A l'escoltes, ràdio d'esper, Sintonitzes, ràdio d'esper, La ràdio de Sant Just, Durant de 8.1 Ràdio d'esper, Durant de 8.1 Ràdio d'esper, Durant de 8.1 Cinema sense condicions Sintonitzes, Durant de 8.1 Ràdio d'esper, Durant de 8.1 Ràdio d'esper, Durant de 8.1 Ràdio d'esper, Durant de 8.1 Hauríem convidat que sigui avui el que estreni el programa i que comenci per explicar el seu... Ja no parlarem de res més, ja veuràs. Què t'hi jugues? No, no, no, no, no crec. Jo, per exemple, us vull parlar de l'Elia Cácero. O sigui, que en un moment després, us volia parlar d'un director important, prengui-ho del cinema de la infraestructura de la llibertat mundial, que és l'Elia Cácero. Avui començaràs tu i acabaràs llavors. Perquè, bueno... No, no, el tema que havies d'acabar, que era molt interessant i va quedar tallat, doncs era el de l'animació per adults. El que passa és que avui hem portat un tema també força interessant, que si em permeteu, ens trasladarem amb aquest, perquè a més a més, em sembla que necessitaré la vostra ajuda, perquè jo pensava que... Que era fàcil? Fàcil i no ho és. Per sort, em sembla que fins i tot alguna de les novetats que comentarem després està relacionada amb el tema justament que us proposo avui, que és el cinema, el cine i el medi ambient. Molt bé, a part d'això parlarem de les pel·lícules que visc, que jo he vist l'última de Sant Jimú, per tant, per cert, ja ho dic, i bé, però comencem, ja vols, perquè ja m'he fet una embolicia. Començo, doncs... La meva proposta avui era parlar del tema del cinema i el medi ambient. I ara sembla que, en principi, el tema no és complicat, perquè el medi ambient és sempre una font potencial i ara temes interessants. Es poden desenvolupar històries molt interessants relacionades amb el medi ambient, però la veritat és que moltes de les pel·lícules que veig o amb llibres o per internet que les relacionen amb el medi ambient, la veritat, jo no ho sé dir una relació molt clara. És veritat que són històries relacionades amb la natura, però que tinguin una certa implicació ambiental, un missatge relacionat amb el medi ambient o amb la relació amb la natura, des del punt de vista antropològic, tampoc no n'hi han tantes. Aleshores jo he fet una selecció i abans comentava micro-tancat que tinc la sensació que m'han deixat alguna cosa important. No sé per què, però ja m'ajudareu i em donaré un cop de mà. Ho provarem, com a mínim. Internet. Ja estic peclejant. Jo tinc dues pensades, però a veure si coincideixen amb les que tu tens. Jo la primera que us portava, i vaig per ordre cronològic, clar, pel·lícules de... Del cinema mud. Del cinema mud, que parlin de medi ambient, tampoc no n'hi ha massa. Després, tampoc fins als anys 50, la veritat és que pel·lícula sobre medi ambient, jo no n'he trobat. No ens preocupava, això encara. No ens preocupava. I el que va ser que arribar als anys 70, 80, que realment hi ha hagut una explosió de pel·lícules relacionades amb el tema. Però jo, la primera que us vull citar, perquè em sembla que és una pel·lícula pionera, i el Joan em sembla que està d'acord amb mi, perquè... Em va semblar extraordinari. Ja l'hi has ensenyat. No ho he pogut evitar. No estem amb avantatge, avui, no sé. La pel·lícula és Nanuc l'esquimal, que és una pel·lícula de 1922. És una pel·lícula que en certa manera és un documental, en certa manera no ho és, és un entremig, jo diria, que a més a més és una pel·lícula pionera, perquè és la primera que retrata la vida d'un personatge des d'un punt de vista antropològic. És una pel·lícula d'un evident interès antropològic, i que justament retrata, o intenta retrata la relació de la vida d'aquest Nanuc, de l'esquimal, però també la seva relació amb el entorn, que és molt difícil i dura. Jo penso que aquesta la podríem posar com a primera. És una referència importantíssima, i el director Robert Flaherty, que és una referència d'això, del cinema d'aquesta època, com tu dius molt bé, semi-documentari, si que havia fet també coses amb Murnau, com Tabú, és un director de les importants, i que moltes vegades no es tenen compte, així que m'encanta també aquesta referència. Doncs agafem força i fem un salt fins a l'any 1958. Passen moltes coses entre mig, però en 1958 trobem una pel·lícula que no és de les més que una duda, és d'un director famós, que és en Nicolás Rey, que es diu Muerte en los Pantanos, que és Gwinn, A Cross the Everglades, el títol original. És una pel·lícula que va sobre un funcionari que està destinat a protegir un assaus de la zona florida, i que xoca amb l'activitat d'uns caçadors que es dediquen a matar ocells per usos comercials. És una de les primeres pel·lícules que tracta aquest tema de la protecció de la natura d'una manera tan evident. Si no recordo, és l'última que va dirigir aquest director, ho va fer de molt gran, i jo crec que destaca en aquest sentit la sensibilitat que sempre va tenir aquest director per estar en el candel, perquè segurament aquesta és l'època en què es va iniciar l'interès mundial. I amb Nicolás Rey va saber captar-ho. Sí, jo penso que sí. Van començar aquí, però després... Aquí jo tinc un gran buit, del 1958 al 70, jo tinc un gran buit, que si vosaltres em podeu ajudar a enplanar-lo, però jo no he trobat cap pel·lícula que d'una manera manifesta i clara. Sembla que la teva... Jo no recordo cap. Jo crec que les preocupacions, en aquella època, anaven per una altra banda. Però el mid-1972 es fa una pel·lícula que a mi m'agrada molt. És una pel·lícula de ciència ficció, la podríem catalogar com a tal. Tot i que jo penso que sobretot té un missatge mediambientalista, molt clar, que és una pel·lícula que es diu Naves Misteriosas, que està dirigida per en Douglas Trumbull, i és una pel·lícula... Com sempre, el títol li canvien totalment, perquè el títol original era Silent Running. Naves Misteriosas és una pel·lícula de ciència ficció que té diverses virtuts. Una d'elles és tractar el tema de la protecció de la natura des d'un enfoc molt, molt diferent. Per als que no l'heu vist la pel·lícula, els uents que potser no l'heu vist, és una pel·lícula de ciència ficció, en la qual se suposa que els últims vestigis de natura, i especialment del món vegetal, que queden en comptes d'estar a la Terra, que està totalment urbanitzada i modificada, estan a l'espai, amb unes naus que giren al voltant del sol, i allà es conserven les últimes restes de la natura. Fins que un dia arriba el missatge a la Terra, amb l'ordre de destruir-ho tot i de que les naus tornin cap a la Terra. I aquí s'inigideu conflicte, perquè n'hi ha alguns que estan disposats a fer-ho, d'això dels encarregats a les naus, però n'hi ha alguns que no. I per què aquest títol original de Siren Rannin cursa, perquè reconec que no l'he vista, m'interessa moltíssim el que estàs dient, vull dir, que la portaré cursa silenciosa, te'n recordes per què pot venir? No acabo d'entendre, perquè no recordo, ara fa molts anys que la vaig veure, no recordo exactament en quina relació té amb la trama. Quan es persegueixen les naus, potser? No penseu que és una pel·lícula d'acció, en el sentit de l'acció que avui en dia estem acostumats. És una pel·lícula en la qual, evidentment, hi ha uns moments d'acció, perquè hi ha uns enfrontaments molt cruz, que acaben de ser assassinats. Però jo penso que es deu de referir l'orbitatge de les naus al voltant del sol en silenci, perquè al final són els últims vestigis vegetals. Hi ha una cosa de la pel·lícula que a mi em va agradar molt, i és que un missatge final, perquè la pel·lícula situa el conflicte en què la humanitat ja no necessita la natura. Però hi ha un dels responsables de la nau que decideix que allò val la pena conservar-ho. Per què? Ja no per una qüestió d'utilitat, sinó per una qüestió d'amor a la vida, de relació d'airebé espiritual amb aquells altres... El respecte podien dir. O física, també. O física, també. Les dues coses es barregen, però és un missatge que la natura no... l'hem de separar d'allò de ciència sútil o no s'ensútil. La natura té el valor per si mateix. I des d'un punt de vista filosòfic o ètic, és una pel·lícula que trenca una mica alguns esquemes. I a més a més té una aportació interessant, i és que els mateixos persones que van treballar amb els efectes especials de aquesta pel·lícula són els que després agafaria els George Lucas per la guerra dels galàxies. Aquesta pel·lícula va innovar bastant amb temes d'efectes especials, i és una de les grans aportacions, també, si voleu, d'aquesta pel·lícula. És un relat de la Simov, que em recorda molt el que estàs dient tu, i que també pinta aquesta mateixa situació en què, com tu dius, el home ja no necessita la natura, i, bueno, simplement ens ho carreguem tot, doncs fa falta, i llavors, a través d'unes píndules, ens alimentem amb allò, píndules que tenen tota l'aportació que necessitem de nutrients. Sí, però no siguem elementals, a veure. És una distopia possible, vull dir que planteja la Simov, igual que aquesta pel·lícula ens fa reflexionar. Això que comentes em permet donar al sala la següent pel·lícula que us volia aportar, que era Soylent Green, que és una pel·lícula de ciència ficció, també, bastant tremendista, perquè s'enllaula un futur molt negre per la de la humanitat, en el qual hi ha una superpoblació tan gran que, realment, els recursos s'acaben, i s'acaben de tal manera que la gent només es pot alimentar amb unes galetes, que, en teories, estan fetes de soja i llenties. En teoria. I no podem explicar més, perquè, si no, trenquem aquí. L'encant misteri, no? Ara un moment, però ens podem imaginar, tothom que no l'hagi vist, jo crec, i fan una referència a aquesta pel·lícula. Jo penso que força interessant en aquesta història de les núvols, fan una referència directa. Primer, així com lateral, una miqueta, no se sap ben bé què refereixen, i després, directament, doncs passen, pràcticament igual, que el que tu no vols dir, què passa en aquesta pel·lícula, però ja no exactament amb el mateix component, sinó amb un de molt similar, una referència a força maca. La pel·lícula està dirigida per en Richard Fleischer, i participava com a protagonista en Charlton Heston, que és una de les poques pel·lícules que a mi el Charlton Heston m'ha agradat com actor, o sigui, justament amb aquesta. De les poques, sí. La marabunta és l'altra. La marabunta, potser, i fins i tot, venur-se a tot estirar, però no és un dels actors que a mi em provoquen més devoció. I després també hi ha el grandíssim, que a mi m'agrada molt, el Edward R. Robinson, com un dels protagonistes, també. I després ja passem a una altra pel·lícula, aquesta sobre l'engrine, és del 1979. Doncs el mateix any es va fer una pel·lícula que es titulava La Síndrome de Xina, que a més a més és una pel·lícula molt interessant, perquè va ser premonitòria de moltes de les coses que han anat passant després. Era una pel·lícula que tractava sobre un accident nucleàctric. Amb la gent fonda, l'actònom en recorda. Era el fill de l'acció Douglas, no? El Michael Douglas. És veritat, és veritat. I un inconvençorable Jack Lemont. És veritat. Aquella interpretació que fa és de fet que em sembla que li van donar l'Òscar. Ell és el cap tècnic de la central nuclear, si no recordo malament. Ell és el cap tècnic d'una central nuclear que pateix un episodi que està a punt d'acabar amb accident, però que s'aconsegueix controlar. I és un home honest. I es preocupa per això que està passant, mentre que els responsables, els executius de la companyia elèctrica responsable de la central nuclear el que intenten és tapar-ho tot. Llavors, aquí hi ha un conflicte amb persecucions inclòses. Després de la reina demostrat que passava d'aquesta manera, perquè en molts casos ha hagut aquest conflicte. Exacte. Justament, és això el que és premonitori. Diréu que faig un gramàs amb aquesta pel·lícula, però l'heu vista amb consta que Jaume també, a l'altre dels núvols també es fa una referència a aquesta història. Una dels episodis, doncs també és la història d'una periodista que va a la recerca d'això, de què està passant en una central nuclear, que pels anys 50. I jo diria que directament és una referència a la síndrome de la Xina. Perquè, bueno, és que a l'altre dels núvols té això, una pel·lícula que si t'agrada ve, si no t'agrada, doncs surt corrent de la història, perquè està fet d'una manera molt complexa, però fixeu-vos, que amb històries, a més a més, relacionades amb el mèdia ambient, aquesta pel·lícula està molt ficada, perquè té molt de spiritual, la pel·lícula a l'altre dels núvols. Potser massa i tot. Han fet un gramassa en el sentit de voler explicar tantes coses, però, bueno, agafen històries de la ciència ficció. I una de les coses interessant que estàs dient, Andreu, és que és la ciència ficció el que parla d'aquests temes. Sí, moltes vegades sí. Moltes vegades sí. I si no és la ciència ficció, a vegades és la fantàcia, com veurem després, però sí. La veritat és que, normalment, són aquest tipus de pel·lícules. I després, el 1982 es va fer una pel·lícula de nom, una mica difícil de pronunciar, perquè molta gent l'ha catalogat com un documental, però jo no ho veig així. És una pel·lícula dirigida per en Gopfri Regio, que es diu Koyanits Gatsi. Sí. És una pel·lícula que sembla un documental, perquè és una pel·lícula sense història, és un seguit d'imatges, que contraposa les imatges del món modern, de l'home dins del món modern, amb tots els seus accessos, perdoneu, amb les imatges del món de l'home, que està més vinculat a la natura. Doncs ja es barregen imatges de ciutats, de grans ciutats, de velocitats enormes, grans produccions de tot, produccions d'avions, de cotxes i de tot, amb imatges d'índios de l'Amazones, amb imatges de gent que viu a l'Àfrica, d'aborígens d'Australia. I amb música d'en Philip Glass, que a mi és un compositor que personalment m'agrada a força, i la barreja d'imatges i música, la veritat és que a mi em va resultar hypnotitzant. Jo he vist, en alguns llocs que a uns, la qualifica en gairebé de pel·lícula budista, per la manera com fa de provocar una reflexió sobre un tema que seria aquest, la nostra relació amb la natura. I després tampoc no m'he volgut oblidar una pel·lícula, i quan era nano i la vaig veure em va causar molta impressió. Tot i que no és una pel·lícula de cine, és una TV-Movie, però que està feta per un director, que és en Nicolas Mayer, que és un director força conecut, que es diu El dia después, que és també una pel·lícula tremendista, en el sentit de que parla d'una guerra nuclear. L'interessant d'aquesta pel·lícula, que van setar gairebé un subgènere... Sí, que van copiar molt. No només parla de la guerra nuclear amb si, sinó de les conseqüències. El que passa després, el llibert nuclear, etcètera, etcètera, i això la fa una mica especial, en el sentit que es preocupa de la guerra nuclear, i les conseqüències m'han dit ambientals. Però aquesta perdona és d'animació. No, no, no. És una pel·lícula dels actors que hi van participar, eren Jason Roberts, la Jopet William, que va ser activa en Gutenberg, i era una pel·lícula amb persones, i parlaven, o sigui, des de l'opta... Sí, sí, i la van passar per televisió. El que passa és que aquesta no és de les que repeteixen. És curiós, això. Aquesta va quedar una mica oblidada. Va ser un punt d'inflexió. Ha quedat oblidada, aquesta pel·lícula. Sí, però jo no me n'he oblidat, no me n'hi has fet pensar. Jo crec que a tots ens va impressionar molt, aquella pel·lícula. Sí. Les pel·lícules que s'havien fet fins al llavors sobre la guerra nuclear, parlaven de la guerra nuclear, però no de les conseqüències. Aquella en parlava i en parlava molt seriosament, i, a més, d'una manera molt documentada. Doncs perdoneu, perquè és que jo recordava, i, efectivament, no he consultat a internet, hi ha una pel·lícula d'animació, que es diu exactament igual, com a mínim, el títol traduit, el dia després, i parla també d'una cosa similar, que és dels dies després d'una guerra nuclear. Ah, potser que hi hagués una pel·lícula... I llavors jo... Sí, però la bona és la que diu ella. Aquesta del·lícula, bueno, no sé si ho visc l'altra. Jo la recordo, és una pel·lícula molt potent, es poden comparar, si s'ha vist una pel·lícula, que es la van passar a part televisió, que a mi em va quedar molt gravada les escenes dures, molt tristes, una fotografia, no és fotografia, perdona, unes imatges, una animació completament desoladora, i me'n recordo que en el moment es va impactar molt. També jo diria que es va passar a part televisió, i jo me'n recordo que es es trenés. Jo me'n recordo que es va fer després d'aquesta, es van fer diverses pel·lícules, TV-movies, i es va fer una pel·lícula de buixos animats, que es deia Quan Dolbiento Sopla, Bueno, When the Wind Blows, que anava sobre una parella d'ancients, que tenien una vida molt... Sí, sí, sí, doncs potser ho estigueu equivocant amb això, em sembla que sí. Podria ser aquesta, que tenien una vida molt senzilla, campestra i tal, i de sobte, un dia hi ha una guerra nuclear, que s'ensenya com la radioactivitat, el diver que segueix a la guerra nuclear, destrossa la vida idílica d'aquesta parella d'ancients. Jo estava confonent, tens tota la raó. Podria ser. Sí, sí, és aquí. Jo crec que s'ha trucat dos punts molt interessants. Un més, un d'ells és precisament això que dius, les conseqüències de... Ja no potser no tant d'una guerra nuclear, perquè això semblaria que els homes hem arribat a interpretar-ho com anar fàstic i tal, però sí un accident nuclear, que és el que hem vist i el que planteja en algunes d'aquestes pel·lícules. I llavors aquí, és clar, un accident és un accident, pot ser previsible, però també no ens hem d'enganyar la imprevisibilitat de xisteix i pot arribar a passar, no? I llavors l'altre constant que has parlat és també de... Què és el... Com és que s'han fet poques pel·lícules que parlin del medi ambient, no? Com si no ens preocupés, com si ens ocupés més el temps amb crear una situació favorable. O sigui, encara avui amb la crisi, tot el que tenim, es parla, diu, preservar la societat del benestar. Llavors, esclar, dius, caram, quin contrast més gran no és aquest, oi? Jo crec que de totes les que has dit i per alimentar tot això, jo parlaria de quatre que per mi són molt interessants. Quan d'Orge la marebunta, jo crec que és molt... Perquè és clar, no és que estiguis pensant en el medi ambient, sinó que tu has creat com el que deies precisament quan has parlat de la nau aquesta que ja no necessitem el verd, però el volem conservar perquè sí, no? Doncs la marebunta s'ha creat, com una mena de paradís allà, un senyor que ha tingut una capacitat, és igual com ho ha fet. Vull dir, ara no et trobo d'aquests detalls. I de cop i volta allò arriba la natura, que no és ni molt menys l'inconvenient, sinó la mateixa dinàmica de la natura, el medi ambient, i ho fa tot pols, en definitiva, unes formigues. Jo penso que això és molt bo, també, que ho tinguem en present. Què tal, Carles? Hola, Carles. Ho estem tots avui. Hola, Carles. Foto, foto. L'altre pel·lícula, com a conseqüència d'allò, és el planet de les cimis. Aquesta no la podem oblidar. Aquella pel·lícula ens va flipar, perquè dic que això pot passar, i a més a més estarem governats o dominats per un cimis que et vés a saber per on hauran agafat. Ja sabem que és una invenció, però molt interessant. I després jo crec que aquesta, una de les que reuneix tot, de la manera més curada i senzilla, és el d'Ersos Salà del senyor Cruzaba, que és impressionant, de la manera que lliga la modernitat, la investigació, a veure on tastem, que podem fer per tal que serien aquells militars, i aquell home que senzillament ha nascut allà. Viu allà i es morirà allà. Aquesta és la situació de manera sostenible, que és l'altra concepte. Precisament dos documentals que lliguen molt. La veritat és que a mi m'hauria costat molt, i jo m'estranya, Joan, que el teu veí digui que li agrada tant les exposicions del nostre amic Andreu, perquè tots ens queden bocades. Està molt bé. Boníssima. A veure, veritablement, era difícil trobar pel·lícules de ficció. Tinc dues de documentals, que no sé si us sonaran, però què van per aquí? La ficció esclossament. Buscava el medi ambient. Hi ha dues que són força recents, que, si no les coneixeu, us la recomano, perquè les dues són interessants, cinematogràficament estan molt ben fetes, entretenen moltíssim. Un es diu comprar, tirar, comprar. Diu així, que és d'una noia alemanya, que parla perfectament al castellà, que parla a ella amb el Xerada, de Radio Samboy, perquè es va fer una exposició a la biblioteca, de Don Edditser, el nom ara no me'n recordo, i que parla del concepte aquest de la caducitat forçada. Ara no me'n recordo, té un nom una mica més complicat, però no em surt a la mateixa, i si de allò us ho diré després. El fet que els productes que ara es fabricen ja estan dissenyats, perquè tinguin una edat de caducitat concreta. Caducitat programada. Upsolescència. Programada, o una cosa així, se li diu. I està comprovat, i ella, per si no estava prou clar, ho mira i ho comprova a partir d'una impressora, a partir d'una sèrie de coses que tenen un xip preparat, perquè peti, i deixi de funcionar. Si això ens sembla una cosa terrible, no tenien en compte que si no fos així, les coses durarien mil anys, ningú no complaria, i el sistema capitalista se n'aniria, i el capitalista és qualsevol altre, m'imagino. Perquè, clar, el sistema depèn de que es vagin... Eh, ja ho m'haig d'agradar. De què? De que... Bueno, el sistema depèn de que nosaltres anem... M'estic massa contundent. Anem consumint. Bueno, no tenim cap alternativa al fet d'anar produint, però bueno, no, busquem-la, busquem-la, jo estic d'acord. I en aquesta pel·lícula deixa molt clar això, que l'acumulació de les residus està donada pel fet aquest, de petar en un moment determinat, de destrossar i de continuar canviant les coses. Llavors, ordinadors, pressores, bombeta... Hi ha una petita anècdota a la pel·lícula que a mi em va semblar deliciosa, i és una bombeta que es va fabricar fa ara, pràcticament 90 anys, i es manté allà intacte. I aquella bombeta, doncs, hauria pogut fabricar-se en sèrie, però es va decidir que no. Perquè llavors, quina mena de negocis podria haver fet amb les bombetes? Si tu compres una bombeta i et dura durant generacions, en comptes de passar de pares a fics les hipoteques, és el que es fa ara, es passarien les bombetes. Clar, llavors, quina mena de sentit tindria això? Ja no es fa això. No, no, no, és que es va decidir no fer-ho, també es va decidir que no podia ser així. No és que no es fes, sinó que la indústria va dir que no, i va obligar fins i tot el govern dels Estats Units en aquells moments i de governs europeus a desregularitzar-ho i a fer-ho d'aquesta manera. Un altre invent així són les mitges, es van fabricar unes mitges que ja estaven mai, però el mateix. Llavors, quin negoci hi havia aquí? I es van fer que les empreses, una empresa de mitges, que no me'n recordo, la que era pionida d'això, fes els químics de l'empresa, fessin un producte, una combinació, que sí, que es desgasteix, que es fessin les habituals i famoses carreras, que no sé com es diu en català, de les mitges, i que és el que sí, d'anar canviant continuament. I un altre pel·lícula, aquesta és preciosa en aquest sentit, és duríssima també perquè te n'adones, ja has de reconèixer que les dues funcionen així, però no és una cosa discutible, és que està muntat així. I un altre pel·lícula que també em va resultar molt impactant i molt interessant, és una pel·lícula que es diu La Gran Estafa Global, i que t'explica de quina manera, fins i tot, els científics estan manipulats per tot, vull dir, per l'economia global, per la geopolítica global. És americana, aquesta pel·lícula? No me'n recordo, és britànica, si no recordo malament, s'hauria de mirar. És una pel·lícula en la qual hi ha tota una sèrie de científics que intenten demostrar al públic que la qüestió que l'escalfament global ve donat per el consum humà i per tot allò que es va parlar de l'emició d'una sèrie de contaminants i que es continua parlant de cotxes, tot això no és cert. No hi ha una relació, una correlació, que es diu una miqueta científicament, entre l'emició humana de gasos i l'escalfament a partir del cobriment del CO2 i tot això que se met. Ells demostren o intenten demostrar i donen totes les dades que estem acostumats a rebre, però al contrari, i fins i tot hi ha algun científic que protesta que ha estat amunt per una sèrie d'empreses i de persones. Per tant, et crea una situació molt curiosa. En relació més o menys al que tu deies jaume de la situació que és tan la qual, el que deies quan roge la mar avonta, que nosaltres podem fer moltes previsions i podem fins i tot considerar que la natura és d'una manera, però en realitat no té per què ser així. I, de fet, ho relacionen al tema en aquesta partícula, i és molt impressionant i ens fa dubtar una mica el fet que, veritablement, pugui ser així, el fet que ho relacionen amb l'intent que els països han de desenvolupament des de fa poc temps doncs hi ha interessos perquè no ens puguin desenvolupar llavors hi hagi una regulació molt forta que no hi hagués empreses. Per exemple, a l'estat d'unit no l'interessaria que la Xina, doncs, arribés endavant en tot el seu pla d'industrialització. Llavors posen tota una sèrie de quotas, de mínims, per no poder que són els primers que no compleixen els protocols de Kyoto, etc. Però fan que els altres ho compleixin i, bueno, és una pel·lícula també interessant en aquest sentit. Però les dues són més o menys documental. Jo crec que ja haurien de deixar de parlar del documental. El documental no existeix, directament. Jo he intentat fugir de portar documentals, que n'hi ha molts. I són molt interessants, perquè tots aquests que has esmentat són bons documentals i, a més, molt recomanables de veure. Tu els has vist, aquest, també. Alguns sí. Però realment s'estan fent documentals molt bons en aquest sentit. Jo he intentat portar algunes més aviat de ficció. I llavors, a partir del dia després, ja es van setar tota una sèrie de pel·lícules molt relacionades amb la natura, però, des del punt de vista de la conservació de la selva i tot això, pel·lícules com la selva esmeralda, en John Burman, o Gorilla sent la niebla, de Michael Apte, en el qual sortia Sigurn i Weaver, que també són els actrius que, personalment, a mi m'agraden força. Després, el Terres Díaz de la Dent, que era una pel·lícula feta com els protagonistes Sean Connery i Lorraine Braco, que era una pel·lícula que estava força vera, entretinguda, i plantejar el tema medi ambiental des d'una òptica de thriller i d'investigació, amb un petit misteri, una pel·lícula també força interessant i entretinguda. Descoberta. Ens hem curat i no sabem amb què. Vam buscar a veure d'on surt aquell component que cura una malaltia i, d'alguna manera, en algun moment ens ha preocupat que és el càncer. El remei del càncer resulta que està a la selva, l'han identificat, però no saben quin és l'eserviu que té aquest component, tot un misteri. Després també, Erin Brokowic, una de les pel·lícules en les quals vaig veure la Júlia Roberts i vaig dir, ostres, quina actuació que ha fet més bona. Que bé, no? Però ell va dir que li va fer per ella. Perquè penso que és un dels pares que li ha sortit millor. Era una història real, que li va fer, però tenint en compte... Ella la batteria va demanar... Em sembla que és de l'estomber, no? Sí, el Sodember. Li va criar el guió i llavors li va demanar als guionistes que treballessin pensant que ella la interpretaria. Però la Tria és d'ella. Després també hi ha un altre pel·lícula documental que és un documental sobre l'emigració de les haus. Però que està feta amb uns recursos que inclouen avions, que inclouen fins i tot haus, en els quals els hi afegeixen una càmera per poder-les anar seguint, vull dir, amb uns planos i unes filmacions que fins en aquell moment no s'havien fet, també una pel·lícula entre documental i pel·lícula de ficció. Després hi ha una altra pel·lícula que va d'aquestes de gran superproduccions, el dia de mañana, que aquesta també va causar molt impacte. La veritat és que quan jo la vaig veure, vaig dir, home, si hi ha un canvi climàtic, no crec que sigui amb qüestions d'una setmana. No, està feta amb motius dramatitzadors, clar, que la gent s'adonés, no? Però bueno, està bé, està bé. La pel·lícula, com a mínim, va captar l'atenció de molta gent. No em va desagradar aquesta pel·lícula, no? Després també hi ha una pel·lícula que us l'he posada també, perquè és... és Love Simpson? Sí, sí, l'hi he posat en mitja en vora, home, però és que resulta... No, en parla, en parla. I això és molt significatiu, que quan una sèrie d'èxit que m'ha sigut el Simpson decideixen fer una pel·lícula sobre la sèrie quin tema trien al medi ambient. I és que el problema de la pel·lícula del Simpson que ha de s'empolupe la pel·lícula és justament el medi ambient. Després també hi ha pel·lícules com Avatar, que és una pel·lícula de temàtica ambiental, que justament sembla ser que es van inspirar bastant amb una pel·lícula de buixos animats molt... amb una esquema molt semblant, que es deia Aferngali, que tenia una història molt, molt, molt semblant. I després hi ha dues pel·lícules que a mi... Jo les vaig veure i les vaig trobar molt curioses, que també són d'aquestes pel·lícules que estan entre el documental i la ficció, una és Griz Limán, d'en Werner Ersoch, que és una pel·lícula molt curiosa, molt curiosa, que jo recomano que la gent la vegi, perquè fa poc la van passar per televisió. Sí, la televisió i tot la van passar, sí. I després hi ha una altra ficció, no, és de ficció, està basada en un cas real, que és una pel·lícula que es diu A Fiarruta Salvajes. Del San Ben, extraordinari, una cosa, és molt bona, molt bona. Jo són dues pel·lícules que es recomanen completament. Amb una visió molt curiosa sobre justament la gent que té aquestes ganes de retornar a la natura, i d'alguna manera una mica inconscient es deixen caure a la natura tal com van, i, bueno, això té unes conseqüències. Doncs tenia raó, jaume, que teníem per tot el problema, eh? Jo no. Andreu havia dit que li havia costat trobar pel·lícules, però, vaja, la llista és impressionant, eh? Tenim aquí per mesos i mesos de... N'hi ha algunes que me les he deixat fora, perquè he pensat que ja n'havíem parlat, i des de l'Uzalà, per exemple, és una pel·lícula de temàtica ambiental, però ja l'he comentat el jaume, i jo penso que és una pel·lícula molt bonica. Vinga, acaba el tema de l'altre dia, que va quedar pendent, ja tenim el que va fer. Jo penso que... Deixem-ho. No, jo una pel·lícula, el jaume, ha comentat una pel·lícula que ha vist recentment, no, el jaume? Sí, i és de pesca a la Patacònia. Que justament també toca el tema de medi ambiental. Sí, però des d'un altre vessant, eh? Vull dir, aquí, el que juro que també un paper molt important són els sentiments i les relacions entre les persones. Aquesta és una pel·lícula que ha dirigit aquest senyor que es diu Carlos Sorin, que tothom encanta. Que és un home que fa pel·lícules petites, que s'hi bombor el perro, que sigui tal, no? Bé, i llavors aquí presenta un home que ha tingut una dicció durant una temporada i a partir de la superació de la tal dicció o del propòsit de fer-ho, doncs fa un viatge. I, a més a més, aquest viatge el fa i anir a veure la meva filla, que viu per allà. Es sap l'omnillo, no sé com se diu allò ara, no me'n recordo. Sí, és colòmic, això, eh? I llavors, bé, i paral·lelament, l'home li fa molta gràcia de poder caçar d'això, d'un tauró petit, eh? I no, bé, i se'n va cap allà i tot ha estat tan bé, és tan agradable, no? Estem al marge de tot el que representen les grans transformacions que genera tot el que és la investigació i les produccions, i això que m'has mantat fa una estona. El que fa molta gràcia, precisament, és que la pel·lícula gairebé el seu nos està amb que hi hagi una resposta mínimament positiva d'estima que li poden deparar, doncs, aquells que ell va deixar d'estimar producte de l'addicció que tenia i a veure si pot recuperar-los. Aquesta és la senzillesa del film, i la veritat és que ho deixa absolutament obert, molt elemental, i estem constantment a la natura, vull dir, esclar, que sí, el Marc. Agafen una caloma d'aquestes ràpides, saps, aquestes? Jo, jo. Però impressionant, una cosa molt... De manera similar a aquesta ens l'havíem deixat, i jo crec que Andreu i Sileu Vista estaré d'acord, que també té molt a veure amb el medi ambient curiosament, i també és una història molt senzilla d'un director que no ho és normalment, és una història verdadera, del David Lynch, que és un home que va a veure recuperar l'amistat amb el seu germà. El germà que va amb la segadora. Va amb la segadora. I a més a més hi ha la sena més David Lynch niana de la pel·lícula, en la qual una conductora ha trupellat un cèrgul. I la dona diu, però, doncs, surten aquests animals. Clar, perquè ha trupellat ja uns quants, cada setmana diu que li passa alguna vegada. I l'home continua l'espècie humana estranyada de que hi hagi més coses, en el món, a part de nosaltres mateixos. Que no sembla el David Lynch, és una pel·lícula que no està amb la línia. Perquè és un guió de la seva dona. És el que dona li va demanar de fer la pel·lícula i tal, i ell va dir que sí. I el guió és molt bo, però no té estil David, i si tu la velles, no diries mai que es trepa. És una altra cosa, una cosa diferent. De tota manera, la pregunta aquesta d'on surten aquests animals, és com aquella orella de ballut blau, saps? Hi ha un comencem a entrar per allà, i d'on ha sortit aquella orella? Com ha anat a parar allà? Clar, perquè en definitiva també hi ha posat la mà amb el guió, no? Però les històries, veu originàriament, era una demanda de les seves dones, de la pel·lícula. Està molt bé, aquesta pel·lícula, sí. Vinga, no deixem que ho saps, que havien dit que faríem, i acabem amb l'espai d'animació, que un parell de pel·lícules, no sé si o potser no ho tens a veure... Ara mateix, ara mateix, potser no... M'agafes... Sí que ho saps comentar de pel·lícules d'animació, destinades als adults, que n'hi ha... Però això ja ho heu comentat en programes anteriors, que hi ha algunes pel·lícules, per exemple, Ponyo de la Cantilat, Princesa Mononoke, de la Valle del Vent, que són pel·lícules... Molt a veure amb el tema d'avui, sí. ...d'animació, dels estudis Ghibli, que n'hem parlat alguna vegada aquí, que estan molt relacionades amb el tema medi ambiental, i després que hi ha un Disney i Pixar, s'hi han fixat molt en això, que les pel·lícules s'han de fer pels nens, però també s'han de fer pels adults. Hi ha una pel·lícula que es diu Wally, que és una pel·lícula sobre un robot que queda a la terra, i que és, diguem, l'últim... Per mi millor que UP. Possiblement, possiblement. No sé, jo dubto, jo dubto. Jo també, però aquella m'agrada més. Perquè és també de medi ambient, és una mica quan ha arribat la conseqüència, que la màquina no salva res. Exacte, sí, sí. UP també és una gran pel·lícula, les dues tenen... És més tova, l'altra la trobo més... Sí, sí, sí. La setmana passada crec que va ser d'un baixir, que va quedar a part parlar-ne, però després ho vam dir, pel·lícula extraordinària, i Persepoli també és una altra història per a adults, i que és una excel·lent pel·lícula. Però que són diferents, són una altra. Sí, sí, però per tancar una miqueta de tot el que deia, ja aniran sortint altres vegades. Què voleu que fem? Tenim dues coses pendents. El parlador de les estrelles o el parlador de l'hiacà? No, no, jo ho tinc clar, si us sembla. Jo he començat pel final, ara aniríem per la segona part, Elia Cazen, que si no parlem avui, a veure, Joan, t'agafarà un moviment d'acord. No, m'agrada que sí. No, a veure, Elia Cazen, jo penso que és un gran endirector de cinema, i sí que m'agradaria, doncs que crec que fos els 10 o 12 minuts que queden, 14 coses. Va néixer a l'acessària de la Cappadocia, que és un poblet que, en aquella època, per tenir l'Imperio Tomà, i que actualment forma part de Turquia, era fill d'un comerciant de catifes, de manera que formava part de la minoria amb llengua grega i religió cristiana d'aquella zona, aquella comarca. Quan només té dos anys, la seva família abandona el país natal i estàs allà de Berlín, però després d'una breu estada a la capital alemanya, decideixen emigrar als Estats Units, concretament a Nova York, quan ell té 4 anys. El Nova York, el seu pare, munta un negoci d'alfombres que li va molt bé, aconsegueix enrequir-se ràpidament, el que li permet donar una bona educació en el seu fill. Llavors hi ha una pospeida enorme fins al crac del 29, i quan arriba la crisi del 29, el negoci del pare s'enfonsa i coincideix amb l'època en què ell ingressa a l'Unitat de Yale, perquè ell sabe molt el tema de la dramàtica i vol fer un curs de... de la dramàtica, pagant-se en aquesta època els estudis ell mateix, treballant com a porter d'un edifici durant les nits. També en aquesta època, quan s'incorpora el grup cíatre, una formació que entenia l'ara cènic d'una forma més innovadora i experimental, i amb el grup cíatre, porta a la escena diversos autors del moment, en particular dues obres que eren molt famoses en aquest moment del Henry Miller, que és la mort d'un viatjant i després de la caiguda. Havia-te revelat dins del grup aquest, com un dels directors més innovadors de tots, pel que el 1943 ja rep el diversos premis de la crítica de l'època, per la seva posada en escena en el teatre. Parlem de la direcció teatral, comença a fer les primeres assajos en el món del cinematogràfic, primer comença per dirigir uns quants curs, i el 1944 dirigeix el seu primer llarg matratge, que es diu Llassos Humans, que es caracteriza com serà, segurament, totes les primeres pel·lícules per ser dramas realistes de denúncia social. Però el primer èxit important és que arriba després de fer aquesta, el Justícia i Mar de Llerba, i es diu Gentleman's Agreement, que és un irònic títol amb anglès, que es podia traduir per pacte de cabellers, irònic perquè és molt més adequat, en explicarem per què, que el títol que li van posar en aquesta llar, que era la Barrera Invisible. Aquesta pel·lícula va significar, per ell, el primer Òscar, com a millor director, i com no la coneixia, aquest matí li vista. No l'havia vista en el seu moment. La tens, doncs la mires. És també un drama realista de denúncia social, que critica... Que és la de la Peste, no? No, aquella es diu Pànic en les calles. Aquesta és una cosa curiosa. És una cosa... Entenc que li haguessin l'Òscar en el moment. És curiosa perquè és una denúncia social que critica els prejudicis contra els joveus que hi havia en aquell moment a l'Amèrica del Nord, dels Estats Units. S'ha d'entendre. És una pel·lícula interpretada per l'Egori Pec i la Dorot i Maguer, que mostra i critica el pacte no escrit d'aquí, això de pacte entre cabellers, el pacte no escrit de les classes altes nord-americanes en contra dels joveus. Suposo que això venia, ja abans de la Segona Guerra Mundial, de l'accessa de la situació que va suposar Hitler amb aquesta política, i que suposo que va quedar alguns recolzes, algunes coses d'aquestes, de la societat nord-americana. Llavors, la pel·lícula combat això i ho fa, evidentment, amb molt d'èxit, ho fa amb molta gran eficàcia. No és una pel·lícula mestra, no és una de les millors pel·lícules d'ell, però, bueno, també estem en el 47, dos anys després de la Segona Guerra Mundial, i que, clar, tampoc... Les coses que farà més voles es farà posteriorment. Amb el Gregor i Pec, aquesta pel·lícula. El Gregor i Pec, sí, sí. I està molt jove i molt bé, és a dir, realment fa pensar una mica que és un escriptor que li demana que faci una sèrie d'esquerits a un diari i que, a més a més, va amb el seu fill de Nova York, elles de Florida, i hi ha totes les incidències que impliquen el nano i la seva parella amb tot això dels joveus. Durant els anys 40 i anys 50, tant en el cine com en el teatre, la solidesa de Elia Cazan es va consolidant, i, en alguna mesura, perquè a elles lliga els grans dramaturgs i els grans escriptors que ell aprecia la valora o té reconeixement per ells. Per exemple, treballa molt, i es veu amb els tècnics i Williams, fa un trambi a la seva primera, el teatre, i després el passa al cinema. O Baby Doll fa de l'art turmí d'aquestes dues obres que hem espantat, que són molt bones. Del William Ench, que és el mateix escriptor que havia fet pícnic, que tant ens agrada en aquí l'hem comentat moltes vegades, fa esplentona en la hierba, del Paul Ortsbond fa Río Salvaje i del John Steinbeck, una a l'Este de l'Edent, que és una extraordinària pel·lícula que ningú no l'ha vist recentment, jo recomano que la vegi, perquè mentre algunes com aquesta que he vist avui, notes que el temps ha passat i que algunes coses avui dia no col·larien també a l'Este de l'Edent, que va suposar el James Dean, és una estrella de pel·lícula que es manté perfectament i no ha passat de moda. Tot això li porta, aquest ser de pel·lícules que fa en aquest moment, li porta constants èxits en els cenaris norteamericans i també en les pantalles, i és també en aquesta època, quan li porta a fundar, amb l'I. Strasberg, el famós actor d'estudi, que tindrà una influència decisiva en el teatre norteamericà i del que vol, d'aquesta escola, van sortir actors de la talla de Marlon Brando, Montgomery Clips, i el mateix, es diu que el mateix James Dean també va ser un mica encomanat per aquesta escola. Va seguir fent pel·lícules, 49 a Pinguí, el 50 fa Pánico en les calles, en el 51, la versió cinematogràfica d'un trampelló de l'Audiació, que ja havia sigut un èxit en el teatre. I el Viva Zapat és de després? El Viva Zapat és de després, de l'any 52. I penso, jo, honestament, que l'època més bona que té a l'Elia Cazan, comença precisament després d'un trampelló de l'Audiació, que per mi és massa teatral. És a dir, jo l'he vist fa temps, en el 78 mesos, i recordo que vaig pensar que no és tan cinematogràfica com a altres de les coses que ha fet posteriorment, i que hi ha interpretacions brutales, dictant el Mar Lombrando, com a lli com els demés. Però és una mica teatral el seu format. Jo crec que el millor que fa ell, les obres més importants de la seva carrera, comencen a partir d'ara, que són Viva Zapat, amb el Mar Lombrando, l'Antoni Quinn... L'Antoni Quinn, aquí té un Òscar. Té un Òscar per millor pel·lícula, sí senyora. La Lli del Silenci, amb el Mar Lombrando, és ell el que descobreix la Eva Maria Sain. Que també té un Òscar, ell. Ell guanya un Òscar, el segon Òscar, com a millor director de cine, i que té una meravellosa fotografia, una de les coses que més meravellant d'aquesta pel·lícula és la meravellosa fotografia del Philip Kauman, que és un rus que treballa després a Europa, fent l'Atlante, amb el Jean Viggo, i després passa a Estats Units. I l'any 55 fa l'Este de l'Edem, que descobreix dues coses, el color d'una banda i per l'altra banda, descobreix també el James Dean. I el cinema scope. I el cinema scope, sí senyor. El 56 fa Baby Wall, i el El Salvador en el 61 fa Espendre en la Llerba, amb l'Atàlia Guoti i el Warren Beatty. I a partir d'aquest punt, curiosament, redueix la seva activitat cinematogràfica per dedicar més temps a la producció literària. Això coincideix amb l'amor de la seva dona. Llavors, el seu... Escrits hi ha una novel·la, que és Amèrica Meri. Hi ha dues novel·les famoses d'aquestes, d'aquest èpoc que has convertit en pel·lícula. Una és Amèrica Merica i l'altra és El Compromiso, de Wrenchman. Però mentre la primera està escrita en el 62, i rodada en la 63, la Amèrica Merica, la segona la fa després de convertir El Compromiso en un autèntic best-seller, perquè se'n va a París, es tanca amb una casa, i escriu el que serà el seu màxim best-seller com a escritor, que és El Compromiso. El film el fa, finalment, en el 1989, amb bastants medis, i podríem dir que aquesta pel·lícula, com altres, com Amèrica Merica, no deixen de ser una reflexió sobre la seva pròpia vida. Podíem acabar perquè ens queda només... Amèrica Merica és autobiogràfica. És autobiogràfica, no directament d'ell, sinó del seu oncle, però representa que, com que ell també m'ha explicat, que arribar els quatre anys a Estats Units, com a migrant, reflecteix la vivència del seu oncle, que és una mica més gran que ell, i per un definitiu, són coses que ell està molt pròxim, i si no les ha viscut, les coneix de primera mà. En canvi, jo diria que El Compromiso és més reflectiva en el sentit de fer una mica de revisió de la seva pròpia vida. Perquè hi ha un últim element que l'altre dia comentava amb el Jaume, que és que hauríem de no deixar de banda, hauríem d'acabar esmentant que hi ha un període, diríem, fosc, d'una taca negra, que, en la seva carrera, i és, en prefereixo, el seu testimoni, l'any 52, davant del Comitè d'Activitats Nord-americanes, a l'època del McCartney i de la Casa de Bruixes, quan queda a ficar que el deixa malament. Ara diran per què. Ell havia entrat al Partit Comunista, va filiar-se al Partit Comunista, a l'any 34, quan tenia 25 anys, i implicat, diríem, amb la gent de la Universitat. Però es veu, segons les últimes biografies, que, de hagut la seva forta personalitat, va ser expulsat del Partit Comunista dos anys més tard, el 36. Aleshores, quan el 52, 16 anys més tard, és cridat a declarar davant del Comitè d'Activitats Nord-americanes, va denunciar a els seus antics companys, i la delació, evidentment, li va permetre mantenir l'estatus que tenia a Hollywood, però molts dels seus actors i molts dels gent que havia treballat amb ell no li van acabar de perdonar. I una mostra d'això, el primer és el Marlon Brando, que ja en aquell moment no volia treballar més amb ell. La comormissa l'havia de fer el Marlon Brando, i, finalment, la va fer el Guirdugles. Guirdugles, oi? Però no deixa de ser significatiu de la mala maró que això va portar, en definitiva, perquè quan, el año 1999, quan tenia allà ell, 80 anys, li donen el premi honorífic, l'Òscar honorífic, per tota la seva carrera, alguns que estaven allà presents es van negar a aplaudir-lo, no es van aixecar, durant clar que estaven en contra de la aquesta decisió i que es refusaven o criticaven la seva acusació. No el recordo, això no me'l recordo. El va marcar, que he fet de per vida, això està clar. El macartisme va ser una època molt dura. Molt dura, i la gent es va anar posicionant, i aquest grup aquest, que era l'intellectual d'esquerres, va ser duríssim, perquè els van expulsar, els van... Sàpigues, no els heu deixat passar. Va haver de sortir, el xàpig, em va sortir, no? Vull dir, que va ser una època duríssim a Estats Units, això. Jo, de l'Elia Cazan, amb l'exposició brillant que he fet, el Joan afegiria de la meva collita, el fet que... i no ho dic a menys de polèmica ni res, tot i que ho sembli, però jo diria que l'Elia Cazan té una certa característica de director vanguardista, en el sentit de que planteja una manera de rodar les pel·lícules, que jo diria que no s'han fet mai d'aquella manera. No ho sé, té un toc, té una màgia, una... Una modernitat, sí, innovador. Com les veus ara, les pel·lícules, i et semblen que estiguin allà parades en el temps, però que qualsevol podia agafar-ho com a referència... Eren innovadores, eh, innovadores. I l'actuació dels... Era un gran director d'actors. Sí, sí, era un gran director d'actors. En l'època, l'actuació dels... del tambia i... De la que vulguis, agafa la... El qualsevol d'elles no és comparable a quantsevol de les del voltant. Perquè són sempre més superficials, en canvi, ell fa primers planos, i els primers planos de molt a prop, i això sí que no ho fan a l'època. La setmana vinent no hi ha programa. No hi ha programa. L'altre sí que tenim una cosa molt especial, ho hem de dir molt ràpid, el Xavi Pueblan, estar aquí amb nosaltres per parlar de la seva filmografia, i també el Joan ens parlarà de Willem Weiler, si ens ho permet, perquè el tema és tan interessant que potser també ho podem allargar. Fins la setmana vinent. Bona nit. I bones festes. Fins d'aquí dues setmanes, dins d'aquí dues setmanes. Fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent.
