Cinema sense condicions del 19/11/2019

CINEMA SENSE CONDICIONS Hola, bona nit. Hola, bona nit. Com sempre, tots els dimarts a les 8 aquí estem CINEMA SENSE CONDICIONS per compartir amb vosaltres el cinema que hem vist, el cinema que ens ha agradat, el cinema que veurem, el cinema que ens agrada i el cinema que potser no ens agrada, però també en parlem. Estem aquí per aquesta nit, amb Pep, per Mangola, la bona nit. Hola, bona nit a tothom. El control, el so i darrere de la pantalla que la tenim davant, la Andrea. Hola, bona nit. I avui tenim una convidada molt especial, la Mercè Espelleta, bona nit. Bona nit. Estem molt contents de tenir-te aquí i de que ens expliquis un munt de coses, perquè tens un munt de coses d'explicar, un munt de coses que has fet i un munt de coses que saps. I això sempre veloós, veloós en general i veloós al món de l'art i al món del cinema en particular. Per tant, que ho direm de tot el que ens expliquis, ens diguis i ens comentis. Jo estic encantada d'estar avui aquí i compartint aquest moment amb vosaltres. Benvinguda, és un plaer tindre d'aquí. A veure, comencem, sempre fem una primera part que expliquem el que hem vist i que ens ha agradat més o que val la pena de ser comentat. Ja saps, Mercè, que pots entrar sempre que vulguis al moment de comentar si alguna cosa et sembla adequada, et sembla interessant. I nosaltres farem les plicles que han vist el Pep Parmengol, ens explica i ens parla avui de... Bueno, avui vaig estar de jurat aquesta setmana passada. Ens ho vas comentar la setmana passada. Sí, però la setmana passada no podia comentar les pel·lícules, perquè el que comentava és que seria jurat. I ara ja puc dir de què va la cosa. Molt bé, t'escoltem. La 26a edició del Festival de Cinema Independent de Barcelona m'ha agradat molt participar-hi. Jo ja el coneixia, havia anat altres vegades com a creditat, però aquesta vegada hem estat de jurat. O sigui, hi ha un grup humà molt... que va molt per la feina. I realment hem fet un al·labor de selecció de producte interessant. De les 18 pel·lícules que ens tocaven nosaltres, deu eren curs i vuit llargs, hi havia tres jurats, nosaltres eren amb el jurat de l'Àsia, qui ens correspondia a pel·lícula llarmetratge i cormetratge nacional. Llavors, dintre de les 18 obres que teníem, no em semblen que superen... Els quins? ...a l'aprovat. Sí, efectivament. Curiós, perquè tampoc és habitual, això. Per tant, molt bé. Interessant. Llavors, nosaltres hem donat el premi en una pel·lícula, que es diu Meseta de Juan Palacios. Un obra que tracta sobre el despoblament. D'aquí és, d'aquí és, l'has dit. Juan Palacios. I és una primera. És una primera. Sí, havia fet altres curs, però aquest és el primer llarg. És un llarg metratge, i he dit, és sobre la despoblació del món rural, en aquest cas, a la Meseta, en la zona lliure. És una pel·lícula molt ben feta, i a més, a més, de la temàtica que està tocada d'una forma sensible, però no allò melosa amb els personatges, sinó que hi ha un rigor. Es va tocant tots els temes. Es toca el tema de la importància de l'aigua, de la importància del vi, amb la seva producció. La terra, el pastor, el pastor és un fil conductor, que ens va portant per la història, i hi ha una parella també gran, que el que fa és espirular faves, netejant-les, i hi ha la sega que... És el moment actual, això. Sí, sí, sí, actualíssim, sí, sí. Hi ha una utilització de l'elipsis extraordinària, la fotografia és molt bona, el so és molt important, tenim tots els sons del camp, moltes vegades hi ha filmacions de nit, i estem sentint els animals, aquests típics, veiem unes luciernes d'aquelles, les llumenetes... És una pel·lícula molt entrenyable i a l'avegada colpidora, perquè posa de manifest, sense posar-se amb una banda o una altra, exposa una situació, i el públic o l'espectador decidirà, però la seva manera de presentar-la és extraordinària. És de multi... No, de ell mateix. Ja, no, no. Refereixo el guió de la pel·lícula, del mateix director d'entenc que em dius, però el guió és una història en particular o és una descripció d'històries? No, no, és una descripció. El que passa és que té com a crossa dos o tres personatges, un pastor, un parell de països, i un tractorista, perquè van sortint tots els elements propis del món rural que deixa tractar. Tu l'has trobat interessant. L'has trobat interessant i bona. Cinematogràficament, bona, perquè a vegades hi ha pel·lícules que són interessants, però cinematogràficament no m'aporta res aquí, i hi ha muntatge, hi ha llenguatge, i hi ha una forma narrativa molt bona. I això s'estrena quan? Espero que s'estrena. Ara l'estan passant al Festival de Fijón, que s'està celebrant ara. Llavors li vam donar una menció especial a una pel·lícula... Aquesta és una pel·lícula colpidora perquè es titula Les lletres de Jordi. Jordi és un personatge real. Les lletres de Jordi? És catalana, aquesta? Bueno, les letres de Jordi. El personatge sí, el personatge és català, de Barcelona. És un noi que té un problema de neixement. Però és una persona adulta? Sí, és una persona que deu tenir uns 40 anys o així. I té una paral·licia cerebral. Imagina'ls, estic fent hocking. És un personatge que va amb les condicions, la cadira, necessita ajuda, no pot parlar. Hem ets algun soroll o això que els que són més propers amb ell detecten. Té uns pares que ja estan 75, 78, d'edat. I aquesta noia, la directora... Qui és la directora? Fernández Iriarte. És una directora vasca. Va fer un treball molt important per entendre una mica la fórmula de comunicar-se amb ell. I ho aconsegueix, però d'una manera... Perquè el protagonista és ell? Sí, sí, naturalment. Llavors, la història ens introduix... No hi ha biografia, o sigui, aquí el que veiem és el Jordi, com s'expressa, i què pensa, i què vol fer, i com viuen les coses. Sempre tenint en compte que es diu les lletres de Jordi, perquè partim d'una cartolina en què ell va assenyalant les lletres construint partides frases per poder orientar el que té al davant sobre el que està... Que per tant saps llegir. Sí, sí, sí. Ell, per expressar-se, vol dir, vull mirar la porta. Llavors va... Ah, perquè això és una malaltia posterior, una degenerativa, o és un desneixement? D'origen, sí. No és el mateix, perquè una degenerativa, clar, ha de tenir una formació. El sorprenent és que la construcció, com està fet a la pel·lícula? Comencem la pel·lícula. Només veiem una mà iundit i un diàleg entre la mateixa directora, que protagonitza... És una entrevista a la pel·lícula? És l'entrevista, o sigui, és la que l'entrevista... La pel·lícula és una entrevista, no, és més. És una secuència d'entrevistes amb diferents estits. I tot, entre mig d'això, la directora li arriba l'agost i se'n va amb la família del país basc. I des del país basc, el truque, hi ha una persona que està aquí amb ell, aconsegueix parlar. Amb càmera, o com? Ell el truque, ell té uns auriculars, li fa la pregunta i la persona que està amb ell li va dient el que ell respon a través de les lletres, no? Que sembla una... una proposta de que amb tothom et pots comunicar si tens les eines. Efectivament. O sigui, el que no entén el problema que tenen aquestes persones pot pensar que hi ha una incomunicació absoluta, ni molt menys. Hi ha una altra cosa també, que ja és més profunda, és que ell té un sentiment, ell creu que... s'ha sentit tocar a nivell espiritual per Déu en algun moment i llavors té un... un desig d'anar a l'Urdes. L'acompanyen, fan un viatge a l'Urdes, hi ha una visita molt emotiva per ell. Després, tot això, ja ho poso una miqueta més en qüestió. En definitiva, tanca la pel·lícula, la directora, amb un altre pla meravellós. És un espòiler per això. Un altre pla meravellós en el que es veu una mica en línia amb el que comentaves tu, que no tan sols hi ha possibilitat de comunicació, sinó que hi ha possibilitat de gaudir fora. O sigui, podem anar a la muntanya, podem fer-los disfrutar i compartir, i en fi, convertir realment felicitat en pensaments no simples, d'una certa profunditat. M'ha semblat una pel·lícula d'una gran sensibilitat. Però s'acosta més a un documental? Sí, aquí tot és documental. Jo també vaig estar acreditada, i clar, a mi m'agrada... El documental m'agrada, però m'agrada més la ficció. Només vaig veure dos pel·lícules de ficció fora de concurs, en aquella secció especial. Hi ha una altra pel·lícula que heu fet referència, que la passaven perquè feien una retrospectiva d'un director francès, que es diu Jean-Gabriel Perillot, i aquesta la recomano molt a tots, perquè és una pel·lícula que estàs reflectint la època de... La pel·lícula es titula Inegenès alemán. Una joventut alemanya i fa referència a l'època de l'alemània del 70, i s'entrevista a la gent de la Banda del Menhof. A l'alemània de l'Oest, o de l'est. A l'alemània? Quin d'alemània? L'alemània de la República Democràtica d'alemània. I llavors allà hi va haver una famosa banda... Sí, l'alemània del Menhof, sí. És molt interessant veure aquesta pel·lícula, que ja té 4 anys, però que resulta que per nosaltres de repens s'ha posat molt de moda. Perquè amb aquesta pel·lícula, que és tota una sèrie d'entrevistes molt ben montades amb gent de la... O sigui, parlem, per exemple, amb la Ulrike, amb altres de la banda, i hi ha unes imatges de l'alemània de l'Oest, però sobretot, el que és important per mi aquí és una evolució que hi ha en el discurs, en què comencem que veiem que les protestes que es van iniciar era una mica una conseqüència del maig del 68. Estem parlant dels 70, o sigui que estem molt a prop, però s'ha de tenir en compte una cosa. A l'alemània, en realitat, les protestes van començar el 66. És a dir, que més aviat l'O de França vindria a la millor com a racó de l'O d'alemània. A l'alemània va començar unes protestes estudiantils d'una manera pacífica... Com aquí ara, no? Molt bé. Però va anar creixent l'atenció i va haver un moment en què un policia es va fotre nerviós i va matar un manifestant. Els manifestants, llavors, van començar a arrencar allà en bordes, van començar a fer pàtics còctels i van anar pujant de nivell les protestes. Van anar augmentant els morts també per part d'un bàndol i també hi ha de l'altre bàndol. I després, la banda ja va començar a treballar amb els protestes, i van anar augmentant els morts també per part d'un bàndol i després la banda ja va començar a treballar amb explosius, a fer segrestos i atentats, i després ja ho sabem, els van detindre i els van ajudar a desaparèixer. A suïcidar-se. És molt interessant la pel·lícula, molt ben feta. I com es diu aquesta pel·lícula? Una joventut alemana, indígenes alemans. De Jean Gabriel, perió. Ara veu una pel·lícula per mi extraordinària, fregant obra mestra, que ja saps tu Carme, que no s'ho vintejo, repartint obres mestres. Jo diria que si no ho és, està molt a prop. Estic parlant de la darrera pel·lícula... La darrera pel·lícula... Està en cartellera? De Martin Scorsese, el de l'Irlandès. Jo la volia anar a veure, però com que... Tres hores, tres hores vint. No estarà massa temps. Perquè passarà a Netflix. Ha fet el mateix procés que una mica va fer Roma. Sí, va entrar. Segurament el mateix... Totes aquests grans, les plataformes, són una mica... Tenen molts diners, hi ha un moment que no poden dir que no. D'altres formes que el Martin Scorsese faci una cosa així, s'ha de tenir en compte, no? És una pel·lícula. A banda de que els actors que utilitzen... Tenim Robert De Niro, el Pacino, Joe Pesci, Ana Paquín, Herbert Keitel... Diuen que el Joe Pesci fa una gran interpretació. Sí, a veure... Els tres primers, perquè el Keitel té un paper més curt. És que estan bé tots allà. Estan ben en un diari, un moment, un segon. Està bé tothom. La narració, la construcció, les imatges, però jo em dono compte una cosa. Per exemple, el Pacino, hi ha un moment... Tu l'has vist, Mercè? No, no l'he vist, però ara la veuré. Quan ho veig, ho comentem, però com actriu i coneixadora d'interpretació? Jo crec que el Pacino, igual que ja li va passar quan era més jove, jo penso que quan estàs davant d'una bèstia com el Robert De Niro, que està sensacional, tu tens que fer alguna cosa, i el Pacino potser s'obrectua en pell. Tot i que no li quedem malament el seu paper, perquè fa el paper de un tio que ja se li escau. Però és que la perfecció d'interpretació de Robert De Niro és una cosa... Fantàstica. I, en canvi, jo li he vist algunes pel·lis que fa por Capricho, perquè darrerament feia unes pel·lis que jo dic, ah, mira, m'he de gust fer aquest personatge, que el millor sortia 10 minuts a la pel·li. Jo crec que els fans del gran Robert De Niro, de les primeres pel·lícules de suces, són tres hores vint. I tant tranquils, eh? O sigui, passen, el guió és extraordinari també, la fotografia, és que allà no falla res. Doncs la veurem, la veurem. La música està molt ben col·locada, i ja dic, la història... És una història que ens parla del món de... La mafia. És que, clar, Robert De Niro ja té... No, l'anomenaran el mafiós. Número 1. Perquè té col·lecció. Jo crec que la pel·lícula aquesta té bastant... Tenien en compte també la durada que té els actors. Jo crec que té bastant de testament film. Aquí deixo això. S'haurà d'anar, si es vol veure en cinema, s'haurà d'anar de pressa perquè estarà poques... No sé si són 15 dies o així. I llavors ja passa a Netflix. I això ho fan perquè segurament hauran d'anar a Òscars, l'any que ve, i els obliguen de moment... Estran aquest any. Passa també amb el Gaudí, que jo també et volia... Es volia comentar una pel·lícula. Ara anava d'una passada. Doncs clar, jo estic a l'acadèmia de cinema català... Us la presentem a la Mercè Espieta, perquè si no, no hem dit res d'ella. És veritat, jo ja començava amb la... Mireu, la Mercè té una llarga trajectòria com actriu, tant en teatre com el cinema com en televisió. És directora de càsting, és essencial en la m'interpretació per a l'Institut de Teatre Barcelona. És coach d'actors des de fa més de 15 anys per a cinema i dramaturgia. Crec que és membre fundadora, el 1999, del grup de dones de teatre projecte BACA. És així? Gai de bé, jo vaig entrar l'any 1. Vaig entrar el 98 i jo vaig entrar el 99. Després ja ens parlarà, però la setmana que ve... No, aquesta setmana, el dijous, presentem de l'amor i altres qüestions, si és que les haig, en el que interpreta ella la obra. Està dirigida, crec, per Janina Marini, no? Sí, sí, sí. Volia dir també una cosa que m'interessa molt i després, si aplau parlar-ne, crec que pot ser pels nostres espectadors que no tenim sempre l'oportunitat de tenir-te en un actriu, comentar que ella va ser, d'exemple, de Boc Macandriu, i també que ha estudiat, a través de Javier Galito, el mètode d'Estanford Maisner, que és, penso, molt interessant, perquè és un mètode d'interpretació que... Molt de veritat, tot el que acabes de dir al denílio i aquests, jo crec que treballen així, sense passar pel cap. Per això volia anar, sí. És que si actúes des del cap i tot saben-t'ho tot, és, vull dir, que costa molt la celebritat. Està per al Maisner, ella així que deia, el actor, com es nota un bon actor, et diu, el actor no pensa, actua. Una mica. És just el que t'estava comentant. També hem de dir que té una formació musical important. Sí, sí, és que m'agrada molt cantar. M'agrada molt. Encara no s'ha donat, encara no m'han agafat cap musical, però la vida és així, a vegades... Sí, segurament. Va per aquí o va per allà, però sí, he composat alguna cançó també, perquè he estudiat solfets... Ja ho veig, ja sé si tens un... Ja, no també dos anys. Sí, però ja no estàs oblidadíssim. És que els 20 anys... El piano no requereix continuïtat. I saps què va passar? Jo anava a piano, vaig estar comnant en 3 anys, i bé, però estudiava molt, cada dia, 3 hores. I després, quan arribava l'examen, em tremulaven les mans. I en canvi, jo ja feia teatre. Jo vaig començar a fer teatre a Valorna. El teatre no et troba molt de les mans. Abans d'entrar, sí, que estava nerviosa, però la que atrapitxava l'escenari, ja s'havien passat els nens. Això era marçet. Això és molt fàcil. El teatre és el que et va i el piano no. Bueno, llavors, el que em quedava per dir és que la marçet és membre de l'acadèmia de cinema català. Com a membre de l'acadèmia de cinema català, té que veure moltes pel·lícules que aniran als gaudi, i té interès en recomanar-vos una d'aquestes pel·lícules. I l'escoltem. Doncs, clar, n'he vist algunes que m'han agradat, però realment hi ha una pel·lícula que té molt... per mi li dona molt valor, moltes coses. Per mi la primera, bueno, dic el títol, i així els ullens també s'aniran quedant. Es diu La Inocència. És en català, i la directora és la Lucia Alemany, que és una catalana escuda tortosa, però que es va estar més vivint a la franja de Castelló, i deia això perquè ells es vagin en recordant, perquè em passa poques vegades, tant en cine o en teatre, que vegi algú i em quedi allà, dient-ho, ah, enganxada, enganxada totalment amb la pel·lícula. I aquesta pel·lícula de La Inocència no només tenia això, sinó que, a més a més, està superbent dirigida. És la primera pel·lícula que dirigeix la Lucia. Avui dia havia fet un curmatratge abans, i realment em va agradar tant, perquè tothom estava fantàstic. O sigui, tots els actors, bueno, els actors que són poquets, perquè la majoria és gent del poble, on passa la pel·lícula, fent els personatges, perquè és una mica basat en la vida de quan ella era més jovedeta. Ella va tenir 17 anys. Una mica en l'època d'aprenentatge. Sí, és una època molt d'aprenentatge, de començar a sortir amb els nois, la festa major, aquestes coses. I el millor a la història és que l'explico al dia. Aquesta història l'hem vist moltes vegades. Però és que està explicada d'una manera, tan ben interpretada per a tothom. Aquesta nena es queda als 17 anys embarassada, no? Sí, però no faig espolla? No, però això sí que surt, no? Ah, sí, però clar, sí. No, no diguis el final ni el que passa. No, però vull dir que és una temàtica... Exacte, és una temàtica molt general, però depèn de com s'hagi tractat, això. I, a part, també s'enamora com del kinky. Que és un actor que fa el paper que està estupendo. I la noia que fa d'ella de joveneta també està estupenda, i ha sortit de res. És el primer paper d'ella? Sí, és el primer paper, em sembla molt. I, aleshores, clar, el dia que ens van fer un pas expressament pels acadèmics, perquè la pel·lícula s'estrenarà el desembre, faran una setmana, ens van dir, després el gener febrer, ja l'estrena estrena. Ja estarem molt tanto. I, aleshores, com estava allà presentant la pel·lícula, jo vaig a la primera en preguntar-li, la vaig felicitar i li vaig dir com has fet, perquè tothom estigui tan de veritat i tan bé. Clar, el treballant d'actriu ho veus, que van ser els directors esperant que t'ho facis, i clar, si tu estàs venet aquell dia, doncs surt, però si no. I, clar, em va dir una cosa que em va agradar molt, perquè jo també ho pino com ella, que van improvisar. O sigui, hi havia un guió, el guió existia, però, bueno, està l'Alaia Marull, que mira que és bona. Doncs mira, aquesta pel·li, jo et diria que és el treball, però no sé per mi que més l'he vist de veritat. Mira, li vaig veure unes expressions a la cara, que dic que això és la veritat absoluta, que fa la mare de l'Anna. La mare de l'Anna. I, si vaig preguntar això, i clar, deia que no és que ella va estudiar l'escac, però que ella té aquest taranada, no voler fer... O sigui, els actors se sabien les històries, però no memoritzaven el text i feien improvisant. Sí? I jo m'encantaria com actriu, treballaixi. De fet, bueno, ou. Sí, és que de vegades el text, suposo, que el que fas el primer té una mica, no? La teva expressivitat. En canvi de l'altra forma, et deixes anar. El que passa és que... Està molt ben dirigit. Si comences a improvisar, et pots anar... A pot sortir del marca, de referència. Però clar, és una mica com el que sabés. O sigui, el que sabés, les pel·lícules estan fantàstiques, que feia glòries, que va donar aquella pel·lícula... I tots estan tan bé. Però, bueno, a part que ells eren un grup que ja sempre t'han quedat junts. Glòries, un moment, home, hi havia la seva dona. Clar. Però, clar, jo quan em vaig centrar aquell treballar així... Tinc que estar que jo vull treballar així, perquè, clar, el guió per molt que te'l sàpigues. Per molt que el tinguis a la panxa, que digui jo. Perquè a vegades es toca rodar els actors, que el text el tens al cap, encara, perquè te l'han donat el dia abans. I estàs allà intentant... Està bé i de veritat, però el teu cap està pensant en el text que has de dir, no? Clar. Però, tot i així, el text sí que s'ha de tenir el cap, també, penso, no? Home, ells hi improvisaven, jo m'imagino que haurien de fer assajos, abans, i clar. O diferents proves, fins que ella triava quina línia s'assegueix. Imagino. Perquè, clar, quan veig pel·lícules que m'encanten de grans directors, si és bona, jo ho diré, però quan veus una pel·lícula que em va agradar tant a mi, i cada cop és la primera pel·lícula d'una noia, que és jove, és que... L'hem de pujar. I tant. I tant. Que no passi la pel·lícula, com ja sabem que passen tantes pel·lícules. El problema és la distribució, perquè el problema de les pel·lícules d'aquesta gent jove que no tenen esquema al darrere, és que després la distribució és difícil. Sí. No sé com ho tenen i qui distribueix, però jo crec que aquesta noia arribarà. Bueno, entre tots, mirarem d'empenya també per promocionar-la. La tindrem en compte, i quan estigui a cartellera la tornarem a parlar. L'enllem a veure, i tornarem a parlar. A veure, per introduir la part més pròpia de la convidada, ens ha demanat... Sugerit? Sí. Una música que us la posem primer per veure si la coneixeu i, si no, tranquils, s'ha fet assimilar. La música, quan la sento, ja n'hi ha algunes més, però aquesta senta que la sento m'agafa una cosa tan interessa. Una cosa tan interior, tan a dintre... I ho comparteixes amb les dades? El per què? No hi ha una anècdota. No és una anècdota que vegin aquesta pel·lícula. És veritat que aquesta pel·lícula, quan la vaig veure em va marcar molt. De fet, ella em va dir que hi ha una cançó d'una pel·lícula que t'hagi agradat molt. Quan vaig veure aquesta pel·lícula, crec que era un antes i un després, que es diria, amb coses. Totes les músiques de Blade Runner són molt maques, però aquesta m'arriba el cor, el tuetano que es diria en castellà. Jo sóc una mica castellà, no parlant, sóc molt bilingüe. En el moment que es va fer era molt trencadora, era obrir una porta a la ciència ficció, que ara estem arribant molt a pròvia. No és tan perfecte a nivell humà, però s'està arribant amb la nanotecnologia. De fet, a l'obra de teatre que parlaré i que farem, justament ara s'ha canviat una part, perquè quan la vam assajar es parlava de la tecnologia a nivell de com ens influèix la internet i totes aquestes coses en els humans. Però ara li han fet un gir, li han tret que si tot això, perquè estan parlant de que els robots els hi volen posar sentiments. I sembla ser que per una banda hi ha alguns que ho estan aconseguint. El certamen és de noves tecnologies, de fet, poc a poc una mica així com per d'ulsificar l'entrada van posant algun robot que de moment fa com d'assistent a casa i tal, però cada vegada es va més per aquest camí i jo crec que s'està molt més avançat del que es diu. Sí, jo també crec que també, perquè l'actriu que fa aquest tros s'ha estat documental, perquè avui dic jo no, és que faré això perquè clar és que ara han descobert que segons quines emocions els científics, jo ara no me'n recordo de les que són, han dit que no, que aquestes emocions no els implantaran aquestes perquè no serveixen per res. I clar, i a l'obra ella diu serveixen per viure, clar. I crec que nosaltres aquesta obra, bueno, estic parlant d'un... Hi havia una pel·lícula, no sé, aquella pel·lícula que es deia Her, s'acordeu del Joaquin Phoenix, que s'enamora d'un aveu, perquè és el seu assistent del seu ordinador, eh? Sí, sí, sí. És una pel·lícula extraordinària. Sí, la vaig veure, és dir, era... Jo segons estava parlant d'aquesta obra que he saltat, perquè clar, també volia dir-se que hi ha un compartany o projecte vaca, com tu has dit. Sí. Explica-lo una mica, si vols. Sí, existeix fa 21 anys, però fa 20 que fem cada novembre un festival de teatre amb visió de dona, que no vol dir de dones, perquè hi ha obres que hi ha actors, també, però sí que totes són obres de creació i amb com les dones veiem el món i la vida, que és diferent. I que creiem que cal molt aquesta visió, perquè sempre hem tingut la visió dels homes, és una mirada femenina. Sí, és una mirada femenina. Ara és bastant trencadora, perquè el projecte vaca són bastant guerreres i que ens arrisquem i fem coses com una mica avançades, no? I, aleshores, fem el festival cada novembre. On resten obres? Mira, aquest any ho fem tot en els teatres de Francesc Cabón-Messon. El carrer. A Sant Ferre, més baix. Sí. És on estava l'Institut del Teatre abans que jo vaig estudiar allà. Ah, sí? Sí, jo vaig estudiar l'Institut del Teatre quan estaven allà. I té dos teatres estupendos, quan jo estudiaven no eren així d'estupendos, eren vells, però el gran el van fer nou, i la cuina més o menys està igual que estàvem. Perquè ho feu teniu la sala i la cuina, no? Tenim les dues sales i, aleshores, tenim cinc obres de teatre i dos xerrades. Però hi ha una a l'Institut del Teatre, no? Sí, hi ha una a l'Institut del Teatre, perquè... A veure, la Mont-Messon és fantàstic, perquè hem d'agrair la Diputació, que ens ho deixa, perquè els hi va agradar molt el nostre projecte, i ens apollen molt, però ho has de demanar molt de temps. I la xerrada de la Marga Íñiguet va surgir fa poc, i com amb l'Institut del Teatre també cada any hem anat fent xerrades, doncs es faran allà, que trobo que està molt bé, perquè ja estan els estudiants de teatre. I el que tenim més a prop, ara, de cara als nostres uents, seria el dijous? El dijous 21 i divendres 22. A quina ordres? A les 2030, que es fa la sala gran, que li diuen la sala. La sala. I es fa de amor i altres qüestions, si és que la sai, que és una obra en què jo actuo, participo, i és una obra de creació. Som 6 actrius. I les entrades són allà? O s'han d'agafar per internet? Es poden agafar per Codes Tickets. Si poses Codes Tickets. També he de dir que teniu una web, que quan se vol que vulguin anar a la web, posen projecte Baca, és una web molt àgil, és una web que trobes tot, i que t'ho explica tot. Per tant, sí que no us perdreu amb aquesta web. Si venen, trobaran entrades, perquè la sala és gran. Si fos a la cuina, recomanaria, home, si volen es va dir, compra Codes Tickets. Sent a la sala, jo no crec que tinguin problemes, però cadascú que es colleixi, si volen comprar per Codes Tickets. És per la informació. Sí, i si volen venir, doncs fantàstic, perquè... Jo realment, i el que diré ara, no és perquè jo actui. Va desfeixobres i les faig, i dir que veig que m'agrada fer-la i m'agrada l'obra. Però aquesta obra, l'AMO. Així com he dit que Blade Runner l'AMO, com a pel·lícula, aquesta obra l'AMO, perquè justament és una obra que l'hem... està creant per donar... bueno, un missatge no m'agrada. Però per traslladar el món, que hem de tornar una miqueta a ser nosaltres, a ser persones, a obrir el cor, a mirar les persones als ulls quan parlem amb ells, i ho fem a través de la tecnologia, perquè veiem que no podem renunciar de la tecnologia, no? No, no, no. No solament renunciar, sinó que s'ha d'usar. S'ha d'usar? Ben usada. Hi ha un umbro que ens plouen mòbils del cel. Ah, sí? Sí. I a través del mòbil ens va guiant per obrir el cor amb llenguatge, doncs... entre amb virus, el cor està a punt de... bueno, de petar. I realment crec que és un obra que cal molt en aquests moments. I això està... artistes que aquí poseu, artistes de Mèxic, Argentina, Venezuela i Espanya, reuneixen per viure un moment molt especial, el despertar. Això és la proposta que us ha despegut. La proposta és el despertar. El despertar vol... Va, jo em vaig entrar a fa poc, dos anys, llegint un article de que la humanitat estava dormida. No dormir de quan ens anem a dormir, sinó que estem adormits. Adormits vol dir que estem atuntats. Com anestesiada. I aleshores, jo quan vaig llegir allò, vaig començar a despertar, perquè em vaig dir, ui, que em vaig anar a dormir de no? I aquesta obra realment sí que és gràcies per dir-ho, perquè sí, és el despertar. Ei, anem a... No està tot el dia amb el mòbil o les màquines o la tele, que jo no renego que jo també veig la tele, i també el guàssapant té bastant enganxada. Com tothom. Però crec que és una... una obra que a part poden venir gent jove, que els encantarà. És una obra que, amb humor, que també cantem, hi ha molt missatge. I, bueno, les 6 actius tenim com una petita peça individual que d'una, i després tenim 3 de conjuntes totes. I no sé, veniu, veniu, perquè us agradarà molt. Escolteu, ja sabeu. Dijous i divendres. Una recomanació per dijous o divendres. Molt bé. Després del programa, és un programa que va des del... Dime que es comencem. Aquest dimecres amb una xerrada. Exacte, sí. Sobre els ventres de Lluge, que també és un tema. Interessant, clar. Que després la setmana vinent la mateixa companyia farà l'obra de teatre. A la sala, no? I entre de Marfil i també a la sala, que és una coproducció en Colòmbia. És Catalunya-Colòmbia. I bé, no sé res perquè la sala que van de treballar, però també és molt interessant el tema. Hi ha molta controversia ara amb els ventres de Lluge. Sí, clar. I no sé què diran a l'obra. No saps en quina posició s'hi posen, no? No ho sé, no ho sé. Una cosa, aprofitant que tu estàs des de fa anys amb l'entreno i la instrucció de nous actors o directors joves, com és el moment actual de la interpretació del teu criteri? Ara. Sí, estem en un bon moment. Jo crec que sí. A part de coach, que vull dir, fa molts anys que m'he guanyat la vida de la cultura de càsting, perquè realment per les dones en aquest país és molt difícil treballar, perquè hi ha pocs personatges, parlo de cinema i de televisió. I bé, als 40 anys vaig haver de decidir, perquè quan estàs cansat de fer feines i feinetes i tal, i el càsting em va anar molt bé i també estic molt contenta perquè he descobert actors i actrius molt bons. I d'alguna forma, projectes amb ells, un estil i una manera de veure la interpretació. M'encanta dirigir-los. Jo soc de les directores de càsting, que quan faig un càsting els actors els dirigeixo als guiu, cap a un lloc, crec que d'anar al personatge, no és allò de... Va, ja t'ho has preparat, fes-ho. Ah, a Déu, no. Intento tractar-los com a mi m'agradaria que em tractessin. En la mateixa situació. Sí. I jo crec que ara ja... A veure, jo crec que tenim molt bons actors a Catalunya, sobretot, però la tele està fent molt de mal. En quin aspecte ho dic? Perquè t'ho dic també per experiència, perquè ara he estat a Madrid com actrius en algunes sèries d'aquestes diàries. Les sèries que són setmanals estan més cuidades. Més com una pel·lícula, no? Però, clar, les setmanals és que algú te'l donen amb re. O sigui, has d'estar allà... Les setmanals o les diàries, dius. Les diàries et donen tot... Bueno, jo vaig estar a uns capítols de Puente Viejo, però els protagonistes que estan cada dia gravant no tenen temps de re, de re. I això és que passa que es roda de pressa, de pressa, de pressa. Es fa una lectura, un assaig de posicions, i si tu entes per aquí, tu surts. I si tens sort, surts bé, i si no, surts com surts. I si surts mitjanament ben raonable, doncs ja ho deixen. Per això crec que la televisió amb les sèries diàries està fent mal en els rectors, perquè si s'acostumen a treballar així, que és molt difícil després dir, no, és que haig de treballar amb la veritat del moment, com deia el Maysner, el Sanford Maysner, que realment a mi hi vaig fer-ho als 50 anys, tots els cursos de Maysner, perquè també m'agrada molt reciclar-me i no quedar-me. I vaig aprendre, sobretot, a sortir de la rutina o... A qui et toca riure, doncs, ho fas... Fet, no sentit. Ja. És una mica diferent, no? Sí. I llavors tu penses que en la televisió, en aquest aspecte deteriora l'actor, o l'instrumentalitza d'una manera que no el fa sentir còmoda, o quin aspecte li trobes pitjor de tot això. Per altra banda, clar, hi ha tantes de sèries i n'hi ha a totes, 50 televisions, que necessàriament hi ha moltes d'elles que són com fer xurros. I llavors això és difícil saltar-t'ho per buscar una de qualitats, clar. Clar, que a passar amb les sèries, per exemple, els actors que porten set anys, entre l'any passat a rodar Puente Viejo, clar, tots portaven set anys. El que menys portava era el que feia ja de fill meu, que portava dos. I tu arribes allà i tens 11 capítols, però també com te'ls fan fer molt ràpid, doncs estàs una mica... Bueno, jo almenys em sentia, en alguns moments, una mica desovicada tot i que tots em tractaven molt bé als actors i direcció, no? Clar, és com una cosa teva, de dir, com puc entrar aquí amb un ritme que ells ja el tenen? Ells fan una lectura i ja quasi que ja ho tenen tot apamat. Perquè, a més, els personatges... El seu personatge ja el tenen súper implantat. Està similàlia. Clar. I per això jo crec que, almenys, les diàries, les setmanals, aquí hem vist algunes sèries setmanals, doncs marlí i així, doncs... Jo crec que hi ha qualitat. Per això dic que jo les setmanals les comparo més amb les TV-movies o les pel·lícules, perquè hi ha un temps. Hi ha un temps per tot, per parlar, per assajar, per conèixer. Exacte, perquè el director tingui el temps de dirigir. Perquè si una vegada, si no t'equivoques de text, ja ho donen per bo, per bo, no? I tinc una amiga, et diu, que fa anys, un dia diu, allà anava bastant a Madrid a rodar, i diu, mira, jo saps què faig ara? Quan jo veig que estic quedant fatal com actriu, m'equivoco expressament de text. Diu, perquè serà la única manera de repetir-ho. Però repetirem. Són d'àcniques. Sí, i em va semblar molt bona idea. Després jo no me'n recordo. Però sí, perquè clar, tu estàs allà i vols fer-ho molt bé, però a vegades és que és molt difícil. Sense sàjus. I, bueno... Clar, que això, que el cine, això, té un guió i d'esperades... És un altre ritme, clar, el cine, per sort. Està tot més planificat, suposo, no? Sí, tens molt més temps, i que cada sequència... es pren en el seu temps. També hi ha de tot, no? M'agrada molt el cine, que primer fan el prano general, amb el qual tu ja saps que possiblement no el posaran, però també et serveix de saig. Perquè quan ja et venen a fer el close-up, primer i clara, plano contra plano, allà has d'estar el súper de veritat. Perquè la càmera ho veu tot. I l'actor, l'actriu, la relació amb la càmera, quins temps de prenentatge té això? És una mora a primera vista, o realment hi ha alrededor moltes hores de assatge? Jo, personalment, per exemple, quan estudiava l'Institut del Teatre i vaig començar a treballar en teatre, jo pensava que no el cine, no el teatre, perquè el teatre és més de veritat i el cine. Però ara que he fet... He fet dos protagonistes de llar-matratge, que veus més el treball, perquè quan fas una cosa molt petita amb cine, tampoc tens massa temps de tu saber si t'agrada o no. I ara m'agrada molt el cine. Perquè... com hi ha temps, i si es fa un assat general, tu ja et vas posant en la situació molt del personatge, del que li passa al personatge, i pots estar molt de veritat amb el cine. Sí, sí, sí. I de d'altra, quina és l'experiència que tu et valores més de les que tu has fet? Jo, personalment, te la valoro molt tot el que estic fent ara en projecte de vaca. Perquè jo era un actriu que diríem que s'ha estudiat i et contracten, et donen un guió, te l'estudies, i el director diu que fas això, fas allò... En canvi, aquí crea obres, és que jo he creat obres, he escrit un obre sobre la menopausa, he escrit un obre sobre les dones maltractades. Tot en comèdia. Perquè jo és que no vull fer dramas. I això que jo era molt actriu dramàtic, jo abans m'encantava en les obres dramàtiques. I ara és que penso que ja tenim prou drama a la vida. Si fas des de la comèdia, primer que arribes més al públic. Primer que et posis les coses en una versió diferent, en molts matisos, i pots arribar diferent. Realment, la gent de comèdia pot dir moltes coses. I les fessis des del drama... És una forma intel·ligent d'abordar els grans temes. De fet, el cinema n'estable de comèdies que posen el dit a la nàfra, però li posen en una certa simpatia. O diguéssim, que no deixen l'espectador abatut al sortir del cine, que és una mica el que es tracta també. Jo em passa així. Jo l'he impassat amb en Van demanar a un centre cívic. Escolta, pel dia del maltractament, que és el 25 de novembre, tens alguna obra sobre la violència de gènere, i li vaig dir, no, però te la faig. En 15 dies. Però li vaig dir, però ja t'aviso que serà una comèdia. Perquè és que no vull fer-ho des del drama. Penseu que és molt més interessant. I més en aquest context. En aquest context. I al final, home, sí, a la part final, sí que vam posar un tros, perquè les dones desaparegudes, maltractades, havien de sortir. Tocant aquest tema. Però, en canvi, tothom ens va dir que els havia encantat. La gent diu, és que he rigut tant, i després he plorat. Hi ha una persona que queda amb una companyia i jo les autores. És un regal. És que la comèdia, moltes vegades, avui en dia, té trossos dintre d'una mateixa obra, en què és dramàtica. Però el bo és el fer el gira aquell en què, bueno, tot és relativit de fins a cert punt, i es dona un missatge, una mica, una escapatòria, que la converteix en un producte que no és dramàtic, perquè no hi ha un final dramàtic. He començat per projecte Baca, perquè a mi m'ha obert un món que ho trobo molt rica. Interpretatiu. I, a part, muntar la mostra de teatre cada any, que la també està donant molta feina, però és superinteressant. Perquè feu una tongada ara el novembre i després de primavera. No, a primavera, abans que fèiem les lectures dramatitzades, que es deien primavera Baca, nosaltres tot és Baca. Però això ja no podem fer per les subvencions, perquè la cosa ha anat fatal. Cada cop hi ha menys ajudes per cultura, però per cultura, aquest any han retallat, no sé quant més, de l'última vegada. Farem el que podrem. La cultura, amb aquest pas, acabarà sent una paraula prohibida. La vostra proposta és prou rica, perquè feu l'obra aquesta, després feu el 20 de març. I després feu la mostra laboratòria. Això t'ho vull explicar, perquè cada any fem un taller laboratori, sempre, amb dones, actrius. No tenen perquè ser de projecte Baca, està oberta a qualsevol actriu. Precisament l'obra d'amor i altres qüestions es va fer amb un taller laboratori. I aquest any, el laboratori, va fer el mord de Berlín, el 30 d'hiversari. Va ser una proposta que vam fer a la Lícia Reyero, una creadora fantàstica d'aquí de Barcelona. I ella es va dir, jo no vull encàrrecs, això del mord de Berlín, i ell va fer una proposta fantàstica. Es va treballar tots els morts, tots els que tenim personals, els que ens posem solets, els morts que ens posen els amics, la família, els polítics, els morts que de fora ens posen, i els morts que no deixen entrar en un país. I és molt interessant, ja portem tres setmanes en el taller i aquí serà la presentació. Perquè la temàtica aquí, tal com l'estava, és un joc teatral, el treball del moviment serveix a diferents referents cinematogràfics, els morts que ens han estat imposats i els que ens hem creats. Per tant, el mord de dintre i el mord de fora m'ha semblat també molt sugerent. I a més partim de pel·lícules, perquè ella el primer que ens va dir, busqueu una pel·lícula, una frase d'una pel·lícula. Entre això, i què volíem ser quan érem petits? I com vam arribar a fer el que fem, i amb això hem anat treballant, improvisant, i ens van sortir coses molt xules. Molt interessant. Perquè el de les pel·lícules és una molt de sí, perquè des de jo, que la meva és de blé trainer, no sé per què serà. No es poseu ara a meditar. No, interessants. Si et ve, maripili és maripili. I està molt bé perquè hi ha una frase de Guetsa de l'Història, hi ha una de Golden Jazz, hi ha una del marido de la peluquera, perquè cada triomf agafa la pel·lícula que va voler, la va mirar i va sortir una frase. I amb això estem molt interessant. El dijous 5 de desembre. Si perteixes de pel·lícules bones, dona només la frase, i d'aquesta pel·lícula hi ha portes una sèrie de referències. Tu has dit abans que és fantàstic, perquè és veritat que en la mostra del novembre hi ha molta cosa, i si entren a la web, o al Facebook, que també el nostre Facebook, està molt actualitzat, però sí que és veritat que la web també és molt fàcil de veure-ho. Sí, i bé, aquestes dues, perquè veig que amb les dues intervents i les dues intervides, molt bé, que més en sugereixes. Doncs, home, jo convidaria a tothom que vingui a les xerrades també, les xerrades són obertes, les obres tenen un preu, perquè els artistes també hem de viure. Sí, sí, sí. He fet un bon u perquè hem dit, si volen, paguen 4 i poden veure les 5. D'acord. Vaig pensar així també, donem una mica de facilitat. I, a més, que realment, totes les obres seran de molta qualitat, perquè són professionals, les directors, els trios tothom, vull dir que... A l'horari sempre el mateix. 8 i mitja. Sí, després de 9. I les xerrades a les 7. Les xerrades a les 7. Sí, la dada, que és dels... mentre de lloguer, i la de la Marga Íñiguez, que les persones que els hi soni, doncs és una gran creadora. I serà molt interessant escoltar-la, perquè segur que ens donarà... inferents i... i nutrició, que es diu, no? Perquè ara és veritat, has d'escoltar persones que són fantàstiques, i que aprens, aprens molt d'ells. Doncs hem semblat molt i... molt interessant tot el que has explicat. Que m'acaben, ja. Hi ha alguna cosa que... que diguis, també vull comentar això. No ho sé, a vegades. Perquè, en quan projectes, hi ha alguna cosa, per exemple, que estiguis escrivint... Home, uf, si obrim aquesta porta. Clar, perquè... Ui, que si sàpigui també que tu ets creadora. Sí. Quan vaig escriure l'obra de la menopausa que va sortir d'un taller laboratori, era una peça de 15 minuts, vam estar als micro-teatres, l'hem fet bastant, i vaig dir, ara faré la pel·lícula. I estic escrivint el guió. Molt bé, molt bé. Doncs això pot ser motiu el que ens tornem a veure. Doncs sí. Quan vulgueu, quan vulgueu, vinc aquí. Independentment del que ens veiem pels teatres. Exacte, sí, sí. Molt bé. Què tenim Carme, la setmana que ve? La setmana ve, recordem que vindrà, perquè és l'últim dimarts de mes, i vindrà l'Àngela Gutiérrez, que li hem quedat amb ella. I esperem que també ens porti diferents propostes i diferents sugeriments, que serà molt agradable de sentir, perquè ella té sempre moltíssimes coses a dir-nos. A més, a més, aquesta setmana passada, hi ha hagut altres festivals, a la millor ha estat amb uns de rei, o amb algun d'aquests, i pot ser interessant, també, conèixer. Doncs tot això farem la setmana vinent. Molt bé, amics. Doncs donar-li les gràcies a la Mercè, perquè ens ha apropat el món de la interpretació i de la creativitat dins de l'univers femení, també, que es fa a casa nostra en aquests moments, que sembla que pot haver estat força interessant. Espero que sí, per tothom, i moltíssimes gràcies. Doncs jo m'ho he passat molt, molt bé, i gràcies per convidar-me, perquè la veritat és que m'agrada parlar del que estiu. És que el que estiu m'apassiona. Doncs esperem que aquest guió ens ha sugerit, i tant. Doncs la vera, vera, vera, vera, si m'escolta... Cualla de tot. Molt bé. Molt bé.