CINEMA SENSE CONDICIONS Bona tarda. Som aquí, noubament, a Cinema Sense Condicions. Per passar-nos-ho bé, per passar-nos-ho bé. Per parlar de cinema. Avui estem, i per parlar de cinema, evidentment. Avui estem, doncs, en Sergi Rubió, que es va incorporar la setmana passada, en Andreu Ferran, que ve, ja sabeu que ve, doncs, de tant en tant, però ve sempre, la Carme Nebot i jo, personalment, i avui, més a més, a control tenim una nova persona, la Mariola, Mariola Martínez, perquè en Francesc no podia venir. I, amablement, s'ha prestat a col·laborar amb aquesta situació. Exactament. I gràcies, Mariola. Jo m'estava plantejant, mentre venia, que podíem fer, com fem habitualment, tres parts en el programa. Una part que fos, la Carme ens ha enviat, no sé si ho ha vist, la programació del cine baix, i jo crec que seré interessant de comentar les pel·lícules que fa, i que avui és l'últim programa que fem aquesta temporada, doncs, a menys de dils i de nostres juridors, que si volen haver alguna pel·lícula interessant, digui quina podria ser. A la segona part, jo penso que la Carme ha vist també alguna pel·lícula d'estrena que podria parlar d'ella, d'aquestes dues pel·lícules que ens hem acabat vist, i la tercera part, que podria ser el tema d'avui, que és el repàs de la temporada, el repàs del que hem fet aquest any, doncs podíem intervenir tots, dient, doncs, bàsicament, què ens ha semblat, o què ens sembla, o què és el que em pensem del que ha anat aquesta temporada. Que ens ho hem passat molt bé, hem disfrutat molt, i també els que ens esteu sentint, no heu fet el mateix, perquè ja som molts dels que ens estem passant bé. Per tant, si us sembla bé, podem començar primer per això. Sí, us heu començat per les estrenes aquestes. Jo ho vaig admirant, i visc que, clar, la majoria de les pel·lícules són noves. Anir a una, que és la primera, que és amb 3D més a més, la presenta aquí, és el nombre de 0, que és la última pel·lícula del Superman, que les trenen al divendres, però que ens la passen a la premsa, el dijous, que és una pel·lícula diferent o una versió diferent del Superman. Sí senyora, sí senyora. Vurem què és. Però no sabem gaire bé de què va, i, per tant, fins que no s'hagi vist, no podem comentar coses. La segona, ja fa dos setmanes que està en Cartellera, que és un amigo de Frank, jo tampoc l'he vist. Jo no l'he vist, tampoc. Sé que, si es va guanyar el premi del públic, que la vam premiar com a millor pel·lícula pel públic, i que sé que l'interpreta la Frank Languela, i que va, diríem, d'un Android que comença a intentar ajudar la gent gran, i que la relació que s'està llegint entre una persona gran i aquest Android. Aleshores, em sembla que és una pel·lícula interessant, i que alguna mesura podria ser recomanable. Jo no sé si algú ha vist algú d'incomodari, aneu tallant i aneu fent coses. La tercera, que d'aquí de la programació, hi ha el professor, que és una pel·lícula d'un tal Toni Keik, que jo he vist, precisament, perquè la van estrenar, la van passar per premsa, deu fer un parell o tres de setmanes, i haig de dir que no és una pel·lícula massa... Jo vinc del món de l'ensenyament, i sí el professor, i, per tant, puc parlar, penso, amb un cert coneixement de causa, i és una pel·lícula americana massa de primer, que pinta el món de l'educació d'una forma que em sembla que no s'ha de cua, el que passa aquí a Espanya. En qualsevol cas, els que els agradi el tema com aquest, està molt ben interpretada pel Adrián Brody, és a dir, penso que ell es nota que és un gran actor, que fa molt bé, molt bé, la veritat és que això sí que és veritat, que funciona molt bé, però, en canvi, el contingut de la història, a mi em sembla que és bastant... molt de primer i molt de... no sé, molt poc interessant, en el fons. Després, una altra pel·lícula que es podíem recomanar, i aquesta té més bona premsa, que és l'Impostor, que és un documental que ha guanyat molts premis. És un... És un documental que... És un fals retrobat, que s'ha perdut durant molts anys, no sé si més de 10 anys, torna i, malgrat que no té cap característica física amb la persona que ha desaparegut, l'acullen... Penses que és realment el paradigma. Que ja és el més sorprendent del cas. Aquest argument em sona d'altres pel·lícules. Jo no l'he vista, eh? Diuen que en comparació amb el tema sí que... Jo no l'he vista, tampoc, eh? Però diuen que en relació amb altres versions semblants, aquesta és una pel·lícula que està molt aconseguida. En quina època està citada? Ah, és un documental. És un... És un fals documental, a mi em sembla. Ara no em feu dir exactament quin era el títol de la pel·lícula, però me'n recordo una pel·lícula que em sembla que estava protagonitzada per Richard Gerr, que era un soldat de confederal, que després de la guerra civil nord-americana, torna a casa seva, i que... Ah, sí? Amb l'amor? Sí, amb l'amor. Sí, sí, jo me'n recordo. Feia passar per una altra persona, era una situació molt semblant. Clar, el que passa és que aquesta era bé, que era posada al segle XIX, i en canvi, això suposo que és actual. És actual, em sembla. Jo no l'he vista, aquesta, el que he llegit és actual. És un tema interessant, aquest que es fa passar per a altres. Però és aquest tipus de documental, que no és ben bé un documental, però té format de documental, no l'he vista. No podem dir massa cosa... Clar, que totes les pel·lícules són d'estrena. Sí, són d'estrena. El qual està molt bé, perquè pel cine baix, hem de donar-li el valor que té, que tot el que té en aquest moment a programes, es trena, i clar, no les hem vist. Per tant, està bé. És el mateix que passa amb la següent, que és turista, que és el que es recomança com una sàtira, i acaba amb accés de sang, perquè és el que són dos senyors que estan viatjant, i que són killers amb sèries, assassins amb sèries, de vacances dedicant a matar gent que van trobant durant el viatge. Es veu que comença com una sàtira més o menys divertida, però que acaba amb accés de sang. Però jo no sé com que això són coses que has llegit, i no l'has vista tampoc, és l'únic que puc explicar a les possibles uïtgers. Una altra manera de fer turisme. Realment de fer turisme. Que no la recomanem. En absolut. I l'última, per el que he buscat... És de Pixar, és una pel·lícula d'animació, Monstros University, i la deixen molt bé. Com si fos una... és d'Estrena també, l'Estrena del Divendres, i podria ser que fos una pel·lícula interessant, però jo no tinc més informació que aquesta. No sé de valgo. Jo m'he vist la primera part com 50 vegades, perquè quan tens canalla, Monstros SA són les pel·lícules i cones. És un fijo. I la veritat és que la pel·lícula, la primera, Monstros SA, està molt bé, està molt ben feta, el guió està molt ben elaborat. Una bona pel·lícula d'animació per canalla, i per no tant canalla, si t'agrada una mica. Jo la tenia, anant amb el cotxe, vaig posar una estona i la comentaven, i la deixaven bé, però no sé ni qui del comentaris tenir, o sigui que no puc donar masses dades. I penso que era aquesta, perquè si tu dius que és... Basant en el que he vist a la primera pel·lícula, jo diria que valdria la pena... De mirar-se-la. Ja sabeu, el cine baix. A Sant Feliu. La segona part, et podries parlar de les pel·lícules que has vist? No he vist... La veritat és que penso que és que la cartellera que hi ha, ja ha començat l'estiu, i ens veu una cartellera que no hi ha res que faci massa boig, un IVA, perquè ens agrada el cine, i sempre hi estem disposats a anar-hi. Però allò que els llegeixes, i ara que on vagi? I pensava que això no. Això tampoc potser aniré a veure els monstruos. Finalment! A veure, si jo, hem vist trance. Què tal? Merecerà pena ir a veure-la. Vale, vale, vale, va molt bé. Sí, sí. Ara se m'ha escoltat millor? Sí, sí. Doncs trance, hay que ir a verla, perquè és una pel·lícula que trata sobre... Sí. Ah, la de l'anglès, la del... I ara no em sento, no sé si és que no em sento bé o... Potser ho escoltem perfectament. Sí, sí, sí. Jo la que sentia menys és la Mariola, però ara ja la sento. El Dani Boyle segueix en un directe on... De canvi o els cascos? Segueix molt valent la pena, el Dani Boyle. Des que va començar el primer pel·li 4 anys poting, el 25, que cada pel·lícula és una sorpresa. És un dels directors més originals que hi ha avui en dia, encara fins a Nema. Sí, sí, sí. S'ha surgit la generació dels directors que han sortit a mitjans als Doranta. És un director que sempre sorprèn i sempre porta... És els directors més originals que hi ha avui en dia. I tens un altre talent, com estan... A mi és l'altre milionaire. Em va agradar, que ho penso que... No, no, jo havia vist per la tele, perquè n'han donat alguna, per la tele, de la primera època d'ell. Ara no me'n recordo. A mi l'enerci que la vaig veure és una pel·lícula tota ella ben feta, que ho passes bé i està ben organitzada, ben muntada, el tema t'enganxa i la gent ho fa bé. I la manera en què està jugada la càmera és una manera intel·ligent, tota la pel·lícula, tota la pel·lícula. O sigui que això és veritat. Però jo li vaig veure per la tele no fa massa, jo crec que... I aquella d'aquell que queda un senyor amb un braç enganxat... Com es deiu aquesta? No l'hi he vist, tampoc. Jo la vaig veure al cine i la gent es esmallava. D'aquesta pel·lícula. 28 dies, o no sé què, o així deia, les deia 28... Jo no l'hi he vist, però m'han parlat bé. Però passa que no puc parlar. Sí, jo la vaig veure i la veritat és que és una pel·lícula que et corpren, o sigui, per posar una mica els suïdors sobre la matèria amb un excursionista, bueno, una persona que li agrada molt els esports d'aventura, les excursions, que llavors un dia fent una d'aquestes excursions arriscades, queda atrapat per una roca i queda atrapat el seu braç entre una roca i una paret. Llavors, ell intenta alliberar-se... Jo vaig llegir la crítica i ella no em vaig atrevir a anar-la a veure. Sí, sí, és el Luchán. Ara recordo. És el que deia el Sergi. No m'estranya que hi hagués gent que es desmagués. No m'estranya, perquè jo no em vaig atrevir a anar-hi. Ell s'ha arribat allà al braç, em sembla. Ell, al final, amb una navalla petita, amb una navalla petita, s'acaba tallant el braç. O sigui, realment... És un director que és molt publicitari, com hi ha... visualment, és molt ric. És l'Igor, la cosa escatològica i li agrada el tema de sang d'una manera peculiar. Sí, sí, perquè jo la que vaig veure, que eren dos joves, eren unos joves que viuen amb una... a la zona... a la zona baixa de Londres. I són uns amics... És que no puc recordar ni la temàtica. Em sembla que es deia Millones, la pel·lícula, potser. Potser sí. Que eren uns nens que guanyaven una portura de l'Inés. I llavors... Però era una zona paupèrima de Londres. I tot allò era... L'obre i tot allò era... Desafiant de... de... trist. I aquesta la recordo, però... No massa, eh? Però sí que la vaig veure, i era la tele i era després de veure vist a Eslamdak Millionaire i vaig pensar, ah, mira, és el mateix... director. I em vaig quedar mirant, i la vaig trobar sordida, sordida, eh? Així és com a Eslamdak té un munt de positiu, tu acabes passant bé, i a la vida cançó en aquesta no, tot era... tot era... terrible. Sí, sí, sí. I això del braç, i molt més terrible, eh? Sí, sí, sí. No, i a més, és interessant, perquè la part interessant de la pel·lícula és que en aquesta situació el personatge va fent com una revisitació de la seva vida, i aquesta part troba que està molt ben trobada. Com ell va repassant la seva vida, i, mica en mica, cada vegada està pitjor i va tenir una al·lucinació. I dins d'aquestes al·lucinacions es barreja en el seu record, amb les seves emocions, i bueno... està molt bé. Doncs anirem a veure trànsit, ja queda clar que anirem a veure-la. Al final vol dir el tu. Una cosa que jo m'he oblidat de dir és que avui havia de venir també en principi a Lugo Camps, i aquesta tarda m'han enviat un mail dient que sentia no poder venir, perquè li han donat un premi amb quatre alumnes més, per anar a Madrid i marxar a Madrid, per presentar el mateix projecte a Madrid. No sé exactament de què anava. Ja ens ho explicarà. Simplement era perquè... M'ho havia oblidat de dir, d'explicar-ho. Jo he vist curiosament dos pel·lícules que puc relacionar, perquè una és de trip, i l'altra és de recicló. La tercera part. La tercera part del recicló. Jo haig de dir que la segona jo no la vaig veure, però la primera em va sorprendre i el meu marit em va dir que anem a veure el recicló en les veus, i jo dic, què dius? Què dius que anem a veure? Perquè em sembla que aquest títol no... Si no convida massa. No sé què pot ser. I la veritat és que vaig trobar que una pel·lícula d'un guió de 10, perquè allò només es pot fer un guió de 10 molt ben lligada i molt ben interpretada. I és una comèdia per passar-t'ho bé que lliga bé tota la història. Doncs el recicló, com és de suposar, és la tercera part d'aquesta mateixa història. Hi són 4 amics que fan un grup que s'ha creat amb la joventut i el mantenen amb les huerges i una certa fidelitat de joventut entre tots ells. El recicló en les veges és la història quan un d'ells ha de casar si se'n van els 4 de fer la celebració del comiat de Solter a les veges. I com que la segona no l'he vista no sé ben bé com ho lliga però aquesta lliga, per suposar-la, jo crec que la segona i la primera. I ho dic que ho lligo amb l'altre que visc que es diu de trip perquè hi ha una pel·lícula anglèsa que és una una crònica d'una setmana en què dos amics se'n van a recórrer la part nòrdica d'Anglaterra perquè un setmanari o un diari anglès els convida per fer que facin una recenya gastronòmica i dels paratges amb un d'ells i llavors ha d'anar amb la seva nòvia com que s'han trencat, s'en van amb un amic per tant és una sortida d'amics que també tenen un lligam especial de col·legis i l'altre també és una pel·lícula d'amics de huerga i per tant tenen aquell lligam i la veritat és que no té res a veure amb l'altre perquè l'òptica anglèsa encara que faci un humor i explica després que hi ha coses que no s'aviven a captar encara que vegis allà una entesa peculiar entre els dos homes no té res a veure amb el que significa la història dels quatre amics que s'en van de huerga amb plan explosiu i sense cap mena de frontera ni cap mena de s'atreveixen a tot en canvi l'anglès sempre té aquell punt s'atreveix però amb una fredor i amb una cosa estructurada que sempre et fa pensar que tu estàs fora en canvi amb el ressacón tu estàs dins que aquesta és una pel·lícula que tu al final no tens res a veure amb ells per s'ho ha posat almenys jo però acabes estant a dins i la pel·lícula anglèsa sempre estàs fora són dues maneres de veure a cine i les dues poden ser comèdies maneres i maneres de fer-lo o de vista del director clar jo aquesta crec que es pot veure està ben lligat el Guillem torna a ser interessant ells són quatre amics que cadascú una mica s'ha redreçat excepte el personatge que fa el sac gali Fabián que no sé ni com se diu això no, gali fianakis que és aquest d'origen greca que em sembla que ho fa molt i molt bé ho fa tan bé ho fa tan bé, ja anar a la primera jo vaig veure la primera i em va agradar com a pel·lícula com a comèdia vaig trobar que li haguessin pogut traure més suc els personatges jo crec que estan molt ben definits ben definits bastant però potser ja haguessin pogut fer algo amb més substància no, ja ho sé però a mi m'ha desagradat perquè hi ha algunes situacions que descrivia a la pel·lícula que amb una mica de mala llet haguessin donat més no arriba a tenir mala llet tens raó el que no tens és que arriba a tenir mala llet en el fons és suau és veritat i aquesta també sí que té mala llet ah, jo la segona la he vista justament un noi pertundit per exemple a la primera un perd un adent que se la treu ell mateix perdran coses tot s'ha de dir perquè clar, són a veure, són un tipus de grup que ells s'ho passen bé fent això que fan, que és el Bèstia i la pel·lícula explica això no pretén res més o tu jugues a aquest joc o et quedes fora i dius quina animalada però si tu jugues a aquest joc tu passes bé i els personatges jo sí que crec que estan ben definits sí, sí, sí estan ben definits perquè és el que lliga el grup que és el Braley Cooper que ho fa molt bé però ell és un molt bon actor en canvi el que jo trobo més fluix és el que fa Justin Barça aquest no m'agrada que és el que s'ha de casar el que justament aquí el trobo que és el més fluix i el realment molt, molt, molt bo és aquest el sac a la primera i a la tercera i jo la recomano perquè si tu vols passar bé és veritat que no ja has de buscar gaire més coses però si tu vols passar bé és una comèdia que té aquest objectiu i llavors està ben feta sí que estic d'acord amb tu que és suau jo crec que ja és el que pretenia el director a mi m'ha fet pensar perquè no l'hi he vist, no les he vistes m'ha fet pensar amb dos pel·lícules que a llarga d'aquesta temporada sí que m'ha estat comentant però no és el mateix però que tenen alguns punts quan no estaves exposant a mi feia pensar alguns punts en el comitant alguns de la relació que seria una és d'intocable i la pel·lícula francesa que va del pel·lígic que és una relació d'amistat entre el negre i el... pretén més pretén més i l'altra que ha passat molt més desapercebuda i que a mi potser m'agradaria destacar-la és hasta la vista que la pel·lícula francesa pot ser principi de temporada és una pel·lícula d'un senyor desconegut que es diu Goffrey in Tobent que és belga va guanyar el millor film millor pel·lícula del festival de Montréal Espigador del festival de Valladolid premi del públic del cinema europeu d'aquest últim any i per tant és una pel·lícula que ha passat desapercebuda possiblement perquè és belga i perquè no té la publicitat tan ben dissenyada i tan ben estructurada el que és l'un que està en una petició l'altre perquè m'he fet pensar perquè hi va, d'un viatge també representa que són 3 persones amb el mes, un... Sí, sí, que l'he vista que són un és... un és a pel·lícules i se'n van perquè tenen pendent de la ciberga Molt ben interpretada, molt ben interpretada. Perquè els tres són actors que no són ni paraplègics. Perquè clar, un banc de dira de rodes, l'altre sec i l'altre... I l'altre... Té un cancer i que queda... Exacte, exacte. I altres resulta que els tres són nanojobes, que no han tingut cap relació sexual amb ningú, i resulta que els derriba la notícia que a surts d'Espanya hi ha una casa, una mena de colònia o d'hotel, on ells poden anar i descobrir d'allà les prostituts que estan preparades precisament per gent com ells, per gent que té problemes com ells. I llavors tota la pel·lícula és primer com es mongen la pel·lícula, perquè els pares els deixin anar, perquè els pares, com que estan superprotegits de que tots tres tenen problemes, doncs no els deixen marxar. Llavors ells finalment aconsegueixen que hi hagi una príncipe de ser una dona, però és una dona que els acompanya perquè és la conductora, i és la que està acostumada a portar gent amb problemes. I, bueno, és extraordinari. És una pel·lícula, a la relació amb l'Àfrica s'estableix, hi ha donant el viatge, perquè és un viatge que van passant per diferents llocs fins que arriben al surts d'Espanya, que s'estableix amb aquesta monitora, que és la conductora, també, i després entre ells, i després, quan finalment arriben el lloc, què passa amb les prostitutes, que els estan com esperant, no? Llavors és una exquisita pel·lícula, una pel·lícula que acaba la pena... Finalment és delicada, eh? És molt delicada. Finalment és delicada. I sí que és veritat, amb això és el mateix que deies tu, Andreu, aquesta és una pel·lícula amb molta més a veure que apunta, apunta a fer. Clar, és més europea, com és la pel·lícula. Més europea, més europea. Tots americans això no ho fan, fàcilment. No et s'hi agrada tant. A vegades, a vegades. A vegades també, també. El senyament independent, sí que. El senyament independent, ell va néixer als sondans, el de Ressa Cona, que ell neix d'aigua independent. I és més, aquest director té una espècie de documental que era sobre fraternitats d'aquestes que hi han estat junts i del funcionament de les fraternitats, que la van prohibir i no l'han deixat exhibir, eh? Perquè consideraven que, amb el matí, a veure, el bon nom i la manera de fer americana i no ha funcionat, eh? No ha sortit, per... Vull dir, aquest és el director del Ressa Cona, després ell ha tirat per aquí, però ell ha fet altres coses, aquest home, eh? Vale, vale, vale. Vull dir, que ell neix de senyament independent, eh? No pot passar, que es passen... El cap de moltes pel·líquins ja va... Acaba treballant per un gran estudi. Tot i així, ell és una molt bona càmera, eh? I de tractament i de guió. Per tant, clar, em sap de fer així. Com un altre tema que està passant en aquest moment, el que fa curiós és que molta gent bona s'està passant a les sèries televisives. O sigui, hi ha una quantitat de sèries televisives en aquest moment que tenen molta més qualitat que el cine que ens arriba per la bandalla gran. És a dir, jo, per exemple, he descobert, en l'última temporada, madmen, no sé si la coneixeu, una pel·lí... una sèrie americana, van per la quarta o cinquena temporada, jo les he vist seguides i, al principi, no m'agrada gaire. I aquí l'estan passant? Bueno, la van passar, no sé per quin canal, i jo les vaig aconseguir, i llavors primer vaig veure els primers, potser 10 o 12 capítols, i vaig dir, no n'hi ha, per tant. Però de cop i volta arriba al final de la primera temporada, i vaig quedar impressionat, i a les segues temporades, que les vaig veure, perquè les van passar, llavors, amb DVD, bueno, em sap que vaig estar amb quatre o cinc dies, vaig veure com 20 pel·lícules, perquè era en d'un cas i d'una hora, perquè era... estava absolutament atrapat per la història, pels personatges, per el que passava, i, bueno, ara han estat un any o dos anys parats, perquè es va haver de veure un problema financer, en el sentit de que la productora no s'hi permetia, aconseguir tants diners com ells volien, per fer l'última temporada, si és la cinquena o la sisena, i ara fa deu fer una setmana o dues setmanes, que l'han estrenat en el canal Plus, o sigui, la pots veure més pel canal Plus si estàs en el canal Plus, però com que jo no hi estic, no sé, encara, doncs, si és interessant o no. Però el que és les primeres quatre o cinc temporades que han fet, és extraordinari, és a dir, és una cosa de moltíssima qualitat, que va d'una agència dels anys 60, i, a més a més, han reconstruït tota la imaginaria visual estètica dels anys 60, tots van vestits i tota la imatge, d'una empresa que es dedica a fer publicitat dels anys 60. Llavors, està superbent caracteritzat, inclús tinc la sensació que han creat com una mena de moda, de sota amb algunes zones dels Estats Units, perquè la gent imita com vesteixen, com es condueixen, com fumen, perquè aquella època es fumava, doncs, no com ara, i moltes d'aquestes coses que són habituals amb quan hi ha un èxit d'aquests espectaculars. Simulament, el comentari que hi ha molta gent d'aquesta que acaba passant a les seies televisives. Si parlem una mica de les pel·lícules que hem vist d'aquesta temporada, no sé, nosaltres hem fet aquest any, hem fet sis pel·lícules, a mi em falla el suau una mica, o no, se sent bé? Nosaltres et sentim perfecte. Jo que no em sento bé. O passa amb això, sí. Els altres. Bé, tenim una... Hem estat mirant una mica el que hem fet tot aquest any, perquè, donat que és la última sessió que fem, hem anat recopilant una mica les pel·lícules que hem vist, jo per part meva m'he mirat quina distribució hem fet amb relació a països. Si voleu-us ho comento, jo de la llista que m'ha passat en Joan, jo en tenia 29 de pel·lícules, i la distribució és curiós, perquè jo pensava que havíem fet moltes... moltes pel·lícules americanes des de comentar-les. I el curiós em surt que a França hem fet un 24% que han fet 7, d'Espanya n'hem fet 5, d'estats units 6, que hem fet el major número de pel·lícules que hem comentat és francès aquest any. És curiós, perquè no crec que em fossin conscients que, justament, les pel·lícules franceses que tenen el seu nom, el Holly Motors, el Intocable, d'Òxido y Hueso, del Jacques Odiart, Tomboy, en la casa de Francesc Asson, a veure quina més tenia. Hi ha algunes que són col·laboracions. Per exemple, Operacioné és Espanya i França, per exemple. I Colòmbia, és veritat. Sí, que n'hi ha algunes que són més d'un país, però és curiós. Jo no era conscient que França guanyava. La França té molt bona fama. Veig que deu ser conseqüència d'això. L'importància que donen a la cultura. Però nosaltres no érem conscients que ens semblava inclusiu. Si ens haguessin d'hi dir, quines són les pel·lícules que més hem comentat? Les pel·lícules americanes, perquè són les que hi ha més a cartellera, que veiem més d'una manera natural. I, en canvi, quan les érem revisades... No sé, potser no estan totes aquí, però la majoria sí que ho han estat. O almenys seria un extracte. És curiós que ens hagi sortit d'això. I també és curiós que les espanyoles, Déu-n'hi-do, perquè, clar, fixa't, d'Espanyola tenim Blanca Nieves, una pistola en cada mà, no? L'artista i la modelo? Sí. Després tenim Operacioné, s'ha acabat en contra. Ja està. Però són significatives, perquè, per exemple, una pistola en cada mà, que és una pel·lícula de molt poca pressuposti, és una pel·lícula estranyament contundent, és una pel·lícula que val la pena de ser vista, i és molt ben feta, tot el seu secret és un guió ben organitzat i uns actors que ho fan molt bé. Sí. I, llavors, un director que ho ha sapigut fer, clar. I un guió, sobretot, perquè el Cesc Gal i el Tomàs Serragall, que són molt amics i que han fet totes les pel·lícules anteriors, en la ciutat, totes elles, els Carampa, etcètera, en aquí s'ho han currat, i penso que han fet, com deies, molt bé tu, un guió extraordinari, és a dir, un guió que val la pena, és una pel·lícula que val la pena de comentar. És una pel·lícula de França Amur, perquè el Hanek, malgrat que ell és austríag, la pel·lícula l'ha fet a París, i està fet amb rastors francesos. Per tant, aquesta també és contabilitzada com a francesa. O sigui, realment el cine francès... Està revitalitzant, s'està creixent. Sí, sí, sí. Sobretot, si ho comparem, amb la imatge que teníem, almenys nosaltres, quan érem joves, als anys 60-70, amb el cinema italià. És a dir, a la nostra... A la nostra època, doncs... I en sembla que no és l'italiana, que és aquella de la Benècia, no? La pequeña Benècia. Però no és l'italiana, em sembla. Perdona, és l'Andrea Segre. Sí, l'italiana. Sí, l'italiana. Sí, l'italiana. És curiós, no? Una sola d'italiana. Això que hem fet directors italians, actors italians... Això sí que ho hem fet, però com a pel·lícules, que veiem actuals, que veus el cine i que pots comentar perquè estan sobre la marxa, només en tenim una. Sí, però jo estic d'acord amb el Sergi, que és que la indústria del cinema de França és potent. Realment produeixen i produeixen... Fins i tot els cometatges els hi donen molta importància, també. Jo que anem a dir que ho curt. Doncs no ho sé, de primera mà. Però no és una fama que tenen, haurien de veure-ho. Sí, és veritat, però no, però penso que és veritat. I l'altra cosa que jo també ho suggeria és que... Tenim uns noms que són més o menys mítics, com Visconti, Ferllini, Rossellini, etcètera, de si, que són de tota una època, però avui ja busques algun autor actual del cinema italià, i jo no sé cap nom. Per part meva sí. Acabava de tocar un tema del cinema italià. T'agrada molt. M'agrada. De directors actuals ens trobem per anar amb el Marco Tulio Jordana. El Xani Amelio. Aquest estic d'acord, Marco Julio Jordana. Marco Julio Jordana estic absolutament d'acord. Sobretot amb una cosa que es diu La Mejor Juventud. Preciosa. És una cosa extraordinària de 6 hores. Jo no em vaig parlar... Quan vaig parlar a principi de temporada, us vaig parlar de les millors pel·lícules del cinema europeu, una de les millors pel·lícules per mi del cinema europeu, que diríem de tots els temps, és La Mejor Juventud. No sé, el Maria i tot. Jo l'he vist a les 6 hores i l'he vist a 4 vegades. Però clar, això, amb quin format es passa el... El cinema. Exacte. El cinema de que vas amb un cine, entres un cine, veus una pel·lícula. Val la pena explicar d'aquesta pel·lícula del Jordana, de La Mejor Juventud, que és una pel·lícula que inicial... És de la Rai, que era una sèrie televisiva. I quan ja està perrodada com a sèrie televisiva, va ser tan brutal l'èxit que va tenir que la van transformar en dues pel·lícules de 3 hores cada una. Aleshores la van presentar al Festival de Cans. El Festival de Cans va guanyar molts premis, i llavors van decidir distribuir-la com a pel·lícula, però no estava inicialment pensada com a pel·lícula per la ficció. Fa dos mesos o tres va venir a Espanya, el Jordana, i tinc un amic de passes de premsa que el va entrevistar, i m'explicava que es veu que ha presentat el Verdi, va presentar l'última pel·lícula que jo no he vist, que era la continuació d'aquesta, de La Mejor Juventud. I m'hauria agradat molt Bèrola, però només van fer un passe, i no vaig poder-hi assistir, per tant, no sé ni si és bona, ni si no és bona. La Mejor Juventud, que jo ja l'haig de recomanar a principi de temporada, és una extraordinària pel·lícula que va la pena que la gent vegi. És quasi La Juventud sencera, eh, de 6 vegades. Clar, però és que és una pel·lícula que va dels anys 60 a l'actualitat, d'una família de dos germans i uns pares i uns mares, etcètera, que s'explica des dels anys 60 fins a l'actualitat, fins als anys 90, fins als anys 2000, pràcticament arriba. M'heu sentat una història d'Itàlia. M'heu imaginat que passen entre mig les brigades roges, la Marta ho ha assassinat del Tujo Falcone. No està molt bé, està molt bé. I a més, el que està perfectament bé... I com és que no... Ha arribat a Espanya. No m'estranat a Espanya. No m'ha estat distribuït a més aquest en DVD. Almenys la vaig descobrir amb DVD. No recordo haver-la vist en cinema. La van passar per cine, però va ser molt minoritària, com passen moltes vegades en grans pel·lícules que donen una setmana, i en canvi, altres, que són una porqueria que estan 11.000 anys. Sí que la van estrenar, però va donar molt poc. I en canvi, a mi també me la vaig descobrir en DVD. Jo la vaig veure en el cinema. I també hi ha directors veterans que segueixen fent cinema. No sé si algú s'escondoleix. Gràcies, si me'n siguin el tinta o braç. No, que ens han despentalitzat. Doncs no ens ho falten gens de res. Això, primera. Però fent-ho... Va començar molt bé, però ha fet autèntics esperats, aquest home. Clar, perquè he fet molta cosa pornogràfica, ja sabem. Sí, sí, cinema ròtic, però que ratlla la pornografia. Ja, ja, ja. És l'equivalent a Itàlia del Rosmeller. L'exageració. Ja, ja, ja, ja. Però, bé, li hem de recordar quàssics com eròtics, evidentment, però calígola. Calígola és l'un dels més famosos. Estic atès, tinc un gran star-sistema a la seva carrera. No recordem la Vanessa Redgrave, però els deia Sandrelli, que va voler demostrar que el cinema... Sí, però fora d'aquests, i aquest, el Jordana, pensa que no sé si és conegut a tu, que ets un especialista, que t'agrada. Però la gent no sap qui és, eh? No. I aquesta pel·lícula ha passat absolutament desapercebuda. Tu parles d'aquesta pel·lícula amb algú, i inclús crítics de si, i no saps, no l'han vist. A mi no vol caure ella, i això a mi no és com ha anat. Bueno, però molt poca gent la coneix. No et pensis tu que és tan coneguda. És a dir, no... Jo considero que, honestament, jo l'he vist... 6 hores l'he vist un parell de 3 de vegades. I em segueixo agradant molt, veient una pel·lícula, perquè és tendre, és molt familiar, i la història... Els actors estan brutals, és a dir, és una cosa extraordinària. Molt, però molt bona. Però fora d'aquests, la Jordana, que no el coneix ningú, i el coneix en Itàlia, segurament, però aquí no ho coneix ningú. I aquest, el Tinto, vas a conèixer més, eh, per la cosa lòtica. Però quin més hi ha? També hi ha... Tornant a veterànsis queixem en cinema, el Marco Bellocchio per la banda, el Daniel Lucchetti, és un director dels nostres agents, malament. Llavors, l'Anni Moretti, evidentment. L'Anni Moretti, següentament. Les coses, esclar, l'Anni Moretti s'aguanta. L'Anni Moretti volia que s'aguanta més que els altres. I tot així, que també és irregular, eh. Totalment irregular, sí. Però potser a Itàlia resulta més difícil fer pel·lícules, que no passa a França. La indústria del cinema italian està com a escoltar. No es conec, però... Perquè hi ha una explicació d'aquesta ballada, perquè és veritat, el cinema italian era un cinema... Molt famós, oi? Que al més arribava aquí a Espanya, perquè... Clar, sí. A l'Etole Escola. Sí, sí. A l'Etole Escola, doncs, jo en tinc algunes que són... A més a més m'ha passat com molt desapercebudes. Per exemple, Macaroni, no sé si l'heu vista. Jo l'he vist entre l'amor i la mort, que és maquíssima, la terraza, la família... La família. I també, per exemple, aquella de la revolució francesa, com es deia... Una que ha explicat la revolució francesa a alguns dies del rei. I després, amb una que m'agrada molt, amb el Jack Lemon i el Marcelo Mastroianni, que es diu Macaroni, que va de... el Jack Lemon... Home, és que aquest parell... Sí, ho fan bé, sí. El Jack Lemon representa que és un senyor que ha estat donant a la zona guerra mundial a l'Itàlia, i que s'havia enrotllat més o menys amb la germana del Mastroianni. I el dubte que quan ja és molt més gran, per representar aquest pel·lícules del segle dels anys 90, ell torna, doncs, a l'Itàlia, es veu que el va esperar, doncs, el Marcelo Mastroianni. I llavors s'estableix una mena de relació i tota la història d'entre... És una pel·lícula que hi ha una defensa en el fons del maïterrani, o sigui, és reivindicar els valors del maïterrani en comptes del món, diríem, o de la filosofia anglo-sexona. I també hi ha el Giannia Melio, que és el patint dilluns on queden l'Oig d'Itàlia, que va fer una pel·lícula molt polèmica, el 2004, el 2005, els llaves de casa. No la conec. No la conec, no la conec. No, perquè no en molt cas particular, jo m'espero molt quan surto a una pel·lícula nova d'Italiana, per exemple, jo no sé si recordeu el cas de Caterina Sibarroma, que a Caterina va enxitar, que la van passar al verdi. Li he sentit parlar, però no l'he vist, tampoc. També no era en pel·lícula i... Però veus en el fons, des del punt de vista mediàtic i de reconeixement, en aquest moment jo penso que és el més reconegut al cinema francès que al cinema d'Itàlia. Tu, perquè segurament t'interessa pel que demostres, que tens un interès, i és veritat que et m'he coincideixo amb els Jordanes, i això no hi ha cap mena de dubte, però fora d'aquesta, que tenen una sola pel·lícula famosíssima i tal, però després no saps res més d'ells, els francesos, en el fons, fan un treball com més regular. És a dir, és jo que... Bueno, que estan aquí... I trobo que han canviat una mica. Jo sempre ho deia que el cinema francès tenia un punt de retòric, i un punt d'enquilosat, i totes aquestes que hem dit, han perdut aquesta aire, i tenen una agilitat i una... i són totes elles molt diferents, les que hem dit, però tenen totes elles un món propi, una personalitat i una manera de fer cine realment nova per França. Hi ha una pel·lícula recent, que no sé si l'heu vist a Tomboy. Sí, jo la vaig comentar, perquè és una pel·lícula estranyament ben feta. És de la Celínesia Asma. És una noia francesa, juveníssima, de la teva edat, que és la segona pel·lícula que fa. La primera ja va guanyar una nominació com a millor realitzadora en els premis, com es diuen, els premis d'ésser, les d'ésser de francesos, i aquesta l'acaben d'estrenar... va estar a poc de temps. Potser no, i em sembla que encara està cartera. Podria ser, no ho sé. Justament, jo em va sorprendre l'altre dia veure-la, que ara potser dic que això ja no hi és, però fins fa relativament poc i fa bastant que jo la vaig veure, vaig pensar que sí que s'ha aguantat. La feina del vert i el renoi. Possiblement aquests allarguen una mica més la temporada, perquè saben que són pel·lícules específicues que la gent va veure. Aquesta és una pel·lícula tendre, emotiva, ben interpretada, perquè va de la transexualitat d'una nena que voldria ser un noi, però en sípida de la pel·lícula comença que veus un noi. Sí, molt joveneta, molt joveneta. Que tampoc és una història de matisos sexuals definits. No, és una nena dels anys exacte. És una nena que s'està fent. A principi de la pel·lícula jo almenys vaig tenir la sensació que vaig pensar que era un noi, no vaig pensar que era una noia. I a mesura que avança la pel·lícula t'adones que no és un noi, sinó que és una noia. Ho veus quasi de seguida? No hi ha dubtes. És una cosa molt enivita a càsting. Els clàssics, com vols dir, no ho van aconseguir. Doncs aquí està aconseguit. Aquí la nena fa una interpretació, que és una nena dels anys, que te la creus. Perquè quan comença, com que ella vol ser un noi, a la seva germana intenten abusar alguns que juguen tal amb ella, i la nena surt a defensar la seva germana com si vols un noi. Quan vols jugar, jugues fútbol i vols jugar com un noi. I s'inventa una personalitat. Però com que té uns anys, s'inventa una personalitat i com que els nens en aquesta edat viuen amb molta més força al present i no fan presuncions de futur, s'inventa un nom, s'inventa tot d'ell. I sense tenir en compte que després ha d'anar a l'escola i a l'escola d'anar a la classe on li toca i es dirà el nom que li toca. Es diu Laura, em sembla. Però ella, com que és una nena, per això és petita. Per això és petita, encara. Si hagués tingut 14 o 15 anys, ja no faria això. Faria un altre procés, però no un procés que s'inventa el nom, el no sé, cantes i tot, sense tenir en compte, perquè la història passa amb les vacances d'estiu i, per tant, no estan en escola. Ells arriben, són una família, amb un nen i una nena i una mare que està esperant una criatura, i arriben en aquesta ciutat que ja estàs a les afores i, per tant, ells es fan amb el grup que estan de vacances i se'n van a jugar, juguen a futbol i, llavors, fan els grupets, van amb bicicleta. Per tant, no cal definir-se com a l'escola. Però és evident que si la nena i llavors ella, que vol ser un nen, veu que aquella és una situació en què allò li pot funcionar. I ho fa, però és nena en el sentit de que, clar, el més següent ha d'anar a l'escola i ella té un nom i un cognom, per exemple, i això, com ho he arreglar, això no s'ho planteja. Per tant, amb aquest aspecte és una nena petita, però en l'aspecte de que inicia el seu projecte de sexualitat en aquest aspecte sí que es va definir en ella. I, per tant, això està extraordinàriament ben tractat. L'observació que fa la cineasta, aquesta jove, molt joveníssima francesa, és extraordinària. I ja ha estat molt premiada. Una pel·lícula ha estat prou premiada per a totes les festivals, com Gijón i, no sé què, cants o alguna cosa així. Però són aquelles pel·lícules que moltes vegades passen desapercebudes com va passar amb la millor juventuda, gràcies a mi. Són bones pel·lícules i queda per una cosa molt minoritària. I és una bàstima. És una pel·lícula que es veu molt bé, perquè és una pel·lícula amb suspens. I ara com ho desloriga aquesta nana, això. Com ho desloriga i com se'n surt, no? I acaba deslorigant-se la història, perquè això ja es veu que... Però et manté uns suspens, mentes, et va definir la nena i et va definir la seva expectativa i la seva voluntat ferma de ser allò que vols ser en aquell moment. I això està molt ben descrit, molt bé. A l'història del cinema francès hi ha molta tradició i molt bon material. Els 400 cops, no? Sí, anava a dir això, Trufoi i Lluïmal. Regurem, inclusive, oblidar-vos de Lluïmal, adios, muchachos. Sí, sí. I també els Jocos Salvajes hi anem més a prop, més... La gran novetat, jo penso, d'aquesta temporada, si seguim estirant el fil del cinema francès, és, per mi, és intocable. En el sentit que han aconseguit un èxit internacional que no havien aconseguit en els últims temps el cinema francès. És una pel·lícula que ha estat vista per milions a França. Fins i tot a Estats Units ha tingut un èxit brutal. I crec que, sense ser una pel·lícula, sense ser una obra mestra, crec que la senzillesa, la forma d'estar feta, la relació basada en una obra real, perquè és un teta paraplègic, que va escriure un llibre i va ser en aquell llibre. És un car real, sí. Va ser un documental i els dos realitzadors van veure el documental i van llegir el llibre. I penso que ha anat molt bé la pel·lícula pel gran públic, que ha d'aconsegueix una història creïble i que arriba al gran públic. Sí, és la pel·lícula. Que té la gran avantatge de que està feta amb una sèrie... No vol ser en intelectual ni vol ser donar-se les de sabió en doig, que estarà tornada a tot, sinó que vol arribar a la gent tocant uns temes que em sembla que són interessants. Comença un amic que conec amb ella. Home, però és que al principi de la pel·lícula s'escarrega a tota la gent que vol agafar ell, perquè l'ajudi, com a cuidador, com a instructor o cuidador. I jo dic, no és que no s'escarregui, sinó que el que fa la pel·lícula és criticar aquesta gent que es posa títols, que diu que va embatar blanca, que diu que jo tinc molta experiència i agafa justament un negre que no té ni idea de què són els trànsits apel·lègics, i que el tracte de tu a tu és el que ell vol. Ell no vol que el tracti com un malalt, vol que el tracti com una persona. Em sembla que això està molt gratíssim a la pel·lícula, i tu, qualsevol espectador, va entrant de mica en mica amb això, i al final desbonó. Entens perfectament la relació d'amistat que s'estrabla gent entre ells dos, el cuidador i el mateix malalt, que encara continua en aquest moment, perquè al final de la pel·lícula surten els reals, el real malalt i el cuidador que ara estan junts amb una platja. Em fa pensar que aquesta pel·lícula té molts números, perquè tard o d'hora s'acaba de fer un remake als Estats Units. Saps que era el que estava pensant jo ara d'aquests moments? Té una cosa. És un perfil de pel·lícula. No, no crec, perquè fixa. Ha tingut un èxit. Perquè és una pel·lícula justament la més americana de totes les franceses, que heu comentat. Però és la més americana. No tenen gaire espai, no tenen gaire espai per Americanitzar-la, perquè ja és una mica americana. Jo crec que ells... Si tu la veus i no saps d'on tens diràs què és america. Però ells necessiten el que surti al seu Estats System, i no surt. Sí, perquè en molts moments no entens com es deia aquella de l'Amenábar, que anava... que la van refer, com es deia... Sí, la Anilla Sky de la versió americana. La Anilla Sky de los ojos. És que no té sentit, allò. Simplement, per posar-te un crui, si no se'n maquinarà, i no sé qui més, hi van fer la mateixa història i pitjor que l'espanyola. És a dir, que l'espanyola era molt millor que la versió americana. O la pel·lícula del Jaume Balagueró, rec. La van fer un remake, també, que era exactament el mateix. És a dir, que no van afegir res. Bueno, més fort que la Haneke, que li van fer fer la mateixa pel·lícula Honeygames, amb versió americana. Ah, sí? Això parlàvem una mica... Honeygames, hi ha la versió d'ell, a Alemanya o a Austrià. I després hi ha ell mateix dirigint-se a la mateixa, perquè li donen macrosa. Això ha passat des de l'època del Hitchcock. El Hitchcock, als Estats Units, va fer els remakes, les seves pel·lícules ingleses. El hombre que se ha quedat amaciado, se botaje, eren els autors remakes que es feia ahir. I el Caso Haneke és, moltes vegades, el Caso Hitchcock. A Estats Units, fer el remake de la teva pel·lícula del teu país d'origen. Ah, sí? Tot i que el Hitchcock sempre deia, per ell llegir les seves memòries, que l'home que se havia demaciado, que la va repetir, doncs... ell tenia ganes de fer-la. Tenia ganes de fer-la perquè no hi havia ganes de ser feta amb la primera versió anglèsa que havia fet. I ell, això pot passar. A l'altre dia comentàvem, l'últim dia, comentàvem-t'ho precisament, que el William Weiler va fer esos 3, i l'any 35, i que l'any 61 fa amb l'Odri Heppard i la Silvia Magline fa la Calumnia. Aquest és exactament la mateixa pel·lícula basada en la mateixa obra de teatre de Lillian Hellman, que es deia The Children's Hour. I, clar, si un senyor se'n capricha... A mi sempre ho poséssim a fer la millor joventú. A mi també el dia demà, és a dir, que no... No tindria dubtes de dir... Sí, sí, sí, quan vulguis, la fem. Perquè és una extraordinària obra. Llavors, penses que amb una obra... amb una profunditat tan forta de personatges, d'intenció, de crítica, de valoració, pots fer una cosa meravellosa. I estaria disperat a repetir-la. Però no és el cas. Jo penso que, mentes del Hitchcock, hi havia aquest interès i altres personatges. Però crec que desgraciadament, i ho hem comentat també, al llarg de l'any amb aquest programa, els remei generalment busquen una eficàcia comercial. És a dir, el cinema americà domina tot el món. És normal, sí. Això s'ha vist molt clarament amb totes les pel·lícules d'aquestes, dels suecs, d'aquestes últims èxits que han fet els suecs amb les novel·les d'aquestes. Milèon. Que han repetit la mateixa pel·lícula dels suecs. Ara, això sí, han arribat a tot el món, menys que la distribució suec, que només ha arribat en uns jocs determinats, els americans, amb els sectors molt més coneguts i molt més famosos, han empastifat tot el món d'aquella pel·lícula. Ara us diré que, malgrat això, no hem comentat moltíssimes pel·lícules americanes. De fet, hem comentat pel·lícules americanes, Stoker, El fraude, Lincoln, que és australiana i americana, però Lincoln sí, Lincoln també, de l'esfilberg, Django desencadenado, del Tarantino, i la vida de Pi. Aquestes són les que hem comentat americanes, que tampoc és que hem comentat masses pel·lícules americanes. Jo, ara que me les miro, penso, home, està bé aquestes que hem comentat. La veritat és que el cine americà també produeix molta... Diversitat. Molta diversitat i produeix molt cine espectacle, que no és massa transcendent, però que les has de veure, també. També les has de veure, bueno. Lincoln, jo diria que és una pel·lícula que per mi ha passat una mica desapercebuda. Fas tan furiós, no ho siguis, però no crec que sigui com per incloure-la dins del programa. Ja sabem més o menys aquí un tipus d'espectacle. Tot i que la de mirar del públic li agrada. Sí, sí, i no tinc res en contra, però la número 6 ja sabem que... Jo, Lincoln, sí que voldria destacar, ja vam dir-ho en el seu moment, també, quan la vam comentar, que Lincoln és una pel·lícula de Les Pilberg, que penso que és molt superior a les altres coses que per mi el Lincoln ha fet, és a dir, que a Les Pilberg ha fet. Jo crec que Les Pilberg té una beta comercial molt... molt admirable, molt bona, i aquí, en canvi, ha fet una pel·lícula densa, de contingut, carregada d'idees, i molt ben interpretada, més a més, i crec que es mereixia fins i tot una consideració més forta de la que ha tingut, és a dir, jo crec que és una pel·lícula a rebeure més d'una vegada, perquè els que estem connectats, ens agrada la història, hem sigut promesos d'història i coses d'aquestes, ens en donem compte que és una pel·lícula que està extradivament treballades a punt de vista històric, i que reflecteix moltíssimes coses que són autèntiques, veritats, com temples, nois? Després la interpretació... No, no, no, no, no, no. No, no. Sembla que el Luis... És que és segur. Aquesta pel·lícula ha fet només que hagués fallat l'actor, que està basada tan contundentment amb la seva personalitat, no s'aguantaria, eh? És que és ben curiós, el cas de l'Esplílver, que, com... Bàsicament, després de la lista de Ximper i Jurassic Park, amb la seva carrera a les pel·líquus, han passat, primer de tot, moltes percebudes, el Lincoln, per sorpresa, sent de l'Esplílver, no ha tingut la promoció i el marketing que han tingut, justament, Jurassic Park, a la lista de Schindler, que va marcar un abans i després a la seva carrera, fins a la lista de Schindler i Jurassic Park, que era el rei Midas de Hollywood, tot el que tocava, vull dir, tant com a productor com a director, perquè pel·lícules seguides, que han tant d'aquell assos, i com a productor del Barger Levins o del Richard D'Olle. Però per ser a partir d'aquests... de pot tocar al CIMA, amb molt poca diferència fer de Jurassic Park, que a la lista de Schindler, que potser ara... El soldador Ryan haurà sigut... potser un l'èxit més comercial d'aquesta última etapa, però... Jo tinc un problema amb les pel·lícules d'Esti Ben Espílver, per exemple, a la lista de Schindler i el soldador Ryan, m'agrada molt, però al final... el trobo mal baratat. El dramàtic. Sí, però d'un dramatisme molt... Fàcil. El soldador Ryan, què ha quedat això? És una pena, perquè la resta de les pel·lícules brutals, està molt ben feta, el guió és fantàstic... El soldador Ryan, sí, sí, el soldador Ryan especialment. I dius, no, però podies haver acabat d'una altra manera, ja lligaves... El llibertat molt voluntari i interdificial, m'agrada moltíssim. Però també al final no el vas trobar tan bé... És del que ha pecat sempre l'Esti Ben Espílver, que és la seva curció d'aria. Exacte. Ha fet plorar molts nens i molts adults, perquè, si recordem, Huck, ET al final de T, però això no pot evitar allà, perquè és la seva cursa. Sí, sí, sí. En canvi, una pel·lícula més de l'Esti Ben Espílver, que a mi m'agrada, i que jo et penso que ha passat més desvaloritzada o més desapercebuda, o que es mereix, és atrapament si ho ets. Aquesta és molt més. Amb el Leonardo DiCaprio, que està brutal... Aquesta se salva... És una pel·lícula que va passar per mi desapercebuda, i la vaig veure al cine així, perquè és veritat gairebé, i penso que el guió és bo, la interpretació, perquè és el Tom Huck, que se fa de policia, i el Leonardo DiCaprio, que ho fa... és un gran actor. És més bo, l'hora de dir. Cada vegada estic convençent-me d'aquí és bo com actor. És molt bo, és molt bo com actor. I en aquí demostra que realment té molta categoria com actor, perquè fa de l'inqüent, però un de l'inqüent és familiar, i aquesta confrontació de Tom Huck i el Leonardo DiCaprio, ha estat tan ben portada fins al final de la pel·lícula, que dius que no sembla superior a tot el que ha fet. I en aquest cas... L'Espilber és un bon director, perquè això no hem de negar-li. Podem fer que això, aquesta connotació, però és un gran director, que ho sé. A l'escriptura hem cridat molt l'atenció el del seu domini de l'aposta en escena. El temps el posarà al seu lloc com un nou Joan Ford, un nou Orson Welles. Vam tenir convidat en aquí un director de cine, que devia ser, al principi de curs, el Xavi Puebla, que havia presentat la seva pel·lícula Puerta Freia, i vam aconseguir que vingués, perquè jo el conec, que vingués en aquí el programa. I recordo que quan la portava a casa seva, em deia que una cosa que el tema de l'Espilber és justament on posa la càmera. És un senyor que té una aposta que em deies a un escenari, i sap posar la càmera en un lloc que no hi ha ningú més que sigui capaç de fer una cosa més. Vull dir, visualment, l'Espilber encara ara... És boníssim. És molt potent, sí. Té totes altres connotacions, però no li traiem això, perquè som injustos, eh? No, ningú li treu la... Ja veig que la Carme li agrada molt. Encara no us enrigueu de l'Espilber, quan jo vaig anar amb els meus nanos, que era veritat que tu saps el que els va agradar. Carme, però justament, perquè valoro molt aquesta feina, en sap greu que al final de les pel·lícules... No, crec que ho reconec, ja t'ho he dit jo. T'ho reconec, t'ho reconec, t'ho reconec. Això, si ara recordo l'Empere del Sol, també. La primera pel·lícula que vaig explorar, llavors, l'Empere del Sol, amb una guanya. Sí, sí, sí. Veus com es plora amb l'Espilber? Clar, perquè per un nen de 9 o 10 anys deu ser l'endemà. Sí, sí, sí. Jo me'n recordo l'Este, també amb els nens. No, home, té una llarga filmografia. És a dir, si ja contemples una mica tota, començant per Tivorón, és a dir, el meu nano, que ara té 12 anys. El nano l'ha vist 4 o 5 o 6 vegades. I cada 2 per 3 em demana que li posi el Tivorón. Sí, sí. Per tant, algú pot entè, això, que... Això m'han comprovat, és a dir, i allà el Tivorón és una pel·lícula, i jo, clar, quan ja has vist els recursos que fa, i tot allò, dius, home, no n'hi ha, per tant. Però amb una determinada edat enganxa. Sí, i en busca de la llarga perdida, doncs també, què hem de dir? Doncs això és la veritat. Per tant, és fer un cine comercial, però hem fet... Llavors, a mi l'última... Aquesta que anava del... Com es deia, del francès, del policia francès, no policia, del... Com es diu? Tintin? El Tintin. Jo la vaig veure al Tintin. Jo la vaig veure al Tintin, i em va semblar que tenia coses que estaven molt aconseguides i coses que fallaven. Però tinc la sensació que a nivell comercial, per exemple, va funcionar molt bé. És a dir, si sabeu que, al seu moment, l'ergiu d'Espilbert van reunir-se, i ha pogut fer aquest tintin, en l'època del que l'ha pogut fer. Perquè l'ergiu volia un tractament d'imatge molt particular, i ja hem arribat al segle XXI, amb les facilitats del 3D, i combinar imatges reals amb animació. L'Espilbert ha vist que ara era el moment perfecte per poder fer la pel·lícula que l'ergiu volia. Ja, ja, ja. Com que ja ens queda poc temps... Sí, ens queda molt poquet. Acabo de dir les que només n'hem vist d'un país, però significatives, perquè hem vist la Casa de Dinamarca. Sí, l'Ottawa de Títenberg. Hem vist Amor Bajo y el Espino Blanco del Xangximou de China. Sí, sí. Després hem treballat amb Tiki, de Noruega, que era una comproducció, perquè també era britànica i de Dinamarca. I ja estàveu nominada a l'Òscar. I Bàrbara d'Alemanya, hem comentat. I després, les que no he comentat, que hem fet britàniques, és curiós, perquè no som... Hem vist l'Anna Karenina, hem treballat... Bé, hem comentat l'Anna. El quartet, que és el Dustin Hoffman, però que de fet és una pel·lícula anglèsa. I una del Kenloch, la part de Los Ángeles. De part de Los Ángeles. L'última del Kenloch. Sí, l'última del Kenloch. I ens sembla que aquest és el resum que tinc. Hem fet 37 programes. Aquest és el número 37. Per tant, fa 37 setmanes que estem en aquí, a Ràdio Cornallà. Ah, i Ràdio Cornallà. En Ràdio Sant Just desvent. En Ràdio desvent fent aquest programa. I, per tant, ens acomiadem de tots els nostres uïdors, de cara al setembre. Tornarem al setembre a estar amb vosaltres. I us desitgem unes bones vegances. Un bon estiu i que s'ho passeu la mar de bé. Que veieu molt cine, perquè quan tornem ens heu de dir el que heu vist i el que ens recomaneu per veure. I nosaltres ho intentarem i us ho farem també als nostres comentaris. Que passeu molt. Bon estiu a tothom. Bon estiu.
