Cinema sense condicions del 28/1/2020

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Avui, com és dimarts i de 8 a 9, estem aquí cinemes sense condicions per parlar-los de cinema, per parlar-los del que hem vist, del que ens ha agradat, del que no ens ha agradat, però també ho hem vist, de cinema en general i de premis i de tot el que tingui relació amb aquest tema. Tenim avui la gran sort de tenir entre nosaltres el Sergi Casamitxana. Bona nit, Sergi, que és el director de l'escac, és a dir, de l'escola superior de cinema i audiovisuals de Catalunya, que està ubicada a Terrassa i que aquest any està celebrant, ens es diuen, en sabem, que fa 25 anys que es va afundar, és a dir, fa molts i molts anys. De fet, va ser la primera escola de cinema de grau superior que va funcionar a l'Estat. I també ens explicarà una mica el seu origen i com es va trasladar des de l'escola Pia de Sergià fins a la Terrassa, que és un test actualment, amb un centre ampliat i ampliat i ampliat, ens sembla molts i molts metres quadrats. Crec que per motiu d'aquesta celebració, a la filmoteca esteu fent una, estan fent, també ens en parlaràs, però des del 3 de gener, fins al 27 de febrer, gener i febrer, feu pel·lícules cada dijous, crec que és, cada dijous de directors, directors que han estat provenents de l'escac, el Ballona, el Quique Mailló, sembla la pròpia és del Quique Mailló, o ho tenia apuntat per fer... Puc mirar, no passa res. Mira, el dia 30, que és la pròpia... Ah, sí, 3 dies amb la família de la Marcoll. I després, el 6 de febrer, veig que és el Quique Mailló amb Beba, que van tenir un premi gaudí amb Beba. Sí, molts, va tenir 3 golles i 5 gaudis, penso. El Goya van tenir el Miuell, el Lluís Omar, els efectes sigis dels... I la Laia Colet va tenir direcció artística per construcció del... Sí, els gaudis van guanyar direcció artística, el Lluís Omar també, millor pel·lícula... El Lluís Omar també, clar, és veritat. I el director del Quique Mailló. Sí, sí, va ser. Però sí, va guanyar gaudis 5 o 6... Perquè això era el 2011, diu, no? Penso que sí, però... Ho estic llegint, no et dic en mèrit. Si posa que era el 2011 era el 2011. Si ho diu la pantalla... Si ho diu el 2011 vol dir que fa 9 anys. Sí, sí, clar. 5 o 6, 9. Sí, sí. De seguida són molts anys. I assinem especialment, perquè inclús només un any, segons quines pel·lícules les oblidem absolutament. Sí, sí, 9 anys. I 3 dies amb la família, quina any és? 3 dies de la família, el 2009. Imagina't-ho, 11 anys. Veig aquí, sí, sí. Després hi ha els Ojos de Juli, el Guillem Morales, que és del 2010. Després hi ha la promoció en fantasma... El Javier Ruiz Calera, que és del 12. I l'última és el Dani de la Orden, Barcelona i Divert, el 27. És la darrera pel·lícula que proposeu. Bueno, si tothom està imaginant... El se li proposa a tothom, perquè és un gaudiment poder revisar aquestes pel·lícules. Sí, i la gràcia era fer un germatratge i un colomatratge, i per fer una miqueta de repàs de l'història d'aquests 15 anys. Em sembla que s'han passat 8 germatratges i 8 colomatratges. Està bé, és una mostra ja... Sí, significativa. I tots els que passen... Tots són de primera... Sí, lluguen a la lliga important. D'acord. Doncs això és el que parlarem a la segona part. A la primera part farem com sempre una mica d'exposició del que hem vist, del que ens ha agradat i del que valorem especialment. Per això comptem, com sempre, amb el Pep. Pep... Hola, bona tarda. I el so i el control del so tenim a l'Andrea. Hola, bona tarda. Aquí estem, doncs, per continuar en aquest problema. Hem de dir que el cinema baix, la setmana passada, aquest cap de setmana, s'ha estat fet la mostra de cinema ciàtic, i he anat a diverses pel·lícules de les que es proposaven. Normalment la mostra de cinema ciàtic... Ells fan tres mostres al llarg de la temporada. I la mostra de cinema ciàtic sol tenir molta acceptació a la zona aquesta, ve de tota la Rodalia. Venem als de Sant Just, de Sant Joan d'Espí, de totes bandes anem al cinema. Jo he vist alguna pel·lícula, algunes més interessants que d'altres. Algunes ja estan a circuit, o sigui que ja tenen unes distribuïdores potents, que solen ser les que estan lligades a distribuïdores americanes, o, per exemple, les xineses, que si tenen una coproducció, o una producció directament americana, és molt fàcil, o més fàcil. Però n'hi han d'altres que el circuit sol si és molt difícil. Doncs la promoció que es fa des d'aquí és molt interessant. D'altra banda, l'any passat ja ho vam fer, però aquest any vam fer una pel·lícula índia i una pel·lícula xinesa, almenys de les dues que jo hi vaig anar. Hi havia una, com quan vam fer la mostra del Mediterrani, i també van venir algun director, sobretot els turcs, i van presentar algunes pel·lícules, i va ser molt interessant. Doncs aquí, a les dues que jo he anat, és una pel·lícula índia i una altre, una pel·lícula xinesa. La persona que va venir a la pel·lícula índia, no sé pronunciar aquest nom, perquè és Bononsle, és el nom d'un policia que es lluvila i que és el nom d'ell, i llavors hi va venir un periodista, Javier Borràs Aromi, que és un freelance que cobreix aquestes sones, i va parlar sobre... ell ha viscut temps a la Índia. Mira, és que em costa molt dir-lo, Bononsle, però és que no sé com es diu en Índia, tampoc, aquest tipus de nom. Ell li deia en un enversió original, era un nom difícil de entendre, però si passa després, ha circuit... Ja la traduiran, ja. Bueno, potser no, mira, clar, no ho sé. Ara parlar sobre el tema que va parlar és el secularisme versus nacionalisme, perquè no sé si ho ha estat a la Índia, doncs allò és d'orillo. Doncs és d'orillo... És d'orillo perquè, a més, és un país enorme que la Xina ha fet tot el que ha estat a la seva mà, amb una mà molt dura de controlar la natalitat i, per tant, la demografia. La Índia, això, ni ho ha fet ni se l'espera. I, per tant, és una societat que encara que té una banda molt avançada i amb molt diner, és una banda que fins fa quatre dies tenia encara les castes. De fet, és el mòdic que ha tret això, perquè ell prové que la Índia Gandhi ha estat governada a la Índia independent per una èl·lit que prové d'un model britànic. I, per tant, ha respectat sempre el tema de les castes. Per tant, un país que manté això és un país amb molta dificultat de transformar en el que nosaltres diem on occidental ni que sigui amb els mínims. I això és el que li està passant una mica a la Índia. Llavors, ell va parlar del mòdic que ell proposa el nacionalisme i proposa una franja de creació de societat de classe mitjana una mica més potent frent amb front dels dos extrems. Va ser interessant perquè ella havia viscut en diferències. La pel·lícula és una pel·lícula difícil, una pel·lícula de fet terrible, perquè per això es deia si havia estat a la Índia, perquè quan intentes descriure el món realment de la zona baixa de la Índia, és molt dur de captar i de fer-hi. Llavors, aquest és un home que ell deixa la policia i torna a la seva caseta de sempre, que és un barri amb molta dificultat molt agrad que el periodista proposava secularisme i nacionalisme com a enfrentament ideològic. Allà hi ha la pel·lícula, el que creu és pura i simplement la pobreza i el que significa la pobreza quan implica enfrontament entre diferents Índies, que és el que passa a la pel·lícula. Les Índies, la que és d'allí i la que ha vingut i migrada, que venen o filpinen, o doncs siguin. Llavors aquest és el tema de la pel·lícula. És interessant, la pel·lícula està ben feta, molt ben interpretada i dura. Després la pel·lícula que vaig veure és una pel·lícula china, que era l'estil human. I era el periodista que va venir, es diu Mónica González Prieto, i va parlar sobre què està significant el tema de Hong Kong i com ha estat allà tot el temps aquest, les últimes, les darreres mobilitzacions, les primeres també. Però la pel·lícula no tenia res a veure, perquè la pel·lícula és de fet amable, és una pel·lícula estil human, és una pel·lícula xinesa. Els xinesos saben fer cine, ja tenen una base de magnífic cinema de todos los tiempos. Doncs aquesta és una dictora de 30 i pico d'anys, és una dictora jove. I és la història com a l'intocable, però en versió una filipina que arriba a China és la China actual, és la China actual, d'aquelles construccions tremendes que tenen. És la China actual, però que ha creat una prosperitat bastant homogènia a les grans ciutats, perquè a la zona rural no la crea. I llavors la pel·lícula ens explica que és un home que ha quedat amb problemes d'ha tingut una embòlia o un ictus d'alguna mena que no es pot valdre, i llavors és la cuidadora. És una mica el paral·lelisme de la pel·lícula francesa. Està ben feta, ben interpretada, molt ben interpretada, ells tenen bons actors, tenen molt bons actors, i també valia la pena. Això és el que puc dir del que he vist a la mostra. Després he vist de Farwell, no sé si l'heu vist, aquesta ha estat al circuit, aquesta anava als globos d'or, perquè clar, què passa? Està ben feta per una xinesa que viu a Estats Units, és una pel·lícula americana. És una pel·lícula interessant per veure els dos mons. El xines que progresso i que ha creat una societat de demanda de consum, i una nana que ve perquè la seva àvia està malalta i fa la reunió familiar de tots els que han emigrat, perquè un s'ha anat al Japó i els altres s'han anat a Estats Units. Ella prové d'Estats Units, i és aquesta... No enfrontament, però si no, aquesta òptica, la directora també té trenta i picudatges, noia jove, està molt ben feta a la pel·lícula, té un cert humor, treballa molt bé l'ambient i els sentiments de gent que prové de la xina i s'han anat un món individualista de fons, com és el món americà, per tant, és una pel·lícula interessant. Ara ha estat a Cartellera, a tots els ensins de Barcelona. Ara sentim... Sí, la vaig veure, em passa de premsa, és una pel·lícula... Amable. No em va acabar d'entusiasar. És una noia de trenta i picudatges, que la noia que ha fet aquesta pel·lícula, o sigui que jo sí que li veig futur, us diré si voleu la directora, com s'ha dit aquesta noia, l'uluanc. No és que ho digui gaire cosa, això, però es diu així. Però jo, en cami, sí que li veig futur, tracta molt bé el tema. Et pots fer un somriure? Farwell és el comiat, en realitat l'àvia està que mori, i el que no havia fet mai, en 26 anys agafa i ho fa, és anar allà i està amb ella. Jo crec que tots ho fan prou bé. Una mica retorna els orígens i deure... Però amb una problemàtica, fixa't que la nana proposa dir-li a l'àvia la veritat, perquè els americans consideren que si no està malalt i s'ha de morir, és una estafa, no dir-te que estàs malalt i t'has de morir. I per tant, què és això de no dir-li... I a la televisió? Què vol dir això? En tot cas, al final... La força de la tradició. Mentre estan, muntem tot això, tothom ho sap, ningú diu... Són dues coses molt diferents. Són dos mons enfrontats, però una cosa relativament important, és l'individualisme portat a l'estrem, i aquesta manera de fer, que malgrat que estan entrant al món occidental, mantenen un tipus de... de visió, i d'acceptació, i de com s'enfronten els problemes d'aquesta mena. No era banal, aquesta pel·lícula. I estava molt ben feta. A mi sí que em va agradar, perquè penso una nana de 30 i pico d'anys que havia fet un documental i això. I si enfrontem això, s'estrena els sandans, aquesta. També, si et traveix, té un premi als sandans, i té una pila de premis, i els actors ho fan jo. Probablement està dintre d'una tradició que es dona molt a tot arreu, que és amb les primeres pel·lícules, a fer una aportació de problemes viscuts. Autobiogràfics. Sí, evidentment, sí, sí. Hi ha una tendència a treure-ho en els primers. Però la inocència de... de la Lúcia, no? Alemany, no? Alemany, que també és de l'Esquadra. És també autobiogràfic, o almenys prové d'una vivència. Com diu Ic, normalment explica coses que coneixem. I les novel·les també. Què ens sorprèn d'això? Doncs no ens pot sorprendre. El primer cop que expliques algú te'n deixes explicar una cosa que coneixes. De veritat, sí. Perquè tot el món que hi ha allà el coneixes, el tens apavat. Les prècies van atrevint, i cada cop comences a explicar coses que són escoficades. La tendència natural és explicar coses que coneixes bé. És així. Bé, doncs això és el que jo... Després, el 1917, l'hem vist els dos. Comenta-la tu. Bueno, el 1917 em va semblar... El Sant Mendes? L'has vist a tu, Sergi? Mira, hasta la punt... Si no hagués vingut aquí, qual hauria anat a veure? Ho sentim. Val la pena veure-la. Jo la recomano a tots els que ens escolten. Totes formes a mi. Les del Sant Mendes... Jo què sé, com s'ha deia aquella... Camino a perdició, o una cosa així. Jo a aquella pel·lícula vaig trobar que molt ben estructurada, muntada, treballada, interpretada. I... Bueno, digues... Aquesta... Aquesta és una pel·lícula que ens ha arribat amb la vitola de ser un pla, un fals, pla sequència, tota la pel·lícula. La qual cosa, en bona part, es compleix. Sí que hi ha tres moments com a mínim que vaig detectar jo, que hi ha una mica de muntatge. Un suau muntatge, un fos molt llarga... Bueno, ja ho veureu. Però una pel·lícula de 3 hores, una mica... 1 hora 51. És l'altre. Sí, sí, sí. Una pel·lícula llarga a pesar de tot, que tingui dos plans de sequència. De d'altres formes, per mi, el que em va interessar més va ser que la pel·lícula té una textura, tota ella, de... de passat. Després, hi ha una condució que et porta pels camins del cinema clàssic americà, de dos amics, que tenen una emissió concreta. Bueno, la pel·lícula es tracta de la... la Gran Guerra, el 1917, per això es diu així, perquè és una pel·lícula de trinxera, de cosa a cosa, i de balloneta calada. Una guerra terrible. És curiós que... Jo, quan va començar la pel·lícula, veuràs si estarem tot el rato de la trinxera imitant el tros aquell de la pel·lícula de Cúbriques. Que fa... Ah, sí. Però Déu n'hi do, el temps que es passa a la trinxera. Però és que és una guerra de trinxeres. És un recorregut, pràcticament, en temps real, que hem de portar una instrucció que pot salvar 16.000 vides. I el bo és els 5 o 6 o 7 moments que és de guió molt macos, introduir-los dintre de lo que és una pla secuència, que qualsevol dir que allà la gent tenia que està molt preparada. Sí, sí, això que vaig trobar. Això és molt maco i després el que he dit, la textura estètica em va semblar molt bona. La música extraordinària, la interpretació impecable, fotografia... És... Bueno, hi ha moments de fotografia que llavors és extraordinari. És... És un plaer veure-la. I després, com a contingut, només li trobo una cosa que em fa retornar el cinema aquell dels anys 50, els alemans, no feien ni una cosa que no fos de fill de putes. Tot el que fan és dolent. Si et dones una mica d'aigua, ells aclaven una gavinetada. O la biogaterrissa li clava la punyalada. És una mica... Vaig dir si no sé on i vaig trobar que tenia raó que l'òptica en què està feta és de joc de vídeo, oi, de joc de... de vídeojoc. I això és el que ve... Bueno, em sembla bé i els que els agrada, em sembla perfecte. Però li treu profunditat temàtica, és a dir, molt bé descriure aquesta guerra, perquè a gran diferència de la Segona Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, home, hi havia distàncies, tenien... La primera Guerra Mundial va ser una col·litzeria absoluta, perquè era cosa cos. Per avançar metros, per avançar ni un quilòmetre, sortien d'una trinxera, l'altra trinxera la tenien al davant, balloneta calada i de senzillament a matar puro i duro. Per tant, això sí que ho descriu molt bé, perquè què és el tipus de guerra que va ser la gran guerra? I això està molt ben descrit, perquè això... Si no ho vius, penses, bueno, la guerra d'ara, perquè tens un botó i et tires el míssil a mil quilòmetres d'aquest temps parlant. Per tant, la carnisseria, bueno, m'ha tancat més, però la carnisseria que allò significa, i uns nanos de 20 anys, enfrontar-se a això, a 20 anys, que és una... És una bogeria absoluta, 20 anys, i a veure, jo ara entenc un nano que li dius que has d'anar a l'altra trinxera a travessar el nom i portar una carteta i jugar-te a la primera segona. No, una petjada. Doncs això està ben vist a la pel·lícula, perquè això d'una manera, és a dir, que emocionalment tu sí que captes que això era terrible i que la segona guerra mundial va ser terrible per a unes altres raons, però el pacte que suposa Europa no tornar a fer aquesta animalada, home, doncs l'entens. Hi ha moments que són culpidors, no tinc cap inconvenient de dir que em vaig emocionar com a mínim amb dos moments que ara recordi. Un d'ells és la història, que no podem dir una història d'amor, perquè amb això és molt més curat, el director, però hi ha una petita trobada amb una dona francesa que té un fill que no és seu, que és extraordinària, perquè és una mica també el fet que amb temps de guerra la vida continua. La vida continua i allà hi ha una criatura i ell casualment ha trobat llet, però d'una forma molt vers semblant i allà li pot donar vida al nen, etc. I després hi ha un altre moment que a mi em va semblar extraordinari. I és una de les vegades que he vist un amor en directe al cine que m'ha semblat més real i sentida, que el seu amic el té amb braços i ell, semblant, semblant, el cap va desconectant. És extraordinari. Aquesta guerra, lo probable, és extraordinari com està fet allò. Es deshagnaven perquè perquè ja em diràs pràcticament tots era ferida oberta i els que es mantenien el risc d'infecció devia ser altíssim i, per tant, o es deshagnaven i, per tant, era relativament ràpid o era molt pitjor de fet. I ell és... i està ben vist aquest... I en resum, jo diria que no em sembla un obra mestra, però em sembla una molt bona pel·lícula i la recomano sense cap tipus de reserva. Sí. Bueno, a mi em va agradar perquè m'agrada el cine i aquest repte. Penso que el Sant Mendes ha fet més... més xixa, com sigui, perquè l'argument és a dir, crec que també ho busca. Els dos soldats són quasi anònims. Casi anònims. Per això la història no té gruix personal, saps? No, molt bé. Per això deia la d'ell del Tom Hams era... el Tom Hams era aquell. Sí. No, el Soldat de Reines, sí, però el Soldat de Reines... Sí, s'assembla al Soldat de Reines que també és inverosímil, però aquí... No, jo deia el Camino de perdició, perquè es diu que també el Tom Hams, em sembla. El gruix dels personatges el creus més. Aquí no tenen gruix. I el millor està buscat, perquè són anònims. I està buscat. Ho fan molt bé. És una epopeia col·lectiva. Sí, sí. Què més has vist? He vist bastantes pel·lícules, però no sé si vol dir la pena, encara que fos un rapàs abans de parlar amb el Sergi. Ja que em dic, Goyes i Gaudís. Ell ens ajudarà també. Molt bé. Comencem... Primer van ser els Gaudís. Comencem els Gaudís. Bé, tenim com a millor pel·lícula, que van adjudicar els dies que vindran de Carles Marquès-Merced, que també és curiós. És la primera vegada que hi havia 3 directors i un director. Fili, va guanyar el director. Va guanyar el director. Tu l'has vist aquesta? Sí. No l'heu vist? No, jo no. És una pel·lícula que està bé. L'interessant és la proposta. És el fet de gravar realment un embaràs i un part. A mi, sincerament, el que més em va agradar de la pel·lícula va ser la interpretació de Maria Rodríguez. O sigui, estàs d'acord? Em va semblar que aquella noia està molt posada en el seu lloc. A més a més, està vivint l'embaràs perquè és la realitat. Sí, sí, sí. I em va semblar que feia una interpretació molt fresca, molt... El Bardagué està una miqueta com més... Sí, com un segon terme. Secundari, eh? Ja deu tocar això, com... No ho sé, la pel·lícula està bé. Tampoc es roden el tot. No, no, és una història. Petita. És la idea, el que està més bé. I l'atraviment, d'agafar. El públic. I que això emplica un despullar-te, que jo trobo. Totalment, jo també. Jo, com a actor, no sé si ho faria, però... Sí, a mi també em costa d'imaginar, però... La aniré a veure, sí, però... Bueno, després seguint tenim millor pel·lícula amb llengua no catalana. No sé... Ah, la Gallega. No, la hija té un ladrón. Un muntatge... Perquè la hija té un ladrón, i els dies que vindran a Catalunya tenen aquesta cosa rara, com una mica complexada encara, que és el revés que els sòscars. Per exemple, la millor pel·lícula europea li van posar a Lo Que Arde. Això és el que jo me'n recordo. És una pel·lícula espanyola. O Galícia, ja no és espanya. Sí, sí, és una pel·lícula excel·lent, no sé si l'heu vist. Per mi és la millor pel·lícula espanyola de l'any passat. Sí, probablement. I li van donar a primer europeu. Millor pel·lícula europea. Sí, per això jo, quan deia això, pensava una cosa sorprenent. L'acadèmia és suave fer mirar això, perquè hi ha una mica d'haver canal, i em penso que al final haurien de dir millor pel·lícula, i se'n donarà quina llengua m'està rodada. Que sí. Sí, al final estàs donant... Ara si el que es vol és repartir... És per repartir, entenc jo. Perquè el repartiment no li agrada. No. No sabés quina pel·lícula dius. Estic d'acord. Aquest any hi ha hagut molt repartiment. Jo crec que ha anat amb detriments de les pel·lícules. Sí, sí. Per exemple, el Goya ha quedat clar. 7 de l'Origlòria. 7 de l'Origlòria, ja està. I llavors l'Aixem de l'Origlòria, ja està. És dintre del que és una pel·lícula amb cos exportable i tal, perquè... Oquerde és una pel·lícula de Cinefil. També val per públic en general, però és de Cinefil. D'Origlòria és una pel·lícula... Per tothom. I a més a més... Això ja en parlarem després, però... Heu vist a D'Origlòria tots? Sí. Jo trobo que el Banderes, a D'Origlòria, és de lo millor que li he vist al Banderes. Jo també. Sí, sí, sí. D'Origlòria no, per mi, és de lo millor que li he vist. Perquè... uns matissos boníssims que sembla que... era una mica... una mica fijo, el Banderes. I aquí, així, que trobava molt més d'úctil que el que habitualment és, eh? Bueno, ja s'agava l'infart. Sí. Jo penso que l'ha agafat en un moment perfecte, on tot li ha coincidit, i llavors ja ha fet una interpretació molt fina, perquè... Però molt fina, molt fina. Tot ho tenia a favor. Doncs la millor pel·lícula, aquesta, de Enllego en el català, és la hija d'un ladrón de Belenfunes. Ja tenim algú... de la casa. Millor direcció... Belenfunes, per la hija d'un ladrón. Millor guió, Belenfunes, per la hija. Que tampoc li he vist, perdoneu, eh? Clar, això és el col·liós, que el millor director, millor guió, tot això, guanyo una pel·lícula, i després la pel·lícula és una altra, perquè no era catalana. Sí, hauria d'acabar... I també el seu camí... el seu camí de distribució, la millor, aquestes coses també les condicioneu una mica, no? Sí, tant... Els dies que vindran, com la hija d'un ladrón, són dos pel·lícules de circuit petits, que s'han estrat tan poques còpies, i que... I que també són de poc pressupost, per tant... Hi ha molt poc pressupost. Les pel·lícules de poc pressupost, que es llencin, i que tot i així circulin, xapó, xapó. Aquest any es va dir... Tot el que hi havia eren pel·lícules molt perilloses. Sí. La millor protagonista femenina va anar per Maria Rodrigues Soto, precisament, pels dies que vindran. La millor direcció de producció per Oriol Maimó, qui n'heia arromat, aquesta no l'he vist. Jo sí que l'he vist. Sí que l'he vist. Sí, home, dura, dura, eh? Molt bé, però el Tossaro fa una cosa... Magnífica, eh? Està molt bé. Està fent treballs. Molt, molt. Perquè era una pel·lícula dura, i segons com hauria sigut ell, seria un esparpento, eh? Sí, sí. Ell fa que allò sigui consistent. Millor que trigue secundària, laia Marull, per la inocència. Millor que trigue secundària, Enric Auquet, perquè qui n'heia arromat, que hi ha xicots, apunta a bones maneres. Sí, sí. També el Goya, perquè és un paper, clar, petit, però tant que te'l creus. Sí, sí, sí. Millor fotografia, Mauro Erce, per Auquet Arde. Què tal? Jo no l'he vist. El Goya també. Millor direcció artística, Silvia Steinbreck, per Elisa i Marcela. No l'he vist. No l'he vist. És per Netflix. Sí, sí. A mi m'han dit que és molt suixeta, però no l'he vist. Jo no l'he vist, tampoc. Ja està Netflix. Sí, sí, era una pel·lícula que era per Netflix. Ara està encara. No sé si la van estrenar. Penso que a Berlín la cançaria. A Berlín, a Berlín. Sí, sí. Basta oficial, em sembla. Pels dies que vindran Anna Faf i Carlos Marquésmas. Descaig. Aquest ha sigut el gruix. És el Gaudí. Els Goya... Digues si sí. Sí, seguim amb els Goya. El Goya, el que dèiem abans. 7 Goyes per Dolor i Glòria. Millor pel·lícula, millor direcció, millor actor, protagonista Antoni Vandalles, millor actiu de repartiment. Julieta Serrano, que és un premi que està molt bé. Jo vaig estar amb ella perquè va estar fent una lectura de poemes de brossa. I realment... Home, ja té una edat. Però aquí fa un paper molt posat també amb ella, amb el de mare del Modóvar. Molt bé. Després, millor muntatge de Teresa Font, que és un clàssic. És un clàssic. I em sembla que Teresa Font no tenia cap Goya. Amb tot el que ha arribat a muntar. I és molt acreditat. Curiosament per això va arribar el muntatge fent la substitució de la montadora. Millor música original, Alberto Iglesias també per Dolor i Glòria, i millor guió original per Pedro Modóvar, que també és un senyor millor. Són guió de ferro, allò funciona, a la perfecció. Llavors la segona pel·lícula va ser Mientras Dura y la Guerra, que es va emportar 4 guardons. Millor acte de repartiment, Eduard Fernández. Perquè aquí el Gaudí no li van donar res. Està molt bé perquè fa... No, perquè no estava nominat, em sembla. No, pensava que sí. Està denominada la filla, la Greta, em sembla. Ah, la Greta. Aquí hi ha una mica de l'iu, però aquí pot estar nominat, aquí no. Ni els acadèmics sabem qui pot estar nominat. No sé per què... No, no, no està nominat. No està nominat. Bé, després hi ha la millor direcció artística de Juan Pedro de Gaspar, millor direcció de producció Carla Pérez de Albéniz, millor maquillatge i perroqueria per Belén i Anna López Puigcerbé. I millor disseny de vestuari per Sonia Graut. Tot això són premis secundaris de Mientras Dura y la Guerra, que no entraré... Bueno... Jo el vaig trobar, que és una pel·lícula ben interpretada, l'Amenávar cuida les coses, però una mica plana la vaig trobar jo com a pel·lícula. Sí. A mi no. Ara últimament l'Amenávar està desigual. Està... està... Està trist. Cuida les coses perquè és molt cuidador. Sí, és un gran professional. És un gran professional. Sí. No acabes d'entendre ben bé quina és el drama que hi ha a la pel·lícula. Exacte. I el Carla fa un paper on... Sí, sí, sí. Però la pel·lícula va com... Sí, sí, sí. Però la pel·lícula va com... Sí, sí, sí. Però la pel·lícula va com... Exacte. Després amb dos estatuetes, hi ha la trinxera infinita i també la millor protagonista de l'any passat, per mi és Martinito per madre. És que no l'he vista jo mare. Estava molt renyit perquè podia haver guanyat la Greta, podia haver guanyat la Martinito. També, sí, sí. I podia haver guanyat la Penelope. Era fer un paper més bonit. Però saben que havia guanyat 7, ha guanyat 7 premis, a vegades... No venia d'un, no? Sí. Segurament és el premi que més dividit estava. Sí. En canvi, li van donar benedictes sànchez per... o què? Bueno, aquesta només... Són 84 anys... Sí. Aquestes coses raras, que al final... Que també són de pel·lícula. Aquestes actes són de pel·lícula. Ni responen... Reponen una mica... Millor que triu revelació, una senyora 84 anys. Són una mica... Segurament no deu fer bé, la pel·lícula. Sí, perfecte. Perquè és una... Deu ser ella mateixa. Sí, efectivament. Deu ser ella, i per tant... Una manera de premiar el que arde, que li havien ganes de donar-li premis, però per l'altra banda aquesta any estava raiíssim. I l'altre que li van donar va ser el de millor fotografia també, a Mauro Erce, que és que la fotografia és... Ja ho vas dir tu, quan la vas comentar. Després hi ha un altre per l'audició de Los Giles, un altre per Buñuel en el abrit o les tortugues, que em va agradar molt. I els miserables li van donar a millor pel·lícula europea. Jo no la vaig veure al final. I Belen Funes, la millor direcció novel, per la hija de... Del ladrón. Enrica Aucay també li van donar a millor actor de repartiment. I el Goya de honor li van donar a Marisol. La Marisol, que no hi van anar, que coeren amb ella mateixa de totes les seves trajectòries. Sí. Les tres. Al final va sortir l'altre. No, no, anaven dues. I després es va pujar a la tercera. Doncs ens hem repassat tot això. Molt bé. I ara ens dediquem a què ens expliquis. A veure, què ens expliques de... de l'escac? Quines novetats creus que... Bueno, primer felicitar-te, perquè tota aquesta gent que ha sortit d'allà, em sembla de... A mi, en perill és per suposat, però el tipus de feina que feu a aquesta centre, això és evident. Jo seria que vagessiu fa 25 anys quan ho començàvem, perquè això va començar. Explica-ho. Sí, això era amb una aula de 50 metres quadrats, a un trosset dels esclapis de Serrià, que ens van deixar un trosset, perquè evidentment no podien pagar ni un centre. Llavors, com que no teníem diners per res, ens van deixar, amb un passarís del tercer pis, ens van deixar una aula. O va començar el Josep Maria Magès. Sí, el Josep Magès. Que va morir fa dos anys, jo. Fa aquest estiu, farà dos o podint tres, ja no ho sé, perquè se'ls passen. Sí, també passen. Va morir, no sé si, dos o tres anys. Ell havia muntat un CFP i era un... Sí, era CFP. Perquè els esclapis són d'aquest sector el toquen bé i toquen el CFP. Sí, llavors ell havia estudiat, a Roma, a Cinema, i quan, suposo que en tenia 50 i pitos anys, va dir que havia estudiat Cinema i tinc el CFP, perquè no monto un d'ovisuals. Llavors va muntar durant tres o quatre anys el que era l'Ambriol Escac, que va ser una formació... El 94, que seria? Sí, era un CFP minúscul. I llavors aquí es va fer durant tres o quatre anys. Efecte segon grau, eh? I al quart any es va valentinar i va dir que amb tot l'àmbit espanyol no hi havia cap universitat. No eren estudis universitaris, en aquell moment era impensable. El cinema era una cosa com d'artistes que feia. Que pululàvem per on podia. Evidentment no estava titulada. Ah, sí, no es va, per això. Sí, no, no. I en aquell moment es semblava que el fem muntar una universitat i això seria una cosa com una petita iniciativa que més o menys tiraria el que no es podia imaginar ningú de les cinc anys després. Això tingués envergadura. Clar, i la gran sort que va tenir una miqueta a l'escac va ser que en el primer mot ja se'ns va quedar ahir dintre el Ballona. El Ballona. Perquè el Ballona ho va fer s'arriar. Sí, sí. El Ballona va arribar a trepitjar mai a Terrassa. El Ballona va entrar bastant amb els primers quatre anys. De fet, a Terrassa es va morre l'any 2000. O sigui, 125 i l'any... Vam morre els 5 o 6 anys. I tu quan t'hi vas incorporar? I com és que t'hi vas incorporar a un món així? És una història molt llarga. O sigui, jo no. A la meva vida hauria pensat jo que diria una escola. Jo no tenia cap vocació palagògica, ni universitària, ni res de res. Jo vaig anar a estudiar cinema a Estats Units per aconseguir a Estats Units vaig haver de demanar una beca. Llavors el Josep, jo coneixia el Maixénx. El Maixénx em va ajudar a aconseguir una beca de la genetitat i de la caixa. O de la caixa ja eren bones les de la caixa. De com aneu a ser el meu mentor que em va aconseguir que... No sabia que em donava per cinema. No, en aquell moment no em donava. Llavors al final entre el Josep i tot em van ajudar a marxar. Llavors vaig anar allà, vaig anar a estudiar cinema a una universitat, em vaig graduar a Estats Units i just quan vaig tornar el Josep era quan volia muntar a l'universitat. Llavors jo el vaig anar a veure d'alguna manera per agrair-li que m'havia ajudat tres anys abans que em va aconseguir la beca i que van a més o menys estar amb en contacte. I em diu, aquest setembre muntem a l'universitat. I em veieu, perquè no véns i m'ajudes, tu que has estullat. I vaig arribar allà, i vaig començar a ajudar, que pot estar 25 anys com he estat, una setmana, i el cap d'una setmana a marxar. Home, també s'ha d'entendre que tenies una estructura que t'havia adonat. Jo tenia a favor que m'havia estudiat. Probablement vas implementar coses que tu ja portaves... El meu paper va ser més relevant del que semblava a l'Estat Units on m'havia fet una formació a una universitat i realment s'havia una miqueta. Llavors, si es van arrancar... L'estructuració, almenys. De fet, volien fer universitari i una mica un fp. Els primers moviments que hi havia era una fp. La meva feina va ser anar convertint una miqueta en una universitat. I era sempre escrit. Us va omuntar. Sí, no sempre escrit. Però d'entrada ja va ser escrit. I al final, allò era tan petitet. Era una fundació ridícula on estaven els escolapis perquè el Josep era escolapi i perquè els escolapis sempre van ser molt fidels al Josep i a la causa. Però era els escolapis, l'OB, perquè evidentment havíem de ser... T'has d'escriure amb una universitat. I poca cosa més. I teníem un espai minuscull i quatre duros. I a tothom li feia una miqueta de por. Els escolapis, a l'OB, tothom pensava que eren aquests quatre desgraciats. A veure què faran. Volem entrar... cosa que ara ha fet molt bo d'això a l'escac, que l'ha fet un centre molt independent. De fet, ningú va voler posar ni masses, ni diners, ni res, perquè tothom estàvem de idea... Llavors l'escac va néixer amb... I va fer un patronat per això. Sí, un patronat. Un patronat petit. Era molt petitet, on tothom posava molt poca cosa i amb dos canyes i dos pals va començar l'escac, l'OB, va ser que, malgrat que no hi havia re, el que hi havia era molt bons estudiants. Suposo, fruit, de que mai hi hauria hagut una universitat, es van acumular, total talent acumulat, o sigui, hi havia una força en allà, tots els nois que van venir, eren el fruit... De fet, ara, normalment, es veuen tots els nois que entren en 38 anys, però en aquella promoció, com que era la primera, van entrar nois que tenien 35, nois que tenien 17. Perquè ara, tots els cine fills que hi havia a Catalunya... Es van acumular allà. Els primers 40 van arribar allà, en aquella mateixa aula. Estava l'Almahillo, l'Agroseguilar, estava el Guillem Morales... O sigui, en aquest moment, hi ha 5 o 6 directors de molt nivell que estaven tots seguts en una classe que eren 35. O sigui, que... I concretament, al cas de la Vallona, que clar, el Vallona ha trencat tots els motges a Junts i Parabè. O sigui, ara està fent la sèrie dels senyors a Nova Zelanda. A Nova Zelanda, sí, sí. Portar un any vivint a Nova Zelanda fent els dos primers capítols de la sèrie més cara de l'Història. Sí, sí. Extraordinari, eh? L'altra ejectòria del Vallona. El Vallona no té... El van fer amb ell per trencar el motiu. Ho ha petat. Sí, sí, és que no té sostre. I després d'haver fet tots els hits a Espanya i haver guanyat més diners que ningú, se'n va a fer juràs igual i li surt bé. I després de fer juràs igual que em diuen, no pot anar-hi, l'espilberg i tot. Sí. Vinga, fa la sèrie més cara de l'Història, perquè Amazon vol entrar en el... És Amazon, no? Penseu que a Xeveo té juguetronos, Netflix ja està molt posada en el mercat, tothom té com una gran... De referència. Sí, llavors Amazon va dir, aquí hem d'entrar i hem de fer alguna cosa grossa. I van comprar els senyors que els hi va costar només els drets 250 milions comprar els drets. Imagina't. Començar. I llavors van agafar el ballona per el mateix, perquè cada capítol costarà una barbaritat, per una barbaritat de diners, amb la idea d'entrar per la porta gran. Amazon li interessa molt... Triomfant, això. I com que tenen molts diners, una altra cosa no, però Amazon té molts diners. I aquí agafarà molt públic. Perquè una sèrie així t'agafa tot el ventall de públic. Des de la infància. Sí, Disney té tota la saga de guerres galàxias, i amb això té guanyat molt públic. HBO ha tingut jugues de tronos i fa molts anys que està produint. Netflix no toca tot coses tan grans, però el públic jovenir el toca molt bé. Fa moltíssimes coses molt variades. No fa grans coses molt, però en fa moltíssimes i té una producció. Enhorabona. I tu entres a Netflix i tens... I trobes tots. Podries estar 24 hores al dia veient coses. I Amazon havia de... Colocar-se. La manera més gran de col·locar-nos és... I, curiosament, agafa la ballona per fer-ho. Això per l'escac. Clar, és una medalla. Sí, sí, sí. I important. Nosaltres ens posiciona a tot el món i fa que, evidentment, la credibilitat del projecte es multiplica per reu. D'alguna manera ens tocarà la loteria, perquè el ballona podria haver estat aquí o a qualsevol altre lloc, probablement. Llavors teniu un hotel també amb l'incrediment d'estudiants estrangers? Sí, sí, a l'escac. Hi ha molts estudiants estrangers. Sota una cosa. I parlant del cinema que es produeix aquí, el que ens proveix de l'escac, jo veig els últims... per no anar més enrere, els últims 5 anys, trobo que aflorem molt talent femení. Realment, hi ha més dones... Sí, o sigui, poca a poca, s'han d'agafar una paritat. El ballona, en la primera promoció, per cada 7 nois, hi havia 3 noies. I a direcció, la primera promoció, van sortir 12 directors, d'aquestes quals una noia i 11 nois. D'això t'estic parlant fa 25 anys. 25 anys després, l'accés a escac és casi preparitari, entre un 52% de nois per un 48% de dones. I en la direcció, sí que s'ha de dir que encara hi ha una mica més diferència, 6 nois, per cada 65 nois... S'estan a prop de la paritat. El que és l'accés, hi ha quasi paritat total, i a direcció, estem a prop de que hi hagi la paritat, encara falta una miqueta més diferència, però cada vegada més hi ha més dones. Això fa que, evidentment, surten dones d'escac, perquè hi ha moltes més fent direcció. A la primera promoció hi havia una, només podia sortir-ne una, la noia de direcció. Ara cada grup n'hi ha 6 noies, 5, 4, 5 noies, 5, 6, 7 nois. O sigui, estan al... En les bandes... La banda tècnica, la més tecnològica, també. També, també. Treu directors de fotografia, solimistes, muntadors... Pensa que un que entra en 50 i 50, s'han de repartir. Sí, sí. No hi ha capacitat al poder, a direcció artística, hi ha una miqueta més de noies, i poder a so, hi ha una miqueta més de noies. La de efectes, i la de efectes. També. Avui en dia, quan nosaltres érem joves, hi havia una separació entre homes i dones, avui en dia no n'hi ha absolutent. Els carrers tècnics, des d'avui en dia també. A més, el cinema, el meu fill estudia matemàtiques, jo vaig estudiar física, quan a la classe érem 95 nois, i 5 noies. Jo sóc física. O bé, nosaltres teníem aquí... No, doncs mira, nosaltres érem bastant... Tenim aquí una tècnica d'això. Ah, sí? Estàs estudiant? Sí. No en tinc la cara? No. I en aquella època n'hi havia moltes, no? Moltes no. Moltes en aquella època. Clar, exacte. Vull dir que no. Entre els 5 anys... Jo era 5 anys, la carrera a l'època meva, a la plaça universitat, per suposat. Entre els 5 anys, quantes eren? Entre els 5 anys havíem fet això. Una o dues per curs. Clar, físicament, m'ha canviat la pel·lícula. Sí, sí. Jo tinc la meva Nora. Un 40% són dones. Però la meva Nora, per exemple, està treballant en una empresa de... de jocs. Videojocs? Videojocs d'una empresa que és de Malmo. I allò és de matemàtiques, clar, és que sí. I realment... A les empreses d'aquest tipus... Hi ha moltes noies, eh? Sí. I de mates i de físic... Mira, allà em comentava que... que per entrar a aquesta empresa... King, és l'empresa King. King, sí, sí. La dalt. Que es van presentar... que faven inclús més matemàtics i físics que ingeniors. Sí, sí, sí. Bueno, tornem al cine. Què donem? Doncs el que et dic, l'esca, clar, això és... Quan vam començar era impensable, i sí que és veritat que tothom que va entrar... va entrar una miqueta de por. Llavors, això es va anar fent gran, perquè l'entusiasme i la força que tenien aquests estudiants que venien amb una... En penta, clar. Que ara no tenen. Són més comodors, més... Són molt més bons. El fet d'entrar a l'esca, que ara ja els hi donen com un estatus, quan van començar al principi, els pares no volien que els estudiessin cinema. Igual, cada para era una batalla per convèncer que era una professió de dinia qualsevol altre. Perquè, clar, jo imagino que tothom pensava... o actor, o... o... Ves a dir, les especialitats, tantes especialitats com ara, tampoc era pensable, eh? L'industria catalana... Perquè el mateix so, hi ha diferents... Sí, sí. Exacte, que no és... La nostra catalana fa 25 anys era molt petiteta, i, evidentment, ningú podia pensar que podia agafar tanta gent. La gràcia és que l'escac no ha alimentat l'industria catalana, ha alimentat l'industria mundial. O sigui, els estudiants d'escac alguns es queden aquí, moltíssims en van a Madrid, moltíssims en van a Estats Units, moltíssims en van a Anglaterra, que veia la indústria aquí, pensaven, i aquí el meu fill on acabava treballant. Això avui en dia és el que més... Quan acabava treballant, i cas que tinguéspectatives, perquè n'hi ha expectatives, això. I ara, a l'un de les plataformes, m'imagino que això és una riquesa. Això és una riquesa. És una mina, una mina. Una mina, una mina. Ens estan donant més hort del que podem comptar. No, menò, això no. És una barbaritat, és una barbaritat. La feina, si penseu que el mateix, o sigui, l'audiovisual ha fet un canvi tan increïblement extraordinari, la gent no es concién de que som una... Què és el que tu consideres que és el canvi de més futur d'aquest sector? O sigui, el que ha passat amb l'audiovisual és que tots portem a la butxaca una màquina que ens dona, que ens permet veure infinites pel·lícules i infinits continguts. O sigui, nosaltres, la gent més gran, no ho mirem al mòbil, però els joves tot ho mirem al mòbil. Ja us hem passat que abans un gran cinefil anava, anem a dir, 3 cops al cine a setmana, havia de ser un cinefil, o sigui, l'espanyol mitjava el cinema un cop l'any, una persona migrada el cineva un cop el mes, i un cinefil radumat va, vosaltres una mica més, perquè fes el programa dos cops a la setmana. Avui en dia, quan se vol ciutadà, està veient en sèries on... No el cine, però en les... Sí, quan se vol format. Diàriament. Sí, abans tu senties 3 persones parlant de cine, i ara en cinefils. Avui agafes a qualsevol cafeteria, 3 dones de feines, estan parlant d'una sèrie que han vist i... Sí, la comenten. Si consumim tots audiovisuals, o sigui, estem una quantitat audiovisuals, dius clar, aguda i alimenta el sistema, llavors sols que preveiem. Nosaltres estem tot el dia tirant carbó, ara no donem avast, tot el dia hem d'estar produint, perquè, com es consumeix un nivell tan ràpid, i a més ara abans, a les sèries, les teres han obert, passaven en 13 setmanes, cada setmana donaven un capitulet, i tu veies Mèdico de família, i tenies 13 setmanes... Amb el cap de setmana et veus tot... Ja abans deiaim, clar, tu feies Mèdico de família, i ja ho han passat tot. Ara tu fas una sèrie que estàs treballant 5 mesos, 100 persones, i un noi, amb un dia, es veu Sex Education, complert els 8 capítols, amb un diumenge. I està rient. L'Andrea, què és el que ella fa? Amb un diumenge... Això és la feina de 100 persones, 5 mesos, un consumidor, sobeu amb un sol dia. O sigui, el consum de diusuals s'ha multiplicat de tal manera, que... És que si no... És un factor, i que jove... Això és el que fa. Tots els joves. Mireu les sèries totes seguides. El dia que la veus, amb un dia la veu sencera. Llavors no ho anem abast. No podem produir tant, com... Amb el ràpid que ho veuen, no ens dona temps. A més, el espectador del futur és aquest... Clar, clar, clar. Sí, l'espectador s'acostuma... Ell és una consellera. El que parlàvem abans, fora de micro, és que tenien en compte, per exemple, el Parlament de la Isona Paseula, la presidenta de l'acadèmia de l'altre dia, amb la que fa 10 anys, a Catalunya teníem 16 milions d'euros. Aquest any hem tingut 3. Clar, si no hi hagués això, les plataformes aquestes, és que... Aquí la gent hauria d'anar cap a Madrid o cap a França. És el que fan, eh? Això seria un desert. Es gasta 90 milions anuals. Els 3 al costat dels 90, que es gasta una de les plataformes. Netflix, Espanya, s'està gastant, però té 300 milions anuals. Clar, parlar del que posen l'Iceco, el que posa l'Ica, de Madrid, en aquest moment és relevant. Evidentment és molt necessari, i m'he sortit jo, en una escola, per la gent que comença... És un estímul per arrancar. Cal l'ajut de les institucions, però avui en dia, així com abans, era totalment imprescindible que les institucions ranquessin tot això. Ara només ajuden com el futbol vas, eh? Encara tinc una cosa, un creador, si ve amb l'habitol de l'alumne de l'escac, probablement se li obren portes, que amb un altre... Sí, sí, sí. Demostra'm alguna cosa. La sort que tenen els estudiants és que abans el mateix, abans, quan començàvem, arribàvem a una producció i veníem de l'escac, i era una cosa rara, perquè l'indústria era una cosa molt armètica, i en els alumnes de l'escac, fa molts anys els diuen de West Point, perquè sembla que venien, que era com a Estats Units, que els militars d'acadèmia eren els que sabien la teoria, però quan anaven a la guerra els mataven molt ràpid. Llavors a nosaltres ens diuen de West Point, perquè tothom es pensava el mateix, que si venia un alumne d'escac estava molt ben format, però duraria dos dies. El xiste aquest de West Point, ja fa molts anys que es va perdre, perquè evidentment els nois de l'escac van anar demostrant que a part d'estar formats sècnicament, o molt més bo de la gent que hi havia allà, perquè sempre que es creu una universitat, és que es va fer un teixit, i poc a poc el Nou How, que es va fer, es va compartint, i fa que el nivell vagi pujant. Llavors com més gent es dedica a una cosa, més qualitat diària, més bons professionals, més competència, com més competència, més ganes, com més ganes, i al final el fet de que hi hagi... Retroaliment, això, evidentment. Escac ha fet una retroalimentació del sistema del cinema, que fa que i lo mateix dintre de l'escac fins i tot... És que això és el que ens passa, sí. El fet de que el Ballona faci una pel·lícula bona, a dintre del món de l'escac, fa que automàticament el Guillem Morales ja estigui motivat, el Harry Ruit, la Mancoy, estan tots encabronats... És un estímul. Cada cop que un consigueix una cosa, els demés tots darrere... No podem fer altra cosa que felicitar-te. Sí, ha estat un plaer tindre d'aquí, periódicament tens que vindre. Sí, oi, ja sabeu. Perquè l'escac sempre és una font de notícia. I ara, haver vist tots els premis, jo vaig pensar un mes que li hem de dir... Era molt oportun, 25 anys, és una feta. Em passo el dia a la ràdio a Montllevall, perquè la veritat és que amb els 25 anys estem tot el dia de promoció. Escolta, doncs moltes gràcies. Doncs gràcies a tu. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit.