A l'escoltes, ràdio d'esper, si tu n'hi t'esperes, ràdio d'esper, la ràdio de Sant Just durant l'8.1. Ràdio d'esper, durant l'8.1. Ràdio d'esper, durant l'8.1. Hola a tothom. Aquí estem amb cinemes sense condicions. Un dia més, estan vosaltres per parlar de cinema. Al fransquès, al Jaume, al Joan i jo mateixa. T'has sortit una barreja de Francesc i al fresquet. Ah, sí? Al fresquet. Francesc. M'agrada, m'agrada. T'ha agradat? Avui estem a Sant Jordiquet. Ah, sí, bon Sant Jordi a tothom. Bon Sant Jordi a tothom, sí, i tant. Molt bona tarda a tothom, sí. No tenim res de què parlar, no, avui. Ni pel·lícules vistes, ni ganes de parlar, ni res. Ah, no tenim. Com sempre, sempre expliquem el públic. Vinga, va, fem una banda. No hi ha res a dir. Fem tres parts, com sempre. La primera part, parlem del que hem vist, de les possibles estrenes, d'alguna concretament que jo he vist, que és la de la Ller, no terminen un que de la Isabel Cochet, que l'estrenen aquest divendres. Mira-te'l, sempre va per davant, aquest home, eh? Sempre ens guanya, sempre ens guanya. I després, a la segona part, parlaríem d'un famosa director americà, Richard Blux, i a la tercera part, en Jaume, ens parlaria de les pel·lícules d'amor més importants de l'història del cinema, o que... O que sempre tornaríem a veure. O que sempre tornaríem a veure. Em sembla que el titular era aquest, no? Això era una altra vegada, eh? Sí, sí. No ho sé, no ho sé, no m'agrada. Aquelles pel·lícules que sempre tornaríem a veure, era una altra. Sí, no m'agrada. Què tenies preparat per avui, doncs? Per avui, això, de les històries d'amor. Això? Ah, sí, les millors històries d'amor que ha fet el cinema. Ah, clar, clar. Aquelles pel·lícules que tornaríem a veure. Si són les millors, les tornaríem a veure. Clar, clar. Bueno, jo, si voleu, començo, doncs, a... Aquesta, aquesta seria, doncs, la... Mira, les dues pel·lícules que he vist, només he vist dues. Una ja estava estrenada, aquesta terra prometida, aquesta pel·lícula del Matt Damon, amb un guió també d'ell i del John Kacinski, que també són els actors que surten, i l'altra és, ayer no terminà nunca, de la coixet que ens la vam passar ahir. Bueno, jo diria que cap de les dues m'ha acabat d'omplir, i potser fins i tot diria que, a la millor, la terra prometida em sembla més interessant que la de l'Isabel Coixet. És veritat que hi ha l'Isabel Coixet a... a Cans, no Cans, a Berlín. La va presentar a Berlín i va ser una pel·lícula molt mala acceptada. Tothom deia que era molt jàlida, que era un tema intens, que semblava un diàleg teatral, i és veritat, que a les dones se la passen parlant la Candela Peña i el Javier Càmera, que té un to més o menys experimental i és estrany, és una estranyota, comença molt bé amb unes imatges que són precioses, que es nota que, a nivell estètic, pot cuidar molt bé les coses. A l'estil de terrenys màl·lic, potser, buscant una miqueta aquesta manera de fer... No, l'única diferència brutal que hi ha entre el terrenys màl·lic i ell, és que ella quasi sembla que faci teatre, perquè predomina més el diàleg, tot a l'estona hi ha un diàleg permanent i que sembla molt teatral, i que, si vols el que es diu, pot ser més o menys... I el diàleg és bo, perquè aquí sempre patim de diàlegs. Jo diria que es fa pesat, es fa avorrida, es fa monòtona, et repeteixen una mica el mateix. A més, la pel·lícula està situada al 2017 i intenta barrejar el tema de la crisi econòmica que pateix Espanya i que pateix Europa en general d'una forma que sembla com forçada, que no acaba d'encaixar massa amb el que està explicant. I, amb càmera a l'esquena, en moviment, com si fos encara el del dogma i tal, queda una mica estranyota. Jo no crec sincerament, desgraciatament, perquè és una senyora que ja sabeu, que jo m'estimo molt perquè la vida de 100 mil és una pel·lícula que li he vist a moltes vegades, perquè considero que és una pel·lícula molt profunda, molt maca, molt acabada, etcètera. Em decepc cada vegada que veig una pel·lícula i últimament més que abans, perquè, bueno, em sembla que té coses curioses, coses estranyes. És una pel·lícula, no sé, no sabria definir-la massa. És a dir, no sabria, veig que la veieu i la comentem quan la veu vista, perquè no hi ha massa, massa cosa d'imatge per meva. L'altra és una pel·lícula també curiosa, terra prometida. Fa 15 anys, fa més o menys 15 anys, que el Matt Damon i el, com es diu, Ben Affleck, Ben Affleck... O Ben Affleck. Ah, sí, sí, sí. O Ben Affleck, amb l'Usban Sant van fer una pel·lícula, que era el nomable Bill Hunting, no? Sí, sí, sí, exactament. I aquesta pel·lícula va ser un èxit, van guanyar ells dos, per aquesta pel·lícula, l'Òscar, la millor guió de l'època d'aquell any. I donava la sensació que aquí, 15 anys més tard, torna a fer el mateix, perquè el Matt Damon també és el guionista. L'altre actor que surt, que és el John Krawinski, que és un senyor desconegut i que, per cert, ho fa molt bé. Doncs també t'ho elaboren els guiós, ells dos fan el guió, i el mateix director torna a ser, novement, el Gusban Sant. Llavors és una lluita d'un petit poble contra una poderosa multinacional, quinient d'extreure gas... El patroli, el gas, el gas. I surt la dels Coen, no? Surt la dels Coen, que ho fa molt bé. És que ella és molt bona, sí. Ho fa molt bé. Gràcies, Mac Dorma. Exacte. Potser diria que a nivell d'interpretació i a nivell d'actuació, a més, em va agradar la pel·lícula, la seva, el treball d'ella. Perquè fa un paper d'acompanyant, ells dos representen que són dos senyors que trauen per la multinacional, intenten convèncer la gent del poble que... És un poble deprimit i que té una dificultat econòmica. Acomunica molt forta, llavors intenta aconseguir que els deixin l'autorització per poder perforar, que no hi hagi inconvenients, i que els donaran el diners a canvi. Tot és un mal tràquim. Tot és una comèdia, perquè en definitiva, perquè es volen explotar, es volen afegir-se i es volen aprofitar-se d'aquesta gent. És una pel·lícula correcta i prou, i fins i tot diria que comparat amb l'indomable... Well Hunting. Em sembla que és molt superior a l'altre que aquesta. És una pel·lícula correcta, està ben fet. Es nota que alguns van s'han en sap i que se'l faran bé i tal, però com que la pel·lícula... no sé. És com una mica ja vist, no té res d'original. Només l'única cosa que té d'original és que en lloc de veure aquest tipus de problemàtiques, de la gent que està afectada i de les víctimes, en aquest cas està vist, d'una vista de dos empleats, que volen aprofitar-se d'aquesta gent. Però fora d'això, que és un detall, tot el demás és una cosa que ja ha vist repetitiva. Aquella de la... Quina era aquella pel·lícula sobre la Julia Roberts, que feia sobre un tema d'una... ...multil·lacional que havia... Éric, Roma Oric... Sí, però no tinc fresca, no podia parlar. Perquè era molt potent aquella pel·lícula. I jo la Julia Roberts de les millors pel·lícules que li he vist. Sobretot és la que llueix més, perquè va molt ben vestida. Sí, l'estil és el que diu ell, no? És aquest temàtic. Una temàtica d'una... d'una entitat potent aprofitant-se de la situació de debilitat o de pobresa, d'un poble, d'unes persones. Perquè en aquesta... Això els americans n'han fet vàries, ara ja. Aquesta m'ha vingut el cap, que no me'n recordo. Jo crec que en té moltes. Tens una sensació que ja ho has vist, sinó que és un estil al final. No cal francar pel de la caseta, allà al mig, que no... Digues, digues. Mira, ara pujant precisament cap aquí, m'he trobat amb un company que mereix un respecte total per al protagonisme que ha tingut ara en la vida i segueix, no? I una de les coses que em deia, diu... No, diu, el que està passant actualment no és una qüestió química. O sigui, d'afecte físic. És una qüestió molt més complexa. Dic, sí, segurament, humana. Però tampoc li he acabat d'agradar que ho centrés amb el fet human. Jo crec que aquesta pel·lícula, que tu es mentes i l'altra que hem inventat, té molt a veure amb això. És allò de dir, però com és possible que els humans, amb tot un seguit d'ideals tan perfectes que tenim posats a dins, acabem generant una situació en tan animals com aquestes, no? La qual vull dir... 4 persones comprades, fins i tot, de la manera que vulguis, doncs són capaços de posar-se al servei d'una no raó absoluta, i que allò predomini per sobre de qualsevol raonament. Evidentment, la pel·lícula de Júlia Robes és tota la inversa. Vull dir, ella és una pel·lícula engrescadora, en aquest sentit, no? No sé la que has vist tu, però més o menys, no? És que a mi és una pel·lícula correcta, que la veus, però tens sensació que és fluixa, que no té consistència, que fins i tot els personatges, per exemple, el Matt Damon, que no ho fa malament, és un actor que treballa bé, tens sensació que és com massa ingèn, o per ser un venador que sap el que està fent, i tens sensació que perquè pugueu justificar que al final es torna bo, ell, en definitiva, i ajuda el poble a entendre'ns, l'han de pintar d'una altra manera. No acaba de lligar, no tocaves de creure. Tot i que està ben fet. És una pel·lícula correcta. L'has portat a la visió un dissabte a la tarda i tal, i te l'enpassaria fins al final. No seria una gran pel·lícula, però diries que està bé. A totes les persones aquestes que tenen capacitat decisiva, perquè les hi han posat i tal, acostumen a tractar-se malament últimament. Vull dir, la cortina, la fum, jo què sé, em podran trobaràs mil, no? És curiós, perquè jo em vaig recordar d'una pel·lícula que és Sabrina, que interpretava Hample i Boges. Allà era immaculat, aquell senyor, i era també un... No, era un fill de puta. Com va? I tant. Si t'entens, compta del que fa. Jo no l'he vist a fa massa, i és una pel·lícula que s'aguanta fora de les temes... El que ha canviat molt és el paper de l'Audrey Hepburn, que fa d'una nena que avui dia no s'aguanta. És una nena dels anys 40 o 50, com a molt. Però avui dia les dones estan d'enfotre del tipus de dona, perquè ho criticarien. És una dona que es deia que va fer la cuina, però és una dona de foc. És una cosa que avui està passada de moda. Fora d'això, que està passada de moda, el paper de la família que té l'Audrey Hepburn en aquesta pel·lícula, el de més està molt bé. I el paper de l'Audrey Hepburn és un autèntic. I ell és un autèntic... No sé si diria la paraula cabró, un autèntic senyor, que és un d'altres pressió abans. És un senyor que juga brut tota l'estona, però que al final es redimeixi la pel·lícula. Juga brut tota l'estona. És a dir, l'almanipola amb ella, l'autilitza, però ell n'està utilitzant per fotre-la fora de retirar-la del seu germà. Per tant, no es veu bé això, és una altra cosa. És a dir, jo penso que és una altra cosa. És més de relacions humanes. Ell és aquest tipus de personatge, però la pel·lícula no està centrada amb aquest tipus d'anomen. El que passa és que, subliminalment, tu pots veure que ell és un empresari que no té escròpuls i que juga brut. Això es veu, és a dir, queda molt clar. El que passa és que aquí la crítica és d'un altre. Aquí la crítica, fins i tot, hi ha un gir, que amb aquesta pel·lícula que estem comentant, i que no l'explico perquè és l'única sorpresa important que té la pel·lícula, que no te l'esperes. Però potser té fins i tot una mica forçada. Però aquesta gir encara fa pintar més negativa alguna mesura a la multinacional que està a moment tots els fills. És una cosa... A mi, aquest tipus de trames també em recorden, si ho visc, un lugar en el mundo. És una extraordinària pel·lícula. No la recordo. El mundo és una pel·lícula, com es diu, de l'Olegentí. Com es diu? Adolfo Aristarany. És la de la Patagònia? No, és una pel·lícula que la fa el Loupi. El Loupi, l'altre actor era el... Josep Sacristán. La seva dona, en aquell moment del Josep Sacristán, era el que fa de Monge, que després van separar, i la Cecilia Roth, que estava esplèndida. És que és molt banda. Una banda de la Patagònia, en una casa que fa. És una... Més que la Patagònia, és com una mena de roques. Perquè la Patagònia és tota lisa. Jo he estat a la Patagònia. La Patagònia té una imatge de que és una cosa plana amb arbustos. I per això dic que no. I, en canvi, en allà la pel·lícula, si us en recordeu, és tot una cosa descarvada... És muntanyós. Sí, sí, tens raó. Jo simplement... Això ho dic per això. Perquè per ell ha estat a la Patagònia, i la Patagònia és tota lisa. En qualsevol cas, un lugar en el mundo és una extraordinària pel·lícula. Extraordinària pel·lícula. No sé si sabeu que va estar en cardell un any. I els de Verdi van prometre que si es mantenia un any, el Sacristani tornaria per fer una nova presentació. I va tornar i va anar-hi. Per tant, va ser... Jo és una pel·lícula que confesso que la portàvem als alumnes. Jo, cada any, els alumnes, amb una signatura que feia de geografia econòmica, cada any es portava amb el Verdi, es portava amb tots els alumnes allà a veure la pel·lícula. I la tinc molt vista, perquè l'he vista molts anys. Sí, entre els dos homes. També entre la dona i els dos homes. La dona està enamorada dels dos homes. És diferent. És que és lògic, perquè són... són com una mateixa moda, no? Que jo crec que és molt interessant, perquè penso que hi ha aquell component tan bo, que un estima de l'altre el que ell no té. O sigui, el que és l'altre, no? Ja, ja, ja. El que és a Sacristani, aquest sentit, és genial. Estàs plèndida en aquesta pel·lícula. Sí, sí. I l'Opig, igual, és el que va una mica al seu aire, és el que llaure, per dir-ho d'una manera, no? Però és molt, molt bo tota la relació que hi ha, com s'emborratge, com tot, oi? Molt bé, molt bé. És una extraordinària pel·lícula, jo la recomano, si algú no la vista, perquè és una pel·lícula per rebeure més d'una vegada. És a dir, que està carregada, contingut. I és una mica com... bueno, no és igual, si ens oblidem una altra cosa, que si no... Però tracta una miqueta el tema del petroli, no? La recerca i per això ho esmentava. Per això ho esmentava, perquè en un moment de la mirada que els enganyen, en ells, si fan creure una cosa, i en realitat estan fent una perforació, en sembla que és per a aigua, no recordo si és per a petròlia o per a aigua. No me'n recordo, ara, jo, d'això. En principis, per a estrella petròlia, sí. Pot ser, pot ser. En qualsevol cas, els enganyen, perquè els diuen que jo és una cosa agrícola, no sé què, i en realitat, la companyia multinacionala, els estan alredant amb ells, eh? De fet, també, un lugar en el món del que és, és una comunitat de característica en arco, que experimenta sobre la seva capacitat per tirar endavant un projecte d'aquestes característiques. Això és molt important. Sí, sí, sí. Hi ha una altra pel·lícula, que és un documental, en realitat, d'un director estadounidès, el que li ofereixen, i que està relacionada també amb el tema que tu es mentes de terra prometida, que es diu Gaslan, i que està fet per un director que es diu Josh Fox, que, curiosament, li van oferir en les seves terres, d'estats Units, exceptament aquí, en un lloc d'estats Units, ara no m'ho feu dir, perquè no me'n recordo. Sí, ja ho tinc, a mil amb mil, la Pennsylvania és el que té internet. Un moment no sap res, de cop ho tens tot aquí, a la base. I el Francesc, heu de saber que és el privilegiat que té això. Que té l'endavant. Perquè no vulgueu, perquè no ho vulguem. El David, quan estava en recordeu, portava el seu, el meu ordinador, i mirava tot. La qüestió és que... La qüestió és que tu estàs llegint i ens ho pots comunicar. Aquest director li ofereixen una companyia de fer extraccions en el seu terreny, per extreure gas natural, precisament. És que es veu que hi ha una cosa que s'ha posat força de moda, de fer els Estats Units i estar fins i tot en el Parlament, en discussió, a veure quins abusos estan per fer una llei, perquè és una cosa molt nova. Llavors hi ha empreses que s'han tractat. Aquí també s'ha prohibit, eh? Aquí, no sé si... S'ha prohibit, aquí? Exacte, exacte. És una cosa que estan certament en actualitat, per això és fallar estimant la pel·lícula i no estigui més bé. És un problema que és una extracció no de patroli, sinó... No, no, de gas natural, sí. Perquè es veu que perjudica d'alguna manera, llavors es veu que això és perillós i això és el que la pel·lícula, en el fons, directament intenta reflectir, no? És a dir, que els estan enganyant. I la pel·lícula que tu deies, quina era? Gaslans, diu. I que és el complement perfecte per aquesta, que ha dit el Joan, algú es vençant per això. Em sembla que va ser documental del mes, fa uns mesos. Vull dir que està per allà, eh? La poden trobar sense problemes, si volguéssim aprofundir una miqueta més. Seria, ja dic, com a complement a tot el que estàvem dient ara. Molt bé. Una dada més. Jo també n'he vist una de pel·lícula, què has vist? Una que es diu El Castor. Ah, jo no l'he vist, aquesta. Ah, aquí està, es va estrenar si home, aquesta ja sé quina és. Oh, m'agrada molt aquesta pel·lícula. Li va entusiasvar. Ah, sí? D'aquí és, d'aquí és. D'aquí és, d'aquí és. D'aquí és, d'aquí és. D'aquí és, d'aquí és. D'aquí és, d'aquí és. D'aquí és, d'aquí és. D'aquí és, d'aquí és, d'aquí és. D'aquí és, d'aquí és. Jo difòs. D'aquí és. Jo difòs. D'aquí és. Sí, sí, el Francesc està entusiasvat. Sí, sí, el Francesc està entusiasvat. Em va agradar. Em va agradar fort. Em vaig trobar a entendre molt, la veritat, és que és una pel·lícula incòmida de veure. Sí, sí, sí. No juga pas a fer-te maco tot el que t'envolta, no? Tot el contrari, no? Hi ha una sequència que la vaig trobar extraordinària, Precisament amb la relació sexual que té amb ella i de la manera que els dos, el Nino i ell, doncs es queden... És un Nino, això? Sí, és d'això, una titella. Una titella en forma de castor. De castor, per això es diu la pel·lícula així. Això es diu així. Va a dir que és una pel·lícula que no et deixa indiferent i fins i tot a prou incòmode. Potser no es rodona, això també és veritat i totes les crítiques que he pogut llegir i tal... Ni molt menys, valorar-la positivament. De tota manera, crec que el fet... que planteja la història, de la manera que la planteja crec que s'acosta a un camp, que és així de complexa, que en definitiva pot ser allò de la doble personalitat amagada i coses d'aquestes. I a partir d'aquí, persones que poden veure's completament fora de joc, davant del personatge o de la individualitat vigent. El sortir-li l'altre és quan, precisament, llavors és quan troba aquest punt d'equilibri, aquest punt que li permetrà seguir en la vida, però és clar que ho ha de compensar tots els altres. Molt important. Per dir-ho d'alguna manera, seria com si nosaltres, que estem en un programa de ràdio, només poguessin parlar... i fa por. Fa por, hi ha algun moment que... Hi ha moments que fa por, de veritat. La pel·lícula Psicòsis, el que passa és que era excessivament baral, aquella pel·lícula. Molt interessant en quan allò a valor cinematogràfic, perquè està ben fet. Aquí també és una bipartició amb dues personalitats. Sí, sí, és que aquesta és la qüestió, sí, però entre cometes també, perquè d'allò... És però complexa la manera com es faci. Veus, Anna, va dir que és com si nosaltres... Saps, vull dir, és una cosa molt, molt bona. Com si nosaltres... Com si nosaltres ens domines el micròfon, per dir-ho d'alguna manera. I no pogués... Per entendre'ns, eh? I llavors, potser sí. Llavors no poguéssim donar les nostres opinions, sinó que fos el micròfon, la ràdio, el que ens està fent fer... coses que nosaltres no estem en del tot d'acord, o que estem treient coses de dins que no treuríem, si no fos perquè tenim l'escusa, de tenir un micròfon davant, per dir-ho d'alguna manera. I això acaba convertit en una cosa amb malaltia. Però és que el micròfon, jo penso que coincident, que coincident ets, que hi ha... Al darrere hi haurà, o hi ha qui t'escolta, doncs tu intentes comunicar-te amb el que t'escolta, no? Cosa que quan es tracta d'una cosa íntima, dins l'aliment familiar, tot això és d'una altra manera. Però em va semblar interessant, eh? Doncs bueno, ens la veiem. Sí, la veig molt bé. Jo tenia ganes de veure dues pel·lícules, comento de moment una de les dues, i bueno, tinc una de la setmana passada, que algun dia ja comentarem, que és aquella de Tessi sobre un homicidio, vaig hora, i he recuperat una altra també de la setmana passada, que és l'Alecran enamorado. Tenia ganes de veure-la, i la veritat és que no m'ha decebut, m'agrada. Una pel·lícula també, en certa manera, no que tingui res a veure, però que té punts de contacte amb això que diem ara del castor, amb la possessió d'una persona per part d'una altra, en aquest cas d'un grup de persones, que estan obligats de manera gairebé sectària, per una altra, a fer una sèrie de coses. En aquest cas es tracta d'una qüestió completament racista, d'un grup neo-nazi, capitanejat pel Javier Bardem, que està força bé en aquest paper. I de qui és el director? I el director és aquest noi que va fer aquella pel·lícula del truco del Manco, es diu Santiago Zanun. La seva segona pel·lícula. I aquest és el seu segon llarmetratge. I va profundint, amb aquests temes del món de la periferia. Marginals, sí. Marginals, però que ens afecten en un moment o un altre, a tots d'una manera, d'alguna forma. Perquè ens trobem amb situacions així, ens trobem amb una situació en la qual una persona, en un moment determinat, pot donar aquesta opinió, que nosaltres estem sent invaits per persones que venen d'altres països, que no podem treballar de la manera com voldríem, que ens treuen la feina, llavors hi ha gent que això articula. I el que és més interessant, de fet, per mi a la pel·lícula, a part d'això, és la història del noi protagonista, que en realitat està molt interessat per la boxa, i el que li passa és que comença no a admirar, però sí a fixar-se amb un noi negre, que ells, si estigués en el seu paper, en el paper que li demanen, s'hauria d'estar machacant-lo, maltractant-lo, i en canvi, veu que aquella persona té uns valors i treballa d'una manera determinada. I la manera com anar al gimnàs, al professor, els dos professors, tenen una confrontació entre ells, un per defensar, i d'altre, que és el Carlos Bardem, intenta defensar-lo, però no pot, perquè, bueno, el fet de veure que ha estat tan racista, que ha estat nazi, i que això en qualsevol moment pot sortir, doncs, bueno, hi ha una confrontació molt curiosa. És una història escrita pel proper Carlos Bardem, ell s'adjudica a un paper que és un dels dos entrenadors, com us dic, un bus sexejador que va tenir el seu moment de glòria, però que va caure empicat, i tota la part de la boxa de com està refletit aquest món de la noblesa que té, del fet de les instruccions que et dona de com has de ser un bon boxador, és igual d'interessant que l'altra trama. Per tant, és una pel·lícula que dintre d'aquest aspecte, de cinema esportiu, que tu vas dedicar un espai si te'n recordes, a la boxa. Directament, doncs aquesta entraria perfectament dintre d'això, sí, sí, dintre dels valors que conté. Per exemple, una de les coses que diu, és que aquest noi, aquest noi negre, és una pel·lícula, perquè ell no t'odia, tu l'odies amb ell. Si et trobes aquest odi de sobre, podràs començar a participar dels seus valors, de la seva capacitat que té per lluitar, i com un esportista, no com una persona que té una idea en el cap que la perjudica per fer les coses normalment. Està bé. No et carrega les tinta. Sí, sí, sí. Ens vas trenar no aquest divendres passat, sinó l'altre, i és molt recomanable. Cinema espanyol, que no és que sigui un gènere, de vegades ho diuen com s'hi fa, però sí, sí, sí. Jo he vist... No, no, no, sí, sí, anem tornant, anem girant, dic. He vist una carenina, no sé si... No l'he vist encara, no? A veure... Hi ha opinions per tot, eh? Sí, és del Joer Wright, a mi em va agradar moltíssim quan va fer orgull i prejuícia. A mi també. Moltíssim. En el sentit de que la novel·la que va posar a mi màxa, és en pel·lícula, que és orgull i prejuícia de la Jane Austen, l'ha agafada molt ben agafada. És a dir, el món aquell on no passa essencialment res, res... tirar... com el nostre món actual entén per vida de frenar-sí, de fer coses, de anar i venir. Clar, és un món sense res, és un món... Estimar, apassionada, bé? No, això sí que passa. Això sí, perquè això no té res a veure amb l'acció. Estrictament. Si no, amb els sentiments. I aquests sentiments sí que són... són una mica intemporals, els sentiments. Però l'acció, no. I l'orgull i prejuícia està en aquest aspecte molt ben trabada. És una carenina que és del Tolstoy i que reflecteix el segle XIX rus. A veure, en aquest aspecte jo diria que ell ha fet una cosa creativa en l'aposta en escena. Això sí que és veritat. És extraordinàriament creatiu, perquè enganxa la història utilitzant un teatre i enganxa la història com una obra de teatre en el món del teatre i juga esplendurosament bé. Inclus tan bé que es converteix una mica en el protagonista de la pròpia història. Només en comptes de ser el protagonista de la història, la història de l'Anna Carenina, ho és el propi muntatge i la seva bellesa, que està amb això sí que és un 10. Un 10, perquè és molt, molt, des del punt de vista estètic, és una gran, estranyament atractiva, aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Està molt bé. És molt lluminosa, és el vestuari i les formes... Un premi, pel vestuari. És un 10. Jo fa molts anys que vaig llegir l'Anna Carenina, però la idea que a mi m'agrada molt, jo crec que vaig llegir primer el d'Ostoia, és que el d'Ostoia, però em va agradar molt l'Anna Carenina. I, per exemple, comparant l'Anna Carenina, que és una dona, que viu en una societat conservadora i que viu en un món conservador, on l'amor, com a passió, no és protagonista, ella se n'anamora i, llavors, això canvia la seva vida. Aquest és una cosa semblant, el Flóver, quan fa Madame Bovaverí. Sí. Jo vaig trobar molt més potent l'Anna Carenina, perquè, a més a més de fer això, que sí que fa un personatge central que és aquesta dona, que pas de deixar-ho tot perquè descobreix el que és una passió que no estava dintre dels termes amb què ella vivia, a més a més, el d'Ostoia descriu tot un món i aquest món aquí no és. No és en absolut. Perquè, inclús, el personatge que és el pròxim d'Ostoia, que va tenir una vida que va acabar realment vivint sol, aquest tipus de vida, aquí és bastant marginal i que, si no se l'entén, perquè és el personatge que està enamorat d'una neboda de l'Anna Carenina o una germana de la seva cunyada i que, finalment, amb una història tortuosa estava casant-se amb aquesta noia. Però no s'entén mai massa aquest personatge, mentre tant que aquest és un personatge molt central, també, a l'Anna Carenina, perquè descriu la situació del camp el XIX, a l'època serista i que després hi hauria la... Quan un tolsto hi defensava l'anarquisme i defensava la igualtat i ell era un propietari i anava a lleurar i coses d'aquest tipus en un món que això no s'entenia. I a l'Anna Carenina això surt. En aquesta pel·lícula això no hi té cap proteonisme. És central, central, la història de l'Anna Carenina i del... del triomf, el marit i l'amant. Jo crec que el marit, que és el Juduló, fa molt bé, molt bé, fa un gran personatge, que és un gran actor. Potser el millor, potser el millor. L'Anna Carenina, que és la mateixa que feia a Orgulió Prejuicio, és la que era Knightley. Aquesta noia, jo diria que és una mica físicament massa fràgil, perquè l'Anna Carenina, que l'havien fet la Greta Garbo i la Vivianley, per mi la millor Anna Carenina és la Vivianley. Ah, sí? Tenim la dolça, jo el que pensa que és la Greta Garbo. Està enamorat de la Greta com a Anna Carenina. Jo crec que la Vivianley és un personatge de l'Anna Carenina com a descripció física. Aquesta noia ho fa bé, però molt millor ho va fer a Orgulió Prejuicio, de llarg, de llarg. I després el que no em va agradar és el Condebrowski, que és un figurin i, en canvi, és un home que a la novel·la té un gruix, perquè sí que és un home banal, sí que és els militars de l'època que van i venen i tenen amants per aquí i per allà, però ell s'en enamora de l'Anna Carenina. I aquí és d'una banalitat físicament ja, és un personatge que no enganxa ni m'agrada. Suposo que és molt diferent pel que estàs dient per tot el profundiment per el coneixement que tens de la novel·la de les altres versions. No, a les altres versions no les recordo. Jo recordo els personatges, però no recordo la versió. Diria que la versió de la Vivianley sí que explica l'Anna Carenina una mica més globalment. La de la Greta Garbo no les recordo gens. Doncs jo, l'altra pel·lícula que he vist, però ja no la comentaré, perquè si no ens allargaríem massa i les dues seccions en queden no les podríem fer, però sí que estic d'acord amb el que va dir el Joan la setmana passada, que és una gran pel·lícula i si podem allargar i arribar a final de mes i agafar-la com a pel·lícula del mes estaria completament d'acord. És una pel·lícula increïble. Jo ja m'ho podia imaginar. És aquesta danesa que vas parlar perquè el director ja vau veure que el coneix una miqueta. És la quarta pel·lícula que veig, el Tomas Vinterberg, i bueno, la veritat és que per tot arreu és una pel·lícula increïble que destila autenticitat i que et permet, bueno, disquisicions increïbles sobre la naturalesa humana. Per mi sembla que encara falta, falta un mes perquè arribi la possibilitat de fer-ho. Però bueno, és que no et pensis que n'hi ha en masses. Hi ha pel·lícules que valen molt... Jo l'Anna Carina, per exemple, la trobo molt maca però crec que la discussió s'acaba de seguida perquè tret del preciusisme com a fons l'acabes de seguida i pots disfrutar. És una pel·lícula que dura dues hores i es veu bé, perquè és molt maca, però no dona massa per fer uns comentaris. Doncs vinga, ja no se'ns creu una altra idea. Doncs aquesta, ara també estic molt content de dir, això potser sí que ho dic amb una miqueta de provocació, però només per deixar-ho. Només penjat, no? Que m'agrada, m'agrada que el Joan li agradi tant una pel·lícula de final obert, com aquesta, o una pel·lícula de final obert. A mi no m'agraden, a mi. Ja ho comentarem. Té un final espectacular. Comentarem. La segona part de la pel·lícula d'avui seria, doncs, parlar de Richard Brooks, és a dir, aquest director, guionista, productor i escriptor que va néixer a Philadelphia al 1912. Després d'agraduar-se a la Universitat de Temple, Brooks, Richard Brooks, treballar de periodista radiofònic, i el primer treball de la seva carrera Hollywood, el va fer com a guionista. Era una cosa típica. És a dir, ja ben el tot de la gent que vostè m'ha treballat, és el Willi Wilder, passant per qui vulguis, tota la gent que ha treballat després com a grans directors, ha començat la seva carrera Hollywood com a guionista. Per Artur Lubin, la Blanca Salvaje, el 1943, per Robert Sienmach, la Reina de Cobra, el 1944, per Jules de Cent, Brut Forst, la Força Bruta, el 1947, i pel prestigiós John Huston, va escriure Caio Largo, el 1948. I el 1950, gràcies a la seva relació amb el Garry Grant, que per aquella època estava disposat a ajudar els directors novels, debuta amb la direcció amb una pel·lícula que es diu Crisys, un drama protagonitzat pel mateix Garry Grant i el Josep Ferrer. A continuació, fa 3 o 4 pel·lícules, films que jo desconec, que no he vist perquè eren de principis dels anys 40, i no sé si es poden arribar, però jo era molt petit, o no havien escut. Els anys 50, vaja. Sí, dels anys, no, els primers serien els anys 50, exacte. Jo d'altres aquestes, la única que he vist és la última vez que viperís de l'any 1954, amb l'Elisabeth Taylor i l'Elisabeth Johnson, que he pogut veure per primera vegada fa pocs dies, i que està basada en un conte del francis Scott Fitzgerald, que es titulava Babylon Revisited, i que per cert està per estrenar grangats, i no sé si ho heu vist amb el... Sí, amb el Di Caprio. Amb el Di Caprio, que reflecteix la vida més o menys desenfrenada que l'escriptor i la seva dona Zelda van portar a París durant els anys 30, la pel·lícula, en canvi, està situada en el París, automàticament, immediatament després de la Segona Guerra Mundial, i és la història de Van Johnson, que suposo que és el mateix escriptor, el Fitzgerald, jove, que espira convertir-se en un escriptor famós que coneix a París a una noia molt bonica, que és l'Elisabeth Taylor, que per cert ho fa molt bé, i que s'hi casa. I, quan aconsegueix més tard, aconsegueix l'èxit, aconsegueix sortir de la seva... o que la seva situació econòmica en millori, comença a freqüentar els indients buemis de la ciutat i més o menys espert. Crec que el film, ho dic perquè vaig veure la setmana passada, han ballit terriblement, i que en aquest moment no té cap interès, però molt poc interès. Imagino que pot passar el mateix, no ho sé, amb els tres o quatre films que desconec i que va fer continuació, fins arribar el que va ser el seu èxit del moment, que va ser Semillader Maldat, de 1955. Aquest, en canvi, va ser, com dic, un autèntic èxit comercial. Aquesta és la de l'escola. La de l'escola. Blackboard Django. Imagineu-vos. La jungla de la Pissarra. Sí, la Pissarra. Aquesta pel·lícula, jo no la tinc fresca. Amb el Cine Poitiers, que va ser el llançament, la primera pel·lícula d'ell, molt jovenet, i que va ser el llançament i el que va portar a la fama. De fet, Brux va obtenir, els Òscars, com a millor guió, perquè el guió és d'ell, i em sembla també que va la pena dir-ho, que la pel·lícula segurament devia tenir èxit, perquè era una de les primeres pel·lícules, com s'ho diria la Carme, que mostrava el drama i els conflictes d'un nou professor amb els seus alumnes en un barri marginal i més aviat difícil. Cal dir que estàvem en els anys 50, doncs, a Estats Units, abans de tota la moguda que va propogar, doncs, els anys 60, amb el Kennedy, etcètera, etcètera, i que la pel·lícula abordava els problemes racials del moment que no era habitual que això passés a les cinemes nord-americà. De fet, la pel·lícula va ser prohibida a l'estat de Gòrgia, perquè aquell estat encara no acceptava la barreja de races a l'escola. Interpetada, com deia la Carme, pel Glen Ford i el Cinei Poitier va significar, en aquest cas, la revelació del Cinei Poitier com el lector que, fusterilament, arribaria a ser amb un seu llançament que va tenir. És que després han vingut moltes escoles i situació amb les escoles, en barris marginals, que els nanos estan aparcats allà, fins que tinguin 18 anys, llavors van sortint i van entrant per al món de l'exclusió, perquè... i llavors molts d'ells, clar, són negres, perquè són barris marginals i que estan definits en part per la race. I aquestes són de les primeres, jo em sembla que és la primera. Si no és la primera, és de les primeres primeres. Jo he llegit més o menys aquests dies documentant-me. Per precisar alguns dels aspectes de la carrera de Richard Brooks, jo crec que cal dir que sempre va tenir... va tendir a rodar adaptacions literàries i que tenia fama per la seva eficàcia en la direcció d'actors, que és veritat, s'hi nota moltíssim, ara ho anirem explicant, i la posada en escena. Així va portar la pantalla de l'Òscar Dostoyeski, el Fuego La Palabra de la novel·la el meu gran tri dels cincles l'Euïs, l'orgim del famós Josep Conrad, a Sangre Fria del Truman Capote, i així sucessivament. I com deia la Carme, un també dels seus autors favorits, va ser el Tennis i Williams, i va adaptar la gata sobre el tejado de 5 i el dulce pájaro de juventud amb el polniumen. Jo confesso que la setmana passada vaig rebeure la gata sobre el tejado de 5 aquests dies, i confesso també que vaig quedar impressionat. Vaig trobar les hores, mentre veia la pel·lícula, que fa un parell d'anys d'eufè, no fa més, la vaig veure al teatre lliure, quan van inaugurar la temporada de teatre, van començant aquest obra de teatre. I aquest obra, és una clàssica del Tennis i Williams, i confesso també que quan vaig sortir al teatre vaig dir que ja vaig un mica passar, no m'agrada, m'he burrit, no m'ha interessat i tal. L'altre dia, quan vaig veure la versió retocada i ampliada, perquè està retocada i ampliada respecte a la versió que he vist, respecte a la versió teatral, vaig quedar bastant boca vedat. La del Richard Brooks és extraordinària. És una gran pel·lícula que s'aguanta... L'han passat alguna vegada per la tele i s'aguanta. Si la tornen a fer, t'enganxes. S'aguanta extraordinàriament bé. El pare d'ella. El Burs Yps és l'actor que fa de pare, que per cert no sabia documentar-me, ho he sabut, que es veu que s'havia especialitzat a Broadway fent aquest paper en el teatre, i per això m'han agafat, perquè ho feia molt bé, en aquí ja és llueig. Quan surt ell, on puc a la pantalla i on puc a la pel·lícula, i et veig de com mou, és a dir, és una pel·lícula a mi em va sorprendre, perquè un que la havia vist, feia dos anys i me'l recordava de que la havia estat al teatre, pensava, com pot ser que ara t'estiguis tan emocionat, perquè en molts moments estava realment emocionat. Per tant, repetim, és una pel·lícula que s'aguanta estadionament bé. I la seva itàlia també fa molt bé. Els dos ho fan bé. El polnium, en què no és un actor, que a mi a vegades no m'ha acabat de convèncer, en aquí està extraordinari, tant ella com ell, i ella potser encara més, perquè té més paper aquell. Té una força indiscutiva a la pel·lícula, té una enorme tendresa i profunditat, i les interpretacions de Elizabeth Taylor, Polnium, i com deies tu, del Bol Yps, que és el que fa de pare, són esplèndides, però també val la pena dir tota la resta dels que surten, el germà, la cuñada, els nens que canten aquella cançó. Té una relació amb quants nens, sí. Cantant sempre la mateixa cançó que se't posa aquí, i li agafes manilla. I el clímax que va creant... És esplèndid, és esplèndid. És una pel·lícula que, de clímax, el tenés si volem, ja té això, que el clímax és essencial per descriure el que vol plasmar. Però en aquí estàs molt, molt i bé. Molt lograt, molt lograt, molt lograt. I, per tant, que aquesta pel·lícula tingués 6 nominacions a l'Òscar, per la millor pel·lícula, millor director, el Paul Newman, com a millor actor, i l'Elisabeth Taylor, com a millor actriu, i millor guió. L'altra pel·lícula que també he vist, perquè m'he llegat ja veia a veure pel·lícules d'aquest senyor, és El foc i la paraula, una pel·lícula basada en una novel·la que es deia El mergantri, que és el títol amb l'anglès de la mateixa pel·lícula del Cincla Rewis. Recordava, quan la vaig començar a veure, en un moment que la Lleman Simon se casava de casar amb el Richard Brooks, i ell l'havia dirigida per primera vegada en aquesta pel·lícula, i també recordava que el Burlán Caster havia guanyat l'Òscar per la seva gran interpretació en aquesta pel·lícula. El que no recordava és que fos un film, sincerament, tan rodó, tan crític, tan apassionat en la radiografia d'un personatge que s'aprofita de la religió, que és el Burlán Caster, i tinc la certesa que estem davant d'una obra mestre indiscutible. Segurament, Juno Alegata, sobre el dejado de Cinc, el Fuego y la Palabra, el títol espanyol, estem en el top, en el màxim de la carrera cinematogràfica d'aquest Richard Brooks, un personatge compromès, agressiu, profund, i jo ja que fins i tot colpido. Des d'Europa, jo crec que sovint ens escandalizem per la utilització de la religió als Estats Units, pensem en tot el que va passar a la campanya de l'Albuja, etcètera, i els seus exuberants predicadors que surten a la televisió, i etcètera. Doncs bé, aquesta pel·lícula, el Fuego y la Palabra, és un acostament a aquesta realitat d'una forma curiosa, perquè està feta amb una mirada honesta i gens complement, però que a la vegada tracta els integrants d'aquest món amb una autèntica tendresa. I és una reflexió, jo diria que profunda, sobre la tonalesa humana, en el sentit de que els personatges estan plens de matisos, amb llums i ombres, no són personatges fets d'així a quatre ratlles, és una crítica a la viatèria i a la hipocresia, a la doble moral de molts cristians, però a la vegada reivindica els principis bàsics de la quisenidad, igual que no hagi de ser curiós. Uns grans personatges i una trama potent, tan ben lligada, ser-hi, jo posava aquí intensa motiva i fins i tot, i reberen estones que et fa que et colpés, que t'arriba. És per tant, jo penso una pel·lícula fins i tot de la vida i política que té un detall psicològic, de denúncia social i és un malodrama que, en cap moment, cau en la sensibularia. Per exemple, el personatge de Burlán Caster, carregat de virtuts i de defectes, és una reivindicació del vitalisme nord-americà i Burlán Caster demostra en aquesta pel·lícula sense cap mena de dubte que és un animal cinematogràfic de primer nivell. A partir dels anys 70, Richard Brooks, que coincideix tot això amb el divorci de la gent Simóns, la seva producció comença a imbar, comença a disminuir, comença a reduir la seva qualitat, la crítica comenta, jo no els he vistes, que tot aquestes les pel·lícules que fan aquest moment potser les més interessants són una cosa, un western, que es diu Muer de la Vala, que jo no he vist, i segurament, segurament, una altra que també se'n parla molt. Jo no sé a què l'he vist, però no la tinc present, és una que es diu Con los ojos cerrados que està rodada amb la seva dona poc temps abans de separar-se de la ruptura i que mostra l'agonia final d'un matrimoni. Dos menys la crítica, jo no ho sé, perquè no l'he vist, potser pots comentar-ho tu. Sugereix que tot hi ser interessants. És un western l'altre? No. La primera sí. La primera Muer de la Vala és un western. La segona no la tinc present la primera sí. Jo penso que en el senyor Brooks el va agafar el temps del desencant, o sigui, l'època d'època i entrem en el camp de la introspecció del perquè de tot plegat. Jo crec que estaria també amb la línia de qui va matar a Libertiva. L'altre dia la vaig recuperar i és una pel·lícula, però que molt interessant, no? És el que diu... No sé qui ho deia, això no me'n recordo ara, però ho sé, que ho vull llegir a algun lloc. Diu, per uns americanos, és més important la llegenda, que no passa la realitat, perquè la realitat, a vegades, és molt més crua, molt més dura i no dona per engriscar ningú, si no, tot el contrari. És el que passa amb Libertiva a l'Àlans quan la Wiley explica que ha deixat de punyetes i no et sentis malament que tu no vas fer res allà. Et penses que... que això de... que et penses que això de voler ja n'hi ha prou, com per aconseguir-ho? Diu que no. O sigui, hi ha la desmitificació. Llavors jo penso que Richard Brock es va trobar en tot això. Mord de la Vala és una pel·lícula que jo recordo molt bé. Jo em va donar molt bona vibració. I per... Em sembla que és el... No sé què va fer. No ho saps, oi? Però és un d'aquests actors secundaris més brillants, sí. Si no, recordo malament, és el que fa sense perdó amb el que fa del Cal d'allà, el poble aquell sense perdó que té completament nominades de les prostitutes i tot això. Bé, vull dir... Jane Hackman. Mord de la Vala, sí. Eca sí, és ell, oi? Doncs sí, me'n recordo molt bé, una pel·lícula però molt, molt bona. I parlant ja d'aquest desencany, ja no estem ben èmics. I llavors, clar, això no m'agradava tant. Per què? Perquè estaves acostumat o acceptaves d'una manera... A coses més idealistes o més crítiques. Més que per aquí, va, eh? Sí, molt bé. Jo no crec que haguem de deixar de parlar momentet, ja l'has esmentat ràpid, però penso que val la pena parlar ràpidet, abans de passar ja la tercera part del programa, i última, programa d'avui, a Sant Freda. Sant Freda és una pel·lícula que és una radiografia de... Tot una capòdia. D'un determinat... no sé si és en blanc i negre. En blanc i negre. Jo la tinc, el que passa és que tenia problemes, la vaig començar a veure el dia a dia, i... perquè hi ha diverses versions del programa. Sí, sí, sí. La versió de Richard Brooks. Doncs és una radiografia tremenda del que és la perversió, una mica humana, i la manera com nosaltres ens apropem aquesta perversió, que jo comparo amb el ritme... no frenètic, sinó existencialista, gairebé, que li va donar David Fincher a la pel·lícula Zodiac, que estem parlant la miqueta del mateix. A la pel·lícula Richard Brooks va fer això uns quants anys abans. Estem parlant un director, i està sortint moltes vegades el tema com Precursor de moltes coses, avançat d'alguna forma a la seva època, i que ha donat exemple després a directors que han volgut mirar-se en el seu mirall, per fer pel·lícules novetoses, i que, veritablement, no el tenia massa situat, però amb tot el que hem parlat, el més gantri també la recordo molt bé, i la veritat és que em va impressionar força, també, una radiografia molt... tot el que tu deies. Força d'acord, estem últimament, Joan. Ja m'agrada, Joan. Està bé, està prou bé. Vinga, Jaume, et toca. No. T'escoltem. Estem parlant de les millors històries de mort. Jo penso que una de les claus de parlar de històries de mort està amb la radicalitat, o sigui, amb l'oposició que poden representar unes històries contrastades amb unes altres, totalment diferents. Ja tenies ventat algunes abans. Una de les que més m'agrada és la del doctor Simaco. El perquè és molt elemental, perquè és un senyor que segueix un ritme que diríem que és el que li per toca, però que per molt que vulgui no ho aconseguirà mai, perquè està enamorat d'això, de la protagonista. No recordo l'ara. La l'ara, exacte. Llavors, aquesta seria un punt molt important i en definitiva lligarien moltes pel·lícules amb això. Per exemple, posem per cas, doncs, tot el que representa les pel·lícules inspirades en Xéspil de Romeo i Juliet. Estaríem en aquesta constància. El que passa és que amb Romeo i Juliet hi ha la voluntat de... hi ha la voluntat d'això, perquè entre ells tenen aquesta... aquesta versió, tenen aquesta inquietud, aquesta estimació, no? I a canvi, amb el tema de l'ara, amb el que parlàvem, doncs... El doctor Simaco, el que hi ha és la imposibilitat de sortir-te del que segurament és habitual. Del destí, del destí. El poder és el destí. Molt bé, molt bé. Bueno, a les històries d'amor, el destí sempre és crucial, eh? Sempre no. Sí, sempre amb les tristes, per exemple, amb les... Exacte, per exemple, amb les tristes, amb de final... Que sembla que és una altra història, eh? En parlem d'aquesta, jo crec que està... Però jo estava passant amb el USA History, perquè és com que... és una... jo aquesta la tornaria a veure, és de les que trobo, és del Guais, no? Robert Guais. I el John Wood. Què? Ella era aquella que... Ella és la Natalia Wood. La Rita Moreno. El Charles Lackey. Ell és el... Ell no està conegut. Ell és guapo i tal, però no cantava. I és una pel·lícula que l'aposta en escena. I la música. La música del Benstein. És una pel·lícula molt rodona, tota ella, i el món que descriu, posat al... al món dels portorriquens del barri marginal de Nova York, allò té una grandíssima qualitat, tant de post en escena, com de ricura... de riquesa... Visual i ricura, també, de ricura portorriquena. Sí. Això al laps de la quina. Sí, però amb això està molt ben plasmat. És una pel·lícula que sempre es veu de gust, aquesta. I és de les que sí que el destí marca els fins i tot. Quan ara vam fer-nos, si us en recordeu, que els de Valenyà van muntar, deu fer un parell de 3 de mesos, no sé si feia 40 anys de la pel·lícula, és de la 60, no? No sé de quant anys. Crec que és de la 60. O de la 63, perquè deien fer els 50 anys, van fer una projecció en versió original al cinema a l'Alibau, i hi ha eufetades per aconseguir entrades. No vaig poder aconseguir entrades. És que és una pel·lícula. És de poder-la veure. Bé, llavors aniríem a parar amb unes altres històries. De Shakespeare, de totes formes, ha dit una de divertida, que és molt ruïda i poques noies, que en canvi, del Branagh, que en canvi, aquesta sí que sembla banal, no n'és, perquè el Shakespeare, en general, és una de les que et fan somriure, i aquesta n'és, i aquesta a la posta n'és molt gràcia. I el joc, el joc d'enredo, perquè és una comèdia d'enredo, d'envoluixi, està molt bé, i d'estètica és maca, aquesta pel·lícula, i d'aquesta es veu amablement, perquè en canvi, aquesta acaba bé. És evident que és molt difícil d'anar al llibre, però és molt interessant. Hi ha qui et veia l'altre dia els ponts de mal i són ni l'anomenis d'unsió, jo no hi estic d'acord, que penso que els ponts de mal és un altre punt d'aquells molt interessants per viure encara que siguin dos o tres dies. Una gran història d'amor, no? Llavors ja el que em volia referir és que m'impressionava molt en l'època, que probablement estava ben convençut que el matrimoni, en definitiva, basat en l'estimació, doncs és el que en definitiva és la bona història d'amor, la que t'acompanyarà tota la seva vida. Però en aquells moments, i a la mitja broc seria un altre, seria un dels punts, per exemple, amb la casa esmental, la gata, però n'hi ha una que és com un torrento, que no recordo ara ben bé qui la va dir. Vicente Mineli. Que a mi m'ha impressionat molt. I tant, i tant. El perquè és molt senzill. Magnífica, és afracinatre, no? L'emclein. Allò que és estructura, no? Vull dir, mira, et casaràs amb aquesta, que és de la teva classe social, torna molt bé i tal, no? Però llavors, apareix la prostituta, la... L'emclein, completament. Que broda, broda, el personatge. A banda de l'Òscar, d'interpretació, per aquesta cosa. Impressionant, no? Vull dir, una pel·lícula que... Seria aquest altre punt important. Però parim una mica més cap aquí, i encara vull posar dos estremes, encara també molt millors. La que has esvantat abans un lugar en el Muldoo també la tinc com una gran referència. Però la... Ara, d'allò, altra vegada, Calla Mayor. Aquesta, sí. És que això... Jo aquesta la vaig trobar. Jo no dic res. Perquè aquí no es tracta d'un enamorament entre dos, sinó que senzillament és l'enamorament d'un o la necessitat d'enamorar-se d'un o d'una, en aquest cas, no? Que és ella, la protagonista, no? Una senyora que ja s'ha fet gran. La vets i blerts. La vets i blerts, sí. Que després n'hi ha una altra d'ella, que és la mateixa característica. És curiós d'aquesta senyora, recordo aquestes dues, només, aquesta, Calla Mayor, i Mandy. Martí. Ah, això mateix. Que fa el mateix paper. És que ja té una cara. El que canvia són els protagonistes, però en el paper de Marty seria l'enamorat, el necessitat, i amb el paper d'aquella Mayor, no. Allà és la persona enganyada, producte d'una frivolitat espanyola, entre cometes, no? Bé, com veieu, són aquests extrems, no? Aquí hi podem anar trobant mil històries més. Hi ha una de les que defenso d'una manera clara, i al dia esmentarà lances, els punts demà li són breu en contra, de David Lin, no? Llavors n'hi ha una, com la Genial, també, que comparteix la mort de tota la vida que ja comença a fer aigües, i, paral·lelament, el retrobament amb una autèntica mort encara que sigui d'un dia. És la pel·lícula del seu protector del senyor Bertaluxi. Ja la vaig trobar. No fa gaire que la vaig veure. Mare, quina cosa més... És una bestiesa, aquesta pel·lícula. És una bestiesa. Perquè ja no només és una història d'amor, és la relació entre diferents cultures, la fascinació que et pot provocar, fins i tot, ser esclau d'una altra persona, perquè trobes el teu lloc en el món, fent una miqueta com de les jocs de paraules amb la pel·lícula que parlàvem abans. Jo la tinc, també. L'he vist només una vegada, però... I en qualsevol lloc del món, precisament el que destaco és el que ja havíem dit quan tu l'has esmentat, perquè ella, per dos homes, que d'una manera o altra, en dos em farien un de molt maco, o de molt perfecte, o de molt bo. I llavors, això, penso que també és molt interessant. I això ho trobes molt a la vida, eh? Sí. Jo us estava comentant abans, que és una pel·lícula que, com a història d'amor, és molt maca, és Noches Blanques del Bisconti, que l'oferia a la Maria Shell, el Jean Maré, i crec que... I és aquest trio que realment ella s'enamora de la fàbula que significa el Jean Maré, i, en canvi, el proper, el que l'envolcalla, i el que... La cuida, o la vol cuida, o la té a la vora. I aquest és un trio que es dona molt sovint, molt sovint. Hi ha dues pel·lícules per desbarrar una mica, potser, que és l'imperi dels sentits, l'imperi de l'acció, però també el marit de la perroquera, penso que aquí estaríem pervertint el que és un concepte. Hi ha una pel·lícula que no sé si heu vist, perquè jo la vaig veure fa molt poc, i és una pel·lícula que no és recent, de tenir 5 o 6 anys, que es diu Elsa i Fred. Ah, i tant. Fàbulosa pel·lícula. Argentina, també. Ella és argentina i ella és espanyol. Sí, però la pel·lícula, en principi, és de producció, però sí, ella és el actor aquí. Que va morir fa poc, el que feia... Bé, m'has deia, el que feia... Tot el que feia el cine espanyol, l'Àcida sortia... que se lloc a la butx, sortia a moltíssimes pel·lícules. Com es deia aquell actor? El Ballet. El Manuel Alexandre, Internet Explosiós. El Manuel Alexandre. El Marilla, la gela... Jo parlo d'Eb Elsa i Fred, que és una parella... Jo no l'he vist. És molt motiva, és profunda... Sí senyor. I què és el director? Ara us ho diré, el director es diu, es diu, es diu... No ho sé. No acabo de veure. Ella és la Xina Zorrita, que té un nom ben curiós. El director es diu Carles Carnevale. Bé, doncs no sé...Quedem aquí. Jo no em resisteixo, bueno, a dues cosetes, a parlar, i segurament quan em sentireu dir aquest nom ja estem acabant el programa, a l'arribant als nois de juguem a casa. És a dir, que ja ens anem acomiadant, no sense vans. Recordarem el que tenim la setmana vinent, però no em resisteixo a parlar d'una pel·lícula i quan la sentiu diré, home, és clar, com més que no l'hem inventat, paris teixas, el vint-vèners... Això és la història d'amor, pari excel·lència, eh? En principi, d'un cap a un altre, només com tu deies abans de Caller Major, però resulta que no, eh? Que en realitat, allà hi ha una història molt més profunda, molt més delicada, i, clar, la delicadesa, vint-vèners la aconsegueix fins al límit, amb els paisatges, amb la pausa que li dona l'acció a tot, és, de veritablement, extraordinària. I no em puc resistir, ja que ha vingut... Bueno, és la primera vegada que ve, però el tindrem aquí sovint, perquè col·laboraran al programa, i perquè també li interessa venir, no puc resistir presentar una persona, el joveneta, que ve aquí a utilitzar també el programa com a treball de recerca, cosa que a nosaltres en som, a mi com a mínim, em pla de satisfacció, eh? Mira que aquesta frase ja està gastada, però, bueno, doncs la qüestió és que estava parlant, estava escoltant parlant i deia, home, no em resisteixo de comentar una pel·lícula i quina era aquesta pel·lícula. Va, guau, va, animes, va, que no passa res. Doncs la pel·lícula era Destino de Caballero. No la conec. Qui és, dius? Ara que comentava vostè sobre... problemes d'amor entre diferents classes socials, no? Aquesta és d'un caballer... No sé, anglès, crec que és anglès, sí? És que és anglès, aquesta pel·lícula, crec, sí. Que s'anamora de la princesa, no? Ah. I està molt bé la pel·lícula i... És recent, és recent. Només comenta això. És recent, molt bé. No, no, no, no, no, no, no, sí, sí, res, senyor. Doncs vinga, ja tenim aquí Agua de Cams, que el tindrem també la setmana vinent i ens hem de convidar. No en dona temps ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni. A convidar-nos fin la setmana vinent.
