Cinema sense condicions del 15/10/2019

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS Bona nit! Avui dimarts, com tots els dimarts a les 8 del vespre, estem en tots vosaltres amb cinemes sense condicions. Per parlar de cinema, sense condicions, de tot el que ens ha agradat, que no ens ha agradat, que ens ha semblat interessant, que no tant, i en qualsevol cas, per compartir-ho amb vosaltres. De totes formes, avui hem de dir, i hem quedat d'acord així el Pèper Mangoli i jo, que no ens ha semblat bé començar el programa com si res no hagués passat al nostre país. L'hem de començar d'una altra manera, hem pensat, i és per això que ens hem considerat de fer una introducció una mica diferent de la que fem sempre, i que en tots els dies assinem sense condicions. Farem el programa que teníem previst, perquè és el nostre compromís amb els ullens, de la ràdio del nostre poble Sant Just, i perquè els nostres interessants convidats d'avui així ho mereixen. Però abans de tot, us hem de dir, que en fer-se públic, és una sentència que suposen un total de 99 anys i 6 mesos pels presos polítics catalans, no podem fer a fer altra cosa que denunciar i comentar-vos que creiem què. Un problema polític només es pot resoldre políticament, i que si a la societat catalana hi ha una demanda que implica més de 2 milions de meus ciutadans, cal respectar-los i afrontar el problema des de la política. És el menys que podem dir en uns dies com aquests. I ara comencem el nostre programa. Bé, el nostre programa d'avui, el començarem presentant-vos tots els que estem aquí. I estem aquí. Hola, Pep Parmangol. Hola, bona tarda. Hola, Andreia. Hola, bona nit. Hola, bona nit. Carles, també estàs aquí. Hola, bona nit. I els nostres convidats d'avui, Fernando Casal, que va estar l'any passat amb nosaltres, que t'ha dit l'Història de l'Institut Boscan, company de molts anys de treballar allà. Hola, bona nit, Fernando. Va venir l'any passat, us recordeu, us ho faig recordar, vam estar parlant amb ell del cine de l'època, de Miquel Portell Moix, que havia creat moltes coses, perquè era un home que podia fer moltes coses diverses, però en particular vam estar parlant dels cineclubs. Nosaltres el coneixíem, Fernando i jo el coneixíem, havíem fet coses conjuntes i teníem molt bon record del que va significar el seu contacte. Van parlar, per tant, en general, dels cineclubs. Tenim avui també entre nosaltres la Maria Roig, que també és professora d'Història, que ha estat de diversos instituts, entre ells el Boscan i l'Escors. Bona nit, Maria. Bona nit, Carme. Ella també s'ha iniciat, hem començat a apropar-se el cinema com a eina de treball a l'aula. Primer, a l'Institut Boscan, el qual no m'estranya, perquè el Fernando Casal és un home que en aquest aspecte sempre ha estat interessat pel tema parlar en general, pel cinema en particular que implica el cinema amb les seves possibilitats de treball de l'art. A l'Institut de l'Escors va començar a treballar en materies com Futografia i Cinema i el 2005, començar a formar part d'un projecte innovador i seriós, amb l'intensió que el cinema s'aconsegueix ser una eina per treballar-hi a diferents nivells amb els alumnes. I d'això és del que ens ve a parlar, ens ve a parlar la Maria Roig. Aquesta projecte que n'han anomenat cinema en curs, hem mirat la web, parlarem de la web, parlarem del que ha fet, parlarem del seu futur, parlarem de com s'ha expandit el cinema en curs, i això és el que tenim previst per aquesta sessió de cinema sense condicions. Com sabeu, fem dos parts sempre en aquest programa. Una primera part que parlem de les pel·lícules que hem vist, les comentem, si vosaltres les heu vist, entreu, si no les heu vist, ens pregunteu, i la segona part, és la segona part que dedicarem el que ens ve, heu vingut a parlar. Això és el que hem pensat. Jo us haig de dir que sempre veig poquetes coses. De fet, sempre veig només una pel·lícula. És el Pep i els companys que a vegades poden veure més coses, però jo veig poquetes coses. La que jo he vist és una pel·lícula xinesa, és una pel·lícula que aquí han traduït com a estar sempre i jo a mi, no sé si l'he vist o l'has vist a Fernando. Ah, doncs l'has de veure. És molt recomanable. És una pel·lícula que va ser presentada al Darrer Festival de Berlín, el del 19, i va guanyar el Bernadine, va guanyar... És que m'apunto els noms. Interpretació masculina i feminina. Exacte, són uns noms que compendràs que tot i que no... són uns noms que oblidarem, perquè és molt difícil retenir això. El director es diu, quan xeu xuai, ja ho heu retingut, oi? Doncs jo no. I bé, a la derrera Bernadine, la Mei Yun i el Wang Xiu Xun, que són els protagonistes d'aquesta pel·lícula, van guanyar els dos, l'Os de Plata, la millor trioctor, respectivament. I realment fan una actuació magistral. Excelents els dos. Una interpretació que travessa les seves vides, que mostra les seves transformacions d'una forma impecable, continguda de delicats i subtils apreciacions, mai excessiva, mai superlativa, sempre ajustada, continguda i descriptiva, excel·lent, com a interpretació. Per tant, quan vaig veure que havia guanyat els premis d'interpretació, em va semblar molt bé. A mi em va semblar tan bona, que estaven tan posats amb els personatges, que per moments la pel·lícula sembla que sigui un documental. Ell l'havia fet documental. Aquest director havia fet una pel·lícula, no sé si l'hauria vist. Jo no la vaig veure. Sembla que era la bicicleta de Pekín, que pretén ser com a història, com la de... la de... la de la vitòria de Sica. És una altra història. Però sí que és paral·lela aquesta, que és una altra. Jo l'havia vist, la volia veure, i després ja no la vaig veure. Però després de veure aquesta, si la pogués veure un dia la intento veure, perquè realment és un gran director. És una trajectòria important. Home, el cine xinès, jo soc una gran... No sé si l'heu vist, però en general m'han agradat totes les d'ells. És un plaer estètic. També ha fet coses... ha fet coses també de cara a l'estètica pura i dura i als colors, però després ha fet coses d'una certa profunditat i després és un home que amb la càmera és capaç de fer bellesa d'on sigui. Em saben molt. Us continuo parlant del que he vist d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que hauria pogut desdevenir un color brot sentimental oïde, perquè ja veieu el títol, que en castellà és terrible, perquè està sempre i jo millor. Home, amb anglès és so long my son, que és una mica més discret, però està sempre i jo millor, és terrible. És una pel·lícula que s'acordeu, perquè si que va la pena de veure, m'ha agradat el títol. És quan un la veu i la repensa, no pot evitar dir-se si mateix que les grans obres de teatre, per exemple, aquí jo que sé el Shakespeare, en el fons també són color brots. Si un sol es mira amb l'exessiu que passa tot, amb el punt d'expressió excessiva d'escriure un problema general, comú i humà, per ser potent, ha de ser excessiu. El que passa és que, quan és una obra d'art, l'és, i quan no l'és, no l'és. I això és el que passa. Aquesta pel·lícula és una obra d'art, el meu moro de veure. En canvi, no és una pel·lícula de grans personatges potents, és una història de personatges grisos, com l'època que descriuen, però són profuns, creïbles i de debò reals. Ho fareu una descripció de la Xina dels derres 30 o 40 anys. És una pel·lícula que dura 3 hores. A través d'una parella, que parla inevitablement dels seus successius i molts casos traumàtics canvis socials, perquè en 30 o 40 anys Xina ha fet de tot. No és una pel·lícula històrica, però si descriu la història a través d'ella, a través d'una minúscula història molt petita, submergida en un món de grans masses, perquè si Xina té alguna cosa, és molta gent. La pel·lícula té un inici molt ben descrit. El inici és preciós, comença amb les imatges d'una colla d'ananos. Jo vaig fer una crònica que em va tenir a Facebook i vaig dir que el començament és una llarga pla secuència i em va recordar molt el cinema de teu Òngelo Paulus, en què veiem un pantà. Ja sabem que el noi no s'ha de nedar i llavors hi ha la tragèdia. Que no està filmada, la tragèdia? No, està viscut. Està molt ben fet allò. Està fet a fora de què? Molt fet. Comença amb un accident que canvia la vida d'aquesta parella. I canvia la vida tota la seva vida, dels 30 o 40 anys que descriu la pel·lícula. I... El que trobo molt interessant és la forma narrativa. La forma narrativa usa constantment l'el·lípsis. Acaba de fer aquesta introducció que és una tragèdia i de seguida fa uns anys després i tota la pel·lícula va fent això. Està molt ben... De manera entenadora, a més a més. Hi ha dificultats amb això. Estic molt d'acord amb tu, que la pel·lícula recorda molt el cinema didàctic de Rossellini i el neurorealisme itàlia. Ens explica, com t'ho has dit molt bé, aquests 3 decenis en què passem del llibre de Mao i de la bicicleta als telèfons mòbils. És un canvi que està molt ben vist. Per això la pel·lícula dura 3 hores i l'estetca dura. Perquè l'espectador ha de fer un esforç constantment d'entrar amb la història i entendre-la. Perquè, de fet, jo vaig estar a Txina l'any 2002. I el programa de control de natalitat per control demogràfic del país és del fill únic. Era dels anys 90, el porall. Jo quan vaig estar a Txina, a Beijing, són gent molt de família, i ho tenen ells molt... I me'n recordo en un parc, que a darrere de la plaça de Txina, que hi van tots els diumenges i totes les vistes. I anàvem per elles amb un nen, que en nen gran, que podien de 12 anys, i els pares li donaven el menjar a la boca. Com serà demalcriat aquesta criatura? I després tot nens. Raríssimament veies amb una nena, com s'ho muntaven, però com que el fet que fos un noi estava especialment considerat a la cultura xinesa, veies tot matrimonis amb un nano. Jo me'n recordo perfectament, en quantes nenes comptaran després per arreglar aquest tema. Aquesta pel·lícula d'escriu... És una franja duríssima, perquè ella ha perdut el fill, però amb la història d'aquesta, ella n'espera una altra, i li impedeixen tenir la criatura. Tu veus que l'ha perdut, però com que la història va bé, ella li passa que li fan abortar, quan té un, i no té dret a tenir-ne una altra. I li donen un premi perquè ha complert el programa de natalitat establert de demografia continguda. I per tant, no és de llagrimen, és que dura és la vida. Que dura és la vida amb independència del que tu puguis fer i conduir-te-la. Què és el que passa quan hi ha aquesta exigència de conduir un país d'una determinada manera? Una cosa que per mi és molt important a la particular, i és que tot i que tot el rato estem centrats en la Xina, el tractament social i familiar és universal. És per això que és important a la pel·lícula. Que a través tranquil·lament el que és el límit local per convertir-se en un missatge universal i antenador a tot arreu. És extraordinària. És una pel·lícula per recomanar. Tres hores, tres hores. Les coses bones són ja el que és millor. Jo crec que la fan. Jo l'he anat a veure aquí a Sant Feliu, perquè aquí a Sant Feliu hi ha un cine que és una cooperativa. I fan sempre. De fet, nosaltres el Pep parlarà. Havíem d'anar amb un altre amics i volíem anar a veure la de Vodialen. I al final no vam venir i vaig dir que era la xinèsa que nosaltres segur que la resistim. Tens que haver de guanyar, no? No, encara no, però diu que està bé. Ara diré a la meva. Si la pel·lícula del Vodialen, que es diu, no sé com es diu. Dia de pluja a Nova York. Aquesta és la música que ens acaba de posar l'Andrea? Sí, aquest tema és Misty, que opre la pel·lícula i la tanca també. És un tema de l'any 1954 de Errol Garner, preciós. Com sempre, amb Vodialen, l'acompanyament musical sol estar a l'entorn del jazz, que és el que li agrada amb ell. Encara que aquí és un jazz més aviat clàssic. Per altra banda, amb aquesta pel·lícula, que té dirigida per ell, és una pel·lícula Vodialen-Vodialen, la fotografia és de Vitorio Estoraro, que ja va fer també l'anterior, que era Wonder Well, on, per cert, el treball d'Estoraro era molt més difícil i molt més aconseguit. Aquí és que, clar, central parc. La tardor Nova York... Ja l'ha fet de moltes vegades, per això. I dona tanta cosa a fer-te. Llavors, seguint amb la part tècnica, diguem que... o interpretativa, té la interpretació de Timo Tixàlamet amb el paper masculí principal i el fanning, que per mi és la que s'emporta al gat a l'aigua, i l'embrís amb altres pel·lícules recentment és un actriu molt interessant, molt versàtil, i aquí fa un paper dintre del que és la comèdia romàntica, molt ben fet, molt perfecte, de matisos. En quan el que és l'abligo en sí, jo diria que Vodialen, en aquest cas, no es reinventa, és còpia. L'última me'n fa una mica això. A l'altre, ja sabem que sovint es queden lluny de l'original. Això passa en dia de pluja a Nova York. Allí està a centre del parc, la fotografia sempre equitada d'Evitorio Estoraro, tal com hem dit, la tardor, els seus ocres, els carrers revisitats tantes vegades en la filmografia de Vodialen, no obstant, falta la màgia d'altres films d'Alen i, a sobre, es repeteixen situacions acudits, que es vegin a la botaca, que t'enfonsen a l'espera que arribi la inspiració del mac de la imatge i la paraula, però no arriba. L'esquema, per altra banda, ja ha estat explorat, fa molts anys, per cineastes, com aquí a Europa, com Eric Romer, en el que ell, en els anys 70, va titular com Els Contes Morals. És una sèrie de 6 o 7 pel·lícules que va fer. Sobre la base, una mica l'esquema era que noi coneix noia, tot segueix. Lleguem una altra i, a la fi, del relat, torna a la primera per tancar el cercle o el triangle. És una comèdia romàntica, en línia de correcció formal i artística, amb una esplèndida el fanning, que m'he comentat abans, i poca cosa més. El que passa és que, en Vodialen, només per ofici, supera ja sempre o està a la banda el notable. Ah, sí? Sí, jo crec que... No, és que mai s'ha de l'entrar en una casa. A mi, jo tinc que dir que, personalment, és una pel·lícula de Vodialen que no torna ni a veure. La fan per la tele i canvia a dir el canal. Però reconec que els que són fans de Vodialen que tenen molts... ...incorregibles. Aquesta pel·lícula s'agradarà, perquè és la essència Vodialen. Tenim manjat en, tenim una història de tot, però clar, a mi és que hi ha coses, per exemple, si ens posem una mica allò exquisits, aquí el personatge, a part de que tots són fills de grans industrials o de banquers i tal, una pijeria de Nova York terrible, a part d'això, representi que és un superdotat l'alterego del Vodialen, que és el Xàlamet aquest, que a mi és un tio que no m'agrada gens, com el trobo. No ho sé, m'agradaria equivocar-me, perquè jo vull el millor per totes la vida, però amb mi em sembla que no farà massa negoci. Després surten amb papers secundaris, el Jul Lou, el Diego Luna, el Lluís Reiberts i l'Ena Gómez, és un grup coral, com sol passar les pel·lícules de Vodialen. Però, sobretot, tornant una mica a les coses, entre broma i broma, el que t'està colant ell, és un paio, el protagonista, que això que hi ha en castellà no dona un palo a l'aigua, un tio que no foc cop, que, a sobre, és un ludòpata d'èxit, un tio que necessita perles per anar a fer un viatge, i se'n va i es posa a jugar el poker i torna cap a casa, tirant diners per allà a terra i tal, amb 5 o 6.000 dòlars que he guanyat, com si a la vida les coses anessin així. És una pel·lícula d'elles que, com a valors, tampoc no va sobrada. A vosaltres agrada el Vodialen? Sí, molt, molt, molt. Quines? Té obres mestres? Sí. A mi m'agrada molt la primera època del Vodialen. Des de Anihol, per la novel·la del Roman, de misteriosos assassinats en Manhattan, són obres mestres. I la trilogia que va fer a Londres, que penso jo que són les més dures de Nadem, perquè allà no era pas la comèdia tan sols, però també hi era, però també era... No, no. És que el que m'has fet és que... Más poc, és que más poc, jo encara veig... No, no. La pilota allà... Amb 40 o 45 he fet, i ha dit que hi ha verdures obres mestres, no sé qui puguis parlar d'un nou. Però sentint-te, penso que serà aquestes pel·lícules Encara que siguin uns vértus i veiem fent-te l'immoral i tal, però surts com més transformat i, bueno, estàs com millor de lo que semblen, no? Si t'agrada de budial d'endiràs l'acudit d'aquest sobre els joveus, que és que me l'ha de fotre cada pel·lícula. I aquell altre, bueno, ja el veus vindre, ja, no? Sí. Però ell té bona càmera, perquè, clar, sí, sí, perquè té l'estètica adequada, agafa... No cal ni que tinguis grans, grans, grans actors, ell condueix bé. Perquè la història la sap treballar bé, sí, sí. No l'hem vist encara, no ho sé. Tu l'has vist, no? No, no, jo crec que... La veuré per això. Jo, de fet, quan vam anar a veure aquesta, la xinesa, nosaltres anàvem a veure la de budialen, eh? O sigui que sí, jo sempre... I que sí, que la puc veure. I jo l'havien posat bé, més o menys bé, com l'ha posat el Pepa. Però sí, sí, sí. Menys que més. Però, ja dic, és un budialen, és que és clar, a veure, com parles de budialen, jo crec que ha de ser molt difícil. Bueno, amb Vicky Cristina de Barcelona va fregar el ridícul. A mi és aquesta, no, aquesta, no. Jo aquesta la trauria sempre. Aquí va fregar el ridícul. No sé què passarà d'aquesta fenta a San Sebastià. No sé si serà... Sí, és veritat, és veritat. La de Vicky... Tenia algunes coses. Molt poquetes, eh? Molt poquetes. Era infumable, és que sí. Mira, abans d'entrar amb vosaltres, volia fer un parell de comentaris, sobre dues pel·lícules que, curiosament, toquen el tema del foc. Ah, sí? Sí, és una pel·lícula, una d'elles és espanyola, que es diu... No s'ha estrenat. Sí, aquesta està estrenada ja, que es diu, o que arde, lo que arde. Ah, sí? No, no l'he vist. L'heu vist a vosaltres? És gallega, és d'un director galleg, afincat a França, que es diu Oliver Lachse, és la seva segona o tercera pel·lícula. És molt interessant, aquesta pel·lícula. Jo... ja tu ja saps què portem d'anys aquí, no sovintejo amb els calificatius excessius, però a mi em va semblar una petita obra mestra dintre del que és un cinema, que no és un cinema pel gran públic. Com dius que es diu, com es diu? Lo que arde, o què arde. És una pel·lícula que, així per dir... d'una manera curta, les sinòpsis, és un piròmen que torna de la presó de complir una pena, perquè ha sigut condemnat per... Per piròmen? Per piròmen. Torna a la seva aldèa de Galícia, a dalt, a les muntanyes de Lugo, on no l'està esperant, però està la seva mare, tres vaques i l'una, una gossa. I res més. Tot això, mentre... va passant això, estem veient una mena de bulldozes, que, en una escena extraordinària impactant golpidora, estan arrasant la muntanya i carregant-se arbres. Així és com sobre el film. I es tanca amb un incendi, filmació real d'un incendi real, en el que fins i tot hi ha una mena de qüestió una mica contradictòria, i és que els mateixos bombers tenen... a vegades, mentre està funcionant, l'helicòpter tirant i les mangueres d'això, altres bombers tenen que estar amb un soplet posant foc per poder tallar. Consistent, clar. Hi ha aquestes contradiccions. Després hi ha la visió, quan ell arriba a la petita aldèa, això, com se'l mira la gent, naturalment creen una distància amb ell, ell també la crea amb ell, amb els companys, amb la gent del poble. Però, sobretot, és una vícola de sensacions, molt física. La relació pare i fill és extraordinària. Tots els actors que surten no són professionals. Tots fan el seu paper, es diuen pel seu nom. Però la mare, ell, és extraordinària, es diu Amador Arias, i la mare, ben adicta Sánchez, és una dona, un prodigi de sensibilitat i empatia el que transmet aquella dona. I aquest Oliver L'Àxeg ha fet més coses? Sí, ha fet dos o tres pel·lícules. Aquí la crítica veig que la posa molt bé. I després hi ha una altra, que també toca el tema del foc, però aquí ja és una mirada molt diferent, i és el retrato d'una mujer en llames. Aquesta sembla que és la estrena de la setmana que ve. Aquesta els veia prestes. No tinc que dir que la d'Oliver L'Àxeg va ser presentada aquest any acant a la quinzena dels realitzadors i va guanyar el premi de la crítica. Ja ve, després he estat presentada també a Sant Sebastià. I per mi és una pel·lícula que em va impactar. És una pel·lícula que la dirigeix una dona, la interprete tot dones, sobretot quatre, reaccions, reaccions, reaccions, reaccions, reaccions, reaccions, retrato d'una mujer. Per tant, estem dintre del que és la pintora. I tenim una pintora, una comptesa que això es situa al segle XVIII, 1770, a la Bretanya francesa. Les imatges ja ni us dius que és d'una sexe literària i una vella extraordinària. Està dirigida per Selin Esiama. Sí, que no sabem qui és. I les dues satiris proteunes, no. Però he parlat amb companys que han vist un parell de pel·lícules dels anys XI i XIV, i sobretot l'any XIV es veu que és molt interessant. A partir d'una noia que acaba de deixar el convent. És una noia que acaba de deixar el convent. La història és que la comptesa aquesta havia enviat una noia, una filla, per casar-se, sense el que s'estilava llavors. Perquè representa que passa el 1770. Sí, ja ho he dit. Llavors, la noia aquesta, la filla que estava destinada a ser casada amb un matrimoni apanyat, és suïcida. I llavors ella repesca, treu del convent, la que estava allà, que probablement ella ho diu. És que jo em sentia molt bé allà perquè el menys la meva vida sabia amb què es convertia el dia a dia i estava d'acord amb això. Però és que ara es convertirà en algo que jo a la millor no vull. I ni tan sols em podrà revelar. És a dir, és una pel·lícula feta per dones amb el seu punt feminista situat dintre del context històric amb una planificació i una veselles extraordinària. Però a la vegada també penso que és una pel·lícula que probablement agradarà-ho i s'hi ha molt més interessant per les dones que pel gènere masculí. I això és una cosa que vaig copçar també el sortit del Passe de Prense perquè alguns companys, bueno, se m'ha fet llarga, al cap de 10 minuts ja sabia de què anava, etcètera. I no va ser el meu cas. Jo la vaig gaudir molt. És una història d'amor que està feta entre les mirades perquè la... La protagonista? Bueno, sí. La pintora és cridada per la comtesa per fer un retrata, un retrata que naturalment tenia que ser en pintura de la filla, però la filla com que està rebotada no es deixa retratar. I per tant, ella té que empatitzar a base de fer caminades i trobades, anar a la platja i tal, i anar capturant moments que després, quan arriba el vespre a les seves habitacions, té que traduir amb gravats i petits assajos per fer la obra definitiva. I aquesta tu? Mentes està passant tot això i les mirades i aquesta relació es va produint un amor entre elles i això va a l'ablícule, que és un amor que, lògicament, té els dies contats perquè quan s'acabi el termini d'una setmana o dues, que té per fer la obra una té que tornar amb el vaixell al seu lloc i l'altra té que casar-se. No és perquè era final, però la recomano moltíssim. Escolta, i això de que el premi va anar a Can's, i és el teu premi el millor guió? El millor guió és una filigre. Està fet amb poc diàleg, però molt precis. És un guió molt depurat. Jo crec que això és el que va valorar el jurat perquè en poc text et dona els punts claus per seguir la obra i fer l'entenedora. Tot el que hi ha dit, el que prive és la imatge. Això és el que tenim de pel·lícules que hem vist. Si voleu vosaltres dins... Hem pres nota. Les últimes que he vist, ha sigut jo quel que possiblement he de veure comentada. Ah, la vam comentar la setmana passada. No he vist cap de les dues. Jo crec que sí. Jo vaig prometre la Carme que l'hauria de veure i vaig anar al fenòmeno, una hora i mitja abans. Ja hi havia cua per entrar. Esporta. Va agradar moltíssim. Si vols escoltar la setmana passada, ja te la aviaré perquè la vam comentar. Va agradar moltíssim perquè no és el que esperava. És una pel·lícula... Què esperaves? Esperava que fos una mena de remake. De superherois i coses d'aquest temps. La història de Batman. No te la vas veure. Penso que molta de la gent que anava, perquè havia molt públic jove, anaven per aquestes coses. Segur, perquè és el que han reclamat. Jo la pel·lícula t'he ubicat en un altre món, que és impressionant. I és el que té el cinema americà. Aquesta capacitat de... Pensa que aquest és el director del Resacón en Las Vegas. No l'has vist, Andrea. Si la vol començar la setmana passada, no diràs res. Commenta-la perquè la teva visió pot ser diferent. Jo el que t'heuria de dir ja de més a més, és que de la imatge i de la música, que és magnífica, és una pel·lícula rebel. És una pel·lícula rebel. I aquesta pel·lícula, jo penso que a Espanya no es podria fer. Aquesta pel·lícula a Espanya no es podria fer. En quin sentit ho dius, això? Perquè la rebel·lió no és pas un valor que en aquest moment estigui molt a dalt. Sempre, això també és veritat. Aquesta és una relació tan complexa, tan terrible, però que ha tingut la millor autocrítica que cap sistema s'ha fet a Ciutadans. Aquest és un valor que no se pot negar. És un sistema polític. La millor crítica política del sistema americà és el cinema norteamericà. I aquesta pel·lícula, al final, és una pel·lícula que està prohibida a China Això no ho sabia. I hi ha moltes intents de controlar-la. Perquè al final de la pel·lícula és una crida a la rebel·lió. Sí, tant i tant. Però que a més a més comparteixes, perquè és tot el món que ha quedat en les afores del sistema triturat en una ciutat i exclòs de la pròpia exclusió. I els crítiques ferotges. I el joc i uscènic és una cosa fora de milla. És un animal. M'alegro que t'hagi agradat. I que t'hagi agradat amb diferència de per a superheròs, que jo pensava que era bo. I jo que... Perquè no jo que. Però jo deia que tampoc, a mi el món... A mi tampoc. Genial. És la del Brad Pitt. Perquè és guapíssim, però a més a més, perquè la pel·lícula és preciosa. També aquest viatge espanyol de la terra de la Lluna, de la Lluna a Mart, i de la Mart a Neptú. És aquesta que està buscant el pare. I d'altre dia va sortir un article del Jordi Jovet en què posava en relació... Jordi Jovet és aquest professor de literatura, de la UB, posava en relació a l'Astra en el mitj d'Audice i Teremaco, el fill que busca el pare. Perquè el Brad Pitt va en una missió al pare que està a Neptú, que és una missió per eliminar-lo. També s'ha comparat perquè és molt similar l'argument, el corazón de les tenibles de Conrad. Exactament, exactament. I a més a més jo dic una cosa. Està utilitzant l'espai, que és estèticament magnífic, és d'Utora totalment de l'U, claríssimament, però la història la podies pujar en qualsevol geografia. Podia ser un fill abandonat pel pare... Quin tipus d'abandonament per això tant? El pare és anant a l'altre Stockholm i el fill que al final té la mateixa professió que el pare, físic, nucleà, per exemple, va a buscar el pare. Perquè en el fons és el fill que va en busca del seu pare. Aquí estem en la dimensió espanyola amb elements de science a ficció. En el fons és la història de la búsqueda d'un fill abandonat en cinc anys en la fixació de qui era el pare que ja no l'ha tornat a veure 29 anys, 26 anys, i que en un moment té que anar a retrobar-se amb ell. És curiós, perquè el Joker també busca un pare, d'una manera estranya i rara, però és curiós. Sí, el Joker busca moltes coses, però en particular... I l'última cosa que volia dir, és que heu citat aquests tipus de cinemes que fan segons strenos, o inclús que fan cicles clàssics. Jo visc a Gràcia i al Verdi posen imprescindibles dijous. I posen una sèrie de... I jo de tant en tant, si puc... Ho tens a la propeta, és que ho tens molt fàcil. L'altre dia vaig anar a veure un estiu en Mònica, un verano con Mònica, de Verman. La pel·lícula estava exactament igual. Perfecte. No havíem vellit. Bueno, no sé. Fresa salvajes, per exemple. La mateixa setmana que vas veure aquesta pel·lícula vas mirar el diari, i el 8TV ha inaugurat un cicle que diu dos imprescindibles. No sé si estan que estan quedades. I el primer dia que estrenava la temporada posaven el 7CJ i persona. Diuen, caràcter, quin plató. Això és començador. Comença, comença. 7CJ. 7CJ. I al cap de... 20 minuts, pam! Un tal de publicitat. De gairebé 10 minuts. Va a quedar 10 minuts de jogurs i cotxes. En color. Estaven veient un blanc i negre. Es va aguantar una mica. I el cap de... La causa per la qual triomfen les sèries de Netflix és perquè tu controles aquest tema. Perquè almenys et pots escloure de la programada, perquè és terrible. El que fa la programació xapó, perquè ha fet una programació magnífica. Sí, però clar, s'ha de cobrar. Això és un atac. No es pot tallar una emoció. És millor que no facin això. Que posin... Que no facin això, perquè això és tan greu. És que és de... De delit. Persona ja vas començar. Era una marella, però dic no. M'agradaria molt. Per tant, són les coses que jo he vist. Bé, Maria, ens has de parlar d'aquest projecte que ens sembla interessantíssim. I del que ens havies començat a parlar de que és una... Explica'ns el projecte. I el projecte... I el projecte és un projecte que té moltes coses. Amb la intenció que el cine pugui ser un material amb el que treballar amb els nanos i amb el que usar per treballar... Que doni un pas més enllà del que és el que intentàvem molt pocs mitjans fer a les aules. De fet el plantejament, el projecte anèixer al 2005 i n'és després d'amans d'unes dues directors, que són la Núria i del Man i la Laia Colell. I ho mongen un equip de cineastes. Tots són uns cineastes, diríem, especials, joves, del país. Sí, sí, sí. I, a més a més, gent que ha sortit, que estava ja fent les seves pròpies produccions o intentant-ho, des d'una formació de cineastes, de professionals del cinema, no treballant en algun aspecte del cinema. Del cinema, no de publicitaris? No, no, de cinema. I, de fet, la idea era posar en contacte professionals i docents a l'aula. Són de direcció, o són de fotografia, o són de guiós, o són quès? Són variats, i molts d'ells han fet muntatge, guió... I actualment, perquè ara estan entre la 30 i la 40, estan fent les seves pròpies produccions, o sigui, hi ha les seves pròpies pel·lícules, cosa que, en principi, no deu ser tan fàcil. Jo destacaria aquest projecte, que per primera vegada s'enfoca el cinema des de la creació. És a dir, el cinema com un art i com un llenguatge. I des de la creació, no, des de la publicitat o des de Desgocem, que em sembla molt important, el llenguatge de la imatge, perquè realment estan rebent els joves, però d'una manera brutal, des de tots els camps, televisió, publicitat... Però, en aquest cas, la idea era enfocada en un altre sentit, que era el cinema com un art. I, a partir d'aquí, desblusar. I fer un temari o com ho feu, això? Llavors, és la simbiosi, que no és fàcil, tampoc, però és preciosa, del cineasta amb el docent, i, a partir d'aquí, a l'aula, amb els alumnes, treballar tots els paràmetres. Quina franja de dats hi ha? Doncs mira, va començar el 2005, en plan experimental, diria... Aquí, a Barcelona? No, a Catalunya. O sigui, va començar recolzat pel Ministeri de Cultura, i era per reconselleria de cultura, perdó. I era això amb la idea d'instaurar-ho a diferents edats, començant, o sigui, des de Primària, fins a Batxillerat, i agafar centres docents molt diferents. O sigui, va ser en plan experimental, i van ser triats centres que, a alguna manera, portaven una trajectòria, o hi havia algú que es havia dedicat... Per ocupar-te per l'imatge. Sí, per cinema, per tenir com passava el boscan, que hi havia assignatures de cinema, i que hi ha altres instituts, i a partir d'aquí es van agafar centres pilots. Un centre, un institut urbà, una escola, diríem, d'un mitjà rural, i si em permeteu fer un incís, que era Bordils, que hi havia molta tradició de treballar amb les criatures a l'escola a Primària, i tot el que era el tema dels cinemes. Sí, sí, és increïble veure'ls treballar, eh? I que aquest dissabte, precisament, fan una mostra que està tota un convidat a anar-hi al poble, que tot el poble, o sigui, a cases, a llocs on hi ha hagut localitzacions de arbres i tal, doncs mostraran el que hem treballat tots aquests nens al llarg de... Però són nens a l'escola del poble? A l'escola, però hi ha hagut tot una sèrie d'ocents que s'han implicat, això és fonamental, i el propi... D'ocents que són els propis mestres de l'escola. Sí, i el centre que els ha recorzat, perquè això és molt important. I és una escola de Primària, això? Sí, de Primària, sí, sí. I aquests nens, doncs, si veieu la web, cinema en curs, podem entrar a Punorc, i, bueno, hi havia una tradició anterior, en seguit, i es tenen en aquests moments, perquè l'escola s'ha implicat molt en aquest sentit, és molt ric incorporar el llenguatge del cinema amb els nens, perquè, a més a més, l'agafen amb aquestes entenetes que tenen, és increïble, i com parlen després. I el mètode, per dir-ho ràpid, perquè podríem estar molt d'estona, però el mètode és a partir de pràctiques, ja des del primer dia, pràctiques, i el material que posa la pròpia escola, posa la institució aquesta... Depèn. ...està d'això. Jo, a dintre de l'organització, tampoc sé exactament com funciona, qui ho sabeix i tal, però el cinema en curs té el seu propi material, són càmeres professionals, i també micros, i es fa un rigor dremendo, perquè des del primer dia, i el que es busca és despertar, en primer lloc, la sensibilitat dels nens en el seu entorn, que és com obrir uns nous ulls, i és així, a qualsevol edat, ja ho he fet a l'ESO, i després es de batxiller. I després ho has fet amb nanos, de quina edat? De l'ESO, a l'Institut de les Corts, i he estat una sèrie d'anys, vaig estar des del primer any, fins que em vaig jubilar. Doncs es treballa també el guió? Es treballa el guió, però el guió d'una manera també molt corporativa, perquè si intenta que no algú que tingui una idea va a fer amb això, no. És a dir, quina emoció volem comunicar. Tot està com molt pautat, molt ben pensat, i l'estacaria molt la tasca de les persones que han organitzat, perquè és difícil trobar un projecte tan treballat, tan ben tramat, i tan seriós. I hi ha uns resultats que també us a la filmoteca al final exposen tots els seus fills, que es podeu veure a la web, i és increïble parlar i comentar els fins dels altres, perquè dominen perfectament tots els paràmetres, que sigui llum, que sigui plant, que sigui el flu, perquè en aquest moment, perquè el pla és... Sí, clar, és que és un llenguatge. I llavors se'ls hauria d'ensenyar aquell llenguatge, i el puguin aplicar amb correcció. Exactament, i una part importantíssima és la, que sapigueu també que hi ha una formació pel professorat, que anem a una casa de colònies dos dies, i amb una formació que convivim tots els docents emocionistes, i aquí ho fem, sí, no me'n recordo. Hem anat canviant, últimament es fa, ara en aquests moments no recordaré el nom, però a prop de Barcelona, allà per Noctem, i es parla, i comentem, i hi ha una formació excel·lent per part de tot l'equip de cineastes, que són molts, i a partir d'aquí es preparen també visionats, visionats de fragments de pel·lícula, que nosaltres els professors, ho diríem, hem après el sistema i tenim el cineasta clàssic, que sempre és una eina increïble. Home, això és el millor. És el millor. I qui són els que han vingut com a professors? Com a professors, qui us ha vingut, qui són? Jo he tingut la sort de treballar amb diferents cineastes, que en aquests moments estan en plena producció, per exemple, el Pep Garrido va ser el primer que vaig treballar, i que ara està presentant a festivals la seva pel·lícula, la pel·lícula molt potent, que potser algun dia l'espero a veure el cinema en algun moment, la Maritxell Culell, que ha presentat també la seva pel·lícula contra el viento, que també és donar un estadat i d'un realisme, d'una observació i una sutilesa, quan parlàvem del neo realisme o del cinema xinès, d'alguna manera, s'intenta això que l'entorn i que els nens no parlin mai, o sigui, en el que parlem del guió que tu comentaves, preguntaves, que no parlin mai d'una emoció que ells no han viscut en primera persona. Llavors es parla de què podem parlar, a partir d'aquí, entre tots, i és molt bonic veure com treballen en conjunt, es pacta el guió, és a dir, un diu una idea, els altres opinen, si prohí l'altre li suma, de tal manera que al final tots hem fet el guió, absolutament han fet. El professor és una mica el que... Però, bueno, talla quan veu que una cosa se'n va, per exemple, d'això de la seva pròpia experiència, o que volen fer moltes coses i no cal, o sigui, en aquest sentit, depurar una mica de dir, potser no cal explicar coses molt fortes i no explicar-les que d'alguna manera entenem i com les podem comunicar, i llavors és increïble com saben utilitzar els diferents paràmetres per reforçar el llenguatge. Vostè també és per part d'aquests directors implicar-se amb l'ensenyança. Sí. Perquè jo penso que de vegades tancar-se amb la seva càpsula de vida allà dalt, inafèndic d'entrar en la seva, això, queda una mica elitista, no? En canvi, baixar a l'arena i treballar amb els estudiants i transmetre'ls i coneixements, tots ensenyen molt. Clar, jo penso que com que ja tenen tantes matèries i tantes coses i van tan apurats, en batxillerades pots fer-ho coses? Sí, treballen amb segons de batxillerat, sobretot amb algun centre que fan el batxillerat artístic. El centre s'ha de comprometre, perquè no es pot fer una assignatura entre una hora surto, sinó que en algun moment hem de seguir amb dues hores seguides o amb algun espai, per exemple, en el meu era molt complicat i llavors el que fèiem és que el millor fèiem fora d'horari. Això sí, hi ha... demana moltíssima implicació. Clar. Perquè a més, fora d'horaris, perquè gravar-hi tot això i filmar... Totalment, és cap de setmana, cap de setmana, així és de clar que costa també, perquè després ells tenen coses i llavors fan un horari relatiu. Perquè com un treball de recerca també es pot fer això o no? Futs de la teoria. Directe. Aprendre. Perquè després els horaris són complicats els centres, no? Sí. Ah, vols dir? Sí, sí. Ah, perquè on tu fiques? Sí. No, no, no. O sigui, abans de... perquè hi ha moltes demandes i lògicament no arriben, o sigui, hi ha un límit per poder participar... Les demandes les feu a... Les fan els centres i es valoren i es valoren molt la implicació del centre, perquè és molt important. O sigui, jo no estic a la direcció com per ser, ni al... o sigui, jo estic com a docent, però sé que és molt seriós tot tot, perquè el que volen és realment que sorgeixi algo, que es pugui dur a terme aquest projecte, que està perfecte, o sigui, a mi de veritat, xapó, perquè sé també les hores de feina aquí arredera, la implicació que hi ha per part dels que ho porten, i el resultat, bueno, tenen el Premi Ciutat de Barcelona, van tenir un reconeixement a diferents festivals... Els veïns que ens estan escoltant, i que puguin tindre interès pels seus fills, per exemple, el camí més ràpid per arribar a tindre un contacte i entrar-hi, quin seria la web? Jo crec que sí, que la web, crec, si més no hi ha la seva partidera poden... OERG. OERG. OERG. I allà, però hem de sol·licitar... OERG. I a dir que sobretot es necessita això, creure-hi, per creure-hi. OERG. I crec que pot interessar el sentir-ho a molta gent, això. OERG. És un dels professors, el Miguel Ángel Badena, que era una societat de creients, i això es necessita, perquè realment vol molta implicació, no és a la classe fareixó, sinó que farem aquest projecte, aquest projecte implica, però de veritat, els resultats són impegables. És que el cam ara és molt més ampli, perquè ja no solsament és del cinema, sinó tot el que és el món audiovisual. Exacte. El que està en joc i el que s'està obrint, aquesta vegada, cada vegada, és d'una forma més aixamplada. Sí, s'ha de fer, és bàsic. De fet, ja s'ha reconegut en el currículum, en algunes matèries de visual i plàstica. Però és bàsic, és que és un llenguatge... Una altra cosa, Maria, que em recordo quan feies el comentable, és també de la vegació internacional, que no és un tema tan sols que es fa aquí, sinó que tu feies uns intercambis... En França i Alemanya. En França. Això és molt interessant. A part, neixen molts projectes. Entren en contacte a través del cinema i parlen de cinema i venen a Barcelona a presentar les seves pel·lícules. Hi ha varios llocs d'Espanya. Sí, s'ha ampliat d'Espanya i d'Amèrica. A Chile, a Argentina... Jo vaig fer una vegada un contacte amb nens d'una tribu del Brasil, d'aquests perduts i tal, que fien cinem. Els van portar a barri ballar una cineasta i amb la càmera es comuniquaven amb els nostres alumnes i neixen moltes possibilitats. Per exemple, nosaltres vam fer un intercanvi cinematogràfic amb Marsella, que l'hem dotat a terme molts anys. Els alumnes entraven en relació i anaven a conèixer les ciutats. En el nostre cas, Marsella era un poble del costat de Marsella, però anava a visitar la ciutat i tots els entorns i tal. I era a través de la càmera de la fotografia, perquè anaven filmant, anaven tal... Ell ens mostrava les seves pel·lícules. Estaven seguint el mateix mètode, que a França es deia cinemà sentant de genesa i que nosaltres vam entrar per la relació que tenia la Núria Edelman amb la Cinematec de París. Ella havia fet allà la... Crec, si no m'equivoco, la seva tesi. I, de fet, crec que ha portat molta cosa al projecte francès. I d'aquí. Maria, estem amb la dictadura dels temps. Si hi ha alguna cosa breu i important que vulguis afegir, i en el cas que tenen per un altre dia, perquè sembla que és molt interessant. Sí, sempre que ens quedem curts. Podem venir alumnes o... Ah, o la Núria. La Núria, segurament. Només jo es recomana que qui vulgui veure els efectes amb nens petits, perquè seran els que guiaran i els famílies, persones sols acompanyats, és igual. Neu abordils, aquest dissabte. Sé que és des de les 10 del dematí fins a les 6 de la tarda que estaran fent grups per guiar i haurà activitats per poder fer alguna pràctica relacionada amb el cinema, càmera fosc, etcètera. És una oportunitat de conèixer i entrar als llocs i als espais que estimen aquests nens. Ho deixem dir. Ens acomiadem ja. Per la setmana vinent, recordem que vindrà l'Àngela Gutiades, vam venir i ens parlàvem sobre el Festival de Venècia. Recordeu, va venir l'any passat, fa música escoltant, ens va cantar aquí en directe, ja que té l'àrea del reinaldo d'agents, el que va ser magnífic. Vull dir que esperem que també ens portaran... Un moment d'entrenyables. ...coses magnífiques que parlar de què relacionen el cinema i la música. Bona nit i fins la setmana vinent.