Cinema sense condicions del 25/2/2020

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS Bona nit! Bona nit! Aquí estem a CINEMA SENSA CONDICION als dimarts per parlar de cinema i per parlar de les pel·lícules que hem vist, del que ens ha agradat, de que ens ha semblat interessant i avui tenim el so i el mando del so d'aquest programa el... Bona nit! Avui Andrea no la tenim aquí mira que és mac, Andrea i que és simpàtica i ha de venir al francès de tant en tant ha ficat la pota Bona nit! Aquí el tenim conduint tot el so d'aquest programa i també com sempre amb el Pep Parmengol i amb vosaltres Carme Nebot Molt bé, què música ens estàs posant? Doncs aquesta és una música que si estàs fixat Carme, Pep no s'ha fixat Matabalati, però... Cuerdes, no? És que ens acabes de dir que has vist cuerdes Doncs l'he posada, he fet una cosa diferent que no l'havia fet mai, l'he posada amb el mòbil col·logat en el micròfon, es pot fer de tota la ràdio perquè no l'he trobat a internet i és la cançó que a més a més té molt a veure amb la ràdio perquè és un moment en el que la protagonista Paula del Río després us parlareu una miqueta si voleu doncs escolta la ràdio i sona aquesta música, però d'una manera així com ens sentit ara, així com tu l'has viscut que atabala, doncs així es viu la pel·lícula Què passa? Què passa? I era el francès I era... introduint cuerdes efectivament, introduint el cinema i la condició d'avui Molt content d'estar amb vosaltres, una vegada més Benvinguts sempre Molt bé, a veure, què farem el programa d'avui? Comentarem el que hem vist o que ens ha semblat interessant Parlarem de festivals Partirem de festival Berninale que s'està en aquest moment, s'està tenint lloc a Berlín, clar I Olalà, que és el festival francòfon de Barcelona Que tindrà lloc del 12 del 21 de març Molt bé, i també volia parlar també del cicle Gaudí que està passant en aquest moment a les pel·lícules catalanes de tota la geografia catalana que és molt interessant perquè va a biblioteques va a centres cívics té diverses ubicacions però va per tota la geografia catalana Ho he trobat una molt interessant Ara, en aquest moment, estan passant sembla que és la hija d'un ladron en futur i la inocència Hi ha un programa, té una web molt interessant que es pot seguir i a diferents racons de tota Catalunya pots trobar pel·lícules perquè la hija d'un ladron ja veieu i la inocència també són Gaudís i Goyes acabats És una proposta interessant perquè és una forma de ser arribar a l'interior una proposta és que difícilment difícilment per seguir comercial que cada vegada en quede menys arribarien Aquí, per exemple, que hi ha centres cívics o aquí a la Teneu de Sant Just Desbert que hi ha el documental del mes del Docs Barcelona que això ja és un fixe però, per exemple, l'altre dia passaven la hija d'un ladron a Sant Joan d'Espi també i inclús aquestes pel·lícules que són produïdes aquí, de cinema català en alguns centres, clar, no en tots perquè molts són simultanis si desplaça part del del grup directiu de la pel·lícula la direcció, la fotografia o la distribució però apoiar una mica la presentació exacte, i fan la presentació o potser un col·loqui o una cosa realment interessant, jo crec que em sembla una molt bona idea aquesta a veure la hija d'un ladron aquí a Sant Felio, mira, el cine baix ah, el cine baix ja fa molts dies que la tenia faltava poquet perquè fóssin els premis i havíem d'estallar destacats amb un equipet de persones i volíem veure-la per salvo de la Belen Funes per dir-li si li havia agradat o no Tinc la il·lusió de que havia el dia 10 Belen el programa hem quedat amb ella, ja sé que té 50.000 coses però en principi havíem tancat el dia 10 de març, vull dir que si t'hi vols arribar i la vols saludar, perfecte ja ho saps És d'allà, de Ripollet Un dia per casualitat estàvem fent un programa al carrer del programa de ràdio de cinema d'allà de Ripollet, en l'àrima és de Celuloide, no molt bonic i anàvem salvant la gent pel carrer i es preguntava la seva pel·lícula favorita i va passar un matrimoni i la dona ens va dir, jo sóc la mare de Belen Funes Quina és la teva pel·lícula favorita? Això fa dos anys que encara no hem sentit a parlar de Belen Funes però llavors ella ens va donar notícies i després vam començar a parlar i ha sentit a parlar sobre tot Doncs mira, espero que se'ns quadri tot i no se li descuadi res perquè ho tenia difícil de dates però finalment va encuadre això espero que ens trobem aquí i ens parli de moltíssimes coses i s'hi veia amb la Greta Fernández i amb l'Eduard Fernández Ja em sembla que és demanar moltíssim Això ja seria repentar És demanar molt però bé, ens sentirem molt i molt contents de tenir-la amb ella Té una característica també especial la pel·lícula jo treballo a Ciutat Meridiana una escola d'allà i està gravada un tant per cent molt gran allà llavors és curiós si heu vist la pel·lícula Sí, els exterior i els interiors no ho sé, però potser també perquè són pisos d'aquell estil Li comentarem, li comentarem i si vinc finalment ja li comentaré la sensó inclinant que tothom li diu el papa mòbil i això és curiós veu Doncs recorda és el dimarts dia de Déu Sí, d'aquí dues setmanes, ja m'ho he gravat Ja t'ho has gravat? Tu enviaré per WhatsApp també per recordar-t'ho Molt bé, jo què he vist Però el que he vist m'ha semblat interessant He vist una pel·lícula per Netflix que l'han estrenada a Netflix i això cada vegada està sent més habitual Va començar sent estrenada a Netflix i a sala o al revés o el per exemple El van fer el fenòmeno Ja Però jo crec que després d'equivre la pel·lícula estarem parlant d'una pel·lícula que es diu Diamantis in Bruto És una pel·lícula dels germans s'ha afegit Ben i Jos s'ha afegit que són dos directors joves jo crec molt joves per l'estil de pel·lícula i per l'estil que ells són una pel·lícula molt, molt New York-esa molt agafada d'un districte de fet és el districte dels diamants el districte de les joies i és una pel·lícula Allà, perdona, és on és Tífanis, per exemple de la pel·lícula Prec Fasat Tífanis Bé, però hi ha una zona Sí, però aquest m'ha vingut el cap ara Aquesta és quasi el mateix, però no opuesto perquè és les joies imbèndies imbèndies de mal gust exagerat però exagerades per les grans dives del bàsquet, de la música d'aquest tipus de personatges Amb aquest cas, un jugador de bàsquet de... Sí, de fet és el Kevin Garnet de l'NBA que ell fa s'interpreta si mateix És un guinyo que fa la pel·lícula que té gràcia té gràcia A veure, us la comento els directors són... El productor és el Martin Escorcesse ha jugat aquesta carta No és banal pensar per què ha jugat aquesta carta ell, que és un home gran d'aquests dos germans que tenen un tipus de cine res reposat per dir-ho exageradament Està dintre del cinema independent Sí, sí Ajustadet Clar, és una pel·lícula per plataforma tampoc, té grans exteriors ni té grans coses Llavors, hi ha molt joc de càmera molt muntatge La càmera, jo, és la fotografia la he trobada especialment interessant La mirada el director de fotografies Darius Comgi, que no sé què és és un iraní però fa una càmera l'atenció que és un tril era aquesta pel·lícula l'atenció i l'ansietat que t'arriba a provocar de fet, és responsabilitat d'una càmera portada una determinada manera i és responsabilitat d'aquest home que el recordem perquè ho fa molt bé ho fa molt bé Com es diu que el gravarem? És que em costa molt perquè és... Darius... Jo en dic És un nom molt difícil És iraní He llegit a les dades Penseu que se'n recorda Està que anar a Google posant diamantes en bruto Sí, ha sortit tot I la música jo li havia proposat que ens posessis la música del Daniel Lópatin que jo crec que és una música extraordinària aquí Posem aquesta primera peça que és Exacte, un trosset perquè l'escoltem perquè és extraordinària, eh? Ja veieu És una música Recreia una atmosfea de sòrdida que és la que circula per a tota la pel·lícula Tota la pel·lícula, sí És la història és un lluller que viu al barri de Manhattan de un lloc que és un lluller que viu al barri de Manhattan de Jaume Lidt de la Julleries Ell és joeu De fet, el comentari que feies que aquests germans recreien un món de de l'intercanvi de joies de préstecs de trampes de trifulques, de tot de tot el que es cau aquí dintre que van viure perquè el seu pare estava en aquest districte i es dedicava a aquest tipus de món És interessant quina és la història la història és aquest joie que viu estressadament i a una velocitat sense sense respiració fent trampes no sé com és el truè que hem català fent trampes fent empenyorant el que sigui deixant amb un que dança deute amb un altre enganyant amb el tercer tot això està amb una botiga petita plena de joies d'aquestes que us comentava de apès d'or, tot és elles d'or i enormes i viu un tipus de món que em sembla que és com l'extrem d'un capitalisme fet malbé absolutament per totes bandes llavors és un home que ell és joeu té una família dintre de les normes i de la convivència familiar que això implica i simultàneament una amiga que és una de les dependentes de la botiga que ell té i viu aquests mons barrejats té tres fills una dona que vol separar-se perquè és un clima invivable i ell constantment tira cap endavant una vida a tota velocitat la pel·lícula és curiós perquè la pel·lícula comença a atiopiar les mines de diamant i que troben un òpel que finalment ell aconsegueix i és com segueix tota la pel·lícula aquesta pedra preciosa el jugador de la NBA la pretén fer seva com a col·let com a talismà que el farà guanyar i ell fa tot un... obre una para-conta l'ampanyore per una altra banda amb el que agafa de la para-conta tan peu un altre forat és un trampa veient la pel·lícula dius que aquest tio si serenés una mica podria viure normalment és d'aquells que empalmen una trampa amb l'altra amb una operació tapa el que deu de l'altra i així va fent un circuit fins al final de totes formes és un personatge bastant ben descrit perquè és mig bon tio sense cap mena de rigor moral ni res que se li assembli és dèbil perquè tothom el condugeix però ells finalment va fent coses inverocímils i no arriba a conduir la seva pròpia vida mai en cap moment i d'altra banda posa de manifest una nova m'assemblava interessant perquè en aquesta pel·lícula un personatge realment una dada realment important l'odopatia que està començant i és un problema com una edició de les greus que en aquest moment hi ha al món sencer i aquest personatge viu constantment enganxat amb les apostes de les que siguin rares i estranyes fent trampes de tota mena forma i color i llavors és un personatge que diries no s'atura mai realment aquesta és la història és la història d'un perdedor un tipus de perdedor si tu veus Bodialen Bodialen ja fa pel·lícules perdedors de tipus pacífics profons amb algunes... aquest també és pacífic ell no entra en violència a vegades rep una mica rep del tot ho fa molt bé aquest actor és un thriller interessant i està ben construït i té uns ingredients que a mi em va semblar valorables, és una pel·lícula que dura dues hores i que la veus que realment t'està enganxant i es pot veure en qualsevol moment una plataforma d'aquesta... les altres no sé si està a Netflix, això, jo la vaig veure a Netflix i sí que la conselleria perquè aquest tipus de cine és un thriller és un thriller i suspense que no has de buscar altra cosa però té un ideó el que posa de manifest a aquesta pel·lícula aquest tipus de bogeria capitalista que no té ni fins ni metes ni objectius que està fet finalment de perdedors i per què volies sentir una peça que es diu The Strangers de Billy Joel? Perquè hi ha un tros que ell acaba un sopar et acaba un sopar familiar d'aquests típicament jueus i després ell se'n va amb la seva amant i llavors és el tros que ell no és de cap lloc va amb el cotxe i no és ni del món ritual de la seva la bogeria que va a ella amb una sala de festes que vol trobar-la o a casa d'ella, no me'n recordo però és una espècie com de solitud estranya amb un bon que no s'atura i això ho il·lustra perfectament la religió. El yo lo lo lo lo lo lo lo lo lo 소리 i I ara passa a la sala de festes on t'arriba, que és on ell va, i canvia de xip. Té un aire de balada molt maco, eh? Sí, sí, és molt bonica, però després ell, el món que el s'ha submergeix i que l'impedeix pensar absolutament res perquè no té cap intenció de fer-ho, és l'altre. I després els títols de crèdit, que és el final de la pel·lícula, també té una música molt, molt interessant. Doncs quan vulguis la sentim. Bueno, si de vols posar-hi, canviarem de registre. Jo mentre la preparo un moment, us pregunto una pregunta segurament disrellevant, però que a mi em crida molt l'atenció sempre. Jo la recomanaré a una persona que la vegi, perquè tenim allà Netflix de possibilitat de veure la pel·lícula. Tinc curiositat per saber si es parla molt en castellà, en espanyola, amb aquesta pel·lícula. O sigui, suposo que l'heu vist en versió original? No, jo la vaig veure... va dublada, crec que la vaig veure jo. No, jo original. Tu es veurà original? No, no, no, no, no, crec. No recordo, no recordo. No, no, perquè és el món joeu. Sí, no, no. No, no, ells parlen... no, no, que va, no crec, no crec. Doncs aquí està... Com a molt, si diuen una paraula o dues, però no. Però no crec, no. No hi ha problema. Perquè el final és un final contundent, no us el dic, perquè això no ho faré, però és un final... Molt bona selecció, eh? És la Gigi d'Agostino. Sí. I això és l'amor sempre. L'amor tojo. L'amor tojo. Molt bé. I tots els títols de credits al final estan amb aquesta música, que és boníssima. Sí. Sí, sí, sí. Quina meravella, comentar-s'hi una pel·lícula, escoltar música, informar-nos de coses, cinema... Jo tenia també una altra pregunta. Nosaltres som addictes, ara que parlem d'addicció, a cinemes sense condicions. Era una pregunta retòrica. Podem continuar. Molt bé. Bé, ara el Pep, què és? Visicants, dius, d'interessant. Sí, mira, jo puc parlar de dues o tres pel·lícules. Començaré per una que no sé si encara està en cartellera, però si no hi és i teniu oportunitat de trobar-la per alguna banda, la recomano, però tenint en compte que és una pel·lícula que té un registre de cinema de terror, vampirisme, elucinògens, hi ha droga, hi ha sexe. És una pel·lícula per a adults. I de quin país és? I a més, a més, hi ha sang. Ah, sí, sí. I a més, a més, hi ha sang, no sang i fetge, hi ha sang. Però resulta que és una pel·lícula que jo no sé si aquell dia estava especialment predisposat o què, però em va atrapar i no em va deixar anar fins que es va acabar. No és gaire llarga, dure una hora i 20 minuts, aproximadament. És estrany, perquè ara són les pel·lícules llarguíssimes totes. I és un tur de forts del director, que, a més a més, és el guionista. Qui és el director? Jo i Vegos. Jo i Vegos. I no el coneixem aquest o què? Bueno, sí, és un director que ja porta una trajectòria. Ha estat sempre vinculat a un cinema independent, un cinema de tall, així, tirant cap a terror, fantàstic. Llavors, la pel·lícula es diu Blis. Blis es podria traduir com euforia o felicitat suprema. Què passa? Tenim un actriu que apunteus el nom. Dora Madison és extraordinària per mi. Fa un paper que jo no sé si realment ella va prendre alguna de les sostàncies, que es veu una lloc. Perquè la veritat és que té un inici. Reposat, ella és un artista plàstica. Està fent una pintura per en càrrec. I quan està a la meitat del quadre, se li va a la inspiració. Es posa a dormir, s'aixeca el matí, es posa a música, veu, surt al carrer, torna, i no hi ha forma de recuperar-ho. I al final agafa i trobo que amb un amiguet, que en moments determinats li ha facilitat algun hallucinògen o alguna cosa, i aquell tio li prepara un còctel, que li diu tranquil·la, que no t'eniràs del torn, però aniràs lluny. Bueno, realment ella recobre la capacitat de fer, però també entra en una sèrie de mons, en el que hi ha també el món de la música, dels pubs aquells que hi ha de tot. D'aquí es passa cap a una actuació, una intervenció dins del seu propici, que tot això es va trasladant cap al quadre, la obra va avançant molt, i llavors ella avança creativament. Però ella es descontrola absolutament com a persona, i llavors entra també en una crisi de coses que ja no pot controlar, i llavors aquí hi ha moments de vampirisme, hi ha moments de terror... La teva és una pel·lícula dura, eh? És una pel·lícula dura, però ja dic, si et deixes portar, no és de mal gust. O sigui, diria que té una contenció dintre, ja he dit abans que estem parlant de cinema de adults, i estem parlant d'una pel·lícula que hauria de ser per mi, una pel·lícula típica del Festival de Sitges, i per guanyar premi, eh? Molt bé. I ja dic, la noia aquesta, la Dora Madison, per mi fa un paper extraordinari. O sigui, ella té una evolució d'una progressió dintre de la pel·lícula fantàstica. Bliss, eh? Que podríem dir eufòria, clar, eufòria o felicitat suprema és una mica l'equivalent a la potinga que es pren. Bé, aquesta és una recomanació. Aquests dies estan cartelleres, dits? Sí, sí, la van estrenar el dia 10, i suposo que encara hi és. Clar, ara no saps mai, perquè... S'ha d'anar molt tard, perquè... Perquè de seguida... Desapareixen ràpides pel·lícules. Llavors tenim una que s'estrenarà en sembla aquesta setmana, que és Los Pájaros de Cabull. Jo la vaig veure de passa de premsa la setmana passada, que és d'animació. És una pel·lícula dirigida per Zabou Breyman i L.A. Gauvé Méveyé. I de quin país és això? De França. Ah, sí? Sí, sí. És una pel·lícula que segueix una mica una crònica d'un relat preciós que està guionitzat pels dos directors. Un relat preciós i està fet amb animació a partir de pintures a l'aquarella. La pitura a l'aquarella, ja sabeu, és molt delicada, és detrás únic i, llavors... Poc rectificable. No, gens rectificables, pràcticament. Llavors ens traslada cap a la zona d'Afghanistan, amb la destrucció de la guerra, els ferotges talivans fent una exposició desestrosa de les seves activitats i, per altra banda, el sofriment d'una parella, en aquest cas, una noia, amb tot el problema que ha relat de les dones, com sempre, un problema amb dolor afegit sempre per la qüestió de la dona, amb aquella cultura i amb aquella religió. I després, l'activitat de Bretols, que és de Bretols organitzats, que són els talivans. La pitura és molt sensible, la història és bellíssima, l'estèticament és molt maca, encara que la història és molt dura i trista. I el pero que li trobaria jo és que, de vegades, o sigui, la setmana passada, per exemple, vaig comentar una pel·lícula que està basada en un relat de Dino Gossati, que es diu la famosa invasió dels ossos a Sicília. Bé, o sigui, mostrau una invasió de 10.000 ossos que baixen de la muntanya a buscar el fillet de Lloç, Capità o Jerarca. Allà on hi ha els humans que estan a la vall, el millor és fer-ho amb 18 ossos, perquè d'on treus 10.000 ossos, no? Però clar, aquí, que estem parlant de l'Esganistan, que ens balloquem amb 10 decorats o 15 diferents, per mi tindria la pel·lícula molt més força. Realisme, vols dir. Si estàs feta amb imatges. Tipus documental o documental ficcionat. Per mi li donaria molta més força, perquè arriba un moment que els dibuixos són tan macos que quasi te'n vas flotant i de fet molta gent jo he sentit comentaris fins i tot de col·legues, que sí. Oh, quina belleza, naturalment hi ha la crítica, no podria ser d'una altra manera, però quasi que agafen més pes. És que és difícil d'escriure la dura. I valor la qüestió estètica, no? Quan en realitat, aquí, hi ha una qüestió moral i política molt forta. I la crudesa. Per tant, jo el que diria és que val la pena bèrgola, però tampoc no perdem distància crítica. No ens deixem portar absolutament per la belleza de la pintura. I un altre que volia comentar és un abliclo d'aquestes franceses, que es tenen acostumats als francesos que ho fan molt bé. Ara en tenim una pila de franceses. En aquest cas es tracta de... El millor està per lligar. És la traducció, pràcticament, literal de la pel·lícula. Què es tracta d'aquí? I el director qui és? Són dos directors. Alexander de la Patèlia i Matí de la Port. Els dos són guionistes. Jo crec que s'ho van passar molt bé, perquè el guió realment té moments d'aquells, perquè hi ha moltes pel·lícules franceses que són comèdies per riure, i que surts del cine i no ha rigut ni una vegada. Amb aquesta sí. Com que en general em fa un riure més als britànics. No, aquí és com si... Els dos creadors, perquè són guionistes i directors, haguessin arribat en un moment en què haguessin fet... Tu agafes el paper són dos personatges bàsicament interpretats per dos actors boníssims. Abrís Loquini i Patrick Briel. Aquest Patrick Briel havia sigut cantant i després es va passar al cinema i ha actuat molt. Se'l veuen moltes comèdies últimament. Ho fan tots dos fantàstic. Tenen una química molt gran entre els dos. I sembla que s'han posat molt bé a dins dels diàlegs que han construït els dos guionistes i directors. Que són uns diàlegs intel·ligents, ràpids, de rèplica contra rèplica constant, però... Aquí està el tema. Per mi, això és una qüestió personal. O sigui, estem dintre de tocar el tema del càncer i estem fotent conyeta. És a dir, partim de tota una sèrie de trampes que hi ha distribuïdes per la pel·lícula dintre del guió. Es distribueixen 10 o 12 trampes que s'han posat en contacte de l'espectador. L'espàcie paral, perquè estem a dintre d'una comèdia, i llavors, comencem amb un diagnòstic en què un d'ells no vol ser analitzat, l'altre li porta forçosament, però com que no vol ser, dona els seus papers i representa que el càncer que surt terminal va per un i no per l'altre. Llavors, tots dos tot a la pel·lícula, dues hores, procurant que l'amic vagi viscant i disfrutant una mica perquè sap que li queda poc. I l'un està convençut del mateix i l'altre també. I llavors, tot això crea una sèrie de situacions de gags, molts, però clar, és que tot s'alimente que tu has d'anar tragant algunes d'aquestes 10 trampes que hi ha distribuïdes. I després, escolta, a veure si una persona té càncer i va a veure aquesta pel·lícula, es pot cagar amb els guionistes. No ho sé, eh? Depèn, sí, clar. Per una altra banda, ja dic... Tu passes bé. Sí, clar, bons sectors. Diàlegs intel·ligents. Un guió ajustat i dinàmic. La pel·lícula ben portada, però sobretot les interpretacions que s'atenduen, és dos. És una pel·lícula que... Hi havia una pel·lícula que era el Morgan Freeman i aquest un atractor que també són dos malalts, un que té molts diners i l'altre que no entén. I estan a la mateixa habitació i també tenen... No el recordeu? Ara no me'n recordo com era aquesta pel·lícula. No, no la recordo. Recordo una pel·lícula alemanya. No, aquesta és americana, ja, ja, ja. Aquesta és americana i és el Morgan Freeman. Jo recordo una que es diu Knocking on Heavens Door, com la cançó del Bob Dylan, que parla d'això, és una pel·lícula alemanya i que són dos malalts també terminals. Amics. Sí, dos amics, malalts terminal. I, bueno, van vivint tota una sèrie d'aventures i acaben així com en un final, més o menys dolç, diuen, bueno, doncs ja estem a les portes del final. És a dir... I està bé. Però no es tramposa, com... Clar, perquè això... Per dir-us només un detall, el diagnòstic que surt al començament de la pel·lícula, els 5 minuts de la pel·lícula, és un càncer terminal de Pulmo. Déu-n'hi-do. La primera estosegada amb sang és quan portem un minut a un hora i 50 minuts de pel·lícula. Bueno... Aquí ho deixo. No t'ho acabes de creure. Exacte. Coses d'aquestes, tu pots passar bé perquè la banalitat sempre et permet posar-t'ho bé, però després és poc creïble, el millor. Sí, sí, sí. Bé, llavors, volia comentar també que vam estar la setmana passada a la presentació a l'institut francès del Tercer Festival o la La Festival de Cinema Francòfon de Barcelona. És la tercera edició, per tant, és un festival encara jove, però aquest any té una programació que ha doblat la quantitat de pel·lícules, es passarà amb 24 pel·lícules, va del dia 12 al dia 21 de març, la sessió inaugural serà el fenomen del dia 12 a les 8 de la nit, i es tancarà el dia 21 a l'institut francès. Totes les altres sessions es faran a l'institut francès i també col·laborarà la filmoteca de Catalunya. Perquè dintre de la programació es fa una mena d'omenatge a l'actriu francesa Nathalie Bay, que va començar en Francois Trifot i pràcticament ha treballat amb tots els grans directors francesos. És un actriu molt versàtil, que, malauradament, moltes coses, perquè, clar, hi ha cinema francès, igual que deu passar allà, amb el cinema espanyol, molt casolat, i després fora. No a través de fronteres, però ella és reconeguda i coneguda a tot arreu. És un actriu francesa de talla mundial i vindrà ella a estar a la presentació de la primera de les quatre o cinc pel·lícules que faran d'ella. Una repesca, sí, interessant, i serà això la filmoteca. Una mica, perquè els tres ambients, o sigui, l'institut francès tindrà el gruix de programació dos cada dia fins al final i la sessió del lliurement de premis, el dia 21, la filmoteca tindrà la sessió aquesta en presentació de pel·lícula del Nadal Ibai, i el fenomen tindrà la sessió inaugural. La sessió inaugural es farà amb una pel·lícula que es diu La Belle Époque, és el dia 12 de les 8 de la nit. Una Belle Époque? Per què? No és Belle Époque, sinó La Belle Époque. La Belle Époque. Del 2019, de Nicolas Vedos. És una pel·lícula amb Daniel Otey i Guillem Canet, que promet ser interessant. Aquesta, o sigui, hi ha de les 24 pel·lícules, n'hi ha moltes que són destacables, però hi ha una pel·lícula perquè el cinema francòfon tenim el Québec, tenim el cinema belga, tenim el cinema suís, i tenim el cinema de la part d'Àfrica, del nord d'Àfrica, l'Algèria, l'Algèria amb Mauritània i en Marroc. Llavors, de tot això, hi ha un pul de pel·lícules, hi ha, per exemple, dos canadenques, i una d'elles és Antíguena, que de Sophie de l'Aspe... Sí, del 2019. És una pel·lícula molt interessant. Tenim de les belges, d'Adoracion, de Fabriz Di Bells, que també sembla un tema prou engreixador, hi ha una pel·lícula que es diu Camille, sobre una fotògrafa, és una pel·lícula de França, sobre una noia de 26 anys que se'n va a fer de reportera, de sona conflictiva a Àfrica. És la seva experiència, pot ser interessant. I, bueno, així anem passant fins a 24 pel·lícules, hi ha una que a mi em crida bastant l'atenció, perdó, és Delphine Écagol, Insomus. Sí, Delphine és referèixer electriu, Delphine Sayric. I Carol Carol Rosopoulos. És una pel·lícula de feminista i parla sobre un moment de la seva vida, és una pel·lícula que pot ser també... És grega o turca? No, és de França. Suïssa, perquè la Delphine és suïssa. L'altra és grega, sí. Es passa una pel·lícula. Ja he trobat, no sé si la recordau, la feia el Jack Nicholson i el Morgan Freeman, i aquests els hi passa, que és una mica aquesta història, que jo també vaig trobar que massa banalitat, quan la gent està realment en situacions terminal, me'n recordo perfectament. I mira que són dos grans, el Jack Nicholson i el Morgan Freeman, que la pel·lícula l'aguanten ells. Me'n recordo d'haver pensat això, també. Ja et dic, a mi em passen. Es banalitza segons quins temes i em posa una mica. La pel·lícula, que serà l'obertura de Nathalie Bey, és una relació privada, que és una pel·lícula força interessant. En francès és? En francès és. En el Sergi López. Atenció. Sergi López, sí. Que hi serà també. Estarà present. Sí, sí, sí. Jo afegiria, si ho sembla, perquè m'estic mirant a la cartellera, que hi ha una pel·lícula que crec que ens ha de cridar especialment l'atenció, perquè, suposo que és canadenca, del que ve del Xavier Dolan, recordeu. Sólo el fin del mundo. Que és un d'aquests directors. I està en aquest exet. Sí, sí, sí. Xavier Dolan de Canadà. I, bueno, és un director de culte. Per això et dic, jo vaig estar a l'edició de l'any passat. I la vas trobar. Era bastant fluixa. I aquest any, jo crec, que donen un pas de qualitat. És a dir, els nostres oients poden agafar alguna entrada de l'institut francès, que segur que podran. Per cert, que tenen un horari fix, però totes es faran a la tarda. És a dir, poden ser a les 7 i a les 9, una mica en funció de la dorada que tingui la pel·lícula. I això hi ha una web? Ho has mirat a la web? Sí, sí, sí. Està mirant el francès. Jo estic mirant. És a dir, així, on la lafilmfestival.com. Per tant, és molt bé. Fàcil, fàcil. Sí, sí, sí. M'agrada. M'agrada. M'agrada, perquè m'ha sorprès. Sí, sí. Perquè sobretot he pensat que està posant. T'estàs referint a això, a la peça aquesta, que apareix, que el pep molt bé, ho ha relacionat, tot i que no has vist la pel·lícula. Jo tampoc, jo tampoc. Pel·lícula que hem de dir, que Cuerdas estén aquest dia a 28, es va fer la premier Mundial al Festival de Sitges, en l'última edició, amb un passi multitudinari. Es van fer tres passis, de fet, dos a la sala Atramontana, un passi anterior, un passi posterior, i el passi del mig al cinema esmelia, bueno, a la sala que hi ha del hotel Melia enorme, no sé quantes persones hi havia, veient la pel·lícula, amb força d'èxit. A mi em va agradar molt la pel·lícula, no és una persona, ni dues, que m'ho han dit, potser dues sí, però tampoc que em deixi a gerar, que la primera vegada que l'han vista, a mi em va agradar força, però que la primera vegada no la van trobar massa rica, massa d'allò, però sí, ara de seguida, però volia sentir la música, l'estic preparant, però la segona vegada, i fins i tot la tercera, perquè va Maria Milara, que està per aquí, donant voltes, doncs la veig ja tres vegades, per circumstància, i cada vegada li agrada més. Una pel·lícula que juga amb detalls, una pel·lícula que parla d'una noia, relativament joveneta, el director és José Luis Montesinos, un director que havia fet un recorregut força llarg, de, no sé si, 15 anys, fent cormetratges amb força d'èxit, uns quants dates, com a mínim, força controvertida, en algunes ocasions també criticant cinema a la seva sobra. És aquí, des de Catalunya, eh? Sí, sí, sí. Jo diria que sí, la ascendència no ho és, sembla que és morcià o valencià o així, però ella n'està fincat aquí, i treballa fent reportatges a TVT. I què podríem dir? Si la van fer esitjos, estem dintre de cinema fantàstic? Sí, d'aquí en tipus, ja estem. Sí, és cinema, seria un thriller, més aviat. Una pel·lícula en la qual veiem, al començament de la pel·lícula, un pare, que és un actor habitual del cinema de Montessino, el doblador per ser del Samuel Jackson i els tractors, vull dir una veu d'aquell lloc, eh?, que no te la pots saltar fàcilment, i es diu Miguel Gener, que és el pare de la noia aquesta, de la Gener, no me'n recordo el nom, de la Michelle Gener, ara m'he recordat. I què fa de pare? Fa un paper relativament petitot, però la protagonista pràcticament absoluta és la Paula del Riu, una noia molt poc conegudeta, però que sí que ha fet ja sèrie i la gent una mica més jove, així que la coneix, em sembla que és el seu segon llarg metratge, i bueno, alguna manera que et va fer la catapultat. I és impecable, vull dir, es fica dintre de la història d'una noia que ha patit un accident, està paralítica, impedida en una cadira de rodes, pràcticament no pot moure cap part del seu cos, la cara té la possibilitat d'enblacadir, doncs té moltes coses, i el pare la porta per estar uns dies a una casa, que no sé si és seva o l'han llogat, on està tot preparat perquè pugui pujar d'aquí ve el nom de la pel·lícula de cuerdes, perquè està tot preparat perquè ja pugui agafar cap aquí, cap allà, pujar, baixar. Però amb la circumstància de que tenen un gos molt bonic, incinistrat de la persona que s'encarrega de l'encinistrament d'animals a la pel·lícula, ara no me'n recordo del nom, ni de ficció, ni de real del gos, però la veritat és que val molt la pena veure'l, que té una petita circumstància, i és que poc després d'entrar a la casa un animalet que té una infecció li ataca accidentalment i li fa una mossegada, i li provoca una infecció, i això fa que perdi el cap. I aquí és la trapa de la pel·lícula. A partir d'aquí és una història de supervivència de la noia, amb la seva impediment físic, però el cap el té perfectament sense, per tant, es munta tota una sèrie de qüestions per poder fugir del gos, i la intriga de què passarà, de la relació d'un gos que en principi ja no li tenia massa simpatia, això és curiós, i et retratreu, et fa pensar, amb aquest cinema on hi ha animals que poden ser més o menys amistosos, però que en un moment termina tal si passa alguna cosa, i et fa pensar també en la relació de les persones, amb els animals, i de l'esperit de superació. Una pel·lícula feta amb 1 milió d'euros, ni és poc ni és molt, és un pressupost mig, diguéssim, rodada amb un mes allà a València, amb tot l'equip instal·lat en aquesta casa o en hotels de la zona, menjant paella cada dia, perquè ens ha explicat el providirector, el José Luis Montesí, no Monti, que és com el moment... He vist que va néixer a Tarragona, eh? A Tarragona, sí senyora, ara ho has dit, és veritat, jo la situava amb una miqueta cap al sud, m'ho he dit, València, era una miqueta més home. És veritat, és veritat. Ara que ho dius, és correcte la informació. I, bueno, ell està considerat, des de ben jovenet, un nen prodici, pràcticament, perquè té una capacitat molt gran per explicar històries, per combinar diferents personatges, i aquí fa una pel·lícula molt petita, molt... ínfima, en certa manera, però amb els elements molt ben aconseguit, molt ben captat. Per supòs que té, li dona, bueno, doncs el que sé, li ha de donar una primera pel·lícula, no sé li val cap, pensant que faran no sé quants efectes especials i no sé quantes coses, i tot està molt mesurat, i tot està... hi ha alguns moments de pausa, que hi ha gent que li molesta una mica, i a mi em sembla que està molt ben agafat, perquè llavors és cinema de terror, cinema de thriller, amb alguna miqueta de cinema d'autor també, de pausa, de reflexió, que permet donar-te una miqueta de respiració. A mi em sembla molt equilibra de la pel·lícula, així que s'estrena aquest divendre, que si voleu anar a veure, la veritat és que val la pena. En tot cas, té valor posar-se en una història d'aquest tipus, perquè és una opera prima, pel que veig, pel que fa llargment tracte, i curme en tracte. Sí, el corredor, per exemple, és una opera prima. Entrar en una pel·lícula d'aquest tipus, que, per exemple, normalment les obres primers estem acostumats, que tenen una component d'autoreferències contínues, el passat d'un, i, en canvi, aquí ja és anar... Ja he volgut entrar en una història. I d'aquí ve el que tu preguntaves, per què a Sitges, perquè no deixa de ser que tenia aquest component del puntet de terror, del puntet de thriller, i a Sitges es va veure amb... Una claustrofòbica, no? Sí, no, totalment. Clar, no saps mai la gos, perquè la víctima, en el fons, és el gos, també, perquè li ha passat això, i ell no pot fer res. Li dius, deixa portar, simplement, per la seva malaltia, una hidrofòbia, una ràbia, podíem dir, no? Volia sentir la cançó, la poso de nou, aquí. Hi ha un moment determinat, en el que sembla que tot està una miqueta més apavibagat, i la cosa va bé, i la dona, la noia, decideix posar la ràdio, i li sona aquesta cançó, una miqueta de tranquil·litat, i al mateix temps, un desassossec estrany, que fa pensar que continuaran passant coses. Mira que ara s'ha imaginat això, ara. Quan fas coses amb el mòbil, la cosa no... Jo diria que tapes el... No és tan fàcil, sí. Aquí la cosa, no és molt fàcil, ja m'ha dit això. En quin moment està passant això? Això que deia, en un moment en què hi ha una certa pausa, la que sembla que la dona, la noia, té controlat el tema, el tema del gos, hi ha una altra, una altra, una altra, una altra, una altra, una altra, una altra, una altra, la cosa tipic normal, el tema del gos, posa a la música així, a tota velocitat, a tot volum... Això vis ley la movida madrilenya... Sí, és una cançó molt concreta, jo crec que va ser coneguda, el que fa és que no recordo, la tinc aquí perquè me la van enviar una mica, la va acabar de veure la pel·lícula i la va aconseguir, no sé exactament com, la ha enviat així com un audio, per això la estic posant des del mòbil, directament. L'altra pel·lícula que, si voleu, O si teniu altres coses endavant, endavant. Una referència a la Berlín Oeste. Ah, sí, és veritat. Doncs vinga endavant, endavant, per suposant. La Berlín Ale, com sabeu, aquest és el 70... Va néixer el 1951, igual que un dels col·laboradors d'aquell programa. No direm qui. Molt bé. No puc dir més. De fet, el 1951, el Berlín Oeste. Sí, sí, exacte. A la banda americana de Berlín. Sí, sí, perquè clar, el 1951 era el que era, allò, eh? I després del 78 hi ha sigut inenterrompudament fet de cada any. El premi que dona més important és l'Os d'Or, hi ha també l'Os de Plata. Han canviat tant la directora ejecutiva com el director tístic, la que d'aquest any és el Mariette Rissenbeck, i el director tístic és el Carlos Chatrián, que ve del prover del festival de Locarno, que ja és un festival que ha pujat molt. Sembla que el canvi és capabó. A veure què passa, clar. Ella de totes formes ve del món de la producció i de la inversió. És la direcció administrativa. Ella és holandesa, però a fincada Berlín, viu a Berlín. Berlín s'ha convertit en una plataforma als últims anys. Potser també perquè és el primer festival important que hi ha al calendari, i els tres importants... És una plataforma per distribuïdors i per productors. És una plataforma d'intercanvi de productors. I a més a més està molt a favor del cinema independent, que no transiguis massa amb els grans productors, sinó que baixi cap cap a... A veure què farà aquest any, no sé, clar. De fet, sempre n'hi feu, que parlaven de cordes, cordes també entrat a través de la distribuïdora. Doncs ha anat com a mercat, no en la secció oficial ni reivindicar. És això que diuen. Es passen moltíssimes pel·lícules. 400 pel·lícules es passen allà. Hi ha la secció extraordinària. I després hi ha 10 seccions paral·leles. Molt interessants, perquè hi ha... Hi ha Corea del Sud, hi ha França... Taiwan, que arriba aquí, realment... Interessant, però tabalador, no? Per la persona que vol estar allà i veure les totes... No, impossible, senzillament impossible. Jo crec que... Provocar-te... No, no, clar. De ser un equip de persones que pugui. Clar, clar, clar. Que pugui veure tot això. Llavors, les que espiren a l'os d'or... Hi ha la del... El protagonista és el Bardem, que és la Sally Potter, que és britànica, que és de Ruat Not Taken, que els camins que no triats, una cosa així, és... I no sé què passarà amb el Bardem ni quin tipus de pel·lícules aquesta. No en sé res, jo. I és la que... Bé, d'actors coneguts... És que probablement són els trenes mundiales, eh? Sí, clar. Bé, hi ha dos, he vist, que venen del... No et devien tenir prou per l'os d'or, eh? No et devien tenir prou, és perquè hi ha l'Elisa Hittman, que és dels Sundans, ve dels Sundans, aquesta. I aquesta és una noia molt jove, i jo crec que ha fet coses... I aquesta pot ser una cosa interessant, de dos nanes que van sols fins a Nova York, crec, perquè és americana, aquesta, per fer un abortament. Tracta aquest tipus, i té molts premis, aquesta, l'Elisa Hittman, aquestes. Sundans és també un festival que irradi molta producció independent. Sí. I la Posa i la Posa. Arriba la Verrinale, aquesta també, que és una directora relativament... Aquest any jo he vist que hi ha pel·lícules del Carrel, de Honsan-su, de Abel Ferrara, de Christian Petzels, vull dir que jo crec que podrà sortir... Home, 70 d'edició deuran lluir-se, suposo. I el William Defoe, que és aquesta que fa la de l'Abel Ferrara, que és s'hi veia, li fan el Oz Honorific. Bueno, no sé què tal serà aquesta pel·lícula, no en sabem res, veurem quina és, finalment, la que ens trobem. Bueno, Abel Ferrara és un cineasta molt interessant, però és d'aquells perillosos, en un moment donat com té. La de Corea del Sud, aquests homes, sí que ha fet coses al Honsan-su, aquest, ja promet, a veure aquest. Clar, Corea del Sud, quantifica, té molts ingredients per a les coses... I atalent allà. Atalent, ja diner, ja de tot. Ja que hem parlat els últims programes de Corea del Sud, sobretot arreu de la pel·lícula Oscaritzada. I després, ja... Bueno, aquesta de Sally Potter, que veurem, no sé què ens... que veurem... L'Alemanya, perquè jo veig que hi ha molt barrejat de diferents llocs, no? Home, jo toca... I a Taiguan tampoc és un cinema que coneguem, aquesta que es diu Days, és el seu primer llar-matratge. Sí, en Sally Ming Liang, no? Sí, sí, sí, i d'aquí... Clar, com que és un centre de divulgació després de... I de negoci, i de negoci. I de negoci, claríssimament. És el més potent de negoci de tota Europa, en aquest aspecte. Per tant, podem esperar... Jo ja he estat mirant les pel·lícules espanyoles, que no n'hi ha cap que vagi a concurs, que a seccions paraleles n'hi ha algunes. Hi ha una que és... Una directora, no? Van anunciar la tempesta de Javier Fernández Vázquez, una gallaga de Lois Patinho, que es diu Lua Vermella, una altra de Irene Cotierrez, que es diu Entregós i Llop, i les nenes de Pilar Palomero, i, bueno, no sé, hi ha tota una representació del cinema espanyol. Espanyol, veurem que... Si porten alguna cosa. A la propera, o quan tinguem els resultats, els comentarem. I tant. Això anava del dia 21 de febrer, fins al lú, de març. És a dir, que la setmana que ve ja podrem... Ja tindrem els resultats. El president del Tribunal d'aquest jurat és el Jerme Ayrons. Ah, sí? Sí, el Jerme Ayrons. Bueno, veure què fa. L'any passat el vam tindre aquí, presentant la pel·lícula sobre el Prado. Molt bé, doncs, amb tot això ens acomiadem aquest dimarts, i potser posem, també, encara una música de la pel·lícula que amb la Quina hem començat. En tot cas, bona setmana a tothom. I deixeu-me que us digui, que no ho sé parlar, però si ve ve l'enfunes i mi passo, estaré també una mica i podem parlar amb ella de l'associació Dones Visuals. La coneixeu, però han rebotat el Premi.