Cinema sense condicions del 8/10/2019

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Com tots els dimarts, els 8, aquí estem puntualment perquè ens acompanyeu i acompanyar-vos amb cinemes sense condicions. Cinemes sense condicions on volem parlar de cinemes, sense condicions, del que ens ha agradat, del que no ens ha agradat, del que ens agradaria veure, del que ja hem vist i del que hem vist, que ens ha semblat. Tenim el goig de comptar amb nosaltres, avui com a convidada, l'Aia Colet, que és... Hola, bona nit! Molt contents de tenir-nos, de tenir-nos d'entre nosaltres. És un honor. Ella és directora artística d'Un Munt de Pel·lícules, després en parlarem i ella ens en parlarà, ens explicarà, ens dirà el que cregui l'oportunitat. I especialment de la darrera pel·lícula que s'acaba d'estrenar al Festival de Sitges, que és Paradeis a Hills, que és una pel·lícula, jo crec, diferent de totes les que ella ha fet, per més que ella ha fet pel·lícules molt diferents, diverses entre sí, també ens en parlarà d'això. I ens explicarà de com ha anat la seva intervenció en aquesta pel·lícula com a especialista en la posa amb escena i com ha trobat que ha fet el vestuari, perquè si jo només he vist el trailer i m'ha semblat extraordinari, també ens en parlarà. I en general de la seva feina, de com veu la seva feina, de com tracta la seva feina i de com viu la seva feina. Molt bé, doncs jo començo, si us sembla, jo he vist poquet, sempre veig poquet. No tinc temps d'anar al cine, i el que veig us ho explico, això sí. Perdoneu, us presento a tots els que estem aquí. Hola Pep, bona nit. Bona nit. Bona nit, Andrea, que està al mando de tot que això funcioni. Francesc, hola, Francesc, bona nit, Francesc, com anem? No t'hem sentit, eh, Francesc? Ara, una altra vegada, ja havia dit hello, però no se m'havia sentit. Hello, how are you? Fine, allà, mira que bé que ho fem. Molt bé, doncs comencem. Jo deia que després el Pep Armangold ens explicarà... ens parlarà d'algunes pel·lícules que hi ha. Algunes pel·lícules que estan en cartellera. Les que els li han agradat, bueno, i si alguna no n'hi ha agradat, doncs també ens ho dirà. No he tingut gaire sort. No, mai, mai, no està mal d'això. Bueno, no està bé de totes formes. Va, d'acord. Jo us parlo de Joker. Si us haig de ser sincera, vaig anar a veure Joker, perquè l'interpreta el Joaquin Phoenix, i per mi és un dels actors més brillants que ha donat a les últimes tongades de cine americà. És un actor versàtil, un actor diferent, i un actor que realment crea els seus personatges, quan entén de quin tipus de personatge està interpretant. A Joker, anar a la història d'un home ignorat per la societat, que el personatge es diu Arthur Fleck, i que la seva motivació en la vida és fer riure. Per això va disfressat de Clown, i ell es dedica a fer riure els altres, o els carrers, o amb sales d'actuació, com a Clown. Viu amb la seva mare malalta, i ell és un home anunci, això, disfressat de Clown. És un home mententment malalt, la seva mare també, i de fer la pel·lícula acaba explicant el per què ell ha esdevingut el que és, i el porta a veure amb una historial personal, que el porta a veure el món d'un manera molt particular, no només com a que té una malaltia mental, que també, sinó perquè descriu un món que porta a algú a l'exclusió per diferents motius. I llavors, de fet, és una pel·lícula que parla de l'exclusió, l'exclusió amb una societat que no para d'escloure. Llavors, això és el que em sembla que jo, que jo sí que veig que les crítiques, en relació amb els superherois, amb els bambes, però com jo, que aquest és un món que tampoc em motivaria especialment, en canvi, l'història que narra sí que em motiva. De fet, us haig de confessar que quan la vaig veure, quan vaig sortir de veure aquesta pel·lícula, la pel·lícula amb la quina em va fer pensar, més amb Taxi Driver, de l'Escorcesse, del 76. Vull dir que és una pel·lícula antiga, que la feia el Robert De Niro, un gran Robert De Niro, un joveníssim Robert De Niro, que per cert surt a la pel·lícula del Joker, surt, és un home gran, un no-juveníssim de cap manera Robert De Niro, però que fa un paper, bueno, un paper, que també cal tenir-lo en compte, perquè és un personatge que presenta un programa televisiu, un programa de famosillos i de pretendents, de famosos banals, que també enganx és una manera d'escriure l'actual del Bateli. Bé, jo us recordo, el Robert De Niro era un personatge, el Travis, un excombatent de la Guerra del Vietnam, que torna, com tants escombrerents del Terremina, que va durar una animalada de temps, i que va destrossar el país i els dos països amb una guerra infana. Ell és un home inestable emocionalment, que torna, això, de la Guerra del Vietnam, i que, com que tinc somnis i té problemes de malaltia i d'inestabilitat, com a menys, amb això es paral·lela al Joker, diferent, però té un paral·lelisme, i llavors ell, no sé si ho recordeu, es posa a fer de taxi de nit. La història, fixeu, es fa de taxi de nit, és a dir, del taxi de la Foscor. La pel·lícula del Joker és la pel·lícula de la Foscor d'una ciutat, infame, perquè no s'adapta. Això és el que m'ha semblat Joker. Llavors, no sé si recordeu la història del taxi driver. Llavors, ell s'enamora d'una voluntària de fer propaganda d'un senador, que ja és un món també estrany, que no li fa cas, clar, i també amb el taxi troba una juveníssima, una juveníssima, la nena, aquella que es deia Betx, com es diu, un Jody Foster, que és una prostítota que té 13 anys, no sé si recordeu, el personatge el recorda perfectament. Llavors, de fet, el Robert De Niro, que la pretén redimir i salvar, ell que no es pot ni redimir i salvar-se mateix, com si diguéssim, però en aquest aspecte també penso que hi ha un paralelisme amb el Joker, perquè ell és un home que vol fer riure. És a dir, que la seva intenció és una somriure al món, al entorn. És per això que vaig pensar amb aquest paralelisme. Bé, li surt malament, com ja recordareu, el taxi driver. Es desenvolupa una violència que ell no pot controlar, perquè ell ve d'un món violent, que li ha ensenyat la violència i que l'ha transformat en violent, per si no n'era. Té que fer una fugida. I llavors, aquesta és la pel·liutat. Doncs jo crec que és una cosa semblant, semblant. Jo crec molt més violentament, sembla. Molt més dura. Jokers. Dura, per l'espectador, més dura. Més dura, perquè hi ha algun moment del Robert De Niro que té un ser món apassible. El Joker no ho té mai. I, en tot cas, barreja alucinacions en realitat, que a mi, inclús, em va costar veure on t'estàvem, perquè ell també se n'anamora d'una veïna de l'escala, que jo crec que tot aquell... Si la veieu, ja em direu com ho veieu aquells trossos, però també és un paral·lelisme, perquè ell se n'anamora... El travis del taxi travis també se n'anamora d'algú impossible. I fa el mateix. Em va estar dient la... Sí, mira, és que tenim un comentari del... Paul Digler, que m'ho ha dit... Ah, molt bé. Es veu que també ha vist la pel·lícula... Ah, jo l'he trucat per preguntar-li si l'havia vist. Paul, que jo volia saber si l'havies vist. Jo l'he comparat amb un 9,5, 10, i la comparem bé de vendeta. Ah, ja la veritat és que conec la gent que se l'ha vist, sinó que està superbé, que és pel·lícula de l'any. Bueno, no sé, jo... És per ells, però... Jo no ho sé, sempre més complicat dir una cosa així. Sí que el Fèlix és... Em sembla que va guanyar el lleudor de Venècia, no? Sí, ja, sí, sí. Jo no he vist la pel·lícula, però amb això que estàves dient ara, ni és on estàves, ni on estàves... Sí. El que crec és que quan el Joaquim Fèlix es posa per feina, arriba un moment que s'ha de poder el personatge, i ni el director el controla. No, no, clar. Està no sé si controla ell. Però no ho sé, perquè... Jo crec que sempre el personatge del Joker sempre ha sigut un personatge que atrapa les persones que ho fan, perquè abans hi ha hagut més jokers, que és el que han tingut coses mentals i tot això, però jo crec que en aquesta pel·lícula no diria que el focus de la pel·lícula és el problema mental, la problema de la seva malaltia que té. No l'és. De fet, és el problema de descobrir una societat, o de fer-te veure una societat que t'esclau, i t'esclau violentament, i t'esclau amb una furia que tu no pots suportar. No només no poden suportar la gent que, com una certa debilitat, com és una malaltia, fan malaltia als que podrien suportar-ho, inclús, que és més greu. No m'he vist una pel·lícula, vaig anar bé ahir, i la pel·lícula és com una mica el batmantero, una mica el previ de totes les sagues de batmantertanins. I clar, l'interessant per mi és això, aquesta humanització del Joker, com dius tu, amb aquest treball impressionant. Fa mal cos, inclús, unes coses. Cada cop i volta entens l'origen del personatge, i des d'una mirada molt humana, molt de víctima. De víctima, ell no se'n sent de víctima, curiosament. Ell s'ha sentit derrotat, que no és el mateix que ser víctima. Però derrotat sí. Derrotat és la violència, és la seva resposta, l'única que troba, i et trobes que ho fa bé com a actor? Molt bé, molt bé, molt bé. Que no se'n sent. Doncs sí, sí, trobo que fa un treball espectacular, això amb el cos, amb la transformació, vull dir, impressionant. Llavors la valoració que feu és positiva? Recomenable? És una pel·lícula sang i feixa, eh? A veure, que ens entenguem. Allà has d'aguantar bé a la cadira, eh? Tot se ha de dir, almenys jo. Però el que t'acaba respondent a aquesta pel·lícula és que la valoraria com una pel·lícula important. És curiós, perquè aquest director, tot Phillips, és el del Ressacón en les veges, que no deixa de sorprendre'm. Quan vaig veure això vaig pensar... Com és que aquests directors americans són... Són americans molt de productors, també. Ja, ja. Europeu. Que fa soroll? Si vols, li canviem. És que tenim un problema amb el micro de l'aia col·lect. I ara li canviem. I ara ens sembla que anirà millor. Ho proveu? Sí. Perfecte. Molt bé. Tot té solució. I la història en sí? Tu no trobaves que el tema de les al·lusions... Jo, per exemple, no me'n vaig adonar que la història de la noia era el seu cap, fins al final, quasi. No m'havia adonat, jo. Jo sí que l'havia vist. Des del principi? Sí. Sí, era invalusímil, però tot és bastant invalusímil. Jo sí que ho vaig veure perquè, clar, pareixia la noia a moments invalusímils. Ah, sí, però tot és bastant... Sí, sí, però al final ho vaig veure claríssimament, que allò no era tan... Sí, després ho explica, no? Explica que jo és el que li hauria agradat. Sí, sí. Per això vaig trobar el paral·lelisme. Jo m'agrada més trobar el paral·lelisme en pel·lícules que em descriuen algun problema humà que amb els superherois i coses d'aquestes que... que sí, però a mi em... em produeixen menys... m'enganxen menys. Bé, estàs bé, no? Està t'ha explicat des d'una part molt, molt... molt humana, tot... als dos personatges, perquè també estem viscant la naixença davant, en la pel·lícula... Sí, sí, sí, això està bé. Sí, està bé veure com va anar el zero, o sigui que... Està bé, o sigui que tu et va agradar. Jo és una d'aquestes pel·lícules tan perfectes, tan rodones, tan dirigides que sentim el que volen que sentim, amb això, amb l'empatge, amb la fotografia, fent servir els trucos del cinema, perquè per ficar-nos del cinema americà, sobretot... Sí, bàsicament americà. Sí, bàsicament americà. Sí? D'acord. I al moment la vaig disfrutar molt, molt, molt. És una pel·lícula on ara... no ho sé, no ho sé, deixa'm la reposa. Reposa-la. A veure com la diregeixo. Molt bé, molt bé. Jo espero veure la versi Puc anar-hi aquesta setmana. Molt bé. Doncs això és el que jo us puc dir, perquè no he vist gaire cosa més. Bé, explica el Pep, què ens explica? Bé, jo he anat a veure diverses pel·lícules, entre elles, una que gairebé no... gairebé obligatori, perquè està tenint la seva polèmica, com sempre, i es tracta darrere d'Alejandro Amenávar. Ah, i tant, la de l'Una Monó, no? Mentre es dura la guerra. Tu l'has vist a l'Aia aquesta, no? Jo tampoc. Perquè el clàssic és el retorn d'Alejandro Amenávar. Sí, tant, perquè a l'Alejandro Amenávar hi ha un... Sí, sí, sí. Hi ha hagut una pallissa poc. Bé, és el director. No sé, em sembla que és la setena pel·lícula. Va començar amb Tessis, el 1996. Després va fer Abre los Ojos, el 97. El 2001, los otros, que va ser un èxit de públic. Potser la que ha tingut més èxit generalitzat, no? El 2004, ara, dentro. És la del Nicott Kilman, no? Sí, sí. Després va fer Agorà. Ah, sí, a mi també em va agradar molt Agorà. I això que em crec que no va tenir massa èxit. No, va ser on es va... No va tenir massa èxit de públic, aquesta. Regresión, que no l'he vist. Jo tampoc. I a la setena arribé a una Monó. Mentre es dura la guerra. Per mi és una pel·lícula que em va... Em va... Va bé, la veu. Em va indignar bastant. La pel·lícula o el personatge? No, no, la pel·lícula. És a dir, el treball d'Amenávar, penso que és un treball que... no va amb el que es podria esperar per revisitar el cap de 80 anys, o de 83, el conflicte. Llavors ell pretén... Se l'ha criticat com he equidistat quan a la postura hi ha tres carres i dretes, o rojos i nationals. Però jo diria que no va per aquí la cosa. La meva crítica és que aquí tenim tres personatges. Per més que elles vulgui agafar en què està plantejant un moment crucial de la vida del famós escriptor i poeta Miguel de Unamuno, per més que vulgui fer això, aquí hi ha tres personatges. O quatre, en primer lloc. Estem al començament de la Guerra Civil. La Guerra Civil és un conflicte que ja sabem com que... han vist com va acabar i la seva continuació, després com a post-guerra, i fins als nostres dits, perquè el títol, mentre dura la guerra, en realitat es tractava de dir... Franco va pretendre, per el vist, durant el temps en què es va iniciar, i a partir del moment en què es va consolidar com a caudillo, i va dir, no vull una guerra curta. La perfecció llarga, perquè així matarem la gent i anirem més bé. El programa quedarà una mica més aclarit. Això no ho sé. No sé si ho va dir així, però sé que el que pensava, fins i tot s'apunta alguna cosa a la pel·lícula, perquè tenia la possibilitat de atacar a Madrid i pràcticament conquerir-la, i això va primer i va dir que sí, però després ho va repensar i diu, no, anem primer a l'Alcázar, ja anirem bé. Sí, ja hi ha temps, que el conflicte és allà. Jo crec que no és que, mentre dura la guerra, siguin els tres anys de guerra. Podem fer una lectura en què podem dir que ho ha aconseguit, perquè després va vindre el franquisme 40 anys i després ha vingut la herència del franquisme 40 mesos, i no sé si s'ha acabat la guerra, però el denor d'algunes coses que s'acenten i es veuen aquests dies, tampoc estem tan lluny de dir que alguns tics permaneixen. I si ens anem de l'èbre cap baix, hi ha molts cartells i molts monuments i moltes coses que ens recorden encara el franquisme. Bé, llavors, de un a un, el que per no vius, era el focus d'interès d'Amenabra a fer aquesta pel·lícula. Tenim, en primer lloc, el seu apoio a la rebel·lió dels militars, que li va costar que el Govern de la República el destituís com a rector de Salamanca de la Universitat i, lògicament, al cap de dos mesos, una vegada van d'entrar allà als nacionals, ràpidament el van tornar a posar com a rector. I, a més a més, li van posar una mica d'alguns petits treballs, que era ajudar una mica amb la porga de possibles rojos que es considerava que li van donar uns 20 o 25 dossiers de gent propera a la Universitat, que era qüestió que ell els mirés i els posés a mans de les hordes nacionales, perquè fossin passats per la pedra. Això no li va acabar de convèncer, lògicament, a un amunt, un home que per una altra banda tenia pel que sembla la pel·lícula un gran concepte d'ell mateix, llavors anava repartint lliçons amb uns pons secs i esquets, però, a partir d'aquí, la pel·lícula es filtren dos personatges, Millan Astray i Franco, i el que aconseguim és un amunt, que de moment saluda tot el que és el tema dels nationals, tenim el Millan Astray, que ha interpretat el Fernàndez, el teu català, té un paper histrionic en què... Ah, l'Eduard Fernàndez, no? L'Eduard Fernàndez fa una creació molt particular del personatge, sí, se'l fa bastant seu, també, i comença a desenvolupar dos o tres números una mica curiosos, però, en realitat, Millan Astray, si el veu ara, jo em veia estar pensant amb gent que no ha conegut l'època de Franco, veu el Millan Astray i, bueno, a veure, aquest home, com a militar, no diria que sigui intagible, però és un tio que porta quatre ferides de guerra, va estar per Filipines, va estar per Àfrica i tal, i va anar a votar entre ells. És porny d'un ull, té una gama en l'aire, un braç tallat, bueno, ha anat salvant coses... Té uns mèrits, potser, no? Sí, té un historial, no? I després té les dades molt clares... Vols dir tu que el salva? No, és que jo estic veient allò i no ve cap atrac un militar que tenia la pistola propera a matar el primer que fos, re d'això. No hi ha cap mort en directe allà, tot és molt tranquil, si l'aplícula dura una hora i 30 minuts, una hora i 20 minuts, diria jo que no entenc la reacció durant aquesta hora i 30 minuts, la reacció que hem tingut... Però la reacció va ser per... Després, els 10 minuts últims, és la famosa escena del Paraní, la universitat, en la que sota la presidència de Donia Carmen, perquè Franco va excusar per feina i no hi va anar. Hi havia també el Millen Estrae, hi havia el món senyor Pla i Daniel, bisbe català Parcell, ben franquista ell també, i uns quants militars més, i el Miguel de Unamuno. Aquell moment Millen Estrae ja estava fent una deserterció i Unamuno el va tallar i li va dir la famosa frase que ja té. Venceréis, pero no convenceréis, porque tenéis la fuerza, pero no la razón. Este es el templo del conocimiento y aquí yo, a usted, le quito la palabra, porque, bueno, els fascistes es van aixecar, braça mal, que allà sembla segurament irrita els actuals heredès del franquisme, perquè, naturalment, hi ha una confrontació entre el que és la brutalitat i la intel·ligència. I això deu obrir alguna ferida o deu molestar. Però, pel demás, tornant a la hora i 20 minuts de pel·lícula, Franco també està extraordinàriament ben interpretat. Aquí ho fa, Franco. Sí. El carrer lejal de Bolsen. No, el carrer lejal de Fas... És l'Una Unamuno. Sí, el carrer lejal de Franco. El paper de Franco és el paper d'un militar que no aixec mai la veu, que escolta i actua, i llavors, com a militar, torno a la mateixa, que amb el Millan està igual, com a militar, aquest tio, el que surt allà és intachable. Després, ja, si anem a la part estètica i a la part cinematogràfica, hi ha tres flashbacks en el que surt Unamuno amb la seva esposa o nòvia, quan sota d'una alzina, una cosa que, la veritat, jo crec que amb un alumne de l'escac planteja aquests tres flashbacks i li suspenen la prova. És una cosa que no aporta res a la pel·lícula i, més aviat, genera una fredó. Estèticament, la pel·lícula és molt pausada, la música de Amenávar. Si estem parlant d'una tragèdia per res, la música que la transmet en un ambient de tragèdia, sinó que, al contrari, és mansa i va acompanyar les imatges, que són lentes, pausades, d'un cromatisme que ens vol trasladar les parets de pedra, aquelles de la Universitat de Salamanca. Per aquesta banda, res a dir, és un estèticisme Amenávar, però la qüestió de fons dels tres personatges durant les tres quarts bars de pel·lícula no hi ha equidistans, sinó que, per mi, són molt consentidors amb el sentit de la rebel·lió, el cop d'estar franquista. Llavors, això, naturalment, em va molestar. Li reconec els valors que he dit, quan he determinat comportament de la pel·lícula, l'evolució, el guió... I el guió ve, s'aguanta i això es veu. Sí, el guió està construït d'una forma... Clar, com que tots ja... Jo diria que la major part dels respectors està esperant, bueno, que arribi la sena del Paraní, en què el meu assaig diu, viva la mort i la mort de los intelectuales és una sena forta, potent, però, bueno, deixant de banda això, jo crec que el mateix Amenávar deu estar sorprès que hagin atacs com l'altre llibre de València, que van entrar uns faig d'allà i van dir, ah, esta historia ha estado agilizada, esto es falso, este tío. No entenc. O sigui, a veure, hi pot haver també atacs d'homofòbia, que sabem com són, en aquest sentit, la Amenávara, en sembla, que ha confesat alguna vegada la seva opció sexual, i també pot anar per aquí, igual que li passen moltes vegades amb aquesta gent amb l'Almodóvar. Però, bueno, això és una cosa per aquí. Estan parlant de la pel·lícula i la pel·lícula, ja dic, i dic això, conscient que entre els... que hem estat veient la pel·lícula i comentant col·legues, hi ha un presentatge bastant gran de col·legues que li donen una calificació entre el set i el nou, eh? Ah, sí? Sí, sí, sí. El sentit... Santi Prego. Santi Prego, sí, molt bé, gràcies. A veure, aquest és un dels punts forts de la pel·lícula, les interpretacions. Sí, clar que sí. L'Estreia s'interpreta molt bé. Mira l'Estreia, Santi Prego, Francisco Franco... Espere, hi ha una cosa, també, dins de la pel·lícula, que és el paper de... Mireia Rey, la Carmen Polo. De... Precisament hi ha un altre tema, que és el paper... El paper de la Carmen Polo, de Franco. Bueno, vosaltres, tu, Carmen, tens que recordar que quan ella venia en discursió a Barcelona les joies de la Rambla de Catalunya tancaven... Bueno, a veure... I algú es tancaven perquè s'ho van portar... Bueno, s'ho van acabar repartint. A principi tancaven, perquè... Hòstia, avui això... Això ho sabia tothom. Bé, doncs aquí, si tu veus la pel·lícula i no coneixes aquestes coses, dius, bueno, una dona que et mirava veu un amunt que l'havia llegit i que... Sí, l'agafa de la mà i diu don Miguel, usted no tenía que haber hablado tanto. Venga, venga, venga conmigo de la universitat i el salve, no? Bueno, i després hi ha una altra escena que em va molestar, especialment, i és una en què... Em sembla que no és real, perquè, històricament, hi ha molta gent que li ha trobat pegues. Però, bueno, a veure, la història és un marc de referència per fer la ficció que ha fet de mena, per tant, no em posa amb la història, però hi ha una entrevista entre Franco d'on hi ha Carmen i Miguel de Novo 1, que ve per demanar-li el favor a Franco de que llibren un alumne seu que diu, és molt bona persona, no pot haver hecho nada malo, i tant, bueno, el que fa ser que desimpatitzem de republicà. Llavors, Franco crida amb un assistent i li diu, mira-me, a veure este cobo, qué tal está, dónde está y cómo está. I li ve l'altre i li diu a caudor ella, segurament, que ella està a la conneta de liquidat i tal. I al Franco, es mira a Onomono i li diu, no podré hacer nada con esta persona que usted me ha dicho, porque lo tienen los nacionales. I Onomono diu, pero los nacionales no son los ustedes. Sí. Pues ustedes lo que están haciendo es lo mismo que los otros. Y al último que té la réplica és Franco i li diu Onomono. No estamos haciendo lo mismo. Sí que es verdad que ellos matan por las connetas y queman iglesias. Y nosotros también matamos. Pero nosotros, antes de matar, les ofrecemos el servicio de un sacerdote para que confiacen sus pecados. I la sena que ve aquí, és dir, un punt més encara que té ella, no, cuidado, és que a nosaltres ho arreglem una mica, això. En fi. Bueno, això no... No trobo una part negativa, sinó de descripció, com a descripció. No, però dintre de la sena, dintre de la sena dius, és que no hi ha ni una sena en què guanyi una mica. Ah, bueno, un republicà, no se l'hi veni si l'espera. Soldats republicà, ni on. De tant, res. El començament, tu quan la veguis ja m'ho diràs. Jo sóc de la Provincia de Lleida d'un poble petit. De Tàrrega Cervera, vegades els anys 50, 58, 59, anàvem amb un cotxe de línia i de vegades, entre Tàrrega Cervera, que hi ha 10 quilòmetres, esperàvem l'autocar de línia i durant 3, 4 hores estàvem veient un convoy militar de tanquetes, de jibs, etc. Tot de militars, que venien de maniobres. Una mica més que anar de maniobres, el que feien era una demostració. Allò vull dir que la guerra ja feia 20 anys i estàvem les carreteres nacional 2, estic parlant, fet és una merda. Aquí quan vegueu la pel·lícula veureu l'arribada a Salamanca la carretera està més ben esfalta de que molts carrers de Gràcia. Allí queda això. Doncs la anirem a veure, perquè totes són més, la Meràver jo crec que és un director a tenint compte. És un director que volem que faci. Té una trajectòria, i té un públic, i té uns detractors. Jo jujo la pel·lícula, jo jujo la obra. Ah, no, clar, ella ha triat això. Veurem, ja està. A mi és el que m'ha semblat aquesta. I tenim la Laia i tenim ganes de sentir-la. Molt bé. A veure, descrivim una mica la trajectòria professional de Laia Colet, perquè us en feu una mica d'idea. Jo he treballat amb moltíssims directors. Us en situo, els que he trobat em diuen que algunes coses no les hem trobades, però ja les he afegit a ella, o ja ens en parlarà, o no ens en parlarà, no ho sabem. Ella, jo tinc d'ella amb el que en l'ho ha acabat fet i relibertat. Amb el Marretxa va fer l'Argo de l'Estereces. Després amb la Susensell del Manca, no la coneixia, però també hi vas treballar. No me creo lo que veo. El perfume amb el Tom Tywin. El Steven Soderberg amb el... Això era una pel·lícula que van fer-ne dues. Tenia la primera part i la segona, la segona. La part de la revolució, que era el Che, l'Argentino, que és la que vaig fer jo. Tu vas fer... La part cubana. I després, que és la part de la alegria, de la revolució, de la victòria, i després hi va haver la segona part, que era la part de la revolució, de quan el maten. De quan el maten. Era una cosa que portava 6 hores, era molt llarga. S'havia plantejat com a dues pel·lícules. Ah, sí? No és que fos una pel·lícula que es partís. El Vinícius del Toro no va estar nominat aquí amb un Oscar o algo així. No ho sembla recordar. I la direcció artística va guanyar el Goya que hi ha. L'Argentino de l'Argo. Sí. Tu vas guanyar un Gaudí amb Beba. Ja et va nominar pel Goya. Té una nominació pel Goya, però el Gaudí sí. Després, amb l'Aïsí i el Goya, has fet moltes coses. Has fet Can Mandú, una miralla al cel, has fet que jo tingui aquí a l'Olivo una gran pel·lícula, un conte preciós. Juli. A Cuba, si la del Vallari Cuba. Sí. Jo també la vaig trobar molt bé. Aquesta la vam comentar quan vas venir. Aquesta va venir aquí, quan vaig trobar a Cuba la vam parlar. Sí. Després, jo aquí que tinc el... El perfume, eh? El perfume sí. El Quique Mayillo amb Beba. Després les de Ifía Erbollaín, que potser n'hi ha alguna més, però no les he saput estrovar. I això d'Evolution, què és això? No sé què és això. És una pel·lícula. Jo estic tan orgullosa d'aquesta pel·lícula. I jo sense conèixer-la. No, no, és una d'aquestes pel·liculetes, però que és la Lucille Hatch i Halilovics. Que ja no sé ni pronunciar aquest nom. Però bueno. Qui és aquesta dona? És una directora, és la dona del Gaspar Noé. És el director del cinema. És la seva parella, des de fa molts anys. I ella havia fet una petita pel·lícula i després va venir aquí a fer Evolució. Evolució. Ah, evolució. I res, una petita pel·lícula, molt estranya, molt estranya, però va ser un plaer treballant bé ja. Sí. I la van rodar a Canària. És del 2015, això? Sí. Aquestes petites pel·lícules, quasi impossibles de trobar, que no estan millor. Clar, jo ni sabia qui era la directora. No sé si era l'únic que em sembla o del públic, o algun premi li va donar sense bastant. El 15? Sí. Perquè jo no hi era i me'n recordo que des de la distància vaig estar ensagint, em va trucar, em va no sé què, i res, d'aquestes petites coses que tu estàs tan orgullós, però ningú s'ha enterat, saps? Ja passa, ja passa. Clar, és que a vegades tu estàs orgullosa de coses que... Qui? A la vida professional això és un fico. És un fico. Sí. Després també aquesta, que em van parlar quan vas venir la altra vegada, el Sergi Encergei, de l'Ernesto d'Arañas, que jo em van recordar. M'ho vaig passar molt bé amb aquesta pel·lícula. La vas veure? Sí, i tant. Era la pel·lícula Cubana, que es va acabar de produir aquí a Barcelona, perquè tenia una part de muntatge, que passava a l'estació especial Mir, i ara ens va produir l'estació especial Mir a Cuba, i ens van trobar els jamarrores de Mediaproc, que els va co-produir la pel·lícula, i ara ens veurà, bàsicament, una part a Cuba i la part de l'Arnau Especial, aquí a Barcelona. I allà era un guió preciós, el guió. Sí, sí. El guió era brutal. Jo crec que la pel·lícula es va quedar una mica... Quina pena. Jo no la vaig arribar a veure aquesta. Perquè quan hi hagis el guió deia que era superinteressant. Saps què passa? De... De voler ser una pel·lícula bona, o sigui, amb la seva senzillesa... La ambició, per falta d'ambició. Sí, la màgara d'ambició. Ja passa, això. Li afabreixen aquesta pel·lícula. Perquè es converteix en un producte casual, entrenyable, o sigui, amb uns personatges creïbles. Jo me'n recordo que tu havies hagut de buscar l'Arnau, no? Jo vaig haver de reproduir en un plató. Ah, la Reput. Ah, la Reput. Que, clar, quan tots ens imaginem espai, estem tan malbiciats de la... De les americanes. De la imaginaria americana que ens han venut. Que quan vaig començar a veure, l'Arnau, el primer cop és que sí, me'n pertessa de riure. Vull dir, l'Arnau era com el síndrome de diàries... Cutre, no? Absolut, amb materials de l'època, amb fòrmiques, amb moquetes verdes, brutes, tot ple de trastos, o sigui, ple, ple, ple, perquè l'Arnau... Feia, no sé si, un 80 d'amplada, o 80. Sí, sí, era un tubo, i quan comences a veure, clar, hi ha molta documentació. L'avantatge de fer el passat proper és que tens molta documentació. Material segur. El que estàs fent és reproduir, no? És qüestió de posar quadros de comandaments allà, i vinga... Sí, en aquesta pel·li vam tenir molta sort, perquè vam trobar a Polònia, vam trobar un desguàs de material militar rus, i d'allà va ser on vam treure tot el que és botonatges i maquinaria. I com vas arribar a trobar un lloc tan inversivament? Va ser per aquestes coses que va ser de la Xana. Buscàvem plens de rèdits ràdios, de rèdits transmisors russos, antics, i sempre hi ha col·leccionistes i trobes una quina hi ha, i ens vam donar a compte que hi havia dos o tres que tenien el mateix contacte, el mateix telèfon, i van dir, bé, sí, que és un... Un foc... Sí, un foc important. I tocant-los i buscant-los, vam trobar que això, que era un lloc que es faria al mig del res, un tancat, amb tanques, cuets, camions... Desguace. Jo entrava dins dels tanques i deia, posa'm aquest panell, posa'm aquesta lampa, i tenia un home al darrere encantador que anava desmuntant del tanque, les peces que jo demanava. I això vam reconstruir-la. Però clar, era inclús... era inclús amb rus, totes les noms de les maquinetes... Sí, era veritat. Vam tenir una sort impressionant. Sí, sí. Jo me'n recordo que l'havíeu comentada. Jo no la vaig arribar a veure. No va tenir molt d'èxit. Precisament la van fer el passe al Mèdia Pro, a l'Edifici Mèdia Pro, a l'Estudio. Jo vaig estar a l'estrena cuba d'aquesta pel·lícula. I què? Vam estar al festival de la Vana. Vam agradar allà. Jo no sé què fem, perquè... No pots tocar la taula. No t'ocorres. Jo me'n recordo que aquest any havíem parlat perquè vinguessis i havies d'anar al festival de la Vana. Sí, aquest any... Va ser el dia de l'Orecan. No, no, va ser el setembre de l'any passat. Això. El set de desembre o així. Hi havia el festival de la Vana. El festival de la Vana és el desembre. És el desembre. I Bacheri. La pel·lícula del Bacheri cuba es presentava al festival de la Vana i vam tornar-hi. Per tancar el ciclar. Vam fer el rodatge allà i vam dir... Escolta una cosa. Quan tornant a la del Txè, quan vau estar rodant Txè a Cuba, vau tenir una oportunitat d'estar amb el fi del Castro? No vam rodar a Cuba. Ah, no vau rodar? No es pot rodar a Cuba. Serà un projecte americà impossible de rodar a Cuba. El projecte americà també és impossible. Perquè no tenen infraestructura. Vau reproduir a Mastudi? Vam reproduir a Puerto Rico. A Puerto Rico. Vam manter la mateixa natura. La mateixa imatge que pots utilitzar. El que passa és que a totes les cases de Camparols, els buïous que es diuen allà, no existeix res. Puerto Rico és en Estats Units, com siguéssim. A la meva feina ja va ser construir, vaig construir cases de Camparols per donar-hi vendre. A part del construir els campaments del Xe, que estaven amagats. Quan vam anar a Cuba, sí que vam anar a veure algun trasacampament guardat, com si fos allò que va a casa pujar. Que valora molt la feinada. Però la pel·lícula es va reproduir a Puerto Rico. Bé, la vegetació i l'ambientació ja està... Vam treure la vegetació d'allà, i ja perquè la arquitectura no té res a veure. Clar. Però com que la majoria eren o campaments del Xe, o cases de Camparols, això vam construir. Vam construir molt. Però a Puerto Rico no vam poder ni trobar la fusta. La fusta la vam anar a veure a buscar a la República Dominicana. Perquè Puerto Rico... És clar, és que la República Dominicana fa molta feina d'aquesta... Ara sí, però en aquella època, quan vam trobar això encara no hi havia la indústria. Ara sí, però quan vam rodar el Xe, encara no hi havia la indústria. I deu ser més actual. Bé, ella té moltes històries per explicar de la seva feina. Sí, clar, si t'hi posem d'això, ho parlo jo. Però bueno, aquest divendres s'estrena... Bueno, s'estrena per... per els Quills. Alice Waddington. Molt bé, Alice Waddington. I és la seva primera pel·lícula. És una directora espanyola, és basca. No sé si la seva historial és de... és de producció o és d'anuncis o és de publicitat, o no sé quina és el seu itinerari. Bueno, ella havia fet un cormatratge que es deia Disco Inferno, que també havia anat a Sitges. Aquesta és la música de paradisils? Sí. I bueno, ella és una mica... curiosa i... es veiu molt bé per les xarxes. És dissenyadora, li agrada fer-se els vestits. És molt plàstica, és molt visual i és sinquieta. A part del... d'aquest cormatratge, jo no sé que hagi fet res més. De fet, és la seva primera. Participa en el guió de la pel·lícula, ella? No. El guió és del Nacho Vigalondo i algú altre, em sembla que no recordo, sobretot del Nacho Vigalondo. Sí, jo vaig veure el Vigalondo, que no sabia si ella havia col·laborat o no. Bueno, pel que has dit, el que comentàvem fora de micro, és que no té ni 30 anys encara. Jo crec que, com a roba de pel·lícula, tenia 27 anys, és de l'any 90, o sigui, ara hem de tenir 28 o 29 anys. Sí, és molt joveneta, molt valenta i molt... perquè, clar, l'increïble, l'insòlit, és que se li posés a les mans una noia tan jove, tan inexperta com ella, un projecte com aquest, que és un projecte d'artistes de primera línia. Després, heu fet que fos seleccionada per Sándens, ja vol dir alguna cosa, que repeteixi assitges... Com és que hi van arribar? Com vau arribar als Sándens? Vull dir perquè no és... Un cop fet de la pel·lícula, es va veure quins festivals arribes, quins festivals quadres, i es va presentar Sándens. Es va haver de córrer per muntar-la, perquè Sándens es va veure gent des del febrer, i la pel·lícula... Ara he de tenir... Però si va arribar a temps, es va presentar la banda. Les actrius són Emma Roberts. Emma Roberts és la neboda de la Júria Roberts. Ah, és la neboda de la Júria Roberts? Sí, que és un actriu allò molt... Ui, està pujant molt alt, està fent moltes coses ara als Estats Units. És el personatge central. És la protagonista, sí. Eissa González, aquesta uvica fina, que és d'origen ociàtic, ni imagino, no? La Mila Jovovics? La Mila Jovovics, la Emma Roberts, la Daniel... Daniel Macdonalds? Sí. Tot són actrius, que aquí han arribat algunes, aquí han arribat la Mila Jovovics, les altres són molt, estan triomfant molt, i són molt reconegudes, són artistes de primer ordre, heig de confessar que només he vist el trailer, i el trailer el vaig trobar extraordinàriament sugestiu. Com... Vaig pensar que la Laia Coleta hauria disfrutat molt fent tot allò, perquè és... un espectacle, un espectacle als vestits, un espectacle a l'entorn, un espectacle als llocs on t'ho has rodat, que ara ens dirà on t'ho heu rodat. És una pel·lícula que pretensa una pel·lícula així, com una factura important, com si fos... un pel·lículon, però està fet aquí, amb un pressupost bastant reduït. O sigui, aparenta molt més, del que realment teníem. Tot són localitzacions... Sí, tot són localitzacions naturals, però molt intervingudes. No hi ha cap construcció de plató. Jo no vaig haver d'anar cap plató. Ah, no? Jo vaig pensar que sí, fixant el trailer. No, no, no, tot és localitzacions molt especials, molt espectaculars, molt diferents entre elles, i que això era una mica el que em feia por al principi, no? Explico en el momentet el que és per a d'Aixquils, perquè d'allò, per a d'Aixquils és un centre, per a d'Aixquils és el centre de reeducació, diguem-ne, on les famílies, benestants, adinerades envien a les seves filles, noies, a reeducar-les, sigui per la raó que sigui, perquè no tenen caràcter adequat, no tenen el físic adequat, no són prou obadients, sigui quina és la raó que tingui la família, els nòvios, així, les envien allà per reeducar-les, i llavors, en aquest centre, que és el pare d'Aixquils, que està amb una lla, o sigui, un tancat especial, és on, bueno, després has de desenvolupar la pel·lícula i no tot és el que hauria de ser. És una mica aquí de la qüestió, la gràcia de la pel·lícula. I ja m'he perdut, no? No, jo dic, els vestits que porten, jo no sé... Clar, jo... A vegades fas pel·lícules, pues això, o sigui, quins tipus de pel·lícules... parlant des del meu departament, a vegades et toca fer pel·lícules que parlàvem d'Aixell Argentino, que parles del passat, o del perfume, que també et parlam del passat, a vegades fas pel·lícules actuals, a vegades fas pel·lícules del futur, com Eva, que és una pel·lícula d'un futur que m'ha d'imaginar, i a l'olivo que vas fer un olivo. Sí. Però aquesta era el que tenia el Caramelet, des de per a mi, per a l'Estuari, que estàvem creant un món inventat, una miqueta, un minu... un espai, que era aquest centre de reducció, en el qual ens podíem tenir molta llibertat a donar-li una estètica, una mica... bueno, exagerada, amb molta presència. Amb molt color. Ves i a vegades especialment és dolça, és molt florida, és molt... molt apollidora, molt de mel, molt ensucrada. Sí. Esperes que no pot ser que allò... Sí, sí. Anant a Sitges i deu haver també el seu punt. Sí, té un altre... a Sitges, jo no ho sabia això, però l'altre dia de la presentació a Sitges, que la vam presentar al Divendres, aquest Divendres passat, l'Alis va explicar que l'origen d'aquesta pel·lícula, una miqueta, era que quan ella veia pel·lícules de superherois, ella tenia ganes de fer també... De veure... Sí, de veure noies que mataven dragons i salveven princeses, i com que ella no ho tenia, no ho havia tingut, doncs ho volia... Havia sigut una mica la laia avó per crear aquesta història. Sí, una miqueta. No ha arribat a ser conti pervers o no ha arribat a tant. A partir del Divendres ho veurem. Nosaltres només hem vist el trailer, ja t'ho hem dit. Sí, és que no ens hem donat passes de premsa. És una pel·lícula molt visual, on el vestuari... I el ball aquell, allò on tothom està... Ara t'ho explico. És veritat, aquesta m'havia oblidat. És un espectacle, allò. Si totes les localitzacions són reals, un està aquí, la teniu al costat, que van rodar aquí... I ho va rodar aquí a Sant Just, al taller d'Arquitectura Bofei, que teniu aquí... A prop del Walden. Sí, van rodar esplugues a la casa del Xavier Corberó, que és un artista que va fer... Arquitecta, escultor, que va estar fent una casa durant molts anys, tota la seva vida, i el protagonista de la nostra pel·lícula... Ah, sí? Doncs que sàpigui tot Sant Just, que hi ha una part d'aquesta pel·lícula rodada a Sant Just. Clar, clar, clar, això ho he dit, però això ara ho he vist... És un interès adicional. Vam rodar també al Mare Nostrum, que és el supercomputer que tenim aquí a Barcelona, que ve gent de tot Europa a fer-lo servir, que està ubicat a una capella espectacular. Doncs ens van deixar rodar allà. Hem rodat a Sant Climent de Valles, també hem rodat... Sant Climent, sí. Hem rodat a molts llocs, hem barrejat... I la platja on tens el mar, el tros del mar? Això a Blanes. Ah. Sí que era aigua de Costa Blava, això sí. Sí, és Costa Brava. És aigua de Costa Blava, això sí. I mares, vam arribar fins a Blanes. Els jardins que surten també són els jardins botànics de Blanes. El botànic. El maribotànic. Ah, que allò és molt bonic, eh? Està molt bé el botànic de Blanes. Sí, perquè tot el món és molt bé. La pena va ser que estaven rodant una pel·lícula que havia estat tota Florida i no era primavera, era hivern. Per tant, vam haver d'afegir totes les flors de mentida. Ja, ja ho sé. Sabíem que al cap d'un mes ja estaríem florits, però no, el pla de rodatge era aquell. Només que haguéssim rodat els jardins al final, potser ja no ho hagués, jo, d'haver posat tanta flor. Però cada una de les flors que hi ha és mentida, pudor mentida. Sí, perquè no era l'època de floració. Això és el que té el cine, eh? Hem de saber què és això, el cine, eh? Sí, sí, sí. No, és que a vegades, quan es veu una pel·lícula, costa que hi ha el darrere d'imaginar-se tot el que hi té a veure. Hi ha una ingenia d'hi, a darrere, per poder compaginar tot això. Per fer-ne el món. I la sala, després de sala? Necessitàvem una sala impressionant, amb la qual arrenca la pel·lícula, que arrenca amb un casament, un casament... De pijos? De pijos. D'aristogràcia, de realesa, que sí, és que de pijos. Sí, i de conte, quasi. És un conte. El que estem fent és un conte. Una sala de conte, una sala de la via i la bèstia, una sala d'aquestes, volíem. I vam voltar, voltar, voltar, però no la tenim a les nostres terres, no hi és. I llavors va ser la que se'ns va resistir, i aquesta va ser la que vam optar per fer-la digital. Ah! Aquest és el segre de la pel·lícula. Jo vaig pensar un moment, eh? Vam voltar molt, molt, molt, però no hi era. Llavors, al final, van fer el terre real. El terres fictici és un marfere fictici real, perquè tot allò, en el món digital, tot allò que es toca, o estar prou dels actors, és més fàcil o és més barat que hi sigui. I el terres sí que hi és, però la resta no hi és. És una mica com les pel·lícules americanes, que tot són cromes vers. Ja, sí. Si de fet, les actrius, quan nosaltres els fíem els decorats de veritat, ens agraïm continuament, deien, Òscar, quin luxe pogués rodar amb un decorat així? Nosaltres ja hi estem tant acostumats al croma. El croma, ja. Llavors aquí estem començant. Jo fins ara havia fet trossets. Si hi fes, exemple, el perfum, la part de baix del real i la part, per exemple, la fèiem els 3 primers metres reals, i les restes fèiem digital. He fet trossos digitals, però un decorat sencer 360 graus no l'havia fet mai. Perquè és enorme, això dona una sensació d'immensitat. Sí, és el decorat que reenca la pel·lícula. És molt espectacular. La pel·lícula reenca en allò, perquè el trailer és una barreja. La pel·lícula reenca en aquest decorat. Sí, però sí que és curiós. Sí, sí, molt bé. Va ser una pel·lícula que això és el que comentava abans, que hi ha pel·lícules que fas tractes del passat i has de ser fidel al passat, hi ha pel·lícules que inventes un futur. Aquesta tenia gràcia de tenir molta llibertat, de barrajar estils arquitectònics, de barrajar estils de mobiliari, d'ambientació. No estava en un lloc que no hi havia normes, no hi havia massa, un concepte, una línia, que ens hi hagués demà. Per tant, ja hem barregat el modernisme, el surrealisme, el constructivisme... He fet el que he volgut. He fet el que he volgut i ens hem passat molt bé. I després ho veus i tu creus. Tu creus com si tot aquest col·laix d'imatges, un cop les has enganxat juntes, però no et creuen en un món, en un imaginari, un molt imaginari que catacles perfectament, i et fa base de trossets diferents. I el fet que hagi agafat la major part de les actrius estrangers, és per donar-li una volada... Internacional. Internacional a la pel·lícula. Una pel·lícula que s'ha venut a tot arreu, que s'ha venut a Estats Units, a tot el món, a nivell de ventes, ha estat anant molt bé. I és per això. Perquè, clar, una pel·lícula d'Alice Waddington, que no la coneixem ni nosaltres, vull dir, a fora no es vendria. Si no una Mila Jovovic o una Emma Roberts o una... És difícil col·locar-la en el mercat internacional. És una tàctica per això. A part que són boníssimes actrius, vull dir, que si pots accedir a elles... Però sobretot és això, és obres a les portes de l'Estats Units. I ens pots parlar alguna cosa del que estàs fent, del que faràs o ens invindràs un altre moment a parlar-ne. Bueno, ja saps que massa, massa no em deixen parlar fins que no estan estrenades les coses, perquè cada productora opta per treure... Treure el carrer una informació a una altra, per tant, jo sempre t'ho he de dir més del compte. He fet una pel·lícula que es va rodar aquí a Barcelona del Rodrigo Cortés, i ara vinc just acabat aquesta setmana amb la València. La València? La de l'Olivos va rodar a Castelló, a l'Alçada de Vinaros, i ara una mica més avall. Aquella llum ja que el sol us agrada. Bueno, no sé si... Ja t'hi tu l'encarre, no? Sí, la Buda de Rosa. La de l'Aicir. I l'Estreneu no saps encara? No, m'ha acabat de rodar. Carme, això són les primícies de ràdio d'Esber. Exacte. La Buda de Rosa, de l'Aicir de l'Aicir. El dimecret vaig tornar, o sigui, està molt... Sí, fa molt poqueta. Tu agraïm de tota forma. Jo que ens donuis aquestes primícies. Quan estreneu, en tu vindàs a explicar. Sí, per poder sortir al carrer. Ja us explicaré. És la Candela Peña, la protagonista, i el Sergi López. Molt bé, molt bé. I la Nataliposa, són els tres protagonistes. Molt bé. Sobretot la Candela Peña, però també. És un trio-bots. És un trio-bots. Molt, molt bona, així. Bé, hem d'anar acabant. Un goig que hagis vingut, que ens hagis explicat, que hagis parlat de tot això. Per la setmana vinent esperem que teníem nosaltres... els catalans de l'Història de l'Art, que ens parlaran d'un tema que es diu Cinema en Curs, que és un tractament del cinema a les escoles de secundària, i que ells dos s'han treballat amb Europa, sobretot en França i Alemanya, i aquí a Catalunya, i ara ja s'estés a tot Espanya, i ens explicaran com han fet per incubar un art com aquest, amb la dificultat que té el món escolar per aconseguir això, i ens parlaran de tot això. Esperem que l'interessi a tots vosaltres. Molt bé. Fins la setmana vinent. Bona nit a tothom. Bona nit a tothom. I moltes gràcies, Laya, per vindre aquí. Bona nit a tots vosaltres.