La ràdio de Sant Just Durant el 8.1 Ràdio de Sben Durant la 8.1 Ràdio de Sben Durant la 8.1 Ràdio de Sben SINEMA SENÇA CUNDITIONS Bona nit. Què tal? Bona nit. Aquí estem. Un dia més. Un dimarts més, amb tots vosaltres. Cinema sense condicions, per parlar de cinema. Aquí estem, el francès, el Jaume, Joan i jo mateixa. Molt bé. I a més avui farem tres parts també. I l'Ugo. I l'Ugo. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. Va l'última part d'això, eh, que sí? Sí. Com a tema, com a tema. Com a tema, eh, com a tema. M'ha quedat avui dos temes, és que el Joan ja aquí va fent de les seves. No, és que com que jo havia preparat i no es havia pogut fer, doncs, bueno, em va saber greu, no, vull dir, doncs, me'n teneu. Doncs, bueno, comencem per el que heu, el que heu vist. Quina vol començar? Jo estava aquí intentant que se sentís la banda sonora de la pel·lícula Stoker, del Parxangut, però no de moment no hi ha manera. Bueno, era potser per aquí, podem començar, perquè jo penso que és comparable, com a pel·lícula del mes, és una candidata clara. Tenim una qüestió que suposo que hauríem d'aclarir abans d'acabar la sessió, que és que a la setmana que ve tenim la pel·lícula del mes. Doncs mira, ja tenim una candidata clara, eh, la Casa era una de les candidates i és tot que... No és el que és, perquè és a la Casa, sí, però aquesta no és més. Doncs val la pena, eh. Jo no sé quina, no tinc ni idea, jo només he vist la Casa. La Casa considero que és una pel·lícula que dona per fer pel·lícula del mes. Sí, però aquesta està al mateix nivell, o per sobre, fins i tot. No penso, eh, no sé... De quin país és, aquesta? Aquesta és de d'Estats Units, de Hollywood, però és la primera pel·lícula fet en anglès del parxambut, que és aquest director corea que havia fet All Boy, la trilogia de la venjança, allò de Mrs. Benjans i cosa d'així. Un director que havia estat ja potentíssim, però és que aquí li ha donat una volta de rosca. El tema de l'anàlisi de la violència, de com viu dintre de nosaltres, de com pot tenir un... Tu, frances, és com si hagués dit... Si voleu que m'adapti el cinema nord-americà, doncs així. Toma, ho farà. Jo penso que no farà cap altra pel·lícula a Hollywood. Ho he descartat directament, eh. Per què, per què? Bueno, intentarem explicar-ho ara sense desvellar res. Els que ens escolten no ho sabran. Va, perquè, Jaume, digues tu la primera raó. Si vols, anem dient una a cadascun, fins que acabem el programa. I avui precisament que parlarem de les pel·lícules de salut, de salut mental, saps? Que no veigis. Aquesta és una pel·lícula que ens parla no pas de l'abundat, sinó de la maldat, oi? Vull dir, és una característica. Vols dir? No, ja diferim aquí, però bueno... Però deixa-ho, deixa-ho. No, m'ha preguntat. És que ho diu el davant de la pel·lícula. Diu, aquí coneixereu què és la maldat amb tota la seva potència, no? I dic això perquè, a nivell de salut mental, llavors estaríem parlant d'un psicoanàlegis absolut, no pas d'aquestes grans preocupacions que existeixen a nivell d'investigació, que sigui l'ADN, que sigui... que sigui eserraditar i tal. No, aquí no, la genètica exacte. Aquí no, aquí anem directe a l'efecte social, en definitiva, fins i tot la pròpia família, no? I llavors hi ha una construcció d'un personatge... Entre l'entorn i la genètica i l'entorn. Però la genètica queda... Doncs aparcada perquè no hi ha cap mena de relació en què pugui ser genètic o que li ve tot i que la família. Una mica, sí, perquè ella és neboda d'ell, i llavors no saps ben bé si haretat una mica les característiques... Ara ja sentim la música. És aquesta pel·lícula que s'assembla. Jo l'he començat a veure aquest matí, pel cert. No, aquesta, no, la que vaig a dir ara, que és la sombra de la duda del Hitchcock, aquesta que té el mateix tema. I la veritat és que la sombra de la duda, perquè me n'havia parlat algú i que era impressionant. Només he vist mitja pel·lícula, però confesso aquest matí que estava per casa i tenia un moment de temps i volia veure... Perquè algú m'ha parlat que era una pel·lícula semblant. Sí, però la diferència és que el Hitchcock volia seguir fent cinema allà Hollywood i la va fer d'una manera. I aquesta és tot el contrari. Aquí està la gràcia. Aquí no estem parlant d'una madolena i tal, i que lluitarà tothom i la societat, és que està a capacitat de per absorbir tota la maledat que pugui haver-hi amb una persona. És clàssic, això és un tema que aquí no estem parlant d'això. Que Hitchcock és moralista i aquest home no ho és en absolut. Ell fa una reflexió profunda, dura, sense concessió, sobre la violència, sobre el plaer que podem sentir fins i tot els humans en un moment determinat, per veure... Sí, seria una combinació de Hitchcock i Haneke per entendre. La Carme vol saber una miqueta de la història, ja ho sé. Té la cara de la bolesa. No, perquè aquí no em faig... A més, les discussions d'aquestes mena posicionals, si no saps ben bé d'aquesta... El que passa és que l'argoment tampoc no ens dirà gaire. Però mira, tu expliquem. De tota manera, penso que hi ha una cosa. Aquesta cosa estaria dins de la maldat d'una persona despullada de tot. I aquí no, aquí estem precisament parlant d'una persona que no està despullada de tot. Ja diem que la societat la marca, que la família que té també la pot marcar, però que en res a veure amb això, amb això que es diu... Tu has dit, home. La genètica. Llavors, la història és molt senzilla. És una dona que es fa allà mateixa, que es fa madura i que, automàticament, en el moment de la maduresa, doncs, esclar, es troba en tots els inconvenients que representa aquest canvi de la infantesa, la maduresa. Té un oncle que serà l'aliment... que, a més a més, és germà del seu pare, que té una semblança pel que... Després veiem que no ho veiem bé, però vaja. Vull dir, que té una semblança. Però aquest és aquell misteri, home. El oncle és, com a la pel·lícula que dius tu, del Hitchcock, és aquell home que dius, i aquest qui és, i és un seductor, és com també del Llevar de l'Hicàprio, amb la pel·lícula aquesta del Grape, oi, es diu, el Gilbert Grape? No, com se diu aquesta nova pel·lícula que ha d'estrenar... El Gran Casio, la Gran Casio, la Gran Casio. No m'estrata, encara. Però per aquí va la cosa, perquè he vist el tràiler, a més, he vist la pel·lícula i és un remake, això. Sí, un remake. És una novel·la famosa. El dia que una noia, complers 18 anys, aquest mateix dia, mora el seu pare. De circumstàncies desconegudes, difícils d'esbrinar, a mesura que passa la pel·lícula, anem a saber alguna cosa més, llavors, ella està completament impactada pel que ha passat, perquè la relació amb el seu pare era enorme, amb la seva mare, en canvi, que és la Nicole Kidman, doncs està sempre estant molt allunyada, i en canvi, amb el seu pare, havia tingut estones de casera conjunta, i ella agafava les peces que amb el pare casaven, i les convertia en petites escultures, diguéssim. Llavors, la relació amb el seu pare era molt intensa, i és tronca, de manera absoluta, amb la seva mort, el dia del seu aniversari. Llavors, de cop, en el propi funeral, doncs apareix aquest oncle, i a partir d'aquí, anem esbrinant, anem fent a través de... Però no es pot dir que siguin flashbacks, exactament. És més aviat, a partir de... que sí que ho són, en certa manera, que són més aviat records, qüestions emocionals, i converses que hi ha entre els diferents membres de la família. De vida a viscut, eh? Penícola del mes. Jo prefereixo l'altra, eh? Jo l'has vista. Prefereixo l'altra, perquè ja sé que d'aquí va, i sé que es pot parlar de coses d'aquí. Mira, parlem de les dues, ja està. Exacte, jo sempre... Fem les dues. Comparem un amb l'altre. M'has dit que la protagonista, quan és més jove, va a caçar amb el seu pare, i hi ha una... Sí, hi ha una relació. Sí, sí, sí. Que no sé quin sentit li dona, però a la casa sí que li dona un sentit. Doncs tenen un punt de contacte molt gran, en aquest sentit. Sembla que si els... Jo no l'he vista, aquesta, eh? Però quan has dit això, per això sí que m'interessen els arguments. Perquè un pensa, però en tu atac, això... Jo ja veia que era imprescindible dir-ho. Després, moltes gràcies. Doncs... Dues pel·lícules del mes. Perquè segurament aquest tema ens permetrà un link d'una a l'altra. D'acord. M'has donat amb la clau, em sembla a mi. Ja podem parlar d'una altra cosa. A vosaltres us ha agradat, per això? T'ha agradat? És poc. T'ha agradat molt. És una sada cosmòpolis, aquella de... És una referència. Tu, cosmòpolis, aquella pel·lícula de... Com se diu, aquella... I jo la poso en aquesta alçada. I de Hollywood, si l'haguessis vist tot i que... Aquesta no. Ja la veuré, ja la veuré. Vinga, que més envís. Jo he vist Bárbara. Quasi preferiria que nosaltres us faríem el tema, que parlo jo en tot cas d'aquesta. Jo els puc parlar molt ràpidament, perquè no hi ha moltes coses a dir. De les dues pel·lícules que han estrenat, i que presentem per aquesta setmana, que són La Mula, que és una pel·lícula espanyola, i l'altra pel·lícula americana, que és... es diu... Objetivo Casablanca, la Casablanca. Ah, sí. Es diu Olympus. Sí, en marxó original. No té a recabar. No té a recabar amb la títola Inglés, però és molt més comercial parlar de la Casablanca. És un home en clau, de la Casablanca. Sí, sí, sí. La primera pel·lícula, que és La Mula, és una pel·lícula que ha portat polèmica en alguna mesura que fa 3 anys que està rodada. Estava rodada per un guió d'ell, i un director, guionista i coproductor, el Michael Rathford, que és un senyor que havia fet el cartero i Pablo Neruda, i el marcador de Venècia, per denunciar un senyor. 1.184. I és un senyor reconegut i tal. Un senyor reconegut i tal. Una setmana abans d'acabar el rodatge, va dir que se n'anava, i va deixar tots plantats, i va dir que no volia saber res d'aquesta pel·lícula, i que no volia que s'estrenés. Llavors, lògicament, una baralla dintre de la productora va passar la pel·lícula de la setmana que faltava, que va acabar un senyor que es deia Sebastián Grosset, que no sé qui és, i la productora, que era la filla del Fradi, de la Alejandra Fragué, va assumir l'edició i la postproducció. La pel·lícula, curiosament, s'estrena dient director, anònim. És a dir, que no té director. I és una pel·lícula que podíem dir que tothom se l'ha carregada, tothom en parla malament d'ella, i jo, potser, no sé si n'hi ha, per tant. És a dir, penso que tot aquest ens accedent. A més, a més, hi ha hagut una baralla entre el Ministeri de Cultura, que no tal Mercèdes i el Vida del Palàcio Itascón, que pel nom no sé qui dimoni es devia ser aquesta senyora, va prohibir la pel·lícula. És a dir, va ser que no es podia... Sensurada. Sensurada, no es podia emetre. Doncs això va haver una discussió. Al final, dos anys després, va haver un judici, el judici va dir que la pel·lícula sí que es podia fer, i per tant, la n'ha estrenat ara en aquell últim festival de Màleg. També va guanyar el Màrio Casas per aquesta pel·lícula, la Dinaga de Plata, que va millor actor per la pel·lícula. I, bueno, és una cosa que... No vas a curiosa. Jo, de les maneres, no me la carregaria tant, com se l'ha carregat tothom, perquè tot la sensació que té el segell del Michael Rathford es nota que darrere hi havia un senyor que l'agradaven per acabar-se de les coses, però tampoc és una pel·lícula que estigui ben acabada, que estigui completa, i que, per tant, sigui una pel·lícula massa interessant. I la temàtica? El temàtic és de la Guerra Civil. Està basat en la novel·la del senyor... Galán Eslava. No, del Juan Eslava Galán, que és una novel·la coneguda, i que en ell li va agradar es veu. Llavors és sobre la Guerra Civil, un incident viscut real, del pare, del pare de l'escriptor. Ell va llegir la novel·la, li va agradar la novel·la, i va intentar adaptar-la al cinema. Llavors, quan ja la cosa estava molt avançada, es va barallar, no sé exactament per quin motiu, i ha acabat d'aquest incident, ara, però fa 3 anys, que està realitzada i acabada. Jo no diria, et repeteixo, que sigui una excel·lent pel·lícula, però tampés pot veure. Per carregar-se-la com tothom se l'ha carregat, no sé si n'hi ha, per tant. L'altre, i acabo ja, que és una americanada, una tèntica americanada, n'hem canviat el nom, i que amb espanyoles diu Objetivo a la Casa Blanca, és una pel·lícula dirigida pel senyor aquest, el Focua, que jo no hi havia darrere, i, per tant, si fa les coses que, com aquesta, doncs no te puc les n'hi ha de veure. No, va fer la de Training Day, que és una pel·lícula que té famada. No l'he vist. No l'he vist, no m'ho puc opinar. Però aquesta és una autèntica americanada, és una pel·lícula... Jo llegint coses de la gent, perquè hi ha alguna gent, curiosament, que l'ha deixat bé la pel·lícula, de les coses que li troben. Però, en canvi, llegint altres crítiques d'altra gent, m'he quedat amb algunes frases, que les llegeixin, penso que ja no cal dir res més. Un senyor diu, qualquer rasgo de seridar o verisimilitud sugerido por la campaña publicitaria, se lo vida rápidamente una vez que Antoine Focua, que és el director, pone en marxa su disfrutable, ortera, versión de la jungla de cristal en Potomac. Un altre que diu... I això vol dir algo, com si diguessin? Vol dir que és una orterada. I tant que vol dir... Una estúpida o una altra, que diu... Una estúpida extravagància que té a fer, echar de menys la profunditat intelectual de Independence Day, que devia ser també una pel·lícula dirigida per ell. Ja no l'he vist. No, no, Independence Day és d'aquest altre director, també, del Roland Emmerich. Ah, sí? No ho sé, no ho sé. Sí, va per aquí, el que passa és que el Roland Emmerich ha fet moltes d'aquest tipus, i en canvi té una, que es diu Anonymous, que és sobre aquest dubte que hi ha, si el William Shakespeare va ser el que va escriure i també el contrari a tot el que ha fet. És curiós, jo tinc ganes de veure'l, encara no l'he vista, però en parlarem quan tingui ocasió. Una altra que diu... L'última no dic res més, ja, és per aquells que les gusten els triggers polítics inverosímils de largo alcance i llenos de gente guapa. Home, pràcticament una de positiva també és. Una de positiva, la primera només. L'únic que és positiva, la primera, que suposo que van posar això per la primera, que diu... Puede que un terrorista norcoreano sia responsable del secuestro del presidente, que va fer el major d'anys en aquesta àspera i intensa pel·lícula d'acció d'Antoine Focoua. Uau! Ja només per això val la pena veure'l. Val la pena, us prometo, que jo vaig estar a punt de sortir. O d'escoltar-te. I mira que un dels actors que pesa i que tampoc ho fa massa bé, desgraciadament, és el Milton Friedman. Allò, el Milton Friedman. Michael Morgan. No, no, Morgan Friedman. Morgan Friedman. El Mércio Mandela. És molt bon actor. I en canvi, per mi en aquí està... Però mira, ja et va agradar més que Holly Motors. Perquè a Holly Motors les marxaves de que acabis. Sí. Et prometo que aquesta... És un servador, aquest noi. Per això m'agrada, per tant, s'entenem. Perquè jo també absorbo coses i llavors ens discutim. I no estem d'acord. I moltes vegades estem molt d'acord. I tant. Jo el que dic és que el actor aquest, que és molt bo, aquí estàs aprofitat. Però ell ha fet moltes suficients coses, com per dir que s'ha d'actuar... Però si tens un guió, que no s'aguanta per allò, que no s'ha de fer res, que un personatge americà és capaç de fer unes coses que no fa ningú... És una cosa realment invadocímila. Crec que no val la pena la pel·lícula perdre el temps. I després d'aquesta pel·lícula... Bárbara. Anem per Bárbara. La pel·lícula. És una pel·lícula alemanya del Christian Petzold. Sí, és un alemant. I interpretada per la nina Hoss. És una pel·lícula que Alemanya va presentar... Va estar nominada als Oscars, com a millor pel·lícula de Parla no Anglèsa, que ha presentat a Alemanya, i té l'Os de Plata del Festival de Berlín. Bueno, són dos... Bé, vull dir que és una pel·lícula que s'ha amarescut alguna consideració, almenys amb aquests dos àmbits. És una pel·lícula que passa a l'Alemanya de l'ES del 1980, i explica la història d'una machesa que, per a causa d'haver demanat... Què ens passa? A causa d'haver demanat... No, no, saludava Carles, que marxa. A causa d'haver demanat una visa per sortir fora de la República Democràtica de l'Alemanya, la trasllada, des de Berlín, a un poble petit a l'Elba, a la desambucadora de l'Elba. I llavors és la història d'aquesta machesa que està sota sospita per aquesta actitud. Bé, aquesta és la història inicial de la pel·lícula. La història amb sí. Què trobo bon bé de la història? Està bé de la història el climes que crea. El climes que crea de la intransquilitat a la que està sotmesa una persona que se sent... Vigilada, suposo. Vigilada, constantment, constantment, amb totes les seves accions, està molt, molt ben explicat. Perquè ella és molt prima i altra, és una persona molt angulosa, i dona la sensació que es mou sempre amb una fragilitat i amb una lleugereza, com per no ser percebuda i per no ser observada. I això és molt bo, perquè en aquest aspecte descriu l'esperit en què ella està visquant aquell moment. I això és el millor de la pel·lícula, això, i l'atmòsfera, és una atmosfera austera, és una atmosfera d'anglorectes i sense cap ornament, això està molt ben d'escrit. La gent l'havia relacionat amb la vida de los otros. Jo crec que és molt diferent, perquè el guió de la vida dels altres és molt millor que aquest guió. Aquest guió, això és el millor de la història. Jo vaig visitar, vaig estar a la Unió Soviètica el 1979, i vaig a travessar a Polònia, i realment el clímex d'aquell està ben d'escrit aquí, perquè era un clímex que és que... Feia por. I jo recordo haver arribat també... I a totes bandes et senties observat. Per exemple, vaig ser una amistat a San Petersburg, amb un ingenier que era de Cuba, i que estava estudiant allà, i aquest sentiment que ens va escriure, era un sentiment especial, i això està ben d'escrit. Està ben d'escrit perquè no l'he notat a cap lloc tan gran, com el vaig sentir allà. Jo he tornat després a San Petersburg, el 2003 o 2004, i allò és un altre món, realment. Però el sentiment de ser observat constantment, no saps per aquí, no saps com, fa la vida difícil. Inclus, quan se vol que siguin els ideals que tinguis. I fa que la relació sigui més fortes també, i quan hi ha una complicitat són fortes, i quan hi ha sospita són perillosíssimes. Per tant, això està ben d'escrit. En canvi, el guió és relativament fluix, perquè és bastant previsible. És bastant previsible. Tot i així la persona, ella sobretot, està molt ben d'escrit. Platra metge, és un metge que està al mateix hospital, i que, finalment, que, de fet, ell l'ha de controlar, i ha de donar informe sobre el que ella està fent, que és el que passa, realment, amb aquest tipus de món. Jo crec que, com a actor és més fluix, per més que la persona ja no està mal, no està mal. Després apareix una nana que, un adolescent, que vol fugir, i aquest personatge sí que està molt poc d'escrit. I, en canvi, faria la pel·lícula més potent. Per tant, jo la pel·lícula sí que la recomano, perquè aquesta descripció és bona, l'actuació d'ella és molt bona, aquesta com això que he d'escrit. Això ho fa molt i molt bé, i l'atmòsfera està ben rodada. L'entort és maco, està rodada com en primavera, és maca de fotografia, però contra resta el món verte dels boscos amb la duresa de l'entort on viuen, però està bé. Jo la recomano, no sé, no seria un 10, però és una pel·lícula que es pot veure bé. Si voleu i no hi té més pel·lícules, passem el tema de la no. Jo he començat a veure aquesta pel·lícula que correspon a aquesta música. Quina, quina? Em sona com a irlandès, això. Bé, irlandès, escocès, potser, la independència dels pobles, roi per allà, caminant, quan vulguis, Joan, quan vulguis. El tema que havíem assenyalat per unes setmanes fa una setmana dirà la independència dels pobles vista pel cinema. I és evident que un tema com aquest no ens el plantejaríem si, aquí, a l'estat espanyol, no estiguéssim vivint, penso que estem vivint. Aquests dies m'he dedicat a buscar films que tractessin el tema de la independència i he descobert que no hi ha accessius títols que tractin aquest tema amb una certa rigorositat. El primer fil que vaig pensar que es podia parlar era el Michael Collins d'una pel·lícula del 1996 del Neil Jordan. És una pel·lícula que va impactar força en el seu moment i que, a més a més, vaig descobrir envoltat de gent irlandesa perquè la vaig veure doblint a Irlanda, rodarjat de gent irlandesa, que ploraven a dojo mentre veien la pel·lícula. Després vaig recordar que la batalla d'Arregel, l'estadionària pel·lícula del Gilo Ponte Corvo del 1965, també tractava aquest tema de la independència del Gèria respecte a Doncs a França. I altres títols que me'n venia el cap, i abans em comentava alguns que jo no he tingut en compte, era el Gandhi, el Viva Zapata, que la vaig veure i vaig veure que no tenia res a veure amb el tema, queimada, queimada, que sí que tenia el viento cajita de cebada del Ken Loach, i, per exemple, una mica em deia el patriota, que jo no hi he vist, i em sembla que vosaltres en deieu també algunes, no sé qui... Volia dir la somra del diable, que és del Pacula, que està relacionat amb... Tots ells estan relacionats molt... Irlanda ha donat molt de sí, potser és la que ha donat més. Brayhart. Sí senyor, sí senyor. Jo de les maneres no l'he vist, la vaig veure en el seu moment, però... Jo la vaig veure per la tele, ho poso que perd, perquè és una cosa mítica, i deu perdre, però és veritat que és una pel·lícula... El Brayhart té molta força, que inclús està contrastat que després de fer la Brayhart... Escolsi va pujar el independentisme, va pujar les botes. Va tenir majoria absoluta. El problema de Brayhart és que no acaben explicant la història típica de l'heroi americà, la caiguda de l'heroi, la manera com el maltracta el sistema i com ell ha de pujar... Sí, però s'esquipa, per fer un mita, els americans ens saben, i això és el que hem fet els escosessos. Però els escosessos van triar una pel·lícula de Hollywood, per fer un mita. No sé si ells l'haguessin pogut fer. D'acord. I buscant més informació, vaig descobrir tot i que no s'ha estrenat a Espanya, no sé si es farà més endavant, una pel·lícula que es diu El Libertador, una pel·lícula venezolana sobre Simón Bolívar, dirigida pel Alberto Arevalo, rodada amb molts mitjans i amb una gran quantitat d'actors venezolans i espanyols, concretament entre els espanyols que hauria esmentat la Maria Valverde i Alemanolàries. Però el film no ha arribat i encara que es podria... No ho sé, ja veurem, si parlarem d'uns polítics, doncs aquest pel·lícula arribarà a veure, no li arribarem a veure. De tots els films que acabo d'esmentar, només he pogut revisionar dos, que són, i els he vist amb un cert detenció. Michael Collins, dit una de beure, i també una de beure a la batalla d'Argel. I quan m'he posat a pensar sobre el tema, m'he adonat que el cinema reflecteix les dues formes diferents i fins i tot extremes d'arribar a la independència. Hi ha aquelles pel·lícules que mostren la via pacífica, per aconseguir, diríem, la nova situació. Seria el cas de Gandhi, del Richard Attenborough, que el 1982, i aquelles que mostren la via violenta, més o menys crua, més o menys radical. Que, de fet, va la pena dir que són la majoria. Perquè imagino que ha hagut que el cinema té la característica que els... que sé, els atemptats, les bombes, els afusejaments, definitiva, les morts, és un tema molt cinematogràfic, i suposo que això atreu més a la gent. I dic que això comento aquest punt, perquè la realitat dels segles XX i dels segles XXI, sobretot a Europa, i en particular als últims anys, és justament la contrària. La realitat és que a Europa ha predominat la via pacífica i democràtica, encara que alguns diguin el contrari. Noruega es va separar de pacíficament de Suecia, el 1905, i a Islàndia ho va fer també pacíficament de Dinamarca, el 1918, a Filàndia ho va fer el 1918, i així només a Europa s'han creat 27 països nous. En els últims anys, després de la caiguda al mur de Berlín, ho han fet Estònia, Letònia, Lituània, Vialo-Rússia, Moldàvia, Ucrania, Georgi, Acroàcia, i unes quantes més. Escrivenia i Bosnia. I Bosnia i Segovina també. Recordo que jo he viscut personalment un tema, una experiència que em va semblar molt guapa. Jo estava dos o tres anys després de la caiguda al mur de Berlín, vaig anar a una dalt... És el 89, recordem. Vaig anar a una dalt a Txegós-Lovàquia a visitar uns amics de la meva dona, que eren metges i eren a Txegós-Lovàquia. I allà, ells, els xecs, que eren xecs, ens van dir que pocs dies després, això era el 25 o 26 de desembre, que l'1 de gener d'aquell any, Txegós-Lovàquia se separaria en dos estats per mutuacor. Com a espanyols, no les van preguntar. Bueno, tothom ho ha acceptat, això, tothom està d'acord amb això. I els xecs, aquells amics de la meva dona, ens van dir, els eslovens ho han demanat, i nosaltres ens sembla bé. Vam tornar a Espanya i recordo que dos o tres setmanes més tard vam llegir els diaris i vam veure que, efectivament, havien nascut dos nous estats sense cap problema. Txegós-Lovàquia s'havia convertit en xèquia i en eslovàquia. Però tots aquests exemples, potser aquest és el més acordat, perquè realment els dos volien marxar. És molt més difícil, l'Estonia de la Tonelituània, per exemple, i per no dir tots els altres... Aquests són conseqüències de la debilitat de la Unió Soviètica, però els bàltics va ser dur, també. Però l'Eslovenia va ser pactada. Va ser pactada, a Bosnia i a Zegrobina ha sigut pactada, a Croàcia ha sigut pactada, i hi ha hagut, per exemple, allà parlarem després, d'agunes que no. I cal dir que això mateix, per acabar amb aquest tema de reflexió, és el que ha passat fa quatre dies, el 2006, a Montenegro, que s'ha separat de forma pacífica i pactada de sèrie. I el 2008, a Kosovo, per una declaració unilateral, declaració que fa dos anys més tard, el Tribunal Internacional de Justícia va declarar legal... De l'Aia. Va declarar legal aquesta independència. Suposo que s'ha de saber, també, i acabo amb aquest tema, que Kosovo va ser acceptat ràpidament pels Estats Units, com a nou a la nació, com pels Estats Units, per a Alemanya, per a França, i un llarga exeta, que va ser la majoria, i en comptes va manifestar, entre altres, no gaire, però entre ells, Espanya, i uns quants països més. Gràcies. Fins i tot es va produir un altre fenomen curiós, que jo no havia fixat d'aquests dies mirant coses i descobert, que és que es va produir una separació entre l'actitud d'Espanya i les comunitats autònomes. Catalunya, País Vázquez i Galícia van reconèixer oficialment la independència de Kosovo, mentre que el ministre de Fers Exteriors, Fers Estrangers, el Miguel Ángel Moratinos, va anunciar que Espanya no reconeixeria el Kosovo. Des que ha arribat el PP, el poder, la cosa s'ha mantingut amb aquesta tesitura. Amb el temps que disposava i tornem al cine, he triat de veure dues pel·lícules, com deia. Les dues pel·lícules que cinematogràficament m'han semblat més interessants. La batalla d'Argel, de Gilo Ponte Corvo, i el Mike & Collins, del Ney Jordan. Les dues pel·lícules, curiosament, tampoc no m'ho recordava, van guanyar al Lleó d'Or del Festival de Venècia, la batalla d'Argel, el 1966, i 30 anys més tard, Mike & Collins va guanyar al 1996, també al Lleó d'Or. I, intentant resumir i reflexionar sobre el que he vist, hauria de dir que el primer que m'ha subtat és que són dos films molt ben estructurats, si bé utilitzant fórmules diferents. La batalla d'Argel, rodada amb un to documental, comença amb el Senya de Lila Puant, que és un activista en el Favet Argelí, que acordeix en les tropes franceses vingudes de París, però de sobte, quan la sal està a punt de produir-se, sobre un llarg flashback, que ocupa tota la pel·lícula fins a tornar a aquest punt, i que explica qui és aquest personatge i com s'ha transformat en líder. Mike & Collins també està molt ben estructurada, però, en canvi, fa una descripció lineal, que aconsegueix carregar d'una gran intensitat, perquè és una pel·lícula molt emotiva, jo deia abans que aquests amics irlandèsos ploraven mentre veiem la pel·lícula, d'una gran intensitat d'imatges que, per la via del muntatge, fa mostra dos accions a la vegada, i fa muntatge paral·lel, mostrant dues accions que estan succeint al mateix moment. Una altra diferència és que, mentre la teva d'Argel té una idea documental, com d'ella, i utilitza pocs actors professionals, sinó actors descovers en el que re involucrats a la pel·lícula, és un recurs que utilitza habitualment el Gilo Ponte Corvo. Mike & Collins és una autèntica pel·lícula de ficció realista, però amb uns excel·lents actors. Alian Nelson, que acabava de fer-se famós per haver interpretat la lista de slinders, és el Mike & Collins. Una jove i encantadora, Júlia Robes, que està guapíssima, i jo no me'l recordava, que estava tan jove, no me'l recordava. Un magnífic Aidan Quinn fent amic del Mike & Collins, i un Estefan Ria, que és un actor irlandès que en té enamorat, de com actor, fent de policia del servei d'intelligència bridànic, que mostra el joc brut que es realitza es fa en aquestes situacions. No m'ho dic perquè no m'interpreti. Es nota també que Nell Jordan és un historiador o clàligada molt a la història. Després hi ha averiguat que va estudiar història i literatura a l'Estat d'Oblín i que va començar la seva carrera com a novel·lista obtenint nombrosos premis per un llibre de contes infantil que es deia Anite Intonissia. Més tard, col·labora cosa de poc me'l recordava en l'escriptura del guió d'Excalibur, del John Borman, i debuta com a director en una interessant història realista que es deia Ángel, Danny Boy, del 1982, que mostra ja la preocupació històrica pel tema del seu país per Irlanda i pels alguns dels problemes de la revolució irlandesa, problemes que retornarà a agafar amb el Michael Collings i el desenvoluparà més extensament. No sé si coneixeu aquest director. Coneixeu el Nell Jordan? Sí, amant. Jo el conec d'aquestes, però clar, no sé quina història... Encompeia dos llops, per exemple. Però n'hi ha una que és extraordinària, que no la coneixeu. Jo se'l recomano perquè és la que va guanyar ell a l'Òscar, la millor guió original, que és d'ell, que es diu Juego de l'Àgrimes. La coneixeu? Sí, sí. Una pel·lícula sobre un xicot que és de l'Ira, a Irlandès, també, i que s'involucra amb una determinada acció, llavors hi ha una relació entre una dona estranya que no explico, perquè, si no, no hi hauria sorpresa, una dona i ell, i el actor. A principal, com us diu ara, que és un actor molt conegut, és una extraordinària guió, i va la pena veure aquesta pel·lícula més d'una vegada, perquè, mar escudament, li va donar a l'Òscar la millor guió, perquè és un guió superconsistent. És curiós, també, algú ho ha dit, companyia de lobos, Mona Lisa, que és un inesperat èxit comercial. Hi ha una cosa curiosa, també, del Neil Jordan, que és un senyor que treballa tant a Estats Units com a Irlanda. És diva, comença la seva carrera a Irlanda, i quan té un èxit, que l'èxit és Mona Lisa, amb el Bob Hopkins, és tal el èxit inesperat que té la pel·lícula, que llavors el contracten a Hollywood. Llavors, a Hollywood farà d'altres pel·lícules fluixes molt dolentes, que no, i torna a Irlanda. Llavors, a Irlanda fa aquesta, fa Juego de l'Àgrimes, torna a ser un èxit extraordinari, llavors l'envien a Hollywood a fer, novamente, pel·lícules d'un gran pressupost. Entre elles, la més coneguda, és entrevista amb el vampiro, amb uns actors extraordinaris, amb un pressupost extraordinari, i que la pel·lícula bastant mediòcret no va funcionar, des de punt de vista ni comercial. És curiós, per tant, que... Considera un clàssic, era entrevistar amb el vampir d'aquest tipus d'històries, i una pel·lícula de culte. No puc opinar, perquè no la tinc present en aquest moment, sincerament. És a dir, quan s'ha volgut, l'opinió que té d'ell és que és un senyor que les coses interessants, les fa Irlanda i les coses comercials, les fa a Hollywood. Hi ha molts, això, eh, que fan això. I llavors, bueno, d'Europa, us vull dir. Per últim, per acabar, parlem una mica del Gilo Ponte Corvo, podríem dir que és un director més irregular, la seva carrera està composada només per 5 obres, de les quals jo només destaquaria a Dugas, que són la Batea de Regel i Caimada, que, com he dit, la Batea de Regel va guanyar el Yeodor del Festival de Venècia, atenció, tot i la presió del govern francès per evitar que la pel·lícula la aconseguís. Per què? Perquè el Geri havia aconseguit la seva independència feia 3 anys només, el 1962, i el fi més l'65. I Caimada, que parla del colonialisme d'Espanya, a Latin Amèrica, de mitjans del segle XIX, i atenció també perquè les presions de l'època del general Franco, del general Francisco Franco, van aconseguir que en lloc de passar l'acció a una illa propera a Cuba, una illa espanyola, es va rodar llavors, va fer veure que eren portuguesos, i que era una illa inexistent portuguesa. Crec que aquests dos exemples ja ens posen de manifest que el tema que estem detectant avui és un tema sensible, i que, com a mostren els dos pel·lícules analitzades, no solamente aquests processos es caracteritzen per utilitzar la mentida del joc brut, això es veu claríssimament amb els dues pel·lícules, sistemàticament, sinó que això es fa tant abans de, diríem, abans de l'independència com després del naixement del nou estat. Jo quasi suggeriria, no sé si considereu que això val la pena que parlem alguna cosa en relació amb el que està passant aquí, o no, no ho sé, és a dir, no... El Fénix XI, XI, per exemple. Jo crec que s'aparta molt... El Tanècdo, t'ha diguéssim, no? Jo crec que s'aparta molt d'això, és a dir, penso que mentre aquests, el que toca és el tema del propi de l'independència, el XI a XXIII és un cas d'un nano que li passa una sèrie de coses, però que no és el mateix. No hi ha un procés, diríem, no hi ha un procés com en aquí. Aquí hi ha l'inici, al final, és a dir, tant en un cas com en l'altre, a la tarda de la gel aconsegueixen la independència, després de tota la pel·lícula, amagar-te els morts que hi ha i les coses que passen, i el Marc Collins passa el mateix. Però que és l'altre pel·lícul, és la del nano que va... És una pel·lícula, jo crec que és una pel·lícula amb menys volada que aquestes, que és tu, però sí que és una pel·lícula relacionada amb el món que es mouen situacions conflictives de xoc, entre dos societats, entre dos col·lectius que no estan enfrontats. I aquesta pel·lícula és una pel·lícula petita, és una pel·lícula... això, una pel·lícula anecdòtica, amb conseqüències, però anecdòtica, i sí que està relacionat amb aquest tema, eh? Jo això sí que ho haig de dir. Jo hi ha un tema...No té la gran més de les altres. No té la gran més de les altres. Ni de rep hard, ni de tot això que deiu, que no les he resfascat, eh? Jo havia anotat aquestes... És veritat que totes elles, les més potents, són les islandeses, perquè, clar, el conflicte irlandès no es tanca el Mike & Collins, de fet, resolt malament el conflicte, perquè són dos bandos, el ire, els que estan d'acord amb el pacte que han firmat amb els britànics, i els que no hi han estat d'acord. De fet, el Mike & Collins, després, ella està contradit amb la seva actuació, i l'ira ha adorat tantíssim, que després hi ha moltíssimes pel·lícules. Jo tenia anotades en relació a les del ire, en el nombre del padre, no sé si l'encordeu, i de Voxer, que les dues... De Voxer és extraordinària. Les dues les fa el Daniel de Lluís, que fa dos grandíssims papers amb aquesta. De Voxer sobretot és... No és ben bé la lluita estricta, també ho és, però sobretot és quin conflicte social implica quan això es tracta en violència. Perquè el problema d'Irlanda és que es va desenvolupar amb una guerra. El cas d'Irlanda és un cas conflictiu de guerra. Perquè va tancar malament allò, i després el conflicte d'hora. Per tant, no són tant les pel·lícules de la independència que alguna mi de la tenia, sinó en la manera en què es va aconseguir que no va contentar la pròpia societat. I quan una societat no està satisfeta globalment de com ha anat, a com s'ha tancat el conflicte, el conflicte es manté. I llavors això és el que ha passat a l'Irlanda. Totes aquestes pel·lícules en el fons són això. El viento que hita la ceba del de Voxer, la sombra del diable, és també una americana del... També la tenia notada jo al Pacula, que és el Brad Pitt, que és un personatge de l'Ira, que va a Estats Units per comprar armament, i està allotjat a la casa del personatge que encarna el Harry Sanford, que és un ex policia. I llavors és el conflicte entre la manera d'actuar quan un element de l'Ira, que és un element que està lluitant amb violència per un tipus ideal, és aquest tipus de conflicte amb una societat, que és l'americana, que això no ho pot, no ho pot payar. El final de la pel·lícula, jo comentava abans, abans d'entrar, el trobava que la frase del final de la... Sí, d'aquesta és una frase. Ell ve dit, perquè el Brad Pitt mor en el conflicte amb el Harry Sanford i la policia americana, quan el Harry Sanford, que ells han establert una relació humana potent, quan està morint, ell li diu, això no és un final feliç de pel·lícula americana, perquè som islandès. I això és l'ànima que realment està dintre del poble irlandès que no ho va tancar bé aquesta situació. A mi, amb el que està passant en aquest moment... Jo tancava això, ho relacionava. Els conflictes s'han de tancar bé, perquè i més amb una situació com és l'Europèa, que és una situació que hem decidit per en conformitat tot el poble europeu, que el conflicte no es resoldrà mai amb violència, ja. Després del que ha suposat la violència europea, sobretot amb dos guerres mundials tan potents com les que vam tenir. Sí, estic d'acord. Una cosa que em posa una mica nerviós. Jo, aquests dies, quan consultava coses i tal, hi ha un tema que a vegades no es comenta per mi, suficientment, i és la sistemàtica manipulació del núcle de poder polític, financer, funcionariàri, i sobretot mediàtic, que està campat a la capital de l'estat a Madrid. L'ABC, el Mundo, la Razón, l'Agaceta, la Cope, Tele, Madrid, inter-economia, etcètera, que influeix decisivament sobre la resta de l'estat espanyol. En aquest moment fas un viatge amb base en del·lusió, amb base a Galícia, amb base a allò, que diguis que ets catalàs com si fosis el dimoni. I això ho ha guanotat família meva, família de gent, i és perquè constantment, cada dia, cada dia, primera plana dels diaris s'expliquen coses que no són veritat. Que la gent d'aquí, que és en la lusa, en la savillana, que és de la goa, doncs sigui, diuen, ens en anem allà els i diem que no és veritat i no ens creuen. Per què? Perquè aquesta manipulació sistemàtica a través d'aquests mitjans és gota a gota, diària, i en canvi, en aquí, això no ho tenim. Te'n recordes el que és? Això se'n diu poder. Ja, ja, ja, ja, ja. És el nom que té. El poder mediàtic. Perversió. No, no, és igual, poder, és igual, poder. N'hi ha un que en tenen i nosaltres que no el tenen, i el que tenen elosen. Fem falta més pel·lícules, més obres que parlin sobre aquest tema, i que arribin... És fàcil, eh? No és fàcil, perquè si el més a més els diners, els poso un, doncs posarà aquelles pel·lícules que interessa, i les que no interessin, doncs les seran marginades. En el fons, ja sabeu que aquella que tu comentaves, la del Fénix, 11, 13, va estar feta per popularment. És a dir, la gent va posar el calés per fer la pel·lícula. Si, a lo millor, la gent espontanament de Catalunya no hagués posat diners per fer la pel·lícula, no sé si la pel·lícula no s'hauria fet. Jo per això interpreto que l'Abregert, que estàs feta a Estats Units, està conscientment feta a Estats Units. Quina, quina? L'Abregert. Ah, l'Abregert, l'Abregert. Està feta a Estats Units, està conscientment feta a Estats Units, perquè no sé si hagués sigut tan fàcil fer-la des d'Escòcia o del país britànic. Per què no? Potser els anglesos tenen... però tot i així, no sé si hagués trobat el diner. Ah, ja. Perquè això vol dir diner. Perquè és un tema sensible, també. Exacte, exacte. Doncs bé, jo penso que ser un tema que, en principi, semblava que costava de tractar-ho i d'enfocar-ho. Doncs vaja, Joan ho ha fet aquí amb un vigor i amb una dedicació, que ens obre camins, ens obre portes per continuar buscant aquest viatge, aquesta temàtica dintre de diferents pel·lícules, que potser no trobarem pel·lícules que siguin de la categoria i de la specificitat d'aquestes dues recomanades, però que sí que apareixen, detallets i qüestions, com deia Carme, fets que no han quedat tancats encara, amb moltes d'elles. I vaja, de la independència dels pobles a la salut mental. Potser no és tan diferent el tema. No ho sé. No és que calgui regulacionar-ho, directament, però vaja. Què et sembla? Qui de la negació pot tenir això? Home, no ho sé, em sembla una mica agressiu ara, relacionar-ho d'aquesta forma. Jo també, jo també. Fem un llapard. No, jo ho dic perquè alguna vegada he posat el repte. No, jo crec que no, que els punts sempre han de ser seguits, perquè estem relacionant les coses, perquè estem fent cinema sense condicions, clar. El fet és que jo alguna vegada he posat com a repte el buscar quan s'ha parlat del tema de salut mental, que és el que ara presentarà Jaume, de buscar pel·lícules que, veritablement, no parlin d'aquest tema. I és complicat. Que no parlin. No quan estem parlant, sinó que l'art en general, i el cinema en particular, doncs ja tracta, per definició, gairebé, el desequilibri de les persones. Perquè si no faltaria tema, vull dir, com ho faci, tractes el desequilibri mental, l'espos, l'angoixa. Això és veritat, hi ha moltes pel·lícules que t'organitzen. Clar, el que passa és que hi ha una distància entre un desequilibri, o un desequilibri passager, o un desequilibri superficial, o un desequilibri anecdòtic, a el que entenem per problemes de salut mental, que és més profund, m'imagino jo. N'apoleo una bona part, per exemple. Clar, si parlem de cinemes, de pel·lícules... Si tu dius... Però això és una provocació. No, no, no, vull dir, és una persona... No, però llavors també el Hitler és un paranoic. O sigui que això ja m'ho crec, però... Sí, sí, sí, però l'enfoc, l'enfocament, no totes les pel·lícules hi ha subjectament un problema de... Clar, de salut mental, clar. No és el seu objectiu. I, per tant, dic jo que quan en Joma les ha pensat, ha pensat-us unes quantes, que específicament tenen aquesta... Però tens tu la paraula, Joma. Deixa'm que parli, perquè... No intento començar. No intento començar. Segur que no ens intentes convençar ningú, segur que no parlaré des de la memòria i des d'aquestes pel·lícules, que, com diu la Carme, no tenen per què ser específics i, sobretot, que no sortin figures claus de la història, que, com deia un amic psiquiatre, una vegada diuen que aquests són els autèntics psicòpates de la vida, com, per exemple, el que ens han portat en la visèria econòmica que estem, que hi ha demanant. Com dic això, que aquests són els clàssics i que, en definitiva, què? No, no em fa gràcia, em fa gràcia. Perquè et fa gràcia, això. Això no em fa cap de gràcia, tu. Ja, ja, per això, és una mica irònic, però sí. És una mica irònic, però potser donar un dia aquest to així, com que això ja ho sabem, perquè se'ns repeteix diàriament, i avui em deia una persona fins a la perversió, que ens estan pervertint, precisament, perquè insisteixen sobre el tema, on recalcar tota aquesta perveritat, no? Llavors, ja penso que podem recordar pel·lícules que no tenen aquesta característica. Per exemple, hi ha una pel·lícula que es diu El Motin del Caïn, no? Ah, sí. El Hanprey Bogar. El Hanprey Bogar és una persona... Allà ens parla, no de psicòpates, sinó que ens parla persones amb psicòpats. I aquí està el debat de la pel·lícula, que al final és extraordinari, perquè fins i tot qui defensa amb ell doncs ataca aquells que l'han treit d'allà al mig, i en mal més, i sobretot han tacat la dignitat militar, això també pesa, però vaja, vol dir, el que pesa més és que aquell home estava psicòtic. Què vol dir estar psicòtic? Senzillament és una persona incapacitada per afrontar les dificultats més altes. Això és el psicòtic. I al trobar-se d'aquesta manera, automàticament aquesta persona actua fugint de la realitat. Busca amb catalls per no haver de decidir i, a més a més, ataca en els que, veritablement, ell, d'una manera inconscient, veu que poden realment solucionar el tema. Aquesta és la problemàtica psicòtica. Això podem trobar amb psicòsis, amb la doble personalitat. Una mica de trampa, no hi ha dubte. Qualsevol psiquiatre, psicòleg t'ho dirà. Però no deixa de ser la doble personalitat. És així que està usada en moltes pel·lícules. Sí, però és trampós, això. A una persona dominada per a una altra, en aquest cas, per la mare, acabaran a parar amb una situació com aquella. Potser només la... Però l'inversa, la que hem esmentat abans. És toca. Però l'inversa. Allà estem a l'inversa. Llavors hi ha una altra pel·lícula, que és també de Hitchcock. És de Hitchcock, que es diu Recorda. Aquesta és de Gregor Ipec. Allà també ens planteja una... Una problemàtica psicoanalítica. Què vol dir, psicoanalítica? Vol dir que parteix de tot un seguit de fets que han succeït a la vida d'aquella persona. Des de la infantesa, sobretot des de la infantesa, passant per la maduresa i esclatant en la drultesa. Ell és un home que acaba estudiant psiquiatria i tot això, però està incapacitat per resoldre un tema tan elemental, com, per exemple, una furquilla que... Us en recordeu, d'això, sobre les estoballes. Aquella persona, en aquells moments, té un ufec. Exactament igual, una situació psicòtica, no? En podem torbar moltes, moltes, moltes, moltes. Però jo m'atreveixo a fer... No pas un anàlisi de tot el programa, però sí anar a parar a la pel·lícula Bárbara. Bárbara és una pel·lícula que planteja el sistema comunista com una marxa cap a les psicòsis. En definitiva, com tu deies, el fet d'estar vagilat sempre, que no tens cap mena de llibertat, això és una psicòsis creada. En aquest cas, potser és una psicòsia... No sé, jo, com que no sé els termes massa i no igual no els us ho ve, jo el que sí que em semblava que provoca és situacions obsessives, perquè l'està constantment plantejant-te si t'has deixat això aquí o has esat allà, i com ho tenies posat, i com estava, i si t'ho han remedat, i si t'ho han buscat... Això, finalment, que forma part d'una manera de viure, es pot convertir en un obsessiu, si és un obsessiu compulsiu, allò sí que de bé es veu anar malaltia, clar. Clar, amb això una pel·lícula que fa unes setmanes, poquetes, que encara no he pogut parlar, encaixa perfectament amb el que estem parlant, que és aquesta Argentina de tessis sobre un homicidi. I aquí és un advocat, que és el d'inhevitable Ricardo Darín, que precisament pel sol fet d'haver exercit la seva professió amb minuciositat durant molts anys, s'ha acabat convertint en una persona que no controla la seva manera de funcionar. Com que ho ha de tenir tot tan, tan, tan controlat, arriba un moment que se li escapen les coses i no saps ben bé el llarg de tota la pel·lícula, si el que està fent és producte d'aquest desequilibri que es podria considerar una manca de salut mental, o és una qüestió que tothom està una miqueta en contra d'ell, perquè en un moment determinat va fer una rada, va cometre una equivocació, i això ja no li perdonen mai. Però el seu rostre, la seva manera compulsiva de vegades de mirar cap a un costat o cap a un altre, el llarg de tota la pel·lícula, molt subtilment, però que t'ho van deixar molt clar, és un anal·lici molt bo, un anal·lici molt bo de petits tics, i que encaixa molt bé amb el que estem dient, i que jo torno a reivindicar la meva afirmació davant de que és difícil trobar en aquest sentit que qualsevol pel·lícula de qual parlem no acabi desembocant amb el fet d'analitzar, analitzar com la pròpia societat, les obligacions que ens marca, la manera com ens està dient que hem de fer les coses d'una manera compulsiva, si no les fem d'aquesta manera, estem fora del sistema, llavors, com això ens provoca una dificultat molt gran per tenir un equilibri, i com d'alguna manera, i això la pel·lícula Stoker també, com tothom ho planteja molt bé, com tenim a dintre moltes personalitats diferents, i, normalment, podem desenvolupar un adult estrès diferent, vull dir si som un professional competent amb una feina, si som pare o mare de família, podem desenvolupar diferents versants. Si fem programes de ràdio. O d'entreure a SES, la Bessan, més argumentativa, com en aquest cas, però queden moltes altres amagades, queden moltes altres, i aquestes, què estan fent dintre nostre? Això forma, per una mica, l'anàlisi del psychoanàlisi, i també d'anàlisis de la personalitat, que van més enllà del psychoanàlisi, fins i tot diria jo, d'arquetips, que existeixen i que tenim a dins. Llavors, aquesta pel·lícula, Tessie sobre un homicidio, ho planteja prou bé, i com tu dius, moltes altres. Has parlat que Spider, per exemple, del Cronenberg, és una pel·lícula... Això sí que és una definició. Jo penso que encara hi ha una cosa a dir, agafant el tema de la salut mental com a base. I és que, en definitiva, a vegades, queden bocabedats, debat de l'èxit que tenen determinades pel·lícules que són autèntiques monstruositats de convidades a la violència, sobretot, per no dir altres coses. Llavors, jo crec que una de les característiques, amb això m'agafo amb el que tu deies, de que tenim els humans, és que aparenem a posar les distàncies, si acabem de venir prou medús. I això ens permet alliberar-nos de tota aquesta influència absolutament negativa que pot tenir ja no l'art, perquè això ja no és art. Quan estem parlant de perversió i perdona, de perversió de històries, no?, de històries que estan fetes amb la dinàmica de lliberar-te de la por, de la noixia i tal, i fins i tot gaudir-ne de tot això. Jo crec que és una distància que se'ns ha acostumat filosòficament, o ideològicament, digue-li com vulguis, i que nosaltres ja hi posem la distància i ens ho passem de colla. Però, bé, al mig de tot això hi ha pel·lícules com és Tóker, com el que deia, i tal, que són una altra cosa i que ens permeten, i vull dir, si més no aprofundiri, encara que sigui una vegada l'all, no? Vull dir, més no, perquè no ho acostumarà a fer. Hi ha una pel·lícula que no sé com s'ha de dir. Jo pot donar voltes a algunes coses. Hi ha dues pel·lícules, una que dedicar-me i una altra, Joan. Jo em dic una i deixo l'altre. Jo també tinc que dir una, però... Hi ha una pel·lícula que no sé com es diu, no em surt el nom. És del Robert Rosen dels anys 60 i pico, que és el germà de la Ciri Magdlany, no m'agrada com s'ho diu ara. Una pel·lícula que arriba, que va a treballar amb una cinta psiquiàtica. I aleshores, aquest xicot comença a treballar i passa una sèrie de coses, i al final ell es queda en el cinta psiquiàtica. Sí, corredor sense retorn. Jo anava a dir que algú vol sobre el nido del Cucó, i és el del... No, però la història és aquí. És la Jan Sever, la que feia... Ah, la Jan Sever. La que feia a Buda Sufle. Doncs ella és la noia que està malalta, que està dintre del... I ell s'enamora d'aquesta noia, i la pel·lícula és extraordinària. És a dir, una pel·lícula... Però va d'això, eh? Ja la trobaran, aquests dos. Lilith. Lilith, sí senyor. Com a Warren Beatty. Warren Beatty, el germà de la Ciri Magdlany. I la Jan Sever. Jo li toca amb ell. Deixeu-me, de totes formes, l'àlbum sobre el nido del Cucó, perquè és la del Nicholson, que jo té l'interès de que no solamente parla sobre el deteriorament mental, sinó que les institucions que vellen per el deteriorament mental influïixen sobre aquest deteriorament, que és el que acaba explicant aquesta història. Excesivament per vertir-te el concepte i fàcil de la pel·lícula del nido que ho costa molt millor a l'altra, que és a la presó. En canvi, el Nicholson ho fa molt bé. Digues, sí. Ja l'he trobat, l'American Psycho. No l'he vist, no l'he vist. És d'un advocat que el final, diria que és advocat, que es torna molt municiós, i al final acaba matant pel... No, és al final, és al principi. El final, si tota la pel·lícula, no? Acaba per les nits assassinant... Aquesta és una mostra més, la pressió, del tipus de vida, de la professió, de tot, t'acaba convertint en un compulsiu malaltís. Però això és fantàstic. És un anal·lici molt bo, eh? És un anal·lici molt bo de la realitat. I tots aquests, clar, aquestes no n'hem citat. Heu d'allegir el llibre, també, aquest, en el que està basat en la pel·lícula, perquè hi ha pàgines senceres on t'explica com, al matí, s'acondiciona el cabell, les bruixes, rentar, allò... Amb milers de productes, que són els que tenim al nostre base, com el sistema de consum... A la pel·lícula es ve molt bé com cada matí té una pauta de fesport, que són 90 flexions ara, que si no sé quants, ara, tal... Va ben preparat per la feina, però després, per les nits, dius, ostres. Perfecte. Totes aquestes de... Psicòpates. Psicòpates de assassins en sèrie, totes són perfils de deteriorament mental a l'extrem. Inclus, m'agradaria esmentar que fins i tot la forma de matar té un mètode, no? No, no, no... Està tot ben preparat. Jo penso que un dia podem parlar de la psicopatia. Exacte. La setmana que ve... Dos films al mes... I, a més, vindrà la Dove Sayola parlar del concurs de cornellada d'acords matratges. Perfecte. I algun tema que tenim per aquí, també. I algun tema que tenim per aquí. Ja hem parlat el nostre setmana. A Justoi.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent. Tugues-me a casa, ara mateix. Adéu.
