Cinema sense condicions del 10/3/2020

SINÈMA SENÇA CONDICIÓN Bona nit. Avui, que és dimarts, com tots els dimarts de 8 a 9 del Gris, estem aquí amb vosaltres, cinemes sense condicions, per parlar de cinema, sense condicions, si podem, i parlar-vos del que ens ha agradat, del que no ens ha agradat, del que hem vist, del que ens ha agradat, que ens agraeix i a vegades no ha passat. En qualsevol cas, de cinema. Del cinema que es veu a les grans pantalles, que encara és el cinema que ens agrada, però també del cinema que es fa en altres versions, perquè tot pot canviar i tot canvia. Avui, tenim entre nosaltres, com a convidada, Belén Funes, la multipremiada directora de la... la hija del ladrón. Bona nit, Belén. Aquí estem. I també tenim el cogionista, que també està amb nosaltres. Bona nit. Hola, bona nit. Marçal Cebrián. Molt bé. Hola, Marçal. Què tal? Ens agradem de tenir-nosaltres i de poder-te parlar, i que ens expliquis com ha anat aquest guió, què ha significat per vosaltres i com l'heu elaborat i arribat fins al final, també com heu arribat, perquè no puc estar-me de felicitar-vos, de felicitar-vos perquè... per la valentia d'haver llançat una pel·lícula d'aquest calibre, perquè una primera obra és sempre difícil i arriscada en qualsevol sentit i s'hi surt bé especialment. Per l'elecció dels actors, perquè això és un deu, és un sector a mi m'han semblat un punt importantíssim d'aquesta pel·lícula, una Greta insospitada i valenta, i clar, un Eduard Fernández, Greta Fernández i Eduard Fernández, pare i filla, que ja sabia moltes més coses d'ell i per tant no ens ha sorprès, però tot i així fa un paper important. Doncs per això sí que us... us... us felicitem i també per la forma en què heu conduït, especialment la càmera, amb intenció, amb voluntat d'explicar una història, de ser compartida, i amb voluntat de dins de coses i sugerir-nos moltes d'altres. És de tot això que parlarem, de la vostres intencions futures, de per què heu arribat aquí, també ens agradarà saber-ho, i quines les vostres gustos i preferències dins d'aquest món que és tan gran i tan immens com és el cinema. Com sempre, bona nit, Pep. Hola, bona nit. Aquí estem per parlar de cinema, encara que em vius, que no has vist massa cosa per raons personals, però que la setmana vinent... És una pel·lícula, però la podem deixar per la setmana que ve i donar preferència als convidats. Molt bé, sí. Sí, vaig veure Divino Amor, és una pel·lícula brasilènia de Gabriel Mascaro, i és una pel·lícula curiosa, perquè la primera cosa és que no sembla brasilènia. Sí, té un ritme molt diferent, és una proposta molt curiosa, tracta el tema de la fe i de la fe religiosa. Però ho fa d'una manera molt especial, que ho comentarem. Sí, d'acord. Tiene una pel·lícula muy interesante Gabriel Mascaro Previa, que se llama El Toro de Neon, de Neon Bull. No l'he vist. Muy, muy, muy interesante acerca del gènere de la masculinidad. Es un tipo muy, muy curioso. Y tiene un cine muy personal, me parecía. Molt bé, doncs la comentes, i diem bona nit a l'Andrea, que ens condueix el sol, ens el controla i ens ajuda sempre. Bona nit, Andrea. Doncs si vols començar, si sí, ja que heu començat aquest diàleg, perquè jo d'aquest director no em sé res, i per tant, em sembla bé. El que voldria començar avui és el 25è aniversari de la mort d'Ovid i Montlló. Jo vestint de la sort de conèixer-l i de fer-li fotografies, llavors sempre em va semblar, tinc tota la seva obra, el vaig seguir molt, i per mi sempre ha sigut un referent. Llavors volia començar fent un recordatori des del programa, i per això he portat un CD de la obra complerta d'ell, que ara ens posarà... Has fet una tria, Pep? Una cançó, només, que a més a més, crec que va molt bé per la pel·lícula vostra. A la vida. Ah, molt clar. A la vida. Ah, la vida. Quin polar més gran que dur, a dins del meu poc cos, quin reis de foc que sent, a dintre d'ell, que fort, que bufa el vent, aquesta nit suau, que coses més estranyes, que passen prop de mi, que passa aquí on sóc, que tinc regustar res. Vaig i anem passant, anem i vaig passant, vaig i anem com per a ti, sense cap novetat, o que poc els minuts, poc el poquet l'hivern, tots passant un camí, haver netans i tants, i tantes coses més, que neixen cada i tant. A la vida. Vinc ara esperant de tu, que esperen mort amb tu. Vinc ara esperant de tu, que esperen mort amb tu. Mil trencaments de viure, mil simils d'enemis, tot contra tota vida, tots amagats, muntanyes de parants, enganys i més enganys, paraules sense lletra, imatges sense vida, i un arma a problemar, pel que passa, anem a... Esperem tant i tant de tu, que no mati el meu cos, segueix cam tots. Esperem tant i tant de tu, que no mati el meu cos, segueix cam tots. Un pensament, però, per aquells que estaran junts de tots i tots junts, per aquells que ara estan tan lluny, però tant prou, tan a dins de nosaltres, aquells que fan possible, l'esperança de viure, morint a cada instant, un dia qualsevol, serà la vida i tots, serà la vida i tots. Esperem tant i tant de tu, que no mati el meu cos, segueix cam tots. Esperem tant i tant de tu, que no mati el meu cos, segueix cam tots. Esperem tant i tant de tu, Ho sé, m'hi veré. Cante la vida plena, des de la vida buida, tant que els ulls baixen el cap, la sang em buja el cap, i el cor em diu que sí, el cervell diu que sí, i tot en mi és un sí, que mai no acabarà. Cante la vida sí, cante la vida sí, sí, sí, sí. Cante la vida. Molt bé, bueno, cante la vida de Lovidi, ell va escriure la lletra, i la música és de Tot i Soler. Lovidi, generalment per mi, és un referent ètic, ho va ser durant la vida, i ho segueixen després de 25 anys de ben mort. Lovidi, ja que estem a Cinema Sense Condicions de Radio Desben, va ser un home polifesètic. De fet, ell va començar el Coi als anys 60, fent teatre, deficionat. Després va vindre a Barcelona, va viure quasi sempre al barri de Gràcia, tocant el Bargüell, que resostres, i és un home que es va integrar a la ciutat. També va fer amistats, i va començar a treballar, a col·laborar amb teatre, i a l'acte es va apuntar amb el grup dels 16 jutges de la nova cançó. Arriba a ser un dels importants dintre de la nova cançó. Va publicar 13 discos, després va anar passant cap al teatre, va col·laborar amb el grup Adrià Agual, i amb la companyia de Núria Esper, va treballar amb més de 30 peces teatrals, i del teatre va saltar al cinema, i amb el cinema va col·laborar amb més de 50 pel·lícules. De les 50, algunes eren col·laboracions i pel·lícules d'aquelles que en podríem dir, alimentícies, es tenia que viure, però també és veritat que va estar amb una sèrie de pel·lícules, i tot si agafem la nòmina tant de directors de teatre com de poetes, perquè va donar visibilitat a poetes molt importants, com Vicen Andrés Estelles, com Salvador Escriu, com Josep Maria de Sagarra. Després amb teatre va fer peces de l'Orca, va fer peces de Núria Esper, amb cinema va fer la famosa Fortivos, que és una brígola, que és un referent en aquell moment, el cinema interessant estava dominat, pràcticament, per Saure i Berlanga, i aquí veurà-ho, va posar el peu molt fort, i realment, crítica i públic, ho va valorar, i a partir d'aquí, la seva nòmina de col·laboracions estan a missatges sasmentis, tot el que seria un referent del cinema espanyol dels anys 70, 80, i comença més de 90, estaria amb alguna banda, el Jorge Grau, per exemple, va fer una pel·lícula amb ell, Haime Camino, va fer una pel·lícula amb ell, va tenir una col·laboració important. Per tant, queda aquí el nostre homenatge a la figura i a la memòria de l'Ovidi, que per sempre s'ha fet amb nosaltres, i jo crec que farem bé de fer record i posar-lo a disposició de les noves generacions, perquè realment era una persona d'aquella que tenia una capacitat de treball i d'entrega, i de versatilitat, i de una manera bastant desinteressada, col·laborant sempre amb tothom, no tenir un no per ningú, i després, amb aquesta actitud i ara allà som-t'ho, davant de la vida, o sigui, ell fa un can a la vida. I, d'alguna manera, la protagonista, la Sara, és també una noia que, independentment de tot, amb totes les frustracions, no té ni temps per frustracions. Ella té que tirar endavant, i tirar endavant. I la càmera la segueixi sense la mostra. Sí, molt bé. Tu tenies una pel·lícula, per exemple. Bé, la comento, una mica de pressa, és La Camarista. La Camarista, que és una pel·lícula mexicana, del 2018, la directora és Lila Aviles, i està interpretada per Gabriela Cartol, una grandíssima interpretació. És la història d'una dona jove, té un 20 i pico d'anys, que treballa amb un hotel de luxors de la ciutat de Mèxic, i que neteja les habitacions. I la directora d'aquesta pel·lícula utilitza aquest personatge que segueix i... des de tots els angles, des del darrere, perquè per fer que l'espectador visqui el que pretén ensenyar-nos i la vida d'aquest personatge. I... ens explica uns els dies, les hores, moltíssimes hores que es passa dintre d'aquest hotel amb l'entorn que té. L'entorn que té són altes persones, com ella, que treballen en funcions semblants, i després, quan va les habitacions, en alguns casos, que s'hi troba que... que està molt triat el que es troba a cada habitació, perquè la directora ha triat des de els que la ignoren i que ni tan sols és una persona amb la que entablar quant se vol mena d'intercanvi personal, que no existeix senzillament, fins als que la tracten com... una surta un personatge argentina, que està amb el seu bé bé, i ella, que té un fill de 4 anys, que no apareix mai amb la pel·lícula, ella sempre truca, ella és absoluta, viu una solitud específica de... amb el seu món, i truca a la persona que cuida el seu nano, que té 4 anys mare soltera, i, per tant, ella viu per... per... en funció d'aquesta història. Els diferents... Els diferents moments que va trobant a les diferents habitacions en problemàtiques triades, als companys que l'ajuden o li fan trampa, és tot el món que recull allà, i la seva frustració, ella té la frustració, l'envisió, un tipus d'envisió, petit, però el que porta el cor, d'ascendir literalment, ascendir, perquè econòmicament pujar a pisos més alt significa millors propines, i, per tant, més diners, i, per tant, és un escens real. No és un escens només d'acabar al pis 42, que és el de més prestigi i que va... i va al... que arriba. A més a més, que significa entrar d'absoluta de diner, que és la seva realitat. Per tant, no és somiant només, és realment viure per això. Això està molt ben vist. És una pel·lícula explicada lentament, és una pel·lícula que parla de la solitud, parla de la precarietat, para de la vendor i para de la facta d'espectatives. Tot això amb una càmera que va explicant-ho lentament i que el receptor que l'observa pot analitzar una pila de detalls extremament sotils, però molt i molt ben trobats. La... la pel·lícula aquesta s'ha presentat a Toronto. És una pel·lícula... Vosaltres em deia... la Belén em deia que coneixia el... el productor, no? Per què el coneixiu? Perquè és Pau Brunet, que és... bueno, el treballava aquí en Barcelona, antes, produciendo un de los productores de 10.000 km, per exemple, i ara vive en Estados Unidos, en Los Ángeles, tiene una productora que se llama La Panda. Vosaltres l'havia conegut aquí. No, yo la había conocido porque Pau estaba trabajando en el equipo de prensa de mi película en Donostil. Entonces, allí le conocí por primera vez, es un ser totalmente extraordinario, que se sale de cualquier mapa que haya dibujado en el mundo. Seguramente, porque una persona que produeix... No només pots pensar que té mente pròpia. Sí, és un tipó... La banda de... de... d'economia pròpia, perquè és i tot, impactar les jugues... Bueno, no, esta pel·lícula es una pel·lícula que se tiene mucha financiación externa. Es un tipo muy inteligente, que creo que lo que ha conseguido es a través de una pel·lícula tan pequeña com la Camarista i tan humilde colocarla, pues, por ejemplo, que acabes siendo una de las películas representativas del cine mexicano y el entre, si no me equivoco, para los Oscars. I va exacte, va anar als Oscars, sí. No va anar, però va ser la pel·lícula. No va ser... va anar per... Mèxic. No va anar. Entonces, conseguir con una pel·lícula tan pequeña, algo tan grande... Tan minúscula, eh? Dice de Pau que es, como mínimo, un genio, ¿no? Un genio del riesgo. Un genio del riesgo. Bueno, que és una persona que se'n va a Los Angeles sense res més que la idea, pues, que té molta gent de anar allà a veure què passava i muntar-se a una pel·lícula... Llegat amb el cinema, suposo que hi havia, no? Sí, sí, la idea era aquesta idea mítica de Hollywood, però se'n va allà, va muntar la seva productora, i has de dir que molt bé a fer aquest tipus de pel·lícula, que no va ser fàcil. És a la posta, és un cinema diferent, de continguts. Sí, sí. Doncs, clar, jo l'he vist al bolitge, ve aquí també el cinema baix, o sigui que... té circuit. Clar, les pel·lícules que van a festivals és el seu ingredient més potent, perquè és la raó inicial de volar. Per tant, ho han fet bé, ho han fet bé, això, no? I, per tant, jo l'he vist, el Cinebal més també estava, ha tingut un cert recorregut, perquè el que passa actualment és que les pel·lícules a cartelleres estan poquíssimes, estan poquíssimes. És difícil. La distribució és un problema. És un problema, i sobretot, és un problema molt important, i encara a Mèxic és un estat potent, però quan tu veus pel·lícules que venen de llocs pedits que suren amb dificultat, a Clar, a Argentina, potser a Brasil i a Mèxic són els que aguanten, però els petits no poden aguantar. És molt difícil... És que cada setmana s'estrenen moltes pel·lícules. Moltíssimes. La setmana que ve em vindran moltes més. Sí, molt interessants. Sí, m'ha tant de vol, la gent, les veig a veure i es mantindrien més. La mitjana que diuen és de 8 o 10 o la setmana de passes de premsa. Ell que va a totes, sí, sí. És un alivió. Per força després la distribució té que està col·lapsada. I llavors hi ha una renovació constant... És que, a més a més, la quantitat de cinemes que han tancat, que m'endieu, clar. Això és una pena. Això és el que decíamos, que el paradigma está cambiando, pero lo que no podemos decir todavía es que está cambiando para bien o para peor. Esto habrá que ver y habrá que valorarlo en unos años. Sí, claro, pero... No sabem mai el que vol dir para peor. En tot cas, hem de jugar a aquest barco. Això és la realitat. Perquè per això dic que les plataformes també neixerà de les plataformes una altra cosa. Ni que sigui alguna selecció. No estic segura d'això. No pot ser que això s'apagi d'aquesta manera. Aquest món que tenim actualment, tan individualista, que tothom veu les coses amb la seva pròpia pantalla, amb la seva harmonia, amb el seu popi esquema, ja es veu que això és tan fàcil. És tan fàcil que és... Per tant, et trobes... que el cinema amb pantalla gran i a les fosces, i com l'he envit sempre, té més dificultat. Sí, jo me quedo con una frase que me gustó mucho, que dijo Oliver Lache, que dijo que en un sistema en el que tan frágil como el sistema cinematográfico, como el sistema de la exhibición cinematográfica, no hace falta meter depredadores. Depredadores, que hace falta meterlos en muchos indios. Claro, pero... Te dirías. Bueno, pues yo me pregunto esto, si la camarista la hubiera hecho una plataforma, si las películas que más me han gustado este año... La de l'Axe mismo. La película de Lache si la hubiera hecho una plataforma... Si la película de Vindran, que me parece una película extraordinaria, la hubiera hecho una plataforma... Això és el que jo me pregunto. Tendria... Tendria pensar-lo, perquè... Perquè per ara no s'abren cines. No? Algú, de tant en tant, veus que algun boig diu que hem recuperat una sala. Pusem-nos-hi. El cinema baix d'aquí de Sant Feliu es tancava, però no es va tancar. El va agafar una associació de Sant Feliu. I l'Ajuntament se'n va fer càrrec i és una cooperativa. I funciona voluntariat i cooperativa i fa estrenes en aquest moment. Fa estrenes al dia. I ha aconseguit una distribució potent. I la gent que tenia un projecte que va ser a la혀 i que tenia càrrecs, d'això, dos càrrecs de fòrums. I porta els directors i els directors parlen i expliquen. Hi ha un diàleg relativament viu entre el que un fa i el que un propaga. Clar. I han evolucionat bé, perquè han pogut canviar Aquest dimarts vinent no l'altre, ve el que condueix al cinema baix, perquè fan mostres i ara fan el cinema iber-americà i van fer el cinema siàtic, que va ser magnífic. Vinc a dir que sí que hi ha espurnes de coses d'aquestes, no generalitzades, però sí que hi ha espurnes. Això és el que s'ha de fer augmentar, l'interès pel cinema, donant a la gent la visió del que es fa aquí, col·laborant amb ells també, fent-ho participatiu, és el que interessa. El que espero és que les sèries al final, el ritme de consum és tan diferent que no té tant a veure amb el cinema. Jo espero que l'acte d'anar al cinema i que s'apaguin les llums... Aquesta màgia continua sent... Perquè si vas a veure un drama pots plorar més a gust amb les llums apagades. Si és una comèdia quan la gent arriba tu rius molt més si la veus al cinema. Això és evident, això com a mínim que no es perdi. Això és evident, això és evident. Lluïtes contra la possibilitat de parar, aturar, parlar de no sé què, agafar el telèfon, tornar i continuar, que és una forma maldita de veure cine. La gent que va al cinema el telèfon. A tothom. No, hi ha gent que mira el WhatsApp i mira el telèfon quan està al cinema. Perquè clar, això es nota molt perquè està fosc i de repente veus que surt una llum blanca. Doncs a casa ho fan més còmodament, evidentment. És la comoditat de la nostra perversió. Total. Si és el golpe de clic, el fet de veure alguna cosa serà tan fàcil. És com el que és wikipedia. Per exemple, abans tenies que fer un treball i jo me tenia que ir a la biblioteca de mi pueblo. Ni te cuento nosotros. Claro, imagínate. Me tenía que ir a la biblioteca en la Larus, en el Atlas Mundial, buscar i pensar, i fotocopiar i copiar. Fotocopiar, a vegades ni això sí podia veure. A vegades estan en l'ús contany. No vull dir que un tiempo pasado siempre sea mejor. No, no la quieres decir nunca. Pero sí que es cierto que ha cambiado el canal, se ha transformado, entonces ahora tenemos que decidir cómo se equilibra, en qué balanza se pone. Molt bé. Primero, vamos a hablar de ti, ¿te parece bien? Estoy cansada de hablar primero. Bueno, te lo haremos fácil. Agradeceros vuestra presencia en radio. Nada, nada. Es un placer tenerlos aquí. Es un placer. Y estamos contentísimos de que, a pesar de que hablamos de todo esto que estamos hablando de las plataformas, estamos contentísimos de que se haga cine del clásico que nosotros conocemos y valoramos. Y por tanto, gracias también por esto. Yo, el otro día pensaba, este circuito que estás haciendo ahora Gaudí, que no sé cómo situas... El Cicle de Gaudí. El Cicle de Gaudí. Está bien esto porque hay muchos sitios pequeños que están montando los centros cívics o instalaciones acopladas que ven cine de forma clásica, sino allí también, en cualquier sitio, en cualquier sitio relativamente pequeño, la gente continúa viendo la tele y sólo es su ingrediente de ver cine. Por tanto, a mí me pareció excelente. Ahora aquí hicieron la... Y ahora pasan la inusencia, ¿no? La de la inusencia es una pel·li de Scorsese. Sí, de Scorsese. Una altra història. La palerita. Ara la passen, em sembla, el dia d'aquest. Sí, perquè la nostra va ser la del mes de febrer i ara la inusència és la del mes de març. Sí, sí, sí. I això té a veure amb el que dèiem abans. Clar, aquest tipus de cine, a vegades, no surt de les grans ciutats, que és una mica on hi ha el públic més majoritari, per tant, és on surt a compte, a estrenar. I molts pobles, sinó de Catalunya. A mort, completament, inclús pobles que en tenien. Per això que, si no és d'aquesta manera, segurament no els hi arribin aquestes estrenes. Estrenament positiu la xarxa, perquè em vaig mirar per on passava i recorren tota la geografia, té molt recorregut. Més de 50, no? Sí, entre 50 i 60. Per tant, cada poble s'ha inventat i s'ha mirat la manera com fa que aquest cinema es passi i es passi amb un cert èxit. Sí, també té a veure amb aquesta cosa, que deia acerca de les iniciatives. Doncs aquesta és la iniciativa de l'acadèmia per a què això succeda, per a gent que habitualment ha tingut de difícil per anar a veure la filla d'un ladron, a los tienes verde en Barcelona o los Renoir, a los tienes que fueran. O en Barcelona estritament. Claro, entonces de repente iniciativas como esta, que también abren el entretejido vecinal de cómo se organizan las cosas para que sucedan, me parecen positivas. Nosotros hemos hecho algunas presentaciones y de repente... A pobles del nostre circuit aquest. I us ha semblat interessant. Tot el poble que venen allà, perquè és una activitat diferent. Aquest aspecte és molt interessant, perquè és un tornar a recuperar el fet de viure emocions en col·lectivitat. I a sobre, que quan se n'ensen les llums, el que tens al costat és el veí, o un conegut, o un avi... Que puja plorat com tu. Perquè pots seguir treballant i comentant sobre la pel·lícula i descobrint coses. O sigui, no tens que anar, com la Carmel Aldria explicant-la, al sortir, sinó que aquí ja s'estableix un comentari de proximitat molt productiu. Encomentava això al PEP, perquè el dia que vaig anar al bolitge a veure la Camerista, quan vaig sortir, un senyor em va dir que li expliqués la pel·lícula. I bé, no sol passar això. Són serveis complementaris que donem als de cinema sense condicions. Una cosa, per posar una mica d'ordre, tenim aquí el director Avalent Flunes, i el guionista Massal Cebrián. Els dos col·laboren, em sembla, des del principi, ja dels dos curs. Ja estàveu tots dos col·laborant. Probablement vau estudiar l'escac junts, una mica l'origen de tot. Exacte. Jo, per exemple, deixes-ho ensenyats, perquè ho volia preguntar a l'altre dia, li volia preguntar al Seri, i vaig oblidar... Què considereu entre l'escac i la Pompeu, que és el que estan fent a nivell universitari, aquesta feina? Vosaltres, valoreu el fet que això hagi entrat d'aquesta manera aquests dos llocs? O com... Què considereu? Fer cinema en aquí, des de l'escac abans, i la Pompeu era... No era una entrada des del món universitari. No tenia res a veure, en general. Podia fer història de l'art, podia fer matèries que l'acompanyaven a la seva própria formació, però no feia aquesta formació. Com valoreu aquestes escoles, vosaltres, aquestes opcions? Jo doy classes en les dues, ahora. Ah, sí? La Pompeu i l'escac. Per a mi són dos projectes en los que creo mucho, son dos proyectos muy distintos entre sí. Muy diferentes, pero que al final todos, los dos, tienen el mismo objetivo que es que el alumno se atreva a coger una cámara y hacer una película. Entonces, en el caso de l'escac, l'escac es una escuela en la que se potencia mucho el oficio, el hecho de que la gente que asiste... El oficio como técnica. Y como artista también. Una técnica artística, o sea, como el hecho. Hay algo en el hacer películas que tiene que ver con el arte, pero hay una parte muy importante que tiene que ver con coger el oficio, con saber solucionar situaciones y enfrentarse a ellas. Teniendo en cuenta que hacer una película, pintar o escribir una música, se puede hacer personalitario. Una película nunca se puede hacer personalitario. Es tan complejo que no tiene nada que ver con el arte que significa cualquier otra especialidad. Jo crec que aquesta és la gran cosa de l'escac. Jo no sé com seria abans. Suposo que grups d'amics que tenien ganes agafaven una càmera i anaven aprenent una mica sobre la marxa. El que puc dir és que els anys 70, per exemple, fins als dels 60 es parlava de l'escola de Barcelona. L'escola de Barcelona era l'etiqueta que es posava quan hi havia tres o quatre pel·lícules de Pere Portavella, de Antonio Drobe, que anaven fent cinema i, llavors, com que era un cinema fet aquí, era l'escola de Barcelona. Però, Maria Forn, per exemple, un altre, Jordi Grau, també... No era primer l'escola, com és, a aquest cas, i després el producte, sinó que el producte final donava origen per entendre... No, és de l'escola de Barcelona. Jo crec que això és molt més racional. I comencem primer per tindre els principis tècnics i bàsics, i, a partir d'aquí, desenvolupem el coneixement, no? I cada un em decora amb la seva sensibilitat. Sí, o què? Entrem-ho, és el que anaves a dir, tu, de diferències. Sí, jo crec que en aquest sentit, que la Escac és una escola que té el seu raïd en l'ofició i en aportar-la a los alumnos un conocimiento artístico que poden aplicar en l'ofició. I crec que, en el cas de la Pompeu, és una escola més teòrica. No sé, més... Sí, és tu més teòrica, més... Per el tipus de professorat? Per el tipus de professorat, i també per el tipus de... Fíjate, les pel·lícules que han sortit de la Pompeu, són pel·lícules com que pivoten a cerca d'un concepte. Són dos tipus de cine molt diferents que, per mi, són els bonics que conviven i que es retroalimenten entre ells. Llavors, jo he sortit de Escac, he fet la pel·lícula que he fet, la meva amiga Marcoll és a Escac, i em sembla que una cinea està sobresalient. Nelly Regueras va sortir de Escac, Carles Simón és a Pompeu, les amigues de l'Àgat amb l'Elena Martín, de protagonista o Julia East de l'Elena Martín, és una pel·lícula de Pompeu. Llavors, només parlo de les dones. I el que li vaig dir ara mateix, estava pensant... Bueno, és que jo... Jo diria que hi ha una generació de dones que està presentant-se amb una sèrie de pel·lícules que estan fent una mena de ressorgiment d'un cinema molt femení. I a partir d'aquí... Tot dir-ho així s'ha de pensar que el fet d'haver-ho agafat amb aquest nivell és igual, la universitat sempre és igual. Hi ha altres móns que no hi ha igual natat, però a la universitat, quan hi arribes, allà et toca estar al costat d'aquí sigui. Jo vaig fer una carrera que tot era nomes. Quina? Soc física. Una física. Una física parlant de senes. És molt bé. No passa nada. Està perfecte. Però vull dir que quan jo vaig arribar, allò era un món que no... Jo vaig estudiar, clar, a la Universitat de Barcelona, a la central, que diem. Era un món... Però un cop arribes, ets igual. Ets alumna, sempre. Ets igual. El món no que no és igual. La meva professió sempre ha sigut igual. Perquè ho vaig aprendre allà. Ara penso que la gent... I penso que aquest món... que permet... permet una igualtat que només es colla amb una edat i amb una formació profunda. La formació profunda tampoc és tan fàcil trobar-la. Quan s'ha volgut, sigui del que sigui. Jo m'acuerdo de Sergi Casamichana i Goli Merdía, i dius que quan vosotros hagáis vuestras películas i no dius que quan vosotros hombres hagáis vuestras películas, dius que cuando vosotros hagáis vuestras películas, de repente, sí que tienes una formación en la que es apart, en la que tú no vas a poder dirigir, porque eres mujer, se te va de la cabeza. Y no lo piensas. Però és també per si tan importante... Estàs... Ell es dirigeix als alumnes i, al final, la meritocràcia en una classe és que és el millor, que troben les notes, que treballen millor, que fa... I així és com surt la gent. I això unificada d'un determinat nivell. I això és el que hi ha. Això és el que hi ha a tots els... a tots els termes. Per tant, em sembla interessant, això. Sí, sí. Jo crec que les escoles de cine també l'ho bo que tenen, i això ho has comentat abans per sobre. Us devia conèixer l'escac. Sí, perquè el que fa l'escac és això. És a dir, et posen contacte al guionista, amb directors... Una cosa tan complexa com és una pel·lícula... Jo penso que és una cosa complexíssima. I és el teu grup d'amics, al final. Saps què passa? Jo crec que hi ha una cosa que és vital. I és quan estàs amb un camp, en què el personal és important, però és molt més important la col·laboració col·lectiva. Té així complicitats entre col·legues. Jo, per mi, enriqueix moltíssim. Per exemple, us comentàvem abans amb Belén, fora, encara, d'antena, que coincidim amb amistat de Misaki Lacosta. Misaki Lacosta és un paradigma. És un home que ha estat amb l'ensenyament, ha estat treballant, sempre obert, tant ell com la Issa Campo, col·laborant tothom, a donar-se, a ajudar... I jo crec que d'aquí és d'allà on surten productes diversos, i cada vegada més interessants. Fijate, entre dos aguas, per mi sí que és un canto a la vida. És com és, per mi, l'expressió màxima de la vida entre dos aguas. Extraordinari. ¿Cómo llegasteis los dos? ¿Por qué escogisteis ese camino? Pues en mi caso, porque no sabía muy bien qué quería hacer... Ya pasa esto. Sí, esto es normal, y se abraza y no pasa nada. Entonces, de repente, yo sabía que quería explicar cosas, pero no sabía muy bien cómo hacerlo. No sé si quería ser periodista o quería dedicarme a las letras. Y de repente en el cine era un híbrido de muchas artes distintas que me parecía interesante, y que me podía hacer feliz. Yo me veía feliz haciendo esto. No sé por qué, pero me veía contenta. Y pensé que se me podía dar más o menos podía estar bien, podía hacerlo bien. Y entonces me puse a estudiar cine, y al principio no sabía nada de cine, pero entre en SCAC y en SCAC hacen una cosa muy bien, que es que te enamoras del cine. Bueno, que es un ingrediente indestindible. ¿Y tú cómo es que vas a entrar? El prestigio, obviamente, tiene. Bueno, yo creo que fixe, si no sabían que els dos vam començar una altra carrera. O sigui, vam entrar no de rebot, perquè quan vam entrar ja va ser després d'haver provat una altra cosa, però a vegades no per parar una mica i pensar... Per saber que no. I poder prendre una decisió cap a la bona direcció. A vegades, quan agafes el camí equivocat, és quan ho veus més clar, i això no... No és el meu. Sí, clar. I què havies començat abans? La gestració i la direcció d'empreses. I vas pensar que no, que cap allà no. Ben diferent. Sí, perquè a vegades la vida, les inercies et porten, i vas passant, i acabes una cosa, fas el batxillerat, fas una altra, i acabes en un lloc, i dius un moment. On soc? Que m'han portat en un lloc i no és el que jo volia anar. El cas de Belén, si ella pensava en periodisme o això, sí que hi havia alguna manera de posar algunes coses sobre paper, no? Sí, però... Ara, doncs, sobre imatge. Sí, hi ha alguna cosa aquí, de llegir el que fas el rest de la vida, amb 18 anys, que és tremendament... És molt complicat. Inoportunitat i camí. Inoportunitat no ho sé, perquè en algun moment ha de ser. Sí, però jo crec que amb 18 anys, ha de sortir de l'institut, almenys no era el meu moment, i crec que, de fet, en altres països, està fent això, com d'aquest pre-anys, que es diu sabàtic, però que la gent aprendi un altre idioma, o sigui, que jo crec que està bé, també, que uno explore un poco antes de decidir qué va a hacer. Tomar una pausa. També és veritat que aquest tipus de... de... de professió, és una professió que també regiere bagaje humano para explicar. Sin bagaje humano... Clar, que es poden fer moltes coses, moltes, moltíssimes, però una és el bagatge humà. Sí, és que jo no havia fet aquesta pel·lícula amb 21 anys. Clar. Possiblement. No m'ha... Per què has fet aquesta? Aquesta pel·lícula, per què la vaig fer? Perquè tenia moltes ganes de... d'explicar a Sara, que era... una mujer a la que habíamos conocido de oídas, no? Que nos habían... que a través del relato de muchos hombres que nos hablaban de sus hijas, que consumimos como una personalidad, que era un crisol de muchas de ellas, y esa personalidad se concretó en Sara. Entonces me hacía ilusión hablar de... de esta mujer, hacer una especie de homenaje y aplaudir la fuerza que tiene y el coraje que tiene para enfrentarse a una vida que... que bueno, que es hostil y que la recibe de esta forma, ¿no?, tan violenta. També és... tiene un ingrediente, este personaje, específico, que es... es ese tipo de personas que carga con todo. Hay un tipo de personas en las familias, en las empresas, en los trabajos... que cargan siempre, no se sabe por qué, ni ellos saben, porque esta Sara es de alguna manera responsable de todos, siempre. Inconscientemente, potentemente, y a pesar de ella. Sí, y tiene que ver también con las circunstancias que le han tocado vivir y que le han definido, ¿no?, ella si estuviera... Pero este tipo de personaje que carga con cosas está en muchos sitios. Sí, pero es que además... Sí, y a més a més ella ha botxcut un tipus de món. La mujer históricamente tiene este papel de madre coraje, porque ahora, por ejemplo, estoy pensando, tú ves los refugiados, bien. Viene un refugiado del este o de África, y es él con su problema y tal. Miras, la mujer es ella, su embarazo y el niño. Sí, claro, siempre es mes completo. Siempre es una carga más... Por lo tanto, ahí el escoger a Sara me parece que es dar en el clavo, porque si escoges un tío, es un poco el tema, salvando distancias, de Ken Lodge en la última. No la vi. No la vi, no la vi. Ah, no la vi. Bueno, es una película que refleja bastant la problemàtica. Lo que pasa és que Ken Lodge es muy obsesivo y ya lo conocéis. Y es la última que por la vista. Entonces, ahí da caña toda la película. Un poco, digamos, no deja respirar el personaje ni el espectador, porque el personaje, que es un tío que se dedica a trabajar, me parece que trabaja parámozon. Sí, es un hombre que lo cambian y lo convierten, lo que hacen ahora es muy típico, en autónomo. Y como autónomo, él mismo. ¿Ves cómo se auto reprime y se auto ataca? O sea, es la destrucción dilatada o secuencial del individuo por parte del sistema, de una forma terrible. Y aquí va recorriendo todos los motius de lauca. En cambio, aquí, bueno, está ella, Sara, Sara, su hermana, el niño, el novio, el padre, el hijo, el pare, que ja sabem com està el Fernando. Ara l'Eduardo lo fa molt bé, fa un personatge molt, molt creïble. Home, jo crec que també el va motivar molt, fent de pare de la seu filla. Sí, jo crec que sí, però crec que si no l'hagués agradat el guion, m'ho hauria dit que no tranquil·lament m'ho hauria dit. Ah, sí? Sí, no la vull fer. Bueno, de hecho, me lo dijo cuando se lo envíe. Bueno, primero que me la quiero leer, porque la haga Greta igual la menos me interesa, y se lo leí yo, me llamó al cabo de poco y me dijo que quería hacerla. Aparte, me dijo una cosa muy bonita que se la enseñé antes de que la película se estrenara, se la enseñé en una sala de montages, estábamos él, yo, Marçal, Greta y tal. Y me dijo que creo que es lo más bonito que he hecho. Ah, sí? Molt bé. Quina flor! Molt bé, molt bé. Una cosa, la película ha estat molt guardonada. O sigui, tenim entre Sant Sebastià, Premi Pala Greta, guanya tres gaudí dels importants, un és el teu, la millor direcció, el guió pels dos, i després tenim el guió amb la millor direcció. Això, a veure, primer tu esperaves, i després dir, i després d'això, suposo que deus, ja ho tindre una càrrega de dir, a la propera tenim que fotre el do de bit per mantenir el ritme, el nivell. O no us posa una pressió especial. Quiero como... No, pensar en qué... ¿Cuál es el paso que tú das como cineasta? A mí me gusta leer muchas las biografías de los cineastas, porque te das cuenta de que la vida está llena de momentos buenos y de momentos malos y de éxitos y de premios y de momentos que la película la cagues y no va a ningún sitio. Entonces, a mí me gusta pensar como en una constelación. En realidad, esta es la carrera de un cineasta con las películas que hace y habrá que saldrán bien y habrá que saldrán muy bien, pero que no tienen éxito. Esto también puede pasar y habrá que saldrán muy mal. Entonces, yo lo que quiero, o sea, nosotros creo que somos muy los primeros espectadores de lo que hacemos y lo que quiero es que nuestro siguiente proyecto nos guste primero a nosotros. ¿Tenéis proyecto? Sí, estamos escribiendo una pel·li. Quan trobem el temps, entre una gala i una presentació i tot això. El tema de la familia, los tortugues. És una família, no? És una família que se forma un inmigrante andaluz, que en los años 90 se va a Barcelona a trabajar en esta Barcelona preolímpica que tanta manera de obra necesitaba. Y habla sobre qué significa la identidad y cómo... qué pasa cuando tienes que clausurar una familia en un lugar que no es tu lugar de pertenencia pero en el que ya tienes hijos. Molt bé, és interessant. El tema de la família, per això, es repeteix tant en els dos curs com en el primer llarg. És realment que hi ha algun interès per vostro especial a aprofundir una mica amb l'anàlisis del que és la societat i com influït en la família o els canvis que ha provocat aquesta societat actual amb la família. Va per aquí, la cosa? Sí, fins i tot... Bueno, en el projecte, aquest nou que estem ara començant a desenvolupar, fins i tot hi ha un tema amb l'habitatge, que és a través de com ara la situació amb l'habitatge fa que aquesta família hagi de canviar de pis i el canviar de tot fa una mica com tots els temes que tenien guardats en un bàul o en un altell, a l'avers de treure, s'han de començar a fer el cifrón. I jo crec que això que dius és molt interessant perquè al final no podem deslligar-nos de cap de les dues branques ni de la família ni de l'entorn ni de la societat que ens condicionen. Crec que hi ha un factor concret per exemple en aquesta història que esteu treballant que pot ser interessant per mi des de fora i és el concepte de mudança. És a dir, agafar records, fragments de vida, trasladar-los, intentar-los reubicar i que segueixin endavant o no. Quin és el problema que hi ha entre la desubicació d'una banda i els problemes per ubicar-se amb una altra? És tot realment un exercici de compromís. El món actual és de una contínua, no sé si necessària, però obligada desubicació. Pel tipus de món que hem creat. Sí, però... Mi abuelo era Andaluz, perquè no vive allà, era de Jaén, i deia que d'alguna forma la immigració era com una planta, que la desplantaves d'un lloc i la intentaves plantar en un altre. I no sempre rollava. I no sempre salen raïves. Però actualment això està assegurat, està assegurat per les expectatives, per les feines, perquè el món és petit, en el fons. Sí. Bueno, hi ha una cosa que és per mi clau, amb els últims 30 anys, la desaparició. És un tema ja que és polític, però no podem parlar avui en dia de classe obrera. Vull dir, el que hi ha cada vegada més és gent que treballa pel seu compte, gent que treballa des de casa, però no està assegurada. Llavors, realment, és que estàs en una situació interina gairebé contínua. Sí. I sobretot, no el que deia ella, completament desubicado acerca de cuál es el lugar que ocupas en este mundo, que hace unos años era mucho más claro, tú pertenecías a los que tenían mucho dinero, o a los que, bueno, no tenían mucho dinero, pero tenían la cabeza fuera del agua. Entonces, esa clase obrera de la que tú hablas, que cada vez queda menos, es un residuo ya, la gente que trabajaba para vivir, para lo hacer para sobrevivir. O que, de repente, pues esto, como en la pel·li del Loach, estas iniciativas de la economía colaborativa, lo único que hacen es que generan los nuevos esclavos. La nueva esclavitud es globo, es del Iberú, es todo esto. Gente que, si tiene un accidente en la moto, nadie le pagará nada, nadie le cubrirá una baja. Entonces, qué tipo de industria es esta que estamos creando y qué tipo de gente apoya esto, ¿no? Y, bien, volviendo a la historia que tenéis prevista, ¿tienes plazos para poneros, tenéis expectativas de montarlo ya y de hacerlo? Bueno, ara hi ha aquesta sensació, clar, com que la gent ha vist una, que t'estan demanant més coses. Això està molt bé, perquè... Els que ens escolten pretenen que els hi diguem això. De moment, doncs... bueno, tot el que és, i aprofitar una mica la vinantesa, va molt bé. Però el que tampoc volem és córrer, és a dir, nosaltres... ens agrada molt pensar les coses, investigar-les, descobrir, documentar-nos bé. T'hem de descobrir tot un món aquí, de la pèl·li que estem intentant. Quan ho tingueu més a prop us tornem a cridar. I vendrem-ho. Fins i tot. Jo estirem el sol. Simplement és que ara mateix no sabem quan la tindrem. Per tant, nosaltres el nostre objectiu és això, és posar-nos-hi i fer-la... molt bé, sí. Intentant que sigui ràpid, que sigui que estigui bé. O sigui, esteu en fase de... de pensament. O sigui, o no. Encara no tenim una vàrcia, tenim un tractament, que és una cosa així, una mica més... Bueno, després també, jo crec, que la hija d'un ladrón s'ha de seguir acompanyant amb la seva difusió. Total. Per més que suposo que és una feina una mica pesada, no? Perquè, normalment, un artista, quan acaba un quadre, el que fa és olvidar-se d'ell, no vol veure més, no? Tu, amb això, ho has sentit així? Jo he sentit que la promoció i el fet de llevar la pel·lícula per el món és un procés molt cansat i molt parecido al cansancio que produce un rodaje. Ah. O sigui... Ho crec. I hi ha vegades en què ja, doncs, no sé què més comptar, o... Però, en el fons, és un procés necessari, no?, perquè la pel·lícula siga vivint. Si no la metem en un cajón, jo volia que la pel·lícula siga vivint, els meus productors també, i és un treball que he fet gustós i que espero poder seguir fent el resto de les meves pel·lícules. Segur. Una cosa, Belén, estàvem ja en els tres últims minuts, quisiera tocar un poco, ya que estamos en un programa de cine, los referentes tuyos u vuestros dentro del cine, por dónde van. Bueno, creo que hay uno muy obvio, son los hermanos d'Arden, los cineastas belgas, que son muy... una fanática de su cine, Ken Loach, luego hay una cineasta inglesa que me encanta, que se llama Andrea Arnold, que me gusta mucho, Carlos Sauras... O sea, estamos dentro del campo de lo que ponimos a llamar cine social. Sí, sí, Carlos Sauras, y luego hay un cineasta que me gusta mucho, que es argentino, que se llama Pablo Trapero, quizás una pel·lícula muy buena, que se llama Leonera, que también, yo creo que nos hemos inspirado mucho con él. Muy bien. I ara, amb la nova, intentar... sortir-nos també una mica de lo que ja hem fet, però, vaja, aquests referents, evidentment... Bueno, jo crec que això és important, perquè mira, jo tenia... molt amistat amb un pintor notable d'aquí de Catalunya, i recordo que tenia molt amistat al marge de lo que era... O sigui, amistat personal. I moltes vegades em comentava que feia una exposició, i a la millor, aquests exposicions, de 25 quadres, i llavors, els mateixos promotors de la sala li diuen, sota una cosa, el número 4, que agrada molt tu, no em podries fer uns quants mesos. No, o sigui, la cosa no va per aquí. O sigui, la meva propera exposició, a la millor, el que serà, serà, sinó una continuïtat molt diferent, un trencament amb la part... És a dir, no tinc que repetir, la meva història, per més que agradi, fantàstic, si agrada, però ja queda aquí, no? Esperarem, de vosaltres, el que creu, i que creu amb il·lusió i amb expectatives. Ben segur. Moltes gràcies per invitar-nos a parlar. Ha estat un plaer. Esperem tindre-us sovint, aquí, cada vegada, que hi hagi un producte. De pas, ens acomiadem que la setmana vinent us recordem que tenim el Fernando Casal, que és catàdic d'història, que ens parlarà sobre el cinema i el jazz, i el Tòfal Trapat, que és el pianista de la la comatòria negra, que ens parlarà sobre jazz. Doncs, bona nit, a tothom, fins la setmana vinent. Bona nit a tots. Bona nit a tots.