Cinema sense condicions del 17/12/2019

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Bona nit! Com tots els dimarts, estem aquí a Cinema sense condicions per pervar-los de cinema, per perdar-los de pel·lícules que hem vist, que ens agradaria haver vist i no et pogut veure, les que ens han agradat, les que ens semblen excel·lents, les que no ens en semblen tant, aquí estem per parlar de cinema, com sempre. El Pep, per Mangol. Hola, bona nit! Què ens explicaràs avui? Bueno, vaig estar a les jornades de cinema curt. Ah, molt bé! No hem tingut temps de parlar, el Pep i jo. I parlarem. Molt bé, me n'alegro moltíssim. Sí, va ser... va estar molt bé, molt interessant, i us en faré 500 anys. Estarem encantats de sentir-te. El darrere del... el mando de tots els cables i les músiques i tot el que esteu sentint... Tenim l'únic i repetible... I responsable. Sense i? Tot a la sis de l'Atmón. Bona nit, Francesc! Molt bonic! Un plaer de tornar-te aquí entre vosaltres, Pep, Carme i totes convidats. Avui hi ha una gent d'aquí al... Esteu aquí. Al plató, que m'agrada a mi dir. Avui hem fet un plaer al plató. I Carme Nabot, aquí presentant i dirigint el Cotarro. Intentant. Només intentant. Molt bé. I el convidat que tenim avui, que ja us el vam dir l'altre, la passada setmana, és el Santi Robert, bona nit. Contem amb ell, l'any passat ja va venir per explicar-nos coses de cini i de la seva història personal amb relació amb el cinema. És veí de Cardadeu i és advocat a l'exercici. I és doctor Andreu. I neix també professor a l'autònoma. I té un llibre interessant, perquè és un llibre que està... o lligat o basat en la seva tesi doctoral, que és alta cocina i derecho d'autor. Derechos no sé quanta gent en té, però els autors ho intenten. I el Robert, el Santi ens intentarà explicar una mica per què va triar aquesta temàtica i si la podem relacionar amb una afició que té de sempre, que és el cinema. Per què té aquesta afició al cinema? Perquè per raons per les quals la tenim tothom, o tenim molta gent afició al cinema. Però és que ell va estar, durant una pila d'anys, ell ens ho explicarà, com a projeccionista del cinema d'Esvarjo de Cardadeu. I que durant els anys 2009 al 2015 va ser un cinema vèdic. Per tant va veure pel·lícules, va escoltar com els ates les veien i va sentir-se prop del cinema. També ens en parlarà d'això, espero. Molt bé, doncs comencem. Pep, doncs explica'ns si vas anar a la mostra del cinema curt, perquè vam tenir aquí fa, em sembla, dos o tres dins de les setmanes, a l'Adrià... O li va res? Sí, que va venir parlant-nos justament de... Perquè jo havia anat al cinema baix, que havia vist una pel·lícula d'autor curt i que va venir a fer un cinefòrim que va ser molt interessant i els vaig conèixer allà. Em va semblar un interès especial per aquest cinema, que té moltíssimes dificultats. No només per ser difòs que això són tots els... el cinema d'aquest entorn en té, sinó inclús per sobreviure el seu propi estat, un dels estats del que forma part el poble curt, és Turquia, que té especiales dificultats per ser realitzats i per ser promoït i per ser distribuït, i per suposat ha de lluitar i tenir les problemàtiques que us podeu imaginar tothom de la censura que manté l'estat turc en aquest moment. No són pals a les rodes allà per tot el que es fa al Kurdistan. Perquè el Kurdistan és una nació que està distribuïda en quatre estats, que són estats de conflicte en aquest moment. Bueno, està envoltada en Turquia, Iran, Irak, Síria. Per tant, és una zona calenta. Però és curiós, perquè aquestes eren tres jornades, el dia 13, 14 i 15. Sí, un cap de setmana. Sí, es va fer el centre cívic, Pat i Llimona, i després també les projeccions es feien igualment al centre cívic i també al cinema Somsets, que tu havies estat, quan vas estar de jurat a les documentals, el cinema documental. I a l'alternativa. Bé, doncs enllaçant amb el que tu comentaves amb el nostre col·lega, Adrià Olivares, ell forma part d'alguna plataforma que es diu Ivardia Produccions, i llavors Ivardia, junts, Amazadi, plataforma també, són els que han organitzat la mostra de cinema Kurdia Barcelona, que ja és la quarta. És a dir, ja té... Ja té un rodatge, almenys. Una mica de rodatge, sí. Llavors, bueno, aquesta, no solsament es va limitar al cinema, sinó que hi va haver uns col·loquis sobre el paper de la dona, la resistència a Turquia, i les revolucions que estan en marxa allà, i concretament també es va dedicar a un homenatge a revolucionaris caigudes en combat, dones revolucionaris. I va haver també la presentació d'un llibre que es diu... Perquè és la revolució de la Rojava, no? Precisament, el llibre es diu Meig Rojava Green again, i es va inaugurar també una exposició molt interessant, perquè hi havia uns displays explicatius i després fotografies, en el que es veu una mica el confederalisme democràtic a Rojava, la lliberament de la dona, la preocupació ecologística, perquè és molt curiós. O sigui, allà, el millor que tenim, jo el que m'he d'anar a compte és que, com sempre passen això, l'altre ja estàvem parlant de Guiné Equatorial, tenim aquí, almenys, jo confesso un desconeixement del que passen a Guiné Equatorial, quan resulta que fa, fins a l'any 68, era espanyol, allò. Van fotre una petada, els van posar un dictador, que és el que es porta a casa nostra, i els hem deixat allà, els hem parat, no se sap res de Guiné Equatorial, no hi ha corresponsals, afortunadament hi va haver aquesta pel·lícula. Només se sap dels països i d'estats que manen, però els que no tenen poder... La pel·lícula aquesta és El escritor d'un país sin libreries. Això estàs parlant de Guiné Equatorial. Quan n'has anat a Guiné, t'he passat i tan culparent. Si vols, després el comentes. Ho dic perquè és curiós, quan hi ha aquests països amb aquesta situació de tanta opressió, un penseu, l'últim que estaran pensant a aquesta gent, és amb l'ecologia. O sigui, fan una intervenció ecològica a les ciutats, i hi ha molta cura d'aquest tema. Ja no diguem la qüestió del feminisme, que està posat en marxa fins al punt de que la revolució, sobretot a Rojava, tenen un paper molt important. I després també hi ha el municipalisme, que és una forma d'organització des de baix, des del cap a baix, des de baix, en xamplança. Una mica per trobar les afinitats i la forma de solidaritzar les feines. Aquest era un aspecte, el que eren unes jornades de difusió del que fan, del que hi ha i els llibres que van sorgint. També hi havia un expositor amb tota una sèrie de productes, llibres, petits opuscles en què explicaven la història, una mica els fets més rellevants de la rebel·lió, etcètera. I per una altra banda hi havia el cinema. El cinema era... la mostra presentava 6 pel·lícules. 4 eren de ficció i 2 documentals. Les de ficció, una no tinc la traducció, es deia Rauf, que no sé el que vol dir. L'altra era Casa Sense Sostre. Aquesta la vaig poder veure. Una mica amb sintonia amb el que us deia. És una pel·lícula que sense deixar d'estar enmarcada en un context de dificultats de tot tipus, és una pel·lícula divertida, una comèdia, una raó... Que succeja on? Succeja allà. Bafur, que és una ciutat del surt del Kurdistan. És una història molt maca, amb la que són 3 germans. Recorda alguna pel·lícula que es va fer aquí, d'on de bon goester muerto i pel·lícules d'aquestes es feien a la posguerra. Van, amb el cadàver de la mare, que ella, l'últim moment, ha dit que volia ser enterrada al costat del seu marit. I llavors fan un recorregut, però he d'anar des d'allà a un samor, cap allà on vol ser enterrada. I el seu marit, ja avisen els germans, són dos nois i una noia, i els avisen que un d'ells, el que sap de què va la cosa, que el pare, cap al final, va ser un col·laborador amb les forces d'ocupació, i llavors ell no volia que la mare fos enterrada al costat d'un pare que va deixar una peixada tan poc edificant per la família, però per l'altra banda... Era la voluntat de la mare, no? Tenint aquest, t'acomplim l'última voluntat. I tot això? I el clau d'humor, això? Sí, perquè... Bueno, hi ha coses, mira, hi ha detalls. És curiós, no? Vosaltres se'n recordeu que fa uns anys aquí hi havia uns polvos de rentat que es deien homo, homolàvem, mas blanco i tal. Bueno, doncs hi ha un moment en la pel·lícula, que un li diu a l'altre, diu... Bueno, un personatge que sorprèn allà, diu... I tu, com t'allames? Diu, a mi em posien un homo. Diu, perquè dius... No, lo posieron porque lo vieron en un paquete de limpia de bajillas. Fins aquest punt hi ha coses curioses. Després hi ha una cosa que posteriorment, a l'ablígola, es va establir un col·loqui. I allà hi havia algunes persones, algunes dones, que eren de rojava. I clar, a tu et semblava una mica estrany que tu vas per allà, per exemple, i cremen el cotxe, una cosa que pot passar... Bé, normal, no és un accident. Mira, una eventualitat. Bueno, doncs passa algú per allà, i ja carrega, i ja em vols que et porti, i et porti, i tal. I no cobre res, i comparteix el menjar. I van dir, bueno, però això... Això va de debò, o us heu inventat a la pel·lícula? Diu, sí, sí. Escolta, allà, la qüestió material no és com aquí. És que has d'agafar a fer-te un reciclatge, perquè allà és una altra cosa. Hi ha valors que estan molt per sobre d'això. Hi ha l'amistat, hi ha la fidelitat, la paraula... Clar, no totes formes té un món... Bueno, no sé, aquesta zona. Però el món rural sempre és més solidari que el món de ciutat, perquè és més... Llavors hi ha coses curioses entre els germans, com que hi ha aquestes diferències per si complia o no la voluntat del pare, però no m'ha d'estimar la noia, que és maca i tal, i llavors ella ve un taxista que passa per allà, i diu, et porto allà, o sigui, el que dius tu, com si l'haguessis vist, és rural. I un taxista amb un món on no hi ha taxis, ni res, què foto? Diu, bueno, agafa, i el tio, a primera vista, s'enamora d'ella, i diu, bueno, on tens que anar? Diu, no, és que no t'ho imagines. Mira, porta el poble més proper. No, no, és que jo el porto. No té que donar explicacions a ningú, i va seguint. Després és curiós, perquè, clar, allà hi ha una altra forma de vida, i hi ha un moment en què passen un control, i allà el control els detenen perquè no porten els papers per portar un fèretre. I diu, això no pot passar. Aquí hi ha d'haver el fèretre que n'ha acompanyat d'una justificació que es pot transportar. És la nostra mare, òbril, i, bueno, o sigui, hi ha aquelles situacions d'humor negre, però... Et va semblar que es podia veure amb... Increïblement bé, i després, al final... I com a cine estava ben fet. Estava ben molt ben fet. M'ha semblat força interessant. Casa sense sostre, es diu. Ja. Estàs una mica per... Perquè veges amb una mica el to que hi ha, i la tria que hem fet, que per al meu gust, està molt ben feta, perquè després hi ha una, per exemple, que es diu 14 de juliol, que no vaig poder veure, però pel que em va explicar a l'Adrià, que l'havia vist quan em van fer la selecció, bueno, aquesta és una pel·lícula dura, perquè precisament el que reflexa és el pas per les presons turques d'unes dones que van ser empresonades en combà, i, bueno, allò, es veu que és duríssima, terrible. I la data, suposo que fa referència a un moment 14 de juliol emblemàtic de detenció o d'execucions, o el que sigui. Després n'hi ha una altra, que es titula Cada Casa, que és una escola, que ja ens fa una mica la referència, en aquell món rural, l'activitat dintre de la comunitat és una escola de vida, i per aprendre principis, etc. I els documentals? Els documentals són la resistència de les dones a Turquia, que és un documental, i això és entre produccions entre el 2016, 2017 i 2019, o sigui, relativament recents. I l'altre és Sur, la terra i el poble. Fa referència també a una mirada sobre la part sur de Kurdistan. Hi ha una cosa que penso que em va captivar bastant, i és que tant amb les converses que vam tenir dels diàlegs que hi havia, com després amb un llibre que vas llegir, és un llibre interessant que el va fer l'afet des de la presó, un dirigent del PKK, que és el partit més representatiu de la revolució. Ell es diu Abdullah Oqalan. Ella està confinada en una presó que està a dintre d'una illa petita que hi ha al mar de Marmara. És a dir, altíssima seguretat, i allà estarà fins que el temps i les circumstàncies polítiques canvien enant tot bé. Per què? Des d'allà, ell ha fet una evolució amb el seu concepte de com... És un dirigent dels altres. Sí, molt respectat. Però ha fet una evolució, ell mateix ha fet una autocrítica, i ha estat pensant des de la presó com es pot sortir d'aquest impas. A mi s'ha moubert la reflexió. Aquell llibre te'l deixaré, perquè són 30 o 40 pàgines, però és molt interessant. Perquè el tio diu... A veure, nosaltres estem aquí entre mig d'aquests quatre grans països, que són uns mostres. Llavors volen una part de nosaltres, però el primer que ens oprimeixen és la llengua. Un poble sense llengua no va enlloc, no és un poble està condemnat a morir. A llavors diu, si nosaltres el que volem és agafar, què és el que pretenien abans? Ell es va donar compte que estava amb una actitud bèl·lica de guerra contra la operació d'aquests estats, el detorn, el que tocava a cada punta de les quatre puntes del cor d'estat. Quan tocava a Turquia contra l'estat turc, llavors trets, atemptats, etc. La resistència violenta. I diu, no. Ell ara el que proposa, a veure, abans de deixar les armes, també vol una declaració d'intencions de les altres parts. Però la seva proposta és la de construir unes estructures federalistes administratives que permetessin l'existència de diversos governs democràtics autònoms en el seu... en el seu sí, en el sít del cor d'estat, respectant les fronteres polítiques existents. És a dir, cada estat té la seva, però una mica... Jo crec que aquesta és una línia que tenen ara, el Karimoth, que és el que vaig veure a la pel·lícula CER. La que vas veure tu, eh? Ja va, sí, d'això. I fixa't que el tipus de cine que ell fa és també un cine agafat al món rural. Ell, la història comença als Estats Units, comença a Nova York, ell torna a Turquia, no sap ni la llengua del Kurdistan, li prové de l'àvia, etcètera, però la seva, el que hi ha de sostrat en aquesta pel·lícula CER, també és aquesta idea d'agafar la cultura popular, les cançons, la poesia, la música, perquè això és la pervivència d'un poble que, en qualsevol cas, ha estat tan distribuït en unes zones de conflicte, que és la única idea que els pot perviure. Per tant, no m'estranya que la idea aquesta deu ser una idea que en aquest moment... Hi ha una cosa molt interessant, i la reflexió que fa ell diu, adeure, jo m'he d'anar a compte, reflexionant a la presó, que en realitat, nosaltres combatíem per constituir-nos amb un estat que té un perfil de democràcia occidental. Per tant, per convertir-nos amb un estat similar al que estem combatent. Això no té que ser. Nosaltres que tenim que preservar, tenim que preservar la cultura a través de la llengua. I, després, buscar amb els altres un sistema, si és possible, d'entesa confederada en el que ens permeti que cada un mantindri el seu sistema sense agredir-nos. I respectant, en un cas, les minories, que en un cas és una majoria, perquè és important. És una zona molt difícil. 430.000 km4. És una zona molt difícil. I ells entenien que, clar, que distribuïts port tot Turquia, hi havia milions. Hi ha una cosa que els animava molt a la guerrilla, perquè aquí tot el problema és com sempre. Tot el problema té del colonialisme d'Inglaterra i França, que es van ensenyar al taco. I per això, abans de terreferència a Guinea, perquè tot ve del mateix. Allà, els colonialistes munten el pollo, i es foten al camp, quan ja no poden experimentar més la lluna, i aquí quedes. Ells, llavors, el primer que van pensar, és dir, l'horografia del terreny. És molt muntanyós. Ens favoreix, doncs, llavors, que fem aquí, guerra de guerrilles, i que vinguin, però amb una guerra de guerrilles, et desgases i no el acabes mai. I, a més, els altres són els forts, o sigui, que no cal donar-li vols. Bueno, a veure, què ens explica el francès? Que has vist alguna cosa francès que ens pots comentar? Sí, jo sempre veig cosetes, com vosaltres, que sou habituals del cinema, però... No, jo he vist... Jo el que he vist és la història d'un matrimonio, que és del Netflix, eh? O sigui, que encara que... Que estàs Netflixant. M'estic veient Netflixant. Perquè he arribat a la conclusió, com ja es veu que els globos d'or aquesta posició ja la tenia, jo crec que és una posició de futur. El món del cinema no és només un món de cinema de gran pantalla. Això ja ha passat. El món de cinema és un cinema de pantalla, però de totes les mides de pantalla. Per tant, ens agrada més uns que les altres. Des de la gent que mira una pel·lícula amb un mòbil, fins que la veu una gran pantalla d'un cinema que té la gran pantalla. Nosaltres optarem per la gran pantalla, perquè ens agrada. Però entenc que en aquest moment els Òscars només donen premis a la gent relacionada amb el sinastrictament de gran pantalla, mentre que aquesta barreja que es fa de presentar pel·lícules a cinemes de distribució per tenir premis. I després anar a les cadenes, a les plataformes, és perquè aquest és el futur. I no en tinc cap dubte. Per això he vist l'Història d'un Matrimonio. Jo també en aquí. Què has vist? Jo m'agradaria llargar-me'l molt, però no, jo es pregunto si heu comentat paràcit. Sí, si la van comentar. Jo la vaig comentar perquè a mi em va agradar molt. I no em va entusiasmar, perquè soc un fanàtic d'aquest director, el bon Junjo. És un fanàtic i no et va agradar. Ah, perquè les altres són tremendes. Llavors aquesta la veig massa bocada, cap a l'espectador, cap a fer-li riure en un moment que toca riure. Massa previsible, tot. Massa previsible no tant, però visible justament no és aquesta. Jo diria. M'ho sembla. Arriba un moment que dius que això anirà per aquí, perquè tampoc no pot anar per enlloc més, això no pot acabar d'una altra manera. És que no sé, Carme, jo pregunto així directament a bocajar-ho. No sé mai com es diu aquesta expressió en català. Directament. Has vist d'altres pel·lícules del director? Un, dos, tres. Respondo otra vez. Si tu me les dius... Mira, hi ha cròniques... Marder, que és com... Un asunto de família. No, però és de família japonesa. Aquesta és de coreana, és corea del sur, això. Exacte. Memories of Marder, cròniques d'una sessina... De un assassí en sèrie. Espectacular. Hi ha una altra que es diu Mother, no la de Raronowski, sinó la de Bon Joon-ho, que és una pel·lícula... No l'he vist. No l'he vist la de l'assassina, em sembla. Doncs aquesta és una pel·lícula per a tot arreu. I va rege els gèneres d'una manera que no sé, només un director que ha vist molt cinema i que sap cap, girar-ho tot. I Mother, que no sé... Mother és una pel·lícula molt petitona, en realitat, però que sorprèn a cada plano, a cada moment, dius, no pot ser que vagi a explicar-te això i t'ho explica. Va anar més enllà. És la història d'una mare i un nen que no està massa bé i que no té cap. I llavors les coses que van passar, les coses que van fent dintre d'un món rural, que pot tenir la part positiva que tu dius abans, però que també té la part negativa i xunga i dura, i aquesta pel·lícula et mostra les dues coses de la vegada. I llavors després té Ocge, que és un alegat animalista, que està Netflix, està Netflix, apuntat o té J.A. Sí, perquè per aquest director, jo crec que ell és un director molt potent de més o menys paràsits, però ho fa molt bé. Crea els personatges molt bé. A mi em va agradar també. I a més a més, em sembla que sap un rato de filmar, aquest tio. Això és inegable. I els personatges. Però si has vist Viridiana, ja aquesta pel·lícula, no et sorprèn molt. Perquè és la mateixa història, una mica. I si has vist pel·lícules d'intrusos que entren dintre de cases i llavors fan una mica de mal arreçades, diguin, m'acaba d'inventar una paraula. Però no és una cosa superoriginal. És com un barri barretx de històries. Si has vist Janeke, ja no et sorprèn. Si has vist segons què, en canvi, les altres que havia fet, sí. Les altres pel·lícules són impecables. I aquesta, no m'ha acabat de conèixer. Mira aquesta canvis que està a Netflix i ja veuràs. La de Netflix és particular també. És peculiar. Aquesta de Ocge, sobretot destaca per l'alegat aquest animalista de viure d'una manera diferent que no és a la que ens porta les grans corporacions, que ens diuen no, no, el que t'endrèrem és una cosa superbonica, un món preciós, els animals els tenen superbé i llavors aquí et ensenya la realitat del que fan, de com ens manipulen, de com ens explica una cosa i és una realitat absolutament fora de tota mena de compassió. I aquí anem, aquí estem. La pel·lícula et mostra tal i com estem vivint ara mateix. No hi ha... Hi ha moltes coses, però jo crec que si tu has vist aquesta, la del matrimoni i després ja hi ha d'una passa al convidat. Jo he vist història en matrimoni perquè veig que està nominada pels... És una pel·lícula del Noam Bauma. Gran director. A mi m'agrada molt. Ell està nominat pel guió. Perquè és... I després la Scarlett Johansson i l'Adam Driver estan nominats als dos com actors, actrius i actors. En sembla que ho fan molt bé. També és de dir que tu acabes de dir que és difícil crear històries noves, molt difícil. Aquesta és la història d'una separació. Una separació en el món actual. I el que passa i com ho viu. Realment està molt ben tractat perquè introdueix el personatge de l'Adam Driver des de la Scarlett Johansson i introdueix el personatge de la Scarlett Johansson des de l'Adam Driver. I llavors és el conflicte com es viu el conflicte i com lluiten amb el nen que tenen, el fill que tenen. I realment el que es posa molt i molt de manifest és la colla de... de sang i hueles és que no me'n recordo com se diu això en català però que et xupen la sang que són els advocats que es dediquen a la defensa i a l'atac d'un matrimoni que lluita desesperadament per una criatura i d'això em fa la lluita del seu matrimoni. I ells en fan la seva vida. Vull dir, els advocats. Està molt bé descrit. És que això mateix que deies tu que les històries no són fàcils de crear històries noves és que jo penso que Kramer contra Kramer que jo crec que era del 79... Sangunera. No t'ho dic per tu, perquè eres la traducció de... Ah, molt bé. Sí, de sang i hueles que són els advocats que treballen en aquest sector. Perdona, que no... Tant el creatiu per atrevant, desveu. Si no faig alguna tonteria que hi estàs, no sóc jo. Sanguneres, lluiten com sanguners. També passen, Kramer contra Kramer. L'història... Kramer contra Kramer és exactament la mateixa història. A l'any 79. 49. Per tant, la manera que es manifereix... També és la mateixa, amb una criatura, amb una fill, i és la mateixa història. I inclús la mateixa raó per la qual la Meryl Estem, que és la Meryl Estem i el Dustin Homet, que decideix que se'n va, no sé si la recordeu, a aquesta pel·lícula. Doncs s'assembla una mica a la Scarlett Johansson, que considera que té tapat el futur i bloquejada per la... per com està funcionant la parella. Per tant, res està descobert. O molt poques coses. Queden per descoberir en aquest aspecte. El guió és molt bo. La interpretació és excel·lent. Però jo diria que no és una novetat cinematogràficament parlant. Això és el que sí que puc dir. Jo també recomano d'aquest director al nou. Va una primera pel·lícula. Crec que va ser el seu primer llarg metratge que m'ha quedat supergravat ja fa anys. Potser fa 10 o 12 anys, que aquí es va dir històries de Brooklyn. Que era també una separació. Estàvem dos nanos allà. De fet, són dos pares que viuen a una banda i a l'altra del pont de Brooklyn i els diàlegs són... No tindré un problema. No, clar, és la seva història. És la història del director. M'agrada comentar sempre el títol original de la pel·lícula de la història de Brooklyn, que és The Squid and the Well. És a dir, el calamar i la valena. Perquè és un diurama que veuen en un museu al que van. Llavors es diu així, la pel·lícula. Hi ha històries de Brooklyn, allà, ja està. Pedazo de títol. Doncs la història matrimonial, aquesta crec que sí que tindrà premis, no sé qui. També té una nominada de secundària, que és la malvada advocada d'ella, que és un... La sangolín, que dolents són els advocats. Ai, perdona, que està aquí. No. Jo dic els advocats d'aquest sector. No sé. Però aquest sector, a les pel·lícules sempre queden molt malparats. Molt malparats. Perquè no sé... Són malparits, doncs malparats. Queden una situació molt difícil. Sempre estan interpretats per actors realment interessants. Aquesta ja... No me'n recordo. La Laura Dent. La Laura Dent és una trio. Sí, sí, ara m'he recordat. I a més ho fa molt bé. Ho fa molt bé, ho fa molt bé aquest personatge. T'he treballat moltes vegades amb David Lynch. Ah, potser sí. Bé, doncs, aquesta és de les que ha tret Netflix, però que no ha anat a pantalles de cinema. No. Així és com l'Irlandès. I, bueno, les altres que... El Camino, també ha anat a... La vaig veure a Sitges, una pantalla gran. Ah, sí? El Camino, que a Brick and Batmovey. Sí, és el final de la sèrie Brick and Batmovey. Ah, i aquesta ha anat a... A cine, a cinema. Sí, perquè ara és el que estan fent. Sobretot Netflix està fent això. Perquè li és rendible, li és rendible, això. Això que deies tu, dels temes aquests, que... Sabe que es vagin esgotant. Però, en realitat, el que defineix una pel·lícula interessant o no, és el tractament... L'util·lès, el comestat... El director i el guió en el que està basada. De completament d'acord. Però jo deia perquè com que el francès ens acaba de dir que paràsits no era una novetat, aquesta tampoc. Però és una bona pel·lícula. Bé, com que estàvem parlant de dret, anem a parlar d'uns altres advocats que fan una altra feina interessant. L'advocat que ens acompanya, justament, sorprenentment, que el seu... el seu treball... M'has cometat que era el teu treball de tesis doctorals. I vas treballar sobre el dret d'autor. Com, ni deies? Alta cocina i derecho d'autor. És això el títol exacte. Això mateix. Perquè com va ser que et vas fer aquest tema en particular? Bé, de fet, tot això comença ja ben aviat. El tema de la propietat intel·lectual. Aquests vents immaterials, que són el resultat de la creativitat humana, de la innovació... Com un guió de cine. Jo feia de projeccionista al cinema a l'hora estudiava direcció cinematogràfica. A Cardadeu, us hem de dir i recordar que el Santi viu a Cardadeu i ha estat en aquest cine una pila d'anys. 16 anys. I on estudiaves direcció? 15 d'octubre. El Barcelona. Ja va tancar. I ho compaginava tot. El dret, el cinema... Com veieu, es poden fer moltes coses interessants a l'hora. I el Santi les ha fetes. Les fa? Sí, projecció ja no, perquè ja era massa. Durant 16 anys, em va apassionar. I la veritat és que aquesta relació entre la creativitat cinematogràfica i la creativitat, que pot haver-hi musical, perquè també em dedico una miqueta, perquè aprenc a fer guitarres. Sempre m'ha agradat una miqueta. Aquesta passant més creativitat, una miqueta, aquesta aportació personal, aquesta aportació de... Això depensin de materials, de materials, però que reflecteix una miqueta de la personalitat d'aquí perillera. Tot això té una frontera, una mica difosa. Perquè ha de ser... interessant. Una cap de investigació. Per te l'imitar una mica. El problema ja està en la propietat intel·lectual. Què volem dir, amb això? I quan barreges i jo amb l'alta cocina, em sembla... sorprenent. Per què? Un moment que, com m'ha passat sempre, van goc en el seu moment, no era creatiu segons els seus contemporànis. És passat dels anys, tampoc ho era. I passen els anys, i llavors, bé, hi ha un estat... mental, per entendre, de la societat que considera aquesta gent creativa, valora allò que van produir en aquell moment, i, a partir d'aquell moment, consideren art, o consideren una innovació, suficientment important, que aporta un nou valor a la humanitat. I un transformador. Exactament. De cop apareix aquesta idea de la propietat intel·lectual. Aquesta creació, aquesta producció d'aquesta persona, innegablement ha d'anar vinculada al seu nom, i a la seva persona. I aquí és un sources de propietat intel·lectual, i la missió em va treure molt. Incluses, a punt de vista del cinema. Aquí estan projectant la pel·lícula de Cardadeu, però també la estan projectant qualsevol poble de França, i a l'altra punta del món. I no deixa de ser la mateixa pel·lícula. Tots sabem que és aquella pel·lícula. És aquella creació immaterial, que sembla com que és un beg físic, que el pots, com tenia les mans, abans de veure-ho, sembla com més fàcil, però el tema de la cuina sembla més inhumat allà. Passa el cinema, i amb la música tenim la partitura a les mans, i allà hi és la creació, i està la partitura. I no estem escoltant el sol, però en allà hi podem reconèixer la música, la obra musical, la creació musical. I emocinem el 3 quarts del mateix. Podem veure un guió, em refereixo... O un guió literari, i allà podem percebre la creativitat, i podem reconèixer aquella creació, amb independència, que després la veurem projectada a través d'una màquina, perquè realment la pel·lícula estarà en un suport, en un suport, ja sigui digital, i una pel·lícula de 35 mil·límetres, però ha de passar per una màquina, s'ha de projectar perquè la podem percebre la seva forma definitiva. I la cuina, des de la compra, matèria prima, els fogons, i després la presentació amb el plat, fins abans no arriba a la boca, que quan veiem en el cas del cine, també té el seu procés. Però, l'havent trat el món del dret en aquest sector, des de quan hi comptem, que això és consistent, que hi ha l'agislat i està directat. Diguem que, a la providenta actual, a barca, tant el dret d'autor, a barca també les patents, amb un concepte molt ampli, a barca també el dret marcari, a les marques, tots els noms dels grans cuiners i cuineres, són una marca, estan registrats com a marca, determinades receptes... El fet de registrats com a marca els que fem és el seu... Però el seu bagatge i per la seva consideració externa. Això mateix, el seu nom aporta un plus. Abans era el que cuinava pel rei o per l'emperador, llavors aquell, suposo, que era el considerat l'important. I el seu nom ha aplicat un sigui, un producte concret, una vaixella... No, clar, quan dius... Per exemple, el Bulli, què va significar aquest aspecte? Jo què el considero, eh? O el German Roca, per su exemple. Jo considero que a la randa de la revolució que en diem bullinyana, a partir ja dels anys 98-99, aquí, diguem que la creativitat culinària ja passa a un altre nivell. Ja no és aquella creativitat menor, com podríem dir de les arts menors, allò que s'inclogia, la cuina, la decoració, determinades creacions que diuen que eren menors, o no se'ls donava aquesta importància històricament parlant, però certament hi ha un moment en què això canvia. I parlar de crear la cuina, doncs ja es pot parlar seriosament d'això. I queda una constància que el com no ho s'ha creat. I quan ho fixes, això... Jo fixo un parell del 97, 98, 99, i a partir del 2000, evidentment, ja és cada vegada més clar, com ho diria, ja no hi ha aquella vergonya de parlar de creació a la cuina, i ha arribat un moment que és l'actual en què ja no només es parla de creació a la cuina, sinó que es parla doncs de creadors i creadores. I tu tenim una normativa. Tenim una normativa que és ja la de patents, ja la de marcari, però ja la de dret d'autor. La de dret d'autor, a diferència dels altres normatives, no exigeix cap registre. Senzillament, pel simple fet de la creació, doncs es reconeixen una sèrie de facultats. Facultats personals, facultats econòmiques, i entre les facultats més importants, les facultats personals o morals, està aquella de dir el reconeixement de la condició d'autor o d'autora d'una creació. Ha d'anar lligat a una qüestió econòmica, perquè si no, això no... O una defensa d'una... No necessàriament. Realment, el dret d'autors pot defensar les facultats morals, pots defensar el fet que senzillament el nom de l'autor o l'autora no consta. Això és propietat intelectual. Sí. Però com que no hi ha congressos, no sé si hi ha congressos. Sí, per descomptat. I ara, més que mai, és una qüestió que se'n parla. De fet, els congressos serveixen per aquesta constància. No, no, clar. A tots els àmbits és això. Exactament. Tenim la bullipèdia, que també és per deixar constància, del que s'ha creat. Perquè, precisament, quan parlem de creativitat, ens hem de parlar de creadors i creadores. I si volem parlar de creativitat culinària, innegablement l'hem d'identificar on està aquesta creativitat. I si l'identifiquem, hem de dir quin és el seu origen. Si no, millor que deixem de parlar de creativitat. Doncs, efectivament, si es parla de creativitat, es parla de creadors i creadores, i el simple fet de considerar-se creadors o creadores, la llei ja reconeix una sèrie de facultats. Entre elles, aquesta, de reconeixers com a creador o creadora d'una determinada creació. La definició de l'objecte de la protecció, és a dir, el que protegeix la llei de propietat intelectual, és absolutament ampli la definició. Les creacions originals, un concepte absolutament ampli, i s'hi han anat incluent doncs creacions que en el moment en què potser s'estava llegint l'articulat de la llei, es considerava que no eren creatives, però passa el temps, i aquesta definició tan amplia de les creacions originals és flexible, és dinàmica, s'interpreta d'acord amb la realitat social, cultural, històrica del moment. I en aquest moment parlem de creacions culinàries. Ja ho veig. A partir d'aquest moment, és molt difícil discutir que realment algú que ha creat que el com ja sigui cuina, ja sigui un format televisiu, ja sigui una obra cinematogràfica, doncs no puguin estar al mateix nivell de consideració. És a dir, una discriminació entre autors i autores per al gènere o al tipus de la seva creació, això és una discriminació absolutament proscrita. De fet, la propietat intelectual hi havia reconeguda la declaració de drets humans. Sí, sí. I la discriminació, però escriure aquesta discriminació entre els dos autors també deriva d'aquesta normativa. Per tant, és més respectable protegir una obra cinematogràfica, la creativitat cinematogràfica que la creativitat culinària. Hem arribat un moment, podem tenir per una cosa, per una altra, però certament si parlem de creativitat s'ha en un mateix nivell. No hi pot haver una discriminació entre autors i autores. A partir d'aquí, altra cosa és com veiculem tota aquesta protecció. I el meu llibre es dedica a això. Podríem tenir algun exemple, perquè jo reconec que m'hi perd una mica. Hi ha un exemple judicial, no sé... Sí, sí, sí. Hi ha sentències... Viscut. De fet, la gràcia de tot això, també quan va començar amb la meva atesina, després va passar a ser la meva TV doctoral, va ser precisament arran de sentències que vaig trobar a França per als Peixos Baixos, que me n'adonava, per exemple, una sentència del rejament d'Amsterdam, que deia, escolti, doncs, mira, aquesta persona, concret, amb la casa Círaco, pretén la protecció pel dret d'autor, d'allà que és el dret d'autocontinental. És exactament la mateixa normativa, pràcticament, del nostre. Dei, escolti, pretén la protecció d'aquests bombons, i ell li reconeixen la protecció com a dret d'autor o com a marca? Com a dret d'autor. Perquè ma marca s'entén. Marcap, si és o... No ho sé. Com a dret d'autor. Igual que els creadors d'uns pastissos de Massapa, doncs també el tribunal, li reconeix, escolti, això és una creació original? Absolutament. Deu ser difícil crear que és original, perquè sobretot coses d'aquest tipus que poden venir, no sé, el seu origen, és un origen popular, o el que sigui, a quin moment allò ho fixes com a... Vull dir que si és una obra, si és un llibre, si és una novel·la, o si és un poema, allò està molt clar, però això ho té un trobo més complicat. Per això ho devia preguntar el francès, el que passa és que, com diu molts sàpies del Ferranadrià, estem en un moment en què podem valorar objectivament aquesta originalitat de la cuina. Ha arribat un moment, altra cosa és que, per exemple, amb la creativitat literària, amb la creativitat cinematogràfica, ja tenim uns anys que hem pogut valorar i poder-ho suposar, però certament, és molt recent tot això. El nivell d'originalitat en la normativa del dret d'autor, per entendre'ns, una obra literària és un manual d'una mempara de bany. Per entendre'ns, el manual d'una mempara de bany ha estat protegit pel Tribunal Suprem, com una obra literària. Una frase d'11 paraules, una frase d'11 paraules, ha estat protegida com una obra literària, per a tribunals europeus. Per tant, el nivell d'originalitat que exigeix és relativament baix. Totes les obres, totes les creacions, es veuen d'alguna altra anterior. És així. Perquè aquestes creacions han anat a formar part del patrimoni cultural comú i d'aquest patrimoni cultural comú, creadors i creadores em veuen i creen a partir d'aquest, evidentment. Certament, quan es diu, si pot percebre la personalitat de l'autora, o l'autora, del creador o la creadora, en aquella creació, i realment hi ha un estat, per entendre'ns, la manestra de verdures en textures d'Adrià. I ja diem que és un plat d'Adrià. El gol de Messi, tothom sap que és un plat del Jordi Roca. I no es discuteix. Ah, sí? No ho sabia jo. No ho sabia. No, jo no ho sabia. I mira que el de gol de Messi pensava a quin gol es deu referer. Doncs no. Però no, no. No és exactament un gol. Pots agradar més o menys, però sí que és veritat que, des del punt de vista, però sí que és veritat que es fa referència al plat de tal, al plat de la cuinera tal. Doncs certament ha arribat un moment en què aquest vincle entre el nom i la creació és tal que s'ha de protegir. Està personalitzat ja. És així. I si es vol seguir parlant de creativitat a la cuina, s'ha de parlar de creadors i creadores. I aquests creadors i creadores tenen uns drets que els hi són legítims, evidentment. Tot bé a parar al final que ningú ens cregui benefici d'una cosa que ha creat un altre, diguéssim, el que apia a la fi és defensar això, que si algú mira de comercialitzar aquests bons quedelles o un plat de... Però això seria la marca, eh? Doncs això és el que intento jo acabar d'acabar d'entendre. No, la protecció jurídica que es pot reclamar, és la que deriva de la llei d'apropiència intelectual, de Carles Gallagal, que és la de la 1996, amb totes les reformes, i aquesta llei reconeix una sèrie de facultats econòmiques personals. Entre les econòmiques, per exemple, evidentment, és el amb el que realment en principi tothom hi cau, no?, amb el fet d'aquesta facultat econòmica, doncs, si vostè reprodueix aquesta creació meva, doncs... M'ha de pagar. Ah, exactament. Però certament, hi ha una sèrie de facultats que són independents, i a més, és que és a diferència de d'altres sistemes com el copyright que realment no tenen gaire a veure amb el dret d'autocontinental del nostre, tot i que a vegades es confonen molt, que és, per exemple, exigir el reconeixement d'aquesta condició de creador o el creador a respecte d'aquesta creació concreta, el gol de Messi. És a dir, vostè ha reproduït el gol de Messi en el seu restaurant, i el fa valer com una creació pròpia. Doncs aquí la llei reconeix unes facultats morals o personals que, a més a més, són, diu la llei, irrenunciables. I és així, així com les facultats econòmiques, on s'hi pot renunciar, a les facultats morals o personals són irrenunciables. És a dir, aquest vincle del nom amb la creació, això no hi poden renunciar als autors i als autors. Per allò bueno i per allò mal. Exactament. I sempre podem fer valer una normativa. Si el Van Gogh que té una cosa que val i que no val, Van Gogh, sempre val. Sí, sisplau és una cosa, perquè això, ara en parlem des del punt de vista de la llei de propietat actual, però això hi ha haver reconegut en manifestos molt coneguts de fa molts anys, de plomental, d'adreà i de més, ja deien, escolti, reconeixem d'aquesta condició d'autor d'autora, és un principi ètic, bàsic, i a més certament, si tenim la creació de drets humans, és perquè és un d'aquests principis ètics irrenunciables a qualsevol societat democràtica. Però ja han sortit, han reconegut en manifestos de l'alta cuina i al final hem vist que, certament, és que la llei de propietat intel·lectual d'aquest punt de vista, què hi protegeix, quin és l'àmbit objectiu, les creacions originals, arribem a aquest punt de que podem valorar perfectament i valorar la creativitat culinària, és a dir. Sí, sí, perquè en aquest aspecte, quins quins és el gruix dels autors que es consideren autors en aquest, en aquest... Tu dius en aquest, tenint en compte que el dret d'autor culinari té una història relativament curta. Si jo ara et pregunto quants tenen dret d'autor amb la literatura, això és... No ens hi podem posar. Però això que és relativament cur, tenim una llista... De fet, s'està treballant, per exemple, en projectes com la Vullipèdia, en projectes... Precisament en deixar constància d'aquest... On està aquesta creativitat? Perquè parlem molt de creativitat, però falta poder assentar, però sí, certament, podem parlar, i cada vegada més, com el que deia. I ja es fa servir, fins i tot, l'expressió obra culinària per a alguns criticis astronòmics, de fet, aquesta expressió, i que la vaig conèixer a través seu, o també d'algun cuiner que també ha fet servir, hi ha l'expressió d'aquest punt de vista, exactament. I llavors, doncs, per entendre'ns, la menestra de verdures amb textures que comentava fa un moment, i tocar-me, ho sabràs molt bé també, perquè m'ha dit que la probabilitat de que dues persones creïn que el com que consta de 25 ingredients, 25 manipulacions, i una presentació, és a dir, que s'han triat 25 ingredients de tots els possibles al món, s'han seguit 25 manipulacions de totes les possibles al món, i a més a més s'ha triat una presentació visual concreta, que és amb la que s'ha donat a conèixer, la probabilitat que dues persones, ara toca el cul a carme, 0, 0, 0, 0, 0, 0, 0, 0, etc. Jo, tot el món, estic pensant amb els huevos lúcio, que, escolta, vols dir que no podríem fer els huevos pep allò, amb una tarda així de inspiració, i ja estàs mirant de ser creador, de, home, per cuina. Però, escolta, això reflecteix en el món del cinema, hi ha exemples de pel·lícules que... Sí, de fet, si us fixeu, hi ha pel·lícules que, per exemple, algunes del xef, jo recordo ara, en el cap d'aquest... El gran debut? No, és una comediata senzilla, és un xef... que deixa de ser xef, i es dedica a la venta amb volant, també d'aliments, no sé què es diu, el xef, la pel·lícula, i en aquell moment era un xef molt reconegut per les seves receptes, i es dedica a fer hamburgueses i a la venta amb volant de hamburgueses. No sé què es diu, el xef, la pel·lícula. L'heu vist? No, però sí que... Sí que em sona molt. El plantejament, doncs, és el com que ha contribuït a la originalitat culinària, és a dir, a aportar un nou valor en una evolució en l'arc culinari, però decideix on es deixar-ho, i, per exemple, el Dani García, també el conegut xef, amb tres estelles mitjalènes, i, de més, ha deixat l'alta cuina, i es dedica a un altre... realment hi ha plats vinculats al seu nom, però, certament, arribarà un moment que, per exemple, decideixen de l'alta cuina, aquest món tan complicat... Tampoc complicat per exigència, els tipus d'exigència. Però, escolta, amb aquest cas, que dius del Dani García, per exemple, si ell ho deixa, perquè s'ha anat cansat, i algú treu aquell plat i el treu com a plat propi, ell continua tenint uns drets... Per descontacte, sí. Seria un dels casos en què podríeu s'intervindre per defensar-lo... Els drets morals. Totalment. I, a més a més, és que el fet que algú es vulgui trobar com a propi usorpar, d'alguna manera, aquesta creativitat aliena... Sí, jo he fet un quixot, però no puc dir-ho, oi? Fixa't una cosa, encara que sigui una traducció xinès del quixot, seguim veient el quixot en allà. La traducció, avui hem de pensar que vol vi això. Però la creació i material, el quixot com a... segueixes tant, encara que sigui amb xines, per entendre. Crec que aquesta és una temàtica que no se m'hauria acudit a mi, si us sé, haig de ser sincera. Sí, perquè la trobo... que se m'escapa una mica, saps? Bueno, potser el fet que sigui tan cotidia... Sí. Perquè sembla que estigui fora de l'àmbit de la protecció. És que fins fa molt poc no es parlava de creativitat culinària. Feia vergonya, i entre els mateixos protagonistes i les mateixes protagonistes, no es parlava de crear la cuina. S'ha menys tingut la... la creació culinària. Bueno, es parlava de la cuina de l'àvia, i què feu, no? Exactament. Però comparar, eren ars menors, a veure, nosaltres visitem la catedral de tal. Si li traiem tota la decoració a aquesta catedral, s'hauria de tenir el mateix valor artístic. O sigui, ars menors ho hem de posar molt en entredit. Això són d'aquells l'estres que rosseguem, i històrics, el mateix passa amb la cuina. Era aquella professió de dones en l'àmbit domèstic. No, això clar, ja s'ha dit. És perjudici que encara la integració de la dona al paper destaquadíssim que té a la cuina, ja ha tingut a la cuina, és professional. A més, s'ha de reconèixer. Però sí que és veritat que hi havia aquella mentalitat absolutament anacrònica, que era aquella professió menor, ni professió. Era això, algo que es feia a casa, i parlar de creació. Clar, la distinció entre... Això que en deies tu, la cuina popular, la cuina que fa tothom, perquè, clar, tothom actua... Bueno, ara no en fa la gent. Però bé, entenc que, dins de la cuina tothom s'hi sent amb possibilitats de fer alguna cosa. Això és una cosa. I un altre és crear un art de cuina. Per això, jo us he comentat abans la pel·lícula aquella del banquet de Babet, el festin de Babet. El festin de Babet, el que jo recordo és una persona que ha estat fent la gran cuina a França, a París, i llavors va viure, no sé si a Dinamarca, o a Suecia, o en la zona d'aquestes. I va aparar en una zona molt... Fusint de la guillotina. Sí, això no me'n recordo. Sí, sí, clar, perquè era el moment en el que... Ah, doncs així? Ah, sí, sí, sí. Estava de la base. Però ella ha fet la grandíssima cuina parissenca, no? És veritat, va allà, i va com l'opuesto. Sí, per això realment és una persona pobra que arriba allà. Llavors va amb una casa, que hi ha dos senyores de l'Església Loterana, d'aquelles dos germanes que han cuidat, no sé, el pare o la mare, o qui sigui, i llavors l'agafen com... I llavors ella sembla que li toca un diners. Llavors, dedica tots els diners a fer la gran festa per tota la gent que té l'entorn i és la gran creació de la seva vida si gasta. És una pel·lícula preciosa d'explicacions. És molt, molt recomanable, si... Molt bonica, si alguna vegada ens escolten no l'han vist, com la recomanació del programa d'avui. El Festín de Babet és una cosa molt bonica. És una pel·lícula molt bèlida, i fins i tot per aquest temps és molt escallant. I a més a més, en aquell moment, que harem, i és cofí, ja defensava els seus drets d'autor. Era un moment en què ja escridava l'atenció sobre aquest tema, i els diaris, jo vaig fer recerca la teva doctora, els diaris de l'època, i ja en parlàvem. Ja hi pensàvem, sí. Bé, estem acabant, estem acabant el programa i estem acabant el trimestre. El trimestre. Per tant, ens despedim de vosaltres, que tingueu unes bones festes, que descansem. Aneu molt el cine. Aneu el cine, hi ha moltes coses que podeu veure, algunes ja les hem comentades. La setmana que ves tenen Polanski, l'últim Polanski. Després, el primer d'aig, l'altre, el 2017, aquesta que també està anomenada el setmana.