Ara escoltes ràdio d'esper. Si et donis ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Durant l'8.1. Ràdio d'esper. Durant l'8.1. Ràdio d'esper. Durant l'8.1. Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem cada setmana per parlar de cinema. La ràdio d'esper. La ràdio d'esper. Cinema sense condicions. Amb tots vosaltres que esperem que sempre sou fans del cinema. Aquí estem en Francesc i jo mateixa. Aquesta tarda ens acompanya. No col·laborador. Un jove col·laborador. Una entusiasta col·laborador. La ràdio d'esper. La ràdio d'esper. La ràdio d'esper. La ràdio d'esper. Ja fa dues setmanes va dir unes paraules. Ja va entrar. Vull de ple amb el seu dinador. Ara quan no ens recordem alguna cosa. Busquem coset. He vist entre tots plegats. He vist l'exercici del poder. T'ho has dit que és una càrrega? Si ets una càrrega. Aquestes dues són interessants. No sé si haguis alguna coseta. Jo ja n'hi veré. En qualsevol cas et preguntarem per els teus gustos cinematogràfics. Farem la introducció de l'UGO. No s'ha de assegoviar-lo. No, home, ell no s'ha de assegoviar, jo penso que no. I després parlarem del Kenneth Branagh, que és un director i actor de cinema i de teatre, i que per tant té una biografia interessant i unes pel·lícules, tant com actor com com director, que són interessants de revisar. I, finalment, en Francesc ens parlarem... Qui és aquest? No sé, em sembla que era aquí. Tu mateix ens parlaràs, o justament farem una mica de xerrada sobre, el Dogma 95, aquest grup que es va crear justament el 995, i amb la intenció de capgirar l'òptica del cinema, contraposant-lo amb el cinema comercial, absolutament comercial, el cinema d'autor, i la veu d'una part d'Europa, la part nòrdica, en referència a la part nord-americana de producció. Bé, l'Asbon Trier... No cal que faci jo ja l'introducció, ja l'has fet a tu, de manera magistral. Amb el Tomas Winterberg, també. Exacte, el que ara està en Cartellera, la casa, que la tenim de pel·lícula del mes, que també he vist. Ah, també l'has vist? Sí, també l'he vist. Si no canviem, com que tenim tant de temps per escollir una pel·lícula, fins al final de mes, que per cert només tenim un film del mes abans que s'acabi la temporada, ja. Hi ha hagut alguns canvis, ho diem als fluents. Hem tingut molt poca estona de canviar impresions abans de començar el programa. És la teoria de comunicar que no confirmem encara els canvis que farem, perquè hi ha un altre canvi en perspectiva. L'únic que podem dir als ullens és que el que tenim programat globalment intentarem fer-ho, però potser haurem d'altarar algun dia els dies en què ho fem. Això serà una mica el resum del que tenim. En el seu cas, aquests canvis es veuran sempre reflectits, en un enllaç, que podeu trobar en el blog del programa, sinó sense condicions, www.blogspot.com a la dreta. Hi ha un llistat de temes, i a temporada 2012-2013, anem ja introduint els diferents canvis, i hem anat introduint també totes les pel·lícules que hem parlat aquesta temporada, i això ja els canvis respecte a la planificació original. Fins i tot, si una setmana diem una cosa, no us ho creieu del tot, perquè ja veieu que pot passar alguna cosa. En canvi, allà, en principi, ho veureu reflectit. En general, ens repartim les temàtiques i ens repartim els directors, i això ho mantenim, però molts cops, les pròpies agentes personals acaben fent-nos que agirà una mica el menys la itinerària exacta que havíem previst. Exacte. Doncs vinga, si ho sembla, comencem amb aquesta... A veure, si m'agrada l'exercici del poder. Sí, per cert que no em sona de gaire, la veritat. He de reconèixer-ho. No, a mi tampoc em sonava de res. A veure, és una pel·lícula francesa. Les dues que he vist, l'exercici del poder Tom Boy, són dues pel·lícules franceses. Sí, és veritat. He de dir que el cinema francès... Ah, ja sé quina és, em sembla. Sí, ja te la comentes, segur que pensaràs que et sona d'algú. Que el cinema francès està fent amb diferents partents un esforç de creativitat important. Potser diria que, inclús del cinema europeu en aquest moment, és el més... vull dir que està fent coses molt diverses, diferents, i coses analitzar, perquè estan bé, estan bé. Són directors joves, molts d'ells, molts joves, o bastant joves. I és interessant el que estan fent. És que a part, m'he assabentat, fa poc, diguéssim, en parlant amb diferents persones, que també té molt a veure amb la llei del cinema que tenen allà a França. El cinema francès, igual que altres coses allà a França, està especialment ben cuidat. És a dir, tenen una llei que fa que la pròpia distribució de les pel·lícules, el fet que la gent vagi a tequilla, doncs reverteix de manera positiva cap a les noves produccions. Llavors hi ha un fons, diguéssim, per fer que apareguin noves pel·lícules. I, a més a més, s'incentiva, de manera important, no s'incentiva. Hi ha una quota, hi ha una quota de producció i distribució també de pel·lícules. Però clar, per molt que es produeixis i després les distribuidores decideixen que això no els interessa, però allà està d'alguna manera obligat per llei, per quota. No ho podia ser, perquè realment el sistema francès va entrar amb un decliu relativament important i estava amb un cert suport. I ara jo diria que ha capgirat això. I tot i que en general el món francès té una tendència a potenciar la nació com a producte cultural. Ens són orgullosos d'aquest tema. Està molt estranya que això estigui especialment cuidat per més que ho desconec. Doncs bé, dintre d'aquesta política tenim aquestes dues pel·lícules. Doncs mira, aquest documento, jo no conec el director, jo te'l dic Pierre Schwerler, que no sé qui és, ell diu que havia fet una pel·lícula que es deia Versalles. Ell mateix ho diu. Perquè tinc aquí un diàleg que li fa una entrevista i ell ha llegit que ha fet aquesta pel·lícula. Jo no l'he vista, ni sé res d'ella. No, jo tampoc. Pregunto a tu que em sap sempre més coses. Ara ho vaig mirant aquí. Jo no conec res. Llavors, això és la seva segona pel·lícula important. És curiós, el títol en francès es diu L'exercici de l'etat, que és una mica diferent que el que diu l'exercici dels poders, que és una mica diferent. És veritat que els francesos poden assimilar l'estat amb el poder, però no és ben bé el mateix que el que han posat el títol a Espanya. Ho dic com a curiositat. Llavors, de què va aquesta pel·lícula? La pel·lícula és sobre un ministre de Transports francès, que té un estil documental, que és l'altra cosa que també hi haurà una certa tendència, de fer un tipus de pel·lícules que les veus una mica com a documentals, interconnectades en coses de creativitat, però té un punt de... pretén d'arribar-te a tu com a un documental. I crec que això és el que fa. És veritat que comença la pel·lícula amb unes imatges de somnis unírics que té connexions sexuals així estranyes, que ja et dona un to peculiar d'aquest personatge. El personatge és un ministre de Transports, que l'avisen una matinada que hi ha hagut un accident important, i llavors se n'en va de seguida allà. Tota la pel·lícula és el moviment intern en tor al grup que rodeja el ministre i els moviments que fan per... que fa un polític per mantenir l'audiència a favor, per contentar els descontents a totes les bandes, per dies lògans, curs, contundents i que moltes vegades diguin poca cosa, que és la manera de fer política actual, i es veu amb tot el moviment polític intern que el que sí que reflecteix és aquesta idea de la perontioritat, de que les coses han de ser immediates i a tot allò que no ens faci perdre, el que aquí em diu poder, però que significaria que no ens faci anar endarrere en cap moment passi el que passi. I en situacions absolutament contradictòries i moltes vegades divertides i iràniques, però aquesta és el fons de la pel·lícula. Un pas enrere et fa perdre a vots, diguem així. Més que un pas enrere és com domines el joc aquest de diferents inputs i en xarxa que estàs connectat constantment entre la gent del poble, les altes esferes, la finances, perquè el problema que hi ha és que pretén privatitzar estacions de metro, i llavors és el joc com que un francès arriba a privatitzar fer recorrils que és l'orgull profund de tota la sense def francesa, i, per tant, això està en contra del que el francès mitjà i general creu. Llavors, no dic com acaba, però... Acabem el joc típic polític que no es cremen mai si és que han de mantenir-se en el poder. I el més important és la cintura, per driblar el que sigui, com sigui, i el preu que sigui mentre surin. I aquesta és el fons de la pel·lícula. Ara, què dic jo de la pel·lícula? Jo trobo que el que vol dir és tan explícit que a mi no em va acabar d'agradar, perquè està en funció del que vol dir. No em sol anar a agradar les pel·lícules aquelles en què és massa evident el discurs. I els francesos amb això hi tenen una tendència. És massa evident el discurs. I aquí el discurs és aquest que t'explico, i és com massa evident. Què és això el que passa amb el món polític? Sí, que està ple d'un frenesí buit. Potser sí, no sempre m'imagino i vull creure. No sempre m'imagino i vull creure. Però la pel·lícula pretén dir això. Llavors, la prevenció de transformar aquest discurs a mi sembla que no m'acaba d'agradar. Però això és un gust personal. Jo diria que d'aquestes que fetes amb aquest estil, que podia ser el capital del costa Gabres, i el Marc Gincoll, que mostrava les 24 hores de la caiguda de l'Emman Brothers, que també té aspecte documental, que la feia el Jeremy Irons i la Demi Moore, i el Kevin Espai, si no sé si la recordeu, per mi la millor és aquesta, perquè en canvi allà els personatges són tan potents que allò és creïble. I l'estrès, aquesta parla d'un món financer, el capital de la intromissió del món financer amb la política, i aquesta, l'exercici de Pauler, parla directament de la política. L'estrès tenen aquesta línia de desenvolupament. Per mi la més lograda és Marc Gincoll. Però aquesta és una pel·lícula que val la pena veure, que mostra això que està en la visió col·lectiva del moment, que és que els polítics fan el que sigui d'una manera... I que la immediatesa és el fonamental en tot moment per la visió política, el qual és una veritat que tots compartim, i que per tant no fa més que fer un discurs del que ja sabem. Molt bé, i respecte a l'altra pel·lícula francesa, aquesta ja la tenim perfectament situada amb la política, i Tom Boy, que Joan va parlar molt bé la setmana passada. A mi m'agraden molt, sí. És d'una directora que jo tampoc coneixia. No, no, és el que tu dius, hi ha molta gent jove, oi, ara fent coseta. El director del que parlava, Sara, de aquesta pel·lícula... Que heu trobat. Bueno, poqueta cosa, la veritat, però sí que és un director que va néixer el 1961, que ja té això, uns 52 anys, i el que ha fet són molts guions, i algunes pel·lícules també, i el 3 de pel·lícula com tu destacaves, el C, el Sheller. No, aquest, l'anterior, el de la pel·lícula... de l'exercici del poder que veies. I ara anirem per aquesta, anirem per aquesta directora. Aquesta llitora es diu Selina Siamma. És una noia... És que no sé tampoc... No sé res d'ella, o sigui que si la trobeu ja m'ho direu. Bueno, la seguirem a partir d'ara. És una pel·lícula... És una pel·lícula intimista, i és una pel·lícula candurosa i delicada, que ja ha fixat... i miro els adjectius, perquè és una pel·lícula blanca, és una pel·lícula transparent, que a mi em provoca tot aquest tipus d'adjectivació. I és difícil que això es trobi en el cinema, i t'han contaminat per tot. Sí. Molt bé. Tom Boy... Això ho he vist aquí, el paperet que repartia... Tom Boy significa, suposo, un vergot francès, marimacho o nena mitjaval. Sí, amb anglès. És un terme de fet anglès que s'utilitza també a França. Bueno, és que els francesos tenen molts anglicismes, jaquetes, ben segur, que l'usen ells. Sí, és la noia que té aspecte de noi, i que, a més a més, es fa passar perquè juga futbol, i perquè té un aspecte... És una nena que té 10 anys, i, per tant, la preadolescent, és, jo crec, una grandíssima, grandíssima interpretació, i sobretot una grandíssima tria, perquè la imatge d'aquesta nena és una imatge preciosa, i és una imatge que dona aquest aspecte endrogi, sense acabar de definir, perquè és una nena que té 10 anys, i, per tant, és una nena primíssima, té un aspecte fràgil i consistent, a l'hora, que està molt ben triada. El propi espectador ho deu pensar, al començament, que és un noi o no deu tenir-ho molt clar? Sí, de seguida ho saps. De fet, ella és una família, són els pares i dos nenes, la petita i ella, la petita és 5 o 6 anys, no sé ben bé, i ella vol ser un nano, i va vestida com un nano, va com t'anada com un nano... I el cabell, pel que veig aquí. Sí, porta aquest cabell així. En canvi, la germaneta és quasi el reversa de la medalla, perquè porta unes grandíssimes melenes, i és una nena encantadora, però és una nena que balla amb el tutu, com si diguéssim. És el reversa de la medalla d'aquesta nena. Llavors, es canvien de vivenda, i van aparar a un lloc que estava estallat, perquè no es veu massa lloc on estan. De fet, és un estiu, es canvien un estiu, i és el moment que les nenes troben el grup de canalla, que estan allà, que estan de vacances, perquè no hi ha escola, llavors. I llavors, ella fa creure el grup que està a les vegades, que és un nen, i que es diu Maquel. I això, perquè necessita fer això, i fa això, perquè els crios... I el guió està tan ben fet, perquè això no és ni morbós, ni fos, no, no, és transparent la manera en què passa, i està molt ben tractat. La història, a més a més, et manté, com el guió està molt ben elaborada, perquè a tu et manté. I ara, com desenvolupar aquest embolic on t'has ficat, perquè un moment ho ha de desenvolupar a l'embolic. I està molt ben fet, i el tracta amb els pares, que són uns pares normals, que és una família normal, i ella aconsegueix la complicitat de la menuda, perquè la menuda vol anar amb ella, i per tant se n'acaben tarant, i com a guió està extraordinàriament ben travat, molt ben travat, i la càmera a mi em va semblar perfecta, perquè et trauen molt bé l'expressió de la nena, els moments de la nena, com juguen els altres, amb les altres nanos, amb l'altra nena, del grup que s'ha trobat, i com es dilucida, com es desfala embolic, és també una manera molt ben trobada de fer-ho. Per tant, és una pel·lícula que sí que recomano, perquè és una opció valenta, de com tractar els temes de la preadolescència i la definició de la sexualitat, que té un interès perquè està tractat amb una grandíssima claretat i transparència, i això normalment no es dona, es dona més pel·lícules fosques i estranyes, i no, aquesta és una pel·lícula... El mateix lloc on passa, perquè és a l'estiu, i és molt verd, allò contestant, i es banyen amb un riu, i l'ambient és realment lliure, tot ell és lliure, el qual fa que la nena lliurament escollitza això. I, per tant, està molt ben trobada la història. Està molt bé, perquè estem acostumats, la gent, sobretot, que es mou molt per internet, que fa identitats de Facebook i de coses, que s'ha d'explicar moltes vegades, i el gènere, fins i tot, però sempre ha estat tot entenit, una miqueta, per alguna cosa que ben bé no saps per què es fa i què vols aconseguir, i, en canvi, veure una forma tan natural com aquest tio li diu, com a part de la investigació d'una persona jove, que està mirant a veure amb aquesta cosa més còmola, està molt bé. I la manera en que tant que també és maco, perquè us deixo obert i... El que sí que veig, de mirant per aquí, és que és una història, que aquesta nena acaba amb situacions molt compromeses. Ella és una nena, i, per tant, els nens ja acaben en situacions compromeses. Quan un nen es puja al monabre, que el millor que haurà, el nen no té ni idea que potser el millor que haurà, perquè la previsió no és... la previsió és adulta. La previsió és adulta. I, per tant... És una escena molt, no sé, mirant ràpid, perquè una nena s'enamora bé i... Són nenes de 10 i 11 anys. Entenem un joc, un joc d'encans i desencans, i de mirades, i de patons, però d'una manera fràgil, com són els 10 o 11 anys. Tampoc et pensis que això és la passió de la vida. No, que és una història, una història blanqueta, és una història d'aquesta mena. És això, sí que és això. És la gràcia de pel·lícula, també. La gràcia és la llibertat que té la nena d'escollir i mantenir-se amb la... Tenia que fa en aquest moment, que tampoc sabem després què passa i què no passa, però això sí que és potent. I després, amb les embolics que es troba, esclar, es troba amb embolics. Però clar, a l'embolic... visc des d'un adult, jo he d'anar a l'escola. Ella diu que es diu aquest nom, i després ha d'apareixar a l'escola, que es diu Laura. O sigui que això ho pensaria l'Adult, però ella és una nena. I la nena vol viure allò i ho viu com vol. I va fent sura la marxa. Això ho trobo molt bé. Doncs dues pel·lícules franceses, l'exercís de l'etat, és la primera, l'exercici del poder, i tombó i la segona. I una pel·lícula ara per continuar, que l'esmentaré així ràpid, per animar-vos a veure la Paraguayana. Una cosa molt difícil de trobar. Jo no havia vist mai cap pel·lícula d'aquest país, del Paraguai, i m'agradaria introduir-la també. No, és que jo crec que potser és la primera pel·lícula que ha arribat a poder veure Cartellera de Barcelona. És molt curiós. Estàs curiós com s'ha distribuït? Sí, s'hauria d'investigar una miqueta. És veritat, jo també ho pensava. Però la qüestió és que és una pel·lícula molt interessant, molt valvosa, per molts petits elements que t'he introduït, i a mi m'agradaria recomanar-la amb una cosa que de tant en tant en fem el programa No Massa, que és introduir una miqueta de música. Posarem uns instants de la música que defineix molt bé la que va a la pel·lícula, i després comentem una miqueta. Aquesta és la música amb la que acaba la pel·lícula, és d'un grup que es diu Revolver, escrita així de manera simètrica. Les quatre mites del gato. Curiosa, sí, sí. Me estás diciendo que estoy en el final del mundo. Yo que soy de aquí, ¿no? Yo que soy de aquí. Ya están haciendo una reivindicación de que el fet de venir de Paraguay i de parlar una llengua molt peculiar entre el Castellà i el Guaraní ha de estar substituït. Passa en un mercat de la ciutat d'assunción. El rodatge és extraordinari. És inesperat que una pel·lícula en pocs mitjans sigui capaç de moure la càmera a través dels passadissos. Quina és la temàtica? En realitat, aquí no ho és, que, a part del començament, sembla que sí que ho sigui, que és el fet de l'encarre que fan a un noi que es guanya en la vida portant una carretilla i carregant el que la gent li demana, que porti d'una banda a l'altra el que compra en el mercat, hi ha una sèrie de gent que es guanya en la vida amb això. Aquest noi que vol comprar-se... A tots els pisos pobres. Sí, de fet, és això. Aquí també. En primer moment veus que té una certa obsessió, unes ganes molt grans de tenir alguna cosa a veure amb l'audiovisual, amb la gravació, amb la televisió, amb un mòbil que comencen a arribar allà, amb mòbils que graven allà en el país, vol comprar-se un mòbil com sigui. I, clar, no ho pot fer de cap manera, perquè un de segona mà li cobren 6.000 paraanís, que serien uns 100 dòlars, i allò para conseguir-ho. Bé, doncs, en un moment determinat, li encarreguen, que agafi 7 caixes, i les vagi passejant per allà pel mercat, fins que li diguin què ha de fer amb allò. I li tallen un billet de 100 dòlars, precisament per la meitat, per dir-li quan facis l'encàrrec del tot, ja tindrà l'altre. Bé, doncs, a partir d'això, i a partir de tots els elements que hi ha al voltant d'aquest mercat, de les persones que apareixen, d'una trama que s'acaba... Perquè és un jove, és un nano. És un jove, és un nen jovenet, amb això, que li veus amb ganes de viure, de fer coses, però, bueno, està limitat pel lloc on viu, i per les condicions amb les que es troba. Una pel·lícula que va passant per molts resistres diferents, que és un thriller, que és una pel·lícula també amb un caire mínim de pel·lícula romàntica, pel·lícula de supervivència, també costumista, és molt t'escriudes a la vegada, no et deixa avorrir tancar en un moment, et manté l'interès, i per això mateix la fa molt recomanable. És tot això que dic, i una miqueta més, perquè és 7 caixes. I el director, que tampoc devem ser d'aquí? Sí, voleu, ho busco i us ho dic, però no és... no, no, no, no sé ni el nom que té. He buscat aquesta música, que és un ballenato, aquest ballenato amb ve baixa, i ja dic que dona molta... Sí, perquè és vital, també, la música. Sí, sí, i durant... al llarg de la pel·lícula hi ha peces... Això mateix, i una altra persona, Juan Carlos Manella, i tant a... això en bord. Està, sí, Xembori, això. Veus, ara ja competim aquí, i en el bon sentit de la paraula, buscant les dades, molt bé, molt bé. Però ell té més bona vista, i jo veia així, no sé què, Xembori. Doncs són dos directors, un noi i una noia, que reparteixen això a la direcció, i que, a més a més, una pel·lícula del 2011, imagina't el que he de dir, amb si li ha costat arribar aquí dos anys. Això és complicadíssim, m'imagino. I que, no sé, a mi em fa venir curiositat per la filmografia d'aquest país. Ara l'he buscat una miqueta, i no hi ha cap pel·lícula que reconeixem, vull dir, cap ni una. Així com la... fins i tot la uruguayana, sí que té algunes pel·lícules que han arribat aquí, whisky, per exemple, i d'altres. Doncs aquesta és una... allò que es diu de vegades una bucanada i la fresca, que val molt la pena la veure. Passarà molt de sa part sabuda, perquè està ja amb unes quantes sales de cinema, però si aneu, és que sortireu gens de sabut, sortireu contents de dir quina cosa més peculiar, més curiosa, més interessant, més emotiva, i també, bueno, més sorprenent. Van passar moltes coses i haig sorprès moltíssim com van desenvolupar-se. A mi em recorda molt el que he comentat aquí des de fa ja uns mesos, aquest cinema de la Índia que estic veient des de fa uns temps independent, que no pertany a la indústria global de Bollywood, i que està fet amb molt poc pressupost, però amb molta imaginació, amb uns guions així vertiginosos, i aquesta pel·lícula m'ha recordat això. Els personatges molt vius, moltes ganes de fer coses, de tirar endavant... I el guió està bé, perquè normalment el que fallen és guions. Sí, hi ha algun actor que no és especialment increïble, perquè està agafat d'aquí i d'allà, això és l'única cosa que alguna vegada sí que et deixa una miqueta fora de la pel·lícula, però en general no, en general tots molt bé, i el guió és això que et dic, i que t'oblidin tant elements, que, vaya, estàs tota l'estona, pendent i els diàlegs, la manera de relacionar-se entre els personatges, que és molt important, i que tu sempre ho destacas, això, està fet també d'una manera molt fresca, molt senzilla, però molt eficient, també, no hi ha grans frases, no hi ha grans discursos, però sí que hi ha una manera molt fàcil d'anar fent. El que digues i que sugo? També m'agradaria destacar tots els mateixos. Doncs això vol dir que s'ho han fet tot a mar. Sí, molt casual. És una producció petitona, i això sorprèn encara més com han aconseguit. Es diu Maneglia i Shembury realitzadores. Això mateix, realitzadors i productors. És valuós, perquè arribar al món, una altra cosa és fer-ho inter, arribar a Espanya, les distribuïdores i tot això és un món difícil. A veure si això obreca amb mi, que ja ha passat amb altres filmografies. Devia ser lançada en juny 2011. S'hauria de dir, jo crec que seria interessant mirar quins canals, quins camins ha seguit per arribar. A mi m'agrada especialment que la pel·lícula l'has de veure per força en versió original sotitulada, perquè és una barreja entre castellà i guaraní. Entens una part? És una miqueta com escoltar gallec, que no se'n fa de ningú si em sent. Estàs escoltant Galego i sembla que l'entenguis tot i de cop comencen a dir paraules i ja no saps de què estan parlant, una mica, si no coneixes el Galego. I aquí passa igual, no fan una barreja molt curiosa, i a més és la seva manera de parlar, vull dir que no és que estigui impostat ni res, ja ho veus clarament que és així com parlen allà. Fresca, dinàmica, estimulant, i per tant molt recomanable. Sí, molt interessant. Ja estàvem mirant a la programació que m'envia del cine de Sant Feliu, i anàvem a mirar si la feien, però no. Però, en canvi, has de dir que fan la casa, que la consellem, que la farem interessant. Sí, que té molt a veure amb el que parlarem al final del programa. Ayer no terminen un que fan la casa. També em sembla que en Joan i el Jaume la van comentar, jo no l'he vista, però he sentit gent que li ha agradat força, i gent que hi ha de tot. Sí, però he sentit gent que li ha agradat, perquè és una pel·lícula sobre l'Alemània de l'Est, a l'època que estava al mur encara, m'imagino. Sembla que no volíem parlar de pel·lícules de Hollywood, està bé, però no ho fem a propòsit. Aquí hi ha gent que fan la gran boda, que és la... Sí, ui, ja veus, clar. Aquesta és la del Deniro, no? Sí. No l'he vista, però bé, ho sé, ja saps. Combina molt això al cinema, és la pel·lícula comercial, amb pressupost i que crida molt la tensió al públic, i Iron Man. Segona, no? La tercera, ja. Va ràpid, això. Cada any i mig o dos ja va sortir una, no sé si. Mira si feien aquesta, que acabaves de... I de moment, potser la recuperaran més tard. Aquestes pel·lícules petites. Està bé, està bé. Molt bé, doncs amb aquesta recomanació, de la consulta de la programació del cine baix, que és el que tenim aquí més a prop, de la missora, doncs si et sembla, que a mi passem al director de la setmana. M'ha anat fent, hem hagut de fer un petit canvi, però ens ve molt de gust, la veritat. Tu, especialment, que el vas escogir i em faràs la introducció. Jo tinc especial predilecció per aquest tipus de personatges, que són rics amb partents diferents. Llavors, aquest és un home de teatre, és un home de cine, és un home de direcció, és un home de guió. Clar, a mi aquest tipus... I és un gran actor, i tant més actor. Clar, aquest tipus de personatges, que és tan... que la complexitat és rica, en general em sedueixen aquesta riquesa. No hi ha molts personatges que tinguin aquesta capacitat. Però que no hi ha molts, jo diria que no, oi? Que tinguin aquesta capacitat. O són un gran actor. Exacte. I fan una pel·lícula, potser... Ara es dona més, clar. Quan acaben, el clínico es posa al... Tendríem un clínico, efectivament. Per exemple, estaríem... Però en general, això no... És que ell és així des del principi, el Kenneth Branagh. Kenneth Branagh és un gran actor de teatre d'entrada. És Sir Kenneth Branagh. A mi això m'encanta dels anglesos. M'encanta que els anglesos tenen aquesta hàbit, que a mi em sembla valós, tenen altres que m'agraden menys, però aquest en particular m'agrada. Perquè són extraordinàriament considerats amb aquella gent que considera valosa d'entre... Amb coses absolutament diferents. Perquè ja entenc que el Newton els encanta, sigui el seu Déu, perquè ha dit com és el món que vivim, i això només ho ha dit quasi ell, al principi. Però que després són capaços de premiar i d'honorar aquella gent que són realment valosos. I això, en un país com Espanya, que en canvi, el que pinta sempre és l'enveja aquesta, que ens mata a tots, perquè no fos que aquell em passés per davant per a algú, i això ens destrueix d'una manera. Doncs jo penso que els anglesos, aquest punt és un Déu. Home, jo crec que... I ell és un cirque Kenneth Branagh. Sí, sí, sí, efectivament. Doncs va néixer Belfast. Ja no ho sabíeu? A Irlanda del Nord. Això també m'ha sorprès. Sí, a Belfast, a Irlanda, al 60, van marxar la seva... És protestant, i, per tant, als anys 60 allò el devia ser no duríssim, i, per tant, se'n van anar a Anglaterra quan ell tenia 9 anys. Ell és el tercer de varios germans. Per tant, vivíem família. Els irlandès tenen una real potentíssima, i, per tant, vivíem família a l'irlandès, però es va fer amb l'anglès. Van anar a viure en una ciutat... Jo he estat en aquesta ciutat molt agradable, perquè està... Ara no la recordo de si la puc trobar. A Riding. Riding, sí. A prop de Londres. Està a 40... Està entre Londres i Oxford. Jo vaig estar en un temps al fos que vaig... I allò... I és una ciutat molt agradable. És... Aquest tipus de ciutats, que després del monstru de Londres, ells tenen ciutat de 150.000 habitants, que tenen una certa complexitat. Està plena de multinacionals, perquè estan allà. Té una universitat important, i és una ciutat universitària. I, llavors, aquest tipus de ciutats anglèses són unes ciutats vivibles, així com Londres és un monstru. Clar, Oxford i aquest tipus de ciutats són ciutats agradables. La família va venir aquí, i ell va estudiar a la universitat, i va tendir a treballar, a estudiar sobre... sobre teatre, primer teatre, i cinema. Ell era d'altra banda, un bon jugador de rugby i de futbol. Els irlandèsos tenen aquesta vertent potent, que no cal que ens surtenguem, perquè això ho té. I ell, en particular, va ingressar a la Royal Academy of dramatic art a la ciutat, i va fer aquest tipus d'estudis. Ell ja va tendir de seguida a fer teatre, i es va especialitzar, jo crec, amb gran èxit, amb el teatre de Shakespeare. El teatre de Shakespeare, no? Altres gent ha fet teatre de Shakespeare, però ell, en aquest aspecte, és un molt, molt bon plasmador del cinema del teatre de Shakespeare. Sembla ser que, com a curiositat, es va quedar aprenent del paper que va veure als 15 anys, el Dereck Jacobi, fent de Hamlet. Llavors, això li va decidir tirar cap a aquesta banda, tirar cap al teatre i al cinema de Shakespeare. És curiós. Ell va començar a fer en produccions que dirigia ell, que va començar per Notxe de Reis i Esnit de Reis, i molt soroll per en el res, i també el Hamlet, que fins al teatre, fins al punt que tothom, els anglesos el van batejar, com el nou Lawrence Olivier. Cada fet, amb alguna mida, és un seguidor del gran... Un cir, també. Lawrence Olivier, anglès. El Hamlet, que és una... ella ha fet una pel·lícula que dura quatre hores, la seva producció. Jo no l'he vist, la de quatre hores. Em sembla que en Joan li he sentit comentar alguna vegada. Jo sí, jo sí que l'has vist. És espectacular. La producció, la producció, l'hi he sentit, la producció... És que jo la trobo fantàstica. Una pel·lícula de quatre hores, no et canvia en cap moment. És que és tota estona. Però cal quatre hores per el que explica? No, és que és l'obra de teatre. És literal de la tableta. És el text del qual... És el text del qual. Hi representar-ho amb una interpretació molt curiosa. És una de les unatges esmouant com es relacionen entre si. Jo crec que és un apropament original i diferent del que s'havia fet sempre d'aquesta obra. De Hamlet, clar, ja. El 48 hi ha la del Lorenz Oliver. El 90, la del Franco Cefirelli. El Franco Cefirelli que va fer diverses coses també de Shakespeare. El Romeo Julieta, no sé si el Romeo Julieta del 60 hi ha algú. Sí, és una de les versions de referència del Romeo Julieta del Cefirelli. Preciosa, el Romeo Julieta del Cefirelli. Però ell també va fer un Hamlet. Va fer un Hamlet que la feia el Mel Gibson i la Glenn Close. Imagina't. Imagina't. Vull dir que el Cefirelli com a... És un home italià, és un home de Florencia. Té molt de valor perquè va saber plasmar sobretot el Romeo Julieta. Jo la trobo una cosa excepcional del Cefirelli. I després, bueno, la que hi ha del Hamlet és la del Kenneth Branagh. Per mi la millor de totes elles és la del Kenneth Branagh. Molt per sobre de tot allò de més. Ell va fer... La primera que ell va interpretar va ser... va ser la primera que va ser la primera que va ser l'Enrique V. La primera com a actor. La primera com a actor. Sí, i director. Ell va fer l'Enrique V. El 89. I amb aquesta ja va ser nominat per l'Òscar com a direcció i com a guió i com a actor. Sí, perquè com a actor havia fet allò de mirar enrere amb mi a la obra com a pel·lícules que tenen a veure amb el teatre també, que és el que ell sempre s'ha especialitzat, i sembla ser que sortia amb un paper a Carlos de Foc. Això s'hauria d'investigar. El seu primer paper, que apareix deu ser un paper molt curtet, sembla ser que és aquest, d'aquesta pel·lícula. També surlo a Harry Potter, eh? Sí, sí, és un dels professors de la primera part. Sí que ell ha fet coses particulars, el Harry Potter i la Càmera Secreta. És veritat. Sí, sí, sí. Com a actor va fer Otelo, també, que no és dirigida per ell. Vull dir que... Doncs potser ha fet-lo del Frankenstein, ell, com a actor. Ha fet coses curioses. Com a actor i com a director també, no? Frankenstein sembla que és dirigit per ell. Potser sí. També era una versió... No totes les del Frankenstein. Mare Shelley, em sembla que sí. Però la primera del Frankenstein, també? No, no, ell té una versió de Frankenstein, diguéssim. No, les primeres són dels anys 30, de l'universal, això. No té res a veure. Que interpreta ell, em sembla que una està dirigida i l'altra... No ho sé, segur. Són del 94. Sí, sí. Després, l'any 93 fa molt soroll per no res, que aquesta és una pel·lícula encantadora. Perquè, a més, és el Xespi de Mable, i ell la sap, les mà, estranyament bé, i, a més, em fa una creació, perquè el personatge central és un home de color, és un negre, que això és un atreviment, i això està rodat a la Toscana, que té un color preciós d'aquells sèpies i aquells dourats. És una pel·lícula que la fa amb la Emma Thompson, que era aquella poquera, la seva dona. I és una pel·lícula que és una comèdia d'enredo que el Xespi de Té, com totes l'època, com els nostres López de Vega... Aquest tipus de comèdia és de... li ha de... Ui, se'ns ha fet... No, no, no. Però aquesta té molta gràcia, perquè jo crec que està molt, molt reiixida. Per tant, jo d'ell diria que... l'Enric Cinquè i el Hamlet, i després amb versió amable d'un tipus de comèdia que Xespiriana, com pot ser molt sonel per a res, ell amb això és un grandíssim creador. Ara que parlem de... Ara que parlem d'adaptacions de Shakespeare, hi ha una que és bastant bona, que també clava molt el que és el guió, del Polanski, de Macbeth. Sí, sí, que sí, no la recordo. Jo no l'he vista, jo no l'he vista. Perquè més el que nevran no té Macbeth. I amb el guió, el Polanski plasma molt bé el que és la idea que vols fer a Shakespeare. Doncs mira, ens l'apuntem també, perquè Macbeth és de les dures de Shakespeare. No ens hem d'obrir a... Ja m'imagino quina és. La huella. Ah, la huella. La huella, perquè la primera, la huella que es va fer, és el... Exacte, el Manki Beach, que la fan. El Lawrence, l'Oliviet, i el Michael Cain. Michael Cain deu ser el també, no? Segur. No ho sé, ho hauria de mirar. El programa de 8.11. Fixa't tu, quina... Coincidència. El Lawrence, l'Oliviet, fa el paper del marit. És una obra de teatre, és una obra de teatre passada al cinema. I el Lawrence, l'Oliviet fa el marit, que la seva dona se'n vol anar amb el... amb el perroquer, amb un noi jove, que en la primera versió, amb el Lawrence, l'Oliviet, és el Michael Cain. En la versió del Kenneth Branagh, el Michael Cain és el marit, i el Julot és el... Michael Cain repeteix, però intercanviant el paper, diguéssim. L'altre paper. Mira, molt curiós, perquè sí que és cert, efectivament, però el nom veritable de Michael Cain, que jo no sabia tampoc que era un nom artístic, és Ser Maurice Joseph Michael White. El senyor Michael Cain, agafem-nos, és curiós. I és cert, també, era inevitable. Hi ha entre dins dels canons previsibles, d'aristogràcia, com a mínim, de l'aristogràcia artística. És un reconeixement d'una feina. És un altre tipus, jo el trobo valut socialment valut. No és per a algú molt arcaic, no? No, és una feina ben feta. Això és valut. Jo, a aquesta l'Auella, les dos, perquè la del Mankivis és boníssima, però el que anem brana, la broda, ells dos. I els amics de Píter. Els amics de Píter, jo l'he tornada a veure. Tornarem. És un xàmblet i els amics de Píter. Doncs s'aguanta aquesta pel·lícula. La pel·lícula de l'any... 80 a poc, oi? Sí, sí. Del 92. Doncs s'aguanta. Malgrat que sigui una època d'un tipus de juventut, que és la que retrata la pel·lícula diversa, esbojarrada, amb unes llibertats noves, no? Que es vivia tot en un tipus de món diferent de l'actual. I és les primeres pel·lícules que es van fer tractant el tema del Cida. Perquè el Píter, la seva problemàtica va lligada amb això. I, en canvi, és una pel·lícula fresca, és una pel·lícula que es veu bé, perquè els personatges són uns amics, que ell els convida per una pel·lícula que té a Anglaterra i els convida de diverses parts d'Anglaterra, amb diferents situacions socials i personal, i els convida un cap de setmana. I cadascun d'ells ha tingut un recorreu. Ells eren un grup que feien el boig, de fet, que cantaven quan eren joves o estudiants, i després, clar, la vida els ha separat. Ell es reuneix i trobo que, com que els personatges estan ben definits, la pel·lícula s'aguanta bé, malgrat els anys, que això és veritat, que hi ha pel·lícules que s'aguanten més i que s'aguanten menys, perquè els context i les problemàtiques canvien, però si està prou ben fet, si els personatges estan prou ben definits, el veiem diferent, la pel·lícula som capaços de veure-la amb gust i m'interès. I els amics de Peter, jo crec que encara és una d'aquestes, perquè, en canvi, vaig veure un altre, que ell era actor, que és Promessas incomplides, que ell era actor, fa de cap allà, i troba la pel·lícula que es desfada de temàtica, de moment, i de història. És curiós parlant de Peter esfrem, dels amics de Peter, que els protagonistes, a part del Kenneth Branagh i la Emma Thompson, són el Hugh Laurie, que ja és xiconegut pel paper del Doctor House, i estic fent Frey, que és un gran director britànic, i no ens hem d'oblidar Carme i Hugo i tots els ullins que fan, o gaire, que et sembla que agafés de fet aquest paper de cómics. Jo, com que no sóc fan dels còmics, no l'he vist, i no l'he vista, i no em puc per la mà. Ara, em sorprèn. Jo l'he començat a veure, no l'he acabat, però és molt curiós. És el que m'agrada d'aquest tipus de personatge, aquesta complexitat i aquesta valentia d'agafar coses absolutament diverses. Això, amb el món creatiu, té un grandíssim valor. Hem dit que és dionista, que és director, però és productor també de moltes de les pel·lícules que fa. A més, amb això que has dit abans, que era un bon jugador de rugby, converteix en un home d'aquells complets, que compleixen el cànon d'allò del baron de Covertent, com a home complet, per les olimpiades, com a ideal olímpic. És un personatge que... Sí, l'he tingut simpatia, sobretot, per aquesta versatilitat amb tocats temes, ben tocats amb aspectes molt diferents. La pel·lícula de Torque ja ha dit que l'he començat a veure, em crida l'atenció, sobretot per... No l'hagis començat i no l'hagis acabat. De vegades passa el temps que tens per fer una cosa, on de vegades és complet i de vegades no. Sí, doncs estic més o menys a la meitat, i és curiós, sobretot, el que fa el guió, d'anar contraposant una fantasia de còmics totalment, i un món molt més costumista, molt més ficat en el que és l'Amèrica Profunda, diguéssim, que quan arriba el Martell de Torra, on descampat i fa un forat, com si fos un meteorit, i m'onten de seguida un concurs per veure qui el treu d'allà, qui el pot moure amb les seves parrillades, amb les seves xichetes allà, no? Fa la competició. La veritat és que és una pel·lícula estimulant. No et deixa indiferent en cap moment, i té tot els seus ingredients experiments per allà, de la relació entre el pare, els fills, de com el fill gran que acelereu, passa per sobre del pare, i això provoca un dalt a baix, i l'ha de van de ja, l'ha d'enviar a un altre lloc, que és la Terra, concretament, i per això passen moltes aventures aquí. Fan barbacors i tota l'hora. Això, fins que ell arribi, jo estic ara en el moment en què ell va a buscar el seu martell. A més a més, tot està fet amb referència a la mitologia escandinava, està clar. Hi ha un dels personatges, que és un dels actors que ens permet connectar amb l'últim tema d'avui, que ara us diré el nom, si puc trobar-ho, perquè és molt conegut aquest actor, surta a la pel·lícula i és un actor de nens que està dintre del moviment d'Ogma, ha fet algunes cosetes. I clar, enllaçem amb això. I què ell diu? 95. Però què ell diu? Aquest personatge, el personatge d'aquest actor, que ara ja dic, ja buscaré el seu nom, diu que aquest home, que no sabem on ha sortit, està parlant de tot el que jo conec des de petit, del que a mi m'han explicat, del martell, del deutorda, odint el pare, i aquest està boig. Simplement diu, això no pot ser, això no existeix, és mitologia, són legenda. Aquest jo, que està molt bé també, perquè li dona un puntet de credibilitat, aquest personatge que acompanya... Ai, aquestat trio, ara no me'n recordaré el nom. Bueno, estic després pels noms. Ara farem una recerca... La de Thor. Sí, sí, la noia, que n'hem parlat aquí, hem fet una especial, que és la que va a la recerca, una miqueta del sentit de la història, perquè li interessa molt tot el que és paranormal, i li troba allà amb un fet impressionant. De cop, en una tempesta, cauen allà un home, i es veu que arriba del cel, i clar, ja està dient, però què passa aquí? Està superimpressionada pel fet. Ara us diré el nom dels dos. Què em trobo? Doncs bé, com deien, anem parlant de Thor, anem parlant... I anem parlant de... Mira, el nom d'aquest actor és el Estilan Skargar, és Skargar, que ha participat, també ho esmentarem en algunes de les pel·lícules del dogma, i la trio és la Natani Porta. Ah, la Natani Porta, sí, sí, sí. Imagina't tu, el cap que tinc, perquè no em vinguis al cap... És veritat, és veritat, jo recordava que... Doncs bé, el dogma 95, Hugo, a mi em crida l'atenció de preguntar-te alguna cosa, perquè em vas dir, escolta, què parlareu avui? Que faré una investigació. Jo no sé si a tu aquest moviment, que nosaltres ja anem parlant moltes vegades aquí, des que pràcticament va aparèixer, bueno, que no estàvem tots els que estem ara, però és un moviment que sempre a mi particularment m'interessa molt, no sé si has buscat una mica i et són alguna referència, tens alguna referència, com a persona molt jove, que ets d'això, d'aquest moviment, parlaves abans del... del director de Winterberg, no? Sí, al Winterberg, a Lars von Trier. Home, el que sí que he trobat és que és... si no m'equivoco, és que suposo una mica el que és el cinema comercial. Intentant, doncs, gravar tot en el mateix lloc, no sé... És de fet, quan es defineixen el grup, quan el creen, ho creen signant un decàleg. Bueno, de fet, el que fan és tenir un vot de castedat. És un moviment exacte del català, que consisteix en el que tu deies. No posar el director als crèdits, i aquestes coses. Que després incompleixen com és. No, no, no, sí, sí, la primera de canvi. La von Trier, tothom sap qui és. Si és pel·lícula dogma. La caja ha estat premiada amb el nom del director. Però la caja no és pel·lícula dogma, aclarimo. És a dir, si una pel·lícula és dogma, el nom del director no apareix. I, a més a més, el començament de tota la pel·lícula, la seva estrena comercial, apareix el diploma, el títol, que diu dogma número tal. Ara jo diria que hi ha unes 50 pel·lícules dogmas, en total, més o menys. No s'han fet moltes, potser alguna més. Potser ara estaré dient 50, i potser hi ha 100. No hi ha hagut una producció espectacular, a partir de les primeres que es van fer, que tothom sap què són, d'aquests directors que esmentàvem, de Wintemberg, que és la dogma número 1, celebració, que la comentàvem, quan parlàvem de aquesta pel·lícula. Sí, ho vam comentar l'altre dia, el Joan. De la caza. La segona dogma, el que té número 2 dins del dogma, i no apareix el nom del director, tot i que sabem que és seva, el 1998. Fixeu-vos que des que van fer el decàleg, el 95, o des que van establir, van passar 3 anys fins que van començar a fer alguna pel·lícula. I la tercera, que és del tercer director, també fundador d'aquest moviment, que és el Soren Crack, Jacobsen, doncs és Mifune, una pel·lícula que té nom de actor japonès, i que és una història peculiar. No l'he vist. Una vegada que té molt a veure també amb Shakespeare, és la número 4, que és del director Christian Lebring, i es diu de King Isalai. I de King Isalai fa referència al King Lear, el rei Lear de Shakespeare. Perquè hi ha unes persones que es perden en el dessert, i llavors per sobreviure amb aquella situació desesperada, perquè, veritablement, no saben si algú el rescatarà o no, en comptes de desesperar-se ni de res, decideixen, perquè són gent de teatre, s'assejar i representar el rei Lear. El que sí que vaig trobar és que era un cinema molt... molt... molt fet per cadascun, que no posava música a part, amb poc muntatge, que no posava el nom del director, gravaran 35 miliòmetres sempre. No sé, em va deixar bastant sorprès, la veritat, perquè... És un cinema diferent... Ja tinc aquí el decala, el decala que es diu, els rodatges s'han de fer amb localitzacions reals, no es poden fer amb decorats. El so no pot ser barrejat, ha de ser el so natural. Es rodarà amb cara mar amb mà. La pel·lícula no pot... ha de ser en color. No es pot fer cap filtres. Són com uns manaments. Sí, però això és un decala. Els camps, temporals i geogràfics. I si no els complesses, no ets del nom. Exacte. El muntatge no es pot canviar el muntatge, s'ha de fer una línia. No s'accepten pel·lícules de gènere, o què? No s'accepten pel·lícules de gènere, o què? No s'accepten pel·lícules de gènere, o què? El format de la pel·lícula... Que no pots fer un western, un thriller... I llavors, què han de ser? Pel·lícules costumistes, sense un format determinat, cadascú, com tu dius, explicant, a la seva manera, se'ns escapa el temps, ja està. De totes formes, el trobo un decala carrogant. Sí, és que... A veure, estava fet per... No, estava fet per vendre. Estava fet per vendre un cinema, que d'una altra manera no sortia comercialment. Llavors, allò ho van fer amb molta habilitat. I acabaven dient, a més, juro, com a director, que m'estendré de tot gust personal, jo no soc un artista, etcètera. Una cosa molt curiosa. Que quan són artistes, això és negar-se sí mismo. Bueno, ells ho van fer per això. Perquè era la tensió del públic. És fals. I ho van aconseguir, van cridar la tensió de tothom. I ho van dir amb res. O anunciem una miqueta... A la setmana que ve, sí. Malalties mentals pel Jaume i David Lin per part del Joan. Deixem-nos-hi així, d'acord. Doncs vinga, cinema sense condicions. Fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent. Gràcies. Fins la setmana vinent. Adéu. Fins la setmana.
