Cinema sense condicions del 4/2/2020

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Avui, a les 8, els dimarts, com sempre, a cinema sense condicions, per perbar-vos de cinema, del que ens agrada, del que ens ha agradat, del que us aconsellem, del que potser no us aconsellaríem, però també en parlem del que hem vist i d'algunes, de les darreres, o no tan darreres, perquè n'hi ha algunes que fa molt temps que en parlem, i encara tenim moltes coses a dir, doncs, de totes això, us en parlarem. Bona nit, Pé Parmangol! Bona nit! Bona nit, Andrea, que sortosament ha arribat, avui tot de problemes, però l'Andrea és molt resistent al lloc. Benvingut, Andrea! I avui tenim com a convidat l'Ignasi... Julià, Julià! Què tal? L'Ignasi Julià, que és crític de la Vanguardia Online, em sembla, no? Digital, sí. En sembla un munt de cine, és un enamorat del cine, això és ben segur, més sense prop de res, això no descobrim quasi res, però ell, d'els que a tot i puguem dir aquesta frase com la podem dir molts, amb ell és menys veritat, perquè sí que sap un munt de cine. I per nosaltres, per la casa, és un referent, un plaer sempre tindrat aquí. És veritat. Tot això que diem és veritat, ens agrada dir-ho, i tu diem. A ell ens ha proposat parlar de la càmera dins el cine, i què fa la càmera, què pot fer, i com la tracta. I com la pot tractar. De fet, de la càmera amb moviment. Amb moviment, per suposat. Amb moviment de la càmera que explica el moviment d'algú, d'alguna cosa. El moviment de la càmera es pot sugerir un munt de coses. Potser és la història sincera. Però tot això, diguem-ne, una mica rat, evidentment, del 1917 del Sant Mendes, que em consta, no, per el que em dieu que ja l'heu... L'heu xerrat. No passa, eh, per això. Amb un parell de programes s'ha parlat d'ella. Sí, però... Amb l'esquema que tu ens el parlaràs, no específicament, hem parlat si ens ha agradat, si no ens ha agradat el parquet, el com i el quan, però... Em sembla que tu li posarem el suc, i t'ho agrairem. Bé, farem el possible. El 1917 seria l'excusa. Ja ho entenc, ja ho entenc. Diguem-ne, per reflexionar sobre... Algunes coses molt interessants que s'estan fent amb la càmera en moviment actualment, no? Hi ha unes quantes pel·lícules, no solament la de Mendes. No solament la soga. No solament la soga, exacte. Que és la que tots ens ho sabem, però cap més. Vull dir, més que res, reflexionar-hi una miqueta. Sí, sí. Clar, tampoc faré bariu de desig aquí. No, però... És el porto. És el porto 0, ara, en real d'aquesta pel·lícula. Que cadascú dirà el que li ha semblat i visc. Bé, comencem amb les que hem vist. Jo volia comentar... les dues que... He arribat a la conclusió. Què està passant? Que tots els senyors del cinema s'han dedicat a fer les seves grans obres. Bueno, no sé si grans, però obres, en tot cas. Bé, jo... Però les dues darreres que he vist és la del Polanski i la del Clinisbo. Bueno, doncs us les comento. Inclus, he pensat que juntes, perquè... són dos pel·lícules completament diferents. És per això que les comento juntes. La pel·lícula del Polanski és l'oficial i l'espia. I la pel·lícula del... del Clinisbo és Richard Juall. A veure, són les dues basades en fets reals. Una, el 1894 i l'altra, el 1996. Però basades en fes reals. Per tant, tenen... aquesta... aquesta coincidència el menja en aquest aspecte. Després, la pel·lícula del Polanski és una pel·lícula freda, és una pel·lícula històrica de la que està als llibres d'història, que ha quedat a les llibres d'història, és perquè és el cas de Ray Fuss, que després... una mica ho comento. I, en canvi, la pel·lícula del Clinisbo és una pel·lícula d'un heroi actual que aconsegueix sortir de l'anonymat i anar a aquesta fama pobre, a aquesta fama curta, que dura el que dura i a la pel·lícula es veu que li dura poc o li dura molt, en el fons, però són un heroe popular en front d'un heroe militar i heroic o el contrari, depèn de l'òptica en què et midis la pel·lícula. A mi les dues m'han agradat. La pel·lícula del... Polanski és una pel·lícula molt ben estructurada que si saps el que va passar i no et perds allà al mig està ben explicat, està explicat des del personatge des de l'oficial perquè és l'oficial i l'espia de l'oficial que va defensar el Drifus que era un militar un militar francès però jueu va posar de manifest a la problemàtica antisemita del 1894 i va posar de manifest la situació militar d'un poder tan important com és França en relació al seu comportament en relació a la foscor dels coneixements i de les culpabilitats amagades el cas de Drifus després és conegut perquè el sola fa els jaquis més escriptors parlant del tema perquè és un militar que està acusat de fer de col·laborar amb els alemanys i és una falsedat que, finalment, a la història no descobreixo res en moltes dificultats i en molts anys de problemàtiques es posa de manifest el que sembla que ha passat la història està ben explicada, ben narrada i amb una gran expressió del que era el món militar i el món jurídic de l'època s'ha de tenir en compte que aquesta pel·lícula passa el 1894 que el 14 el 1914 el 1894 el 1914 ja s'hi cou allà una situació de gran dificultat i que apareix la gran guerra aquesta de la que parla el 1917 que ens parlarem que parlarem després està ben vist en frontaments ideològics de l'esquerra i la dreta i com funcionen i el món militar i el món jurídic està estrenament ben vist la pel·lícula del Clíris bueno, he de dir que el Polàstic té 87 anys 87 una edat important una edat important i jo sempre penso que aquesta gent es posa endarrere la càmera fent una cosa d'una gran potència però és que el Clíris us en farà 90 ara al maig i s'ha posat endarrere la càmera explicar una història que va passar el 1996 als les olimpiades de l'Atlanta que hi va haver una atentat i és la història d'un personatge anònim que és un guardia de seguretat un guardia de seguretat amb un cap particular que és un cap que dura les armes li agrada és un rígid però que el seu món és el món i defensa defensa la seva patria bàsicament que això el Clínis But també li agrada la seva patria per tant és un gran patriota que quan detecta una motxilla que finalment és una bomba està el vi... salva una pila de vides però la història és de tal manera que quan ajuntes el periodisme i la policia és un focus d'un focus d'una manera de funcionar la societat que el periodisme necessita titulars i la policia necessita èxits i aquesta barreja pot ser malvada, que és el que passa en aquesta pel·lícula per resumir-ho les dues me n'han agradat l'una és una pel·lícula freda que fa pensar i fa reflexionar amb la història com es deve jo afegiria que és una pel·lícula de terror quina? de l'espia per dir una cosa molt... a veure, Polanski ell sempre parla de la ment que està com pressionera és a dir, es veu que el trauma que va a patir quan de petita el ghetto ell és fill de jueus i la seva mare, Moriausby, que em sembla i el pare també va estar aquesta cosa es fixant a totes les pel·lícules és evident que tant l'oficial com l'espia ha de dir dreifos tant dreifos com l'oficial que el defensa no perquè se'l cregui sinó perquè creu que és el seu Déu tots dos acaben al mateix paquet d'un aparell que els va fixar però el que fa més por de tot el que fa més por de tot i jo crec que en certa mesura amb el món d'ara s'entén claríssimament és que de vegades aquests poders fàctics el poder de l'estat realment fa por fa por perquè no deixen de ser uns homes els que maneguen les cordes d'aquest estat i a conseqüència unes cordes rigidíssimes que es pretenen ser les bones les objectives i la salva patria de vegades aquesta concepció trontoia amb el cas de Polanski l'has vist a tu també jo l'hi he vist també i el que m'agradaria ressaltar d'ella, hi ha diverses coses hi ha una música d'Alexander Desplat que per mi és extraordinària hi ha una interpretació ja ho vaig trobar magnífica deixant disjardent extraordinària estar a casa sola i fantàstica i després i després hi ha una cosa per mi que és molt interessant en temes històrics basats en fer reals és a dir què fem amb aquest tema? el reproduint o el que fem és aprofitar-lo per treure en conseqüències actuals és evident que Polanski porta allò que se'n diu l'aigua, somolino és evident però li agrada el tema i el aprofita per repartir que ella si no ho sé està molt malament però hi ha una altra cosa nosaltres estem vivint a casa nostra estem vivint a casa nostra un Catalunya versus Espanya fa un any teníem aquí l'element independentista proponent un M de sortir al carrer perquè si tots sortim al carrer això no ho aturaran perquè els que ens trobem són els que ens trobem i els que ens trobem són els que ens trobem i la reacció de l'aparell de l'estat que és molt fort com es veu a la pel·lícula també em vaig ajudicialitzar-ho tot i amb això han anul·lat tota la protesta i a més a més estan destrossant això ja veiem que no val lloc etc, etc, etc és una mica també el que es treu de Polanski per què? evidentment hi ha uns status quo que ha arribat un determinat moment no els pots discutir no? no sé si us pots discutir però hi pots meditar tens les de para i a vegades algunes pel·lícules reflecteix que evidentment amb altres pel·lícules com la de Kubrig des de St. E. de Glòria també es veu per sent també s'està reflectint que és l'arbitri dels que deten el poder això és el que fa por perquè en definitiva contra aquest arbítri no pots i aquest arbítri Són cruels i descarnats perquè es collen tres soldats. Ells no els importa res, per les vides de ningú. Exactament. I aleshores la sensació que efectivament això és així, quan s'arriba a determinats estrats, és el que fa que el material sigui terrorífic. A la pel·lícula del Polanski, de fet, quan surt el problema que hi ha una comunicació amb el poder alemany, amb l'ambaixada, de fet troben uns papers i hi ha un analista grefòleg, però quan trien literalment els aldreifus, que és el d'origen jueu, és jueu. Per tant, no solament això, sinó que l'estat com a tal tria ja el camí d'inici. El problema se li planteja, però el camí el tria. Per tant, el tria amb una selecció que la selecció ja és poder. Per tant, en el fons, ell està sentenciat des del principi. Necessitant el que es diu, això en castellà que em diu en un xivo expiatorial. Però el tria, no? Perquè se va sobre el jueu, doncs fa bulló. Sí, perquè ja és un context. En realitat, els oficials el que no volen és remenar el cuit de la qüestió, que és a veure aquests papers, és igual, no? Hi ha un moment... Hi ha un moment que... Busquen qualsevol culpable sense esforçar-se gaire... El fàcil. El fàcil, però amb una direcció. El fàcil, però sempre en direcció. Perquè sempre hi ha nens. No és el mateix. El que deia ara a l'UPR. Perquè, si no, es descobreixen coses... Ells mateixos. A més a més, curiosament... A vegades utilitzen recursos molt elementals. O sigui, ni tan sols de nivell universitari ni de primària. Com ara, per exemple, es veiem aquí a Espanya que un dels Jordis diu, no, tu no pots sortir perquè... No està arrepentit. No tens arrepentiment. Vas dir, ho tornarem a fer. Això és greu. Llavors, està claríssim que estem jutjant els pensaments. És greu, és greu, sí. Molt bé. Aquí queda això. Pel que fa a la pel·lícula del clínic, que també em trec el barret, perquè una persona de 90 anys... tenir l'esperit, la il·lusió, i arribar al final, xapó. Llavors, aquest personatge, en canvi, així està ple tot de dignitats, que s'enfonsen i que van hi venen, perquè el mateix Picard, que és el que el fan, el personatge que descobreix, fortuitament, perquè ell no té cap interès pel tema. No és un home íntegre. Exacte. La diferència és la integritat. És un militar íntegre. D'escola. Però íntegre. Íntegre, clar. Íntegre. Íntegre. Perquè ell no té cap simpatia. No, no, no. Però el que la seva integritat no li permet... És la mentida. És la mentida. La falsetat, la falsetat. Sí, sí, sí. Doncs anava a comentar la del clínic, perquè l'advocat, que finalment el defensa, aquí els grans dos poders, que estan implicats en anar a enfonsar un nano, bueno, el protagonista de la pel·lícula, que és un guàrdia de seguretat, que té aspiracions a arribar a policia, que no hi ha aconseguit arribar, etcètera. De fet, l'advocat que el defensa és l'home que creu amb ell. O sigui, hi ha una... No té res a veure a les dues pel·lícules, però hi ha un tipus de personatge amb una i amb l'altra que busca la veritat, que a la pel·lícula del crinisbo, el periodisme i les grans portades i les grans teles busquen el reclam de la població i el diner, en el fons, perquè es mouen... Això és el seu raó de ser, i la policia utilitza el que sigui, si la línia d'acció li convé i aquell personatge li és un personatge útil en aquell moment. I aquesta forma de combinar-se, dos poders tan potents de la societat americana, o la societat actual nostra, en general, està molt ben vist en aquesta pel·lícula, perquè ell és absolutament el dèbil, absolutament el fàcil de destrossar, de culpar, i llavors surt un advocat que sembla que... No sap si va i bien, però que ell sí que li veu el punt en aquell personatge que li sugereix que pot lluitar per ell. Jo de tota manera, no sé què penseu, del crinisbo... A mi no és santo de mi. A mi també, però jo li reconec que no hi haurà un xapó. Però de la mateixa manera que, per exemple, a la pel·lícula Polanski, podem extrapolar, és a dir, que del cas concret, podem treure conclusions molt elevades... Per què és la història? Per què és la història? I permet reflexionar en torno al poder, i en torno, en definitiva, el que és de vegades el manegament dels temes. Polanski sempre té un cruix. En canvi, el cas de Clinisgut, Clinisgut té un aspecte que és atractiu, que és que sempre parla de l'individu, que és víctima, que tothom el culpa, que d'alguna manera... Totes les seves pel·lícules són això. Un caixa i tira davant i aguanta, no? Però des de milions d'euros, baby. És tan bé. Però són dramas que de vegades són molt punyents, però, curiosament, no sé si que em penseu, però a mi costa extraure, sobretot de les últimes, de les que últimament està fent com el tirador, per exemple, i tal, no pots extraure conclusions molt elevades. És a dir, són històries on es parla d'heroïcitat, on es parla d'estoicisme, on es parla... D'uns valors en què ell creu, eh? De tragèdia interna, el valor de l'home, perquè és un republicà individualista, totalment individualista. No enganya ningú, eh? Però, clar, no s'ha de dir, per tant... Enganya. Tots són dramas, en certa mesura, a curta distància. No em permeten. En el fons? Ell no critica els Estats Units. Com a sistema, no? D'acord, d'acord. Sempre és la cosa més concreta i més a curta distància. I, inclús, et diria, la pel·lícula del Polanski et fa pensar reflexionar, inclús, tornar-te a mirar la història, com va anar exactament. I la pel·lícula del Clinisme et podria fer plorar, però són dues coses que no tenen res a veure. El cine les duen, les dues. El cine promou les dues. Però aquests directors trien totes les diferents. No, indiscutiblement. A veure, que són materials que són interessants de veure. Són estils diversants. No, completament. L'últimament hi ha hagut l'anterior, aquella que es deia, el tren dels nois, aquells que es van llançar sobre el terrorista en el tren... Són enpris de la seva vida. No ho vaig veure. L'Evito tan convocat. Jo vaig veure que no em va agrair aquella xali. Té un tuf. Escolta, és a dir... He fet xito. Té un tuf que de vegades és difícil de digerir. Tu dius que sempre em sap greu. Escolta, si ve del cine et donen el sigel. El sigel era un gran artesany. I tant, però amb pel·lícules molt interessants. I ara, a la feina d'una altra. La dèna... Sí. Però com ja ho sabem... També passa amb John Ford, no? Clar. Per què? Tothom és patriòtic. Estats Units en dona molts d'aquestes. Estats Units. I dels valors. American First. Exacte. El tètic és sobre el mestre. És un altre món. És un altre món. M'agradaria parlar d'alguna pel·lícula. Molt bé, t'escoltem. Aquest matí hi ha una pel·lícula que es diu Reina de Corazones. És una pel·lícula de Nessa, d'una directora de Nessa de 42 anys d'origen d'Egypti. Es diu Mayel Tuki. Aquesta directora ha fet una sèrie i dues pel·lícules més tres, però no ens va arribar a estrenar. Com es diu la pel·lícula? Reina de Corazones. És del 2019. Va fer algo en que creer que es un capítol de una sèrie de televisió dels mateixos que van fer Borgen. Va ser una sèrie que va tenir una sèrie de Nessa. Va fer un altre pel·lícula. L'Ajuntament de Copenhague. El 2015 va fer Long History Short. Una llarga història corta. El 2009 n'hi ha una altra, que per mi és desconeguda. Amb aquest cas concret, i referint-me a aquesta, és una pel·lícula que m'ha semblat molt interessant. Curiosament, partez d'alguna manera d'un llibre tan innocent com és Alicia en el País de les Maravilles, de l'Euscarl. Llavors és curiós perquè el llibre de l'Euscarl és un llibre amb un text en què Alicia diu que divertit seria sortir d'entre la gent que es passeja de cap per avall. Els antipàtics, em penso que són. La pel·lícula aquesta de Reina i Corazones comença també amb unes imatges d'uns arbres frontosos. La camera està dirigida cap a la copa dels arbres i està en cap per avall fins que la camera acaba posant-se a ram de terra a un nivell normalitzat. Per aquí hi ha un punt. El títol, Reina de Corazones, tenim un personatge dins de Alicia en el País de les Maravilles, que és la Reina de Cors o la Reina Roja. I després també hi ha un altre personatge, el sombreré Boig. Amb diferents punts de la pel·lícula, ella, per exemple, hi ha un moment en què la protagonista es mira al mirall com examinant-se i dient, bueno, estàs bé, com interrogant el mirall, dient que aquí una encara està viva, encara està bé, cosa que també la Reina de Cors dins de l'obra de carro també feia. I després hi ha una referència en què hi ha un matrimoni que ella està separat de la primera boda, el primer matrimoni té un fill de 19 anys, que els hi ve cap a ells. Estem dins del cos d'una família burguesa de Al Standing, que viu en una casa de disseny a les afores dins del bosc i al costat d'un llac, i tenen dos filles bessones de 10 anys. Ell també és un físic de categoria que viatja molt perquè va donar conferències a l'estranger, etcètera, i ella és una advocada que té un gabinet d'advocats d'Alto Coppete dins de la ciutat. El fill que té de l'anterior matrimoni, que té 19 anys, ve cap a casa, i el que era una base d'oli, segons ens diuen les imatges de l'inici de la pel·lícula, queda alterat una mica per aquesta presència. El fill, en realitat, ve perquè la ex dona, li diu a ell, mira, jo te l'envio, si vols, te'l quedes aquí, i carregues tu amb ell un temps, perquè jo he carregat 19 anys. I si no el vols, jo el fot, amb una institució, una institució perquè, no, deu ser 17 anys. Perquè té la majoria d'edat, diu a sota, jo fotem una institució, un col·legi d'aquests que estigui internat, i ja està, ja me'n t'ho preocupo, perquè està creant alguns problemes. Bueno, arriba el noi, en principi, la cosa, més o menys, funciona. Sobretot les nenes es diverseixen molt amb ell, com Montxarmà Gran, que probablement el s'hi fa gràcia a Tinder i tal, però la dona comença a experimentar un canvi, no sé si hormonal es podria dir oco, una mica com allò de, bueno, estic cap a les 50 anys i tants, i a veure què passa aquí. Moltes vegades ho veiem amb cinema, amb l'home, que s'enamora de la jove i tal. La madrastra té un sentiment que va més enllà de la pressa i l'estima pel nou vingut, i a partir d'aquí hi ha un desencadenament de circumstàncies que és el núcle interessant de la pel·lícula, perquè, a més a més, hi ha uns gis de guió molt forts, molt condondents, perquè no sé si val la pena de desvellar. A veure, d'entrada, recomano a tothom aquesta pel·lícula. És una pel·lícula adulta, per adults, i d'un contingut que fa pensar, perquè fa pensar sobre una mica els sentiments personals de l'individu, amb aquest cas de la dona, un individu adult, un individu cult, però un individu que està també amb una dualitat. Podríem dir que té una mica com una forma de comportament bipolar, en el que per una banda hi ha la família, la sacrosanta família, que s'ha de mantindre amb aparences, perquè allà ells tenen relació amb l'altra societat de la ciutat, llavors s'ha de mantindre com sigui. Però per una altra banda, no descarta, en el moment en què el marit està, per exemple, un cap de setmana fent unes conferències a l'estranger, doncs no descarta l'etansament amb el fill del matrimoni del seu marit. I això és el que creu una tensió interna dintre de la pel·lícula, però també amb l'espectador li dona la oportunitat de veure aquesta ambivalència, que és una mica el que la directora ha buscat com a referència amb la suposada inocència malèfica del llibre de l'Euscarro. Segurament també, no sé, a mi no l'he vista i ara estava mirant aquí la temàtica que tocaves d'explicar, però posada al moment actual, diria que és una proposta amb el món masculí ja s'ha adonat moltes vegades i amb el món femení s'ha adonat menys cops. I, per tant, és una proposta paral·lela a 50.000 històries amb el món masculí d'aquesta mateixa situació. És molt interessant també, perquè, a més a més, la pel·lícula que deixa la dona, la protagonista, en una posició davant del públic, és que la teca és jutjar difícil, perquè difícilment la pot absorbre el seu comportament. I, en canvi, és una directora la que fa aquesta situació. Segur que només podria ser una directora. Però, a la vegada, crea també aquelles reserves mentals de dir, bueno, a veure, estudiem això, agafem-ho amb tranquil·litat. I que cadascú, jo crec que és de aquelles vegades, que allò que es diu, moltes vegades, com un latiguello, que cada uno tomi les apreciacions... Fes-hi les seves conclusions. Sí, les seves conclusions. Jo crec que, en aquesta pel·lícula, si hi ha un sol títol a fer, és que cadascú l'agafi per allà on cregui convenient. Molt bé, doncs així ens la mirarem. És un material... Sí, un material interessant, interessant. Estèticament, també, és d'una factura impecable. Sí. La interpretació de la protagonista, que es diu Trine Dierholm, és d'aquelles que hi ha un recital. Que no les coneixem. Perquè hi ha tot un baby de registres. I tots estan dominats. I a veure, amb algunes escenes molt agoserades, que no solen veure en Cine, i ho deixo aquí. Per això ja he dit abans, que és una pel·lícula adulta i per adults. Molt bé, doncs ens la mirarem. Molt bé. Interessant, interessant. La recomano. Sí, sí. Algo més tens per sugerir-nos o...? Sí, mira, n'hi ha una, que se n'està parlant molt ara, perquè sembla que li volen donar com l'entrada del 2020 espanyola d'una gran pel·lícula, que pot ser, se n'ha pogut parlar tot l'any. Es tracta d'Adu. Ah, sí, sí, sí. Bueno, Adu és una pel·lícula... Està cartellera, està circuit. Sabeu què és de Salvador Calvo? Sí, sí, no ho he vist. Jo tampoc l'he vist, però... Jo tampoc puc opinar, però... A mi em va semblar una pel·lícula. És una pel·lícula que està basada en 3 fets, divergents, que confloeixen, o una mica allò que aquelles trampes de jo, que jo si vull acabar fent confluir, acabo fent confluir, no? I per mi aquest és el problema de la pel·lícula. És a dir, la pel·lícula té una història, que és la d'Adu. Adu és un nen de 6 anys, que m'heronès, que amb 10 minuts de pel·lícula hi ha l'imatge en la mare, se li mor la germana, i ell queda enbarrancat per Mauritania, cap camí d'Espanya. És la història dels africans, de tota la banda. Els subsegarians que intenten arribar a Europa. Aquesta història, per si sola, per mi, és suficientment potent. I la pel·lícula està molt ben feta. Una cosa no és l'altra. Si alguna cosa li ve, que és allò que el Galtes es diu, està jugant al poc i li diu, tengo un exceso de juego, aquí diria que hi ha un excés d'informació. Realment s'ha de metre que el cinema espanyol està fent un material interessant. S'ha de metre. Escolta, està molt ben feta, però aquesta és la història que per mi és la que hauria de ser la pel·lícula, i a més, porta el títol. Però pot dir que pel director... 3 històries és l'Holeta. Mira, Carme, és que el tema està... La següent història és, clar, hi ha unes imatges boníssimes, i una sequència que deu durar uns dos minuts, colpidora, que és una arribada d'immigrants via Maramelilla, pujada cap a les tanques aquelles que hi ha, metàlics, que hi ha una de seguretat, i una altra, i 3 guardies civils allà que han controlat tot allò, que és una marea humana. Bueno, d'aquí, d'aquí hi ha la conseqüència, la conseqüència amb el rifirrafe, que és mort d'un immigrant, i això genera un judici. I aquí tenim la defensora de l'immigrant, i dels 13 humans, i la defensora de la guardia civil, el cuerpo, que només faltaria amb tot el que fan, perquè a Espanya, tal, i l'absolució naturalment dels guardies civils. Però les dubtes, d'un dels 3 guardies civils, que pensa que a la millor no estem fent tot el que hauríem de fer, i jo no sé si en realitat tu el vas amb penya o no, perquè ell que hi hagués... O sigui, el guardia civil, bueno, també. Imagina't tu si això no és una altra pel·lícula. Sí, sí, sí. I després tenim una altra, que és l'Anna Castillo, que és la filla. És la de l'Olivo. La nena de l'Olivo, bueno, que s'ha fet l'immigrant. Bueno, i altra, sí. És una actriu joveneta, segur que ha començat TV3 amb el programa infantil. Sí, sí, sí. Però jo la recordava de l'Olivo, jo. I... Va, té intervencions interessants a Oro, per exemple. Ah, sí. Sí, sí. Sí, després... No sé què, en casa d'una madre. Ah. Te recordes aquella... Vuelta... A la casa d'una madre. Sí, ara mateix el títol... O l'habitación de casa de la madre o algo así. Bueno, i clar... En fi, ella és la filla... Viaja el quarto de una madre. Viaja el quarto de una madre, molt bé, gràcies. Sí, aquesta va tindre un cert pronunciament l'any passat. Ah, sí, viaja el quarto de una... Doncs, ella... Oro, clar. Ella és la filla de Luis Tossar, i Luis Tossar és un home, segons ens entarem amb els títols que ens donen dins de la pel·lícula, que és un defraudador d'Isenda, que surt de la... s'escap de la justícia espanyola i s'en va cap a Camerún i allà munt de com una espècie de ONG, per la defensa de l'aniquilació de... d'elefants per obtenir el tràfic que hi ha, encara, d'Higurri, no? Bueno, la nena arriba allà, exactament, ella no suporta el seu pare. No li interessa per res africani, conèixer aquella cultura, ni res, però arriba allà. No sé si és que la mare li dona una petada, això no queda clar, però arriba allà. Llavors, estan tot el rato picats a la fi que hi haurà un retrobament. És claríssimament una altra història. Una altra pel·lícula, sí. Ara, que el paper impecable, que fa tot el rato, i fins i tot un moment en què surt, no res, 5 minuts, la Nora Naves, que fa d'Infermera també, que està ajudant... Molt bonic triu, també. El seu moment, la pel·lícula és que haut de tot per ser una gran pel·lícula, però jo crec que l'accés de guió li fa mal, des del meu punt de vista. És una pel·lícula que la recomano, perquè és una pel·lícula interessant de veure, i està molt ben feta, també. Hi ha més a més compte, en moments extraordinàriament de culpidos. O sigui, l'audicéa d'aquell pobre nen és un paradigma d'aquests millons, perquè al final les donen dades, i parlen de, amb els uns trims anys, 75 milions, de desplaçaments, dels refugiats, vull dir que és terrible, i d'ells la meitat són infants. Això fa posar la pell d'aquella nena. Però això dic... El món és apocalíptic. Sí, efectivament. Ho estan sempre. Tens raó, l'Ignasi, que les pel·lícules espanyoles, últimament d'Eunidol, que és el dret Salvador Calvo, doncs veurem, no? Hi ha molt de realitzadors, però que evidentment acompanyat d'homes de gent superconsolidada, com l'Almodó Bernouge. Jo no soc gens nimical modovorià, i haig de m'admetre que Dolor i Glòria... No, jo tampoc, però a Dolor i Glòria no he reconciliat amb ells. I tracta uns temes... Em sembla una obertura de... Tracta uns temes que a mi, moltes vegades, però una pel·lícula està... Sí, clar. Ben reflectida. Ho has de dir, clar. Ja estima que em sembla que els Òscars parassitos... Li farà. Sí. I en el Goya, per exemple, Dolor i Glòria és una gran diosa pel·lícula, si vols, però només que són dutot. I els Goyes Menors la de Mentre's Dure i la Guerra, que trobo que és una altra pel·lícula imbèndia, s'han portat els Goyes... Reciduals. Reciduals i menors. Això tampoc és just. Jo ho diu als premis. De veritat. El que passa és que fan parlar de cine. Sí, fan parlar de cine, i sobretot fan rodar la indústria i tot el que tu vulguis. Però és clar, comences a analitzar qui premien i a qui no. Això és evident. És clar, les coses són molt difícils de mesurar. Sí, evidentment. Es pot percebre que realment hi ha una solidesa, una honestedat o una potència amb l'obra feta. Però clar, és clar. Si per mi és tant amb un i amb una altra el deixes només amb les escorrialles, em sembla alguna cosa fresca. Però després també hi ha el 2019 ja, que Arda, que és una gran pel·lícula. Sí, no l'he vista. Sí, sí, jo ja tinc en compte. Però també hi ha la pel·lícula del Paco Cabeza, la de Dios, i també és un producte sòlid, potent. Deixem-nos que posem a la teva presentació. Molt bé. Escoltem. A partir del 1917, que és una pel·lícula d'alçament, és que això ja ho hem dit. Exactament. No m'ho ha bastant donat els plans de sequència, per cert. M'ha suscitat i ja l'escriure sobre la pel·lícula, m'ha suscitat una reflexió sobre una cosa tan cinemàtica, tan pròpia del cinema, com és la càmera de moviment. Jo m'atreviria a dir i a risc que algú se'n menji, però és evident que el muntatge és una eina extraordinària del cinema i és el que dona segurament vida i dona trempera a tots els materials que valen la pena. Però, si hi ha alguna cosa extraordinàriament cinematogràfica, és justament la càmera continua, la càmera de moviment. Això és el cinema. Això és el que... Evidentment, en 1917, el que està fent és això, encara que sigui fals, perquè ens falseja dues coses. Ens barreja com un temps real d'uns temps cinematogràfic, però ell ens fa cura perquè, de fet, passen 24 hores, però, en canvi, amb dues hores, és com si passin 24 hores i, a més a més, tot és continu. Aquí hi ha alguna cosa que no acabes de fer. Sí, sembla que se n'hagin anat a esmorzar una estona. És una gran trampa. Evidentment és una pel·lícula que és una gran trampa. Però tens raó de que... És una enorme trampa, jo me'n diria. És raó de que la idea de la càmera moviment i és la idea de l'observador. És l'ull. La càmera és l'ull. I l'ull és el cinema. El cinema és l'ull. És la pretensió eterna d'estar dintre d'un lloc que tu no existeixes, però la història sí. Una de les coses... Quan estudiava art, sempre es parlava que el cinema, probablement, és l'eina que més és capaç de reflectir l'art en tota la seva potència, a nivell, per exemple, de visitar l'interior d'una esglècia o d'un edifici o una estàtua. Perquè evidentment una estàtua no tens prou a veure-la frontalment. Necessites donar la volta. Al cinema... Et permet això. Esclar que és limitat, perquè sempre és en funció del punt de vista on col·loques la càmera. Però en tot cas, jo m'atreviria a dir que és una de la càmera moviment, és una de les coses més cinemàtiques que podem imaginar, i és una de les possibilitats del llenguatge cinematogràfic més potent, m'atreviria a dir. S'hauràs dit això, evidentment, hi ha diversos aspectes a considerar. Les pel·lícules que pretén ser un pla sequència sense algunes d'elles ho són. De fet, jo ara estic pensant en Mike Figgis, Time Code, que és una pel·lícula, una pel·lícula d'aventatges, que controlesen el final en una. És temps real i tenc cinematogràfic real. Un exercici absolutament impressionant que no entenc com no s'ha valorat prou. És una pel·lícula extraordinària, d'imponent, però que, clar, que també exigeix un esforç per part de l'espectador particular. I del 2000. És una pel·lícula que ja té el seu recorregut. Lamentablement, per nosaltres, ja té un recorregut. Sí. Tenim que estar aquí el 2020 dient. Quina pena. A tot cas, el primer que ens ve és el pla segon, com a element de moviment inicial, el pla següència no hi ha dubte, que és el que tots podem entendre primerament, que és el fet de la càmera rodant una escena, la càmera es mou, els actors es mouen, la càmera va movent-se en funció de la dramaturgia, i, en conseqüència, la càmera aconsegueix absorbir-nos, perquè amb un pla següència moltes vegades, i quan està ben fet, és això, no en som ni conscients de l'exercici que està fent la càmera en relació amb els actors. I ara, per parlar d'algú relativament proper a les terres catalanes, terres catalanes de països catalans, parlo d'en Berlanga, que tot i que era castellano parlant, evidentment era dels mestres dels pla següència, és a dir, l'escopeta nacional, per exemple, bueno, hi ha moments... La pel·lícula pot anar de conyeta o no, va de conyeta, evidentment, i, a més, és vitriòlica en tot el sentit, però si hi ha alguna cosa impressionant en aquella pel·lícula, si tu aquesta com podries visitar altres, perquè de fer d'en Berlanga era un enamorat del pla següència, hi ha exercicis de moviment dins de la casa amb el desplegament dels actors que són absolutament magistrats. És llenguatge cinematogràfic. És llenguatge cinematogràfic, sempre. Amb pura essència. I ara penso també amb Robert Alman, Ghost for Part, que, per exemple, és una pel·lícula... Bé, senzillament són pel·lícules per caure... Però abans, quan comentaves el de la figura d'una escultura, per exemple, m'ha vingut a la memòria l'Arca Rusa. Aquí volia arribar més tard, perquè t'avances, diguem-ne, perquè... No, perquè amb l'Arca Rusa, que jo l'he vist varias vegades, perquè la tinc, la sensació que tinc és aquesta que has dit tu. O sigui, allà poden sortir 2.000 persones amb 90 minuts, que allò és un pla de sequència. L'Arca Rusa és senzillament... És hipnòtica. Una imbèndia sobrevestre. Està tots punts de vista. És una imbèndia sobrevestre. És una de les grans pel·lícules, m'atreveria a dir, del segle, del segle mi, clar, perquè em sembla que ja és de finals, no? Per altra banda. Però és una de les enormes. Nosaltres, que ja porten uns anys amb l'ofici, el del pla de sequència, igual que t'ho ha citat a Berlanga, jo, pensant en què vindries i parlaríem d'això, he estat pensant, escolta, té Òngel o Boulos, té plano de sequència de 10 o 12 minuts, impressionants. La mirada d'Ulisses, per exemple. I Miklos Janssó. Sí, home, home, home. Miklos Janssó era el paradigma. El cor del tirà, per exemple, el cor del tirà és l'exercici absolutament... No, no. És dels enormes. Los desesperados. Però que també el tenen molt oblidats. Està completament oblidat. I els desesperados mateixos. I, a més, Janssó s'atrevia a filmar en escop, en pantalla... Sí, sí, sí. En pantalla, no sé si rodàvem 70 mil·límetres o amb 35 anamòrfics, però sí que ho aconseguiria, la pantalla era... Widescreen. I fent uns moviments junts d'explegaments, i hi ha coses que entren i altres que surten. Tot té un sentit. Tremendo, tremendo. Sí, senyor, completament. El barret, perquè realment és un dels nens. Parlar de les següències magnífics, el de Patch of Evil, o sigui, el de Set de Mal, com a arranca, que a mi m'agradaria esbatar robinalment de nou amb una pel·lícula que es deia El Juego de Hollywood, que al principi de la pel·lícula hi ha un director que està buscant algú que l'ha de contractar, o aquell vol que el contracti, i la pel·lícula comença amb una pla-sequència i arriba un moment que entra dins del despatx del productor i li diu, se'n recorda vostè de Set de Mal, d'Orson Welles, aquell traveling tan immens, i el traveling, aquell pla-sequència tan immens, i la pla-sequència, i la pel·lícula arranca amb aquesta escena, el pla-sequència que està fent robinalment és més bèstia, encara és més bèstia que el de Set de Mal, i ja estic... Reconeix implicitament un homenatge al mestre. Un homenatge, però ell n'està superant, perquè... T'ha fet utilitzar per fer l'homenatge. El pla-sequència de arranc del Juego de Hollywood és iméns, és extremament... En aquest sentit hi ha una anècdota molt bona, perquè l'Orson Welles li pregunta, escolti, vostè com s'ho va fer per fer aquest pla-sequència de arranc de Set de Mal? És una cosa extraordinària, i l'Orson Welles és que era mirar el periodista i li diu, ah, no, no, això no t'he canviat, si hi ha un senyor de Hollywood, que l'únic que fan és pensar en això. Amb com s'han de fer els pla-sequències, no? Bé... Aleshores, esclar, podríem citar la soga, perquè també m'agradaria citar-la després, perquè la soga, evidentment, són 7 o 8 pla-sequències... La soga? És una altra pel·lícula de Cinefil, que el públic en general... Bueno, a més a més aquí, va tindre una estrena molt atormentada, també. El seu moment? Sí, el seu moment. Bé, la soga... Per què? Per el tema polític. Després dels anys 80, Híkot va... rescatar, perquè havien quedat... els anys, havien quedat oblidades, Bèrtigo, Pedro Felipe Sojarri, la ventana indiscreta, que també... És una altra. També té, parlant de moviments de càmera, la càmera subjectiva, que és l'altra partat, en què, evidentment, podem recordar la famosa pel·lícula de la mujer en el lago. La dama del lago, sí. De Robert Montgomery. Lady in the Lake, del Robert Montgomery. Que és increïble, perquè aquí també es barreja un altre element. Clar, no tenim gaire temps per desenvolupar, no? Que és la qüestió de la pressió del món digital. Perquè el món digital, evidentment, ha favorit molt, justament, el moviment trucolent de la càmera. No hi ha dubte que Mendès, en 1917, evidentment, està utilitzant la última càmera digital de reflex ultrallogera, que els hi permetia, estar... Agafant la càmera a penjar-la en un dron, sense que es noti, perquè hi ha un moment que el dron, hi ha un dron que, evidentment, filma quan el suport cau per la... la caiguda d'aigua, no? Però... O sigui, en realitat, el món digital està accelerat, aquest procés. Jo diria que la càmera és molt moltíssima actualment, perquè, clar, es pot fer trampa. El gran mèrit de 1917 és que, evidentment, no és un únic pla de sequència ni borratxos, però... el... el montador. El empalme. Com empalmar un pla sense que es no digui que sembla que es continuï. Evidentment, això només es permet. Amb un gran montador, però, evidentment, amb una tecnologia digital, que era un altre moment, hauria estat impossible, no? Jo ho dic perquè la Lady in the Lake, la dama del Lago, evidentment té un mèrit... és una pel·lícula en 40, té un mèrit enorme, perquè és càmera subjectiva i que pràcticament són pla de sequència. Perquè és el personatge, la càmera són els úits del personatge, és Marrou, no? Sí, i tant, i tant. Que va parlant i va actuant, i de vegades es veu ell reflectit en els miralls, quan es mira molt bé, ell ja apareix. Hi ha un seguit d'abilitats molt importants, però, evidentment, l'esforça s'enorma, pensem en les càmeres de l'època de l'any 40 que eren passades. I que aconseguir fer aquesta pel·lícula en el seu moment és absolutament un prodigy. Aquest tipus de cine, aquest tipus de pel·lícula, sí que és d'aquelles que deiem que fan avançar el cinema. Absolutament. Obre un camí, que després els segueixen amb més o menys fortuna, però els segueixen molts. Això, fins a saltar, ja, en el món digital, que també es pretén un pla següent, que evidentment tampoc és, però aquell disparat que es va veure a Sitges del Rosquet, el Ilya Nexhuler, que és com un deixeble del Timur Beckman-Benthoff, que també és un altre sonat, el de Guardianis de la Noig, i de parides d'aquestes. Bueno, també és el director de la nova pel·lícula de Ben Hart, que també deixa la cor a nivell visual. No, em referia a Hardcore Henry, que és una pel·lícula rodada amb estanments, o sigui, gent especialitzada en fesals, i amb go-pros. És una pel·lícula rodada amb go-pros, suposo que amb algun tipus d'estabilitzadors, perquè en l'època aquesta rodada no hi havia d'estabilitzadors que les go-pros tenen ara. Però, realment, que des del punt de vista visual, la pel·lícula, argumentalment, és un disbarat, un home que és un cyborg, l'han matat, però ressuscita, és com RoboCop, es agafa una mica el teu RoboCop, i es intenta venjar-se dels que li el van matar. Escolta una cosa, tu, amb l'experiència que tens i la quantitat de cine que has vist, per exemple, alumnes de l'escac o de la Pompeu, amb les seves primeres pel·lícules, concretament, per exemple, la filla d'algú, n'hi ha altres, no fan un abús d'aquesta càmera al cladell i tira, i tira, i tira. S'ha de saber fer-hi bé. Mendes ho fa bé. Clar. Demendes... Aquestes també n'apenderan, eh? Sí. Demendes, a mi m'agradaria esmentar el pla sequència inicial del... com es deia, espectrum, o espectra del... El pla sequència inicial, que evidentment també hi ha cosa digital de vermells, no és absolutament palpable, però és del punt de vista de rang de pel·lícula et clava directament a la cadira. Aquestes pel·lícules, per ells, han de ser un exercici tècnic fabulós. Absolutament. Clar, el que tu es mentes no et falta raó. Perquè jo crec que és una mica el problema d'alguns cineastes que confonen la tècnica com l'objectiu de la pel·lícula. És a dir... Que no tenen res a dir. Pràcticament l'argument... Abans parlàvem d'en Ballona, i ara ens afusejaran a tots dos, perquè, clar, Ballona fa unes pel·lícules que ha de posar la factura de les seves pel·lícules. Ningú, jo crec, té nassos ni d'objectar-ho. Són pel·lícules impecables. Però, clar, la pregunta és, avancem amb les seves pel·lícules? Argumentalment, parlant, a nivell de continguts, o són les repeticions d'esquemes que ja hem vist 300.000 vegades en d'altres pel·lícules? Aquest és el temps. I, aleshores, és clar, quan resulta que l'especte tècnic passa per sobre del continguts... Saps què passa? Saps què passa? Aquest tipus de directors... Absolutament. Els embriaga el tecnicisme, eh? Sí. És una il·lusió, és una lloguina constant, és una lloguina constant i nova. El más difícil... Saps de Ballona? No, jo dic que... Ja té una experiència discutible, però és com si... és com formés en un tipus de continguts standard, no? No. No. Jo crec que ella està amb una dinàmica de dir, bueno, si tu anaves d'una popularitat mundial. Sí, sí, no, en discutim. Va buscar una acceptació com el nom Spielberg amb el seu dia. Exacte, exacte. Sí, efectivament, per exemple, Spielberg sí que trenca. I és un home que en determinats moments fa impacte, eh? No diria que evidentment totes les seves pel·lícules fa un home que impacta, no? Ho haurem d'anar acabant. Ens hem quedat sense fer una reflexió sobre les pel·lícules que són autèntics per la insegüència, les que no són... L'arca russa que tu has esmentat, que és una pel·lícula que, literalment, em fascina, és una pel·lícula fascina. Però la pregunta, per què passa per ser una pel·lícula autènticament de pla sequència autèntic, o sigui, de one-shots, tota la pel·lícula de la base és una pla sequència. Jo tinc els meus dubtes, sincerament, perquè és que tu t'imagines, o sigui, aquesta pel·lícula comença poc a poc i acaba amb una quantitat de gent amb els salons del final. Sí, sí. 2.500 persones. Tu t'imagines que falla alguna cosa en aquest pla, que hem de començar des del principi de nou. Jo no m'ho crec, sincerament, no? Jo crec que hi ha alguna cosa que passes que no té la digitalització que utilitzen mentes per a 1.2117 ni molt veig, no? Però jo crec que no és un one-shot, que et diuen. La següència volia citar Utopia 22 de Julio. Té la pobra, seeds, bons voltes a fa executiveTec de l'o 영화.