Cinema sense condicions del 5/11/2019

SINÈMA SENÇA CUNDITIONS SINÈMA SENÇA CUNDITIONS SINÈMA SENÇA CUNDITIONS SINÈMA SENÇA CUNDITIONS SINÈMA SENÇA CUNDITIONS SINÈMA SENÇA CUNDITIONS SINÈMA SENÇA CUNDITIONS Hola, bona nit. Com tots els dimarts, avui a les 8. A les 8 i dos minuts. Estem aquí per parlar de cinema. Cinema sense condicions. Qui és això que ens agrada parlar de cinema, del que ens ha agradat, del que no ens ha agradat, de que pensàvem que ens agradaria i no ens ha agradat, o pensàvem que no ens faria cap gràcia i ens ha semblat magnífic. Doncs això venim a parlar de cine. Estem aquí, com sempre, amb el Pep per Mangola. Hola, bona nit. Mira, té una gran potència per dir-nos bona nit. És que es crida molt, em sembla. Sí, sí. El temps es mereix. És mereix que tinguem portalesa. Sí, sí, sí. Bona nit. Els mandos està al so i els mandos de la tele i darrere del vidre. Ens trobem avui al... Teniu quatre tècnics, l'Andrea, el Paul, el Carles i el Francesc. El Francesc Aguilar. Avui estem aquí tots plegats amb el Francesc Aguilar. Bona nit, Francesc Aguilar. I aquí el nostre convidat d'avui, que estem molt contents de que comptem amb ell que t'acostis una mica el micròfan. Posa'l una mica. Bona nit, Pablo. Ell és pintor. Pablo Maeso. Sí, sí. Pablo Maeso, si voleu, torno a dir. Pablo Maeso Blanco. Que estàs posant en aquest moment a Barcelona a la... Sí, a Barcelona. Sí, sí. Aprofiteu perquè l'exposició està fins diumenge. I t'agradarà o no. Això amb l'art sempre és... cadascú sent o veu coses diferents. A mi particularment sí que em va agradar. Em va sorprendre i em va fer sentir coses diferents dels diferents quadros que hi ha. És un tipus de pintura que no té contraindicacions. I en canvi, és especialment indicada per als amants del cinema. Exactament. I no ho explicarem més. Ah, que ja hem anat. En el Pep i jo hi hem anat. I el Pablo, evidentment. Personalment, amb el Pablo ens coneixem de fa molt temps, la seva parella és del mateix poble que jo. I llavors es tenen una casa allà també i compartim estius i algun cap de setmana. Suposo que també després ja sortirà quan parlem, alguna part de la inspiració i dels colors i d'algun ànima suelta que hi ha per la seva pintura, de les terres aquelles de la baixa cegarra o de l'origen segons com ho mirem. Són terres amb sol, eh? Amb sol, sí. Amb una mica d'aigua, amb un sol molt blau i sobretot amb uns cap vespres inolvidables. No recordo cap vespre per això. No recordes cap vespre. Perquè tenim la plana de Jaida. Hi ha les seves pintures que vaig agradar tenir. Ah, no, no, jo no pinto... Figuratiu d'aquest moment, sí. Per això em sorprenia, perquè justament postes de sol no, que no les vistes. Sí, però els colors i la intensitat que donen els colors aquells, clar, sobretot en llocs de Jaida que estan transparent l'atmosfera, no és el mateix tipus de color que aquí. És veritat, sí. Aquí hi ha la calima, aquesta. Això segurament. Francesc, també et sugerim que la vagis a veure. Sí, sí, sí, per poc que pugui. Estima que sigui tan poc temps, però el cap de setmana si no està a internet i està a la galeria, busc la galeria Jordi Barnadas. No té res a veure. Si vols després de l'enseny, la tinc baixada aquí. Més que res per fer-te un suggeriment, però no hi ha com veure una pintura. Ara buscaré, mentre parleu, però... Consell de Cent, tres, quatre, set. Consell de Cent, tres, quatre, set. És el que m'ensenyava ara, això és el que m'ensenyava així. No, no, no. És que no veig gaire. Vosaltres no ho sabíeu, però tinc una visió molt defectuosa. Molt bé, Carme, què ens portes avui? Per obrir el foc. Vaja, havia parlat amb l'Andrea, justament, des d'aquí la salut, o avui, que a un moment oata ens escoltarà, que quines sèries havia vist últimament o quines sèries li havien sigut suggerents. No ho sé, vam estar parlant de sèries. I em va dir dues. Una que visc i una altra que no. Però la que visc és de politician. A mi em semblava bé de parlar avui, justament, perquè aquesta setmana, que és una setmana, no sé si ho sabeu, que hi ha eleccions al diumenge, ningú us ho ha hagut dir. No ho heu enterat. Doncs com que sí que us n'heu enterat, perquè només obrir la tele és una tortura. A mi em semblava que estava bé parlar de sèries o de pel·lícules que tinguessin alguna relació amb la política i com les relacionen. És un món molt ampli i, per tant, hi ha moltes coses suggeridores des de les més antigues, com podies ser tots els homes del president, del Pàcula, fins a sèries com el Borghen, que és relativament recent. Sueca, oi? Danesa, Danesa. Sí, és Borghen. Oh, que fort! Ara ja me'n recordaré sempre. I després amb clau d'humor i antigues i clàssiques jo havia pensat que el síministre d'anglès és una sèrie difícil, difícil de superar. Perquè els actors anglèsos són boníssims, els guions eren molt bons i eren curtes, que eren mitjors, oi? Però eren pura delícia mental, em sembla. És un acte que s'ha de passar tot això perquè recordo molt poc. No, ja ha començat a veure aquesta, no recordo com es diu. De Weyer, per casualitat, que és la que veu tothom? No, aquest actor que s'havia vist involucrat amb House of Cards. Sí, segurament sí. Però és aquest actor que mira la càmera, és això, no? Que parla amb tu quan està fent la pel·lícula. Fa una malifeta. House of Cards. Es confessa amb tu. Dos capítols vaig veure. Està bé, però tampoc. És que no sé, no m'agafen. No t'agafen les sèries en general? Em costa molt. Jo això ho comparteixo. A mi tampoc. En aquest moment, el món de les sèries és un món estadament potent. No es tracta de que ens agradi o que no ens agrada. Acabarem de trobar... el que hem trobat amb el cine. Nosaltres ens hem trobat amb el cine. I amb el cine ha format per nostre. I en canvi, tota la gent jove actual, la sèries formen part d'ells. Per tant, no ens en podem desfer. I per altra banda, hem d'admetre que els mateixos que estan fent sèries són els mateixos que estan fent cine. O els mateixos que han optat per transmetre amb històries més o menys encertades, el mateix que ha fet el cine. És l'època que ha canviat. Per tant, és això el que tenim al davant. Es pot ser més còmode o menys, però és el que té. Jo soc del mateix pare, perquè també l'edat em produeix això, que no hi ha res com una pantalla gran, visc en fosc i amb un tipus de solitud, però no és una. Puc trobar poques coses comparables. La tele no n'és mai. I un bon so. Doncs jo pensava parlar-los de Politícia en què he vist els 7 o 8 capítols, no el recordo exactament, d'aquesta sèrie. De la primera temporada que és aquesta. És de Netflix i és una sèrie nova. A veure, què us puc dir d'aquesta sèrie? O d'aquesta temporada d'aquesta sèrie? El director... Jo no els conec. Per tant, Ryan Murphy, Brad Fakuk i Em Brennan. No els conec i no sé ben bé què han fet, però segurament són grans o habituals productors de tele americana. Perquè normalment això és el que són aquest tipus de directors. Llavors, què és aquesta sèrie? Doncs és una... La sinàpsis és la història. El protagonista... El protagonista és un... em sembla que es diu Peyton, un nom així. No ho recordo exactament. Està en una escola de secundària i, per tant, és una pel·lícula d'adolescents, però que pretendi coses a no-adolescents. Perquè la temàtica és que planteja unes eleccions a president de l'alumnat del centre de secundària amb tot l'esquema d'unes eleccions habituals en el món que ens és el nostre entorn. I, per tant, amb totes les guerres, les traïcions i els formats de les eleccions del món que coneixem i que ens és el nostre entorn. Ni un argument positiu... Llavors, el que passa és que els personatges, els personatges centrals són adolescents, però tu no creus mai que són adolescents. Aquest guinyo sí que te'l fa el director. O tenen un aspecte d'un curat i estrany i passat de rosca dels adolescents. Per tant, ell et fa un guinyo d'entrada. No t'estic parlant de debò de debò d'adolescents. Ja t'ho diu d'entrada. No et fa massa trampa en aquest aspecte. No, de l'edat no parla. Estic parlant de la política, però aprofitant que té un adolescent. Tu dius directament que està parlant de política. Em recorda aquella pel·lícula de la Ola, aquell professor que de fet posa en marxa amb una classe de secundària. Sí, secundària. Que entra amb el model nazi. Estem parlant de la política. No en parlem de la política. No en parlem de la política, en parlem del que hi ha d'un govern que no sigui necessàriament democràtic, i que es va amb una junta. Comencen a investigar-ho. No té res a veure amb aquesta? És una pel·lícula per adolescents, a mi. Incluso no sé si els hi deu agradar, ni si l'entrarien en aquest tipus de món. Què puc dir? És la història d'aquest noi que pretén que ell es diu a si mateix que ell serà president dels Estats Units i posa en marxa la seva aprenentatge amb aquesta escola per arribar a ser president de l'alumnat. Llavors es munta tot l'argumentari i està format de la mateixa manera d'unes eleccions. Llavors és l'utilització de l'esfec neus, és l'utilització del, és una cosa absolutament, bueno, fosca, fosca, a la loja del trepa no exactament per ser trepa. L'utilització de les minories, l'utilització de les minories per raons diferents, que és el que fa molt de part de la política, i ell utilitza per aprofitament, usa les minories per aprofitament, puro i duro. Per guanyar, boig, diguéssim, per guanyar. Sí, però la manera que l'usa, tu la veus amb visió corrosiva, tu ja veus el que està fent, el espectador sap que li està explicant aquest tipus d'història. Hi ha un capítol que és el votant, que és un alumne que no li importa per res tot allò, però que tothom li està preguntant què vol i li fa les enquestes, i és el prototip del personatge que no li importa res del seu entorn, salvat de si mateix, però que està molt, molt ben d'escrit, corrosivament d'escrit. Després hi ha les analistes de les dades, hi ha tot un equip que fa analisis de dades. També usa això, usa en sèrio, usa seriosament dels analistes de dades, usa els indecisos, com s'han de tractar els indecisos, usa els assessors, el tema dels assessors que són uns protagonistes de les dades, no té pèrduat, són uns assessors falsos, trepes, que es posen al costat de nun, després al costat de l'altre, després són eternament fieles, us són tots els assessors. Però vosaltres creus que això és una visió que val la pena donar, no sé, el jovent dius i no està dirigit al jovent. Jo pensava que estava dirigit al jovent, jo crec que està dirigit al jovent. Però en realitat no és més que donar els mateixos tòpics, de que la política és corrupta, que tot és manipulat, no hi ha una formació, veritatament, perquè la gent digui... Però el memo de veure que la sèrie aquesta et posa en front d'això, no t'hi posa del costat d'això. Per això, per això, que no hi ha cap manera de reflexionar. Mira, ara aprendre què apreny d'aquesta sèrie, excepte criticar els polítics. No, excepte de veure-ho, perquè si això és el que... Jo crec que és el que entén. Aquesta sèrie, per entendre, es treu com totes les sèries. O sigui, de pom, amago, d'això. Crec que pretendis treure's, però crec que va més enllà. És per això que l'he trobat de no van al. Només això. Hi ha una altra pel·lícula, que potser té a més a veure amb això tot, i que no té res a veure amb la política, que es diu Brick, com si fos Tocho, que són uns nanos que protagonitzen una història de cinema negre, però com si fos una pel·lícula del 140, de Hollywood, o d'altres modalitats de cinema europeo, amb una precisió... Això no és adolescents, també. M'està recordant això. Si no l'heu vista, val molt la pena. És pel·lícula, no és sèrie. I on té aquesta pel·lícula? Sembla que he d'estats units. És que no recordo les dades. A més, a més, tots són molt jovenets. No sé si el director o la directora també ho és, diria que també. I potser és com una mena de test i de final d'estudis, una cosa així. No recordo. Però la veritat és que a la barra, com anàvem, sembla que a Pol, Diggler, i quan la vaig veure, vaig quedar-me al·lucinada. És brutal. És la recreació d'un gènere, el cinema negre, amb adolescents. I m'està recordant una mica això. Aquesta és una sèrie sarcàstica. Per tant, jo diria que sempre de l'humor em pots treure una reflexió. L'humor sempre... Ben fet. O ben pensat. Jo crec que sí que l'hi porta. Després pot n'agradar-te l'aposta de Sena, que és una puteòsica per totes bandes, perquè és de gent rica, que no tenen el món i que està llunyada del món. Però, de fet, tu t'hi enfrontes amb ells. No formes part d'ells. Tu no et poses del costat d'ells. Si no et poses del costat de protecció. Tu la recomanes. Jo la recomano amb el senyor. Més que la casa de papel. No l'he vist. No m'he posat a veure aquesta sèrie en la pretensió. Pensava que era una sèrie per gent jove. Te la vas recomanar a Andrea. Sí, sí. Me la vas recomanar... Jo entenc que és una crítica sòrdida. Han format elegant. Aquí se la veu a Andrea. Ja li preguntaré la setmana dins. Us la mireu. Crec que és d'aquesta sèrie que veus el primer capítol i dius que això no puc suportar i ho deixo estar. També pot ser d'aquestes. Està nominada com una de les millors sèries d'aquest any. Això ja no ho sabia jo. La destacaria. Perquè justament no és com les altres. I per tant, sí que la destaco. Poses a mirar-la i pots optar com en tot. Però si la veus en algun moment, l'ús del color de la... Sí, marxes molt pocs. Sí, sí. Però està molt ben pensat allò. Sí, sí. Que no és de qualsevol manera. Està molt reflexionat allò, molt estudiat. Per això et dic que no seria una... Jo he vist coses de canalla que dius, per no dir Disney. És que no és Disney, això. Justament és anti-Disney. Però té un format que te'l posa al davant. Doncs canviem en nom del programa. Sèries sense condició. Molt bé, sí. Cinema ja està desfasat. No, no, que jo continuo agradant-me el cinema. Per favor, continuï igual. Tinc alguna cosa de cinema, jo. Molt bé, doncs per uns parles de cinema. Mireu, la setmana passada van fer una prestrena al Verdi d'una pintura, hi ha una pel·lícula, ja que tenim avui un pintor entre nosaltres, es titula Pintores i Reis del Prado. Aquesta pel·lícula és d'aquestes que solen fer al Verdi, de tota una sèrie que s'ha fet de pel·lícules sobre grans pintors i grans museus. I, en aquest cas, és per celebrar el 200 aniversari de la Fundació del Museu del Prado. Es van carregar la direcció a Valeria Parisi, una italiana, i la conducció de tota la pel·lícula la fa Jeremy Irons. Jeremy Irons va estar a la presentació que es va fer mundial de la pel·lícula al BCN Film Fest aquest any. És veritat. I vam tenir la sort... Sí, és quan ho havia llegit, ara ho recordo. És una pel·lícula que formalment està molt ben feta. Les obres estan filmades amb condicions extraordinàries. També està feta la filmació amb una qualitat de 4K, que li dona una importància. Però, malauradament, si aneu a veure-la, independentment de que cadascú de nosaltres que conegui el Museu del Prado, que hi hagi anat diverses vegades, si hi hagi estat unes hores, té una mica un recorregut idílic, o seu, i aquest és un recorregut possible. Jo diria que és una pel·lícula en què ens donen una informació. O sigui, hi ha el títol en situar. Pintores i reies del Prado. És a dir, els reis òstries i Borbons, comprant o saquejant, es van fer amb molta pintura del segle XVI, XVII i XVIII d'Europa, i la van portar cap a Toledo, cap a Madrid, i cap a les galeries i col·leccions particulars d'ells. Després tot això es van anar concentrant i acumulant el Prado, i d'allà surt un relat determinat, en el que, a través de 10 o 12 especialistes, alguns més bons que altres i més interessants el que diu uns que altres, alguns molt poc interessants el que diuen, fan omple en aquestes dues hores en què per mi el millor és la mitja hora primera, en què s'està parlant de Carlos V del Emperador, el seu retiró a Justi, i es compagina el Prado amb unes imatges molt esplèndides, per reflectir una mica la història, el moment en què va viure i com es va començar a formar, la forma en què ell tractava amb els pintors, igual que ho va fer Filipe II, Amticiano, etc. I després hi ha també unes imatges de Menèsia extraordinàries, aprofitant que la directora també és italiana, la producció és italiana, es compra una mica cap a casa, però amb el conjunt el que m'interessa dir és que hi pot haver moltes visions, però aquesta és una visió interessant, que val la pena recomanar-la, perquè si ve, potser no emociona especialment, com si que ho fa moltes vegades al museu, si que et doni una informació, i a més a més, té un contingut estètic notable, està molt ben feta. Està estrenada? No, s'estrana la setmana que ve. Sabe que és el dimarts que ve el cinem esverdi. D'acord. I el germi Ayrons apareix? O només posa la veu? No, el germi Ayrons apareix. També hi ha la veu, altres vegades està mof, però també us tinc que dir que tot i que té una presència molt atractiva, una veu molt mà que això, a vegades se li nota un pèl d'impostura, és dir, una mica, una certa arrogància, que potser no caldria tant. De totes formes tanca la pel·lícula, d'una manera esplèndida, que es feia una cita de Pablo Picasso, que a l'any 36 era precisament director del Prado, i la cita que fa és que, per definir Picasso la pintura, diu que la pintura és lo que quita el polvo de l'alma, que és una reflexió d'un gran autor. De Pablo a Pablo? Estava inspirat, suposo. Sí, bueno, el Pablo Picasso tenia coses de aquestes. Jo no busco, jo en encuentro. Valorava el treball. Valorava el treball, que és el que s'ha d'estar treballant perquè vingui l'inspiració i les espades. Que l'inspiració en té en compte... Dispues, tenia tota la raó. Un treball donat, això sí que el tenia. Llavors voldria parlar d'una pel·lícula molt diferent. És una pel·lícula que es diu Idrissa, és un documental. Idrissa, crònica d'una muerte cualquiera. Aquesta... De quin país és, això? Sí, és espanyola. Idrissa. Idrissa és el nom de... De una noia. No, no, de un noi, de Guinea, que juntament amb 10 mesos i un nadó, es van comprar un azòdic i van fer el viatge de Ginebra a Melilla, van aconseguir burlar la vigilància, van entrar pel lloc correcte, van arribar amb hipotèrmies de qualsevol manera, però van aconseguir descarregar. Llavors ell va espategar a Barcelona, amb aquell CINV, que és el centre de internament d'estranges de Barcelona. Aquest xicot va arribar el 2011, el desembre, d'aquí a la hipotèrmia de Melilla, i va morir a la sala on estava, estava junts amb 5 companys més, amb aquest centre, amb circumstàncies que no han estat mai aclarides, es va agafar... Quants anys dius que tenia aquest? 22. Bé, no es va informar a la seva família, que és una cosa pràctica, perquè en el moment en què s'està a dintre d'un centre d'aquests, a l'estat és tutela amb aquesta gent, i tant té una responsabilitat important. Aquí es van saltar tots els controls i tots els preceptes, no saben com va acabar morint, no es va informar a la família, i llavors d'una manera com passen a les coses aleatòria, es va saber el que havia passat i que estava enterrat amb un nicho de Montjuïc després de fer... d'haver sigut cremat, incinerat, i llavors una persona que era del seu mateix poble, de l'aldea seva, va ballar al tema, els d'aquí es van posar... que són aquestes associacions humanitàries, es van posar a remoure-ho tot, i al final van fer un crowdfunding per recollir 10.000 euros, per aconseguir que estessin terrassin les restes, les cendres, es posessin a Montauut i es trasladés a casa seva. I la pel·lícula exposa tot aquest recorregut, sense entrar en valoracions, però deixant amb evidència tots els protocols. Hi ha una cosa que és molt curiosa, que recorda, precisament, els interrogatoris, aquells que hi va bé durant el procés, quan es parlava amb els policies i deien, aquelles mirades d'odio que jo no havia vist i mi pare, que també era policia, me deia que ni siquiera era el país bàsquet. Però tots aquests rotllos, que els deia un policia i el repetia el que venia al darrere, i l'altre, i sempre el mateix, si no s'apartava ni un punt. Aquí hi ha uns atestats, i és curiosíssim, perquè hi ha declaracions signades per policies, en què a la declaració d'un policia hi ha una falta... Ortogràfica. I es van repetint amb els altres dos. I allà s'assigna... Els atestats. Llavors, em sembla molt interessant que, naturalment, és dur, no és complaent de veure, però sí que penso que és molt interessant, perquè moltes vegades aquest tipus de notícies és 50 segons o 30 segons de TV3, dient, s'ha trobat mort un migran de Guinea-Conakry, tenia 21 anys, havia arribat fa dos mesos i en circumstàncies que es desconeixen, hi ha una certa hipotèmia, probablement, de qui es derivava en uns problemes de còlid, s'ha sigut enterrat perquè no s'ha trobat els seus familiars. I aquí queda. Llavors, clar, aquí, afortunadament, tenim un seguiment d'aquesta història i la recomano. Repeteixo. Idrissa crònica d'una mort equàquida. Els autors són Xavier Artigues, els directors, i Xapo Ortega. I el guió és de l'Aya Manresa. I té una dorada no és documental curta. 84 minuts. Jo penso que és un documental d'aquests que es podria veure per la tele amb algun programa d'aquests 30 minuts. A més a més, jo crec que TV3 ha col·laborat perquè surt precisament donant la notícia un locutor de TV3 al mateix dia següent que es va produir, que es va produir l'amor. I el que diem, nosaltres, jo, per exemple, el que sabia d'aquest cas era... Ostres, em sembla que sí que ho vaig veure. I em vaig quedar amb allò i dic, hòstia, quina pena, un noi de 22 anys. Aquí veus la lluita del seu germà, la família... Xavier Artigues ja és un... Sí, és un documentalista. Ha fet ciutat morta, per exemple. Va fer ciutat morta. Va fer ciutat morta que ja... Ja tenia... Sí, sí, sí. I té altres recorreguts. Molt bé. Bueno, ens estem a 34 i aquí tenim el Pablo. I ja hem de parlar de pintura i de cinema. Perquè sabem que... Veiem aquesta música que es collir el mateix Pablo. Molt bé. Que ella ens pot dir què és... Desbellem-ho. Potser no és exactament la mateixa peça que havia de demanar, però és tota la banda. És de la Mendy, eh? Va, de la Mendy, sí. Una història verdadera? Correcte. Una història verdadera. Sí, la història d'un... d'un abuelito, un avi que... Que porta tota la seva vida. Sí, porta tota la seva vida discutint... Amb el seu germà, no? Sí. I sap que està greu. I ell, que no té carnet de conduir, em sembla? No té carnet de conduir, agafa una... Una cegadora. Una cegadora de l'espai, sí. Me'n recordo molt d'aquesta pel·lícula. Fins a Onestide. Les coses que passen pel viatge. I sobretot això, la tranquil·litat, el món pausat, no? Com va... Tot el món és el que veu, no? El món que està fora. La presa, la feina, no? És el senyor que va en un motocarro. Que més és molt baixet, perquè ell va per unes... Recordo unes carrerides... Sí, les paderes americanes. Unes enormes, i ell és minúscul en el fons. I és, a més, un ballet. Aquest senyor, en sembla, que després va morir de seguida, eh? Sí, sí. No sé qui és el... David Lynch. Sí, sí, però l'actor, l'actor. Ah, l'actor, no? L'actor que van morir és el que ja era molt gran. Sí, sí, el David Lynch, però no el recordo. Perquè jo entenc el tema que ens proposa Pablo. És aquest, la parlada d'aquesta pel·lícula? No, no. Perdó, perdó. La música era per introduir-nos. Bueno, jo el que us volia dir de Pablo és que va començar a finals dels 80. La seva trajectòria com a pintor va començar, en sembla, fent pintura extracta. Sí. I a partir de finals de segle, 1999-2000, ja es va passar cap a el que sembla que és on es troba més confortable, que és amb el figuratiu. Dintre el figuratiu és, diria jo, un hiperrealisme. Sí, i d'un gran... Un realisme d'un perfeccionament tècnic exhaustiu, molt acurat, i a partir d'aquí, bueno, el que m'agradaria preguntar-te és quines són les coses que més t'han influït per portar-te cap a la pintura i, dintre de la pintura, a tocar les temàtiques que estàs tocando, com és el cinema, com és el retrat... I la manera en què toca el cinema, que també és peculiar. Lo que m'ha aportat és que és l'únic que sé hacer bien. I el que m'agrada, sobretot quan vaig arribar a la figuració, és poder explicar històries d'una manera més... més verdaderes, com la pel·lícula, una manera més fàcil per mi de relacionar-me amb l'espectador. L'extracció era molt més com un sentiment, era una... algo molt personal, que solamente era meu i el millor algú connectava. Però per aquí és més propícia buscar les complicitats. I aquí hi ha una narrativa que jo intento posar al quadre. Cada quadre és com el principi d'una novel·la. Aquestes quatre, cinc línies que estan al principi de la novel·la, i que si es detrauen segueixes llegint, i si no... No deixes? Doncs jo el que pretén donar un quadre és això. És com la primera línia de... les primeres línies d'una novel·la. I m'invento històries a partir de personatges que agafo del carrer o de... ara molt de imatges que estan en les redes socials, a l'internet, que és la nova enciclopèdia que tenim tots a la butxaca. I em serveixen per això. Sempre tinc una idea al cap del que vull fer, i després s'ha d'anar buscant i muntar com un decorat. Sí, és un decorat. Cada quadre és com un decorat. Sí. I per exemple, fas un... del Hitchcock que és només Casio Hitchcock. No li poses Casio. Sí. Bueno, això ha vingut més tard. Buscava moltes vegades... Buscava imatges antigues, fotos antigues, perquè m'agradava la gent aquesta que va vestir amb trajos, amb barret, sí. I, bueno, a vegades ha agafat fotos de la família, de gent de prop, que conserven fotos del 160, sobretot, que més o més és quan vagi a néixer jo, una mica més tard. Però això es queda... Aquí a Espanya la gent tenia càmeres en aquella època, no era molt... No era molt... Corrent. Democràtic. No tothom tenia bones càmeres. Sí. I després van buscant per internet, i a partir d'internet, que tu veus que la majoria de les fotos antigues, sobretot actors de cine, de cinema, hi ha molta documentació, i va ser això, és com un pas darrere d'una altra, que va portar allà. I tries els actes... Per exemple, hi ha... Però els es congeixo no per l'actor, sinó per la imatge. Per el que està fent en la imatge, o la foto que està... Si està mirant, si està d'esquena... I per exemple, a l'Estat l'Àriel Hardy... Sí, sí, són allò... Aquest, en principi, sí que el vaig agafar per una qüestió quasi infantil, no? Però igual, jo passava... Igual, tu t'havien agradat les pel·lícules... Sí, com tots els nanos. Sí, sí, aquest sí. Però hi ha altres... El James Stewart, per exemple? Sí, doncs... El Michael Ken? El Michael Ken sí. Michael Ken és un actor que m'agrada molt. Sí. I... Però el James Stewart no. Era una imatge que estava baixant d'un avió... Sí. I em venia perfecte per a un motiu que volia ficar en un quadre que era un porig antic, un cotxe. I em venia perfecte. Era... volia fer com el començament d'un viatge. I el James Stewart anava a una maleta, posava el cotxe que havia darrere, per viatjar... I un paisatge que em sembla que és de les bàrdenes reals, el desert, el que està avui. Ah, sí, el desert. Un paisatge avui. Ah, perquè... El bo és que pots... L'oposició és d'apretar com vulguis, no? Sí. No hi ha res, i és el que tu vulguis veure. És el de París Texas, també, que anava caminant pel desert, no? L'únic que l'interessava era ell, i jo era... Bueno, estava allà. I la llum, eh? Sí que tens una... una... força amb la llum, eh? Sí. Normalment, els... els cielos no pinto núvols, ni res. Clar. Són surfaces blanc-planes, perquè, també, això reforça la figura que està davant. Sí, clar. Moltes vegades. I també perquè compinto amb acrílic. Per mi, l'acrílic és molt complicat fer els núvols i tot això. És una cosa de pintor. M'ha preguntat, pregunta-li per què pinta amb acrílic. Eh... Per vàries raons. La primera... Sempre has pintat amb acrílic? No, no, no. Pintava molt, però el fer una pintura que està molt a prop també de la pintura pop, jo, moltes vegades, pinto una imatge que després no m'agrada, els colors que n'hi ha, i els canvio. I quan pintes amb l'oli, has de tindre molt clar que si et das una cap, et dones una cap al damunt, has de pintar sempre grasso sobre magro. No magro sobre grasso. Has de pintar sempre amb una mica més d'oli, perquè si no... Perquè no pintes amb tela. Sí, pintava amb tela i era fusta. Però ara no. Ara era fusta. Si no, la capa primera va xuclant, la part de dalt, i és craquela. El quarteado, aquest que es veu moltes... Creglat. Sí. I jo, això canvia moltes vegades, no m'agradava, perquè també vaig començar quan encara el Photoshop... els ordinadors no... Estava començant i jo tampoc sabia manejar-ho molt. Ara no, si vol canviar alguna cosa, vaig al Photoshop, faig una foto del que estic fent, i ho manipulo l'ordinador. Ah, ho manipules prèviament. I l'Aquili, el que em facilita, és que jo puc donar milers de capes, una damunt de l'altra, i no passa res. No passa res. No sé craquela, no sé quartea. I amb el temps, tampoc? Que també és millor per... Sí? Barcelona té pintures amb acrylic en lat, és des de fa 30, 40 anys, i allà està... És perfecte. El que passa és que l'aclic té un... un enyanido que és molt complicat, i per això molta gent no vol treballar amb acrylic, i és que l'aclic està fet en un medi, l'aclic és blanc, el medium, igual que l'oli és l'oli. Sí, l'oli. L'aclic és com una massa blanca, una espècie de cola blanca, i això dona que el color, quan el tens humit, és més clar que quan està sec. Que no el veus directament? L'oli, tu, el color que tens a la paleta, és el que és. A l'aclic no. I llavors el teu cervell ha de pensar que allò que estàs fent a la paleta, quan se seci, serà un altre color. Serà un altre color. I acostumar-se això costa molt. Però al final ja funciona, costa, eh? Escolta, el... També pinto a casa. El sistema de treball? L'aclic no dona olor. Ah, va. I l'oli... Sí, sí, la ginasa... Sí, sí, tens més... El sistema de treball, el dia a dia, per enfrontar-te a una sèrie de pintures, determinat plan de treball, diguem, com és? El primer... És estructural, vull dir, d'una forma... Sí, sí, sí. Hi ha prèvia... Sí. O és rutina... Me distraigo molt i tal, però si has de seguir unes pautes, que estan molt marcades. Primer, per pensar el quadre, a lo millor... Hi ha quadres que hem negat tres o quatre dies, una setmana, per fer tota la història. Prens punts? Ara, el que faig moltes vegades, és com tothom, que em vaig amb el mòbil, com el mòbil, i després ho fas pantallafos, o baixo imatges, o també vaig amb la càmera pel carrer, faig fotos a la gent, que de vegada menys, perquè hi ha problemes. La gent no li agrada. Per això entens molts d'esquenes amb grups, eh? Sí, sí, sí, sí. A mi m'ha passat cos, m'han passat que... que m'han vingut fins i tot a pegar-me. Però després, quan parles amb ells, dius que és pintor i tal, tot canvia. Però ho has d'explicar. Sí, com vols que posi. La màgia ja s'ha trancat. I el mòbil, el que existe, és que tothom anem fent fotos amb mòbil. Les fotos no són de tanta qualitat, com una càmera, però passes més despercebut amb un mòbil que amb una càmera. La càmera s'ho està. De deu anys per aquí anar amb una càmera bona i fer fotos a la gent. O anar a la platja i fer fotos a los niños, als nens. I hi ha algú al voltant que es mosqueja i t'ho mira, què serà aquest, no? Clar. I has d'anar donant explicació a tothom i... Per això. I bueno, pues això. A partir d'imatges, de fotografies... I montes la història. Per exemple, aquesta que tinc aquí, el deuen, que és el Michael Cain, que la casa aquesta és d'un escritor, un escritor famós. No em recordo quin era l'escriptor. Amèrica? No, sembla que és d'Esta Holanda, però sembla que és un escritor anglès, em sembla. I és una casa molt particular, perquè és tota negra de fusta. Sí. Després el paisatge que es veu darrere, és los monegros, no té res a veure. I el Michael Cain, en vez de... L'hapis? Sí, que portava una escopeta i li vas posar un l'hapis. Aquí ja se me'l fue... Però vas jugar, sobretot, el llapis, no només per el llapis, sinó perquè la casa té les finestres grogues i negra, la fusta. L'hapis negre, sí. I clar, és negre i... Sí, és jugar. A vegades juguen la història, a vegades juguen els... que surten al quadre, o l'ampillada del personatge, o el títol. Perquè aquesta és drawing house. I els avions sempre tens tendència a posar-hi avions, eh? Perquè ho trobes sugerent, o... O per què? De sentir de fora. I com a recurso... Ah, que no se sentia, no? A costa tu una mica més. I com a recurso, com a recurso, en vez de composició. Normalment treballo, això és molt... treballar en diagonals. Si veus, sempre hi ha un element a la part esquerra, i un altre que acaba a la part dreta, o viceversa. Sempre en diagonals. Sempre en diagonals. És un recurso... que tothom ho fem, ho feien els pintors clàssics, moltíssim molts més elements, jo treballem molt poques elements, però sempre... la línia natural, quan llegim, nosaltres sempre anem de esquerra a dreta. Rarament, o veiem un paisatge, sempre anem d'un costat o un altre. I ja quan hem descobert tot, llavors sí que fiquem la vista en un punt, i ens relaxem. Però primer, el que fas és divisar. I això és el que vull. I llavors l'avió... I l'etapa que has fet les gaises, per què vas fer? Va ser... per una exposició que van fer amb tots els amics pintors també, una galeria que ja no està, la conservació, la galeria Castelvi, que ve de família de constructors, i tot això. I van fer una exposició col·lectiva sobre el Japó. El Josep Siskeia, un bitó important que ara ja no està, us l'ha deixat, va fer... treballava amb... treballava en pintura congradiente, con relieve, i feia... és molt conegut, feia els carrers de Barcelona, les... les valdoses... Les llambordes, sí. Doncs això, ell va fer això amb Japó, amb les senyals del terra, després l'altre que era el Josep Segú, va treballar, que és un pintor hiperrealista, va treballar sobretot els edificis del Japó, i jo em vaig ficar amb les persones. I, bueno, el més folclòric que vas trobar eren les vences, i a partir d'ahir vas començar i va agradar, i vaig fer aquesta per l'exposició, perquè totes les he venut. Amb la pintura teva, jo trobo... i, de fet, em sembla que amb la línia que estaves explicant, hi ha... a vegades hi ha unes capes diferents que s'ho superposen. Sí. Llavors, la meva pregunta és si aquí també hi ha, com una mica, un... un relat oníric, una mica el estil de xirico, i gent d'aquesta que jugava també amb contrastos. Sí, perquè aquí, per exemple, que estàs mirant ara la japonesa, no és sol ella, sinó el fons, el papè. Jo em ve també de quan feia extracció, feia també unes imatges molt que era la repetició d'un element, que normalment eren en flor, que en aquella època moltes vegades, quan veien la meva pintura, pensaven que era una noia, una dona. I això volia... amb aquests estampats, volia retomar aquella història que feia jo amb l'extracció, de diferent manera. I sí que és... També remarca que el quadre per mi és un quadre que el decoratiu és molt important. Aquí no hi ha tanta història, sinó que és una qüestió decorativa, però no solamente... perquè el quadre està dibuixat, d'acabat, solamente hi ha una part pintada, estic jugant que l'espectador no fa falta que li pinti tot, ja ho veu ell, ja no fa falta que pinguis tota la... Sí que pensava jo que tot hi ser tan... tan realista, després fa pintura de suggeriments. Sí, sí, es juga, sí, sí. Sí, sí. És perquè no es cansamos. Jo trigo molt en fer un quadre i fer una exposició... Aquestes exposiciós a any i mig, o quasi dos anys de treball. Clar, quan portes 6 quadres ja estàs fard, aquest... Canvies, és una manera de fer una altra cosa per agafar piles i tornar. Treballes diversos quadres a la vegada? Idees sí, però quan estic pintant estic pintant normalment un menso i acabo. Però les idees o el projectes ja els tinc... El diuen projectes. Ja el tinc, sí, ja tinc 2 o 3 o vaig a l'impreta o tinc imprés per treballar després, per dibuixar. Si no me desespero. Els animals? Pablo tenen una importància, especial un en concret, però ja els gossos concret, però... El meu gosset, sí. Sí, també és això. N'hi ha una del gos que està amb neu o amb... Un paisatge nevat, sí. Molt bonica, molt bonica. Els paisatges nevats... Perquè li dones... hi ha un punt de blau allà. En pintura, normalment, tothom diem que és fer retrat. Les persones el més difícil de pintar. Diuen. Que jo crec que no, la pintura és pintura i punt, pint és el que pintes. Però per mi, pintar un paisatge costa molt. Costava molt. I per... per practicar i fer quadres vas començar a pintar neu. Paisatges en neu, perquè en principi hi ha dos colors, en principi. Blanque negre, que hi ha més. Però era... I a partir d'allà van sortir temes de... amb la neu, que aquí també... A mi a l'exposició... Sí, tens unes coses... Sí, aquest aquí, amb un sever. Clar, perquè sí, sí, és... clar, és un contrast. Sí, a mi quan veig un paisatge això del norte, del Valle del Bastán, i tant de servei, i tant de memborracha. No sé discernir. No sé simplificar, m'hi cuesta simplificar. Ara, no, ara ja... Però al principi, memborracha. En canvi, jo veig una cara, que a molta gent, que a mi és meus, que pinta un paisatge molt bé, el retrat no... No poden, perquè hi ha molta informació. A més, aquesta persona vols que ella es vegi, per mi, un retrat és un... Jo crec que tu tens un domini de la figura extraordinari. A més, a més, que els trascos són perfectes per definir-la, no? De totes formes, amb aquesta última exposició, la que tenim ara en curs a la galeria Jordi Bernades, hi ha un quadre que em va captivar, especialment, i és el gos, mirant a l'espectador i amb una noia que el té amb braços d'esquena. Sí, sí. Em sembla... Sí, perquè... Extraordinari. Quan estava fent la... Este quadre, a partir de fotos que vaig fer, que és la Ada, una sobrina meva, una moda, però no estava previst. Jo creia que el Kepa mirés cap endavant, o sigui, d'esquena, pinta re, però el Kepa mirava a mi, estava pendent de mi. És el meu gos. I amb aquella cara de ternura, quan vaig fer les imatges, és aquest. Perquè per mi l'important era la meva neboda amb el cabell ros, que té el pelo a pelo, però quan vaig veure la foto amb el Kepa que s'havia girat, que jo diria, no, no t'havia girat, i era millor. I era aquesta cara de l'amigüe incondicionat. Aquest carme estàs posat al tèll, te'n recordes? És l'amigüe incondicional, que mira el glamor. Sí, però saps què passa? Com a espectador, t'està mirant a tu. Sí, clar. Llavors s'assemblies una correlació amb la bondat, de la mirada d'ell, no? A mi em t'ha captivat aquest que tens de portar-te al Facebook, amb el pingüí, i un oficial... I amb l'ombra, amb l'ombra de l'oficial, i com a fons les muntanyes d'aquestes, no? El monument valley. Exacte, que hem vist tant de vegades també en el cinema. És de tres, o sigui, l'imatge del personatge i el pingüís d'una, la casa que està de fusta, que posa el tel, és un altre, i el paisatge americà, és una pel·lícula. I es diu, el client és satisfecho. Una cosa, estem tensant cap al final del programa i ens estaríem aquí una hora més. En tot cas, el que voldria és que ens diguessis si ja estàs pensant amb una nova... Sí, sí, sí. Una nova en treballant. Nosaltres anem treballant, vas fent, i quan tens una obra, un número d'obra determinat, 15 o 20 quadres, doncs parles amb el teu galerista i vinga, ho fem. Ho fem. Intentem buscar feixes idònies, o últimament... Sí, aquesta vegada, realment, jo recordo que vam sortir a l'exposició i després vam dir que torna a casa a peu, i estem a dalt la gràcia. Sí, sí. Però, bueno, és el que hi ha. Però, esclar, és igual. És l'amor en tiempos de lligada. No, i després, si no, tens altres galeries fora i vas portant obra en altre lloc, o sigui, no hi ha pròxim. Bueno, de fet, tu has esposat amb moltes galeries tan nationals com a estrangeres. És normal. Hi ha obra repartida... És normal, sí, en col·lecció. I, breuament, els teus inicis, allò que tu recordes de més llunyà, com van ser dibuixant, el col·le... Dibuixant, dibuixant, de pititet. El que passa és que els meus pares no li donaven importància. El nen no dibuixa i el meu pare volia que fos abogat. Però vas ser a l'escola, vas tindre la sort de tindre a l'escola, l'últim any de l'escola, al Buité, a la germana del Ramon J. Tassender. Ah. I ja es lluvia a poc i va veure els meus dibuixos d'un armari i va agafar els meus pares i va dir això és una vergonya. Tenen un nano que dibuixa molt bé. L'han deportat a una cadena i a partir d'aquí va convidar. Que bé, que bé. Però, bé... Estàs estufat en aquella època també. Sí. Bueno, avui tindràs una cosa fortuïta més per posar el teu currículum. Que ha sigut aquest programa que estem fent. Que fins un minut abans no sabíeu si el podríem fer. No, 5 minuts. És que marxava molt ràpid. Tinc una mica de paciència. I, sobretot, ho han pogut salvar. Gràcies al Francesc. Gràcies al Francesc, tot s'ha de dir. Gràcies. Per la setmana vinent portarem com a convidat el Salvador Juan, que ja va venir l'any passat, que és arquitecte i que ens va parlar l'any passat sobre producció cinematogràfica i que l'estem segures que aquesta vegada...