Cinema sense condicions del 4/6/2013

Ara escoltes ràdio d'esvent, sintonitzes ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just, 48.1. Ràdio d'esvent, 48.1. Ràdio d'esvent, 48.1. cinema sense condicions. Bona tarda. Som aquí, novament, a cinema sense condicions. I què passa, què passa? Perquè ens quedem callats. Ens quedem callats perquè està entrant. No, s'acaba d'entrar la Carme, s'acaba d'entrar la Carme, i a més, hi havia gent aquí que esperava, que no se sabia que estava, i per això s'ha quedat sorpresa. Bé, novament, novament estem aquí, disposats a un dimarts més a Passant-s'ho bé, a parlar de cine, de les pel·lícules que hem vist. Jo, haig de confessar que aquesta setmana no he vist absolutament res, a no ser coses ja molt velles i molt antigues. Per tant, si voleu parlar vosaltres, com sempre, faríem tres parts. La primera part, parlaríem de les escenes que hem vist. A la segona, podríem parlar del Jaume i del Francesc, que ens parlava de Pierpaolo Pasolini. I l'última part, faríem un tema difícil, ambiciós i que subjecte a parlar-ne més d'una vegada, que és quins haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film. I que ha de ser com un punt de partida, no? Podria ser un punt de partida, sí, em sembla bé com un punt de partida. Com molts dels temes, jo com a mínim, alguns dels que he plantejat aquesta temporada, el Tocma 95, que va quedar així com una miqueta d'allò, l'Escola de Barcelona, doncs bueno, jo penso que es poden... Jo també tinc la sensació que he treballat el tema, he vingut voltes i ja veureu que hi ha unes reflexions que he fet, però que no tinc... algunes coses m'han quedat sense encara resoldre, és a dir que... Penso que la cosa dóna per parlar-ne en altres ocasions. Això és bo, que quedin coses per resoldre, si no, tancaríem. Espera, Carme, que no et sentim encara. A veure, ara? Ara millor? Em sentiu ara? Ara sí. Ara ja estàs aquí entre nosaltres. Una cosa és estar aquí presencialment i una altra amb la veu. És aparèixer amb la veu. Hola a tothom. Jo sí que he anat al cine i he vist... In Another Country i Fill de Caïn. Començo per In Another Country, que és una pel·lícula de sudcodeana. Em criden les pel·lícules, jo vaig anar a veure Poesia, no sé si recordàveu aquella pel·lícula, una pel·lícula magnífica, magnífica de Li Xiangdong. Jo perquè m'ho he apuntat, no me'n recordava. És una pel·lícula extraordinària. I vaig anar sense saber res del director i poc. de Corea del Sud, no? Excepte el fet de saber que és una part del món que en molt poc temps ha fet una pujada econòmica, cultural, estructural, productiva, com pocs pocs països al món. I llavors, quan et mires a això, és un país molt petit, que a més a més ha passat una guerra fa no res, té una pressió al nord, que és la Corea del nord, És veritat que té els Estats Units al darrere, però ell com a país ha fet un esforç titànic. històric en molt pocs anys sempre em fan pensar i què n'han fet de la seva cultura com l'han manegada, com l'han transformada o què n'han fet amb tot això quan han aconseguit universitats de prestigi, un nivell acadèmic i cultural potentíssim en aquest moment té Corea del Sud i sempre em crida l'atenció a això. Aquesta és una de les raons per les quals vaig veure Poesia, me'n recordo, en cartell, que era el 2010, i la vaig anar a veure sense saber absolutament res, ni el director ni de res de res. I la vaig trobar una pel·lícula de 10. La van passar al festival de Sant Sebastià. Feta per 10, vols dir? No, de 10. Ten, ten. Aquesta no és una pel·lícula de Déu, és una pel·lícula peculiar, és una pel·lícula molt molt lleugera, que té com a gran valor, que deu ser la raó per la qual aquesta producció ha arribat en facilitat al món sencer, que hi ha la Isabel Opert. Crec que això és la seva gran carta de presentació. Ho fa molt bé, la Isabel. És una pel·lícula fràgil. Vull dir que és una pel·lícula, així com poesia, intenta moltes coses des de molts àmbits i t'intenta dir com és aquell país, com s'ho passa, quines són el sostrat de manera de viure d'ells, i després la història en si d'una àvia amb un net que té perquè la seva filla se n'ha anat i li ha deixat el nano i el nano fa un disbarat i llavors és com tracta aquesta problemàtica, no sé si la recordeu. És una pel·lícula molt bonica i molt ben tractada i molt intel·ligentment desenvolupada. Aquesta pel·lícula, res de tot això, és una pel·lícula absolutament banal. Una pel·lícula que no parla de cas i res. sí que és lleugera, passa en una platja de Corea del Sud, no sé ben bé quina, llavors sí que té, que això ja ho tenia totes les pel·lícules aquestes que apareix aquest país, i en general els països asiàtics desenvolupats o en viés de desenvolupament, que també li passa a China, que és que tenen un cert marc paisajístic relativament maco barrejat amb absoluta birriositat. Cables, coses trencades, coses fetes malbé, una antiestètica... Els xinesos amb això són els reis. Aquí en aquesta polígola passa una mica això. El mar seria maco si no fora, que és lleig. que ja és curiós. Llavors la història en si comença una mare i una filla que estan patint perquè han tingut una estafa i ara deuen uns diners i no saben què han de fer i no saben com pagar. Tenen una problemàtica econòmica. Llavors se n'endarà i la nana comença a fer un guió. Un guió de cine. I llavors les tres històries són part del guió que ella està escrivint. Són tres històries que la protagonista és sempre una dona que és l'Isabel Opert i que és una persona estranger a Corea del Sud. Què és el millor que jo li he trobat? Home, que aquesta òptica de la fascinació que provoca en un país europeu de la qualitat d'elegància i parisina perquè és que l'Opera ho fa molt bé, camina com si estigués al centre de París, és com si estigués caminant per... jo què sé, per... Saps l'Elisenda? Sí, saps l'Elisenda, qualsevol lloc. Vol deixar clar d'on ve, no? Sí, però té un camí i porta un bolso tot a l'estona, que és ben bé una parisina, no ha anat en sols una francesa, no una parisina, que ells ho distingeixen molt bé els francesos, aquest tema. I llavors és un personatge posat en una platja amb pluja, amb vent, amb mitja antiestètica, estranya, però en canvi tothom fascinat per una persona com una francesa i la troben preciosa. Que jo pensava, les nostres pel·lícules de l'època que venien aquí sueces o que venien qualsevol d'Europa i era l'època franquista, aquí semblava, aquí hi havia gent guapa com a totes bandes, però a nosaltres ens semblava la Brigitte Bardot o qualsevol actriu suec en les platges. eren un envalediment desproporcional. Potser aquesta pel·lícula mostra una mica això, curiosament. A mi em va sorprendre molt fa molts anys. Parlo de potser fa vint anys en darrere, quan estava a Mallorca, passat un estiu, amb la família, vam conèixer els veïns, uns japonesos, un pintor japonès, que estava amb la seva família. I el que em va sorprendre més, una de les coses que ens va sorprendre molt perquè vam entrar amb ells, perquè vam estar-hi un mes i llavors vam estar-hi potser 20 dies també, i de mica en mica vam acabar sortint a la platja junts i tal, era la seva admiració pel nostre europeu. El japonès aquell, te'n donaves compte i quan jo li preguntava a mi per què pintes aquesta cara i tal, la seva explicació era que considera superiors les rostres dels europeus o dels americans que els seus. I mai vaig aclarir per què. I en aquesta pel·lícula, tots els de la pel·lícula, tots els que apareixen queden embaladits i l'Isabel Hobert té altres és una persona molt elegant, és una persona amb molta personalitat, però no és una guapa. Justament no és una dona que aniries, n'hi ha altres que les definiries com a guapes. Segons el nostre quiteri, no? Però segons el seu, aquí ja comencem a entrar en el tema d'avui. Jo crec que ens posaríem bastant d'acord que no és una dona de bandera d'aquestes que enlluernen, que la fan servir la publicitat com qualsevol actriu famosa. Perquè té una cara que inclús, si no fora per la seva fortíssima personalitat quan interpreta, l'oblides la cara. Aquest és el factor més ben trobat de tota la pel·lícula. I després és una pel·lícula banal perquè surten els mateixos actors fent personatges, un constant que és el que fa de salva el que guarda la platja, que ho fan molt bé, tots els personatges ho fan molt bé, molt bé, molt bé, la interpretació és boníssima, l'opèa ho fa molt bé, perquè ho fa molt bé, però tots ells ho fan bé, tots ells ho fan bé, llavors és una pel·lícula que podria ser, és banal, lleugera i no et ve a dir-te massa res, però no arriba a ser melancòlica. Jo crec que és melancòlica perquè plou constantment i fa un vent que no és la platja que tu t'imagines, la platja de Bali o la platja asiàtica d'aquestes que tu dius de... Turístiques i plenes de gent. No, és una platja anodina, mig lletja, mig maca on passa quasi res. I és la gràcia de la pel·lícula. Per tant, no és una gran pel·lícula, és una pel·lícula que un oblida, però és una pel·lícula curiosa. I és una pel·lícula que salva la gran interpretació dels tres personatges que són diferents, però que reprodueixen particularitats comunes que fa la Isabel López. i que ja està bé també que arribin aquestes pel·lícules que potser no són les més destacades d'un país, però que li dona una mica un caire de normalitat, el fet de que, per exemple, de Corea del Sud, que ara estava repassant una miqueta perquè costa de vegades recordar els noms, no? Jo aquest director, us diré quin és, però també l'oblidarem, perquè és... No, no, però hi ha directors que ja no s'obliden. Ja no s'obliden, perquè, per exemple, el Kinky Duck, Segurament el primer director que va començar a tenir aquí una tirada. Hi va haver gent que va començar a estimar-lo i a seguir-lo. És el meu cas, per exemple. És un director de Corea del Sud, per exemple. Un altre director, així fent referència a alguns altres dels que han vingut d'aquí, el que fa no gaire va estrenar aquella pel·lícula que va provocar entre nosaltres una miqueta de polèmica, però sense tampoc... que arribés a la Sangal Rio Stoker. Ni menys al Parc Xambut, on és un director de Corea del Sud. És que és una part del món, fixa que és petit Corea del Sud, que et provoca una certa curiositat de veure què en fan ells de tota la seva gran cultura, de tot el seu ramfer des del punt de vista de rànquings educatius. Està en un rànquing altíssim aquesta gent. Vull dir, Singapur, ells i totes aquestes estan allà dalt. És curiós, perquè són uns països que penses... Bueno, no és fàcil competir amb una Europa mil·lenària, amb un gruix acadèmic, cultural i tan potent. Sí, però que s'ha adormit una mica, no? Evidentment, evidentment. Tota cosa que als americans no els hi ha passat. No, així no es va a nosaltres, clar. Sí, sí, s'ha adormit perquè ja es veia que com queda... és allò que passa amb els nanos, com que sóc el millor no cal que m'esforci. Doncs són dos milions i mig d'habitants, és un país relativament petit. I el tercer director, que és mentat Quim Quiduc i parxambut, doncs és un director que es diu Bon Jong-Hoo, que és el director de The Host, una pel·lícula aquella que era sobre un monstre que habitava un llac a partir d'uns experiments científics, i que també és el director d'una grandíssima pel·lícula de cinema negre, que diu Mysteries of Murder, que és absolutament recomanable, agafa totes les claus del gènere. Suposo que també és més fàcil, no? Portar a terme l'economia i la política d'un país així petit, no? I ara ja, bueno, són arguments que també podem extrapolar, no? Podem utilitzar el nostre entorn. Home, aquestes pel·lícules arriben al món sencer. I això és un país petitíssim, amb un àsia amb grans dificultats. Clar que tenen estats units i tot el que vulguis que els deu potenciar. Però ells són dos milions i mig, eh? Vull dir, doncs és això. I tot i així, Clar, tenen multinacionals. Ells han aconseguit una Samsung i cotxes amb multinacionals. Això és una obra titànica. Per això sempre em sorprèn aquest país. Sempre em provoca un interroguanarbre que haurà fet aquesta gent. Doncs seguirem les pel·lícules de Corea del Sud. I l'altre és Espanyola. I l'altre és El Fill de Caïn. El Fill de Caïn és la pel·lícula de Jesús Montlleu a Planes, que jo no sabia ni qui era. La pel·lícula és catalana i està rodada a Tarragona. A veure, molt bé, perquè un tendeix a dir molt bé de la persona que ha fet una pel·lícula que pot anar pel món amb una estructura moderna de thriller i que ha jugat molt bé la carta de pertorbar-te. que no és fàcil. Per tant, això és el millor. El pitjor és que té alguns batxes de guió que posen una mica nerviós. Això és veritat. A mi, quan fan disbarats de guió, em fa mal bé una mica la pel·lícula. Perquè això em sol passar. Tu estàs barallada amb els guions de les pel·lícules espanyoles. Sempre dius que són flucetes. Em deu passar. Tot i així, crec que la posta en escena és boníssima, Aquest element perturbador és una família que té un nano que és molt intel·ligent, que li agrada molt jugar a les cags i que dintre d'aquella família hi ha un problema. Ell és un adolescent molt estrany i amb moltes dificultats de tracte amb la gent, i específicament amb un gran gran gran problema amb el seu pare, que és el Coronado, que ho fa magníficament bé. És molt bon actor. És el millor, molt bé, ho fa molt bé. Diguem que està prenent. El Coronado va començar que tothom el criticava una miqueta, però de mica en mica està agafant uns papers. Fa temps que està fent coses bones. Com és allò últim que havia fet? A mi em va agradar molt fer la policia... Aquesta, aquesta. Em va agradar molt allà. Li van donar un premi també, va guanyar... Sí, Goya, sí, coses així. Jo crec que aquest home ho fa bé i aguanta uns primers planos, que si no ho fas bé, home, desmuntes la pel·lícula, eh. I aquí ho fan bé. Els actors són el José Coronado, el Julio Manrique, que ho fa bé, la Maria Molins, que ho fa molt bé, i el nano és el David Solans. Després hi ha un Jack Taylor, que fa el professor com d'escacs d'una grandíssima i elitista escola d'escacs, Ho fa molt bé, molt bé aquest home, molt bé perquè ajuda aquest element d'incomoditat que ha de tenir un trillet perquè tu no estiguis mai tranquil de què és el que està passant. Si no té això, no té res. És veritat que arriba un moment que jo vaig pensar que era una mica previsible. Tot i així, al final és boníssim com el monte. No tant perquè sigui previsible, que una mica, una mica te'l pots imaginar, però en canvi tot el procés final, tal com el Monta, està molt ben elaborat. L'escola d'escacs que la Monta, quasi onírica i amb un món quasi real però preciós preciós d'estètica, l'estètica és molt bona d'aquesta pel·lícula, els llocs com ha rodat està bé, la manera de rodar està bé, Crec que falla, ja us dic, en algunes coses de guió, per exemple, la relació entre el Julio Manrique i la Maria Molins, jo crec que patina allò una mica, tal com està descrit, perquè és verosímil que sigui, però patina tal com està explicat. Però tot ho ha de ser aguant a prou, Jo crec que és una pel·lícula que pot anar pel món i... La crítica ha deixat bé, en general. I t'aguanta el suspens fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final. Fins al final En canvi, quan no quadra ho notes. Està basada en una novel·la, que és mi... o Querido Caín o una cosa així. Sí, es diu així, Querido Caín. I clar, quan transformes una novel·la que deu ser molt més densa, molt més explicativa de la problemàtica, de la psicologia, de la maldat, la maldat innata o on resideix la maldat i quins punts la configuren, Això amb una novel·la, si és que està bé que no tinc ni idea, pot tenir més gruix. Amb una pel·lícula, la manera de transmetre això és més difícil. Tot i així, Déu n'hi do el que fa amb el Jesús Coronado i el noi aquest, David Solans. Déu n'hi do la que aconsegueix amb aquests dos personatges, inclús també amb el Aquest, el professor d'ESCAC... És un actor anglès, no? Sí, però ho fa molt bé perquè té una mirada, té els ulls blaus i una mirada aquella que també és perturbadora. I llavors tots els elements que en una pel·lícula tipus thriller, que han d'ajudar aquest tipus d'elements. I per tant la tria d'això està molt ben feta. M'està recordant molt algunes coses, algunes qüestions fins i tot de producció d'aquesta pel·lícula de la que estàs parlant, de Dijo de Caín, a El Bosque. No sé si vau arribar a veure-la. No la vaig veure jo. La fa la Maria Molins. Per això, una de les coses que té en comú, una altra cosa en comú és que està rodada també a Tarragona. La productora és una altra. No és el mateix. Jo no la vaig veure aquesta. Tu et va agradar? T'ho dic perquè és possible que l'exigència aquesta de guions precisos i que les frases no desentonin i la relació entre els personatges sigui prou consistent, en el cas del bosc és compleix. I tot això ho té. Ara, que la història t'interessi, que la barreja aquesta de la postguerra espanyola, o més que la postguerra, més aviat les immediateses de l'esclat de la guerra civil espanyola, que és més aviat una història de fons, com podria haver estat ambientada en qualsevol altre època així bèlica i convulsa. Aquesta és del Sánchez Pinyol, no? Sí, és una història del Sánchez Pinyol. El Sánchez Pinyol sí que ell deu tenir una gran potència. Doncs és molt possible que per aquí vingui l'explicació. També és curiós que hi ha un... un actor a la pel·lícula del bosc que no és espanyol, que és el Tom Seismour, no és britànic com el que tu comentaves d'aquesta pel·lícula de Fill de Caïn, però és americà i també li dona un toc interessantíssim al personatge que fa, que és el cap d'un batalló, d'un grup de soldats de les brigades internacionals que arriba allà i la manera com interpreta la relació que s'estableix amb el personatge de la Maria Molins, Tot plegat, és molt interessant. I és una pel·lícula que et queda. Pot ser que no t'entri especialment al fet d'ambientar-ho en una època convulsa, com és el començament de la Guerra Civil, i al mateix temps introduir un element fantàstic, com és una mena de forat dimensionat. Sí, però ell ho fa molt bé, amb la pell freda, per exemple. Ell sí que és un 10, un 10 de 10. Doncs sí, ho hem d'aclarir. Tenim dues pel·lícules. Jo també volia comentar que he anat a veure una pel·lícula que Joan va comentar com a pel·lícula d'avançament, que havia d'estrenar-se la setmana passada. Jo vaig anar a veure-la perquè aquest director, el Fernando Meirelles, m'agrada i el que he vist, que no és tot, però m'ha interessat molt, tant la de Ciutat de Déu com la del Jardiner Fidel, doncs eren dues pel·lícules. Després no vaig veure aquella que estava basada en una història del Saramago, la de la Sequera, no l'he vista. Jo el Jardiner Fidel sí que la tinc al cap aquesta més. I ara fer aquesta pel·lícula, que és com el 360, ja dona una idea. Si tens una miqueta al cap que el 360 és una volta sencera sobre tu mateix, ja tens una idea que la pel·lícula, tal com comença, anirà voltant, anirà donant una volta i acabarà d'alguna manera en el punt del començament. Jo crec que és un exemple de pel·lícula, és l'anàlisi que jo he fet després de veure-la, de donar-li una mica de volta. Perquè és curiós que veient-la em va recordar i ara diria que no té res a veure. I és veritat que no té res a veure. Però em va recordar en el sentit que diré ara amb els vengedors. No l'he vist. És que no té res a veure en absolut. Però em sorprèn que em diguis que està relacionat amb això. En el sentit que tant amb una com amb l'altra em sembla que el que m'ha desagradat de les dues, perquè no és una pel·lícula que m'hagi entusiasmat, és que la producció de les dues sobrepassa una mica les expectatives, sobrepassa la quantitat d'idees que té la pel·lícula i el que vol donar l'espectador i acaba sent excessivament compleent cap al públic el que vol arribar. A mi em sembla que les dues adoleixen o els hi passa una miqueta el mateix. És una pel·lícula en la qual queda esgarrativat de la quantitat d'actors coneguts i molt bons que van apareixent. El John Lowe, l'Antoni Hopkins... De cada moment penses que a cada cantonada pot sortir una persona interessant i diferent. Però precisament això, fins i tot, forma part d'aquest desequilibri que jo crec que té la pel·lícula. Perquè em recorda també, d'una altra manera molt diferent, les pel·lícules d'aquest director català que ha fet unes quantes, el Cesc Gai. Seria una miqueta això. Una pistola amb cada mano. No està molt lluny del que va voler fer el Cesc Gai amb una pistola a cada mano. Agafar molts personatges diferents, relacionar-los entre si i confeccionar amb això com una mena de visió. Són pel·lícules que utilitzen el mateix mecanisme, el que passa que els personatges són els que veien. A mi per sempre una pistola en cada mano m'agrada molt. És una pel·lícula més equilibrada. Per això que deia. Una pistola en cada mano. Fixa't que és atròs i tal. El guió és perfecte. Per exemple. I la producció, que és una producció difícil d'aquesta noia, de l'amiga teva Joan, que no recordo el nom. Ara buscarem. És una producció feta d'una manera excepcional, perquè són molts actors de molt catxer i molt difícil d'aconseguir. I ells van aconseguir anar ajuntant les agendes i això és molt complicat. I és una pel·lícula que està molt equilibrada. Jo firmaria també estaria d'acord amb tu, em sembla que una persona que demana el guió és més bo que aquest. El que passa és que jo personalment... Tu l'has vist aquesta... Sí, que diu ell. Jo la vaig parlar i vaig dir que no m'havia interessat. No és una grandiosa pel·lícula, no és... A veure, la crítica en general, haig de confessar que he d'estar d'acord amb ell, no l'ha agradat gaire. I en canvi a mi no la trobo tan dolenta, diríem. És veritat que els personatges no són tan consistent o tan interessants com potser una pistola en cada mano i utilitza el mateix mecanisme. però per mi hi ha idees bastant vàlides, hi ha idees bastant guapes, hi ha moltes... inclús els personatges, potser no tots, però els trobo... potser n'hi ha masses, i penso que n'hi ha masses històries. Segurament. Perquè el millor és que menys històries i més aprofundides cada una hagués tingut més. Per això dic que li passa una miqueta el mateix que Els vengedors, que és una pel·lícula que agafa tots els personatges de la Marvel i intenta explicar una mica de tot i que tot quedi molt bé. Ja veieu que la comparació és d'aquella manera, no? Però en aquest sentit, d'una gran producció, perquè és una pel·lícula, la de 360, que està ambientada a Viena, a Wisconsin, a Londres... Jo diria que fins i tot juguen una miqueta a fer-la transcorre en llocs on no hi ha hagut cap rodatge. A mi em sembla que a París no han rodat. Em fa la impressió que la Torre Eiffel és una imatge sobreposada. Crec que sí, perquè crec que no vaig veure al final. Hauria de consultar-ho per dir-ho amb més... amb més seguretat. Els llocs on s'havia rodat crec que París no hi és, però bueno, sí que estava aviant a Bratislava i llavors és una producció de gran volada en aquest sentit. Clar, no és fàcil, no?, tenir aquest pressupost i aquesta capacitat per moure equips i coses d'un lloc a l'altre. I en canvi, doncs com també està comentant, estàs comentant tu Joan, doncs li manca una miqueta aquest equilibri, no?, aquest punt. Una pel·lícula amb aquesta producció tan bèstia, doncs crec que hauria de tenir encara més consistència, encara més Em recorda una mica que és una pel·lícula que té més volada i que està també fet amb aquesta característica, està ambientada en diferents llocs del món. Babel, per exemple, va semblar una pel·lícula més consistent i que vol explicar més coses i que no ho fa amb l'ànim de transcendència que té aquesta, que potser... fins i tot arriba a ser una miqueta com excessivament... Bueno, què vol explicar? Sí, vol explicar moltes coses, però al cap i a la fi agafa molts tòpics. Aquesta crítica és possible que sigui correcta. Hi ha masses personatges, masses històries, del meu s'havia d'haver centrat en menys històries i hauria quedat amb més força cada una d'elles. Però que sigui tan compleent, per exemple, hi ha una de les històries que em va sorprendre molt, que és La noia aquella que al final va abandonar és la seva parella perquè va estar amb el metge que és d'origen ara però està a França i al final el metge no la vol. Sí, la vaig veure ahir. Me'n recordo de força tots els detalls. Sí, però tampoc no està molt clar què volen dir amb això. Però no és tan complet. Això al públic no li agrada. És a dir, que un final que no acaba bé no és massa comercial. I en canvi aquí hi és. Ara, jo penso que és una pel·lícula que bueno, l'únic problema és que tampoc n'hi ha tantes que siguin, jo en aquestes no les he vist, eh, però poc n'hi ha tantes que siguin tan interessants i llavors, doncs clar, no, no. No, no, hi ha poca cosa realment que valgui la pena. Jo el que destaco és que aquest director, el Mireies, a mi em sembla que s'està mirant de situar, no? Va a partir d'explicar-nos una història ja al seu bracit natal, no?, a les Xabelas, que coneix molt bé, i que a més a més era un projecte polític al cap i a la fi per recolzar la política del Lula en aquell moment perquè tothom se n'adonés de com estava tot i del que s'havia de canviar. Llavors a partir d'aquí de cop ja va fer una pel·lícula que no era una superproducció però ja anava cap allà, que era Jardí de Fidel perquè ja era tota una història, estava ambientada a Gran Bretanya, a Àfrica, diferents localitzacions d'Àfrica, sobretot a Quènia, llavors va fer un salt molt gran. Jo penso que ell està provant diferents formats, diferents maneres, i penso que en el futur serà capaç de fer una pel·lícula que sigui el que està buscant, que sigui compacte en tots els sentits, que sigui coherent amb la producció que té, amb el contingut que li vol donar i amb el missatge també, que és un terme que potser està una miqueta desfasat, això del missatge, però que jo li dono la importància que ha de tenir. que et vulgui dir alguna cosa i que no es passi, que no faci un gra massa, que no et vulgui dir una cosa i que caigui en el tòpic, sinó que et deixi pensar i et deixi una suficient obertura perquè tu a partir del que t'explica... El que passa és que no és una pel·lícula massa ambiciosa, en el sentit que és una pel·lícula més que vol distreure, que vol que tu passis més o menys bé i que segueixis els personatges i la història, i en aquest sentit, si no busques massa pretensions i no t'has fet, que és un problema passant a mi, no em vaig fer cap pressupost que fos una gran pel·lícula, doncs surts al diner i dius mira, està bé, està ben fet, està ben lograt, però si vas amb moltes pretensions... Però no deixa de ser, segons el meu punt de vista, una miqueta trist, que una pel·lícula amb aquests diners que han posat pel mig només busqui això, no? No sé qui saps que es diu que, per exemple, Un pisol en cada mano és una pel·lícula baratíssima, perquè com que vam rodar amb cada senyor, doncs a més amb ells dos i el d'allò, i aquesta en el fons passa una mica el mateix. Encara que vagin a sortir... De muntatge i de guió. De guió és molt bo. Estàvem a un aeroport i fer veure que estàs on sigui no és tan complicat ni tan car, perquè necessites dos actors que són els que surten a l'escena i fer veure que estàs on sigui. No sé si és tan cara de producció. Això ens ho va explicar Xavi Puebla molt bé quan va venir. El rodatge aquell que els va sortir baratíssim i semblava que fos allà una fira monumental i no ho era. Per tant no sé si és tan cara la pel·lícula aquesta ni se n'han gastat tants diners per fer-la. A mi no m'estranyaria que fos una pel·lícula barateta. És una dada que també haurien de buscar, ara no tenim temps. Val la pena dir que el Mireies és productor a la vegada, és a dir, que no solament és director, sinó que ha produït moltes pel·lícules i sèries televisives al Brasil. i que ja sap com funciona la cosa per fer que surti barateta. Molt bé, doncs no sé si... Joan deia que no havies vist més pel·lícula. Jo no, jo no tinc més pel·lícules. Passem a allò del passolini i després parlarem del tema. Passem al passolini, no sé com teniu el passolini. Us pregunto per saber després si jo vaig a desenvolupar una mica el tema. Tu desenvolupa el que vulguis, perquè jo... Nosaltres ja hi entrarem amb el que tu ens vagis dient. Suposo que tothom més o menys sap que Pasolini quan va començar a fer pel·lícules ja era tota una personalitat a Itàlia. Autor de teatre, de poesia, és un poeta dels més importants que ha donat la cultura italiana. Alguna de les novel·les que havia escrit, després també les va aprofitar per fer pel·lícules, el cas de Teorema, que és el que es considera el seu llarg metratge, el primer llarg metratge de consistència i a mi em resulta curiós estar parlant ara i introduint a Pasolini quan aquesta pel·lícula, per exemple, de Teorema, segurament és la preferida del Jaume Vidal, que avui no pot estar aquí amb nosaltres, però que segurament ell parlaria molt millor del que puc fer jo i la veritat és que tenia ganes de compartir, a part de vosaltres, amb ell també aquest espai, però són coses que passen a la vida i al directe. El que està clar és que a partir d'aquest transfons literari-cultural que ell ja portava, el Pasolini va voler fer sempre un cinema que fos de consciència social. No va voler fer un cinema d'entreteniment, de fer passar una estoneta al públic perquè es divertís, sinó que cada pel·lícula que feia, cada argument que agafava i que li donava consistència cinematogràfica, volia fer remoure una miqueta les consciències. En aquest sentit tenia dues idees que eren les que van moure la majoria de la seva història. Una era el fet de criticar el marxisme ortodox que mai no li va acabar de convèncer i mirava de donar-li una miqueta la volta al que s'estava fent amb aquestes idees marxistes de manera a la pràxis, a la pràctica, ha estat una de les persones que sempre ha mirat d'això que dic, de no conformar-se amb la manera com s'estava portant a la pràctica i en aquest sentit va treballar tant amb la seva obra literària com amb bona part de les seves històries del que serien històries de gent comuna, dels baixos fons, prostitutes, de gent que es buscava la vida com podia. Aquesta era una part important de la seva filmografia. I una altra part estaria molt a prop del director que parlàvem la setmana passada, el Buñuel, i és la discussió i el posar-se davant del que seria l'església catòlica i la religió com a idea preponderant en l'ament de les persones. En aquestes dues línies és on es mou la majoria de la seva filmografia. L'òptica del Pasolini, a diferència de la del Buñuel, el Buñuel és només iconoclasta, que desmonta tot. Jo diria que el Pierre-Paolo Pasolini té un efecte pel cristianisme pur. un tipus d'efecte. Almenys li tira encara el mateix o semblantment el que ataca el comunisme ortodoxa i en la mateixa mida el cristianisme ortodoxa. Però quan ell parla, per exemple, fa lo del Sant Francesc, hi ha una pel·lícula que... El Sant Mateu. El Sant Mateu, sí. El Sant Mateu, però no surt. Ell té una sobre Sant Francesc. Jo no he vist aquesta noia. No, no. Té una sobre Sant Francesc, que jo ara no recordo, però té una... No em sona. Sí, sí. No ho he buscat, jo això, però... És una temàtica que a ell li crida. I no li crida només per desmuntar-ho. Hi ha algunes coses que les enganxen. Ho dic més que res, que el Buñuel em fa un món oníric, un món d'imatges surrealistes. I el Passolini fa neorealisme al seu estil. Neorealisme molt més tard del que va ser el neorealisme. El neorealisme va començar pel vols del 50 o 60. Cap al 60 va començar a fer pel·lícules. Però jo no estic tan segur d'això que dius. I et diré per què. Mira, hi ha dues pel·lícules que retrata la religió cristiana i la fe catòlica, molt curioses i molt diferents entre si. Una és Pajaritos i Pajarratos. Ho he buscat avui, ho he trobat al que fem de la Vanguardia. que a la Filmoteca dedica aquest mes al Pierre Paolo Pasolini i passa justament a Ocellets i Ocellots, que és aquesta del Toto. El protagonista absolut és el Toto, que és una persona que està buscant durant tota la pel·lícula adeu. Aquí s'apropa molt el Pasolini a la visió irònica i surrealista del Buñuel, en aquesta pel·lícula en concret. Segurament va ser l'única. Intenta que tots els animals que es troba, sobretot el sucell, doncs veure com és la veu de Déu a partir d'aquests animals. Això també és una visió de tipus Sant Francesc, eh? Sí, però ho fa d'una manera molt irònica. No per riures, segurament, però una miqueta en el punt irònic, sobretot amb el protagonista, amb el toto, que ja sabem que és un actor còmic, doncs ja li vol donar aquest punt. i si pensem en l'Evangelis segons Sant Mateu, si us fixeu, aquesta pel·lícula podria desvincular-se completament de la tradició catòlica, perquè és una pel·lícula sobre una persona que en cap moment hi ha cap fet miraculós per allà, és una pel·lícula feta amb un estil realista, absolutament realista, sense afegir-hi res del que la tradició catòlica li ha afegit al fet de parlar d'aquesta persona, la seva vinculació amb un profeta, que no és només un profeta, sinó que és el fill de Déu. D'alguna forma, el Pasolini el que vol és desvincular-ho completament d'allò o demostrar-nos que podem explicar la història dels evangelis a través d'una realitat literària, únicament. i això d'alguna forma ho vincula en bona part de la seva filmografia perquè, si recordeu, va fer la trilogia de la vida. La trilogia de la vida consisteix en fer la transposició de la literatura a la cinematografia de tres obres clàssiques de la literatura eròtica. que com són el de Camerón, els contes de Canterbury i les mil i una nits. Llavors, l'estètica que planteja en aquestes tres pel·lícules no és tan diferent que la que planteja l'Evangeli segons Sant Mateu. Per suposat que a l'Evangeli no surten totes les històries eròtiques ni res. Però el plantejament estètic, literari, de muntatge i de tot és molt similar. I jo crec que ell el que li interessa és demostrar-nos, és la meva idea, perquè també ho fa el mateix Amadipo Rey, No és que Mediporrey vulgui parlar i amb Medea també, que té una versió impressionant de Medea, que és d'aquelles que t'arriba l'ànima des del començament fins al final. Són històries en les que ell vol demostrar que hi ha una tradició literària, una tradició cultural potentíssima que està desvinculada, que es pot desvincular de la mitologia, de la religió i de tot. No hi ha res en la seva filmografia que ho estigui vinculant a una idea religiosa. Això és el que jo volia dir, m'ha anat molt bé que tu diguessis això per poder contraposar-ho una mica. Després s'hauria de fer un estudi més profund per mirar de comprovar-ho. És una mica la idea que jo m'he fet. El món italià, a diferència de l'espanyol i sobresot del francès, el món italià sempre està fascinat per al món religiós perquè té la història allà dintre i té sempre aquesta fascinació que no té amb aquesta mida al francès ni a l'anglès i a l'italià ho té de socarrer jo crec i el Pere Paolo Pasolini Crec que marifesta això. Ell és de Bologna, que a més és un lloc cultural molt important. Ell va tenir un problema greu amb la justícia, amb un cormetratge que formava part d'un paquet de pel·lícules que havien rodat Rossellini, Godard, ell mateix i un altre director italià que no és tan conegut com aquests, que es diu La Ricota. i va tenir molts problemes de censura, el van mirar de retirar, va estar en judici, va haver un procés... I a la Catone també em sembla que la van retirar al principi. A Catone i Mama Roma, que són les seves dues primeres pel·lícules. Mama Roma sí que la recordo perquè és la de la Manjani, i aquesta era una. A Catone menys, no la recordo. Però tracten de coses semblants, d'aquest món fosqui, de la prostitució, dels xulos, que sempre és aquest tipus de mort, que al Felini li donaria una alçada i al Passolini una altra. No ho treu del terra. El Felín fa volar amb alguna mida i el Passolini no treu del terra. Passolini vol fer literatura popular, vol fer pel ficció d'alguna manera, pel públic en general. I això no va acabar d'aconseguir. No, perquè ell era un cult. consistent, i per tant això no ho aconsegueix en absolut. El Fellini arriba més a la gent. De totes maneres, arribi o no més a la gent, jo penso que Pasolini, amb el que va fer, té una obra tan particular i tan profunda, una gran personalitat, tant com el Fellini o els grans directors de la història del cinema, el que passa és que, clar, una obra molt diferent, i a més a més, va morir molt jove. Primer, que ell va fer tota aquesta filmografia en la qual hi havia tota aquesta tradició literària agafada de la Bíblia, agafada de diferents tradicions literàries, va fer aquesta pel·lícula que estava basada en el seu propi llibre, la seva propia novel·la de Teorema, que no l'haurien de deixar passar sense esmentar-la abans d'acabar l'espai, perquè és una obra en la qual s'han basat moltíssims altres films sobre el mateix tema, que és sobre el tema de l'estrany que ve a casa teva i que trasbalsa completament. És una persona que arriba que és molt atractiu i que llavors atreu d'alguna forma a tothom i aquesta atracció provoca també destrucció al mateix temps. Aquesta idea perversa. de la bellesa que al mateix temps pot ser destructiva. És una pel·lícula que està al mig de la seva filmografia. És de l'any 1977. I una vegada que havia fet tota la seva filmografia i que, segons ell, tota una miqueta la societat, la política italiana i europea i mundial el va decebre completament, va fer com una de les bufetades definitives que s'han fet a la història de cinema, en l'any 75, una miqueta abans de morir, com és Saló, al 120 dies de Sodoma, on et venia a explicar que si deixem les persones que abússim de nosaltres una miqueta, estem completament perduts, perquè llavors hi ha la persona que... es deixa fer això, es deixa arrossegar completament pel fang. I és el que fa a través d'aquesta història del grup, aquest nazi que contracta, que posa un anunci, simplement al diari, una cosa tan rocambolesa com aquesta, perquè vingui gent a formar part d'aquell grup i a maltractar-los de totes les maneres possibles. És una de les pel·lícules més difícils d'acabar de veure, de les que un es pot posar davant d'una pantalla i a mirar. Hi ha persones que ho diuen, que no han acabat de veure-la. Jo la vaig acabar de veure, No em desagradia tornar a veure, no per res, sinó per mirar a veure quina impressió després de molts anys em provoca. Ell va morir, després estava rodant una altra pel·lícula d'un caire similar que anava allà cap a la pornografia, fins i tot per fer reflexionar una miqueta més sobre aquest tema, sobre com la societat estava arribant a uns extrems que abusàvem de nosaltres per totes bandes i ningú no deia res i ell volia demostrar-ho, volia fer-ho avinent d'aquesta manera. va morir en unes circumstàncies molt curioses que encara no estan aclarides. En el seu moment va haver una persona que va declarar que l'havia matat. Va estar a la presó però molts anys més tard, en el 2005, va dir que no. Ell era un home conflictiu, tan ideològicament, després era molt sexual i a l'època aquella, als anys cinquanta, ja tenia molt conflicte amb aquest tema. i per tant era un home que tenia conflictes amb tots els fronts. Sí, però dir-ho així sembla descatalogar-ho. Era una persona reivindicativa, una persona que culturalment incidia en molts temes. Sí, però que tenia molts angles. I per tant, no, vull dir que tenia molts enemics. i és possible que d'alguna manera podien haver acabat amb ells. Sí, sí, és una mort no aclarida. Actualment encara està en procés de... Es va fer alguna pel·lícula sobre la mort? Sí, sí, hi ha una pel·lícula feta, un document, italià també, però no l'he vist. Hauria estat interessant, la veritat. Jo la vaig sentir, perquè clar, hi havia versions de tota mena. Doncs aquest és el Passolini, un dels grans, un dels inis de la història del cinema Rossellini, Fellini, Passolini... Curiós, eh? Doncs quan vulguis, van... Anem pel tema que vam anunciar. Qui ens haurien de ser, és el tema, quins haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film? Ja és ambició, això. Ja és ambició. Crec que vaig triar aquest tema perquè és un tema interessant, perquè no tenia idees clares sobre el mateix i perquè volia donar-li voltes i reflexionar-hi. I és cert que ho he fet, és cert que m'he documentat, és cert que he aclarit alguns punts, però també que un tema tan difícil i ambiciós com és aquest no resolt, al final de tot, tots els interrogants que jo mateix m'havia plantejat. És que si aconsegueixes resoldre o ballar, ets el crac dels cracs. Però tot i que potser sí que he aclarit alguns aspectes que no tenia clar. Ara n'hi han sortint, suposo. Mentre es venia cap a l'estudi m'estava plantejant que aquesta reflexió podia ser massa abstracta i carregosa pels nostres oïdors de manera que us sugeria que m'interrompíssiu amb els vostres comentaris perquè imagino que d'aquesta forma la faríem menys carregosa una reflexió com aquesta. Dit això, comencem. El cine és una tècnica basada a la reproducció d'imatges en moviment que va néixer, com tothom sap, amb l'invent del cinematògraf fet pels germans Lumier del 1895, a les finals del segle XIX. Si en principi només suposava la captació d'imatges al natural, per tant, com si fos un documental, de seguida la cinematografia va evolucionar cap a la narració d'històries, mitjançant l'utilització de guions i processos tècnics com el muntatge, que permetien rodar escenes en diferents moments, ordenar-les de manera que presentessin una història més o menys coherent. Amb la incorporació d'elements agafats al teatre, processos iniciats com tothom sap també, per George Melies, i ara amb l'exposició que hi ha a la Caixa Fòrum, doncs es pot veure, el cinema va aconseguir una gran, diríem, artisticitat, és a dir, que fos un art. I ja el 1911, un tal Ricciotto Canudo, que hi ha descobert que era un senyor d'origen italià, que vivia a París i que va fer el Manifest de les Set Arts, va proposar el 1911 que el cinema fos denominat el setè art. Jo crec que de dues maneres que la revolució, també molt important, es va produir a continuació, que és l'aparició del sonor. És a dir, cap a 1927 es va afegir el so, la banda sonora, que suposava els diàlegs i la música. I això ja em penso que es posa de manifest que el cinema és un art multidisciplinari, molt complert, que es barreja, i era una cosa que ja deia el senyor aquest, aquest que va dir que l'art era un setè arte, que es planteja la fotografia al qual des del meu punt de vista és un, diria més, un areu de la pintura que és un art que pretén narrar històries com la literatura que està emparentada amb el teatre perquè utilitza personatges, actors, diàlegs i també, si voleu, finalment, la música, que arriba a tenir una importància decisiva a partir del sonor i que avui dia, tots ho sabem, es produeixen músiques que estan pensades úniques exclusivament per acompanyar en una pel·lícula. Tots sabem també que la intensitat de la percepció d'una pel·lícula per part de l'espectador varia de persona a persona. I que segurament això depèn, jo proposava tres factors que podien ser el grau de cultura del propi espectador, els coneixements cinematogràfics específics que pugui tenir aquesta persona, i evidentment la seva sensibilitat, que varia de persona a persona. I soc de l'opinió que tota obra d'art, i el cinema per mi ho és, i per tant tota pel·lícula és un entremat diríem indisoluble i coherent del fons i de la forma. Destacant que el fons no és només l'argument que és el que possiblement es pensa molta gent, sinó tot el conjunt d'idees i de sentiments expressats o sugerits per la pel·lícula. És a dir, el que en llenguatge racional podríem denominar que és la idea. Ara bé, aquesta idea no se'ns transmet de qualsevol manera, sinó d'una manera específica, a través d'un llenguatge cinematogràfic, registrat en la seva pròpia gramàtica. Alguns ho anomenen tècnica i jo penso que segurament seria bo denominar-ho també forma. I jo crec, per això dic que tot això és una mica abstracte, i jo crec, i és la conclusió a la que he arribat de moment, que la comprensió d'un film com a obra d'art només s'aconsegueix per l'estudi dels seus fons i de la seva forma. Cal recordar que el motor de qualsevol projecte és sempre una idea, és a dir, una idea que pot venir d'un llibre, d'un poema, d'una obra teatral, d'una experiència pròpia o d'un guió. I és l'espectador, i fins i tot el mateix realitzador, qui ha de captar aquesta idea. Els tècnics amb coses d'aquestes expliquen que quan s'adapta al cinema una novel·la o una obra teatral, el primer que s'ha de fer és no incórrer sovint en un error, que és traspassar literalment aquella obra en imatges. I diuen que el que es tracta de fer és portar al cinema no l'obra, sinó la seva idea. i que el cinema té el seu llenguatge propi que obliga el reisador a ser tan creador en el terreny cinematogràfic com ho ha estat el literari en el seu terreny literari. Insisteixen que cal anar a la seva idea original per explicar amb el llenguatge cinematogràfic allò que volem dir. Jo m'he dedicat aquests dies a documentar-me sobre aquest tema i he trobat, segons alguns especialistes, que el cinema té algunes característiques que alguna vegada la Carme ho havia esmentat, algunes característiques pròpies que són autèntiques troballes estètiques. Però ara penso que no és el moment d'explicar això perquè ens allargaríem massa, deixar-ho per un altre... per més endavant. No ens deixis així amb la meva... Ja sortirà, ja sortirà. Perquè ho tinc, ho tinc d'aquí si voler, si queda temps ho puc explicar avui. I en canvi torno a la pregunta essencial, que és quines haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film, o dit amb altres paraules, quins elements hauríem de considerar en afrontar-nos amb una pel·lícula. Jo, per mi, haurien de ser l'anàlisi del fons i de la forma, estudiant la idea i l'estructura d'un guió, el ritme i, per tant, el muntatge, la banda sonora, tant els diàlegs, com la música, com el soroll, com fins i tot els silencis que a vegades passen desapercebuts, la fotografia i els decorats, els paisatges, etcètera, el treball dels actors i per tant la interpretació, destacant, i és una cosa que voldria destacar-ho ara, destacant que em sembla que les obres mestres són aquelles que aconsegueixen l'harmonia, l'harmonia de tots aquests elements per comunicar-nos la idea. Dit amb altres paraules, una idea molt bona amb una forma dolenta no podrà ser mai una obra mestra. O al revés, una forma extraordinària, molt bona, amb un fons fluix o d'habilitat, tampoc podrà ser-ho. I, evidentment, aquí s'ha d'afegir el problema dels gustos, és a dir, que també pesen amb tots nosaltres. I és evident que a tots nosaltres no ens agraden els mateixos colors, amb una idea del verd, amb una idea del vermell, i això és tan vàlid per un com per l'altre. Jo per acabar, i abans de passar a l'altre si tenim temps, he trobat a internet una discussió sobre tot això i m'ha semblat interessant la contraposició de les dues postures. Hi havia un senyor que deia que... La discussió era entre dos cineastes? No, era dos internautes que discutien si una crítica pot ser objectiva o no. Si una valoració d'una pel·lícula pot ser objectiva o no. Un considerava que no podia ser objectiva i argumenta, diu, una crítica pertany, per dir-ho d'alguna manera, a qui l'escriu. El crític la fa des del seu personal punt de vista, des de les seves experiències i els seus gustos, i com a tal és una crítica subjectiva. Més endavant afageix. Les crítiques així, en general, es mouen a més a més per les onades, les modes, les tendències o com vulgueu dir-ho. El que avui és terrible, passat demà, amb una perspectiva que dona el temps, pot transformar-se en alguna cosa gran. I el que no agrada als Estats Units, per exemple, pot ser de l'edat a França, com va passar, per exemple, amb Alfred Kitschcock, amb psicòsis. Per què és diferent una crítica que una anàlisi? Una crítica, sí que penso que tens raó, o té aquest internauta que explica això, té raó, perquè una crítica és, què penso jo de... mentrestant que una anàlisi t'obliga a un protocol que tu has de dir. Què analitzo? i en quines pautes l'analitzo. I amb aquesta manera de fer vol dir que l'altre que també analitza pot mirar el teu... Si està d'acord o no. Exacte. I crec que una anàlisi sí que pot ser més... mentes que una crítica estic d'acord que no... Però l'altre li diu, l'altre li diu, atenció perquè em sembla curiós que el diu l'altre, i diu que estic d'acord amb general amb el que em dius, però vist així sembla com si no hi hagués elements objectius amb els quals poguéssim jutjar una sèrie o una pel·lícula. més enllà del pur gust personal. I crec que n'hi ha. Tots aquells que poden ser mesurats i comparats d'acord a algun cànon. Una bona fotografia, un bon enquadre o un muntatge ho és. Independent de si m'agrada o no m'agrada. Si no hi haguessin aquests cànons o estàndards, qualsevol realitzaria grans quadros o magnífiques fotografies sense passar per un aprenentatge previ. Però tots sabem que no és així. I més endavant diu, estic dient amb això que per ser crític de cinema s'ha de tenir una formació, evidentment, en la mateixa mesura en què hauria de tenir-la un crític d'art, un historiador o un enginyer de camins. Una altra cosa és si la part que té a veure amb les històries o els personatges, amb la proximitat que tinguem cap a ells, amb la complicitat o la identificació que ens produeixin. Aquí hi ha un component més subjectiu, és molt més fort, i serà impossible o molt difícil fer crítica objectiva. A mi em semblava suggerent. Jo penso que d'aquesta manera has posat una miqueta, amb el temps que teníem, la base per començar a parlar, que és el que dèiem. Jo únicament volia aportar aquesta descripció del cinema, que per una banda és tècnica, per una altra banda és artística, doncs el fet que també conté idees. És a dir, té una filosofia tot el que es vol dir. Quan era dir el fons i la forma, ja es devia referir a això. Sí, però vigilem que de vegades quan parlem de fons ens oblidem això. Ens oblidem perquè el fons ja pot ser únicament, com estem dient, hi ha persones que analitzen únicament que estigui tot fet d'una manera que cinematogràficament ja tingui una conciliació. Però inclou la idea. Quan dic la idea, vull dir el contingut, el que es retransmet, el que t'estan dient. La idea que abans deia en el sentit que Què es vols transmetre? Doncs aquí és on tindríem molt a parlar de cada pel·lícula, de quin plantejament té, i llavors de si una persona pot estar d'acord pel fet que combregui amb el plantejament ideològic també, perquè moltes vegades jo crec que passa això. No estic d'acord amb aquesta pel·lícula, no m'agrada, perquè no està d'acord amb el meu plantejament. Però clar, saps què passa? Una crítica en el sentit de Què penso jo d'aquesta pel·lícula? Si es tracta d'això. Una altra cosa és una anàlisi. Si jo dic què penso jo d'aquesta pel·lícula, jo crec que com que una pel·lícula és això que ha dit en Joan molt ben esperat, que és tan complexa, les complexitats són sempre molt molt difícils de ser valorades en un mateix criteri. Doncs vinga, tenim aquí ja els companys de Juguem a casa, si esteu sentint el programa el dimarts, està clar, i la setmana vinent posem-nos d'acord, perquè tenim erotisme al cinema, amb el Jaume i William Wailer, que faré jo. Perfecte. Fins la setmana vinent, cinema sense condicions, www.blospop.com, per tornar a sentir aquest programa, a reveure. Fins la setmana vinent.