cinema sense condicions أنy Hola, ¿que tal? Bona tarda. Ens havíem distret. És que aquesta música moltes vegades ens deixa fora de cam. 是不是? On platan, eh. On platan, el dia alítica. I tu saps aquí a triggers que passen fora de cam, està important com el que veiem, no? Sí, està ben treballat sí, molt bé. Molt bé, molt bé, és una molt bona lliçó de cinema. Tothom recordes qui utilitzaves, bàsicament, això? Home, hi ha algun director, jo, per exemple... L'Òvix, a tothom. Quim. L'Òvix. L'Òvix, a... Bueno, jo sé que, per exemple, l'Angelo Paulos, el teu Angelo Paulos, també, dintre d'una altra dinàmica diferent, ho fa servir molt. Avui parlarem de dos realitzadors que no és ben bé això. Què tal, Rosa? Bona tarda. Bona tarda, ja estem col·locats. De quins realitzadors, va, fem una miqueta d'avançament. Sí, avui parlarem de Polanski i també de Corosaba, no? Ho dic, sí. Però no tenen res a veure, no? Bé, ja veurem després, no? Jo penso, ja estic intrigat, eh? Estic intrigat, eh? Intrigat per què? Perquè no el trobo, no el trobo. A veure, què dic, clar, que jo no sóc el saberut de la qüestió, sinó que, moltes vegades, vull dir, jo penso que un sempre està obert a veure que és el que li aporta una altra, no? Perquè és difícil que una aconsegueixi el 100% veient o mirant, o més, mirant i escoltant, no? Llavors, el senyor Jordi Costa, amb un article del 2010, doncs, deia Corosaba 100, Polanski 1, llavors diu el centenari del realitzador japonès, que en aquell moment, lògicament, feia cent anys que havia nascut, que va dedicar la seva vida a humanitzar l'art, coincideix amb un film, l'escriptor, que és pura lucidesa. I llavors, a partir d'aquí, l'home entra en un seguit. Jo he retallat o he marcat unes petites pautes i després ja hi afegirem que és... El que queda malament, llavors, aquí, és el Polanski llavors, en comparació amb el que jo entenc, el Tanteche és de 100 a 1, no? Vaja, un pergulejada, el seu seu... Sembla un maig, no? Sembla un partit, sí. És aquesta la idea, després ho aclarirem. Ho aclarirem si la cosa va per jo. Un joc de paraules o un joc de números. D'acord, sí, perquè jo, el Curosawa, per exemple, el compararia més aviat amb el Cúbric, per exemple. Jo el veig com el Cúbric japonès, però, bueno, després, després no avancem a història. En un moment hem avançat, però ho deixem aquí, no? Amb punts suspensius. Amb el Cúbric japonès, precisament. Ja que dius això, també avui, he trobat un article que diu... El problema d'estral i Cúbric, tu. Mira, anem relacionat. L'heu lligat, ja. I l'he llegit, aquest article, mentre es pujava cap aquí, i la veritat és que és molt interessant. És sobre la tronja mecànica i també sobre l'olita. I les edats no ajustades als dos personatges protagonistes. I el que, en definitiva, en aquest cas, no és un crític. És un senyor que es diu Vicenç Pajés. I bé, vull dir, fa una opinió. En tot cas, també ho podem utilitzar. Però primer els estrenes, oi, Rosa? Sí, home, primer comentem quines novetats hem vist, no, de Cartellera? Què has vist, què has vist? Jo he vist una, també. A veure si coincidim. El hotel exòtic, l'exòtic hotel Marigón... No, no, en aquesta l'havia vist el Joan. El Joan, sí, sí, li vaig fer... Vaig sentir els comentaris que havia fet, i vaig pensar que pot estar bé, i està bé. Està bé, està bé, està bé, val molt la pena. Ens va preparar una mica el que ens podem trobar, no? Va preparar el terreny, ja. D'aquí a uns anys. La veritat és que una jubilació a la Índia estaria molt bé. Jo he dit, però què valents que són, no? Home, pensa que canvien... Sabeu, no, una miqueta d'argument. Aquell és un conjunt o un grup de jubilats. Ells són anglesos, no? Sí, figura que són anglesos. I marxant de jubilació a viure a la Índia. Van de la metròfoli a la Colònia. A la Colònia. A l'antiga Colònia, exacte. Per això molta gent parla d'anglès, que hi ha empreses que funcionen a la manera anglèsa, o sigui, ells se senten bé. Parlen en anglès que s'entén de meravella. S'entén molt bé, és veritat. L'anglès que parlen els índies, dius... Clar, perquè no és el senyal. No ho sé. T'entens millor. No has tingut problemes a fer-se el seu? No, que és el que diu ella. És el seu idioma natural. Llavors, per nosaltres tampoc... És una segona llengua. Doncs el parlem igual de malament, diguéssim. Sí, en plan índia, en plan índia. I per això és fàcil d'entendre. Sí, sí. És aquest grupet de jubilats, que per diferents motius, diferents raons, van anar per allà a la Índia a viure a la seva jubilació. I sobretot trobo que són molt valents. Molt valents, perquè amb aquestes edats, canviar el teu ritme de vida, canviar el teu entorn, canviar tots els teus costums... Però no van de vacances, van a viure... No, van a passar la jubilació. No, de vacances, van a... S'han jubilat i diuen que en algun lloc ens hem d'instal·lar. Però això és un mecanisme que existeix. Vull dir, hi ha gent que funciona... Sí, igual que hi ha alemans que venen a la ciutadania, que venen a la costa, aquí. Doncs això és una idea nova que se li ha acut aquest noi, que és el protagonista de l'1 d'1 milionaire. Sí. Aquest és el que és criscudet i és més grandet, també. I aquí fa d'empresari, hoteler, hostaler... Que vol engegar, vol reviure, i vol tornar a posar en marxa l'hotel que ha herdat el seu pare. On aniries tu, Rosa Maria? A la jubilació. Ja m'agradaria no t'ho penses. A la Índia, per exemple. Aquí, a l'hotel Marigols. Home, així és amb aquest hotel, sí. Sí, és amb aquest mateix. Sí, és amb aquest estaria bé. I què passa que jo a l'Índia... Bueno, qui de l'atenció, qui de l'atenció? No hi ha drama en aquesta pel·lícula, llavors. No, perquè és molt suau. És una pincelladeta, només. És molt interessant com s'enfronten tots amb moltes qüestions vitals. Com pot ser, precisament, la tercera edat, l'amistat, la mort, també, l'enamorament. La mort amb té, també, la mort, també. I a l'adaptar-se, a un entorn nou, a vivències noves, a perdre de vista molts perjudicis, perquè alguns d'ells també van perjudicis. Home, imagineu d'endavantir de la metròpoli, com deia el Francesc, anar a parar allà a la colonia, a l'Índia, i només d'un i dos a l'Índia, que no se pensen que són, encara van... On encara s'han de fer les clavegueres per dir-ho? Sí, veus, aquestes... Espectes no els ensenya. No els veu, galla. T'ensenya la... A molt a prop de Novedeli, molt a prop, perquè sempre parlant de qualsevol gestió que han de fer anar a Novedeli, és molt a prop, també. Aquesta és la zona, en principi, més moderna de l'Índia? Sí, exacte, més civilitzada entre cometes, més occidentalitzada, que jo dic, eh? Sí, sí, sí. Bé, ja sabés on anar a jubilar-nos. Comenta, va, comenta, no? Alexótico del Marigol. No, hi ha coses, a veure, per exemple, des de la senyora, que és... Bueno, sempre ha estat... Aquest és el personatge de la Judi Denks. Sí. Aquella ja havia actuat amb una aviació en convistes, per exemple, amb la Maggie Smith, que són dos actrius impressionants, fan uns papers, trobo que molt ben... I sobretot amb Jens Bond. Molt ben delimitats, també, molt ben dibuixats. I amb gens joves, sí, clar, perquè ja... Amb Jens Bond. Amb Jens Bond, perdona. Sí, sí, és la que surt moltes... És la jefa, la cap de... De l'últim i de l'altra, es voleu dir, també, no? Sí, sempre ha fet papers de dona autosuficient i amb molta força. I aquí també ho fa, eh? Aquí encara que dius que és una mestressa de casa, que no ha sortit de casa, que sempre s'ha dedicat a la seva casa, els seus fills, el marit, però és una senyora amb molta força, perquè quedar-se avidua i anar-se a viure sola a la Índia de Unidó. És molt de força. Hi ha cosetes que no te les acabes de creure. Et volen bé creure que són els personatges amb unes limitacions que no són així. Em faig de ser perquè diuen que encara que només hagi... estat acostat al seu marit i tal, ho he dit. Té força, ho he dit, no la perduda, no? No, perquè a vegades tenim el tòpic... És que és veritat, hi ha el tòpic que una senyora que ha estat a casa i només cuidant de casa seva i dels seus, sembla a ser que no pot saber... Val de les per si mateixa o caminar pel món, i allà ens ensenya que sí, que és per suposat, i molt. I és la més autònoma de tot. Ahà. És l'aventura. Busca feina allà i comença a treballar. Després hi ha la Vanessa del Gran Grape, oi? La Vanessa, la gran, molt gran. No, és la Maggie, la Maggie Smith. Ah, la Maggie Smith, sí, perdona. Aquesta broda també és el seu personatge. De ser molt altiva, molt distant, amb molts prejudicis, perquè el seu personatge està carregadíssim de prejudicis. És la que físicament és més dèbil, perquè l'han d'operar. Té un problema amb una cadera o la cama, i l'han d'operar. I és el personatge més vulnerable físicament, fins i tot. I, en canvi, després ens dona una sorpresa impressionant, que no l'explicaré ni molt menys, però per això dic que els personatges fan molta evolució. Alguns de ells, fins i tot des del punt de vista físic, com és el personatge de la Maggie Smith, i d'altres des del punt de vista emocional i mental, fins i tot. No, d'obrir-se més cap al món. I ells veus tota l'evolució que van fer, i tot com a parella. Perquè hi ha parelles que van cap allà que estan formades, i, en canvi, allà passen coses, o hi ha altres parelles que es formen. Diu, per l'amor no hi ha anat. Doncs és això. Com està la seguretat social, allà? Bueno, sempre sé que està bé. Perquè precisament té un problema, que avui ha estat en tornar a estar un altre cop al Candelero, que és el tema de les llistes d'espera, per fer les operacions quirúrgiques. Aquesta senyora té molts problemes per fer-se l'operació allà a Inglaterra. Es veu que li fan esperar, no sé quants mesos, li diuen, no me'n recordo, però molts mesos. I, en canvi, un metge d'Indi li diu, mira, si em vas al meu país allà, la operació és molt més ràpida. I sí, sí, aquest és el motiu que ella a la mou ha anat cap allà a fer el viatge. I, efectivament, l'operen de seguida. I té una recuperació molt bona, i comença a caminar de nou. És que a l'India, jo diria que hi ha, clarament, establerta les dues medicines, la medicina que podien considerar ortodox, occidental, i la medicina tradicional, que és la llorveda. I jo crec que funcionen paraleles, una a l'altra, no com aquí, que estan com separades, i fins i tot que xocen moltes vegades, no? Sinó que allà hi ha vassos comunicants que permeten que, d'una passi a l'altra, el metge segurament que és incapàs, o que es considera incapàs en un moment determinat de cobrar una malaltia dintre de la medicina ortodoxa, segurament envia el que nosaltres consideraríem un curandero, però que allà no és així. Si veieu la pel·lícula llorveda, que es diu així, precisament, que és el mateix nom de la medicina aquesta, s'entén molt bé la cosa. Ells no tenen aquests prejudicis que nosaltres tenim. A part que és una medicina que té 5.000 anys d'història. I que el sea funcionat i que funciona. Clar, la que fem servir aquí té 200 anys, com a molt. I en canvi, allà són experiments fets per la gent que ho ha creat, aquests remei naturals, la majoria, amb la qual cosa, clar, és com una garantia, no? Saber que allò funciona des de fa milenis i funciona. No és una cosa inventada. A mi hi ha una cosa que em crida mala tensió. Quan diem medicació natural, ho he dit. O sigui, la constant química no és natural? Sí, sí, tot es pot considerar igual. Simplement que jo, més que natural, he parlat de medicina tradicional. Perquè és el que hi ha... Com deia, allà la pel·lícula també s'explica molt bé. Allà hi ha hagut persones que des de fa 5.000 anys, perquè són fins i tot els primers documents escrets que existeixen de l'humanitat, provenen d'allà. Més que els que nosaltres considerem com els primers, els bavilons, són d'allà. I llavors han anat provant aquestes medicines amb les malalties pròpies i fins i tot amb el pròpic cos, fins a veure les reaccions que provoquen. A part, amb meditació transcendental, amb tot el que per ells és una manera molt vàlida d'investigar, i que nosaltres aquí l'hem deixat de banda, perquè considerem que són les màquines, les medicions objectives, els diem nosaltres, les dades estadístiques, les que ens donen validesa. En canvi, ja hem utilitzat una altra mètode, des de fa tota aquesta colla de milenis, tota aquesta colla d'anys, i tot allò és un cos formatiu i un cos doctrinari de la medicina, que és perfectament validable, vull dir que és demostrable, que allò funciona, ja dic, en tota aquesta tradició. Llavors no hi ha separació, de fet, entre la medicina natural i la medicina química. La química el que fa és extreure uns principis, o crear-ne uns altres, però per aconseguir. Potser el que té la química és que és més específica, fins i tot o pot arribar a ser-ho. És més física, no? L'altre és més suau, sí, més física, més química. L'altre, doncs és... Però jo crec que calia clarir, no? Natural, a vegades no vol dir que la base en química sigui antinatural, sinó que en tot cas és natural. La base natural és química, també, al cap i a la fi. Són principis que són favorables al desenvolupament del cos, en un determinat camí. Sí, que hi tinc a l'equilibri de components, també, clar. La pel·lícula llorbeda, ara que parlem de l'Índia, és molt, molt, molt recomanable. A part, és que tu passes molt bé, veient tot el que t'explica i els diferents personatges, que hi ha les cues imenses d'espera que tenen, però que la solucionen ràpid, eh? I tot és amb escorça d'arbres, de tipus diferents. Perquè, a més a més, tenen molta habilitat, i ja veuen els que van, simplement, per passar l'estona, per estar ja a la cua. Sí, ho veuen, veuen que una persona ja va queixar-se allà, però que realment no té res important. És únicament un humor, i ho veuen. Llavors, això, com a mínim, t'explica la pel·lícula i ho fan bé, no? La pel·lícula està fet per els índies de l'Índia. Està fet per gent d'allà, sí, sí. I bé, bé, bé, jo ja dic, ara m'ha vingut el cap, parlant de l'Índia, parlant d'aquests temes, la trobo molt recomanables. T'ha impactat, això? No, m'ha impactat perquè és clar. Vull dir, veure-ho venir, de com va la cosa, és la clau de tot, no? Això està claudíssim. Molt bé, molt bé. Doncs val la pena, val la pena la pel·lícula. Avui, precisament, en aquest espai, va a dir que faré una mica de propaganda, no?, però... Aquí, a Cornellà, hem tingut aquest programa de TV3, que és això de... Divendres. I tant ahir com avui, i demà dimecres, doncs també es veu que està estipulat que estaran allà. Doncs abans de connectar, han parlat allà de la influència o l'autilitat, fins i tot, de les religions, i en definitiva destacaven la spiritualitat, de la religiositat, no?, i de quina manera aquest component ha estat arrelada en la tradició humana, amb totes les paraules, i que això ha generat en el temps i en el espai, de milenis, com deies, tu d'anys, doncs precisament que de 20 anys o així hagin passat a viure en 90 i esperat, no?, que deia, ell volia dir, tal com anem descobrint, i anem fins i tot hi ha hagut un d'ells, perquè eren 3 persones que ho deien, que deia, diuen, la física, evidentment, va deixant en el seu lloc determinats misteris de la vida, que s'han d'anar ajustant, no?, i que tal, però que sempre queda aquest altre punt, que en definitiva sempre serà, per exemple, el misteri de la mort, com deies, tu, vam té, doncs probablement és un misteri que difícilment es pot anar a parar i dir, eh, què representa això, una mica? El que és el Sabtesa Gell, quan diu, m'agradaria veure, en el punt de la mort, quan la persona deixa de viure, i una sorpresa reflexa el seu rostre, precisament com a novetat demanda el que és la mort, perquè és un misteri enorme i en l'època que n'hi ha encara més, no? Bé, doncs dona molt de joc. He vist una pel·lícula aquesta setmana, que és una recuperació d'una que es va estrenar fa temps, que parla de la mort, també, d'una manera molt interessant. Hi ha una frase que diu el personatge principal, a veure si en devineu, m'agraden les. Jo ho sento, que diu el personatge principal, a la por de la mort, a por a la mort, és pitjor que la mort en sí, de fet. Us sona quina pel·lícula pot ser? Emma, la sort, la sort d'Emma. Una pel·lícula molt curiosa, molt curiosa. Des del començament és fer un paral·lelisme entre la mort d'un animal, a mans d'una noia, amb un carinyo impressionant, al mata, perquè hi ha de menjar, i per quedar a guanyar-se... Sí, sí, amb una certa... Amb una certa espiritualitat, sí, sí. Escolta, avui, un dels no secrets que xisteix a la vida és que l'amor és una cosa molt natural, perquè tots hi arribem, no? En canvi, el que sí que ocupa o preocupa és arribar en aquest punt, com hi arribes, no? Aleshores, això fa por, evidentment, perquè hi pots arribar amb una situació molt deteriorada i... Depèn en quina cultura, no? Perquè, us en recordo, estic intentant recordar aquella pel·lícula coreana, era... que era les vides de Boogaloo... No, tu vols dir que el director ha pitjat Pongber a ser tacul. Aquest que tu sí que vas a perdre molt... Sí, allò era les vides passades d'Encol Bumi. Encol Bumi... Però s'ho ha dit que segons la cultura, i la mort no és cap tabú en moltes cultures, no? Però això connecta amb el que deia mare, amb el que deia el jaume de la religiositat o de la espiritualitat, no? D'alguna manera, l'espiritualitat el que pot fer és omplir el buit que existeix si no tens aquesta espiritualitat, no? Vull dir, per una persona creient, doncs el que fa és que tot estigui ple. No hi ha un buit, no hi ha un no res, abans i després de la pròpia existència, no? Sí, però llavors també es diferenciava. Hi havia un d'aquests dos senyors que diferenciava. Diu, un que s'ha passat un dogma, no? Vull dir, un tritot resol, lògicament. Perquè allò es ho empassa, deia, ell, i lògicament ja no hi ha dubtes. Pensa que està el dubte, clar. Estan els cumbregants de l'Immet Berman, per exemple, que hi ha... Això li preocupava molt. És aquest mateix tema. Li preocupava molt. És com la vergonya o del capellà que diu... És que jo no escolto res, no? Però això és un altre tema. Estem parlant... Un altre tema en el sentit de veure. Veig que poses el dubte. Un altre tema en el sentit de que, lògicament, hi ha moltíssimes persones que sempre es van preguntant constants, i per què, i per què. En canvi, hi ha altres persones, que espiritualment, que és el que destacava, religiosament, pot ser un dogma. Espiritualment vol dir alimentar-te d'unes garanties que encara que no sàpigues ben bé, quin tot tenen, quin volum, o quina eficiçitat, fins i tot, no, però que intueixes que estan aquí. Com que és per tothom exactament igual, doncs bé, tu seràs un més que gaudiràs o patiràs d'aquesta constant. Llavors això... Jo, menys, he interpretat que això és el que destacava com a espiritualitat. A mi m'ha semblat molt interessant, la veritat. Jo trobo que hauríem de parlar més d'aquests temes, de fet. I ara ho estem fent aquí. Perquè queda com una cosa que, bueno, un d'aquests tabús, diguéssim, que ens fa com... que tenim com reserva, perquè és despullar el cap i a la fi l'ànima personal, i treure les pors, treure les esperances, treure tot allò que apropa, això que deia, amb el desconegut del cap i a la fi. I la rationalitat, també, fins i tot, no? Sí, sí, sí, el paper de la Rau i què pot fer. Precisament aquesta setmana passada que vam tocar, jo penso que no, directament com ho hem fet ara, amb la pel·lícula intocable, doncs la decepció que sentíem, almenys, algú de nosaltres, sí que ho va dir així, davant de la manca de respecte per la representació paraística, no? Ho dèiem. Hi havia alguna altra cosa, però aquesta era una d'elles. Doncs és curiós com... Vull dir, allò ens assobtàvem. Ens trencava com una mena de constants, que podrien estar dins d'enrequiment espiritual nostre, dir, home, com vols fer broma o burla del que és la representació paraística, home, si això és el màxim que hem estat capaços d'inventar per comprendre-se nosaltres mateixos, no? Crec que el parlar de Còpola també no fa pas gaire dies, doncs, amb un espai que també anàvem a parar en aquest punt. Doncs mira, hi vaig tenir l'oportunitat de revisar una pel·lícula que l'havia vist, però que se m'havia quedat en l'oblit, pràcticament, que és l'inocent del senyor Luchinois Conti, i ves per on aquesta també és una pel·lícula operística, però quina diferència tan enorme que hi ha amb el que destacàvem del senyor Francis por Còpola i el seu padrí, o fins i tot alguna altra de les seves pel·lícules, perquè aquí realment estaríem amb unes constants a profundir sobre allò que és natural de maldat en la persona, en l'aliment human, no? I de la manera que tenim enveja, de la manera que ens comportem quan aquesta enveja ens domina, no podem suportar, per exemple, l'adolteri, és per part teva sí, però quan és part de la persona que comparteixes de cap manera ho pots admetre, doncs aquesta l'inocent és donar contundència tan enorme que acaba sent tenent un munt de coses, com per arribar en un punt que no fa pas gaire estona, d'imaginar que no és una persona que té un trastorn mental, de quina manera pot veure venir al final de la seva vida donat que té un trastorn. Si és que no té cura d'ell i tal, imaginem això i llavors veurem que hi ha una diferència molt gran d'aquell que no el té, el trastorn, no? D'això, jo diria, és d'al que parla... És una mica l'argument de la pel·lícula, o és una... Pot ser un argument. El moment i el tema. D'innocent, sí, perquè arriba un punt, només explicaré un detall, diu, si no hi ha res en aquesta vida que motivi el fet de viure, doncs em suïcidaré, no? Hi ha un argument que li falla, que és el que el mou, i lògicament anem a parar el suïcidi. Jo anava a dir que sembla que això recorda molt, us explico per què vindrà aquesta referència. M'està fent pensar, això que dius, però a més a més que tinguin davant el comentari de la pel·lícula, ja us diré de quina persona, és la crítica de melancolia. Penso que l'Esbon Trier planteja un element similar amb la comparació de les dues germanes i d'una d'altres. Aquell juga un joc bastant més complex, diria jo, no? Doncs... Ja penso que la diferència entre l'innocent, això que explico, i aquesta que tu es mentes, amb melancia, és la distància que hi ha entre l'any que va ser fet aquesta, 1976, i el fet d'haver realitzat aquesta ara. Esclar, que argumentalment hem d'anar trobant noves nous punts per enriquir-nos i per entendre el cap i a la fi. L'Esbon Trier segur que ha vist l'innocent, vaja, i li ha donat unes quantes voltes. Doncs mira, us comento per què... Esconti la vista tothom que sap de què va, la vida... Jo, la de l'innocent, no sé si l'he vist, però ja me la punto molt. El fal David, que sempre apunta amb una llibreteta, tu també. A més, a més, és que passa molt. O menys en tinc riqui, aquest programa s'ha dit també molt. Espereu que els ugells també ho vagin fent, no? Si no, sempre queden gravats, sabeu que els problemes queden gravats. Que es poden tornar a sentir, això és interessant. Francesa, és aquella discussió entre clàssics o no? Caram, aquí sí que no hi ha dubte. Un clàssic, que és un clàssic com una catedral. Pins i tot si no ha passat el temps. I aquí, això no li passa mai el temps. Això no hi ha cap manera, no. Li pot passar amb algun aspecte que és el menys transcendent de tot el plantejament que fa el realitzador, l'hora de concebre una obra com aquesta. Jo diria, fins i tot, paral·lela a tot un seguit de professionals que poden participar, i això no es pot negar mai, que aquí ja hem tingut cura de destacar-ho, però la concepció és d'una riquesa definitiva. És allò de dir, escolta, allò que hi ha por, jo diria fins i tot que en aquests moments en què estem, hi ha com una mica de recansa, de no entrar en el tema, de allò que tantes vegades hem parlat. El Xino Visconti era aristòcrata, i, lògicament, qui millor que ell coneix les seves constants, i, lògicament, qui millor que ell les pot es posar en virtuts i defectes. I perdona la broma, ara, però l'Arstrier, també volia ser aristòrata, per això es va posar el bon al mig. Llavors, anar aquí bé... No ho sabia, no ho tenia, no ho portava allà al punt nou. Juga, però com juga, eh? Us dic això perquè podem anar aprofitant, no, ara, perquè ja ens queda poc temps parlar de segona part, i encara us he desmentat la pel·lícula que he vist desprena, que tinc gana de dir-vos quina és. Però sí que us vull esmentar i juguem una mica amb el fora de camp, que el començament del programa, doncs, ha estret tu ja una acolació amb les persones que no hi són aquí, no? Hi ha tres membres, quatre membres de l'equip, que avui estan fora de la camp, fins i tot no surt, ni a la càmera, que vosaltres esteu ara ben enfocats els dos, perquè és el dia que millor entra tothom, perquè com més... Doncs bé, exacte, ja més a més ben centrat. No hi ha esquitllaus. Hola. Sí, sí, ja pots saludar, ja. Hi ha uns quants, no només ullens, sinó també espectadors. Doncs el que deia és que Chesco, el coneixem bé, Chesco Ramos, el nostre estimat de la llista, doncs des de fa unes setmanes, bueno, per si no ho sabeu, uns mesos fins i tot, Chesco és el rei dels blocs, per si no ho sabeu, té blocs de tota mena d'art, de vins, de tot. I també ha començat un bloc que jo diria que, sense ells saber-ho, està mirant també d'establir el que per ell és un clàssic, i està fent tota una sèrie de comentaris sobre diferents pel·lícules. I, curiosament, són tota una sèrie de pel·lícules, ja deixa enrere les que no van així, que totes estan al voltant del nou, com a puntuació, perquè els hi poso una puntuació. Llavors, per fer un esment ràpid, i perquè també consti que no només estem nosaltres en el programa, sinó que està Chesco Ramos, que un dia... I es fan altres coses a part d'aquest espai. Que està David Montaner per ja també, fent cosetes, i que està Joan Morros, i que està Carme Nabot, que ja els tornarem a tenir aquí la setmana vinent, i altra setmana, doncs, Chesco Ramos, de moment, ha fet els comentaris, i són comentaris potents i rentsos, vull dir que si voleu, doncs ja els anirem treient, al llarg d'aquest temps, que no el tenim aquí, de la pel·lícula Melangia, precisament, és la primera de la que va fer un comentari, Qui té por a Virgina Wolff, és la segona, i totes ja us digui que la puntuació va al voltant del nou, 8,7, 9,3... Geneire, la de Vino, aquí que hi és. Sí senyor, això que vol dir, que tu has mirat, o que te'n recordes de què la va comentar, sí senyor? Que la va comentar molt bé, lògicament. O el de Jazz, també, o fòssim. Ah, el de Jazz. Doncs m'agrada molt que t'hagis en recordat d'això, perquè a mi m'ha criat molt l'atenció veure a Geneire, aquí, i quan ell també, és veritat, que li havia posat una puntuació molt alta, efectivament. Cabaret encara no ha sortit. En el curs del temps, David Benders, que no la conec, però que també la destaca com molt, molt, molt positiva, sinó excel·lent. Geneire, efectivament, que ara hi... Jogi Fukunaga, un nom japonès. Un altre que posa com a puntuació 9,4 és Drive, que també la va comentar aquí, que jo penso que sí, i amb aquesta és de les que més estic d'acord amb ell, com a pel·lícula de referència, eh, del nou cinema, d'un cinema diferent, que agafa coses del que ja s'havia fet, Germans Coa i companyia, però que fan un producte que sí que per mi valdria la pena analitzar fins a l'extenuació. I també comenta Diartis, que també era una pel·lícula que li va encantar. Amb un 9,8, t'has passat, Xesco, t'has passat. Bueno, aquesta és la meva opinió. I després, com que no es pot defensar d'on li dic, i després tenim Albert Knopf, que li agrada moltíssim, de Rodrigo García, i, per acabar, l'última crítica, l'últim comentari, no, els dos últims, War Horse, que també li han encantat, no arriba al nou, però gairebé. Doncs, amb això, i amb la invenció de Hugo, que aquesta em sembla que té també el 9,6, doncs ja veieu que són tots clàssics, són ja clàssics del Xesco Ramo, quan torni no parlarem de la llista. Això és el bloc de cinema. Si en treu a cinema sense condició, en www.blogspot.com, doncs és un dels blocs que els que podeu enllaçar directíssimament. És extraterrestre. Vinga, la teva pel·lícula. Nacho Vigalongo. Aquesta has vist tu? Sí, senyor, no em podia resistir, després de que Nacho Vigalongo fes aquesta delícia de viatges en el temps que era l'Oscrono Crímen, una pel·lícula de guió perfecta, vull dir, una combinació, que és que ni al final et deixa en satisfet, tot encaixa allà, és l'últim que et podries esperar és el que passa, però tot té un sentit moral fins i tot a la pel·lícula, em va entusiasmar, el pitjor segurament de la pel·lícula, tothom ho destacava, però és la seva interpretació. El Nacho Vigalongo no és un molt bon actor, i apareix allà fent un paper principal, és el que inventa aquests viatges en el temps, però la veritat és que a mi no em molesta que passi això, tampoc no fa falta, que totes les actuacions de una pel·lícula... Tu voles que tinguin coses que no... Correcte, sí, senyor. I que m'obliguin a que una cosa sigui bona quan no està tan clar, quan no està a prova augmentant. Sobretot aquests cronistes de 3 o 4... I aquestes persones que els agrada tant diar-t'hi, que diuen que és una pel·lícula muda quan no és una pel·lícula muda. Això no és una pel·lícula muda. Vinga, que no arribi a la sanca del Ruyur. Doncs extraterrestre, una pel·lícula igual, una miqueta igual. Comèdia, no? Divertida. Sí, però no és comèdia, només. Ja sé que s'ha catalogat d'aquesta manera, però no sé per què exactament... Per què t'ho pregunto a la teva opinió? No sé per què. És una pel·lícula ben diferent. És amb els refons d'una pel·lícula extraterrestre, i l'únic que veus és una nau de la qual calculen la mida, i que està allà present tota l'estona, que no saps ben bé qui són aquella gent i què estan fent, no saps res, pràcticament. En cap moment, en canvi, el Vigalongo aprofita això per donar-li un caire de dramatisme a la relació que hi ha entre els tres personatges principals. I la veritat és que està molt ben aconseguit. I la història que t'explica d'aquesta manera aconsegueix que sigui diferent, molt respectuosa, cap a els diferents desequilibris, fins i tot dels diferents personatges, que no desentonen en cap moment, i que no et semblen inversamblants ni estrans, sinó que són coses com molt planeres, molt habituals, però en canvi, amb aquests refons, d'aquelles naus allà sobrevolant la ciutat, doncs té un caire diferent, és com un caire futurista, i la combinació de les dues coses és molt interessant. I la manera de reaccionar dels personatges i la manera de entendre-les entre ell, jo diria que també és una volta de rosca. Això que deia es van de l'innocent, i d'aquestes pel·lícules que busquen un dramatisme, es pot considerar una comèdia, perquè aparentment no té una transcendentalitat res del que ens explica. Però al cap i a la fin, ens estan parlant de la comèdia i la tragèdia de la vida, de relacionar-te amb una persona, de que no saps si l'altra persona t'estima o no. Has tingut una baralla, però ho fan molt de respecte, hi ha molt d'equilibri, hi ha molt de tacte. La veritat és que hi ha una red d'artifici, ni de foc artificial, ni de res d'això. Molt planer, el discurs, el guió molt senzill, també, però focalitzant allà un cal, i passes una molt bona estona, somrius de tant en tant, mai no fas una riallada, no és una pel·lícula per riure, d'aquestes comèdies bàrvores que estem tan acostumats, sinó que això és una petita delícia, per passar-se bé, per deixar-se a portar. Què passa entre quatre parets? Bon en el pis. Sí, no, surten de tant en tant a l'exterior, amb el cotxe, hi ha uns petits llocs allà, amb una ciutat de certa, que no sabem bé en quin lloc han anat a rodar, però en qualsevol cas, o hi ha la ciutat o el poble així, o ha aconseguit buidar totalment tot, perquè no es veu ni un ànima a part d'ells, està molt ben aconseguit. El periódico Alnando Salva diu que funciona molt bé la pel·lícula mentre estan a l'interior de l'habitatge, a l'interior d'aquesta casa o d'aquest pis, però que quan surten a l'exterior és quan no acaba de... Almenys és la impressió. Alnando Salva, jo dic sincerament, sap molt més que el que pugui saber jo, perquè ha vist molt més i ha fet moltes més crítiques, però l'equilibri és interessant. He estat una pel·lícula només d'interiors, també hauria estat una miqueta carregosa. En canvi, té la valentia de treure-ho a fora, llavors t'explica coses diferents. És veritat que l'exterior és una altra cosa. L'interior és com la ment seva, les inquietudes que tenen, la dificultat per apropar-se i la facilitat per allunyar-se, un dels altres. I en canvi, l'exterior és la manera com relacionen no relació de parella, sinó d'amistat, anemistat... I on, d'alguna forma, és com si li donés la volta a la història del teatre. A fora, s'acenifica les escenes més dramàtiques, per dir-ho així. I a l'interior, s'acenifica tot el que és més mental, més proper, més amorós. Té una coherència molt gran. Jo, tècnicament i cinematogràficament, no sabria valorar-ho, però penso que l'equilibri està molt ben aconseguit. I l'escena final també és molt macana, no diré quina és. Tampoc desveliaria, perquè no és una pel·lícula d'intriga, però és una pel·lícula de tu, que ho diguis així. Va, ho explicaré i vinga. Està terrestre, ja és. Sí, però és veritat, com comentava Albert, el nostre estimat Albert Rodríguez, que aquesta pel·lícula s'havia venut en el seu moment com una pel·lícula d'estat terrestre, i la gent que havia anat a veure-la d'aquesta manera l'havia dessegut. Llavors no anem a veure, pensant que veureu un març atac, ni un independent d'Ei ni res d'això. Ja us ho dic. Estaria més a prop. Imagineu-vos què us diria ara. Més a prop d'uns solaris. Valtar Kopsky, perquè hi ha una sèrie de dubtes que es planteja d'una manera lleugera, que no anem a una transcendentalitat, però està ja plantejat. Hi ha algun moment que tu mateix dubtes, que m'està explicant aquí. Qui és qui en aquesta relació. Està bé, està bé. Per ser un entreteniment està molt ben aconseguir. Deixem apuntat. Molt bé. És una altra d'aquestes pel·lícules que podem anar a veure d'una manera recansa, exactament com les hierbes, aquelles males hierbes del senyor Ruesnes, que m'ho havia sabut que jo almenys tindré possibilitat de veure-la. Aquí a dues setmanes tenim fil del mes, a veure quin escollim, en què t'ho podria ser una. T'he dit els programes. Molt bé. Bé, doncs nosaltres el que vam escollir fa... Li posen aquella música. I ara la música era... Ara no, ja repreparat. Quina música, home? Està bé que poguessin sintonitzar tant amb el senyor Corosava com amb el senyor Polanski, no? Vinga, intentarem anar a sentir una miqueta de cara. Dels somnis, per exemple, del Corosawa, no? Sí, el pianista del Polanski. Vinga, va, doncs. Pianista és de les bones, bones. Música solicitada. Vinga, guanem buscant, mentre vas fent aquesta introducció. Corosawa versus Polanski. Sí, això mateix. Jo he triat així uns petits paràgrafs, no?, per introduir-nos. I diu, si aquest cronista, i com deia, doncs és el senyor Jordi Costa, doncs hagués d'escollir una escena, només una, que ja és difícil, de tota la filmografia de Quira Corosava, si ets dubte, es decantaria pel final de Barba Roja, del 1965, un desenllas que conté, en cert sentit, els dos Corosaves, l'humanista i el farotxa, el que pas d'escoltar i transmetre les més lleus oscilacions del cor tomà, i el disposat a expressar-se amb la caligrafia de llams i trons d'un heroi tràgic, empaitat per un espàs assegnant d'un últim penya assegat de la Terra, no?, i imaginem-nos aquesta sequència tan extraordinària. Després diu, la pràctica ruïna de la fundació a Quira Corosava i la possibilitat d'una versió oriental d'un cas millet protagonitzat pel fill del cineasta, una notícia sobre la qual no és prudent estendre-se sense prou coneixement de causa, com el que tenim aquí, per exemple, sobre el senyor Millet, però que contraponteja de manera trista el final de Barbarroja, i la seva transmissió d'un humanisme i una dignitat de mestre a de xeble que vindria a ser la forma simbòlica d'una transmissió de valors i sabiesa de pares a fills. I després, encara parlant del senyor Corosava, diu, potser el mestre no li hauria desagradat el fet que el fet de ser centenari, no?, més que celebració oficial, única, local i global, adopter és la forma d'una instal·lació de celebracions privades intransferibles i també silencioses. Què vol dir, que el senyor Corosava desprèn, que segur que li hagués agradat aquest homenatge que cadascú de nosaltres li puguem fer cada vegada que veiem una de les seves pel·lícules? Bé, ens situem en aquest senyor i què és el que ens es sugereix i quines pel·lícules ha realitzat, quines recordem? Sí? Sí, clar que sí. Sí, sí, sí. Jo he vist una. Segur que he vist alguna més, però ara no pels instituts, però d'Ersús, ara sí. Aquí hi hauria aquestes dues constants, que deien, no?, l'humanisme i la racionalitat. El que passa és que, quan un és militar, amb un lloc va a prendre mesures, com el cas de la pel·lícula, no està totalment allò que se'n diu civilitzat, no?, però, esclar, no ha hagut de fer tot el que fa l'altre. I conèixer l'envié, o sigui, conèixer tot l'entorn, sap com quins perills tindrà, com s'ha de comportar per no trobar-se sense això i allò. Ja han estat pur. La convivència entre el salvatge i el civilitzat, no? I això és la referència que fa en aquesta pel·lícula. Un altre digue'ls jo només respectar la música, que mentre escolto i vaig també pensant en les pel·lícules que jo he vist i amb el comentari que m'agradia fer, el cert és que he llegit buscar una mica d'informació de Corosawa, de Quira Corosawa, que amb ell, la música, en les pel·lícules, li semblava que no havia de ser un element tan important. I, sobretot, ara estem sentint una miqueta de fons, la música, per una escena de precisament la pel·lícula dels somnis, de Quira Corosawa, però si us fixeu, el que havia llegit era precisament això, que no havia de ser un element tan important. Ell no li agradava posar una música acabada al començament de la pel·lícula, sinó que li agradava posar, per exemple, això que sentim, la veu d'una flauta o la veu d'unes trompetes, i això era una forma que ell tenia de dir-nos que encara la història no estava acabada. I que llavors, de mica en mica, aniria entrant diferents elements i cap al final, doncs ja sigui un cas de la pel·lícula o de la història, doncs sí que podíem sentir una història completa. Us ho dic també perquè costa, d'alguna forma, escriure música de la Quira Corosawa per això, perquè ell no es mou amb aquests paràmetres de ja començar posant una música contundent, que ja donin idea, sinó que allà amb el que li agradava més era construir a partir d'altres elements, a partir d'elements visuals, d'elements de color, d'un perfeccionisme, un preciusisme, que per això deia jo que a mi em recorda molt a l'Estanley Kubrick. Si pensem en qualsevol de les pel·lícules d'un i l'altre, tenen un cert parallelisme, perquè el Kubrick era, ja ho sabem, un obsessiu de la fotografia, de l'enquadrament, de la direcció d'actors, fins i tot del subtitulat i del doblatge de les seves pel·lícules, de la manera com es distribuïa amb els cinemes del seu país i fora, doncs el Corosawa sembla que aquesta constant també era similar. El consideràvem fins i tot una mena de tirar dintre del que eren els rodatges, perquè era capaç, doncs, bueno, no sé, de construir un castell, per exemple, per només utilitzar-lo en una escena i enfonsar-ho, perquè acabés la pel·lícula així, o, bueno, era capaç de tenir una persona, doncs, durant hores, sota de la pluja, coses d'aquest tipus, que es consideren que forma part de la característica a un director que sap molt bé el que vol i que ho exigeix de la manera que sigui. I si pensem en les seves pel·lícules, veritablement, és així, una de les més conegudes, doncs és ran, per exemple, que es considera la seva pel·lícula més occidentalitzada, perquè es basa en una de les tragèries de Shakespeare, i llavors, clar, tot aquell muntatge que fa, tot allò que veiem que passa en escena, és tan grandiós, tan magnífic, però els actors no s'ho passen bé. I això de vegades es veu a les pel·lícules, perquè els hi fa viure, unes històries, unes aventures molt potents. I per això deia, no?, que la comparació amb el director del pianista, amb Polanski, doncs encara em costa una miqueta de trobar... i una relació, jo li estic veient. T'agrairia, Francesc, el bon funcionament de l'espai amb aquest quart d'hora que queda, que tinguéssim la filmografia del senyor Corusaba, que la tinguessis tu a mà per d'art no recordant, perquè segur que no recordarem totes les pel·lícules. Jo voldria destacar el XVI de Morais, i el perquè és perquè ha donat a P1, jo crec, que és una de les pel·lícules més meravelloses que s'han fet al cinema. I el perquè és molt elemental, senzillament, és allò que jo crec que el senyor Corusaba hi creia molt aquesta diferència entre la construcció d'un teixit social civilitzat i d'un venim que en definitiva és d'un estat salvatge. Allavors, ell, si agafem el XVI de Morais, són 7 lluitadors, com després els americans van fer els 100 magnífics, que podrien haver triat l'opció de treure guanyes directes i personals de les seves particularitats, o sigui, de les seves capacitats de lluita, amb benefici propi, però no, que es van posar al servei del col·lectiu, en definitiva, en favor de les coses justes, i que en definitiva el que limitaven era el que privava el col·lectiu. Jo crec que això és fantàstic. És una... o sigui, com poses aquesta, el costat de la que t'ho has dit, d'ersuzalar, i és clar, és que et descobreixes, ja dius, creï. Aquí sol, ja. Però, a més a més, el Corusaba, ja aquesta del XVI de Morais, jo crec que exemplifica molt bé una de les seves característiques, té unes influències enormes. I ell va fer, per exemple, la adaptació d'obres de Dostoyevski. Havien parlat ara de RAN, que era una adaptació, una versió lliure d'obres de Shakespeare. I per això va ser d'alguna manera criticat, però també va treballar el teatre tradicional del Japó. Era una persona, no sé, per entendre'ns, com una mena de Falini o com un francis forcòpola, persones amb una cultura... Visconti, fins i tot. Estem parlant, sí. Estem parlant d'aristòcrates. No tant Pasolini, que és un altre constant. No, Pasolini és més poeta, és més intuitiu, més... Doncs bé... No tan narratiu, aquest xiu. És molt narratiu el senyor Corusaba. És una pel·lícula que la pots trobar aquí en la seva filmografia, que és la que no he pogut veure mai, només d'una vegada, que es deia Do Descadent. I que parlava de personatges que no estaven amb les seves capacitats totals, diríem, no? Allò que en diem una certa disminució amb determinades persones. És una pel·lícula magnífica d'una posè, aquesta sí que és poètica total, no? Però que, en definitiva, el que acabava fent amb aquesta pel·lícula era mostrar-nos aquelles allò que es diu tantes vegades. No és que tinguem discapacitats, sinó que tenim unes habilitats diferents, a vegades, i el que destacava aquesta pel·lícula, precisament, és això. Per això la recomano qui la puc i torna a veure, perquè és que és d'una genelitat, no? Tant total i absoluta que... que d'allò. Sí, una pel·lícula del 1976, i que jo no he vist, no he vist la veritat, però que hi ha moltes pel·lícules. És, en certa manera, un gran desconegut. Per això que deia jo ara, perquè té moltes vessants diferents. Llavors és difícil haver vist totes les diferents parts o diferents vessants que ha tocat. Fa no gaire, fa un parell d'anys, me'n recordo que em recomanava una pel·lícula, de la pel·lícula thriller, envintat en els barris baixos del Japó, que comença al contrari, comencen les altes esferes empresariales, i que en un moment determinat desapareix un nen, un nen que és d'una família d'històrcata. No me'n recordo, ara, com es diu la pel·lícula. De fet, té tres o quatre títols diferents. Un és el títol japonès, un altre és com es va comercialitzar aquí, un altre és com... No la té. Ara arribarem. Sí, sí, estic mirant-lo... Sabeu què passa, que de vegades millor mirar la informació en anglès, perquè llavors està una mica més completa, i és el que estic mirant de fer ara. I després també costa una mica traduir-ho. Però és una pel·lícula que, veritablement, té un ritme que els directors de l'època d'Aurada de Hollywood, dels anys 40, que feien aquelles pel·lícules de Gaster i de Cinema Negra, tenien molt a prendre, aquest director. En certa manera també estava influenciat per ells. És una persona que es deixava influenciar per tot el que li podia arribar a l'intellecte i al cor, i després també ha estat molt influent, per molt de les persones que han vist les seves pel·lícules, molt dels directors. És un director, veritablement, fronтissa. El podem considerar com un avanç i un després, com una veritable referència. I suposo que, en un moment determinat o un altre, parlarem del Polanski, a veure què... No, no, i tant, no, mai. Ja arribarem. Sí, tu em vas calculant, ja et veig. Doncs a veure... Bé, ho vas descobrint, ja parlem de Polanski, i així ens introduim ja amb totes les... Molt bé, molt bé. Polanski, en un moment de romà, en Polanski a la recerca i a la seva busca, és un documental que va realitzar el 2009 la Marina Senòvic sobre el judici del cineasta que ha comptat amb la inesperada coda als informatius dels darrers mesos. Vaja, quan es va fer aquest article, va estar molt de greus que li va fer, se'l va condemnar, tots ho sabem, no? Sí, ja. El seu país, els Estats Units. Ell està alivinant ara a França, i no pot anar, perquè clar... Sí, sí. Ell és polac d'origen. Ell és polac d'origen. Sí, però també és francès, també. Doncs diu que aquest documental demostrava que no hi ha manera senzilla d'explicar certes coses, però sintetitzava molt bé els motius vitals que han fet de Polanski un perfecte narrador i poeta de la mirada paranoica. Que això és molt important. En l'altre, no hem parlat de paranoia, sinó de disminució, i aquí, eh? Llavors, l'estrena de l'escriptor, pel·lícula que estona sembla canalitzat al sentit de l'espai de cul de sac del 1966, resold el debat mediàtic per la vida de l'excel·lència artística, és la mirada del vigilat, de l'enemic del poble, el que transforma el que podia ser material per a una convencional, tot i que també notable, peça de gènere, portres balts, pura lucidesa, fatalista, desencisada. Uau. Ara que parlem de Polanski, ja tenim aquí una miqueta de música, del pianista, i el que m'interessa més del que estàs comentant ara, és que així com el Polanski, el que fa és que no necessàriament controla aquest besant seu, sinó que és que li surten les pel·lícules amb aquesta característica, el que fa una miqueta, igual que el Cúbric, torna a fer la comparació, és que sí que són persones que, d'alguna forma, són com cirurgians, o com experts en la naturalesa humana, que miren des de fora... No expliquen només una història, sinó que aquella història que expliquen té unes connotacions enormes amb el coneixement. I Polanski, pel que sigui, també pel que li ha passat a la seva vida, segurament, perquè li han passat molt grosses, que deia que li han acusat de bus de menor i tot això... Sí, però, sobretot, va ser assassinat a la seva dona. Hi ha hagut uns fets que l'han marcat forçosament, llavors aquesta dualitat o aquesta dificultat, per saber la realitat d'una manera... que podíem anomenar objectiva, o mirar des de fora la vida, ell ho mira tot sempre des de dins, però des del començament. Jo vaig veure el Fano Gaire, la pel·lícula Revolució, i encara no he sortit de... un punt molt important d'aquesta paranoia, que es mantava en fa un moment... Sí, perquè és la manifestació més dramàtica. L'esma, aquesta paranoia, però després anem a parar la que es mantava a la rosa, que en definitiva és el pianista. Jo penso que aquí estem sintonitzant amb una paranoia col·lectiva, que és allò que en interassocia. Aquesta és la paranoia regnant en aquell moment. Com a l'individu passem al col·lectiu. L'anul·lació, l'eniquilació, l'eniquilació del individu. De qualsevol forma de pensar independent. Tot el que suposa un totalitarisme, i un totalitarisme, a més, agressiu. Sempre ho és, però més s'encara ho va ser, i més sagnant ho va ser el nazisme. Hi ha una cosa que sempre m'ha cridat molt l'atenció del nazisme, que és de la manera que respectava determinats autors, grans creadors musicals, com, si no recordo malament... Wagner, per exemple. Wagner, per exemple. Sí, això mateix. I, en canvi, estripava qualsevol tipus de creativitat, d'una altra manera. La diferència, aquesta, un dia, aquest senyor que esmentava el xesco, i tal diríem, el posarem aquí, en aquest punt. De no tornar i anar fent aquest viatge d'anar, de tornar, de Polanski a Curaçava i a Inrevés. Considero que aquesta comparació entre el director, que es fica completament dintre de la seva història, com és el Polanski, de nou, amb Curaçava, si pensem en una pel·lícula com Rochomont, que és una referència absoluta, fins i tot en les escoles de cinema, de com es pot narrar, de com es pot explicar una història, però de nou hi ha un domini de la tècnica, completament conscient del que vol explicar, de com ho vol explicar, i fins i tot de la herència que deixarà aquesta manera de narrar en les generacions futures. I de la manera que acaba relativitzant els punts de vista. Les històries no les sabem mai ben bé. Ell re somó no fa 4 punts o 5 diferents que veuen aquella acció i que treuen la seva conclusió. Això és genial. Això el moment també ho ha fet. No recordo ben bé amb la pel·lícula. Estava pensant en la mateixa. Potser refereixes a 12 homes sense piedat. Probablement sí, però sembla que en té un altre. No és que sí, exactament això. Per cert, una decepció l'altre dia amb una d'ells, d'un paio que es defensa ells sol allà, que és un mafioso. Quin desastre! Em vaig quedar de pedra, perquè... Va haver de fraudar. Però molt, eh, la veritat, que és passadíssima i fora de tot. Bé, del senyor Polanski, doncs... Bé, parlarem de paranoia, evidentment. Una altra pel·lícula, no sé si aquí ben bé on vindria la paranoia. Potser sí, que és l'escriptor. És veu que el títol original era l'escriptor fantasma. Però aquí es va quedar com l'escriptor. Un dels protagonistes és Espíris Brosnan, que fa de primer ministre o d'aquest personatge polític tan... Fantasma seria la manera com aquí... Moltes vegades diem el negre. El que escriu, un llibre... El machaca que està allà... Perquè un altre posi el nom. Una autobiografia. Suposo que està escrivint una autobiografia i que la assignarà el protagonista. Jo, per mi, aquesta de l'escriptor em queda com una mica ambigua. Jo no la vaig acabar de païpar dir. Però és el que partia, el comentari que feies abans, sobre la paranoia. Aquesta història és precisament tothom en aquesta pel·lícula. Està pensant que hi ha enemics i no saben on està. I l'escriptor, aquest negre o fantasma, doncs acaba fugint sense saber ben bé de què fots. I al final passa una miqueta com a Brasil, no? La pel·lícula... Que acaba sent engullit per això, per una sèrie de papers i de allò que passen per allà. I se l'emporten, no? És com parlar una miqueta o reflectir que la nostra societat té aquest component, també. Sí, una mica allò que tantes vegades, i sobretot aquí a casa nostra, hem escoltat tant de la memòria històrica. El que havia a la fi, del que es tracta, és d'una reconstrucció que només serà possible, sinó amb el met determinats personatges, en aquest cas, intocables, a la qual ja hi ha l'organització que sigui que tindrà cura d'habitar qualsevol atemptat contra... Contra l'estabilització, no?, contra les coses que ja estan estabilitzades d'aquesta manera, i estan allà... A canvi, hi ha una altra pel·lícula, és la llavor de maldat, aquella que parla del diàple o la possibilitat de venir al diàple, que em sembla més correcta amb les constants que ell sempre ens ha plantejat, no? I el perquè és molt... Perquè això sí que és autèntica... autèntica ficció, no?, és posar un argument, element d'un seguit de persones, que vés a saber per què té forma física això, no queda massa... No massa clar, però anem a sup... És allò de dir, és ficció, i imaginem-nos que això es transforma en un cert, i com es pot arribar en aquest punt i tal, no? Hi ha una variant sobre el pianista, aquí, no? O sigui, el pianista és una constant, la paranoia col·lectiva, i en canvi, aquesta és una paranoia individualitzada, la qual cadascú de nosaltres podem arribar fins i tot a veure físicament que allò és factible. Perquè també hi ha un grup de persones, també hi ha un col·lectiu que estan fent tot el possible, perquè els altres vegin allò que volen veure. Si us en recordeu, hi ha un grupet que són els responsables, que aquesta dona vagi imaginant una sèrie de coses. M'he sentit, jo m'imagino la comparació amb aquesta pel·lícula i una altra història, que podria tenir les mateixes connotacions, que és la de la mena, la de los otros, i no t'agrada saber-ho. Los otros al final t'explica una cosa que, mira, que bé, no? No, és a veure amb això.Quina fantasia, no? En canvi, això t'explica, vigila, que hi ha molta gent que fa això, que fan aquests personatges a la vida real, no? És una història molt diferent. I els sueños, aquí de Colossau, a mi m'agrada molt aquesta pel·lícula, i ja sentim la música de la sintonia, que també ens permet acabar el programa. Però jo volia fer un petit esment a aquesta dels somnis d'aquí de Colossau, perquè ens parla de somnis que ell ha anat tenint a la seva vida, però si us fixeu, o com a mínim, jo vull pensar-ho així. Ara no sé, s'hauria de fer un altre programa, parlant d'això, suposo, d'aquest aspecte concret, però no hi ha una visió psicoanalítica. Perquè, clar, estem parlant d'una tradició completament diferent, d'uns contes, d'uns relats, d'una fantasia, d'unes d'algenda, que no tenen aquesta connotació. Hi ha uns personatges que es mouen amb uns altres paràmetres. Llavors, per entendre la cultura del Japó, la cultura oriental, és una pel·lícula, jo diria, que molt interessa, amb bàsica, amb uns codis diferents, i que, bueno, això et permet aprofundir moltíssim, també amb les característiques d'un director tan potent com Coros Agua. L'hem de recuperar. Polanski, versus Coros Agua, això ha donat de sí, senyor. Ens acaba el temps. Cinema, Sense Condicions, Pumlos Pot. Fins el fàxim dia, passat una setmana a Santa. Pum, per tornar a sentir aquest programa. I llavors parlarem quan tornem de l'evolució del paper de la dona, a la societat i al cinema. Explica't pel Joan. I després ja farem la pel·lícula del més. Tenim temps. Que vagi molt bé.Bona setmana a setmana. Ah, rebeura.