Cinema sense condicions del 12/11/2019

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS Hola, bona nit. Qui estem, com tots els dimarts, el desbuit, per poder parlar amb vosaltres a CINEMA SENSA CONDICIONS, de CINEMA, del que hem vist, del que ens ha agradat, del que no ens ha agradat, o del que trobem suggerent perquè puguem una beure, és a dir, de CINEMA en general. Avui, a la segona part d'aquest programa, com sempre, tenim una persona convidada, que en aquest cas és el Salvador Juan. Hola, bona nit. Hola, bona nit. Hola, bona nit. I, com sempre, estem aquí a l'estudi per fer tot el programa. El Pèper Mangola, hola, Pèr. Hola, bona nit. Que també ens dirà què ha anat a veure, quines, o les pres trenes que li ha semblat interessant, que no li ha semblat tan interessant, i ens farà els suggeriments que cregui oportuns. I el taulí de control, el sol, i les entrades de cada un de nosaltres, tenim l'Andrea, hola, Andrea, bona nit. Bona nit, André. Bona nit. Molt bé. Doncs aquí estem per començar. A veure, jo he anat a veure una pel·lícula que, com a mi, ne més curiosa, és la Trenxera Infinita. La Trenxera Infinita, que a l'últim festival de Sant Sebastià, tenia premi la Conxa de Plata de Guió i Direcció, i és una pel·lícula... Els directors són John Garau, Aytora Reggy i Josep Maria Goenaga, de cinema basc. És una pel·lícula especial. El tema de la pel·lícula, és la història de la pel·lícula, és una parella que viu en un poble, un petit poble, imagino, d'Andalusia, i ells fa poc que estan casats, això sugereix la història, i això passa a la Guerra Civil, i a la Guerra Civil Espanyola, i llavors és el moment en què han entrat els nacionals, i per tant els republicans estan perseguits, i molts d'ells fan el Paseillo i els maten, i el personatge central d'aquesta pel·lícula, que la fa l'Antonio de la Torre, la teoria de la Torre i la Enquestra, que fan una boníssima interpretació, l'úmilió de la pel·lícula és la interpretació. És el del reino, no? És el del reino, sí. Ho fa molt bé. És molt bon actor. I és una pel·lícula difícil, com d'actuació, però jo crec que el director i el guionista és bona en aquest aspecte. A veure, ho acabo d'explicar, les sinòpsis de la història. Llavors ell, el republicà, està perseguit per als nacionals, i de fet la pel·lícula comença que el persegueixi i el volen matar. Llavors ell s'escapa, finalment s'escapa, i arriba a ferir de casa seva, i el resum és que ja no pot tornar a sortir de casa seva, perquè en el trobin i s'amaga amb una megatall sota terra de la pròpia casa. Allà hi està un temps, després ells es canvien a la casa del pare d'ell, que també tenen una megatalla sota terra. El resum és que si està 30 anys, 30 anys que significa fins al 69 que hi ha l'amnistia general, després que el Franco la dona, i dona amnistia general, i llavors casos com aquests o de tot altre tipus poden emergir d'on estaven, dels diverses maneres que estaven, o estaven fora o estaven amagats. I aquesta és la història. És una història fosca, com us podeu imaginar. És una història molt ben rodada. Sobretot la primera part. Després és una pel·lícula llarga, potser per mi una mica massa llarga, però està ben explicada, però la segona part és una mica més col·lebrant, per dir-ho en termes apropers. La pel·lícula és en color? És en color, fosca però en color. No, és que a vegades les pel·lícules sobre el franquisme i aquesta època es fan amb l'anell. Sí, no, no, aquesta és en color. A veure, està ben tractat el color. La primera part és especialment fosca. Inclus clar, quan ell està amagat el forat, on t' sobreviu, la realitat que devia passar és que estava les fosques literalment, perquè... Jo què sé, els anys 30, 40, i en un lloc com podria ser aquest poble tan de luz, no hi hauria llum, el tipus de llum que hi hauria era quinques, o llums d'aquesta mena. I, per tant, això és el que hi ha. Ara, com que passen 30 anys, el procés és un procés important, que és un procés important al propi estat d'Espanya. Realment sembla increïble que una persona pugui estar durant 30 anys. Jo recordo diverses pel·lícules que han trobat aquest tema, l'Hombre Puto de l'Hombría. De Forz-Hongria. I un altre... No, un comentari entre nosaltres. No ho havíem comentat fora d'antena. Fora d'antena, sí. I després hi havia un altre que ara no recordo el títol, però sí que és un tema que s'ha atracat des de la mort de Franco. Sí, efectivament. Perquè, a més, és una història tan sordida, que, per atendre a mostrar-la, és d'una certa valentia. Perquè de còmode en té poc aquesta història com a tal. Llavors, què puc dir? Doncs que l'Antonio de la Torre i la Belén Cuesta fan una magnífica interpretació, els dos. Inclus, aquella tema que sempre penses com ho fan per envellir-los, perquè en 30 anys els han d'envellir. Doncs, ells deixen de rodar, inclús, un temps, perquè s'engreixi l'Antonio de la Torre, perquè ell, quan es fa gran, tot ell canvia i està molt ben envellit. Molt bé, molt bé. Que això és aquell tipus de fallos que, si una pel·lícula això no t'ho fa bé, es passa a ser d'acraïble, increïble, fàcilment. Perquè, clar, no tens masses més ingredients. És aquell tipus de pel·lícules que fa que tu... que pretén ensenyar-te una història, la història real, des d'un món que no la veu, la pròpia història. Perquè és des d'un forat o des d'un amagatall. Per tant, fent entendre a l'espectador el pas del temps és... no és fàcil. I ho fan bé, ho fan relativament bé, perquè, realment, entre els anys 40 i els anys 60 hi ha una diferència abismal a aquest país. I, per tant, fer-te sentir que l'espectador Senadoni d'aquest pas del temps no era fàcil, i ho fa bé. Això ho fa molt bé, la pel·lícula. Ho fa molt bé. D'altra banda, això i la interpretació, després hi ha un fill, perquè tenen un fill... la història de tenir un fill també és una història peculiar, com us podeu imaginar. El fill ho sap que el pare està amagat o no? No, no, sí, clar. Ell viu allà dintre. Ell sempre ho sap i sempre ho amaga. Que això devia ser el gran gran... que tu m'explicaves també fora d'antena, el gran problema de les famílies, que haurien de mantenir aquest secret estricte, perquè amb un poble petit, com seria aquest poble en de l'ús, és molt difícil, molt, molt, molt difícil. I amb nanos petits, perquè aquest nano, ella se'n va a que neixi a casa d'una germana, però després torna i torna amb el bé bé, dient que és de la germana, per exemple, la història, perquè com ho arreglen aquesta història? I, per tant, el nen creix allà dintre veient a son pare. I, per tant, sempre amb el silenci absolut. Clar, és una història molt dura, molt dura, i la pel·lícula totes més. Està ben ortestada la pel·lícula de Guió, perquè fa episodis, i fa episodis de paraules a amagar, bueno, en castellà, clar, i que dona el significat de cada paraula del diccionari, i llavors la interpreta. És un recurs que té gràcia. Gràcies, vull dir que té, fins a un temps tenia intel·ligència, de posar un marxa allà més, perquè llavors sí que és pantalla amb negre, la paraula que sugerirà l'episodi, el que diu l'enciclopèdia d'aquella paraula, i llavors el taso problemàvem de l'episodi, que és una pisodi curta a cada trosset, va introduint-ho així, que això li vaig trobar una certa gràcia de posar-la en marxa així. Aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula dura, és una pel·lícula que està ben feta, que es mereix el prèmic que li van donar a Sant Sebastián, que les interpretacions estan molt per sobre del que veiem, perquè són sòbries sense passar-se, perquè podien haver-se passat. És un melodrama. La segona part no és una mica, però podria ser una cosa informable. I no l'és per la interpretació d'ells, per l'ús de la càmera. Clar, la càmera sempre està d'una manera molt estratègica, perquè ella està monforat i és el que ell veu i com ell percep el que està passant a fora. I això està molt ben jugat, molt ben jugat. Per tant, qui li interessa la temàtica? Qui li interessa el cine, que explica història sense fer història, que és un tipus de cine, que és una pel·lícula suggerent i que es pot veure bé. Suposo que una mica per allà on va el fet que s'hagi repetit aquesta història en diverses fases del temps, tant amb el cinema com amb la literatura, és perquè és fer una mirada sobre la influència d'un sistema, com és el franquisme, la perversió que comporta i fins a quin punt aquesta perversió arriba a la unitat familiar, alterant-la, distorsionant-la i creant una situació vista des d'ara. I segons com enbrutint-la, perquè és una situació d'entenc. I per atavant de pensar, jo haig de creure que les persones que es van trobar amb aquesta situació de l'escala, primer és el sud d'Espanya, perquè són entre els nacionals quan a la resta hi ha dualitat. I després, perquè la gent del nord travessa la frontera i se'n pot anar, o té més capacitat de marxar, com m'han marxat molta gent d'aquí i del nord. Per tant, enganxa amb aquesta duresa a la gent amb menys possibilitats de fer res més que el que fan, que és amagar-se. Sí, tant a la costa poden marxar. Hi ha més coses, hi ha més possibilitats. Sí, sí, és Andalusia Profunda, no. Sí, i l'Andalusia Profunda. I aquí això està. Allà 30 anys d'Escuridad, em sembla que era aquella pel·lícula que hi havia també en animació, no us en recordeu. Era una pel·lícula basca, també. I era un alcalde de mires, o em sembla que era un pob, però és la mateixa història, és la mateixa història. S'ha de tocar per esbarar. Bé, això és el que us puc dir avui. Mira, jo us volia parlar, com a mínim, de dos coses. La primera és que, igual que va passar el mes d'abril amb el BCN Film Fest, ara, aquest novembre, formo part del jurat del festival 26è Festival Alternativa. Molt bé. De cinema internacional i nacional, de curs i llargs metratges. Una mica... Però no documental, això? No, documental necessàriament no. Sí que hi ha molt de documental, però està obert també en llargamentatges de ficció. És un cinema, com diu el nom, hi ha alternatiu. Està... Perdó. Encara hem d'anar acostupat de la setmana passada. Està dirigit i vol propiciar el fet de que tinguem accés a veure i conèixer, sobretot, el que es fa arreu del món i també a Espanya, amb el camp del documental i del cinema experimental. Un cinema que surt dels canals comercials habituals. Ha començat ahir. Ahir es va fer el tret de sortida. I avui ha sigut el primer dia i durarà fins al diumenge. El llorament de premies és el dissabte. I jo formo part del jurat de l'Àsec, l'associació catalana de crítics i escritors cinematogràfics, i a nosaltres ens hem deixat a l'apartat de cinema de curs i llarmetratges nationals. Allavors tenim... Quants en teniu per veure? 10 curmetratges i 8 llarmetratges. Des de 10 curmetratges n'hi ha un, que és de José Luis Garín. Ah, sí? Ja l'he vist. Cada festival té el seu sistema. I aquest pel jurat ens deixa una sala on ens podem passar fora de la projecció habitual les pel·lícules que ens interessen. On t'ho veieu, això? Al centre de cultura contemporània. A la filmoteca també es fan passes. I també es fan passes els somsets. Aquesta sala del carrer Béjar. A part de... El que us deia és que tenim aquesta sala en què nosaltres s'ho demanem i ens passen les vegades que volguem, si és que ho volem més de vegades. Més d'una vegada una peça per recordar o fixar alguna idea que t'hagi quedat una mica pensada. Està molt bé. Perquè a partir de les 11 del matí i fins a les 9 de la nit pots estar visionant les pel·lícules que t'interessen. Molt bé, sí. Després hi ha també unes activitats com són Masterclass, que aquesta any està dedicat juntament amb la filmoteca, a Jean-Gabriel Periot. Es diu cine d'arxivo que és el muntatge del cine d'arxivo, materials i el seu muntatge. Hi ha també un seminari que el fa la directora catalana, de Neus Vallús, en què es presenten 4 dels seus cormetratges poc vistos, perquè són uns cormetratges de prenentatge, que estan fets, em sembla que n'hi ha un, que ja té 12 anys. Neus Vallús és la que va fer la Peste. I que últimament ha estrenat... Està fònli. Que tu la vas comentant, no? Sí, la vam comentar aquí, perquè es diu el viatge de la Marta. Viatge Senegal. Bé, llavors és interessant, perquè es pot seguir la evolució de la Neus i veure una mica, els principis com són, l'època formativa, i com això ha anat conduint a una depuració de l'estil, fins a el que està fent ara, hi ha a punt de manera de ser una de les directors de referència en el futur de cinema català. Bueno, a part d'això, fa 30 anys que és la caiguda... És com memòria, la caiguda del Mur de Berlín. Allà s'ha fet una mena de reconstrucció petita del Mur de Berlín, en el que hi ha fotocoll per a tothom que vulgui anar obert, al hall del CCCB, i després es passen al voltant de la casta temàtica, sis pel·lícules, també. Totes centrades. La major part són de factura alemanya. Alguna d'elles és molt interessant, perquè... Però clar, aquesta és tu, o també les veus? Sí, sí, sí. Jo estic acreditat, puc veure-ho tot, si amb el suposat que tingués temps, ho podria veure tot. Perquè això també té interès. Tot té interès. Jo he estat tres vegades jurat a la Festival de Cine de Barcelona, quan no existia, i el matí era jove, perquè començaves el matí, que me vas al vespre, una a l'altre, una a l'altre, l'altre, l'altre... Al final no sap ni què veus, eh? Ara no seria capaç. Has de prendre una altra. I tot i així, eh? Dins de tot, per el que has dit, seran deu curs i vull llargs. Vull llargs. Encara els pots retenir, eh? Sí. De manera natural. Amb el que és la jornada d'avui, he vist dos llargs i quatre curs. Ja tinc això pel davant. Depèn de la llarga. Puc fer mig bastant bo. Que siguin els cursos, són de 6 minuts. Te depèn dels cursos. Demà no hi puc anar, perquè demà tenim un passe de premsa de l'última pel·lícula d'Escorces, que dura 3 hores i 20 minuts. Ja, ja. Aquesta va... El irlandès. I aquesta va... No, no, no. Aquesta és pass de premsa. Sí, ja ho sé. Però l'Escorces no feia també per nèflix o per una d'aquestes. No és un d'aquests que el volia. No ho sé. Desconec. Però ara com que tots es passen... Sí, sí. Jo he sentit a parlar que l'Escorces es va plantejar treballar per alguna... No, no. Per alguna plataforma d'aquestes. Sí, però aquesta que dius tu... I llavors ja anant a el que són estrenes, sentireu a parlar, segur, d'una pel·lícula que es diu Sick Transit Glory a Mundi, que en principi, el de Sick Transit, ho han posat entre parènteses, però com que la frase amb lletí va... Corrida. Millor que ho diguem tu. En principi l'estrenem perquè suposo que el si sona més fàcil Glory a Mundi, no? És una pel·lícula... És més amable, no? Sí, és una pel·lícula de Robert Gadigan. Aquest és el director francès que acostume a treballar. Es veu que hem fet gairebé una vintena de pel·lícules junts amb la seva actual muller, que es diu Arian Escarit, que precisament amb aquesta pel·lícula li van donar un premi d'interpretació a Venècia. Cosa que si veieu la pel·lícula que vols que estiguis d'acord amb mi, en què és donar el premi molt lleugerament, perquè ni em sembla un paper totalment de protagonista, ni em sembla un gran paper. És una mare coratge que va entrant i sortint de casa, entrant i sortint de la feina i fent d'esquiroles ratos perduts i altres vegades fent dàvia, però sempre mantenint una línia en què no hi ha un treball del paper especialment. Jo diria que és més per l'espectador l'Arian Escarit que no el personatge. No sempre és perillós. Em sembla molt estrany que li haguessin donat el premi, però de vegades els premis es donen també per una acumulació de treballs. Un orífix. I s'ha de reconèixer que és una dona que té una trajectòria i ha fet altres papers força interessants. Per exemple, el de l'anterior que era la casa junto al mar, que també era dirigida per ell, home, ja era un paper una mica més treballat. I aquesta la temàtica? Sí, anant amb aquesta. La temàtica és... Jo vaig fer-la aquí de la pel·lícula de Ken Loach. Doncs és una temàtica similar. O sigui, el que passa és que el que un Loach ho feia amb quatre personatges, el pare, la mare i dos fills. Aquí la cosa es complica, perquè és el ex marit, el marit actual, la mulher, una filla, els dos companys de les dues filles, i amb tot aquest pack tenim en Marsella, una barriada més aviat de classe baixa. Com moltes, ja, en Marsella. Sí. Com que és com quasi totes, el director que diuen. Allí ho va de sempre, en Marsella. Hi ha un repartiment de papers, els grans aquí, els matús, o sigui, el padrastre, el pare i la mare, són, en principi, unes persones bones, capasses de perdonar, capasses d'ajudar per sobre dels seus interesses personals i tal. I els fills i filles estan ja pervertits, es veu, per la modernitat, i llavors hi ha unes situacions de banyes entre ells encreuades. Imagineu-vos, entre... Entre la pròpia família. Entre la pròpia família, no? Clar, això, a veure, si veiem i ho comparem, per exemple, amb la pel·lícula de Ken Loach, allà tens un discurs on està molt clar on està el problema, que és una societat en què no permet evolucionar-te, i aquí és una societat en la que també et posa dificultats a tots, al tot el grup, per evolucionar, però com té? Perquè resulta que hi ha un fill i una filla que estan treballant, o sigui, tenen un negoci pròsper, que es dedica a ser una mena de la gent que ja no pot aguantar i necessita 5 euros, agafa i es treu trastos de casa i ells els donen 3 euros, 5 euros, 10 euros, i amb aquestes compramentes, ells van prosperant i tot arriben a fer la inauguració d'una segona potiga. O sigui, fixeu-vos-hi, com en realitat és, amb l'explotació del més dèbil, del més dèbil també, o del col·leg. Un dèbil, però més dèbil. Per tant, a mi em sembla que és una pel·lícula fallida d'una moralitat molt justa tirant cap a immoral, i llavors no... I amb això, a la sortida s'han parlat amb alguns col·legues i hi havia molta discrepancia, perquè hi ha gent que fa un seguitisme bastant a segues d'aquest director que sí que té una certabilitat per portar-te al seu terreny. Però, bueno, jo almenys em poso sempre en una situació d'aquesta història amb mala crec o no mala crec. No, clar. Jo em crec la història de Ken Loach amb un 85 o 90% i aquesta mala crec amb un cor. Menys. Llavors la diferència va per aquí i també va per aquí la calificació que li puc donar. D'acord. Hi ha una que he vist, no pensava parlar d'ella, perquè em pensava que no va dir la pena ni parlar. Però resulta que fins i tot m'estic trobant amb anuncis per la tele, que per tant sí, és un efecte crida, perquè la gent la vagi a veure. Quina és? És la pel·lícula que es diu Si jo Fuera Rico, a Espanyola, al Bruno Fernández... Ah, perquè et deia així... També he vist anuncis per la tele. Ah, sí? Sí. És un tio que li toca la lota. Ja no va dir això. Un penques que li toca la lota. D'aquí és aquesta pel·lícula? Un senyor que es diu Álvaro Fernández Armero, que no li conec grans pel·lícules. No sé si és la primera o si ha fet algun concurs abans. Bueno, és una pel·lícula de fasta que no hi ha per on agafar-la amb la tradició més que esposa de les pel·lícules aquelles espanyolades que en diem els anys 70, 80... Que no s'acaben mai, que es veu que sempre podem donar-me d'aquell. Això té el seu públic. Sí, el Fredolanda, per convertir-ne sòria, se'n mor, però ja no els continuen. Una pel·lícula que no hi ha per agafar-la als artistes estan als actors sota mínims tots. Però bé, és que... Pensava que salvales els actors. No, no, no, és que... Fins a quin punt? No, no. Perquè entre la direcció i el guió van molt apretants els actors amb aquesta pel·lícula. I llavors n'hi ha una altra. Bueno, anem una mica millor. Ja que estem amb Cine Francesc és una que es diu Buenos Principios amb Espanyol, que ja sabem que les vateixen diferent, que en Francesc, molt més escaient, es diu Monchian estipit. El meu gos estúpid. I és així, estúpid amb majúscules, perquè és un gos que trasbalce tot el sistema de vida d'una família a partir de quan entre i crea una sèrie de problemes. Es tracta d'un escriptor que va tindre fa fa 20 anys amb una novel·la i es va guanyar una posició. Ell té el seu apartament xulo, té un fill, una filla, la dona, etc. Però a partir d'aquell moment tot el que ha aprovat d'escriure ha sigut un fracàs estrepitós. I entre, en la seva vida, el favor gos aquest. Estúpid. Que li fa fer coses. Els que parlen i res. És un gos molt gos. Però... Li has trobat una gràcia? Li fa fer... No. No té massa gràcia per venir a la gos allà. Però bueno, fa alguna cosa interessant. Més que res, és una mica la evolució del personatge en què a partir de prendre's gens en sèrie al gos i després anar-li donant atencions. No res especial. A casa es van produint una sèrie d'efectes, que el fill se'n va, la filla també, la dona se'n va. I ell, per fi, retrove una mica el pols que havia perdut i retrove una mica en la seva vida i la seva essència de ser. És una certa fama i buscant mantenir-la i tal, sinó tornar a ser ell. Té un cert punt d'interès i com a història, almenys és un punt més diferent de el que solen veure i el guió la salve bastant. És original com a mínim, no? Sí, no és rodona, però té originalitat. Bons principis, és recomanable per passar una estona. Gloria Mundi, Neu Agarrola i després ja en parlem. Molt bé, són les 20 i 30 minuts. No sé, l'Andrea, i tenim aquí el Salvador. I tenim una pel·lícula tu per l'Arros o alguna sèrie, perquè ell sempre ens diu alguna sèrie. La veritat és que jo no és ninguna pel·lícula, aquests dies. Però m'agraden agradar anar al cinema a la festa del cinema. No sé si saps allò que fa uns dies era allò que anaves al cinema i era més barat. Sí, sí. Però va haver-hi un problema al cinema i no vaig poder veure la pel·lícula. No tindré que anar al cinema al final, perquè sembla que el món no vol que vegi pel·lícules. Però ara mateix estic sense veure res. La pròxima, el proper programa, potser ens expliques. I així parlem de la sèrie. Molt bé. Jo volia dir que al cinema baix, aquestes dies hi ha la mostra de cinema mediterrani i cinema gifs de Turc. I aquest cap de setmana hi ha diverses coses interessants. Es pot anar a la web i podeu veure alguna cosa. La programació. Em sembla interessant. Hi ha pel·lícules turques, hi ha pel·lícules interessant. Sí, sí. Algú li ha suggerir-ho, perquè ja que és de la zona s'ha de promocar. Clar, tenim que promocar. Molt bé. El poc cinès que queda, el vaig ibregat, els pocs que queden... Sí, aquest és un cinema. L'Ajuntament el va salvar. I... El dissabte fan... Bueno, ho tinc aquí. Davant que hi ha un debat posterior amb el Càthimos, de la pel·lícula CER, no sé si la coneixeu, i sobre els curs. És que és sobre el problema curt. I segurament pot tenir interès, aquest l'estic veient, que hi ha alguna pel·lícula sobre... Egipte, em sembla que és Egipte, sobre el futbol de les nenes, que em sembla una cosa d'una gran valentia, perquè... Tal com està el panorama. Tal com està el panorama. Sí, sentia... Frida amb fils. Sí, però... Si veieu a la web, cap de setmana i tots aquests dies, hi ha coses que segurament són d'aquesta part del cinema. Qui no veiem, perquè no són de cap manera. La finimoteca sí, perquè deuen fer un xicle de cinema. Sí, sí, però... I això està bé perquè... Ho tens aquí mateix, i són coses algunes més interessants, per suposat... Però... Si tu mires i em mires la sinopsis, potser hi ha una cosa que et pot interessar més que d'altres. Sí, és evident. Doncs... Tenim aquí el Salvador Joan. I volem saber coses... A l'any passat us fem un resum, és arquitecte, jubilat en aquest moment. Sí, ja jubilat, sí. Aquest any jubilat, sí. Tot arriba aquesta vida. Sí, sí, millor que arribi. Ui, tant. A banda de la seva professió específica, és un interessat sempre pel cinema. Pel cinema... Jo crec que de totes menes, però en particular, ell va fer un llibre molt interessant sobre... la producció cinematogràfica catalana que va venir a part... promoguda per... per els estudis que es van crear esplugues, els esplugues... Els estudis del Cácer, que es van crear després que l'Orfea... el Montjuïc es crea més, i, per tant, van crear aquests estudis. I aquí es va fer una mena de cine a partir dels anys 64 o... 64, sí. 64 fins als 73, imagina'm... 63, sí. Un tipus de cinema de tota mena i... amb expectatives d'anar a tot el món. No, realment, tenia distribució mundial, veient a tot arreu. Que és una cosa peculiar per ser a Espanya i per ser aquí. Per tant, ell va fer un llibre que ens sembla que es diu Mas Allà d'Espluga City, no? Exacte, Mas Allà d'Espluga City. Per tant, jo crec que deu ser de les persones que més sap d'aquest tema i del que ens parlarà. Ens parlarà de... de la creació d'aquest... d'aquest... d'aquest poblat per rodar cinema. I ens parlarà d'algunes pel·lícules que creguin interessants que van rodar aquí. Sí, bé... L'any passat vam explicar una mica... La creació, sí. La creació de Balcácer i com va arribar aquí el vas llobregat en concretament a Esplugues. I avui el que volia explicar... és el que vam fer de realment, va ser crear uns grans estudis que estaven... tocant entre el Tremor Municipal d'Esplugues i Cornellà, però era realment tot el Tremor de l'Esplugues, estava al Tremor Municipal d'Esplugues, que eren estudis totalment molt ben equipats. Tenien 5 platots de rodatge, havia platots que tenien 70 metres de llarg, o sigui, tenia platots molt grans, i tota l'infrastructure que necessita per rodar en la pel·lícula, o sigui, tallés de fusteria, tallés de guis, pintura... Tenia també estudis de doblatges, estudis també de muntatge, etcètera, etcètera. El que es portava a l'època... Una mica d'imitació de Hollywood. Bé, sí, realment... Cinema artesanal, eh? Sí, ells sempre van tindre una visió internacional del cinema. Ells ho tenien molt clar, que el mercat espanyol era molt limitat, i ells sempre... fèiem comproducions en tripartites, 4 partites, en productores... Normalment italianes, alemanes... Franceses? Franceses alguna vegada, perquè ells van arribar a muntar una productora a França, que va durar molt poc, també van muntar una productora pròpia a l'Itàlia, a Roma, que era en Alpa, però eren més aviat com atapadires, perquè ells s'hi beneficiaven de... com sempre, la indústria nacional europea sempre protegeix a les empreses, podien rebre subvencions, perquè fèiem una coproducció en 3 mateixos, que clarament poca gent sabien que eren ells mateixos, una coproducció amb el Cácer, per exemple, en Alpa, que era el Cácer i el Cácer, clar, perquè era el Cácer 100% capital d'ells, per exemple, a Roma. Sí, però realment, el cinema realment hi havia dos directors de cine, que era Alfonso i hi havia Jesús. Els dos eren directors de cine. Després hi havia un director general de producció, que era el Paco Balcácer, que és el que tenia, diguem, la idea del gran negoci, és allò que va... Això vam explicar-lo altra vegada, van estar a Estats Units, van estar a Hollywood, i ell realment... Sí, va veure com funcionava allà, i va dir la única manera que tenim és crear una indústria a l'escala europea, però prosseguint els esquemes americans. Llavors, jo vull el que volia explicar, si és que em dona temps una mica, era, a part dels estudis, en aquells moments, encara, que algú com Spagetti Wester encara estava molt a les bessarones. Encara, pàticament, el fenòmeno Spagetti Wester encara no havia surgit com a tal. Perquè el Spagetti Wester neix a reels de la primera Wester que va fer Sergio Leone, per un punyador de Dolores. Però ells intuien que això seria un filó, perquè ells, el Paco Balcácer ho explica molt bé amb una entrevista que li van fer a la Vanguardia, va dir que ells, jo no agafo el cine que m'agusta, sinó que agafo el cine que, en aquest moment, m'he pit del públic. Ells, feien el tipus de cine, que ells els cinem en una indústria, i, per tant, la indústria que ha de fer és acomodar-se els gustos o els interessos. O conduir-los, eh? Perquè això ve de Hollywood, i com conduir-los és molt difícil, la justícia americana sí que pot conduir-te, però des d'aquí conduir això és molt difícil. Llavors ells van intuir que això va ser una idea genial, perquè en aquell moment els pocs Wester que s'havien fet aquí a Espanya eren quatre contats. Vull dir que eren del Romero Marchén, una producció anglèsa, camuflada anglèsa, però en realitat havia... El productor que estava al darrere era la Metro-Waldin Major, que va acceptar la producció, perquè els costos eren tan baixos que és igual, encara que perdem diners, però havien fet molt poques pel·lícules. Realment, on havia començat el fenomen del Wester Europeu va ser Alemanya. Però Alemanya era pel mercat interna alemanya. Per exemple, a l'Ebre perquè ells, van fer algunes coproduccions pensat per aquest mercat alemanya que van fer coproduccions. Ells van tindre un problema amb manca de nòmina de directors de referència a Catalunya? O a Espanya, en aquell moment? No, perquè el fet de coproduccions internacionals es portaven els actors i els directors i els tècnics. Normalment hi havia els tècnics de plantilla, que eren molt bons. Sí, importaven l'equip. A més, amb l'equip tècnic, per temes de coproduccions, els obligava que havien prestenomes, que hi havia gent que apareixia, que aquí ni trepitjava en Espanya. Però era per coproducció tripartita per complir el percentatge de la producció. Quin temps per cent, perquè això sí que es controlava, però després res més. Ell, el que sí, interessava els actors americans, els actors alemans, els actors francesos, els actors italians, els actors d'altres països, perquè els actors espanyols, a part de la Sara Montiel, que fóssim internacionals, que havien poquets, però evidentment els dos actors principals de la pel·lícula podien ser estrangers, però el resto d'actors secundaris i actors de reparto, que es diu, eren d'aquí, evidentment. I fins i tot van van votar un hotel, només que el tenien sempre ple, Rambla Catalunya, diputació, que han tornat a Rambla Catalunya, però de fet era diputació. Només el tenien per tot, perquè m'ho havien tanta, tanta gent, tanta gent de l'estranger, que només el tenien, era exclusivament només per per la gent per la gent que ells contractaven, per les directors actors, actors, etcètera, i això ho portava a un altre dels germans, que era Luis Balcázar, que eren varios germans, però de fet, de fet, hi havia en el fons o el Paco i el Jesús, que els germans es participaven a nivell accionarial, però realment no no estaven, diguem-ne, el dia a dia de les produccions. Llavors ell van dir, bueno, que això era un filó, en aquell moment hi havia un filó que ja es veia que s'estava acabant, que era el Pèplum, i llavors ells van ensumada que, bueno, hi havia coincidences de sortir les primeres pel·lícules, les primeres huèsters, però de manera molt marginal, que el huèster podia ser un filó, i llavors van apostar molt fort, molt fort, vull dir, perquè van construir que és el que volia explicar avui, van construir un poble del Far-West, aquí esplugues, al costat just amb el límit municipal de Sant Just, entre esplugues Sant Just, perquè hi ha molta gent de Sant Just d'una certa edat, perquè això sí que realment els estudis era molt difícil que poguessis entrar i deixessin entrar, però els rodatges, però el poble del Far-West era molt fàcil, perquè perquè estava obert, vull dir, aviam, amb el CET no podies entrar, podies estar fora, podies veure els rodatges, i com rodaven 24 hores al dia, vull dir, rodaven dia i nit, dia i nit, dia i nit, dia i nit, no paraven, perquè el nivell de producció normalment de nit sempre es roden el que es diu, noix americana, que és a través d'un filtre, i a través d'una suposició de la pel·lícula, es consegueix l'afecte de nit, però com a quin no havien hores del dia, per poder per pego rodar, aquí les cenes de nit es rodaven de nit, i llavors, néixis a l'hora que néixis, sempre trobaves que una pel·lícula altra estaven rodant, llavors les dues pel·lícules a l'hora, una part estava en una pel·lícula i l'altra a l'altra. Bueno, ara presentant-nos una mica, la primera pel·lícula que es va rodar va ser Pistoleros de Arizona, que era una coproducció, però el 50% era... Blanc i negre, això? No, no, ésser per rodar van en color. En color. Abans sí, però des que van arribar aquí, no, perquè això era per exportar tot el món, el blanc i negre, diguem-ne, limitava la seva exhibició. I 35 mil·límetres? Sí, per 35, i van ser dels primers que van rodar en 70 mil·límetres. Això ho explicarem. Va ser la primera productora que a Espanya va rodar en 70 mil·límetres. I la primera productora que a Espanya va rodar en 3 dimensions, també. I, llavors, aquesta pel·lícula, el protagonista era un actor americà, el Robert Woods, que en aquell moment estava a París fent teatre. De fet, era un actor televisiu, una mica com havia passat amb la primera pel·lícula, el Sergio Leone, que el... el Clint Eastwood era, de fet, era un actor... era un actor de televisió. Vull dir que després ja, després ja a partir d'aquesta pel·lícula, ja va ser, en el cas de l'Albert Sergio Leone, i això és, per tant, una mica del tema, va venir a parar després d'haver-ho negat, perquè primer volia contractar l'Enri Fonta, que va dir que no, James Cobur tampoc, el Richard Harrison tampoc, i al final va ser Clint Eastwood, perquè no ho trobaven a ningú més. I llavors, bueno, al 180.000 que havien de pressupostar la pel·lícula, que va ser tard. El cas és que la pel·lícula aquesta, el Sergio Leone, és la que va donar el tret de sortida, i l'acabament va posar de moda aquest gènere, el Western, que es va anomenar Spagetti Western, fet aquí a Europa. De fet, aquesta pel·lícula es trena el 19 de setembre, d'aquí... d'aquesta pel·lícula de Sergio Leone, a Florencia, amb un èxit que no se'ls parava ningú, però ells ja, a finals d'agost, ja estaven rodant el pistol·leu d'Araizona, que en aquell moment el títol de rodatge era un altre, que era Arranxo de los Implacables. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula que està força bé, està molt ben feta, és una pel·lícula que és més el western americà el que després va ser el western europeu que és més violent o és més... I va tenir un èxit a tot el món, vull dir, tant és així que els primers 15 dies només a Itàlia ja va recaudar 8 milions de lires i a Estats Units la va distribuir a Universal Pictures i hem de pensar que fins l'any 67, fins al febrer del 67 no es va trenar per un puny de dòlars o sigui que els Estats Units van conèixer l'espanyol western molt abans i hi ha una pel·lícula rodada aquí. Realment per fer aquesta pel·lícula van construir el poblat perquè els permisos van aconseguir a finals de mes de juny i era molt laboriós construir aquest poblat perquè a la zona on estava ubicada era al mig del centre urbà encara que de fet tenia una banda del cementiri municipal per l'altre fan tenia una fàbrica que era la Fàbrica de Ceràmica de Pujol i Vossis que en aquell moment encara funcionava ara és un museu i tenien edificis en segon terme i això era molt complicat el Juan Alberto quan li van dir que fes aquest poblat, va dir que això és inviable va dir que serà enviable o no, però l'hem de fer llavors ell va va fer tot un estudi volumètric Quants metres hi havia? 10.000 metres quadrats 10.000 metres quadrats una hectària i va tenir... ja seria a tema d'un altre... d'un altre programa era la persona que... de les... el director tític més important que ha hagut a Catalunya va ser Juan Alberto i de la següent com no va voler mai treballar a Madrid si no hagués sigut un dels més importants d'Espanya, però quan venien els americans aquí a Espanya rodant no cridaven amb ell les primeres producions interaccionals espanyoles el director tític espanyol era ell però ara ens anem una mica de tema ell ho va solucionar vull dir molt ingeniosament vull dir que... jo què sé, la muntanya s'empera Marti i del dalt muntanya havia la difícil de telefònica amb aquelles antenes parabòlics que eren la comunicació telefònica amb les illes balears ell va posar una torre amb una cuba d'aigua que just a l'ull de la càmera tapava justament, es veia la muntanya es veia la punta de la muntanya o coses més ingenioses el Pujol i Vaucís tenia dos xumaneies i com en fornaven alternativament un forn o l'altre perquè quan acabaven la fornada no es podia obrir el forn perquè es va a 1.300 o 1.400 1.300 graus de temperatura llavors podia funcionar alternativament una o un altre forn llavors ell va construir una xumaneia que tenia dos metres i mig dalt complerta de fet eren tres cares i sortia el fum per allà llavors en funció de quina xumaneia sortia el fum, la col·locava estratègicament a una taulada d'un o un altre edifici que coincidís perquè coincidís si tu veus les pel·lícules i dius mira quin realisme està traient un film real no és real era el fum de la rejoles de la fàbrica de la Pujol i Vaucís com aquests que ara seria molt llarg que explica ell va per rodar aquesta pel·lícula va construir un carrer de 110 o 120 metres quadrats llargada més carrer per les cabalgades dels caballs necessitava tenir un carrer llarg suficient estents perquè donés temps i va col·locar a la banda dreta, que és la banda sud que va llargada fos els edificis més importants com pot ser el salon pot ser l'oficina del xerif, la Gran Magatzem el General l'Estor i la banda esquerra és un altre tipus d'eficis més acontaris com podia ser el banc l'església l'oficina del corret per mirar del que tenia de salutament natural, encara que sempre, de dia, sempre rodaven focus per compensar ombres, però per facilitar això i, llavors, amb els seus retranquets, justos, de façanes, etcètera. Vull dir que seria molt llarg un explicant com ho va desenvolupar, però molt intel·ligentment. I el que és molt important, ell, a diferència de tots els poblats de l'USA, que es van costurar a Europa, a tot Europa, era autèntic. O sigui, ell va estudiar com eren els poblats, a través de documentacions, sobretot fotogràfiques, quan va sortir la fotografia, que es va començar a fer, vull dir, a haver fotografies reals de poblats. Inclus, ell va visitar... va fer un viatge a Estats Units, i va visitar el que es diu que es coneix, el desert de Mojave i l'aball de la mort, amb el qual es conservava un poblat autèntic americà intacte, intacte perquè va haver una peste bubònica, i els que no van morir van fugir, i, realment, vull dir que... i això, quan venien els americans a qui es rodar, és el que els primers suprenia, la realitat. Sí, que estava fet, vull dir, realment, amb una base real, que era molt... que això no es pot trobar, doncs, a cap dels poblats que van... que es van construir a Europa, a Itàlia, a Espanya, a altres llocs, a Yugoslàvia, bueno, tots els que es van construir aquí a Europa. I això també hi ha que dir-ho, i va ser un gran mèrit del Juan Alberto. Una cosa curiosa, perquè era que els vidres del Salón, com en totes les pel·lícules, sempre hi havia una de fenestració, algú sempre sortia rebotat i defenestrat per la finestra de la Salón, evidentment, no podien ser de vidre, perquè això ha pogut provocar talls i accidentes i greus amb els actors, i ell, aquests vidres, que més eren vidres emplomats de diferents colors, ells els feien de caramem. O sigui, havia la pastitia de fíguls, que no estava d'on està ara, sinó que estava una mica més avall, d'on està actualment, i els hi fabricava en partides d'entre 500 i 600 vidres, perquè les escenes tenien que repetir i es trencava molt. De caramèl transparent, clar. No, els feien els cinc colors. Feien colors transparents i els colors bàsics, els cinc colors, el groc, el verd, el blau... I la fígul, la mateixa família que... Sí, perquè són els colors que utilitzaven pels pastissos. Ja, no ho penso. El que és curiós és que hi havia un col·legi, que l'escola Isidre Martí, que ara no és la que hi ha ara, és una escola que estava més pròxima als estudis. Quan acabava el rodatge, com els nens anaven per allà, els donaven aquesta, com si fossin piruletes, perquè era com anaven primers, els trossets que s'havien trencat o s'havien utilitzat, o s'havia fet molt bé. És una curiositat. El llibre estiu vols sempre tenir en cavalls, eren cavalls que estaven molt ben domats, estaven especialitzats, eren cavalls que estaven... Hi havia una empresa que era de Madrid, que és la que suministrava animals, i que cavalls... Els cavalls els suministrava de Madrid? No, no, estaven aquí, però l'empresa que els suministrava i que els... diguem-ne els... Havia clar que un cavall normal no pots fer-lo servir per un rodatge, perquè té caca oro, el cavall, té que sàpiga... Sàpiga estrat. Et sàpiga estrat, etcètera, no? Llavors hi havia una empresa que és la que... que era Fernández Medina, que va tenir el monopoli de totes les animals, eren cavalls, camells, llavors anirem al Totor d'Arabia, que els van portar ells, al Totor d'Arabia, els camells. Perquè el Totor, el Totor... El famós Totor... El famós Totor, però ara potser seria... que sí, potser que acabem això. Sí, anem una mica justos, eh? Anem una mica justos, però... No, vull dir si tens altres pel·lícules. Bueno, ja que ha sortit el Totor d'Arabia, el Totor d'Arabia va ser una aposta, en aquell moment estava molt de moda, va posar de moda el cine del Gens Bon, del Sergi Gens Bon, i també havia triomfat la pel·lícula... Dolores d'Arabia. Dolores d'Arabia, i a vegades el Givau Corra, feia una pel·lícula mixta, no?, que fos una mica de les dues coses, i en plan d'humor. Llavors van contractar de protagonista el Totor, que va ser l'única vegada que va sortir d'Itàlia, rodant la pel·lícula, la va rodar aquí, i també com a protagonista masculí, havia Fernando Fernando Gómez. Ai, el Fernando Fernando Gómez, el López Vázquez. El López Vázquez. Jo, d'aquesta pel·lícula, perquè el recordo molt bé, una gran habilitat del Juan Alberto era que, a part d'aquest decorar que es podia utilitzar, bueno, s'utilitzava per Westerns, per exemple, en aquest cas, va reconvertir aquest poblat, vull dir, en camions de sorra, i a més de tretxo, com si fos un poble de l'Arabia Saudita, i van portar camells, jo recordo que van venir els camions, amb els camells, i no hi havia manera de fer-los baixar del camió, fins que a final va venir un, perquè no, ja els estiraven, i va venir un àrab de veritat, que els va dir Algumari, i van sortir, i van sortir disparat, i no hi havia qui els pares. Parlant d'aquest... Tenim de pel·lícules que es van rodar el poblat, i no eren Westerns, una altra pel·lícula molt important a dins de producció, va ser el Sorkuf, que era un personatge històric de l'època Napoleònica, que era... Era un pirata, realment, un cursari. Era pel·lícula d'època, llavors? Aquesta era d'època, i va ser una gran superproducció, i va participar a la part amb una americana, perquè en aquell moment tenien moltes relacions amb la part, perquè ells distribuien tot el material de la part amb una, aquí, Espanya, i va ser una pel·lícula... Es va rodar a Estats Units, i es va fer un resum en només una sola pel·lícula, però a tot Europa es va frenar amb dos parts, que era tot el ment, el sol i el pacífic, i el tigre de l'oceàtemares. Llavors, en aquest cas, que me'n recordo, van reconvertir totes les pluges cítiques, com si fos un poble de l'oceà índic, vull dir, van plantar palmeres, plantes tropicals, van... Aquesta pel·lícula és molt més interessant per al tema de la reconstrucció dels vaixells, però això ens portaria... Va vindre a part del director, que era americà, que no és el que apareixia el titul d'acadit, perquè el titul d'acadit era Sergio Vengonceli, que no va rodar res, i només va estar un dia, i ja van fotre fora del plató. Però el José Antonio de la Loma no era, llavors... No, el José Antonio de la Loma era el que constava, però tampoc va ser amb el del cas del Totó. Ah, tampoc? Tampoc. Això es portaria... Això era molt habitual. Sí, que veiem que... I hi ha una altra pel·lícula que també es va rodar aquí, i era una pel·lícula crònica d'una tracó, que és l'Amèrica Profunda dels anys 50, i llavors van reconvertir el poblat amb un poble americà, amb llums de Neon, amb portacà d'Illax, amb cotxes americans, i van muntar una benginera, etcètera, etcètera. Però bueno, ja veig que... I els actors? Els actors, per exemple, amb aquesta pel·lícula era la Nita Epper, la famosa Nita Epper, que era una persona, el director va dir que era molt disciplinada, vull dir, quan acabava el rodatge i tothom ja marxava, i ja veia que encara volia que quedava mitja hora, del seu horari laboral. No, no, cademça, que jo vull assajar... Hi havia les escenes que han de rodar demà, que era una persona, malgrat que... O ser vita, etcètera, etcètera, que vull dir, que havia tret a Estats Units. Era una persona que era... Hi ha casos, perquè el Robert Tello, també, que l'última pel·lícula que va fer, que va venir d'aquí, que això ho tenia gairebé l'altre dia, perquè se'ns fa el temps que no. Perdona, abans que s'exhaureixi el temps, volia dir que la setmana que ve... La setmana que ve. Contem l'actriu catalana, Mercè Espelleta, que és actriu de cinema, de teatre i televisió, a més a més és directora de càsting, i forma part, des de fa 20 anys, de fet va estar amb la Fundació, d'una cosa que es diu projecte BACA, que és... O sigui, la besant de la Mercè, ja ho podrem comprovar, quan vingui aquí amb nosaltres, és una besant feminista militant, i amb aquest sentit, doncs era un projecte que volia reivindicar el paper de la dona, com actriu, sinó també com a creadora, i conductora de la qüestió, tant de teatre com de cinema. Serà molt interessant, i ja veiem com sempre ens passa que... El temps es fa curts, sí. Sí, es fa curts per moltíssimes coses que hi hagi per... Una visió molt completa d'aquest tema, i llavors costa sintetitzar, suposo. Sí, moltes pel·lícules.