A l'escoltes ràdio d'Esber, si tu n'hi t'esr, ràdio d'Esber, la ràdio de Sant Just durant l'8.1. Ràdio d'Esber durant l'8.1. Ràdio d'Esber durant l'8.1. Ràdio d'Esber Bona tarda. Som aquí, nobament, a cinema, sense condicions. Què passa, què passa? Per què ens quedem callats? Ens quedem callats perquè està muntant. No, s'ha acabat anant a la Carme. A més, hi havia gent aquí que esperava que no se sabia que estava, i per això s'ha quedat sorpresa. Bé, nobament, nobament, estem aquí, disposats a un dimarts més, a Sant Jové, a parlar de cine, de les pel·lícules que hem vist. Jo haig de confessar que aquesta setmana no he vist absolutament res, a no sé, coses molt belles i molt antigues. Per tant, si voleu parlar a vosaltres, la com sempre farien tres parts, la primera part parlaríem de les escenes que hem vist, a la segona, podíem parlar del Francesc, ens parlarà del Primer Pau, o l'Opa Solini, i l'última part faríem un tema difícil, ambiciós, i que subjecta a parlar-ne més d'una vegada, que és quins haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film. I que ha de ser com un punt de partida, no? Volia ser un punt de partida, sí, em sembla bé com un punt de partida. Com molts dels temes, jo, com a mínim, alguns dels que planteja aquesta temporada, el Tocman 95, que va quedar així com una miqueta d'allò, l'escola de Barcelona, doncs, bueno, jo penso que es poden... Jo també he treballat el tema, li he donat voltes, i ja veureu que hi ha unes reflexions que he fet, però que no tinc algunes coses que m'han quedat sense resoltre. És a dir, que penso que la cosa dona per parlar-ne en altres ocasions. Això és bo, que queden coses per resoltre, sinó que tancaríem, espera, Carme, que no sentim encara. A veure, ara... Ara millor? Em sentiu, ara? Ara sí, ara ja estàs aquí, entre molts altres. Doncs una cosa s'està aquí presencialment i una altra, eh? I se'n apareix un la veu, un apareix un la veu. Hola, a tothom. Jo sí que he vingut al cine i he vist In Another Country, en un altre país, i fill de Caïn. I què tal? A veure, començo per In Another Country, que és una pel·lícula de Sudcodeana. Jo tinc especial... em criden les pel·lícules. Jo vaig anar a veure Poesia, no sé si recordeu, aquella pel·lícula magnífica, magnífica del Lee Shang-Dong. Sí, no m'agrada ja, però... Perquè m'ho he apuntat, no me'n recordava, no. És una pel·lícula extraordinària. I vaig anar sense saber ni res del director i poc de Corea del Sud, no? Excepte el fet de saber que és una part del món que amb molt poc temps ha fet una pujada econòmica, cultural, estructural, productiva, com pocs pocs països al món. I llavors, quan et mires això, és un país molt petit, que, a més a més, ha passat una guerra fa no res. Té una presió al nord, que és la Corea del Nord, fortíssima. És veritat que té els Estats Units al darrere, això és evident, però ell, com a país, ha fet un esforç titànic. Llavors, els països aquests petits que s'esforcen i que fan un salt històric amb molt pocs anys, sempre em fan pensar, bueno, i què n'han fet de la seva cultura, com l'han manegada, com l'han transformada, o què n'han fet amb tot això? Quan han aconseguit universitats de prestigi, un nivell acadèmic i cultural potentíssim en aquest moment, té Corea del Sud, i sempre em crida l'atenció, això. Aquesta és una de les raons per les quals vaig veure, poés si me'n recordo en Cartell, que era el 2010, i la vaig anar a veure sense saber absolutament res, ni el director ni de res, i la vaig trobar una pel·lícula de Déu. Van passar al festival de Sant Sebastià. Feta per Déu, vols dir? No, de dies, de dies. Ten, ten. Bé, doncs aquesta... Exacte. Aquesta no és in another country, no és una pel·lícula de Déu. Ara, és una pel·lícula peculiar, això sí. És una pel·lícula molt lleugera, que té, com a gran valor, que és Déu ser la raó per la qual aquesta producció ha arribat en facilitat al món Sant Sebastià. Doncs que hi ha l'Isabel Obert. Per exemple? Crec que això és la seva gran carta de presentació. Ho fa molt bé, l'Isabel. És una pel·lícula fràgil. És una pel·lícula... Així com pots dir, intenta moltes coses des de molts àmbits, i t'intenta dir com és aquell país, com s'ho passa, quines són el sostrat de manera de viure d'ells, i després la història amb si, d'una àvia amb un net que té, perquè la seva filla s'ha anat i li ha deixat el nano, i el nano fa un disbarat, i llavors, com tracta aquesta problemàtica? No sé si la recordeu. Sí, el sé. És una pel·lícula molt bonica i molt ben tractada, i molt intel·ligentment desenvolupada. Aquesta pel·lícula, res de tot això, és una pel·lícula absolutament banal. Una pel·lícula que no parla de quasi res. Sí que és lleugera, et passa amb una platja de Corea del Sud, no sé ben bé quina, llavors sí que té, que això ja ho tenia a totes les pel·lícules aquestes que apareix aquest país, i en general els països asiàtics desenvolupats, els envies de desenvolupament, que també li passa a Xina, que és que tenen un cert marc paisagístic, relativament maco, barrejat amb absoluta birriositat. Cables, coses trencades, coses fetes malbé, una antiestètica... Els xinesos amb això són els reis. Bueno, aquí en aquesta pel·lícula passa una mica això. El mar seria maco si no fora, que és lleig, que ja és curiós. Llavors la història en sí, és una comensa una mare i una filla que estan patint perquè han tingut una estafa i ara deuen uns diners i no saben què han de fer i no saben com pagar, però tenen una problemàtica econòmica. Llavors s'anandarà i la nana comença a fer un guió, un guió de cine. I llavors les tres històries són part del guió que ella està escrivint. Són tres històries que la protagonista és sempre una dona que és Anna, que és l'Isabel Hopert, i que és una persona estrangera a Corea del Sud, que és el millor que jo li he trobat. Home, que aquesta hòptica de la fascinació que provoca amb un país, un europeu, de la qualitat de elegància i pariscina, perquè és que l'Hopper ho fa molt bé, que camina com si estigués al centre de París, com si estigués caminant per... jo què sé, per... Per Sam Zelise. Sí, de Sam Zeliseu, quan s'ha volgut. Vol deixar clar d'on ve, no? Sí, però hi porta un bolso tot a l'estona, que és ben bé una pariscina. No han de tant sols una francesa, no una pariscina. Aquells ho distingueixen molt bé, els francesos, aquest tema. I llavors és una personatge així posat en una platja amb pluja, amb vent, amb mitja antiestètica, estranya, però, en canvi, tothom fascinat per una persona com una francesa que se troba impreciosa, que jo pensava que les nostres pel·lícules de l'època que feien, que venien aquí sueques o que venien a Concebol d'Europa, i era l'època franquista, aquí semblaven... bueno, aquí hi havia gent guapa, com a totes bandes, però a nosaltres ens semblava, jo què sé, l'Abrigit Berdó, o... Sí, Concebol en triua. Concebol, els platges. Però sí, eren un embalyadiment desproporcional. Bueno, posa aquesta pel·lícula, mostra una mica això, curiósament. Em va sorprendre molt, em va sorprendre molt, fa molts anys, fa molts anys, parlo de potser fa 20 anys en darrere, quan estava, doncs, a Mallorca, passant d'un estiu amb la família, vam conèixer els veïns uns japonesos, un pintor japonès, que estàvem amb la seva família. I el que em va sorprendre més, una de les coses que ens va sorprendre molt és que anàvem amb ells, perquè ens sortíem demà estar-hi un mes, llavors van estar-hi potser 20 dies, també, i de mica en mica ens vam anar sortint a la platja junts i tal. Era la seva admiració pel rostre europeu. El japonès aquell, te'n donaves compte, i quan jo li preguntava a mi per què pintes, aquesta cara i tal, la seva explicació era que ell considerava superiors les rostres dels europeus o dels americans que els seus. I em vaig aclarir per què. I en aquesta pel·lícula, tots els de la pel·lícula, tots els que apareixen, queden envaledits, i l'Isabel Hobert, teatres, és una persona molt elegant, és una persona amb molta personalitat, tot a ella, però no és una guapa, específicament. Justament no és una dona que aniries ni en altres, que se les definiries com a guapes. Un segon ser el nostre quiterí, però un segon ser el seu, aquí ja comencem a entrar en el tema d'avui. És d'acord, jo crec que ens posaríem bastant d'acord que no és una dona de bandera d'aquestes que... Sí, que en lluerra. Que la far s'havia la publicitat, com que... No, és que no. Perquè té una cara que, inclús, si no fora per la seva fortíssima personalitat quan interpreta, l'oblides, la cara. Sí, no, sí. Bueno, doncs aquest és el factor més ben trobat a tota la pel·lícula, i després és una pel·lícula banal perquè surten els mateixos actors, fent personatges un constant, que és el que fa de salva el que guarda la platja, que ho fan molt bé. Tots els personatges ho fan molt bé, molt bé, molt bé. La interpretació és boníssima, l'opero ho fan molt bé, perquè ho fan molt bé. Però tots ells ho fan bé, tots ells ho fan bé. Llavors és una pel·lícula que podria ser, és banal, lleugera, i no el ve dir-te massa res, però no arriba a ser melancòlica, i jo crec que és melancòlica perquè plou constantment i fa un vent que no és la platja que tu t'imagines, la platja de Bali, o la platja asiàtiques d'aquestes, teatudius de... Turístiques i platja gent. No, és una platja anodina, mig lleig, a mig maca, on passa quasi res. I és la gràcia de la pel·lícula. Per tant, no és una gran pel·lícula, és una pel·lícula conoblida, però és una pel·lícula curiosa. És una pel·lícula que salva la gran interpretació dels tres personatges que són diferents, però que reprodueixen particularitats comunes que fa l'Isabel Opez. I que ja està bé també que arriben aquestes pel·lícules que potser no són les més destacades d'un país, però que li donen una mica un caire de normalitat, al fet que, per exemple, de Corea del Sud, que ara estava repassant una miqueta, perquè costa de vegades recordar els noms, però, bueno... Costa molt. Jo aquest director us diré quina és, però també l'oblidarem, perquè és que és... No, però hi ha directors que ja no s'obliden. Ja no s'obliden, perquè, per exemple, el Kinky Duk, que és segurament el primer director que va començar a tenir aquí una tirada, hi va haver gent que va començar a estimar-lo i a seguir-lo, és el meu cas, per exemple. Doncs, bueno, és un director de Corea del Sud, per exemple. Un altre director, així fent referència a alguns altres dels que han vingut d'aquí, el que fa, no gaire, va estrenar aquella pel·lícula que va provocar entre nosaltres una miqueta de polèmica, però, sense tampoc... que arribés la Sanga del Río Stoker. Ah, sí, clar. Ni menja el parx ambut, doncs és un director de Corea del Sud. Sí, és que és una part del món... Fixa't que és petit, Corea del Sud, que provoca una certa curiositat de veure què em fan ells de tota la seva gran cultura, de tot el seu gran fet. Des del punt de vista de rànquings educatius, està amb un rànquing daltíssim, aquesta gent. Vull dir, a Singapur, ells i tots aquests, estan allà dalt, eh? És curiós, perquè són uns països que penses... Bueno, no és fàcil competir amb una Europa milenària, amb un gruix acadèmic, cultural i tan potent. Sí, però que s'ha dormit una mica, no? Evidentment. Evidentment. Si no es va nosaltres, clar. Sí, sí, s'ha dormit perquè ja es veia que, com queda... és allò que passa amb els anys. Com que sóc el millor, no cal que m'esforci. No cal que m'esforci. Doncs són dos milions i mig d'habitants. Sí, és bo petit, és petit, és bo petit. I el tercer director, que és mentat, Tim Kiduki... I parx ambut, doncs és un director que es diu... Bon Joon-ho, que és el director de The Host, una pel·lícula aquella que era sobre un monstre que habitava un llac a partir d'uns experiments científics. I que també és el director d'una grandíssima pel·lícula de cinema negre, que diu Mystery of Marder, que és absolutament recomanable. Agafa totes les claus del gènere. Suposo que també és més fàcil portar a terme la economia i la política d'un país així petit. I ara ja són arguments que també podem extrapolar i podem utilitzar el nostre entorn. Home, aquestes pel·lícules arriben al món sencer, i això és un país petitíssim, amb brans dificultats. Clar, que tenen Estats Units i tot el que vulguis, que els deuen potenciar. Però ells són dos milions i mig, eh? És això, i tot i així, clar, tenen multinacionals. Ells han aconseguit una Samsung i cotxes, amb multinacionals. Això és una obra titànica, eh? Sí, sí, tot un projecte a la país. Per això sempre em sorprèn aquest país. Sempre em provoca un intergüenable que hauran fet aquesta gent. Doncs seguirem les pel·lícules de Corea del Sud. La altra és Espanyola, no? I l'altra és el fill de Caïn. El fill de Caïn és la pel·lícula de Jesús. Jesús Montlleó Planes, que jo no sabia ni qui era. És català, la pel·lícula és catalana, i està rodada a Tarragona. A veure, molt bé, perquè un tendeix ha dit molt bé de la persona que ha fet una pel·lícula que pot anar pel món, amb una estructura moderna, de tríler, i que ha jugat molt bé la carta de pertorbar-te, que no és fàcil. Per tant, això és el millor. El pitjor és que, home, té alguns batges de guió que posen una mica nerviós. Això és veritat. El que em disbaràs de guió em fa malbé una mica la pel·lícula, perquè això em sol passar. Tu estàs varallada amb els guions de les pel·lícules espanyoles. Em deus passar, sí. Em deus passar. Tot i així, crec, que l'aposta en escena és boníssima. Aquest element perturbador és una família que té un nano, que és molt intel·ligent, que li agrada molt jugar a les cacs, i que dintre, no diré res, perquè, si no, treu la gràcia del cine. I que dintre d'aquella família hi ha un problema greu. Ell és un adolescent molt estrany, i amb moltes dificultats de tracte amb la gent, i específicament amb un gran, gran, gran problema amb el seu pare, que és el coronador, que ho fa magníficament bé. És molt molt actor. És el millor. Està aprenent. A veure, és veritat, el coronador va començar que tothom els criticava una miqueta, però de mica en mica s'ha agafat uns febrers. M'està fent coses bones. Com està allò últim que havia fet? A mi m'agrada molt. M'agrada molt allà. I van donar un premi, també. Sí, golles, sí. Jo crec que aquest home ho fa bé. I aguanta uns primers planos que, si no, ho fas bé. Home, desmontes la pel·lícula, eh? I aquí ho fan bé. Els dos són el José Coronado, el Julio Manrique, que ho fa bé. La Maria Molins, que ho fa molt bé, i el nano és el David Solans. Després hi ha un Jack Taylor, que fa el professor com d'escacs d'una grandíssima i elitista escola d'escacs, que ho fa molt bé, molt bé, aquest home, molt bé, que ajuda a aquest element d'incomoditat, que ha de tenir un trilet, perquè tu no estiguis mai tranquil de què està passant. Si no té això, no té res. És veritat que arriba un moment que jo vaig pensar que era una mica previsible. Tot i així el final és boníssim, com el Monta. No tant perquè sigui previsible, que una mica, una mica te'l pots imaginar, però, en canvi, tot el procés final, tal com el Monta, està molt ben elaborat. L'escola d'escacs, que la Monta comú, quasi unírica i en un món quasi real, però preciós, preciós d'estètica. L'estètica la fa... És molt bona, d'aquesta pel·lícula. Els llocs com a rodat està bé, la manera de rodar està bé. Crec que falla, ja us dic, en algunes coses de guió. Per exemple, la relació entre el... com se diu aquest noi, el Julio Manrique i la Maria Molins, jo crec que patina allò una mica, tal com està descrit, perquè és verosimil que sigui, però patina tal com està explicat. Però, bueno, tot el guata s'aguanta prou. Jo crec que és una pel·lícula que pot anar pel món i t'aguanta el suspens fins al final, el qual és molt bona nota. I és la primera pel·lícula, o sigui que, de fet... Jo crec que es podràs parar coses d'aquest director. Tot i això que ja us dic, que hi ha coses que... com que els guions, si hi ha coses que es noten molt, i llavors, quan un guió quadra tant, ho trobes tan ben elaborat. Vinga, quan no quadra, ho notes. Està basada en una novel·la, que és... El querido Caïn, o una cosa així... Sí, es diu així, querido Caïn. I, clar, quan transformes una novel·la que deu ser molt més dents, molt més explicativa de la problemàtica i la psicologia, de la maldat, la maldat innata, on resideix la maldat... I quins punts la configuren amb això, amb una novel·la. Si és que està bé, que no tinc ni idea, jo no la llegiré de aquesta novel·la, pot tenir més gruix. Clar, amb una pel·lícula, la manera de transmetre això és més difícil. Tot i així, déu-n'hi-do el que fa amb el Jesús Coronado i el David Solans. Déu-n'hi-do el que aconsegueix amb aquests dos personatges, i inclús també amb aquest professor d'escac. És un actor anglès, no? Sí, però ho fa molt bé, perquè té una mirada, té els ulls blaus i una mirada aquelles que també és perturbadora. Llavors tots els elements que, amb una pel·lícula, tipo thriller, que han d'ajudar aquest tipus de elements, i per tant la tria d'això està molt ben feta. M'està recordant molt algunes coses, algunes qüestions fins i tot de producció de la pel·lícula de la que estàs parlant, de Dijó de Caïn, al Bosch. No sé si vau arribar a veure-la. La fala maria molt íntegra. Per això una de les coses que té en comú és que està rodada també a Tarragona. La productora és una altra. Jo no la vaig veure, aquesta. Tu et va agradar? És possible que l'exigència aquesta de guions precisos i que les frases no desentonin i la relació entre els personatges sigui prou consistent, en el cas del Bosch, que és complex, i tot això ho té. Ara, que la història t'interessi, que la barreja aquesta de, bueno, la posguerra espanyola, o més que la posguerra, més aviat les immediateses de l'esclat de la guerra civil espanyola, que és més aviat una història de fons, com podria haver estat ambientada en qualsevol altra època, així, bélica i convulsa... Aquesta és del Sant Xespinyol, no? Sí, és una història del Sant Xespinyol. Però sí que ell deu tenir una gran potència, com el veieu, aquest... És molt possible que per aquí vingui l'explicació. També és curiós que hi ha un actor a la pel·lícula del Bosch, que no és espanyol, que és el Tom Seismour, no és britànic, com el que tu comentaves d'aquesta pel·lícula de fill de Caïn, però és americà, i també li dona un toc interessantíssim al personatge que fa, que és el cap, diguéssim, d'un batalló, d'un grup de soldats de les brigades internacionals que arriba allà, i la manera com interpreta la relació que s'estableix amb el personatge de la Maria Molins, tot plegat, és molt interessant. És una pel·lícula d'aquí, és que et queda. Potser no t'entri, especialment, al fet d'ambientar-ho en una època convulsa, com és el començament de la Guerra Civil, al mateix temps introduir un element fantàstic, com és una mena de furat... El Sant Xespinyol ja hi ha... Sí, però ell això ho fa molt bé, amb la pell freda, per exemple. És el llibre més conegut. És un 10, un 10 de dies. Sí, sí, un 10 exacte, ho hem d'aclarir, la que és que sí, de vegades. Molt bé, doncs tenim dues pel·lícules. Jo també volia comentar que he anat a veure una pel·lícula que Joan va comentar com a pel·lícula d'avançament, que havia d'estrenar-se la setmana passada, i jo vaig anar a veure-la perquè aquest director, Fernando Meirelles, m'agrada, i el que he vist, que no és tot, però m'ha interessat molt tant la de Ciutat de Déu, com la del jardiner Fidel, doncs eren dues pel·lícules. Després no vaig veure aquella que estava basada en una història del Saramago, la de la Seguera, no l'he vista. Jo el jardiner Fidel sí que me la tinc al cap, aquesta més. I ara ha fet aquesta pel·lícula, que és com... Bueno, el 360, doncs ja dona una idea, no? Si tens una miqueta en el cap, que 360 és una volta sencera, no?, a sobre tu mateix, doncs ja tens una idea que la pel·lícula, tal com comença, doncs anirà voltant, anirà donant una volta, i acabarà d'alguna manera en el punt del començament. Jo crec que és un exemple de pel·lícula, és l'anàlisi que jo he fet, després de veure'l una mica de volta, perquè és curiós que, veient-la, em va recordar i ara diré, però si no t'he res a veure, i és veritat que no t'he res a veure, però em va recordar amb el sentit que diré ara amb els benjadors. Imagineu-vos, no? És que no t'he res a veure en absolut. Però em va recordar... Sí, no, no, però em va recordar, ho explicaré perquè en el sentit de que, tant amb una com amb una altra, el que m'ha desgrat de les dues, perquè no és una pel·lícula que m'hagi entusiasmat, és que la producció de les dues sobrepassa una mica les expectatives, sobrepassa la quantitat d'idees que té la pel·lícula i el que vol donar a l'espectador, i acaba sent excessivament complaent cap al públic el que vol arribar. A mi em sembla que les dues adoleixen o els hi passen una miqueta al mateix. És una pel·lícula en la qual queda esgarrativat de la quantitat de tots coneguts i molt bons que van apareixent, l'Antoni Hopkins, de cada moment penses que cada cantonada pot sortir una persona interessant i diferent. Però precisament això, fins i tot, forma part d'aquest desequilibri que jo crec que té la pel·lícula, perquè em recorda també, en una altra manera molt diferent, a les pel·lícules d'aquest director català que ha fet unes quantes, el Césgai. Seria una miqueta això, vull dir. Una pistola en cada mà, no?Sí, per exemple. Doncs no està molt lluny del que va voler fer el Césgai amb una pistola en cada mà, agafar molts personatges diferents, relacionar-los entre sí i confeccionar-me això, com una mena de visió de la tipus de vida. Les que són pel·lícules que utilitzen el mateix mecanisme. El que passa és que els personatges són els que varien. Llavors, a mi per exemple, una pistola en cada mà no m'agrada molt. Sí, és una pel·lícula més equilibrada, per això que deia, perquè en una pistola en cada mà no... Una pistola en cada mà, no? Fixa't, que és atrocitat. El guió és perfecte. Per exemple, no?I la producció, que és una producció difícil, d'aquesta noia, de l'amiga teva, Joan, que no recordo el nom, doncs... De la... Bueno, amb tot el nom tampoc. Bé, ara busquem. Doncs és una producció feta d'una manera excepcional, perquè són molts actors de molt catxer i molt difícil de aconseguir, i ells van aconseguir anar ajuntant les agendes, i això és molt complicat. I és una pel·lícula que està molt equilibrada, amb el que vol explicar... Jo firmaria també estaria d'acord amb tu, que em sembla que una pistola en cada mà no el guió és més bo que aquest. El que passa és que jo, personalment, tampoc... Tu l'has vist aquesta?Sí, que diu ell. Jo la vaig parlar i la vaig dir que m'havia interessat. No és una rendiosa pel·lícula, no és a veure. La crítica, en general, haig de confessar que m'haig d'estar d'acord amb ell. No l'he agradat massa. I, en canvi, a mi no la trobo tan dolenta, diríem. És veritat que els personatges no són tan consistents o tan interessants com pot ser una pistola en cada mà, i utilitza el mateix mecanisme, però per mi hi ha idees bastant vàlides, i hi ha idees bastant guapes. Hi ha moltes... Incluso els personatges, potser no tots, però els trobo... potser n'hi ha masses, i em penso que hi ha masses històries. Segurament.Perquè el millor és que menys històries i més aprofundides cada una hagués tingut més passos. Per això dic que li passo una miqueta el mateix que els vengadors, que és una pel·lícula que agafa tots els personatges de la Marvel i intenta explicar una mica de tot i que tot quedi molt bé. Ja veieu que la comparació és d'aquella manera, no? Però en aquest sentit, d'una gran producció, perquè és una pel·lícula, la de 360, que està ambientada a Viena, a Wisconsin, a Londres... Jo diria que fins i tot juguen una miqueta a fer-la transcorre en llocs, on no hi ha hagut cap rodatge. A mi em sembla que a París no han rodat. Em fa la impressió que la Torre i Fel és una imatge sobreposada. Crec que sí, perquè crec que no vaig veure. Al final hauria de consultar-ho, per dir-ho amb més seguretat. Els llocs on s'havia de rodar crec que a París no hi és. Potser a Viena, a Bratislava, i és una producció de gran volada. No és fàcil, tenia aquest pressupost i aquesta capacitat per moure equips i coses d'un lloc a l'altre. I en canvi, com també està comentant tu, Joan, li manca una miqueta aquest equilibri. Aquest punt, una pel·lícula amb aquesta producció tan bèstia, crec que hauria de tenir encara més consistència, encara més força. Em recordo una mica i crec que és una pel·lícula que té més volada i que està tan bé fet amb aquesta característica que està ambientada en diferents llocs del món. Babel, per exemple, va semblar una pel·lícula més consistent i que vol explicar més coses i que no ho fa amb l'ànim de transcendència que té aquesta, que potser fins i tot arriba a ser una miqueta com excessivament... Què vol explicar? Sí, vol explicar moltes coses, però a cap i a la fi agafa molts tòpics. Aquesta crítica és possible que sigui correcta. Hi ha masses personatges, masses històries, de millor s'havia d'haver centrat en menys, i hagués quedat amb més força cada una d'elles. Però que sigui tan complement, per exemple, hi ha una de les històries que em va sorprendre molt, que és la noia aquella que, al final, va abandonar-se el seu parella, perquè va estar amb el metge que és d'origen ara, però estava a França, i al final el metge no la vol, no ho recordes? Sí, no, clar, la vaig d'ahir. No em recordo de força tots els detalls. Sí, però tampoc no està molt clar que volen dir amb això, no ho sé. Però no és tan complement, perquè això el públic no li agrada. És a dir, que un final que no acaba bé és que no és massa comercial. I en canvi, aquí, i és... Ara, jo penso que és una pel·lícula que, bueno... Un problema és que tampoc n'hi ha tantes que siguin... Jo no aquestes no les he vist, tampoc n'hi ha tantes que siguin tan interessants, i llavors, clar, no... No, no, hi ha poca cosa, realment, jo... Jo el que destaco és que aquest director al Mireia és, a mi em sembla, que s'està mirant de situar, no? Va a partir d'explicar-nos una història al seu bracit natal, a les xavelles que conec molt bé, i que, a més a més, era un projecte polític, al cap i a la fi, per recolzar la política del lula en aquell moment, perquè tothom se n'adonés de com estava tot i del que s'havia de canviar. Llavors, a partir d'aquí, de cop, ja va fer una pel·lícula que no era una superproducció, però ja anava cap allà, o sigui que era el Jardín Firell, perquè ja era tota una història, està ambientada a Gran Bretanya, a Àfrica, en diferents localitacions d'Àfrica, sobretot a Quénia, llavors va fer un salt molt gran. Jo penso que ell està provant diferents formats, diferents maneres, i penso que, en el futur, serà capaç de fer una pel·lícula que sigui el que està buscant, que sigui compacte en tot el sentit, que sigui coherent amb la producció que té amb el contingut que li vol donar, amb el missatge també, que és un terme que potser està una miqueta desfasat, això del missatge, però que jo li dono la importància que ha de tenir. Et vulgui dir alguna cosa i que no es passi, vull dir que no faci un gramassa, que no et vulgui dir una cosa i caigui en el tòpic, sinó que et deixi pensar i et deixi una suficient obertura, perquè tu, a partir del que t'explica... El que passa és que tens una pel·lícula massa ambiciosa. Tinc la sensació que és una pel·lícula més que vol distreure, que vol que tu passis més o menys bé i que segueixis els personatges i la història. I, en aquest sentit, sense que si no busques massa pretensiós i no t'has fet que és el que va passant de mi, no em vaig fer cap pressupost que fos una gran pel·lícula, doncs fos el diner i mira, està bé, està ben fet, està ben del·legat i tal, però si vas amb moltes pretensiós... Però no deixo de ser, segons el meu punt de vista, una mica trist, d'una pel·lícula que és diners que han posat pel mig, busqui això, va, entretenir una miqueta... Es diu que, per exemple, un piso en cada mano és una pel·lícula baratíssima, perquè com que van rodar amb cada senyor, doncs, a més, amb ells dos i el d'allò, i aquesta, en el fons, passa una mica el mateix, i encara que vagin a sortir una pel·lícula... De muntatge i de guió, eh? De guió, és molt bo. No et pensis, vull dir, estar en un aeroport, i fer veure que estàs a on sigui no és tan complicat ni tan car, perquè a més necessites dos actors que són els que surten a l'escena i fer veure que estàs a on sigui. Llavors, no sé si està encara de producció. Això ens va explicar a Xavi Puebla molt bé quan va venir. Sí, sí, que no a vegades... Mira, a l'Uba, va explicar a Xavi Puebla de l'Uba, al rodatge aquell que els va sortir baratíssim, i semblava que fos allà una fira monumental i no ho era. Per tant, no sé si és tan car a la pel·lícula aquesta, ni se n'han gastat tants diners per fer-la. A mi no m'estanyaria que fos una pel·lícula barateta. És una dada que també haurien de buscar, no tenim temps. La pena veure, la pena dir que el Mireia és productor, a la vegada, és a dir, que no solamente és director, hi ha hagut moltes pel·lícules i sèries televisives al Brasil. I ja sap com funciona la cosa, no? Ja sap com funciona la cosa per fer que sorti barateta. Clar. Molt bé, doncs no sé si Joan deia que no havies vist més pel·lícules. Jo no tinc més pel·lícules, passem a l'O del Pasolini, i després parlem del Pasolini. Passem al Pasolini, no sé com tenia el Pasolini. Jo el tinc, el tinc... Us pregunto per saber, després, si jo vaig desenvolupar una mica... Tu desenvolupo el que vulguis, perquè jo... Nosaltres ja hi entrarem, és com el que tu ens vagis dient. D'acord, doncs res, suposo que tothom més o menys sap que el Pasolini, quan va començar a fer pel·lícules, doncs ja era tota una personalitat a Itàlia, en qualsevol teatre, de poesia, és un poeta dels més importants que ha donat la cultura italiana, novel·les, alguna de les novel·les que havia escrit, després també les va aprofitar per fer pel·lícules, al cas de Teorema, sobretot, que és el que es considera pràcticament el seu llarg metratge, el primer llarg metratge de consistència, i a mi em resulta curiós estar parlant ara i introduint a Pasolini, quan aquesta pel·lícula, per exemple, de Teorema, doncs segurament és la preferida del Jaume Vidal, que avui no pot estar aquí amb nosaltres, però segurament ell parlaria molt millor del que puc fer jo, i la veritat és que tenia ganes de compartir, a part d'en vosaltres, amb ell també aquest espai, però són coses que passen a la vida i en el directe. La qüestió és que el que està clar és que, a partir d'aquest transfons literari cultural que ell ja portava, doncs el Pasolini va voler fer sempre un cinema que fos de consciència social, no va voler fer un cinema aquest que estàvem parlant ara, d'entreteniment, de fer passar una estoneta al públic perquè es divertís, sinó que cada pel·lícula que feia, cada argument que agafava i que li donava consistència cinematogràfica, volia fer remoure una miqueta les consciències. I en aquest sentit tenia com dues idees que van moure la majoria de les seves històries. Una era el fet de criticar el marxisme ortodox, que mai no li va acabar de convèncer, i mirava de donar-li una miqueta la volta al que s'estava fent amb aquestes idees marxistes, de manera a la pràxis, a la pràctica. Bueno, doncs ha estat una de les persones que sempre ha mirat precisament d'això que dic, de no conformar-se amb la manera com s'estava portant a la pràctica. I en aquest sentit va treballar tant amb la seva obra literària, com amb bona part de les seves pel·lícules, sempre va parlar, o amb una bona part de les seves històries, va parlar del que serien històries de gent comuna, de gent, bueno, dels baixos fons, prostitutes, la gent que es buscava la vida com podia. Aquesta era una part important de la seva filmografia. I una altra part, doncs estaria molt a prop del director que parlàvem la setmana passada del Buñuel, i és la discussió i el posar-se davant del que seria l'eclècia catòlica i la religió, com a idea preponderan en la ment de les persones. En aquestes dues línies és on es mou la majoria de la seva filmografia. Jo crec que l'òpica del Pasolini a diferència de la del Buñuel, el Buñuel és només i que no clasta, vull dir que desmonta tot, i mira, jo diria que el Pierre-Paulo Pasolini té un efecte pel cristianisme pur, un tipus d'efecte, no sé, almenys li tiren encara el mateix que, o semblantment, el que ataca el comunisme ortodoxe, i en la mateixa mida el cristianisme ortodoxe. Però quan ell parla, per exemple, ho fa el del Sant Francesc, hi ha una pel·lícula que... El San Mateo, el San Mateo, sí. El San Mateo, però no sóc Sant Francesc. Ell té una sobre Sant Francesc. No l'he vist aquesta, no. Té una sobre Sant Francesc, jo no ho recordo, però té una. No el sorra. Sí, sí. Bueno, no ho he buscat, i això, però... És una temàtica que a ell li crida, i no li crida només per desmuntar-ho, eh? Hi ha algunes coses que les engatja. Ho dic més que res, que el Buñuel em fa un món uníric, un món d'imatges surrealistes. Exacte, surrealistes. I el Pasolini fa el seu estil. El seu estil. El seu estil. El que va ser el neol·lisme va començar pels vols de l'Escolanta. I ell fa el 50 o 60. Cap als 60, va començar a fer pel·lícules. Però jo no estic tan segur d'això que dius. I et diré perquè, primer, hi ha dues pel·lícules que retrata la religió cristiana i la fe catòlica, diguéssim, molt curioses i molt característiques i molt diferents entre sí. Una és Pajaritos i Pajarracos, ocellets i ocellots. Aigua, dic que la passen ara al... Ho he buscat avui, ho he trobat, veia, el que fem de la Vanguardia, que a la filmoteca dedica aquest més al Pajaritos i Pajarracos i passa justament ocellets i ocellots. Doncs és una pel·lícula que és l'Aquesta del Totó. Sí, el protagonista absolut és el Totó, que és una persona que està buscant durant tota la pel·lícula... Amb el fill, amb un fill. A Déu. I llavors, aquí s'apropa molt el Pasolini a la visió d'aquesta irònica i surrealista del guanyuel. En aquesta pel·lícula, en concret, segurament va ser la única. Sí, fa... Intenta que tots els animals que es troba, sobretot els ocells, veurà com és la veu de Déu a partir d'aquests animals. Que això també és una visió de tipus San Francesco, eh? Sí, però ho fa d'una manera molt irònica. Molt irònica. I per no perriures, segurament... No crec. Però una miqueta ser, una miqueta en el punt irònic, sobretot amb el protagonista, amb el Totó, que ja sabem que és un acto còmic, doncs ja li vol donar aquest punt. I si pensem en l'Evangel i segon San Mateo, si us fixeu, aquesta pel·lícula podria desvincular-se completament de la tradició catòlica, perquè és una pel·lícula sobre una persona que en cap moment ja ha cap fet miraculós per allà. Vull dir, és una pel·lícula feta amb un estil... neo-realista, podríem dir, absolutament realista, sense... sense afegir-hi, re del que la tradició catòlica li ha afegit el fet de parlar d'aquesta persona, la seva vinculació amb un profeta, que no és només un profeta, sinó que és el fill de Déu. D'alguna forma, el Pasolini el que vol és desvincular-ho completament d'allò, o demostrar-nos que podem explicar la història de l'Alcevangelis a través d'una realitat literària, únicament. I això, d'alguna forma, ho vincula en bona part de la seva filmografia, perquè si recordeu, va fer la Tril·logia de la Vida. Tril·logia de la Vida consisteix en fer la transposició de la literatura a la cinematografia de tres obres clàssiques de la literatura eròtica, que, com són, el de Camerón, els contes de Canterbury i les mil i una nits. Llavors, l'estètica que planteja en aquestes tres pel·lícules no és tan diferent que la que planteja a l'Evangelis, segons San Mateo, per suposar que l'Evangelis no surten totes les històries eròtiques, ni res. Però el plantejament estètic, literari, de la muntatge, de tot és molt similar. I jo crec que ell, el que li interessa és demostrar-nos, és la meva idea, perquè també ho fa el mateix, a Medí por rei, no és que a Medí por rei vulgui parlar. Hi ha Medéa, també, que té una versió impressionant de Medéa, que és d'aquelles que t'arriba l'ànima des del començament fins al final. Doncs són històries en què ell vol demostrar que hi ha una tradició literària, una tradició cultural potentíssima, que està desvinculada, que es pot desvincular de la mitologia, de la religió, i de tot no hi ha res a la seva filmografia que ho estigui vinculant a una idea religiosa. Això és el que jo, una miqueta, volia dir, m'ha anat molt bé, el que et diguessis això per poder contraposar una mica. Després s'hauria de fer una estúdia una miqueta més profum per mirar de comprovar-ho, però és una mica la idea que jo m'he fet. Ell va anar fent... Si passa que al món italià, a diferència de l'espanyol i suprosat del francès, el món italià, de fet, sempre està fascinat per al món religiós, perquè té la història allà dintre, i té sempre aquesta fascinació, que no té amb aquesta mida al francès, ni a l'anglès, i l'italià ho té de soc arrel, jo crec, i el Pèrpalo Pasolini crec que manifesta això. Però si ens fixem... És la Bologna, que a més és un lloc cultural molt important. Ell va tenir un problema greu amb la justícia, amb un curmetratge que formava part d'un paquet de pel·lícules que havien rodat Rossellini, Godard, ell mateix, i un altre director italià que no és tan conegut com aquests, que es diu la Ricotta, i va tenir molts problemes de censura, la mirada, la retirada, va estar enjudíssima, va haver un procés... De la Catone també en sembla que la van retirar al principi. A Catone i Mamarroma, que són les seves dues primeres pel·lícules... Mamarroma sí que la recordo, perquè és la de l'Alamanyani, i aquesta era una... a Catone menys, no la recordo, no la recordo. Però tracten de coses semblants, d'aquest món fosqui, de la prostitució, dels xulos, dels proxenetes, de Baja Stofa, que sempre és aquest tipus d'amor. Que el Felini li donaria una alçada, i el Pasolini no ho treu del tal dècrem, molt diferent. El Felini fa volar amb alguna mida, i el Pasolini no treu... El Pasolini vol fer literatura popular, vol fer pel fíxion, d'alguna manera, pel públic en general, i això no va acabar de aconseguir, perquè el que feia el que feia era molt estilitzat també, i era un cult consistent, i per tant, això no aconsegueix en absolut. El Felini arriba a més a la gent. De totes maneres, arribi a no més a la gent, jo penso que el Pasolini, amb el que va fer, té una obra tan particular i tan profunda... Sí, una gran personalitat, això sí. Com una gran personalitat, tant com el Felini o els grans directors de la història del cinema, el que para, clar, una obra molt diferent, i a més a més, va morir molt jove. Primer, que ell va fer tota aquesta filmografia, en la qual hi havia tota aquesta tradició literària, agafada de la Bíblia, agafada de diferents tradicions literàries, va fer aquesta pel·lícula que estava basada en el seu propi llibre, el seu apropi novel·la de Teorema, que no l'haurien de deixar passar sense esmentar-la, abans d'acabar l'espai, perquè és una obra en la qual s'han passat moltíssims altres films sobre el mateix tema, que és sobre el tema de l'estrany, que ve a casa teva, i que trasbalça completament. És una persona que arriba, que és molt atractiu, i que llavors atreueu d'alguna forma a tothom, i que aquesta atracció provoca també a destrucció al mateix temps. Aquesta idea perversa de la belleza, que al mateix temps pot ser destructiva. És una pel·lícula que està en el mig de la seva filmografia, doncs és de l'any 1.160 c. I una vegada que havia fet tota la seva filmografia, i que segons ell, tota una miqueta, la societat, la política italiana i europea i mundial, que va descebre completament va fer com una de les bufetades definitives que s'han fet a la història de cinema, en l'any 75, una miqueta abans de morir, com és Saló, Saló, els 120 dies de Sodoma. On et venia a explicar que si deixem les persones que abusin de nosaltres únicament una miqueta, estem completament perduts, perquè llavors hi ha la persona que es deixa fer això, es deixa arrossegar completament pel fang. I és el que fa a través d'aquesta història del grup, aquest nasi, que contracta, que posa un anunci, simplement al diari, una cosa tan racambolesa com aquesta, perquè vingui gent a formar part d'aquell grup i a maltractar-los de totes les maneres possibles. És una de les pel·lícules més difícils d'acabar de veure, de les que un es pot posar davant d'una pantalla i a mirar. Hi ha persones que ho diuen, que no han acabat de veure-la. Jo la vaig acabar de veure, no em desagradia tornar a veure, no per res, sinó simplement per mirar, veure quina impressió després de molts anys em provoca. I ell va morir, com deia una miqueta després, estava rodant una altra pel·lícula d'un caire similar, que anava ja cap a la pornografia, fins i tot per fer també reflexionar una miqueta més sobre aquest tema, sobre com la societat estava arribant a uns extrems que abusàvem de nosaltres per totes les bandes i ningú no deia res, i ell volia demostrar-ho, volia fer-ho avinent d'aquesta manera. Doncs va morir amb una circumstància molt curiosa, que encara no és tan aclarida, encara no és tan aclarida. En el seu moment va haver una persona que va declarar que l'havia matat. Bé, va estar a la presó. Va estar a la presó, però molts anys més tard, en el 2005, va dir que no. Ell era un home conflictiu, tant ideològicament, després era molt sexual i teníem a l'època aquella... als anys 50 ja teníem molt conflicte amb aquest tema, i per tant era un home que tenia conflictes amb tots els fronts. Sí, però dir-ho així sembla com descatalogar-ho, com d'allò. No, no. Era una persona reivindicativa, una persona que culturalment... Sí, però que teníem molts angles, molts angles. I per tant, no, vull dir que teníem molts enemics. I és possible que... Això vull dir. Que d'alguna manera podien haver acabat amb ells. Sí, sí, és una mort no aclarida. Vull dir, actualment, encara està en procés de... Va fer alguna pel·lícula sobre l'amor. Sí, sí, hi ha una pel·lícula feta, un document italià també, però no l'he vist. Jo la vaig sentir, però... Perquè clar, hi havia versions de tota mena. Doncs aquest és el Pasolini. Molt bé. És un dels grans, un dels inis de la història del cinema. Rossellini, Felini, Pasolini... Italiat, clar. Doncs quan vulguis, van... Anem pel tema que anem a veure. Anuncia'l, perquè hi hagi... Qui ens hauria de ser, és el tema, qui ens hauria de ser els criteris d'excel·lència d'un film. Puma allà. Ja és ambició, això, eh? Ja és ambició. Crec que vaig triar aquest tema, perquè és un tema interessant, perquè no tenia idees clares sobre el mateix, i perquè volia donar-hi voltes i reflexionar-hi. I és cert que ho he fet, és cert que m'he documentat, és cert que he aclarit alguns punts, però també que un tema tan difícil i ambiciós com és aquest, no resoldre el final de tot, de tots els interrogants que jo mateix m'havia plantejat. És que si aconsegueixer resoldre-ho, vaja... No, no. És el crac dels cracs. Però tot i que potser sí que he clarit alguns aspectes que no tenia clar, ara n'hi ha sortint, suposo. Perfecte. Mentre es venia cap a l'estudi, m'estava plantejant que aquesta reflexió podia ser massa abstracte i carregosa pels nostres oïdors, de manera que us sugeria que m'interrompissiu amb els vostres comentaris, perquè imagino que d'aquesta forma la faria amb menys carregosa una reflexió com aquesta. Ho faré, m'ho faré. Dit això, comencem. El cine és una tècnica basada en la reproducció d'imatges en moviment, que va néixer, com tothom sap, amb l'invent del cinematògraf fet pels germans l'UMIER de 1895, de finals del segle XIX. Si ve, en principi, només suposava la captació d'imatges al natural, per tant, com si fos un documental, de seguida la cinematografia va evolucionar cap a la narració d'històries, mitjançant l'utilització de guions i processos tècnics com el muntatge, que permetien rodar escenes en diferents moments, ordenar-les de manera que presentessin una història més o menys coherent. Amb l'incorporació d'elements agafats del teatre, processos iniciats, com tothom sap, per George Melies i ara amb l'exposició que hi ha en la caixa fòrum, es pot veure, el cinema va aconseguir una gran, diríem, artisticitat, és a dir, que fos un art. I ja, al 1911, un tal Richard Ocanudo, que hi descobert que era un senyor d'origen italià, que vivia a París i que va fer el manifest de les setards, va proposar al 1911 que això, que el cinema, fos denominat el Satè Art. Jo crec que dos maneres que la revolució, també molt important, es va produir, també, a continuació, que és l'aparició dels sonores, que a 1927 es va afegir el sol, la banda sonora, que suposava els diàlegs i la música. I això ja em penso que es posa de manifest que el cinema és un art multidisciplinari, molt complet, que es barreja, i hi ha una cosa que ja deia el senyor Kettle, aquest que va dir que l'art era un Satè Art, que es planteja la fotografia, al qual, des del meu punt de vista, diríem, és un areu de la pintura, que és un art que pretén narrar històries com la literatura, que està emparentada amb el teatre, perquè utilitza personatges, actors, diàlegs, i també, si voleu, finalment, la música, que arriba a tenir una importància decisiva a partir del sonor i que, avui dia, tots els sabem, es produeixen músiques que estan pensades únicas, exclusivament, per acompanyar amb una pel·lícula. Tots sabem, també, que l'intensitat de la percepció d'una pel·lícula per part de l'espectador varia de persona a persona, i que segurament això depèn, que un proposava tres factors, que podien ser el grau de cultura del propi espectador, el coneixement cinematogràfics específics que pugui tenir aquesta persona, i, evidentment, la seva sensibilitat, que varia de persona a persona. I sóc de l'opinió que tota obra d'art i el cinema per mi ho és, i, per tant, tota pel·lícula és un entremat, diríem, indisoluble i coherent del fons i de la forma, destacant que el fons no és només l'argument, que és el que possiblement es pensa molta gent, sinó tot el conjunt d'idees i de sentiments expressats o sugerits per la pel·lícula. És a dir, el que, en llenguatge racional, podíem denominar que és la idea. Ara bé, aquesta idea no se'ns transmet de qualsevol manera, sinó d'una manera específica, a través d'un llenguatge cinematogràfic, regitant-ho en la seva pròpia gramàtica. Alguns ho anomenen tècnica, i jo penso que segurament seria bo denominar-ho també forma. I jo crec, per això dic que tot això és una mica abstracte, i jo crec, i és la conclusió a la que he arribat de moment, que la comprensió d'un film com a obra d'art només s'aconsegueix per l'estudi dels seus fons i de la seva forma. Cal recordar que el motor de qualsevol projecte és sempre una idea, és a dir, una idea que poc el pot venir a donar d'un llibre, d'un poema, d'un obra teatral, d'una experiència pròpia o d'un guió. I és l'espectador, i fins i tot el mateix realitzador, qui ha de captar aquesta idea. Per tant, els tècnics amb coses d'aquestes diuen, expliquen, que quan s'adapta al cinema una novel·la o un obra teatral, el primer que s'ha de fer és no incórrer sovint en un error, que és transpassar literalment aquella obra en imatges. I diuen que el que s'estac de fer és portar al cinema no l'obra sinó la seva idea, i que el cinema té el seu llenguatge propi que obliga al reisador a ser tan creador en el terreny cinematogràfic com ha estat el literari en el seu terreny literari. Insisteixen en què cal anar a la seva idea original per explicar amb el llenguatge essencialment cinematogràfic allò que volem dir. Jo m'he dedicat aquests dies a documentar-me sobre aquest tema i he trobat, segons alguns especialistes, que el cinema té algunes característiques que alguna vegada la Carme ho havia esmentat, algunes característiques pròpies que són autèntiques troballes estètiques. Però ara penso que no és el moment d'explicar això, perquè ens agraïm massa, deixar-ho per a un altre, per a més endavant. No ens deixis així amb la meva idea. Ja sortirà, ja sortirà. Perquè ho tinc també aquí, si volés. Si queda temps, ho puc explicar avui. I, en canvi, torno a la pregunta sencial, que és quines haurien de ser els criteris d'excel·lència d'un film o, dit amb altres paraules, quins elements hauríem de considerar enfrontar-nos amb una pel·lícula. Jo, per mi, haurien de ser l'anàlisi del fons i de la forma. Estudiant la idea i l'estructura del d'un guió, el ritme i, per tant, el muntatge, la banda sonora, tant els diàlegs com la música, com els sorolls, com fins i tot els silèncis que a vegades passen despercebuts, la fotografia i els decorats, els paisatges, etcètera, el treball dels actors i, per tant, l'interpretació, destacant, i és una cosa que voldria destacar-ho ara, destacant que em sembla que les obres mestres són aquelles que aconsegueixen l'armonia de tots aquests elements per comunicar-nos la idea. Dit amb altres paraules, una idea molt bona, amb una forma dolenta, no podrà ser mai una obra mestra. O, al revés, una forma extraordinària, molt bona, amb un fons flujo o d'habilitat, tampoc podrà ser-ho. I, evidentment, aquí s'ha d'afegir el problema dels gustos, és a dir, que també pesen amb tots nosaltres, i és evident que a tots nosaltres no ens agraden els mateixos colors, amb una idea d'Albert o de vermell, i això és tan vàlid per un com per l'altre. Jo, per acabar, i abans de passar l'altre, si tenim temps, he trobat a internet una discussió sobre tot això, i m'ha semblat interessant la contraposició de les dues postures. I hi havia un senyor que deia que... la discussió era entre dos... entre dos, diríem, dos internautes. No, era dos internautes que discutien si una crítica pot ser objectiva o no. Si una valoració d'una pel·lícula pot ser objectiva o no. Un considerava que no podia ser objectiva i argumenta. Una crítica, per tant, per dir-ho d'alguna manera, aquí l'escriu. El crític la fa des de la seva personal a punt de vista, des de les seves experiències i els seus gustos, i, com a tal, és una crítica subjetiva. Vés endavant a fegeix. Les crítiques així, en general, es mouen, a més a més, per les onades, les modes, les tendències o, com vulgueu dir-ho. El que avui és terrible, passat demà, amb una perspectiva que dona el temps, pot transformar-se en alguna cosa gran, i el que no agrada els Estats Units, per exemple, pot ser d'una edat a França, com va passar, per exemple, amb el fetsquitscoc, amb psicòsics. Però l'altre... Perquè és diferent una crítica que una anàlisi. Una crítica, sí que penso que tens raó quan... Té aquest internauto, que explica això. Tens raó, perquè una crítica és... Què penso jo de... Mentre estic amb una anàlisi, t'obliga a un protocol que tu has de dir què analitzo i en quines pautes l'analitzo. I amb aquesta manera de fer, vol dir que l'altre que també analitza pot mirar el teu... Exacte. I crec que una anàlisi sí que pot ser més... Mentre és que una crítica estic d'acord... L'altre l'hi diu, l'altre l'hi diu. Atenció perquè em sembla curiós. Dic que estic d'acord amb generalar amb el que em dius. Però, vista així, sembla com si no hi hagués elements objectius amb els quals poguéssim jutjar una sèrie... Una sèrie, una pel·lícula. Més enllà del por gust personal. I crec que n'hi ha. Tots aquells que poden ser mesurats i comparats d'acord a algun cànon. Una bona fotografia, un bon encuadre o un muntatge ho és. Independiment de si m'agrada o no m'agrada. Si no hi haguessin aquests cànons o estàndards, qualsevol realitzaria grans quadros o magnífiques fotografies sense passar per un aprenentatge previ. Però tots sabem que no és així. I més endavant diu. Estic dient amb això que per ser crític de cinema s'ha de tenir una formació, evidentment, en la mesatge a mesura en què hauria de tenir-la un critic d'art, un historiador o un ingeni de camins. Diu que una altra cosa és si la part que té a veure amb les històries o els personatges. Amb la proximitat que tinguem cap a ells, amb la complicitat o l'identificació que ens produeixin. Aquí hi ha un component més subjectiu, és molt més fort i serà impossible o molt difícil fer crítica objectiva. A mi em semblava suggerent. Doncs, eh? Jo penso que d'aquesta manera has posat una miqueta amb el temps que teníem la base per començar a parlar, que és el que deien. Jo únicament volia aportar aquesta descripció del cinema, per una banda és tècnica, per una altra banda és artística, el fet de que també conté idees. És a dir, té una filosofia a tot el que es vol dir. Quan era a dir el fons i la forma i el fons, ja es devia referir això. Sí, però vigilem que de vegades quan parlem de fons ens oblidem això, perquè el fons ja pot ser únicament... Com estem dient, vull dir, a persones que analitzen únicament que estigui tot fet d'una manera que cinematogràficament ja tingui una conciliació. Quan dic la idea, vull dir el contingut, que es retransmet el que t'estan dient, la idea que abans deien el sentit de què es vols retransmetre. Doncs aquí és on tindríem molt a parlar de cada pel·lícula, de qui en plantejament té, i de si una persona pot estar d'acord pel fet que combregui amb el plantejament ideològic, perquè moltes vegades jo crec que passa això. No estic d'acord amb aquesta pel·lícula, no m'agrada, perquè no està d'acord amb el meu plantejament. No, però, clar, saps què passa que una crítica en el sentit de què penso jo d'aquesta pel·lícula, si es tracta d'això. Una altra cosa és l'analisi. Això era diferent, una crítica. Si jo dic què penso jo d'aquesta pel·lícula, jo crec que una pel·lícula és això que ha dit en Joan molt ben esperat, que és tan complexa, les complexitats són sempre molt, molt difícils de ser valorades amb un mateix criteri. Doncs vinga, tenim aquí els companys de Juguem a Casa, si esteu sentint el programa al dimarts, està clar. I la setmana vinent posem-nos d'acord, perquè tenim erotisme al cinema amb el Jaume i William Weiler, que ho faré jo. Ah, molt bé. Perfecte. Fins la setmana vinent, cinema sense condicions. Pumblespop.com per tornar a sentir aquest programa, a rebeure fins la setmana vinent. Leo.
