M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb l'Àfrica de l'Àfrica de l'Àfrica de l'Àfrica de l'Àfrica. Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. Bona tarda, ja som aquí. i a més a més a avui ens falta una persona, però ens ha vingut una de nova. Ah, pensava que no vas a dir, però sobra una altra. No, sobra ningú. Aquí no sobra ningú. I per tant, estem a les de sempre, més un senyor convidat nou, diríem, que és el senyor Sergi Rubió, i benvingut a Cinema Sense Condicions, a la radera de la cabina, controlant tot els aspectes tècnics, perquè és el francès, l'aparella. Avui sí, avui estic ben acompanyat. Amariola Martínez, directora del programa en escena, fent propaganda. M'agraden cada ràdio. I el Joan Morro, ja t'has presentat, Joan? Encara no, però ja està el Jaume aquí, Jaume Vidal, i bueno, estem tots. La Carme no podrà venir avui, però final de setmana que ve. I luego sembla ser que tampoc ve avui. Aquest noi va venir, va fent els seus estudis. Quan pot, insuposo que ens escolta, i llavors ens va similant coses. Ja ens ha explicat al final que és el que ha pres. De què parlem avui, Joan? Avui parlem. Farem una primera part, que seria del que hem vist. Jo tot i que no hi havia massa cosa. Penso que valdria pena parlar-ho gaire malalt abans de començar el programa, de que s'ha mort a la Lídia Esquerre Jeta, i es valdria pena comentar... Ah, no ho sabia. S'ha mort, s'ha mort la Lídia Esquerre Jeta, i comentar una mica el seu paper important dintre del cinema espanyol, a partir dels anys 60. I si heu vist alguna pel·lícula, parlaríem d'alguna altra pel·lícula, que vulgueu vosaltres. Amb una segona part, jo introduiria el tema del William Weiler, com a director clàssic, i a l'última part, en Joan ens parlaria de l'erotisme en el cinema. No és això? Sí, mira, estic precisament en un treball que havia esmentat en el francès, que ara vení, en un treball de la Ima Merino, que parla precisament d'una situació... Com es deia això? Fugosa es veia abans mal dit, eh? Ardent, no? Molt interessant. Hot. Molt bé, sí, hot. Molt bé, doncs sí, sí. Després parlarem de l'eròtica en el cinema, que, per cert, he escoltat un parell de qualificacions en aquest sentit que m'han interessat, perquè, home, et donen arguments de la ciència. A la vida només cal córrer per aquí, per allà, i no quedar-te a casa, perquè llavors, com deies, aquí... Ara fa una estona que ho deia, diu, no, perquè la televisió és impossible, oi? Perquè a l'internet, per dir-ho d'una manera, tries allò que creus. Clar, el televisió t'ofereix el que ells volen. Anem a parlar del senyor Huitter. Què li has quedat, Huitter? No, primer, parlaríem del... Bueno, si és que heu vist alguna pel·lícula que vulgueu destacar, heu vist alguna cosa? No. Sí? Digues, digues. Però no és d'aquest any, eh? No, ni moments, de fet. A banda... Primer de tot ens va demostrar que també s'ha de tenir talent per ser productor, perquè una cosa que he notat sempre en aquest productor, que també va ser considerat artista, va ser el gran olfacte que va tenir a l'hora de llegir directors, fins a l'extrem, que des de les primeres pel·lícules del Sàbara, com la Casa, les Golfos, ha sigut un productor que l'ha acompanyat tota la vida. I entre mi ha descobert altres talents, com el Víctor Eirice, però és que més tard, ja a punt d'entrar al segle XX, va descobrir un nou talent, que era el Fernando León de Ara Nova, que li va produir les seves tres primeres pel·lícules. Exactament. I bé, ha sigut un embaixador a Can, precisament de la nostra cinematografia. I la Casa va guanyar el festival de Berlín, va ser presentat a la festa de Berlín, i també va ser... El reconeixement li va partir de la Casa, com ho veies tu. Jo m'he interat això que s'ha mort, i que estic d'acord, el que deien els titulars de premsa, que deien el cinema espanyol per al seu gran productor. No ho sé. Diu, Querejeta va en penya i va en grandia. Directors, com ho deies tu, Carlos Aura, Jaime Chavarri, Víctor Eirice, Moncho Armendariz, Manuel Gutiérrez de la Gón, Fernando Luendo de la Noa, Emilio Martínez Lázaro, i la seva filla últimament, que és la Gràcia Querejeta, que també li ha produït més d'una pel·lícula. Entre d'una pel·lícula nova, precisament. Sí, sí, 15 dies, i com es deia? I un dia. I un dia, no? Ell no ho sabia perquè heu llegit aquests dies al diari, perquè ell es veu que era futbolista, va començar als 17 anys com a futbolista de la real societat, i va arribar a jugar a la primera divisió, i va dir, va marcar un gol al Madrid, i el qual estava superorgullós a ell, llavors, però és bo que... Va arribar a estar-ho, oi? I després d'això, es veu que... es veu que va decidir deixar de jugar a futbol, se'n va a saltar a Madrid, i va apuntar a una productora. I entra, ràpidament, en contacte, com l'havé explicat l'estiu amb el Carlos Aura, i llavors, ja l'any 65, fa la caza, que la presenta i se la premi la millor direcció del Festival de Berlín, de l'any 65. Recordem l'espiritu de la Colomena. L'espiritu de la Colomena. Va anar a Canes, en Sebastián, que va guanyar... Sí, va guanyar en Sebastián, sí senyor. Després va fer Burmín Frappé, el jardí de les delícies, Annie los Lobos... Annie los Lobos, i després, el primer al Gèrica, també van ser premiades a Canes, pel que jo tinc aquí, la documentació que jo he tret. Després va cridar Cuervos, Elisa Vida Mía, Los Ojos Vendados, Mamá Complecináños, i de prisa a de prisa, que també és d'or del Festival de Berlín. Tot això ha produït pel que degetes. Quan mires la llista de les pel·lícules que ha produït, i a més a més dels guions, com ho ve deies tu, que ell ha escrit, és impressionant. Després treballa amb el Xabarri, a mi m'agrada molt del Xabarri, no sé, coneixeu el desencanto. Sí, és un documental... És un documental sobre la família Panero, i és extraordinari, és un clàssic, i el van repetir fins i tot perquè amb una segona part va fer una continuació d'aquesta pel·lícula. Del Victòria, com ho ve deies tu, va fer l'Espíto de la Colmena i el Sur. I el Sur es va que s'ha embarallat, jo no sabia que s'havia embarallat, perquè ell volia fer una continuació del Sur, i ell no volia, i ell no volia fer-ho. I llavors es va guanyar ell, i l'altre l'hi van pipar, i a partir d'aquell moment no van fer res més. Però com deia, si mires la llista de les pel·lícules que ha fet, és impressionant, és a dir. Ara ha fet aquesta... Bé, amb la filla, que no l'he vist jo i m'han dit que estava bé, si també s'has de vellar al francès, no sé si l'heu vist, jo no l'he vist. Sé que vaig veure la primera de la seva filla, la Gràcia, que va ser el viatge de Robert Ryland. A mi em va agradar molt aquesta, eh? Digues, digues. Que justament la Gràcia explicava, em sembla que aquesta última pel·lícula seva no l'ha produït el seu pare, no per raons de salut, sinó perquè va arribar un extrem encapari filla. Estaven tot el dia discutint-se, perquè de vegades entre productor i director, doncs hi ha maneres de revisions diferents. Ell... Això li ha passat molt amb els directors, també. Amb alguns ha col·laborat amb el guió, i amb altres simplement s'ha barallat per s'ha discutit. Però es veu que ell volia... En el fons es veu que tenia idees clares i va estimular molt la moltíssima gent, i quan no arribava a fer els guions de moltes d'aquestes pel·lícules, algunes sí, però sí que els estimulava molt a fer coses. Llavors s'acaba barallant. És a dir, pel que va passar amb l'ERICE, que va passar amb molta gent, però a la vegada se la reconeixa que, per exemple, d'aquesta discursió, en sortien coses molt, molt interessants. A mi, una de les coses que crida molt l'atenció del senyor Quergeta és que tal com va estar ell amb una etapa tan censurada, o sigui que la censura tenia una potència enorme a tot l'estat espanyol, de la manera que ell va reiixir, va plantejar tot un seguit de coses. Hi havia sempre el que més m'interessat de tot és de la manera que ell va alimentar, o sigui, va recolzar d'una manera clara, pel·lícules que tenien aquesta característica crítica, fins i tot amb el sistema, i, en canvi, no actuava la censura. I, llavors, aquests límits a mi sempre m'han entusiasmat. És una d'aquelles coses que m'apassiona. Llavors, esclar, per exemple, de Victor Erice, recordo la pel·lícula que es manta a votar en una com l'altra, que el que ell ho veig d'una manera molt especial és precisament la manera en què es reflecteix la censura. El captiveri, per dir-ho d'una manera, que representa una dictadura a partir de les emocions i de dues criatures que es bellugen. Lògicament, això semblaria que determinada censura, davant de la certesa que allò no estaria massa comprés o que, veritablement, s'escaparia de la interpretació fàcil, ho permetia. Jo, almenys, ho interpreto. Jo l'he escoltat tots aquests títols que es mantaven. Tots, tenen. Sí, sí. A veure, ara estava pensant justament que va ser un productor molt arriscat, un casi bien visionari. El compararia amb un nou productor d'ara, que per mi li queda molt per endavant, que és el Lluís Minyarro, que és un director també arriscat, que vol estar per cinema independent, però també l'abesant comercial que tenia el Querejeta no la va perdre mai, tampoc, perquè va fer un cinema alhora majoritari, un cinema nou que tant faltarà... Lluís Minyarro, amb el seu edit seta, també està atacant i també ha guanyat, premis, amb aquella pel·lícula de l'Ànquel Bumi, que recordava les seves vides passades. Sí, sí, és una història similar, perquè penses que és veritat que el Lluís Minyarro no es mou amb les coordenades de comercialitat que li havia fet el Querejeta. És veritat. Encara li ha quedat una obra per endavant. El Minyarro acaba de fer una pel·lícula, ja ho ja hem atratge. El Minyarro no para, no para. Aquí val a dir una cosa, jo penso que al mateix temps els riscos mantem del senyor Querejeta, també cal posar que a la pròpia censura, definitiva, la privatització en la qual funcionaven aquests estats així, el nostre estat que era tan categòric, també facilitava que hi hagués un èxit, perquè, lògicament, per poc bé que fes, que et quedaves amb la pell i no pas amb el gruix de la pel·lícula. Conta-me això. Per exemple, veus aquella pel·lícula dels 100 anys de... M'ha matinat 100 anys. És clar, allà el que de cap manera t'entra és precisament la disacció que fa de tots els estaments que controlaven la situació dictatorial. I fins i tot l'intel·lectual. Crec que interpretava el Fernando Fernández. Jo penso que això facilitava també el risc. Era fàcil. En canvi, el Minyarro té més difícil. Sí, sí. Sí, sí. Que també segurament coincide amb el que dius tu. Segurament diríem tota la societat. I, inclús, la gent com crítica com ell, perquè era una gent d'esquerres, encara que, suposo que sabeu, que es diu que ell venia de casa bona, però que era pobre, perquè s'havia empobrit en plan de broma. Però era d'esquerres. És bo que a la casa hi havia fragments de la pel·lícula, sinó que li van canviar el títol, perquè es deia la casa del Conejo, la pel·lícula. I es veu que a la censura va considerar que el Conejo era massa al·lusiva, i van deixar per la casa i li van canviar moltes escenes. I jo crec que... Jo penso que ell era un senyor crític, i llavors totes les pel·lícules que més o menys en el fons, fins i tot amb l'últim part, que seria amb el que deia ell, del Fernando de Aranoa, són crítiques. La pel·lícula és El Sol, està provida per ell. Família, no sé si l'heu vist en la pel·lícula, es diu Família, és una pel·lícula exquisita. Està provida per ell. Llavors vol dir que ha fet un tipus de cine, que no és el mateix que fa el Minyar, és una altra cosa diferent. És més social en alguna mesura. I sempre porta alguna o sempre, és molt interessant el contingut. Jo trobo que és un senyor realment interessant. Quan repasses les pel·lícules que ha fet, es diu Família. L'últim viatge, com deies tu, de Robert Alliance, que em va agradar molt, que curiosament em vaig adonar després que era una novel·la que jo havia llegit del Javier Marías, que la va canviar, perquè la novel·la de Javier Marías i la pel·lícula tenen el mateix tema, els mateixos personatges, i passen coses completament diferents. I veus que m'he fixat que el guió és d'elles, el guió és del mateix Elias Carejeta. Es va inspirar. La pel·lícula va fer una jugada que li va sortir perfecte. I per mi serà en contracte, li va dir a l'autor de la novel·la que si la pel·lícula no li agradava, els podia denunciar. I certament, la pel·lícula no li va agradar, perquè és molt difícil que un escriptor li agrada la seva novel·la passada al cinema. Finalment van anar als tribunals i van guanyar ells. Però per què ho va fer jo? Perquè per què la novel·la es pogués rodar? Sabent... El que deia jo de que, de visionari, sabia que el negoci li sortiria a rodar. Ja, però la novel·la i la pel·lícula són diferents, és a dir, no és cert que veurà una cosa amb l'altra, és a dir, utilitzar mateixos personatges, i jo no sabia això de l'incident que es havien discutit, no ho sabia. Va dur els tribunals, els nostres tribunals. Els jutges... Van donar raó aquí amb la veritat. Van donar raó aquí amb la veritat. Li van donar raó, o amb l'altre. Van donar l'altre. En el Javier Marías. Igualment, això va ser una táctica comercial d'ell. Ell tenia tot l'hora de guanyar. I no s'havia posat d'acord amb el novel·li. Però el més important és que la pel·lícula es va fer. No s'havia posat d'acord amb el novel·li. Pels pel·lícules va estrenar i... Però els mal pensats poden arribar. Crec que sí que s'havien posat d'acord. No. Això també juga. És un personatge molt interessant. Si penses a totes les pel·lícules, no et sé de vera. La Cazapi, la Madriguera, Jardín de les Delícies... És impressionant, que han tingut un ressò a les cinematografies espanyoles, i que totes són d'ell. És a dir, no... M'acaba donant la memòria, els seus inicis en el cinema, molt abans de conèixer el Carlos Sabra, un mica abans, que tornant al que deia Javans, que era un producte molt arriscat. La seva primera pel·lícula, que jo recordo, és que es va limitar senzillament a fer un reportatge sobre l'arribada de turistes a la costa, a l'Espanya. I aquella primera pel·lícula ja va tenir un gran èxit. O sigui, tornant el tema... Sí, sí, comercial. El que tenia a vista... I després també per dançar gent, perquè en realitat tota la gent que la descoberta, totes les que estem esmentant, i el que hi ha, el Carlos Sabra, el Fernando de la Nova, el Montxorg Armandariz, el Víctor Erice, tota aquesta gent les ha descobert, ell és a segundo posura. Sí, que no només això, sinó que per exemple ja que has mandat a l'Emili o Martín Lluís Lázaro, per la seva primera pel·lícula, les paraules di Macs també van a can. Vull dir que, alhora els directors que debutaven a Menj entfen per la porta gran. El seus pel·lícules eren premiades sempre. Doncs bueno, ell era el símbol, era... Vam vendre molt bé els seus productes i quan volia vendre una cosa s'enfrontava en qui fos i s'havia d'anar a la censura, poses baladeva amb la censura. És que no calia que fer res, ja tenia el nom, no? Tots aquests dits de les feia postes cada vegada. Sergi, no ho hem dit, però ho hem desmentat com a mínim. Vull dir, avui potser no cal parlar-ne en profunditat, ja farem un altre dia. Però valora molt també l'afigual del productor, perquè ell ho és també. Sergi és director, ja ha dirigit unes quantes cosetes. Dic cosetes per no dir coses, grans grans cosetes. No sóc producte d'anar-hi mateix. Sí, fins i tot aquí, ara que entraves al programa he saludat a Jordi Domena, perquè va ser un dels protagonistes del teu curmetratge, el Silència, que tothom pot veure, buscant-ho una miqueta per internet. El YouTube, sí. I és un curmetratge molt interessant. Ja en parlarem d'això, però ho dic en el sentit que sapiguem que avui... Que tenim un professional aquí. Sí, tenim una persona que sap de què parla. Molt bé, ja es veu, ja ho hem vist. No sé si el tema de les estrenes, com ho portes, Sergi? Jo ara una pregunta a boca jarro, que es diu. Les últimes pel·lícules que has vist, que t'han cridat l'atenció, ja ha dit per fer una miqueta en plan ja presentació també teva, com a col·laborador. Vaig veure l'última del Gusbanzani i no em vaig poder creure la burrida que era. I això que... Amb el lindo Maule Wilkhanding, la seva carrera... Al igual que l'Almodóbar, que ha partir d'una pel·lícula endavant, ja... Ja et guanyes al públic, entres a fer cinema comercial, doncs aquesta pel·lícula tenia el matí amb el matí d'Aimón, com sempre. Però, bueno, una cosa per la que soc molt conegut entre els meus amics, ja s'anaven riuen, però no vaig al cinema per por a marxar a la meitat de la pel·lícula. No sé què em passa amb el cinema d'ara, que m'avorreix molt. Sí, sí, em passa el mateix, eh? Un moment, tu vas molt de vegades al cinema, d'una manera molt particular. Això sí, això sí. Puseu de distribuir, potser... Ai, amb les maneres, tu, que ets tan bé, que pesat, oi? No, no, no, he pensat res. Vull dir, hi ha gent que es gasta uns diners en el cinema i a d'altres que no paguen res, que això està molt bé, perquè, bueno, per això us dediqueu aquesta feina. No pagueu, per no pagar, no pagueu ni l'Iva. No. Bueno, vull dir que és fantàstic. No, però vaig al cine també pel meu compte i pago l'Iva i ho pago tot. I l'esforç que fem aquí d'Aimón... I l'esforç que fem aquí d'Espresà, tot el seguit de... Perquè la gent em vagi al cine i la gent pagui i pagui l'Iva i ho pagui tot. Això no té preu, això no té preu. Home, això el que sí que... Sergi, si continues venint al programa, que espero que sí, que és la intenció teva i la de tots, doncs una vegada al mes parlem d'una pel·lícula. Aquesta sí que et demanarem que vagis a veure-la. Potser t'avorriràs, eh? No sé si marxaràs a la meitat del programa, però, bueno... No, el que podem fer, saps què és? Que la triï ell. Ah, d'acord, això també. Ah, això també. Hi ha algunes espanyoles i algunes que no han estat malament. Per exemple, una pistola en cada mano del Cesc Gail, has vist? No. No. Però no estan malament, aquesta. També penso que és una pel·lícula interessant de les que hem fet aquí a Espanya últimament, que es pot veure. No surts del cine. És a dir, em passa moltes vegades, també, que quan una cosa no m'acaba de trepar, vaig posant nerviós i llavors per evitar tenir que mossegar algú, prefereixo sortir el carrer. És a dir, no depèn. La setmana vinent, de fet, farem un últim programa resum de la temporada. Clar, hi podem. I podem parlar de totes aquestes pel·lícules, que durant la temporada ens ha cridat prou l'atenció. Sí, sí. D'estrena que teníem. Ja, home, que tu anaves a dir alguna coseta, no? No, sí, ja més que d'estrena, el que volia esmentar és aquesta pena de mort que vaig veure ahir amb el Cent Pen i la Susana Arendón, que em va semblar una pel·lícula molt creient, com vull dir, d'una dimensió cristiana extraordinària, i que trobo que ho troben molt bé. Evidentment, aquestes són d'aquelles pel·lícules que el que no es pot negar és la seva factura, per dir-ho d'una manera. Ja només és una qüestió de tinar com penses una cosa, sinó que també té molt d'amèrit com s'ha agacut aquesta cosa, no? I llavors estarem amb un contingut enorme. A mi em va semblar genial, i és on per una vegada més, ressaltar i descobrir el que està a descobrir ja, que tant la Susana Arendón com el senyor Cent Pen, són dos actorassos que fan creïble tot el que expliquen, encara que tu puguis estar lluny de creure't que allò és el teu camí a fer a la vida, no? La Trilla és el Tim Robbins, aquesta? Sí, el Tim Robbins, sí. Passa el segon pel·lícula després de Ciudadano-Roberts. Fa molt que molts actors que han dirigit com el Matt Damon, no, com el Matt Marrón, sort el director del Ben Affleck, perdó. Se senten molt físicament justament al Matt Dillon. I van fer junts una pel·lícula? Sí. Doncs el que tu comentava, que el Tim Robbins també va, com a director, les poques vegades que ha dirigit ho han certat. Ha tingut grans èxits, va fer una pel·lícula molt interessant de l'arribada d'Orson Gwells. L'història el coneixem tots quan va fer la Guerra dels Mons i es movim del teatre i el cinema encara. És una gran pel·lícula, aquí està. Jo em sé el títol en anglès, però no me'n recordo mai el títol en castellà. És de Cradle Will Rock. És una cosa així com el Brassol es va llogarà i parla sobre una obra, un musical que havia volgut fer a l'Orson Gwells a Nova York, i és extraordinària. Retrat a Nova York de la època, que si no recordo malament, és dels anys 30 o cap a 40. Impressionant, impressionant. Tota la casera de Bruixes, tota la manera com la gent es movia, intentant sobreviure aquella època i com l'entusiasme també que hi havia, per portar a terme unes produccions arriscades com aquella, i el compromís fins i tot social que hi havia en aquella època, per part de molta gent, i les traïcions també. Una pel·lícula extraordinària. Ara buscaré el títol en espanyol, perquè no me'n recordo com es diu. Sí, ja voldria afegir que d'aquesta pel·lícula que dic, una de les coses bàsiques que trobo en el film, està basat en una cosa que no fa massa que vaig llegir, que diu que el dolent ha de ser molt dolent, molt dolent, molt dolent, i el bo ha de ser molt bo, molt bo, molt bo, perquè diu que d'aquesta manera, és com es crea aquesta línia fina, perquè tot el que companya té un matís de dolentaria que es garrifa. Llavors, en la pel·lícula aquesta, crec que la gran virtut que hi ha, és que el protagonista és el bo i el dolent al mateix temps, i tota l'altra, tota l'altra dolentaria, o sigui, des dels policies, fins als guardes de presons i tal, són mediòcrates, per dir-ho d'una manera. I aquesta mediocritat, precisament, està expressada en aquest film a partir d'això, del gairebé no res, sintonitzant pràcticament amb el que podríem veure en films exitosos, en quant a qualitat que ens han presentat, d'això, el nazisme, el Holocaust, no? Vull dir, jo ho vaig trobar, això, genial, perquè escolta, és que juga aquest, eh? Vull dir, perquè ell és tot, ell és tot, fins i tot, és l'enamorat, és la persona que acaba enamorant-se de la vida d'una persona, d'una monja, d'un tal, ell ja ho ha de ser, això, perquè ell ja ha triat aquell punt bé, és neutre, per dir-ho d'una manera. Ja està decantada, i llavors, tot a l'altre, que un s'encarnisseria amb ells, no pinten gaire bé res. Això em fa pensar, sembla, genial. Ja n'hi ha grans pel·lícules de grans monòlegs, i m'ha vingut el cap una comparació amb cràmer contra cràmer, perquè les dues pel·lícules noten... És molt important saber escoltar els actors, o els altres s'escolten. Molt important, això. La relació dels dos, que són dos personatges molt diferents, fa molt interessant. Sí, allò que a vegades passa, diuen, ens hem passat mitja hora, no sé quina pel·lícula era, l'arba de la vida, en sembla, que no parla ni un mot, o per exemple, aquesta muda que van estrenar ara, no? D'allò, l'artist. L'artist, i l'altre, home. L'encaní, bé, sí. Però no, home, no, és que si el que diuen és interessant, també compta molt bé, molt bé, eh? O sigui, ahir vaig passar una estona de cinema, francament, reixida, ho passaven en un d'aquests canals, que tenim, que passen films. Jo ja que veig que no hi ha cap altra estrena destacable... Bueno, jo vaig veure els 360 graus, aquesta. Ah, què et va semblar? Bueno, l'Iñárritu, aquella que va fer... De Babel, no? De Babel, sí, es vol semblar allò. El que passa és que Babel, per mi, està més bé, més... Conceptualment, és més potent. Sí, sí. Comentalment, també ho vaig trobar més bé. I aquesta queda bastant... De tota manera, hi ha algunes coses prou bones, eh? Vull dir, hi ha una discussió a mitja pel·lícula, que me'n recordo, m'ho van saber, perquè ja fa bon parell de setmanes que la vaig veure, però hi havia alguna cosa que estava prou bé. És una relació amb el món, és un mocador, no? I llavors, esclar, vull dir, acabes que et trobes amb tothom. Lo del Cánster té una mica massa punxat i massa pujat de to, en canvi, la relació entre la noia i aquell xicot que coneix i tal, allò funciona més bé. No sé, irregular, però tampoc per marxar a mitja pel·lícula. No, segur que no. Es pot veure, es pot veure. Pots marxar a tres quarts. Potser passem a William Weiler. Deixeu-me abans que volia recomanar, perquè ja sabeu que tinc la dèria durant tota aquesta temporada. De les pel·lícules d'aquestes de la Índia, de la mostra d'Imagina Índia a Barcelona, a Madrid, també ja fa 14 anys que dura. Aquí és la cinquena, el convocatori de la cinquena edició, amb una sèrie de pel·lícules que no tenen en principi res a veure, tot i que tenen alguns punts en contacte amb el cinema de Bollywood, més conegut, sinó que podien parlar de cinema independent de la Índia, cinema alternatiu. Ara mateix, a Casa Àsia, fa un parell de setmanes, podem veure, s'estan projectant una sèrie de pel·lícules d'un dels realitzadors clàssics a l'alçada del Satyajit Ray, es van passar dues pel·lícules d'un director que es diu... Bé, Miriam Sain, és el nom que té, no és tan conegut, però forma part de la tria de director, ja dic, amb el Satyajit Ray, que va funcionar el cinema social de l'època, de la Índia, de tot el món. En alguns cicles són coneguts, i no han arribat aquí al públic massiu, així com a la Índia de Bencer, esdeveniments culturals d'una magnitud inconvençorable. Fins i tot, a la pel·lícula que va projectar aquest divendres passat, que es diu a Xal, Xal que està traduïda com l'Estatua, però que el director de la mostra, el Ramán Dib, em va comentar que en realitat es deia sense moviment, doncs un dels protagonistes d'aquesta pel·lícula, un noia amb ulleres, un home gran, que era un moment determinat, mort, resulta que és la persona que va representar el paper d'Àpo a la tercera part de la trilogia d'Àpo del Satyajit Ray, una curiositat que em va sorprendre a trobar. Bé, recomanada, no diré res, perquè hi ha moltíssima d'hi, ja acabaríem la hora i encara estaria parlant de les satisfaccions que donen aquest tipus de pel·lícules. Sergi, t'asseguro que no surts de la pel·lícula en cap moment, perquè estàs enganxat veient el que t'explicaran. I ja dic que a Casa Àsia ha començat aquesta temporada, aquest dijous acaba en espacis a Casa Àsia amb un documental curiosament de dos directors espanyols, que es diu Jana Deix sobre aquesta zona de la Índia, i el 14 al divendres comença, o continua, l'imagine Índia, a la Filmoteca de la Generalitat. A les 9.30 de la nit es fa la presentació del cicle allà a la Generalitat amb una miqueta de ballaruc així de Bollywood, cosa que no té res a veure amb el cinema que després es projecta, però es fa com a tall de curiositat per cridar una miqueta de l'atenció a la gent. I a partir d'aquí, tot el que pugueu veure, jo us asseguro que us deixarà bocabedats, era el que volia dir. Imagini Índia, la segona quena edició a la Filmoteca de la Generalitat, de cap heu d'anar. Jo allà estaré aquest divendres, així que, si us vulgueu apuntar, ja ens veiem. Endavant. Molt bé, doncs jo volia parlar una mica, molt per sobre, després podem comentar coses, del William Weiler, que també penso que és un director d'aquells que no t'obliguen a marxar del cine, si no tot el contrari, s'atrapen i et deixen ficar-te a la cadira amb silenci i amb la foscor. Primer que s'ha de dir és que William Weiler va néixer a Muldhouse, a l'Alsàcia, avui a França, però en aquell moment a principis del segle XX a Alemanya, exactament el 1902, per tant, a principis de segle. Es va educar a Lausanne, a Suïssa, i més tard va estudiar Viuli, cosa que tampoc s'havia ingüit i documentat aquests dies, al Conservatori de París, que era molt jove, esclar. Emparentat amb la família de la seva mare que era Alemanya, la seva mare estava emparentada amb Carl Lémen, que era el fundador dels Estudis Universal, a Hollywood, que va ser el director més jove de l'universal, ja al 1925. Aviat va demostrar o va demostrar la seva enorme capacitat, el seu rigor com a director de sena i d'actors, de manera que als anys 30 es va convertir en un dels millors actius de l'universal, on va dirigir 4 o 5 films que tampoc, clar, suposo que estàvem fàcil d'aprenentatge, tampoc són tan grans com els que vindran després. Però va ser, de fet, a partir de 1936, quan va ser contractat per el Samuel Walden, i va dirigir diverses pel·lícules en aquest moment, a partir d'aquest moment, d'un enorme, d'una gran qualitat. La primera que possibilment sigui la més fluixa és Essos 3, que és basada en una obra de teatre de Lelyan Helman, que es deia de Children's Hour, que després, postacuriosament, a l'any 61 farà una nova versió, que és dir, a la Calúmia, amb l'Audi Heppard i la Sylvia McLean. És el mateix tema. Després del 36, el mateix any, el 36 en fa 3. Fa rivals, aquest Essos 3, rivals, i una, que es posa en obra mestra, que es diu Desengany, basada en una novel·la dels 5 els Lelyuis. En dos anys després, el 38, ja fa Hetge Zabel, que és la primera col·laboració que fa amb la Bt Davis, el segon Òscar Parella, i l'inici de la seva relació, que va ser molt curta, però que van estar més o menys connectats, efectivament. Em sembla que el Desengany o el Gisabel i la Lopa, es podria dir que hi va sortir la Bt Davis en totes 3. Resulta que també se la coneix, com a descobridor d'actors. La Bt Davis ja era coneguda, ja havia guanyat un Òscar, el segon Òscar el guanya amb la primera pel·lícula que fa amb ell, però és veritat que les 3 que venen a continuació, la carta de 1940 i la lloba de 1941, són un èxit a l'espai extraordinari, i ell, la Bt Davis, puja encara més del que hi ha pujat fins a aquell moment, és a dir, que encara es converteix en una... La Bt Davis no només va estar enamorada, va ser l'amor de la seva vida, del William Wyler, sinó que va ser... Ella confessava que quan era molt gran hi va venir qui se'n va morir, que va ser la persona que la va dirigir millor sempre. Li tenia una mena de particular efecte per aquest personatge, tot i que després, al cap d'aquesta última, la lloba de 1941 trenca en la relació i no faran mai més res junts. I t'has deixat al mig d'esmentar 5 borrascosis. Sí senyor, ho he fet expressament per si volia destacar... No, és abans, té raó ell, és abans, el que passa és que volia destacar que aquestes 3 pel·lícules estan fetes amb la Bt Davis, doncs les he agrupat. Però bé, ara, jo deia que fins que no va produir la seva ruptura, doncs ja passa tot això que hem dit. Un dos anys abans, el 1639, ha fet cims borrascosos en la Merley Oberon i l'Aurens Olívia, que està basada com tothom sap amb una famosa novel·la de l'Emil Bronte. Una altra cosa també ha destacat del treball que fa William Wilder, és que ja treballa gairebé sempre amb les millors tècnics. Concretament en aquesta pel·lícula, la fotografia és del Greg Toland, que com sabeu és el famós director de fotografia de Ciudadano Kane, i que ha fet moltíssimes pel·lícules, i la majoria de pel·lícules que farà en aquesta època té per com a director de fotografia en el Greg Toland. Abans, i durant la Segona Guerra Mundial, perquè estem ja en època pels anys de la Segona Guerra Mundial, es podien destacar, per l'introduir-ho, podien destacar ja les seves característiques com a director. La primera és que va dirigir tota mena de pel·lícules, va dirigir pel·lícules de romans com Benur, va dirigir pel·lícules, diríem, doncs, de dramas, com la Carta o l'Oba, o va dirigir coses molt més lleugeres, que era un perfeccionista, mai estava content amb el que feia, i repetia una i una altra vegada cada presa, cada tome, com el Chaplin, una mateixa cosa que ha fet amb el Chaplin, caracteritzava la seva forma de treballar, fins a l'extrem, que és conegut en el món del cine de Hollywood, com Wilder 90 Takes. És a dir, que vol dir Wilder 90 Preses, és a dir, per cada allò tenia moltíssimes preses per cada escena, i s'explica com a anècdota que a Gisabel, que la feia a la Bette Davis i el Henry Fonda, li va fer repetir 40 vegades la mateixa escena, perquè no estava content de com sortia. El problema és si la escena que hi ha d'estar menjant, jo sempre ho penso, si et repeteixen una presa, quan estàs mursant i prenent el cafè i tal, pots acabar amb un... bueno, era una petita... No, suposo que sí. Tenen en compte. Hi ha una cosa que explica el Chaplin, que es veu que quan el Chaplin estava rodant allò de... com es deia allò de l'Àscar, com es diu l'Aquimena del Loro, quan està rodant l'Aquimena, recordeu que hi ha un moment que es menja en una sabata, la seva dona explica que cada dia arribava... bueno, fotut, perquè s'havia estat menjant, perquè eren els claus, eren de xocolata, mordons, eren de no sé què, i cada dia es passaven repetint aquella escena, no sé quantes vegades, i que s'hi empatxaven, o sigui que el Chaplin, en un moment de vieta, es posa malalt de menjar tantes sabates, perquè no pot registir. Això ho sabies tu, eh? No, no, no, però bueno, és que de vegades ho penses, amb una escena dius, aquesta persona està menjant, està bebent, que veus un líquid, que se suposa que és alcohol, el que sigui, ja t'imagines que és aigua o el que sigui, però penses, uf, fins i tot si és aigua, doncs jo penso que... Tens ganes d'anar. No, més que jo, jo crec que és que un realitzador, o productor de cabals, i penso que hauria d'entrar i manifestar on està, diria, amb la necessitat de fer tantes preses, no? Ja hi ha un límit, els extensos mai són bons, en un moment en què l'actor acaba sent un robot, una tècnica robot, però sí que així, en escenes emotives, i en l'aventatge del digital, que és crevat, doncs pots repetir, i l'actor pot donar-te encara més uc, i amb molts cops també és l'actor el que et demana repetir. Passa a Hollywood i passa a casa nostra. O sigui, que pot ser fins a arribar en aquesta quantitat de 80, 90 vegades? No, el que passa és bo que... Tinc entès, jo tampoc, jo he fet alguna coseta, però no he arribat a que volgués estar fent ell, és evident. Segur. Segur. Llavors, malalts són. El que jo deia és que... Hi ha actors, que es veu que són bons a la primera escena, la primera vegada que ho fan, i que llavors, si es fa repetir, ho espallen cada vegada més, hi ha actors que els hi passen per forma de ser el contrari. Hi ha actors que ho fa, la segona vegada ho fa millor, per exemple, el Modóva ho fa molt, els hi fa improvisar en diversos registres la mateixa escena, és a dir, amb to omorístic, en to de broma, i ell després, quan munta, escoll la escena que més li ha agradat de totes les que ha fet. Sembla ser que el William Weller hagués de dir, feia repetir moltes vegades, no sempre en el mateix registre, en una mateixa escena, per aconseguir el millor una cosa. Ell mateix, allà al moment que jo llegia memòries d'ell, i es veu que ell diu, jo no sé el que busco, però sé el que no vull. I a la mesura que vaig eliminant el que no vull, arriba al moment que sé el que trobo, el que jo estava en alguna mesura buscant. A mi em sembla que és una idea guapa, una idea interessant. M'agradaria ser així, sí. Bueno. Jo he comentat, em sembla que has dit que és a Bel, com li va dir l'Àscar, el Bet Davis, perquè seguim el tipus de trajectòria entre els anys 40. Aquí tinc el cas que quan va fer les seves dues pel·lícules anti-val·licistes, coincidint amb la Segona Guerra Mundial, el Senyora Miniver i les Mejores Anys d'Hospitalia, ens trobem que 6 Òscars per les Seves Minivers, 8 Òscars per les Mejores Anys d'Hospitalia, però llavors, els sexes comercials que li van arribarien als anys 50, a partir de la cacció de gent al mar, a oritzons de grandeza, tindríem Benur, a Mons Òscars, que històricament només l'han pogut igualar i el retornar del rei. També comentava que hi havia, que havia de descobrir el Bet Davis, que ens trobem amb un jove a Charlton Heston, a oritzons des de grandeza, o un joveníssim Bogart a Calle sense Lida, que també és un director que... Descobreix molta gent, sí, sí. I al igual que el Michael Curtis, és un director amb una gran diversitat de gènere. Sí senyor. I alhora que eren diversitat de gènere, tenia l'enabilitat de que d'avançés grans èxits, perquè si el comprem amb el Curtis, va ser un director amb un estil invisible. Va tenir sort una vegada amb un títol que tots coneixem. Sablan que? Sí, sí. Però el va fer altres coses que em quedaven persegudes. Però jo penso que és dels grans, també, i en què passa que confesso també que m'agrada més, com el seu conjunt de la seva obra, que és el millor que el Curtis. Però el Curtis és un senyor molt interessant. Si analitzes moltes de les coses que fa, que jo ho he estat fent en algun moment, em sembla que té molta qualitat. És a dir, no té cap cosa. Seguir una mica amb el que estaven dient les característiques d'aquest personatge. Després arribarem a la segona part, després de l'escenari remundial, que és quan fa aquestes pel·lícules que tu es mantaves. És un senyor que es diu que tenia la realabilitat d'adaptar obres literàries clàssiques a l'octubre de Toronto. Això és el queọца, i s' içerica als veïns holes summationals, i el millor del que s'enverteixeu. I sí que thrustGame. A l'Òscar dies. Des d'Aveta Davies, fins a Aldi Hepburn, que va descobrir, com sembla que sugeria, que la qüestió no és en Roma, i que la vaca es catapultava a la fama, des de Charlone Heston, que va ser l'únic òscar que va guanyar a Charlone Heston, va ser dirigit per ell, per venir. Per a Charlone Heston mai més va guanyar cap hòstia. Però ja hem entrat a l'any d'això. Ahorita, des de la grandesa, va ser quan... Va nominar, però no va guanyar, sembla. Vam ser com la primera pel·lícula que va ser. Si més no, va ser un descobriment també per a Charlone Heston. Pot ser, pot ser. No ho sé, això no... Podria ser, no estic segur, perquè no m'he mirat d'això. No ens fa mirar si l'havia descobert a Charlone Heston o no. Però en qualsevol cas, el que sí tenia documentat, és que ell li va fer guanyar a l'únic òscar que té, el va fer guanyar a l'Uil·Lenguader, per venir. I també... Veritablement, hem d'interpreta que el realitzador fa guanyar a l'ector òscar. És un treball dels dos, és un treball en equip, la perfecció que busquen els dos. Per favor, si ara... Ara com comentaves el cas de la Betdevis, i també amb el Charlone Heston, que van treballar dues vegades, també es podria desventar el cas del Gere Golipec, que van treballar junts per primera cop a Oriol XIII de la Grandesa, i els mateixos en 50, abans li han fet pecciones en Roma. Pecciones en Roma. I abans les van fer seguides. Sí, sí, és a dir, i treballaven grans actors. És a dir, tots els grans actors de Hollywood han passat més o menys per les teves mans. El que va ser també va repetir a Modric Gévorn. A Calumnia. Podríem, per tant, afegir que va guanyar 3 òscars, com a millor director, per les millores anys de la nostra vida, amb 7 òscars, o 8 és igual, la senyora Miniver, i la Benur, que va guanyar 11 òscars, només igual, com deies, molt bé, tu, partitani. Però té el rècord de nominacions com a millor director per a 12 films. El que va guanyar era més 3, però estava més denominat 12 vegades. I jo volia parlar, en aquesta fase, diríem, després de la Segona Guerra Mundial, de les pel·lícules que va fer, que em sembla que destacaria la senyora Miniver, les millors anys de la nostra vida, que per mi és una firma extraordinària. La Heredera, Brigada 21, que fa poc que vaig veure amb el Quiridugles, que fa un paper extraordinari com a policia, no sé si l'heu vist, està basat en una obra de teatre, i ell adapta també molt bé les obres de teatre. Vacació n'és en Roma, i el que em sembla és que no es va deixar que es passés per una pel·lícula amb un guió del Daltón Trumbo, que en el seu moment no es va deixar que s'assabigués que era el Daltón Trumbo, perquè no estava perseguit pel McCarthy, no podia treballar. Va ser bosterament que vam saber que el guió era del Daltón Trumbo. La gran prova del 1956, venur del 59, la Calumia del 61, el coleccionista del 61. Jo del coleccionista en tinc un record molt curiós, és d'una pel·lícula anglesa i britànica. Ruda de, suposo que sap a què va, i la tanca com si fos una papallona, i és una cosa realmente impreguntant. Poso que va ser el seu primer pel·lícord de suspens. Sí, en alguna mesura sí. Perquè ja estem veient en Vecalomnia que ha sigut un director que s'ha travit en el melodrama i tot. Sí, s'ha travit en tot. Et va la pena dir també que a la zona R Mundial exerceix com a comandant de les fosses aèries de l'exèrcit dels Estats Units, roda com deies tu abans amb dipassos documentals molt interessants, i és quan tornen els Estats Units, quan captura l'estat d'ànim de la guerra, després de la guerra, la retorna a casa, i roda per mi la millor pel·lícula, segurament d'ell, per mi, que és els millors anys de la nostra vida. Es podria dir que per mi és la pel·lícula més personal d'ell, ja que els millors anys de la nostra vida es va basar en la seva pròpia experiència de tornar a casa amb la seva família després de tres anys d'estar en el front. La integració... I la integració que hi ha dels tres, si les recordes, és una pel·lícula excel·lent, de tres personatges, un és un oficial, un soldat ras, i l'altre és un altre càrrec, és capitar, i com s'intenta incorporar a la societat dels Estats Units? Jo trobo que és una estaternària de pel·lícula que va la pena veure més d'una vegada, jo l'he vist assegurament 7 o 8 vegades, i no em canso mai de repetir-la, de donar-la a veure perquè segueixo pensant que és una estaternària de pel·lícula. Va guanyar 7 Òscars, a més de més d'Òscar, i Òscar a la millor direcció. Per cert, ja he agafat les literatures que tenen... que van impreverits. M'he vingut una pel·lícula que no m'has mantat, és La Loba, en la llibertat de La Vilania i el logo. Sí, sí, sí. I el Moncomery Cliff, que va ser la pel·lícula que va influenciar a l'escort sesse, a l'any 92, per la tornada de la notècia, perquè les dues pel·lícules eren un retrata al sosteniment de Mallorquez, a finals de l'esticle 19. Doncs veus, això no tenia percent. Però sí que va ser les pel·lícules preferides a l'escorcesse. Fins aquest punt que va fer aquest homenatge. Molt bé, molt bé, molt bé. Però és un tutel que s'ha atent a mig... No sé si va tenir, però... Jo, per acabar, a més, volia dir que és un senyor que durant els anys 70, 80, potser va passar després de l'organèixer que va tenir fins als anys 60, després van abaixant una miqueta, i jo diria que l'André Vicent, que és el famós crític que va fundar Galles de Cinema, diu, jo l'he llegit, que tot i que va tocar gairebé tots els llenars que també ho hem comentat en aquí, era difícil de reconèixer la seva firma, la seva empronta, la seva forma de treballar. I acaba aquesta mena de reportatge de gent ningú, segons el senyor André Vicent, ningú ha sabut explicar millor una història en cinema que William Wilder. El festival de Berlin de l'any 1996 li van dedicar una retrospectiva, i jo crec que des de les hores hi ha hagut una certa revalorització de tota l'obra de Wild & Wilder. M'agradaria afegir molt que el que li va passar igual que el Billy Wilder i els directors de la generació, com els anys 70, va arribar a la generació de la televisió amb nous realizadors, i tots sabem que va ser una època dura per seguir produint, exacte. Sí, sí, el Robert Mulligan i tota aquesta gent que van aprenent de la televisió i que van fer coses alguns interessants, però que eren molt diferents. El William Wilder, justament en 1970, va ser ja el començament d'aquesta època de la televisió. Sí, la producció, va deixar així. A mi és un director, la veritat és que em costa, que m'arribi, perquè potser per això queda destacar el que tu dius ara l'André Vicent, perquè falta aquesta característica personal, la seva filmografia. És un director amb gran coneixement del medi, està clar. I jo diria que amb molt l'ància també per arribar al públic, la prova és aquesta, d'haver aconseguit tanta quantitat d'Òscar, perquè és d'aquelles persones que sap com pulsar una mica el favor, d'alguna manera, del públic, de l'acadèmia, de Hollywood, de la indústria... I del públic, perquè va ser per a algú les exitoses, eh? Sí, sí, per això, però no les he vist totes, i moltes de les que tu comentes, doncs, Joan, no la sabria de visionar per poder comentar-ho, però la veritat és que d'aquests directors, que sí que és veritat, em costa una miqueta entrar-hi, així com van parlar del Mankiwicz, per exemple, i sí que penso que és un director brutal, en el sentit de que molt més personal, i amb molta més capacitat per innovar fins i tot i d'allò... Però, mala pena dir-ho, que està més lligat a la seva època. Jo, per exemple, aquest estiu passat vaig veure Cumbres borrar els coses, que va ser un èxit també de tot, de públic i de crítica en el seu moment, i, en canvi, vaig a confessar que la vaig trobar que estava passada, que és una obra que, a la millor, fa 50, 60 anys, amb l'època funcionava, i, en canvi, d'aquest moment no acaba de funcionar. En canvi, altres que, com aquestes, els millors anys de la nostra vida, penso que s'aguanta molt més aquesta nit. Una altra cosa que em va passar també fa poc, vaig veure, brigada 21, amb el Quiro Douglas, que és aquesta que va donar comissaria i que el Quiro Douglas és un dels agents de la comissaria que persegueix amb un metge que es dedica a fer abortaments. Potser perquè el tema també ha evolucionat molt amb la mentalitat de les persones, ja vull dir, els abortaments no tenen la connotació negativa que tenien als anys 50, però, ruda que allà t'encontre també que la pel·lícula està molt bé, la pel·lícula funciona, és lligada molt al realisme, per tant, doncs, fan pel·lícules realistes, com el McKenvige, en aquest sentit, però, segurament, com que el tema també ha evolucionat, històricament, doncs, clar, no té la mateixa força que segurament tenia en els anys 50. Allò era una cosa espectacular, perquè el Quiro Douglas està brillantíssim, està espectacular, però, en canvi, l'obra, el contingut, el que s'està dient, doncs, notes que no té la mateixa vigència que tenien en aquell moment. I costa, ja heu dit ja per enllaçar-me el tercer tema d'avui, que es queda en poquets minuts, Déu, com a molt, costa també trobar punts eròtics, oi, amb la seva filmografia, oi, amb l'amor. Sí, perquè no és... No sé, això és veritat. Una persona d'ambientació, de relació entre personatges... Més i més realista i més ja et sentim mental, per exemple, no sé, penso que una cosa que està molt grada a les mesures d'anys de la nostra vida, i, perdona, que hauria de ser molt breu per no allargar-me més, és que pinta els problemes humans que representa el retorn a la llar, després d'una guerra, després d'un conflicte, quan un de les persones, Zeta, que ve tarada, diríem, ve pràcticament ha perdut un braç, no pot fer el mateix que es feia abans, els dos braços ha perdut, i tot això, i clar, no l'interessa tant la sexualitat, com l'interessa tant el realisme i les... Digues, digues. No, bueno, de fet, una cosa que sempre m'he assoptat és la col·lúmia de quin any és? 71. Sí, l'any 71, no sé si encara operable el còdic Hayes, perquè la pel·lícula s'atreveja a parlar de la homosexualitat. Femenina. Femenina, que en aquest cas, i... Bueno, sé que no sé fins quants anys va durar el... No ho sé, no ho sé. No diria que encara està funcionament el còdic Hayes. No, no, si no, literalment, si no... No te'n puc ho sé, te'n puc ho sé. Però clar, una cosa és el 53, com és l'any 21, i el 61, i han passat gairebé 8 anys, entenc. I 8 anys, amb els anys 60, són importants diria, és a dir, no. En qualsevol cas, i a més a més, suposo que en aquest obre hi tenia una especial predilecció, perquè ja l'havia fet, aquest obre, l'havia fet a Isoz 3, els anys 35. Imagina't, la mateixa obra, la mateixa obra, més millor, molt més ben feta, molt més interpretada l'any 61, però, per tant, molt d'aquell, ja estava interessat per aquest obre. No... A veure. Ja, home, com entrenar aquí. No és que el que sí que va a la dia és que escoltar tot aquest ventall de pel·lícules que pot arribar a fer un realitzador amb una característica que, finalment, en la part final, es destaca la poca influència, diríem, eròtica. Vull dir, i quina diferència hi hauria entre l'erotisme i l'aportografia, que jo crec que és una de les preguntes bones que ens hem de fer sempre, oi, ja sé que el títol de l'espai aquest que es manté més que és l'eròtica o l'eròtica en el cinema, però no sé, jo crec que sempre s'ha de funcionar per d'això, per comparacions, per fer-ho fàcil, de vegades, també. També és veritat, tal com hem pensat o com hem destacat abans amb el senyor Carejeta, que ell ho va tenir prou fàcil, perquè els condicionants que existien li van fer crear un obre que, veritablement, saltava, o, aparentment, saltava. Jo crec que, a vegades, aparentment, saltava l'eròtica, doncs el Carlos Saural va tocar molt l'eròtica, molt, i, a més a més, d'una manera molt eficaç de saltar tot un seguit de trets que, potser, sintonitzaven amb tot el que és la psicoanàlisi. Això també, perquè era una època que, lògicament, i, tenint al davant com hi havia, tot el que representava la bonió soviàtica amb la seva filosofia, doncs, lògicament, el que calia era posar-hi tots aquests elements eròtics, perquè, d'aquesta manera, els valors pujaven de to i, lògicament, el contingut en el seu conjunt pujava de categoria. Jo penso que és tota l'inverse del que hem parlat fins ara, del senyor William Wheeler. Des del meu ponderista trobo molt més eròtic, un altre company seu de carrera a Berlanga, el seu feticisme, un provocador. També, i el de l'una, i el Vigues i l'una, també. Aquests molt més abans. Sí, però fixeu-vos, una de les coses que volia destacar precisament és això, jo, la que recordo molt, molt, moltíssim, de la pel·lícula del Carlos Saura, és la primaangèlica, que en definitiva és una pel·lícula petitona, simplona, gairebé res, però que parla de tot el que existia en aquells moments. I també de les castracions que representava, igual que el Victor Herice, però d'una altra manera, lògicament, és un altre tipus de família, tal que havien tingut la seva evolució i tal. Esclar, jo crec que allà és on el que té l'es... no sé, l'element oberta, per dir-ho d'una manera, no és tan important, i no és que ho vulgui desautoritzar, ni malament, el fet que pugui parlar de l'homosexualitat tan femenina com masculina, sinó que crec que el que és important és que era... Això no els hi preocupava, perquè ja ho tenien clar, o havien aconseguit, d'una manera contundent, que això ni parlar-ne. Esclar, llavors era el que sí que es podia parlar, clar, perquè d'una cosa o altra s'havia de parlar, no? Llavors això els preocupava molt. La prima angelica és genial, en aquest sentit, és aquell sentit tan petitor, com, per exemple, els americans, ja que hem parlat abans de l'eròtica americana i la seva elegància, la pel·lícula pítmica salta aquesta, aquesta vergüent, d'una manera contundent, a més a més, crec jo, no? No tan convertigen segons una... Perquè és molt més subtil, però ja hi ha un re de fons, que torna al fetit xisme i a l'obsessió, la primera part, a la segona part, és... A la part final ho fa una mica malbé, allò, tot plegat, allò, em partigen, jo, almenys, és la meva impressió, tot el misteri del principi molt bé, però al final, se li escapa una mica, tot allò que ell intenta fer, que els jocs estigui a la porta i fins al punt que va a porta, allò l'he vist últimament i m'agrada molt més, per exemple, encara que molt més simple, la finestra indiscreta. Allà hi ha una eròtica enorme. Jo crec que l'agrescari difícilment està tan bé com allà, no? En aquest èpoques ens referim a l'erotisme, no tant al sexe, sinó a la sensualitat, a l'assistent de les tives l'època. Allò que en definitiva, i aquí és on penso que cal aclarir, la diferència entre eròtica i pornografia. És un debat que encara no s'ha aclarit mai. No s'ha aclarit mai. Hi ha moltes contradiccions entre sí i mateix. Exactament. Però a mi sempre m'ha apassionat aquest tema, no? I m'agradaria, i insisteixo, sempre que puc, que poder aportar alguna petita cosa que segur que el temps, els anys, m'aporten com experiència de vida, no? I llavors l'eròtica la veig més en aquest sentit, més que la consumació i tal, no? Llegiu una cosa, i penso que també és interessant, ho veureu una mica trapitxat, però està molt bé, perquè parla de les platges. És la Ima Merino, que és una crítica de cinema i tal. I hi ha un moment que parla, o sigui, de tota l'estona parla de les platges, no? I llavors parla, diu, que mateix adoro aquest film espectal de Hitchcock, que no diu ben bé quin és, pel que fa el primer de la llista dels directors, només de notar-ne el títol... El títol m'emociono. Tokyo Monogatari. Monogatari. Això són els contes de la Tòquia, de l'Uzo. Ho va dir Venders a Tokyo Ga. A sent, típicament, japonesos, els films dosos són a la vegada universals. Jo he reconegut famílies del món sense, i també els meus pares, el meu germà, i jo mateix. Llavors hi ha una altra cosa que es traies com un afegitor. Hi ha una altra cosa que diu una noia que arriba a la platja, que es vol banyar, que el dia és maco, que tot plegat és perfecte, i llavors només cal que em despulli i ne dí fins a aquell interior del mar. Em sembla d'una eràtica extraordinària. Molt bé, doncs jo penso que bé, picni, que m'has mentat les ràgiques. El meu fill em va dir l'altre dia, ja sé de quina pel·lícula parlaràs. La ciutat cremada, el campanar. Us en recordeu? Faig un horta a la meva filla. Penso que és d'una bellesa extraordinària, aquella. Àngela Molina i el senyor, com s'ha deia, el... Xavier Lorriac. Aquest espai que s'estimava molt, també. Aquest espai era un gran director. Aquest espai de temes ja nosaltres sempre... De fet, ens agrada deixar-ho així amb punts suspensius, perquè tothom continuï pensant. Es podria parlar moltíssim més de l'eròtica del cinema, però posem aquesta pinzellada perquè tothom a casa seva, com moltes vegades es diu, continuï parlant del tema. La setmana vinent hi ha l'últim programa de la temporada, en principi, sempre donant sorpreses aquí, el cinema sense condició, però farem el repàs de la temporada. T'hi apunta, Sergi. Doncs vinga, CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els d'aquesta temporada i els d'alguna temporada més. Que vagi molt bé, adéu.
