A l'escoltes, ràdio d'esper, Cinturits, ràdio d'esper, La ràdio de Sant Just, Durant de 8.1. Ràdio d'esper, Durant de 8.1. Ràdio d'esper, Durant de 8.1. Cinema sense condicions. Bona tarda, som aquí un dia més, un dimarts més. Cinema sense condicions, com diu el francès, que estem al francès, la Carme, en Joan, que és el que estic parlant. Tenim un convidat, i a més ara arriba el Jaume. El nostre convidat d'avui és la Dolph Seyol, que ens vol parlar del seu concurs de... del meu de cinema. De Colmatratges Ciutat de Cornellà. No sé si el deixarem parlar, ens vol parlar ara, no sé si el deixarem. Sí, que el deixarem. Sí que el deixarem, perquè té coses a dir-nos. I a més a més l'apreciem. Podem parlar amb ell de moltíssimes coses. Una aficionada al cinema, un membre indespensable del gallinet, Ràdio Cornellà, i a més parlarem de moltes més coses. No, Joan, tu que fas sempre l'índex aquí. Vinga, va. Jo penso que potser la Dolph seria el primer que podia començar explicant-nos com va el seu concurs, i quina és la finalitat té, etcètera. Després podíem parlar de les estrelles, les pel·lícules que hem vist, amb una segona part, el Francesc, que ens ha de parlar del Darren Nowski. Que seria tercera part, ja? Avui, avui. Perquè avui tenim el film del... El film del mes, que són dos pel·lícules, tenim el Stoker i la Casa. Heu fet els deures? Jo sí. Jo vaig anar a veure l'Estoque. Jo la casa ja l'havia anat a veure. Ja ho sé, ja ho sé. Vaig anar a veure l'Estoque. I aquí, home, saludant a tothom. Que està arribant. Moltes gràcies. Després hi ha dius que et va semblar. Bueno, què et va semblar? L'Estoque. Sí, ara ja, per començar. Canvien l'ordre. Si no vols, deixem per final. Però no li posaria un 10. Ja no t'he dit això. Doncs vinga, Dolph. Joan, t'ha donat la preminència. Es tracta d'un concurs de cinema en mater. És la 15ª edició. El que passa és que amb aquesta segona volada, és la quarta. És la quarta. Perquè el programa va començar als anys 60. Vam fer 11 sessions, es va tallar. I llavors ens vam trobar 4 o 5 un dia. Per què no re-enodem aquest concurs? I així es va fer. I aquest serà el quart, que és la 15ª edició. I serà la quarta. Des de la re-enodació, Dolph, ja va ser bianual, oi? No. El primer va ser cada any. Però llavors els pressupostos de l'Ajuntament ens van dir que tenia que ser la meitat. I vam dir, si té que ser la meitat, no volem baixar els premis a la meitat. Per tant, deixarem els mateixos premis creant i ho farem cada dos anys. De l'Ajuntament de Cornellà. Aquí hi ha Sant Just Desbert. I ningú no... I ara, malgrat la situació, no us l'han tornat a retallar? No. No, no, continuem amb la mateixa subvenció, que ens ordenen... O sigui, la meitat cada any. No ens donen el que ens donaven cada dos anys, sinó que ens donaran, doncs, cada any, la meitat. I llavors, doncs, cada dos anys els fa el concurs. El primer any va anar molt bé. Va ser una sorpresa, perquè no ens ho esperàvem tant. Teníem 70 i pigos de quasi 80 pel·lícules, però el segon ja ens van desbordar, almenys 150 pel·lícules. Déu-n'hi-do. Ah, sí, va ser bé. I llavors, com que el temps que teníem, per veure-les, no hi havia prou temps, doncs les vam tenir que veure de consola, de manera junta amb el públic, en fi. I aquest any, com que no saben les que ens vindran, perquè l'any passat també vam venir 120, per tant, la cosa està per a ell. I aquest any ens hem donat més temps. O sigui, que diem que les presentin el juliol i el concurs a l'octubre. Teníem dos o tres mesos per mirar-les bé i poder, després, valorar-les millor, perquè jo diria que aquells anys vam fer una mica... Però bé. De totes formes, això significa un èxit. Sí, sí. Clar, clar. De tant, 120... Jo em pensava 50 aixanta al principi, no? Clar, clar. A primer, quan vaig ser a unes 80, vaig pensar, home, molt bé, no? Clar. Però l'altre any següent, quan vaig ser a la 150, la cosa ja... I significa que hi ha moltíssima gent fent-sina, molta gent, molta gent. Expliquen tot cas les parts en què es divideix. Sí, bueno, aquest concurs aquest any, els anys anteriors també, però s'han canviat els noms. En certa raó, vull dir. El primer feia amb argument A, argument B, documental, reportatge i ficció o animació. Aquest any hem determinat que reportatge, llògicament, si anem amb no, o sigui, el reportatge és més a televisiu, perquè el reportatge és una cosa que es filma el moment que passa, no? Clar, clar. Llavors, només és documental, punto. I amb fantasia, també la mà partat, i l'hem posat junts en ficció. S'hi hem fet una sèrie de ficció, documental i animació. Ho ha agrupat i heu suprimit. Molt bé, molt bé. Aquest any, es poden presentar pel·lícules hasta 30 minuts, que és una de la veritat, però jo aquí hi ha algú que té alguna pel·lícula de 30 minuts per presentar... Un curmatratge són 30 minuts. Bueno, vale. Heu ampliat, abans era fins a 20 minuts, que hi haurà una pel·lícula. A 20 minuts està més que suficient, però, en fi, d'aquesta anys serà 30, el que passa és que... Amb l'endú està 30, home, no? Sí, no, normalment... Nosaltres com fa pel·lícules de 19, 20 minuts, 15... Hem rebut 5, i de la cinc hi ha una que dura 19, una que dura 5 minuts, una que dura 7 i una que dura 15. O sigui que perfecte. Estarà a la mitja. Molt bé. Molt bé, molt bé. Bueno, i assistem, perquè ara, quan ens vinguin totes, el dia 31 de juliol, que és l'últim dia de receptió de pel·lícules, ens reunirem entre ells el senyor Jaume, que també és un dels... Que ets el senyor, no cal, eh? També és un dels jurats intents, diguéssim. I llavors, o sigui, els jurats intents entrierem 5 o 6 de cada una dels tipus, i les passarem amb un jurat exterior, que vindrà de fora, i ens revisarà perquè, si s'han de targar les 150, ho preneu, que no... I altres farem una mitja crida, perquè hi ha pel·lícules, que quan veus 5 minuts, 18. I ja ho tens clar. Para que ja està. Ja sabem per on va. Llavors, d'aquestes jurats, es considerem que seran les 5 o 6 milions de cada grup, vindrà un jurat extern, i farà una tria, triarà la pel·lícula guanyadora, no sabrem quina serà, perquè la posaran en un sobre, i llavors, el dia de la final, es presentaran les... O sigui, les nominades, diguéssim, que seran les que han durat, les finalistes, exacte. Les finalistes, que seran les que vaig, i es determinaran quina és la guanyadora. Molt bé. Molt bé. I ja està. Les finalistes també tenen premi. Molt bé. Inferior, també tenen un premi. Molt bé. I d'aquesta vegada també ens assegurem, que ens vinguin tota la gent que és finalista, perquè no sabrà si és guanyadora o no, aquesta que no estigui allà, no? Vols dir l'adreça a la qual han d'enviar les coses? Home, mira, no l'adreça és el patronat, el cultural recreatiu, però si van a la web, o sigui, www.pcr.cat, allà trobaran les bases, trobaran l'adreça, trobaran tot el que hem de fer. És el que vol dir patronat. Patronat cultural recreatiu. Patronat cultural recreatiu. Molt bé. Només un petit matís, perquè has dit que és un concurs a mater, però també arriba en pel·lícules que sobrepassen una miqueta aquesta categoria, i per això hi ha, de fet, una altra categoria feta. Perquè la categoria de ficció la dividim en dos parts. La A i la B. La A és aquelles produccions que són subvencionades per ajuntaments o per públics, i llavors, lògicament, treballen en uns mitjans molt superiors a el que seria cine a mater, no? Que ho fa solet. El que va amb la seva camareta, amb la seva hàndica allà, i amb quatre mil gotes, monto una pel·lícula. Aquesta és la secció B. Perquè creiem que seria desleal, no vull dir, competir... Perquè els mitjans, els mitjans marquen una mica... que treballen amb tots professionals, tenen travelings, tenen grus, filmen en 35 milímetres la majoria. Llavors, clar, és una qualitat que no pot competir amb les altres. Llavors, hem dividit aquesta secció amb altres. Almenys no es pot comparar. Llavors podem comparar els altres que tenen pel·lícules amb les nostres camaretes i amb els nostres amigats, i llavors tenim un grup que llògicament es barallen entre ells i una altra que també es barallen entre ells. Molt bé, molt bé. Moltes gràcies per assistir. T'invitem també a continuar aquí a les teves opinions. Que ens esporti, pot enviar pel·lícules, sis que en té, que les seran molt ben rebudes. Molt bé. En www.pcr.cat, allà trobaran les bases, trobaran l'adreça, trobaran tot. Molt bé. Fins el juliol ja tens, però que ningú no es defensa. Fins el juliol. Que aneu, deixaré passar, deixaré anar, i al final això també ens passa, eh? A l'última setmana ens arriben totes. I ara ja fa 15 dies que, o més, tres setmanes, ens han arribat 5 pel·lícules. Perquè la gent espera el final. La quantia dels premis i tot això, ho dius? Sí, sí, sí, mira, els primers premis són 500 euros. Molt bé. I les finalistes sent cada un. Molt bé. Està molt bé. Molt bé. Els guanyadors de cada especialitat, d'esficiat, té 500 euros. Està bé, està bé. I els quatre o tres finalistes que queden de cada estil, aquests tenen 100 euros assegurat. Molt bé. I no sabran si són guanyadors... Fins al final, fins a l'últim dia. Fins al final, fins a l'últim dia, de premis i s'obrirà... Com un Òscar. Com un Òscar. Són les nominades, les finalistes, i d'aquelles finalistes hi haurà un... Ah, després hi ha un premis especial, també, el millor guió. Aquest és especial, que pot recaure en una mateixa pel·lícula, que pot ser guanyat. O no. Com passen els Òscars? O pot ser un guió que sigui una altra pel·lícula que no estigui nominada o finalista. Molt bé. Això és tot. Molt bé. Jo el que ho convido a tothom, és que ens en posem més enrere. Ens també et convidem que continuis en el programa i puguis participar amb les teves opinions que sobre cinemes sabem ja què tens. Quan anàvem rebut les pel·lícules, ens tornem a explicar-nos. Sempre que vulguis, pots venir a dalt. A nivell dels trenes, gràcies. A nivell dels trenes, puc parlar i suposo que l'havis més d'una persona, la del Gran Gatsby, que és una pel·lícula. Jo també. Ja podem parlar. Ja som tres. Doncs mira, en principi, jo us dono la meva més o menys opinió, però voldrà tenir un Coun바omin. No vols que�is per tannig, perquè la tr pewnoquè per talla vatrejeгрāça, cantant elimes InspSt language. Es illa, és una novel·la escrit el 1925 de Gran Impacte Literari que es diu que és la millor novel·la de Francis Scott forget L'he buscat a la meva biblioteca i m'he trobada que tinc la versió de l'anterior. L'androvella tindria una tradució excel·lets del 1988 de Ramon Folk i camaràs la daim en català del Robert Redford i la Mia Farro, i els de l'edició en 62, quan van publicar la novel·la, jo la vaig veure llegir abans de veure la pel·lícula. Per tant, devia ser per aquesta data, que fa molts anys, fa 30 o 35 anys que la vaig llegir, i a mi el confesso que em va fer un impacte terrible, fins a l'extrem de la llegida, un parell o tres de vegades. El que passa, que també ets de confessar, que deu fer carat com 30 anys, potser no ho sé, que la vaig llegir, per tant, no l'hi tornarà de... Faria gràcia tornar a llegir, però no la tinc fresca. De tota manera, pensant una mica quines coses han vingut molt de la novel·la, a mi em va impactar molt, no sé si us ha passat el mateix, si algú l'ha llegida, quan el fitxeral parla al segon capítol de la Vall de les Cendres, que és on hi ha aquell cartell del doctor T. J. E. E. S. que és el cartell rèctil de l'oculista per recordar clientes en un cartell de propaganda, que, curiosament, també surt a la pel·lícula, i penso que sugereix molt bé el que s'explica a la novel·la. I recordava també que la novel·la guanyava en força i en ritme, a mesura que avançava, i que explicava la tràgica història d'un home mogut per l'amor, que sempre una dona, que segurament no mereix tanta tensió i que probablement té bastant idealitzada. Ja que els encants d'aquesta dona són poca cosa comparada amb l'entreta excessiva i extraordinària que fa Gatsby per ella. La veritat és que l'idealisme i l'ingenuitat de Gatsby en la creença de que podrà recuperar el passat és molt important en la novel·la i també ho és en alguna mesura lliure amb la pel·lícula. I potser varia una mica que a la novel·la hi ha una crítica i una censura a les classes altes americanes. Hi ha un moment que en la pel·lícula, perquè no hi hagi la novel·la, el record de suposo que és el mateix, també la deixa a frase, que el narrador li diu en el... Tu ets millor que ells, vull dir, que... És a dir, són mala gent. No sé, no m'agrada veure quina és la frase. Una cosa així, sí. I és veritat que la novel·la també reflecteix el desenfret i el baratament dels anys vines, dir, els anys previs del crac del 29, que eren els fècils dels anys 20, que, curiosament, amb la novel·la i després s'ha fet un cert afama, doncs el mateix fill era el va batejar com l'aire del jazz. Ara, si parlem de la pel·lícula que veu de veure, que potser tots podeu dir la vostra, a mi, a l'inici del film, li he trobat massa carregat, massa kitsch i massa anacrònic, només pel meu gust, quan apareix el Leonardo DiCaprio, la pel·lícula per mi agafa força i cal dir que la seva interpretació per mi és extraordinària. És a dir, jo, que feia 30 anys que la vida de la novel·la m'enregulava perfectament del personatge, perquè m'ho va ensenyar molt potent, i la veu a l'interpel·lació del Leonardo DiCaprio pensava que és boníssima, és a... Comparat amb la de la mia Farrow i el Robert Redford, allò és una merda, perdona l'expresió, una desastre, perdona l'expresió, m'està m'ha escapat, i en canvi, en aquí, el Leonardo DiCaprio està fabulós, està extraordinari. Pergi de groga, eh? No ho faré mai més, mai més. A més, el Leonardo DiCaprio, a l'ula, des del meu punt de vista, en la seva gran interpretació de tots els altres personatges, jo fins i tot el Tovi Maguire, el trobo que em fa pensar encara amb l'Espiderman, i no el trobo que encaixi en el personatge, però és veritat també que el film, a mesura això va gustos, eh? Però a mi el Leonardo DiCaprio sí que em convèn, és un gran acte, s'està reconeixent que el Leonardo DiCaprio, per mi, per meu gust, és un actor extraordinari. Però és també el film, a mesura que el film avança, penso que hi entra en joc els personatges i el director abandona aquest estil kitsch i sobrecarregat de Molin Ruj. Penso que la pel·lícula acaba prou bé o que agafa força i que acaba interessant l'espectador. Acaba tenint un cert interès. Per acabar, penso que tot i que segueixo pensant que la novel·la és molt superior a la pel·lícula, crec que s'ha acabat fent una pel·lícula recomanable i molt millor que la que havia fet al seu moment, els anys 74, la mia Farrow i el Robert Redford. I una altra d'abans. Que no he vist. Jo tampoc l'he vist. Amb l'Anna Negra diuen que estava millor. Diuen que estava millor amb l'Alan Lat, que estava millor que aquesta. I n'hi havia una altra de muda, que no sé què havíem fet. Però que no és massa coneguda. Però n'hi havia una altra anterior encara de muda. Perquè la pel·lícula és de 25 i aquesta és de 27. Jo en termes generals estic d'acord amb el que ha dit el Joan. Jo també l'havia llegida. És de les primers autors americans d'aquest estil. Vaig llegir abans el Troban Capote i després vaig llegir a l'escotfilts. Per tant, no la recordo massa, però sí que recordo el personatge. Em passa una mica això. Jo no l'he trobada a casa, a les llibres que deixes, a la menyora, i després no et tornes a veure. Però sí que recordo el personatge. Sí que recordo el personatge. Llavors, què dic de la pel·lícula? A veure, la pel·lícula és una mica carnaval. I això se l'emporta la primera part. La primera part, la primera part. Però és la part que tu entres, que entres. Per tant, destrossa una mica el propi personatge. És veritat que el Dicaprio fa molt bé, però la desmesura de la producció, de la desmesura de la pel·lícula, l'amaga una mica el Dicaprio. Perquè el personatge, el que jo recordo d'aquest personatge, és un personatge, aquell neix del no res, és un personatge bastant típic americà, que s'amaga si mateix, perquè hi ha molts americans que són d'enlloc, i que s'hi han arribat... o que hagin estafat. Si arriben a dalt de tot, el que val és on t'han arribat. I aquest és el personatge dels quals filgeven. I per tant, aquest és el tipus de personatge. Llavors, aquest tipus de personatge anulen el seu passat en el sentit que ni el saben ni el volen salvent ni el volen explicar. I llavors ells es mongen la seva pròpia història. I això és el que fa el Gengasbi. Llavors fa una història que ell passa per ser un elegant quan, de fet, no ho és. I passa per ser un cultivat quan, de fet, no ho és. Passa per ser un home potent quan és un home feble. I això no s'acaba de veure però ho ve a la pel·lícula, al meu moda d'entendre. La sena en què ell descobreix la seva vena violenta, en la que d'alguna manera perd tot el que havia guanyat, construint tot allò... Discutar-me, perquè no és l'home, però és un flash. I tot l'altra és Cartón Piedra. En canvi, ell és un personatge molt potent. I la noia a la novel·la també ho és de puntet. Perquè en el sentit que és una nena mimada d'una gran societat que viu un món falsíssim. I, per tant, que la realitat no la preocupa. I, per tant, no té res a veure amb ell. Que ell s'enamora... S'enamora els dos, jo crec. S'enamora i es munta una història de que allò és la seva gran realitat. La única realitat de la seva pròpia història. I això, en aquí, jo crec que és poc potent. A més a més, jo et tinc una sensació, que ella és molt més potent en la novel·la. A més a més, la noia aquesta trobo que no acaba de donar el pes. Clar, sí que és. En canvi, la novel·la sí que el dona. En canvi, ni ella, ni els demés, ni el marit tampoc per mi m'agrada. Penso que la novel·la està molt ben d'escrit. Perquè una cosa que sí que està és extraordinàriament... El marit, a la novel·la, és un personatge que sí, que és el personatge de la societat a la qual ell mai ha estat seva. Per tant, ell sí que és un personatge de soc carrel. I en canvi, que la pel·lícula és carrel. I aquí és un home machista, que fan ferrón, una mica, i no és aquest tipus de personatge. Per tant, jo crec que la novel·la la desdibuixa una mica, perquè els personatges estan molt ben dibuixats, i la pel·lícula no els crea tant. L'altra cosa que volia dir és les 3D. Continua sense agradar-me. És absurd. La vaig donar 3D i no em va agradar gens. Perquè clar, aquells zooms i aquella entrada i aquella sortida, que per res ho demana la història. Una cosa curiosa que es pot dir, a la crítica li van donar opció, la setmana passada, dos o tres dies abans de l'estrena, de veure-la en 3D i de veure-la en versió... Jo ara he vist en 3D. Però en 2D. I em sembla que només hi havia una persona que va escollir en 3D. Estava al cine cinès de Gonal, 8, a l'Amuna Sala, i en l'altra sala no sí que havia. Jo també que estria a dalt, si hagués tingut l'opció. El lloc on se vaig anar només hi havia en 3D. Per tant, la vaig veure en 3D. I per tant, continua pensant... És que no n'he vist gaire, només he vist la vida de Pi i aquesta. I a pesar de tot, a la vida de Pi, la justifico. Aquí és que ni la justifico el 3D. És que no està justificat. No està justificat i destrossa la pel·lícula. La pel·lícula que està més justificat, el 3D, és a la batard. És que no l'he vista. Perquè és un altre tipus de pel·lícula. Però tot així, a la vida de Pi... Mira. No està mal, no està mal. Sí, però és que aquesta això no s'aguanta. Jo no l'he vista en 3D, per tant. És que aquesta en 3D acaba... Quan surt la casa del Gran Gatsby, és que, a banda de que serve de Walt Disney, és una cosa que penses... Sembla una joqueta. Sí, de jovina. Exacte. Literalment. A l'altra versió no sembla tant. Jo crec que aquests ingredients me l'han fet agradar menys, que el que potser m'hagués agradat. Veurem les dues dimensions. Que em va enfadant una mica amb la producció i això, quan et passa el cine, no et va bé. Clar, clar, clar. Això és el que em passa a mi quan les veig dublades a les pel·lícules. Em vaig enfadant cada vegada més perquè dic... Si no està dient això, jo em miro la llave i dic... Però si no, està dient exactament això. Jo únicament aportaria el que heu dit vosaltres, el fet que jo intentava o sense intentar-ho, veia la pel·lícula la possibilitat de veure una interpretació del que està passant ara, d'alguna forma. Perquè aquella època, doncs, és com... La que ens mostra aquí és com prèvia, d'alguna forma, a l'època de crisis, a l'abra m'ha atacada el 29, i hi havia tota una sèrie de gent a revista, que mirava de tenir el màxim possible que muntava aquelles festes com les que veiem a la pel·lícula, que una de les coses curioses que hi ha és que accepta tothom. En el començament de tota la pel·lícula t'explica que arriben gent de totes les classes socials. Clar, accepta tothom perquè ell vol que vingui a ella. Sí, sí, sí. Això després ho entens d'una altra manera. Vull dir que aquesta és el seu... No, amb la novel·la, hi ha una cosa... La novel·la va passar el mateix, en el seu moment es veu que la gent la va de s'estimar una mica, perquè no la van entendre, i després, quan vam veure, que reflectia també el que estava passant, tothom va veure... Però vas veure unes novel·les d'èxit. És a dir, una novel·la, en està considerada una de les grans novel·les... Sí, sí, sí. I això que és curtet, aquesta novel·la és una gran... Sí, sí, és molt curta, no té molts espanyols. Però hi ha una cosa que tu parlaves que esmentaves això de la gent, que hi ha una cosa que veus que està molt ben lograda a la novel·la, que està molt ben aconseguida amb aquesta pel·lícula, i molt menys amb les anteriors, que és, ell deixa entrar tothom, i tothom va a la festa, aquesta meravellosa, i de cop i volta, ja que l'heu vist, podem dir-ho, que quan ell mora i a l'enterrament no hi va ningú. Llavors, de la forma que ho descriu el fitgeral, té una potència allò, aquell contrast entre... quan van a divertir-se i tot és gratis i tal, i quan és a l'hora d'un tio que s'hi ha fet tot de favors i tal, que no hi vagi ningú, és tan fora allò... No és això, està sol perquè ell no pertany a ningú d'aquells. És aquest el tipus de solitud que ell té. És perquè no és d'enlloc ell, i llavors, com que no és d'enlloc, no pertany a cap grup del castellà. Però jo mostro el desagraïment d'aquesta classe que està... A més a més, que s'ha beneficiat... Però hi ha un altre factor, en el llibre m'imagino que és igual. Recordeu que ell, d'alguna forma, fa un sacrifici final, perquè ell no vol que se sàpiga el que ha passat amb el cotxe i amb l'atropellament, per tant, això els va bé, els altres que poden escapolir, se sent a culpa i se sent a res. Llavors, a més a més, és que ell ja queda completament a part de la seva classe social i de tot, no només pel fet que té aquell atac d'aire, que d'alguna forma, a mi aquella cena potser és la que més em va agradar de la pel·lícula per això, perquè hi ha aquella tensió, hi ha aquells moments en què la noia ja queda pobret, ella, no? Dic que és tirònic, tota horroritzada, perquè veu aquell atac d'aire per part del seu enamorat, que en realitat era una infatuació, no era una altra cosa, per part d'ella, i això penso que també està ben vist a la pel·lícula, que era el moment en què ell fa això. Ella, la novel·la, per ella, és el diferent. De fet, la meva percepció és que ell no és... per tant, el que ella li sembla que hauria de pertany, però és diferent de tot el que l'envolta, i això és el que l'afacina amb ella, i això és el que l'envolcalla amb aquesta història una mica somnia de somni, de somni, que és el que acaba així. Que és una noia amb poques llums, també. Més que amb poques llums d'un món molt tancat, amb un món que tot és... Ell no coneix i que té idealitzat. A mi una cosa que sí que m'agrada de la pel·lícula, i que no recordava, suposo que no ho veurà també, perquè fa tants anys que no m'agrada el que es diu, però una cosa que la pel·lícula trobo que està ben aconseguit és aquesta idea de que el passat no es pot recuperar, i ell, tot a l'estona des del principi de la pel·lícula, vol recuperar aquest passat perquè és una manera de recuperar la noia. És que això és una cosa fixa de l'escotfitsera, fins i tot que quan tornes endarrere el temps, com era aquella història del... com era? Curiós, el cas de l'Efemín Barton. És una fixació de l'escotfitsera, aquesta idea del temps endarrere i endarrere, perquè allà no és la mateixa història, però ell té una fixació amb què passa amb la història d'un, per què es desenvolupa com es desenvolupa, i què passa si jo jugo amb una cosa que és el contrari del que percebo? I això aquí també té la idea de... no puc, això és rígid. El que passa, hi ha una cosa que... I la del Benjamín Barton és el mateix, és una idea d'aquestes. I el que passa és que també s'ha de dir una cosa, i és que el Curiós, el cas de l'Efemín Barton és un guió del mateix, com es deia aquell que corria sempre aquella pel·lícula americana, Forrest Gamm, del mateix guionista de Forrest Gamm, que suposo que sabeu que el conte aquest són 4 o 5 o 6 pàgines, i llavors han fet una pel·lícula, i bàsicament tota la pel·lícula del Curiós, el cas de l'Efemín Barton està basada en el guionista del Forrest Gamm, que no me recordo com es diu. Llavors, una cosa també que es diu és que totes les pel·lícules que s'han fet de les obres del fitgeral no funcionen màxims, és a dir, ni l'Àsktikon, va ser l'últim de les últimes pel·lícules de l'Elle Cazan, ni... jo recordo que la setmana passada, o fa dues setmanes, vaig a vosaltres explicar que havia vist aquella l'última vegada que vei París, que també està basada en una novel·la del fitgeral, que està passada, que està de moda, que no s'aguanta, i, en general, fora del... és veritat, fora del Curiós o Casso de l'Efemín Barton, i jo diria que aquesta, també, aquesta versió, jo n'hi havia res més del d'ell, que té molta qualitat literària, que s'aguanti des de punt de vista cinematogràfic. I, en canvi, en canvi, altres autòscols millor sent més dolents literàriament, que és el que fa el Hitchcock, que jo diu que amb una bona novel·la no es pot fer una bona pel·lícula, que s'ha d'agafar una novel·la dolenta i llavors convertir-la més o menys en una nova pel·lícula. Reglar-la. Reglar-la i fer-la morar de pel·lícula. Però és veritat que, quan agafes una novel·la, una obra mestra, corres el risc de que el senyor que et va veure, s'alligui la novel·la, que hi trobi una caniat de coses o de defectes o que no s'identifiqui amb els passeguratges que surten allà, no? Això és veritat, passen sempre. Ara, s'ha de dir que l'en Gasby és una producció d'aquelles que els diners s'han avocat sense mesura. Bueno, i una altra cosa curiosa és que els americans se l'han carregat, suposo que se veu perquè la pel·lícula és australiana. Quan figures els títols d'acredits...És conquistadors australians. La pel·lícula pot ser com un director a l'Australia i treballi a Hollywood. Aquesta representa una pel·lícula finançada pel Warner Bros però finançada amb diners d'Australians. Aleshores, consta, jo a mi m'ha sorprès perquè mirant crítiques, sobretot les que venen d'Amèrica, no la deixaven gaire bé. No sé si és aquí un component nacionalista o no, no ho sé dir, però no deixa de ser curiós que una pel·lícula del gran Gasby, jo suposo que deu ser... Comercialment, està funcionant molt bé. Jo vaig estar al cine per veure Stoker i estava al cine Arenas i comentant amb la gent que venia a entrar, deia que el que més estava veient la gent és la Gargatsby. El gran Gasby, fixat. Stoker, no. Stoker, no. Jo vaig anar a veure Stoker però eren poquets, eh? Disciplinat, perquè ens tocava veure Stoker. Stoker i la Casa seran les pel·lícules del mes però el gran Gasby és la de la setmana i d'allò, eh? Sí, l'he dedicat d'una bona forma. Sí, jo penso que és una pel·lícula interessant, jo crec que val la pena, eh? Jo la recomano. Jo, ahir, va ser, abans d'ahir, vaig veure aquesta, la del Groveretford. Ah, és molt dolenta. Home, és dolenta. Després del que heu explicat, la pel·lícula reflexa molt bé tot el que heu explicat aquí, eh? Jo no la recordo. Jo, sense saber-la vist, ella sí que és la més bona, la més velàs que s'han fet sobre la novel·la. Jo l'hi vista, me la recordo perfectament. Jo vaig veure la novel·la, vaig veure la pel·lícula, que estava, més a més, el guió és del Copola, eh? Del Francis Ford Copola. I la veritat és que és molt dolenta. Jo comparada amb l'ho d'ahir, comparada amb què és... Pots mirar que el físic del Groveretford ho dona, eh? El personatge està bé, està bé. Els entesos diuen que el Dicaprio s'ha basat més en la versió de l'Alanlat que amb el del Groveretford. Doncs bé, jo abans de passar a l'Alanopski, perquè ja estem a dos quarts, ens queden dues de les quatre seccions, ja teníem avui, però no passa res. Aquí, sense condicions, doncs us comentaré que he anat a veure l'Iron Man 3. M'agrada molt tu l'havies anat a veure al final. I jo no. A Dolph, no l'has anat a veure encara. Però si els vincadores no la volies veure, o no t'agradava? Aquesta és tota una altra història, eh? Ah, sí? Tu els vinc a veure les vistes del vincador. Sí, sí, ja saps que em va resultar molt molesta aquella pel·lícula. Em va avorrir, sí, perquè no, i la diferència, ja només diré això, la diferència entre els vincadors i aquesta és que els vincadors és una pel·lícula feta... Bueno, què vols que et digui, únicament per complaure tothom, pels adolescents, per massa toveta, massa barreja de coses. En canvi, aquesta és una pel·lícula... I l'Iron Man 3 també és per a molta gent, almenys, eh? Sí, però està molt més ben tractat del personatge, el fet que sigui només un personatge, potser, ja la fa més fàcil de compaginar. I llavors, doncs bé, la veritat és que la combinació d'humor, d'acció, i fins i tot de crítica, el propi sistema social, estadounidè, em va sorprendre molt. Vull dir, algunes afirmacions que es fan cap al president d'Estat Units, no?, en el moment que va passar jo amb aquest petrolier, que es van abocar tants d'allò, tu vas fer que totes els teus executius, els teus amics quedessin sense cap mena de problema, que no estiguessin ni jutjats, no? Va sorprendre molt, fins i tot no deixa de reculsar una mica les idees conspiratòries aquestes, cap a l'11S, cap a el que va passar a les Torres-Bassones, en un moment determinat, amb el que t'expliquen, que el propi aparell dels Estats Units és que provoquen... Nosaltres mateixos ve a dir la pel·lícula, i ho diu literalment de fet, provoquem els nostres propis fantasmes, els nostres propis problemes. A dir, tot el que passa a la pel·lícula no hi ha, en realitat, cap a gent, ara, potser estic descobrit massa cosa, però no hi ha cap a gent externa. Tot queda dins de les pròpies fronteres, i això no deixa de ser també una mica subversiu, pel que és la versió oficial dels Estats Units, que si hi ha un mal a fora de les nostres fronteres que ens ataca, que ens ataca, aquí la versió és una cosa molt diferent. Ells són capaços de fer aquest tipus de cosa. Ho han fet molt, això de practicar-se. Justament és un país que altres coses té, però aquesta la té com a positiva. Doncs en una pel·lícula així comercial, com aquesta, i destinada a tots els públics, en principi m'ha sorprès. Per exemple, és una pel·lícula que es carrega el sistema, i és la més valenta que s'ha fet en aquest tema. Sí, però aquesta és una pel·lícula, ara no me'n recordo el títol. Aquesta, que diu, és molt bona, molt interessant, però ja és una pel·lícula destinada al públic adult per analitzar un fet molt determinat. Aquesta és una pel·lícula que la poden veure des de nens petits, fins a gent adulta, buscant coses diferents, i veritablement la poden trobar. O sigui que tu la recomanes. Sí, sí, que és tan durament la recomanes, els vengadors, no. Ja ho hem entès, ja ho hem entès. Hi ha una petita qüestió al final de tot, ho sé de quedar fins al final dels subtítols. Hi ha gent que ja ho sap, però en aquest cas hi ha una petita escena al final que li dona sentit a tota la narració que estem veient i que és molt divertit. Això sí que ja no ho explico, però... El consell intentarem veure-ho. Sí, sí, va la pena. Passem així ràpidament per Onopski, no perquè sigui un director per passar ràpid, perquè jo penso, i fins i tot repassant una altra vegada la filmografia i mirant tot el que ha fet i com ho ha fet, penso que és un dels grans directors joves, de la mateixa del que el Xavi Puebla, que va estar aquí fa uns mesos, té 44 anys, va néixer al 1969, un bon any, no perquè n'és que jo també, sinó per això, per la coincidència. No sé si és el que és d'any. No preocupis. Entendrem que aquí és un bon any. Entendrem que pot ser que sigui el millor. Ja ho veiem. La qüestió és que a Onopski, amb aquesta juventut que té, la idea és que si continua així pot fer moltes més coses, té una filmografia, una consistència, una coherència, una profunditat, que combina la espectacularitat amb moltes de les seves històries, amb una profunditat, estem escoltant de fons per sèrie, el música tan coneguda del requiem per un somni, del compositor que complementa també tot el que ell fa, del Clint Mansell, i que ha participat en totes les seves pel·lícules, i que és una part essencial de la filmografia. Requiem per uns somnis d'onopski? Sí, requiem per uns somnis per el seu segon llar metratge. Si veus pel·lícules seves, estàs veient pràcticament el que fa el Hanek, el que fa el Hanek o el que fa l'Esbon Trier, estàs veient aquest tipus de cinema amb un pressupost normalment molt ajustat, perquè ell treballa amb pressupostos molt baixos. La primera pel·lícula, que és Pi, el primer llar metratge, va gastar 6.000 euros. Crec que ho estic dient bé, no sé, 6.000 o potser 60.000 euros. I va recaudar 3 milions de dòlars, o així va ser un boom impressionant. Una pel·lícula mística entre la matemàtica, entre la càbala, en Jueva, malaltissa, surrealista... La trobava, no saps com agafar-la. Però és tot un manifest de les seves intencions com a director. És un director que no vol fer fàcil les històries a ningú. I des de la primera pel·lícula ja ho declara. I, a més a més, té una manera de treballar, un format de fotografia i de moviment de càmera molt peculiar, molt seu. Per exemple, com a nota de producció podíem dir, ell fa unes coses com fer que passa d'un pla molt proper, d'un primer pla de detall, a un pla llunyà. Per exemple, en moltes de les pel·lícules, i recordeu alguna vegada aquest efecte per donar la sensació que és d'allunyament, d'allament dels personatges, que això ho fa molt bé a Pi, per exemple, rèquim per un somni. Però justament a Pi, a Gòbia, això. Que jo és l'única que vius, em sembla. És l'única, la primera. Doncs és un director. A veure si em dius algunes més, però a Pi sí, i la vaig veure pel part que era el Cisna Negra, però la vista jo el Cisna Negra. Doncs és la última... La boxa, com es deia? La boxa. El lluitador de Ressler. Sí, és que hi ha un altre que té un nom molt similar, però aquesta del lluitador, que seria com una mena de, si us fixeu, entre el lluitador i la del Cisna Negra, seria com una mena d'híptic, de pel·lícula doble, en la qual es veu que volia fer una sola pel·lícula, entre la dança i la lluita lliure. La lluita lliure considerada com l'art, si és que es pot considerar, fins i tot, més baixet de tot, amb menys qualitat, i la dança, que hi ha gent que la considera un dels arts més... Insublim. Complet, insublim, com tu dius Carme. Doncs ell volia fer una sola pel·lícula, però va veure que era massa, massa dents tot plegat, i va separar-ho en dos parts. Però si us fixeu, s'explica les dues pel·lícules temàtiques i maneres d'analitzar els personatges molt similars. En realitat, són dos personatges que lluiten, que tenen una tendència destructiva també molt gran, que intentarien apartar-se del seu ofici, però que no poden deixar-ho, i en el cas del Cisna Negra, és molt més rotund i molt més... Definitiu, fins i tot pel personatge. A mi, el Cisna Negra, el personatge de la teleporta, em recorda molt la pianista de Haneke. Per exemple, el que passa és que la pianista de Haneke ja ha agafat una manera de viure, que fins i tot protegeix, de manera una mica tabèstia, tot se ha de dir, però protegeix a la gent que vulgui fer el mateix que ella, i en canvi, el Cisna Negra agafa una manera... una mica malaltissa, bueno, una mica no, completament malaltissa, personatge. Sí, però és molt concreta, i és molt realista, en cap moment se surt del que tu estàs veient a la pel·lícula. Canvien el Cisna Negra jo, perquè no l'hagi vist, o que l'has vist una altra vegada, doncs he de donar una pista, però jo em vaig adonar, tens més tard d'haver-la vista, i vaig quedar arrativat, i jo penso que són aquelles coses que no passa res per saber-les abans per fixar-te. Molta de les coses que passen a la pel·lícula, i que tu les veus com reals, no ho són, és tant a la seva ment, hi ha un anàlisi també de salut mental que la setmana passada parlàvem, provocada per l'estrès, provocada per l'atenció que té el personatge de la Nátali Portman per arribar al més alt de tot, per arribar a aconseguir el personatge que la catapulti, la fama, que la faci ser la millor ballarina que hi ha hagut mai, que li acaba provocant unes alteracions mentals i físiques, d'una magnitud extraordinària. Una pregunta, a partir del que acabes de dir, si ho agafem com a cert, és si ho pateix igual amb la ficció, o sigui, amb la imaginació que ho patiria igual amb la realitat. Aquesta és la bona pregunta, i aquí és on tastaria la qualitat del senyor Arnorki. Ens proposa aquest paralelisme, per dir-ho d'una manera. I com que diem que, a més a més, aquestes dues pel·lícules són complementàries, la del lluitador i la del signe negre, la del lluitador, alguna forma té el punt d'equilibri, el lluitador no es deixa portar per una ficció, no acaba de ser equilibrat. Ell fa una miqueta el que veu que ha de fer, cosa que poques vegades veiem en les pel·lícules, vull dir, en un moment determinat, ell no pot suportar el ritme, que li comporta el fet que ja és gran, que ja està lluitador, que ha estat un gran lluitador, i ara no pot portar aquest ritme. Llavors ho deixa, el convencen de tornar, però ell pren les seves decisions a cada moment, i fins i tot al final, doncs pren la decisió més adequada per ell, no pensant, sí que intenta pensar amb els altres, sí que intenta pensar en el seu públic, com fa l'Anna de l'Ipórmana, el signe negre, i en arribar al màxim de la seva carrera, però també té un punt d'equilibri, no té aquest punt malaltís, llavors per això les dues pel·lícules complementen també, una seria l'autodestructiva, el signe negre, i l'altra doncs alguna forma, malgrat que arriba fins al límit també, però sap no passar la barrera, aquest límit no el sobrepasse, en canvi el signe negre no sap, no sap parar a temps, i des del primer moment de la pel·lícula ja la veiem que està més enllà del límit, i vull dir que podem preveure perfectament el que passarà. Sí, però America és joveu, ell és joveu. Els seus pares són joveus, i per això també el tema... És un personatge molt curiós, però ell és una persona que estudia d'antropologia social, biologia, ha estat aquènia estudiant la biologia d'animals, vull dir, és una persona d'aquelles que té una capacitat per moure's en àmbits diferents del coneixement, molt gran, jo diria que és una persona extremadament intel·ligent i culta també, i llavors això ho destila i ho coloca en una pel·lícula, i és la seva tercera pel·lícula, el Jarmatratge, després de Pir, després de Requiem per un somni, que jo em deia que li havia agradat, i que és una extraordinària pel·lícula, reflexa dels vici, els que la comunicació, la televisió, els concursos de televisió ens avocen i de l'addicció en la que entrem, l'addicció a la droga, l'addicció a les neveres, en el sentit que si no tenim certes coses no podem anar més enllà, no som nosaltres mateixos, l'addicció això mateix als concursos de televisió a tot, és una pel·lícula sobre la del Requiem per un somni, és aquesta manera que té, i aquesta forma també de rodar com si estigués d'una cançó, com una tornada, té unes escenes en les quals veiem com una persona en sent una línia així de droga, les nifa, llavors se li diuen les popiles, tot això veiem com unes 10 o 12 vegades a l'hora de la pel·lícula, com per fer allò el ritme musical, que ella vol aconseguir amb la música del Clim Mansell, tot plegat, és com una mena d'al·lucinació, que quan acabes de veure la pel·lícula dius, d'acord, el final del somni americà està aquí, si no l'havíem vist moltes vegades ja el tenim aquí retratat, i després va fer la que per mi és, no sé, personalment, és de les pel·lícules més completes que he vist mai, que és la font de la vida, se li va dir aquí en anglès simplement es diu The Fountain, és una pel·lícula en la qual a través de quatre històries diferents, rodades i muntades de manera paral·lela, anem veient la història d'un metge, el Jukhamman, vull dir que s'envolta a ell de grans actors també, a la TV, el Jukhamman, la Rachel Weiss, que em van parlar al Gaginefa no gaire, que va ser la seva esposa durant uns anys, i a partir de l'obsessió d'un metge per aconseguir una cura per la seva dona, que té un cancer terminal, anem veient diferents maneres com la humanitat, el llarg de la història, en el passat, en el present, i en el futur també, i fins i tot en un pla místic, busquen la eterna joventut. En aquest sentit la pel·lícula engloba un món de característiques diferents que fan que sigui tota una investigació, una investigació literària, perquè en realitat descobrim que una de les històries que està ambientada en el període en el qual els espanyols van arribar a Amèrica i buscaven això, l'elixir aquest, el potosí, l'elixir de la eterna joventut, doncs en realitat és una història que està escrivint aquesta dona, la seva esposa. Tot plegat és d'una complexitat narrativa força important, i de tant en tant també veient un personatge que està movent-se i viatjant cap a la estrella amb una mena de bombolla per buscar també un arbre, un arbre calidònia, són diferents aspectes, però el més important de la pel·lícula és la seva recerca d'una cura cap al càncer, passant tots els límits també imaginables, passant el límits de l'experimentació amb animals, amb ell mateix, i com la conclusió que treu l'Aeronopsia al final és tan senzilla, malgrat tota aquesta complexitat narrativa, és d'una humanitat tan gran, el cap i a la fi únicament ens diu que el que importa és que sigui el que passi amb les persones, amb la persona que tenim més estimada al costat, doncs si en un moment determinat es troba d'una manera o d'una altra, el que importa són els petits moments, el que importa és compartir una passejada per la neu o jugar una mica, i això és el que li hauria de donar importància, no tant a la mort, a la joventut, a la vida, sinó a aquestes coses, llavors per tot plegat, per tot el que em vol d'aquesta pel·lícula i la intensitat amb la que està rodada i com està muntada, jo és de la que recomano més. I que tu com a director t'agrada. Sí, per mi és un dels grans directors, en aquest sentit que he dit, perquè combina, fixeu-vos els actors del que estem parlant, la comercialitat, no fa pel·lícules que siguin d'aquelles que molta gent considera lentes o suporíferes, no, no, fa pel·lícules d'un muntatge vigorós i molt dinàmiques. I al mateix temps, doncs posa una qualitat de profunditat i una quantitat d'idees i una possibilitat de descriució filosòfica enorme. Per mi, si Christopher Nolan, fins ara, fins que ja ha fet aquestes últimes, sobretot l'última del que veia fos, per mi era un director comparable a l'Aronóski, en aquest sentit, perquè havia fet Memento, havia fet aquestes pel·lícules que et deixaven pressionats per la dosi que teníem de reflexió. No sé si recordeu haver vist Memento, però és una pel·lícula que des del començament fins al final et fa estar plantejant comparable amb el que havia fet l'Aronóski. L'Aronóski ha tingut, jo diria, la sort, perquè estàs mirant una miqueta les pel·lícules en les quals podia haver-se vist, involucrat i al final no ho ha estat, podia haver fet alguna cosa de Batman, del caballer fos, que alguna de les parts, però al final, per diferents motius, no ho va fer. També una altra qüestió de superherois. Jo crec que ha tingut la sort de no caure en la xarxa d'aquestes pel·lícules que els directors, en realitat, els xuclen una miqueta les venes i la creativitat. Perquè, clar, són personatges tan potents i estan tan obligats a fer una cosa absolutament comercial, com deia mare, per tots els públics, que llavors el seu plantejament com a creador queda una miqueta, allò reconeix i m'invat. I ja ha tingut una mica aquesta sort. I encara així ha fet grans pel·lícules. El Cigna Negra va tenir totes les crítiques positives del món, i el lluitador igual. I ara està preparant, i jo tinc moltes ganes de veure-la, una pel·lícula que es diu No, que si no estic equivocat, no ho sucedir del tot cert, però és sobre Noè, sobre la història bíblica de Noè. No ho sucedir del tot del cert, però diria que sí, però en qualsevol cas segur que fa una altra d'aquelles perles. Quan la tinguem per aquí la veurem. Doncs vinga, anem a mirar la casa i els tòquers. Primer vam dir que feia amb la casa, però com que el francès li va entusiasmar els tòquers. Ens van imposar gairebé els tòquers. Nosaltres som bona gent, som disciplinats. Igual que Joan imposa sempre la seva. Ah, a d'on de les dones? Que si no, no tindrem temps de parlar. Que ara no és qui no havia vist gaire cosa. No, clar. Jo havia vist la casa i he vist les tòquers per poder-ne parlar. És veritat que el lligam que tu vas proposar és que amb les dues pel·lícules hi ha un nexe comú, que és la cassera. Estava sent la trobella teva, era molt bé. Perquè els dos hi ha aquest nexe que podíem parlar-la. Doncs partint d'aquí, la meva òptica. Stolker és una pel·lícula estèticament molt ben feta, però la casa és una pel·lícula amb molt més contingut. Molt més fluixa de producció i d'alaboració, perquè la Stolker és una pel·lícula tancadíssima, molt bé tot, perfecte, equilibradíssim, però relativament buida. I en canvi la casa, al meu moda de veure, planteja un problema molt més consistent. T'haig de dir que després de veure Stolker, vaig veure la sombra d'una duda del Hitchcock. Per comparar-la està molt bé. Perquè crec que és el tipus de problemàtica que hi ha a Stolker. Que és igualment un tio i una neboda. És que està agafat, l'autor de la obra de Stolker, de fet va fer un homenatge que ja l'havien comentat. I ho fa amb diverses coses. El Josep Cotten fa una cosa extraordinària a la pel·lícula de la sombra d'una duda. És el lloc de l'any 42, la sombra d'una duda. Té un senyet, sí. Exacte. Doncs jo la trobo més té tot, pots dir, tot el que vulguis en quant a producció cinematogràfica, perquè als mitjans i la mateixa en Blanqui Negra, i és una pel·lícula d'això del 42. Però, com a gruix de pel·lícula, tot i calat és molt més maca, com a gruix de pel·lícula, haig de dir que em queda amb la sombra d'una duda. A mi em passa una mica, jo coincideixo amb ella, i no ens n'hem parlat, o sigui que és una cosa que una coincidència, perquè no n'hem parlat en absolut, no ens hem vist ni sabia si l'havia vist o no. A mi m'ho passava la xeure ahir, ahir a la tarda. I les hores trobo que és una pel·lícula brillantment feta des de punt de vista estètic i musical. L'estètica és preciosa, hi ha uns planos i uns enfocs, és a dir, que el senyor aquest, és un senyor des del punt de vista cinematogràfic, que domina, extradiavàriament, bé el mèdic. És a dir, és un senyor que, per mi la llàstima, és que el donguin un guió tan tonto. Perquè el que passa a la pel·lícula ho hem vist millons de vegades. L'únic que passa, que és veritat que no ho hem vist, amb una perfecció, amb uns actors, amb una música, amb uns planos, i des del punt de vista cinematogràfic, et quedes gairebé tan lluern. Tinc la sensació que acabes embogit, per tant, de bellesa, però aquesta bellesa amaga... Que hi ha res. Que no hi ha res. Que he vist ara. I què m'han explicat? Està bé de tempo. Necessita més temps per arribar a la pel·lícula. I està bé de tempo. Està bé de tempo perquè tu has de reconfeccionar la pel·lícula. Si això no està malament. De temps està molt bé. Exacte. De què passa quan els nens són patits? Això està molt bé. Això és molt més potent que la somra d'una duda, que és més lineal. Això és molt més potent, però és que estem al 2013. I la somra d'unes del 42. I és del primer Hitchcock. Tot s'ha de dir. Per tant, jo comparo... Tenint en compte totes aquestes aprenyes. Exacte. Tot i així és una pel·lícula que de temps fa això. Intriga. Està bé. Però... No hi ha res a veure. Està buida. Necessiteu més temps per analitzar-la. Només en un dia no n'hi ha prou. No és veritat. No cal que ens provoquis. No cal que ens provoquis. No cal que ens provoquis. No. Per mi és una pel·lícula que té molta profunditat. Llavors, com? Si dieu això, també està provocant. No volem provocar ningú. Està dient la sensació que ens dona. A mi em passa que una cosa que vaig estar pensant després... Ja me la vista. Va dir una cosa que a mi em va estar pendent de si estava d'acord o no, perquè no sabia si estaria d'acord o no. És una pel·lícula que no deixaran fer mai més pel·lícules. I deixaran fer totes les pel·lícules que vulgui. És una pel·lícula que, en el fons, no planteja res, és complaent. En el fons és un tipus de pel·lícula que a Hollywood... N'ha fet millons de pel·lícules d'aquestes pel·lícules. No, s'ha d'aturar aquest home. No, és que és tot el contrari. És que no s'ha fet una idea com aquesta per veure fora de la manera, de la moral, de tot. No s'ha fet. No, no, per res. La sombra d'una duda és una pel·lícula moralista. La sombra d'una duda tens un personatge que vas descobrint que té a dins, vas descobrint que té una característica, que al principi sembla que sigui tot el contrari, vas veient que té la seva part de malvestat, que va fent unes malifetes que ningú no li pot perdonar, i que llavors el Hitchcock ja se l'esmanega perquè acabi aquest personatge com ha d'acabar que és una pel·lícula moralista. És al començament fins al final, clar. I llavors tothom ha estat junts, queda content. La gent que està veient que aquella persona està fent coses malament... Per mi és tan moralista com l'altre. Exacte. Aquesta dona no és complaent per la gent. Què és el que té a d'una complaent? Justament, amb el món actual... És supercomplaent? Deixem-ho dir-te una cosa, Joan. No som tan intel·ligents com tu. A veure, Francesc. Diria que en el món actual justament... Això és veritat. Tens raó que aquesta pel·lícula no jutge els personatges. Es queden vells i els assegueix. Cosa que és veritat que Hitchcock... Pren partit. Això sí que és veritat. Però en el món actual és molt més... és molt més el món actual a crítica amb això. I relativista és molt més... està molt més a prop d'aquesta visió, que de la visió del Hitchcock. Per tant, complaura molt més aquesta visió, que és l'actual que la del Hitchcock jutge. Per tant, el meu món de d'entendre... sí que és veritat això que dius tu. Estic d'acord? Estic d'acord que... els personatges tenen aquest tipus de maldat... Fixa't que hi ha un moment. La primera frase de la pel·lícula, que diu que les flors no trien el color que tenen, que és una flor amb la quina tanca la pel·lícula, tacada amb la sang. Quan tu la veus per primera vegada penses... Si al final et tornes a veure igual. Per tant, no es refereix... Però una interpretació molt diferent. No es refereix el color realment de la flor, sinó el color que pren la flor en aquell moment que està tacada per la sang. Però en aquest aspecte, de fet, la manera en què ho diu, ni les flors, ningú, no té... no té... L'Axar és el més potent que és el que ens passa. Incluso les flors, el color que tenen, està triat per l'Axar. I aquesta és una visió relativista actual potentíssima. Per tant, no crec que ningú li faci cap mal, perquè és el que justament traga. És el que vol. A mi, altres coses només que m'agraden... que trobo interessants del jo, a la realització, l'estètica, la fotografia, el muntatge... És extraordinari, jo estic d'acord que és extraordinari, és bellíssim, però que justament això, aquest embregament que té, et fa oblidar que estem davant d'una història que es buida. Llavors, hi ha dos moments que no es buida, que són les uniques coses que em semblen més o menys que podrien sobresortir. Un és quan la Nicole Kidman, com a mare, diu per què han tingut fills, i com a tota aquella reflexió que fas si no el recordeu, de la gent que volem començar de zero, perquè ha farcaçat tot i tal, aquella reflexió està bé. I la segona que és interessant també, perquè és subtil, és quan el pare, que l'ensenya la nena a caçar, i li diu, si sugeren, per què l'ensenya a caçar? Perquè el pare s'ha donat compte que la seva filla és com el seu germà, i aleshores l'única cosa més o menys atractiva de la pel·lícula. Però és que aquí has donat amb la clau una miqueta de la base de la pel·lícula. Vull dir, l'anàlisi que fa, és l'anàlisi que va fent al llarg de tot el metratge, i que és tan perfecte com el muntatge, com la fotografia, que destaqueu. L'anàlisi que fa sobre la violència que tenim a dins les persones. És un anàlisi com el que han fet altres vegades, altres directors. Ho sento, però... A mi tu t'agraden les coses malaltisses pel que estàs dient de l'altre director. No, que sigui malaltís, jo no n'ho nego. Una persona que li agradin les coses no malaltisses, sinó normals, aquesta pel·lícula és malaltissa, aquesta pel·lícula no és normal. És una excepció d'intre de la normalitat. Ara sí, ara sí que dius, és malaltissa, però això no vol dir que el que explica no sigui vàlid i sigui interessant i sigui molt potent. És malaltís, tota la pel·lícula és malaltissa. O és com a mínim és un anàlisi de la malaltia que tenim. Que no és una normalitat, no és una normalitat. Deixa'm dir una cosa, però totes les pel·lícules, inclús les que tu descrius com a malaltisses, tu em pots fer una recepció que ultrapassa aquesta malaltia. Perquè, per exemple, això del relativisme, és a dir, al final el que vol dir és que aquests personatges la seva color de la flor que li ha tocat és un color que és una persona que mata. I per tant, això és el que et ve, dir la pel·lícula. La cafa, l'altra pel·lícula que comparem, és igual de malaltissa a aquesta. Té la mateixa característica, no sé si us veus fixant al final. És molt curiós en el final de la pel·lícula que potser passa de ser percebut i tot. No, perquè el dia dispara d'en vell. Allà el que vol dir és que la societat no perdona mai. Però no és malaltís. No, però qui li dispara? No se sap, però la societat... No se sap qui li dispara. Però prefereixo no dir-ho en antena. Qualsevol persona després us ho comento, com jo veig. No, perquè si no ja estem parlant de la base de la pel·lícula. Sí, quan l'anàlisi que fa l'intervert, és similar. Veiem tot el desenvolupament del personatge de com... Primer és una miqueta naïf, la pel·lícula de l'intervert, cosa que és d'agradir també perquè és maca de veure. Naïf, en el sentit de que veus aquell personatge el planteja com un bon jam, com una persona capaç de fer mal a ningú, jugant amb els nens. Quan la realitat és un professor, és un mestre de primària, fora del lloc, després analitzant la pel·lícula m'he adonat, que és una miqueta fora del lloc que jugui d'aquella mare amb els nens. És un monitor. És un monitor, que fa les comunitats estrescolars. Aquestes comunitats estrescolars està totalment justificat que faci el que fa. Si és així, sí, és diferent. En qualsevol cas, aquest personatge que te'l pinten com un personatge tan proper als nens, tan ideal en pràcticament tot el sentit. Però és un fracassat ell, o sigui, que és tot junt, això. La persona en aquest aspecte està ben dibuixat. No hi ha ningú que sigui malaltis a la pel·lícula. És una persona que està amb situacions de divorci. El divorci... No hem vist les mateixes pel·lícules. O no les analitzem diferents? La descric. Ell és un personatge que s'està divorciant de la seva dona, té conflicte perquè no pot tenir el fill i té aquest tipus de conflicte. La seva dona li tira encara que no se'n surti professionalment i vitalment i, per tant, és un home que te'l descriu així, és el perfil d'ell. És un perfil que es dedica a això perquè no té prou corda amb un altre món. Per tant, està ben dibuixat que sigui així. El meu model de veure. Ni que sigui celestial, ni res. No, no, no, és un home que allà s'hi troba bé perquè allà s'hi troba protegit. Crec que, clar, que aquestes són dues pel·lícules que estan subjectes de interpretació. Que qualsevol persona que vagi a veure... Com tota pel·lícula, com tota pel·lícula. Sí, però algunes són més senzilletes. Hi ha una cosa curiosa. No tenim temps. Continuem la setmana vinent. Sinema sense condicions. Sinema sense condicions. www.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. A dos. Moltes gràcies per estar aquí. Bona nit. Fins la setmana vinent.
