Ara escoltes ràdio d'Espèl, si tu n'hi t'espràdio d'Espèl, la ràdio de Sant Just, durant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 8.1. Ràdio d'Espèl, durant de 2.0, durant de 2.0. 句y victori. Condicions copying ràdio d'Espèl. Espera, que això hi ha un petit problema. Els locutoris de Catalunya, que tenim competència a tu. Sí, bona tarda a tothom, exacte. A veure, això és sense condicions i tothom vol participar en aquest programa. Escola aquí, la xarxa i tot el que s'hagi de colar, no passa res. Ja estem aquí. I qui estem aquí, que és la qüestió? Doncs mira, estem avui en Jaume, el Francesc, en Joan i tenim el convidat que ve un cop al mes, el senyor Ferrant. Andreu Ferrant. I luego, que el tenim aquí, que no se'l veu, però... Que no va poder venir la setmana passada per un petit incident, però que ara ja està aquí, gairebé recuperat. Molt bé. I li donem de nou la benvinguda. Molt bé. Bueno, i Andreu, què fas aquí? M'han dit que vingués per que s'havia d'explicar un conte. Exacte, un conte. Avui parlarem de contes. Més d'un. Més d'un conte, perfecte. De pel·lícules, m'imagino també alguna cosa. Pel·lícules que són com un conte. I de què més parlem, Joan? Què tenim a la segona part del programa? El Jaume ens explicarà el Luis Buñuel, els Miracles de Luis Buñuel. I en l'última part, doncs, el nostre convidat, és dir, el senyor que ve tant en tant, però que comptem molt amb la seva convidació. I dona-li el senyor. Aquest és el senyor. Insisteixo, insisteixo. A parlar dels contes infantils del cinema. L'Andreu ens parlarà dels contes infantils del cinema, però aplicat no solament. Bé, ho explicaré ell, millor que ho expliqui ell. Ja la primera part, no tenim cap pel·lícula per comentar. El Jaume estava explicant una pel·lícula que jo tinc moltíssimes ganes de veure, perquè m'han parlat meravelles. M'han dit, explica-la, explica-la, perquè... I no fa quatre dies que la fan, eh? Fa més d'un mes, fa més d'un mes que la fan. A veure, això com es diu, searching for Superman? Sí, seria searching, buscant part. Què és l'última paraula, què diu? Man, deu ser, home. L'home de sucre. L'home de sucre. Perquè canta exactament sí. És part d'una de les cançons que va fer aquest senyor. Doncs bé, des de finals del 60 hi havia un músic que fau descobert en un bar de Detroit per dos cèl·labres productors que van quedar enamorats de les seves melodies, que eren molt tendres i amb lletres fins i tot profètiques. Però bé, però en aquest senyor no va viure d'aquesta capacitat que li suposaven aquests dos senyors, sinó que, a més aviat, es va deixar anar i va ser com ho defineix a vegades, en algun moment, la pel·lícula, com un sense sostre, com un rodomont, en definitiva, sense sostre. La veritat és que ell no va deixar mai de treballar, però en un moment determinat de la seva vida, això seria sobre els anys 90, aquest senyor va ser contractat amb la pergeita, aquí d'allò que em se diu això ara, a Sudàfrica. Allà diríem que van bé algú va fer arribar algun dels dos CDs que va gravar o diga-li com vulguis. Llavors, la qüestió és que aquella gent el va esperar amb una expectació extraordinària. Aquesta és la petita història que, a més a més, té a veure amb la realitat, o sigui, com heu pogut veure, però la pel·lícula no és només això, no és només explicar de la manera que aquest senyor era tan bo al mateix temps, però que a Nortomèrica no va tenir mai l'acceptació en canvi a Sudàfrica sí, producte de les cançons, que eren prou engrescadores fins i tot, molt poc burgesses, va a la dir-ho, no? Llavors, el que té d'amèrit, la pel·lícula és que et fa pensar en tot això, que aquests últims anys, sobretot, ens han posat en solfe en aquesta gran ciutat, que és Detroit, que ha caigut amb una... amb una vaja, amb una crisi enorme, una crisi que ens podria fer pensar en la nostra i que també podrien veure'ns que, francament, en aquests moments, si més no, són inimaginables, però estem en el 25%, que deia aquell, i això molt malament. Això és el que té de més qualitat aquest film, la combinació entre una història entre real, que en cap moment et dona la sensació que ja estan afegint i que ho exigenen amb re, i el retrat, en definitiva, l'estètica d'una ciutat que ha entrat amb una crisi enorme. I sobretot, també jo penso que això és el més interessant, la combinació entre un personatge que no va viure del seu èxit, va tenir fills més d'un, o sigui, amb més d'una dona, a més a més. O sigui, un fenomen d'aquells que us asseguro que acaba la pel·lícula i us caram tu, això té molt de mèrit. M'han parat moltes porciones, i a més, amb una clasificació, no sé si quin diari és, no sé si és la fotograma, és la millor pel·lícula que aconsellen, en aquest moment de la que fan a Espanya, la més aconsellades d'aquesta. I si volem, teniu una idea, com canta aquest senyor, Síxto Rodríguez. Volia escoltar-ho. Més que Síxto Rodríguez. No és la millor, eh? Aquesta és una de les presentacions. Sí, és la presentació amb un festival, amb una mena de concert, i bueno, és això, és el que de moment... Jo entro que la pel·lícula té una idea documental, o sigui, no? És... l'has vist? No se't sent. No se't sent. A veure, torna-hi. No se't sent, tampoc. Sí, no sabem ara... no sé què passa exactament. Prova cap al dia aquest micròfon, sí. A veure si ha aconseguit millor resultat. A part, a part aquest. Prova el primer. Sí, sí, perfecte. Així que ets fent un reportatge, el micròfon a la mà. Que és curiós, perquè tota la pel·lícula són entrevistes. L'has vist, tot? Sí, sí, i té un... és totalment documental, no? I, a més, també m'agradaria afegir que aquest Síxto Rodríguez havia de tocar aquest dissabte, el primer de la saon de Barcelona, però va cansar de la seva actuació perquè està malalt, i, si no m'equivoco, l'ha mogut pel dia 6 de juny. Doncs mira, una altra... Molt bona, sí, que és informat. Però això ja és informació de categoria, eh? Clar, clar. Una primècia. Molt bé, doncs... Jo la vull veure, jo prometo que... Havia mirat inclús l'horari que van la fan, i per anar-la a veure. No he tingut temps, no he pogut. Saps allò que dius? Jo no hi entenc ben bé què és el que t'aporta aquest film, però, francament, cops, no saps el que. És explicar-ho, però és una combinació d'elements, el que fa que tots harmonitzen tan perfectament que dius, caram, tu, això treu-te el barret. Molt bona, molt bona. Ho veurem de veure, no? Mira, una altra que ens sabrà si aquesta és... de les que potser t'agrada més. Molt bona aquesta. Aquesta és més coneguda, eh? No? Aquesta és més... Doncs ja el tenim presentat, el Síxto Rodríguez, Rodríguez només, i a aquesta pel·lícula de Searching for Sugarman. Molt bé. Buscant l'home de sucre, sí. Però és en la por, diguéssim, de l'estrall de virus, segons com queda, és Sugarman. Buscant pel Sugarman. Jo us puc parlar d'una pel·lícula que es trenen al Divendres, aquest Divendres, i que es diu 360, Juego de Destinos, los Jocs de Destins, que es del Fernando Meirellis, aquest al Brasile. Suposo que sabeu que aquest senyor es va fer famós amb la Ciudad de Dios, aquella pel·lícula brasilera del 2002. Després encara va pujar una mica més com va fer el jardinero fiel, amb el Ratchel Weiss i el Ralph Fiennes. I últimament havia fet a Segas, que estava basada en un assaig del premi Nobel José Saramago, que era una pel·lícula realment estranya, curiosa, i bastant xocant. Amb la Julián Mour, el Mar Rúfalo, i el Gael García Bernal. Ara fa... ens han presentat aquesta pel·lícula, ens han dit que les tenen al Divendres, jo tenia curiositat per veure la veritat, i també vaig averiguar que era un guió del Peter Morgan, que és el que havia fet de sièscrit de Queen, el desafió de Forrest contra Nixon, mas allà de la vida, que era el clínisbur, l'últim rei d'Escòcia, un guionista bastant prestigiós. La publicitat la presenta, la vent, com si fos, no sé si coneixeu, o heu sentit parlar de la Ronda, una obra de teatre famosa, del Arthur Slater, que és una obra que comença amb una acció, va saltant de personatge en personatge, i acaba tornant el mateix principi que ha començat. Tot són, surten 15 o 20 personatges diferents, en diferents situacions, i llavors heu de dir que la venia així, com si fos la Ronda, que del qual hi ha dues versions amb cine, franceses bàsicament, i no te recabeu, es veu que el guionista ha agafat la idea de fer aquesta Ronda, de començar per un personatge i anar saltant de personatge en personatge en cadenats, fins a arribar al final. De fet, jo suposo que últimament ja passa això una mica, va bé el que també va passar una mica. Vides cruzades, del Robert Alman, seria una pel·lícula que diuen que és un precedent, més o menys d'aquesta, i fins i tot el Pulp Fiction també estarien en aquesta línia. El salt comença a Viena, la pel·lícula comença a Viena, passant per Londres, Bratislava, Río de Janeiro, Denver, i la pel·lícula s'inicia amb una prostituta que té una relació, intenta tenir una relació amb un personatge, veus que té conflicte i t'explica el personatge, el personatge passem a la seva dona, i així sucessivament. Fins a arribar al final. Jo surten actors reconegutíssims, molt coneguts, el cast és inmultinacional, el jutlo, la Raquel Wells, l'Antoni Hopkins, Ben Foster, gent que treballa molt bé, i jo pot ser el que més m'ha agradat, perquè a mi m'ha agradat la pel·lícula, sense ser una obra mestra, considero una pel·lícula que val la pena veure, el que potser m'ha més agradat és que els personatges tenen entitat, tenen cos i ànimes, són personatges que te'ls creus, i encara que més surt, en un moment de mirar, va saltant de personatge a personatge, als pocs moments que surt cada un d'ells, te'ls creus, entens perfectament el conflicte que té cada un d'ells, i la interacció que es va produint entre tots els personatges que apareixen. Per tant, és una pel·lícula, jo penso que, comparant amb el que estan fent, que no he vist desoguada aquí, no em podria parlar cap que estigués bé, perquè aquesta, per mi, seria el millor que he vist. N'has vist alguna, tu, o t'has dedicat a la canalla? Jo m'he dedicat a la canalla, perquè la canalla pren molt de temps. Avui us volia parlar d'un tema, que la veritat és que... Bueno, sembla que sigui un tema infantil, però ja veureu que la veritat és que et dona molt de joc, els contes infantils clàssics, per exemple. Aquells contes, doncs, els germans han... de l'Anderson, dels germans Grim, del Perruld, que són contes clàssics de sempre, i que moltes vegades s'han utilitzat, perquè són històries, a vegades realment molt crues, molt potents, o un conflicte molt... molt seriós darrere de l'aparença, donar història, per fer por als nens, o per advertir-los a algun perill, són històries que tenen molta... Entitat, sí. Moltes vegades els directors o els guionistes han utilitzat per fer pel·lícules, i tenim exemple recents, sense anar més lluny, pel·lícules d'èxit, que d'alguna manera prenen històries de contes infantils, com seria A Pretty Woman mateix, que és la típica història... La ventafox. O Blancaneus, que ha sigut tema de... De debat, aquí. De debat, en aquest programa. Ah, sí? Sí, sí, m'havia senterat. Passa mai, això. Però, allò, jo penso que són moltes vegades pel·lícules interessants, perquè o bé no estan basades, bé estan basades directament en un conte infantil, com podria ser una pel·lícula que a mi em va agradar molt en el seu moment, una pel·lícula que ara... Últimament no veig que la posin és res, una pel·lícula del 1984, que es diu en companyia de llops del Neil Jordan, que en el seu moment, jo quan la vaig veure, que devia tenir en aquella època uns... 20... 19 anys o uns 20 anys, doncs la veritat és que em va... Em va arribar, eh, que sí. Em va arribar molt bona. El Neil Jordan és un senyor que va a la peda. És el conte de la Caperucita, la... Ara no em surt en català. La Caperucita vermella. Però és la Caperucita vermella, però passat per un sedàs, que en el seu moment jo me'n recordo que les crítiques deien passat pel sedàs del psicoanálisis, una mica. M'agrada això, m'agrada, perquè això és donar-li nom en aquestes coses molt importants. I la veritat és que és veritat perquè agafa tota la simbologia al conte de la Caperucita vermella, que s'envolupa molt més del que està en el conte original. Permetem. És curiós, i ho faig com un punt, o sigui, com un parent, que després, quan parlem de bon jove, ens assortirà aquesta constància de dir, ei, tot. Perquè he trobat un petit escrit que no sé qui ho devia fer, jo no, eh. Jo no soc capaç de fer això. Però vull dir que ho vaig escriure i ja veuràs com l'hica perfectament amb això que dius genial, avui. Doncs vinga, ho lligarem tot. Hi ha una altra pel·lícula, que tot i que no està basada en un conte específic, estrictament, és una pel·lícula que pren molts elements del conte infantil, que és la nit del caçador. És una pel·lícula, per mi, de les millors que s'han fet mai. També, en el seu moment quan la vaig veure, vaig dir, ostres, quin tros de pel·lícula. Tot i que val a dir que jo, personalment, vull dir, entenc aquest valor, però no el comparteixo del tot. Vinga. En tot cas, ja hi participo. Evidentment, hi ha una primera part de la pel·lícula en el qual es desenvolupa el motor de la història, la història del robatori, del company de pressor, el qual la lladra li confessa on està amagat. O sembla a ser que en somnis, em sembla que és, que té un botí amagat. I els únics que saben on està aquest botí, és els fills, els dos nens. Llavors, el company de pressor ha interpretat... Robert Mitchum. Per en Robert Mitchum, si senyor, que no em sortia, també impressionant en aquesta pel·lícula. És molt bo. Doncs surt de la pressor i aconsegueix enamorar a la mare dels nens i casar-se amb ella, si no recordo malament. A la Shelley Winter. I els nens... I encara en surt una altra, de tan important... Sí, sí, sí. I els nens, clar, s'han d'escapar de la persecució d'aquest home, que és un home que es fa passar per predicador, si no recordo malament, i porta escrits a cada... Amor i hòstia a cadascuna de les mans. Doncs al final hi ha una persecució dels nens i els nens se'n van a refugiar a casa l'àvia. L'àvia. I no explicarem res més. Que no es ven bé l'àvia, sinó que és un àvia que el que fa és recollir a tot un seguit de nens que desbelguts van a parar en aquella casa. D'acord? Sí, senyor, molt bé. I no explicarem res més, però és una gran pel·lícula que pren molts elements del conte infantil. Però aquesta sí, que si l'expliques la vist, tot el 25.000 vegades, no l'ha vist. La nit del casador... Doncs no. És ell que ha de trobar el d'estat psiquenàlisi. Aquí, aquí, està. Hi ha més pel·lícules que estan passades en contes infantils. Per exemple, una camí em va agradar molt, també, d'en Tarrigília, amb el secret dels germans Grim, que agafa molts elements dels contes de Grim i fa... Aquesta sí que l'he vist. Aquesta sí que l'he vist. Aquesta sí que ho podem explicar al final. Jo penso una crítica del poder, en definitiva, i està molt bé, sota la premsa de tots elements fantàstics i de contes, com és també bastant habitual amb el Tarrigília, fa una crítica social ben bona. Criticar el poder i que no soni igual a coses que has escoltat abans, pela, eh? Això també en parlarem. I després hi ha una altra pel·lícula que el Joan ja sap que a mi m'agrada molt aquest director, en Tim Barton, que és una pel·lícula que tampoc està basada en un conte concret, però que pren moltíssims elements. És bueno, eh? Eduard Doves-Homanoes. Ah, va, el tio, el que deies, aquella altra, és bueno i tot? Sí, i tot, sí. Aquesta és un musical... Sí, aquesta està basada en un musical, també agafa molts elements dels contes dels nens. Un musical i... Tim Barton. Eduard Doves-Homanoes Tijeras. De les primeres d'ell? Em sembla que sí. La primera o la segona? No, la primera era una altra. Aquella del navidad. Sí, Pestadilla. Aquesta és la primera i aquesta la segona. Aquesta és la segona. És en dibus d'animats o no? No, no, no, no. Eduard Doves-Homanoes. Però sí, dona la sensació de dibuix d'animats. El Pestadilla, antes de navidad. Sí, és una pastalina. Stone Motion, que mou en Ninus. I Eduard Doves-Homanoes Tijeras està fet amb... Ja ho sabeu, Torreals, en Johnny Deep, Gwynanna Ryder, que ho fa molt bé, totes. I què més us volia comentar? Bueno, després hi ha una altra pel·lícula que l'havia apuntat. La volia dir la primera, però abans no... No t'has atrevit. Una pel·lícula que es diu Barbazul, de Richard Barton i la Raquel Welch, que quan la vaig veure i era petit, em va fer molta por. Molta, molta por. Que és la història del Barbazul, el que passa és que actualitzada, portat, diguem-ne, a la pressegona guerra mundial. I d'alguna manera lligava la història del Barbazul amb l'Eulocaust. Bueno, en el seu moment va ser una pel·lícula que em va impressionar moltíssim. I el Pirata Barba d'Encre no em va fer por? El Pirata Barba Negra no me'n recordo. Està genial, està inspirada amb l'illa d'altra sort, però molt bé, eh? És puníssim, aquesta també. Aquesta m'ha quedat marcada a mi també, perquè el Robert Nifton, un actor que no es va donar massa, fa una representació de mal que no ho faria ni tan bé ni el Hopkins. Doncs si la podeu veure és molt, molt bona. Bueno, i recentment se n'han fet algunes més, però hi ha una pel·lícula que us comento ja per acabar, que és Hansa Ligrete, cazadores de bruja. Sí, aquesta és molt recent. Molt recent, hi ha gent que l'ha anat a veure i que m'ha dit que no és tan malament, tot i que la publicitat i el títol podien més aviat espantar. Però sembla que està força bé, no? Doncs s'obrim de veure-la, sí. El monstre és que jo endormen els monstres, és una altra de les constants més brillants que s'han fet aquests últims anys. Aquestes són dues pel·lícules, però total. I els monstres és que la vaig veure tan potent. Tu les vies, aquesta, no? Però aquestes són dues pel·lícules que ja t'expliquen tots els contes amb una sola pel·lícula, no? Tren a fer com un resum de tot el que ha estat l'imaginari. Bé, sí que ho analitzar, no? Perquè s'inventen contes, a vegades, també, no? Per què aquesta mania dels contes? I aquí entraríem amb la pel·lícula, la nit del caçador. Esclar, i amb això, Joan, saps per què? M'ha adonat tota, perquè l'ha posat a la primera. Perquè és que amb l'enganeus també hi ha una constant, que amb la nit del caçador crec que també et xisteix. I crec que el senyor Vergé, quan va pensable, en Blancaneus va dir, haig de mirar, de aconseguir, i crec que ho va aconseguir. Què és això que tu moltes vegades has dit? És que trobo que explica unes formes que en definitiva em fan por, perquè ens el podem creure i en definitiva ens podem fer mal a nivell col·lectiu. Jo crec que tant amb la nit del caçador com amb Blancaneus això et xisteix. I llavors això només té una contestació. S'ha de posar aquella distància igual com amb els vinaigores i com qualsevol d'altra. I llavors és quan són bones, o quan resulten molt millor. Perquè no tens un prejudici fet, perquè no tens una actitud en contra del que t'estan dient. Sí, perquè hi ha una altra pel·lícula, també, i de l'època cinema blanc i negre encara, que en tot sens el que coneixereu, que és Frics, la paraula dels monstres, estaríem parlant del mateix, estaríem parlant d'un resum pràcticament exaustiu de tot el que han estat sempre les històries de terror, i a més a més en personatges reals. Cosa que segurament a moltes persones en el seu moment, jo diria que ara encara, qui vegi aquesta pel·lícula, segurament encara fa més por que qualsevol altra cosa, perquè són persones de formes. Lligaria amb una manifestació que llegit avui al diari que el jueu s'ha nasclamat de la frivolització del nazisme. I m'ha semblat molt interessant. Lliga amb tot això. Ja penso que nosaltres hem de tenir en compte sempre això, perquè és clar, a vegades ens pot agradar una cosa, perquè ens pot passar a desapercebut això, però a canvi, tu, per exemple, amb l'enganeus, no et passa a desapercebut, sinó que li dius, ostres, tu, que trobo que això no és molt important. I a més a més, quan l'Andreu, l'última pel·lícula, les últimes ha comentat, ha estat, precisament, Barba Blau, relacionant amb el Glucaust, la història d'un conte clàssic. Com deia ell, penso que una cosa que és interessant de veure, jo dic perquè, a un moment, vaig fer un curs de guionatge i coses d'aquestes, i t'ho explicaven, és que es veu que un recurs molt habitual del món del guionatge dels que fan guions és recórrer els contes. És a dir, els contes tenen una potencialitat que, aleshores, si es logra transversar allò, i passarà a l'actualitat o canviar el tema, aquella força d'alguna de les persones es manté. I, per tant, sempre... Tu has posat l'exemple clàssic de Pretty Woman, però és que segur que si busquéssim i aniressim més de allò, sortirien moltes pel·lícules que, en el fons, tenen una inspiració en el conte. Jo estic convençut, perquè moltes vegades, mirant pel·lícules, de sobte, en la història sempre et surt algun element que dius, guaita, això ho han tret, de la conte de Hansa Ligrete, o això ho han tret d'aquí. L'Amaril de Montrou i l'Oliverta, el Lorenz Oliverta, la pel·lícula que hi ha, que ell representa el rei de No se vol, o el príncep. Això és el príncep de la curis. Altra vegada estem parlant d'això, també. Molt interessant, això. Home, és un recurs, un recurs que, de fet, si us recordeu que vam estar parlant també d'aquell llibre del Jordi Balló, que era els principis, com era el títol, la llevoi mortal, ell fa referència només del mirat en això. És a dir, que els contes són una font d'inspiració per moltíssima gent. Els contes i els mites, també. De fet, el Jordi... Sí, sí, mites i contes. El que fa és això. Home, de fet, quan tu expliques una història basada en aquestes històries, ja estàs apel·lant a l'inconscient col·lectiu. Clar, clar. Hi ha coses que estan a dintre del cap de totes les persones. Jo penso que els contes de nens és curiós, però els contes dirigits a nens capten pos i decidjos molt primaris i molt profuns. Potser perquè estan escrites pensant en els nens. Molt bàsics. I llavors això, jo penso que sí. Pensant en ells no, precisament, crec jo. Bueno, no, no. Hi havia els contes que escrivia Anderson, Perroldi, eren contes que anaven dirigits a nens, o sigui... Dirigits és una cosa, però que fòssim realment. O sigui, jo he estat pare i ara hi ha avi i tot, no? Llavors, què passa? Que quan anaves a explicar un conte, com el que tu dius, d'aquests més clàssics, deies que això no... Però en canvi funcionava. Funcionava per aquell que s'identificava, però per mi no funcionava. Perquè el que feia és crear-li una situació de por i d'angoixa amb aquella criatura que ho escoltava. Jo no me'n recordo. Si es tractava que s'ha dormit, doncs aconseguia el contrari, no? Per exemple, no? Jo recordo que he llegit un llibre fa molts anys. No m'agrada com es deia, un llibre escrit per un senyor especialista amb això, un psicòleg, que era una reflexió sobre com per què es plica contes als nanos, que venia a dir que en alguna mesura era molt interessant explicar contes als nanos, perquè els posava, els col·locava en una situació, diguem, conflictiva, difícil, i els ajudava a superar aquest conflicte. És a dir, que la gran avantatge que tenia el conte infantil era que precisament sí que és veritat que els hi provocava un espons i tal, però que també en alguna mesura els ajudava a superar aquestes pos, no? I llavors, que era la didàctica, deien, dels contes. No m'agrada com es deia el llibre. El llibre està en famós, però no m'agrada, que fa molts anys que la vaig llegir, no m'agrada. Però era superinteressant. I penso que crec que en alguna mesura sí que és veritat. És a dir, que potser hauran d'anar-ho a qui entrarà, i d'anar-ho a qui no hi entrarà, però això és inevitable, no? Però en el fons, jo tenia una amiga meva que m'explicava, amb la nois molt petits, que em deia, escolta, els explico aquells contes que són de tota la vida i aquells es queden així, els explico un conte modern i no els agrada. Però llavors el que no s'ha de fer és fer-ho, això, l'haurà d'anar a dormir, s'ha de fer la didàctica, quan els nens estan ben despers, em poden. Jo vaig, això a mi em va passar amb barba blava, justament. Quan Lligín li explica, perquè m'ho va demanar la meva filla, abans d'anar a dormir, clar, vaig dubtar, perquè realment és que, clar, sorgèn escorxada. O sigui, és molt... Però no, no, la meva filla insistia que volia aquell conte, que ja l'havia sentit, evidentment, perquè els nens, els contes, els reclamen una i cincentes vegades, i va insistir i allò semblava com si fes una mena, com deia el Joan, com una mena de gimnàstica de les emocions. O sigui, els situes en una situació extrema, i el nen fa com una gimnàstica de les emocions. Jo penso que per això després en el cine té aquest èxit, aquestes. És que, a més a més, el que és més interessant, bueno, és una miqueta el que tu has fet avui, Andreu, que és buscar, precisament, en les pel·lícules, o les històries, o els relats, o els contes, que actualitzen aquelles històries clàssiques, perquè, si no, segurament acaben perdent una mica la validesa que tenen, perquè ja s'han fet fa molt de temps, aquelles històries. Llavors, en canvi, si la treus a l'actualitat i ens permet parlar fins i tot, doncs mira, les temes que ara són més candents, de racisme, de violència masclista, tot això, però donant-li una miqueta a la volta, potser sí que serveixen una mica per fer aquesta. Si no, potser jo penso que el nen fins i tot es pot perdre una miqueta. Perquè, clar, li estàs parlant de les coses, sí que li serveix com a exercici abstracte, però al cap i a la fi, quan comenci a pensar de què li estàs parlant, doncs no sabrà ben bé on aplicar-ho, perquè anirà a la vida real, i ja veu, ben bé, què faig jo ara, amb la caputxeta vermella, de portar-li l'assista llet amb la seva avi, en canvi, si això ho sabem transportar a la vida real, d'alguna forma. I jo ho dic perquè, bé, ara, si us sembla, bueno, fem un momentet, un petit parentesi de metallenguatge, radiofònic, perquè tampoc està malament. Jo penso que avui Andreu, una miqueta sense bolero, doncs ens ha donat una idea, que és que, segons com, potser podrien començar pel tema, perquè llavors, després, tot el programa ja queda una miqueta, i les pel·lícules fins i tot actualitat, doncs les hem de mirar, perquè a mi m'ha donat la idea, Andreu, de parlar de l'estrella, que és la pel·lícula que vaig veure ahir mateix, també com un conte, d'aquesta història de l'Alberto Aranda, que no sé si és família o no, del Vicente Aranda, em sembla que no, i que està feta a Santacoloma, la Gramanet, la gent de Santacoloma, amb música de músics de Santacoloma, avui és una cosa molt curiosa, i la veritat és que la història toca uns temes, i no deixa de ser també un conte. És un conte de moltes tenicientes, que estan sent castigades per la situació que viuen a casa, perquè un moment determinat el marit perd els nervis, i doncs dona un cop de puny, i llavors, com saber sobreviure això, i com saber sobreviure quan la cotidianitat et passa per sobre, llavors deixes de tenir il·lusions, i com en un moment determinat, una gent vol construir un edifici per ressar allà al costat de casa teva, que no és de la mateixa religió que tu, llavors mires de fer alguna cosa per allò, i hi ha una gent que vol construir uns edificis allà per guanyar-se la vida també per especular una miqueta, són contes moderns, si us fixeu segons com ho expliquem, són contes també, si ho fem d'una manera una miqueta així abstracte, no aplicant una cosa concreta, però que llavors sí que segurament, jo penso que dintre del que és l'educació, de vegades perdem una mica el fil en aquest sentit. Parlem de coses molt abstractes, expliquem moltes coses que segur que serveixen per fer una educació, una educació emocional, un esforç d'aquest sentit, però després és molt difícil d'aplicar-ho això, llavors segurament hauríem d'agafar aquestes històries, com l'estrella, que jo des d'ara, ja veieu com ho estic parlant d'ella, doncs la recomano, perquè és que està molt ben interpretada la Ingrid Rubio, el Marc Clotet, la... Mariachi, no? Sí, la Carmen Machi. Molt bé, molt bé. No hi ha res, el Feli Martínez també fa un paperet allà molt interessant, la persona segurament més sensible de tota la pel·lícula, un amic de la persona que es va movent per allà, de la que potser també hi ha d'alguna forma, que ha d'intentar ajudar en aquest cas, potser a l'àvia, però no m'aconsegueix perquè l'àvia està sent maltractada, és l'aplicació del que estàvem dient ara, i també ho hem de mirar de comparar i d'arribar amb algúñuel, amb algúñuel, vull dir, que s'explica la conta. Sí, sí, i tant, i tant, ja ho veureu com sigui. És curiós, a Santacoloma, des de fa molts anys també és un bon... un bon Viver de grups de música, que en sortim músics molt... molt potents, i grups de música molt interessants. Per exemple, Muchachito Bonbo Infierno, que ara anirem sentint, mentre parlem una miqueta, de fons que posa a la banda Sonora, o algunes de les cançons importants de l'estrella, i aquí tenim, precisament, una de les escenes de la pel·lícula, amb música de Muchachito Bonbo Infierno. Que per altra costat, quan parles de les coses d'actualitat, són les que han passat sempre, també. Clar, és que compta, eh? Sí, perquè tot torna, tot acaba tornant. No et sembla que allà sempre hi ha hagut els com a amals. Les coses que tu has esmentat. Però amb unes diferències molt interessants, perquè si pensem en aquestes relacions que deia, de diferents religions, tradicionalment, des de sempre, en aquestes relacions, com a mínim, el que ha quedat a la història, més aviat de batalles, d'enfrontaments, sang inolents, que havien de decidir qui es quedava amb la ciutat santa, que comparteixen tres religions diferents, i qui té la preponderància. Aquí, en canvi, en aquesta pel·lícula no deixa d'haver, malgrat la problemàtica, les diferents problemàtiques, una voluntat de buscar solucions pacífiques, de reivindicar, de sortir al carrer amb pencar-te, d'accions polítiques, de consells que li donen a una persona o una altra, de buscar una teràpia psicològica, d'anar a fer unes classes de flamenc, de ballar una miqueta per deixar que escampi la boira i que llavors tenim una altra manera de fer les coses. Més capacitat, sí. Sí, efectivament són les històries de sempre, però sembla que anem trobant, al llarg de la història anem trobant solucions que no s'havien trobat anteriorment, a través del centre cívix, que sembla que siguin llocs que no aportin res, però estan allà fent una feina molt bona de biblioteques, de ludoteques, perquè ara ja no es poden considerar biblioteques. Bueno, un conte modern. I de cinemes que no només és un negoci, sinó que estan plantejats d'altres maneres, que també n'hi ha. Ah, ara què dius, això? Jo no sé si t'estàs referint a la notícia que jo volia donar, és que aquest divendre comença, es posa en marxa, un projecte que jo trobo interessantíssim, perquè és versió original, però a més a més s'ho titularà català, que no n'hi ha res enlloc. El bolitxe, no? El bolitxe. Que és el cinem aquest que hi ha diagonal, molt a prop del passeig de Gràcia, pujant la diagonal del passeig de Gràcia a la dreta. I que sembla que s'estan els mateixos fent el dobleatge al català. És que no hi ha ningú més que ho faci, clar. I llavors són dues persones, dos crítics de cine, diuen que no us creiesi el que fa la Generalitat, no ho fan ells, no ho fan ells. Bueno, tenen recolçament, perquè van fer la presentació i van anar la gènere de la Generalitat, de l'Ajuntament, allò, però no sabem exactament quin tipus de recolçament tenen. Però la qüestió és que és una cosa veritablement diferent, original, veritablement, a més a més versió original, que jo penso, tot i que, bueno, ja sabeu que és la meva opció personal, però jo crec que s'ha de reivindicar. Vull dir, poder sentir les veus dels actors és un privilegi, és un privilegi que no estic sempre. Estic d'acord amb tu. I a més, si tenim uns subtítols per anar llegint, i a més, a més, estan en català, mira, que no són independentistes. Ja se'n veu que els hi va bé, eh? Ja se'n veu que els hi va bé, perquè... Què passa? Que estàs posant etiquetes, tu, ja, també? Ah, no, s'ha vergonyat, ara. De què? No sé què dir. No m'interessa. Va, anem pel buñuel. Anem pel buñuel. Bé, jo penso que, en el moment que acabi de llegir aquesta petita cosa, entrarem en aquesta dimensió que hem estat parlant fins ara, d'una manera clara. L'obra de l'ús buñuel es pertreve al entorn d'un divorci dramàtic i reparable, el conflicte entre la realitat i el desig. Fixeu-vos a veure amb això, que això és molt important. Filosofiar. Pura. Des de la imatge de l'ull tallat el començament que anant de l'ús fins a la visió de la tela penetrada per l'aculla a l'apíleg de este oscuro ojeto del deseo, títol definitiu de l'obra de buñuel, el conjunt de la filmografia de l'autor d'acabanta es devé plena rica d'aquesta imaginaries d'entrada en la representació d'aquest desig impetuós que dula la voluntat i així la possibilitat de llibertat real. Pata-plam, també vull dir, frase grasa. Partint de la base que el xoc entre la realitat i el desig és, al mateix temps, un xoc entre la rigidesa i la inestibilitat entre la normalitat d'un ordre establert i la normalitat d'un desordre individual i subjectiu, el cinema de buñuel se alimenta d'aquesta oposició entre subjectivitat individual desig i la realitat objectiva realitat i és, a partir d'aquest antagonisme, quan surt el tractament formal que tan bé sap imprimir el cineasta aragonès als seus films. Un tractament que passa per una significativa diferència entre dues classes de planificació utilitzades, abastament per buñuel, els plans estàtics, preferentment americans o generals, i els violents o subtats, travelings o sums, de velocitat que normalment acaben en un primer pla. Els primers insisteixen en la realitat coneguda normalment rígida i els segons la normalitat d'un desordre individual identificat amb el desig. Espera, estaves parlant del buñelo de Tarantino. Això dels sums, que acaben en un pla, en un primer pla, i això... No sé d'on t'ha sortit, això. Això t'anava a preguntar. Normalment sí, jo normalment ho signava. Evidentment, això és una passada, no? Després es poden buscar més coses, perquè tinc aquí una cosa seleccionada i tal, que també té coses bones. Però jo penso que amb això ja tenim argument per anar parlant. Què interessant és això, què és el desig? És que això està resumit amb la pel·lícula d'Estal·li Cúbric, i el cap i a la fi és una pel·lícula que constantment ens està parlant de desigos reprimits. Una pel·lícula buñueliana. Sí, sí, sí. I el Moldova també utilitza això del desig. La seva productora es diu el desig. Jo diria que moltíssimes de les... Qui la busca la troba. M'ha agradat, m'ha agradat. Sí, sí, sí. Fantàstic. El Moldova fa... El desig està molt present en les pel·lícules del Moldova. I per què va triar la seva productora, que es digui el desig? Per l'humor, ja estem parlant. El que passa és que hauríem de veure en aquest sentit quina és la realitat amb la que xoca el Moldova, en comparació amb la que... Que persegueixi l'altre. Aquí està la qüestió. Jo penso que la qüestió està amb què buscava o què va aconseguir el senyor Buñuel i què està aconseguint el senyor Moldova. Hi ha moltes condicions diferents. Ja, poden utilitzar homes clar, i molts, com deia ell, això no és el tarantino, també. També podríem anar a parar amb això, no? Home, al final de Django, qui no ho desitja, allò. Tothom ho desitja. Hòstia, tu, elimines tota la brutícia que t'envolta, i et quedes tu, que ets el Ribamba, no? Voleu, el Ribamba, no, precisament. Si no, tot el contrari. Però posem algun exemple d'alguna pel·lícula del Buñuel que hagi aquesta lluita, perquè a mi... Quina, totes sí? No, no, no, no sóc conscient. Clar, és que com s'han, si em permets, perquè has fet la referència a les primeres pel·lícules que va fer, fins i tot, amb el Dalí, que eren el Gossen de l'ús, i l'altre, que no recordo el títol, els dos manifestos... Qui era Simpan? No, no, però l'altre, que és considerat, igual que el Gossen de l'ús, va fer tots dos, com una segona part, que es consideren les dues d'un dintre d'aquesta dinàmica de manifest del surrealisme. El surrealisme, tal com ells ho van plantejar cinematogràficament, ja és això, ja és el fet de plantejar-se les coses, com les tenim a dintre del cap, i com, quan les passem de dintre del cap a fora, és a dir, quan intentem fer correspondre el que tenim al cap com a desig, com a violència, com a agressivitat, només hem de recordar les escenes de l'ull tallat, de coses que ens fan fàstic, tot allò ho podem considerar la pel·lícula, tant coses reals, com coses sumiades, com por, com... Llavors aquí està una mica la disposició que ha fet des del primer moment, en la seva filmografia. Clar, per què és realitat i desig? Perquè no sabem distinguir molt bé on està la realitat, i on estan desigos que són foscos, en realitat, és el que s'ha de tenir en compte. A veure, amb tota la capacitat que sempre ha tingut per plantejar això que t'ho deia Joan del Desig, potser fins i tot es queda una mica a les bessaroles, en comparació amb la capacitat de pertorbar-nos, que sempre ha tingut el guanyuel, del donar-vos una de cal i una de sorra, de posar-nos davant de la cosa més natural, de fer-nos riure, però de la cosa més terrible també. Per exemple, Viridiana. Viridiana és una pel·lícula que el que planteja és, en principi, allò que podem tenir nosaltres al nostre interior, és que és molt injust que hi hagi gent pobra. Molt injustes. I, evidentment, en l'època que estem, que hi ha tot un seguit de gent que hi va aparant, aquesta pobreza, doncs encara ho considerem més injust. El desig seria que ningú no fos pobra. Ningú fos, però quan ja s'ha produït el fenomen, quan ja realment tenim gent pobra, gent pobra, vol dir que ja ha connectat amb tot un seguit de bicis, que ja no tenen una racionalitat i un comportament natural, automàticament no sabem diferenciar el fet del començament i l'actuació de quan ja s'ha poderat això de tu. I això ho tenim amb aquelles persones que se'ls convida a dinar, com ja acaba limitant una santa sena, però el comportament que tenen allà és totalment estribat. Això fa molt de mal. Perquè és clar, nosaltres tenim, com moltes vegades, existia en l'època de sobretot de la dictadura, que per Nadal es convidava a un pobre a les famílies. Sí, en té un pobre somers. La CIDO. Pensa en això, mira Viridiana i veuràs quina de contrast... Què és el que et diu ell? Quina de contrastos t'arribaran a dins teu, en la teva vent situada, capacitat d'assimilar totes les coses, veuràs com et trontollen. Vull dir, no el tenia aquesta virtut, et feia trontollar, tot allò que tenia ben edificat en el tevement. Llavors és clar, vull dir, i això ho pots trobar amb la pel·lícula discreta en canto de la burgèstia, omeritat. A més a més... I amb aquesta no anava una mica més enllà, ja tocava... Coses físiques. Bueno, coses físiques. I també, a més a més de parlar del desig, parlar de allò que ens dotem per controlar aquest desig. Que també és una part molt interessant de moltes pel·lícules. Sí, però fa una sequència que quan es reunien precisament... O sigui, quan es reunien tots junts és quan defacaven. En canvi, quan menjaven se separaven cadascun d'ells. O sigui, tenia... era una... Mostrava la capacitat per aguantar les diferents ous, però no les ous del menjar, per exemple. Aquestes cadascuna tenia... O sigui, fixeu-vos que això també és un contrast entre desig i raó, no? Vull dir, és que és això, no? Vull dir, bon jove té un... Bueno, no sé, l'oscutor, l'oscutor objeto del desig, l'última que va fer, i l'atac va tenir un èxit enorme. Llavors, el bon jove li havia entrat a dins a les consciències, eh?, de tothom, d'una manera absolutament tolerada. O sigui, que ja no feia l'efecte aquest. Tot i així, ell no era traïdor el que realment exposava, perquè allà va jugar amb coses tan elementals com posar la mateixa dona, o sigui, dues dones que representaven la mateixa dona, que actuava, que era l'acuació de la mateixa dona, i eren dues dones diferenciades, no? Una era l'Àngela Molina, i l'altra era una francès, no em recordo com se deia, no? I llavors deies, ostres, doncs això, perquè ho fa... Tu veig, vull dir, perquè identifiquis... O sigui, tu havies d'identificar la varietat d'aquestes dues dones amb la mateixa. Et proposava un joc, no?, vull dir, en definitiva. I és una manera de no poder escapar-se fàcilment, això, el tot sol, per exemple, o va fer, en una pel·lícula en què un sol personatge estava representat, no sé si per sis o set personatges diferents, un noi negre, gras, una noia guapa, molta gent diferent, que en realitat eren la mateixa, el mateix personatge que havia estat maltractat, sexualment, en un moment determinat, per una persona de la seva família, molt a prop del que parlàvem la setmana passada, amb la casa, per exemple, i llavors, com que el tot sol, et va canviant a cada moment el personatge, arriba un moment que amb un o un altre t'identifiques, vull dir, no pots escapar de la història de cap manera, i també el Buñuel, jo crec que va ser un precursor, una mica, d'aquesta idea tan curiosa, de fer que un sol personatge estigués representat per més d'un actor. L'Àngel Esterminador, jo crec que una de les més brillants pel·lícules que s'ha fet mai, o quan vaig veure allò, vaig dir, ja ho he vist tot gairebé, que no és veritat, però l'Àngel Esterminador és una pel·lícula que mentre ens està parlant d'una burgesia gairebé aristocràtica, que es comporta i que fa un món de bestieses allà i tal, doncs ho pots anar tolerant, allò, és una fantasia, és un gairebé no res, no? Però és clar, quan a més a més de posar per allà un o si tal, després va i agafa i implica doncs el concepte religiós com a tal, o la necessitat de la religió com a bàsic, no? Llavors allà diu, doncs això, no? Vos en recordeu d'aquesta secuència? Jo crec que allà et deixa fora de... Bueno, després d'haver estat tancat durant molta estona, de no haver poder sortir d'aquella habitació sense saber per què, o amb una força invisible, que no els permet avançar, al final surten i llavors queden tancats en un altre lloc, que és l'església. En definitiva és l'explicació del per què d'abans. Com podien haver quedat tancats, perdoneu, la comparació amb un camp de futbol, per exemple. També, també. O amb un videojoc, no? Poder estar completament o poder sortir d'allò. Aquesta per l'actual que hi ha, sobre, i de quina edat han de jugar amb els vídeos i videojocs, i sobretot que no passi d'aquest temps i tot això. És que, de fet, és tot això, no? Allò que ens fa personers. Ah, això. Bell de joc. Està pensant, mentre estava parlant, que hi ha una pel·lícula, aquella large volunteer, el Dogville, que és aquella noia que arriba a un poble que està dibuixat sobre... Molt bé, treure Dogville, ara. I llavors queda allà personada per aquella comunitat i, en certa manera, objecte del desig d'aquella comunitat. I al final és absolutament trastocador, no? L'objecte del desig, en aquell cas, seria la llibertat, però, veritablement, hi ha com una incapacitat per assolir-la que el comportament és tot el contrari de la pràctica d'aquesta llibertat, no? M'acabo de donar, a part d'una cosa de què... Digues, digues, suba. No he parlat del Deadman de Jim Jarmusch. Ah, una altra cosa, sí. Que, també, entre allà és quedar com... En un infern allà atacat. En un infern d'entre aquell poble. Doncs mai, mai, mai no he pensat. I ara m'acabo de donar com que, clar, quan es posen en contacte a coses, en principi, tan diferents, hi ha un nom abans que tu fessis aquest comentari, Andreu, Bel Desjur. I m'acabo de donar que Doc Bill és Bel Desjur. Sí, sí, sí. És la noia. El que passa és que a Buñuel, des del començament, a la Caterina de Nef, ja ens explica i ens diu de què va, aquesta noia, no? Què vol aconseguir que està fent amb el marit, de quina manera el trastoca, i ella no sap ben bé tampoc controlar-se, però va fins al final de les seves perversions mentals i sexual, i en canvi, a l'Argon Trier va una miqueta més enllà, no? Ens enganya, podíem dir, d'alguna forma, als espectadors i a tothom, no? Però jo no em digueu per què, perquè hi ha pel·lícules en les que em sento traicionat, en canvi, aquí, és el que tu dius, vull dir, està tan... és tan subtat, no?, la sorpresa que et dona al final, que quanta explica que ella no és el que semblava, sinó que és una Bel Desjur, doncs que dius, d'acord, d'acord. M'has estat explicant una cosa i ara resulta que tota la història canvia, però no sé, no em vaig sentir traicionat. Perfectivament, i estem veient com a la història del cinema, doncs ja hi ha aquests contactes, vull dir, els directors que busquen de nou les històries, els contes, en aquest cas, estem parlant de contes perversos, podríem dir, però per què són perversos, perquè reflecteixen la realitat, com cap altra. Hi ha molts contes infantils, que són molt perversos, és a dir, que s'analyses el que estàs explicant i el que... Jo recordo un de la Fonsalzon, el que hem vist últimament de la casa i de l'escola i tal, que ara presenta també l'altra pel·lícula, Cans. Jo recordo una, que em sembla que es deia Lo Semantes, o de Cruelles o algo així, que és justament, és a dir, és la història d'una noia, que es vol carregar amb un nano, un nano que l'apartent amb l'ajuda del seu nòvio. Llavors s'escapen, i a partir del moment que s'escapen i s'enganen al bosc, cauen amb una cabana, on hi ha un senyor, que és el Gretel, i com es diu, el Hansel i Gretel, i els tenen tancats allà, tot el que ve continuació, tot és Hansel i Gretel. I és d'un dramatisme, d'una força i d'una perversió, és a dir, molt forta, molt forta. I trobes allà el conte de Hansel i Gretel. Sí, sí, està allà. Per tant, jo crec que sí que hi ha molts contes infantils, que suposo que tenen aquesta perversió, però jo que diem que després d'intentar donar-li la volta, és a dir, per intentar després tranquil·litzar el nano, ha arribat un punt que hi havia una perversió, i donar-li la volta perquè vegi que hi ha una sortida. Això és el que va fer Disney, no? Per exemple, avui en dia molta gent confon que era el conte, amb el conte que va explicar Disney, perquè veiem casos d'uns finals a Disney, que sembla que tot sigui molt feliç, però et deixes del conte original i veus que hi ha morts, i hi ha d'haver-hi ja de tot. Aquí estaria més que Disney, tot el que ha fet tota la vida, ha estat tot el contrari del que estem parlant, tot el contrari del que fan els contes dels que parlava Andreu Abans, dels contes aquests que són actualitzacions de les altres contes com l'estrella, que us comentava jo, de tot el que ha fet el Buñuel durant tota la seva firmografia, de l'Asbontria. Per això, de vegades, quan parlem d'una pel·lícula de Disney, l'ESCA és una pel·lícula de Disney, d'alguna manera. Llavors, no sé com ho podem compaginar, perquè parlem sempre de què és una pel·lícula de les que ens ha ofert, una història de manera molt potent i molt diferent. Però, bueno, és de Disney també. Podem dir que Disney, de vegades, serà el que es capa. Que evoluciona, que evoluciona. Depèn de l'època, jo penso que també, com tot, com el món del cine, a l'època, s'incideix més en un aspecte que en un altre. Hi ha una evolució. La pel·lícula que us volia dir abans, recordeu, el gossandalús, i l'edat d'or, que no sé sap quina és més bèstia. Jo diria que l'edat d'or encara va una miqueta més enllà, perquè veiem com uns pares, si us en recordeu, disparen amb un escopet al seu fill, dius, bueno, i ara això per què? Bueno, plantegem-nos-ho, no? Plantegem-nos-ho. Jo, per... gairebé acabant, no, però perdona, encara, una mica més de contingut el que estem parlant. Els fundadors del surrealisme han definit ells mateixos el seu moviment com l'exploració de punts de la consciència no sotmesos a la raó. O sigui, en definitiva estem parlant de psychoanàlisis, clar. De desits. Això mateix, de desits. Un rebuig constant de la lògica i de la racionalitat. Durant sortida lliure la imaginació on els somnis, les il·lucinacions, i fins i tot la bogeria, es devinguessin un mitjà de coneixement. El pensament així ha llibert de tot sistema i, com a conseqüència, de tot limit hauria, més enllà de les aparencies lògiques i formals, desvellat la veritat del món. Aquesta era la pretensió, una filosofada total, no? Tot això és clar, persones que ho han regullit, que han donat elements perquè hi pensem. Hi ha més coses, però vaja, atès aquesta explicació, que ha insistit en el fet que la revolució surrealista, massa sovint considerada en les seves manifestacions formals, és, en essència, moral. Dirigint-se, no a les idees jurídiques, econòmiques o polítiques, com la major part dels moviments revolucionaris, sinó a les estructures ideològiques de la societat. Així doncs, el surrealisme és un estat d'esperit, més que un mètode. Institucions, per exemple, com la religiosa. És un dels temes que recordareu que el Buñuel, tothom ho sap, serà un ateu convençut, però també ha estat de les persones que la història del cinema amb més profunditat ha estudiat la història, sobretot catòlica, i ha anat fins al final en el sentit de dir si vosaltres creieu en aquests símbols, doncs jo us els coloco amb el significat últim que té. I una part de les pel·lícules que va fer a l'etapa mexicana, per exemple, ens ensenya una persona que viu en una columna, les històries de la Bíblia, ell les posa en la realitat. I veient com una persona viu durant èpoques ensenceres, mesos, anys, allà, Simón, per exemple, l'estagirita, la història del desert, explica això. És que la religió és una institució molt potent justament per controlar els desitjos dels homes. Aquí està, la seva emissió bàsica és aquesta, i ha aconseguit un ordre moral que sigui d'un signe o d'un altre, d'una orientació o d'un altre, però aquesta és bàsicament, i jo penso que Buñuel ho va entendre perfectament. I per això taca, sobre aquesta idea. Podríem valorar que això és un atac, però tal com ho ha dit ell, això no és un atac. Ell en definitiva deia, això ja té un gràcies adiós. Té dues vertents, té la vertent que ens permet... No, fer reflexionar més que atacar, jo potser seria una manera de fer-te... descobrir les contradiccions que la pròpia església en aquest cas pot tenir. Però jo estic d'acord que en determinats moments, la religió ha servit per atacar, perquè hi ha hagut un intent d'inhibir tant el desig de la població, de la humanitat que ha sigut contraproduent totalment. És que té aquestes dues vessants, que amb una dòsia adequada, la religió és molt interessant, amb un excés la religió és totalment contraproduent. Jo penso que Buñuel ho va afinar molt bé cap a... Pot ser més destructiva que la pròpia por... Que el propi desig. Molt bé. Que la sintonia... Ja la sintonia en marxa, que vol dir que s'està acabant el programa. Potser hauríem de recordar que la setmana que ve ens toquen dos temes. Quina haurien de ser... En francès, que ens parlaria del King Vidor. No, el King Vidor, no. Estem fent una embolic, ara. El Pierre-Paulo Pasolini. És que hem fet un embolic de temes i de directors. Jo ara tinc apuntat aquí el Pasolini. I jo intentaria fer un tema... La veritat és que em sembla que és un tema difícil, i no sé com en sortiré, perquè no he fet fins a res. Quins haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film? Em sembla que és un tema... No, no, d'acord. Em sembla que és un tema interessant. Incluso posant-se d'acord amb les valoracions que fem de les pel·lícules. Molt d'acord i molt adient en el moment en què estem. Exacte. Potser que hem de fer una mica, com avui ja dic, que l'Andreu ens ha proposat així, més o menys surrealistament, perquè era més o menys inconscient. El fet d'introduir d'aquesta manera el tema, que seria començar per aquest tema, i llavors tot el que després parlem d'un altre programa, doncs quedaria ja afectat per això. Em sembla bé. Ja us he enviat uns documents, que si us els voleu mirar una miqueta... Jo molts i mirar. Perquè fa gràcia el tema de parlar de... Curiosament en una pel·lícula que ha estat motiu de controvèrcia, continuarà sent, que són tocaples, doncs el final, gairebé el final de la pel·lícula, el protagonista, el noi negre protagonista, és considerar ell mateix, es defineix com un pragmàtic. Però jo sense haver vist això, ja us havia enviat coses sobre el pragmatisme. Que jo penso... Jo ho he llegit, jo ho he llegit. Doncs som-hi. Molt bé la teva participació, avui com sempre. Que vagi molt bé. La setmana veient, les setmanes veient. Com per tornar a sentir aquest programa? Sí, molt bé.
