Cinema sense condicions del 22/10/2019

Cinema sense condicions Hola, bona nit! Com tots els dimarts se l'has buit puntualment, puntualment avui, eh? Estem aquí per perbar-vos de cine, cinema sense condicions, per explicar-vos què hem anat a veure, què ens ha agradat, què no ens ha agradat, en què ens sembla extraordinari, què ens sembla banal, tot. I que de tot i aigua. Sí, com sempre, amb tot. Estem aquí a Hola, Pep, per Mangol. Bona tarda. I tenim una convidada molt especial avui, que és l'Àngela Gutierrez, que ja va venir l'any passat. Hola, Àngela. Hola, Àngela. Bona tarda, bona tarda. Va protagonitzar el moment tasso. Ens va... hem de dir-vos que ella té moltes facetes, i una de les facetes precioses que té és la de soparà, i ens va cantar en directe, a capela, l'àrea del Rinaldo, magnífic, perquè és un record especialíssim que tinc d'aquest programa quan es finalitzava. Gràcies. Bé, doncs comptem amb ella per quan vulgui entrar, quan ens vulgui parlar, el que vulgui fer, i a la segona part del programa, parlarem amb ella del que ens proposa. Ens proposa parlar del Festival de Venècia, coses diverses que ens pugui parlar, d'algunes de les pel·lícules, d'unes les hem comentades, d'unes altres no, però ella ens parlarà del que cregui interessant, del que va veure. I després, després, ens parlarà també del Giorgos Lantimos, suposo que ho vas veure a Sitges. Això és el curt, aquest, de Nímic, que és la història d'un violonxerista que ja imagino que li pot haver agradat sent com és, no sé la música, quin paper hi té allà, però algun en deu tenir, espero. És un curt per això, no? És un curt. Doncs ella ens parlarà d'aquest cuna específic. Aquí tenim el bàndor de tot això, i de la producció, i de les músiques, aquesta música en particular que ens posarà avui, que hem buscat molt bé, la Andrea... Andrea. Hola Andrea, bona nit. Bona nit. Bueno, aquí estem. A veure, jo he vist poc, cada dimà estic que quasi no tinc temps de anar al cine, però, inclús, voldria més veure que l'any passat, algunes vegades veia a les sèries, perquè m'ajudava molt el pol, perquè ell també les veia, i llavors, mira, ens posàvem en bonda amb aquest tema, i llavors, algunes coses ens agradava a l'hora, algunes coses no ens agradava tant, però comentàvem alguna sèrie. I ara és que no em veig, o sigui que... Em veus tu, Andrea? Sí, jo de sèrie sí. Ah, sí? Ah, mira! A veure si em poso a veure, i amb tu comentem. Molt bé. Doncs jo he vist, en canvi, una pel·lícula, que podria dir que és una pel·lícula clàssica, una pel·lícula molt clàssica. He vist la de la Menávar. He vist, mentre duré la guerra. A veure, què he pensat de mentre duré la guerra? És una pel·lícula interessant, perquè és una pel·lícula que s'acentra entre l'estiu i la tardor del 1936, quan s'ha declarat la Femina Internacional, i l'intervenció... i lligat a la intervenció de l'Unamuno, la pel·lícula de fet estanca, o l'última part, és el perenif de la Universitat de Salamanca, quan ell fa una resposta enfadat sobre el que s'està parlant. És un auditori militar, sobretot d'ideologia felangista, i ell respon aeradament amb l'estil que ell tenia, aquelles famoses frases que no sabem exactament de quines són les que va dir. Si és vencer, no és el mateix que convencer, o... Vencer-hi, però no convencer-hi. No ho sé el que valia. Perquè tenés la força, però no tenés la raó. A saber el que hauria de dir. I que l'una de la persuasió, perquè per a convencer, s'ha d'aprofitar previamente per a dir. Bé, no em sé exactament la franja del... Però la idea sí que és que ell està enfadat de la deriva que està portant el nou govern feixista. El té al costat o no sé si el costat deu tenir el bisbe, no me'n recordo si el costat... O té el Milà Nastrei. I clar, és contra aquesta la ideologia del meu nostre ell, que ell fa aquesta problema. La pel·lícula... La presidència hi ha tres o quatre militars... Sí, però hi deu haver l'Església, eh? Sí, el Plaia Daniel. Plaia Daniel, però sí, sí. Llavors era bisbe de... Sí, de César Lama. Bé, què puc dir d'aquesta pel·lícula? És una pel·lícula minuciosa, perquè l'Amenávar n'és. L'Amenávar pretén dir unes coses. Crec que sempre suposo que és el que ell pensa, no? Però és un director que... Bueno, com quasi tots, eh? Que juga amb l'oportunitat, sobretot amb l'oportunitat ideològica, que això no ho fa tothom. Bueno, ell ho fa, perquè el meu modo de veure... La pel·lícula... La pel·lícula, per exemple, de... Bueno, Mare d'entro és una pel·lícula que el tema és l'autonàcia. És l'autonàcia, és una temàtica que ja està agafada en aquesta societat. I, per tant, ell la usa per fer una història contundent i important, però usa aquesta història. Per tant, usa una problemàtica que ja és actual, i ell en fa una història. Després l'encerta, més o menys, en aquesta jo crec que l'encerta. Després Àgora, que a mi particular m'ha agradat, però m'ha agradat perquè jo soc del sector, que m'agraden les matemàtiques, i, per tant, fa un personatge que és... Però, Àgora, té molt que veure amb aquesta, perquè en realitat, Àgora, planteja també el problema entre la brutalitat i la intel·ligència. Ah, sí, clar. De fet, aquí es repeteix. Tens raó. Perquè ella, de fet, la destrueix les hordes cristianes, exacte, les estrictes. Protegides per dioclésia, campaven com volien. Però fixa-lo, que ell fa més a més, que això sempre ho té, perquè, jo què sé, a nosaltres també té la tendència a implicar o a tirar per terra l'església i fer-hi el que li sembla amb aquest tema, perquè en aquest tema ell és molt clar. Però, a la pel·lícula d'Àgora, usa una línia ascendent del paper de la dona actual, tot descrivint una dona del segle IV, que, clar, ja és valent fer això, atro. Jo aquesta m'agrada sobretot perquè era un personatge que... És que la història d'Ahipatia d'Alexandria és bellíssima, és impactant, a més a més, colpidora, molt actual. Per això, ell té aquest nas, la mena de versió, de agafar una prova i usar-lo d'una manera original, perquè no era fàcil agafar l'Ahipatia, que, a més a més, ningú la coneixia i no crec ni que s'apiguessin realment que estava explicant aquesta dona. Però és interessant, perquè ella fa coses realment interessants. Doncs, i aquí torna a fer una cosa igual. Què torna a fer? Agafa el problema que ell entén com a problema a terra d'Espanya, que és la incompatibilitat de dos línies de pensament enfrontades constantment, agafa un personatge ubicat a les dues bandes, perquè això és el que realment passa, i l'utilitza per explicar això. I és en aquest aspecte que dic que és una oportunitat. I, per tant, és un gancho que ja té la pel·lícula d'entrada, només d'usar el personatge. Això és el que em sembla. El guió està bé, és un guió relativament pla. És un guió que no t'hi n'oportuna. Vull dir, ja veus com anirà passant, entre altres coses, però és la història. Tota la pel·lícula estàs esperant la cena del parànic. És massa poc per allargar una història. Ara, què salva la pel·lícula? I què la fa tenir en compte l'actuació? Les interpretacions. Jo trobo que el Carrelle Haldé ho fa molt bé. Jo diria, si em posés a fila prim, que fa bé el personatge impertinent i fosc de l'unamuno, però no li dona cap sutilesa. I un intelectual d'aquesta categoria també té sutilesa. I no la usa. No la usa en cap moment. Ja li va bé que sigui malhumorat, enfadós, canviant. A mi, personalment, m'agraden més les interpretacions de Franco i de Millan Estradi. A mi, de Millan Estradi, el de Franco no em va agradar gens. Només em va agradar la veu. És que em va agradar, però la trobava molt ben trobada. Aquella veu, que jo recordo als nodos, era una veu exacte. La veu era boníssima. En canvi, el personatge, el trobo, és fòfu, blando. I és corridíssim, que ja ho era. Aquí té l'aparena patia del que te la fot callant. Bueno, que si jo sé que està bé, perquè està ben vist, quan hi ha la reunió, que jo pensava que havia sigut a Burgos, però potser era Salamà, que jo, com que no ho sé gaire, la reunió que decideixen qui durarà el mando. I ell està, que això sí que me'l crec així, i està ben d'escrit. Està callat, quasi... Perdona, sembla que li rellisqui tot. I ell murri. I, finalment, ell es fa malmàndol. I el peranímpi tenia que anar a ell i envia la Carmen Polo, eh? Jo, a la Carmen Polo, no m'ho acabo de creure, aquella història tan encantadora, si voleu que us digui. Està bé per la pel·lícula, i aquella mà tan preciosa, em sembla bé des del punt de vista cinematogràfic, però, coneixent-la... Aquesta dona fan de una a una, costa una mica, eh? Sí, sí. Però, bueno, el que sí que podria ser és amb la línia religiosa, saps? Perquè això, encara, si podria adaptar... És l'única cosa que jo entenc que puc dir estar amb la línia d'aquest format religiós encarcarat, i... i... rígid, no? Però, per a l'altra, jo diria que no és una dona que pugui estar a l'alçada d'un cap, que diu alguna cosa. Però bé, a la pel·lícula hi serveix, eh? La pel·lícula es pot veure bé, els personatges els interessen a tothom, i fa allò... que cada luna, mono, parteix d'una època que ell és d'ideologia, propè de l'ideologia socialista. De fet, té la Càtida de Salamán, i el rectorat, crec, amb l'Azanya, amb l'època de l'Azanya, és l'Azanya que el treu quan ell fa la declaració a favor... Ell fa una declaració a favor de Franco. A favor de la revolta. De la revolta. I llavors, i després... i ell té una vida que el desterren, perquè fa una provocació a l'Alfonso III, vull dir que Alfonso III em sembla, vull dir que ell és un home que crec que canviant de la seva mentalitat, però relativament fidel·la amb ell. És a dir, no és un... no és un banal que ara, del sol que m'escalienta, no és ben bé això, no és ben bé això, aquest home. Però sí, va passar d'una banda a l'altra. Què li passa a la Meràver, que li va bé això? Sí, amb ell l'interessa, segons diu, segons ha manifestat, l'interessa de molt el personatge. I de fet, pretén una mica que es vegi la pel·lícula com una història que fa referència a aquests mesos concrets de la vida d'un amunt. No m'interessa tant la besant política, cosa que no m'estranya, perquè si entrem una mica així... prim mirats amb el que és la història política fins al final de la pel·lícula, jo diria que hi ha un empat, si no una lleugera balança inclinada cap a la dreta. És clar que s'ho faci mirar. Perquè els cuida molt, de fet, inclús el Milan Estrae. Bueno, anava a dir-te... el personatge del Milan Estrae sí que trobo que el broda. Ja és un personatge, és un home que només té un ull, és un home que també es manco, no? Sí, té quatre felices de guerra. És de les d'epopeia. Però jo em fa una caricatura, l'Eduard Fernández. No li veig tan caricatura. Quan agafa el críol fa vindre i diu, mira, mira, mira... Sí, però això és la banda més... friqui. La banda més friqui. Però després ell és contingut amb l'expressió, accepta aquestes cosetes, quan parla de l'expressió, accepta aquestes cosetes, quan parla... Molt, molt fidel a Franco, tota l'estona, es veu que històricament també era així, però... Bueno, jo crec que... ell era un home que defensava la força, la força per la força... Fundador de la Regió. 1926, o sigui que... tenia un passat ja. Tot el passat, sencer. La pel·lícula es pot veure, és interessant, i té aquest interès que us he d'escrit. Després ja us ho he dit, és una pel·lícula de estructura clàssica. Diria jo. No hi ha grans gires. No, no l'has vist. Només l'he vist al Pepio. Ja que estem aquí. L'Andrea tampoc l'ha vist. Bé, jo crec que és una pel·lícula que està tan inèxit, que està cartell... Ella en va perdre molt, vull dir, que era una pel·lícula molt cara. L'aposta no era complicada, i va ser molt més minoritària. Jo, en canvi, el moment és propici per fer veure què es reflexiona sobre la temàtica de l'enfrontament dels espanyols. I el tractament és un tractament clàssic de com planteja aquest problema. Això és el que jo puc dir d'aquesta pel·lícula. Saps què passa? Que perd l'oportunitat per mi d'agafar i trasladar les grans qüestions d'aquell moment perquè no estem tan lluny. No ho vol fer de cap manera, això. Franco el dijous, el remorant, l'agafarà en un helicòpter per demanar que hi cap allà. Per això que el moment és bo per la pel·lícula, vull dir. Ara li fan alguna punció i en treuen per fer algun tipus de vitamin especial. És molt vigent, això. I els acollis de Franco són franquitos. Estan cada vegada més presents. Per això que la pel·lícula és oportuna. I aquest nas sí que l'ha tingut la menava. Per tant, crec que s'està veient bé i està veient a molts cines en aquest moment. Està en cartellera a totes bandes. Bé, tu què ens expliques del que has vist, Pep? Us comentaré de passada una sèrie de títols i però el comentari serà molt cur. Per exemple, he vist molt cinema espanyol. Ah, sí? Sí. Cots que estan en cartellera. Per exemple, l'assassino de los Caprichos, de Gerardo Herrero. L'has vist, això? No l'he vist. Està cartellera, això. Maribel Verdu és un thriller de gats que es fan ara a Espanya en el que hi ha un tufo, una cosa que recorda una mica les sèries. La inspectora no és un inspector, és la Maribel Verdu, la inspectora. No és un subinspector, és una subinspectora. Van evolucionant, però el cinema d'aquí no té la tradició del thriller que tenen Amèrica o que té la part nord d'Europa, per exemple, dels danesos, que fan sèries que són molt ben fetes, molt ben construïdes, amb uns guions molt perfectes, i aquí en canvi el primer que falla és el guió. I llavors, encara que les actrius hi posin molta voluntat i els tècnics mirin de fer una fotografia, un muntatge, no pot ser. Amb aquest mateix estil, aquest matí... No és un dels seus treballs més reíxits, però jo crec que una part de la culpa és que de vegades, segons el guió que t'enfrontes, és que dius... Ara també, clar, hi ha gent com... Com es diu la pel·lícula? L'assassino dels caprichos. L'estranger l'estrenen com d'Egoia Morders, perquè són els caprichos d'Egoia, és a dir, és un assassí que va reconstruint escenes de diferents caprichos de la sèrie que va fer, diferents escenes diverses. És un triller que agafa la pintura o un gravat millor dit d'Egoia com a referent per jugar amb les dues coses. La que he vist aquest matí. El silenci en la ciutat blanca. Lo de silenci i ciutat blanca. Això és de Daniel Calpersoro. De altres mèdia, produïda per altres mèdia. La mateixa he dit abans. Una producció que està feta amb aquest mateix estil, és un triller. Aquí tenim un inspector, la subinspectora, que és la mateixa subinspectora de la Maribel Verdon. La mateixa actriu? Sí, sí. A vegades penses que ja és una moda, i tot el que he dit de l'altre és que aquesta és pitjor. És pitjor amb el sentit que hi ha una colla de colla, 9-1-2. Diversos fallos de record. És per fer-se un mirar. Hem sortit de veure-la i comentar-la com els companys. Quan acabem de fer el muntatge, no se la passen abans d'enviar-la a la distribució. I si és així... Saps què passa a estar basada en un llibre? Hi ha un punt concret del llibre que es trasllada al guió, però no el dic perquè és una pel·lícula de cispants. Si hi ha grasa tan allò, que en funció d'aquell punt d'àlgit del guió, tothom es va tirant per la part de davant i la continuació... Tancant la pel·lícula d'una forma ja de la més absurd. Seguint. Si tinc que parlar d'algú que m'hagi agradat... Sí, sí, sí. Mira, no m'agrada, però val la pena comentar. Perquè és un director que a molts oients els hi sonarà i està acte de Constantino Costa Gabres. De Costa Gabres s'ha estrenat comportar-se com a adults. Amb anglès, adults in the room. Sempre que traduïm... Aquesta sí que l'has vist. A veure els dos comentaris. D'aquesta us comento el que he posat amb la meva crònica. Adults in the room. I aquí l'han traduït com comportar-se com a adults. Sí, això és una mica una ironia sobre el comportament que té la Troika quan està parlant amb Grècia l'any 2015 per atornillar-los fins a mirar de m'achacar. Grècia com a nació, no? És un film de Costa Gabres versat en un llibre homònim amb l'exministre de finances grecs que, l'any 2015, van dirigir les negociacions amb la Troika, la comunitat econòmica europea, el fons comunitari internacional i el banc central europeu. A partir del mandat... A partir del mandat que les urnes els van donar el govern comunista d'esquerres que va guanyar a Grècia en aquest moment. Costa Gabres és lliure a l'argumentari de Varufakis i de l'esquerra comunista i el resultat és una brícula que dona una visió parcial dels enfrontaments entre el ministre de finances i els representants de la comunitat econòmica europea i sobretot d'Alemanya, on aprofita per fer sortir algun vell conflicte i com dependent de la segona guerra mundial. Gabres, de CETA en 1963, que va ser la seva primera pel·lícula, que també tractava de Grècia ja. Adults in the room del 2019 ha dibuixat una trajectòria molt personal, sempre lligada més o menys, al cinema de denúncia polític i d'aquest sentit els seus fans no sortiran de sabuts. En l'especte tècnic cal valorar l'ofici amb la direcció, la interpretació de Cristos Lullis en el paper de Varufakis que està molt bé, està molt posat en el paper, tal creus, i sobretot l'esplendida partitura musical d'Alexander Desplat, que posa l'emfeixi sobre la eficàcia l'atenció creixent del film. Ja dic, el problema, aquí, des del meu punt de vista, és que els que siguin fans de Costa Gabres sortiran de sabuts, i els que sempre hagin tingut una visió més crítica sobre ell, l'aplicula crec que els es semblarà excessivament llarga i repetitiva, perquè realment hi ha escenes que són gairebé calcades. Jo ja compren que amb uns quants mesos de negociació sempre el mateix. Ja sabem el que passa, però el cine hi ha el muntatge i l'agilitat i això es pot superar una mica. Llavors, el que hi ha és una cosa interessant, que potser si el film hagués anat més per aquí, li hauria sortit, a més pel meu gust, millor. I és que hi ha un moment en què, com que estem parlant en realitat d'una tragèdia, i a més a més, en una tragèdia d'un país gràcia, que és el braçol de la tragèdia clàssica, hi ha un moment en què fa una escena així com una mica surrealista, en què surten com un cor, com el que hi havia en les representacions de la tragèdia greca, i allò li dona una distància entre la realitat i el que s'està fent, que sense trair-la, perquè en realitat el que va passar ja ho sabem, la tragèdia que va dividir a xipres, hi ha barufaques, barufaques va tindre que dividir, va continuar a xipres i ja saben com va acabar la cosa, imposant-se a Alemanya, machacant-los, un 40% de les pensions avall, tota la classe mitjana, i la classe més crítica, o baixa de Grècia, a petit i pateix, les conseqüències d'aquell moment. L'únic que puc dir és que un Costa Gabres, que estava mirant de quan... 2019. Ah, no, la pel·lícula és del 2019, però Costa Gabres, jo dic. Deu tenir 70 i pico. És del 33. Estan més, eh? I fer una pel·lícula d'aquesta embargadura, sent una certa consideració per a la gent que s'ha de vege tant, eh? Home, per això m'ha agradat comentar-la, perquè jo crec que Costa Gabres, per al seu nom i per a la seva trajectòria, ha estat d'haver sigut, té un efecte crida per l'aficionat, doncs jo crec que és una brígula polèmica que va la mena veu. Ell no deixa mai indiferent, eh? Tu com la veus? Jo a Venècia no la vaig veure. Està mirant si havia tingut alguna cosa, però vaig tenir dues amigues que sí, i la cosa és que a Venècia vas molt a ceges en aquest sentit, perquè no tens sinó, si és que no hi ha res, i clar, a Dulzín del Rum, t'esperes una altra cosa. I clar, quan van sortir, fa estar una mica semblant. Ara... No recordaré el nom, però... No, no està aquí. És sobre la primera d'Ama de Filipines, ara després us miro, no? Aquí no. Sí, però van fer la pel·lícula, també tenia un títol, que no t'esperaves per res, entrar, i jo crec que també pot jugar un espectador que no espera veure una cosa així, es trobi uns conflictes encara, jo crec que és el que deies, encara pateix la societat. Clar, sí, sí, no està bé, i que és estrany, també un festival així, hi havia molt documental, això ja després... Hi ha una pel·lícula que m'agrada comentar, perquè dintre que no és una cosa extraordinària, però per mi té valors, i té un interès, i fins i tot jo la recomanaria veure. Almenys per mi, que no sóc gens d'estre amb tot el tema informàtic i de rets socials i tal, es tracta d'una pel·lícula que es diu House 3, a pesar del nom, és espanyola, de Manolo Munguía. És una pel·lícula molt interessant, o sigui, a mi almenys m'ho vas demanar, i em va interessar molt. Ell reuneix un grup d'amics que se'n van a la muntanya amb un casaló gran, amics i amics, un grup de gent, dels dos sexes, que deuen ser uns 8 o 10, i llavors l'enfitrió representa que és un dels cracs machoalfa de la universitat, tots els altres són companys de l'universitat, i tots són coquitos i coquites. Allà tothom sap molt del tema, i llavors comencen a desvellar, i ell els hi proposa un joc, després del sopar, i ara anem a fer una cosa, anem a veure, aquest i jo, perquè hi ha un altre, que és el machoalfa 2. És espanyola aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. I ell i jo farem un tàndem en el que vosaltres, que sabeu molt del tema, nosaltres us diem que amb 5 preguntes estem a la vostra contrassenya privada. Del mòbil o de... Sí, el que facin servir pel correu electrònic, pel mòbil, perquè el tema està amb què estem controlats d'una manera absoluta. Llavors es fa referència a la Sánchez, a tots aquests casos de gent que està presa, però intocables, perquè tenen tota la informació passada i encriptada i guardada, de forma que si els hi passa alguna cosa, això s'esbotza. I el sistema capitalista se'n podria anar a fer punyetes. En principi, no? Llavors, escolta, és que estàs entrant amb tota una dinàmica i el que estàs escoltant dius, això, a veure, això ho vaig sentir un dia per la tele. Allò, alguna vegada he pensat que sí que... És a dir, amb els nostres gustos, tot el que ja sabem, una mica, amb els nostres gustos, i clicant en algunes coses que diem a través del mòbil que ens interessen i tal, ells et van enviant la propaganda que creuen, et van enviant algunes coses de tipus polític o de tipus sexual, o això, que creuen que podrien... O sigui, et van minant una mica. Però, a part d'això, entrem ja dins del que és una cosa més elevada com a categòria dins de la informàtica, que és la desincreptació... L'increptació està de moda, sí. I escolta, amb aquest sentit, fins al punt que la pel·lícula, a partir de la tercera part del pel·lícula, té un error, perquè és que la proposta va pujant de... de clímax, i arriba un moment en què tots es veuen una mica acollonistes del que els pugui fer aquell tio. I després ho tranca d'una forma que ja no m'agrada com a conclusió, i és que tot era una broma, xicos, no us preocupeu. Això no ho hauries de dir, no. Però haus tres, quan l'estrenen és una pel·lícula que us la recomano. Ah, perfecte. Sí, sí, haus tres, però la poso i em surteu una mica d'americana. De Manolo Munguia. Bueno, bueno, sí, sí. I amb això hem donat una mica de repàs del que hi ha molt de cosa més. M'ha interessat. Bueno, és important, perquè moltes vegades les pel·lícules t'avorreixen. Ah, ja l'he trobada. Ah, és que... Sí, sí, és que... H-O-U-S-3. Jo pensava que era casa. No, no, és haus tres. H-O-S-3 hi ha una, que és haus tres. Per tant, no la trobava. M'estàs explicant una pel·lícula que no trobo. Sí, sí, és la Manolo Munguia. La contrasenya del grup, això. Ja, ja, ja. I aquesta està cartellera, ara, aquesta? No, no ho sé. Tu l'has anat a preestrena. La preestrena, suposo que t'hauria d'estar... entre ara i un parell de setmanes. Sí, normalment, això sí. Molt bé, tenim aquí l'Àngela. La nostra no enviada especial a Venècia, però l'acollim com si ho fos. Sí, només vaig estar una setmana jo, de comentar que no comentaré res, perquè és que ja l'has comentat. Cada fa tres programes, que algú ha vist jo, i tothom va parlant. La laia Colet també la va comentar, l'havia vist el dia abans, i per tant, jo tinc interès per saber com ho veus tu. Ens reconeix que no soc una... ni de Fer, ni Marvels, re, no soc... Jo tampoc, jo la vaig comparar amb la pel·lícula del 75. Sí, vaig veure el taxi driver. Jo tampoc, superhéroes, però la gent que l'hi ha de superar és la beure, la veu des d'aquesta hòptica. Això et dic que són hòptiques per veure la pel·lícula. Una mica, a veure, haig de comentar una del Joker. L'actuació d'ell, evidentment, em va semblar molt bona. Jo la veig molt... la veig molt predesanyada, per ho han portat el Jocker, perquè és un paper que dona com un gira el que seria el paper del Joker, té un guió molt més introspectiu, que ja ho veu comentar. Però a l'hora té també aquest... com diguéssim, envien, tot el món, és quan és al Batman, dins del món de Hollywood, crec que haurà tingut molt bona rebuda, i segur que ha nominat... el Jocker Phoenix. I després, l'altre que vaig veure, que també l'havia comentat, era el que arde, que em va agradar molt, el Pep també, no l'he vist. M'agraden molt aquest tipus de pel·lícules de Venècia, hi ha una que salva, salva moltes, però així d'aquesta línia, em va recordar molt, també suposo, perquè era gallega, no sé si l'heu vist, una que es diu, 30 l'úmen, de... Ara li harem el nom. Després us ho passo, però és... És el que el Pep va comentar. Trobo que té un plus, una mica més en comparació a aquesta, que també cuida molt el sol. Jo m'hi fixo, ja sabeu molt això, però el tema de la pluja, les textures, que veiem de Galícia amb aquests silenci, que són extraordinàries, i que la imatge ens les mostra perfecte, en aquesta, que la presidenta es va fer sense Sebastián fa dos anys, és on la vaig veure jo, estava molt cuidat el sol. Jo era un super immersiva en aquest sentit, tot i que a mi l'actuació de la mare, de l'Okea Arden, va semblar extraordinària, i a mi m'hauria agradat un puntet més de thriller, en algun moment més, una mica més canyero en el sentit de la història d'Ei, però també em sembla molt bé que no la toqui més, perquè... És molt continguda, però d'altres formes, que he d'apuntar una mena de principi d'enamorament o de relació amb la veterinària, que és tan sotil, la forma de fer-ho, que... Sí, està molt bé, agrada. Aquesta sotilesa també l'utilitzen, no destapar molt més. Sí que hi ha un moment que a mi m'agrada molt, perquè tu tan amoris d'aquest personatge, però és el protagonista i el president, des del principi, quan l'humillen una mica en el poble, que és el... clar, jo pensava, ostres, me l'estan pintant molt superheroi, i no, perquè aquest tio ha quedat mitja galícia, no potser. És un piròmen, i quan arribo al poble, primer que li foten dos o tres que estan per allà. Ei! Tienes fuego? Sí, clar. I llavors ja... Ja fa gallego això, eh? Clar, hi ha dues o tres situacions, aquestes incòmodes, que a mi tot i que t'incomoda molt com espectador, ostres, quina llàstima em sembla? Aquestes són les que a mi m'agraden molts cops en aquestes pel·lícules, recordem una miqueta d'un altre cop aquest personatge, situem-lo perquè així també li agafes una mica de llàstima, d'Audi també, i tornes a anar al morament... Àngela, jo el que vaig veure, dintre del que es cinema Galleg, és una pel·lícula que va per aquí, també, que es diu Rapa de les Vestes, extraordinària. A punt de tot. Em sembla que em van parlar, això era l'any passat, deu ser del 17 o del 18. Rapa de les Vestes és una espècie de cosa que es fa anualment, i és que porten els cavalls a rapar, no? I llavors són cavalls que estan lliures a la muntanya i els encerclen. És una pel·lícula molt colpidora, també, i està molt ben feta. La que heu vist els dos, aquesta sí que us ha agradat. Sí, sí, sí. Ja m'agrada que tu la posaves bé. Sí, sí, sí. Jo també és veritat que la vaig veure primer en una sessió matinal de les 8 del matí. I després la vaig veure en versió original, que vulguis o no, quan portes 3 de la sessió matinal en anglès, ja perfecte, però la primera potser diu no, però clar, l'he vist en espanyol, i el dobleatge i... No, clar, clar. Jo et pensava, si pots alguna frase, la vaig obviar. Està plena de matisos per part de joc inferni. Sí, sí, exacte. Aquest cop va ser com... Crec que no hi ha versió original, no l'anem a veure. Però el val més, per exemple. Sí, però era un dia que això que no parlo d'horaris no podia. La veiem tot i que no ho sigui. A mi també em passa. Estic d'acord amb el que has apuntat tu per fer una pel·lícula que ens en portarem aquí. Exacte. Però això també té un mèrit, perquè es pot fer ben fet i mal fet. Doncs mira, ho han fet ben fet. No, no, sí, per exemple. Aquest director ha fet... La pel·lícula és d'un nivell... Ara. Encara que sigui anti-heroi, perquè no podem dir que ell sigui un heroi, el Joker, però aquesta cosa del individu... El fa... És una mica allò... Americana. Sí, és l'exaltació... de l'individu. La col·lectivitat queda allà, i llavors aquest individu genera una sèrie de caretes, que jo també soc Joker i jo també soc Joker. Correcte. Però és una mica el seguidisme, una mica del... del que és el personatge, no? Sí. I quan el personatge és sobre, és tan confós, perquè la vida l'ha posat així. Llavors, una mica... O sigui, els que moralment li treuen retrets, tampoc estan tan lluny de la realitat. Ara ha dit això, la pel·lícula. Tarrastre, tarrastre se t'emporta, i va... T'has de descobrir davant de la perfecta que és. Sí, no, no, i a mi el que m'ha semblat, és un exemple molt clar. Jo crec que aquest cop no ha estat intencionat anar per a l'Òscar, en el meu sentit. Jo, quan la vaig veure, vaig pensar, molt bé, perquè és una pel·lícula que pot ser desrebutada, se'n pot aportar, inclús amb... amb iocto. Però no és una cosa tan encantada, com va ser la del Renafido, que tothom sabia que allò s'havia fet, perquè el de cap li donessin a l'Òscar. Llavors, és com un joc, mira, a vegades és el que dius tu, que està ben fet en... Clar. Moltes coses que no m'han agradat, però també perquè jo no comparteixo de part d'aquest cinema, però en quan en l'actuació, molt correcte, molt... que no n'hi ha en el dintre de Hollywood, i agradarà, i agradarà. Jo crec que els fans, tant de jo que eren davants, bueno, de jo que eren davant, els hi ha agradat, perquè és un punt més de sentem-nos a pensar una mica més en què és el personatge, però a l'hora també els han donat canxos quan neix el bat. La dona és la... Això els fan si s'agrada molt, jo com no sóc fan, però m'han avantat. Si m'ho diuen, caig, però si no, jo no puc caure, perquè no hi puc caure. Jo anava dient a classes, si ara que recordo que era el Caballero Escuro, les del non en sí que les havia vist, però perquè aquelles sí que em van semblar, doncs un plus, aplicar una mica més al cinema, en tot el que seria aquest tipus de pel·lícules. Vas veure el Polanski? No, això també es vaig explicar. Explica'ns. Sí, primer volia fer una intro que és que jo només vaig estar una setmana, o sigui, no he vist tot, ni tot el que he premiat. La Lucrecia Martial també estava una mica caballada. Sí, no, no, no, clar, aquesta sí que hi era, quan es va estrenar. Vaig veure bastant pel·lícules en crec que van ser en 10 dies, vam veure 28 o 30, i anàvem a 4 i mitja, quasi per dia. O sigui, algun dia més, algun dia menys, vaig veure molt documental, que això també a vegades sembla que no, però m'agrada molt per allà. M'agrada molt cada vegada. Sí, molta, molta coficció. I té el seu públic, també? Sí, cada vegada més. Sí, cada vegada més. I llavors, mira, una mica així fent un rapaz, doncs la tenia ganes de que arribés aquell jòquers, perquè pensava, bueno, com van donar millor ja o d'or, particularment millor ja o d'or, per mi no era, però jo m'esperava més que li donessin al revés, el millor ja o d'or, a Martin Eden, que és la que li van donar el millor octo. Que, bueno, aquesta és una de les que m'agrada molt. Aquesta m'ha agradat molt. Sí, és una història molt fresca, és de la Lucca Marinelli, no sé si heu vist alguna cosa més de... Ai, no, perdó, perdó, del Pietro Marcelo, sí, sí, perdó, l'actor, perdó. Sí, sí, perdó, perdó, l'actor. Sí, del Pietro Marcelo, de correcte, perdona. Sí, és una mica d'un noi poblari, que es guanya la vida com pot, sobretot fent de mariner, i un dia aconsegueix fer-li, bueno, salvar la vida, bàsicament, no recordo el nom dels personatges, però a un benestant, i llavors, a partir d'aquí, ell li dona, pues, tota la que és la part més de classe, en el sentit de educació, està com compromès, li intenta agrair com que li ha salvat la vida, convidant-lo a festes, convidant-lo, coses així. Ei, poc a poc, va entrenar aquest món, però sempre sent molt conscient dels seus ideals polítics, que després surt d'un llibre, aquesta pel·lícula, sí que no ara tinc ganes de llegir-lo. Llavors, ei, també hi ha un fill, que és el que jo crec que és bastant important, que és com ell segueix la seva vida amorosa, que és la que comença a enamorar-se d'una de les de la classe alta, com ell entén l'educació que no ha tingut, i vol tenir, vol escriure, perquè el seu objectiu és escriptor, i com també els seus ideals polítics tenen, bueno, com ell defensa tots els moments que hi ha, la seva la seva manera de pensar. Llavors, no vull dir gaire més, perquè vindrà, i no vull dir res, perquè si no és segur que faig spoiler. L'altra és bona per la història, per la interpretació. Clar, aquí està, que jo crec que com el que la fa molt per mi bastant exitosa és que té una miqueta de tot, llavors està molt ben equilibrada. No, en guió algú em diria, me la puc esperar, però tampoc, perquè té uns girs que no t'acabes d'esperar, la fotografia per mi està molt ben trobada, té una sensibilitat, tens uns plans, uns blaus, uns colors preciosos en aquest sentit, que hagi com si no t'agrada la pel·lícula, t'agrada perquè estàs veient com un álbum de fotos precioses. Sí, sí, sí. I alhora també tens a Eykufan, molt bé, i tens moltes línies paraleles en el sentit que tens a la vida política, les diferents segles, classes i la història morosa, llavors crec que si no t'agrada tant la política, més el romance t'enganxaràs per aquí. Està situada en la actualitat? No, no, no. Està situada, crec que són els 8 anys, els 60, els 60, sí. Del segle passat. 20. Sí, sí, segle 20, sí, sí, sí. I, bueno, una mica a mi em va així com una similitud, en quant a sensibilitat, em va recordar el cartero de Pablo Neruda. Potser no, però sí que hi ha el punt de les cartes, que no només per això perquè obviament s'envia cartes, sinó també per aquest punt d'una història, que, bueno, acaba molt diferent, en una i l'altra, però aquest punt d'intriga sempre de si li haurà arribat, de com no hi ha un intermediari, l'intermediari bàsicament és la vida, en aquest cas, no hi ha un cartero, però sí, té una sensibilitat molt bona i jo crec que té moltes capes. Llavors, m'agradaria tornar-la a veure, perquè també és això, la vaig veure en itàlia, subtitulat en lloc. Té un mogollon de productores, perquè jo no tenia ni idea de què anar-ho, i a més el carter és així molt molt antic, perquè també la pel·lícula té tot aquest univerts i llavors, clar, penso, espero que la gent la vagi a veure. Sí, la música ve, molt bé, molt bé. Si no, no és la que més em va sobtar la música, però sí, té música bona i té clàssiques italianes que també s'agraden. Llavors, una mica així, per comentar, per sobre, que avanessi, que no ho vaig veure tot, però per veure'l una mica el que va guanyar, a millor una mica així per comentar que estic a gis, per exemple, a millor guió li van donar una xinesa, que és la non-seventy-reeling, que aquesta és, bueno, una animació que ha convi... No sé on estarà, fical. És l'animació. Però, sí, de jo fan, es diu, ei, que ha fet bastant animació, jo soc molt poc partida de animació, bueno, ara, cada cop m'estic... Ah, jo fan, sí. I ha fet, bueno, és una pel·lícula que li han donat millor guió, i és que era... Jo, quan vaig sortir, bueno, la gent, o s'anava a mitja de pel·lícula, o es quedava i el·lucidava, perquè és, bueno, una... un deliri mental, però no capa res dolent. Mira, jo només us explicaré la intro, que és a mi em va semblar espectacular, perquè tot és dibuixat a la mà i després animat en 3D. I llavors, a mi aquestes coses, que són durant 3 hores, haver fet tots els dibuixos per 3 hores. 3 hores, 3 hores. Sí, sí, és molt llarga, però a l'hora també té un joc que l'animació no només és animació, sinó, a mi em recorda l'exemple de la pel·lícula, si la veu veure en el seu moment, que no era de Disney, la de la Anastasia, la princesa, que era d'animació, perquè era una princesa... Sí, sí, no la va jover. Però era rodada com si fos... O sigui, s'havia dissenyat com si haguessin moviments i havien travelings dins de l'animació i són com sensibilitat, que es nota que hi ha un coneixement de cinema molt fort. I en aquest cas, sobre la pel·lícula amb un pla de Hong Kong, que va passar a Hong Kong cap als 60, sempre hi ha tot el és tot el tema més materialista que comença a haver-hi cap als 67, amb tot el moviment. I és un pla de Hong Kong on tu veus una pilota de tenis que va... Estan jugant... No veus la pilota, perquè no hi ha pilota. Vos, com dues persones, juguen a tenis sense pilota. La pilota és la càmera, per dir-ho així. Però, a dintre d'un universe d'animació, o sigui, de tot de dibuix, hi ha vos tu veus... Tu veus Hong Kong, va allà. Tu vas veient, com si fos la pilota, Hong Kong, d'apreciosament pintat i quanta propa, no ets una pilota, ni ets re, i ets veus una raqueta i tornes a veure Hong Kong, i en un moment d'aquest, la pilota cau un jac, perquè no la tiren tan fort, i això també explota la ficció que tu tenen molta força per dir-ho així, i cau un jac, i llavors, tu, cau un jac, i llavors aquí comença, no? I la història, bàsicament, és la història d'un estudiant que fa classes d'anglès, que s'ha enamorat de la mare com de la filla. Però dintre d'aquest món, hi ha gats, hi ha veïnes, hi ha moltes coses estranyes, que, clar, jo crec que si alguna cosa havia de guanyar era jo, perquè està molt bé, molt original, la música està molt bé, hi ha molta operat xinesa, això em va saber, però també hi ha molta música d'argot, molta callejera també, perquè la reconeixes, tot i que és molt completament diferent del que tenim aquí, però la reconeixes, i aquesta està bé, de les que vam premiar. Després, què més, què més? Estarís una decorada? Sí, aquesta és la que es va estrenar amb la que estrenàvem al festival i també estàs en Sebastià, en la BDT. A veure, a mi... És la de la... La de la França, no? La de la Julià Minús, i l'altra. A mi em va deixar una mica... És una pel·lícula bastant... Perquè ell sempre havia treballat amb actors japonèsos, i jo tot el que li he vist. És el corei d'aquest. Quan tu la vas posar, com ho vaig mirar, vaig pensar actors... Sí, sí, no, tot tot. Sí, americans i francesos. Sí, francesos i americans. Ell va fer molta carrera a França. Sí, segurament. Deu tenir una admiració per més actrius. Jo vaig notar que era una admiració, una mica de l'Àscar. Però clar, la Caterin de Neve, no sé en quina època, però ara no sé... No, no, elles dos sí, ho fan bé. A mi la Caterin de Neve... Sí, però la Minóge no és de les seves millors però la Caterin sí que ho fa molt bé. És una exactriu, no? És una exactriu, i és la diva, per dir-ho així, que hi ha un llibre sobre la seva vida, sobre memòria, o un biopi. I clar, la filla, que sempre està... És mentida. Arriba dient que mama que ho heu ficat aquí. I clar, és una mica... És aquest humor francès que està molt ben trobat des que tu fas el core. Això és el que em va semblar. És una gràcia de fer casa sempre amb la família. És el seu tema de fons. Totes les seves plicors que hi heu vist. Totes. El fe i desfer de la separació, del tornar, del desfer-se, de totes. Sí, a les relacions... Sempre una bona hòctica. Jo sempre recordo aquella del milagro, aquella de dos nens, que és una actuació extraordinària, que són dos nens que estan els pares separats si es troben veient el tren bala i tenen una... Demanen un desig, es complirà. I es troben els dos nens que viuen allà, sobre el pont que passa el tren bala. I els nens ho fan tàmpid. Sí, no, no. I la problemàtica de la separació i com viuen els nens i com ho viuen els pares, tan tan ben, tan bé, amb un humor que no el deixa. L'última era rara, l'última aquella de la família. Sí, a mi és un asunto... A mi m'ha agradat molt més la veritat que un asunto familiar. Un asunto familiar, això. Aquells que no eren cap família. Sí, a mi em va agradar aquella també. A mi em va agradar, però dura, aquella d'aquelles pares. I aquesta et va agradar per això? I ho fa bé? Sí, no, m'ha agradat... També va ser la inauguració, amb les d'inauració a festival i porto dos festivals que no bastant... Bueno, com a inauguració. És molt correcte, perquè crec que ell és qui és, i ell també ho fa molt, molt bé. Però jo crec que també s'ha d'aliar, de donar més capes, de durar més. Estan molt ben trobats en guió, l'humor, aquest humor contingut. Això està superbé. Després, així, com a... dues recomanacions molt ràpides, perquè estan m'ha agradat molt. Disis, no t'avorri el. Això no només ho veurem, perquè suposo que potser el Girona, com a Molo... Sí, és un documental, però ficció. I ha sortit, s'ha aconseguit, perquè crec que el 2013 es va presentar com a projecte el que era a Venècia, al mercat industrial. Llavors es van donar l'ajuda, perquè eren estudiants. Llavors es van anar a Sudàfrica a rodar tot unes tribus. I és una història que tu, quan ja saps la sinòpsia, que jo no recomano que la hi hagi, dius, ui, no, perquè això és el tipic d'oco, de tribu, d'aquell en catàstrofe. Doncs jo, és la pel·lícula... pel·lícula d'oco, com has dit, és molt llarga també. Plorava sense saber per què, però em sentia tan empatitzada, amb una dona, segur que era molt més jove del que semblava, perquè està super... bueno, arrugada per la tota el sol, per les condicions en les que viu, com algú, perd tot, va perdent tot en la seva vida, tu te dones de la importància, que és tot, perquè en el fons té una casa molt diferent a la nostra, però la té, té una família molt diferent a la nostra, segurament, però la té, o sigui, té tot el que nosaltres també tenim, i veus com ho va perdent tot i com la por a la mort, cada cop té... ho veig com un procés de que una persona normal potser... bueno, normal, no volia dir això, volia dir una persona del nostre món, ho veuria com un... com et diria com un... com, bueno, que estarà acabant mentalment fatal, jo crec, en canvi, com a ella té una força i et fa entendre que has de... que et passi el que passi. Hi ha ressorrecció. És que ja no... ja no vas cap a la ressorrecció, no vas cap a la mort, o sigui, ho has de veure... No cau amb la desesperació. Exacte, no has de caure una desesperació. I aquestes a l'apuntem. Sí, i llavors hi també hi ha un punt molt maco, és l'amor que té cap a la seva terra, cap al... Cap al que s'estima. Sí, i cap al que s'estima, i que quan no tens re, si el que et queda és... És on estàs? Sí, una taceta de... quan se te crema la casa cada una taceta, no passa res si et fan marxar d'aquest país, i ja és molt gran, jo em quedo, amb la tasa, més igual, saps? O sigui, és tot aquest... bueno, sí. Vull dir que... perquè volies parlar del llorgos lentimos... Perdó. Sí, bueno, fiquem-la. Si posa la música del llorgos lentimes, el Nimi, que és un documental... No, és un curte, és un curte. És un curte, és veritat, és un curte que es va passar a Siches, i que... Ja l'Ocarno també va anar a l'Ocarno, primer, i bueno, jo he destacat la sinfonia simple de... de Benjamé i un... Britten. Britten, sí, que... bueno, és la vida d'una mica d'un benlonchelista, com ell, per un... gira de guió, topa amb alguna persona en el tren, en el metro, i... li produeix un canvi a la seva vida, eh? Espera, dos minuts. Així que... I aquesta és la música que tenim posada, que ens ha posat ara a l'Andrea. Es va repatint, tota l'estona es va repatint, i anem veient... És de cell o aquesta música? Bueno, és urquesta, és urquesta, sí. Bé, veus com... Ha sigut molt interessant tot el que ens has explicat. Tens que tornar. Han quedat coses. Sempre. Jo no m'haig anat la bona, m'haig fet boicot. Però la que recomano és, blanco en blanco, que no l'hem comentat també va estar a Venècia. Ah, sí? De teo curt. De teo curt, i sí, arribarà segur, i és molt bona, eh? Sí, la que ens has dit, que ens apuntem. Sí. Bueno, la setmana que ve, tenim el Ignasi Juliacs, eh? Molt bé. Seguirem parlant de cinema. De cinema. Molt bé. Bona nit, i fins la setmana vinent. Bona nit. Moltes gràcies. I a la mi, una altra cosa amb vosaltres. Bona nit.