Cinema sense condicions del 18/2/2020

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Avui dimarts, com sempre, a les 8 puntualment aquí estem, per per valvos de cinema, cinema sense condicions, també com sempre, disposats a parlar del que hem vist, del que ens ha agradat, del que no ens ha agradat, però tampoc ens ha sabut veure-ho, de que ens ha sabut perdre'ns-ho, de tot el que ens en el nostre entorn és cinema. Bona nit a tothom! Bona nit! Bé, per mangó! No, bona nit a tots! Bona nit, Andrea! Bona nit! Aquí estem tots disposats a fer un dimarts, parlar de cinema. Jo començaré parlant d'una pel·lícula que he vist, que és Jojo Ràbit. És una pel·lícula... una pel·lícula menor, és una pel·lícula americana, és una pel·lícula... menor, és una pel·lícula... quasi un conte, potser diria un conte, un conte interessant, un conte intel·ligent, i el director, curiosament, em va sorprendre que el director és Taika Waititi. Això sí que em va sorprendre, perquè és neusalandès, nascut a Wellington, que és la capitat de Neusalanda. Neusalanda són dos illes, i la il·la del nord, el sur de la il·la del nord, quan estàs a punt de travessar la il·la del sur, hi ha Wellington, és una ciutat molt, molt bonica, nove salanda és molt bonic, i Wellington m'ha sorprès que tingui cine autòquic... Bé, cine americà, tot s'ha de dir, però aquest director, Taika Waititi, és neusalandès i és aborigen, en tot cas és la fotografia i segurament és una... Sí, perquè es diu Coen també. Jo vull dir Coen Waititi, o Waititi Coen, o sigui, Coen, ja es veu que no és un nom neusalandès aborigen. Exacte, perquè és una pel·lícula sobre Hitler. Per tant, quan hi vaig veure que es deia Coen, vaig dir, hombre, això sí que no ho tinc llegit, però que ell també usa aquest cognom, perquè deu tenir els dos cognoms, o deu ser fill d'una parella americana o anglès, o d'una americana. O sigui, poden ser americans, d'origen ebreu, o Coen. I Waititi és d'origen neusalandès, i ell té una barreja d'especte neusalandès. I és un defensor dels drets dels aborigen. La veritat és que els aborigen a Neusalanda, finalment, els han tractat com... els han protegit d'aquella manera que també ha passat a Austràlia, això. Els protegeixen, en el fons, a agrupar-los i infravalorar-los, i col·locar-los amb getos. Amb el qual una mica els han fet malbé. Jo vaig visitar Neusalanda fa molts anys, però la meva sensació era que aquesta manera de tractar els aborigen és una manera poca quan hem, que acaba desnivellant. Llavors, és curiós, perquè sí que m'he mirat, i aquest director, ell va rebre... Tenia 6 nominacions. Tot i així és una pel·lícula que estava nominada. A millor pel·lícula, a millor actiu de repartiment, a millor disseny de producció, a millor muntatge i a millor disseny de bustuari. És a dir, les coses, tot moltes d'elles les havia fetes molt ben fetes. I quan va recollir l'Òscar que va rebre... A millor que jo he adaptat, que aquest va ser l'Òscar, no només nominat, sinó que va rebre l'Òscar, va dir que ho dedicava a tots els nens indígenes del món que vulguin fer art i ballar i escriure històries, i va afegir... Som els narradors d'històries originals, i ho fem des d'aquí. És a dir, que el món de les històries que pot originar des d'un aborigen que ha bascut la Terra d'una manera diferent dels que han arribat posteriorment, té un valor afegit que no cal despreure mai i que ell, de fet, posa al tapet el dia que li van donar a l'Òscar. Em va semblar un director interessant. De què va la pel·lícula? La pel·lícula, ja us he dit que és un conte, és un conte que explica... que és un conte entre Àsid i Marc, perquè ell diu un moment com les pel·lícules del Xàpling. Quan un ha viscut horror i duresa a la vida, el riure del món, quan es creu un món del que un es permet riure, transmet aquella manera que li permet allunyar la tristesa o la duresa que ha viscut. Per tant, quan es fa humor d'una duresa com es pot ser una guerra, és una manera d'allunyar un patiment. La línia, en aquests casos, és molt fina i s'ha d'anar molt en compte, perquè es pot caure fàcilment amb la caricatura. Aquesta és una pel·lícula que no pot ser un lúbitx, no pot ser un tovi o no et tovi, perquè això té una grandíssima categoria que aquesta no l'ha arribat a tenir. Però està prop de la vida es vella, està prop. Sí, a mi la temàtica me l'ha recordat. Està prop de la vida es vella del Banyuñe, que la història és un nen que té 10 anys, que viu a l'Alemanya nazi, i que és aquest, el Jojo Ràbit, Jojo Conil, que surt a la història perquè es diu així, però no cal insistir-hi, i que és un nen solet, que viu amb la seva mare, i que pertanya a les joventuts hilarianes. De fet, un senador, posteriorment, que pertanya a les joventuts hilarianes, perquè és una protecció dins d'aquest món, perquè potser rep una duresa amb el seu funcionament, de la qual la pel·lícula constantment en fa riota, però amb ella està en certa manera protegit, i la història és per què necessita aquesta protecció. La mare és la Scarlett Johansson, que va estar nominada a actriu secundari per aquesta pel·lícula, i ho fa molt bé, i és la història d'aquest nen que idealitza el Hitler, i el seu pare no hi és, no vull fer spoiler per què, però el seu pare no hi és, i llavors ell s'inventa o es crea un personatge que l'acompanya constantment, que és el Hitler, que el fa justament, el actor que el fa és... Un amic molt perillós. Exacte! El actor que el fa és el Teika Waititi, ell mateix fa el actor, que ho fa molt bé, fa un personatge, clar, és un personatge per riure-te'n, però té un ideó el que li treuen, allà, eh? I llavors aquest nen, que viu les joventuts hilarianes, des de la dignitat i la pàtria i tot aquest tipus de món, descobreix que hi ha amagada a les golfes de casa seva una jove, una nena, una noia, una adolescent jove, aquesta és la història, que ell, com que són tan dolents, els joves i només se'ls pot matar, com ell està sent educat en aquest tipus de criteri, llavors es desenvolupa una situació que acaba coneixent aquest nen amb tota la pel·lícula de fet es fa gran, és fet es fa gran, es fa van el sentit de adolescent i que canvia d'òptica al món amb la tendresa que li significa veure aquella noia amb unes altres ulls, i està ben fet, al canvi, aquest. És una pel·lícula, curiosament, molt lluminosa, plena de color, plena de desastres, però plena de color perquè és des del nen, i des del nen la seva hòptica és lluminosa. Després hi ha una amiguet d'ell, que és una troballa com a actor, que és un engordit amb ulleres, però ho fas extraordinàriament bé, no sé on els ha trobat, però ho fan molt bé. Home, tu ho has dit abans, del fet d'obtindre 6 nominacions, vol dir que té uns valors. El que passa és que sobre aquest tema, per exemple, tenim el gran dictador, que és una obra mestra indiscutible... Molt lluny, de gran dictador, molt lluny. És més superficial, aquesta. Hi ha la de l'Obiig, que també... No, això és una cosa. Jo no sé si els que ens estan ojent... El gran dictador, tothom, sempre en saben més del Charles Chaplin, però un pregunta sobre l'Obiig en saben menys, clar que és molt antiga, però si les pot trobar quan se vol van, és una pel·lícula que s'ha de veure, és de l'època de la invasió a Polònia, d'un grup de teatre, que mongen allà una història extraordinàriament àbil. Molt, molt, molt. Jo recomanaria a tothom que li caigues les mans per la raó, que una tarda no sap què fer i busca. Tu visc seguríssim que s'ho passa bé. Que no es pensin que aniran a veure si n'és ranci. No, no, no. L'actual com és actual el gran dictador. Dos pel·lícules molt recomanables arreu de l'estrena d'aquesta. Sí, me l'has suggerit, perquè tampoc n'hi ha tantes. L'altra que has dit és la vida és vella, i jo feigiria també perquè té una certa similitud el tambor de hojalata. Ah, sí, clar. Que també és una gran pel·lícula. Sí, sí, sí. I el Pijama Ralles potser també seria... Bueno, algunes em vas trobant si les vas pensar. Sí, sí, sí. Sí, però de diferent entitat, eh? Ja són diferents. Sí, les dos, de Xaplen i Lúvic, estan a una gran distància. Aquest així un vol veure sobre aquest tema obres d'art, obres importants, aquestes dos segur que ens són. Ara, a la cartellera d'aquest moment, a la gasola, hi ha aquesta, que és una pel·lícula que es veu molt bé, i que jo entenc que es veu bé, perquè està ben feta i té gràcia. Sí, molt bé, i tu què has vist? Molt bé. Jo he vist una sèrie de pel·lícules aquí, i tenim les estrenes, que no paren, no? I dintre d'aquestes estrenes, com tu sempre dius cada dia al principi, les coses que ens agraden i les que no ens agraden tant, i les que no ens agraden gens, com la vida, com la vella. Llavors, si parlem de les darreres, hi ha un parell, per exemple, 3, que no me n'han agradat massa. Una d'elles és un típic thriller de lladres i policies, sobretot policies i policies bons i dolents. De quin país és? És americana, del 2019. Manjaten sin salida, es diu. Bé, la droga, la policia, i el poli bueno, que a més a més és negre, és de Brian Kirk, deu durar aproximadamente dues hores, i el més bo que té la pel·lícula per mi, a veure la pel·lícula, distreu, no té cap complicació. La pots veure menjant crispetes, fumant, bebent, i no perdràs el fil. No hi ha problema. El que té per mi més interessant és que el senyor Brian Kirk s'ha de fer cine, s'ha de posar a la càmera, i llavors la tècnica dels americans, la mitjana de tot l'equip tècnic, ja és alta. Llavors és un producte, en aquest sentit, tècnicament molt ben resol. Però està al servei de res, una història molt fluixa. Però ben organitzada i ben creïble. Sí, sí. Ells en saben. No hi ha cap sorpresa, tot és previsible, i passa tot segons el que tu creus que passarà, perquè no pots donar una història d'aquest tipus. Ara venim cap a Espanya, en trobem una, que la vaig veure abans dins, que l'estrenen aquest divendres, que es diu El Plan. El Plan és una pel·lícula feta per Polo Menárguez. El coneixem, aquest director? És un director que ha estat fent documentals, i en sàmig aquesta és la seva opera prima. Llavors ha volgut començar amb una peça tipus intimista, tres actors situats en un pis. Ells són gent entre 50 i 60 anys, provenen d'acomiadaments del treball, una empresa gran on treballaven, sembla que estan planificant una acció contundent contra l'empresa o contra la situació que tenen les persones d'una determinada edat, quan s'ha quedat sense feina, no sabem exactament què és el pis d'un d'ells. Llavors han quedat tots tres el pis d'un d'ells, i des de allà han de sortir amb les seves una bossa cadun, o una motxilla, i anar a fer, no sé què, el plan que tenien prèvies. Si es diu el plan. Però, curiosament, aquesta és l'excusa, en realitat el que assistim és que fins i tot les persones, en aquesta situació una mica complicada, cadun té una problemàtica interna que es posa de manifest, d'una manera senzilla i natural. I quins són els actors? El coneixem? Sí, l'Anton de la Torre. Ell és molt bo. El Raül Arrevaló, que també ens fa com els seus papers de sempre, i l'altre no recorda el nom. Un d'ells està casat i té dos fills, i arriba 5 minuts tard a la trobada, l'altre és solter, però té una mica d'addicció al porro i tot això, i aquest arriba 25 minuts tard perquè, a més a més, se li espalll el cotxe, mentre estan els altres dos parlant i esperant-lo. I aquesta casa, que és de la Torre, doncs... Que és l'organitzador. Sí, en principi està casat amb la seva dona, i, a raó de la trobada, la pel·lícula de l'última 79 minuts, és una pel·lícula curta. Sorprenentment curta, perquè ara que fan aquestes pel·lícules... I cosa que es d'agrair, perquè n'hi ha suficient per... Tot el que tu passa, tot l'estona passa, no? Bueno, si ells ho fan bé, encara. Sí, sí, a veure, és una pel·lícula pel lluïment actual i també pel lluïment del guió, del guionista. Per sorprendre't. Sí, llavors, ho aconsegueix? Bueno, no ho facis spoiler, però digue'm si et sorprèn. Sí, sorprèn, i esclar, la sorpresa més grossa ve al final. Ja m'ho penso. És molt grossa. La pel·lícula, si tenim en compte el que he explicat, sembla una pel·lícula molt interessant i ja està bona i tal. En realitat, a mi no em va semblar això. Va semblar una pel·lícula d'això, de guionista, ben feta. I els actors són bons per a teus. Ben interpretada pel lluïment d'ells, i ho fan. Però, a veure, al final, l'encefalograma és bastant plan. O sigui, no ens animem massa, però tampoc la desbancaria. Si tenim en compte el cinema que veiem espanyol, les 100 pel·lícules anuals que veiem, aquesta estaria entre les 20 bones. D'acord, d'acord. Per tant, té un aprovat. Té un interès, perquè trobo que intentar una pel·lícula tancada i donar-li el greix. Té l'abift del 79 minuts. Si en lloc de 79 fos 525, segurament estaria posant-la per terra. Seguint amb pel·lícules que no m'han acabat de convèncer, n'hi ha una, que és de França i Israel, que es diu Sinónimos. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula... Aquesta s'ha estrenat? No, també s'ha estrenat aquest cap de setmana. És del 2019. És d'un director d'Israelí, que es diu Nadab Lapid. Aquest director, curiosament, va fer una pel·lícula que es deia de kindergarten teacher, la senyorita del parbulario o la maestra de pàrbulos, el 2014. Aquesta pel·lícula va tindre un cert predicament i el 2018, Sara Colangelo, va fer, des dels Estats Units, un remake que per mi supera la primera. No l'he vist, però jo crec que la supera, perquè pel que he llegit de cròniques i la que va fer Nadab Lapid, amb la que vam veure i vam comentar l'any passat, és una pel·lícula força interessant. Llavors estem davant d'un director d'Israelí, crític amb la política actual del seu país, una persona liberal d'esquerres, i pel que sembla ell segurament s'ha format a França o coneix bastant la filmografia francesa. És estranya, normalment ells van... I, en aquest cas, ens presenta el Sinónimos, és un noi que acaba de fer el servei militar d'Israel, i surt rebotadíssim. I se'n va cap a França i no vol saber res d'Israel, vol fer un trencament total amb aquella societat, i amb ell l'està agobiant aquella vida, aquell entorn, etcètera, i vol anar cap a França per respirar uns altres aires. Però llavors el que fa el director és una pel·lícula en la que, amb una estètica de plans ràpids i un guió en el que es busca molt els Sinónims i les sorpreses, se'n va cap a fer una pel·lícula godardiana d'aquelles de tipo van de part, de petit soldat, o sigui, ja està més enrere, de l'experiment de Godard, en la que sorprenia molt, però t'acabava captivant una mica per la contradicció interna entre els diàlegs. Aquí jugueu una mica amb això, però clar, jo si tinc que jugar a fer de Godard, em quedo amb l'original i no amb la còpia. I aquí el que passa és que aquesta sí, que dura un 9 a 58, i arribarà un moment que hi ha canses de tanta megalomania godardiana, i llavors la pel·lícula vol ser també a la vegada una crítica enlloc d'en mirallar-se amb la cultura francès, o amb el sistema de vida occidental representat en frança, el que fa és també criticar-la, que no em sembla malament. Però de tot això el que queda és un discurs. Garbuix. Sí. I arribarà en irregular... I l'actuació és tardí o els personatges? A veure, aquest també és un problema. Tot el que em diu que el protagonista és una que fa una interpretació molt posada amb el paper, per mi està sobreactuada i no acabo de concedir-li... Com se diu? Sí, es tracta de Tom Mercier. I el director és Nadal Lapid? Sí, Nadal Lapid. Tom Mercier fa un paper que, clar, tota la pel·lícula pipota a sobre d'ell. És el noi aquest. Ah, sí, sí. Però, bueno, no l'hem... Pels que esteu escoltant això li estic ensenyant el castell de la pel·lícula. M'està ensenyant el castell de la pel·lícula, sí. És un noi dels 25 anys. I llavors la pel·lícula que respira una certa frescura, tan frescura que només arriba a França, ja deixa l'individu subjecte d'un robatori i del robatori el surt pràcticament sense ni roba. Llavors... Això ho sugereix. A la nuesa, a la nuesa... Això ho sugereix. Bueno... És una pel·lícula que tampoc m'acabava de tot. És la seva. El festival de Sevilla va ser el millor director. Sí, sí. Si fins i tot va tenir atingut premis. Bé, cal esperar, doncs. Molt bé. Ara el que t'ha agradat. Ara alguna que m'haig agradat. Molt bé, molt bé. Doncs dins de les que m'han agradat, hi ha una versió que s'ha fet de casa nova. És un casanova molt... De quin país? Molt curiós. Fet a França. Ara ve molta cosa de França. Sí, és una peça. Una pel·lícula dirigida per Benoit... Aquesta sí que està estrenada. Em sembla, eh? Sí. Que és una pel·lícula que està basada en les memòries. Bé, cinc toms. Jo les tinc, per cert. I les he llegit. I són molt interessants. Segur. I molt divertides. D'aquest personatge, el segle XVIII va donar personatges molt interessants. Aquest és contemporani d'un marquès de sada. Però és una cosa molt diferent. Aquest home era un seductor, un tio que tenia el seu propi art i estil. Però una de les coses interessants de la pel·lícula... Tinc a dir, abans que res, que l'actor que l'interpreta és Vincent Lindon. I fa un molt bon paper. Sí. És un casanova Madú. Ell, en realitat, en aquest temps tenia 38 anys. Tindran en compte que al segle XVIII, 38 anys, un home, si a sobre li poses la perruca aquella que portava. Ja té un aire de 58 o 60 d'ara. I ella és per mi una sotil i esplèndida Stacy Martin. La obra es basa en una de les històries darreres... Clar, perquè aquest Vincent Lindon és gran, també. Sí, sí, sí. Ell sí que deu tenir 58 o 65 anys. 60? Va, va. Però clar, ja dic, està posat una mica... Va ser parella de la Carolina de Mònacos. Mònacos, que és tu. Mira per aquí. No, és un actor d'úctil que té matí. I té un... Sí, que ha interpretat molta cosa. És un film artístic, sensible... Ah, és un que va fer el Rodet. Sí, sí, va fer el Rodet. Que es presenta un casanova reflexiu i, amb l'exercici de sinceritat, mostrant-nos com el gran seductor va patir per un cop el sentiment d'enamorament posat a prova per una jove prostitud anglèsa que, conscient de la fama de crepuscular del seductor, és resisteix a acceptar les seves propostes a mig de festes, músiques, balls, vestits i pentinats que fan la delícia del bon aficionat perquè la recreació de l'alta societat de finals del segle XVIII és perfeccionista i la història, en bona part, la companya. És a dir, per mi és una pel·lícula que és un plaer. Vèrula és un plaer estètic. La música ha de pensar que és la música de l'època, és a dir, el Clarissembel, tot el que és aquella música... Que ha recreat bé l'envia, no? Sí, està molt ben recreada, el que és tuant. La fotografia és una fotografia de tons blavosos que lliguen amb els vestits i fan contrast amb les perruques, que normalment eren blanques o roses. I és una època en què Casa Nova residia a París i es va trasladar a casa d'un amic que el va convidar a Anglaterra. I allà va conèixer una prostitució de jove i, bueno... I és aquesta història. Passa tota aquesta història. Passa Anglaterra, doncs. I veus un ser doctor de categoria amb els seus arguments i tal que, quan, de passada, que està perseguint el fet d'aquesta noia que l'acaba enamorant-se perdudament d'ella sense que ens sigui mai res, de passada, quan alguna pel costat s'ha tancat per ser seduïdes, veu que la sedueix amb una naturalitat de rapidesa bestial com correspon a la seva fama. Però, amics, amb aquesta toca amb una pedra. És l'arrecomano. És una obra molt bona. Sí, sí, aquesta sí que he vist que estava en cartallera. Llavors, hi ha una pel·lícula que abans... Sí que no has vist, eh? Sí, abans fora de micro comentava que és una pel·lícula que aquesta... La recomano, especialment, per fer-hi una visita en plan familiar. És a dir, és una pel·lícula per totes les edats. I com se diu aquesta pel·lícula? Es diu La famosa Invasión de los Osos en Sicília. És una pel·lícula d'animació. Una pel·lícula que dura un hora i mig, aproximadament. És preciosa, de principi a fi. Els dibuixos són del propi director Lorenzo Matotti, que és un dibuixant, que té un estil molt, molt net. Una mica, diríem, que recorda... Però és francès a la pel·lícula, veig. Sí, sí, la pel·lícula. És franco-italiana, perquè el director és d'Itàlia, però la producció és francesa. I el director és aquest Lorenzo Matotti, no? Sí, sí, sí. La història és una història que està treta del llibre original. El llibre original és Dino Busati, un escritor que el va publicar al 1945. Dino Busati, a part d'un gran escritor, era també un gran dibuixant. I va fer diversos llibres il·lustrats. I aquest és un d'ells. Llavors era periodista també del Corriere de la Serra. La història ens traslada a les muntanyes. Ell va viure molt a prop dels Alps i havia fet molt muntanyisme. Està bé captivat per la muntanya. I aquí es va inventar una història expressament per infants en què hi ha uns ossos a Sicília, que viuen allà a les muntanyes, però hi ha un dia que el cap dels ossos, que són 10.000, el cap dels ossos perd en circumstàncies, una tempesta, etcètera, perd el seu fill. I no es reconforta amb no trobar-lo. I a partir d'aquell moment organitza... Una invasió. No, no. Una búsqueda frenètica. Per buscar-lo. I llavors posa en peu de no de guerres, sinó de activitats. Dels ossos. A tots els ossos que té. Com a súbdits, i decideixen baixar a la vall, on viuen els homes. Perquè creu que allà estarà el Toni, que és el seu fill. I efectivament el troba. Entre els homes. Però després passa que al final els ossos estan millor en el seu lloc i els homes a la vall. I aquest és el problema final. Diguéssim que el final... No, el final és bo. A més a més, la pel·lícula és molt interessant perquè està feta amb un narrador. Precisament el narrador és Andrea Camilleri, que és l'última tesa el pobre que va fer. Després ens va deixar. I el... Curiós perquè no te l'imagines amb una història d'aquest tipus. Sí, ell és el narrador. Posa-la a veu. És a dir, tenim un narrador que ens va explicant la història. Dentre de la història. Ah, sí que t'interessa això. El cap dels ossos està narrat per Toni Servillo. Que també és un gran actor. Sí, i tant. Ell fa de l'Eoncio, que és el pare de Toni. El paraós. És una pel·lícula que transmet uns valors nobles que són molt grans. I, per tant, tenim en compte el plaer visual que representa, perquè hi ha moments extraordinaris, visualment parlant, de tant de dibuix com de acció, és una meravella. L'arrecomano moltíssim. La famosa invasió dels ossos a Sicília. Ah, sí, sí. Que el títol ja és curiós, no? I després, vull parlar d'una, que és un canvi, aquí tenim un canvi de registre molt serió. Es tracta de Nuestres Madres. Sí, Nuestres Madres. És espanyola? No, és una pel·lícula de Guatemala. És una... Com és que arriba? Jo sempre que... Una pel·lícula de César Díaz. Sí, sempre que veig una... Pel·lícules sobretot d'espano-americanes, excepte les argentines, excepte les potents, que aconsegueixen arribar aquí, sempre penso, Déu-n'hi-do, que aconsegueixen arribar perquè... La pel·lícula té una explicació perquè... Perquè ha anat de festivals. Sí, ha anat de festivals. Li van donar, com té la càmera d'or, el festival de Can a la millor òpera Prima. Qui és, m'has dit? Sí, el director es diu César Díaz. És l'Òpera Prima Díaz. Que no coneixem, o clar. Llavors, la història. Ens relata la història d'un noi interpretat per Armando Estípia amb un paper molt sèrio i molt, i molt potent, que ell, en realitat, ell és un antropòleg que treballa als serveis fúnebres del... del ministeri de la guerra, no? Bueno, el ministeri de l'interior o una fundació forense a l'actual règim. Llavors, una de les funcions que té és fer autòpsies i hi ha una dona de la muntanya, és a dir, una Índia que demana, després de molts anys de no ser a casa, aconsegueix que se l'escolti. Ell té una conversa amb ella definitivament, sap on va ser enterrat el seu marit, que va ser assassinat brutalment. Ella també va ser violada en diverses ocasions pels militars. I tot això va passar perquè els militars estava perseguint-los i els van torturar perquè vien ajudar, vien donar taigua i menjar a uns guerrillas que anaven escapant fugint de l'assetjament dels militars. Curiosament, aquesta dona li va parlar i li va ensenyar una fotografia del cap dels guerrillas i el noi va quedar corpres perquè va veure que el cap dels guerrillas creia que era el seu pare. Després el tornar a la ciutat ho va confirmar i llavors ja es va posar en cerm per aconseguir tots els permisos i autoritzacions perquè aquest enterrament estava fet amb una finca particular i va haver problemes per aconseguir permisos per poder fer l'aixecament dels cadaves i, finalment, ho va aconseguir però la pel·lícula va molt més enllà de la recerca, de l'establiment, de la memòria i poder aconseguir un retrobament encara que sigui amb els ossos, amb els cosos dels familiars, després de tants anys. Però, a més enllà d'això, perquè aquest noi té la mare i la mare no vull fer spoilers de poc. Tenia un gran secret que mai li va revelar el noi i que a través d'aquest fet que podria ser... Es desvella el secret. Un fet pràcticament documental. Aquí és el gran valor per mi d'aquesta obra de César Díaz i és que aconsegueix anar més enllà del documental i fer una narració de ficció molt interessant. Ficció que pot estar lligada a la realitat o ficcionada. De fet, moltes vegades parlem que... Hi ha vegades quan les pel·lícules estan basades en fer reals, és difícil separar la ficció de la realitat. Aquí el que podria ser una recreació, una reconstrucció d'uns fets terribles, ens porta també a la reconstrucció d'una trobada íntima que, naturalment, serà molt colpidora i això passa al final de la pel·lícula i no ho diré. És una pel·lícula molt recomanable, que s'adonarà. Ja l'estan anunciant en cines, allò que té un moment pròximament, i es farà aquest divendres. Normalment aquests països s'hi arriben, s'hi aconseguen arribar, ho han llitat molt, han anat a festivals, els han guanyat, han surat, i, per tant, sí que n'hi ha moltes que pots dir, s'ho han marescut arribar fins aquí. Clar, el César Díaz aquest ve del món documental, saps? Ja, no, i llavors la càmera la porta amb ells. La porta molt bé, la porta molt bé, i llavors s'han format per aquí i per allà. I això té un valor afegit, clar. La major part dels intèrprets són nadius. Aquells rostres, on plentant la bandalla, el color que té dels teixits, perquè ja, sense que sigui recreació, però hi ha una quantitat de teixits que li donen aquell color o aquella naturalitat, i després tot el que respira la pel·lícula és veritat, i és corprenedor en molts moments. Doncs un altre que recomanem, per tant, molt bé. Doncs ara parlem d'una pel·lícula que justament hem vist els dos, i que no hem comentat entre nosaltres, però la comentem ara per vosaltres. La pel·lícula és Pabarotti, és una pel·lícula sobre el cantant, i és una pel·lícula en una moda de veure interessant, una pel·lícula que és documental, perquè hi ha molta, molta material, material de càmera gravada, el moment que s'estaven fent la representació. El director Ron Hauer és un especialista amb biòpics, i ho fa molt bé. La pel·lícula està trebada a partir de les tres dones que van marcar una mica la història del cantant, del tenor Pabarotti, que són la seva dona. Ell va néixer mòdena, la seva dona mòdena, la seva primera companya, i després la Nicoleta, que és la seva dona amb la que es va casar, finalment, després de divorçar-se la seva dona. La història és a través d'elles tres. Elles van explicant, van desgranant el Pabarotti que van conèixer en el moment que el van conèixer. La història està ben trebada, és molt interessant perquè... perquè és un home que ha nascut a moda una fill d'un forner amb una veu extraordinària, com tothom sap i coneix. I que avui s'entirem. I que avui s'entirem. L'Andrea ens posarà una de les àrees més boniques que ella ha cantat, la Vinceroa, que ara no em sortirà la pel·lí... de la... Durandot, quan... No em surt l'àrea. Que ho digui l'Andrea. Sí, que m'ho dirà. L'àrea que el Durandot canta, no és un normo. És un normo. Que la canta quan... ella... l'Andrea i a mi m'ha sortit. El neix-ho torno, que és l'àrea que canta el calaf, el pretendent de la... de la princesa Durandot, perquè han divinat les treves... les tres endavantalles que ell li ha proposat a contracor d'ella, i ell acaba amb aquesta àrea que ara ens posa i que s'entirem perquè és preciosa l'esposa l'Andrea. Tu, pure o príncipesa, de la tua freda stanza, guardi les stelles que trevan el d'amor de disperança. Mare mio, mistero è chiuso in me, il nome mio nessuno saprà. Non, no, sulla t'avaca. Adiós, cuore non la luce. Vendrò che d'il mio bacio sceglierò il assilenzio e' ti fa vida. Dile 40, tramontate stelle, dall'alema vincerò, vincerò, vincerò. El seu vincerò és preciós. Quan ell ha endevinat les endevinales que la princesa xinesa vol exigir el que es vulgui que s'ha d'anar vell, ell les endivina. Per això és el seu vincerà. Molt bonica, molt bonica. La pel·lícula té una cosa que a mi em va activar molt. No encombra per les bones apavorotis, sinó que ens presenta com una persona humana que en el seu dia a dia tenia aficions com el futbol, li agradava menjar, viure al fehòfara. És una pel·lícula pudding de la part extraordinària que va fer un home No, ell va fer una gira per tot Estats Units, una gira extraordinària que es tenia l'òpera d'un altre format que per a Europa seria molt difícil d'entrar. La pel·lícula deixa clar que hi va haver un moment, en Pavrotti, que la seva vida té una sucessió de canvis. I hi va haver, com amb totes les vies, però amb ell ja està molt remarcat, i jo crec que hi va haver un moment, quan després dels tres balsos familiars, perquè és un home que és enamoradís, viatjava molt... Ell és la seva... Té complicitats amb altres dones. Ell és un home, un seductor, tots els canvis. Però hi va arribar un moment en què ell es va donar compte que realment era una persona important dintre de la música, i ho era. Però ell se'n va donar compte i va dir, no em vaig a fer de tivo, sinó que el que vaig a fer és a mirar que la música sigui atractiva... Ell és una forma d'amplia de l'humanitat. Jo crec que sí que fa de tivo. I va treure l'òpera d'una mica d'allà a un estat... El context europeu. Sí, el context americà. Quan hi ha el contacte amb el metropolità i després té uns productors que ja el porten per tot el territori, és un altre format diferent. Ara ell és una veu extraordinària. Quan canta en format europeu, en un liceu, en un... o quan se vol dels teatres tancats i sense micròfons, fa el mateix que si cantes al camp del Barça, en el fons, que és capaç... Havia de ser una experiència única a sentir-lo. Sí, sí, sí. És una veu extraordinària. Jo comparava aquest amb la pel·lícula que es va fer de la Cala, aquella pel·lícula. Una gran pel·lícula també, sí. Maria Vaicala. És curiós, perquè aquest Tom Wolf, que em sembla que ell no prové del cine, sinó que prové de la publicitat o d'aquest tipus de món, va fer una pel·lícula extraordinària. Per mi és una de les millors pel·lícules que he vist. Perquè, clar, és una pel·lícula que està fet, és un documental, amb retalls de la vida de la Cala. Però la selecció... I ella està amb els àngels, que és noi, està des de l'antel·lèntica. 4 centres hores, tu, es va mirar. I la selecció que va fer, per mi, és perfecta. Amb l'Àsis, per suposat, amb la Marina Lumonro, amb l'Elent de l'Òn, amb l'Isol d'Aren, amb el Pasolini... Perquè la Cala es va fer una pel·lícula amb el Pierpaula Pasolini. I ella va fer una pel·lícula amb ell, sorprenentment. Jo no l'he vist d'aquesta pel·lícula. Sí, clar. Amb el Kennedy, amb l'Alginovis Conti, amb l'Albus Tonsi, amb l'Agras Kelly, amb l'Estelot... Surten aquesta pel·lícula, surten una quantitat de gent que va passar per la seva vida amb situacions molt diferents. Però jo les volia comparar, perquè mirar de l'Alpavaroti i la de la Cala, la de la Cala tot aquella va ser considerada com una diva, i el gran divo, jo crec que és l'Alpavaroti, i a més ell és un home disfrutador de la vida, i la Cala era un home que va patir la seva vida. La vida de la Cala és una vida molt més intensa. Sí, però la pel·lícula és la pel·lícula de la Maria Baikal·les, és una pel·lícula molt més profunda. Sí, sens dubte. El personatge també. El personatge també. Pavaroti és la excel·lència amb la veu, però després és el que deia. És un home muntat, de fet, és un home que tot el que li agrada ho disfruta i és manifest i fa de la seva vida un espectacle i viu l'espectacle però viu la vida. En canvi, la Maria Cala va néixer a Nova York. A veure, de totes formes hi ha una cosa. Maria Cala, com sempre passa amb totes les dones, té que lluitar contra dues coses, contra les dificultats normals que té l'home i contra la dificultat afegida de la seva dona. I l'estètica, perquè ella és una noia grasa i no agraciada. Ella neix a Nova York i al cap d'un molt poc temps els seus pares se separen, els seus pares queden allà i ella torna a Grècia. I llavors, a Grècia, torna amb la seva mare, que ja li detecta aquesta veu però que del fet i que ella té aquest dos extraordinari, aquesta veu extraordinària, però li costa moltíssim, moltíssim. De fet, jo posava aquesta enfrontament de dos vides tan diferents que clar que li va ser dur també el Peveroti, arribar on te va arribar, que a 8 anys o 19 em sembla que guanyo en concurs, no sé si és a París, potser, i fa de Rodolfo a la Bohèm. I ja el que t'apulten. La Maria Cales li costa molt trobar una mestra que cregui vella i que cregui profundament en vella. I després, ella era corda de vista, era miop, portava ulleres gruixudes, era grasa, és a dir, el Peveroti també era grasa, però hi ha una mestra espanyola, per cert, i d'alguna cosa. Sí, una gran mestra. De fet, és la que t'apulta. Si els que ens esteu escoltant no heu vist Maria Vaig Cales, us diré que està amb DVD i és d'aquelles pel·lícules que val la pena tindre-la a la biblioteca de casa. Perquè la visitareu més d'una vegada. I perquè t'apropa un tipus de vida que és de les grans estrelles que viuen i pateixen el do que tenen. És un do únic, és un do que molt circunscrita un tipus de món i és un món molt dur, llavors. Jo quan veia aquestes dues pel·lícules i pensaven aquestes dues pel·lícules, la manera que encara la vida un Peveroti és imbensament més lliure que la manera en què l'intenta enfrontar la Cales. I tot i així, crec que finalment és una dona lliure que fa el que hauria de fer. Però amb uns ingredients completament diferents. La pel·lícula també l'òptica és diferent. Ella té una línia directriu i la segueix. Encara que tingui que renunciar a moltes coses. Va morir relativament jove. Peveroti va morir el 77 o 72 grans. 72 en sort. Va fer una vida professional molt llarga. Jo havia proposat que avui acabéssim el programa escoltant la Maria Cales. Com que ve que encara ens queden dos minuts, volia fer una cosa que s'aparta una mica del que normalment parlem. I és amb aquest cas, de passos un homenatge amb ell, parlar-vos d'un llibre que s'acaba de presentar. Es diu Un Cinefilo en el Vaticano. És del mestre d'historiadors i cronistes de cinema, roman govern. Està editat per quadrar en Sanagrama. I us puc dir que és un llibret entrenyable. Un cinèfono en el Vaticano. Sí, realment és ell. El cinèfil que va ser criat pel Vaticà, quan es va celebrar el centenari del cinema, el Vaticà va reunir una sèrie d'experts en cinema, sobretot religiós. I l'únic seglar que va ser convidat va ser el romà govern. El llibre és molt interessant, perquè el romà, amb aquell estil tan cult i amb la floritura que té la seva escritura de dades i de personatges, ens entén una mica amb aquest món críptic. L'últim capítol diu el pantheon cinematogràfico Vaticano. És molt recomanable. Passareu dues hores llegint-lo, que us reconfortaran, segur. I, a més a més, serà molt interessant. I ara us deixem sentint a la Maria Cales cantant la casta Diva de Norma, de Bellini, que és tan bé preciosa. Ja ho sentireu, és preciosa. Amb això us diem bona nit a tothom. Bona nit a tots. Bona nit a tots. Bona nit a tots. Bona nit a tots. Bona nit a tots. Bona nit a tots. Bona nit a tots.