualitat dels diàlegs era extraordinària, de tot l'anici polític, que es podia fer a partir del que Jaume i Carme van debatre, fa un parell de setmanes, i a partir del que ara t'ho confirma, és a dir, que la veuré, vinga, la veuré, d'acord? A mi em va passar el mateix que m'ha passat, ho veuràs. De mica en mica, de mica en mica. Amb això coincidim. Crec que és un film que situa aparentment en una realitat llunyana, però que idèntica en qualsevol temps i en qualsevol lloc, i que, en conseqüència, amb unes lectures i reflexions vàlides pel nostre món actual. I t'està dient que l'Incol no va ser un gran home perquè fos millor que qualsevol de nosaltres, sinó perquè sent igual que nosaltres, va prendre decisions que el van portar a ser qui és. Llavors, de fet, no és un film de guerra, sinó sobre la guerra, no tan interessant pel personatge a l'Incol, sinó pel moment històric que li va tocar viure, i cal dir que això està molt ben explicat, està molt ben... Per tant, si l'espectador, que pot passar que sigui un espilvaria, un senyor que li ha de molts pel·lícules d'acció de l'espilver, busca acció, és evident que en sortirà de sabut. Perquè no és un melodrama barat, diríem, com a Warhors, sinó un film dents, des de molt punt de vista, rigorós, profund, amb diàlegs i personatges consistents, en fi, un film complex i ric, com ho és la realitat que ens envolta i ens condiciona. Com he dit abans, és un film que tornaré a veure per captar el gruix i els matisos que desprenen els bons diàlegs, i també perquè és una de les pel·lícules de l'espilvar per mi més intimistes. No se'n va fer gens llarga, ni pesada, ni avorrida, i destacaria, ja ho he dit, la gran interpretació, tant del Dani Dei Lluís com el Tomi Ligons i la Salifial. És una pel·lícula digna de ser revista. L'has vist dublada o amb versió original? La vaig veure dublada, però justament sí. Com que diràs que aniràs de nou a veure-la, si ho vas amb versió original, m'hi apunto. Perquè, ah, doncs, si home, saps per què? Perquè més a més, llegint després de la vera a la pel·lícula, a la documentació, m'han donat a entendre que sobretot el llenguatge, sobretot del Dani Lluís, es veu que és extraordinari. És a dir, es veu que s'ha de sentir versió original, perquè a la pel·lícula guanya moltíssim aquest sentit. Jo la vaig veure dublada perquè vaig anar amb la família i vam anar a veure una pel·lícula dublada, és a dir, no, per no... I el Jaume és una altra cosa molt interessant. Una pel·lícula, home, com a mínim, molt interessant. Bé, és la pel·lícula Weekend. O sigui, és una pel·lícula que això... M'han dit que vol dir cap de setmana, no? Exacte. Llavors, és una pel·lícula britànica del Regne Unit, diu aquí. Sí, que queda clar, no? I que... Ho llegeixo perquè és que, a mi, em costa, segons quin tema. Vull dir, així com per exemple, una pel·lícula com Lincoln, on vaig atrevir, doncs, bueno, dius i per què ho creus i per què ho veus, en canvi, segons quines temàtiques, la veritat és que a vegades em costa, perquè probablement barrejo constants més aviat, per rueres amb altres otòpiques, amb altres de més serioses. Llavors, he trobat una crítica del senyor Nando Salvá i m'ha semblat molt interessant, no? La llegeixo tot o només un tros perquè us en adoneu. Diu naturalista, però no lacònica, tan íntima que gairebé fa que sentim que ens estem ficant en una cosa privada, Weekend és la simplicitat personalitzada. Més que una història habitual, és una sucessió de conversa sobre l'amor, l'homofòbia, el matrimoni, la solitud, el compromís i el camí pel qual s'ha sortit l'armari. A boca, el Richard Linklater, d'abans d'Aveneter, de 1995, i abans de l'aposta del 2004, a l'usar el recurs del temps límit amb la finalitat d'amplificar la intensitat de cada conversa, de cada baralla, de cada trago i de cada coit. Els gais i les pel·lícules solen ser retratats com emblemes del victimisme, oportunitats per l'espectador demostrar la seva compassiva superioritat o simples boges. Per al director Andrew Haick, en canvi, són només gent, gent que parla amb un radesa i sense sensibilitia, nicinisme de les complexitats que implica ser homosexual al segle XXI i de la insuntable misteri de l'atracció sexual. En definitiva, una història de mort comparable a les més serioses que pugueu imaginar. I a tu què et va semblar? Això mateix que diu el Nanda Salà. A mi em va agradar molt, també. Jo l'he vista d'Estrena fa un parell o tres de setmanes, no me'n recordo, quan la van passar. I em va estranyar que després la gent no em parlés massa, perquè quan la vaig acabar de veure, la vaig trobar molt autèntica. Si hi ha alguna cosa que destaca de la pel·lícula, et creus l'amor que hi ha entre aquelles dues persones? Saps quina és una de les coses més bones que entre la pel·lícula? És que de seguida que comença, te dones que no és nord-americana. Segur que no. Que sí? Hi ha un estil, una forma, una imatge, constant. Vull dir, no, és allò de quatre quadres. No, no, m'està molt bé, és intimista. Et creus els personatges, et creus el que passa, ho veus va semblant, i a sobre veus que són dos homosexuals que s'estimen de veritat o que tenen una relació de bo determinada, i ho veus, l'entens, la comparteixes d'alguna mesura. És a dir, jo em sembla que he explicat alguna vegada, però no sé si va la pena explicar una altra vegada, que una vegada va passar a mi i jo tenia uns veïns, que era un homosexual i jo soc tan despistat i tan així, que ningú em vaig donar a compte. I la meva dona feia en conya un dia. Ho portava bé, no ho has vist, però no ho has vist. No, jo no ho havia vist. I em va sorprendre molt un dia que jo arribo a casa, que vivia al costat, ara no hi viu, però hi havia una casa meva, i em trobo un món d'ells al carrer, plorant, i estava tot debatut, i llavors m'acosto i m'explica, i dius que el tal, en Margo m'has deia, m'ha deixat, s'ha d'anar, i tal. I va ser la primera vegada que em vaig donar a compte que aquell xicot s'estia matant a l'altre xicot, que era una cosa com si fos l'amor de la seva vida. Era una cosa autèntica, brutal, sincera, i em va conmoure. La veritat és que aquella vegada va ser una cosa, perquè jo coneixia els dos, els dos xicots. Tant i que, com ho dius, semblaria que abans de conèixer aquest xicot, no podies imaginar que això pogués ser així. En aquell moment parlo de molts anys enrere. Potser fa el 30 o 40 anys enrere, i em va sorprendre. És una cosa de descoberta, perquè després jo he tingut familiars que eren homosexuals, i això ho has viscut més. Però en aquell moment va ser la vivència més forta que he tingut. Jo he donat-li una mica de volta aquest tipus de plantejament, que dieu que és la profundiment en el sentiment d'una parella, sigui homosexual o no, en aquest cas, doncs sí, una parella homosexual, doncs vull recordar una pel·lícula que... Ja sé que no hi ha unanimitat, amb la consideració de ser una gran pel·lícula, però la vull recordar, perquè qui no l'hagi vist, doncs que la busqui i que pugui tenir la seva opinió. És aquesta pel·lícula Short Bass, si us en recordeu, del 2006. No l'hi he vist. Dirigida pel John Cameron Mitchell, i on es parla de la sexualitat, amb una sinceritat, amb un estil directe sense cap mena de problemes per qualsevol combinació que es doni, entre les relacions, entre les persones, fins i tot el bollerisme, que no es veu com una cosa negativa, sinó com un interès cap a l'altra persona. Vull dir, donant-li la volta a molts tòpics que han estat molt perjudicials al llarg de la història, podíem dir, de la societat, i que en aquesta pel·lícula sucarrega tot un cop de pluma, mai millor dit, perquè hi ha molta relació amb el tema homosexual i de pluma. Ja sabeu que és un símbol d'aquestes relacions, doncs, veritablement, és una pel·lícula que jo recomano, però no em desagradaria tornar a veure. Short bass, és diu la pel·lícula. Bueno, sí, seria com traduir literalment, però no sé exactament el significat exacte, és com una expressió, un terme, no crec que es pugui traduir com a autobús curt, no? Però, vaja, té aquest nom. Així que, si teniu ocasió, recomanada. Ja l'he vist, sí. Sí, ja me'n recordo, que la van comentar fàtims. Es pot parlar, encara que sigui ràpidament, pel temps de l'hora, que d'una pel·lícula que es trenen aquests divendres, que ens la vam passar al Divendres Passat, que és Anna Karenina, del Joer Wright, amb un guió del Tom Stopper, que suposo que és aquell senyor que havia fet Shakespeare in Love, El Imperio del Sol, Brasil, doncs, si tu en parles després, doncs... El Terry Gilliam. I, bueno, suposo que, com cada any, hi ha alguna pel·lícula dintre del subgènere d'ama de costums, pel·lícules d'època. La pel·lícula d'anglèsa, també es nota que no és americana, és una pel·lícula anglèsa basada en la famosa novel·la del teu Tolstoy, i que el Tom Stopper li ha adorat el guió. És contradictòria. Jo inclús penso que segurament és una pel·lícula que hi haurà visions diferents, perquè segons amb qui parles li va agradar més o menys, segons amb qui parles no li va agradar gaire, i segons ja veurem el Divendres, quan surten les crítiques, que és el que la gent opina. Jo tinc la sensació de que... que no és tan... té coses que són interessants. Potser la que a més me'n va agradar no al principi, perquè al principi juga com si vols una... vol ser com un noble de teatre, llavors ruta que totes les coses que passen passen dintre d'un escenari, i inclús, doncs, moltes de les accions, doncs es paren entre bambalines i estan entre els passadissos, i ells vas bastinça, i en realitat és com una mena que vol ser com original, però després no acaba de, per mi, de aprofitar tot el que dona de joc a la història, i en canvi, s'entra més que és com potser agafa més força la història amb el que explica la novel·la. Llavors, jo penso que la pel·lícula va guanyant a mesura que va avançant, i ara hi ha un moment que potser hi acabes d'entrar, és a dir, d'aquest principi em va costar una mica entrar-hi, però al final sí que hi acabes d'entrar. Potser el que realment noto molt és que, a més, hi ha ajutlo que fa un paper molt interessant i molt maco, els demés estan més fluixos, ja sabeu tots que perquè sou cinefils, fins ara a 4 versions de l'Anna Kerenina, la famosa de l'Àgara, o de l'any 35, la Vivian Lee de l'any 48, la Sophie Marçó, que diuen que és la millor, jo no l'hi he vista, de l'any 97, i ara aquesta, no? Però aquí, la Keira, no sé com s'ha pronunciat, la noia aquesta, que és molt guapa, com actriu... Jo penso que no té la prou força per donar-li la dimensió que necessita. I llavors, és una noia que... Bueno, el director és un director que a mi m'agradava, l'havia seguit una mica, perquè em va agradar molt, no sé si coneixeu, orgullo i prejuíció, basada en una novel·la de la Jan Austen. A mi em va agradar molt, és una pel·lícula que em sembla que també l'hi he vist una vegada. I aquí, la Keira, Kindley, feia bé, és a dir, era més joveneta, feia un paper possiblement menys arriscat, i on ella sabia de jugar menys com actriu, i se'n sortia molt bé. El mateix equip suposo, perquè és una pel·lícula anglès, i per ella, i etcètera, en aquí ho tornaran a fer, però crec que no se n'acaben de sortir. De fet, ja la pel·lícula anterior, que també ha sortit al mateix equip per entendre'ns, era Expiación, a mi ja no em va agradar tant. No sé si la coneixeu, la vau veure en el seu moment, ja no em va acabar de convèncer. Per tant, és una pel·lícula que un final que arriba, és a dir, amb un final conegut per la novel·la, etcètera, etcètera, però a mi potser una altra cosa em va passar, és que em fa molts anys que vaig de Gina Novella, era molt, suposo, molt adolescent i molt jove, que la tinc, no la tinc fresca. Però el que sí em va motivar és dir, si quan tinguis un moment te l'hauràs de llegir, perquè em van agafar ganes de llegir-la, tornar a aproximar aquesta història. Doncs bé, interessant. Jo he vist el trailer un parell de vegades, i sí, m'intriga, em passa amb el trailer igual que tu dius, que al començament dius, no, no m'agrada això, i vas entrar una miqueta en la història. Home, el fet de que entri el tema de Tolstoy, de tot el tema de la Urocràcia, en què va entrar també el estalinisme i tot, doncs, bueno, ja el fet de l'època en la que està rodada és interessant. I ara, si no és important, jo també llegiré una miqueta, perquè la setmana passada van donar una notícia, i ara, amb aquest petit extracte de la filmoteca de la Generalitat, doncs vull recomanar de nou aquest clàssic del cinema, que ens dona a peu a parlar de molt més cinema que es fa actualment, i que és molt poc conegut, i que val molt la pena. Concretament, l'escrit diu el següent, i a més a més connecta amb el que van parlar la setmana passada, cosa que també em fa gràcia. Diu de Satya Gidrai Saritsovin, a Bisconti de l'Índia. És cert que tots dos van retratar el crepuscle d'un món, que tots dos participàvem d'una certa elegància aristocràtica, i que tots dos també comprenien la necessitat d'un canvi social profund. Però les diferències entre els dos directors també són enormes, i les podem resumir així. Bisconti és, o la seva família ha estat, propietària del món del qual parla, del món que filtra per la càmera, i que ens mostra a tots nosaltres, mentre que Ray només s'enconsidera un usuari eventual, i es limita a transmetre-la de generació en generació. La cèl·lebre trilogia d'Apu, la inobligable Jalsagar, el saló de música, o Charulata, el drama de l'edifici de climatació als ideals moderns, d'una societat que no ho és i que, a més, biocolonitzada pel país, que el representa, són algunes de les fites de la filmografia de Ray, un cineasta que cal revisitar tant en tant per no perdre de vista el que és fonamental. Aquest és la petita presentació, que sempre és brillant, que es fa a la filmoteca, per parlar precisament del que deien, del que anunciavem la setmana passada, del cicle de Satègit Ray a la filmoteca, comença avui mateix amb una presentació, que s'està fent ara, en aquests moments, i que, en la qual, amb aquesta retrospectiva, es podrà veure, com deien, aquestes tres pel·lícules de la trilogia d'Apu, que no sé si ja has pogut veure les tres, o encara... Avui te les d'allò, i les he copiat, perquè les veurà més tranquil·litat. Doncs es poden veure la cançó del camí, l'Invencible i el Mundo de Apu, que són les tres que formen panxarulata, que ara acabem de sentir una miqueta de què tracta, els jugadors d'escacs. Satiègit Ray, que és un documental sobre la obra i sobre la vida d'aquest director, realitzat per Siam Benegal, el Salon de Música, que també ara sentien unes menys, Ja el Sagar, Liberació, Satgati i Vala. Són les pel·lícules que podrem anar veient, des d'avui, aquests dies. És només entrar a la programació de la filmoteca, i avui comença, i llavors és del 12 fins al 28. Són aquestes setmanes, i es van repetint, com van fent allà sempre en diferents horaris. Absolutament recomanable, tu, suposo que Joan, pel que has vist, estaràs d'acord. Estic d'acord, estic d'acord. Paga molt, sobretot la primera, d'altres he vist la meitat de la segona, i la primera és extraordinària. Això el que passa és que em queda lluny. Per això dius aquí, que s'ha de revisitar de tant en tant, per recordar molt bé. Va, passem, de Satyagir Ray passem a Terriguili, em poso a sembla. Jo, abans de començar, perquè sabeu que em passa de vegades, quan parlem d'un director, o si parleu vosaltres, em passa a mi, o si parlo jo, em passa de vosaltres, que no sabem bé les pel·lícules que heu vist seves. Llavors, estic parlant, pensant que heu vist una, i després resulta que ens adonem que no. Jo no he vist molt poques, confesso que no he vist molt poques. Jo us dic una miqueta, les pel·lícules que té, les primeres que no són les més conegudes, que encara estaven relacionades amb el grup de MultiPython, que sabeu que... Era el director de MultiPython. Terriguiliam, sí, un dels membres, no sabia això, que fos el director, però qualsevol... Doncs sí, sí, les pel·lícules que s'havien fet al voltant d'aquest grup, com per exemple a MultiPython i al Graal Sagrat, aquesta sí que l'havia vista. Una altra pel·lícula sobre un monstre, un monstre que neix de la iconografia de l'Àlisi, al París de les Maravelles, el Jaguar-Wokie, és un mita, diguéssim, així, monstruós de la Gran Bretanya, als bandits del Temps, els lladres del Temps, que són, ja dic, les primeres i les menys conegudes. Després ja passaríem a Brasil, les aventures del Baron von Hausen, els rei pescador, aquestes ja són força més conegudes, 12 amones, ho dic només al títol, per després entrar una miqueta, Po i Fàstic a les Veges, els Germans Grink, aquesta és una de les més recents, i Thailand. Aquesta seria una miqueta de les referències, té algunes més però són les més significatives i les més importants, així que, bueno, no sé, no em faig la idea del tot per la cara que heu posat, les que heu vist, però en qualsevol cas, sentint i veient una miqueta aquests títols, tothom que hagi vist algunes seves, el que vull dir d'aquest director és que per mi té aquell component o aquella barreja de ingredients que el fa dels directors veritablement interessants dintre del cinema comercial, podríem dir, perquè són directors que són capaços d'agafar una història i donar-li un caire absolutament tretingut, vull dir, segueixes la història, el drama o la comèdia que t'està plantejant, la barreja de les dues coses, de fet, perquè és especialista amb això, però sempre amb una profunditat de contingut, amb una capacitat per portar-nos a una interpretació de la realitat, amb uns matisos que, si veus la pel·lícula més d'una vegada, doncs va escapant, no és, segurament, no podem classificar-ho com a cinema d'autor, perquè està lluny de la manera com es treballa dintre d'aquest terme, però no està tan lluny, i això és el que m'interessa d'aquest director, i per això també el vaig escollir per parlar amb ell dintre d'aquesta secció que fem de directors clàssics, perquè si tingués una característica una miqueta més intimista, seria un cinema d'autor completament coherent amb el que hem estat parlant aquests dies, amb un lookie no visconti, tot i que són paraules majors, està clar, o amb altres directors que tenen aquesta capacitat per parlar-nos de la realitat, per parlar-nos de les transformacions de la realitat. Aquest director ho fa, aquest director amb aquestes pel·lícules que hem parlat, doncs és capaç de donar-nos una visió veritablement complexa, no sé, estic pensant ara, si recordeu de Brasil, que és la versió, podíem dir, de l'univers de Kafka, de tot el que Kafka ens va explicar que significava el fet d'anar complicant la burocràcia de la humanitat fins a un punt en el qual estaven completament perduts, doncs aquí, a Brasil, el Terry Gilliam ens parla d'això d'una manera completament admirable, amb un final a la pel·lícula, en el qual, si recordeu, es veuen uns diaris que volen i que emvolcallen el personatge i que l'atrapen del tot quan ja semblava que s'escapava, diguéssim, de la seva, però que al mateix temps el personatge s'escapa d'una altra manera, a través fins i tot de la seva pròpia mort, ajuntant o emparentant aquesta pel·lícula, fins i tot, l'última pel·lícula que hem comentat de l'altre dels núvols, que hi ha una opinió diversa, també aquí en el programa, i que ara no es tracta d'entrar amb això, les aventures del Baron Munchausen, per exemple, que és una pel·lícula en la qual la realitat i la ficció es barregen de manera inextricable. Ens parla d'una època molt concreta, d'una guerra molt concreta, dintre de la història, si no recordo malament, entre Turquia i Grècia, i allà dins hi ha una trupe, una companyia de teatre, que mira de fer que, bueno, que la vida de la gent que està vivint aquesta guerra sigui una miqueta més alegre, de guanyar-se la vida al mateix temps, i de tant en tant, el Terry Gilliam el que fa és posar-nos davant de la fantasia més desmesurada, més absoluta. Ja no ens crea la dicotomia de pensar si estem vivint una realitat dura com és una guerra, o si estem vivint una ficció més o menys adulcurada, que és la representació teatral i fictícia d'una companyia de teatre, sinó que ens porta això a les aventures del Baron de Munchausen, que és un personatge dintre de la tradició austríaca, si no recordo malament, i podem viatjar la lluna amb ell, podem pujar amb una bola de canó i anar d'un lloc a l'altre, utilitzar-ho com a mèdia de transport, de la manera més tranquil·la i més feliç del món. I llavors, jo crec que amb tot això, amb tota aquesta manera d'explicar-nos les històries, el Terry Gilliam intenta que la nostra capacitat com a éssers humans utilitzi la fantasia per anar més enllà, per superar els problemes que tant de vegades, com deia la burocràcia, ens posa a sobre. En definitiva creu amb la metàfora, no? Creu en la metàfora, en la poesia, en la imaginació, creu el cap i a la fi en què la realitat i els sonnis es poden creuar, i el creuament d'aquestes dues realitats, que en realitat són la mateixa, doncs és molt fructífera. I si recordeu seguir una miqueta, perquè això podem veure en totes les seves pel·lícules, a Po i Fàstic, en les vegades, si recordeu, són uns personatges que es carreguen de droga fins a les celles. I llavors, tot el que veuen al llarg de la pel·lícula són les fantasies que li proporcionen aquests estupes fa anys. Continuament té la pel·lícula una característica per una banda d'estar completament perdut, no saben que poden portar la història, i per una altra banda veient que aquests personatges el que estan fent és intentar liberar-se d'una realitat que no suporten. Llavors, aquesta una vegada més, dicotomia entre la realitat, la ficció, l'escapar, el crear una cosa nova és una constant. I en un moment determinat de la seva filmografia, doncs arriba un puntet, un puntet tan peculiar, tan delicat, com Tailand, que si no l'heu vist jo en la pel·lícula que us recomanaria que veieu la primera de tot. Avui sortirem recomanats aquí, eh? Tot Terriguíliam és recomanable. Mireu, Terriguíliam, si ens posem una miqueta així... De què va, Tailand? Tailand és la història d'una noia que viu amb els seus pares. La mare és heroïnamana, toxicòmana, en qualsevol cas, no sé si d'heroïna o d'altra droga, o d'una barreja de drogues, i al començament de tota la pel·lícula, mort. Llavors, el pare s'emporta la nena a viure en una casa del camp, a part de la civilització. Llavors, el que veiem, durant tota la pel·lícula, és la imatge que es fa la nena, una nena molt petita, que ha hagut de cuidar la seva mare malalta, que ha de cuidar el seu pare i, tant li, també droga, perquè, bueno, tingui una miqueta el seu punt de benestar, més o menys, com ella viu tot el que es desenvolupa al seu voltant. El que veiem és una miqueta el que passa a la pel·lícula de On eviten els monstres, si us en recordeu. És la fantasia, també, d'uns nens que ens introdueix a dintre del cap de les persones que ens mostra les pors que tenim, els monstres que tenim, i, a través d'això, d'una història desesperada, d'una noia que no té cap mena de referència a la vida, no en té de referència, i ella es crea, la seva manera de sobreviure, de fer-se la idea de les coses, és d'una delicadeça, d'una profunditat, i d'arribar-te al cor i compadir-te d'alguna forma, d'una persona que viu amb un estat tan extrem, veritablement exquisit, va tenir crítiques en el seu moment, no especialment bones. Vam en molta part de la crítica, que sembla ser que no estava d'acord amb qui en Terry Gilliam, un director de la fantasia que havia de mostrar fins a aquell moment, fes una història tan quotidiana, és que la pel·lícula té una coherència tan gran, amb la resta de la seva filmografia, per molt poc que la miris, amb una miqueta de ganes d'interpretar-la, que és extraordinària. De totes maneres, Terry Gilliam és un director que podria equipar-se, abans he parlat del Visconti, que ho havíem comparat amb el Sàtia Gisraia, a través del comentari de la filmoteca, però no estaria tan lluny d'un Orson Wells, per exemple, perquè és un director que, de fet, es proposa històries completament invers semblants, va intentar fer una altra revisitació del Mita, podem dir-li així, del Mita del Quixot, va fracassar estrepitosament perquè va anar a rodar-ho al desert i va estar plovent durant no sé quantes setmanes, quan el desert on va anar, en principi, no plovia mai, i va haver de deixar-ho, però amb tota la seva facilitat de bonomia i de paraula, va dir que és un projecte que no m'ha sortit bé, però li he posat tota l'il·lusió i continuen davant. És una persona que, a més a més, jo crec que defineix molt bé el seu caràcter i la seva capacitat de protesta, el fet que tenia la doble nacionalitat britànica i estadounidentca, i va deixar perdre una de les dues. Suposo que us imagineu que va deixar de ser d'Estatts Units, me'n recordo, ara, la paraula, com es diu. Va rebutxar, i llavors es va quedar únicament amb la... Perquè no estava d'acord, simplement, amb la política, la manera de funcionar del govern de la Generalitat, i viu, en principi, el Gran Bretanya. De fet, ell, bona part de la seva carrera, de la seva, jo l'havia fet allà, però, bueno, havien nascut a... Estats Units. Estats Units, concretament havien nascut a Minnesota, que és un estat que està en el mig just de l'Estatts Units, i tocat al Canadà. Tot i que la família a poc de néixer ells, els pocs anys ja van a viure a prop de Hollywood, i ell no va tenir molta dificultat per entrar al món que li interessava. A mi sí, em permets. Jo penso que avui, en aquest espai, hem esmentat ja coses tan interessants, i precisament com a comparació sobre el Xico... O sigui, el Salvador Jait i també, doncs, el Luchino Visconti. I la veritat és que, quan tu estàs esmentant, doncs totes les virtuts, en definitiva, segons el teu criteri, les virtuts que li has trobat en el senyor Terri Guíllam, estaríem amb aquella situació de dir, escolta, el Terri Guíllam no el coneix gaire bé, tothom. No el coneix moltíssima gent, sí que és un realitzador popular, però no. En canvi, Luchino Visconti, i fins i tot jo m'atreviria a dir que, malgrat la distància i l'oblid, doncs el mateix, Indú, el senyor Rai, doncs són homes d'una autoria inquestionable. I en canvi, i tu, quan parles del cinema Indú, també ho fas moltes vegades, tu destques aquella singularitat, allò que se parte del que ja sabem, per dir-ho d'una manera, o sigui, d'allò que ja hem assimilat com a estructura bàsica d'un cinema d'autor, i llavors anem descobrint altres constants. Jo penso que també la pel·lícula que hem esmentat, el Acostant la Weekend, estic parlant, Acostant-la, doncs, amb el senyor Almodóvar, també en tenim. Encara que no ho diguem i només ho esmento, doncs també allò que coneixem i el Weekend no ho coneixem, i ja ens ha sorprès. Llavors, jo crec que això és molt important, molt. I els projectes, fins i tot els que fracassen, que és molt diferent d'allò de dir, escoltant, estic tan fart de vosaltres que vaig a fer això, i aquí aguanteu el que hi ha, és molt diferent, és una altra cosa. Quan et planteixes fer una cosa seriosa i no et surt, perquè es posa a ploure, precisament, allà on no ha plogut mai, no és el mateix inconvenient que quan vas dir a l'Enzada, a veure què és el que jo soc capaç molt diferent, per exemple, de Pasolini, que amb donades les constants que es vivien en l'època que li va tocar viure, doncs ell era d'una altra manera, lògicament, estem parlant del cinema d'autor i el respecte per la qüestió, i llavors, lògicament, la contestació era una altra molt diferent. Volia destacar això. M'encanta, m'encanta que estem parlant d'aquests autors, haver començat parlant del Terriguili, que era el que jo volia, emparentar-lo amb aquest tipus de cinema, perquè jo penso que està aquí, el que passa és que fa un tipus de cinema molt diferent i semblaria que quedaria negat, que li quedaria negat l'autoria i no perquè té tota una sèrie de constants, que tot i treballar d'una manera molt diferent, com treballant aquestes referències del cinema mundial, doncs ell aconseguiria donar-li una coherència, avançant a la interpretació de la realitat d'una manera molt peculiar. Una miqueta com podia haver fet el Christopher Nolan, si no hagués fet l'última part del cavallet fosc, que la va fastidiar per dir-ho així. Hi ha la n'Escranada, aquesta última, no? I la Maria Encotellar, no? Mira, sí, connectem amb... Sí, va sortir... Sembla que sí. Sí, segur, segur, però jo ho he llegit, però no ho havia vist la pel·lícula. Sí, segur. Mira, ves per on, en la pel·lícula Weekend, que no ho hem esmentat, una de les constants que també ens proposen és l'alegria del consum de droga, no? L'alegria, en definitiva, jo diria fins i tot la normalitat del fet davant de les situacions que avui proporciona l'estatus en què funcionem. Quan s'ha esmentat aquesta xicota de la de Tailand, que va a dir que jo no recordo haver-la vist, almenys, no, que es troba amb la situació de la mort de la seva pròpia mare, i, paral·lelament, que això seria la tragèdia... A veure, a veure, el consum de droga, el seu pare, no? La no raó de funcionar en la vida, que en definitiva et destrueixi, i si has tingut una filla o una criatura, lògicament, quedes completament a fora, i que després ha de fer una tensió en el propi pare, perquè també pel que has explicat, hi ha com una necessitat, en definitiva, hi ha el que se'n diu l'addicció, no? Jo penso que això és molt important, també, barrejar aquestes coses, i que cada vegada que anem al cinema, en definitiva, a vegades ens podem trobar en pel·lícules que no ens agrada gent, però que hi ha aquest detall, hi ha aquella valoració, i dius, o carai, escolta, es mantem-ho, destaquem-ho. Doncs com tu deies que havíem de recomanar, no us perdeu ni una pel·lícula del Terribiria, ja queda tot recomanar, i més encara amb la relació que hem fet. Una mica imperatiu, sí, que ho és, oi? Una mica, sí, cada vegada més. Una miqueta. I, efectivament, com tu deies, en Marió Encotilar entra dins del repartiment del Caballé Fos. És l'última pel·lícula que ha fet, que, de fet, ella havia fet ja origen amb el top en l'Ola. És a dir, va la pena dir... Explica'm que Marió Encotilar és fill d'actors, va debutar al cinema quan tenia 19 anys, amb una pel·lícula que es deia l'histoire... Canjava aquí, no va arribar, l'histoire d'un garçon que voler con l'embaràs, o sigui, el títol ja de ser curiós, no? I, a partir de les hores, a partir d'aquesta pel·lícula, teníem 19 anys, em va fer moltíssimes pel·lícules. Va fer 38 fins que va ser coneguda internacionalment. Però no va ser fins al 2007, quan ja es repeteixo havia intervingut amb 38 pel·lícules, quan va rebre el reconeixement internacional per la seva meravellosa icona, pel seu meravellós retrat de la legendària cantant francesa Edi Piaf. En la pel·lícula La vida en rosa. Amb aquesta interpretació va guanyar infinitat de premis, va guanyar el César a França, com sabeu, són l'equivalent dels Òscar, a França, els BAFTA, els Globus d'Or, però sobretot, que va ser el que li va donar renom internacional, va guanyar l'Òscar a la millor actriu per una pel·lícula francesa, cosa que no havia passat mai fins a aquell moment. Només se li havia donat l'Òscar amb una italiana, la Sofia Loren, a l'any 60, es difèia més de 40 anys, però amb una pel·lícula, una senyora que parlava amb l'Itàlia. Aleshores, per la pel·lícula, dos mujeres, dues dones, del Vitorio de Sica. Jo haig de confessar, no vaig veure aquesta primera, l'hi he vist aquest cap de setmana, jo vaig confessar que la primera vegada que la vaig fixar amb aquesta actriu, va ser dos anys més tard, el 2009, quan vaig veure el musical Nine del Rob Marshall, no sé si l'heu vist. No, no l'he vist, però recordo. És un musical curiós, interessant, perquè és a l'8 i mèdia del Fellini, passada musical, i on els personatges, que hi havia una quantitat de personatges importants o destacats, actors internacionals molt destacats, el Daniel de Lluís, feia del Marcela Mastroyani a 8 i mig, la Nicole Kidman feia de la Clàudia Cardinal amb l'altra pel·lícula, sortia la Peléna de Pecruz, sortia la Juli d'Enx, sortia la Sofia Loren i sortia la Mariona Cotillar, que feia de la Nuquema amb la pel·lícula del Fellini. I per què em va captivar? Perquè em vaig adonar que només apareix en pantalla, l'umplia i la pel·lícula creixia per damunt, per sobre de totes les altres actrius. En un moment s'ha posat molt de moda, va ser una pel·lícula que van destacar molt la Peléna de Pecruz, perquè feia un paper de tipus internacional, hi ballava i cantava, perquè la pel·lícula era musical, però res que veure amb la Mariona Cotillar. És a dir, estava 10 vegades per sobre del que feia la Peléna de Pecruz. El que és indiscutible és que, després d'aquest reconeixement internacional que estava parlant de la vida en rosta, que jo no l'he vist fins aquest cap de setmana, el menjar de Cotillar s'ha de treballar més amb el món, diríem, en Glossacson, el món sobretot de Hollywood, i ha treballat més amb anglès que amb francès, fent la majoria dels films destacats que ha produït Hollywood en els últims anys. Va treballar amb el Johnny Deeb, amb enemigos públicos, va fer Nain amb tota aquesta colla d'actors que acabo d'esmentar, va fer Origen amb el Cristófus Nola, al costat de Leonardo DiCaprio i del Michel Cain, va fer Midnight in Paris, que trobo que estava excepcionalment adequada pel personatge que li feia fer algú diàleg. Contagio, Pequena és mentida, així d'importància, no sé si l'heu vista, una pel·lícula francesa, dirigida pel seu marit o la seva parella, per exemple, no estan casats, tot i que ha tingut una nena i un nen l'encantingut, li han posat el nom de... con aquella nena està molt tocada per la pel·lícula que la va donar a la fama, que és la vida de l'ADPF, li han posat el nom de la man, la gran famosa amor de Fu, que va tenir l'ADPF, que es deia Marcel. Bé, hem vist d'Hidoxio Gueson, hem estat parlant els últims dies en aquest programa, i, com deia abans, últimament ha estat reclamada de nou per la Cristófera Nolan per fer el caballero oscuro, la leyenda renace. És una senyora que està molt solicitada, té pendents d'estrena dos pel·lícules, de Blutlice, que la dirigeix el seu parella, el Guillem Canet, a Lowlife, que del James Graik, que és el mateix que recordeu al costat del Joaquin Fènix, amb una pel·lícula d'Eia Two Lovers, que vam estar parlant aquí molt intensament, i La Noche és nostra, i, cosa curiosa, aquest estiu comença a rodar, com a protagonista del nou film de Jermans Dardin, que es rodarà, repeteixo el estiu, i que es dirà Do Juro Inuit. I, bueno, em sembla una cosa realment excepcional. Per acabar i no llargar-ho massa, perquè ja comencem a anar una mica justos de temps, no sé si sabeu que a mitjans de novembre de l'any passat va venir a Barcelona a participar a l'auditori en l'estrena de la Joan d'Art de Foguera, opera del compositor suís Arthur Honaker, on va actuar amb 82 músics i més de 100 cantants i actors. Ella sempre havia volgut dir, o sempre diu, que si no hagués sigut actriu, volia ser cantant, i es veu que amb algunes de les peces, que jo vaig veure aquest cap de setmana també, aquesta la vida en rosa, que no l'he vist en el seu moment, que em va semblar extraordinària, una pel·lícula francament recomanable, algunes de les peces no les canta, diria, amb l'Eddie Piaf, sinó que les canta ella mateixa. Doncs bé, el novembre de l'any passat va estar aquí, en l'auditori, i va, els titulars, després d'aquesta estrena, van acabar dient que Marion Motillard ha emocionat l'auditori amb la seva interpretació. Jo trobo que és una d'aquests actrius que té futur, és una d'aquelles actrius que l'han captat els americans, aprenent a fer-se una conta que té moltes possibilitats, i jo la volia simplement destacar per la seva... No sonia la francesa, segueix combinant França amb Estats Units per fer diferents pel·lícules, i trobo que és una de les persones que promet més en aquest moment. I, a més a més, no crec que, per exemple, els germans d'Ardent, que tant el Jaume, que ha vist la seva, el seu posat, quan has dit que participaríem en aquesta nova pel·lícula d'aquests germans que admirem tant, tot s'ha de dir, per la seva idiosincràcia, per la profundiment que sempre tenen amb les seves històries, no crec que els germans d'Ardent l'agafin com a esquerp, com a amp, sinó que l'agafen per la potència que té aquesta dona, totalment empanada. Una de les coses que més m'has sorprès d'aquest cap de setmana és en veure la pel·lícula, no l'he vist en el seu moment, La Vida en Rosa, que és la vida extraordinàriament frapar ni interessant de la Eddie Peef, la interpretació d'ella és una cosa excepcional. És a dir, fa totes les papers de l'auca, des de quan és jove, fins quan és gran, i quan s'està morint, i quan es mora, etcètera. I, realment, els canvis de personatge, de cara, de situació, són realment marexadores d'un premi, d'un premi. És a dir, la dona està... I, a més, amb una característica que crec que s'ha d'estar, que ella és molt guapa, és una noia molt guapa, i en canvi, aquí, com que la fan que s'ha de cui el personatge, la fan que s'assembli molt a l'Eddie Peef, però resulta que la noia, en molts moments, està lleig. Que fa el paper aquell perquè toca fer el que fa, però no perquè ella quedi bé, sinó perquè per ajustar serà el personatge que està interpretant. Llavors, em sembla que és una pel·lícula, si no l'heu vist, recomanable. No l'he vist. És una pel·lícula francesa, no recordo quin és el director, però que em va semblar que... Jo no l'havia vist en el seu moment, és una pel·lícula digna de ser ningú d'en compte. És a dir, molt interessant. Molt bé. Doncs una mica, no sé, connectant les coses, no? És una pel·lícula del Terriguíliam, no? És un cas d'un director que és capaç de coordinar, o de simultanejar, o de tenir en compte les qüestions comercials de les seves pel·lícules, i al mateix temps, la profunditat de les seves històries, que en Marien Cotiliart seria una mica l'equivalent, en el sentit que pot fer la història més comercial del món, la cridant de Hollywood, perquè volen que hi hagi una actriu de gran categoria, i un rostre al mateix temps que sigui atractiu pel públic, i la cridant també de França, els autors més exigents, és com els germans d'Ardent, perquè saben que també li donarà aquesta autenticitat. Perquè és una gran actriu que té molts recursos. És una persona que actua molt, però que molt bé. És filla de gent familiar del món del teatre i dels actors, i per tant es nota que ell explica en algun moment determinat que qui li va ensenyar actuar va ser la seva mare, perquè des de petita ella estava rodejada sempre d'actors, i llavors veia com actuava, ni com feia, ni com... Ella destaca que més important que l'actitud o la cara que posis és el que sents, el sentiment. I diu, això m'ho han ensenyat la meva mare. És a dir, m'ho han ensenyat que si jo vull ser una bona actriu, haig de sentir el que estic interpretant. Molt bé, doncs nosaltres ja estem arribant al punt final del programa. Ens queda uns minutets, i si us sembla podem esmentar el fet que la setmana vinent tenim de nou l'Andreu aquí, tenim la problemàtica del medi ambient al cinema, que ens imaginem que l'Andreu atractarà amb la seva acostumada capacitat de síntesi i al mateix temps de donar-nos diferents puntals, la història del cinema, per anar avançant amb la interpretació d'aquest tema, i tenim com a director l'Ellia Cazan, ni més ni menys. A mi em plaurà molt parlar-vos de l'Ellia Cazan, perquè és un actor, més que actor, és un escriptor, però sobretot director de cine que et miro moltíssim per les seves pel·lícules. És a dir, és un senyor que va tenir els seus fallos, des d'un punt de vista, diríem, de moralitat, perquè ja sabeu que va tenir tot aquests incidents en l'època del McCarthy, però que amb conjunt, amb conjunt, em sembla que s'ha de destacar que és un dels grans reglisadors, un dels grans directors del cinema mundial i d'aquella època. Un dels fundadors de l'actors de estudios, suposo que ho sabeu, és a dir, tota la gent del Marlon Brando i tota la gent del que sé jo, tots els grans actors que van passar per l'actors d'estudio, que són la majoria de l'època, és ell, un dels fundadors i un dels pares de la criatura, dels que va estar donant classes durant molt de temps, etcètera. Va tenir un final, potser l'última part, que no, com passa sempre, ella era molt crítica amb el Hollywood, i de fet potser es podia esmentar que, després de tot aquest incident, hi ha un moment que fa escriure una novel·la, que és D-Rangeman, es va dir en anglès amb l'entreduicic per el compromís, perquè la seva dona s'alimora l'any 64, llavors se'n va a París i a París es tanca i escriu una novel·la. Una novel·la que és una mena de reflexió sobre la seva vida, i allà es planteja la dicotomia entre ser rica i guanyar molts diners, o ser pobre i fer el que un pensa que ha de fer. Llavors a mi em sembla que és una pel·lícula dels anys 69, no recordo malament, que planteja tota la problemàtica que segurament ell mateix va viure a Hollywood, entre el que ell desitjava fer i el que ell li deixaven fer, o ell veia que podia fer. Llavors em sembla que és una estadionària pel·lícula, amb un quir d'ugles, també, extraordinari. L'havia de fer inicialment aquesta pel·lícula, el Marlon Brando, i al final Marlon Brando no la va fer i va deixar amb el quir d'ugles. I el quir d'ugles, cultivament, li hem estat descobrint coses meravelloses, com el pel rojo, aquí també es torna a lluvir d'una forma extraordinària. Si haguéssim de recomanar una pel·lícula per la setmana venint de l'Àlvia Cazan, seria aquesta, diàreigment, el compromisso. Si no l'heu vist, sí. Jo l'he de veure, va, doncs, un comprometo. Vinga, doncs, intentem veure el diurreigment, la compromisso. Perfecte. Que vagi molt bé. Bona nit a tothom. Quedem així, només dir-vos que a cinemes sense condicions, pumblospop.com, podeu tornar a sentir aquest programa, i a la ràdio La Carta, de ràdio Desben, també, si us busqueu una miqueta l'històric fins la setmana venint. Que vagi bé. Bona nit.
