Cinema sense condicions del 26/10/2021

FEDERAL M'agradaria que tinguéssim l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena. M'agradaria que tinguéssim l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esqüenza. Oh, oh, oh... Oh, oh, oh... Oh, oh, oh... Oh, oh, oh... I'm in the wind, cause you can tell that I've been cryin' and they said I'll be somewhere, I don't know myself Oh, oh, oh... Ara escoltes ràdio d'esvent Sintonitzes ràdio d'esvent La ràdio de Sant Just Durant el 8.1 Ràdio d'esvent Durant el 8.1 Ràdio d'esvent Durant el 8.1 Bona tarda amigues i amics Estem a Ràdio d'Esvern i això és Cinema Sense Condicions edició post-Covid, podríem dir en què ens tornem a trobar amb tots vosaltres i, com sempre, per parlar de cinema del que es pot veure en aquests moments, del que hem vist el que ens ha agradat i el que no ens ha agradat tant i després, avui, de manera especial, farem una segona part en el que els meus companys que van estar sitges ens parlen, ens donen una visió per sobre del que ha estat el festival d'aquest any En primer lloc, dir-vos que estic acompanyat d'Ignasi Juliacs ell té, ja ha col·laborat algunes altres vegades amb la misora amb cinema Sense Condicions, ell té una llarga trajectòria com a crític tant amb revistes com amb diaris he tingut càrrecs de responsabilitat també a la Junta de l'Associació de Crítics i Escriptors Cinematogràfics és col·laborador de l'edició de llibres de cinema Van Guàrdia Digital i ha fet diversos estudis monogràfics sobre directors i sobre pel·lícules bona tarda Ignasi, benvingut és un plaer comptant amb tu i un plaer estaré aquí per no a la banda, ens acompanya també Carles Mir ell té igualment una llarga trajectòria de mes de 30 anys en la redacció i presentació de programes dedicats a cinema ell va estar durant molt temps fent el programa la cartellera de cine, era? de BTV, no, cartellera no Barcelona i Acció a BTV ha col·laborat també amb ràtios també ha estat aquí a Ràdio Desvern de cinema sense condicions en altres ocasions ha col·laborat també amb revistes, amb princescrits i derrerament bueno, després segurament ens en parlarà però ja us ho avanço, ell amb un espai multidivers sobre cultura que hi ha el poble nou que es diu Chef el carrer Badajod 47 ell porta un programa trimestral de cineforum i cada últim divendres de mes hi ha una pel·lícula extraordinària per veure-la amb uns quants amics amb un ambient distès i després comentar-la això ho porta i ho dirigeix el Carles i bueno, a més a més no sé si ho puc dir perquè no li he preguntat però en tot cas us dic que està treballant amb un llibre que li porta molta feina i que serà segurament una obra molt maca sobre el cinema i els cines que li han agradat a la seva vida Benvingut Carles, com estàs? Gràcies, molt bé, encantat. Estupendo. De recuperar que més feia temps que no feies aquest programa em sembla que des del mes de febrer del 2020 Imaginat, contentíssim de que tornis i torna a tots, clar. Molt bé. I bé, el que us parlo és Pep Armengol que igual que ells he sigut un col·laborador habitual del programa des de fa 5 anys i en la meva trajectòria ja soc jurat igual que el Carles i el Premis Sant Jordi de cinematografia de Ràdio Nacional d'Espanya i després he sigut jurat també de Barcelona Film Festival, de l'alternativa, de l'americana i hi ha una cosa de la que estic especialment feliç d'haver-ho fet és compartir el mestratge amb un curs i sàqui la cuesta i el que em va sortir una pel·lícula que vam fer conjuntament que és una pel·lícula, un curmetratge que es diu la Matanza del Port Un plaer retrobar-nos a la misora amb l'Andrea Martínez Pérez que és la nostra companya que permet que podeu rebre això amb condicions Ella està als comandaments al grau de so Actualment està estudiant animació en 3D i col·laborar amb diversos programes entre ells cinemes sense condicions Benvinguda, Andrea. És un plaer comptat de nou amb tu. Sí, la veritat és que tenia moltes ganes de tornar perquè aquest programa m'encanta La ràdio és el millor Tots estem confiats en què és així i el cinema segur que també li va bé tindre com aliat la ràdio Home, així és d'una oportunitat de gent a poder... Sí, a vegades hi ha un coneixement diferent del que es pot llegir en els diaris o en prensa especialitzada perquè té una mica el factor aquell de la proximitat d'aquí, com diu el títol del programa parlem sense condicions No hi ha cap reserva I trobo que està molt bé que l'Andrea que és jove, molt jove i nosaltres som grans, bastant grans que ens posin els peus a terra del cinema que es fa ara Ja saps, Andrea, que de altres vegades sempre que creguis convenient i haigis vist i tant entre i comenta que això és una tertúlia entre amics Perfecte Molt bé, hi ha una cosa Aquest any va ser una idea del company Ignasi El programa, la idea és que sergueixi sent una mica el que havia sigut sempre Una primera mitjora d'actualitat i després una segona mitjora amb la que contarem normalment amb un convidat i es parla del tema propi de domini del convidat Aquesta vegada, com que és el retrobament vam dir que no portem un convidat anirem a fer nosaltres explicant-nos el que hem vist, de lo que recordem perquè molt de cosa, ni la recordem de la dolenta que és perquè sí que ens sembla que estarem tots tres d'acord en què la precarietat que hi ha hagut amb tots els ordres ha arribat també i lamentablement molt fort en el cinema i llavors això s'ha notat perquè segurament la financiació és molt més gran i també és molt més gran i també és molt més gran i encara que tenim grans tècnics grans guionistes i grans directors i directors els mitjans hi han de ser i si no això s'ha enracent el producte final i jo crec que aquests anys hem vist alguns productes que hi ha per supòs i la falta de guió que hem estat mancats de tot això et portaria molt guió i segurament és una discussió amb la qual no tothom estaria d'acord amb nosaltres per exemple a Sitges que per ser avui mateix oficialment s'han aproximat per fer una captació i de sustància i es veu que ha estat un èxit fins i tot millor que el 2019 que és el darrer any normal hi ha una gran afició al cinema de terror que sembla que s'ha convertit en un gènere excusa per fer un tipus de producció tremendament barata amb una camareta i quatre parets i dos actors i mitja idea i fer una pel·lícula d'ara i mitja i això ho sento molt com abans ho comentàvem, abans d'entrar-hi potser és que som d'una altra generació i tenim un bagatge hem vist un seguit de pel·lícules prèvies i ens condiciona el gust el cinema que es veu entre els 15 i els 25 anys et condiciona per la resta de la vivició diu a cinema i literatura probablement té raó a mi preocupa el cinema la producció el tipus de cinema que es veu és de sitges després el comentarem més extensament tot el tema i llavors seguint amb l'esforç nosaltres seguirem una mica el camí que portàvem, primera part en actualitat i segona part convidat i el tema preferent lligat a l'activitat del convidat però hi ha una cosa que has introduït tu que ens va semblar molt bé al Carles també i a mi que és el fet de dedicar uns 7 o 8 minuts a un clàssic del cinema cada setmana mirarem de recomanar un clàssic i en aquest cas el Carles va tenir la idea de que parlessem de Shadow of the Dut que és la somra d'una duta d'Office Hitchcock per una pel·lícula de l'Universal de 1943 dirigida ja en sàmig que és la cinquena o sisena que feia l'etapa americana de Hitchcock i que compta amb el guió que és l'únic guió que va fer és un escriptor va abandonar però no sé per quina roba va abandonar la roba és que el van cridar a files i va acabar el guió i va acabar el guió i el propio Hitchcock i un escriptor a Sally Benson que era un escriptor de relats curts sobretot en temes de diàlegs la Sally Benson va participar molt Sí, però es veu que va acusir perquè la història és molt curiosa dos persones, una parella, li van explicar no sé si era un sopar o una trobada al Hitchcock que havien tingut una idea i va tindre el mateix diu està llegint una mica el tros d'ell del famós llibre de l'entrevista que li va fer François Trifot i ho diu, per mi el Hitchcock estava on radíssim hem pogut trobar el Thornton i que acceptés treballar-hi i com veus dit-ho va ser la única història és molt complicada perquè es veu que una dona del departament literari del Selnick el seu marit que justament és el que aporta la idea de la història el Gordon Macdonnell Sí, Gordon Macdonnell, efectivament una idea ericina original de Gordon Macdonnell Sí, efectivament, el Gordon Macdonnell li va dir a la dona a aquest cas d'un serial killer per l'assassinó de l'avió de Feliz Sí, exacte, una mena d'Edgain però no tan bèstia es veu que es canyava les dones una mica amb diners i després les arribava a violar cosa que en la pel·lícula no sembla que s'acollia eren vídues riques i ell, que tenia molt bona presència en una pel·lícula fa Joseph Cotten llavors la robava, li robava la joia i les matava Exacte, exacte, és això i a les hores que Tomà va recollir és curiós perquè el Gordon Macdonnell no té guions li mires la llista de les seves contribucions ell era novel·lista i li mires les seves contribucions i simplement és qui aporta les idees i potser no és la publicitat que creu... hem vist resum de 10 volis a 12 i altres fan el guion i l'Òscar Licot es va práciar Gordon s'ho ha comentat el Trifor. I el va fer 사 elatives i el va donar a proportions la pluja va treballar Rep centrat, d'una història del segle XVII, un pont al Perú que va caure i se'n va endur gent adinarada, espanyols, del moment que estaven per allà, i natius, evidentment, i tal. És una pel·lícula que recordo que és una novel·la que s'ha aportat al cinema, al 140, i després el Robert De Niro, al 140 la van fer com del segle XIX, i el Robert De Niro va participar-hi, però ja, ambientada pròpiament, tal com es va la novel·la, el segle XVII, i tal. El XVII està ben inventat. Molt interessant, és una història molt interessant. Era encara a l'època de colonia? Sí, sí, és clar, clar, evidentment. I la pel·lícula aquesta, a la somra d'una duda, el Hitchcock, a diverses entrevistes, li preguntava al senyor Hitchcock, perquè clar, ell va fer més de 50 anys de cine, i la canteada de pel·lícules, a l'etapa anglès, a primer, i després a Amèrica, Hollywood, i va començar per Rebecca, i la somra d'una duda era la quarta o la quinta, entre una que es deia Sabotaje i Naufragos. Exacte, sí, sí, correcte. I sempre deia que la seva favorita de tota la seva filmografia era la somra d'una duda. I s'ha canviat amb l'entrevista amb trofó, Onega, cosa que era un esnovisme. Això era típic de Hitchcock, eh? Un esnovisme perquè, de fet, amb entrevistes posteriors torna a dir que és la seva preferència. És el millor de dir això i el contrari. I té el seu motiu, perquè resulta que l'home, quan estava amb el guió, justament treballant en el guió, resulta que rep males notícies de casa seva d'Anglaterra, sa mare, que estava molt greu. I, aleshores, es veu que no el deixen anar ni li aconsellen que vagi, perquè, esclar, estem amb guerra mundial, i no és gaire allò d'anar amb l'aclàntic d'on cap allà, doncs tampoc queda gaire aconsellable. La qüestió és que es veu que li queda com una mena de sentiment de culpa. La mare, més, curiosament, era una mare autoritària. I, per tant, es troba... Finalment, mentre s'està fent la pel·lícula, la mare es mor. La mare, com la del psicòsis, devia ser una mica, no? Sí, és que aquestes mares autoritàries surten a diverses pel·lícules. És que deien que Hisco no era autor, i va ser calles de cinema que el va reivindicar, perquè era un director de gènere, no? Sí, sí. Però a les seves pel·lícules sempre hi ha algo autobiogràfic. Per això potser segurament la sombra de la duda és perquè li recordava, a banda que la pel·lícula és rodona, vull dir que aquí no discutirem que la pel·lícula és una meravella, no? Però es veu que li recordava aquest tema amb la mare, no? I, per tant, tot el tema familiar, el fet del Joseph Cotten, que es refugia després que la policia l'està encalsat, es refugia a casa de sa germana, el Joseph Cotten és el transmissor d'ell mateix. És curiós el dolent de la pel·lícula, d'alguna manera amaga, el propi Hiscot i determinats sentiments contradictòries que pensaven. Per això tot el tema de la família, no? És una pel·lícula que té moltes capes. El Cotten, clar, té un nostàlgia pel passat per quan era nen. A la pel·lícula diuen que el Cotten, el tio Charles, té un accident de bicicleta, que a partir del qual ell es va transformar. Es veu que Hiscot li va passar exactament el mateix, era un gran lector i va tenir un accident de bicicleta molt semblant al que es descriu en la pel·lícula. És a dir, hi ha un seguit d'elements que fan de la pel·lícula a banda de la dualitat, no? Perquè fixem-nos que la protagonista femenina, la Naboda, també es diu Charles, està estupenda. És curiós com descobrim de vegades actrius que les hem vist. Ara comencem a valorar... Abundant amb el que deies tu, ell, amb l'entrevista que li fa el trifó, fa una cita d'Oscar Wild en el que diu, matamos lo que más amamos. Va una mica per aquí, perquè després cap al final de la pel·lícula, ella... Com que és un clàssic, podem fer esport. A més, són a punts, perquè aquí el que es tracta és que el gent curiós torni amb aquest clàssic. Es pot anar... Podem fer la recomanació de la nostra amiga del videoclub, el videoinstant, que segurament la trobareu allà, o bé també pels canals de YouTube, però això potser també es pot trobar. Per tant, és una pel·lícula que està a la base de tothom, i val molt la pena. Per mi és una obra més indiscutible. Abans d'això de trencar, hi ha una cosa que no sé què opineu. Revisant la pel·lícula, jo m'he adonat que, d'alguna manera, a mi em recorda, psicòcis, amb el tractament visual, les escales, els personatges... Hi ha diversos picats i contrapicats. Que són psicòcis. Són les escales de psicòcis quan surt la mare, que és la mare, que és el normatari. I el tractament. A totes, això és l'autor de Hitchcock, és la part tècnica. La part tècnica sí que és autor. No és verma com a altres considerats autors que ficaven parts... Unutaves l'argument, el guió. El Hitchcock és la part tècnica. És que era boníssim, i a totes les pel·lícules veus... El llenguatge cinematogràfic, ell, és de llibre. Quan ella, la Charlie, la Naboda, comença a tenir els dubtes amb l'anell, etcètera, que està gravat. Era l'anell d'una vida que ja s'ha assenat. No explicaré... L'anell és fonamental. Les escales i l'anell. Quan ella descobreix això, recordareu que la càmera, de forma impensable amb un interior, se l'eva i projecta, ella camina dintre de l'estança i es projecta la seva ombra. El títol de la pel·lícula, el títol del dubte li surt en aquell moment i queda reflectida sense una paraula. Amb aquest cas, tenim que donar gràcies que els traductors espanyols van mantenir, perquè és molt important, el de la ombra del dubte. Fins i tot jo crec que és una frase que a partir d'aquell moment es va fer servir molt. Jo tinc l'ombra del dubte... El títol original tenia que ser Tío Charly. Sí, cert. I hi ha un altre pel·lícula, Frislan, que es diu Massa Allà de la Duda. Per mi són títols meravellosos, perquè la sombra d'una duda ja és una cosa estranya, però la sombra... Justament la meitat exacta de la pel·lícula en què el policia que s'està enamorant de la Teresa Wright... M'ha donat cara i que sortia molt. Justament a la meitat li diu que sospiten que el seu oncle és l'assassi de les viadores. A partir d'aquell moment que inocula el dubte a la neboda de la Teresa Wright... Tot i que ella s'hi rebote absolutament. Sí, però pròpia, això està molt ben treballat, perquè a partir d'aquí, evidentment, ella va veient símptomes, aquesta obsessió de que no el fotografi, no, quan els policies pensen passar per fer la vista. Ella comença a veure un seguit de... El fet que l'anell ja porta un nom... M'havia assegurat que ho havien esborrat. Portava les inicials TSBM, que era el matrimoni que es va carregant. M'agradaria incidir en el fet... És curiós, perquè es pot dir que pràcticament 17 anys abans de psicosi... De fet, és una pel·lícula que s'hi sembla molt. Molt més suggerent, molt més fina. Evidentment, psicosi és la pel·lícula pre-slasher. Tot sabem que a partir de psicòsis és quan ve la onada de... Primer, del giallo italiano i després de les lásher dels anys 80 i tal. D'alguna manera, l'inici de tot això evidentment és la figura d'Edgain, que d'alguna manera és el que està arreu de Norman Bates. I per tant, la pel·lícula psicosi, al seu moment va generar... Va impactar d'una manera molt bèstia. El propi ebuc de novi recordo que va dir... Et dic la sensació com si m'haguéssim violat. No m'hi he exagerat, segurament, per uns nostres dades. Però és que és curiós, la pel·lícula comença gairebé igual que psicosi. Si recordem, ja com una mena de traveling... El cas de psicòsit i traveling aèric es va acostant a un edifici entre pies a l'habitació on hi ha els dos amants. I en el cas de la sombra del dubte, bé, és contrapicat des del carrer, però és el mateix, els nens jugant, la càmera que es va acostant, s'acosta cap a la finestra, entre... entre salta o quadrament salta, i de seguida venen dos tipus, que el persegueixen i comencen a fugir. I se'n va a la casa de la seva família per estar a Santa Rosa, un poble de Califòrnia, per estar segons. Amagat, no, que passes que l'acaben. L'espectador ja sap que aquella persona no és aigüaneta. Però, clar, la família arriba al tio Charlie, llavors tothom està encantat, porta raons, i la neboda és la que comença a suspitar cada vegada més, i el tio Charlie és l'assassinó de les vidues, que retalla el periódic quan surten notícies de l'assassí, perquè ell és l'assassí, clar. Just a aquest factor de l'angoixa, a mi el que m'agrada d'en Jicot és que treballa... Sí, home. La generació del... La generació dels suspents... La generació dels suspents... Aquesta tortura interna és curiós perquè el dolent, el Jocot tenia... ens reflecteix aquest món intern de tortura personal. Sí, molt, molt. La culpa, no? És un dolent que... està barrejat amb una ambigüetat. És a dir, la neboda, el Charlie, com ell, i aquest joc... La dualitat, perquè aquest és un altre dels factors d'en Jicot. Cap al final de la pel·lícula diu una frase amb el seu... el seu nòvio, que serà segurament el seu marit, que és el policia, li diu... Nosaltres serem els únics en saber tota la veritat. I encara, més cap al final, deixa anar que ella... Ja sabem... Això és l'opinió d'entrofó. Resta enamorada, tota la resta de la vida del seu tiet. Clar, clar, tan enamorada. És fort, perquè estem pensant que no deixem de parlar d'un serial killer. Però mira, et pots enamorar d'un serial killer. I més si ets el seu content. Nosaltres som molt més concle i neboda. Hi ha un moment en la pel·lícula que el Coten li diu a la Teresa Wright. Són molt més concle i neboda. D'alguna manera, qui s'està insinuant? Que hi ha un amor, si és molt clagony, però amb una filla... Saps què passa? Dolens, en el cine, per exemple, ara s'ha enviat al cap el Robert Mitchum. La Noix del Cazador. Aquest xic és dolent. Sí, com a espectador estàs amb tensió. Però és que el Josep Coten... Arriba un moment que el veus... Creu una certa empatia en l'espectador. I tot això és una mica... aquell joc que té el Hitchcock de treballar amb l'ambigüitat d'aquesta. Dissimular les coses. Sí, el Josep Coten havia fet niàgara amb la Marilyn. Estava genial, que era el marit enganyat. I amb el Morson Woods va fer moltes. Els Magníficos Ambersons. I també sobre la Ciudadana O'Gaïn. O'Gaïn, el tercer home. Era un actor molt elegant. Aquesta elegància, evidentment, la dona el personatge. Era tan elegant que jo pensava que era anglès. Perquè, com m'havia fet el tercer home a Anglaterra... Ria, un home molt mesurat, molt flamàtic. Era americà, però semblava anglès. I el camió de Hitchcock sempre surt. Aquí era el principi, el tren, jugant a Brits. El minut 16. El minut 16 d'escors. I a sobre és un metge del davant. I li diu, vostè fa mala cara. No se li veu mai la cara. Això és curiosa, que sempre surti a les pel·lícules. Perquè aquella naufragos, que tot passa a una barca. Una frase. I te'n recordes on surt, el Hitchcock? A naufragos no me'n recordo, ara mateix. Hi ha un tros de diari i surt ell, el tros de diari. Tens raó? Sí, sí, és veritat. Sempre es buscave la sortida. En sembla que hi ha una, però aquí en Matoharri, que no surt. En sembla, no estic segur. I a la soga què surt, pel carrer? No ho sé, ja això es troba. Perquè la soga és tota amb una habitació? Sí, sí, sí. El camió no faltava mai. I l'última, a Famili Plot, surt la seva ombra. Surt la seva ombra amb un despatx i darrere d'una paret de vidre. El típic vidre bisalat, no? Sí, això mateix, i la panxa del Hitchcock. Per tot això, i molt més que podríem dir, recomanem aquesta setmana la revisió de la Sombra de una Duda 1943 del Fesiscos. Hi ha part de l'Instant, que es pot llogar per 3 euros. El carrer Tallers es pot comprar igual a 5 o 6 euros. És una pel·lícula plena de matisos, molt interessant. I per mi estàs tornant a trobar-hi. Perquè aquest parentès que té 17 anys abans a Siscosi m'ha deixat absolutament... ...errativat. Amb plantècnic. I de llenguatge. I també, evidentment, que el tema és un serial killer. Sí, sí. A falso culpable, el Henry Fonda no se sap si és culpable o no. Al final és un tió, és un músic, un nom es comença al detenen, i resulta que no és culpable, però no ho saps. I al espectador tampoc. Aquest dubte, que està enfiiguitat. Home, jo confies en el Montgomery Cliffs, però no pot dir res. De la mateixa manera que la Teresa Wright no pot denunciar que l'assassí és el seu... Per què l'estima? Perquè no vol que la germana del Charlie li agafi un patatus. Andrea, tu l'has vist a aquesta pel·lícula? No, la veritat és que no. Doncs apunta-te la sombra d'una duda i veuràs com passaràs on per Alloret és bé. Perfecte, me la apunta. T'agraden pel·lícules i de suspens? Sí, sí que m'agraden. I molt bona fotografia. Música del Dimitri Tions. I la fotografia és de Joseph Valentine, que és el que va fer l'Hombre i l'Obo, la versió del 41 del Don Shawney. Aquella lletat. I Juana de Arco, en color, que també és una meravella de pel·lícula. En Blanc i negre. La fotografia també és d'aquest home. El Blanc i negre de la sombra d'una duda és un treball d'ombres extraordinari. Unes contrastes i una... Natedat. I també per dir, ja que ell és el dia de fotografia, evidentment aquí té molt a veure el próprio Híkoti. Segur que sí, segur. Però a mi el que em va entusiasme d'aquestes dècades, els anys 40, els anys 50, la cosa es comença a trencar encara dura, és aquesta claredat en la posada en escena. Tenim la visió total de l'escenari, amb profunditat, els personatges es mouen, aquest concepte tan net, tan net de la posada en escena, és una cosa que actualment s'ha anat a fer punyeta. Les pel·lícules... Les veu mai on estar ningú. Quan van començar els publicitaris a fer cine, que ja fa molts anys, planoscurs, és com una anuncia de cafè, que és la mà, el cafè, plans a la boca, plans scurs, els plans eren planosequència, planos generales, i els actors podien moure's dins del plató. Ja era. Cina, és que el cinema era això. No sé si us en recordeu, de la nació d'una estrella de l'avionfea, de la cantant d'ara, aquella pel·lícula és un horror. No sé si us gaire veu on passa res, si intueixes que allò és un escenari que està a punt de cantar. Des del punt de vista de la posada en escena, és l'endita, sí, del que jo entenc... Però era l'avionfea o la lídica gana. La lídica gana, perdona'm. Amb les cantats. La lídica gana. I en cantant amb el Brad Cooper. Exacte, que és el director. I demostra que com actor, potser sí, però com a director, evidentment, la posada en escena... Era millor la de la Barbara Streisand, que també era dolenta, perquè tu veus la del Judy Garland, el James Mason, de George Cookor... I ara té moltíssim el USA Story de l'Espilmerc. Perquè he vist el trailer, i escolta, la Natàlia Wood, bueno, no té passi. No té passi. No té passi, però ho he vist de l'antiga. Com va fer algú esvençant amb psicòsis, que copiava plano per plano. Pràcticament identiques. Perquè tornar a copiar, si fas una nova versió... Tot el que es toca deixar als clàssics, no... Jo la temo, eh? Em sembla que és un mal laió. Jo la temo, a l'Espilmerc. En iré, clar, que en iré. Però s'espilmerc. Que encara se li concedeix una mica... Sobre el que hi ha ara amb cartell. Sí. Hi ha alguna cosa que... Que parli l'Ignasi, perquè a mi no m'ha agradat cap. Parla a tu. De les estrenes. Sí. De el que hi ha en cartell. Sí, per exemple. La crònica francesa del Wes Anderson, no? L'has vist? Sí, sí. Te'ls va agradar? Molt breuament. A mi el Wes Anderson és un home que em deixa sempre al·lucinat. Aquesta combinació tan estranya de curats, amb personatges fixes, mirat de càmera, amb un fots llargíssim, aquesta mena de tràblics laterals. Aquest tractament artificial de la imatge, combinat amb eslàstic, amb còmic, amb cinema d'animació... Fa un potipoti, aquest home, que em té. Per mi la seva obra mestra, evidentment, és el gran hotel Budapest. Sí. I la del cuctor. També. Famili... Com es deia, no? L'aifa quàtic. L'aifa quàtic també. Exacte. És hilarat. Aquesta és hilarat. Tenen bums, també. També. Però el gran hotel Budapest... Té un món, té un món. Sí, se'n surta. Però què em vaig a voler? El que passa és que potser es passa un pèl. A la crònica francesa hi ha alguna cosa que fa fressa. I estic d'acord. Hi ha massa, massa informació, masses coses. Sobretot ja algun capítol com el de l'escriptor negre, que és l'últim dels capítols, perquè la pel·lícula està dividida, com si fos una revista, que és el New Yorker, és un homenatge al New Yorker, i a França, perquè evidentment també és un homenatge... A Tati, a Jacques Tati, al Mononcle, és que és idèntic, allò és pràctic, és idèntic. L'entrada a la pel·lícula és... Jacques Tati, és però descarat, va, al Mononcle, no? Doncs parlant de la pergràfica, saps que la pergràfica es va fer a Cadaqués. Sí, sí, sí. Javi Adnárez, que té una galeria a Cadaqués, i que ell fa còmics, una senyora de Cadaqués americana, va veure els còmics, les va enviar el Wes Anderson, es va entrevistar amb Javi Adnárez de Cadaqués, i tota la pergràfica del principi, del final, i detalls que surten, va acabant fent molta feina. Perfecte, sí, sí, alguna cosa millor. Correcte, sí, sí. Bueno, i després l'episodi de la Nouvelle Bach, està també... Bé, a nivell d'ambientació, el treball de la fotografia en blanc i negre, sobretot el canvi d'enquadrament, li encanta el Wes Anderson. Ara tu faig U33, ara tu faig U66. Jo crec que has de tornar a veure'n, al mínim dos vegades. És que jo vull tornar-la a veure i doblada, perquè entre la veu en off, els lletres que surten a la pel·lícula, a Tipo Godard, i els diàlegs, clar, no pares de llegir. Va molt ràpid. I sobretot l'últim episodi, el de l'escriptor negre, que és el que relata, representa que ha de fer un article de cuina, però acaba parlant d'un segrest, del nen i tal. I l'últim episodi, és molt embolicat. Està molt embolicat. Tens la sensació que no està ben narrat, però m'ho hauria de tornar a mirar. Vaig tenir la impressió que aquí sí que es feia una mica un embolic considerable. El que t'ho ha semblat també, és que els actors aprofiten els 5 minuts que els dona i entren amb molta força cada un amb el seu paper. Un millós del venir a fer un tour, el que fa. Estan molt bé, molt bé. Les sobres amb el ciment armat. El pintòmar que treballa al ciment. El pintòmar que treballa al ciment. Sí, sí. I la seva mussa policia. Fàbulos. Aquesta és la que més em va agradar. És fantàstic. Una cosa. Heu vist l'Almodóvar? No. M'agrada això pel final. Bernardo León de Aranova? Sí. Jo he vist les dues. Si tinc que parlar de l'Almodóvar, diria que a mi em sembla que és un pas enrere respecte a la que havíem vist anteriorment. Dolor i glòria. Era bona. Jo no soc el Modulvoría. Jo tampoc. També em va semblar que estava ben feta. Vaig saber la llum d' bon anticorre. einzelna. Aquí ja tornem a barrejar coses, que la memòria històrica, que la violació múltiple. Acaba sortint molts temes, i em sembla que se'n centrarà en cap prejudí. Em va donar la impressió que em vaig avorrar bastant. Bé, bastant. Malament doncs. El buen patrón, de ara, no. Clar, jo vaig veure el buen patrón en Javier Verdem, i ara tinc a veure-la del Modo Báram Prenelope Cruz. Però el buen patrón sí que la vaig veure i em vaig avorrir. A més, em vaig trobar que no tenia ni cap ni peus. Perquè un patrón no se sap quina època passa. Sembla que passi a 80. No, perquè hi ha mòbils. Hi ha una pantalla de mòbils, però tant com van vestits. És que reinclona allò, una cosa. Molt que reinclona. A més, un patrón que hauria de muntar un consultori sentimental, perquè ell, a les 11 de la nit, surt de casa seva, perquè hi ha un empleat seu, que té un problema familiar... El truque i el faig a cada llit per anar-hi. I què t'ha passat, Pablo? O que mi hijo me preocupa y te ma. No sóc greu ningú. El 2021, un tio que està a les 12 de la nit dormint amb la seva dona o mig llegint per allà. El truquerà un empleat. I s'anirà que vegi què té passa, amic. No és creíble. No és creíble. Et dic una cosa. És que està tot ple de desgràcies. Aquest noi que treu la gargola resulta que és un malalt neonàtic. Acaba de pagar un magreví, el treu de la pressor, i el fica a treballar a la botiga de la seva dona, la dona del patrón, que és una botiga superpija, i l'invia aquest tio completament boig a treballar amb ella. Tampoc és creíble, evidentment. El guarda jurat, el guarda jurat, és l'obélix. En versió del guarda jurat. Una cosa de juguina. Un tio que té a fora un revolucionari, que l'ha anacomiadat, i el tio es resisteix, i va insultant el patrón quan entra i quan surt i tal. Amb un megàfono. I diuen frases, aquestes sí que eren frases de l'època de Marcelino Camacho. No sé qui supo creure allò. Després sentirem a dir... El paper que fa el Xavier Bardet és molt bo. D'acord, ella està amb el seu paper. Sempre ho fa bé, sí. Però no hi ha 40. Jo crec que el fallo és que això tenia que ser una comèdia, una comèdia que la gent no riu, però això tenia que ser una comèdia. Aquest mateix argument, dirigit per Berlanga, per exemple, o Batriu, o fins i tot Ferrando Colomo, ha sigut molt divertida i amb tema social de denúncia. Però és que aquí se li va de les mans i no se sap si és comèdia o no és comèdia. Sí, has citat directors que són mestres de la comèdia. Jo crec que molt agils, molt dinàmics. Jo crec que ell fa clarament no ho pretén fer una comèdia. No ho pretén fer una comèdia. Però em meto que és un mestre. Santiago Segura podia haver-la dirigit, molt àcida, molt bèstia, amb un fons transfons social. Perquè el primer torrente tenia un fons social... El primer torrente sí, encara l'accepto. No, està molt bé, està molt bé, el primer torrente. Sempre recordo aquell plano del principi de la pel·lícula que ell va conduint amb el cotxe i pel carrer va passant de tot violacions, robadores i tal. I ell diu, com està el pati? Sí, home, és que... La frase, en aquell moment... És de revisar, aquella és de revisar. La primera sí, després, evidentment, no. Després, bueno, tampoc era tan dolenta la segona. El que a mi no díeu allà d'ajudar. Bueno, és un monument cotre, tot el torrente, per això. Sí, molt mal. És el meu punt de vista. El que passa és que ara té un gancho popular. No, però... Igual que el teniu el Paco Martí Nessòria, etc. No, no, no. És comparable al Berlanga del 50, el que passa que aquestes pel·lí del torrente són del 90 o del 2000, llavors és la societat que reflexa... Sí, sí. M'entens? No és comparable a Paco Martí Nessòria o un d'aquests, Antonio Azores, no, no. Té un font social. A més, jo vaig conèixer el Festival de Sits, em sentia bo segura, quan venia amb una llauna de Emilio, assassino de tercera edat, i li convidava en dos dies a Sits, perquè portava un curmatratge, però ell es quedava tota la setmana. Llavors, bueno, jo prenen copes als riquis, que és la discoteca de Sits, prenen cerveses, tenia que pagar jo, clar, però, bueno, vam estar tres hores xerrant de cinema, és una enciclopèdia, una persona superculta, i clar, va crear aquest personatge, el més cutre del món, i va triomfar el que va triomfar, perquè molta gent es sentia identificada. Sí, o si més no, amb el context, evidentment, perquè també el treballa molt bé, certament. Una cosa, abans d'entrar amb setges, i amb setges ja acabarem, volia... Va passar molt ràpid aquí el temps. Volia comentar que la setmana que ve he contactat amb una persona que la tindrem de convidat, es tracta de Pau Fernández. Ell és... ha treballat de moltes coses, però podríem dir que és un gestor cultural, s'ha dedicat al món de la indumentària, és dissenyador gràfic, ha fet treballs per obres representades al Liceu, al Teatre Nacional de Catalunya, al Teatre Lliude, disseny i conficció de vestuari. Últimament, la sala petita del TNC, del Teatre Nacional de Catalunya, s'està representant encara ara, des del dia 14 fins al 31 d'octubre, jo dona a Lili Elve, que és sobre la xica de Nessa, la mateixa història, dirigida per m'estacarràs que l'ambientació... Corre un trance, el primer, que va lluitar, que va tindre 5 o 6 operacions, fins que al final va acabar malament la cosa, però va ser una fita amb aquest punt, i la obra de Teatre, jo l'he vist, és extraordinària, és molt bona, molt bona, la recomano. Això dona a Lili Elve. Sí. Bueno, ell ha treballat, ha fet col·laboracions moltíssimes en el camp de la dansa, el teatre, i és també professor de la Universitat Autònoma de la Salona, de l'aula de dansa i de ciències de l'educació. O sigui que parlarem amb ell, de teatre, de dansa, del que és el disseny gràfic, una persona amb una llarga trajectòria, i anirem al plaer de tindre-la aquí amb nosaltres. I ara hi ha Sitges, endavant. Sitges, que maravilla. 2021. Però abans parlàvem, segurament tenim un problema, de ser allà d'una altra generació, però la veritat és que Sitges entreguessa massificat, d'una manera... una mica les sessions són gairebé suplicis, amb tota la massa de gent. Però després la producció nova, que es fa a mi, la veritat és que m'ha avorrit en línies generals bastant. Sí que és veritat que hi ha algunes pel·lícules de les premiades, que el mà, que per descomptat, hauré d'emmetre, són pel·lícules interessants. Però en línies generals, per exemple, que ha guanyat l'AM, que és una pel·lícula sueca i de Polònia, amb la nom i repàs, precisament. Doncs a mi em sembla mitja argument, no? És a dir, no intentaré desvellar gaire, però en fi, és un matrimoni, que han perdut un fill i que tenen la possibilitat de tenir-ne un de molt peculiar. Però que, a més a més, connecta amb una mena de l'argument, amb una mena de cosa mítica, de gairebé un minutaure, però en versió vella. Una mica com l'agenda. Però, clar, la pel·lícula es barreja amb elements massa cotidians. Apareix un germà, que és un penc que havia estat estrella del rock, quan era jove. Està penjat, el propi grup amb el qual està la badona prop de casa de la granja, amb la Naomi repàs, que és la seva dona, tenen tot dubelles i tal. La pel·lícula és molt lenta, té molt de suggeriment, de temps mort, de temps de silenci, i és clar, a mi aquest tipus de cinema m'acaba la feina. A mi això potser li acceptava amb en Berman, però perquè també tenia altres ingredients. Ja hem vist Berman, Antonioni... Ah, dels temps morts de tot. La veritat és que a mi m'ha semblat mitja pel·lícula. La qüestió és que és la que ha guanyat el premi. Hi ha vegades que ni la que guanya l'estrena. Alguna vegada ha passat, que ni la guanyador l'estrena. Passa com que té la Naomi repàs igual... La Naomi repàs, si no m'equivoco, és aquella que va fer aquella sèrie de thriller. Millenium, no? Ja te la dono tota per tu. I també surta Prometheus, és la doctora que finalment se salva a la pel·lícula Rull i Scott. Ah, prometeu-us. Prometheus, prometeu-us. Bueno, sí, però tampoc és de les meves favorites. Està rodada a Islandia? Sí, a una part que sí, al principi sí. Jo, si vaig, serà ja per això. Molt bé, després el premi especial, hi ha un premi especial del jurat que ha estat per After Blue, que a mi em va recordar Barbarella, l'obligo del reservàdim del 160, només per això, perquè és una pel·lícula molt peculiar. Jo, aquí, amb After Blue, encara vaig trobar algun aspecte interessant. Perdona, tu, Andrea, vas estar algun dia a Sitges? No, la veritat és que no. És una cosa per a Sitges. Amb el col·le farem una rotoscòpia i un Stone Motion per a un manatge pel que estan fent. Estupendo. Aniràs a Sitges? No, només entregaré amb treballes i coses, però no. M'agradaria, estaria molt jove. Molt bé, no, era perquè si haguessis estat, tindré també la teva visió des d'una altra generació. En fi, per anar ràpidament, d'inocents sí que és una pel·lícula que va a l'apena. Està fet amb nens, va estar el director, són el segon llarg del director, un tal Esquil Vogue, que va fer una altra pel·lícula Blind, que ja tractava una mica temes d'aquests. Són nens a l'estiu, en un barri, que descobreixen que tenen poderes especials, telequinesia i condicionament mental i coses d'aquestes. Clar, el que la pel·lícula reflecteix, són nens bons i nens dolents, com a conseqüència d'una mare, que aleshores els bons intenten frenar el dolent, però tot això els adults ni se't tenen, perquè són ells que estan desenvolupant, aleshores és el descobriment d'ells mateixos, com a persona, i dels poderes que tenen. No controlen això, són nens de 7, 8 anys. I la pel·lícula està fet amb molta sensibilitat, que és la millor pel·lícula, i no pas l'AMP. S'ha portat una menció, no? Quina nacionalitat és aquesta? Aquesta és una barreixa, de fet la pel·lícula és nòrdica, sueca, però és una coproducció entre Noruega, Suecia, Dinamarca, el Regne Unit, França i Finlàndia. Bueno, està bé. Aquesta m'interessa més. Això és típic d'ara de les produccions amb època Covid. De innocent era aquella pel·lícula que aquí es va dir suspens. Ah, sí, clar, tothom pot pensar en la pel·lícula de Clayton. Sí, sí, no, és una altra. No té res a veure amb el Henry James, i amb la vuelta d'Edwark. En absolut. Vale, vale. Bueno, i després una altra menció, part de Blazing Wolk, em va semblar un disbarat, una pel·lícula de Carl Seng Yang, amb la típica història de dos bessones, una delles morofagada, sembla una mica com Don't Look Now, la pel·lícula aquella... D'Andalanesia. El Sutherland, el Nicolas Roig. Amenaça a la sombra. Sí, té un començament una mica semblant, però després la pel·lícula és un deliri, i jo no acabo d'entendre la menció, a la millor opera prima, per la Carl Seng Yang, que és actriu. Fins ara ha estat més aviat actriu. Sorrudo Kier, però això, segons com, no es cap garantia de res, en el primer moment aquest home... De què fa, d'algun personatge sinistre? Sí, exacte, just a la fusta. La època Warhol ja ha quedat molt enrere. Una russa d'execució molt negra. Aquestes són les característiques. Jo he patit molt, m'he avorrit molt, però a més a més a Sitges jo pateixo molt, perquè hi ha una cosa que jo noto de diferent respecte al cinema com es feia abans. Evidentment que, per exemple, la Sombra de Dona Duda és una pel·lícula fosca negra, en el sentit que és un serial killer i tal. Però ja perquè el cinema abans tenia un concepte lluminós, que va dir tractar els temes foscos negres. Actualment el cinema és malaltís. El que hi veig és un factor molt negatiu, que no sé fins a quin punt pot contribuir negativament. Els americans sempre parlaven, Hollywood sempre ha parlat, ara ja no, perquè s'està infectant d'aquesta posmodernitat ni lista, com tot el cinema que veiem a Sitges. Però els americans parlava, les pel·lícules havien de tenir el que se'n diu selling power, han de vendre poder, han de fardar. Les pel·lícules fardaven. La Sombra de Dona Duda farda. No sé com dir-ho, la posada escena, la factura, tot. Era bon cinema, estàvem ben feta, realitzades... Tenia un pols, un pols. Una canya. Un producte industrial de qualitat. Absolutament, i tenia en canya. Les pel·lícules tenia en canya, en què jo dic. Clar, i català. I ara és un cinema negre, fosc, depriment, surts del cinema dient, però que horrorós que és tot, no? Doncs d'exegució, la pel·lícula rosa, evidentment, tracta un tema un cas cert, també d'un serial killer. En fi, els policies estan implicats, el propi policia investigant el serial killer acaba descobrint coses en ell, que no són precisament boniques, no? És com una baixada als inferns. I clar, la pel·lícula és que sigui dolenta, però és molt redundant. La veritat és que no hem tingut temps, gairebé. Doncs jo, si ets... Jo defensaria Venècia Frenya, d'Alaïna de la Iglesia, aquesta sí que la... Bueno, dintre de tot deu ser la millor, no? Permís-hi. I Last Night in Soho, que és, bueno, de Let's World Right, que és el de bienvenida al fit del mundo, arma fatal. Mira, és un tio molt queixot, per dir-ho d'alguna manera, i, per tant, Last Night in Soho, tot i que és una història negra, evidentment, també és una pel·lícula amb bona factura, amb... En fi, amb l'Ània, Tyler Joy, i l'última pel·lícula de la Dayana Rick, de Los Vengadores. La última pel·lícula està fenomenal, no? Que fa Dayana o què? Fa Dayana, fa Dayana. Però està, de veritat, fenomenal. És una pel·lícula. I l'Ània és dels d'ara, que m'agrada. Bueno, jo crec que el boss nostre...