Cinema sense condicions del 1/10/2019

Cinema sense condicions Activitz عن i Johnson, cц. Me llamo Car rhiznowski. ¡Oh, wow! ¿Pero cuál es la pel·lista Aronoski de Producers? Sí. Aronoski de Producers. ¿A Aronoski de Producers? Ara, ara. ¿A Aronoski de Producers a Sebastián? Sí, yo estoy aquí. ¿Él? ¡Él! Ya, ya, ya. ¡No puede ser! No puede ser, dice. Lo estoy grabando todo, ¿eh? Hola, yo estoy grabando Aronoski. Es mi amigo Paxton Winters. Me encanta. Nosotros hacemos una película pacífica. Sí. Es un senz de Sebastián para el mundo primer. Y, por favor... ¡Vamos a ver el film! Sí. We love the movie. Y esto es Paxton, el director. Es un gran film, es llamado Pacífico. ¡Eso es! Te amo. ¡Me encanta! ¡Bona nit! Aquí estem com... Normalment els diem març de cada setmana. Avui comencem la temporada amb cinemes sense condicions. Per tant, què esperem avui de parlar? Doncs de cinema i sense condicions. Estem aquí per parlar amb vosaltres. El Pè per Mangola, la bona nit. Hola, bona nit. La Eva, que també ens acompanya avui. Hola, buenas. El darrere del mandus de la paixera, que en diem nosaltres. I estan el Francesc i l'Andrea. Bona nit, Francesc. Salut, Andrea. Hola, bona nit. Benvingut, Andrea. I, com a convidada d'aquesta sessió, estem molt i molt contents i molt agraïts que hagi volgut venir... a compartir-nosades aquesta estona. L'Elena Jaume Andreu, que ja us explicarem per què la trobem, que és la gran dama... La gran dama del muntatge cinematogràfic d'aquest país i potser de molts països. Molt agraïts que hagi volgut venir amb nosaltres. Aquest programa ja t'ho hem comentat. Té dues parts. La primera part parlarem. El que parlarem sobre el festival de Sant Sebastià, perquè el Francesc i l'Eva ja han anat. Algunes estrenes que potser ens parlarà al PEP. I després, la segona part, la dedicarem a l'Elena, a la seva vida, a la seva vida professional, per suposat. Que és la que ens interessa amb els que estimem el cine. I farem una aposta en comú de què ella vulgui explicar-nos. Que sàpiguis, Helena, que en qualsevol moment, del que estem parlant, del que estem dient, de qualsevol pel·lícula que creguis que t'interessa o que t'interessa, o de qualsevol director del que parlem aquí, tu entres, parles, i estarem contentíssims de sentir-te. Bona nit, Helena. Bona nit i moltíssimes gràcies, sobretot, per convidar-me, perquè de fet, per mi, el fet que avui en dia, la gent pensi que encara existeixo i parlo cinematogràficament, doncs és molt d'agrair, perquè és clar, jo ja fa molts anys que em vaig haver de retirar i no pensava mai que un dia diré a Ney que és aquí, no? Doncs, bueno, el fet que... És un plaer tindre d'aquí, i crec que per la nostra audiència és una sorpresa molt agradable. Moltes gràcies. Bé, espero contribuir amb el que pugui, i no sé quines informacions podem donar. Més que res, perquè també per temes d'edat, doncs la memòria està fallant bastant i hi ha coses que... Si et consola, si et consola, això. Mal de muchos consolos. Sí, consola de qui en sé, eh? Bueno, molt bé. De totes formes, parlarem després del que ha estat el seu vida professional, recordant a tothom que va fer el muntatge de campanades amb l'Orson Welles a l'any 65, que és una pel·lícula important, amb un director important, i en una època amb el que, en general, no en aquesta professió, però si no en moltíssimes, la dona era difícil que hi entressi. Per tant, és un mèrit especialíssim que hi poguessis entrar. Que hi poguessis entrar i fes una feina tan ben feta. Per tant, no depèn de l'edat, això, depèn del que ho ha fet. Sí, esclar. És que coincidia, això, que vaig tenir molta sort, de fet, de treballar amb ell, també. Aquestes coses, com les coses, se't van portant a les altres, i en un moment donat, doncs, jo vaig tenir una època a la que els directors exigien que fos jo, qui li muntés la pel·lícula, i en el cas d'ell van haver d'esperar una setmana que jo acabés una que estava fent... I et vas parar?Ja me n'esperes. Molt bé. Que us sembla, si voleu començar el que heu estat a Sant Sebastià i ens parleu una mica del que heu vist, del que us ha agradat, del que us ha sorprès, del que no us ha agradat, això poquet, si pot ser, i en tot cas, digueu-nos el que us sembla i ho vorto de dir. Només que res comentar, ja que hem posat aquest audio al començament, no sé si heu reconegut un nom... Alronauski, no? Tal qual, va ser una trobada casual, completament, és a més, molt gràcia, una persona que demana per la samarreta d'on dels que anàvem allà acreditats, i resulta que li demana aquesta mateixa persona, perquè li diu qui ets i tal, li diu que soc un director, que estic aquí podint una pel·lícula, i li pregunta, mira, escolta, fes-nos un vídeo explicant-nos qui ets i tal. Diu, hello, I'm Darri... No, en castellà. Jo sóc Darri Alronauski. No ens ho creiem, no ens ho creiem. I va ser molt curiós, perquè... Pensaves que interpretava. Bueno, no sé, és que no t'ho penses. En aquell moment et trobaràs a un dels directors que per tu són de referència, no hi ha per pura casualitat, no sé, ens va costar una mica assimilar-ho. I després, el més graciós de tot, el més coincident és que el primer premi, la Conxador, se l'han portat al director que anava a menys, que és el que ha estat d'allò, produint la... És el Brésil·le, no? Bueno, és d'un ident, tot i que la pel·lícula... La pel·lícula està al dada. La pel·lícula es diu... Pacificat o...? Pacificados, diu. I el director és Patxon Winters. Exactament. Bueno, me lo dice la pantalla, ¿eh? O sea... Bueno... No sé per què no sentim gaire la Maria. Bueno, sí que jo... No sentiu? No, la Maria no la sentim gaire bé. No sé per qui, motiu. Ja mirarem aquí de retocant. No he vist massa cosa de Sant Sebastián, però vaig veure que havia guanyat aquest director, aquesta pel·lícula brasilera, que estava rodada, suposo, a les faveles de... Sí, sí. No sé si se me oye algo. Estuvieron siete años rodando... No sé si... Ara ho arreglem. Ahora. Ah, perquè... Parla per què, xibós, deixa-li. Són els problemes del director. Sí. Estuvieron siete años rodando... Bueno... A ver si se me oye ahora. A ver si se me oye ahora. Vale. Ahora se me oye? Sí. Vale, estuvieron... Siete años, ahora ya no tocó más. ¿Se oye algo? Sí, sí. Siete años en un... en un endrío, en unas de las favelas, para rodar esta película. Eso era lo que... Bueno, la información que tengo. Y estuvieron allí con la gente que estaba allí, en esa favela, hasta hacer esta película. Así que nada enhorabuena. Yo me alegro muchísimo y aparte fue una casualidad muy... bueno, no sé, muy chocante para mí, porque no lo reconocimos ninguno, claro, quien iba a pensar que se iban a parar por la calle, y fue realmente un... para mí fue maravilloso y tengo el vídeo subido a YouTube, o sea, que lo podéis ver. Muy bien. Y la verdad es que fue todo un... no sé, todo un milagro casi de encontrar, ¿no? Son sebastián así de repente. Aparte d'això, vam anar a veure la pel·lícula que ja s'ha estrenat en cartellera de Alejandro Menávar, l'última que ha fet, Mientras Dure la Guerra, que es muy recomanable, la veritat. Yo podría decir que me agradan 2 películas seves. Jo sóc seguidor de Menávar, però no m'agraden la majoria de les seves pel·lícules, és això, el que em passa. Llavors m'agrada Tessis i ara m'agrada aquesta, les dues. Les altres és que, no sé, sempre hi ha alguna cosa per mi discutible que no m'acaba de convèncer. Aquesta està molt bé. Jo crec que és bastant comú que a Menávar hi hagi sempre alguna cosa discutible. Jo tinc aquí amb totes les pel·lícules. A mi, per exemple, hi ha una pel·lícula com Agora, que és un tema que a mi m'interessa i m'agrada moltíssim, i, en canvi, la pel·lícula em deixa insatisfet. Doncs a mi em passa amb abre'ls'ojos, amb la mare d'entre, amb els otros. Amb totes, dic, no, no, no sé, no, no fa... Es podria fer amb una miqueta més de convicció. En canvi, aquesta, jo penso que... Ell fa un cine com Fred, sempre, i llunyà, i llavors això sí que pot ser que passi, sí. Segons la meva visió, aquesta pel·lícula l'encerta totalment, perquè agafa una franja molt concreta de la història de la Guerra Civil, bueno, just abans de que començés a Salamanca, i fa coincidir l'última part de la vida de Miguel Donamuno, interpretat magistralment per Carre Lehalde, i el fa coincidir amb la Junta de Govern Colpista, quan encara el cop d'estat de Franco i companyia, el general Mol, etcètera, no s'havia materialitzat del tot, l'havien fet, però encara no havien canviat les banderes, era com una cosa molt incipient, i els mateixos no sabíem com portar la terme, si havia de ser a través d'una junta que prenguessis les decisions, com ho havien de fer. Llavors, tota aquesta maranya de decisions de situació tan transcendental per la resta dels anys que van venir més endavant, està molt ben reflectida i està molt ben documentada també. La mena va... Sí, perquè en aquest aspecte sí que és molt bo. I val molt la pena la manera com s'ha hagut d'utar fins i tot en alguns moments d'un cert sentit de l'humor que segurament existia en el seu moment històric, però independentment... Sí, perquè tens a un Eduard Fernández que fa de Millan Estraig, que és un personatge... Home, clar, és que Millan Estraig... Basta encinistre. Jo crec que ell tingués cap mena de capacitat d'humor. L'humor és el que estava fora, però d'ell no, eh? Sí, sí, sí. És sinistre, però ja per la part d'exageració que té el producte personatge i de la manera com molt convençut que té l'Eduard Fernández d'interpretar-ho... No sabia que feia l'Eduard Fernández. És un got. Tots dos són... Bueno, ell és molt bo, no sé. Heu vist la que fa amb la seva filla, la que ha guanyat... La etca d'un ladrón no l'hem pogut veure perquè van marxar abans, van venir-nos abans. Ens interessava molt perquè parla directora des d'allà, de la zona on vivim, de Ripollers... Ah, és d'allà, sí. És de l'escac, ha sortit de l'escac, aquella, no? Sí, sí. I es veu que la filla de l'Eduard Fernández... És curiós, la Greta Fernández. La vaig veure amb un telediari i realment té els ulls i la part superior de la cara clavada, clavada que l'Eduard Fernández. I té aquell tipus... No sé si heu pensat... L'Eduard Fernández, quan interpreta en general... Jo crec que ell és així, eh? Però té sempre aquella espècie de mirada lenta, llullana, sense precisió, inculs quan vol fulminar, que també, té una mirada espessa, llavors. La nena té aquesta mirada. Jo vaig pensar, fixat... Això era un telediari, que quan interpreta aquesta pel·lícula per res fa això. Però l'Eduard Fernández sempre vola una mica quan la mirada d'ell, eh? Doncs la nena, la part superior, és clavada aquell. És curiós. Estés en el seu món, independent del que està passant actualment. Sí, amb una distància exacta. Sí, sí, sí. També... Vans veure la inocència. Ah, sí. Molt recomanable. De qui és això? És una pel·lícula d'una directora valenciana, que es diu Lucía Alemany. Sí, Alemany. Interpretada per una gent... Sergi López i l'Alla Marull, més ni menys. Ella no és coneguda, perquè em sembla que és el primer paper que fas. Diu que ha marrofat. I t'explica una història molt quotidiana, podíem dir, d'una noia que té un nòvio a les festes d'allà del seu poble. Però la manera com està rodat, i el que t'acaba explicant per dir-vos... Perquè entengueu de què va la història, la promoció era repartir preservatius pel públic. És tracta d'avissar una mica del que poden passar, del que pot passar si et deixes portar. Un missatge que, en principi, podria semblar una mica carrincló, o no. Però tal com està tractat el tema, i com està fet, i com està rodat, i es va agradar. La vam veure molt d'hora al matí. Estem molt adormits de la festa de l'anterior, també s'ha de dir, però no ens vam adormir, que era molt potent. Llavors, dos de nosaltres, David i Montses, van trobar la Yamarull, el Carme Rufat, en la mateixa carrera on estàvem hospedats. Vull dir, tot això. Se'n Sebastià no sé què té, però et trobes a la gent pel carrer. És petit, se'n Sebastià és petit. Suposo que és per això. Era una ciutat encantadora. L'última pel·lícula del director Coler. No sé quin temps us ha fet, però... Bé, va ploure, però a la nit. Estàvem molt púquets. I estàvem també a la festa de Menàbara, jo de entofi, estàvem a Mécole, ens van colar a la festa, i quan estàvem preocupats era que començava a ploure. Ens ve una noia i ens diu que tenim un autocar preparat per anar a la discoteca i van dir, mira, que bé, no? Sembla que estigués tot feta, jo, i preparat per nosaltres. M'agrada que us ho hagi passat, també, a sobre de veure pel·lícules que us hagin interessat. La pel·lícula, jo havia mirat aquesta, perquè, si ensenyes particulars de la Fernanda Baladez, l'heu vista, que... No, la que vimos, que també me gustó mucho. Siete razones para huir, que son tres directores, que, bueno, de hecho, yo tenía muchas ganas de verla. ¿Quién son, este? Son siete historias, siete cortos. Entonces, los directores son... que no me acuerdo bien de todos. Tot plegat està basat. Jo mentia, tu busques... Està basat en obres teatrals petites d'Esteba Soler. I Esteba Soler és un dels directors, uns quants curs. Sí. Y luego hay Gerard Quinto y David Torres. Y luego, en la parte... És documental. No, no, no, són historias... Son historias de verdad. Ficción. Pero son historias que te dejan un poquito... como pensando. Son historias así como muy... ¿Cómo se diría? Provocativas. Basadas para entendernos en l'esperit del cinema de Guanyuel. Més o menys està dit tot. Que mai no pots estar còmode amb el que estàs veient. Sempre et provoca. No pots treballar amb Buñuel, Helena, perquè solitats? No. Podries haver treballat, perquè... En aquesta època podies reconèixer. Te'l vas trobar amb algun... Sí. Jo també. Jo el tinc filmat. Després també... Hemos visto la de... la de la Vinoj. Jo li he dit Vinoj, Adrienne De Neve i Zanghok, que són els intérpretes principals de la última pel·lícula del director coreida. El nom no me'n recordo mai. Què es diu? En francis. I una pel·lícula... Per mi força correcta. Per les hores que la vam veure, i per tot plegat, una pel·lícula densa, de molts diàlegs, de no un ritme molt gran, però que té un llenguatge cinematogràfic molt correcte, com tot el que fa aquest director. Sí, per això. I, a més a més, la part metalinguística que conté el fet que estàs veient un rodatge d'una pel·lícula i t'estan fent reflexionar sobre la vida dels personatges que estàs veient en aquest rodatge, a mi em va semblar molt potent. Sempre, com tu dius Pep, el que fa Corea, em va la pena. I aquestes dos actrius també em plen moltíssim, eh? Sí, jo trobo... Jo soc molt fanàtic de la Juliette Vinoig. La Juliette Vinoig és impressionant aquesta dona. Fasi el que faci, que ho clava. Té l'indenef, per mi, no és una gran actriu, però té la seva presència. I tant. A mi és eterna. Me recuerdo un poco la... Me recuerdo un poco a la Barbara Eleni. No sé por qué, que está por el físico, su delgadé, su carita, su pelo. Me recuerdo y su forma de interpretar el Vinoig y Barbara Eleni me recuerdo un poco. Cuando las veo a las dos... La Barbara Eleni m'agrada molt, a mi també. Sí, pero tienen ahí como un universo propio, ¿no? Tienen como un estilo ellas dos, ¿no? Sí, es fan seu el personatge. Similars, sí. Bueno, tu, com actriu, ja saps de què parles. Sí, por eso. Molt bé. Doncs un resum del que heu vist i com ho heu passat, que és amable, agradable, i ens feu sentir que us ho heu passat bé, eh? Sí, molt bé. Ara ens agafa ganes d'anar a tota la roda de festivals que hi ha al de Sevilla, de cinema europeo, a Berlín, i ho tenim planificat, vull dir, que sí ho fem. Això és igual que en Montenyersme, quan fas un cim a partir d'aquell, i no vols parar. Jo no n'he fet la pica d'estats, ara vull fer l'aneto, ara vull fer el Montblanc. He quedat més gran. I més llunyà. Exacte. I tu, Pep, què has vist? Bueno, jo, escolta, abans de començar, volia que venia amb la cosa... M'agradaria fer una esqüeta referència, el que vull... Iniciem el programa. I és el dia 1. El dia 1 d'octubre. Llavors, diguem que el nostre sentiment està davant dels fets que van passar fa dos anys, ni perdonar, ni oblidar, perquè allò va ser una ineomínia que... que... que... quedarà per a la història, però... No encara estem amb la història. Com a fita, el lúd o... Serà un moment d'aquells, un ímpot, que diuen, no? D'això. I l'aignomínia s'ha ampliat. Exacte. Es va ampliant cada dia. Ara m'agradaria que, si has trobat la música... Què estàs posant, ara? Música d'una pel·lícula. Hem vist moltes coses aquests dies. Aquest mes i mig. Però... Volia començar amb el que hem vist avui. Amazing Grace, que és un documental... eh... sobre Aretha Franklin. Aretha Franklin. És un documental que es va fer l'any 1972. I aquesta és la peça que dona el nom. El que va ser també la gravació d'un disc en directe. Una sessió de gospel. Música Música Ah... Amazing Grace Amazing Grace Ah... Ah... Música Molt bé. Aquest és el títol que dona també serveix el títol de la pel·lícula. És una pel·lícula curiosa. És un documental que el va filmar el cine hipòleg, el director. No es va estrenar per problemes tècnics, com els que tenim ara aquí. Bueno, tampoc. A veure. Sí, se'm sent. Se't sent bé, eh. I tant en tant es sent un soroller, però no sabem d'on ve. No li donem massa cops als microfonzilles. És un documental que es va fer el 72. I fins al 2008 no hi va haver una intenció de refer-lo. Llavors, curiosament, va ser la pròpia arit de Franklin que no va voler que es fes. No està massa clar per què. Però, finalment, ara, el 2017 o 2018, la família d'ella... Ella es va morir el 2017. Doncs el 2018, la família d'ella, no sé si per qüestions monetàries o això, sí que ha autoritzat que es fes una remasterització, es polís una mica, i es posés en marxa. Realment, és una peça que és molt interessant de veure. Són dos jornades de filmació a dins d'una església, amb un cor. Ells són de l'església baptista, llavors sí que entre mitjos, el que són les cançons, i hi ha també una mica de prèdica, llavors, naturalment, hi ha el prosilitisme corresponent. A més a més tenim que tinguin en compte que estan parlant de fa 50 anys gairebé. És a dir, que també. Hi ha aparicions curioses, com la del cantant de Roland Estons, que estava allà. La veu d'ella, jo crec que estava en un moment esplèndid. Probablement més endavant, quan ja es va passar del gos pel cap al glús, devia hi perfeccionar tècnicament coses, però en quanta potència és extraordinària. Preciosa. Per revisitar una peça que... Això sí, a nivell tècnic estem parlant. Avui en dia la capacitat de filmar hi ha uns equips extraordinaris, i al 70 anàvem amb el Pòleg, veient una càmera de sense, i una altra amb una altra càmera, feien el que podien, i alguna cosa del muntatge és una mica precari, diguem-ne. Però amb el seu conjunt és una peça interessant de veure, i si es tracta allò ient, que sigui fan del gos pel, o de la reta franquina, llavors ja és imprescindible. Perquè això està ara amb... Això ha de pensar que ens ho hem passat avui, que deuran estrenar-lo la setmana que veu d'hiverns. És novedós, encara no està aquí encara. M'has fet pensar, potser, que fos un homenatge cap a ella quan es va morir que l'any següent li... En tot cas, va ser la família que sí que ho va autoritzar. Mentre és que ella, quan se li va proposar el 2007 o 2008, va dir que no, no ha acabat de saber exactament el per què. Potser ella no se sapia, però ho satisfeta. Tot i que em m'ho imagino, m'ho imagino. El millor, la imatge que donava ell no és la que ella volia haver donat, o estàvem en aquell moment, no ho sé. Però és que també la família pensaries que és realment... Això és un petit resor que ella potser no ha valorat prou perquè s'autoexigués, el ser ella, qui ho feia. Jo crec que val la pena donar les gràcies a la família per deixar que ens arribés això, si ens dubta. Molt bé, bueno, a part d'això, aquest de remes, hi ha hagut moltes estrenes, algunes d'elles, com la que heu parlat abans de la menàbar, jo no l'he vist, però no vaig fugir a anar. L'avant feia un passe de premsa la setmana passada i la tinc pendent de veure, perquè una menàbar s'ha de veure, encara que sí, és com un coixet, s'ha de veure, per parlar-ne bé o malament s'ha de veure. Llavors aquesta la tinc pendent. Sí que vaig veure amb el seu dia, era ser una vez Hollywood. Jo també la vaig veure, aquest estiu, del Serentí, no sé. A mi, soc moderadament tarantínia, però en aquest cas, a mi m'ha semblat que és de l'ho millor que he fet ell. Jo no ho diria, però no diria que és l'ho millor. Hi ha coses que m'han agradat més del Tarantino, però és una pel·lícula interessant i és un home que sap fer cine molt bé. I que, per tant, quan es posa a fer, quan sap alguna cosa, la fa bé. El nivell tarantino ja sempre és de set per a món. Agafes totes les pel·lícules, i has d'agafar de set per a món, el qualifica. El que passa és que les pel·lícules del Tarantino tenen com a gran potència que t'enganxen per la pròpia acció. Aquí l'acció t'enganxa molt menys. És molt més descriptiva, aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que intenta descriure l'època del Hollywood. Es despulla ell, també, amb bona preferència. I, llavors, fa la història del crim, del màson, de Sharon Tech, produïda pel grup estrany del màson. Mason, era aquest personatge. Llavors, ell li dona la volta a la història. Salve la història de fer una cosa macabra que podien haver t'ha dit a fer. No la fa. I la Roswell és molt intel·ligent. La Roswell és molt intel·ligent, i després juga amb els dos personatges... Dos interpretacions extraordinàries. Una, que és un actor, i l'altra, que és el seu doble, que són el Tarantino... Di Caprio. I Brad Pitt. Per mi, molt superior al Brad Pitt amb la seva interpretació. Perquè el personatge és molt més agraït. La veritat és aquesta. És el gran personatge d'aquesta pel·lícula. I, llavors, això sí que ho té, però penso que totes les altres pel·lícules del Tarantino... Et mantenen amb una tensió constant, que aquesta nota la manté. I és excessivament... Fins a la mitjora final, no? Fins a la mitjora final, sí, que rince el riso. I llavors li agrada sorprendre't, et sorpren, i tu reconcilies... d'una pel·lícula que jo crec que és massa llarga, i una pel·lícula que la descripció se l'empassa. I hi ha moments extraordinaris. Molt bons, per això dic que com és un home... L'actriu aquella jove i ell, i l'actors. És una escena impagable. Sí, sí, hi ha moltes estones molt ben descrites. Perquè ell sap fer-ho molt bé, ho fa sempre molt bé. Però jo, si les comparo amb les altres del Tarantino, penso que... Ell sempre busca seduir l'espectador, interpel·lar-lo, i fer-se amb ell a qui no es fa amb ell, amb l'espectador. Crec, però el espectador que el respecta s'ha de fer un gratis. És més introspectiva. Per això que jo... Però tu, de fet, eliminaries alguna sequència? Jo no ho sé, això. La vaig treure a llarga, sí. La vaig treure a llarga, sí. No, no, jo no. No sabria per on tallar. Aquí, aquesta. Si és prou bo, has d'acceptar que, encara que sigui llarga, et compensa. No, no, jo crec que l'explicos han de tenir una mida, perquè l'espectador s'hi senti bé. Encara que el creador... Això és com els llibres, també passa el mateix, les novel·les. Però l'actor i l'espectador té dret a trobar-se bé. I, per tant, això és veritat que respectant el creador, perquè és molt... Perquè algun és amb un quart d'hora, ja podries acabar-la. Sí, algun és que llarga. No, no, això no ho diria mai d'aquesta. No, aquí és que hi ha pel·lícules que hi són. No ho diria. Però és que també passa que no tothom... Jo dic perquè les comparo amb les altres. Però no tothom valora igual les mateixes pel·lícules, pels coneixements o els gusts personals a les zones. Potser una altra persona, tot i que sigui, potser excessivament llarga, li compensa tot el que passa. Clar, jo, per exemple, tota l'estona... Si ara que m'ho pregunto i penso una mica, que la vaig veure al principi d'estiu, que no recordo massa del tot, un cop posada la descripció de la Sharon Tate, que ho fa bé, que ella no ho fa bé, jo trobo excessiva la reiteració de la forma en què t'ho explica. Ja l'has agafada. I en canvi, allò debilit, aquell tros. Potser et vols posar en preguntes, això. Potser et vols posar en preguntes, això. Així és com quan l'estona que el Brad Pitt se'n va a mal, amb els grups aquells... Sí. Amb el grup de Charles Manson. Dels Manson. Tot allò que també és bastant llarga. En canvi, la descripció, allò t'hi has d'anar ficant, perquè no saps què t'espera, que un i de l'altre. T'enganxa. Allò t'enganxa. Allò és una tança de Texas, eh? Sí, sí, ja, ja. Per suposar, per suposar. A veure, la pregunta que em deia era aquesta, i llavors jo contestaria això. Tot i així, a 1.030, sí que m'agrada, i m'agrada com facin, eh? La gent que se'l carrega, jo no, jo no. En absolut. Ja, a veure, perquè hem de dedicar el temps a la convidada, voldria parlar d'una, encara que sigui breu vent, sobretot per recomanar-la molt, que és Solon Maison. Ah, sí? Sí, aquesta és una pel·lícula de Wang Xiaoshuang. Ah, és la xinesa. És aquesta que el nano...De tres hores. És una pel·lícula? Sí, ja he sentit que estava extraordinària. La volia veure, jo també. Per mi són la bremès. Per tres hores, el està molt ben fet. Un altre dia, en més temps, en parlem més delicadament, però d'entrada us dic que si la podeu trobar... Sí, sí, jo la tinc... És per anar-la a veure. Em sembla que la fa en el cinema, jo, tenir el pendent d'en Ari. Com es diu? És algú... sobretot mi hijo. Està sempre hijo mío, l'ha traduït. Solón, una cosa així. Solón, maison. Lo de hijo mío, està ben traduït. Solón, ja no tant. A veure, jo pensava que ara hem d'explicar una mica l'Helena Jaume Andreu. Hem de dir que ella ha estat... Ja us ho he dit abans. Ha dedicat el muntatge dins del cinema. El que jo he trobat és que ella s'hi va dedicar, perquè, bàsicament, perquè el seu pare, el francesc, Jaume Andreu, ell era muntador, i que va estar treballant amb els Orfe, em sembla, aquí, fins que es van cremar... Sí, cremar, sí. I després us en vau anar a Madrid, el Xemartín, m'imagino. Sí, el Xemartín no el van demanar que n'és de cap de muntatge. Molt bé. I, llavors, jo, aquí, tenia notat que un bon dia... tu mentes tu estudiaves, no sé si secretariat, una cosa d'això... Sí, més o menys una cosa així. Et vas sugerir si el podies ajudar. I tu el vas ajudar tant, que el vas ajudar absolutament. Bé, de fet, va passar que... ell començava una pel·lícula i l'ajudant que tenia contractat estava acabant un altre. I es trobava que durant una setmana no tindria ningú per preparar el material al principi, i penseu que en aquella època no era com ara, el material de la pel·lícula... Això parlem dels anys 60 i pico, no? Sí. A la... no. No? 60? Tu vas fer... la campana de la meitatge, el 65? Sí. Vaig començar a fer nals de 64, però això era abans. Doncs, no sé, el meu pare m'ha dit, mira, nena, necessito que em donis un cop de mà un parell de dies. I vaig dir, però si jo no ho sé, perquè és clar, jo sabia el que era una mobiola, perquè el que fa a les criatures, és com que el meu pare treballava 24 hores diàries, doncs la meva mare, tant en tant agafava un taxi, ens ficava els 5 crios, i ens portava a veure el pare, si no no ho veiem. Si no no ho veiem. Al sol sabíem que era un estudi, una sala de... d'oplatge i aquestes coses, no. I vaig dir, bueno, digue'm què és de fer. I vaig començar, i no ho sé, suposo que li vaig enganxar una mica, perquè... I vas quedar? Ja, ja sí. Aleshores, en aquella època escala. M'he... eren maritoni. Després, s'ha obsidiat. Després s'ajudant, i després ja es veus. Aleshores, primerament, jo era... Alguns muntadors necessitaven un maritoni. Oi, eh, me dejes a tu hija. Ja. Després, jo contractava, és clar, a la hija de Jaume Andreu, no? Clar. I al cap d'uns anys ja no. Ja no contractaven a la filla. Ja eres. Veig que vas treballar amb el Carlos Saura, no? Sí. Amb el Mendi, aquí els 5 milions. Les vegas 5 milions. 500 milions, 500 milions. Sí, sí, sí. Sí. I el cotxecito, no? El cotxecito, sí. Si ens expliques i perquè ho escolti anar... O el problema se'n recordarà. El problema estàs dintre els noms. Bueno, els tinc apuntats i no tinc en mèrit. No, no, perquè jo no me'n recordo els títols. Jo sé que ell vaig treballar amb ells per veure aquestes coses, no? Vaig treballar... Vaig treballar amb un nord-americà, que no me'n recordo com es diu, que per mi es va anar a Madrid amb el que havia rodat. I em van dir que no és la pel·lícula, bueno. Però la pel·lícula era fatal. Era bastant dolenta. Jo dic, què fas amb això, no? Jo recordo una sequència que... que estava tan mal rodada que els plans mitjos i generals no es podien aprofitar, perquè estava molt mal fet. El rodatge, bàsicament, oi, el guió. Sí, el rodatge, el rodatge. El guió s'aguantava. I aleshores la sequència la vaig solucionar en primers plans d'ells, d'ells dos. Pla i contrapla, ja està, i així. ¿Por qué más cortador esto yo? Porque no se podía montar, porque estaba malísimo. Vale. Clar, és que jo... Em sembla interessant, perquè jo tampoc ho sé exactament. Si tu has d'explicar què fa un muntador d'aquesta època, o de com ho veus, que imagino que, clar, la digitalització també ha fet un altre món. No hem d'oblidar-nos d'això. Sí, sí. Però del teu món, si tu expliques a algú en què consisteix la feina del metatge, com els hi diries? A veure. En primer lloc, la pel·lícula... o sigui, es rodava en 35 milímetres, normalment. I aleshores, a cada dia del rodatge, una ajudant portava en el laboratori el rodat per positivar-lo i treu una còpia de treball. I aleshores... Una còpia no definitiva, com una cosa. No, una còpia muda, però de treball. Amb aquella còpia et servia per treballar. I sobre allò anava sent. I aleshores, doncs, si... Esclar, si almenys el rodava en una part d'una secüència, tu muntaves el que podies, si més no, seleccionaves el material. I esclar, t'havies de dir a veure perquè tenia la seva claqueta, i t'havies de dir a veure per això. La claqueta, expliques el que és? Sí, bé, la claqueta és una placa en la qual està posat el nom de la pel·lícula, el nom del director, el número de secuència, el número de presa que s'ha fet, i quan el tècnic acaba d'anunciar el que està escrit, fa un clac, que és amb aquest clac, i ho dic perquè quan has de muntar el sol, el sol està gravat, aquest clac. I aleshores, per sincronitzar-ho, t'has de sincronitzar amb la imatge i aquest sol. Perquè, si no, també es pot fer a base de paciència anar sincronitzant. Però això és una part molt més bàsica, no? Però després s'està seleccionant quines presses consideres bones. De vegades et trobaves que el millor, amb una secuència, hi havia d'un pla, una part que era bona, però una altra que estava, o de s'enfocat, o que l'actriu o l'actor s'havia equivocat en el diàleg, hi havies de muntar d'aquí, muntar d'allà, contraplà. I en aquesta fase que treballes això, el director hi és o no ho fas sola? Dic, això depèn molt del director. Normalment, si el director coneix el muntador, ja ho veu quan té un... El deixa fer. El deixa fer i després controla el que ha fet. I si no, doncs vol estar-hi, no? Després ja també depèn de... Com a tothom, hi ha muntadors que en sabien més altes que menys. Aleshores, jo tenia la sort de que no necessitava que em diguéssim com volíem. Perquè hi ha una cosa que a mi em passa, m'ha passat sempre, i era que jo quan estava a la projecció de l'ebratori, controlant el que s'havia rodat, ja estava veient com ho muntaria. No necessitava el guió per saber què volia fer amb allò. I sabia què volia fer amb aquell material. Per tant, quan jo posava la mobilòdia, sabia exactament com ho volia fer. Només per les imatges. Sí, ho tenia. Veia el que li quadrava i el que no li quadrava. Com hi havia coses, em vas trobar amb una pel·lícula que li vas dir... Mira, aquesta secuencia està molt bé, però em fa falta que em rodis, i vaig dir que necessitava. Si no, et quedarà... Tu mateix, però no et quedarà bé si no ho fas. Em va fer cas, i quan ho va veure, va dir... Ah, sí, tenia raó. Són aquests de coses que ho nota, senzillament, una manera de treballar. I això és una cosa. Després hi ha, en aquella època, quan hi havia el que és el dublatge, doncs, esclar, havies de preparar amb unes preses curtes, amb una claqueta, havies de preparar perquè, segons el guió, poguessin dublar aquells trossos. Aleshores, tot allò s'havia d'anar muntant si també podia passar que els dubladors o els mateixos actors que es dobleguessin, o dubladors professionals, depenia del personatge. Doncs jo hi havia alguna frase que no estava sincrònica. Clar, molt bé. I o bé repetien la presa, i si no, en la mobliòleg, o havies de synchronitzar. Havies de canviar. Havies de synchronitzar. Aleshores, mira, guianta per les labials, veies clarament com sincronitzaron. Que això és tot un... bueno, tenir una diastrament de fer això, perquè no és per... Sí, sí, però és que ho notes. És com quan tens muntada una sequència i saps on li escau un tipus de música, on li escau un silenci, o un ambient que necessita que allò li doni més potència, o que li, d'alguna manera, marqui que la cosa té algun interès. Tot això són coses que has de veure a tu mateix. Una altra cosa és que el director, naturalment, el director diu, jo vull que em posis música aquí i aquí, molt bé. Però això sí, és una cosa que estàs d'acord, que problema. Si no ho veus clar, lògicament jo ho deia, posaré allò, això ho veig així. Clar, perquè la música és una altra... Ah, aquí està. Amb el cas de l'Orson Welles, vas estar en el rodatge... Com hi vas arribar, amb l'Orson Welles? Mira, per casualitat. Bé, no ho sé, potser no era casualitat, però jo estava acabant de muntar una pel·lícula, un altre director. A Madrid?A Madrid, sí. I a les hores va venir el cap de producció a buscar-me l'estudi, em va dir, la setmana que viene empieza a ser una pel·lícula, amb l'Orson Welles. I al ves de posar-me a escriure la setmana que viene, tengo mezclas, y claro, no puedo ir. Por lo tanto, iré la otra semana. O, ah, no ho sé, seré la setmana que ve, i diré, posa-ho a buscar. ¿Pero qué es tan sin trabajo? Díselo, ya está, alguien lo hará. No, no, es que tienes que ser tú. Pues si tengo que ser yo, pues qué se espere. Te estoy hablando de los Orson Welles. Y los Orson Welles? Sí, sí, con todos mis respectos, pero el director de la pel·lícula que estoy montando para mí merece el mismo respeto. Por tanto, tú mismo. No te diré nada si tú coges otra persona, no hay problema. Y no, no, van a esperar. I vas muntar campanades a medianoche, que em sembla que l'endria ens ha trobat. Sí, bueno, tinc una pregunta. Digues. Com es feia, normalment, el tema de muntatge? El muntatge, com es feia? Del sol, diguem. Ho poseu després d'haver fet tot el vídeo i tot? O ja ho tallàveu i feiau? A veure. El sol... O sigui, quan muntaves una secuència, si hi havia un diàleg, quan tenies la imatge muntada, sincronitzaves el diàleg que correspondia en aquella secuència. I aleshores, com que es posaven marques de sincronia, perquè no es desplacés, encara que fos un bloc petit, allò ho tenies guardat. I quan ho havies d'unir, penses que el correspondia següent, podies unir-ho sense problemes, perquè tenies les marques de sincronia per... per què no fallés, no? Això és el que preguntaves? Sí, això és el que preguntaves. És que tenia curiositat per saber com es feia tot això. Jo què soc molt jove. I que estàs en un món molt diferent del que ella va viure, per suposar. Era interessant, era molt interessant, perquè... De vegades, això, havies de posar un so, i no sabies... Hi havia especialistes que et gravaven efectes especials, que tu havies de sincronitzar, no sé... Per exemple, si et passava un avió, havies de sentir-ho. Si veies l'avió, aquell soroll l'havies de sentir. Si s'havia rodat, allò era enmut, tu havies de sincronitzar aquell avió, com un ambient de carrer, de gent que parla, si hi ha un primer terme i altres en segon terme, aquestes coses s'han de sincronitzar, donar-li un sentit de tipus. Si hi ha més persones grans o més criatures, aquestes coses, com si hi ha un gos, no sé... Són aquestes coses que segons et trobes, fas... I el que et preguntava el Pep, si tu, amb el treball amb l'Orson Welles, si vas estar a rodatges o tu revies directament el material i treballaves en el material. Va ser un parell de dies en el rodatge. Va llogar un local per fer el prostíbul. Va llogar un local a fora de Madrid, que l'home estava encantat, perquè cobrava una pila de diners que no s'hagués imaginat mai. Perquè era una guardilla, oi? Era un local molt gros, 8. I em penso que va ser un parell de mesos que va estar millor. No sé si en 80.000 passetes ho va cobrar una barbaritat. L'home estava entusiasmat, per nosaltres era una miseria. Perquè no era un plotó. I a l'Orson, allà, és curiós, perquè... El prostíbul estava fet totes les parts del segopís i de baix i tot, feta amb fusta, els orts, anoels, ho va fer banyar amb resina i cremar-ho. Per envellir-ho? Per envellir el material i que semblés que era el que autèntic. Allà, nosaltres van surt la gent moror... Sí, exactament, exactament tot allò. Van rodar també aquí a Cardona, al castell de Cargola? Sí, va estar enviat a diferents persones per tot Espanya, buscant castells, a veure quin l'interesse veia, aquest és el que va trobar més a dir ell, i per això va venir el... És impressionant, l'esquena aquella és molt bona. Sí, sí, és molt bona. I llavors, amb alguna fase sí que estaves... De fet, és que no tenia temps per anar-hi, perquè és que... El que vam fer va ser, a prop de la Puerta de Hierro, ell tenia llogat un pis per una planta d'una casa amb la seva família, no? I, no sé, com a 300 metres d'allà hi havia un altre bloc, i van llogar tot un pis per fer-lo de muntatge. Només vam reservar una habitació perquè hi dormís... Un xicot anglès, el que feia el príncep. És igual, ja m'han recollit que no em sortia. I tot l'altre eren sales de muntatge. Aleshores, els que necessitaven, com que hi havia molta material, necessitaven molta gent, i hi havia un muntador estranger que només muntava, o sigui, no muntava. Feia rotllos, juntava les seqüències de la part que jo havia treballat per fer rotllos, per després poder-los passant a la mobbiola. I només es deia que era això. Hi havia dues persones que es dedicaven a fer una cosa fantàstica, meravellosa entre cometes, que era perquè el laboratori tingués una seguretat en no equivocar-se a l'hora de tallar, s'havia de posar uns números en el nervi de la pel·lícula, amb tinta xina, amb una pluma, s'havia d'escriure el número de sequència i la presa que era. I després, una barra, i posaves un o dos, perquè cada fa uns 20 centímetres, se'n penso que era, no, 22, es feia un altre número. De manera que, si tu tallaves per aquí o per allà, sempre quedés la referència que el laboratori sabés per a un... Un continuador. Coses d'aquestes que... Aquest noi que em deies és el Kate Baxter. Aquí, Baxter, sí. Aquí, Baxter, sí. Jo em xico molt maco, sí. Us aveis hofes d'escrip com ara? O sigui, tenies la sequència... Perquè supongo que antes se rodaba igual que ahora, ¿no? O sea, la cámara por un lado sonidió por otro, ¿no? Sí. I hi hais hofes d'escrip com el número de la cámara i el número de la grabadora, o no, o, por entonces... No, no. Aquesta és la que ho deia tot. Tot, però tu no tenies, no, una hoja que t'hijera... Esta, per exemple, número de lo que se rodaba de rollo tal, con el número de clip de audio, no, no? No, porque ya quedaba grabada el sol, y ya... Todo seguido, ¿no? Todo seguido, ya... Però és que era tan diferent que ara mateix. Sí, sí. Donava... realment donava molta feina. I, a més a més, si havies de treure... El polís, polies 5 centímetres de... O 5 centímetres, 5 fotogrames de sol, lògicament, també. No podies dir, bueno, ja ho faré, no. Havia de ser a l'hora. Sí, sí, sí. No, però era molt maco el que passa, que era una feina, que t'omplia tant, si més no, a mi em passava, que et passaven les hores i no te n'adonaves dels hores. Amb totes les feines que agraven. Sí, sí, sí. Jo anava allà, jo recordo que la productora tenia un cotxe per recollir-me, a mi, i els meus ajudants, després hi havia, després del cap de tres mesos, ho penso que va ser, va venir el Fritz Muller, que li havien muntat una altra pel·lícula en Wells, l'anterior, i va venir a complementar més, o sigui, perquè faltava gent. I al sol, ell volia, vam estar 10 mesos en el muntatge, o sigui que... I la relació amb el Wells, de manera de ser? Ah, i era molt agradable. Era un home que no parlava, diguéssim. Ja era el que necessitava dir, i prou. Però a mi, un home, no sé, quan vam estar perills, que vam anar un parell de vegades per gravar les músiques, i tot això, després, clar, quan acabàvem sortint de l'estudi, s'anàvem a dinar o a sopar, i ell era el que es preocupava de dir-me, mira, mengi això que t'agradarà molt. Et cuidava. Sí, sí, sí, sí, era molt agradable. Havia sentit que t'havia proposat de fer el tixot? Ah, sí, sí, sí. Ell volia que... que me n'anés amb ell, per tot arreu, per seguir rodant, perquè ell sempre tot l'havia bastant rodant el tixot. Allà ho tenàvem pel món, allà rodava part del tixot. I volia que me n'anés amb ell, però jo, en aquell moment, vaig dir, jo no ho sé, tenia feina, també, i vaig dir que no, que agressi, però no. I era una època que no és el mateix que sortia ara, clar. Escolti, jo amb el Marco Ferrelli, que és un personatge tan diferent de Wells, com va ser la relació? Jo no recordo que tingués mai cap problema, de fet, amb cap director. No, no, no, no vull dir que hi hagués problemes, sinó que... No vull dir que sentaríem sempre molt bé, no ho sé, no ho sé, molt clar, molt obert, i ell escoltava, i a mi, jo, si tenia algun dubte o pensava, potser amb ell li agradarà més així, jo li preguntava, li deia, ja està, ja està. Havia molta diferència a los rodaces, por ejemplo, en este caso de los hongües, tu que lo montabas, lo veías todo, hay muchísima diferencia de no ya de montaje solo, sino del rodaje, en sí, de cómo lo hacían ellos, o sea, cómo se hacía aquí en España, tu que, claro, los rodajes montaron mucho. Mira, passa una cosa, jo, després de campanades, vaig tenir claríssima una cosa, que havia fet un salt professional molt important en el sentit que el cinema que es feien aquí fins a aquell moment era potser més, o més simple, o més senzill, o no es buscava tant de technicisme, no ho sé, però jo li vaig veure una gran diferència, i és clar, tot això em va valorar professionalment també molt, perquè si vaig aconseguir fer una feina molt... Sí, sí, que a partir d'aquell moment, els directors em pagaven el doble, que és veritat. Ah, té un plim molt al currículum. Sí, sí, sí. He treballat amb el director de Ciudadano Keny, no? Sí, sí, el va ser, i a més a ell un home que era molt agradable, no ho sé, després tenia la nena, que era una criatura i s'acostava per allà, se'n farà de ja, es veu que hi ha, com que ella també feia el pàgis de la pel·lícula. Doncs que estava empipada amb su pare, perquè l'havia fet fer d'anell. Però després anava allà a veure per la moviola, i em va demanar que li ensenyés com es posava una pel·lícula. Li vaig ensenyar a carregar la moviola al rotllo, li vaig fer ensenyar a fer-la funcionar, i la que ja s'ho passava a mi, tot el material que ja no feia falta, jo li empalmava un rodant, li empalmava un rotllo, i la que ja s'ho passava molt bé, i ell ja estava molt tensita, era molt feliç. I a tu et va agradar el Campanades, la pel·lícula? Sí, sí, la pel·lícula té sequences molt, molt bones, sí, sí, realment, jo trobo que és una pel·lícula molt... I el personatge d'ell, perquè jo no la recordo del tot, però recordo que era una pel·lícula que... Una pel·lícula, bueno, ja li passa a los songwells, que totes són estranyes quan les has de veure, no? Això és el que tu tens, la sensació. Però el moviment, quan fa les guerres, aquella, quan va... La batalla, aquella, és brutal, és brutal. Allò és una cosa, tenint en compte el que es feia llavors, i sobretot quan tu dius el cine espanyol, aquell moviment, aquella fluïdesa de moviments dels diferents... Probablement, allà el Regalhal, quan maten... Bueno, quan hi ha la... Jo trobo que és una pel·lícula, això, del 65, i té un moviment realment de gent, de molta gent, perquè la batalla aquella és una gentada. Bueno, no sé si era molta gentada o no, però per a l'espectador... Hi havia bastants, hi havia bastants. I trobo que amb això és una pel·lícula diferent de lo que em veu, normalment. I, a més a més, el personatge de la fàrsta és un personatge extraordinari, eh? Ell ho fa molt i molt bé, eh? Es va haver d'engreixar, o ja era així? No, és que... No, la cara, eh? Perquè em imagino que te l'ho ates. Però el que passa, el que va haver de fer va ser pintar-se el cabell i la barra, llavant, no? Perquè ell encara era molt jove. Era jove, llavors. Però el que passa és que, en aquella època, ell encara vivia molt i fumava. Bueno, fumava, sabeu, les capses de puro... Els abandons. Els abandons de 10, on penso que eren. Cada dia portava la seva capsa nova, eh? Home, ell sempre anava a veure el puro. Sóc de l'Elena. S'està acabant el temps i no podem deixar fora d'aquí una cosa que m'acaba de passar a l'Eva. Diu que el cine català ha nombrat... Mira, en aquest moment tenia jo qui de... Nous membres d'Honor i entre ells està Elena, jo, amb en Greu. Ah, sí, sí. A veure, això ja sí. El juny va... El juny, sí. Això és una... una notícia que... El minigaudí d'Honor. Però és extraordinari, perquè jo no sé si de muntatges ho hem donat gaire. Jo crec que no, o sigui que, en aquestes paixó, dic que és la gran dame d'Honor. És un reconeixement, és un reconeixement que... A la feina feta, sí, van estar-hi... Val la pena resaltar-ho. Sí, van estar uns quantes... Nous grups, em penso, que van ser valorant diferents muntadors i aquests 9, 6, em van votant, a mi, a l'escola. I amb la música de les situacions de Creig, eh? Ja ho sé, que ja. Té campanades a la mitjana. Sense oblidar que Helena i jo m'endré continuant activa ara com a part d'un grup de cinema, d'allà de Sardanyola, que estàs removent allà els cimens. Perquè es veu que la vitalitat no l'ha perdut. Ja la podeu creure. Molt bé, molt bé. Moltíssimes gràcies per haver vingut, per haver compartit amb nosaltres aquesta estona, i abans explicant un munt de coses que encara tens un munt més per explicar. Sí, esclar. Un tast. Gràcies pel tast. Gràcies a vosaltres. Gràcies per estar aquí. Bona nit, amics. A veure, a veure. Bona nit.