Cinema sense condicions del 3/3/2020

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit. Avui dimarts de vuit a nou del vespre. Aquí estem cinemes sense condicions per perbar-los de cinema, per parlar-vos del que hem vist, el que ens ha agradat, el que veurem, el que no ens ha agradat, també ho diem. Passem aquesta estona plegats, pensant i parlant de cinema. Bona nit a tothom. Bona nit, Pep, per malalt. Bona nit. Bona nit, Andrea. Bona nit. Aquí estem, doncs, per acompanyar-vos tota aquesta estona. De què parlarem aquest vespre? Doncs parlarem de les pel·lícules que hem vist i parlarem de la Berlinali, perquè ja coneixem els premis que s'han donat, els valorem, us direm què ens ha semblat el millor del que hem fet, el que veurem, perquè clar, les pel·lícules aquestes, en principi, no les hem vistes, en coneixem algunes coses, però no les hem vistes. I també parlarem dels premis de ser francesos, oi, Pep, tens preparat un resum, un comentari general d'això, i també d'algunes pel·lícules que has vist en Passe de Prensa, que t'hagin agradat o que no t'hagin agradat, ja em diràs el què. De tot ja. L'Andrea ha vist paràsitos i també ens en parlarà, a veure què li ha semblat. Sí, una miqueta, una miqueta. Molt bé. Doncs comencem. Jo, les dues pel·lícules que he vist, que a les quines us puc parlar, són dos pel·lícules molt diferents, les dues, una d'elles és, de gent, almenys, Los Senyores de la Màfia, del Guy Ritchie, que és un director anglès, un d'etòbritànic, que fa coses diverses. Jo, haig de dir, aquesta pel·lícula li vaig anar perquè anava amb altra gent que li feia il·lusió de bé, i a mi em va agradar, va sorprendre i em va agradar. Aig de dir que per mi la definiria com un terentino britànic. I és una pel·lícula interessant, és una pel·lícula per passar-s'ho bé, d'entrada, aig de dir això. És una pel·lícula, això, com un terentino anglès, van millor vestits, millor arreglats, i són igual de poquesoltes, com si diguéssim. Però, en aquest aspecte, els personatges estan molt ben dibuixats, i la història és molt, molt divertida. La música també l'he trobada interessant. Us en poso un test. La música també l'he trobada interessant. És una pel·lícula molt ben dibuixada, amb uns sectors magnífics, el Matthew McCuneig ho fa un paper extraordinari. I després, el Hugh Grant, si heu pensat en el Hugh Grant de les novel·letes roses i les novel·letes britàniques de noi encantador, res de tot això. Aquí fa un paperàs boníssim, amb caràcter i amb molt d'interès de matisos. És un periodista per estar dins del món de la màfia, a dintre i fora, simultàniament. I després, el Colin Farrell fa també un paper molt, molt, molt divertit. És una pel·lícula d'una màfia, d'una màfia particular, que es tracta d'una xarxa que cultiva plantes per fer... Obiasis. La gràcia està que, en comptes del personatge central protagonista que domina tot el món d'aquesta màfia, de fet té contractats o paga als grans terratenents britànics, que, com que han de conservar castells caríssims i mansions costoses, no tenen manera de treure en profit, de treure diners de les seves perterences. Llavors, ell fa subterranis a les mateixes mansions d'aquests terratenents, i allà hi té el cultiu de les mariguanes o del tipus d'herbes que cultiven per fer aquest negoci. El que hi ha és ingeniós, i allò que pretén és vendre el negoci. Llavors, el tio gran és un periodista que juga amb saber i no saber què és el que està passant, i la pel·lícula que en comença, de fet, li vent el segon de bordo del gran mafiós com una pel·lícula. I, literalment, el guió d'una pel·lícula, i juga amb això durant tota la pel·lícula. Jo dic que és un esquema semblant al Tarantino, perquè et sorprens amb el tipus de personatges, que són personatges asiàtiques, personatges dels bordells, personatges en canvi de la high society britànica. Una barreja es mouen amb tots els fronts molt ben jugats, molt ben jugats des del punt de vista de la càmera, del despunt de vista dels contextos on es barregen tots ells, i amb la gràcia que el gran capo manté a ratlla a tothom malgrat tota la sang i feixa que hi ha durant tota la pel·lícula. Juga amb un cert elitisme, hi ha incluso un moment que cita el marcador de Venècia, el xàiloc del marcador de Venècia, el qual demana si no li tornen els diners que li agafarà un tros de carn de la banda del cos que ell tria, el Antonio que em sembla que és el qui ell li dona els diners, hi ha un moment que aquí surt un problema que mengen una carboníssima i juga amb que tu estiguis pensant que d'aquí és aquesta carn, i juga amb aquest... I cita el xéspir amb tota la cara. Té gràcia, té gràcia britànica, i té un director interessant, una trajectòria. Jo fa molt bé. I els actors són bons. L'ho sorprènem, per mi el més sorprènem, perquè el Hugh Grant surt a l'inici de la pel·lícula, i jo no el reconeixia, no m'havia adonat que era un dels actors que intervenien a... No m'havia adonat perquè els tituls de crèdit surten al final, o sigui, no ho havia mirat. Gostumat de veure-lo en un comedietat. Exacte, comedietes banals i encantadores i roses. Quan aquí fa aquesta pel·lícula de sang i feixa, elegant i ben vestits tots ells, inclús ben vestits els que representa que són el grup del Colin Farrell, és un grup que ell és el seu mànager de gimnàcia, i de ben sinistre. I van tots amb xandals, però aquí són elegants i brotànics, i el paper que fa el Colin Farrell és extraordinari. Per tant, és una pel·lícula que un que s'ho vulgui passar bé, que veu una pel·lícula... És una pel·lícula trepidant, una pel·lícula que acabes cansat, però la Tarantino també. Sí, cinema de vació. Sí, cinema de vació, el ben fet. El meu molt de veure intel·ligent, i amb una càmera molt, molt àgil sempre, i amb una història que et manté enganxat tota la pel·lícula, que això són virtuts del cinema, que mai hem de descartar. Per tant, és aquest tipus de pel·lícula, i és el meu molt de veure de les que estan en aquest moment a Cartellera, interessants de anar a veure i passar-s'ho bé. I l'altre? L'altre és un altre tipus de pel·lícula completament diferent. L'altre és Emma, no sé si l'has vista. Emma del Pablo Larraen. Sí, sí. Aquesta la baixaria jo, i l'he vist del Pablo Larraen, una pel·lícula que em va impressionar. Jo no el coneixia, que et diré tot el cine chile, arriba poc aquí, i jo havia vist el club. No sé si tu l'has vista. El club no, però Emma sí que l'he vist. Emma sí que l'has vist. El club a mi em va impressionar, perquè és una pel·lícula. La pel·lícula que he tingut un cert pràcticament, amb una part de la crítica, que l'ha deixat molt bé, amb la interpretació de la noia. Sí, ho fa molt bé, la noia. Si ara te la dic perquè la tenia per aquí, perquè no conec gaire els actors xilents, però aquesta noia es diu Mariana, diu Girolamo. Girolamo, sí. I ho fa molt bé, molt bé. Això que t'explica havia vist el club, que jo no sabia de què anaven. És una pel·lícula de Pablo Larraño, que és sobre un grup de capellans, o ex-capellans, el que sigui, que estan reclosos amb un poblet, i són tot ells culpables. De fet, són delinqüents, tots ells. On és pederasta, l'altre és un maltractador, l'altre ha traficat amb canalla recent nascuts, que treu de les mares i els col·loques. L'altre... Bé, són casos així, que l'església, el que fa l'església catòlica hispana, bueno, hispana americana, és recloure perquè no els pot tenir... no els pot tenir circulant. I és una història culpidora extraordinàriament ben jugat, i que a mi em va deixar realment molt ben interpretada, molt ben. Jo pensava que els actors argentins eren... Bueno, és xilent. No, el que anava a dir, que els actors argentins eren allò millor, és per americar, doncs haig de dir que els xilents són boníssims. I aquesta pel·lícula, que estava molt ben tractada, molt ben jugada, vaig mirar-me aquí del Pedro Larraño, que ell, curiosament, va fer una pel·lícula que es deia No, que es tractava del plebiscit contra el Pinochet. Va fer una de les primeres pel·lícules que va fer el Pablo. No l'he vista, jo, eh? Aquesta és la línia de treball d'ell. Llavors, ha fet Emma, que no sé què em penses tu, jo pensava que era una pel·lícula que es tractava del plebiscit contra el Pinochet. Va fer una de les primeres pel·lícules que va fer el Pablo. No sé què em penses tu. Jo pensava que és una pel·lícula crítica, en el sentit de que no hi entres de seguida. És una pel·lícula fosca, com la foscatat de l'esprit que està movent a la protagonista, que és una noia jove que balla reguetón i que l'ensenya a les escoles, ho fa molt bé. La pel·lícula, en conjunt, la història, no hi vaig acabar d'entrar. Però li veig un context, eh? Sí que té alguns valors estètics. I potser... Té un ritme... Jo crec que el que jo es fluix, eh? El que vaig pensar és que potser és més bona pels xilets. Exacte. Nosaltres és un tipus de comportament de parella molt excessiu, molt de tangueró, molt que per a l'Europa jo crec que no acaba d'entrar. I això també estic d'acord amb tu. A distància una mica. Sí, et costa entrar. I l'altra cosa que li trobo al guió és que hi ha una pel·lícula en funció del final. Que el final és un final naïf i una mica agafat pels pèls, perquè l'ha triat com a final, no el direm, perquè faríem spoiler. Però en funció del final, que ja el té pensat del principi i que per l'espectador és un final una mica... banal. A l'extrem de passió i de vivències i de com es destrossen i viuen violentament i viuen una història de patiment, perquè és el final patiment d'aquesta noia, que és una parella, ella és Ballerina de Regatón, que està adoptant un nano i ella finalment torna el nano a l'urfanat. I viu això amb una grandíssima dificultat i jo crec que amb dolor i manifesta aquest dolor d'una manera agressiva i amb violència de tota mena, vital, sexual, de tota mena que per l'espectador ens fa difícil d'enganyar. No és de ser un col·lebró, però el ritme de Regatón. Jo, per mi, com a pel·lícula de les que jo he vist, l'actriu fa molt bé. Perquè aguanta tots els primers planos, aguanta uns planos difícils, però a mi no em va arribar, és una pel·lícula que jo vaig estar distant tot el temps. Per això que dius tu, perquè és massa col·lebrant. No per les sexenes de sexe que a vegades són inclús excessives, sinó perquè estàs lluny d'aquest tipus de patinem viscut d'aquella manera. Per mi va ser això. Pot ser que tingui el seu públic, que agradi un fragment de públic, dedica massa estona. Això estic molt d'acord amb tu, que em mantenia lluny aquest tipus de manera de viure-ho, una problemàtica com aquesta. I després al final la vaig trobar infantil. En fi. Això és el que jo he vist. Tenint en compte que no és còmode de veure. És una pel·lícula molt incòmode de veure. Segur que ja... O fer-te's millors. Així és com l'altre pel·lícula m'ho vaig passar bé, sorprenentment. Això ja passa. A vegades vas a veure una pel·lícula sense objectius, i després t'agrada. És una pel·lícula de diversió. I no es faci ben pensada. La millor encaixa dins d'aquest tipus. Més està ben feta. Molt ben interpretada. I el guió és bo. Jo crec que sí, que és una pel·lícula... Així és com una no sabia el que anava a veure gaire. I l'altre que l'havia triada, perquè aquest director m'interessava, per mi no va ser una pel·lícula que jo aconsellaria, perquè no m'hi vaig sentir especialment. Va semblar especialment... Ben feta sí, i de càmera també, i de interpretació també. No sé qui has vist tu, Pep. Bé, jo he vist 4 o 5 pel·lícules. No estan en cartellera encara. Unes s'estrenaran aquest divendres i les altres el divendres que ve. Hi ha una pel·lícula que segurament tindrà la seva promoció, és espanyola. Sí, és de 3 senyores. Sí, es diu Invisibles. És de Gràcia Crejeta, la directora, amb un guió de Gràcia Crejeta també, i del recentment finat Antonio Mercero, el famós director de aquella... aquella pel·lícula curta de l'Hotel en blanc i negre, que es deia La Cabina. Ah, sí, clar, de record. La telefònica era... La cabina, ni ens en recordem de les cabines en aquest moment. Que es queda tancat. La pel·lícula està interpretada per Emma Suárez, Adriana Ozores, i la pel·lícula és de l'Hospitalipoza. Les actrius són consistents, no? Sí, bones actrius. La història és una cosa que ja n'hem parlat aquí, que últimament s'està donant. Està canviant una mica el rol. Sobretot, la pel·lícula també està feta per una dona, la Gràcia Crejeta. O sigui que en altres pel·lícules, 15 anys enrere, eren homes, aquí són dones, tenim tres dones, que estan amb dificultats de treball, estan passant els 50 anys, dues tres, una soltera, l'altra és casada, l'altra és separada. O sigui, la seva situació també és diversa, però tenim un punt de contacte diari, que... una mica a tall de diari, valgui la redundància. La pel·lícula està feta marcant una sèrie de dades que no tenen... O jo no vaig trobar els cap significat especial, més enllà de que sigui la primavera, que hi ha unes imbisibles o què? Imbisibles, la causa de l'article... És l'imvisibilitat femenina? Malatemia, que seria aquesta, però per si tens el conducte, com que hi ha el Mercero allà, que era molt explícit, l'home i tal, hi ha un moment en què una de les tres ho diu, és que ja som els imbisibles. Llavors, la funció aquesta, que la coincidència que tenen, és que cada dia es troben fent una mena de footing, o passeig una mica ràpid, per un parc. I llavors, aprofitant aquests passejos, van parlant i d'aquests contactes surten una sèrie de històries de cadascuna que ens les mostren una mica com diferenciales, i com arquetips del que se suposa que hi ha en aquest moment, en la societat, amb aquesta franja d'edat, estem 50 i poc amb totes. Sí, que és la data que el tema d'imvisibilitat es fa almenys més patent o més parlat, perquè no ho sé fins i tot. Però en tot cas és... Penso que avui en dia, no sé, 50 anys, no són els 50 anys dels anys 50 del segle passat, que llavors 50 anys eren 75 anys. Sí, sí, clar. Jo crec que avui en dia, però bé, us això. Sí, com sigui, ho mongen així, llavors l'aplicola va evolucionant amb algun que altre giro de guió més o menys sorprenent, no servirà una crítica a la societat i molt menys als poderes que hi ha tan polítics com socials, com religiosos, etcètera, tot això que de si és que hi és, que de molt dèbilment apuntat, tant que no serveixen a veure, i després també la pel·lícula podria semblar que ser una pel·lícula gairement exclusivament de dones, ser una pel·lícula de caire feminista, el feminisme que es desprena aquí és aquell feminisme que empra i es fa a seus una sèrie de, per exemple, el llenguatge és netament masculí, que es parla de tàcos continuament, que no dic que les dones no diguin tàcos, actualment... T'ho tenen parlant semblant? Correntment parlant, però hi ha, per diferenciar, una de més càndida amb una altra de més dura, unes professors... hi ha una mica el interès aquest en què una sigui més ruda en parlar, però és que és una mica repetir per mi, arquetius masculins. Llavors la finalitat de feminitat o de reivindicar un tipus de vida, actuació davant de la vida, etcètera, feminista no l'acabo de deure massa. Sí, sembla que per aquí també cogeixen. I després, aquí està, després el guió, per mi té dos o tres nyaps molt importants, perquè... És que el secret d'una pel·lícula del guió... A més a més hi ha una cosa, hi ha una, la pel·lícula és de baix, per supòs, i hi ha una reiteració amb punts comuns que es van repetint, ja sé que, clar, estem sortallà 16 d'abril, un passeig, 23 d'abril, passeig, i cada vegada estem al mateix parc, sembla que és a Extremadura. Bueno, arriba un moment que va, ja te'l coneixes molt, hi ha un trosset que passen per un pont de fusta, la sortida també té 5 o 6 esglons, no sé si hi ha 7 o 8 senes amb aquests, és que és molt reiterativa, no? I el punt aquest de que no em va acabar de convèncer, és que hi ha uns afeigits, una mica per fer allò que dic de Gires de guió, és que hi ha una quarta miga que des del principi no surt, però que un dia sí que surt, perquè se la troben allà al mig del parc, a terra fent cepetons amb una altra noia, és a dir, que agafat i s'ha posat en marxa ha iniciat una relació lésbica. També és curiós, és un altre fet que es dona sovint, que hi ha una espècie, sembla que hi hagi una pel·lícula completa o una sèrie de telecomperta, si no hi ha una relació gaia o lésbica. Bueno, que hi pot ser i a la vida real hi és, ja està, però és curiós. També hi ha un personatge que pot ser, per qualsevol d'elles, un atractiu, que és el Casal Blanc, que aquest també surt últimament a totes les pel·lícules espanyoles o moltes. Té uns 5 minuts, allà és una col·laboració d'aquelles, però amb un paper que la veritat no té... Amb resum. No té substància. Amb resum. No té substància. No té substància. És una sèrie de telecomperta, que sembla que és estèlil i amb poca ració. És oportunista, segurament. Ara bé, és una píclica que segurament la anunciaran, que es veurà tres dones. Elles són molt bones les tres. Una mica de gràcia i un canxo. Elles ho deuen poder... Clar, els guions, inclús les bones, els hi costa d'aguantar-les, però elles són molt bones, les tenim bé. Sí, sí, sí, i a més a més estan bé, eh, estan bé. Sobretot la Emma Suárez i la Nata Liposa estan fent un poder molt interessant. La Emma Suárez, pel meu grup, una mica més inconcret, però la Nata Liposa està molt amb el seu paper i el reflecteix molt bé. Bé, és una pel·lícula que es pot veure, però... Sabent que vas a veure això? Sabent que sí, estem amb un aprovat just. D'acord. Una altra pel·lícula que he vist, és una que s'estrenarà, en sembla que és el divendres que ve, que es diu Eskin. D'on té aquesta? Eskin és una pel·lícula americana del 2018, dirigida per un director que es diu Guy Natting. Guy Natting. Amb un guió del... De Estats Units, és? Sí. Guy Natting, el guió és del mateix Guy Natting i de Sharon Mamon, la música de Brian McIver i la fotografia de Drew Daniels. Aquesta pel·lícula... És una pel·lícula que ens diuen que està basada en fer-reals. Bé, aquest fet fa que... Agafi una mica de distància a l'hora de valorar-la, perquè és que, si no, jo no me la crec. És a dir... El fet real no té la crisi, la pel·lícula? No, el fet real. Però com que diu que està basada en fer-reals, però llavors m'ha de creure. I, per tant, guanya el final de la pel·lícula, quan ens diuen que, efectivament, està basada en la diografia d'aquest senyor, que va néixer tal dia, va morir tal alt... Estem al surts d'Estats Units, estem amb un grup que viu a les afores de Alabama, em sembla, amb una mena de comuna, i són un grup d'ultradretes, però nazis, però cocosclant... Bé, tot el més extremista... I és actual, això? Sí. O això va passar a l'època del cocosclant? No, no, va passar a fer uns intangels, així. És bastant actual. Llavors tenen aquesta estètica d'esquins, tots van... Repats. Repats i tatuats. Amb molts tatuats, i sí, sí, cada vegada que fan una nova aquisició, llavors, naturalment, també... O sigui, ells s'ataquen a jueus, a negres, i a àrabs. Una varietat. Udominen tot, no? Estan a tots els fronts. Són de molta violència, però és la història d'una redemció. És a dir, hi ha una noia, el personatge de la noia, que, de manera fortuita, es troba involucrada amb aquesta gent sense aquella estigui pel tema, perquè estan fent, en un parc, una cançó, les seves filles, que té 3 filles. És una noia de totes forces, a pesar de tenir 3 filles, i és relativament jove, d'uns 30 o 35 anys. I aquest xicot li encaixa, és com una amora a primera vista, i ella també li cau bé ell, però naturalment, després, quedo en Sant va a casa seva, un se'n va amb la comuna, l'altre se'n va a casa seva, i després, de forma una altra vegada, amb un cop de guió, però ben trobat, perquè segueix el relat, segurament. Real. Es torna a trobar, i cada vegada més, ell vol estar amb ella, i a la vegada, cada vegada més, es vol anar desplaçant de la secta, per dir-ho d'alguna manera. Però qui està a la secta? A l'esquin, el protagonista. Llavors, ell va ultra-tatuat, ell ha participat en una acció violenta, però té rebuts a fer-les. El que capitaneix tots aquests fets, els té molt dominats, i ha dit que és una cosa l'enviada sectària, gairebé religiós, i ells assumeixen tot el que diu el jef, d'una manera indiscutible, sense qüestionar-ho ni res. I com més violència, i afegeixi, millor. Allí, llavors, de tant en tant, fan sortides nocturnes en el que cremen alguna botiga que sigui de jueus o d'àrabs, i si estan a dintre ells, encara millor, perquè llavors surten els diaris, i tenen la satisfacció. I hi ha el moment en què ell vol sortir, i, efectivament, sortir de que també en sectària és molt complicat. Aquí és allà on ve, allò de que, bueno, i per a molts, se surt, es veu que sí. I la demostració més clara que hi ha, fixeu-vos que està apollada amb una cosa que també és un tema, jo no sé si és real o de guió, i és que hi ha una cosa que és molt difícil, i tatuatges de la cara, del cap, i d'alguna part del cos, són molt complicats d'esborrar. Això hi ha molt poca gent que es veu que ho pugui fer amb garanties sense deixar-te destrossada la cara, per exemple, o el cap. I allà hi ha una senyora... que es borra. No, que té molts diners, i que, en aquest cas, li expliquen la història, i ella diu, costi el que costi, això ho financio jo. I aquesta senyora li financia l'esborrada de tots els tatuatges. En el fons és borrar el passat, no? Efectivament, hi ha una borrada del passat, que és el que... I després es queden, diguéssim, tenen un happy en allò, no? Clar, jo, si no em diuen que és una història real, no m'ho crec. Perquè amb aquestes... diguéssim, canvis de vida i tal, no hi crec massa, no? Em sembla que no ha de ser fàcil sortir d'aquestes mires. Però això és una pel·lícula. En tot cas, jo avisaria que es tracta d'una pel·lícula dura, desagradable per moments, i que la història d'amor no és, precisament, una història d'amor de llibertat. De calles que encandilen, eh? La història d'amor, com a talta més dura, perquè viu en una penúria econòmica tots notable, és una part de l'Amèrica deprimida, i, realment, allà, tant els vrétols, com els que tenen molts problemes per surar a la vida, ho passen molt malament tots. Llavors, la pel·lícula reflecteix això en aquest sentit. Segurament també està feta com una crítica al sistema. Tu la recomanaries per això? Sí, però amb aquestes premisses, no aniran a veure allò que dèiem abans de la pel·lícula que es vistó de Gistes, però aquesta no és una pel·lícula per divertir-se, és una pel·lícula per sortir colpit i, fins i tot, una mica... No, clar, que ja es veu que posar-hi l'humor... Posar-hi l'humor és molt difícil, una pregola d'aquest context. Llavors, hi ha una que l'he vist avui, que es diu, es titula First Love, primera mort, i aquesta, quan tu estaves d'explicar la pel·lícula de Guy Ritchie, me la recordava una mica, encara que m'atreviria sense haver vist l'altra, a dir que potser aquesta és millor. És una pel·lícula... De qui és el director? Un director japonès que es diu Takashi Mike, i és un director que ja portes a usar pel·lícules, i té una trajectòria. És conegut aquí a Occident perquè ha frequentat festivals i ha tingut èxit. Jo és la primera pel·lícula que veig d'ell, i m'ha agradat molt. El guió i la música també és de japonèsos, guió de Massa Nakamura, música de Koji Endo, i fotografia de No vull a Sokita. La fotografia, perquè sóc una idea, és una mica la fotografia que veiem en pel·lícules bones. I aquesta pel·lícula ha estat presentada a festivals, o com ha arribat aquí? Perquè el cinema ja no ho saps, això. Segur que ha estat en festivals, però no tinc la referència. És una pel·lícula que té una estètica brillant d'imatge. Saps què? Aquelles pel·lícules d'allà, que són molt grisos, molt foscos. No, no, aquí és una d'imatges brillants. Estem amb el Japó actual, i té una distribució del guió molt curiosa. És una pel·lícula que s'inicia amb boxa. El protagonista és un boxejador de pes ploma o lleuger, és un noi prim al, i ell està introduït, diu que no s'ha de fer res més que això, i boxeja, professionalment. I té una certa notoria tard, i sembla que pot progressar. La pel·lícula passa en un dia, sobretot una nit. I passem de la boxa a la màfia xinesa, enfrontada amb la màgia japonesa, el jacusa, i acabem una altra vegada amb la boxa, i tot això està unit en una, però aquesta sí, molt curiosa i simpàtica, història d'amor. Però sobretot, sobretot, el que és important aquí és que aquest home, el tequeixa de Miquel, tecaixi Miquel, filma i el guió, transmet situacions pròpies de lo que és una pel·lícula tipus Pal Fiction, a la japonesa, però amb una quantitat d'humor irònic, però que segurament és allò d'humors japonès, però molt fi. Sí, som rius en molts moments de la pel·lícula. Jo, que són tan continguts, que sembla que és difícil. Està extraordinàriament ben interpretada. Els personatges són arquitívics. No us diré detalls, però sí que us puc dir que el guió està molt ben fet. La pel·lícula no arriba dos hores, però es fa curta, perquè no parem de passar moltes coses. Naturalment hi ha molta acció. Al igual que el cinema, per exemple, la pel·lícula Kill Bill de Tarantino, tenim pistoles, tenim lluita oriental, tenim catanes... Tenim de tot, veig. Sí, sí, sí. I ben jugat. Molt bé, i tot passa amb una nit. És a dir, que el ritme és trepidant per secució amb cotxe. Però llavors és una pel·lícula d'acció, de fet. De molt, sí. La base és l'acció. Però hi ha un fil conductor del boxejador, i ella, això sí que ho puc dir, perquè no s'enganya al començar la pel·lícula i ens ho diuen, és una noia jove obligada a prostituir-se, perquè el seu pare té deutes amb la màfia, i la màfia té secretat al pare, i ella té que prostituir-se, per anar pagant la deuta que té el pare amb la màfia. Fixa't tu. Dos pel·lícules de màfia. És molt curiós, sí. Però jo et dic, jo és una pel·lícula d'aquelles, que no tinc cap repart. Em dic que és una pel·lícula d'entreteniment, també. Però crec que té valor suficient per donar-li un notable. Me n'alegro, me n'alegro. A veure, torna-hi el títol, perquè no l'oblideu. No l'oblideu, serà segurament el divendres que ve, no l'altre, o sigui, a mitjans de març, i es diu Fer's Love. Fer's Love, el primer amor. Sí, sí, sí, per recordar-ho, molt bé, molt bé. Doncs bé, són tres pel·lícules, unes més valorades que d'altres, de països diferents, perquè has dit d'Espanya, has dit l'americana, i la japonesa, o sigui, que... variat. Hi ha un altre, perquè hi hagi també el cinema sud-americà. És una pel·lícula que em fa... em sembla que sóc per tu comentar-la, perquè estem amb la setmana de la dona, el dia 8. És el dia de març. Llavors, aquesta és una pel·lícula que es diu La ola verde que sea ley. Aquesta pel·lícula, és argentina, del 2019, està dirigida per Juan Diego Solanes, i és un documental sobre la lluita de les dones i part de la societat argentina per aconseguir la legalització de l'abortament legal i gratuït en el Parlament. Aquí és un documental fet in situ. Llavors, aquest documental té la... l'edualitat de que exposa la versió de les dues parts. Per una banda, tenim, naturalment, està més decantada que la banda reivindicativa, però també tenim els que defensen el dret a la vida, la concepció, i que, a partir del minut zero de la concepció, ja és un individu. La mateixa història de la banda, sí. O sigui, l'ablícola... És interessant. Reflecteix el 2018, la lluita que hi va haver per aconseguir-ho, no ho van aconseguir. Avui hi han dit per la tele, que segurament ho aconseguiran. Suposo que hi ha. Quan ho han dit, és perquè t'haurem tantejat una mica els vots i saben que sortirà firmativament. Per tant, és oportuna, aquesta pel·lícula de veure. I, quan vaig sortir de veure-la, vaig comentar amb els companys, que la veritat és una pel·lícula interessant, que sempre està bé, perquè, a més a més, expliqui... Es va cap a l'Argentina profunda, hi ha uns casos colpidós, increïbles, de noies que han sigut violades en 13 anys i ja tenien 3 o 4 fills, que han obligat a tindre aquest, i han mort. Aportaments clandestins, mal fets, que també han resultat de mort. Tant així, que amb els 3 o 4 anys últims, 3.000 dones, 3.030, ens hem exactament, van morir a l'Argentina. Això és molt fort. Però, és que, a més a més, quan jo dic clar, aquí potser ens agafa una mica... Una tapa passada. Per TV3, donen la notícia que... Resulta que hi ha una nació petita, entre Espanya i França, o entre Catalunya i França, que es diu Andorra, que si t'enganxen, t'enxampen, amb un abortament clandestí, vas a la presó. Perquè aquí, Andorra, el compríncep, un dels comprínceps és un bisbe. I aquesta és la problemàtica de l'església. Aquesta setmana, la O, la Verde, que és a l'Ei de Juan Diego Solanes, és interessant de veure. Documental, naturalment. Bé, molt bé. Podem parlar dels festivals. Un és festival, i l'altre són els premis que donen l'Acadèmia Francesa. Ens anava a dir l'Andrea que li ha agradat. Fes-me'ls en 5 cèntims. A veure, què és el que més t'ha agradat, o per què t'ha agradat? M'agrada la manera que tenen de poder parlar de temes així més difícils, amb una miqueta d'aquesta cosa còmica. Un tipus d'humor particular coreà. Sí, sí, després em va sorprendre com t'he dit abans la qüestió dels artistes, que està molt bé. Hi ha centes de massa, no sé si havies vist cines coreà. Sí, havies vist alguna cosa abans, i normalment són molt sobreactuats. Ho fan molt bé, sí, és veritat. I de guió, m'has dit que t'havia agradat. Hi ha escenes superchules, que estan superven gravades. L'estètica és molt moderna. I després, al final, deixa... No el diguem, no? Al final és intens, també. El giro del guió, quan hi ha un moment que tens el cap anant cap a una banda i apareix un sup espai surprenent, on hi ha mitja història per continuar, que realment tu has de fer un giro de cap perquè és molt intel·ligent aquest guió, i molt ben jugat. Sí, sí. M'alegro que t'hagi agradat, Andrea. L'equip del programa té coincidència plena. Molt bé, molt bé. Parlem una mica del final de la Berlinale, i hem de dir que el final a l'Os d'Hora, la millor pel·lícula, és una pel·lícula d'Iraniana, del Mohamer i de l'OF, que hem de dir que és un director que té prohibit sortir de l'Iran, i que... Sàmig que és la seva setena pel·lícula també, però que no sàmig que ni les puc veure. No, no. Deu estar amb el document d'identitat de segrestat, i no pot sortir. Confinament al domicili. Ja sonava com a una pel·lícula que tenia perspectives d'arribari. I bé, aquesta... És una pel·lícula que promet. El títol és... No hi ha maldat. L'han traduït com no hi ha maldat. Són quatre històries. I dona un rapàs que sembla que pot ser d'enúncia però forta. Promete aquesta pel·lícula. L'única manera que tenen... Ja ha passat diverses vegades amb directors d'aquestes zones que la única manera que tenen és treure-les fora i que vagi a festivals, però ells no hi poden anar. Això és... I el segon premi que ja l'havíem dit l'altre dia és aquesta Never Realies Sometimes Algoys. D'un que algunes vegades... És una directora jove. Cinema independent americana. Que ja havia anat al Sant d'Anzés. Ja vam comentar, és la història d'unes adolescents que van abortar. Per tant, aquesta també és una problema... Jo vaig llegir la trama. Aquestes vegades que... Adolescents, que el seu problemàtic és l'avortament i com s'ho manegen. La directora ha fet coses, totes elles premiades i valorades. Aquesta noia es diu Elitha Hittman. I sembla que té... que tenim el nom perquè... que ens ha de seguir. Les de gent, el millor director. Aquí tenim un coreà, un altre veu. Juan Sánczu. Déu-me jorran, la mujer que corria. No en sabem res d'ella. Però el cine coreà... És un cine llunyà nostre. És el que pensava amb la perícula, que el cine coreà, i els comportaments, i les associacions d'idees que surten a les pel·lícules tan lligades amb molt alternada cada societat, el cinema coreà ens deu passar el mateix, perquè és llunyat del nostre... funcionament europeu occidental. Però jo, quan veia Emma, era també llunyíssim allò, i en canvi, és una societat que amb una llengua que més propera, i amb un real... Sembla que serien més normal, més punts de contacte. Jo la trobava molt llunyant. El que està clar és que amb el cinema coreà s'ha demostrat que allà ha sortit els últims 25 anys per donar una xifra, de talent, i és un viver... I hi ha molt d'ideides. Això també. La mateixa paràsit és d'unidor el format que té aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que estèdicament li pot discutir el pla a pel·lícules americanes de pressupostos que la tripliquin i la tripliquin. Esperem... M'interessa, com a mínim, aquesta os de plata. I després hem de dir que a la millor actriu no sabem... De totes formes, el Verlinal sempre reparteix, perquè li han donat una... a Alemanya, a la Paula Bier, per aquesta pel·lícula. Jo crec que com que fan repartiments d'aquest... La pel·lícula es diu... s'escriu un diner. Com es deu produir, perquè és a Alemanya. Ara, és d'un director, que es diu Christian Petzl, que és un director interessant. És una pel·lícula que, però bé, no. Però veurem, veurem, sí. Fixa't que aquest tipus de festivals reparteix en funció d'alguns valors i algunes criteris, però... I encara més aquest any que he hagut canvi ha estat Mariat Rissenbeck, i la direcció artística... És d'Anesa, que viu a Alemanya. I la direcció artística és de Carlo Catrian, que ell estava al... Aquest havia sigut director de festival de Locarno. Que ella va fer pujar, eh? Sí, perquè del 2006 al 2008 ja va ser programador. I el 2012 va ser director de Locarno. I el 2012 es veu que ha sigut un fitxatge molt... molt interessant que segurament ha donat això que dius tu, no? Una visió més extensiva de lo que és perquè els festivals comencen a carregar molt amb una pel·lícula... Sí, sí. I l'altre que, no? Sí, sí, això és perillós. A vegades no hi ha més remei que fer-ho així, per raons diverses, perquè la diversitat és intel·ligent. Sí, sí, sí. I després hem de dir que a la Helen Mirren se li ha donat a l'os d'un ordre a la de Lleonel. Jo trobo una actriu considerable, valuosa, el seu, hem de recordar algunes... És un reconeixement a la carrera. És una carrera molt diversa, que recordem amb ella la reina, com seria la pel·lícula... Quan feia la reina d'Inglaterra. Maria reina d'Escòcia? No, ella va fer d'Isabel II a fer ella. Ah, sí? Sí, en sembla que... I ella va fer l'Atacher, no? Ah, bé, sí. No, l'Atacher era la... Mira, igual m'estic equivocant. La Helen Mirren. Si la Helen Mirren ara ho miro per no equivocant-se i dir coses que no són les adequades. A veure, ella té... A veure, la seva... Les seves pel·lícules. A veure... Ah, és Calibur de John Bournem? Ah, sí. El King Arthur, també. Escavallers de la Taula Rodona. Merlin. Bueno, té una trajectòria. Estic mirant... És que ha fet tantíssimes coses, algunes que no recordem, però jo anava... Elisabet Segona, els deia. Elisabet Segona, que feia ella de la reina, sí, de cuin. Sí, sí. Era el moment que mort, si ara la recorda, aquesta pel·lícula. Ho feia molt bé. Feia de l'Isabet Segona. I era el moment de la mort de la Diana, la Diana, la mort a París. I com ella transforma la seva actuació amb el bler, per tal que la corona en no entri en un declí ver irreversible. I ella ho fa d'una manera continguda. Recordo aquesta pel·lícula que ho feia molt i molt, molt i molt bé. I feia un personatge memorable, eh? Sí, sí. Doncs això és el que podem dir dels... La setantena edició de la Berlinale, eh? A l'any 51. D'Eunidor és un dels festivals de gàdia Europa. Sí, sí. Molt bé. I els premis César, que parlaves una miqueta... Sí, els premis de l'Acadèmia Francesa, el César aquest any, han sigut molt moguts, perquè resulta que se li ha donat el premi a la millor... a la millor pel·lícula. Com... com... eren previsibles els miserables del Lady Lee. Però s'ha donat el premi, el millor director, el Jackie, o bé l'oficial i l'espia de Roman Polanski. Del Polanski. Llavors, prèviament, el jurat ja va tindre... Bueno, jo l'ho vaig trobar interessant, en xiquis, eh? No, no, però és que aquí van convertir el lliurement de premis amb una aquella re contra el Polanski. Ah. La fracció feminista. Ja, molt correcte. I la fracció que poguéssim dir defensava els valors... com a cineasta del Polanski. Ah. Això són dues coses diferents, també. Llavors això va provocar una polèmica molt forta, no sols, a dintre, el lliurement de premis, sinó, a fora, també, una manifestació forta per part de feministes que cridaven en contra i diuen violador... Però aquest és un ambient que ell repetidament se'l troba. Perquè això és la realitat. No em estranya gens, i a França no em estranya res, i ha decidit viure Europa i viure aquí. I, per tant, això és un problema que no té possibilitats de terres de sobre. El curiós és que aquí, a mesura que anava avançant la gala, es van... A veure, jo tinc que dir una cosa. Personalment, a mi el que m'interessa de Polanski és la seva obra. És clar, clar. És una cosa que em sembla molt bé, i com a guionista, com a creador cinematogràfic. El que pugui fer... Es pot semblar bé o malament, però és una altra història, i que la justícia arribi, si és que pot arribar, fins allà, o sigui, no m'hi poso. Ara, també diré una cosa, sinemotogràfic, per mi, sincerament, la millor pel·lícula d'aquest any pel seu conjunt, francesa no eren ni els miserables, ni els jocs. Per mi era un retrato d'una mujer enllà. És que jo no la vaig arribar a veure. Sí, sempre l'has dit. Aquí, precisament, durant la vellada, hi ha una sortida de protestes, i el que va passar és que l'actriu que feia una de les dos protagonistes de la pel·lícula d'Estiama va fer un al·legat en contra, també, i va abandonar la sala. Tot el que hi va haver movida, els testa. Es van formar dos grups, una a favor i altres en contra. Com passa sempre. Molt bé, doncs hem fet una mica de resum de la Berlinale, del César, de les últimes pel·lícules que hem vist, i per la setmana vinent esperem tenir entre nosaltres la Belén Funes, la directora premiada als Gaudí i als Goya, amb la seva pel·lícula La hija d'un ladron. Ens expliqui com el que hi ha, el com de la pel·lícula, i del seu futur com a directora. Ens interessarà moltíssim saber d'ella. Acabem aquesta sessió d'avui. També una banda sonora de la pel·lícula que hem començat el programa.