Cinema sense condicions del 29/10/2019

CINEMA SENSE CONDICIONS Hola, bona nit. Com tots els dimarts, estem aquí tots plegats per parlar una estona de cine, per parlar de cinema sense condicions, que és el que ens agrada, de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que ens ha agradat, les que no ens han agradat, les que ens agradaria haver vist si no hem vist, perquè els altres companys ens diuen que valia la pena de ser vist i no les hem pogut veure. I després tenim com a convidat el dia d'avui, que no estem molt contents de que hagi vingut aquí, a l'Ignasi Juliacs. Què tal? Bona nit. I ens acompanya el Pep Parmangol, i l'Andrea als mandos de totes les nostres músiques, al Tabeus, tot el Planel del Control. Bona nit. Bé, doncs si ho sembla bé, comencem. Esperem que l'Ignasi tingui moltes coses a dir-nos sobre el cinema, perquè ens sap un món, sobre el cinema. Mai se sap prou, eh? Això ja ho sabem, això de quasi tot, inclús quan un en sap és quan sap que no en sap. Exacte. Per això el més arrogant sempre és el que no en sap. Es posem socràtics, ja per començar. El nivell ja es potet. Ja veus. A veure, jo explico l'única pel·lícula que he vist, que ja us he comentat abans de posar-nos en marxa, que era aquesta pel·lícula coreana que es diu Parásitos. Palma. Sí, sí, sí, és Palma d'Or a cants del 19. Sí, sí, sí. Estem davant d'un reconeixement important. D'un reconeixement important, perquè realment és una pel·lícula important. Una pel·lícula... clar, el cine coreà, jo us haig de confessar que en sé poquet del cine coreà. La única pel·lícula que recordo, perquè realment sí que em va impactar, és una pel·lícula que es deia Poesia, que no sé si l'heu vista, i no me'n recordo del... perquè aquests noms... Jo, la que recordo l'any passat, és Burning, que em van parlar aquí, que era molt bona. Molt bona. Jo recordo Poesia, perquè és un tipus de pel·lícula sorprenent pel món occidental. Tot i ser tan occidental com altres pel·lícules. De fet, aquesta pel·lícula que jo he vist, que és la de Paracitus, en el fons és un plantejament occidental, amb unes característiques que sí que sorprenen l'observador que veu el cine d'Evis. Jo us explico una mica, jo sí que m'ha agradat i sí que la recomanaria. Per tant, és una pel·lícula que tracta de dues famílies que estan formades, les dues per quatre membres, per a mare, fill i filla, les dues, per a mare, fill i filla. Una simmetria d'entrada. És una família pobra que me'l viu en un dels barris més exclosos de la gran ciutat, que penso que potser deu ser segur, però no sé si surt en cap moment, però podria ser-ne. M'alviuen amb uns baixos de no se sap ben bé què, que és inundable, com de fet, un moment o altre de la pel·lícula. És un malviure de quatre persones que viuen a Salto de Mata. Viuen de treballs precaris, aleatoris, proposats per empleadors tan pocs seriosos com ells o de la mateixa calanya que ells, el que passa és que són virtualment empleadors. Roben el wifi dels altres persones que viuen al mateix edifici i la pel·lícula quan comença té un començament extraordinari, i els dos germans busquen el wifi fins que el troben al vàter. El vàter que sobre està amb una tarima i està amb el wifi, ell és boníssim, els dos germans, per fi, aquí hem trobat un wifi. És boníssim, allò, perquè ja et situa quin món viuen, que és el nostre, tothom busca el wifi. I tant. Exacte. És una família molt rica, que viuen al bord en un barri d'aquesta gran ciutat amb una casa de disseny extraordinària, amb un estat completament llunyà, absolutament llunyà de la primera família. Per tant, la forma d'estar oposats ja d'entrada la descriu. La història és que, finalment, d'una manera fortuita, tramposa, liante, tot el que vulgueu, la família sencera, que fan veure que no són res entre sí, acaben treballant per la família rica. D'una manera extraordinària ingeniosa, perquè tota la pel·lícula és ingeniosa, el guió és boníssim. I en aquest món exageradament dispar, s'han desenvolupat una comèdia on, finalment, el que acabes descobrint és un món farotxa, on les diferències són insalvables i els enfrontaments, al final, són cruels. És un món terrible, de fet, és el nostre. No, no, igual, clar. Per tant, és això, exacte, per tant, descriuen el mateix. Amb uns matisos, és un matisos de la seva pròpia taranalla, però, de fet, descriu això. És una comèdia negra i absurda que resulta divertida i dinàmica. Gràcies, sobretot, a la història, el dioc, a la complicitat d'uns personatges simpàtics, foscos, càndits, perquè s'ho poden permetre, els càndits són els rics, els rics es poden permetre ser càndits. Arriscaig, perquè és una opció, egoistes, en el sentit de que estan sempre sentades i mateixos i això sempre són els pobres, perquè no tenen alternativa. De fet, si la veieu, recordeu que dic que l'excepció és el petit de la família rica, que és l'únic que sap el món en què trepitja, sorprenentment i d'una manera absolutament paradògica. Molt ben trobat el menú d'aquell que, si estàs al cas, home, és l'únic que entén la història, que és una història relativament complexa. Jo acabaria dient que ni els rics són dolents, potser només són càndits, ni els pobres són bons, perquè potser només els hi passa que només poden lluitar per si mateixos. Sí, la superviuència, és clar. I és de veritat que sempre és d'un únic, en principi. El títol... Jo crec que ja t'ho pots imaginar, els pobres. A la família pobra. Que a sobre se'ls considera paràsit. No sé si se'ls considera. Ells, en definitiva... Bueno, no faig spoilers per cas, eh? Però, bueno... Bueno, però un paràsit és el que viu dels altres. Viu dels altres perquè ells viuen a una casa o el que sigui, però... Col·loquen amb una feina que és falsa, tramposa, i de lió absolut des del principi. Tot el que fan, tot el que fan, és una barreja de superviuència, però és una barreja d'enganxar-se i de xuclar de allò que et sembla que pot xuclar, per tant, de paràsit. Bueno, fins i tot se'n surt... Això podria ser un contra de pereguts i desapareguts, perquè si la veieu ja m'ho sabreu dir. Jo tinc ganes de veure-lo. El guió fa un gir absolutament radical en un moment de la pel·lícula. Quan l'espectador... El espectador pateix tota la pel·lícula, també us ho adverteixo. Però bueno, les pel·lícules thriller, un té tendència a patir, no? Doncs aquesta és un thriller particular, però no... Ni lista. No hi ha remei. Exacte, has de patir i sí o sí. Perquè, clar, tu et passes amb una banda, i el director ja sap a quina banda tu t'hi posaràs. Per tant, et farà patir tota la pel·lícula. Però fa patir d'una manera que hi ha un moment que tu estàs preveient que passarà una cosa, i passa una cosa sorprenent. I això és boníssim i molt intel·ligent. Sí, sí, veig que va per la línia de la comèdia negra, no? Sí, és comèdia negra. De sang i sang, al final. I de fer conya sobre les crueltats del nostre sistema, que són moltes. Estreure't. De fet, la pel·lícula, finalment, és sorprenent, perquè et sorprèn constantment. És un dia intel·ligent. És brillant, intensa, demolidora, i constantment tensionadora. Tu no baixes l'atenció pràcticament en tota la pel·lícula. I, finalment, et retinguda. Has de tenir un cert sentit de l'humor, perquè si te l'agafes amb absoluta visió de la realitat, primer, pateixes més del que toca, cosa que el diré tot tampoc crec que és la seva intenció. La seva intenció, finalment, és fer cine. Bé, jo la recomano. Doncs em quedes amb ganes de veure la sinceritat. Jo no soc tampoc, particularment, un gran expert de cinema asiàtic, ni molt menys. No segueixo amb... A mi el que em fa curiar, en particular, és interessant. És una qualitat. I, a més a més, jo crec que és un cinema que es fixa molt en el sistema de producció de Hollywood. I, llavors, fa un mix entre l'autòcton i l'importat, que és tan interessant. En línies generals no em sento de sabut quan veig una pel·lícula... Vam anar-la a veure el cine baix, i el meu marit deia, no sé quina... Mira, al final no he vist la del Bodialen, perquè hem anat dos vegades a veure la del Bodialen, i no l'he vist. Tampoc et perds gaire cosa. És un Bodialen fluixet, fluixet, fluixet. Jo vaig comentar fa un parell de setmanes, i, llavors, finalment m'han decidit la coreana. Mira, allò que dius, va, aquesta. I, realment, vaig sortir pensant que era una pel·lícula diferent, i que és una pel·lícula que ha de ser vista amb aquesta visió, perquè no estàs veient un realisme absolut, perquè, si no, allò no és ben bé el que vol dir-te. I, al final, és estranyament... intel·ligent. Perquè... no et deixa... tranquil, perquè no et podria deixar tranquil, però sap com acabar-la. En pel·lícules que els directors no saben acabar, moltes pel·lícules, el problema és que no saben acabar... Com acabar-les? La prova l'atenció, que en moltes vegades... estan deductant entre dos o tres acabaments. Això es dona molt. Sí, sí, ja m'ho crec. Doncs, bé, jo sí que ho recomano. Molt bé, perdonem nota. Tu què recomanes, Pep? Jo recomano dues pel·lícules, n'he vist 6 o 7. A vegades et tinc una enveja. Com tu fas per veure 6 o 7? Ja ho sé, ja ho sé. Una és de casa nostra. Aquesta pel·lícula va ser presentada al BCN Film Fest. És una pel·lícula... la primera, diguéssim, com a tal, perquè l'anterior era un documental que va ser molt interessant, de la Neus Ballus, en referèixer a la Placa. I aquesta pel·lícula es diu, Only, almenys així es va passar el BCN Film Fest, però ara, per la distribució, a territori i espà, han posat el viatge de la Marta. De la Marta? Sí, de Marta. Aquí hi ha tres protagonistes, el Sergi López, que és el pare, que està separat de la seva dona, el viatge Senegal, amb la seva filla, l'Elena Andrada, que és la protagonista de la Marta, i el seu fill, que és un noi d'uns 11 anys, o sigui, ell ha de tenir... No, ha de tenir 17, i durant el viatge compleix els 18. És una història iniciàtica, per part de la protagonista, en principi, surten de viatge en cap dels dos, però sobretot ella, no té cap interès en fer-lo, ni l'interès de tampoc el Senegal, i tot el que pot representar d'exòtic, etc. Per què això passa ara? Sí, a l'època dels mòbils. Però allà, precisament, sí que realment passen coses, i d'aquestes coses que passen, se'n deriva per una banda, una visió del que és un ressort d'aquests que està preparat per turistes europeus i tal, que jo ho va reflectir d'una forma extraordinària i dura i molt crítica Ulrich Seidel, amb una pel·lícula que no recordo ara, però sé que la vam comentar aquí fa 3 o 4 anys, una pel·lícula extraordinària, en què són uns alemanys que se'n van a Àfrica, amb un ressort d'aquests... A Susrahariana, també. Allà la cosa és molt més punyent. Aquí, en canvi, he dit que és un film iniciàtic, i llavors la història es concentra més amb les vivències de la Marta, i tot i que surt una mica tot el paramèrica que hi ha entre els que organitzen els viatges i els que els acollen allà, i tot un paridó, una cosa tot fictícia, etcètera, perquè ni reflexa la realitat del país, ni tampoc els que hi van, no van en realitat de res més, que en fotre senya tindrà experiències molt subliminals i poc interessants. En canvi, aquí el que passa és que fruit de tots aquests encontres i desencontres hi ha una recuperació de la sintonia pare filla amb un esplèndida escena final, que us la recomano, és extraordinària. Tota la pel·lícula, a veure, és un cinema, allò que se'n diu, un cine petit, entrenyable, sense grans pretensions, però que et toca la fibra està molt ben treballada tota la història, molt ben interpretada. La història se senta molt viatge aquest. Sí, sí, sí, única, de fet, tota la pel·lícula passa allà. L'endiráctin del Sergi López és un punt sempre atractiu. Sí, clar. Ell va sobrat amb el seu paper de... És això, ha desenvolupat el que d'anglès diuen endiráctin, que t'actua sense actuar. Aida-me inexpersió, però és com el primer mitjà. Una naturalitat, salvar la distància. En parlant amb els seus fills. Tu t'hi trobes allà, no? O sigui, el petit de Calla, Sabellot, tots que no t'interes del rei. Si ve aquesta cosa et pagi a sota, també li funciona molt bé. I el físicament, va bé amb tot això. Sí, és un paper que s'aliescaus. I l'altre que us volia parlar és una que encara està calenta, l'he vist aquest matí. I també va ser presentada a Can, i va rebre el premi de la millor pel·lícula per part del públic. Es diu Sorry We Miss It You. Sentim que no et trobem a faltar. Sentim que trobem a faltar. De Ken Lowch. Ken Lowch és un vell conegut. I jo us tinc a dir que després de gairebé 50 anys, 48, em sembla que fa exactament, que la primera pel·lícula que vaig veure, que em va impactar molt en aquells moments, en 1971, Family Life, doncs aquesta, me l'has recordat, però no perquè... Ell tracta la família. És un context molt diferent, i la història també és molt diferent. Jo em passa. A Londres. És una ciutat d'anglès. Sobordial. Jo he estat resumint-la una mica, i dic que als seus 83 anys, i després d'haver dit que deixava la direcció, Ken Lowch, torna amb el mateix vigor i força, que ja ens va deixar una peça com Family Life fa gairebé 50 anys. Militant Rosquista, finals del 60, entra a treballar en documentals per la BBC. El 1966 filma, un documental sobre la pobresa. Ja era una entrada a veure què faria, no? Les seves temàtiques marquen les seves preferències temàtiques. El 1980 dirigeix a qüestion of leadership, on deixa en evidència l'obra de Margaret Thatcher. Això és un documental també. Li costa greus problemes, que li prolongaran durant tota la dècada dels 80, en forma de que pràcticament no podrà produir res. Als 90, la situació va canviar una mica, i llavors fa una mena d'explosió al seu talent, tant en la besant creativa com l'artística amb títols inolvidables, com Terra i Libertat. Aquesta és l'acabar, Rosaki. Sí, agenda oculta. El segle XXI s'ha seguit produint un cinema de contingut polític i social, en el que haurà fet unes... bullodeu pel·lícules. És un activista compromès amb la societat, més desfavorida, i també s'ha mullat en el 2014 signant un manifest de intelectuals amb el títol deixem votar els catalans. No ho sabia. Ara, el 2019, es posa de nou darrere de la càmera per dirigir el millor film que, per mi, que ha fet en els darrers anys. Sory We Missed You, que es podríeu dir com sentim que trobem a faltar. Una pel·lícula dura, sense concessions, poques vegades haver reflectit en una família, pare, mare, fill... de 18 anys, filla, de 11 anys, la lluita per subsistir i tirar endavant en un món on la injustícia institucional i sistemàtica ofegues sense fisures tota possibilitat de veure amb dignitat. La pel·lícula és la mateixa temàtica des d'unes àpliques que no tenen res a veure amb aquesta pel·lícula. A veure, aquí, quan vegueu la pel·lícula, veureu que és una pel·lícula extrapolable, però ja sabem, hem dit abans que ell és trosquista, que és un home que s'ha mantingut ferma amb les seves conviccions, i ha tingut molts problemes, fins i tot amb comunistes, marxistes, etcètera. És una pel·lícula de la llibertat, que el pob se'l va carregar... Se'l va carregar el pob, no? Vull dir que no s'està per cosa petita. En primer lloc, aquesta pel·lícula, per mi, és Cine i Cine del Bo. Això vagi pel davant, perquè de vegades, quan es parla de Can Lodz, un ja diu, hòstia, ja, però deu ser un rotllo... No, rotllo no, és el que passa, que la temàtica és esperable. Ara, és un cine de Besant i partitura social. I amb això li és fidel. El guió és de Paul L'Avertit, que és el mateix guionista habitual de Lodz. Amb la Isi Erbolley també ha col·laborat, per exemple, Juli... Aquesta última que està fent la Isi Erbolley... No, no és del L'Avertit. Em pensava que també hi trobava. El guió és molt treballat, tots veiem cine, i moltes vegades sortim i diem, ostres, és que el guió... Aquí jo crec que aquest guió, no sé quant temps ha estat el L'Avertit fent-lo, però jo crec que és d'aquells guions que el fas, el refas, el tornes a fer... O sigui, se'l nota molt depurat, perquè, escolteu, la pel·lícula és que no té ni una sena, que diguis, bueno, no, no, allà no pares. O sigui, tant, a veure, també dels seus moments, hi ha una petita història incipient d'amor adolescente. En iucàcia l'estat. Hi ha una altra picabaralla entre seguidors, ja sabem que el futbol en Glaterra és una passió, i llavors hi ha alguna trobada entre el Manchester City i el Manchester United, però no trenca res, perquè està dintre d'una coherència del conjunt de la història. Està el guió ple de gisles argumentals, però sense perdre mai el seu eix troncal. Les interpretacions dels quatre protagonistes són antològiques, i també les dels secundaris. No sé qui són, aquesta gent. No són massa coneguts, crec. No conec ningú d'aquests. No són els quatre principals, sinó l'encarregat del magatzem, on treballa el protagonista, o el policia, que sermoneix el noi, perquè l'han detingut, que ha fet un petit robatori d'uns trups de pintura, d'uns tits, i a vegades fins i tot els fa a mora de classe a l'institut, el que li costa és una expulsió de 15 dies, i problemes pels pares i problemes per a la família, que s'afegeixen els problemes que ja tenen. Hi ha un moment que és culpidor, està plena de moments antològics, però hi ha un, per exemple, que tenen un partit respir de unes hores la família, perquè és que tot allò de més és tensió, falten diners, tenim que defensar el cotxe, tenim que defensar la feina, tenim que menjar, i llavors de sobre la filla, que a vegades són discussions d'aquest tipus domèstic a casa, està tensionada, no pot fer res de 11 anys, i té també un patiment que es reflecteix, dona bons resultats com a estudiant, però per exemple, per la nit a 11 anys, i surin allà, de l'atenció que està acumulant, etcètera. El noi per altra banda es diu que fer grafitis és com una expressió de rebel·lia. Com la majoria dels nanos els fan, perquè... Sí, sí, igual que ara tenim grafitis aquí, o tenim rapers, etcètera, etcètera, una mica el sistema els té aparcats a fora del que és normal. Us deia que amb un d'aquests moments que hi ha de tendresa entre el matrimoni, hi ha un atençament, però és tard, s'ha d'anar a dormir, i s'ha d'anar a dormir, demà tenen aquests acares aviat, i ella li diu, per l'amor deixo això en la llista d'assuntos pendents per demà, que no arriba. O sigui, el fer l'amor quede dintre de la llista d'assuntos pendents per demà. Això farà que el film atrapi a l'espectador, i moltes vegades no pots evitar la referència. És a dir, nosaltres agafem i posem la tele, i la tele ens diu números. A Catalunya hi ha un millor de persones que viuen en condicions de pobresa, 300.000 d'elles viuen amb la indigència, hi ha una classe mitjana que està amb la pendent baixant, que ja pot ser d'un 30% o un 40%, i quan s'acaba això, diu, i ara passarem als esports. Aquí, en canvi, no tenim xifres, però el que sí tenim és la lupa de Ken Loach, que baixa i ens diu, anem a analitzar una família. I quan analitzem aquesta família, ella, la dona, per exemple, cuida, és una assistenta social, pagada per l'estat, cuida malalts a domicili, malalts que estan en unes condicions molt complicades. És a dir, s'ha de carregar una feina molt heavy, i, a més a més, amb uns horaris de 9 hores i tal. El pare comença la pel·lícula en què ens expliquen tota la sèrie de diferents feines que ha fet dins del camp de la construcció. La construcció va tindre el 2008, igual que tota la resta va patir les conseqüències de la bombolla, llavors se n'ha quedat sense feina, ha anat buscant feines, feines, feines. Fins que, al final, la que trobe és una feina d'aquestes que també coneixem molt i a vegades sentim d'una manera més o menys ràpida per la tele, que, per exemple, els 10 globos s'estan queixant per la quantitat de repartidors. I d'això es posa ell, d'un repartidor. 14 hores al dia, sobre... És autònom? Els globos també, eh? Això dic que tu ets el teu organitzador, tu et fas la feina, com més facis, més cobraràs, i te'l sisclen. Com més facis, més cobraràs, a canvi de no viure. Llavors estan pagant el lloguer, amb el seu dia fa 10 anys van comprar un pis. Això es tracta, eh? El banc va quebrar. No exactament. Està molt feliç. El sistema no et vol fer. La felicitat és l'últim que l'interessa. La pel·lícula tu l'estàs veient i dels quatre protagonistes, tres, en qualsevol moment, tenen motius per suïcidar-se. Ni es toca aquest tema, eh? Tenen una fortalesa interna per sobreviure. Com sí, hi ha costa del temps i d'això, i de la convivència i tant. Sí, i a sobre, clar, simultàriament, és una societat que ofereix sempre com a... És un feudalisme encobert, el sistema. I és una societat que sempre és la felicitat, eh? Perquè l'oferta és constant, encara. Tu, esclavat, han dit que el sistema sembla, a través del que veia, que el que vol és que la gent s'autoalimini. Feu el que vulgueu, però... Es tracta d'haver-ne de consumir. Si ets feliç, no consumeixes. Això està claríssim. O no tens una urgència, canviar-te el cotxe cada quatre anys. No fas les xarxes, ni 50.000 altre... ...partiteu en l'expressió, hòsties, no? És una rel·lícula molt recomanable. És dura, no... Ja s'ha estrenat, aquí, o s'estrenaren? No, s'estrenen la setmana que ve. Ah, sí, perquè en Glaterra també s'estrenen el dia 1. Veig ara aquí... Doncs, tot i que sigui d'última fornada, m'agrada comentar-la perquè la recomano. Ponyent. Podrà tenir millors de pitjors. Jo diria que amb aquesta tenim la sort que estem davant d'una de les bones. D'una de les bones. Ja dic, allà no falla res. I a sobre, inductablement, és cine. Sí, perquè ell en sap. Sí, sí. Doncs jo crec que estem ja en el temps d'aprofitar que tenim aquí, a l'Ignasi Juliàx. Jo sempre em preneu una que està... Ui, tant. La de Secretos d'Estat. Secretos d'Estat o què és això? És una pel·lícula del Kevin Hood, que és un realitzador que igual algú li sonarà. És una pel·lícula de X-Men, Origins, Wolverine i el Juego de Ender i tal. De l'últim que se'n recorda sempre és del director. Però aquest home també ha fet una de molt interessants que es deia Eye in the Sky, que era aquella del dron amb una bomba que tenen el dilema de si llensen o no la bomba sobre un determinat lloc on hi ha un terrorista, no? No. Ah, sí? Però el problema és que esclar hi ha gent innocent. I és tant que si la Jensen no no la llensen, és d'una tensió que està al final. Dos danys col·laterales. Exacte. I després una altra que es deia Experiente on one, que un i d'aquí al confonen amb un terrorista... Aquesta pel·lícula està amb cartellera, no? Secretos d'Estat està a punt d'estranar-nos. I és la Kevin Knightley, la Keira Knightley. Ah, sí, sí, la Keira Knightley. Està en la línia per entendre'ns de tots els somres del president de los papeles del Pentárgono de Spielberg, no perquè la sigui una producció espectacular com el de Spielberg, sinó pel contingut. El fet, en aquest cas, són periodistes que se risquen per intentar evidenciar secrets, no? En el cas de tots els somres del president. Bé, evidentment... Bé, la referència, evidentment, de les anys i de tota aquesta gent. Però el que va a fugir és els nous, en què és el que està a Rússia, no? Efectivament. Fins i tot gent que s'atreveix, d'alguna manera, d'evidenciar draps bruts, però clar, que a l'hora legalment no és legal de fer-los conèixer. En aquest cas és una pel·lícula que es basa en un fet real que va passar el 2003, una noia que treballa en una de les agències d'intel·ligència espionatge britànic. Ah, britànic, no és a Estats Units. No, en aquest cas és la Gran Britànic, la Regna Unita. En un poble petit, hi ha una de les agències d'intel·ligència, i aleshores, allà, ella se dona d'un e-mail que parla d'un e-mail americà que està demanant a la intel·ligència britànica que intentin trobar draps bruts sobre 6 països de les Nacions Unides, que són capdals, per tal que els americans tinguin permís per atacar l'Irak. És a dir, per entrar a l'Irak. I de quina zona, per això? L'indicció dels americans a l'Irak. Estem parlant del 2003, amb la guerra de l'Irak. Allà, estan demanant que trobin draps bruts dels que han de votar, en nom d'aquests països, per tal de pressionar-los, per tal que votin favorablement perquè no surti en aquests draps bruts, i en definitiva, els Estats Units tinguin la quiescència de tot Déu. Per fer el que volen fer. Per entrar a l'Irak. Què és el que fan? És clar, aquesta noia... La noia es treballa allà de traductora. No, l'actriu és la... Queira, queira en anglès. I, aleshores, ella filtra la notícia en el diari, en el diobserver, a través d'una amiga, i, esclar, evidentment, això, el diobserver s'atreveix a publicar-ho. Aleshores, això deixa amb evidència la intel·ligència britànica i que els draps bruts, els tributjocs, es porten a molts americans, i la noia sota una pressió... A més a més, té un company que és asiàtic, vull dir que no té els papers entrecle, i, per tant, doncs... És il·legal, doncs, no té papers. Allà hi ha un bon feble. És un noi curt perquè no té els papers entrecle, i, aleshores, entre una cosa i l'altra, és trobant tanta pressió que acaba confesant. Però, esclar, aleshores, clar, ve el judici. I la qüestió és que la pel·lícula està en la línia... És una pel·lícula de judici, a més a més? No, no. O sigui, la pel·lícula està vista des de tres perspectives, des del diari, des de la propi agència d'intel·ligència, i des de la part judicial, que, evidentment, al final, els advocats, que la defensen, intenten desenvolupar una trama. Tot i que és fàcil, si busquem el cas, el trobarem i sabrem com va acabar. Però el que és interessant és que posa sobre la taula, un cop més, el tema de la legalitat versus la veritat. La veritat no interessa. Interessa sempre imposar la legalitat. De la legalitat imposar-se davant. Encara que sigui per tapar el disbarat. Clar, perquè és una esforça més. En aquest sentit, la pel·lícula a mi em sembla interessant, i el gaming hoot, que miam, i el de l'Escai, o sigui, l'ull, el cel, ja em va interessar, perquè precisament tracta que ets temes punyents. No és interessant, això, molt interessant. Molt bé, i no sé si tenim gaire temps per res més, però, en tot cas, sí que m'agradaria parlar d'una que no s'està fent fins al 31 d'octubre, que és Doctor Sueño, que és una pel·lícula que està basada en una novel·la de l'Estifan King, que és la continuació del respondor. L'has vist a Sitges, o què? No, Doctor Sueño no l'ha vist ni Déu, aquí. Per això és interessant. El passi de premsa ja et dic un dia abans de l'estrena. El Dijous ens deixa en veure'l. Però l'has vist, no? No, no l'has vist. Simplement m'agrada equidar l'atenció sobre el fet que l'Estifan King es va plantejar el 2009 a continuar amb el nen petit del resplendor, quan ja té 40 anys, i que, naturalment, continua tenint aquesta capacitat. El niño de les estrelles. I és de dir que ser camiller, de fet, està treballant de camiller. Però acaba donant-se que hi ha com una secta que s'està aprofitant dels nens que tenen el resplendor. De shining, no? La capacitat per preveure el que ha de venir i per, d'alguna manera, fins i tot, comunicar-se sense parlar, tot allò que ja teníem per Torrents, no? Dani Torrents. Quan era molt petit. El mateix King és el que va posar el tema amb el resplendor. Efectivament. No, no, el mateix continua. Agafa el Dani Torrents quan ja té 40 anys, i aleshores, la tasca s'ha intentat evitar que aquesta secta se n'aprofiti d'aquests nens que tenen el resplendor, el que tenen aquesta... En fi, més que res, perquè el Mike Flanagan va fer una pel·lícula, ens va veure a Sitges. Jo crec que la vaig veure ja. Agafant un tema molt volgut de la casa Hammer, que és el dels miralles màgics. I, per tant, bueno... pot ser interessant, no? Pots ser... En fi, també ha fet que la gent que consumeix Netflix, després hi tenim 5 minuts per veure'm de Netflix i a les plataformes, va fer una... en sèrie... No sé si recordeu una pel·lícula del Robert Weitz, que es deia La Casa Encantada. No. Que tractava sobre una casa... Era la pròpia casa, la que tenia vida, no? Ja. Era terrible. Va, una pel·lícula del 150. Després va... Qui la feia? El de Haunting. Els actors, ara mateix, és del Robert Weitz, però eren actors relativament coneguts, en el seu moment, tampoc és que fossin... Robert Weitz va explorar moltes vegades del tema, diguéssim, del futur, eh? Sí. Era un director del terreny, que venia de la factoria del Bal Newton, no? De les pel·lícules de por del Bal Newton, però que, evidentment, ell després va fer una... Bueno, sense més, és un dels que està a darrere de West Side Story, el musical, no? Escolta, ara volia fer una aclaració que abans, quan has parlat del que retrobava el nen i del nen de les estrelles, he pensat que estàs parlant del nen de 2001. No, no. No ho sabrem, estem parlant del Danny Torrance, del resplandor. Del resplandor. Cobrir qui clar que aquí no té resplandor. Correcte, correcte. Per això sí, sí. Bueno... I aleshores, bueno, a més que t'has d'escriure l'atenció a l'Igüent McGregor, fa de Danny Torrance, i per tant, pot ser una pel·lícula interessant. Sí. I bé, no té resplandor. I aquesta també s'estrenarà, suposo, dins d'aquesta... El 31 d'octubre. El dr. Soñor s'estrenarà el 31 d'octubre mateix. No té un ídol a les estrelles. Sí, doncs no l'han passat, de moment, en pas de depressa no ens l'han... No, no, clar, ja et dic que el pas de depressa serà el 31. S'estén el 31 i el pas de depressa és el 30. Justet, justet. Bé, després tenim, per parlar de les més recents, el silenci de la ciutat blanca, del Calpersoro. Sí. Mira que a mi m'agraden Calpersoro, però... A mi em va decebre molt. L'heu vist? Sí, el que dèiem el guió és un desastre. Sí, sí, sí. Està passat amb una novel·la, d'una trilogia d'Eva García Sainz de Urturi. Sí. Sí. S'està produint molt de cinema, doncs, d'aquest, així, amb serial killers i negre, no?, a l'Espanyola. Sí, negre a l'Espanyola. Hi ha pel·lícules afortunades, realment hi ha en què funcionen molt bé, però... La setmana passada em sembla que em van parlar. RAL també, de l'Assassino de los Caprichos. Sí, una altra pel·lícula bastant fluixa. Sí, que va també una mica amb aquesta novel·la. Amb l'ERRA, de les Raldes. Triller, a l'Espanyola. Sí, però clar, és que són pel·lícules que... A l'Espanyola, però, imitant algunes coses dels americans, sí, sí, sí, però... Hi ha bé, o independents, i una mica de coses, de serial killers d'aquests... Europeus, de l'Europa del Nord, saps? Sí. De Nezos, Suex... Però el problema no és aquest, el problema... No, no, ara... Els personatges...Potser hi ha de consum i que funcioni. El problema està que la pel·lícula, en el cas de l'Assassino del Calendari, que... ahir del Calendari o de los Caprichos, és... El problema és que la pel·lícula no acaba de traure. No, és que... És molt previsible, i se li treu el friu... Que és que els tril·les... El friu se'n va de seguida, no? Les pel·lícules desconecten d'aquestes pel·lícules, tant l'una com l'altra. I el cas de l'Adan Calpersoro, és que és clar, també, a tres quarts, evidencia la trama, però la trama té, a més, elements que no s'acaben d'explicar bé. Sí. I queden molt foscos. A més, a més, no s'acaba, per exemple, de lligar gairebé el tema dels dos bessons, no? Amb el tema... d'aquest nen, de joves, maltractar per la família. Hi ha un seguit d'elements que no acaben d'estar ben lligat. I això fa que, clar, tu com a espectador, i a més a més, com que et desvellen qui és l'Assassino, a tres quarts, de pel·lícula, doncs hi ha un element que podria ser atractiu i que podria enganxar-te. I, per tant, entre això, i la cosa... La base del núcle i de la història està clara, però com que hi ha tot de fils que no queden gens ni mi que ben explicat, per cilindres. L'espectador s'acaba avorint. Ja estima, perquè, bueno, al principi, doncs, a mi, en Calpersoro, és un realitzador que normalment m'agrada molt, és dels personalitzadors que, sobretot, les següències d'acció les fa tremindament cinematografiós. És a dir, té un concepte, té un domini visual de l'acció que a mi m'agrada, perquè, clar, si anem a l'acció... A mi, a més a més, en aquesta partícula tinc seriosos problemes amb l'actor principal, que no recordo ara com es diu. El assassí? No, no, el policia. El policia. Soso, no ho sé. Aquesta és la paraula. Sí, sí. Que clar, això també complica. I després hi ha una que s'estrena... Un parell que s'estrena ara a Espanya, també que és tan bé. Ventagres de viajar d'entren contraposició és una pel·lícula que jo crec que és molt bé. Jo l'he vist a Sitges, una edició per ser bastant fluixeta aquest any, en Lluís Generals. Sí, però molt. Tothom m'ho ha dit. Però que... És la primera pel·lícula, el novel·l d'un basc. De qui és? Aritz Moreno, amb guió de Javier Gullón. Això sí, que és el guionista, per exemple, de Dennis Vilnef, amb una pel·lícula com Enemí, que d'un i dos estava força ben apamada. La novel·la, en la qual es... Ventagres de viajar d'entren és d'Antonio Oregudo Utrilla, d'un i dos. Està basada en una novel·la que té com tres històries. Podríem dir que gairebé quatre. Que semblen... Que va amb un casc, per la seva banda, però totes estan lligades. I on... Comença com estranyos en un tren. Dues persones que es troben en un tren. Ja. I sobretot el diàleg està molt ben treballat. Això fa que el Ernest Alterio, que agafa l'apilar Castro per banda, i la sedueix, amb una història per mètica. Jo és que li he vist aquest matí en el psiquiàtric. Jo soc el doctor Flanito de tal i l'apilar Castro representa que va a visitar el seu marit. Cot de perquè aquesta història després sabrem quina és i és de... Trement, eh? Absolutament al·lucinant. És una pel·lícula de històries fortes, molt fortes. Però que juguem la metaficció. En el sentit que mai saps ben bé el que estàs veient o el que se t'està explicant, perquè moltes vegades és la narració d'algú, evidentment el seu narració d'algú dintre d'un altre narració, d'aquí l'element metafictísic, no saps ben bé si el que estàs explicant és cert o no és cert. I surten un seguit de personatges que tampoc saps si existeixen o no existeixen. Perquè teòricament la història que s'explica dins de l'altra història és una història verídica. Fa una reflexió molt interessant, sobre el fet de la narrativa, que és una història verídica. És fosca, per això. Té uns elements bastant foscos, però és una pel·lícula dinàmica amb molt mala llet, ni lista. És una pel·lícula que té un punt d'interès per l'espectador. Absolutament. Té una visió ni lista de la vida, com sembla que està de moda, els coreans per una banda, però evidentment el que en l'oig per una altra. I aquí, realment, tres quarts del mateix. És una visió, només t'haig de dir, la guerra de Kosovo. Hi ha una... La noia que porta l'hospital, és finalment... Lluís Tossard, què fa? Lluís Tossard, és un dels setors. A banda d'altres, no? I imagine't, la noia que porta la ONG és prostitueix perquè no li arriben els diners i per tenir diners, per mantenir la ONG, per mantenir els nens que s'han quedat sense pares, s'acaba prostituint. Per tant, encara millor. Diu, bueno, si ens vens en els nens, una gent a dinarà, diu, tu ens dones... ens vas donant un nen al mes i li busquarem pares. Evidentment, això ja ho fa, acaba sedint, per tant que està fent un acte bo, com quan es prostituïa. Però en realitat, aquests nens es volen per un tasmó més foscos. És anar als movies i coses d'aquest món. Per tant, és una... Però la qüestió és... Però la qüestió és cert o no és cert? Perquè tota la pel·lícula es manté d'aquesta mèdia... És fosc, perquè he vist les imatges. Estava mirant aquí unes imatges i és fosc a tota ella. No sé si és el to sarca. M'hi sempre em sembla, amics. Sí, és un actor bé, quan vol. És força inquietant. Sí, bueno, doncs deu ser això. Ara, amb la idempèria, he fet una pel·lícula ben clara. No, és un actor... El desert de Granada? També té un punt de underacting, d'actuar per sota, però que és interessant, sí. Ah, perquè és que... La Pilar Castro fa un paper realment extraordinari, la verenquesta també, però la verenquesta té fanibons, que dic jo, tot ella és... dinàmica i viva. Però la Pilar Castro fa un paper dur i el fa... fa d'ingenua, fa d'editora que no sap dir que no, el noi amb el qual s'ajunta i el noi porta la situació, la relació d'ells dos, la porta a un extrem, el culpidor, no ho explicaré més. Però, com que és una noia de bon cor, que no sap dir no... Això la Pilar Castro, la personal. La Pilar Castro, la personal. I fa un paper realment interessant, molt interessant. Les inopsis aquestes... Ventajas de viajar d'entren. Molt interessant. Potser de les plantes espanyols que funcionen... Estranya, eh? La mateixa sinopsis, quan un la llegeix, pensa... Bueno, clarament, d'això, eh? Sí, perquè és metafictícia, és tota ella. Però el paper... Perquè hi ha aquí unes paranoies... Evidentment es juga amb les paranoies de la nostra societat, quan els aspectes més negres i més absolutament impensables. Té una visió del món... Bueno, bé... Explica'ns, una mica, d'estar més per ocupacions. Nosaltres havíem pensat que ens venies... Sí, però a propòsit desitges, jo crec que aquest any ja... A veure, amb les últimes edicions ja estava... veient, no? Però... És curiós, perquè en aquest festival de sitges un mínim de tres pel·lícules es projectaven a un determinat dia i el dia següent, o sigui més, no, al capdavall de tres dies ja estaven a l'abast a la plataforma de Netflix, per exemple. Clar. I és clar, això... I per això és el que tu t'ha fet pensar, que com van d'anar als endevisuals del futur, no? A veure, el director del festival de sitges, L'Àngel Salà, ja ho diu ben clarament, no? Que posten... Ja fa anys, eh? Que posten, per les sèries, fixeu-vos, que a sitges sempre s'estan passant els primers capítols d'una nova sèrie que encara no s'ha de més. Això ja fa alguns anys que s'està fent, no? La cosa a mi em fa pensar que el cinema, com a tal, està patint una extraordinària... una extraordinària transformació, perquè, evidentment, són sèries que tenen una posada en escena de primer ordre, de gairebé, de algunes d'elles, de superproducció. Home, clar, de crown, o unes d'aquestes, són una cosa extraordinària. Per exemple. A mi és que el... Francis Ford Coppola, als anys 80, no la vaig llegir en el seu moment, als anys 80, em va deixar que d'on va tenir informació secreta, perquè... En Coppola, als anys 80, diu, en el futur, el cinema, bàsicament, es vorà per televisió, a través de cable, per la vallada del cable, bé, no és exactament cable, és internet, però es vorà, el cinema, bàsicament, es vorà per televisió i només quedaran unes poques sales cinematogràfiques per televisió, per... per públic, no? Però que el cinema s'acabaria consumint per televisió. I això comença a ser un fet. Però, clar, el que... Ja fa estona, que ho és, eh? El que en Coppola no... no... encara no deia, és que no només això, sinó que les sèries estan substituït, el cinema, jo crec, a la llarga. Jo, evidentment, no soc consumidor de sèries, que m'empipen moltes coses d'elles, no? 10 capítols em sembla una... Aguanta una sèrie de 10 capítols, o sigui... Que vol dir 10 hores, com a mínim, no? És absolutament insuprível, per mi és una cosa... Sí, mira, si té 2 capítols o 3, 4, encara fas un esforç, perquè és com l'equivalent de 4 hores d'una pel·lícula, no? Però jo diria que la gent jove, perquè estic veient a l'Andrea aquí, i els prefereixen absolutament les sèries que el cinem. Indultablement hi ha un mercat. Sí, depenent, jo he vist pel·lícules de 3 hores i me les he vist, o sigui, no tinc problema, però clar, les sèries, clar, te la veus a la tele, pots veure-la quan tu vulguis... Com pots dir-ho al mòbil? Pots fer tota una tarda, diumenge, i et menges totes les capítols, no? Sí, et menges totes les capítols, clar. Hi ha algunes que són interessants, però m'emprenyen una altra cosa, per exemple... Hi ha tantes, jo el que trobo és que n'hi ha masses, per mi. No em vegin capaços de triar. És una llau, ja. Per mi el gran problema és... haig d'anar preguntant a algú, quina sèrie em pot interessar, perquè és impossible... Quan em poso a la Netflix i veig veient allò, és impossible que jo sàpigui triar. Quan jo vaig al cine, trio una pel·lícula, la veig i sé que tinc davant, però allà davant del Netflix hi ha tantíssimes, realment no sé què triar. No, però, per exemple... Això és el que ens passava abans, quan teníem la TV1 i la 2, no hi havia problema. Clar, no, però... Hi ha coses amb 150 ganals o 200? I a sèries de qualitat, no? Perquè ara mateix estic pensant en Wolf-Walk Empire, no? Que, bueno, els primers capítols estan dirigits per... de jo, en Martín Escorcesa. Ah, sí, clar, l'Escorcesa... Clar, a veure, els realitzadors, bones... I els del Coen. Jo em vaig mirar les del Coen, aquests 7 capítols del Coen, del germà del Coen. Allò, sí que és una meravella, són 7, en sembla són 7 culs... Ah, o... Quina sèrie, per això? No és una sèrie, sóc... No sé si està com a sèrie, jo la vaig trobar... Quants capítols? 7. 7, però són 7. No, cada un és... cada un és una historieta. Ja, però com es diuen? Com es diuen... Però és bé de preguntar-m'ho, perquè no ho sé. Bueno, si tu poses el Netflix Coen, el buscador... Els germans, el... Els germans Coen, sí. M'ho vaig passar molt bé, i me'ls vaig tregar una tarda, clar. I per exemple, l'Espir Lloy està... Rera d'una sèrie de 7 capítols de... aquesta ja s'entigra, eh? Hermanos de Sangre, Van of Brothers. Sí. Després de salvar al soldador Rajen, evidentment van fer un pare... van fer Pacífic i Van of Brothers, no? Hermanos de Sangre, sobre la Guerra Mundial, sobre la Campanya del Pacífic i sobre la Campanya d'Europa amb el desembarcament d'un urban dia que comença. I la veritat és que és clar... Era excel·lent. És a dir, la producció era... era... era... Abassagadora. És a dir, la posada en escena, no? Bé, el cas de Van of Brothers seria un cas tot ell perfecte. Sublim, no?, en el sentit que els 7 capítols funcionen perfectíssimament. I ja està Netflix, ara? Van of Brothers, en alguna d'aquestes, segur que la trobes. Ja és antiga, eh? Però, a mi el que m'empipa de la sèrie és ara, és que veig que hi ha molta... molta... cosa, molta palla. És a dir, et fan 10 capítols, però hi ha com 2 o 3 capítols... Que te'ls podries saltar. Que no passa absolutament res, o que el desenvolupament narratiu... És similar. I, per tant, això és que és una estafa. S'ha convertit en l'element de... de consum. I em preocupa una altra cosa, no?, és que, clar, com que s'ha posat de moda el consum de sèries, i tothom sembla que ha de veure aquesta sèrie de més enllà. Perquè, si no, no estàs a la paix. La gent no veu que... és un lladre de temps. És un lladre de temps de primer magnitud. La gent no llegeix. No, clar. Això no feixes el mòbil, ja. S'ha de fer un... ha d'existir crític de sèries amb un selfie, el tratge, almenys per la gent que pretén veure en algunes, però no aquella selva. Perquè és una autèntica selva. És una selva. Hi ha una cosa, també, que, en el cas dels germans Coen, em sembla molt emprenyadora. Aquestes són les de buscar perquè jo m'ho t'agrada. És que van fer la balada de Bàster Esquerra. Aquesta. Això és una pel·lícula. Això és una pel·lícula de 6 històries. No, és una pel·lícula. Són històries. La van passar a Barcelona Film Fest. Exacte. Però si vas a Netflix trobes... Sí, sí, no, efectivament. Jo la vaig trobar a Netflix. És una pel·lícula d'un parell d'hores. No ho sabia que era una pel·lícula. 4 o 5 històries extraordinàries. No totes. Alguna és molt bona. Jo m'ho vaig passar molt bé. 3 històries que són interessants. Però les altres en semblen força de farcita. Tampoc és allò que sigui la gran pel·lícula. Jo he llevat de dues. Jo pensava que era directament... Directament per Netflix. Sí, sí, efectivament. Aquest és el tema. Per exemple, Martínez Corsese està a punt d'estrenar... D'acabar. Martínez Corsese està a punt d'estrenar una pel·lícula sobre Jofa de Nau, el personatge... Estem sobre el tema. Perdona, dir-vos que la setmana que ve estarà aquí el pintor Pablo Maeso, que ens vindrà a parlar de pintura. De pintura què? Simplement dir que aquesta pel·lícula s'estrenarà al Cines i després d'un mes, és de les més llargues que trigaran més, es començarà a passar per Netflix, com Roma. Bueno, Roma es va estrenar abans. El mateix, l'irlandès es diu, amb el Robert de Niro i el Pacino sobre Jofa, el personatge del sindicalista aquest, famós, de la pel·lícula, recordem-ho. Però jo crec que tot això transbalse l'aficionat. Bé, és clar, perquè a les hores qui tenen... Doncs ja me la voré a casa, que ets d'anar al cinema. I, per tant, jo crec que les sales de cinema conclusió, i per acabar, hi tinguem. Sí, perquè sí. Malauradament, perquè, evidentment, jo soc un dels que està a favor de les sales de cinema. Jo també, jo també. Però, amb aquesta dècada, que ens sentem ja, la dècada dels 20,