Herba. Hola, què tal? Molt bona nit a tothom. Nosaltres estem aquí per parlar de cinema amb el Francesc, avui, perquè és clar, amb una setmana especial com aquesta, doncs la veritat és que no tothom li ve bé d'assistir a aquelles debucions que en definitiva nosaltres portem en terme. Què tal, Francesc? Molt bona tarda, molt bona tarda. Vés per allà, home, i a part que no estàvem ni previst que ho fessin, però va ser una cosa de dir santa, com tu dius. Tenim ganes de fer ràdio, ens deixen fer ràdio, doncs vinga. Venim cap aquí, i qui pugui. La Carme està veient teatre, el Joan està de reunions, i l'Andreu no li tocava venir, també està de reunió, per cert. Ja ho hem dit tot, ja hem repassat tota la plantilla, era aquest programa. Exacte, tota la plantilla, mai tan ben dit com això. A veure, avui, a les 9 de vespre, veig que aquí hi ha una desfilada d'armats, el cos de portants, pels principals carrers de la vila, d'aquí s'enjust. O sigui, que quan sortim, doncs ens trobarem ben organitzats. Està suggerint un tema pel programa d'avui, amb aquest apunt que fa. Doncs la veritat és que sí, perquè això és el que ens vam proposar la setmana passada, dimarts, quan ens vam acomiadar tots vosaltres, va a dir que ens vam acomiadar amb la certesa que no tindríem programa avui, però després vam fer les preguntes a dients per veure si la possibilitat de ser idòngera i no hi va haver cap problema. Doncs nosaltres vam decidir, tant tu com jo, que sí que vindríem les consultes posteriors amb els altres membres que m'han esmentat, doncs no han donat el resultat desitjable. Bé, nosaltres és igual, seguim fent el programa i... Home, no és igual que estigui, no que no estigui. No, vull dir que és igual que passi. Ja ens entenem, sí, sí, que la ràdio pot més que tots nosaltres. No hi ha qui sigui ni no, sinó que tampoc ens hem de privar d'aquest plaer. Exacte. Nosaltres vam experimentar en el seu moment per venir, doncs avui a parlar de cinema. I més quan és la setmana aquesta, com diem. Una setmana que, veritablement, es repeteixen constants. Jo, des dels temps més remots, o sigui, des del meu regeixement, pràcticament, no? Dic pràcticament perquè fins als 4 o 5 anys difícilment jo puc recordar moltes coses, o gairebé cap. Però que sí, que des d'aquella època, doncs, per la setmana santa, en aquells moments no hi havia, evidentment, la televisió. Estem parlant de 70 i una mica més d'anys. I el que sí que hi havia eren cinemes. I, lògicament, els cinemes quedaven completament governats per unes autoritats que el que permitien era ni més ni menys que fer pel·lícules sobre la setmana santa. En tota la varietat que et vosaltres vulgueu, tot això després es va anar relativitzant i llavors va entrant al món de la televisió. Es retiraven la resta d'estrena, les pel·lícules que es van posant, es deixaven de fer, sobretot els primers anys, vull dir, tant que sí. I què és feia? Te'n recordes una mica d'algunes pel·lícules? Sí, bé, vull dir, la túnica sagrada seria una de... Era l'època dels famosos... Aquesta és de les que recordo més. Probablement com ha fet agradable, o sigui, agradable en el sentit de que no plantejava aquest tipus de problemàtica cuent, cosa que, per exemple, sinó l'Egyptió, que també la recordo d'una manera molt potent, doncs aquella sí que plantejava una qüestió que és curiós, però ha desaparegut de les setmanes santes. Difícilment, eh? Santes, vull dir, de les setmanes que els anys posteriors doncs he vinscut i he pogut gaudir-les i al mateix temps veure't privat de determinades coses, no? Llavors, si no l'Egyptió és aquelles que recordo amb molta cruesa. Fins i tot es parlava d'una cosa tan potent com l'attraparació. No sé si és que tu has vist la pel·lícula, has llegit el llibre, tal... Jo la recordo de de vist, però una miqueta llunyana. Sí, ara estic buscant aquí a internet per fer una mica de memòria. Sí. I si tu la recordes una miqueta més, doncs la podem anar... Bé, més que recordar, ja et dic, és una pel·lícula que ha desaparegut si més no fa molts anys, o sigui, fa molts anys que no... Però mira, ja poc d'una dada curiosa, que no recordava i segurament pel que estàs dient-ho tampoc, està dirigida pel Michael Curtis, mateix director de Casablanca. Ara, ahir. Vull dir, ja tenim una cosa curiós. El set que la todavia vaig veure a Casablanca, sí, i molt bona a passar-la. Sí, però això de Sant Arriba, eh? No, no, jo ara què dius, això, de dues pel·lícules de la mateixa temàtica i una planteja de temes que poden portar una mica de reflexió i altra, en canvi, et deixa més aviat, simplement d'una altra informació, plantejar-te el que hi ha, ja està. Dins el que és el fet, no? Vull dir... I he vist aquesta tarda, una pel·lícula, que m'ha donat justament aquesta sensació. Més aviat, la túnica s'agrada, que és sinó l'Egyptiu, el que tu deies, una pel·lícula que va tenir molt d'èxit. Ara ja fa uns mesos, una temporada i mig, ja diria jo, i que jo l'he vista avui perquè és el motiu de la tertúlia, que tant en tant us parlo aquí, cada mes, més o menys, de la biblioteca Les Voltes, de Sant Vicent del Sort, de Mac i Volguivenia, a les 6 de la tarda, parlarem del discurs del rei, una pel·lícula que va tenir molt d'èxit, va tenir fins i tot premis importants dels Òscar, i jo quan l'he vista, mira, en el comentari que tu has fet, m'ha vingut perfecte per comentar-la, perquè és això, és una pel·lícula que té aquest punt de perversió, diria jo, en quant a que et fa una propaganda sobre una institució determinada, en aquest cas la monarquia, a Gran Betanya, podíem estar a Polarra, qualsevol altre lloc, que semblaria que això només ho fan els Estats Units, que et colen una miqueta de manera civilina i de manera sobreptícia a la defensa d'aquesta institució, a la defensa d'una determinada idea, però és que aquí ho fan d'una manera tan brillant i tan maca i tan bona, i a més, tothom diuen clarament, nosaltres, la monarquia, ho diuen així a la pel·lícula, ja cadascú, que opini el que cregui, ens hem quedat amb una funció, som actors, ara hem de saber llegir bé un paper a la ràdio, precisament, que la pel·lícula té molta importància a la ràdio, i els discursos que es fan llegits, no improvisats o no raonats, sinó saber llegir-ho de manera que arribi de manera loquena a la gent, i que això comporti que el símbol que representa aquesta institució es mantingui i tingui validesa i tingui actualitat. I que no sigui necessari canviar-ho. Exacte, ja hi ha la pel·lícula, ho diuen. Nosaltres hem canviat el nostre rol, ara només hem de fer això, però clar, en el moment en què hem de estar, hem de fer-ho. És igual que passin 30 o 40 anys, però en el moment en què és molt curiós, la defensa d'una institució d'aquest estil, i la manera com ho fan i, veritablement, acabes emocionat quan, amb la dificultat que té aquest home, tothom coneix la història, d'un rei que no estava destinat a ser-ho, però que per l'abdicació del germà doncs acaba tenint la necessitat de ser-ho, i que té una dificultat molt gran per pronunciar correctament, té, doncs, allò, que s'entrebanca, a l'anar a parlar, i té una persona que intenta ajudar-la amb tota la resistència que això comporta per part de la pròpia persona, que no vol reconèixer el que li ha causat allò i que li passi. Doncs bé, al final acabes, veritablement, emocionat, perquè, clar, el moment històric és tan clau, tan important, és el començament de la Segona Guerra Mundial, exactament no, però, bueno, si la declaració de guerra d'Angra-Terra cap a Alemanya, en el moment en què la inversió de Polònia es porta a terme, i llavors, Anglaterra, doncs, dona un punt de no tornada, diu, si no tenim una contestació d'això que ha passat i tal, doncs llavors la declaració de guerra ja està feta, i això doncs està encarregat. Sí, sí, sí, es podia dir així. Llavors, el rei és l'encarregat d'això, i és molt emocionant com està feta la pel·lícula amb la persona que l'ha estat ajudant, com la barra pulsant en aquell moment, com tothom està escoltant aquest discurs, com vas rememorant tot l'aprenentatge que ha tingut, com les pauses que abans eren un problema, ara són significativa, i tenen un punt de prosopopeia i de donar-li més importància al discurs, com l'actor, que ara mateix no recordo el nom, el que fa de rei ho fa meravellosament, com tot el que fa aquest home, doncs va repetint-se paraulotes per continuar el seu discurs, per no aturar-se, que és una de les tècniques d'alguna manera que han utilitzat totes les que faci falta. És molt emocionant, però, clar, quedes desolat de veure el que té, és tan benent, d'una manera tan dissimulada. Civilina, com has dit tu. Sí, sí, civilina, sobreptícia, bueno, hi ha diferents maneres de dir-ho. Però sí, sí, sí, molt curiós, una pel·lícula emocionant, i que, bueno, demà en parlem més, com deia, la biblioteca Les Volta, qui es volia apuntar a les 6 de la tarda. Jo he fet una miqueta d'introducció, però això no vol dir que no es pugui parlar de la música, que és un dels compositors que ara mateix està fent coses més interessants, però la miqueta té una capacitat per transformar-se en pel·lícula impressionant, és l'Alexander Desplat, compositor, per exemple, perquè te'n recordis d'una pel·lícula jaume, L'Arba de la Vida, una música absolutament emocionant, doncs aquí reinterpreta ell mateix i fa una versió de Gendel, dels clàssics, amb una motivitat increïble i impressionant. Així que, bueno, és una pel·lícula que té molts ingredients interessants i té aquest anàlisi, una mica, per la meva banda, aprofitant el que tu deies de la túnica sagrada i, si no, l'Egyptia, que eren dues de les pel·lícules que ens permetia començar el tema aquest, d'una setmana en la qual la religió, i no només la religió, la mort, podríem dir, té molta importància. I dic això de la mort perquè va arribar al correu, va arribar a casa un full molt curiós, i vull destacar perquè em sembla una iniciativa interessant i diferent. No té res a veure, en principi, amb la religió, o sí, però simplement està relacionada amb el tema de la mort. I és un cicle que es veu que va ja per la onzen edició, jo és la primera vegada que soc conscient de que existeix, sobre el cinema i la mort, organitzat per la funerària de Terrassa, al cinema Catalunya, d'allà de Terrassa. Tot s'ha de dir, vull dir, en aquest cas ens enllunyem una miqueta de Sant Just, però és tan curiós i té tant a veure amb el que avui ens plantejàvem parlar, i comença de fet el dimarts vinent, que m'ha semblat comentar-ho. Tot i que, de les quatre pel·lícules que estan programades per aquest cicle, jo he vist només una d'elles. Les altres, les que es programaran el dia 2 d'abril, en el dimarts vinent, que estarem aquí fent el programa, en dos passis, a la set de la tarda i a les deu, són cartes adiós, una pel·lícula que no vaig veure en el seu moment, però que planteja la relació d'Òscar, d'un nen de deu anys, amb això, amb la possibilitat d'intentar guarir-se també d'una dolència que ningú no sap interpretar correctament, i en canvi una persona, doncs sí que ho sap fer, i li recomana això que es crigui aquestes cartes a Déu, perquè expressi d'aquesta manera el que no pots expressar parlant amb altres persones del seu entorn. Una pel·lícula que, pel que jo recordo, la gent que l'havia anat a veure, crec que Carme, per exemple, ens va parlar d'ella amb molta emoció, en qualsevol cas, una companya de feina, que ara ja no treballa amb mi, em va dir que l'havia d'anar a veure, però mira, no vaig poder. Després, L'Arbol, també, que és una pel·lícula que es programarà el següent dimarts, el dia 9 d'abril, també a la set i a les deu de l'Espra, de la nit ja, que no sé si et sona, però a mi també en sona molt, tampoc no la vaig poder veure en el seu moment. El que ens diu aquí és que el que passa a la pel·lícula és que, després de l'inesperada mort del seu marit, Déu ha de fer front al dolor i cuidar dels seus quatre fills. Simón, l'única nena, té 8 anys, i és la que sembla trobar més a faltar el seu pare. Llavors, què té a veure això amb la mort? Doncs ja ho estem dient una miqueta, la mort d'una persona estimada, i la manera com l'aquesta nena i com la família relaciona amb un arbre que també li comunica d'alguna forma. És curiós, perquè la figura de l'arbre té més significant-se de vegades de les que pensem i la cirurgia que té. Aquesta sí que l'has vist, oi? A mi em semblava que sí. No, la tinc massa present, i això em fa a dir que la puc haver vist, però no ho tinc massa clar, perquè a vegades el que has vist només són la promoció, i no ho tinc massa clar, la veritat. Mira, jo en una altra pel·lícula, que serà la del següent dimarts, que es va passar aquí al Cicni Club Utopia, però que tampoc vaig poder anar a veure, em sap greu, perquè d'aquestes quatre, ja dic que a les tres primeres no tinc gaire constància, que es diu Beginners, principiants, i que ens parla de l'Oliver, que coneix a la impredecible i reverent Anna, uns mesos després de la mort del seu pare. I llavors, mentre vam venir a la seva ment, record sobre el seu pare, un home que va decidir sortir de l'Armària amb 75 anys, amb més de 40 anys de matrimoni heterosexual, se'n té. Doncs Oliver s'esforça per estimar Anna, amb la valentia i el sentit de l'humor que li va ensenyar el seu pare, de una pel·lícula també sobre aquesta temàtica. I un altre que em fa molta il·lusió que es programi, aquesta sí que l'he vista, que no és mal, doncs és Beautiful, que va ser una pel·lícula que va passar una miqueta, allò, desapercebuda, i que fins i tot jo diria que no va rebre gaire tensió, ni gaire favor per part de ningú, en general, una pel·lícula, si recordeu, protagonitzada pel Javier Verdem, d'aquest director que havia fet Babel, el director mexicà, a l'Iñárritu, exactament, que passava més a més a Barcelona, que hi havia moltes imatges de Sanadrià, de les Torres, de Vallalona, i que era una història d'aquelles que, malgrat que et parla, d'un fet relativament o força paranormal, perquè aquí hi ha el Javier Verdem, que hi ha una situació d'una manera gairebé mística, amb persones que hi són o que no hi són, ja en aquell món, diguéssim, doncs ell va transitant per la ciutat i va veient com viu la gent, com evolucionen, la situació tan terrible que té molta gent, que normalment consideren com culpables de moltes de les coses que passen, no? Vull dir, migrants que estan treballant sota el llimdada de la pobresa, per exemple, doncs ell va veient tot això, amb una tristesa que va traspoent la pel·lícula del personatge a tota l'estona, però el que deia és que té contacte amb gent, d'una manera molt subtil, i aquesta pel·lícula, així com altres, tu ja saps que últimament m'han irritat molt, de la manera com contracten el tema espiritual o el tema del contacte amb persones que estan en una altra dimensió, potser, aquesta la vaig trobar molt ben pensada i molt respectuosa, que per qualsevol persona que vulgui posicionar-se amb un cantor com un altre, doncs el que fa alinear-hi tu, simplement, és explicar-te amb una situació d'una ciutat, d'una gent, d'un poble, i perquè no l'esperit també que queda de persones que s'ho han passat malament i que pots interpretar-ho com que encara estan presents o simplement que queda aquest patiment, aquesta presència, en la memòria. Per tant, una pel·lícula que la veritat és que em va quedar que la tornaria a veure, cosa que jo faig molt poc sovint amb les pel·lícules, però que no em deixaria recuperar per mirar de tenir una miqueta més clara en la memòria, i això es projectarà el 30 d'abril, ja serà el final de mes. M'ha semblat una proposta curiosa, no? I per pare, a més a més, d'una gent que, com són les funeràries, que s'encarreguen d'això, de tenir cura o de fer els tràmits de l'últim pas, diguéssim, d'una vegada que les persones ens hem mort. Doncs, bueno, trobo interessant. Que promoció en incultura està molt bé, no? Exactament, sí, sí. Molt bé. Bé, doncs, promocionada una curiositat. O sigui, que està molt bé, perquè això, un dels grans problemes que tenim a l'actualitat, és precisament, i si t'escoltes en els més pessimistes, encara és més contundent, doncs que res, que tot això del que representen ajuts persones que puguin tenir, doncs, una organització que moltes vegades el que provoca aquesta organització és la defensa de persones que tenen necessitat de ser ateses, podríem anar des dels senyors de la hipoteca, però també anar a parar els discapacitats, dos extrems ben clars, doncs la veritat és que tot això sembla que anem amb una dinàmica que serà molt diferent i que tot el que serà la subvenció directa, diguem-ne, després d'un munt de treball que es fa, perquè tu saps molt bé que ho conec molt bé, doncs ara resulta que no, que això ja no serà així de fàcil, sinó que el que serà una subvenció directa i a dir que els més pessimistes ho diuen, doncs ja no serà viable, no? Llavors, esclar, que surti no una fundació, però sí una organització com aquesta, que a més a més té la feina segura, com deies tu, molt bé, perquè això sí que és una cosa que no falla, doncs que aquestes persones, els organitzadors d'aquests grups, doncs es plantegin fer com de fundacions, em sembla que pot ser un punt de trobada, perquè allò que no sigui des dels estaments públics, doncs pugui ser des dels privats, que en definitiva són aquests. Aquesta, concretament, és una societat municipal. Vull dir que té una part intermitja, diguéssim, sí que és una empresa privada, però té com una mena de concessió per part de l'Ajuntament de Terrassa, per fer-ho. Però sí que estic molt d'acord amb el que tu dius, i a més a més, és un punt de vista que podíem anomenar o a confessional o interconfesional, vull dir que tothom es pot sentir o es pot veure reflectit en aquesta temàtica sense necessitat d'estar dins o d'una religió determinada. Sí que és veritat que es fa referència a Déu, però no d'una manera concreta, no d'una manera explícita, cap a una passant concreta, sinó cap a una espiritualitat, diria jo, cap a la recerca del que és el contacte, doncs això, amb el que no és la vida que coneixem, que en principi doncs és això, no?, el que en crea. Coneixem-hi pel temps que l'altre és el que dius tu, l'altre és el cas. Bé, el que està clar és que nosaltres ens havíem proposat avui, però penso que aquesta sortida de to l'hi donen encara més sentit. Nosaltres el que ens proposava és parlar de coses concretes i que tenen a veure amb el cristianisme, està claríssim, no? I llavors, bé, hi ha moltes pel·lícules que estan amarades d'aquesta constant. Va la dir que una de les que a mi m'agrada i moltíssim és coovadi. El per què és? Perquè penso que allà s'aglutina tot un munt de coses, coincidències, o sigui, no deixa de parlar de la diferència que hi ha entre el poder romà i el cristianisme emergent, precisament perquè el poder romà ja té, comença a tenir les hores contades. Ja està clar que el Nerón, que és l'emperador Farahor, no, Farahoma, l'emperador de Roma que en la qual se situa la part històrica, és un home que ja ha perdut gairebé el d'or, no? Tot els valors que va lloguer ja gairebé no tenen importància, i entre les seves files hi ha tot un seguit de saberuts que diuen això, ja no va de cap manera, i aquest paio ens porta a la perdició, i el que està clar és que les alternatives se les ha de mirar un amb aquell sentit d'agradabilitat, i el cristianisme, per part d'alguns dels que estan més propers, ja ho miren d'aquesta manera, no? Sí, és com si reflectís al final d'una època, hi ha una alternativa d'alguna forma que ja no pertany a aquesta situació de punt final a la que sembla ser que de manera cíclica arriben les civilitzacions o les societats, és que ara no em surt exactament la paraula, allò que sempre reflecteix quan això, quan una societat arriba a un punt de decadència, que és la paraula que volia trobar, d'alguna forma, quan els valors ja s'han gastat, perquè s'han utilitzat tant que hi ha persones que s'han aprofitat d'un sistema que segurament en el seu origen, com qualsevol sistema, pot tenir la seva validesa, doncs, efectivament, hi ha una alternativa per allà, hi ha unes persones que miren d'organitzar-se de manera diferent, de tenir-se en compte una mica més entre ells per defensar-se, per solidaritzar-se davant de les dificultats. Diguem-ne que es perverteix una mecànica que era un principi com dius tu podria tenir el seu sentit, no, però que és clar, vull dir, donat que la raça humana, pel que diuen molts, doncs tenim la dificultat de no tenir una constància i entregar-nos amb aquella fe que cal, doncs, una mecànica, i que això generi una correcció que no, vull dir que no, que no. I això penso que hi pot haver... Bé, hi ha molta gent que n'està començant d'això, i que aquest convenciment, el que li provoca és precisament, doncs, encara que sigui amb les petites coses, doncs, aquí amb la mecànica, i això, esclar, es va pervertint fins que ja no és creïble. Aquesta podria ser una de les constants que tenim en aquests moments, en el teixit social en què vivim, no? Jo sí, et sembla per cada exemple, perquè em fa la impressió que tu has preparat una mica, o pel que has dit, tens la idea de parlar de pel·lícules al voltant del cristianisme, i jo sí, et sembla, en què últimament he vist més d'una i més de dues pel·lícules al voltant de la Índia, sobretot, i de diferents religions, perquè la Índia-Pakistan es mouen la religió indúl, la musulmana... Mira, he de donar també exemples d'altres religions i de coses similars, o d'exemples que puguin donar una alternativa, com per exemple això que diem de la decadència a la que es pot arribar agafant uns valors i portant-los al límit, i no volem veure res més. Hi ha una pel·lícula de la Índia, d'aquest cicle dels que us parlo de tant en tant, de l'Imagini Índia, però en qualsevol cas és una pel·lícula d'aquell país llarga, de 154 minuts, que de vegades protestem d'això, que es diu Abu, fill d'Adam, que es va poder veure en el quart cicle d'Imagini Índia, la filmoteca, l'estiu passat, i que aquí veiem una mica el contrari, no la decadència d'un sistema, sinó com una persona, si veritablement és constant i és conscient dels principis que està seguint i els porta fins al límit, pot tenir coherència i pot tenir sentit el que fa. Aquí, Abu, és un home ja d'uns 60 anys, més o menys, que viu amb la seva dona de tota la vida, i que des de molts anys enrere ha intentat sempre anar a fer la preregnació amb musulmans. Musulmans podíem dir ell, sobretot, ortodox, allò de seguir les regles del corany, de manera... Bueno, al dímit, i com que sabeu que una de les coses que diu la llei musulmana és que una vegada la vida s'ha d'anar a la meca, és com una obligació que tenen les persones que professen aquesta religió. Clar, aquí, per a una banda, et dona el punt de vista d'aquest home que té aquesta coherència, però ja us dic, fins al límit. I per a una altra banda també parla de manera molt valuosa, diria jo, de la bus que una obligació com aquesta comporta per part de persones que s'aprofiten d'això, que miren de fer negoci d'alguna forma. O sense la intenció de fer negoci, però sí que la obligació és tan forta que pot arribar a condicionar una persona de tal manera que acabi traicionant els seus principis. Llavors, aquest home aconsegueix, i us asseguro, que és una pel·lícula d'aquelles admirables per la coherència que té des del començament fins al final, de com aquest home fins i tot és capaç de sacrificar aquesta obligació que té d'anar a la meca per seguir els principis que considera encara més forts que són el de seguir una sèrie de preceptes, com és no abusar de ningú, no aprofitar-se de ningú, i hi ha un moment, per exemple, que li compra una persona, un conegut seu, un arbre que ha tingut sempre a casa seva, i que és valuós per la seva fusta. Resulta que quan li ha donat una guantitat de diners, important, generosa, que correspon el valor de l'arbre, però després es veu que l'arbre en realitat està curcat, no està bé i no té el valor que semblava que tenia. I l'home, quan ja té tots els diners per anar per fer el viatge i allà el té a paraulat i tot, s'adona que no ho pot fer, i que aquells diners els ha de tornar, perquè, si no, perjudica l'altra persona. Llavors, bé, tot això, no tot això que comportaria una coherència, com dic tota l'estona, amb uns preceptes, però que en realitat són més una convicció interior, que podem tenir les persones i podem ser capaços, i si tenim aquesta constància, aquesta capacitat, de respecte cap als altres, que connectaríem a això que dèiem abans de coovatis, que les persones comencen a professar, a seguir uns preceptes, que miren de protegir persones que, si no fos parelló, no tindrien protecció, perquè estan fora del sistema. Llavors, aquí, a qui tome, i a aquesta pel·lícula, que recordo el títol, l'Avú, fill de Dan, doncs és la coherència portada al màxim, la persona que, fins a l'extenuació, fins que arriba un moment que dius, no pot ser, no pot ser que ho faci, i la persona doncs és capaç i t'arriba a l'ànima, al final de tot de la teva sensibilitat. És una gran, grandíssima pel·lícula. Permetem una cosa, i a partir de la manera precisament que s'ha explicat aquesta pel·lícula, i els valors que ella porta, no? Jo el que sí que entenc és que coovatis el que té de problemàtica, igual que Benurti, qualsevol d'aquestes pel·lícules així que ens parlen de tot això sobre el cristianisme, és que esclar, es parteix de la base que la bondat és un fet que, en tot cas, té la seva dimensió a partir d'una enorme sacrifici, fins i tot la pròpia vida, oi? Llavors, esclar, tu acabes d'utilitzar aquest mateix terme amb un altre concepte religiós, oi? Però que jo destriaria una constant, que seria la constant aquesta que, precisament l'altre dia, la vaig dir que una persona la tribuia amb un altre. I era dir, mira, diu, aquesta és una persona que no és un creient, però que en definitiva no és necessari per tots nosaltres, així mateix ho deia. Per què? Perquè la seva bondat és correcta. O sigui, el que tu esmentaves, no? I no és que faci cap sacrifici aquella persona, sinó que senzillament, doncs el que fa és comportar-se, oi? El que tu acabes de dir, no? I sentir-se bé amb la indústria. I sentir-se bé amb ell mateix. Sí, el que passa és que, bueno, llavors la religió aquí estaria parlant que els preceptes religiosos seria una miqueta igual que la llei, d'alguna forma. I aquí ja entrem en temes d'interpretació de l'espècie humana, del comportament que tenim. Si som capaços o no, sense regles, sense lleis, de comportar-nos com cal, diguéssim. És a dir, de no fer mal a l'altre. Jo diria, segon a fer, absolut, sobre una constant, que és la que ens suposa que és la que ens porta, doncs, a comportar-nos molt bé. Sense tenir aquella idea, que dona el Dostoyesqui amb el nom de la seva novel·la, crimen i castigo. Vull dir que si comets una falta, doncs, o delitos i faltes, que seria l'altre del Budiàleg, doncs que si tu comets una falta, saps que algú et perseguirà per això. La pregunta, la gran pregunta, potser, una de les grans preguntes que podem plantejar-nos en el programa d'avui i potser en la resta de la nostra vida, doncs és si les persones són capaços d'actuar sense aquesta reglamentació, sense aquesta persona, que et perseguirà, si fas una cosa malament, doncs podem comportar-nos d'una manera coherent i d'una manera no santa, perquè llavors ja entraríem dintre del terme de la religió de nou, però sí amb un sentit del que és el respecte cap a l'altre i el mateix temps que amb tu mateix. Sí, jo no sé si per tota la vida, i probablement m'he trobat més d'una vegada amb una situació semblant a la que tu acabes de plantejar, no? Però sí que és cert que jo recordo que en alguns moments de la meva vida m'ha vingut aquella valoració de dir, escolta, soc prou coherent, amb tot allò que jo ja veig que podem arribar a ser tots plegats, sense trampes ni cartrons, per dir-ho d'una manera, oi? Allavors dius, sí, vull dir, com a mínim ho busco, remeno, o no ho imposo, això, esclar, perquè llavors malament, no? Malament perquè obligar aquestes coses és com perdres en el infinit, no? Vull dir, no hi ha sortida, però a canvi sí que el que tu acabes de dir, aquesta pregunta de dir, escolta, podem arribar a solir sense això que tu acabes de dir, sense aquests condicionants, no ho diria així, sinó sobre aquests elements que en definitiva diem-ne que l'home ha estat capaç de crear precisament per establir aquesta normalitat, aquesta relació i totes les mateixes religions, moltes vegades, del que parlen és que ens posarem d'acord i tots anirem a una. Clar, vull dir, llavors seria una altra història també, no? Vull dir, a veure, jo crec que hi ha un fet que per mi és inquaestionable, jo sí que crec que algun dia la raça humana, precisament quan es tregui de sobre la trampa i el que et troba, podrà actuar d'una manera correcta i no caldrà que hi hagi això, el que deia mare, aquelles constants, aquells manaments fins i tot, i llavors això pot arribar a ser, no? Això és el que es planteja, per exemple... Jo crec que això es planteja. El germà en Xosqui, per exemple, a l'altre dels núvols, una miqueta, doncs aniria per aquí, t'expliquen bona part de la història de l'humanitat, bé, podem dir que té un punt en el qual és un engany de la perigula, però que està molt ben tramat i no està fet perquè l'espectador doncs se senti enganyat, sinó per donar-te una visió que és diferent que la que en principi sembla que t'estiguin donant, però et parlen de diferents èpoques de la humanitat, més o menys des del segle XVI, tot i que hi ha un apartat que ja dic que semblaria que està passant com a la prehistòria i després potser és una altra cosa, però donant-te la idea d'això de que sempre hi ha hagut una sèrie d'elements o de circumstàncies que han fet que no puguem desenvolupar una civilització o una cultura, una manera de viure, que no comporti el fet de tenir aquest tipus de controls. Sempre hi ha hagut necessitat de tenir com unes ambicions, de tenir unes combinacions per aprofitar-se d'alguna forma del sistema que hem creat. O potser ja el sistema en sí és tan complicat, que és això el que m'estava fent pensar en una pel·lícula, potser el sistema que hem anat creant és tan complicat que ja comporta una dificultat extrema a l'hora d'obtenir una normalitat o de poder anar a fer les coses de manera que no calgui això, que hi hagi gran sistema i que semblaria que ho dic perquè hi ha una pel·lícula japonesa que es diu Nadie Saber, que et parla d'això, et parla d'uns nens que són abandonats per la seva mare, en el seu pis, simplement, des de molt temps enrere els anava portant a la maleta. Una cosa pràcticament impensable amb una civilització normalitzada, però en canvi allà t'ho planteja. No m'ha preguntat. Podríem dir que és impensable, però també podem dir que no ha estat enlluny de la realitat, que sí que hi ha molts nens que estan pràcticament abandonats, s'ha de dir, perquè és una realitat que jo, per exemple, veig, en casos concrets d'ananos de l'escola, que no tenen un seguiment per part de ningú o que han d'anar d'una casa a una altra i no saben ben bé quina és la seva referència. Potser no cal una referència concreta, però sí que, com a mínim, saber que hi ha alguna persona que cuida d'ells i que, a més a més, els dona el mínim que han de tenir per saber com comportar una vida normal. A la pel·lícula es veu això i llavors, clar, simplement es queden sols en el pis i es van quedar sense llum, perquè els hi tallen la llum, clar, no paguen, són nens, no tenen un treball, no tenen un salari, es van quedar sense els serveis que considerem bàsics ara mateix a la societat. I que el teixit social garanteix d'una manera clara. En principi, semblaria que garanteix. En canvi, el quinquidú, quinquidú que et fa, clar, exacte. I un altre pel·lícula del mateix quinquidú, tornant, potser, una miqueta el que dèiem abans, però en troncant amb el mateix tema, et planteja d'una manera molt punyent i molt bèstia, com acostuma a fer aquest home. Aquesta que deia abans no era el quinquidú, perdona. És un altre director japonès i el quinquidú que és coreà. És aquesta de primavera, verà, no, toni o invierno, que et planteja la idea del budisme, però d'una manera veritablement... pràcticament podíem dir que ajudeu cristiana, en quant a que si la fas, la pagues, per dir-ho així. I en aquesta història, si te'n recordes, és un nen que maltracta una granota, i que el seu preceptor, el seu professor o el seu guia, doncs decideix que allò ha de prendre una lliçó. Llavors, el maltractament que li ha fet el nen, és posar-li una pedra i deixar-la que s'enfonsi, que no pugui sortir, que per tant, mori. I el home aquest li fa fer el mateix, una pedra, llavors ha de portar-la a tot el temps. Provocant pràcticament, ho dic perquè de vegades potser la resposta, si som capaços o no, de portar a terme això que estem dient, una manera de fer les coses correctes, potser també depèn dels ensenyants. Jo diria que aquest home, que proporciona aquesta manera de prendre, potser fa una gran massa. No ensenya res, sinó el que fa és simplement castigar, fer de jutge i fer de butxir d'aquesta persona. Potser hauria d'haver una reflexió una miqueta. I això ho dic perquè estem parlant també d'una religió, que és una religió o una manera de conduir-se a la vida, però que està a prop del que seria una religió, que es considera molt pacífica, plena de valors positius. En canvi, en aquesta briga, el King Kiddock té una miqueta als nassos, o la mala idea de posar un exemple més aviat negatiu de tot plegat. La veritat és que no me'n recordo la conclusió de la pel·lícula. No sé si acaba donant-li la raó al mestra aquest que fa això, o si li acaba altra gent, però la qüestió és que plantejar-ho d'aquesta manera ja és un ensenyament que potser haurien de buscar alternatives. No sé si començo a francès, que si la veiessis nou, no se t'oblidaria més. No, i? A les veure encara no estaves amb aquestes preguntes sobre constants així, tan peludes, per dir-ho d'una manera. Bé, hem fet... no sé, ja penso que hem fet com una declaració de principis, en la qual doncs, bueno, també val a dir que hi tenim fer aquests principis i que són uns principis que ens porten a anar al convenciment, tot el contrari de tantíssima gent, que a vegades, tantíssimes vegades, et volen convence i fins i tot et tracten d'ingenu, no? Doncs que no és possible, que som com som i que... i vaja, que no ens en sortirem mai, que sempre estarem amb aquesta dificultat. No hi ha cap mena de dubte que com més... o sigui, com més dificultats genera, o sigui, com més perversió etxisteix en el sistema en què vivim, doncs, lògicament, més raó hi ha que això sigui així, perquè és clar que és el que passa. Quan, com deies tu, ja ens hem acostumat a gaudir de tot un seguit d'avantatges que hem estat capaços de crear, lògicament, quan aquestes avantatges, doncs, s'han d'anar retrellant, per dir-ho d'una manera, lògicament, entrem en una dimensió de no garantia que ens fa pensar que, a veure com ens ho hem de defensar, de tot això, perquè és clar, ja no tindrem les certeses, que, mentre anava no bé, però si prou bé, diguem-ho clarament, doncs, com que no tindrem aquestes certeses, doncs tot plegat es complicarà. Llavors, lògicament, doncs, la perversió anirà augmentant, com és lògic, la manca de garanties i d'estabilitat, el que provoca és desòri, oi? Desordre i tal. Hem de confiar que no. Vull dir, que estem en un punt en el qual, doncs, ja podem saber que sigui amb un sistema o amb una altra, hem estat capaços de crear fins i tot en el sistema amb més bèsties, com per exemple les dictadures, i això ho hem pogut comprovar, doncs que hi hagi unes garanties socials, fins i tot en aquests, doncs, quan les coses són molt millor, vull dir, quan la democràcia, quan aquesta paraula tan ambigua, però al mateix temps tan rica de matitzos, que ens permet que sigui un calaix desastre, tant per bé com per mal, no? Doncs la veritat és que, bueno, països que aquesta experimentació s'ha fet amb un rigor molt alt, doncs, encara que ho deixen de tot un munt de constants, és que, veritablement, són l'emveja de tota persona que té la confiança que tot anirà bé, no? Jo et podria anomenar mil pel·lícules, d'aquest sentit, oi? Passem al cinema, pràcticament, polític, podríem dir, o social, no? Sí, sí, però és inevitable, clar, parlant d'un tema que aparegui l'altre. Vinga, busquem exemple. A veure, quan parlem de religió, o sigui, quan la qüestió fer apareix sobre la taula per discutir-ho, lògicament és el que estem fent ara, manifestar-nos amb el convenciment i la feca que tot això pot ser possible. Per què? Perquè és que ja ho ha estat, no? La diferència que hi pot haver, per exemple, entre un país com Cuba, que ha seguit durant tants anys amb el sistema comunista, amb el que són un país com Suecia, que no ha estat amb aquesta constant, però que les garanties encara són molt més altes, ens posa en contacte, precisament, amb la certesa que això és viable. Llavors l'únic que cal saber com ens campem per arreu, no? I ja està, no? I posar-se a la feina, oi? Diu, oh, que ingenor que ets, probablement sí, que jo no ho negaré, que això sempre és una ingenuitat. Però, home, vull dir, si tots... Mira, fins i tot, ja que ho hem esmentat. Fins i tot, com em recordava una persona, amb l'època franquista es va crear la Seguretat Sosgàl, ens entenem, no? Vull dir, i fins i tot aquell sistema, amb tot el de la sal de incompatibilitats que tenia per ser realment correcte, doncs fins i tot en aquell sistema, una de les coses que jo en tinc la certesa, perquè això m'ho han explicat, no persones interessades que defensaven els sistemes, sinó d'altres van ser capaços de crear garanties socials, també, no? I hi havia aquesta cinturina, per dir-ho d'una manera. Doncs, home, si això ho besteixes en tot el que representen llibertats, naturalitats i tal, és que tot anirà molt bé. I, bueno, jo per esmentar una pel·lícula que reflecteix això d'una manera tan contundent, és l'espiritu de la colmena. Jo crec que no hi ha altra pel·lícula que ho reflecteixi d'una manera tan correcta. I el perquè és molt senzill, perquè, a diferència d'altres pel·lícules, ens planteja el conflicte. I, en canvi, l'espiritu de la colmena es planteja el conflicte intern. I com reacciona, fins i tot, les criatures, no? I d'aquella manera tan... tan arbitrària, fins i tot, perquè és clar, és que la pressió hi és i tal, però tan... tan correcte al mateix temps de dir que ara hi toca malament, anava, en quant a llibertats, en quant a les... O sigui, allò que se'ns transmetia via cinema, per exemple, amb la pel·lícula del Frankenstein, que la nena no és que li vulguis mal al Frankenstein, sinó que la tira perquè llueixi com la pròpia flor, no? I llavors, esclar, el que passa és que la nena no s'ha de donar i s'ho facarà. Ens entenem, no? Vull dir, hi ha tota aquesta... el mateix pare, de la manera que els hi parla, les bolets, el ve i el mal, que això xisteix, perquè és clar, és que xisteix amb el fet culinari, i el que cal és coneixement, i davant del coneixement, difícilment, ha de passar res. I en aquest sentit del cinema té molt a dir, perquè el cinema, igual que tots els mitjans de comunicació, però el cinema pel que té de capacitat de parlar-nos no d'un fet de manera necessàriament documental, sinó de posar-nos-ho de manera ficcionada, de forma que podem reflexionar de manera abstracta del fet, però, a més a més, ens permet entendre bé el que està passant, pel·lícules com Ciudad de Ríos, per exemple, pel·lícules que reflecteixen la situació, i que a més a més es van posant, en un moment determinat, aquesta pel·lícula en concret, el servei d'una política, també, d'un govern, que volia canviar les coses, que volia començar a fer que tot rullés una miqueta millor, al Brasil, concretament, tot el govern de l'Ula, en el moment en el que va posar-se davant del país. Un altre avall, ja canvén a l'adrupte. Doncs aquesta pel·lícula, per exemple, a través del director del Fernando Meireges, doncs està clar que servia com a aparell polític, no com a propaganda directament, sinó com a punt de partida, de dir, doncs, mireu, això és el que tenim, i llavors, si volem canviar una miqueta de les coses, primer ho hem de conèixer, primer hem de saber les condicions en les quals viuen les persones, i això mateix podíem dir de la venedora de Roses, per exemple, a Colòmbia, que també era una situació veritablement catastròfica, el que es planteja avallà, tampoc, que ha de dir que tampoc pel que jo s'hi ha canviat molt, amb el temps, el que passava d'aquella forma, però, bueno, sí que és veritat que vam conèixer aquesta realitat, i podíem parlar de moltes altres pel·lícules d'aquest estil, que ens serveixen per entendre el que tu deies, per conèixer la situació, i a partir de que un coneix pot començar a fer alguna cosa. La situació, per exemple, doncs dels nens en molts llocs del món, el fet de tenir treball és clau, doncs infantil. Si ho coneixem, potser podem començar a fer alguna cosa, potser ens podem adonar de les contradiccions que vivim nosaltres en el món, consumint uns productes que, al cap i a la fi, ens estan fet per això, per mà dobra barata, per gent que no es guanya la vida amb això, sinó que està en condició, com deia, pràcticament, d'esclavitud. Tot això hi ha pel·lícules que ho han reflectit d'una manera o d'una altra. Hi havia una pel·lícula basada en diferents històries documentals, que no sé si era l'espalda del món, sembla, d'un director espanyol, precisament, que feia això o que mostrava com hi ha nens que treballen amb mines de sofre, per exemple, amb unes condicions infrahumanes. Si ho coneixem, i sobretot si els governs, si la gent que té capacitat de decisió, doncs aquestes pel·lícules arriben i tenen prou sensibilitat, com per saber que això està passant, llavors no pot passar. I, en aquest sentit, el mateix Buñuel ho va fer, amb aquella història de les urdes, va dir, d'acord, ara tenim ja una possibilitat o un govern que ens pot fer canviar, el que durant segles havia passat i havia enquistat la societat. Però que sapigueu que aquí hi ha tota aquesta qüestió pràcticament física, que no per tant ja, com tu deies, ni el bé ni el mal. Simplement, si les coses es fan d'una manera determinada, doncs tenen una conclusió. Veient aquella pel·lícula ens mostra com la endogàmia excessiva, i és tot una metàfora, també, que es pot aplicar altres coses, la endogàmia sexual, però que es pot aplicar a endogàmia cultural, també. Si ens tanquem massa amb nosaltres mateixos i només pensem en fer les coses per nosaltres mateixos i no la sabem propagar, perquè tothom que pugui estar interessat, doncs s'ha de fer gèixi i estem oberts. S'ha de fer la teva opinió. I a tothom ho pini, també. No només digueu dir una miqueta del que estem fent. I això jo crec que passa molt. És una miqueta a l'època aquesta de la suposada informació, però que ens trobem i, no sé, i últimament, a mi m'està passant molt en determinats àmbits, que intentes que la gent conegui pel·lícules, grans pel·lícules, que s'estan fent i no se sap, no arriba el coneixement de la gent. És a dir, estem en una època en què tenim possibilitats de comunicar les coses molt potents, però, en canvi, no tenim canals, perquè s'ha apigat tot això que s'està fent, tots aquests productes culturals que s'estan proposant. Llavors, acabes plantejant-te si, veritablement, hi ha aquesta dificultat, aquesta endogàmia, que el producte audiovisual, valuós, creatiu, doncs arribi i per què? I fins i tot al final acabes pensant que són les mateixes persones que ho fan, que els costa una mica d'això, de reconèixer que ho han d'anar, d'una conèixer, que no han de tenir la vergonya, que no han de tenir aquesta por de dir no us ho fem per nosaltres perquè vinguin a nostres famílies, al nostre conegut, sinó que ho ha de conèixer veritablement tothom. I llavors, és una manera de deixar de ser d'uns sectaris, de escampar aquesta bona nova, fer una altra vegada els cimils religios, si volem agafar-ho així, de que segurament la cultura, el coneixement, el gaudi que comporta el fet de estar fent el que tu i jo mateix estem fent avui en el programa, deixar-nos portar per la necessitat d'investigar quines són les claus o quines són les coses que nosaltres veiem que podríem aportar aquesta dificultat que estem veient, que hi ha a tot arreu de trobar-se mínimament còmode, de trobar-se bé amb tu mateix, amb els altres, algunes d'aquestes que estem comentant, el fet de poder accedir a aquestes pel·lícules, de poder arribar al punt d'aquest queim obert a tota mena de plantejaments. Hi ha un altre tema que no em puc resistir a treure, que jo diria que també està relacionat amb això, tot i que potser de manera tangencial, però és la manera com estem monopolitzats, una mica, com col·lonitzat per una manera de fer cinema i de fer cultura. Com és inevitable que de les estrelles de la setmana, per exemple, sigui molt més fàcil que molta gent s'escrigui, estigui d'acord amb el ritme d'una pel·lícula com Una Vale en la Cabeza, que és la que protagonitza el Silver Stallone, i demà, perquè demà hi ha estrelles, curiosament aquesta setmana és així, demà dimecla, si esteu sentint el programa dimarclas i l'estiu sentint dissabte, això ja queda una miqueta desfasat en la repetició del programa, però el que passa és això, que demà s'estrena una pel·lícula també del Bruce Willis, també d'acció absoluta, això no tindria per què ser cap problema, vull dir, el fet que aquestes pel·lícules tinguessin un èxit molt gran, el problema és que de vegades estem tan saturats d'aquest tipus de pel·lícula que no són capaços de veure, que s'ha estrenat una pel·lícula d'un director turc, que es diu Bacon Zeiland, que tu i jo precisament van tenir una ocasió amb més persones d'anar als cinemes maldat a veure una pel·lícula seva, als climes i vam quedar completament corpresos, impressionats del que plantejava aquell home, de la belleza, amb què ho feia, i en canvi, la dificultat que tenim en general, perquè una pel·lícula com aquesta, o perquè la seva última proposta, que és una història de Natòlia, era ser una veïna de Natòlia, em sembla que es diu la pel·lícula, doncs entri, fins i tot un company molt estimat per nosaltres, dels cinemes del Gajiner, Juli, una abraçada, doncs deia això, que no podia, no havia pogut acabar de veure la pel·lícula que li semblava insuportable, insuportable anar veient com es desenvolupava amb aquell ritme tan pausat, i en canvi, doncs una pel·lícula com aquesta, una bala en la cabeza, doncs és entreteniment, no ens fa pensar, però... Sí, l'altre dia, em sembla que aquesta setmana passada que en parlàvem de la dificultat de crear la distància suficient entre el cinema, o sigui, entre la pel·lícula que estàs veient, amb la textura en què se'ns està donant, hi ha pel·lícules que és molt difícil crear aquesta distància. Això és el que ha passat amb la pel·lícula mort, també, no? Hi ha persona que ja està convençuda que no la anirà a veure, precisament perquè a l'hi un, té por que li provoqui, doncs, aquest neguit, que genera qualsevol cosa molt punyent, que hi ha més a més. La pel·lícula està feta amb aquesta constant, no? I, en canvi, és el que dius tu. En canvi, sí que hi ha aquesta capacitat, i per això tenen èxit els cinemacommercials, això, aquesta capacitat per moltes barbaritats. La pel·lícula «Jangon» és un exemple, vull dir, seguríssim, per molt bona que sigui i per molt acceptada que sigui per tu, perquè li has donat aquella distància i la gaudeixes amb totes les grimes profunditats. Per mi, per molta més gent, no? Aquesta seria un altre tipus de pel·lícula. No és necessàriament d'entreteniment, penso jo, perquè proposa molts temes profunds. Però hi ha una basant en la pel·lícula que provoca un distanciament, i en canvi s'accepta molt fàcil. En canvi, el que deies tu, el mateix Màrius, també, salutacions, ahir el mateix, com se diu ara, Julio, perdó, la meva manca de memòria, doncs, deia de «Jango», que era genial. En canvi, allò sí que ho aguantes, tota aquella de basell de sang i tot allò. Ho aguantes perquè tu ja tens una permeabilitat per veure allò, i, lògicament, és una proposta amb un joc, amb un joc, la qual tu ja l'has assimilat com a bo, i et permet veure aquella pel·lícula d'una manera absoluta. En canvi, a «Mort», entre altres, i aquesta que deies ara tu, també, que ho confirmava el mateix Julio, doncs és molt més difícil. No has après a donar-li, a deixar-li aquesta distància, no? Però amb «Mort» passa una cosa una mica diferent, perquè, en principi, tothom vol anar a veure-la. Tothom que jo he parlat així, si jo aquesta pel·lícula, però després és difícil, hi ha moltes prioritats, no, a banda de veure «Mort», doncs, entrant moltes altres. No és que la gent digui, no, no, és que a «Mort» és d'aquest tipus de pel·lícules, que no sé exactament per què. Potser perquè abans de «Mort» va fer la cinta blanca, que va tenir aquell èxit, i potser aquí, fins i tot, podien trobar el sentit que jo no li trobo la cinta blanca, o que la trobo recondant, respecte a altres coses que ja s'havien fet, i en canvi, a «Mort» seria la pel·lícula per recomanar a tothom. És que jo crec que, qualsevol persona que s'atrevissa a veure aquesta pel·lícula, veuria que una pel·lícula completament contemplativa, podien dir, o pausada, no et deixa indiferent, no et deixa avorrit. Jo crec que aquesta pel·lícula és l'alternativa, eh? Jo penso que la cinta blanca té molt, també, de la pel·lícula «Mort», o sigui, quan jo no fa gaire que la vaig tornar a veure, i al final et deixa bastant anul·gat, eh? Vull dir, et deixa com un... amb una sensació de manca de respiració amb el potent, perquè és clar, la cinta blanca, de fet, és un clàssic, que aparentment és el bé contra el mal, i que en definitiva el mal provoca mal. I aquest mal, doncs, esclar, et treu de polleguera, esclar, vull dir, no és el que habitualment ens trobem en qualsevol pel·lícula. Llavors, jo crec que sí, que tu vas apreciar una cosa, que això no es pot negar, la vas apreciar i l'has manifestat fins ara, però que la conclusió final del film, que en definitiva, argumenta d'una manera, jo crec, tant correcte com la pel·lícula «Mort», la tragèdia humana, en aquest cas, vull dir, quan no atén tot allò que cal. Sí, però la cinta blanca ja és posicióna, ja és una pel·lícula maniquea que acaba dient... És el que sempre has vist tu, jo crec que no, ja sempre vull defensar. Bueno, no, però entre les dues versions que hi ha de la naturalesa humana, de la versió de Rousseau, aquella idea de que l'ésser human, en principi, és bo per naturalesa, i la idea de hops, que no, que l'home és un llop per l'home, aquestes dues besantques sempre han estat antitètiques a la història de la filosofia, des de fa ja uns quants segles, doncs el janequers de cantar clarament per la versió del hops. En canvi, amor, això no ho fa. Però la cinta blanca, el que tenim allà, és que hi ha uns quants valors que sí o sí, que li han de ser respectats amb tota l'embargadura, i una d'elles és el suprèn pare de la família, i que això genera tot un seguit de neguïts que comporten una perversió que es pot manifestar de diferents maneres. Sí, aquest és l'anàlisi que fa, i que segurament és el que jo vaig obviant en el seu moment, i és la part més valiosa de la pel·lícula. Sí, sí, sí, evidentment. Això també hi és amb el senyor. I n'hi ha ritu, també, però d'una altra manera, però aquesta altra senyor que també ens posa... Ara no recordaré qui és, el Xamalan, això. Ara sí que m'ha vingut a la memòria. Aquest també és un altre senyor que també ens posa en aquests contextos. És molt interessant que traguis aquest... Clar, perquè és que és això, no? Vull dir, són aquests contextos que dius, bé, tu, escolta, què estan fent. Això és com el que per mecànica natural, en definitiva diu, hi ha uns límits, i els límits s'han de respectar. Jo començo a adoptar-ho tot això, no? Ara sí que estic convençut que hi ha persones que, com que no han après autogestionar-se, lògicament potser sí que els límits se li poden escapar, i que, si tu ets d'una permissivitat tan gran, doncs això pot generar. Però, en tot cas, sempre per educar. Ja ho sé que hi ha gent que no s'educa mai, però és el que hem de procurar que no sigui, clar. En fi, hi ha tantes coses... Podrien continuar parlant, però jo crec que hem donat suficients arguments perquè, bueno, per posar una miqueta el punt d'argumentació i que tothom continuï pensant sobre aquest tema en aquesta setmana, que ja és això, que és una setmana que està bé que sigui donada a la reflexió. Recordem ja, per acabar el programa, ja estem sentint la sintonia del començament i del final. Tenim aquest cicle, també, nosaltres, establert. Aquí en el programa recordem que, després d'aquest programa que hem fet avui tu i jo parlant de la religió, de la mort de la societat, de les utopies i de les bones intencions, el cap i a la fi, doncs la setmana vinent tindrem un programa també molt especial, en el qual el Joan ens parlarà del director William Weiler, però tindrem un director convidat, també. Tindrem el Xavi Pueble, que ens parlarà de la seva última pel·lícula, Puerta Fria, si no recordo malament, que la tenim com a deures per anar a veure-la. També li posem els ullens com a deures per poder escoltar el director i potser trucar-nos fins i tot per parlar amb ell. I parlarem d'aquesta pel·lícula, com a film del mes i de la resta de la filmografia d'aquest director, que ha fet un parell de cosetes més. Per exemple, benvinguts a Fairwell Goodman, que és una altra pel·lícula molt interessant. Així que ens acomiadem d'aquesta setmana d'aquest programa especial i gairebé inesperat, podem dir, de cinemes sense condicions. Sempre. Salutacions sempre cales per a coses, no? Això ho deia en una famosa sèrie de confú, esperar-lo inesperat, oi? Doncs bé, salutacions als nostres companys i a la resta de... ullens i a la resta de persones que ens estan escoltant a la matrícia. Ens han seguit, ens seguiran en el blog CinemaSenseCondicions, pumblospot.com, que seguida tindréu el programa que et podré sentir-ho. Bona tarda, bona tarda. Fins la setmana, bérens?
