La ràdio de Sant Just Cinema sense condicions Hola, bona nit. Aquí estem com cada setmana Cinema sense condicions per parlar i compartir vosaltres una estona de cine. En Joan, en Francesc i jo mateixa. I el Jaumán i l'Andreu. Avui haurà d'haver un canvi de programa perquè a última hora l'Andreu no podien absolut arreglar el seu per poder venir i ens ha promès que el de l'Escala i Cúbric ho farà un altre dia. I aleshores hem substituït perquè aquí tenim gent molt preparada i que ja sovia a la Carme Nabot ens parlarà en lloc de l'Escala i Cúbric per veure el tema que tocava més endavant que és parlar del Franca per un actor, un director extraordinari. I ens ha quedat pendent un director teu. Tenim el William Wailer. Ja ho recuperarem també quan sigui. Aquesta primera part també i el programa com és habitual en totes les setmanes començarem per parlar de les estenes, Recordem que parlarem de l'escola de Barcelona. Que el Francesc ens teniu promès. Comentaré una miqueta el que he trobat. No és gran cosa, però l'alegria és que és interessant. M'agradaria negar més i dir que no descarto plantegjar ja per la temporada vinèndon s'ha profundit una miqueta més sobre el tema de moment doncs avui farem re cinc cèntims perquè sí perquè tothom per guany doncs aquesta part seria l'última i la primera seria parlar de el que heu vist, de les 3 que heu vist, que heu vist més o menys a veure jo he vist tipus legals i els últims dies tipus legals que em va parlar el Joan l'altre dia què passa a vegades quan jo estava convençuda que m'havia d'agradar moltíssim perquè a la platxina a mi m'agrada molt és un actor que crec que poques coses ha fet espantosament malament i en general m'agrada i després el Christopher Walken també em sembla que és un grandíssim actor l'altre no el recordava l'Alan Arkin després quan he vist la pel·lícula sí que he recordat perquè era l'avi és l'avi, és un avi boníssim en aquell pel·lícula però jo no recordava la cara fins que no vaig veure la pel·lícula però tu et se m'ha agradat no, sí que m'ha agradat, però com sempre passa quan tens expectatives que t'imagines que serà la més bona del que hi era estic d'acord amb el que comentava el Joan que no sé per què últimament es donen un tipus de pel·lícules amb moltíssims temàtiques diferents dedicades a gent de la tercera o a l'anècima edat perquè quan tu veus per exemple el quarteto aquesta quina seria, perdona, anècima, si no és tercera què seria? quarta, si quina? home, és que l'alpatxino aquí està pura d'et sí, sí, ja té uns anys aquest home doncs el quarteto per exemple és un obra legat és un obra irònica és un obra que et s'adueja quasi des del principi amb la música, amb els actors i amb tot l'ambultòric que té i l'atmosfera que crea aquesta pel·lícula quasi és l'antítesis d'això perquè és un altre tema, és una altra gènere no em diguis que és una pel·lícula experimental no arriba això el que anava a dir és que així és com l'atmosfera del quarteto és una atmosfera elegant amb un món britànic acomodat i culte i que estima la música amb artents diferents aquí és... és un món de gastes però, curiosament, es refereix també a aquesta última etapa de la vida llavors jo em vaig preguntar també quan la veia i com és que ara n'hi ha aquestes dos perquè em sembla d'exemple una, efectivament el món occidental el món occidental i recalco això, clar el món occidental l'esperança de vida s'ha allargat a totes bandes i és una... és una població que li agrada el cinema que disfruta amb qualsevol mostra cultural d'aquesta mena i, per tant, és un públic agraït i és un públic que existeix el qual s'ha de dedicar una franja a un target un objectiu de dedicar-ho a aquesta franja d'edat segur que acaba per aquí jo veig que ha d'anar per aquí perquè és curiós que en poc temps... home, ja no parlo del janeque de l'amor que és evidentment una altra temàtica però no sé si aquesta temàtica tan punyent que presenta el janeque amor en un altre moment s'hauria plantejat... sí, però l'amor no és d'aquestes pel·lícules ser dedicades per la tercera edat per complaure d'això no complau a ningú però es dedica a una franja d'edat que no sé si hagués tingut dedicació als anys 60 per exemple, el 50 crec que no sincerament i l'esposo com a molt diferent les 3, absolutament diferents el que passa és que hi ha un públic per exemple, aquella de l'hotel Marilgo no sé si s'ho recordeu aquesta és una pel·lícula que la gent de la franja que té més de 50 anys l'ha dit unes altres i que va ser una pel·lícula que la gent ha vist igual que passava amb l'altre que tu es mentaves no la gent jove i la gent jove segurament aquest tipus de pel·lícules en canvi la gent... i com que hi ha un públic que ha anat tradicionalment s'ha de contentar i és un gruix cada vegada més gran que és un gruix que més despreciable de la mateixa manera que dius els tinejos el seu tipus de pel·lícules i el seu tipus de de taranar d'ofertes de tothomena que puc tolo Harry Potter i que com pensa fixat és que el que se m'ha acudit és que l'interval d'oferta és amplíssim és amplíssim perquè tant els tinejos com la gent no si vos no diueníssim no més ha dat no estaven contemplades a l'època central del cinema del 60 per exemple o del 70 s'havia fet alguna coseta d'aquestes pel·lícules d'un altre estil perquè allà és una barreja però allà bàsicament aquella és una pel·lícula dedicada a la Cateringeport i el Henry Fonda i podien fer això i clar, se'ls ha donat uns papers perquè es descriuen a si mateixos que no és ben bé el que t'estic parlant d'aquestes pel·lícules que jo parlava és una altra cosa diferent i jo crec que va amb aquella línia que has dit és un públic que s'ha de donar un producte de consum per aquest públic llavors aquesta doncs clar podria ser un western podria ser de gangster doncs clar, aquesta és de gangsters llavors l'alpachino és un... 73 anys té l'alpachino doncs és un gangster que surt de la presó després de fer una condemna de 27 anys 27 anys i el va rebre el Christopher Walken que és amic seu i llavors al final el trio són l'alpachino el Christopher Walken llavors la pel·lícula en si s'aguanta per ells tres si no seria seria poca cosa aquesta és la meva visió els els acudits que surten les situacions còmiques i tragicòmiques que es donen no serien el que són perquè són una mica banals totes elles sinó fora perquè ells tres són tres grans jo la vaig veure en versió original i realment l'alpachino té aquella veu trencada que jo ja la recordo quan ell fa un gran paperàs al Mercat de Venècia el xàilo al Mercat de Venècia vista en versió original és de lo millor que jo he vist i he sentit jo fa no gaire vaig veure, no l'havia vist mai Carlitos Way atrapada per su passat no l'he vist molt de temps me la van estar recomanant uns companys uns companys de mancada ràdio infiltrats d'allà de la missó de la mancada i bé, no els hi feia cas vull dir, ho anava llargant i la vaig veure la veritat és que em va impressionar aquell cinema negre també molt potent fet en poc mitjans ara no me'n recordaré del nom del director però molt recomanable però bé, t'he tallat amb el Mercat de Venècia ho dic perquè l'alpachino en versió original aquí és especialment impactant jo crec que inclús està millor fixat que ja es diu molt pel tipus de personatge és el Christopher Walken fa un gran, gran... fa molt bé, fa molt bé perquè clar, ell té una situació dual jo què passa és que tu no el coincideixes però jo crec que l'alpachino és un gran actor però que en els últims temps fora del Mercat de Venècia potser t'arribaria a dir no havia fet coses més o menys interessants i en canvi que tenia bones de feien de 15 o més anys un padrino o l'esquerra que deies el Perfume, que realment estava veient donant l'Òscar i que l'altre dia em vaig equivocar jo vaig dir que era una pel·lícula basada en una remake basada en una pel·lícula interpretada pel Marc i la Mastroyana i no, era la Vitorio Gasman ah, sí, sí, sí és veritat, el Vitorio Gasman, sí jo me'n vaig equivocar i era la mateixa pel·lícula i el Vitorio Gasman falla ho fa molt bé en canvi, aquesta, com que jo l'hi he vist últimament tres o quatre coses, que són banals aquesta dintre del que és em va semblar que estava molt millor que no ja vaig dir que no era una obra mestra és fluixeta passa bé, passa bé i els gags que surten són divertits alguns són exagerats alguns són molt exagerats per exemple, el de la Viagra ara ja en tinc, allò de la Nésima exacte, doncs, està passat una mica però tot i així s'aguanta per ells ells tenen uns primers planos i una confrontació entre uns i els altres i després la situació que es dona de suspens, de què estarà passant perquè això són 24 hores, és un dia el que passa a la pel·lícula està ben tractada, està ben tractada perquè al final tu entres una problemàtica que s'està desballant i fins al final em sembla que és curiós però no te l'esperes, és a dir la reacció al final que hi ha em penso que està al·lugada per això dic que el Christopher Walken ho fa tan bé perquè ell amaga realment exacte perquè ell té una situació dual durant tota la pel·lícula això no era fàcil de fer perquè clar, és més extracanada el que fa a la Pachino però en canvi el Christopher Walken ha de tenir tota la pel·lícula i tu sí que li veus el pes contundent que li pesa i això és de gran actor estic d'acord doncs ara faré com hem fet durant molt de temps aquests companys, si us dic de mancada de ràdio diré que no heu vist Carly Toswey atrapada per s'ho passava perdona, perdona no, no, ho dic perquè no m'ho faré, igual que jo, que moltes coses de les que parleu no les he vist però és d'avallant de palma, no me'n recordava és una de les més delicades i més ben tractades la veritat d'aquest director de quina època és? no recordo ni el títol, fixe't dels anys 90, 93 concretament no, no, val la pena, si anem a negre contundent, dur és el personatge de la Pachino d'un porterriqueño que surt de la presó també després de molt de temps, potser hi ha una referència aquí a tipus legals i que es troba amb la situació que no pot desfer-se del seu passat per això es diu en castellà d'aquesta manera atrapada per s'ho passava delicadíssima la pel·lícula dura, dura, fins al final tens tota una sèrie d'espectatives i la pel·lícula no té concessions l'espectador ni els protagonistes ni res per això ha dit ara tot i així el clímax i la foscoma deixa entre l'edat i on t'esmou en ells això està aconseguit també hi ha una referència a l'Escència de Mujer perquè ell balla amb una joveneta i jo crec que també és el ball de l'Escència de Mujer jo crec que hi ha moltes referències en realitat és un poti poti de coses sabudes i per això com tòpiques llavors li intenten donar la volta amb una mica d'humor però sí que està carregada de coses que amb situacions anteriors ja s'han vist en moltes pel·lícules a mi em va passar al contrari que en aquest cas tipus legals l'havia recomanat el Joan és veritat, molt importantment i en canvi Oblivion no era una mica com un adults jo em va dir que no li havia convençut gens perquè no havia acabat d'entendre que per on anava, li havia semblat un poti poti de moltes coses però no sé, en feia gràcia veure aquesta protagonitzada pel Tom Cruise sobre una novel·la gràfica del propi director que adapta la seva propia obra d'aquestes històries de ciència i ficció la veritat és que la vaig trobar força interessant força original que no li havia d'anar a l'Adolf, potser a mi sí que em va compensar força Oblivion té el significat és com una referència a un rentat de cervell molt concret que fan a uns personatges de la pel·lícula i que a mesura que avança la història vas entendent aquest referèix marca d'alguna manera com la pauta del que uns personatges fan en un moment determinat i una missió que tenen que vas descobrint a mesura que passa a la pel·lícula i un canvi que s'ha produït amb aquests personatges perquè els ja han manipulat la memòria al cap i a la fi llavors la veritat és que sí que és un poti poti de moltes històries de la Blade Runner, dels clàssics així de la ciència i ficció però és interessant t'intriga, em manté la tensió d'una manera força important i a més té un avantatge i és que com que està ambientada la terra tots els paisatges no passen com altres vegades que ambienten les pel·lícules en altres planetes però si això és un paisatge de la terra que ja es veu que aquí no cal llavors els magnífics paisatges que no vaig aconseguir veure on estava rodada la veritat però m'agradaria buscar-ho ja faré una petita investigació doncs som preciosos s'ha de dir que és una petita meravella i jo ho la recomano, els aficionats aquest tipus de gènere, sobretot et canses una miqueta de veure el protagonista, el Tom Cruise però sí que és veritat que aquesta actriu que aquesta setmana has trenat dues pel·lícules i que jo curiosament les he vist les dues que és la Olga Kurilenko està guapíssima, és una model i actriu ucraniana i la veritat és que... i actriu com actriu és bona, sí Bé, és una actuació correcta, la seva és canònica, una mica, fa el que li diuen quan ha de posar cara de por la posa vull dir, no podem dir tampoc que sigui una actuació extraordinària Exacte, més o menys aquí està la idea Sí, la veritat és que és curiós perquè vaig veure aquesta pel·lícula ahir i abans d'ahir l'havia vist també amb un paper molt diferent que és amb la pel·lícula El Terrens Mali El To The Wonder, completament diferent A veure, ja sabeu la meva història particular amb l'arba de la vida que vaig odiar-la directament durant molts mesos fins que vaig trevir-me de nou a recuperar-la la vaig aconseguir donar d'aquestes maneres paralegals que ja sabem en què consisteixen i llavors vaig veure els primers minuts de l'arba de la vida, de nou, i la vaig entendre vaig entrar completament amb el que m'estaven explicant amb la clau del llenguatge que utilitzava el Terrens Mali llavors, com que ja havia llegit que aquesta utilitzava les mateixes claus, el mateix terreny narratiu llavors ja anava preparat, ja sabia el que em podia trobar perquè no em va sorprendre gens doncs vaig veure que tenia primer una marca autoral i una innovació A veure, ells han inventat una manera d'explicar les coses llavors aconsegueix que el centre de tota la pel·lícula sigui la emotivitat dels personatges però no deixa de banda l'intel·lectualitat en cap moment un equilibri molt difícil de aconseguir Home, jo penso que és un director fred per això, encara que em diguis de la motivitat No, jo em refereixo a la motivitat en què hi ha una sèrie de personatges que tenen una evolució i que ell indaga sobretot les seves vivències la intensitat dels seus sentiments i a més a més, ho fa en aquest cas d'una manera gairebé exhaustiva ell el que vol és donar-nos entendre, a través de diferents personatges que tenen la seva part de discurs discursiva, parlant amb aquesta trioprincipal, amb la Olga Curilenko doncs la seva visió de la vida en parella del compromís de com ens hem de desenvolupar és curiós perquè van apareixent diferents personatges que parlen diferents idiomes, una altra vegada la versió original hi ha 5, 6 idiomes diferents ella és francès ella és francès exacte, a la pel·lícula i hi ha el Javier Barden, que parla en anglès però també en Castellà fent una reflexió buscant la seva espiritualitat que no l'acaba de trobar hi ha un personatge que parla en italià també que parla en anglès i això ho enriqueix o ho dispersa per mi li dona matissos diferents perquè cada personatge té la seva la seva visió del compromís del que és la vida en parella de la manera com la persona ha de buscar la seva pròpia identitat i el que em vaig adonar o em vaig percebre una mica perquè intentava entendre quines eren les claus de l'estil del Terrens Màlic el que havia inventat, perquè ella ha inventat una manera de narrar diferent la vida, i amb aquesta també utilitza les mateixes claus, fins i tot una part documental que veiem del fons del mar, de l'oceà, doncs l'ha agafat directament de l'arba de la vida, del metratge aquell llarg que tenia parlant-nos de l'origen de l'univers i de la Terra, doncs directament l'agafa d'allà no té cap mena de problema, dura 30 segons doncs tampoc no abusa i llavors una de les coses que em va cridar més l'atenció és el tema de l'elipci emocional és a dir, és un director que no t'explica d'on surten les coses no és en cap moment excessivament discursiu mira, aquesta parella evoluciona d'aquesta manera ara estan bé, però hi ha una sèrie de circumstàncies que fan que es trobin malament, això ho via ho treu completament de la narrativa i llavors passa d'una i passa d'una escena a l'altra en la qual tu has d'imaginar-te que pot haver passat entre mig però hi ha aquest salt que és narratiu, però que és emocional sobretot, no indaga doncs ara resulta que s'ha ficat una altra persona pel mig, ara hi ha aquesta qüestió no, no, hi ha un canvi, de la manera com els personatges es relacionen, i això va produint canvis continuos, i permet que anar seguint aquesta evolució dels personatges i està intrigat sempre pel que passa a mi ja et dic, després de l'esperincel·lar de la vida, que va ser negativa en un principi aquesta m'ha omplert ja t'ho he agradat, Joan penso que una pel·lícula que... estic d'acord amb ella, que és un senyor que té un estil, que té una manera d'explicar i que té una autoria, diríem, de l'oficina, però com que... penso que això estava molt lograt amb l'arbol de la vida, i en anteriors és dir, mal a les tierres, i... moltes pel·lícules que ha fet en canvi aquesta la trobo molt bonica és dir, estèticament, és veritat que és preciosa i que intenta suggerir coses a través de les imatges, però jo confesso també que mentre escala la vida, doncs em va arribar i em va fer... i vaig intentar, en aquesta, em vaig quedar a fora és a dir, no vaig entendre gaire bé per on tenaven les coses, els personatges, doncs no sé si es va escriure com buits i per tant, no puc opinar massa perquè sí que entenc coses, i us hi ha gent que ha lligat molt, és a dir, i veig que hi ha... Sí, és el que tu dius, és d'entrar, vull dir exactament igual que l'arba de la vida, jo no vaig entendre... Jo en aquesta em vaig quedar a fora i la veritat és que no... Després hi ha una cosa que si el Cesco tingués aquí, o d'alguna manera li faré arribar la pregunta perquè hi entén força d'història, de l'art i això està d'acord amb mi, però em sembla que d'alguna forma la pel·lícula és eriva del que entenem per impressionisme. És a dir, utilitza moltíssim imatges amb un colorit amb una sombra determinada, on li dona més importància, precisament, a la impressió que tu hi ha una fotografia espectacular... Clar, això és veritat, segurament, perquè l'arba de la vida usa una fotografia potentíssima. Clar, això té el risc que se t'emporti la pura estètica i no acabis dient massa cosa. Jo crec que això li passa a la pel·lícula. Però t'has de fixar, has d'anar sintonitzant amb el que els hi passa als personatges a cada moment i has de veure que correspon perfectament amb l'estat d'ànim de cada situació. És el més curiós de tot. El que fa és reforçar una miqueta. El que passa és que no ho fa a través d'elements d'un altre tipus, sinó que ho fa a partir del paisatge, d'una sortida de la sol, o d'una aposta de la sol, del soroll de l'aigua, ho fa a través d'això. Per això dic que és una miqueta impressionista, que mira d'arribar a l'espectador i, segons com, jo crec que és una pel·lícula per veure més d'una vegada, per deixar-te... Mentre salvo de la vida o altres pel·lícules d'ell, m'atreviria a veure les més d'una vegada, mal estirades, però l'he vist més d'una vegada, aquesta em va deixar com... no sé, molt fred. Com si hi hagués tot allò que havia vist, era una mica més de lo mismo, però sense la força, incluso l'interès que em podria tenir per mi a la vol de la vida, això és el que va passar. És que són els mateixos elements, jo, a la veritat, és que mal estirades, per exemple, no l'he vista, jo no sé si el que inventa ell a l'arba de la vida és nou, veritablement, o ja havia utilitzat aquests recursos abans. Una mica, sí, perquè també has fet 4 o 5 pel·lícules, la línia, com està aquella? La del cada línia roja. Aquesta és la que he vist. Jo penso que s'aguanta millor, és a dir, que aquesta última, tinc la sensació que és una pel·lícula que està molt millor. És a dir, jo no... És a dir, visc que la crítica no l'ha... A vegades l'ha carregat, però hi ha gent de la crítica que l'hi ha agradat, o sigui, que hi ha una mica de tot. Jo ja us dic que proposaré Terrans Mali per la temporada de Vinent, per parlar amb el director, i per mirar de profundament, perquè m'interessa molt la manera com fa cinema. Jo us puc parlar d'una... Jo, al moment que us parlaré, li toca... M'he fet una cadascun. Jo pensava que el Joan deia que avui no n'havia vist. Jo us parlo d'una pel·lícula d'Estrena, d'Estrena, que l'estrena el divendres d'aquesta setmana, que es diu La Casa de Hunt, tot i que és de Dinamarca, l'han tritulat internacionalment de Hunt, La Casa en anglès, que és del Tomas Wittenberg, un dels nostres amics, perquè el 1995... Jo no m'encarrego, de cap pel·lícula... Celebració, dogma... Dogma 95, número 1. Sí senyor. A Juna, Lans von Trier, el senyor aquest, Tomas Wittenberg, el Christian Leving & Soeringbock van fundar el moviment del dogma 95. Wittenberg havia fet dues pel·lis abans, dues pel·lis d'Aneses, que no van passar massa... van passar desapercebudes, però va ser el 1998 quan va col·laborar amb el moviment dogma, i com deia ell, va fer la primera pel·lícula pel dogma, que era celebració. I es va convertir en un autor conegut a tot el món per l'èxit que va tenir de crítica i de públic aquesta pel·lícula. Que l'explicar, que suposo que, si no... Potser l'explico i on sabràs, si l'has vist o no, que la història és narra, la celebració familiar donant un sopar, i durant aquest sopar, el fill pronuncia un discurs, que s'estan fent una vegada, i aquest fill, que fa mena de discurs, destrossa la celebració, perquè hi ha hagut una sèrie de coses llexes que no se sabia o la resta de la família no sabia, i aquella transformació, aquella alegria es transforma ràpidament en una exercici de memòria i una exercici de catalsi. Jo et diria que no és que no se sapigués. El que fa és que ningú no ho sabia, no ho sabia atrevida, parlar mai. O possiblement sí. Jo me'n recordo sempre, però quan penso en aquesta pel·lícula, en el so de les copes, quan està demanant per parlar, i a partir d'aquí dius, ara què vindrà? Perquè hi ha el primer anunci, després de la primera so de la copa, perquè la tensió és brutal. Llavors, el següent també, i dius, al final on arribarem? On arribarem en les confesions aquestes? La pel·lícula extraordinària, si no les vistes, no poden veure la pena. Va fer una obra de teatre, i va venir aquí a Catalunya un dels protagonistes. Jo tampoc, però vaig estar més o menys atent a què es feia. Sí, sí. Ell confessa, ara últimament, per aquesta pel·lícula de la casa, aquesta que estic presentant, la va presentar al Festival de Cants, ell confessa que l'èxit de celebració va ser tan gran, tant per part de públic o per la crítica, que allò el va afectar i el va confondre. Exactament el que més o menys ve a dir, diu, diu, no em va portar molt l'èxit que va tenir. Artisticament parlant, em va descentrar durant bastant de temps. Era com un futbolista que marca el gol de la seva vida i la càmera mirava a mi, no mirava la meva obra. Ara sento que he tornat al punt d'on vaig començar. Veig històries i veig un món amb històries. Llavors, de fet, ell havia fet després d'aquesta pel·lícula que va ser repetir un èxit molt gran a tot el món, perquè el van donar conèixer a tot el món, ell va fer un altre pel·lícula de tot amor i un altre també, amb un guió de Lance Mortrier, que es deia Querida Wendy, que jo no he vist. Sí, jo sí. És una història molt curiosa. És un western, però amb adolescents. És una història particular sobre la fascinació de les armes. Wendy és una pistola, si no l'heu vist, que és Querida de l'atenció. Llavors és una miqueta, partida d'alguna forma, una versió d'anesa de la cinta blanca, per entendre'ns. Sí, dura, però d'una manera molt diferent. En el sentit de que veus aquests adolescents, sobretot un d'ells que té una fascinació per les armes, increïble, i d'alguna forma et va fer reflexionar el director sobre la inevitabilitat de la violència que comporta aquesta fascinació. I això vas veient d'una manera molt gradual, d'aigua ve anguixosa, i et va omplint. No et deixen tota la pel·lícula, i la catar-se violenta, és molt cruenta. Et deixa un cos afectat, veritablement. Doncs després d'aquestes dues pel·lícules, que es veu que des d'un punt de vista de Taquilla va ser un fregàs, inclús la Dinamarca, que és on ell havia guanyat un cert prestigi. Potser es va redimir una mica, amb una pel·lícula que tampoc he vist d'ell, que es diu el Submarí. Submaria, sí que l'he vist. I què tal? És la història de dos germans. Espectacular. Dintre del cinema, que vosaltres sabeu que aquest cinema nòrdic fred, per definició, potser pel clima, o potser per la diocincràcia que tenen allà, però una història amb la confrontació de dos germans que han crescut junts, però viuen també. És que aquest director, jo crec que la seva obsessió autoral és la violència també, i la manera com es genera, dintre de la família sobretot. I aquests dos germans han viscut també una situació violenta, amb drogues pel mig, però la manera com porta la càmera, com ens col·loca dintre de la ment dels protagonistes, és del més delicat i del més potent que jo he vist últimament. És una pel·lícula de Fano molt de temps, el 2010. Mira, una de les que vaig anar a veure de passi de premsa, no sé, els Verdi i així, i em vaig quedar arrativada. Aquestes tres, que són les que conec d'ell, a aquesta última, tothom diu que la van reivindicar, perquè a sobre va ser nominada a l'os d'or del Festival de Berlín. No, no parlo del Submarí. Aquesta que diu que jo no he vist, i que va de dos germans i tal, va ser nominada a l'os d'or del Festival de Berlín, i llavors ell es va convradir una mica, perquè les anteriors no li havien funcionat, des del punt de vista, diríem, comercial. Però ara, en aquest moment, tothom està d'acord en què la seva autèntica rehabilitació li ha arribat amb la casa. Quan m'han parlat d'amor, jo no sé si se'n recordeu, que jo recordo que vam dir, o vaig dir jo, o em diró més d'un, que segurament seria una de les tres o quatre pel·lícules d'aquesta temporada. Bé, la casa, jo crec, honestament, que és una de les altres dues o tres. Perquè parla de la mateixa temàtica. No parla de la mateixa temàtica, és a dir, parla d'una temàtica doncs diferent, ara parlarem de què va, que ha dit de totes maneres que va compartir amb amor, diríem, la mateixa Festival de Cans. I fins i tot és curiós l'opinió dels crítics, que hagi anat per curiositat, recordava, havia llegit coses del Carlos Boyero i d'altra gent, i intentat més o menys recollir algunes de les coses que havia llegit, perquè em van fer gràcia, i va la pena dir que d'entrada, com que aquesta pel·lícula a la Festival de Cans la van passar abans que amor, tothom, tots el crítica, que ens dubta que aquesta pel·lícula va guanyar. Però llavors, com va arribar amor, la cosa es va... vol dir que és una pel·lícula bona, però que el Genequi el va superar, va guanyar per damunt d'aquesta pel·lícula. El Carlos Boyero, que és el que escriu el crític del país, deia des de Cans. Diu, Tomàs Wittenberg, curiosament, ja veuràs que el dictató francès no és massa màndal del dogma aquest, però és una altra història. Diu, Tomàs Wittenberg, autor, entre altres, de l'excel·lent celebració, va ser un dels directors més intel·ligents i originals d'aquell vaco moviment que va dir de l'Ansbon Triàdic que s'anomenava dogmes. Amb dues paraules. A la casa, que acaba de presentar a Cans, ja no hi ha la més mínima ombra dels formalismes que l'estil dogma exigia. O sigui que l'ha superat i per això el troba bo. Bueno, també ha realitzat la millor pel·lícula que he vist fins al moment a la secció oficial. Per tant, aquest, fins que no va arribar l'amor, considerava que aquesta era la millor pel·lícula que s'havia fet. Un altre crític... Digue'ns de què va. Un altre crític deia aquest director, ajudat per el torment i l'authenticitat que transmet l'acte Mads Mikkelsen, que realment és extraordinari en tenc la llengua de Cans, i en altres llocs, l'autor. Te contagia la pesadumbre contra la injustícia que sienta el protagonisme, el seu amarg, el desarregut de totes les persones en què havia creigut. També la perturbadora sensació que qualsevol de nosaltres podem formar part d'una horda linchadora de l'activitat. I en nombre de les enganyoses aparicions. Aquest és aquell de la nena, aquella que... És aquell de la nena? Ja vaig pensar que... Perquè el trailer ja és sugerent, com el trailer ja sé qui és, ja sé quina és. Podíem denominar aquesta pel·lícula també els dubte, no? Exacte, bueno. O M, el vampir de Dinamarca. Per entendre'ns. Per anar donant pista, ja que Joan no vol explicar la taula. Imagino, baixa. La trama, anem per la trama. Evidentment, anar-la amb un estil fi de manera... Com un home que viu en una petita ciutat o goble envoltada d'amics i de veïns de sempre ens s'ho pega amb la fatalitat d'una mentida d'una nena. D'una nena de 5 o 6 anys en una guarderia en la que treballa amb ella coses de més grans. Bittenberg ens explica el procés d'aquesta mentida i l'efecte que té en l'home, que realment està molt aconseguit. Jo cal dir que si s'ha de destacar alguna cosa de la pel·lícula més a més de la història del guió és la interpretació del Marx-Mickelson. Jo no sé si el recordeu qui és. Sí, molt tant. És el dolent de Casino Royale amb el James Bond, anomenat a l'Òscar per un assumpte real que van passar l'enver l'altre dia. És l'actor preferit de la Susambia, amb això ja està tondit. Wilbur seguirà a suïcidar, no sé si l'heu vista per mi. No, aquesta no. Per mi és la millor pel·lícula de la Susambia. És de la Susambia, aquesta. Wilbur seguirà a suïcidar, que també és del dogma. És a dir, segueix el corrent del dogma. I ell fa un dels papers que va ser nominat a l'Òscar o a algun premi per aquesta pel·lícula com a actor de repartiment. I actualment aquest personatge m'ha fet pensar en algun moment en una mena de Javier Verde. És a dir, un senyor capaç de fer coses de por, coses de riure, coses serioses, coses sentimentals. És a dir, que té un registre molt ampli i és capaç de fer qualsevol cosa. Perdona, és que no em sonava. El director de Wilbur és Lon Sherlik. Ah, perdona. Sí, és que no em sonava. Jo la Susambia... Tens raó, tens raó. Sabí que és una dona fosa amb la Susambia. És l'altra dona d'Anesa que va fer aquesta pel·lícula. Aquest va treballar amb Schusser en seguida. I actualment es veu que està de moda perquè és el protagonista de la sèrie televisiva Anival on interpreta el doctor Anival Lecter i és, per tant, un personatge, un actor que està més o menys de moda. Aquí a més a més fux del seu paper habitual, que és de dolent, com ha fet ja amb altres pel·lícules. Vam intervenir també a Torremolino 83, em sembla que l'altre dia van comentar-ho. Sí, és veritat. Van veure després de la banda, la boda, Casino Royal, etc. És la primera vegada que es veu que aquest director i aquest actor treballen junts. I els dos expliquen que van ser un rolatge extraordinari, meravellós, que el Bittenberg li volia fer viure els gos que ell li interessaven i el personatge és un retrat de l'home escandinau modern. És efectuós, amable, servicial, humil, esfargament entrenyable des del principi de la pel·lícula i fa tot el que li diuen. Incluso en un moment de debat se'n fronta amb la seva dona i veus com ell transigeix, accepta les coses, etc. També no sé si em caurà bé aquest personatge. Per com l'estàs descrivint. Bueno, ja veureu, no cal que ens caigui. No dic res, no dic res, callo. Ja l'agradaria dir algú. El personatge aquest és un home físicament molt masculí i així sembla aparèixer en la pel·lícula, en tota la seva bellesa, el seu cos musculós, però està caracteritzat com un humil mestra de parbolari. I penso que aquesta mena de realitat, és a dir, ens mostra, ens les posem a no convertir-nos en un mita, és el que ells perseguien, sinó convertir-nos en una realitat, jo penso que això està molt aconseguit. A mi de les maneres m'ha fet pensar no que perquè la història sigui la mateixa, sinó perquè el tema és el mateix amb una pel·lícula de Lillian Hellman, amb una obra de teatre de Lillian Hellman que es deia The Children's Hours, que van trobar per aquí la Calúnia, amb la Audrey Hepburn i la Shirley McLean, no sé si us en recordeu, que va de també d'una mentida d'una nena i aquesta nena implica o els dona entendre que elles dues són lesbianes, quan elles no són lesbianes, ni cap cosa d'aquestes. Està basada en una famosa obra de teatre de Lillian Hellman de l'any 35 o 36, que és, com sabeu, la parella perseguida per al mercatisme que era la parella del Darcy el Hamet i que té moltíssimes pel·lícules famoses de la hora dels nens que és aquesta, és el títol original de l'Oba de Teatre, la loba que havia fet amb la... La B.T. Davis. O Júlia o, per exemple, o, que sé jo, la Jaurió Humana, que és un guió també de la... És una història, una obra de teatre del Horton Food, però ella és la que escriu el guió de la Jaurió Humana. Aleshores, em sembla que, curiosament, tot i que toquen el mateix tema, en el fons ho enfoquen d'una forma diferent i crec que dues de les coses que a mi em sembla que estan més aconseguides és la relació del pare i el fill, que ell té un fill i s'ha divorciat, és un home de... de més o menys uns 40 anys que s'ha divorciat de la seva dona i ha trencat una mica amb el seu fill i vols recuperar aquesta relació i després, i sobretot, sobretot, la nena és la filla d'un amic seu íntim, del seu millor amic, els problemes que suposa la convivència d'aquests dos personatges i com hi ha una història d'amistat arrededa i de trencament de l'amistat i dels problemes que això origina. Està molt lograda, molt aconseguida i estic segur que si no hi hagués hagut una pel·lícula com Amor, ara hagués guanyat el festival. Ara vigila Carme, quan vagis a veure-la, que l'ha deixat tan bé que potser et decebrà una mica. Jo explico el que m'agrada. Jo també explico el que m'agrada. Vinc al director i us he donat una miqueta una mostra que ha anat seguint una miqueta doncs espero moltíssim d'aquesta pel·lícula. Encara tenim més pel·lícules les últimes dies que tu has vist i jo també. Les últimes dies, a veure, com que després tu també has de parlar del cinema de Barcelona. Sí, però no hi ha problema. A veure, ho dic ràpid. Les últimes dies és una pel·lícula de l'Àlex i el David Pastor, que són dos catalans, joves, que van fer una primera pel·lícula a Estats Units que... Jo tampoc l'he vist. O sigui que no puc jutjar què va passar amb aquesta pel·lícula, Infectados. Jo no la vaig veure, o sigui que no ho sé. I aquesta està feta aquí. És una pel·lícula... A veure, és una pel·lícula... Globalment l'he trobada interessant. L'aposta en escena és molt, molt llograda. És un thriller que explica una història d'una apocalíptica en el sentit de que hi ha una malaltia generalitzada que és la por a sortir de les cases, una agarrofòbia. I això provoca un tipus de... passa a Barcelona i tot és Barcelona. I és curiós de veure estar ben feta. Està molt ben feta, això. Sí, que això és el millor de la pel·lícula. Jo crec que el guió i els diàlegs, home, alguns trossets patinen. Però això sí que és molt bo, perquè crea realment un assentiment d'aufegament terrible, terrible que l'acabes patint. I, per tant, això, si no està molt ben fet, no t'ho creus. Sí, està molt ben combinant. El que són els efectes especials, la ambientació... Això és el millor de la pel·lícula. Amb la temàtica. El millor de la pel·lícula és això. I després aquell tipus de tensió que et va provocant la por de no poder sortir al carrer. I tothom es viu dintre de les cases i per les... el cantarilles, les clavegueres... i el metro... És tota una metàfora, no? Penses això. Sí, sí. Sobra com ens anem vosaltres. Sí, sí. Sobra com ens anem vosaltres. El moment tothom té una por que li mobilitza. I és un tipus de por barrejada amb un individualisme farotge. Per tant, està molt clar el discurs que vol fer. E'n inclús massa clar, al meu moment, d'entendre. Perquè està bé, perquè la por la por sí que la transmet. Sí, sí, sí. I l'individualisme del Salve, si aquí em poeda, i cadascú la seva, com sigui, farotgement també està molt aconseguit. I la transformació d'una Barcelona cosmopolita, una Barcelona tribal, no? Que tothom està al voltant dels focos de llum i les foguires. Sí, sí. I tothom animalitzat. Perquè és un procés que fa farotges de l'home contra l'home mateix. I això està aconseguit, això està aconseguit. Què és el més flutge, home? El més flutge és el guió que no acaba de... I després els diàlegs, a vegades... Jo no sé com és que fem uns diàlegs, que no te'ls... No sé com ho fem. Exacte. Per què ho dius? Com és que pot dir? I és el guionista? Qui són el guionista? No ho sé. Però és mateixos o no ho sé, no? No m'ho recordo. Bueno, ho fan, el Quim Gutiérrez, que és un català que havia fet... És l'actor. Sí, el José Coronado, la martetura. La martetura fluixeta, és que el paper no dona massa de si. És veritat. A mi m'agrada molt la martetura treballant. Sí, però és que té poqueta cosa. I a més aquí el que jo li trobo és que passa un moment, que és el moment que ells... Perquè és una pel·lícula... És seu, guió, és seu. Ara ho estava buscant dels dos germans, vull dir. Pot ser, pot ser. Sí, perquè m'han dit que són especialistes en fer pel·lícules d'aquest estil. Sí, l'altre que... És infectat. Sí, perquè hi ha una mica d'aquest tipus. Això sembla que dius infiltrados. Jo ho entenc malament. Clar, què passa? Aquesta pel·lícula està feta endavant i endarrere, endavant i endarrere, que això està bé, li dona un ritme. Acabes comprenent la història, perquè la primera situació és una situació que no l'entens, i arriba un moment que l'entens, la fas teva, i això està ben barrejat. O sigui que això està molt ben barrejat. L'ambientació, la barreja temporal l'ambient, l'atmosfera que crea és el millor, millor és de 10. Ara, després als diàlegs, els trobo alguns flujos. Alguns trones flujos. I després, per exemple, a la martyrtura, que hi ha el moment que primerament surt, és quan la parella està normal i bé i quasi surt igual. Llavors, que al final de la pel·lícula que estan tothom fets una... I trobo que, bueno, és guapa, però no cal estar guapa fins al final, perquè no enganxa. Perquè no li creus la barba, clar. No, perquè va igual de pantinada, igual que és de pantinadeta. Sí, sí, pobreta meva. Bueno, bueno, a veure, jo sí que la recomano, en el sentit que és una pel·lícula que es pot veure, és una pel·lícula que et dona un cert orgull que ho hagin fet aquí al país. Sí, sí, penses, escolta... Té un to americà, no? Estem al món, sí, té un to americà, això també li... I com li passa el Ballona, és que, clar, aquestes pel·lícules que tenim té un to americà... És inevitable comparar-la, molt impossible, perquè té el mateix tipus d'això d'efecte especial. Especials i com a història, és millor la història del Ballona. A veure, a veure... En el sentit que aquells diàlegs s'aguanten una mica més drets, aquests és que hi ha trossets que se't desfan una mica. En canvi, d'atmosfera aquesta, jo l'he trobada extraordinàriament, ben lograda. La conclusió m'agrada també, és simpàtica, no la manera com m'acaba la pel·lícula. Una mica massa messiànic i massa... Jo, al final, no m'acaba d'entusiasmar, perquè és massa... massa naïf... No, fa falta una renovació, et venen a dir, a veure si és possible. No cal posar aquell nen en volcés... És bonic, és bonic, molt pastoral, molt bucòlic, sí. A mi m'agrada, a mi m'agrada. No del tot, no del tot. Tenim un pla de temps, si és que hem de fer dos coses, perquè et queden 15 minuts. Vinga, Fran Capra, a tota velocitat. Ja parlarem de la Tessis sobre un omicidio, que també l'he vist la setmana vinent. Fran Capra, explica'm una miqueta. Fran Capra és un director que va néixer el 1897, partat, és del 19, i va morir el 91. Va néixer a Sicília, i va marxar... Ah, no ho sabia. Sí, jo no ho sabia, i quan no he descobert, he pensat, lliga. Curiosament, ell fa una pel·lícula molt americana, però que la família és importantíssima en totes elles. I això, perquè ell se'n va anar allà als 6 anys, o sigui que té... La seva família de videolambèria... I llavors, totes les seves pel·lícules, el to tendre de l'ambulcall familiar, està amb totes elles, o amb moltes d'elles, i el conec. Per tant, és un home... Per tant, que va néixer a Sicília, se'n va anar a Estats Units, va viure a Los Angeles, a Califòrnia, i després va fer cine. I va fer un cine que va començar les seves primeres pel·lícules, són de l'any 22, i l'última, la última pel·lícula és del 61, sembla. Què és? La del Ganster per un Miracle? La del Ganster per un Miracle, oi? Sí. Després fa unes pel·lícules de documentalista de guerra, que se les fa entre el 42 i el 48, que això és interessant. És interessant, perquè el meu moda d'entendre el Capra, que fa un tipus de pel·lícules que la gent, o alguns crítics diols, i ha sentit dir que és una mica... Naïf. Bueno, naïf per suposat, però quan volen denigrar-lo, llavors diu que és açucarado. El meu moda de veritat és un home que creu amb aquesta, és una idea llista. O sigui, jo crec que creu amb tot això, i ell transmet en el cine algo que realment creu. I el que realment creu en relació al Genoma és que la bondat cautiva suficientment per transformar el món. I això és una idea profunda que crec que la té, i això és només naïf, la impregna. Llavors és americà en el sentit que creu amb l'home individualment i la col·lectivitat té menys potència, però acaba salvant la col·lectivitat en funció de l'esforç d'aquests que volen fer el món millor. I això se li veuen moltes de les seves pel·lícules. Seria un director rossonia, amb aquella tècida que l'home és bo per naturalesa, i això acaba... Llavors parlo d'algunes pel·lícules que he seleccionat. Té un punt també agridols. Per exemple, la pel·lícula aquella que és Don Nadia, o com... Juan Nadia. Aquesta jo li trobo un punt que acaba bé, perquè ell li agrada els finals tancats bé, però és una pel·lícula agridolsa de debò. De debò, perquè destrossa l'ambició, l'ambició pot destrossar l'home, el poder pot destrossar l'home, i no solamente pot destrossar l'home, sinó tot allò que l'home en què l'home ha posat una fe. Sí, una crítica, en moltes de les seves pel·lícules, del sistema capitalista i això. Des d'una visió individualista i, si vols, bonista, però que creu amb la societat tirant davant en funció de la voluntat i l'esforç dels millors que volen ser bons. La famosa que posen cada Nadal a les televisions, és una crítica també dura, és una pel·lícula bona. Llavors, ell fa documentalista, incidi això amb el del 42 i el 48. Sí, és que hi ha una cosa que es diu Why We Fight, que és perquè lluitem, ell fa el primer preu de tu, per el preu de la guerra, i jo l'hi viste, les tinc, i és extraordinari. És a dir, és tan bo, a mi em va costar molt de aconseguir-ho, fins que finalment ho vaig aconseguir, inclús d'anar a Londres, i recordo que... Sí, vaig, no recordo, sí, positivament, que és tan bon el primer, que ell col·labora amb els guionistes de Casablanca, que són els germans Ips Epstein, i fa el guió aquest, i després el roda. És extraordinari, sobretot el Why We Fight, el primer preu de la guerra. Perquè lluitem, sí. Seria com un triomf de la voluntat, de la defense team, a l'americana. I arriba, és a dir, fins a l'extrem, fins a l'extrem, que era tan bo... Segurament molt més tendre, i emotiu que... Dic jo... Arriba tant que la feia en servir, quan enquadraven alguns militars, o reclutaven alguna gent per anar a la guerra, o inclús després d'acabar de la guerra, sistemàticament els hi passaven, aquest primer documental del Francapre, perquè és realment... Perquè toca, és una cosa que toca. Jo confesso que em va fer molt impacte. A més, està explicada la guerra des d'un punt de vista tan didàctic que és que ho entens tot. També has de posar-te amb la pell americana, que és un país que creu en que s'ha de defensar allò en el que ells creuen. I, per tant, s'ha de posar-se el per què lluitem en un sentit del seu propi ideologia profunda del que ha fundat aquell país. I allò té això. I a la vegada que arregla el nazisme, arregla el Hitler, amb uns arguments que són ben pensats, que no és una cosa improvisada, una cosa molt mesurada, molt clara. Llavors, jo us dic les que jo havia pensat si la voleu, les comentem, perquè segur que us en recordeu. Jo tenia el Vive Como Quieres, que és de l'any 38, després havia pensat el Juan Nadie, que jo la trobo extraordinària com a pel·lícula de... L'Arsénico, per acompassió, perquè és... té una dosi de creativitat d'humor i de comèdia. El títol ho diu tot, eh? Sí, sí, és això. La pel·lícula és Arséni. Jo, per al Gari Gran, en aquesta pel·lícula, és de les millors coses que li he vist fer, eh? Després, què vellós vivir, que és la que vosaltres heu comentat, i per últim, un càstig per a un milagre, que és la darrera que ell fa. Tenen moltes més, tenen moltes més. Però una molt significativa, que penso que s'ha de desmentar, és la de va succeir una nit, també, amb el... Aquesta té 5 goscars, eh? Sí, amb el... Gari Gaybour i la Cola del Colbert. Cola del Colbert, sí. Aquesta té 5 goscars. Comèdia romàntica del 34. El 34. A partir de les anys 30, ell fa sucessivament pel·lícules i sucessivament va guanyar nòscars, eh? És a dir, jo que em vaig aficionar a llegir la seva biografia, et sorprens l'autocrítica que es fa ell mateix, perquè arriba un moment que ell es pensa que ja és deu, i s'adona que les coses no funcionen, no van com ell s'havia pensat, i la cosa comença a anar-hi malament. Però explica les raons d'aquesta, diríem, de la seva història o de la seva carrera cinematogràfica. Aleshores, jo crec que és un senyor que dels anys 30, bàsicament, fins després de la Segona Guerra Mundial, fa el milloret que fa el cinema americària. Sí, 112. Per què més? Sobretot amb comèdia, sobretot amb comèdia. Bueno, jo té dos guionistes famosos, eh? Boníssims. El Robert Risky, que és el que fa la primera etapa, i el Sidney Butchman, que fa la segona etapa. Però són tots dos guionistes de molta raonada. Les tanca tan bé, tan bé... Mira que el vellós vivir-la amb passada, cada any la passen, clar, evidentment. I s'aguanta sempre. I és que és el guió, que és estar molt... I és que canvia continuament de generar aquesta pel·lícula. Té la seva part de terror, també, com una mena de pel·lícula de Dickens, d'alguna forma. El fet de faltar un personatge, de manera fictícia, tot el que passa allà, és que hi ha una cosa a la carn de gallina, una grandíssima pel·lícula, d'importants, estic d'acord amb això, de la història del cinema, així, directament. Si us sembla a fer aquest, que jo ja consideraria un pròleg, perquè la veritat és que el fet de tenir en el cap, quan vaig pensar en parlar de l'escola de Barcelona, doncs jo ja era conscient de les meves limitacions a l'hora d'afrontar aquest tema perquè no conec suficientment. La veritat és que no és un motiu d'estudi molt important. L'escola de Barcelona, en realitat, va ser com una mena d'invent o de creació d'un crític del fotogrames que van tastar-se una mica el Ricardo Muñoz, de anar parlant que hi havia una generació, que hi havia una sèrie de gent que estava treballant a Barcelona, a Catalunya, sobretot, i que valia la pena remarcar la seva identitat, la seva característica, però jo diria que el més interessant, diguem que una part dels directors molt coneguts que han anat fent cinema en els anys 80, 90, formen part d'aquest grup, es manté, per exemple, el Vicente Aranda, el Joaquim Jordà, José María Nunes, que va ser una miqueta com el precursor de tots plegats, Jaime Camino, el Pere Portavella, que es manté d'alguna manera, que continua sent el portembeu d'aquesta escola, perquè és el que ha continuat fent cinema sempre, amb aquestes característiques, que ara esmentarem ràpidament. Gonzalo Sovárez també va fer cosetes, el romà govern, fins i tot, dintre... Vull dir que estem parlant d'una generació veritablement important. Ara, és un invent, abans parlàvem del 2.95, doncs similar, el 2.95, és un... O la Nobelback, ells en seguien més, la Nobelback, perquè el home encara no existia, però a la font seria amb un fenomen semblant. Sí, però al mateix temps, a la Nobelback, els propis que... No volien no copiar. No, perquè la Nobelback, el cap i a la fi, doncs era una generació també de directors, que, com hem dit aquí en el programa alguna vegada, explicaven històries. Li donaven molta importància als personatges. En canvi, la escola de Barcelona era molt més... Sí, a la Nobelback, la entenc, molt més... il·lustrada, en el sentit de que hi ha molt embolcallament teòric i molt embolcallament dels callers de cinema, i de molta explicació teòrica del que volen fer. Llavors, en canvi, la escola de Barcelona... Era una cosa més espontània, no tan treballada. Sí, més fresca. De fet, jo tenia que va coincidir amb el temps amb el free de cinema i la Nobelback. Llavors, cosa que no me'l dono, però sí que es perseguirà una mica el mateix, és promocionar-se, donar-se conèixer... Però de les coses més interessants que he trobat així per buscar una miqueta per internet, la veritat és que no he agafat cap llibre i llavors seria la manera segurament de profundar una mica més. Doncs és que aquesta escola de Barcelona va ser com una mena de reacció el que en la època es va nominar el nuevo cine espanyol. Sí senyor, sí senyor. És a dir, perquè va haver un proteccionisme molt gran per part del ministeri... Que era el més llibre. Per un ministeri d'informació, historisme... Cinemesetàrio, cinemesetàrio. Exacte, cinemesetàrio. I llavors aquí van voler fer una cosa completament diferent, i a més, com que no podien comptar amb el finançament de Madrid, doncs un dels dogmes que tenien era l'autofinanciació, però per força, de manera forçada, sistema cooperatiu de la producció, el treball d'en equip amb intercanvi constant de funcions, el que feia el director, després podia fer de actor o de productor, del que sigui... I no amb actors professionals. Exacte. I el que se li va retreure, curiosament, aquesta escola de Barcelona, en comparació amb el que es feia a Madrid, és una cosa també molt curiosa, és que, ja dic, és sorprenent, és paradoxal, fins i tot, que bona part dels que van fer cinema espanyol en aquella època, a Madrid, doncs eren més aviat gent d'esquerra, que donaven una visió malgrat que estaven subvencionats per un govern molt determinat, i en canvi, l'escola de Barcelona era més aviat doncs burgesos, i que el cinema que feien doncs era una miqueta més afectat d'alguna forma per... D'ambientació més a més, també. Hi ha un propós, aquest estiu, segurament, dedicar-me una miqueta més al tema i, si voleu, doncs, amb més aprofundiment, parlar amb més de pel·lícules, de Fata Morgana, de Manjana, del Núñez, i això, doncs, tornar-hi la temporada de Vinent, perquè m'interessa molt aquesta pretèria aproximació a l'escola de Barcelona. Recordem, si ho sembla, perquè ja estem sentint... Hem aconseguit parlar de tot. Recordem, ja per acabar, que la setmana vinent, abans de que convensem a l'Andreu, que ens vingui a parlar d'Estal·li Cúbric, que mirarem a veure quan podem encabir-ho, no serà difícil. Ja ho pensaré. Doncs la setmana vinent ja on ens parlarà de les millors històries de mort que ha fet el cinema. Imagineu-vos, que Maco i el Joan, que se't van acumulant els directors, tens a Richard Brooks, la setmana vinent. Cinema Sense Condicions, Pumblos Po.com per tornar a sentir aquest programa i tot a la temporada. Ens veiem la setmana vinent. Bona nit. Adéu.
