Cinema sense condicions del 16/11/2021

Cinema sense condicions Grr... Grr... Grr... Bona tarda, amics i amigues de ràdio d'Esvern. Estem esdimats i estem a cinemes sense condicions. Amb aquesta magnífica melodia de Richard Strauss, a Sí a Bloz, ara a Trusta, ens endincem en un dia en què tindrem com a pel·lícula de la setmana recomanada entre els clàssics 2001, una audicèria de l'espai. L'obra mestra del gran cineasta és Tanley Kubrick. Però abans de tot això, deixem-ho que us presenti els que estem aquí avui amb vosaltres. Els comunaments, l'Andrea Martínez. Bona tarda, Andrea. Hola, bona tarda. Què tal, com estàs? Bé, molt bé, molt bé. Has vist alguna cosa de cinema? Bé, vaig veure la pel·li de Ternals. Sí, eh? Sí, sí, la vaig veure, i molt bé, molt bé. Vaja, m'agrada. Però no m'ha de dir res, perquè suposo que hi ha gent que encara no l'ha vist, així que... No, jo encara no l'he vist, però la directora, una directora molt interessant que va passar de pel·lícules que em podrien considerar petites a fer aquesta. Suposo que he deigut l'èxit de les últimes que he fet, que ha sigut creixent. Sí, ha sigut brutal, eh? M'agrada molt. Molt bé, molt bé. Bueno, doncs si vols parlar, ja ho saps, eh? Sí, sí, jo... Després, quan arribem al moment de les pel·lícules, doncs endavant. Perfecte. A veure, tenim nosaltres, com a convidat, és la segona setmana, perquè la setmana passada no van poder acabar de comentar el seu excés currículum en el món del cinema, ple d'anectotes i ple de treball. I avui continuarem amb la companyia de Anastasi Rinos Martí per parlar de cinema i de muntatge i de moltes coses més a la segona part del programa. Sí, senyor. Bona tarda. Benvingut. I ja saps com va el programa? Sí. Pots intervindre en el moment que creguis el programa. Molt amables. També, com sempre, la companyia de l'Ignasi Juliacs. Bona tarda, l'Ignasi. Hola, què tal? Com estem? Molt bé, mira... L'Ignasi una vegada més és el que ha proposat el clàssic de la setmana i, com va dir ell molt bé, intentarem enfrontar-nos a una pel·lícula d'un gran mestre, d'Estanley Kubrick. I la pel·lícula també una gran obra mestre, com és 2001, 1 d'isabespai de l'any 1968. I en últim lloc, el que us parli, Pep Barmengol, ha dit això ja, entrem, si sembla, a l'Ignasi, posant-nos en la pell d'aquesta audícia. Sí, sí, efectivament. A mi, abans que començava a parlar d'una pel·lícula que jo crec que molta gent conèixer bastament, m'agradaria fer una distinció, perquè evidentment 2001 és l'esforç d'Estanley Kubrick per dir la última paraula, i jo crec que ho va fer. Posteriorment no s'ha abastat un nivell semblant. La última paraula sobre la ciència ficció. Precisament sobre la ciència ficció. Insisteixo, perquè és que, evidentment, Star Wars no és ciència ficció, és Space Opera, que és una cosa molt diferent. O jo què sé, o altres cosetes que corren, com el que et diuen de l'estim-punk, que, per exemple, Jing West és estim-punk, no és ciència ficció. O, per exemple, Space Opera pot ser també una pel·lícula que a mi que és molt simpàtica, que parla d'un soldat de la guerra d'assassació que se'n va a parar a Mart, que és John Carter. John Carter no és ciència ficció. Encara que va a parar a Mart i hi ha marcians i no sé quantes coses més. La Space Opera, que té tot el dret a existir, jo m'agrada molt els Star Wars, però ho dic perquè estèticament els Star Wars, els aparells, les naus, tenen una... A veure, els Jocs Lucas no s'ha vagat mai. Tenen una inspiració directa, es cobra el gran treball de disseny de 2001. Tot el que ha vingut després de 2001 és d'autor del 2001. I abans, em saben estaràs d'acord amb mi, que el cinema, que és la l'idea de ciència ficció, era cinema considerat de sèrie B, era un cinema que era de pel·lícula de complement d'aquells programes dobles i poca cosa més. Parlaven de marcians i sotien tios de col·lober. Hi ha una pel·lícula, l'Arthur Clark, l'expector, li presenta, li ensenya, perquè l'any 64 és quan Cúbric parla amb Arthur Clark per dir-m'hi dir-hi. És que a mi m'agradaria fer una pel·lícula de ciència ficció que fos el Nova Mas, l'excells de l'excells, i posar en majúscules un gènere que, efectivament, com dius, estava menys tingut. I l'Arthur Clark li diu, home, has vist una pel·lícula que en anglès es diu Things to Come, que és de l'any 35, que parla de l'evolució de la humanitat. D'aquí que sigui una pel·lícula pròpiament, evidentment que apareixen marcians i aquestes coses, però sobretot parla de la humanitat. I a Cúbric no li va agradar gens. Evidentment, l'any 30 hi ha escatx, imatges dels efectes especials, però em sembla que es deia El Mundo de Mañana. És una pel·lícula que en castellà la van titular El Mundo de Mañana. I és una pel·lícula que a mi m'agrada, la veritat. La science ficció, el que ha de fer, és justament això, reflexionar. A veure, la science ficció, l'eix central de la science ficció és l'home. I és aquest home situat cap endavant, bàsicament, en principi. Cúbric ho fa tot, va des de l'origen, fins al final pràcticament, però la science ficció tracta de l'home. I de com l'evolució de l'home, aquest allunyament de la natura, perquè l'home el que fa és allunyar-se de la natura, la parella, la seva tecnologia, com aquesta tecnologia el condiciona, el transforma i acaba fent que sigui diferent. Hi ha una evolució, no? Aleshores, Cúbric es preocupa, a Cúbric l'interessava sobretot, i ell ho diu, en una carta que l'invia Clark, abans que es trobin, li diu, hi ha dos motius principals que m'interessen reflectir en aquesta pel·lícula. El primer motiu és creure en l'existència de la vida intel·ligent fora de la Terra, és a dir, com si... Aquest era un element bàsic? Perquè li obsessiona la intel·ligència, el fenomen de Cúbric, Cúbric no s'està per cosa petita. L'interessa el concepte de la intel·ligència, d'aquí que la pel·lícula parla d'aquests astrolopitecos que entren en contacte amb el monolid famós, doncs adquireixen uns coneixements, no? Descobreixen que una eina serveix per matar i el mateix temps per alimentar-se. Amb la qual cosa, clar, són més forts que els altres, perquè maten un tapir menjant car, fins a quin moment estan menjant quants a qual cosa, són més forts que els altres, i a més a més tenen una eina. La eina serveix per matar, i també serveix per evolucionar. Aquest concepte és molt interessant. I, aleshores, és com aquesta, clar, la carn fa que el serveix es desenvolupi, aquesta és una teoria dels antropòlegs, de la gent que estudia l'evolució humana, que a mi em sembla encertada. No tant el fet de creure amb una intel·ligència exterior, aquest tema que també el tracta, per exemple, i en promítios, a promítios, les reflexiones, sobre la possibilitat que els humans fóssim gairebé un experiment de alienígenes externs que venen aquí a la Terra, jo em quedo més amb l'evolució de l'humiditat, si mateix. Sí, però hi ha tota una corrent de pensament que avoca perquè la vida prové de l'exterior. Però jo no ho crec, sincerament, aquí sí que m'ho passo pipa amb promítios, ja em diràs com m'ho passo jo amb 2001, és a dir, senzillament alucinosol, cada vegada que me la miro, però, simplement, amb l'airo, és a dir, tinc obrament d'experiència, transcendental, però bé, és fascinant que Clark i Cúbric inspirant-se amb el Centinela, que va escriure el 1.248 dies. És fascinant, perquè, clar, imagina... Es van trobar, i per això Cúbric li va dir, tenim que parlar perquè m'has d'ajudar a desenvolupar-ho. Ara em quedo amb la passada... Són gairebé 5 anys de gestació, 2001. Jo em quedo amb la part que li fascinin la intel·ligència i, per tant, el concepte d'evolució. Aquesta evolució, aquest fenomen de la intel·ligència, de l'adquisició de consciència, és fascinant, i potser és de les coses que els sàpients, com a tal, ens fascinen més, perquè, realment, és un estadiu, veiem que els animals tenen un món intern. O, fins i tot, un gat que és més primitiu, a nivell cerebral, i és evident que tenen una vida interna. És evidentíssim. I això connecta, evidentment, que després, clar, ho desenvolupa en la novel·la. En la pel·lícula no és tan evident, perquè és una pel·lícula que parla amb imatges, però, clar, parla de la intel·ligència artificial, que és un altre dels aspectes que cúbric, evidentment, l'interessa, que el Hal, el 9.000, que no deixen de ser circuits, ho deixa així, ho deixa penjat, que aquest circuits, aquest ordinador, és tan perfecte, arriba a tal magnitud de perfecció, que s'equivoca. No, cuidado. També hi ha una cosa aquí, Hal no deixa de ser un producte de la naturalesa humana. I Hal és malefic. I també, d'alguna manera, pot representar una vertem, perquè em conté una cosa que és important, el meu entendre, i és que cúbric està ben convençut que l'home, bàsicament, té una tendència al mal. A mi m'agrada molt, perquè hi ha una societat que vigila i castiga, però hi ha alguna cosa d'això que ho desenvoluparà també amb a Clover Orange. Jo no ho he sentit dir de 2001 que Hal sigui dolent. El problema és que Hal li passa com als homes. I comença a veure fantasmes, per dir-ho d'alguna manera. I en conseqüència, clar, a la que em mira en els llavis, que estan allà tancats des de la cabina, i estan parlant de l'enganya i mata. Sí, evidentment que la neurosi porta a una deformació, porta a una angoixa, a una ància. I no estem parlant de coses objectives. I la veritat és que la veritat és també subjectiva. Per això hi ha moltes interpretacions. Hal no es consciènc que és ella el que ha generat el caos. Quan s'inventa la reparació externa, que els envia a treure la peça de fora l'antèna, perquè l'engoixa entre en una fase d'adubtes quintessencials, digue-li com vulguis, i ell provoca el caos. No m'atreveixo a dir que sigui d'entrada dolent. Simplement està neuròtic, comença a donar-li voltes al cap. La divertida és pensar això, com circuits integrats, que arriben a la perfecció que vulguis, són capaços de tenir sentiments, o sensacions, o com els serveixen. Hi ha la gran pregunta que ens fem. Les problemàtiques són el cal, el cal desconectar. Però aquesta pregunta encara existeix. Sempre que hi ha una diferència amb els animals, jo tinc un gat. Jo penso que els animals no tenen el seu pensament. No et consegueixen pensant. Si l'autoconsciència, si l'autoconsciència no existeix. En principi, sembla que aquest és el límit, diguem-ne. Efectivament, efectivament. Però, aleshores, això connecta amb això que dic que està la novel·la de 2001, que no està en la pel·lícula, perquè la novel·la s'atreveja a parlar d'aquests certs superiors, el Bowman, l'astronauta que sobreviu, diguem-ne, el caos, passa per la porta de les estrelles, tot allò psicodèlic, es veu que la pel·lícula era un desastre al principi, va estar donant un mes sense fer calés, i de cop i volta, algun jove, que era una mica fumeta, li va començar a agradar, justament, aquesta part psicodèlica, tot això de la porta de les estrelles i les colorelles, les aigües i tota aquella flipada visual, i, aleshores, el boca o orella i els joves van salvar la pel·lícula en un primer moment, és que hi ha coses que són al·lucinants. Es posaven a primera fila, estaven a punt de treure la pel·lícula i un dels exhibitors va trucar a la metrògola d'Inveyer i va dir, no, ni parlar-ne que això està arrollant, està començant a arrollar, va ser derret. Perquè els crítics se l'acarregaven. Llavors, clar, hi ha una cosa que em fascina de la novel·la, que és que parla que aquests certs superiors, que volmen, entren contacte amb ells, ja no són corporis, però ho havien estat. És a dir, quan en quatre milions d'anys enrere amb els astrolopitecos, els astrolopitecos es troben al monolid, són corporis. Han arribat amb nous, han posat el monolid, i els astrolopitecos se'l troben. Però l'evolució d'aquests certs superiors que cúbric o connecta amb Déu, o amb el fet que som inferiors per a nosaltres serien Déus, doncs efectivament acaben sent Déus ateris i no corporis, perquè en una fase mitja, fan com que eren finits, aquests extraterrestres també eren finits, es morien, descobreixen en una fase intermitja passar la seva ment a màquines, o sigui, deixen de ser corporis per ser màquines. Les nous són ells, ells són les nous. Bueno, aquest filtre psicodali per mi és la representació d'aquest trànsit. Bueno, i aleshores, quan Bowman se'ls troba al final, és que ja no són ni màquines, han transcendit i són pura energia. De tal manera que la famosa habitació... Segle XVIII. Del segle XVIII que Bowman es troba, en realitat no existeix. És una proyecció d'aliment del propi Bowman. És un tema fascinant. És el propi Bowman, que pel que sigui, va estar amb una mena d'hotel amb aquesta línia estètica. Tot això surt a la novel·la, si només veus la pel·lícula i tot això ni de... No pots arribar. Pers molts elements d'aquest tipus de comprensió. Perquè Kubrick volia fer una pel·lícula visual, o aconsegueix. Bueno, Kubrick, amb aquesta pel·lícula, va als orígens i fa una pel·lícula pràcticament de Cine Muth, amb dos elements importantíssims, que per ell també ho són molt. La imatge i el so. El so és importantíssim, com sempre, anava a dir com mai, com sempre, perquè amb Kubrick, sobretot amb les seves grans obres, hi havia de les pel·lícules que va fer a partir de... Precisament de 2001. El so és importantíssim. I aquí també és així. I després, de cara als que ens esteu escoltant, segurament... teniu l'oportunitat, si les revisiteu, cosa que us recomanem, de tornar a veure la elècia més gran de la història del cinema, que és tirar un nos cap al cel i cobrir 4 milions d'anys d'existència, fins arribar a les naus especials. No és casualitat... No és casualitat que ens ho faci l'arribar de les naus amb la peça de Richard Strauss, a si a Bloz de la Trusta, perquè això també em tronca dels puntals, cobrir que és una autodidacta, vellegint molt la seva vida, i un dels autors que li interessava era Nietzsche, i dintre de Nietzsche era si a Bloz de la Trusta que la considerava la seva obra cap dalt. I efectivament, igual que Nietzsche, acaba amb el superhome, que aquí seria el nino de les estrelles, que amb l'últim pla està mirant-nos de cara. I ja sóc aquí el resultat de tota aquesta evolució. És l'evolució, sí. I deixa de ser home, per ser una cosa que és fruit del contacte amb Déu, per dir-ho, amb aquest ens-a-de-di. Serà molt curte. No és una cosa tècnica. Quan ara veus la pel·lícula, quan ara jo també veig la pel·lícula amb bulls tècnics, ja en el seu dia em va passar. L'encaix de l'Òsila Nau no és un encaix perfecte, que no es veu entre una cosa i l'altra menta. No, la vaig veure i ni tan sols això. Es veu l'Òs pujar. I quan l'Òs arriba, et dona la senya. Talla i empalma. Directament ni dissolució. Avui et dius que això es resol amb una efecte. Si es volgués, també ens podria fer exactament igual. Si es volgués, hi havia una cosa meravellosa. La informació de l'objecte d'una altra partida, jaume, amb 3D que es variaven, es modificaven de manera lenta i suau. I probablement s'hauria fet això. No hi era i no ho sabrem. Estic convençut que sí, perquè era un fascinat de les technologies. Era treballar amb punta. Fins i tot s'inventava coses. No hi havia efectes especials. I mèdodes de rodatge. La famosa lenta, Feis, de Bargri i tot. Era oxistia. Era encara més que l'ulluma. Una cosa impressionant. I amb el respondor l'està dedicant. No se l'inventa, però utilitza com ningú. I a partir d'aquí és molt utilitzat. La part novetosa, evidentment, l'estí d'icam es vaos abans. Dos altres prèvies. Però el que sí que l'estí d'icam té quan roden el respondor per indicació d'ell, per invent d'ell, o sigui, per genialitat d'ell, és el fet que la càmera pugui anar arras de terra. Perquè l'estí d'icam no podia anar arras de terra. No podies invertir-la. Ell va fer com un tot un xasis o va fer fer. No és que ell ho fes directament. Va fer fer tot un xasis, que és el que permet que se segueixi el nen pels corredors de la rodeta. Això sí que és maritori d'ell. Volia comentar alguna cosa que he trobat en una declaració que va fer... Està li còbric, no era propens a fer entrevistes, que em va fer alguna. Una d'elles va ser, precisament, després de les grans crítiques que va tenir amb a Clover Orange. No, aquesta va ser a Sight and Sound. I es va referir al lliure i al vire de l'ésser humà. Si tot actualment, còbric va dir referència a això. És necessari que l'home tingui la possibilitat d'escollir entre el bé i el mal. Encara que, finalment, es decideixi pel mal. Privar-lo d'aquesta possibilitat d'escollir és igual a convertir-lo en una cosa menys que humà. Una taronja mecànica. Amb això explicava una mica i volia desmontar les crítiques que havia fet d'apologia del mal, etcètera, de la violència, amb a Clover Orange. És curiós, perquè això, amb aquests moments d'ultracontrol que s'han produït a la nostra societat a partir de l'arribada de la Covid, és una cosa que pot fer reflexionar fins a on estan les límits del lliure al vire. I ahir ho deixo. En fi, evidentment crida moltes coses. Amb l'entrevista de Playboy, jo em veig que és fascinant, perquè el gran perill de l'home és el sensible. L'home sensible és adonar-se que res té sentit. I, per tant, que bé, ve l'apatia i ve la presidència d'esforçar-se en res. Diu justament perquè la vida no té cap sentit, ens hem d'esforçar en inventar-nos aquest sentit, perquè no n'hi ha. I, evidentment, el gran silenci de Déu, el gran silenci de l'univers, el gran silenci de la vida, no hi ha guia, no hi ha pare, no hi ha res. L'home està llançat al buit. I, per tant, s'ha de construir el seu propi univers. És un tema fascinant. Després, pot tindre totes les coses amb el que és el dia a dia i el contacte amb ell segurament és una persona difícil. Però el que per mi no hi ha dubtes que està en l'hi còbric és un creador de mons extraordinaris. Un de miur. Perquè, per exemple, hi ha pel·lícules que ni les va arribar a començar. Per exemple, la famosa pel·lícula es va llegir més de 300 llibres sobre Napoleón. Vaig veure l'exposició. Era extraordinària. Però els llibres els devorava. Ell explica que una de les llibres que més li ha interessat i que ha llegit moltes vegades era la Iliada i l'Audicea. És una pel·lícula que no ha fet el final. Ha fet la Iliada. Però ho va resestimar perquè això era bastant abans de fer 2001 i no hauria trobat ningú per finançar l'envergatura que ell era posada en una pel·lícula d'Ecorom amb els seus plantejaments. És un cas de cara a Barraques. No. Una cosa telegràfica va començar el festival Alternativa. Estic acreditat que entre curs i llargs es farà en 20 dies 122 o 125 llargs entre llargs i curs metratges. És molt difícil veure-ho tot. Però sí que durant aquests dies us donarem una mica de referència de la més interessant de Criteria Nostro. Per una altra banda, tu havies apuntat Ignasi a alguna pel·lícula que havies vist per comentar? Sí, molt, molt, molt més. El perill de pel·lícules que havies, la veritat és que no maten. Cap de la sort que no maten. No. Quina és el problema? Un gran pressupost. Una pel·lícula espanyola però amb repartiment sexor. El problema d'Away Down és que sembla una pel·lícula de Netflix. Quan dic que sembla una pel·lícula de Netflix, vull dir que les pel·lícules de Netflix estan molt bé. Hi ha moltes d'elles impressionant, bona fotografia, actors de primera fila, evidentment actors de primera, però no hi noven, no aporten res. L'únic que fan és repetir una fórmula. Away Down és Ocean's Eleven. Ja l'hem vista. Sí, hi ha algun moment d'originalitat perquè mentre estan intentant fer el... té un comunament de cambra del segle XIX, amb un mecanisme sofisticadíssim en la pel·lícula, no que sigui. No que sigui cert. Es van trobar en peges i problemes el coronador de Parmig, el José Coronado, és el encargat de vigilar el banc, de la seguretat, que ha estat un militar amb tendències i actituds filofraixistes, per dir-ho molt autoritària. És capaç de donar-li un cop de puny al governador del Mac d'Espanya, que és algú tia rescal, en un moment donat. Imagina quin caràcter. Està bé. Això ja no es veu a la pel·lícula, però a continuació aquest home ha quedat destituït. És que tot està bé, tothom està de fàbola. A veure, els guionistes, poca broma, l'Andrés Còpel ha fet la Niebla i la Doncella, Noche de Reyes, Intacto del Fresnadillo, una pel·lícula molt interessant amb el Max Bonsidou, una pel·lícula que estava molt bé, el Miquel Gazz Tambide, suposo que ho dic bé, no habrà paz para los malvados, la caja 507, de l'Oribe, Bacas, en fi, pel·lícules, sobretot la caja 507, una pel·lícula també d'un cop al banc, però infinitament més original que aquesta, perquè tenia un regús espanyol del propi, d'essència espanyola. Guaidón és una sala al banc d'Espanya, però està feta a l'americana, per dir-ho d'així, a les hores, encara que molta pela, molt d'efectes... No vol dir que la superproducció no es garantia de res. Si no existis Oceans Eleven, i alguna altra pel·lícula d'atracament a bancs força formidable, diries, home, ah, està bé aquesta pel·lícula. Però el problema és que està plena de tòpics, t'estàs imaginant el que ve a continuació constantment. I, clar, la direcció de fàbula tot perfecte, és com una pel·lícula de Netflix. Per cert, en Netflix també amb el banc d'Espanya, no hi ha aquesta sèrie que es diu La Casa de Pablo. Estava recordant això que em deia. No he vist ni un sol episodi. Jo tampoc, però no t'ho recordo. És a dir, no pot ser que es mantinguin, jo què sé, 6 temporades dits del món. Sembla que aquest eternum no ho diria jo. No pot ser, home, la lògica és que avui tots els usos... A fi, aquesta és una, i l'altra... Una cosa, ja és que, com que ens ha dit ella que he vist eternals, però no ho sé, digue'ns en tot cas una mica la teva opinió. Abans de passar-ho ja amb el convidat, potser? Sí, només recordar que ja... No puc tornar, eh, també. Hi ha una pel·lícula que es diu Ifel, que també l'he vista, francesa, però que tampoc mata gaire. Vull dir, molts defectes especials, molt digitals, vaja, perquè, evidentment, diuen que la pel·lícula és caríssima, ha costat 24 milions d'euros. Però, sincerament, quan veus la Torri-Fel en la irança, allò és digital, vull dir, no... No sé, doncs, surten... No és la Torri-Fel. És la vella tu, la que ella ha vist. Eternals. No, dubto que la vegi. D'acord, d'acord. Jo no em cantaré d'aquí. Són el bé fet. Són molt friqui, eh, jo. Bueno, hi ha públic friqui, també. A veure, la primera part de la pel·lícula, sí que crec que és una miqueta més pesada, però entenc que s'han d'explicar moltes coses, i són nous personatges, que han d'entrar en aquest univers Marvel, aleshores entenc que s'han d'explicar moltes coses. I m'agrada, perquè és molt diferent al que estem acostumats a veure. No és una pel·lícula de tepego, ara... No, es parla molt les coses, et fa pensar, i es nota molt el toque aquest de la directora i de les seves pel·lícules que ha fet, ho ha posat en aquestes, i està molt, molt, molt bé. M'agrada, però molt. O sigui, hi ha gent que diu que no els agrada, perquè no és les típiques de Marvel, perquè no s'estan fotent els ties tota l'estona, però a mi m'agrada el que parlin, i es vegi com així, que es desenvolupi millor la història, no és només... Home, és interessant, si ella puc posar el seu segell personal, és una gran guionista i una gran directora. Però si jo tinc un problema amb els Marvel, que és que no m'he cregut, ja de ben jove, jo no em creia un senyor amb malles, em semblava ridícul. És que no, m'entens? Un senyor amb malles no és seriós. Tinc un problema de partida essencial. És que no es pot anar per la vida així. Bueno, clar, és que cadascú... Jo és que amb aquestes coses, perquè sempre ho he tingut des de petita i m'ha agradat. Només hi ha una que m'agrada una mica d'aquestes noves del Capitán Amèrica, per exemple, que també va amb malles, però el soldat d'Ivierno és una pel·lícula que em va semblar encara interessant. És una pel·lícula que em va semblar encara interessant, perquè surt la Guerra Mundial. Hi ha una sèrie de la Disney, que es diu Agent Carter, i que és boníssima. Tothom en parla molt bé d'aquesta sèrie, ja no la conec. Perquè no surten malles. El context és dels anys 40 una renecció. Però és la núvia de Capitán Amèrica. I la segona part de la pel·lícula? Sí, la sèrie de Marvel. Estic fotent a les ties. Però a mi m'agrada molt l'univers. Marvel, perquè han creat com una història en totes les pel·lícules. I hauria de ser que a part de les malles m'agrada perquè tenen molta història amb la mitologia i totes les coses que algunes parcen. Les pateixen una miqueta, perquè la mitologia no és així. Les històries fan una referència. A històries de com has comentat tu, de Capitán Amèrica, parlen de la història, però d'una manera més interessant pels nens. Això està molt bé. Ja sé que les malles no és... És un problema meu. Els comentaristes de cinema també són subjectius. Jo... Passem a parlar amb tu. La única cosa que us vull dir és que la setmana que ve parlaré de la Porta del Lado, que em va agradar força, una pel·lícula de Dani Elbrul, que ja us recomano, perquè aneu a veure-la, i la Cordillera de los Sueños, que és un documental de Patricio Guzmán, és el tercer de una trilogia, l'autotón de Nácar del 2015, i aquesta, la Cordillera de los Sueños, que fa referència a l'estrès de la repressió pinotgetista de Chile. Aquestes dues són molt recomanables, la Cordillera de los Sueños i la Porta del Lado. I ja anem... Ataquem perquè si no... Tenim 20 minuts per l'estat. Tenim 20 minuts per l'estat. Podem començar molt desordenadament, però comencem per la publicitat i per l'espot que vas dir a Polniumet. Perquè si no, acabarà no sortint. I van prometre que parlaríem de Polniumet. Faig una història prèvia, que és el 89, i entro quan començo a fer publicitat del per què, i el com i el quan. La publicitat no m'interessa mai massa, perquè la publicitat conté uns elements de llenguatge a vegades interessants, a nivell de muntatge, a nivell de lluminació. És una síntesi de coses, el món assintetitza molt en 20 segons, en 30 segons, en 45 segons, i això obliga un llenguatge especial. A mi m'interessava això del publicitat, però jo em sabia no preparat per fer publicitat. Mira, el cinema, la tranquil·litat, una mica que té el repòs, de la reflexió, tant el treballar, que són reflexives, és a dir, a mi la publicitat, això em venia molt, aparentment gros, a un amic que hi treballava, una productora, em va proposar de col·laborar, perquè el realitzador que tenien se n'anava a la neu, perquè està bé a fart, i se n'anava a endorre a passar uns dies, perquè no podia més. I vaig substituir-lo en un espot que era del rus, una cosa així, un enciclopèdia, algun tipus. Bé, el faig, i a partir d'aquí una carrera de 10 anys, que finalment va acabar l'any 95, finalitzar jo, què sé, 200 i picots d'esports, i vaig ser una quantitat de feines tremenda, però sense passar-m'ho massa bé. És a dir, al contrari, a més a més, diria que em vaig passar a estar malament, no era el meu món, no va ser mai, i això creia unes neuroses i una sensació que no estàs fent allò per el que tu creus que estàs dotat. I de tota manera, vaig tenir la gran sort de caure en una productora, que feia grans produccions, i així com el 89, que va ser aquest en Polioman, freixenet tenia costum des dels anys de Pomer, del Llegopolt Pomer, de fer uns grans esports amb gent invitada, convidada, del nivell, de Hollywood en avall, de Hollywood ara el top, i havíem d'hi ha, tinguats a tothom, allà. Llavors, jo vaig ser a l'esport del carrera, el 88, recent arribat d'estats units de la malaltia que ells tenia, i molt dèbil, molt fluixet, però va fer un esport interessant, amb Néstor Almendós, director de foto, que per mi va ser un altre luxe. Salto això i me'n vaig al famós 89, el 89 amb l'esport de Polioman. Sí, Polioman, que moltes vegades quan ho comento, la gent jove, que no soc massa de comentar-ho, però ho dic seriment, diuen qui, com, quan? Estàvem de pensar que amb l'Andrea, o amb molta gent, en 1540, m'he trobat a veure que dir Polioman és un actor. Arqueologia, del cinema. Però si no coneixen a Barla Casca, i Quir Dagles... Polioman, si no coneixen a Polioman, hauria de passar algo molt gros, perquè no ho coneguis, però passa. Llavors els expliques i dius, sí, ho vas fer tot bé. Effectivament va ser la gran sort d'estar en aquesta productora i que de cop el senyor Ferrer, amo de freixet, va dir vull Polioman, i llavors va moure, en funció de tenir Polioman, i jo estava a la productora, i sembla que no es va dubtar gaire que fes jo les pot. A mi em va començar a tremolar les cames, des que m'ho van dir-ho, i això després ve seguit d'un procés de quasi 5-6 mesos de preparació, emparen aquí, de començar a preparar guions, i empar arribar a Estats Units, i seguir repassant guions, preparant guions, i preparant la producció. Que ho vas rodar, amb estudi o amb...Cansa City. No, vam rodar Cansa City, vam rodar finalment en una harina, en una estàdida de bàsquet, és a dir, en una piscada de bàsquet, perquè s'havia de rodar exterior, i teníem un arbre de 25 metres d'alçada, una vet, que va anar va aquella nit, i la vetes va caure, va caure completament, va carregar-se de neu, i va precipitar terra, de manera que allò que anàvem a rodar amb una mansió radera, meravellosa, i amb l'abre plantat en allà no s'hi va poder rodar, i amb l'una rapidesa tremabunda, amb l'abre, i muntar-lo dintre d'una harina. Perquè és clar, som molals, el cúpula que tenen és altíssima, i et permet, sempre que hi posis tota la grada plena, de tela negra, et permet no veure absolutament rella. Llavors, què et va ser el tema? El tema és la mala gràcia de l'assumpte, és que estava en Iumen, i que en Iumen, que li havia explicat, li quedaven a fer. Llavors, un bon dia, em diu el productor, vam a veure el Joaquim Pedro, i el rodatge de supergola. La pel·lícula estava fent en aquell moment, és Mr. and Mrs. Breach, del James Ivery. I anem al lloc meravellós, amb prats i tot... Molt a Ivery, tot plegat. I una mansió encara més gran que la que teníem nosaltres, molt més gran. I, bueno, en Iumen no hi era per enlloc, hi havia un moment de catering, vam menjar una miqueta en allà, mentre esperàvem, i de cop ens diuen, ja pot anar a veure el senyor Iumen a l'equip que ha vingut d'Espanya. I quan arribem, ningú manobra la porta, i ens rep. Va, va, amb avilíssim, simpatiguíssim, relaxadíssim, i nosaltres tremolant, i almenys tremolant com una fulla. Déu, Déu. Deu, Déu, a persones de vegades. I sí, sí, vam entrar, li vam veure l'enècdota, que és molt ràpida, que és que de cop, a mig de tot aquest neguit inicial meu, dic, bueno, tinc conguió perquè puguis saber una mica d'això, perquè, evidentment, a tu no crec que s'ha d'explicar com ho has de fer, però sí que has de fer. Li passo al guió i l'agafi i diu, i allença. Allença l'aire a l'altre extrem de la rologe. Diu, no necessito cap guió, faré el que tu em diguis. I aquí ho passa. Absolutament desmontat. Hòstia. Hem estat donant una responsabilitat tremenda, no? Bé, el fet és que hagués fet bé de llegir-lo, perquè la segona anècdota és primer dia de rodatge. Arriba el moment de rodar una escena que tenia, que donava uns 17, 18 segons, em sembla, recordar, en què ella havia de dir unes paraules en castellà. Hòstia, dius, hem arredat junts, moltes històries, hem os assaltat de trenes en marxa, hem os, no sé què, explicàvem una mica el seu trajectori, però el que n'hem os fet so Nunca és brindar. Brindar con freixanet, o algo així. I aquí començava, no acabava, començava la pel·lícula. Em trobo amb una grua amuntada, amb la camera molt propera a ell, que s'allunya lentament d'un pla no cortet, diguem. Vaig allunyant-me i et xecant-me, mentre ell suposadament diu això. 27 pareses. 27? 27 pareses. Hòstia, ja se m'ho descobri. Sí, sí, sí, no, no. 27 pareses en el Newman. O sigui, no és mitjanesa amb un mindundi que estarà allà. Has volies quedar amb el Newman, o què? No, ell ha encantat. Ell va ser, però és que si algú, davant d'això, es reacciona com ell, jo crec que hi haurien molt pocs actors que passen a fer això. I encantar-me i dir, no, és culpa meva, és my fault. Jo no vaig a estudiar amb el guió, i ara m'hi trobo. Vaig pensar que era tot en anglès, i no havia d'hi llegir tu i jo. I llençar d'allò. És clar, a la 27a teníem una presa que amb un accent molt profundament americà, però diu el que havia de dir. Evidentment, l'agència de policia que havia d'anar a l'esport estava enradera meu. Ho va validar. Si ho va validar per donar el rodatge, anàvem dient, estàs-hi, fes el que sigui, ja el doblarem tu, tira, tira, tira. Vostè em va dir que ho digueu vosaltres, que sou els defensors de les essències, de freixer net, perquè els actors parlen, òbviament, amb la seva pròpia veu, és que, si no, la gent no comprarà freixer net. I aquesta tossudesa meva va provocar que, a més a la llibertat, li fes molta gràcia. Llavors em va firmar una foto, un regalo, que deia, to the best director, el millor director. Potser t'has passat, diu, t'asseguro que no. Millor no. Tossuds, sí, diguem. I aquest acte amb els minumers, aquesta després m'ha estat 5 dies rodant junts. O sigui, que vam tenir una relació... interessant, diguem-ne, no s'arriba a grans profunditats, ni puc dir mai que jo he dirigit el diumenge. Evidentment, jo li he indicat coses, però ell crea, a partir de molt poc, crea una cosa, l'únic que s'ha fet en tant i tant, és dir, no, això... Intenta no anar cap aquí, perquè ens anem més al carrer de la imatge de la marca, o de coses molt, de tipus, molt policitàries, no? Però superrespectuós, encantador, vaig conèixer la seva dona, també, que corria. John Woodward. Et diria que potser... Una persona molt interessant, i un actriu tremenda. Molt, molt, molt. Projectava una humanitat... Termeu-ne. Estava fora de l'exterior d'aquesta mansió, jugant amb una nena petita, que em va recordar l'efecte de Raios Gamar sobre la Grita. La nena petita era exacta, la nena petita, aquella, i és que resulta que és la filla de la nena, de la filla del niume, que sortia a la pel·lícula. I amb el que l'hi havia d'allò d'escala, cada vegada... I vam parlar amb ella tranquil·lament, i què ha comanat l'eronió amb el pol? No, molt bé, ha sigut molt amable. M'encanto molt, m'agrada molt que faci un esport d'alcohol. Ell no veu, però m'agrada molt. Però ell veu cerveses. Sí, perquè és frase del pol niume. El pol niume va arribar a dir que la cervesa és el millor líquid del món, no? Em va dir una cosa. Ell veu el Vicer. Em mirava cada dia fent el de rodatge, el director, i a la tradició aquesta, va amb el actor a fer un cervesa, o el que sigui, un vi. Aquest cervesa, m'adonaves. Però jo recordo... Fa anys que em vas parlar d'aquesta experiència teva. Jo recordo que em deies que el veiem amb aquesta actitud d'actors de estudi o no? Vull dir, jo, una cosa sempre de greu, no? Amb aquella mirada, segons com severa, no? I em vas dir, recordo, que em vas dir que era molt de la broma. Estava continuament... Ell és molt de la broma. Sí, ella és molt de la broma, molt, molt. Més l'entenc perfectament, perquè jo també ho sóc, i m'agradava molt aquest taranar, perquè facilitava molt les coses. Però és que jo penso que, en el fons, si tu observes tots els papers, totes les gates, sobretot... Papers que realment són dursos, que són complexes. I sempre hi ha, per mi, marca una petita distància respecte al personatge. Molt subtil, i que va en tot humor, una mica. És com una distància. És quina gràcia que em fa aquest personatge que estic interpretant. En el fons em fa gràcia. O sigui, li té com un amor en positiu. És a dir, és una sensació que tinc jo. És molt personal, i m'ho va confirmar després, en moltes altres pel·lícules que he anat veient, inclús les últimes d'ell, sempre aquesta mena de riure, de petita cosa irònica, que té ell. Bueno, la impressió que a mi m'ha donat sempre a Paul Newman, és que és d'aquells actors que treballava molt als seus personatges. Una mica, amb l'estil de Marlon Brando, per exemple, que també era un tio que s'arribava a absorbir tant el personatge, que el reconvertia... De l'escola. Actors i estudis. Escolta, una cosa, fent un canvi de... Sí, maradilla. Maradilla, ja que tenim aquí, parlesis una mica de la teva relació amb el Miquel Porte Moix. Una persona entrenyable, que crec que és impossible parlar del cinema català, sense que surti el seu nom. Jo suggeriria que per aquells que no coneixin, vegin a Filming, que està penjat allà, el Miquel Porte, en anava a dir passió per la paraula, que és de la Ana Maria Moix, no. La República de la llibertat i el bon humor. Benvinguts a la primera llibertat i el bon humor, i el seu alumnes quan arrancava com a acadèmic. I jo el vaig conèixer personalment. No cal conèixer personalment a ningú, per fer un documental a condicions. Diguem que el documental és teu. És meu, és meu. El documental va dir que jo fa 3 anys i pico. I vam veure un documental de 50 pico minuts, per televisió de Catalunya, es va passar, i va, ha anat a algun festival, ha passat de sense pena, en Iglòria vol dir que en general molts documentals passen sense pena. La majoria d'ells, n'hi ha alguns, que per temàtica, per el que sigui, mereixen més. Sí, per això fa-hi incidència. Sí, sí, sí. Sobretot de cara als estudiants de cinema i tal. Sí, sí. Aquest documental és important per ells, perquè el personatge és molt important per la història del cinema. Sí senyor, perquè més a més, a part de jo, i no ho dic amb bromes, si realment tenim filming, que la majoria de gent avui en dia, en tenen una altra per filmar-hi molta gent, que vegin aquest documental, 55 minuts d'una persona, que, bàsicament, a part de ser un historiador de cinema, com n'hi ha d'altres. És a dir, no era, possiblement, ni el millor d'ells. No, però, quan fèiem història del cinema català, se'ns dubta que és el millor. Perquè s'hi va dedicar... I del cinema rus i sud. També, però és un microportec que s'ocupa del nostre cinema. Sí, natural. Sobretot, jo penso que el més important que tot això, que ho és, és, per mi, de les frases finals, que surten a Nof sobre la Universitat de Barcelona, dins del pati integral de la universitat, en què ell diu l'amor que té per les coses. Diu, crec que aquesta vida no es pot fer res sense amor. Amor a la feina, amor als alumnes, amor als professors, parlar del seu entorn acadèmic en aquest cas, no? Amor a tot el que fa. Per què? Perquè jo penso... I això, per mi, em va tocar tant, que hi ha vegades que plores en el muntatge. I aquesta frase, quan la vaig per primera vegada decidir que la posava i la vaig ara col·locar, la vaig col·locar, em va fer plorar a mi. O sigui, que la sabia quan la coneixia. Per tant, jo penso que una frase m'ho va... Perquè a mi, si hi ha algú m'ha motivat a fer-ho, si n'ha més això, la teniu comentava amb vosaltres, quan vam acabar el programa. O sigui, per mi, és molt important que una persona que em fa una feina s'estimi profundament aquesta feina. Malauradament, no tothom ho pot fer. No tothom té aquesta facilitat, aquesta ocasió, una leuteria absoluta, no? En què pots fer aquella feina que realment t'interessa. I això és importantíssim. Per mi, això ha sigut la gran sort de fer-ho si n'hem estat això. Després, qui ha pres moltes coses, qui ha conegut molta gent, que m'he mogut per tot el món, però per mi, el més important per mi ha estat el fet que he desenvolupat això. I l'Anastasi Renus Martí, cap a on s'encamina. És la meva mare, llavors això m'interessa. Cap a on s'encamina. Doncs el mateix camí, jo segueixo fent... Jo ara vull fer documentals, i de fet, vaig ser un anterior aquest, que he preparat com dos més darrere d'aquest. I estic en el tema, és a dir, estic preparant documentals per produir-los, perquè m'els produeixi algú i per poder fer-los com a director. I m'interessaran segurament tant com aquest, perquè la feina de documental implica també molt estudiar el personatge que vols fer, i estudiar si t'estimes el personatge, si crees un vincle emocional, normalment fa que les coses surti, com a mínim, de veritat. Una altra cosa, després millor o pitjor, però de veritat. Jo començo a veure que necessitem un tercer programa. Per què? Tu vas de dir jo? No, perquè ja el tenim lligat. Hi ha molta persona que us pot parlar de cine, tant o millor que jo. Anem a fer una mica jo de teaser. Sí, sí. A del seti que... Tu has treballat com a muntador, al llarg de... Jo vaig començar, de fet, en el 75, va ser president, sí, en el canet roc, allò que dèiem l'acta dia, i fins al muntà-muntant, que ara d'algú no hi estic muntant. Ara un documental de Pere Joan Ventura, que es diu Un vas d'aigua para Lelio, Lelio, és el nom d'un noi italià, un noi italià que va a trasladar-se a Espanya, a acabar de la Guerra Civil, i s'ingereix dintre del moviment que es diu, els maquis, i és un maquis més en aquella batalla, i això es digui encara que cada dia estic assegut que l'ordinador segueix muntant. Pensant en projectes meus, el Adiós Rogando i el Mazadando, que diu-la. Simplement, perquè haurem de tornar. Tu has treballat a les ordres com a muntador de Vigues Luna, de Francesc Belmundo, Gonzalo Raldes, Manel Cusso, Jordi Cadena, un seguid de directors de primera Mach 5. D'una edat determinada, on ha desaparegut, però no, perquè conèixer gent és molt important, conèixer gent interessant també. Però si no hi hagués aquest tema de l'amor, jo penso que tampoc has fet teves pel·lícules. Perdona, abans de que la Guillotina del Temps ens caigui, ja està a punt. Vull dir-vos que la setmana que ve tindrem de convidat a Marcos JGR, que és el compositor de la música del ventre del mar de Josep Lluís Villaronga. Que prometo veure demà. Jo me n'hi he de veure, sí senyor. Perfecte, gràcies i bona nit. Escolta, podem comptar. A mi podeu comptar sempre que vulgueu. No cal mi marcadata, perquè jo penso en una faceta molt important teva, evidentment és estar a les ordres d'aquests directors. Per tant tu tens una visió d'aquests directors que jo penso que és impagable. I després la teva experiència de la visió. També, quan vulgueu. Contem amb tu. Dites això, bona nit fins la setmana que ve.