Cinema sense condicions del 2/11/2021

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Bona tarda! Un dimarts més, estem aquí amb tots vosaltres, des de Radio Desvern, en Cinema Sense Condicions. Avui el programa tindrà, com sempre, una primera part, on informarem una mica de les estrenes que hi ha, el que hem vist i el que ens ha agradat, el que no ens ha agradat o deixem estar. I, per la segona part, comptem amb la visita aquí a l'estudi de Pau Fernández. És un gestor cultural que ha conregat diverses especialitats dintre el camp de totes, el que és el teatre, la scenografia, l'estilisme, el disseny i confecció de vestuari, però pera, teatre, dansa, vestit tradicional, etc. Ha col·laborat amb una sèrie de muntatges que s'han fet els principals teatres de Catalunya, des del Liceu, el Llibre, el Nacional, el Teatre, la Feràndula de Sabadell, Temporada Alta, principal de Girona, Bertrina de Reus i Fortuny, també, de Reus, el Mitropol de Tarragona. Fins el dia 31 es va estar representant la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, una obra que tenia una participació molt directa, és una obra de Marta Carrasco. Jo dono a Lili Elve. Després parlarem més d'extensament de tot això. Ara d'entrada donaré la benvinguda. Bona tarda, Pau. Gràcies per acceptar la invitació del programa. Gràcies a vosaltres. I el que he dit abans, aquí fem una mica de comentaris sobre el que hem vist i, per tant, si hi ha coincidència amb el que hem vist, que tu també ho hagis vist, naturalment pots entrar i dir la teva també, perquè el programa no per casualitat es diu cinema sense condicions. És a dir, aquí no tenim una línia directriu, tothom expressa el que realment sent, d'acord, amb els seus fonaments cinematogràfics. Com sempre, comptem amb l'Ignasi Juliacs, que va escollir per avui la pel·lícula de la setmana, que és la mujer pantera de Jacques Tourner, un clàssic de l'any 42, amb l'any negre, que tot seguit ens introduirà amb el programa d'avui, i donar la benvinguda també, com sempre, a l'Andrea. Bona tarda, Andrea. Hola, bona tarda. Què tal? Has vist alguna cosa aquesta setmana? El que perdona? Has vist alguna cosa de cinema? Sí. No tenies cascos posats. Ah. Ah, cascos, tu, diguem. Si he vist alguna cosa de cinema aquesta setmana... No, aquesta setmana no, però sí que he vist la de Dune, la nova, que està molt chula, eh? La nova, no? Sí. Que està en cartellera? L'únic que sí que vaig trobar que era molt llarga, però està molt bé, està molt bé. I té un to detenentori important. Llarga i detenentori pot ser una combinació terrible. Bona nit, eh? De manera abrupta. Bona nit, Ignasi. Molt contents de compartir amb tu un dia més més. Comentava que havies proposat la mujer pantera i, si vols, podem obrir parlant de la mujer pantera. Ah, sí, sí. I per què? La mujer pantera. Per què? Doncs mira, no tant per Jax Torné, perquè, clar, és una de les pel·lícules de Jax Torné que se li atribueixen, no tant per Jax Torné com per el productor, el Bal Newton, que era un senyor d'origen rus, perquè, de fet, la barca de fàbrica, o sigui, la factura de la mujer pantera i de set pel·lícules més, com a mínim, de fet, serien vuit, però fantàstiques set, doncs es deu més aviat al Bal Newton, al productor. I la mujer pantera, per ser la primera, té molta importància per diversos motius, però un d'ells se'ns dubta és per què va salvar l'RKO. És una cosa que pot sortir, que té molts més verits que no passa aquest, no? Però es veu que l'RKO estava a punt de caure. Estava a KO. Estava a KO. Estava a KO, molt bona. Sí, sí, exacte. Es veu que el 4º mandaviento va ser un desastre, el Borson Wells no feia més que demanar calés i calés la pel·lícula. En final, tots sabem que el van fer fora, al final el muntatge no és ni tan sols d'ell, no? És de gent de la pròpia RKO, no? I es veu, i Ciudadano Keny, és clar, evidentment, una de les pel·lícules que sempre consta com una de les 100 millors pel·lícules de la història del cinema. Sí, però sempre ha sigut més una pel·lícula de cinefils, que no de gran públic. La qüestió dels ingressos va funcionar millor en tots els sentits, però tampoc, o sigui, de fet, calés calés la RKO, es veu que no em va fer gaire. El personatge també era molt conegut i això devia ajudar, perquè es pensava molt que... El Salsford Keny, que evidentment va ser un dels que segurament no li va caure bé la pel·lícula, lògicament, perquè no hi vaig. Per motius obvi. Bé, la qüestió és que el nou... vam fer fora el cap d'anterior, i el nou cap, un tal xals Coerner, es va fixar que l'universal, evidentment, els anys 30, havia tingut molt d'èxit amb les pel·lícules aquestes del Frankenstein, del dràcula i tal. I a més, sobretot es va fixar que l'universal també estava fent aigües, i cap als anys 40, evidentment, la cosa ja estava... La crisi del 29 va fer molt mal. Estava fent aigües, vaja. No, i perquè la moda de la por, d'alguna manera, anava de baixa, però l'universal no se li ha hagut una altra cosa, que restrenar dràcula i Frankenstein a inicis dels 40. Bé, la qüestió és que va ser un èxit, és a dir, cues, hi ha fotografies, la tornada, el restrena del dràcula de Lugosi i del Frankenstein del Karlof, no sé per què la gent se'ls va donar, evidentment, estava amb... Estats Units estava a punt d'entrar a la guerra mundial. La qüestió és que psicològicament es veu que la societat estava molt afectada, molt tocada, i no sé per què aquests monstres clàssics van ser un èxit. Aleshores, el Coeman va dir, hòstia, i per què no fem... també és veritat que es va estrenar també l'Hombre Lobo, l'any 41, i el Coeman, el Coerner, perdó, amb tot això va dir, hòstia, i per què nosaltres no fem una cosa semblant? En comptes de l'alicantropia, ja... Exacte, en comptes de l'home, el llop, farem la dona pentera, perdona, perdona, he canviat, no? És que va així, i aleshores, bueno, es va acostar el Bal Newton amb una festa, xerrant del tema i tal, i aleshores el va captar, el va captar cap a l'Èrrica. El Newton, la veritat, és que ho necessitava, perquè ell estava... el Sèlnic l'havia fet fora també, el Jax Torné també, tots fora. El Newton i el Jax Torné es van conèixer a Història de dos Ciudades, a la realització de la pel·lícula de Clàssica, de la història de dos Ciudades. Van fer una amistat allà, i aleshores el Newton... Del Dibbogar, no? Sí, exacte. I aleshores va cridar el Jax Torné per fer aquesta primera pel·lícula. Només les condicions eren draconianes, perquè les pel·lícules aquestes no podien eren sèrie bé. 142.000 euros, ahí, 150.000. 150.000, de l'època. Bueno, arredonint, sí. No, 142.000 va costar la pel·lícula de la mujer pantera, és a dir, 7.000 dòlars, 7.000 llascats per sota d'aquest 150, amb la qual cosa encara es va posar més numerets, no? Però el cap de producció de la sèrie bé, el tenia un tal lliú ostro, el tenia completament en contra, no suportava el Bal Newton. Sobretot perquè el Bal Newton se li va donar per... Bal Newton és molt important perquè marca molt de l'estil visual del noir, de la sèrie noir, que vindrà després de la Guerra Mundial, sobretot. L'expressionisme alemany, el Newton el portava a sobre, entre d'o... Però també un cert romanticisme que en el noir... Està, encaixa bé. Una certa ambiguitat, ell no volia mostrar de cap de les maneres la pantera. En cap moment es volia mantenir en la línia, que és la que millor funciona en el cinema de por, de no saber si en realitat el que està passant és frit de la ment dels protagonistes, del pànic dels protagonistes, o si realment hi ha presències de tipus paternaturals, fantasmes, en aquest cas la dona que es transforma en pantera i tal. Ell volia jugar amb això i la veritat és que mentre li deixen, la pel·lícula funciona molt bé, perquè l'Asimoni Simón té aquesta mena de creença que pertany a un poble de sèrie que té aquesta maledicció, que les dones es poden convertir en panteres. I de fet hi ha una següència... Hi ha una expulsió que hi va haver dels Mameluks per part del rei Joan, i llavors no els va poder matar tots, perquè va tirar... Fugen... I se'n van a fugir cap a la muntanya. S'ho afugien, però després, quan tornen, evidentment... Porten la maledicció. Té aquesta maledicció. L'agostiu és que hi ha una estàtua del rei Joan amb l'espassa en la idada i una pantera atravesada. Curiosament com, de fet, mora Simón i Simón al final de la pel·lícula. Per tant, hi ha la mateixa fa dibuixos sobre aquest tema, de la pantera atravesada per l'espaca. Comença la pel·lícula que ella està fent uns esbossos al so de una pantera. Bé, l'agostiu és que mentre es mantén aquest terreny de l'ambiguitat, que no saps si és que la Simón i Simón estan com un llum, o realment es transformen en pantera, la cosa funciona. Però el liu austro no feia més que dir que no pot ser, ha de sortir la pantera, i aleshores, esclar, hi ha unes quantes següències una mica ridícules. El tema és que la dona es transforma en pantera sobretot quan senten gelos. O quan els fan un ves a la boca. D'aquí que la nit de noces també tingui poc. Tot això és una nit de noces de poca activitat. Diguem-ne gent d'activitat. Però la veritat és que aquí hi ha un tema que hi subjau, que és el tema de la repressió sexual. Que està clar que la pel·lícula... L'incinua, d'alguna manera, ha transformat en l'agenda, però està clar que la Simón i Simón té comunament de prevenció cap al que és fer l'acte sexual. Ara el feu com vulguis. La pel·lícula funciona perfectament mentre es belluga en aquest terreny. Però clar, a la que comença a sortir la pantera i tal... Per què t'interessa? És pall de determinades següències. Perquè, per exemple, la següència de la piscina és una següència magnífica, i la pantera es veu que és el puig del mateix Jax Torné, que és la pantera, explica massa el que s'hauria de mantenir permanentment, tot i que treballa, són les característiques de totes les pel·lícules del Maliut, on treballa molt el tema dels sorolls i del subjament. Precisament amb aquella senyora el que tenim és el soroll, el brugit de la pantera. Igual que quan hi ha la persecució de l'amiga del seu marit pel carrer de nit, que se separen i es donen la mà, però ell els està seguint, i arriba un moment en què es va accentuant i la dona, aquella senyora és molt bona, a mi m'agrada molt. Va caminant i arriba un moment i diu, no se sent res. Estic sentint les petjades al darrere, i quan ell es para es para en les petjades. Sí, però hi ha un moment en què... Hi ha un moment en què ella comença a caminar i ja no se senten les petjades, perquè s'ha transformat en pantera, és el sugeriment. Hi ha una cosa molt interessant que va descobrir pel dit en aquesta pel·lícula, en aquesta següència, que és el que diuen l'efecte bus. Perquè en el moment en què sembla que la pantera està a punt de saltar-li el damunt, en aquell moment el bus apareix i fa... I aquest recurs de thriller s'ha utilitzat moltes vegades. I de la pel·lícula de l'Elegància i de la pel·lícula de Pò, molt elegant. És el que recordo jo. Tinc records emboirats al Mujer Pantera, però jo recordo això. Recordo elegància i sobretot una pel·lícula inquietant, quan a l'exposició inicial que tu dius. Sí, de cara a l'espectador. El manté ja tenen, totes les dones. I els personatges són més rics del que sembla, perquè a banda de la repressió sexual que pugui tenir... I el text, el guió, té molt contingut, perquè hi ha tot el tema del tractament de l'aïmnosi per part del psiquiatra, que el psiquiatra és una creació, segons ell ha llegit, del guionista, de Will Boden, que es va pensar a aquest paper. I clar, és molt interessant, perquè recondeix una mica quan la cinta baixava, l'apreció d'ell. I després l'agocerament, per dir, bueno, jo amb aquesta mala treballo, amb l'aïmnosi, i ara, com que ja sé com pensa i tal, m'aprofito d'ella. I llavors, clar, això fa que hi hagi una transformació quan ella es vol propassar. Els personatges no se'ls salve cap, d'acord? Perquè el Tom Conn, que és el que fa de psicòleg, evidentment se la vol agenciar. És evident, passant per sobre de que la dona ja s'ha caçat. És una cosa bastant espectacular. Però és que la pròpia companya de feina del protagonista, del Ken Smith, que per cert, a la pel·lícula us diu Oliver Ritt. Sí, Oliver Ritt. Com l'actor veritat, però per cert, no té res a veure. Oliver Ritt és Oliver Ritt. Oliver Ritt es deia, i evidentment és un actor posterióne a la pel·lícula. I tant, i tant. No és una història. Que solitats de la vida, no? Però el Ken Smith és el que es diu un ingenu, més aviat totet, que no ha visat res de la vida, i que no s'intera absolutament de res. És un personatge que el pinta... Aquesta és una altra dels característiques. El Balliuton, això és marca de fàbrica del Balliuton, i una de l'Òscar Torner, és un productor que volia fer... Fa pel·lícules de dones. Perquè quan ell era petit, el pare desapareix per dir-ho d'alguna manera, i a Rússia només té la seva mare, que és russa, i la seva tieta, que també és un actriu famosa, es veu que va ser famosa, russa. Va ser pujat per dues dones, es veu que de temperament fort. I, de fet, les protagonistes... Això va marcar. Els protagonistes importants de les pel·lícules produïdes pel Balliuton, aquestes de la RKO, totes són dones, pràcticament, les que porten la batuta, el pal de la pel·lícula. Per tant, és important destacar que l'altra dona, la Jane Randolph, de fet, és una mala coada. Perquè un cop ja s'ha caçat, si vol dir, s'ha caçat amb el Ken Smith, i el Ken Smith se li de clara. Li diu, jo he estat enamorat, és una mala coada, no? I l'acaba perquè sap, està intuint, que el matrimoni està fent aigües. I, per tant... És que li diu, jo t'estimo, i si algun dia passa alguna cosa, estic aquí, eh? Per tant, compta, perquè no se salva ni Déu, eh? Això és part de la visió molt pessimista del Balliuton, era un productor... i escriptor, perquè va ser dels guions moltes vegades. Tot i que no consta, els guions... part dels guions es deuen ell mateix, eh? El David Buden consta com a guionista, i és un guionista bo, perquè, evidentment, entre d'altres pel·lícules, hi ha la fregata infernal que està al guiós d'ell, que és dirigida pel Peter Ustinoff, si recordem. Però, de fet, en el cas de la Mujer Pantera, un percentatge important és del propi Balliuton, que tot i que no li agradaven els gats, ja havia fet una pel·lícula amb cap trups, Felips, no? Una pel·lícula, una novella. Perquè ja el Sánchez Trenta era escriptor. Hi ha una cosa que està molt bé, és que des del començament de la pel·lícula, recordaràs que, en diferents moments, quan ella passa a prop d'un lloc on hi ha animals, els animals s'altenen. Sí, sí, sí. I, clar, això és una visa pel espectador, aquesta persona té uns poders o una influència sobre els animals, que és una mica el que després pot donar una certa lògica a la transformació que es va produint, explicar també la seva procedència, tota la història de sèrbia i tal. I després, bueno, hi ha una cosa també, que és la màgia del cinema, que fa que una pel·lícula de sèrie bé, perquè, com has dit, tu molt bé el començar. Segurament en aquell moment era una pel·lícula d'aquelles de complement. Absolutament. És de bé, amb els anys, per la seva finura, pel seu muntatge, pel seu tractament, perquè no ens apartem mai del tema central, que segurament és cosa del producte amb el que tu estàs dient. És d'una pel·lícula de culte. Absolutament de culte, com de fet totes les altres, perquè, bueno, hi ha una cosa que m'agradaria abans que se muntés, destacar que la fotografia, que contribueix molt, que també és elegant i sofisticat, que de fet... Això és una marca de fàbrica també del lògico, en totes les pel·lícules que va fer amb l'RCO, tenen aquesta sofisticació. La fotografia és del Nicoles Mussoruca, que, bueno, també el fotògraf de retorn al passat, que és de Jax Torné, pràcticament, però ja, fora de l'ombra del Balíut, ja no... L'escarre de la Caracol, del Ciot Mac, que és una meravella de pel·lícules. També pot estar dintre de les pel·lícules de la SEMA, dels clàssics. Un dia la podríem comentar, realment, és una pel·lícula molt bona, excel·lent. I simplement dir de les pel·lícules, aquí tinc la llista, perquè a banda de Jax Torné, hi ha altres dos directors que van treballar amb ell, amb aquestes 8 pel·lícules, el Marc Robson i el Robert Wise. El Robert Wise, evidentment, segurament, tots el recordarem pel website Story, no? No, no, no. Sí, home. Una altra sectoria interessant, igual que el Marc Robson. Home, és una situació encantada de hunting, que per mi és una de les millors pel·lícules de por, que s'han fet mai. De hunting. De hunting és una meravella. I també és una pel·lícula, jo, de... detall menor, que s'entén detall menor, però no hi ha dubte que amb els anys ha guanyat sense res, absolutament. És una gran pel·lícula. La dona... Una dona que està a punt de ser ejecutada i tal. És un drama d'aquells que té molt de peces pacífics. El Robert Wise va fer la maldició de la mujer pantera, que es va voler pintar com una continuació, però no és veritat. És una pel·lícula absolutament independent, tot i que apareixen uns personatges que són els mateixos. Però és una història completament diferent. Paul Radder, també, el 1982, va fer el beso de la pantera amb Malcolm McDowell i la filla de Klaus Kinski. Exacte, Natasha. Natasha Kinski, que li va voler donar un contingut molt més edòtic i per mi és una pel·lícula bastant fallida. Sí. Jo crec que la mujer pantera és difícil de fer en remake. Sí. Són pel·lícules únicas. A veure, la maldició de la mujer pantera és una meravella de pel·lícula. És una meravella dins de l'univers dels nens i d'uns adults perversos, alguns d'ells. La Simone Simón fa com de fantasma. Representa que si ho vols agafar, és el personatge la Irene de la mujer pantera convertida en fantasma que parla amb els nens de la família protagonista. Però la veritat és que és una història completament diferent i que tot i que té el seu cantor fos. No m'atreveria a dir que sigui ni molt menys una continuació. No. És una cosa bastant agafada pels pèls. Podria ser sequela amb el sentit que hi ha la paraula pantera. Sí. Li van obligar a posar-la. Segur. El val diuterno de les condicions és que ell no podia posar els títols d'aquestes pel·lícules. Els títols venien imposats per la R.K.O. Per criteris comercials van dir que agafem la Simone Simón com que també agafem el protagonista principal l'Oliver Ritt que es diu Oliver Ritt també. Representa i l'altra, la protagonista femenina, també la Allison, és exactament la mateixa. I ell es diu Irene també? No, perquè com que és una presència és el que té un... No. Però és la mateixa actriu. La música triomfa unanny i és l' soroll que el seeds 10 personas tenen diferents útils. Dodes les coses va voler explotar l'èxit que va significar la mojаж pantera. Totик és una història competixa. El Robert Wdleys va fer la Burns de Quarpos i consequència Pfeify. MIthilus Lfeefï no 02. Però il està dil·lectàUE procedures of 1958. per mi un altre de les bones del bol de l'Iuton, que és la sèptima víctima, només de dir que hi ha una sequència que sempre s'ha dit que la cena de la dutxa de Psicosis, del jicot, està copiada d'una altra de la sèptima víctima del l'Iuton, que és una pelicula dels anys 40, no? És així de sorprenent. La sèptima víctima s'ha de revisar de nou, és una pelicula. Tremendament fosca i pessimista, és el de Sanyasses de Suïcidi. Ja veus, Andrea, a l'Ignasi sempre ens posa 10 hores, eh? Sí. I després...I hem de revisar la sèptima. El barco fantasma, que no estava malament, del Mar Rosso, i l'Isla de los Muertos, a banda de Bethlom. Potser va ser el Mar Rosso, el que va fer més pel·lícules sota el l'Iuton. L'Isla de los Muertos és també extraordinari. És una pelicula marciana, absolutament. I s'ha de revisar, també. A més, amb uns referents culturals de pintures i tal, absolutament importantíssims a tenir en compte. Bueno, passem a sexejar una mica la cartellera actual. Vinga, som-hi. Va, sexeja. De què parlem? De l'últim duel? El últim duelo, sí, és l'equivist. Molt bé. L'hem vist tots aquí, el Pau també virà a la sèrie. Sí, jo també l'equivist. L'Andrea? No, la veritat és que no. Doncs apuntat-la, eh? Perquè, a més a més, estic segur que hi haurà algunes coses que t'agradaran d'ella. Suposo, sí. A part de l'Adam Driver. Bueno, es venco amb una pel·lícula, allò, amb reivindicacions femenines, no? Bueno, eh... No sé, fins a quin punt. A veure. Més enllà, evidentment, que hi ha aquests planos finals de la protagonista, no? Que demostren el seu descensis amb el bon que li ha tocat viure, no? Amb els homes, amb la seva relació amb els homes. El pla final, el pla final d'ella és extraordinari, eh? Sí, sí, perquè... Però fixa't? Sí, sí, sí. És molt... És molt coherent, ella, o com la fan sortir, perquè es morta el marit, que es passa en la vida fent campanyes, guerreres, però, ahir, algunes li surten bé, altres si deixeu un tros de pell, però, amb altres, recapte diners per casa, no? El propi matrimoni. Però ella és mort. I ella no es torna a casar, eh? No. I, a més, a més, la penúltima escena, està ella veient com va creixent el fillet, i, com diuen, jo em dedicaré a aquest, que és el fruit meu. I, doncs. I l'última, que és la mirada d'ella, com dient tot... Amb aquella mirada no dius res més, no parla, dius res. Però són uns... un minut de mirada que diuen molt, de dir, de un idò, el que m'ha trucat a mi, eh? Sí, perquè hauria pogut estar cremada. És a dir, sí, en el duel. Hauríem d'explicar-ho una mica, de clarament, no? Es veu que és un cas real, que es coneix molt bé, està molt detallat, perquè es recull amb... Aquí tinc la relació, es recull. Primer, en el propi segle XIV, que és quan passa... Finals. El recull un historiador, un tal fluazar, amb les seves cròniques, no? Que les cròniques són sobre el... el... el... el grau, no? Que és la guerra dels cent anys, no? Vull dir que està clar que no és la guerra dels cent anys. Està immersa dintre la guerra dels cent anys. I, per lo vis, la cosa ve de tradició oral. És a dir, qui pot haver totes les alteracions que volguem. Bueno, diguem-ne que aquest fluazar... Com hi poden ser, a la Illida, a l'Iliada i a l'Audicè. No, però en el cas de fluazar, no, no. Ha de ser bastant creïble tot el que diu, perquè, a veure, això passa el desembre de 1300... Precuting. 8.386. 8.386, exacte. 8.386. Això, el duel, aquest, passa el desembre del 1386, fins que queden molts pocs. Que va ser el darrer duel que hi va haver, segons diuen. No, això tampoc és cert. Però, bueno, el... ho diuen, eh? 14 anys per acabar el segle. I les cròniques de fluazar són del segle XIV. Per tant, les últimes estan fetes abans d'acabar el segle. Amb la qual cosa, jo crec que les cròniques de fluazar, probablement, és del més... del més fidedigna i del més fidedigna. Sabia de què parlava. Home, 14 anys per acabar el segle, d'escapar-se, això. Evidentment, això s'ha de tenir en compte. I després, un altre font que jo penso que també és força fiable, és la de les grans cròniques de França. Que són iniciades al segle XIII per a Juís el Piatós, però, de fet, és una crònica que recull tot els reis, els mervingis, els carolingis i els capets... Fins a, evidentment, Carles Sisè, que és un Baluà, perquè, de fet, els Baluà són capets. És una branca que surt dels capets. Amb la qual cosa, les cròniques inicial són del segle XIII, però per llonga, fins al segle XV. Amb la qual cosa, jo crec que aquestes dues fonts són... Són fiable. Són bastant de fiar, eh? Jo crec que són bastant de fiar. Ara, evidentment, després, el diderot a l'encyclopèdia... Un encyclopèdia, fons. Recull el fet, i el Volter en parla molt, però probablement perquè ha tingut accés a les fonts aquestes pròpies contemporànees. I, fins i tot, l'encyclopèdia britànica, en la seva edició XI, que és famosíssima, es veu que va ser el nova màs del segle XIX, no? Va ser el nova màs. I, per tant, doncs, també són fonts... A veure, molt posteriors, però que en sort de mesura... Me'n recollim la tradició. És a dir, que està ben recollit. El que tu dius és molt interessant, perquè, de fet, aquest duel, que és el judici de Déu, el típic judici de Déu, és a dir, els humans no podem dir qui té la raó... Però la sang sí que dirà. Però la sang dirà Déu. I és Déu, Déu, Déu, que dius... La sang del que es pesa és la del culpable. Exacte. És a dir, el que guanya té la raó perquè Déu així ho ha decidit. La providència. I el que mora doncs no té la raó, i és el mentider, no? Bé, no direm qui té la raó i qui no, perquè no hi ha una escòila. S'ha de veure la pel·lícula. I a mi m'agradaria molt que els nostres oients se l'apuntessin per anar-la a veure, perquè són dos hores i mitja que passen molt bé, perquè tenim una fotografia extraordinària, tenim una música, són 55 minuts de música de dos hores i trenta. Vol dir que no és una castanya d'aquelles que t'omple el cap de música i de timbales i tal. No, no, no, no. Hi ha també els cops, igual que hi eren amb braçons, de quan xocaven les armes, i el duel final és espectacular. Filmat de manera impressionant. El Río Escot té una certa tendència al l'hiperrealisme sonor. Sí, sí, estic d'acord, sí, estic d'acord, estic d'acord. És a dir, per parlar de les que ha fet d'adar mitja, no per dir-ho així, el rei de l'Oschelos, que per mi és un dels títols més destacats de la seva fotografia, i Robin Hood, les lluites són com si el l'escut, l'espasa la tinguessis aquí en aquest xà de la huïda directament, o els cascs dels caballs, no? Una cosa que... No molesta, eh? Vull dir, està bé, no? Les scènes són sempre molt explícites, les batalles, les rodes són meravelloses. Sí, sí, és una part descontacte. Al començar la pel·lícula ja ens dona un primer tast del que serà l'inici del duel final, i amb allò hi ha una mica ens diu... Va d'això, va d'això, allò. És un recurs cinematogràfic molt freqüent, que és començar amb el final de la pel·lícula, però tallar-lo abans que és menys de tallar-s'hi el final, perquè és a menys per explicar el flashback, tot el que ha passat a fer la pel·lícula, ho hem d'entendre com un flashback, no? I després està bé també recollir la idea canònica de Rashomon, de Akira Kurosawa, d'explicar al mateix mantenint estrictament el guió, però variant les imatges d'acord amb la visió de cada un dos o tres personatges. Estem parlant de dos amics i la dona d'un d'ells que ha estat violada. Sí, per l'únic del... I que s'entesta amb plens finals del segle XIV amb denunciar-ho. Tot i que ja sap que s'està jugant la vida fent això. Amb tot en contra. La església, la sogra... Aquest terme no està del tot clar. La pel·lícula, de fet... Perquè hi ha un moment en què ella li retreu al marit, el Jan de Kaluj, li retreu que... Home, tu... Li retreu que és un hipòcrita, no? Perquè en el fons, tal com ho expliqui ell, com que és la mateixa història explicada... Ell té el rotllo de l'honor. Sí, però de l'honor... Ell defensa el seu honor. Ell ve la idea que defensa l'honor d'ella. Però en realitat... La dona és el senyor. La dona no importa, el que importa és el meu honor. Això és una cosa que queda clara. Sobretot a la visió d'ella. El que tenim és un personatge d'una dona que escolta. Cosa que també és una full estranya. Cosa que el violador també. Tan bé. Jan de Kaluj, que és el marit, és... Aquest és un home de guerra. És un cromanllón. Estar per tant per a ella també, per a Matt Davyl, però és un cromanllón, directament. En canvi, Jax Legri és un tio que sap de números, sap llengües, diverses llengües, que es posa a parlar amb ella, precisament ella esculta. I... Clar, comta amb el favor del comta Pierre, que és el paper que fa el Ben Affleck, mentre que el Jan de Kaluj... No s'ho porten amb el Jan de Kaluj. El comta Pierre no el suporta el Jan de Kaluj de cap de les maneres, és clar, i allò ho passa francament malament, perquè està arruïnat, de fet, escassa amb ella. Perquè ella té calés. Tot i que el pare havia estat un traïdor, perquè havia estat del cantor dels anglesos, en la guerra dels sentatges, havia estat del cantor dels anglesos, i en un moment donat, canvia de banda, i es torna a posar del cantor de Carles Cicero. Aquest és un factor que fa que les forces vives estiguin en contra d'ella. És a dir, que no se la creguin. Perquè havia estat el president del seu pare, que havia estat un traïdor. Encara més problema per ella. El que passa és que... Aquí hi ha un factor de contradicció, perquè ella li retreu, és que tu no em vas dir que les conseqüències eren aquestes, però, de fet, en el judici... I diu ara el judici. Quan es produeix el judici, clarament, els jutges, que són hilarants, perquè allò de dir que si no hi ha hagut plaer, no pot quedar embarassada. És criteri absolutament... Al·lucinant-se. Sí, sí, és clar. Bé, li diuen clarament, no? Seràs despullada i cremada. I cremada viva. Clar, en ella li agafa una mena de... Li avisen del final. Amb la qual cosa, imagineu-vos... Perquè en ella li posen dues arrolles als peus, els turmells. Imagineu-vos com ha d'estar... Amb quin estat d'ànima ha d'estar presenciant aquest duel, en què si el marit mora, el dic ella també. Hi ha un petit plano que agafa els dos peuets... És impressionant. Els dos peuets es balluen una mica, com dient de, per favor. No, és que l'angoixa ha de ser extrema. L'angoixa ha de ser extrema. És una pel·lícula intensa, interessant, però jo li trobo un fallo de estructura. És a dir, pot ser o corrent pensar en una estructura estil raixomont. No ho nego. Però jo el que trobo és que té un factor reiteratiu, perquè els matisos són mínims. Evidentment, quan és la visió del John de Garrux, ell és un marit encantador. Està molt per la seva dona, defensa l'honor de la dona. Li salva la vida amb el... L'Egrís, que és el... Amb el que després s'enfrontarà. I aquí ve l'Amistat. Però quan ho explica l'Egrís, és l'Egrís, qui salva la vida de Garrux, fixem-nos en aquest detall. I són petits matisos. El moment de la violació, possible o no possible, doncs... Ell ho entén com que... Bueno, la dona està com disposada. Bueno... No, ho entén... ho entén, va força... Una visió molt particular. Una visió molt particular. Evidentment, normalment, la visió més real és la tercera, que és la d'ella, no? Òbviament, que hi ha un primer pla quan s'està produint l'acte, en què hi ha el primer pla per l'aparellitzó, no? Efectivament. Jo el que també trobo és que... Entrevist aquests dues hores de mitja, hi ha, col·locada amb molta finura, molt d'algunes coses que jo penso que són veritat i bones de veure, per saber una mica com anaven les coses a l'edat mitjana. És a dir, realment, escolta, aquí... entre bastant i doneu uns apunts. Estic parlant, per exemple, de l'ambient, i aquí tu ens podries parlar de... de lo que és el vestuari, de lo que són els complements del vestuari, les joies, els pantinats... Jo crec que hi ha una visió molt acurada, i fins i tot... No, el senzula. Un pèl austre, perquè és que realment... Allà on hi havia més... més abundants i tal, tenia que ser austre, perquè estem a l'època de la Pesta, estem en una època conflictiva de guerres. No hi podia haver...A l'hivern, de més. Després hi ha uns carruatges, que jo, com veia allò, jo dic... Aquell tio com s'ho ha currat, això. Sí, sí.Com va bé. És anar a l'encyclopèdia i dir, vull que me'l feu com aquest. Evidentment, el cinema de mainstream, hi ha equips sencers de gent...Segur. ...que estan es documenten fil per randa sobre la... I a més, és que ho comentàvem poc abans. Comentàvem que, de fet, Ridley Scott, per mi, jo soc impressionant de Ridley Scott, però és que, a més, per poc que puguis aprofitar d'una pel·lícula seva, d'una producció, sempre hi ha mons absurdament meravellosament creats. És capaç de crear imatges inoblidables. Encara que siguin 10 minuts en una sola pel·lícula, les imatges són inoblidables. Hi ha molts casos en l'obra cinematogràfica de Ridley Scott. Jo, com dissenyador de vestuari, m'encantaria treballar en una producció d'aquesta, serà també. Però ho trobo magnífic, però no és fàcil recrear mons antics. I, sobretot, inventar-se sobre gravats, per exemple, o dibuixos... Perdó, dibuixos o imatges que recorden gravats. Abans ho comentava aquest matí amb tu, Pep. Comentàvem que estèticament hi ha algunes presses cinematogràfiques que em semblen precioses. Quan està sola, el marit la deixa a càrrec dels camps del feu, de diguéssim, i es veu un dels pagessos que arriba amb una carreta de veus. I es veu els massos a baix, els camps, i sembla un gravat del llibre d'hores a Francesc I. Una cosa que hi ha pressiós. I faig set amb això. Magnífic. I com ho ha fet, això? I com fa la comptabilitat? Tu, com cobro els delmes? És allò que dius? No, i en el guió està recollit molt bé el tema econòmic. La mosquilla econòmica té un fet... Normalment, en aquestes pel·lícules sembla que tot és el tema de la violació, és el tema d'això, és el tema... Però no, no, també té temps per parlar... Els detalls secundaris estan cuidats. Els que mou al món, són els calentes, no? Naturalment. A ell, com a gafis, em va parir de cobrar aquell acasanyador. I retrat a la jerarquia que no ha canviat en segles. Vull dir, estan els que es recapten, els que paguen, i els que no... malviuen. I això queda molt clar, aquí, que els senyors feudals, que van recaptant, però que les guerres, els gastos, els egèrcits... Tot això és molt visible a la pel·lícula. I a mi m'apassiona, perquè Crili Escol tenia aquesta pel·lícula, al contrari, que amb el reiro dels cielos, que és la pel·lícula molt visual, espectacular, maravillosament vestida. Hi ha diferents àmbits i diferents textures visuals. La pel·lícula és càlida quan vas a Jerusal·lem, i té molt una gama cromàtica diferent. Però aquesta fredor de l'hivern, que és quan es passa tot el duel, aquesta història de la guerra dels cent anys, la neu permanentment caient en moltes imatges, aquesta fredor general de la fotografia, encara li dona aquesta mena de introducció, independentment de com sigui el guió de la pel·lícula, però hi t'introdueix amb un món reconstruït, maravillosament, sembla un viatge en el temps, està bé. Aquí hi ha un tema que... Perdona. Tenen càrregues d'això. L'André Breton sempre deia que el cinema històric és impossible, perquè les pel·lícules, el vestuari, no és creïble. És veritat, és veritat. Hi passen moltes pel·lícules històriques. Però potser el cas del Rili Escol t'hauria de fer una excepció, que és més natural, és més creïble. Sí, hi ha grans pel·lícules en la història del cinema que han fet una reconstruït vestuari maravillosa, una de Cicato Pardo fent moltes pel·lícules, aquestes reconstruccions d'èpoques, que precisament el que et fascina és tot i jo. I Rili Escol acorta amb tu. Rili Escol és capaç de crear la quasi-casi la realitat. Sembla que sigui com tu imagines, o almenys coincideix amb la imaginació popular de com seria l'edat mitjana. Jo ara estic pensant en Gladiator, no? Gladiator. Que les cuidasses són una mica exagerades. Jo crec que els romans no les tenien tant. Sí, cert. Que semblen de jugador de Rubinó, a unes espatlleres... Però quan anàvem a la Germània, a la millor... Certament. Jo, a Gladiator, una pel·lícula... A mi s'ha parlat molt d'ella, però, per exemple, jo... No m'he comentat moltes vegades, jo només amb la batalla germània de l'inici de la pel·lícula, que és a Sencelè. I, com aquí, a l'inici de càmera, aquí es vol esafar, que hem vist el bosc a la Germània, trobo una meravellosa. Això fa molt bé. Jo crec que el soldador Rajem va marcar estiu. Va marcar estiu. I Rilly Scott va dir... Per aquí, vull. La dinfadura del temps és inexorable. És cert. I abans ja he fet una introducció sobre tots els cultius diversos que fa el Pau. Llavors, he acabat dient que havies intervingut amb jo dona, Lili Elve, que recorda que veia estar a la presentació al Teatre Nacional, i la Marta Carrasco va explicar que li va vindre la idea de fer la representació de Castòbra a partir de la visió de Dan Isgerl, la xica de Nessa, que tocava el mateix tema, la història d'Eina Isger de Venguer, que va ser la primera dona que va fer-se una setmana d'operacions per canviar de sexe. El primer home, el primer home. Ah, el primer home, perdó. Que amb aquest sentit va ser una pionera i va deixar la vida, la pobra. Però també parla de lo que era la societat, respecte a altres llocs d'Europa, la societat de Nessa en aquell moment i tal, que va permetre això. Llavors, el treball amb el tema de Lili Elve, per començar per final, després ja entrarem. Com ha estat, ja que és una cosa que he sigut recent, i potser alguns dels que ens estan escoltant l'han vist? Sí. Fa molts anys que treballo amb Marta Carrasco, moltes, respecte a les teatradances, ella era acompanyada al centre cultural, que jo dirigia un centre cultural amb programació escènic, evidentment, durant tot l'any, amb programació per escoles, amb 20 i tantes entitats culturals, amb programació de música i concert, i tal. Marta Carrasco és companya resident, igual que factoria amb Escobar, que és una altra companya de dansa, però Marta Carrasco tiene varios premis nacionales de las arcés escèniques, premis Macs i premis Butaca, i és una de les millors coreògrafs ens dubta d'aquest país. En Marta treballar és una experiència casi mística, perquè és una dona passional, meravellosa, i que, a l'hora de crear, és com un part, és un procés creatiu molt intent, sempre. Jo recordo que estava al despatx, i recordo que un dia va Marta entusiasmada, amb aquella... I em va dir, he vist la xica d'anessa, tu saps qui era ell, Marta, el pintor? Dic, sí, vam començar a parlar d'això, i aquí va ser la gent d'un projecte importantíssim, on ella es va embarcar, i jo també. M'he estat fent la triadre de les músiques, que conformarien l'espectacle. Jo vaig crear la cenografia en funció d'aquesta llum freda meravellosa, i l'interiorisme de les pintures de Hammerjoy. I a partir d'aquí, i al voltant, d'un dels quadres d'ells, que són aquests preciosos arbres de Rivera, amb els aigua molts, a prop de Copenhague, aquell quadre que gira en miss de l'escenari, a partir d'aquí es recreia, que a si ve sense texta, es recreia un fet terrible, a la dècada del 20 o 30, diguéssim, i que és la primera operació de canvi de sexe d'un home, va ser a poc abans, sempre en 1929, diria Hamburg, i va tenir 5 operacions. 5 operacions, sí. A la cinquena es va quedar, bueno, va morir, però ella retrata tot aquest procés de vestuari, vam fer el mínim de vestuari. Tampoc volia jo que fos una recreció visual de la pel·lícula, perquè hem de fugir d'això. Perquè distreuria. Encara que la pel·lícula també distreuria del personatge. Aquí se s'entra molt amb el patiment brutal del personatge, amb el rebutx social, amb l'estigmatització del personatge, també per la seva condició de trans, en aquest cas, en procés. I, a més, és un cas molt curiós, històricament, amb les seves dones, i a Gerda també era pintora, però amb una de les estades a París, ell va fer una merda de juguers, que la pel·lícula queda molt explícit. Aquí anem directe al personatge, anem directe al drama, anem directe al terrible de aquella situació. Sí, la pel·lícula és dispersada molt. És dispersada amb aquells detalls concrets, i una mica més... La dona era pintora, encara que li falla una model, i llavors... Mira, tu podries fer de model. Per què no pesteixes de dona? La pel·lícula es distreu una mica amb això. En canvi, la obra vostra... Està molt centrada amb el patiment de la transformació. No té aquests filtres. La obra va entrar directe com a un bisturí. És una mena de dissecció. I va directament al personatge i a la imatge d'impacte. Quan triem les músiques, surts de la Javanesa, fins al Julià de Greco, a Edi Piaf... No surt Jax Brel, cosa curiosa, perquè a mi m'hi apassiona. I Marta és una mena de Jax Brel incondicional, i que si totes les seves obres de l'Ança, Jax Brel ha estat present sempre, en un tema o un altre. Però hi ha alguns temes que es van triar per el missatge i sobretot per la càrrega dramàtica musical per afegir el que seria l'obra. L'obra està nominada, es premis butaca. No m'estranya, perquè jo crec que és una obra... La típica obra aquella, que per la serietat, a l'altíssima qualitat, l'interpretació que és boníssima, l'ambient de seu i tot, és una obra que ha tirat a premis. Una cosa volia preguntar, i aquest tenim aquí, que ho sàpiguen els oients. T'he recorregut a partir del Teatre Nacional, per Catalunya o per Espanya? T'he recorregut, aquesta obra es va estar creant al centre cultural que jo dirigia, després ja mijovilat de les institucionalitats. El problema és que com ha passat en tot el món de la cultura, aturar aquesta brutal de la pandèmia, doncs fa malviure gairebé tots, i ha estat molt complicat amb el món de la cultura, amb el món de la creació. Ara, miraculosament, el Teatre Nacional, la Mercè de la Tallès, ha presentat durant 15 dies l'obra, i espero que tinguis recorregut. Ara es presenta els premis butaca, i crec que van a Los Angeles. Ara aniran a Los Angeles, ja va quedar pendent amb l'anterior, perquè en veia ja havia fet altres obres, entre ells el Diazira, el Requin de Mozart, i amb el que participo també amb el vestuari. I, bueno, en principi és una obra intensa, maravillosa, que jo recomano a la gent si pot anar a veure la cosa. Escolta, jo ara ja s'ha entrat molt amb la teva activitat. Tenia aquí algunes preguntes. Una d'elles és, quines són les teves fonts d'inspiració? A l'hora d'ocupar, l'espai en el que s'haurà de desenvolupar l'acció d'una obra. Que, naturalment, suposo que estarà condicionada per al moment històric, no? Sí. A 50, el segle XIX, el segle XVIII, el segle XVII, contemporània. Però, sempre, quina és la... Bueno, m'han fet aquesta proposta. On vas a inspirar-te, a treure material per passir-la? Com a personat de la història, sobretot del món de l'art, les meves referències sempre són l'art, la història. Exactament, igual, com comentava, també tornaran a l'últim duel. Així com hi ha algunes imatges, sobretot del personatge d'ella, de Ridley Scott, es va... Ràpidament em porta cap al Dixi o els prerefalites medievalistes. Aquí... Jo em baso sempre en la qüestió visual del món de l'art. Excepte si la direcció vol una visió més eclèctica, aleshores no cal que sigui una reconstrucció històrica, aleshores poques pots anar inventant. Que així, que també passa vegades. Però jo prefereixo passar-me com el foc. Em passa molt en el món de l'òpera. Jo prefereixo l'òpera com el foc. En el moment que va passar, amb el llibre, i tal i qual. Després es poden reinterpretar moltes més coses. Però jo, com dissenyó de vestuari, prefereixo, si a mi, anirem a una època a reproduir, per mi és molt més valuós, i molt més enriquidor, que és en límit de posar quatre vestits de gase contemporànis. Sí, sí. El disseny de vestuari pot ser la clau de l'acceptació, o no, d'una obra de teatre, d'una obra de cinema. Perquè en un moment concret, una recreació fidel, o no, del passat recent o històric, pot malmetre o posar en alt un obra. No sembla que a vegades aquest segon, aquest tipus de treball vostro, quede una mica amagat dintre del context de la obra, i el públic, en general, no posa no el valor amb el que realment té d'importància en el conjunt de la presentació del pacte de la obra. Sí, jo crec que, independentment de tot, inconscientment, el públic entra dins del pacte. A vegades, i això explico molt amb la xerrada sobre el món de la dança, perquè em dedico molt a vestidant-se, i sobretot a la tradició. Jo sempre dic que un vestuari és inert. És una cosa inert. No té vida. El vestit ha de seguir el dança aire o el protagonista. Estem d'acord en què hi ha persones que es posen un vestit de Valentino i es quedaran fatal. En canvi, hi ha persones que es compren un vestit. Amb el mercat, sí que he d'anar com si fos de Valentino. Això s'ha de portar. I jo crec que, a l'hora de vestir una obra, no sé que la obra sigui o la coreografia no sigui molt bona, el vestit no ha de sobrepassar l'obra que el que interessa és la narrativa, la dança, el pacte i el teatre global, el mobiliari, la scenografia, la il·luminació, el so, la interpretació... I jo crec que el vestit és una de les coses una més. Una més, però crec que sí que pot donar aquesta visió d'integrar-te dins del que està passant a l'escenari, o no. Però jo crec que és molt important. Ara tinc una pregunta una mica més general, que és que abans tu has tocat de passada, a partir de tot el que estem vivint aquests dos res últims dos anys, sembla que, o sigui, això pot crear una mena de fractura, o avanci després amb el món de la cultura. Sí. La supervivencia del teatre, de la dança, dels esbarres d'ansai, o sigui, les corals, etcètera, veus que si hi ha el mateix o realment tornar-ho a refer, costarà. Hi ha hagut un dalt de baix important, costarà, segurament que sí. Però, mira, jo tinc esperança, sóc un home positiu amb això. I que, com diu l'edit a Castellà, que hi ha d'aquella d'aquella ambbre aguditzant ingenio, esperem que aquí passi això. I la qüestió de que la creativitat sigui el món del cinema, sigui el món del teatre, de la cultura, de la dança, de l'òpera, o de les esbarres d'ansai, o el món de l'art tradicional, esperem que sigui només un terrible temps que s'ha tocat viure, i un parent, sí, amb la part creativa de les gent que es dediquem al món. I, a més, parlant amb l'Ignasi, i ja ha referit el mateix tema, ha referit al cinema, nosaltres... Sí. A veure, no. Potser no es convenien dir-ho per antena, no? Però... Veiem, el cinema té molt cimple. Cada vegada, cada vegada, més complicat. El veig, el cine amb sala. A mi el que preocupa, sobretot, és ara que hem tingut el Festival de Sitges, el que em preocupa és que el gènere de por està... Això està menjant tot, per dir-ho d'alguna manera. O tinc la sensació que... La por, els superherois, els efectes especials... Els superherois, és insuportable, jo no puc. Marvel, por un tubo, sí. Ja sé que això és una confusió molt subjectiva, que pot molestar a la terminada de la nit. Per això dic... No volem desanimar ningú, eh? Jo també crec que ara hi ha un... Ara, igual, estic parlant com si fos a la vó a la cebolleta, jo crec que ara hi ha un consum molt ràpid de que se ve tot. Sobretot, la gent vol una cosa ràpida. El consum i oblidar. Sobretot, a vegades, aquesta... Jo estic tip de sentir a gent... És igual l'edat que tingui, que sempre diuen. És que és molt lenta, la pel·lícula, per exemple. A vegades és això el que toca, perquè igual és el que vol dir. El... De fet, abandonant amb el que el nostre amic Pep estaria, jo crec que el nostre ofici està a punt d'expirar. És a dir, els crítics... Els crítics de Cineba han deixat d'interessar fa molt de temps. En el sentit que abans, la crítica en un diari era important. Avui dia, la crítica de Cineba en un diari no ho és l'important. I de fet, les avistes de cinema cada cop... Estan tancant. Estan subsistint. Perquè internet, si vols d'informació, ja la trobaràs. I si no... El consum ràpid. Tornem amb això. Els meus alumnes decideixen moltes vegades. Cultura no és Wikipedia, ni Google. És una consulta que tu fas. Però si no se't queda aquí, estem en mateix. I és mai que consum ràpid passa això. És fast-food. Absolutament. Absolutament. Aquesta és un... Realment d'acord. Una cosa que tenia, perquè estem a un minut del final, donem el programa per acomiadats i se'ns tira sobre la màquina perquè no avises. És com una daga. Però volia preguntar, aquest últim minut, des de la teva formació i experiència personal, quin és el tipus de cinema que t'agrada? Ja que estem en un programa de cinema. A mi m'agrada el cinema en general. Ja sé que és un recurs fàcil. A mi m'agrada la ciència ficció. M'he apassionat el cinema musical. El cinema musical i el cinema clàssic. Crec que n'obres maestres en qualsevol d'aquests àmbits que volen dir. Com tothom que t'agusta, és veritat. Saps que hi ha moltes coincidències, eh? Jo ho visc i m'emociona, m'ho passo bé. I tu, Andrea, quin tipus de cinema t'agrada? Jo, ciència ficció, també. La ciència ficció és, en general, molt agraït quan... Quan està ben fet. Com tot, eh? Bé, tot bé, tot clar. Molt bé. Per la setmana que ve, no tenim un convidat o convidada preparat, o si que tens tu algú.