A l'escoltres, ràdio d'esper, si tu n'hi t'espràdio d'esper, la randa s'enjust, durant el 8.1. Ràdio d'esper, durant el 8.1. A l'escoltres, ràdio d'esper, durant el 8.1. Cinema sense condicions. Bona nit, ja tornem a seguir. Un dimarts més a cinemes sense condicions. El Joan és arribar i molt dret, has fixat? Sí, sí, ha arribat. Andreu és seu i ja comença a parlar. I és igual que estiguin oberts als micròfos, que no. No, no, ja he vist el llum vermella... Perquè volia presentar que estem aquí 3 dels habituals. Avui, a més a més, ens ha afegit el Andreu. La Carme no podrà venir. Només ens faltarà ella, em sembla. Ja m'ho vindrà bé estar. Que hauria d'estar aquí, però veia. Doncs veig que tenim... Ens ha deixat aquí la programació, diríem, de les novetats del DVD de la biblioteca. Això mateix, de la biblioteca Joan Margarit, d'aquí al costatet de la ràdio. Podríem parlar d'això, podríem parlar de les pel·lícules que hem vist. Jo us puc parlar d'una pel·lícula que estrenem demà, i em sembla que és interessant. El Andreu, com sabeu, ha vingut, que no podia venir abans per parlar de l'Estal·le i Cúbric, i l'última part de programa parlarem de la independència dels pobles vista pel cinema. Has trobat moltes pel·lícules? No, la veritat és que no. He trobat alguna, però, com a bé, ja més o menys he intuït a començar a buscar informació, hi ha molt pocs títols que toqui en aquest tema, en un cert rigor. Són moltes coses superficials, i he trobat dos o tres pel·lícules que sí que encaixen amb el tema, però no masses més. Doncs el que doni donarà el tema. Nosaltres també, amb l'Andrea, amb el Jaume, i amb l'Ugo, que va presentar-se la setmana passada, i a veure si arriba a part poder entrar en el programa. Tenim un noi molt jove, que entrarà com a col·laborador també per fer un treball de recerca, aquí, a partir del programa. És un xicot de secundària que està fent un tren de recerca sobre els programes de ràdio i concret aquest. Sobre cinema sense condicions, concretament. Fixa't tu. Som objecte d'investigació. Aquí està. Ara ho has dit. I no és d'estranyar, perquè... Perquè som molt bons. Som subjectes, també, molt peculiants. No som gens bons, però som objectes. Ens ho passem molt bé. Som bons. Andreu Bon. Joan Bon. No sé si hi ha alguna... Qui ha la llista de novetats de la biblioteca de Bon? No, oi? Sí, mira, el Skyfall. Que està pràcticament bé. És una pel·lícula recomanable. De Jansbond. De tota la saga. A mi potser et diré que és la que troba més rodona. No l'he vist. Sí, sí, sí. La primera vegada que dirigia un Jansbond al San Mendes. I s'ha lluit, eh? No acostumen a repetir, no? Els directors... És veritat, és que normalment es parla dels actors que, si repeteixen o no, però jo diria que els directors no produeguen gaire. No estic segur d'això. No sé si és una política. És una curiositat. Aquesta és l'última que apareix a la llista de novetats. Skyfall 007, com m'heu dit molt bé. San Mendes, la tercera part d'aquesta mena de trilogia, que fins al moment ha estat protagonitzada pel Daniel Craig, amb aquesta renovació del personatge. Així, més baixet, i més barrio bajero, que els altres, per dir-ho així, tota una innovació. Però tenim moltes més. Tenim Amanecer, la segona part... Això és pel Jansbond. No m'hi opina, és a dir, no... El Montmahor Espino Blanco és una pel·lícula del Jean Chimou recomanable. Aquesta sí, oi? La última no. Però aquesta, que és l'anterior, va guanyar un premi, com diuen aquí, al Festival de Sant Sebastià, a I de Valladolid, i és una pel·lícula molt rodona. Molt bé, doncs aquí la teniu a la biblioteca. Potser algú ja l'ha agafat. Mira, ara potser si t'intents, miraré els préstecs de la biblioteca. A veure si alguna d'aquestes ja ha estat agafada per algú. És una pel·lícula més comercial, que potser a nivell de contingut, penso que no és de les... Però, bueno, ha tingut molts premis també. Té la voz d'or, premis de fafta, premis... Però la pel·lícula funciona, és a dir, ve una frac dirigeix molt bé, i ell fa un paper que potser no és tan destacable. Em van encantar les dues següents. Jo crec que tu, Joan, cap de les dues, et van entusiasmar. Una d'elles, especialment, et va disgustar. Ja n'hem parlat aquí, fins i tot quan Andreu va estar, en fer la pel·lícula del mes. Doncs Blancanieves, que és la segona de les dues, el Paulo Berquer, i a Roma, a ma mort del Budiàlen, que ja dic a mi, em va encantar. Potser per aquesta barreja de cultura, i de llengua italiana, i de comèdia, i al mateix temps una miqueta de drama, amb l'estil habitual del Budiàlen, amb diàlegs molt guspirejants, volia dir xisperantes en castellà, doncs ve guspirejants, sempre que m'acabo d'inventar. Però bé, aquí estem. Tu t'entens. Perfecte, com a mínim vosaltres sí, que esteu molt atents. El Jòbit, també, una altra de les novetats canvents, perquè no... Sí, totes són novetats molt bones. Està molt entriades les pel·lícules. Sí, sí, és veritat. La nostra felicitació a Susana Barco, que és l'encarregada i a l'equip de persones que s'encarreguen d'això, d'escollir aquestes pel·lícules. L'impossible, també, està molt bé, que la gent la pugui agafar aquí, prometeu-us, la última pel·lícula, i que... No tant, això no tant, però bé. Però és el Rick Lee Scott, mira, Andreu també. És espectacular. Però potser no tan rodona com les que havia fet abans. Doncs també, gràcies a l'Andreu, han tingut una especial aquí de Rick Lee Scott, que si voleu recuperar només heu d'anar al bloc. Recordeu, si anem sense condicions, pumblospod.com i buscar una miqueta que no us costa la gaire trobar-ho. I l'última ja hem esmentat trotes, excepte si, de veritat, qui eres. No l'he vist, no sé. No sé. Ben bé, no me'n recordo ni quina és. A veure, sí, aquest matrimoni hi ha una miqueta gran, la Meryl Streep i el Tom Illison, en clàumits de comèdia, menys de separació de parelles, però hi ha persones grans, diguéssim. Sí, sí, sí, sí. Ara sí que recordo que he vist una miqueta. Hi ha el Steve Carell, que és un dels grans còmics de la comèdia americana dels últims anys. Doncs això és el que tenim. Vull dir, penso que no està gens malament, podia haver molt més i podia haver... Però vaja, no està malament, no està malament. Com tu deies, Joan. La tria és trancament bona, trancament bona. Comparada amb les coses que corren i penso que han triat el milloret. Doncs vinga, ja en què hem parlat de les novetats del DVD de la biblioteca. Joan Marcarit, doncs passem a novetats. Mira, a l'Andreu, mentre es venia, em plantejava que hi havia una exposició al diumenge. Prefereu que ho comentés ells? Sí, jo, en fi, vam anar al diumenge a veure una exposició que fan el Caixa Forum, que és un lloc que habitualment fan alguna que altra exposició força interessant. Perdona, Andreu, jo li dic Caixa Ramona. Caixa Ramona. No, no, Caixa Ramona, Caixa Ramona. És que es deia... És com es diu. Sí, és veritat. És la fàbrica. La fàbrica, Caixa Ramona. Sí, sí, és veritat. Caixa Forum, Allà a Plaça Espanya. Sí, sí, és veritat. Doncs molt bé. Una exposició sobre... bueno, em fan diverses que són interessants. Una que es diu Art per seduir, que encara estan... No, seduïts parlar, que encara la estan fent, que la recomano també, però la que us volia parlar era l'exposició sobre el George Melier, que està força bé. És una exposició que fa una trajectòria des de la utilització de les ombres xineses com a espectacle, passant per la llanterna màgica, fins a arribar al cinema, vas veient tota l'evolució que va portar a la cinematografia, i llavors, quan s'arriba el naixement del cinema amb els germans o l'Humier, es parla de, bàsicament, George Melier, que va ser un cineast, va ser productor, director, actor de tot. Una persona que venia al món de l'espectacle de l'il·lucionisme, i es va donar de seguida del potencial que tenia al cinema per crear il·lució, per crear fantàcia. I les seves pel·lícules giren al voltant d'això. Són pel·lícules bàsicament fantàstiques, amb molts efectes especials. Casi diria que el 80% dels efectes especials els va inventar ja el George Melier. I és una trajectòria molt ben explicada sobre d'on venia el George Melier, què va fer, quina va ser la seva contribució, i quin impacte va tenir en el món del cinema. Absolutament interessant. A més a més, hi ha molts... no sé si hi ha endavant, Joan. No, no, no. Ell va anar amb els nanos, i deia que per nens també igualment és bàlida. Jo he vist que hi ha fins i tot dibuixos originals seus de la planificació de pel·lícules. L'he vist amb un cartell, allà, en el metro, i m'he quedat d'intervenir al metro, que gairebé el perdo, perquè és fascinant veure com, per exemple, el viatge a la Lluna, que és el cartell que vaig estar mirant, els fotogrames estan dibuixats, em sembla que per ell, de mà seva, amb un preciocisme, i amb una... no sé com dir-ho, amb una viscòmica impressionant. Sí. Era un personatge que sempre li posava un toc còmic a les seves pel·lícules. Tot i que a les seves pel·lícules, moltes vegades sortien fantasmes i espectres per aprofitar aquest potencial del cine, de crear mons de fantasia. Ell sempre els donava una viscòmica que estava força bé. I, finalment, comentar-vos que tot aquest viatge acaba, finalment, amb l'exposició de l'autòmata que es va utilitzar a la pel·lícula de Martin Escorces Hugo. Ah, sí? Sí, sí. És una pel·lícula que és justament... Girar el torno a la seva vida. Girar el torno a la seva vida. Girar la vida de George Mellier. Un gran homenatge a George Mellier. Hi ha material exposat interessantíssim, com deies, des de dibuixos d'en George Mellier, material cinematogràfic original, després llanternes màgiques originals, les diapositives que s'utilitzen per les llanternes màgiques. En fi, una meravellosa. A més, amb funcionament tot. Es pot veure com això està molt bé. Sí, senyor. Doncs sí, senyor, George Mellier, un dels pioners absolut indiscutibles, jo diria que fins i tot inventó, com tu deia, el defecte especial i fins i tot del muntatge. Em sembla que abans, simplement, es grava tot seguit la pel·lícula i ell va dir, no, si jo faig que hi hagi una persona aquí a la imatge i, de cop, tallo la pel·lícula, la persona desapareix. Segur que jo tinc un truc de màgia, res. Simplement, fent un tall amb l'estisora. I un truc d'il·lusionisme, també, ha fet ja un mavidal aquí, entrant a l'estudi, s'ha dit res. I ja els tenim aquí. Ens ha saludat, ens ha saludat. Sí, però pels suyents, i els que ens estan mirant també per la pantalla, de cop han vist que entrava una persona i han dit, ops, qui és? Un fantasma, un fantasma. Bona tarda, tothom. No, bona tarda. Fantasma, no. Si acabés de venir, però ja porta molts anys fent això, i ara no, li podem dir fantasma. Home, a veure si bé la Carmen i que sigui uns minutets, ja estaríem tots. Avui és possible que no vinguis, no sé què arribi al final de tot. Jo penso que cal parlar, que us puc parlar, d'una pel·lícula que es trena en demà... Sí, sí, sí. I que pot passar desapercebuda. Sí, perquè de màgia es trena. Sí, sí, de màgia es trena. Sí, sí, de màgia es trena. Si algú ens està sentint dissabte, ja no parlem de demà i menja, si no... De màgia és perquè l'han anticipat, suposo, per com ha anat la setmana aquesta de festes. Exacte. Arriba tard, perquè és una pel·lícula del 2011, es diu Toin B, o no, Tomboy, en realitat, i crec que podria passar sense pena ni glòria, i seria una pena, perquè somareix. És una pel·lícula, realment, interessant. Com he dit, es titula Tomboy, una noia jove, francesa, parisenca... El que es diu Céline, és siamma, que fa un parell de 3 anys i van donar el premi César, com a millor realitzadora novel·la, és el que fan de premiar la gent que es trena en una pel·lícula, i ignoro l'argot anglès que això del Toin B que és una significació especial amb el César. Sí, t'ho explico, perquè vaig buscar... És el nom que se li dona a les dones, perquè tenen una similitud amb un noi, quan estan a l'escola, sobretot, amb una edat determinada. Sí senyor, és el que va a la pel·lícula. La pel·lícula va d'això, i una de les primeres coses que em van agradar és que en comença la pel·lícula t'imagines més que el personatge principal és un noi i no una noia, d'un nen d'uns 10 o 12 anys, però, a mesura que avançant la pel·lícula, et planteja si t'has equivocat si allò no és un noi, si no que és una noia. I, finalment, a un moment determinat, t'adones que sí que t'has equivocat i que estem parlant d'una noia. Que vol ser noi o...? És una noia que vol ser noi, i la pel·lícula, en alguna mesura, planteja això. És a dir, si tu a la pel·lícula amb un grup de nens i nenes i veus com aquesta nena voldria ser un noi, voldria jugar futbol com als altres nois, que defensa la seva germana com si fos un noi, que utilitza la pastirina, a un lloc d'allà posar-se-la doncs, com si tingués un pen i se't, etc. I no explico més detalls perquè potser explicaria la pel·lícula sencera. Perquè, ratllament, és senzill. El tema és aquest i va desenvolupant aquest tema allà dels 82 minuts que dura. L'important de... Em sembla d'aquesta pel·lícula, aquesta noia que es diu Celín Xian, una jove realitzadora francesa, és que ens proposa un joc constant amb el concepte de gènere. Presentant escenes masculines i escenes femenines, on el noi o noia intenta imposar no la persona que indica el seu carnet d'identitat, sinó el que ell sent, el que vol ser. A veure, és una pel·lícula conciliadora, subtil, tendre, elegant, sensible, capaç de fer obrir els ulls a molta gent, perquè un caparre del món infantil t'identifica amb el que la gent sent com a infants, i no crec que calgui dir que és una pel·lícula extraordinària. És a dir, una pel·lícula premiada, l'han premiat a Toronto, a Londres, a Nova York, a San Francisco, a Dublin, va guanyar el Festival de Valladolid, si no me'n recordo malament, i va guanyar el Festival de Valladolid, i és una noia que ja havia ser aclamada de fer un parell o tres d'anys al seu primer pel·lícula, aquesta és la segona, per una pel·lícula que es deia Nessans, que no sé exactament de què va, i aquesta és la segona pel·lícula, i l'altra ja va ser, com això, César, per a millor realitzar-lo, millor pel·lícula i tal. Els nanos estan excel·lents, ella està d'una sensibilitat, és una pel·lícula preciosa, maca, recomanable, i no m'estranyaria perquè ja és una pel·lícula que és de l'any passat, del 2011, o de fa dos anys, un any i mig, i arriba ara, arriba per tant tard, i com que no n'hi ha fet ni propaganda i tal, segurament l'estrenaran i al cap de dos dies la trauran, i molta gent es perdrà una bona pel·lícula, per tant, la recomano. Perfecte. Com es deia aquella pel·lícula amb l'Argentina? A veure si us en recordeu, que parlava més que d'una persona androgina, com seria aquest cas, que podem confondre fàcilment el seu sexe per l'aparença, allà era directament esmafrudita, i tenia els dos sexes, i ja des del començament, era el Ricardo D'Arin, era el dòlim, el pare, l'Himista. No l'Himista, jo no. Si puc trobar el nom, m'agradaria dir-ho per recomanar-ho a la gent que no l'hagi vist, perquè jo la vaig trobar excel·lent. Una pel·lícula, també, dintre d'aquesta línia que tu dius, de jugar amb els sexes, però d'una manera molt respectuosa, i sobretot el pare, al final, fa una declaració, que a mi em va entusiasmar, i és que deia que quan va veure, neixa aquella persona, aquella criatura, va veure i li va fer la impressió que era perfecte. Per tant, sembla que quan neixen persones d'aquestes característiques, els pares els s'hi donen a escollir, si volen que sigui d'un sexe o d'un altre. Potser, al llarg de la seva vida, es modifica, depenent de com vagi el seu camí, diguéssim, hormonal. Però quan neixen, els pares poden escollir, que no deixa de ser curiós. Però ell, el que fa el pare en aquesta pel·lícula és decidir que no. Dic que aquella persona no cal l'empotar-li ni fer-li res, és que és perfecte, tal com la veu. I, de fet, l'ideal androgen està una miqueta en l'origen de la mitologia, no dels sexes. És a dir, un dels mites és l'idea que existeix de l'antiga Grècia, és que l'idea és que l'humanitat, l'origen, era d'un... bueno, això, era el Malfrodita, tenia els dos sexes, i després va haver una separació dels dos i van començar els conflictes dels sexes, que encara estem una miqueta a menys. Però, no sé, trobo que és una discussió i un determinat tipus d'històries que és molt interessant. I, quan me'n recordi de la pel·lícula, ja us ho dic, que si te'n recordes tu, no surt, no surt. Estic consultant el disdui, però no s'ha esborrat. Ja sortirà, com que jo tinc aquí un disdui limitat, que és internet, en un moment o un altre, em sortirà. Doncs perfecte, recomanem llavors Tom Boy, primera recomanació d'altres. Tu ja m'has vist alguna cosa? Sí, jo vaig veure l'11 a 23, aquesta fènix, i després també ahir vaig veure el Fistank, una pel·lícula que em va sorprendre bastant agradablement. Sí, me n'han parlat, però no l'hi he vist. Però me n'han parlat bé, eh? Sí, perquè en definitiva, quan això que acaba de fer el Francesc, d'explicar que venim i que els conflictes van començar quan se'ns va posar cap allà, doncs em sembla que és molt important, perquè Fistank també la reflecteix tot això, no? Per què, doncs, l'adolescent té tot un seguit de disbaux, és una tendència a la descoberta, però sense saber ben bé què descobrirà, ni què busca, ni res. I llavors, de cop i volta, apareix aquell home, aquell home pràcticament perfecte, és el Fasbinder, és aquest xicot i tal. I llavors, doncs, és clar, ella ja li comença... Michael Fasbinder, Michael. Ja comença a tenir algun sentit de la seva vida. Bé, a mi em va semblar interessant tot. El que passa és que li ha passat una mica el temps per sobre. És del 2009, la pel·lícula. Ja veus, doncs, només 4 anys, però ja... Es nota, es nota. Sí, ja hi ha com un gruix que no acabarà. Qui és el director, qui és? Es diu Andrea, és una noia. Andrea Arnold, on crec que és una noia. Ni idea, ni idea, no sé. I el guió també és seu. Està bastant bé, l'has vist, aquesta nit. No, no, que estic consultant les dades. Potser sí, però la tinc una mica llunyana, perquè ens sona molt del títol i d'haver-me posat amb aquesta tesitura que estàs comentant, però la tinc molt llunyana, no estic segur. Però, bueno... El que està clar és que depreveix el sexe sobre l'estima, hi ha tot un seguit de coses bastant interessant. Bé, i després l'altra pel·lícula, aquesta, que he esmentat a 23, el Fèlix, no? Bé, jo penso que és una pel·lícula bàlida per tenir, doncs, present que la normalitat no és pas precisament per tirar coets, no? Si no, tot el contrari, oi? I penso que no... Esclar, vull dir que aquesta pel·lícula ens toca molt de prop, perquè va passar aquí a... Catalina. No, amb una ciutat d'aquí a prop. Sí, a la costa, no sé si era Llorer, o... Llorer total. Llavors, clar, vull dir, el que va ser prou interessant és que va venir el Xaval Inter perquè també participava ara amb les polseres vermelles i aquest xicot va ser poc diemne que va signar, perquè hi havia moltes nenes allà. En fi, això també va ser prou interessant, perquè és una pel·lícula que passaria totalment desapercebuda si no fos perquè la van promocionant d'aquesta manera. Llavors, allà hi havia una pila de noies que, lògicament, van saber si més no els hi va provocar la famosa pregunta. Diuen, però això és cert, això, vull dir, doncs sí. Quina l'anil nano real o l'actor? L'actor, l'actor, sí. Llavors, el que també hi havia és un... El productor i un dels realitzadors, que no era el Joel Joan, era l'altre. No, no, no, no, Sergi Llara. I bé, va d'explicar i força bé tot el que fan per promocionar una pel·lícula com aquesta. Ja està. Jo no trobo interessant, des del punt de vista, que no és gens pamflatària. Penso que és una pel·lícula que podia haver caigut amb la... Un amiquet. No, és massa pamflatària. Va, ja ha canviat. No és pamflatària. Jo defenso que no és pamflatària, decididament, i que penso que toca un tema amb una certa objectivitat. Jo no crec que estigui decantada ni sigui pamflatària en cap moment, no ho crec. Jo recordo bé sentit, fins i tot, que van dir que havien suavitzat determinades situacions perquè encara eren més exagerades. I eren reals però que el públic hauria pensat que s'estava exagerat. Que s'estava exagerat. Això és el que va dir el productor. De tota manera, se'ls escapa la llengua de tant en tant. Jo també estic d'acord amb el francès. Per exemple, una de les coses que van esmentar és que el pare li va... El van haver de convèncer per un pare real, eh? Perquè veies la pel·lícula i quan la ja va veure li va agradar i tal, però el deixen bastant malparat en el pare. És el prototipus d'home que va... El principi, però després no. El més gastrat que hi ha a la pel·lícula, eh? Jo no estic d'acord. Jo penso que al principi ell no es creu el nano, no se l'acaba de creure, però justament a la part final... Tots els pares, en els nanos. No tots els pares, jo mal crec el meu. Jo penso que, al principi, és veritat que això serà... Però crec que, amb la sort de fer una pel·lícula, ell s'ha d'adonar que s'ha equivocat i que, com una manera de reconciliació per a fill, llavors penso que això, inclús, és un element positiu de la pel·lícula. Precisament això és el que vaig destacar amb el director i el productor, que vaig tenir l'oportunitat de saludar-los. És que la veritat és que quan hi ha una abraçada entre pare i fill, que es troben i sempre m'ha emocionat. Però precisament per això, perquè t'avucia d'una manera així, com una mica fictícia. Al francès també ho veu així. La mare és el que penso que està molt bé. La mare i l'actriu fa molt bé, més a més. La Rosa Gammis fa molt bé. Millor que el pare com a actriu. I penso que ho construeixen més clar que la mare. També és més versamblant que una dona reacciona així. Potser que l'home... I més un home que el millor, tal com talpín, tenies... Jo trobo realista. No trobo que sigui exagerat. Podria ser que la seva reacció fos aquesta, però de la formada que es concili en aquella reacció, no s'adonarà que no l'està dient la mentida, i que s'adonarà que no l'ha enganyat. Jo penso que és correcte. No està gens exagerat res. Perfecte, doncs ja ho veus. Va, no ens entretinguem més que tenim a l'Estàl i Cúbrica, aquí esperant-la, i això té tela. Has trobat la pel·lícula... Jo em sembla que sí, em sembla... No, digues, digues. La pel·lícula que comentàvem abans, que parlà sobre... Com et funciona el disdomnió, que internet? X, X, X, I. No l'havia buscat perquè m'havia posat a buscar altres coses. Bravo. No, perquè va ser molt greu. No pudeu dir el títol, perquè a mi també, em va semblar una molt bona pel·lícula. Que recomanable. Aquesta és una felicitat especial quan aconsegueixes anar al vis. Sí, la veritat és... Perquè, a més a més, cada vegada em passa menys sovint, això. Ja, per aquí es fa servir una miqueta la relació de conceptes, no? Perquè X, X, Y, precisament la combinació de gents sexuals que fa que una persona tingui aquesta característica. No, no, que és la que tingui aquesta característica. Que tingui un gent femení doblat, tingui dos cromosomes, X. Ja hem de parlar d'Estàl i Cúbrica, tu. Que heu tirat de la llengua, aquí, al violat, eh. És que no ho he pogut evitar. Però de totes maneres passem ràpidament a parlar de l'Estàl i Cúbrica, que no cal que... Un moment, que jo ràpid, ràpid... Ràpid, ràpid, vull dir que he vist com Bustion, la pel·lícula del Daniel Karpalsora. I que està bé, que és fàcil. Aquesta pel·lícula a l'estil així americà, amb cotxes, amb noies guapes, amb tal... Bueno, potser no és la pel·lícula conceptualment més potent que es farà aquesta temporada, ni mai en el cinema espanyol, però està bé. Jo d'adrenalina, una miqueta al màxim, no està gens malament. L'hagués dirigit l'Estàl i l'Cúbric? Difícilment. Perquè hauria fet coses molt diferents. Hauria donat aquesta. Aquesta és la pregunta correcta. La pregunta clau. No sé si comencem amb l'Estàl i l'Cúbric i no sé si donarà temps a parlar de l'independència dels Plop. Ho faríem l'altre dia. Si voleu, doncs li donem la volta. Jo penso que sí, perquè, com dèiem, no cal presentacions. Vull dir, tots coneixem l'Estàl i l'Cúbric. I coneixem el seu amor per controlar totalment l'obra. O sigui, era una persona superperfeccionista, que se'n cuidava de tot, que la genesis de les pel·lícules era molt llarga. No era un budiàlenc, que fa pel·lícules cada any gairebé, sinó que realment les seves pel·lícules eren tot un procés. I ell buscava documentar moltíssim, fins i tot en quant a música. Molt ben triada, per cert. Sempre triava molt bé les músiques. Això estem d'acord. I, a més a més, que cuidava tant la música com la imatge. Era la fotografia de les seves pel·lícules. Està molt, molt, molt treballada. La veritat és que no he vist totes les pel·lícules d'Estàl i l'Cúbric. Per tant, aquí us demanaré ajuda, perquè els altres... Tu sí, ja ho veus. Jo, la primera que vaig veure, va ser de Killing, que aquí es va presentar com a atracament perfecte, que a mi em va agradar moltíssim. Amb dos i es mama. A mi em va agradar moltíssim. Però resulta que l'Estàl i l'Cúbric ja n'havia fet abans del pel·lícules. I aquí, no sé si no heu vist alguna d'aquestes. La primera va ser Die of the Fie. És que em sembla que no van arribar aquestes. N'hi ha una que sí. The Flying Padre, The Sifarrers, Fear and Desire i Killer Keys. Aquesta em sembla que devia arribar. Aquesta l'hi vist, i després em va fer una altra, també, aquesta Killer... Ah, senzilleta, com a atracament perfecte, que de fet és molt normalet. Tant senzillet, aquest enmontatge, no tan senzillet. Ja, però és que després, quan la vas descobrint, dius que era amb quina construcció de personatges... Llavors, la pel·lícula que jo... Realment, la primera del l'Estàl i l'Icúbric, que a mi personalment em va agradar moltíssim, va ser Senters Camins de Glòria, que es va presentar com a Senderius de Glòria, i amb l'anglès Paths of Glory, que realment és una pel·lícula molt bona, que escriu un cas, que em sembla que està basat en un cas real, sobre un cas que va haver-hi a la primera Guerra Mundial, sobre una unitat de l'exèrcit francès, que es va negar a atacar i les conseqüències que va tenir sobre això, van fer com una mena de represàlia sobre els soldats, no? Un consell de guerra, el comandament, diguéssim, del batalló, aquí... Sí, un consell de guerra, el comandament, que va ser una pantomima... Ja que veurà la pel·lícula, perquè la pel·lícula, sobretot, parla de la hipocresia, jo crec que equivocadament tothom ho va centrar molt en l'estament militar, jo crec que la pel·lícula transcendeix això, la meva opinió personal. O sigui, sí que és veritat que és una pel·lícula antibèl·lica, sí que és una pel·lícula que critica molt el que és l'estament militar, la seva tal com funciona, però jo penso que transcendeix, perquè després situacions així en altres àmbits de la nostra societat, també es veuen, o sigui, no és una cosa només dels militars. Però és clarament una pel·lícula antibèl·lica i, a més a més, amb un final que és realment potentíssim. Jo vaig esperar una vegada ja que vaig posar-me en plor davant dels alumnes al cap a aquesta pel·lícula i que va ser tot un xou perquè no vaig poder contenir les llàgrimes, és a dir, en el moment que la que seria la seva dona, que és la que canta al final de Senyors de Glòria, que ell la va descobrir en aquesta pel·lícula, doncs comença a canta la cançó que era. No vaig poder evitar-ho. Jo m'emociono que en canten la Marcellesa a Casa Blanca. Jo veu que la música i les cançons ja té aquesta característica. No, una miqueta ja. Bueno, jo l'he vist, la passava amb un curs concretament cada any i no sé qui aquell any va passar, perquè tots els anys no em passava que m'emocionava tant, però en va tocar realment la fibra sensible. Sí, sí, sí. Una pel·lícula recomanable. La protagonista en Quir Douglas, que va ser el productor de la següent pel·lícula que va fer, que era Espartacos. Ara que acabem de... no fa massa han passat aquesta sèrie sobre Espartac, també, per la televisió, aquesta va ser una pel·lícula sobre aquest personatge, els n'han fet vàries, però jo penso que la més rigida és aquesta. És una pel·lícula també molt bona, que, a més a més, una pel·lícula que juga molt a la primera part de la pel·lícula amb els silencis. Vull dir, que en aquest sentit a mi m'agrada molt, perquè és veritat que hi ha una part d'uns diàlegs molt, molt interessants, sobretot quan es fixa en la part romana de la pel·lícula. Els diàlegs, la política i les relacions entre la gent, són diàlegs molt ben treballats, però sobretot les escenes de silenci són molt... Amb un guió del Daltón Trumbo, que el Quir Douglas després, com que no se sabia que l'havia escrit el Daltón Trumbo, va dir públicament que, perquè estava prohibit, que ell fes guions, va dir públicament que ell no havia escrit, i llavors va quedar parat, però ho van acceptar, va posar avui amb els títols de crèdia. I que va començar a dirigir Antoni Man. Però el Quir Douglas el va treure fora perquè es va barallar amb ells. Sí, senyor. Després va venir l'Olita, que aquesta també és una pel·lícula sobre un llibre de... Sí, del... Ja tinc el lápsid del... És del Rúss, aquest. Nabocov. Nabocov. Un llibre que va ser escandalós a la seva època, perquè parlava d'una relació de pederàstia amb una visió molt... Molt particular. No de predomini masclista. No de predomini masclista, però bueno... Ja és una pel·lícula que hi ha que veure també, perquè la relació entre el personatge, el pederàsta i la nena, que és objecte d'aquesta relació, per dir-ho jo així, és un enfoc absolutament diferent a el que estaríem acostumats. I... bueno... Sí, perquè jo tampoc diria que exactament pederàstia, perquè és una mica més complexa. En realitat, és com un anàlisi delicat i profunda de l'Estal·li Cúbric i del Nabocov, per suposat, cap a la fascinació, la fascinació de l'home medú cap a la... Noia jove. Cap a una noia jove. I a més a més està fet d'una manera tan abstracta que és difícil de substreure del que t'està explicant. Però està en aquell lindar que no saps cap a quin cantós és de canta. Per això, per això. I això és l'interessant, no?, de dir, ostres, posi tu a la història amb un lindar que des d'un punt de vista diria, clar, és una nena, és una nena encara, però és una nena en evolució cap a la maduresa i la fascinació aquesta que comentaves, com influeix i fa patir amb aquest personatge. Perquè realment el home pateix a aquesta relació, no és. No és una cosa que en vell li resulti gratificant 100%. Plein, oi? Exacte. Plein, no. No, plein, no. Després, a l'Estal·li Cúbric, va fer un altre pel·lícula, també, que a mi sempre m'agrada molt per l'Oganverra, que és, és Doctor Strangelove, que aquí es va comercialitzar amb un altre nom. Volamos, no sé com era. Volamos, volamos a Tiamosu. Telefonos rojos, sí, volamos a Tiamosu. I té un altre nom, té un subtítol molt bon, un subtítol que és com vaig aprendre a deixar de preocupar-me i a estimar la bomba. La bomba nuclear, la bomba dòmica, diguéssim. Sí, sí. Una pel·lícula, que em sembla que l'han passat tantes vegades per la televisió, que ja fins i tot és... De les sars de memòria. Tothom els ha de conèixer de memòria. El que està impressionant aquí és en Peter Salo. 3 o 4 papers diferents. 3 o 4 papers i tots boníssims i divertits. I, bueno, el plantejament ja ho sabeu. És una situació que es desencadena una situació que pot donar lloc a una guerra mundial i es fa una anàlisi molt, molt caústic i molta mala llet de la reacció dels responsables del que ha passat. I estar-li còbric aquí, descobreix o introduir-se el dogma, 95, del que hem de parlar aviat i ho anem introduint gairebé a cada programa, abans de què es fes, si mireu l'escena en la qual hi ha l'atac al pentàgon, si no me'n recordo, com col·loca la càmera, és exactament igual el que va fer el Tomas Vintembert a celebració, quan es veu com van venir els convidats a la casa, de la mateixa manera, aturat en el terra, i vas veient en blanc i negre, més a més, les dues, com van arribant a l'esclavada, vull dir que... A mi, la primera vegada que la vaig veure, una cosa que em va impressionar molt, va ser el contrast entre les escenes dels polítics, de tot que semblava burlesques, era un circ amb el dramatisme dels que estan allà amb l'avió dirigint-se a tirar una bomba nuclear. O sigui, el contrast que fa d'aquestes dues històries, que salta d'una a una altra, és corprenador. Què passa? És que, bueno, hi ha unes vices còmiques, hi ha uns moments que són nilarants, o sigui, absolutament. El personatge al piters cèl·liers que tu dius, allò tan conegut, que se li escapa en la mà cap amunt, fent la salutació nazi perquè té una mina de... El científic alemà nazi rescatat per als americans, i que treballa per al projecte americà, i que se li escapa, com diu el francès, de tant en tant. Aquell és boníssim, és un personatge genial. El personatge del coronel nord-americà, que paranoic, que es pensa que hi ha un complot, i que és el que desencadena aquesta situació. El personatge del militar del pantàgon, que està allà continuament vigilant que s'apliqui la filosofia i que desconfia els russos i que desconfia de tothom. Molt bé, bueno, a mi em va agradar molt i la recomano a tothom. I el que va venir després va ser un altre... Penso, fita, jo, en el món de la història del cinema, que va ser 2001, una llacera de l'espai. Que, bueno, tampoc no calen presentacions. Una pel·lícula que realment havíem... per als que estigueu interessats a profundir, és una pel·lícula que està basada en un llibre de l'Arto Cyclar, que és un escriptor de ciència-ficció molt famós. El que va escriure després, em sembla, no? No, ell va escriure primer un conte, un relat curt que es deia Vigilan, em sembla. El Santinella. El Santinella era un relat curt. I a partir d'aquest, després va desenvolupar, em sembla, una novel·la, que va ser 2001, l'Audició de l'Espai, en el qual es va ser a la pel·lícula. Em sembla que van així. Sí, però va ser una mica simultani, les dues coses. I el fet que fa l'Arto Cyclar que a la novel·la és explicar tota la pel·lícula, donar una visió molt concreta de les imatges que veiem allà, que estan subjectes a moltes interpretacions, i que en el seu moment, des que es va estrenar, en 1960, un bon any per ser, no perquè hagi nascut jo, també, si no per altres coses. Això també ho compta. Doncs el fet aquest, que sempre s'ha anat interpretant, però si és el llibre, tot queda claríssim. I l'Estal·lic Úbric i l'Arto Cyclar, com moltes vegades ja ha passat a l'Estal·lic Úbric, no van quedar massa contents de la seva relació, però van intentar fer com un producte multimèdia, on hi hagués les imatges, on hi hagués també el negre sobreblanc del paper, un experiment curiós. Sí, sí, bueno, van quedar relativament descontents de tot plegat, però vaja. La pel·lícula per això fa unes aportacions molt importants de tècniques al cinema, vull dir, totes aquelles imatges de l'espai i tot això, aquí van en començar el que seria els recursos que després s'han utilitzat en pel·lícules, com una que ja vam comentar aquí, que eren nau silencioses, o després la Guerra de les Galàxies. Vull dir, va filmar l'espai d'una manera molt diferent a la que s'havia filmat fins a les hores. Després de mi hi ha una cosa que m'agrada molt de la pel·lícula, i és aquesta evolució de la història, que en comença a seguir en una història molt concreta d'algú que passa molt concreta, i mica en mica va evolucionant cap a una història cada vegada més filosòfica, més profunda, més abstracta fins al final que és, el puteòsic, que dius, però quina mena de final és aquest? Què més t'estàs explicant, aquest home? I això és el que va donar a la pel·lícula, que et deixa amb aquesta sensació al cos, que dius, l'has de tornar a veure, a veure si l'entenc, no? No, i que va ser a la pel·lícula que va no fer entrar, sinó fer tornar al gènere de la anticipació científica, de la sci-fi, que aquí tradueix com a ciència ficció, en el gènere dels grans temes, diguéssim, perquè fins llavors durant molts anys havia estat com una coseta així, com molt de sèrie B, la ciència ficció, per entretenir-se una miqueta, però que va arribar aquesta pel·lícula, i a partir d'aquí la gent s'ho va prendre molt més seriosament per això que t'ho dius, perquè es va veure que es podia tractar qualsevol tema i de la manera més profunda possible. Allà l'Estat li cobré, segurament es considera la seva obra mestre indiscutible. La crítica la va posar en el seu moment molt bé, les reconeixia a tothom li més amagiva agradar, tot i que és veritat que alguns crítics apuntaven això que deia ell, que hi ha coses que no s'entenen, que et quedes sempre amb el dubte de dir que no sé què m'ha volgut dinar aquí, mentre que les altres pel·lícules que ella havia fet, o que fa, per inclusive posteriorment, són bastant més clares, no queda aquesta ambiguitat que penso capaç. L'última no tant, l'última no. L'última és veritat. Sí, sí, sí. Després la següent que va fer va ser la naranja mecànica, que això és una crítica... Va ser també un cop d'èxit comercial i de tot tipus, inclús de prestigi també. Una crítica molt forta a el que és la llusta, la violència, a la nostra societat, o sigui, amb el jove, sobretot. Amb el jove, sí. En comença com una... esquizofrènia adolescent. Esquizofrènia adolescent? Amb altres pel·lícules d'ell hi ha xisteja. Que es pot allargar fins a la senectut. Tot s'ha de dir, diguéssim, que és de característica. L'altre dia em deien, jo dic com a cosa de llavors, dius, saps per què ens està passant tot el que ens està passant? Perquè consumim masses drogues. Però què ens està passant? Dimeurien de dir què ens està passant, no? Jo no consumeixo res, no em passa res, a llavors què passa? Depèn de la definició de drogues que donem. Ah. Que és com a col·les droga, també, o què? Per exemple, tot el que et crea una edicció, els pantalons són droga, jo he de dir això en aquest programa. Esclar, perquè et crea una edicció. No podem anar fàcilment sense pantalons per la vida. Jo puc anar amb calçotets per la vida. Doncs mira, ara que parles d'ediccions, la pel·lícula, d'alguna manera, tracta la violència amb aquest enfoc, no? No, persones que són addictes a la violència, que la fan el llei motif de la seva vida, i com la societat reacciona contra aquestes persones, intentant reconduir-les, però que en realitat, la mateixa societat guarda un espai. Un espai, una espolència. I, bueno, molt complicat. També una pel·lícula que jo penso que s'ha de veure, i que s'ha de... perquè pot tenir diferents lectures, també. Aquesta pel·lícula, ja sé que aquí va crear polèmica, l'última producció del director de... Ai, ho he enxat. ...dels amants de... no, no, dels amants de Pont Neu, del Déu Caràcter, que hi ha pel·lícula que tu, Joan, no et va agradar a gent. A mi m'agrada, a mi, de l'Estec Déu Caràcter. No la de l'Amants, sinó la última, de Holly Motors. Jo crec que Holly Motors està feta com una mena de revisió de la taronja mecànica, amb aquella manera com el personatge va passant per diferents etapes, va anar a la recerca, una mica, de l'authenticitat de l'espècie humana que conté el millor i el pitjor, conté la violència extrema, i conté el que fa és que Holly Motors se li dona una mica la volta a tot, i acaba el final de la pel·lícula, no crec que passi res per dir-ho, ho he dit, fem spoilers, que més dona, acaba parlant del que, al 2001, parla el començament de les mones, dels micos, és a dir, acaba com una mena de cicle, i al final de tot de la pel·lícula de Holly Motors hi ha uns micos allà que són la família del protagonista. Se't posa la pell de gallina, si ja ha seguit la pel·lícula amb una miqueta d'interès, clar, si ja has desconectat que és possible que passi també, perquè no ets l'única persona a la que li ha passat, doncs llavors ja està. Però ja penso que és una altra manera de tornar a recomanar Holly Motors, ja que va quedar tanta estruçada aquí en el seu moment. Ja sabeu què heu de fer, primer mireu la naranja mecànica, i després Holly Motors, fa una sessió doble, com les abans. Després la pel·lícula que va venir va ser Barry Lindon, que és una pel·lícula des del punt de vista... Bé, a mi des del punt de vista de música i imatge és genial, és una pel·lícula boníssima. Està rodada amb espelmes, no sé si ho sé. Sí senyor, va ser ja, va voler donar als interiors de la pel·lícula, una naturalitat de com devia ser la il·luminació en aquella època, i està rodat, com deia el Joan, amb espelmes sense l'ajut de focus ni res, que no sé com ho va fer, perquè això, tècnicament... Jo t'ho explico, perquè el nostre amic comú, Rafa Rodríguez, amb Vicent del Sors, que és un fanàtic de Stanley Kubrick, i, a més, hi ha documentals que ho testimonien, doncs explica que per rodar aquesta pel·lícula, aquí m'he cabecat també, veu, una miqueta, si la gent que s'ha dedicat a profunditzar amb això, amb aquest director, doncs que ell va aconseguir que la NASA li proporcionés unes càmeres de fotografia per poder rodar... Especial....especial per poder rodar a interiors. I això és una cosa que no s'ha fet mai, segurament, a la història del cinema. Stanley Kubrick tenia un poder, de persuasió, com a director, com a magnat, per dir-ho així d'alguna manera de la realització, que segurament no ha tingut mai ningú a la història del cinema. Vull dir, ell feia coses que ningú ni se les plantejava, ell deia, doncs ara aconseguiria que aquesta càmera que té la NASA i me la deixarà, ni no sé exactament com, però ho va aconseguir. Això deu haver ajudat a construir un mita al voltant del director, no? Llavors hi ha escenes, en la pel·lícula Barry Lindon, que estan rodades en esglècies mitjans de rocades, quan hi ha, doncs, un dels, com es diu, dels duels d'aquest, que és impressionant, perquè no et perds ni un detall, és que veus la pols del sostre que està cayent quan algú respira, no? És veritablement espectacular la fotografia d'aquesta pel·lícula. I després arribem a una pel·lícula que aquí sí que hi haurà polèmica, perquè es diu El Resplendor, que va tenir molt d'èxit, que hi ha gent que li agrada molt, i jo, sincerament, us ho haig de dir, que no sé, la vaig veure doblada al castellà, i no sé si va ser per al dobleatge, però a mi no em va agradar. A mi tampoc em va agradar. Doncs ja penso que és la culminació de tot el que ens n'han d'explicar en llarg del temps, en definitiva, és una persona que sí, i com a imaginativa, creativa, que ell, en principis, doncs acaba que perd aquesta capacitat, producte de moltes coses, d'això que dèiem abans, que sí consums, que sí tal i qual, jo penso que és la culminació. El que sí que és cert és que és una pel·lícula elementalíssima comparat amb altres, vull dir, d'entrada. Aviam, jo he volgut provocar una mica, no és certament... No és del tot cert que no m'agradis gens, perquè tècnicament està molt ben filmada. El començament mateix, això n'hi ha. Però els diàlegs, la història, la veritat és que no em van enganxar. I, a més, ja us dic, el dobleatge al castellà vaig trobar... Sí, s'ha anat parlant molt, que el dobleatge és espantós, especialment espantós, en aquest cas. Jo no recordo el dobleatge al castellà, però és que vaig sortir de sabut. No vaig entrar amb la pel·lícula, ho sento, però t'ho vaig entrar. De totes maneres, ara que estem arribant al final del programa, com al final de la filmografia, falta un parell de pel·lícules, fixeu-vos una mica el recorregut que fa a l'Estat d'Icubric, des de la primera coneguda aquí, que tu deies molt bé, Andreu, que és l'altre carregament perfecte, que és d'aquests directors que s'han atinteressat pels diferents gènere's de la història del cinema i ha fet la seva versió. I moltes vegades, com en el cas de 2009, ha fet la versió definitiva sobre la ciència ficció, per exemple. I, en aquesta ocasió, ell va voler fer la seva versió particular del genre de terror, de ficció. Clar, aquest gènere té les seves limitacions, diguéssim. Les diàlegs no acostumen a ser especialment brillants. La manera com està rodada ha de conseguir un efecte determinat a l'espectador, ha d'haver sang, ha d'haver fetge, ha d'haver viscera. I, clar, potser sí que jo també estic d'acord que, tècnicament, és molt correcte, però metafòricament, potser sí que és de les que no pots treure gaire les conclusions en comparació amb les que hem dit ara, de la taronja mecànica de 2001, de... Centenors de glòria. Centenors de glòria, clar, en comparació amb aquestes. Ara, com a pel·lícula de gènere, de ciència ficció, si no estiguis feta part de l'Estat li cobrir, com diríem. Clar, el que vam fer aquesta vegada. La pel·lícula, sí, sí. Jo fa quatre dies vaig estar veient una pel·lícula interpretada per Stephen Hawkins, que ell és un gran matemàtic, o sigui, és un home que ha portat en el món de les matemàtiques doncs tot un seguit de trets molt importants, i el continuador és la seva pròpia filla, no? I tots dos viuen amb una convulsió extraordinària. Una mica semblant a la pel·lícula del resplandor, el que passa és que amb la pel·lícula del resplandor, el que està clar és que el cobrir, d'una manera clara, deixa la dona en el paper de dona i punt. No... ni es preocupa per ella, pràcticament, la retrata, com a tal. I a canvi, en la pel·lícula, aquesta cosa estic dient que, si no recordo malament, és causa just, o una cosa així, fa una repetició del que, en definitiva, quan li pregunten ja he acabat la novel·la, i el que ha escrit allà és una continuïtat d'una frase en concret, no? I em va semblar, pum, vaig pensar desgrida amb el resplandor, i ja la telescopiada, aquesta, perquè l'estàl·lic, el Hawkins li acaba dient a la seva filla, també, en un passatge, en una sequència de la pel·lícula, diu, ja està, ja està tot acabat. És extraordinari de la manera que li va explicant el cicle climatològic, no?, el cicle de la primavera, tal, i llavors, ostres, escolta, tu, és genial, perquè és que, a més a més, supera la pròpia resplandor, em va agradar moltíssim. Curiós de totes maneres, ja, i perdona, perquè és que s'hi surt una miqueta del que estem parlant, però l'absus que has fet, perquè has parlat, volies dir, Anthony Hawkins, si has parlat de l'Estifian Hawkins, que és el físic aquest que es tanca d'ara de rodes fatem, no?, vull dir, s'hauria de veure, no?, una mica la relació... A la part de l'actòria, eh? Sí, sí, sí, de l'Anthony Hawkins, però hi ha hagut un moment que has dit de l'Estifian Hawkins, i dic ara, i... A la part de l'Estifian Hawkins, a la part de l'Estifian Hawkins, també una pel·lícula d'aquesta, com la de pel·lícula, que us comentava abans, sí que és una pel·lícula que jo penso que tot i que està, diguem, la història és dins de l'estament militar trascendeix, realment, és una pel·lícula que està parlant de més coses, a part de la guerra i de la absurditat de la guerra, des del té tres parts molt clarament diferenciades, que, a més, les marca moltíssim, el director. Ah, jo pensava en dues, a veure, a veure, quina és la tercera? No, ja la... bueno, em sembla recordar, potser vaig equivocar, la primera és l'entrenament, el camp de... Després, la segona és quan abans que es produeixi l'atac, que finalment han de fer, que em sembla que és la ofensiva del Tep, estan vivint en l'ofensiva del Tep, en la qual el que fa de periodista, si no recordo malament, del batalló, se'l presenta i se'l situa, i tens una visió de com s'incorpora a la guerra. I l'última part és la sena molt dramàtica d'aquella atac del Franco Tirador, i de que al final arriben allà, i el Franco Tirador és una noia vient de mita, una pel·lícula realment, jo penso que impressionant, que descriu molt bé el que és una guerra, deixant davant de les polítiques, i deixant davant d'escriu el que és una guerra, i jo també penso que és una de les millors de l'Estanley Kubrick. Si comparem aquesta amb apocalipsis, no ens adonarem de dues formes molt diferents de posar en qüestió a la guerra, no? És veritat, sí. És molt important, això. M'heu fet pensar, quan has dit les tres parts, com ell, jo també meia dues. La primera és molt escamàtica, però quina condondència, no? Però la pel·lícula d'apocalipsis nou s'entra molt amb el que és la guerra sense... i oblida una mica el que és la preparació de la guerra. Jo penso que l'encert de la pel·lícula d'Estanley Kubrick és que t'ensenya l'entrenament que pateix aquella gent, que són gent normal, bona gent, i que no l'entrenament que pateixen, i com això modifica la conducta d'aquests individus. No ho explico més perquè la gent ho ha de veure. I com fa la crida, precisament d'aquell que sigui aquell que no? Sí, i posa un cas extrem, però que aquell cas extrem il·lustra el que li passa interiorment a la resta. M'ho dic, amb aquest sentit jo penso que és un encert de la pel·lícula. Aquí estaríem amb aquell punt d'anar una mica més enllà de la pel·lícula del resplandor, que en definitiva aquell perjudicat, en el cas de resplandor no, és el que en definitiva serà el protagonista de la història. Ejecutarà el cap i a la fi, no? Abans d'anar a la guerra, fins i tot. I, bueno, hi ha l'última S. White Shot, que ja ho hem comentat, que és una pel·lícula que, bueno, jo la veritat de totes les pel·lícules de l'Estaní Cúbric, tot i que no em va desagradar, tampoc no és de les que més m'agraden. Aquesta és la més m'agrada. Aquí jo no li vaig trobar, no ho sé, potser no la vaig acabar... Em passa una mica estar-hi entre mi. No és de les més... però penso que té coses interessants. A mi, si em va interessar, potser en algun moment, algunes de les coses del final trobarien com discutible, però em va interessar. El senyor va acabar molt bé. És que jo crec que resumeix perfectament una trajectòria que comença amb la primera, per exemple, descobrint sempre i investigant sempre, però aquí ja va aparar, ja no amb els fets, sinó que va aparar dins el cervell. En definitiva, que les por que tenim, perquè se'n generen en el teixit social, amb els bales petxisteixen... jo crec que és massa. I mai no hi ha tractat segurament el món de la parella, i jo penso que ho fa d'una manera magistral. Joan, jo crec que, mira, entrar a un director que et vas deixar un dia, el William Wilder, si no recordo malament, i el tema d'avui, que és l'independent... No, perquè ja podem fer un programa, el primer de la temporada de Vinent, després del repàs de l'estiu, només per tu. Ja en parlarem. És interessant, perquè he trobat coses... Ja en parlarem en el seu moment. Perfecte, perfecte. Perquè avui volia la pena aprofitar la presència de l'Andreu, que ens ha fet una cosa molt interessant. Doncs vinga, donem pas als nois de Juguem a casa, que ja tenen ganes d'entrar aquí a l'estudi en directe avui, i recordem que a la setmana Vinent, doncs tenim... Què tenim? Tenim la valoració actual del dogma 95, que us la presentaré una miqueta jo, però que sempre participarem tots, i tenim el Luis Buñuel presentat per el Jaume, que us sembla. Molt bé. Moltes gràcies, que anem sense condicions. Pumplos.com per tornar a sentir aquest programa i tots els altres. Fins la setmana Vinent. Adéu.
