Cinema sense condicions del 2/4/2013

Gaming & Warming Cinema sense condicions. Bona tarda. Es fem aquí l'altra vegada, després dels dies de festa. Volem parlar del cinema, de les estrenes, de les pel·lícules, però avui tenim un convidat especial. Tu has tingut un dia de festa més que jo, eh, Joan? Sí. Jo vaig venir de la setmana passada. Em porto molt bé, jo. Això, inegablement. Has sentit el programa de la setmana passada? No, aquest... I he sentit una part, però no he pogut sentir-ho tot, perquè vaig arribar-hi la nit i no he tingut... Vas a burrir, vas a burrir. No, no, no. Vaig sentir una estona. No es pogués sentir una estona. Sento fluix, no sé si és que em sento bé. Sí? Està bé? Com ho tens ara? Bueno, jo em sento... Encara fluixent? Potser, no sé. Bueno, ja ho anirem arreglant. Jo crec que els ullens ho senten perfectament. Perfectament. Diria que sí, eh? Doncs escolta, avui tenim un convidat, que és el Xavi Puebla, estem supercontents de que estigui aquí entre nosaltres, i també farem, en honor d'ell, farem una mica de canvi, diríem, la estructura que fem habitualment, que ja sabeu que és parlar una mica de les estrenes, posteriorment parlem d'un director clàssic, aquí, el tema. Com que sempre tenim, doncs, una pel·lícula del mes, una pel·lícula que ens sembla, doncs, el més interessant que estem fent, en el moment a l'escartallera catalana, o espanyola, hem triat aquest mes, doncs, la pel·lícula del Xavi Puebla, i aquí ell mateix, el director, ha vingut a compartir amb nosaltres aquests minuts... Això és una meravella. I ara no sé... Si es posa al vermell el Xavi, doncs ja em va bé, no passa res. Jo, quan vam decidir que la pel·lícula seria la pel·lícula del mes, no l'havia vist encara, perquè no l'havia coincidit. En canvi, llavors, he vist ja bienvenidos a fer-ho el Goodman, he vist un curmetratge, teu viernes concretament, els altres, jo diria que no estan disponibles, i si ho estan, m'agradaria saber-ho, perquè tinc molt interès a veure el que em falta, i he anat a veure Puerta Fria també. Si l'hagués vist, hauria decidit, completament, que podia ser la pel·lícula del mes perquè, veritatament, m'ha encantat. Ja en parlarem de per què. Però, vaja, estic molt sorprès, veritatament, de moltes coses de la pel·lícula, i tenim una estoneta per anar parlant, i és una meravella poder compartir amb tu aquesta estona. Veritatament, a veure una de les coses que em va sorprendre, ja que he començat i que m'heu fet aquest silenci, perquè continuï parlant, em va sorprendre molt, entre d'altres coses, de la manera com els actors interpreten aquesta pel·lícula. I, bueno, si et sembla, Joan, podríem començar per aquí. Jo volia fer una petita presentació, i després fem una mica... I anava a dir presentant-te tu, que és un plaer per a Cinema Sense Condicions, comptar avui amb el programa amb la presència del Xavi Puebla, el director català de cinema, que acaba d'estrena el seu tercer armatratge, a Puerta Fria, que encara està a la cartellera, i que ha tingut una magnífica collida per part de la crítica, i això que l'hem triat com a pel·lícula del mes. A Puerta Fria és un film que no sé per què, ara ho comentàvem mentre veníem, potser pels misteris de la distribució o del cinema espanyol, ell mateix de Xavi Puebla ens ho pot explicar més tard, s'ha estrenat gairebé de rateló, i com deia un amic Sense, que sembla que li van tancar les portes de la visibilitat que el film de fet es mereix, que, de fet, penso que se l'ha guanyat a pols. L'enxavi ja havia guanyat diversos premis, amb els seus anteriors films, va la pena destacar que el Goya, el millor curmatratge de ficció, li van donar per Viernes, que el Gaudí a la millor guió, Junem Jesús, Hilde, Perillemenido, Farewell, li van donar, ja en aquell moment, el Gaudí, així com el mateix premi, el millor guió del Festival de Montréal, per aquest mateix film, Perillemenido, a Farewell Goodman. I ara, en el 2012, li han premiat a Puerta Fria, en el darrer Festival de Màleg, en particular, donar-li el premi de la crítica, Antonio Deixent, com a millor actor, que és l'actor principal de la pel·lícula, que també està francament bé. Això és el que jo volia destacar, si ara continuem. A títol de presentació, i abans de començar a preguntar-li coses al Xavi, crec que és just avançar que la crítica, de la manera onànima, ha valorat molt bé, moltíssim bé, aquest últim treball d'ell. Dient, per exemple, un dels crítics d'ella, pel·lícula notable, dolorosa, que és cert, penso que és molt forta, molt crua, dolorosa, i que desgraciadament pot passar inadvertida, perquè és veritat, és de la forma que s'ha estrenat, de la forma que ha arribat als cinemes, etcètera, pot passar, em sembla, a mi, desapercebuda, i no s'ho mereix. Una altra crítica d'ella, un descarnat precis i contundent drama, del que no s'obre un sol pla, un sol minut, amb un sobervi ús de les elípsis, que mostren per part del director, que mostra una maduresa narrativa encomiable. I, finalment, per no necessitar-ne més, només he agafat tres, una pel·lícula que fa olor de veritat, i que, enfonsant el ganivet de la realitat, ens retorna la nostra pròpia imatge. I, dir d'això, jo penso que podrien passar a preguntar-li coses al nostre convidat, en Xavi Puebla, i comença tu mateix, si vols, Francesc. A mi m'ha sorprès una cosa. Has dit que és el seu tercer armatratge. Jo el tercer no el tinc, ara, a comptabilitzar. Comptàvem bienvenido a Fergo el Goodman, aquest de Puerta Fría, i el tercer, quin és? Bueno, primer, bona tarda. Moltes gràcies, en primer lloc, per les rostres paraules. Sí, no l'hem saludat, no l'hem deixat parlar. Ai, no, s'agraeix, no? Tot el que deia, ja ho. A mi m'agradava sentir-ho. I sí, sí, aquesta és la tercera armatratge. Jo vaig començar l'any 2000 amb un armatratge de molts pressuposts pràcticament fet dintre de la dinàmica d'una escola de cinema, que es deia Noche de fiesta, aquest és el primer treball, i he anat alternant pràcticament llarg i curt. D'acord, d'acord. Jo pensava que Noche de fiesta era un curmatratge. No, era un armatratge. He vist dintre de la teva filmografia, però no... Era un armatratge, va ser la primera pel·lícula. A continuació vaig fer un curmatratge, que es deia Viernes, que és el que comentava el Joan. Després vaig fer un armatratge, que és bienvenido a Fergo el Goodman, que és una pel·lícula del 2008. A continuació vaig fer un documental d'uns 50 minuts, una pel·lícula, una peça que estava... Estava feta amb un menatge amb el productor de la pel·lícula anterior, que va morir després de la pel·lícula. Cap a Quimelca. I després, ara tot just fa un any i mig, va realitzar a Puerta Fria, i també vaig fer una altra peça de mig metratge, d'uns 30 minuts, que es diu Cartàs de la Locura. El que es van combinant són les pel·lícules de llarmatratge amb altres de menys metratge, per poder seguir amb actiu. Aquesta que tu dius de Cartàs de la Locura, per mi, és la pel·lícula mig metratge, com tu dius, que se surt una miqueta de la línia de les altres, diria jo. Perquè les altres tots tenen com una temàtica determinada i força concreta, que és el tema de les relacions laborals. Podríem dir una reflexió sobre el capitalisme, de la manera en què ens relacionem dintre de l'empresa, però aquesta, en canvi, volia preguntar-te precisament per què vas fer aquesta mena de reflexió, de semiliografia de la Camila Clodell, que és la escultora que s'ha dedicat a aquest mig metratge. L'interès era explorar una altra gènere que he tocat molt poc, és el documental. El documental era l'assatge poètic, i el que em seduia molt era jugar amb una banda d'imatge que fos divergent de la banda de so. És una pel·lícula molt senzilla amb la que la càmera va explorant espais, concretament les estances espassadissos del senatori on va romandre trencada els últims 30 anys de la seva vida a l'escultura Camila Clodell, que la van donar per boja. Només va rebre 16 visites en 30 anys, va estar completament marginada, va morir amb complerta solitud. La seva vida és una tragèdia. Hi ha una pel·lícula que segurament coneixes, a veure la Gianni i la França. No està gens malament o com la veus tu? Em sembla interessant, perquè el personatge és molt interessant. Quan comences a documentar-te, tot això va venir perquè jo sempre havia volgut fer coses amb escultura. M'agradava la idea de fer alguna pel·lícula que jugués amb l'escultura i volia fer alguna cosa sobre rodent. Vaig estar documentant-me sobre rodent, vaig anar moltes vegades al meu seu rodent, pensant com filmar les escultures. Vaig adonar que amb les escultures de rodent es repetia moltes vegades la mateixa rostra, que era un rostre femení. Jo no volia anar així a la Camila Clodell. Va ser a partir d'aquí que em va començar a fascinar la idea d'aquesta model, que a més a més, a mi de que anaves documentant-te investigant, no només era model, sinó que també va ser la seva deixeble. Va ser el seu amor durant 18 anys, el que mai es va comprometre amb ella. La seva bogeria va estar condicionada per el tracte terrible que li va donar rodent, que llavors era un artista consagrat. Estem parlant de principis del segle XIX, quan una dona de 18 anys arriba a París i es vol dedicar a l'escultura... Començaments, perdona, del segle XX. Del segle XX, sí, perdona. Finals del XIX, principis del XX. Vol dedicar-se a l'escultura, un ofici que és, primerment, masculí, a sobre treballar amb models nusos, que sense el beneplàcit de la seva família, és a dir, tot dificultats. I si troba amb un escultor que ja està consagrat, que té 43 anys, amb el que inicia una relació amorosa, i està completament enamorada, però rodent, en canvi, no. I té una dona amb la que va viure pràcticament tota la seva vida, amb la que mai es va arribar a caçar fins que just abans de morir, de la que va tenir un fill que mai va reconèixer com seu, i constantment tenia relacions amb totes les deixebles i models amb les que tractava, i la que a mi el va ser una més. Llavors vas descobrir la correspondència, que era meravellosa. Té un valor literari i poètic, extraordinari, i és una correspondència que barca des del moment en què coneixen rodent, pràcticament, fins a la seva amor. I vas veient, a partir de les cartes, que la seva vida va ser una tragèdia. El rodent la va deixar embarassar de cinc vegades, la va fer abortar cinc vegades. Cinc vegades. Llavors vas comprenent que més, o sigui, que la bogeria d'aquesta dona, té dos coses molt grans. Una és bogeria d'amor. Literalment, el que comprenen com a bogeria d'amor. De fet, fins que no es va morir, no es va oblidar de la idea del rodent. El va tenir present tota la vida, i el va que va odiant, i reconeixent com el principal causant del seu tancament. Tenia com una manera persecutòria, no? El que és molt interessant de les cartes, sobretot d'aquesta última etapa, que és la que cobrés la pel·lícula, és que són cartes d'una norma lucides. És a dir, hi ha moments on sí que es pot intuir la bogeria, però són cartes que estan escrites amb unes sensates i una lucides, que es perbaran. Però estàs d'acord que aquesta obra, aquesta pel·lícula teva de cartes des de la locura, és una història completament diferent a la resta de les coses que has fet, oi? És diferent, perquè no se'n marca en el context laboral, que és veritat que en moltes de les altres pel·lícules m'he centrat en l'àmbit del treball. Però hi ha, jo crec, un tema que està allà i que està present pràcticament en totes les pel·lícules, intentant una mica s'equanalitzar en major, i comprenen les causes, perquè ho n'has de deixar portar per el que li agrada. I és que jo suposo que d'aquesta pel·lícula el que em va seduir és la figura una vegada més de l'individu enfront de la societat, un sistema i un individu, una dona en aquest cas, que està en contra d'aquesta societat i que vol, a tota costa, realitzar-se tant en el terreny sentimental com en el terreny professional i veu com les portes se li van tancant. I jo crec que és això el que em seduia. I després la bogeria, que és un tema que sempre m'ha atret molt. No l'he tocat gaire, o de manera molt indirecta, amb algunes coses, però m'interessa. Potser aquesta pel·lícula de la que estem parlant ara, de cartes de la locura, en aquest sentit, què dius tu de persona enfrontada a la societat? És la més radical de totes les que tu has fet, pensant-t'ho d'aquesta manera, perquè a totes les altres, vull dir-te benvenida a Fergo el Goodman, com a Puerta Fria, sempre hi ha algun personatge que s'hi empatitza, que empatitza amb l'altre, que intenta ajudar-lo, hi ha sempre aquesta dicotomia entre la duresa de la vida laboral, l'enfrontament terrible que hi ha entre els que es troben en la mateixa línia de jerarquia, diguéssim, per arribar a un altre lloc, o per aconseguir la major quantitat de vendes possibles, perquè sinó fracassen en la seva feina, però sempre hi ha com una atenció per part d'algú que està observant que hi ha un altre que li passa alguna cosa, i que has de tenir en compte que has de vigilar una mica. Bueno, hi ha una de les coses que m'ha cridat més l'atenció de tot el que he vist teu, doncs és això, és el fet que d'alguna manera és com si estiguessis buscant la causa, i com si l'hagessis trobat fins i tot a una de les coses que ens està passant una miqueta a la societat. No sé si pretens tu arribar fins aquí a una mena d'anàlisi a l'Ojane, que per dir-ho així, del que ens trobem ara en el cul de sac en el que ens trobem, ficats, a partir de les relacions tan estranyes que establim a partir dels condicionaments socials que ens posa un sistema que hem fabricat nosaltres, però que després arriba un punt en el qual no serveix, perquè ens condiciona d'una manera tan forta que llavors ens hem d'estar movent intentant seguir aquestes claus, però no aconseguim arribar enlloc. Simplement arriba un punt final i no hi ha una manera de continuar, una línia, no hi ha sortida per dir-ho d'aquesta manera. Llavors, m'intriga una mica per què t'has dedicat tant a investigar això en totes les pel·lícules que jo he vist teva. Ja he dit que en viernes hi ha... Bienvenida a fer-ho amb el Goodman, hi ha Puerta Fria també, i d'alguna manera el que a mi fins i tot m'ha semblat és que amb una pel·lícula d'Estrena que he vist ara, els últims dies, doncs no té res a veure amb el que tu fas, però és similar en el sentit que aquella pel·lícula no sé si l'heu pogut veure. Doncs és una pel·lícula en la qual es planteja també una situació en la qual la humanitat, la societat, ha arribat a un punt en el que no pot tirar més enllà. I la gent, com si es tractés de la pel·lícula del Buñuel, de l'Àngeles Terminador, que no poden sortir d'allà d'una estança, doncs aquí a la pel·lícula tampoc no poden sortir dels llocs tancats, del lloc de l'oficina, per exemple, del lloc on estan a casa seva, i bueno, el que passa és que en aquesta pel·lícula es mou tot des d'un punt de vista molt apocalíptic, diguéssim, la gent ja no pot tirar més, la humanitat arriba per un punt final i tots doncs estan en un moment en el qual el no poder sortir d'on arriba alguna mena de solució, i la solució només pot arribar a partir de tenir fills, i aquests fills potser tinguin una altra manera de viure. La seva filmografia va per aquí, potser, el fet d'haver trobat un punt en el qual s'ha analitzat la societat, i ara potser planteges trobar algunes solucions que no siguin tan apocalíptiques. No trobar solucions mai molt planteges. El que passa és que suposo que un, en les pel·lícules o en allò que fa avou que les seves inquietudes, els seus neguits, les seves angoixes, i a mi sempre m'ha obsessionat el món del treball, suposo per una banda que són sequeles de l'activitat professional prèvia. El cinema, per altra banda, penso que de tots els àmbits amb els que es desenvolupa el l'ésser humà, el treball és aquell que es manifesta en una manera més exacerbada les qüestions pròpies de la nostra societat, d'aquest capitalisme salvatge, i que és un mar molt adequat per posar els personatges en situacions de compromeses, de tensió on han de decidir, on es posen joc, on es va llibertar la seva individualitat, o la seva preservació d'una integritat, d'una identitat humana, o el fet de convertir-se merament en números. És a dir, l'àmbit i concretament el de la venda. M'interessa més amb aquesta pel·lícula, el món dels venadors, que amb l'anterior el món dels exhecutius. Primer, perquè m'identifico més amb els soldadors rassos, amb els comercials que van de tendentant, intentant tancar una comanda, i que el seu conflicte té a veure amb sobreviure, amb mantenir un treball, més que amb els exhecutius que es mouen per qüestions que tenen a veure amb els desitjos de poder, amb les ambicions. Però per altra banda, penso que el món de la venda és un context que parla molt de les dinàmiques mercantilistes inherents en la societat amb el seu conjunt, de la mercantilització de l'ésser humà. Aquesta pel·lícula, el guió està escrit ja el 2006. És a dir, és molt abans que... La crisi econòmica. Però el que passa és que el que mostra la pel·lícula és una sèrie de dilemes que estan implícits amb el sistema, que nosaltres s'han creat. I que són tan malits llavors com ara, fins i tot s'han aguditzat més ara. Jo crec que el que s'ha aguditzat ara és la lectura que ja porta l'espectador, però com la coyuntura és la que ha canviat, la pel·lícula té una sèrie de lectures que no tenia potser quan es va escriure el 2006. S'ha fet més actual, més actual. I també he de dir que amb el procés de treball, sobretot amb el rodatge, però sobretot amb el muntatge, sí que contagiat per aquest estat d'anim col·lectiu que tots tenim, doncs vaig fer unes modificacions que concretament al final, els descendents de la pel·lícula estan molt motivats. Jo crec que per el moment aquí sí, que hi ha alguna cosa. La pel·lícula durava aproximadament 3 sequències més de la que dura ara. Havia pensat jo que quedava molt... Està tallada d'una manera, perquè amb un primer muntatge la vaig muntar conforme l'havia rodat i estava pensada que eren aproximadament 3 minuts més de pel·lícula. I què passaven aquests 3 minuts? Podem parlar una miqueta d'això. El que sí és que amb aquests 3 minuts finals, hi havia un final molt més tancat, on es digaven tots els fills, hi havia un final amb un contrapunt, una mica més agraït, més no era tan aspre, i hi havia una petita redensió del personatge protagonista. I hi havia, que és el que més em va fer mal, haver de sacrificar una última aparició del magnífic José Ángel Egido, el concert G de l'Hotel, que aporta aquest contrapunt còmic, que crec que no venia a lloc. Perquè amb el segon o tercer muntatge, quan vaig arribar a aquest punt va ser com una il·luminació, i em vaig adonar que les frases que millor definien la pel·lícula en connexió amb allò que tots estem vivint, és què coño ha passat, que amb el que jo no m'interau. És a dir, aquesta sensació de que ara mateix quan va començar tot això? Deu ser difícilíssim, la que dius això, per part d'un director, quan té ja gravada, quan té tota la idea, haver de sacrificar perquè te n'adones que has de donar-li una altra rom, de sacrificar aquestes escenes. Sí, però és l'Homaco, d'una pel·lícula. L'Homaco d'una pel·lícula és que estigui viva en tot moment del procés. El problema d'una pel·lícula és que el rodatge sigui l'execució d'un guió i el muntatge sigui... Això ho has destacat més d'una vegada, de la roda de premsa que es va fer després de la prestrena, que tu deies que havia sacrificat alguns diàlegs i havia sacrificat... En ha de obtenir aquesta contenció que té la pel·lícula, en ha de... que hi hagués fos més suggerent eliminar alguns dels diàlegs i, en canvi, mostrar més la imatge, mostrar més els personatges, etc. I vas donar a entendre això, que t'havies passat molt de temps treballant a la muntatge per aconseguir aquesta... aquesta riquesa que penso que ha aconseguit la pel·lícula. Sí, sí, sí. També és molt estimulant. El fet de veure que la pel·lícula, la sala de muntatge, no l'ímita s'ha executat, no és un treball funcional, sinó que no sols havent donat-li ritme i coherència, sinó que, a més a més, veus que pot canviar la pel·lícula i que pot anar cap a... amb altres direccions és estimulant. I, en aquest cas, el dessenyàs, i jo quan ho vaig veure, i amb el muntador també, de seguida, van veure que van dir això, és que hem d'acabar així la pel·lícula. És un final més contundent, és un final que jo comprenc que potser és... és... mentre que l'altre final era més per tots els gustos, era més per tots els espectadors, aquests jo... Ah, que és desolador i tallant, completament. I és tallant, però crec que és el més coherent amb tota la pel·lícula. La pel·lícula és molt crua, molt realista, molt dura en alguna mesura, i més o menys tots coneixem i sabem què és així. I, aleshores, quan... més a més, jo penso que el tros final de la pel·lícula, diríem, el paper que té, el dilema que té la Maria... Maria Valverdi. La Maria Valverdi, la Inés, el personatge, bueno, puja la pel·lícula, perquè no saps què farà en alguna mesura, no? Llavors, a la mesura que veus que ella té un dilema també i que vol fer una banda per una altra, el que li suposa fer això, és un dilema. Llavors, la pel·lícula creix, és a dir, la pel·lícula puja. Llavors, m'imagino que si allò és la culminació, si ho haguessis allargat, hagués perdut la força que té. M'imagino jo, no ho sé, és a dir, això és ell que ha treballat amb les imatges, ja molt greu. Jo crec que la pel·lícula per dia és aquestes coses que és normal. Vull dir, un guió és un guió, és paper. I són idees que tu tens al cap. En el moment en què les encarnen els personatges als sectors i comencen a normalitzar els diàlegs i trobes les localitzacions reals, la pel·lícula va agafant una vida que no hi ha sobre el paper per ben escrit que estigui. I una vegada està filmat amb el muntatge també. A la hora que vas muntant les imatges la pel·lícula va agafant la seva pròpia vida, si la saps escoltar té la seva respiració. I jo crec que això és el que s'ha de fer, permetre convidar que la pel·lícula evolucioni i estigui en procés i que es vagi impregnant també de tot allò, que hi ha el cine de ser realitat. I en aquest sentit sí que a l'hora de muntar-la també van treure algo de texta per donar prioritat a mirades, a gestos, a silències que potser parlaven més dels personatges donat que jo penso, com veieu vosaltres, que els actors estan molt bé aprofitar aquesta emoció que destilen les seves interpretacions i no fer-ho tan explícita a partir del text. Perquè el text, jo crec que com a espectador per ben escrit que estigui sempre ens diu com indegir les emocions de l'espectador del personatge, perdó. Però en canvi, a vegades, una mirada o un moment de reflexió del personatge ens parla més d'ell que tot el que puguin dir. La escena en què el personatge l'Antonio Dechen parla de la seva filla en aquest sentit és impecable. Com li va dir en la primera vegada, que va marxar de casa tal cosa, la segona vegada i l'última i queda aquí, no? Pots imaginar una miqueta el que vulguis, però ja pots veure que hi ha una situació molt dura, molt dramàtica pel personatge. Però bueno, aquesta és la teva feina, vull dir. Tu gana mateixa, acabes de reconèixer que els actors, perquè és inegable, estan molt bé, però aquesta és la teva feina. No, però jo destacaria... Com ho fas perquè els actors... Sí, sí, tothom destaca que els teus films dirigeixes molt bé els actors i com has treballat amb ells. Gràcies. Dona'ns el segre. Aquest edat que no té tant de mèrit, el mèrit el tenen ells. És a dir, són molt bons actors. Jo crec que hi ha una faci inicial que a vegades es descuida. O jo sento com a espectador que amb algunes pel·lícules no estem a se'n compta, que és el càsting. Amb el càsting jo crec que ja estem jugant-nos un percentatge altíssim de la interpretació. Fer un bon càsting. Fer un càsting on no solsament cada actor sigui l'adient per al personatge, sinó que els actors tinguin molta química i estableixin bones relacions entre ells. Amb un bon càsting és un bon punt de partida. L'Antonio Detgent, per exemple, que el va fer viure a l'hotel, va ser tu idea té? No, va ser idea de ell. Es va passar tot el rodatge vivint en el mateix hotel. Doncs aquest home ha interpretat 80 pel·lícules però no havia fet mai un paper protagonista. Aquesta és una de les injustícies. Ja sabem que com funcionen moltes coses i que, a vegades, ens deixem portar per rostres de moda, per les coses que estan en bo amb el moment, i ens oblidem, una mica el que planteja la pel·lícula en un dels temes de la pel·lícula és que a vegades ens en oblidem de l'experiència. I ens encantem de seguida per les novetats. I això és el que succeixen els actors. Antonio Detgent, com m'ho has dit, porta 80 pel·lícules. És un actor que es queda a la retina sempre. Per molt petit que sigui el paper que fa, tu te'n recordes d'aquell actor, perquè té una càrrega de veritat que és increïble. Jo trobo que l'Hector Colomé, en el benvenido, Farwell Woodman, està a casa sur, és a dir, jo trobo que té una força. Si hi ha alguna cosa que em va xocar és el paper. I aquí també em torna a sortir. Ell va treballar els mateixos actors. I té aquest, el que es diu, Sergio Caballero, que surt sempre. El que passa és que estableixes bones relacions amb els actors, treballes a gust, aconsegueixes uns resultats que ells estan satisfets i tu també. I el que passa és que també beneficia les següents pel·lícules, perquè si només treballes amb un, el coneixes a nivell personal. Coneix en un actor a nivell personal elements per saber com dirigir-te a ell i treballar a ell. Quan desconeixes a la persona té més difícil dirigir-les. Conec a la persona a sé quina és la classe de tocar per aconseguir el resultat. Llavors això és una experiència que et dona una pel·lícula i que és molt profitós que l'utilitzis per la següent. Si tu tens una col·laboració i ja s'acaba la col·laboració amb l'Hector, cada vegada comences de ser-ho. I després estableix una relació personal que també s'agraeix perquè el que volem o el que vull sempre és fugir del treball i convertir el treball en una cosa lúdica. Un treball entre amics. I amb aquest cast en el Sergio Caballero, com a l'Hector Colomé, com a l'Alectorio de Txell, com al Jusulé, som amics. Llavors sempre estem parlant de quan tirem el següent projecte endavant. I alhora d'escriure el guió ja no escrius personatges i després busques l'acto que l'incorporis, sinó que alhora d'escriure el personatge li poses la cara d'aquella actuada amb el que vols treballar. Llavors ja fas, diguem, tratges a mida. I això també passa amb l'equip tècnic, m'imagino. Ja tenia un equip que es manté al llarg de les diferents pel·lícules aproximadament. Això costa una mica més. Costa una mica més perquè depèn de la productora pots mantenir els col·laboradors o no. En aquest cas és una pel·lícula rodada de Sevilla. És una producció en de l'Usa. I jo tot el que havia fet ho havia fet aquí. I no em vaig poder portar amb totes les persones que jo voldria. Vaig haver d'acceptar, i ògicament un equip que ells em proposaven, també perquè gran part del finançament venien de l'UCI. Els costos serien molt més baixos. Però sí, l'ideal és sempre col·laborar en les mateixes persones amb les que ja saps com... No em fan falta gaire paraules. Ells saben el que tu vols, tu saps com fan ells les coses, treballen sense gust. La major part de la crítica ha emparentat amb l'amor d'un viatjant de l'Arthur Miller o sobretot amb el guió del David Mammet de Glenn Glary, Glenn Ros, que va dirigir el James Fordie de 1992. Tu has tingut aquestes obres com a referència en el film o n'has tingut d'altres? He tingut d'altres, vull dir. Aquestes són ineludibles, són clàssiques ja. Quan comença a plantejar una pel·lícula sobre el treball i sobre la venda més concretament, hi ha referents que no és que els obis, és que estan allà. El que passa és que intentes distanciar-te d'ells perquè són tan potents que es poden menjar la originalitat de la teva pel·lícula. A mi, tant l'obra d'Arthur Miller com sobretot l'obra de teatre David Mammet m'apassionen. Les pel·lícules que s'han fet a partir d'aquestes novel·les també en semblen obra de teatre en semblen interessants. Però són millors segurament les obres de teatre. No són millors, són bones pel·lícules. El treball interpretatiu de William Roses és... Té uns actors d'uns actorassos. I després té alguna versió també de un viajante, concretament un Alfredric Marques, que és grandiosa, és molt bona. Però no estan allà. No els vaig voler tenir presents ni quan va m'escriure el guion i després el dirigir la pel·lícula ni van ser obres de les que van parlar amb els actors. Al contrari, sí que hi ha altres referents que no tenien aquest problema de contaminació i perquè hi havia una distància bastant gran per al gènere o per al to i que sí que els van tenir una mica presents. Més que res, aquest tipus de referents que et serveixen per aconseguir que tothom estigui dintre de la mateixa hòrbita, és a dir, que apropa la visió que tu tens de la pel·lícula a la resta de col·laboradors. I concretament del món del treball i de la venda, sí que vaig fer servir un documental que a mi em sembla fascinant. Potser és el documental que m'agrada de la història, que es diu Salesman, que és un documental de finals dels 60, dels 60, no ho crec, dels germans Meisles, albergs i devies Meisles, i que mostra la vida de 5 venadors de bíblies en l'Amèrica Profunda. I és la seva activitat, és un documental en blanc i negre. I aquí hi havia algo que m'interessava molt i que sí que vaig veure amb els actors, amb l'Ector Colomé, amb el Josep García Pérez, amb l'Antonio de Xem per impregnar-se una mica de l'activitat i de la forma de viure d'un venador. I després, els altres referents que vaig fer servir van ser molt distins. Van treballar... Vís el Melville, no? També hi havia algú del cinema negre? No, amb l'Antonio de Xem va per debatre, perquè a mi el que m'agrada és debatre, les coses. Jo no soc un director i penso que els directors que són així almenys des del meu punt de vista s'equivoquen. Jo crec que les coses s'han de dialogar, s'han de debatre. Ha d'haver-hi un apropament. No ha deixat de ser una negociació. Vull dir, no es tractarà de dir-li a l'actor com són les coses, sinó de trobar un punt de comú. I a la hora de conduir el tipus d'interpretació que havia de ser més interior del personatge del Salve, de l'Antonio de Xem, doncs van parlar de dos o tres pel·lícules concretament van parlar del Polar, del cinema negre francès. El círculo rojo, em sembla, o no? Bueno, sí, el círculo rojo, però més jo... Jo me'n recordo que quan rodàvem, estaven rodant una secuència, li vaig passar, la portava la maleta, perquè hi ha pel·lícules que porto a vegades, i li portava la maleta, però jo també venia de fora, i com ell estava amb l'hotel, i li vaig deixar l'exèrcit de les somres. A mi m'agrada molt. Con Lino Ventura, que és una cosa... Con Lino Ventura, que està genial. La contenció que té tots els actors, generalment, de Melville, això li deia una tècnica de direcció de tots, que li deia l'Underplay, que el que li agradava a Melville és que els actors interpretessin per dintre, però no exterioritzessin res. I això va molt bé amb aquest trenadó, amb els dos. I això sí que va ser un punt de contacte, que va anar molt bé, perquè jo el que li demanava molt sovint a l'Antonio és contenció i interioritat de les emocions. Perquè en sembla que ell és molt extrovertit. Ell es veu que és un explosiu. És un actor expansiu. Es veu, es veu. Vull al màxim, ja aconsegueixes que transmeti tota l'emoció. I després una altra pel·lícula, que també jo li vaig passar, perquè m'agradava també una mica el perfil del personatge. No sé si tenia molt a veure, però ahir també li va semblar adequat. És l'escenari d'un corredor de puestes xino, de Joan Casabets, per al personatge principal de Ben Gatzara. No té res a veure, però sí que és un personatge que té el seu món i que el defensa contra capa i espada està veient com el seu món es vea baix. I, malgrat és un perdedor, no ho porta amb una certa dignitat. Perquè sí que volíem era que els personatges fossin perdedors, però no derrotats. És a dir, són perdedors que sobreviure no lluiten, sinó mantenir una dignitat. Això et toca molt, perquè la primera escena que surt l'Antonio Dretsent està allà al lavabo i està allà al veus com un senyor acabat. És a dir, està com tocat. Allò em sembla que és molt oportun per contextualitzar el personatge i tot amb tota la pel·lícula. Em va semblar molt guapo, em va semblar molt interessant. Veig que, a més a més, que el menys dels dos films que m'has mentit, els que hem vist a més nosaltres, d'aquesta col·laboració, hem escrit tres guiós de Yarmatratge, on està, sense realitzar, no es va realitzar, i després aquests dos. En comú tenim les mateixes inquietuds per al món laboral. Tots dos venim d'una experiència professional que ens interessa, ens inquieta, aquestes dilemes, com deien, inherents al món del treball i això, doncs, està molt favorable per fer pel·lícules, per fer dos films, també, amb aquests temes. Jo entenc, com us deia abans, el treball del director sempre com una col·laboració. Colaboració amb els guionistes, col·laboració amb els actors, col·laboració amb el director de fotografia, col·laboració amb el muntador. I jo crec que, quan més treball de diàleg hi ha amb altres persones, la pel·lícula sempre és millor. Veus, llavors, una pel·lícula com una obra col·lectiva, més aviat, més que com la obra amb un productor o un director. Sí, és una obra col·lectiva amb la que hi ha una mirada, ha d'haver-hi una mirada molt marcada, però aquesta mirada s'ha d'inocular, diguem, amb l'equip. Sí. Però, en realitat, jo, quan vaig estudiar cinema, tenia un professor magnífic, que es deia Paulino Viota, que va ser un director molt desafortunat, va fer tres pel·lícules interessantíssimes, molt bones, però després va deixar de fer cinema. Era aquell que aconseguia estimular al màxim a la resta de col·laboradors, per fer-li sentir partícipes del projecte i que donessin el millor de si mateixos. I és veritat, jo crec que és la millor definició, quan vas, quanta més experiència vas tenir, te'n vas adonant que és la millor definició d'un director. És algú que té la pel·lícula al cap, que sap transmetre-li a tots la mateixa pel·lícula i que aconseguís estimular-los perquè tots aportin el màxim de si. Perquè així no hi ha també unament director, el problema és que pot haver una dispersió i que, per tant, hi ha d'haver algú que canalitzi tota l'energia que tothom aporta per la pel·lícula. I llavors el productor, perquè tu ets el director, però podem parlar amb tu de qüestions de producció també, perquè a Puerta Fria hi ha un parell de qüestions que a mi em sorprenen moltíssim. Podem preguntar coses de producció, d'acord? No, bueno, que el productor en aquest sentit, segons aquesta visió, doncs estaria una miqueta com a les ordres per dir-ho així del director on, quan aconseguir tot el que el director li demana, o quan alimitar-lo també, per dir, bueno, això es pot aconseguir i això no, però en Puerta Fria, per exemple, jo volia preguntar-te, per rodar aquesta pel·lícula va muntar en el hotel aquest, una fira sencera, tot això, o és una fira que ja existia? No, no, no. És una cosa que m'intriga molt, en realitat. Aquesta és una pel·lícula molt petita. És una pel·lícula molt petita, és una pel·lícula que està rodant 25 dies. És una pel·lícula de molt baix pressupost. Doncs no ho sembla, eh? Ja t'ho dic. Aquí està l'esforç per intentar que les coses funcionin amb els recursos amb els que ho en compta. I era important creure-les la fira. Era important creure-les, perquè és la base de la pel·lícula, si no hi ha fira. A diferència de benvenida a Forwell-Goodman, que jugaven amb el to de faula, o d'alegoria, que demanava aquest minimalisme i que no feia falta al contrari. Era millor que no es vegués gent pels passadissos, era una empresa casi fantasma per jugar aquesta segona lectura. Aquí no, aquesta és una pel·lícula realista, és una pel·lícula que l'espectador a la creure és des del principi, la fira te l'has de creure. I la veritat és que... estan molt ben aprofitats als recursos, però la fira és el que es veu, no hi ha més. No hi ha un sol plano de fira que no estigui muntat. És rentabilitzar les coses amb les que comptes. Per dir-te més, vull dir... la gent que es veu, tot aquesta multitud, són 50 persones que van venir un matí. Això és la fira. Dona la impressió que hi ha plantes i plantes plenes de gimbre. Això és la màgia del cinema. La màgia del cinema és fer creure coses a l'espectador, aprofitar-les molt bé i fer creure a l'espectador una realitat... una realitat que no és la realitat del rodatge de la pel·lícula. Tu t'agrada treballar amb Storyboard? Hi ha dues maneres de treballar, segons... Per exemple, el Woody Allen diu que quan té una localització, un set, és d'un estudi i el que sigui, ell no vol saber ni com és. Vull dir que arriba el matí, mira com està, i en funció del que veu, decideix on col·locar la càmera com el Cinei Pòleg, perdó, a l'Escorps CC, diu que no pot treballar d'aquesta manera. Ell necessita tenir molt clar, abans d'inclús de començar el rodatge, on col·locarà les coses, com estaran els actors, tu quin tipus de director ets? Quina de mena de... Jo intento estar al mig d'aquestes dues postures. Jo crec que amb una planificació molt fèria abans de començar, i que és necessària. Ha d'haver-hi una reflexió molt... molt... molt potent per part del director abans de arrancar el rodatge sobre com s'ha de visualitzar la pel·lícula. Jo diria que pràcticament ha d'estar la planificació sencera de la pel·lícula abans de començar-la. Per això serveixen també els assaixos. Els assaixos amb els actors no solsament és per treballar a la interpretació, sinó que el director li va donant idees d'on posar la càmera a mi de què va assaixant. Però crec que aquesta planificació és necessària per poder permetre la llibertat amb el moment en què estàs rodant de modificar-la. I crec que això sempre acaba beneficiant la pel·lícula. La pel·lícula s'ha d'impregnar de la realitat del rodatge d'haver-hi un cert grau d'improvisació que faci flexible la pel·lícula que la faci més orgànica i que la trenqui d'aquesta planificació prèvia molt meticulosa que és necessària per tenir la seguretat de que tu saps a on vas. Sense això no saps a on vas. Jo és la reflexió que et dona el rigor per saber a on ha d'anar la pel·lícula. Per partir de que tu i això ho tens asumit jo crec que has de permetre que la pel·lícula no es modifiqui avançi i es modifiqui. La planificació que tu has fet amb la teva oficina tu sol després no pots mantenir-la. Seria absurd intentar mantenir-la amb el rodatge quan entren en joc altres elements com són els actors els imprevistos del rodatge tot això que ets imponderables fan que entri una vida amb la pel·lícula i que necessàriament has de modificar la planificació. I un altre aspecte de producció evident per qualsevol que vegi la pel·lícula és la aparició d'anignolt. El fet que estigui aquest actor deixar una miqueta de bocabedat això com va ser. Això sí que es merit del productor absolut. Però va ser una decisió teva de dir jo vull aquest actor o va ser... Sí, sobre el guió era un personatge que permitia un actor que estigui un actor conegut. La miració no automaricar, podies ser un actor famós, etc. És d'aquests personatges que succegués poques vegades. És molt important a la pel·lícula però a l'hora requeria poques jornades de treball. I això ho afavoria un actor d'aquestes característiques. Des del primer moment volia un actor amb una trajectòria amb una... amb una qualitat amb una reputació, amb una càrrega davant de l'espectador, càrrega d'imatge. Perquè el personatge és un personatge que funciona com un mitat dintre de la pel·lícula. És el cap de compres nord-americà que tothom segueix per fer-lo client però ningú sap qui és. I volia que tingués aquest caràcter mític. I una escena brutal, que trobo que està superaconseguida, és quan el Antonio de Schen i el Nick Nolte estan al bar, que no es coneixen encara i t'endons compte que amb diferents nivells és una cosa que està molt aconseguida. Tant en aquesta, com la pel·lícula anterior, són els diferents nivells que hi ha dintre dels personatges. Perquè hi ha, en aquesta última, hi ha el nou vingut, el nou venador, que és el Sergio Caballero, ell, que és el vell, i després hi ha aquesta petum que està per damunt de tot i que ve de Estats Units i que és la moda... Però en el fons, en aquella escena, només en aquella escena, et mostra com els dos personatges estaran al mateix nivell. Que en el fons, tant un com l'altre, són el mateix. Encara que aparentment, sembla que siguin diferents. Però no havia un perill aquí de que la presència d'aquest actor, que ja sabem la càrrega que té, com tu dius, d'una potència, d'haver fet tantes coses i la seva mera presència de que desequilibrés una mica al conjunt. No desequilibre, en cap moment. Si hi havia la por de que ho fes, està clar que no. No, perquè el seu personatge, encara, que és molt important, no té una aparició breu. I mentre que l'Antonio Deixem, per exemple, porta el pes de la pel·lícula des del principi fins al final, no hi ha cap sequència en què no hi sigui. No, i després que vulguis o no, el fet que ell només vingués va venir tres dies a rodar, només. Això tampoc dona peu a que es pugui descompensar tant la pel·lícula. Sí que és un risc. Amb algunes pel·lícules jo ho percebo com un risc. Però no, jo crec que amb aquesta pel·lícula estan bastant... estan bastant equilibrats. I després hi ha el muntatge. El muntatge és quan realment poses les coses al seu lloc. Tu pots potenciar unes coses o pots rebaixar-les. Llavors sempre està la tentació de potenciar el màxim en ignòlte. Clar, perquè ja cal temps, però també has de ser conscient que en ignòlte és l'antagonista i no és el protagonista. Llavors, a la hora de muntar els seus planos, evites donar-li massa pes que vagin detriment dels altres. No, no, està superaconseguit. En cap moment el ignòlte sobrepassa els altres i queda-ho com un mes, però sí que destaca pel fet que no ens compta i que ens han perdedor com els altres. O sigui, igual de desgraciat o de desastre que ens fina els altres. Hi ha altra cosa, hi ha gent que treballa amb guions d'altres. A tu sembla que t'agrada treballar a partir de les teves idees, no? Com comença el teu procés creatiu? Sí, sí, veus? A veure, no descarto el fet d'acceptar una encarre que alguna vegada, però l'hauria de sentir molt meu. Sí, parteixo sempre de les idees que sento que tinc necessitat d'explicar. De temes que tinc necessitat d'abordar, si no, no podria. Perquè el procés és tan llarg i hi ha dades dificultats amb el camí que si no és el que realment tinguis una necessitat imperiosa d'expressar corres el risc de que et desinteressin un moment o un altre. Sempre parteixo d'una idea d'ideas de moment gràcies a Déu no en falta, al contrari, no em sobren. Ara mateix tinc molts projectes sobre la taula, que he pensat uns altres, però un dels problemes que tinc és entrar-me a un, perquè tinc quatre o cinc pel·lícules i no sé, realment, idees no en falten. A partir d'aquí es troba els col·laboradors per desenvolupar-les i anar treballant-les. Hi ha algunes en les que et sents més com de treballar en la sol o incorporar una persona després amb altres des del primer moment. Però sí, tinc la necessitat de que les idees parteixin de mi. Quan fas una pel·lícula tens moltes tomes, les preses per cada escena o no? Quina és la teva qual va treballar? Jo som molt meticulós. Som molt meticulós i si sento que no ha arribat el resultat que requereix, sóc molt exigent. Doncs sí que m'agrada repetir. A vegades això has d'intentar evitar-ho, perquè primer que no tens el temps del món, quan rodes com aquesta pel·lícula en 25 dies, és que saps que la que repeteix és un pla que a vegades ja estàs t'has menjat el temps. Has d'anar cada dia complint el pla de rodatge perquè si no, no arribaràs. I per altra banda, hi ha sempre un perill amb el treball de l'actor. És que quan repeteixes molt les preses no seria que intrudeixes elements nous que aportin... Es fa mecànic. Però de totes maneres, a mi és una de les coses que m'agrada, sobretot per els actors de les preses. També la presa ha de ser efectiu amb l'especte tècnic. Però m'agrada cercar coses. Amb l'actor no m'agrada conformar-me en la primera. Encara que més o menys estigui bé, anem a provar-ho així. Per què no m'intentem això? M'agrada aquesta recerca. És el que crec que aconseguir és arribar una certa excel·lència a la interpretació. Aquesta minussositat de provar per aquí, per allà... A la secuencia del clima, en plena negociació, quan hi ha el moment d'atenció, que s'atgequen els dos, i li diuen, 5 càmeres no hi ha pedido. Ell li diu a Maria, a Inés, a Zira, al salve, a l'Antonio Etxén, i li diu, li vull a vender 5 càmeres. Així estàvem amb el guió, però en el moment de rodatge, em va semblar interessant provar que li digués directament el Nick Nolte. I això li va encrescar l'Antonio Etxén, i van rodar una pressa, i li deia, li vull a vender 5 càmeres. Però, com a més, l'altre no tenia espanyol. No sabia que li estava dient. I aquest tipus de coses, de buscar variacions perquè mai saps què és el que millor li anirà a la pel·lícula. De la Maria Valverde està satisfet d'una pregunta delicada que faig de la interpretació. Jo suposo que la base agafa més pel seu primer paper, a la flaqueza del Bolshevique. No sé si és correcte amb aquest argument o no. A mi sempre m'ha agradat molt la Maria. Jo sempre he pensat ja des de la primera pel·lícula. La primera pel·lícula, jo crec que el que es nota molt en la Maria és que la primera pel·lícula era més el talent en brut, instintiu. Era molt joveneta, i era tot el que podia donar. Llavors tenia molta força. Però la Maria, treballa, treballa, el que es veu és que anava agafant una tècnica, un perfeccionament en la interpretació, és molt metòdica, i jo crec que és un actriu excel·lent. La millor. I té un carrer on parlaven per a té 26 anys. Molt jove. Molt jove, i es veu. A més sap escollir els papers, s'esforça molt, és molt intel·ligent, és molt disciplinada, i a mi m'agradava molt. De fet va ser la primera proposta que li vaig fer l'Antonio Pérez de Maestra. Tenia dues opcions. Dic si és un actriu, la Maria. Si no és la Maria, és la Maria que ha fet la sua vida, fent càsting i trobem algú. Però no se m'acudia una alternativa a la Maria. Jo penso que cregeix, i penso que és una persona que si vas veient els últims, recordarà allò del... de 18 Madrid 1987, no sé si ho veus. Està bordral. És una noia que com diu ella que ha crescut en molt poc temps, i també que ha fet últimament. L'hi he vist una altra cosa. L'hi he vist una altra cosa. A la que era d'amor, Jo la trobo que és una noia que ha guanyat moltíssim, és una noia molt completa. Si tu analitzes el que fa amb aquesta pel·lícula, un deu, eh? Sí, sí, estic completament d'acord. Jo crec que hem recomanat força l'Audiència, aquesta pel·lícula de Puerta Fria, que era la pel·lícula del mes que havíem escoltit per avui, perquè encara es pot veure la pel·lícula i animem a tothom que vagi a veure-la. El cinema és d'Alejandra, l'Alejandra i també en algun altre, el Maldà. Doncs l'Alejandra i el Maldà és un moment des d'aquí, des de Sant Just, des de qualsevol lloc que ens escolteu, doncs podien veure Puerta Fria perquè us sorprendrà moltíssim. És una pel·lícula amb un pressupost molt petit, com tu dius, Xavi. Jo pensava que tenia un pressupost més alt, perquè aquesta Fira, que és veritat, que pensant-la una miqueta després d'haver-la vist, doncs tan adones que està perfectament ben enquadrat, estan agafat els plans que necessites perquè faci creïble, però la impressió que fa, a primera vista, és que hi ha un esforç de producció brutal que sí que hi ha, però en quanta planificació, no en quanta pressupost, no? Jo penso que tothom que ens hagi sentit com ho veus tu... Doncs podem començar a preguntar-li quines pel·lícules recomanaries hi ha. Pel·lícules, directors que siguin de referència, si deixem també, que ja m'ha entret i participi, que està aquí escoltant. Doncs vinga, ja m'ho avinar. Vinga, endavant, som-hi. Quines pel·lícules recomanaries els nostres oïdors de les altres reides coses que has vist? He de dir que lamentablement m'agrada molt anar al cinema, però fa cosa d'un mes i mig que no puc anar-hi. Estic massa al·lià, primer amb la promoció de la pel·lícula, acompanyant la pel·lícula per tot arreu i després amb altres assuntes. A veure, jo de les pel·lícules que he vist aquest any que m'ha agradat, m'ha agradat Amur de Haneke, una pel·lícula que m'ha agradat, m'ha agradat... Era una altra competidora teva del pel·lícules del mes. La vam fer d'aquí, deu fer el més passat o l'altre. Em sembla que és molt més passat. Tu dius per què ho sàpigues? Jo m'hagués escullit Amur. Després em va agradar també bastant massa de les colines de Cristian Mungiu. Em va agradar Diango Desencadenado amb els seus peros, com sempre en Tarantino, però com a Tarantino el coges com és. Lo bueno y lo malo. Jo crec que sempre acaba pesant lo bueno. I després que hagi vist així últimament... A mi m'agradaria que desenvolupessis una miqueta, potser aquesta idea del Tarantino. M'agrada, per aquí tenim una mica de discussió. Sí, és que no està tot d'acord. I llavors, sense saber què opina cadascú, tu què veig? Jo mai he estat un fanàtic de Tarantino. A mi hi ha algunes pel·lícules seves que m'agraden i altres que no m'agraden. A mi m'agrada força Reservoir Dogs, em va sorprendre molt gratament Malditos Bastardos i aquesta última m'agrada molt. Pulp Fiction m'agrada, però no soc un fanàtic d'ella i les que no suporto són els Quillbills. No m'agraden. És a dir, una Jackie Brown? No sé si les m'agraden tampoc. Però el que passa és que jo li reconec, jo el que veig en Tarantino és un talent visual, és un desperpajo, és una realment convicció fer amb el cinema que no trobo amb el cinema actual. El pot agradar més o menys, però té aquesta capacitat de transmetre-te, de generar-te una emoció a partir dels recursos purament visuals. Comença a Díango del Cent Cadenado i només des de la primera sequència com filma el paisatge, com entren en quadra les esquenes, com apresenta el personatge, el grafisme dels crèdits, l'utilització de la música. És cinema. Cinema clàssic, podríem dir, d'alguna forma. És cinema i jo això agraeixo com a espectador. Després hi ha moltes coses que no m'agraden, ideològicament en les seves pel·lícules hi ha coses que no m'agraden. Si totes les seves pel·lícules com comences a analitzar-les, parlen de la vengança. Hi ha vegades dels deposicionaments que jo no comparteixo. Penso que també ha arribat de guió moltes vegades es valora molt el seu treball com a guionista i jo trobo que és molt millor director que guionista. Tot i que els diàlegs d'alguna secuència són molt brillants i algunes secuències realment són molt brillants, també amb el seu desenvolupament. Però, per exemple, amb aquesta última, la part que a menys m'agrada a mi és el de Sant Llars. Hi ha un anticlimat que crec que és... Massa llarga, li sobraven 20 minuts. Estic d'acord amb la gent. Però... Vaig de confessar també que jo l'he vist pel nou moment i m'ha agradat més de segona vegada que la primera. Bueno, ja t'ho vaig dir. Ara ja més o menys safla el posicionament, Xavi, que hi havia aquí. A mi no m'agradava tant com amb ell, amb ell li va entusiasmar i a mi em va agradar, però sense entusiasmar. A mi una segona vegada que l'he vist apagat amb el meu nano, el que volia veure, em va semblar més interessant. Hi ha coses que segueixo pensant que és fatal a les llars, que és massa llarga, que hi ha coses... M'agrada molt la interpretació i que penso que s'ha marascut el premi que li han donat, doncs, a Gator Secundari, en el alemà, en el que feien Maltitos Bastardos, que ja es va llorint allà de mala manera, però confesso també que no em va agradar tant. En canvi, aquesta vegada segueixo pensant que amb els altres m'agrada més. A mi també, a mi també. Però està bé, aquesta està bé, es pot veure. És que Maltitos Bastardos té només la sequència inicial. Sí, allò és com un cormetratge que es podia haver deixat aquí... I la sequència de l'interior, aquell amb la taverna amb el sota. La sequència és d'una planificació hiperclàssica, en la que la càmera pràcticament no es mou, però és una planificació milimètrica i com va generar l'atenció a partir de planos estàtics i un muntatge que és realment fascinant. A mi almenys és el que em m'emociona d'un Raül Gols, un guelman d'un John Ford, i aquí ho trobo en Tarantino. Aquests són directors per tu de referència, aquests que dius, aquests clàssics? O quins serien els teus directors dels que tu veus més o amb els que et bases? No ho sé, m'agraden tots. Jo soc molt eclaític com espectador, m'agrada tot, m'agrada molt el cinema clàssic, m'agrada molt, sí, i els que sí te'n m'agraden, però també altres. I temàticament has dit que en Tarantino no està especialment d'acord? Llavors, quina mena de temàtica estàs d'acord? Quins plantejaments ideològics? A mi és que la lectura de les seves pel·lícules a nivell ideològic no la puc compartir. Jo no la puc compartir, és una qüestió personal, jo respecto. Però pel·lícules, Quilville és una pel·lícula que l'única qüestió que es posa és el desig de la consumació d'una venjança, sense cap qüestionament més enllà d'això. I són quatre hores o més. I jo no ho comparteixo, penso que les pel·lícules han de tenir, ha d'haver-hi un posicionament, penso que ha d'haver-hi un posicionament no amb l'escriptura del guió que sempre hi és, amb el tema que es poses, amb l'articulació dels punts de vista dintre del guió, sinó també la posada amb escenes, és un posicionament de l'autor. I crec que les pel·lícules sempre han de definir un pensament. A mi les pel·lícules a Tarantino a vegades em preocupen una mica, i com a espectador hi ha moments en què no em puc sentir massa proper a aquests plantejaments ideològics. I amb un espílver, per exemple, ja que és temps, podem preguntar-li també el Xavi amb qüestions que nosaltres... Mentre es venia, m'estàvem comentant això. A mi el que jo sempre m'ha semblat un cineastre excepcional. Amb sus masis, uns menos, també és un cineastre del que no em quedo tot, però crec que filmar... Jo diria que per mi, no hi ha cap director norteamérica actual que tingui la sabidoria cinematogràfica d'Espílver, ni escorcescent, i tot que hi ha pel·lícules escorces, i que potser m'agraden més que moltes d'Espílver, ni Copolan, i jo crec que com filmar Espílver és increïble, és que algunes poden haver una sequència de qualsevol de les pel·lícules, i és que està planificada d'una manera extraordinària, subverbia, de nou. És el tipus de cineasta que avui dia ja no s'estila, és un Michael Curti, és un Henry Hathaway, és d'aquí cineastes clàssics que filmaven d'una manera hoverhocks. El que passa és que també a vegades no acabo de coincidir, és la seva mirada que en certes pel·lícules pot ser una mica dolçona, sensiblera, ideològicament també hi ha ses pus de desencontra. I que té clar aconseguir també el públic, la taquilla, la comercialitat. Cosa que no passa, penso, amb aquesta última, que jo tampoc he vist, que és Lincoln, que jo trobo que és una pel·lícula, no sembla de l'Espílver, però en canvi té una maduresa, una riquesa, i una resolució estimable, és extraordinària, penso que és una pel·lícula que s'ha de tornar a veure. I fer una miqueta un resum, perquè ja de fet estem arribant al final del programa, sense fer bé un suspir, ja un mení, ja ha volgut entrar perquè estava aquí escoltant les paraules de... de xavi, estava encantat, com tots nosaltres, però fent un petit resum d'un minut, una pel·lícula perfecta, quina seria per tu, xavi? En costa molt el trobar una sempre, en costa moltíssim. Podria dir ara mateix que m'agrada, m'agrada molt Johnny Guitart, m'agrada Ángeles Inbrillo, m'agrada l'estrada, m'agrada la senyata d'un corredor d'apostes chino, m'agrada persona, m'agrada gordet, m'agrada... I per pel·lícules més recents dels últims anys m'agrada Cache, de Jané, que m'agrada molt. També que em sembla que t'agrada també una mica, oi? Sí, algunes mesos altres més, però que em sembla que m'agrada molt, m'agrada molt l'empleo del Tiempo, del Loring Cantet, que també connecta amb el món laboral. Quan volguis tornar a xavi... Diu, això és el que m'agrada. Quan volguis tornar a xavi estàs convidadíssima, participar com a corredor. Ja veus que he passat volant el temps, vull donar-li compte, ni hem tingut temps, encara, de formular totes les preguntes. La setmana vinent, si us sembla, fem a William Wilder, que ha quedat avui sense fer-ho, i el Vitorio de Sica, una barreja entre els dos, a veure què passa aquí, no? Poden sortir gospires, i parlarem també dels animals al cinema, que que ara m'ha vingut, avui no ha pogut venir tampoc, però ja estarà completament recuperada per fi, i parlarem d'aquest tema. Sí, i t'apuntes. Un plaer haver-te tingut aquí. Moltes gràcies per venir. Si anem sense condicions, www.pop.com per tornar a sentir, com sempre, aquest programa. www.pop.com