Cinema sense condicions del 23/11/2021

Cinema sense condicions. What if you're cruel? You can be kind, I know. There was never a man like my Johnny. Like the one they call Johnny Guitar. Hola, bona tarda, amics i amigues. Estem a ràdio d'Esvern, un dimens més per parlar de cinema. I avui, en la segona part del programa, comptem amb la presència de Marcos JGR, compositor de música i banda sonores per cinema i també fa treball amb audiovisuals. Bona tarda, Marcos. El programa ja veuràs que és sempre molt distès i molt obert, però és molt important. Pots entrar sempre que vulguis, en qualsevol dels comentaris que estem comentant. Moltes gràcies. Com sempre, tenim aquí el Ignasi Julià, el company. Què tal? Bona nit. Bona tarda, com estan les coses? Mollades. Molt bé. Mollades, mollades. Pep Parmengol, que us parla. Què tal, l'Andrea? Com estem? Es posa els cascos. Perdona, perdona. Què tal, com va? Bé, molt bé. Doncs anem a arrancar el programa i, de fet, ja l'hem arrancat. Escolta el tema final de Jonny Guitart, la pel·lícula de Nicolò Rai, que avui tenim com a clàssic de la setmana. És un tema interpretat per l'extraordinària Peggy Lee. Un tema fantàstic. Precioso. Molt bé. David Torniac, per això també. Sí, la cançó està feta entre tots dos. Sí, sí, sí. De fet, la música de la pel·lícula és David Torniac. Molt bé. Doncs, si et sembla, podem arrancar parlant de Jonny Guitart. Molt bé. És una pel·lícula que, de fet, la vas suggerir tu. Sí, sí, sí. Nicolò Rai és un director per mi bastant fora de l'ocorrent. Home, sí, a l'època, segurament. És un director que va néixer a la Crosse, Wisconsin, a l'agost de 1911. Curiosament, a la mateixa ciutat, tres anys abans, ben escut, el 1909, Joseph Losey. És a dir, que una ciutat petita... El Quedona, de vegades, o sigui. Sí. Ell va començar a fer la primera pel·lícula, els 36 anys, es titulava Day Love by Night, aquí la va introduir com Los Amantes de la Noche, el 1947. És un home, va tindre una formació, clar, tots aquests directors van estar després llestrats, i el director va fer pel·lícules molt bones. Com a rebelde, sin causa. Sí. Ja que ha esmentat el Job Fort, té un documental, és un documental, és un documental, és un documental, és un documental, és un documental, és un documental, és un documental, té un documental del Job Fort, té un documental sobre el desembarcament d'un urban dia, que se la va jugar, és a dir, estava rodat d'un búnquer d'aquests, i se la va jugar directament. Per poc, una bomba no l'envia a l'altra part. Era un gem d'una pasta molt cúctua. Les coses com siguin. Tornarà al Nicolas Reij, home, evidentment, de pel·lícules com los dientes del diable, que ja té molta... Al Nicolas Reij era un boemi, i una persona que no acabava d'encaixar, no li anaven els convencionalismes, en absolut. I les seves pel·lícules, d'alguna manera, reflecteixen això, en el lloc de rei de relles, que no deixa ser una aproximació bíblica. Un peblum, però, amb el segell d'autor. Efectivament, no. Tinc 50 dies en Pekín. Tinc 50 dies en Pekín. Amb l'Ava Gardner i el Xaltom Gesson, que també tracta d'un tema conflicte o no, i a la Xina, no? Bé, es veu que en Johnny Guitar tenia... Ai, en Johnny Guitar. Nicolas Reij tenia un rotllet amb la Joan Crawford, que és qui, de fet, el van d'ullar per dirigir la pel·lícula. Ja tenia els drets... Bé, el tema és una mica complicat, però tenia els drets de la novel·la. La novel·la és d'un tal Roi Chancellor, que, per cert, també va escriure la novel·la de l'en Geno Explosiva, que es deia Cat Balú, aquesta cunheta amb el James Ford, d'un webster d'aquest així lloger. Doncs, bueno, es veu que el guió que tenia no li agradava, era molt fluix, perquè el Nicolas Reij hi va tenir un rotllet, també, i, de fet, amb la República, que és la productora, va convèncer la productora perquè el Nicolas Reij dirigís la pel·lícula. Un projecte bastant personal de la Crawford, també. En realitat és una pel·lícula de baix, per supost. I, sobretot, si veiem el començament, diem... Ui, ui, ui, això no pot ser massa gran cosa. Perquè... Estem treballant en quatre o cinc exteriors, sempre els mateixos, el Riu, la Cascada, la Mina, quatre explosions, ell mirant des de dalt... Però, en el moment en què comencem, comença el Nicolas Reij a posar-se en el tema, la cosa canvia radicalment. I, llavors, hi ha uns dels colors, uns picats i contra picats... Bé, increïbles, amb una pel·lícula a l'estern. La planificació, efectivament. És extraordinària. I el Nicolas Reij se va aprofitar també de la relació que havia entre les dues altris, que no sé si veieu... Estaven a la part d'incèstia. Això mateix. L'alguna cosa ja dava bé per l'orgullador, perquè la macabretx ja estava picada. No sé per què, es veu que la cosa venia davant, d'alguna renovació prèvia amb alguna pel·lícula, i es veu que ja es van... La seva vida real no s'emportaven bé. Aquesta cosa que passa no saps per què, però hi ha gent que et cau molt malament. El duel interpretatiu que es diu moltes vegades, que és una cosa de Florete, tu em fas la rèplica i jo la contrarèplica i tal, aquí és que era un duel real. Cada una volia imprimir més intensitat, fins al punt que amb una entrevista que va fer els principis del 60, el Nícola Rai Amandriu Xarris, un periodista molt reputat a Estats Units, li va dir que, quan al final de la pel·lícula hi ha l'arribada de l'escamot que vol l'inxar a la Grànfort, diu que la mirada, o les mirades que li dedica la Mercè des Maquembrits, això encara en fort són àcid sulfòric pur. Va dir les paraules d'aquestes. Jo, abans de parlar del tema de les actrius, perquè has dit una cosa que abans que se'ns escapi, si és important dir-la, evidentment en Nicolò Rai es va formar cinematograficament, va fer estudis de cinema i tot, però era un home bastant cult, va fer molta amistat amb un arquitecte, que era en Wright, la Casse en la Cascada, aquesta famosa que surta a la pel·lícula d'Alfred Rico, de La mort de los talones, precisament. I ho dic... Jo i Wright. Jo ho dic perquè... va fer molta amistat amb ell, i fins i tot es veu que va fer un corset d'arquitectura. Jo m'atreveria a dir que l'escenari principal, que evidentment és el saló que té la Joan Crawford en propietat, està concebut d'una manera que si et fixes, no és la d'un decorador o la d'un fuster que et fa el plató de rodatge. Hi ha uns criteris que realment són molt interessants. Fa veure que aprofita una paret de roca de la copia muntanya que hi arreda. Això s'associa a Wright, que Wright precisament fa el tipus d'arquitectura molt en consonància amb l'entorn. No descartaria que li hagués demanat consell. Absolutament. Aquells interiors, aquelles pedres casi vermelloses, el contrast amb el... amb el que és el tapis, que es diu de la sala de joc, amb el verd aquell. Es busca els vestits d'ella. Primer negre. Després funciona, i quan arriba el moment dramàtic, té un blanc impolut i toca el pidant. Tot això és la màgia. Encara no estem amb el tècnic color. La república va agafar l'Hitzman color. Que era fà color. Era el procediment de la república. La república tenia un laboratori. Allà va crear en uns temps primer anys del cinema en color. No és exacte perquè tots sabem que des dels anys 30... És 54, la pel·lícula. I tant, no. No hi havia gaire satisfacció. Jo diria que Johnny Guitar és el... El trucolor té 3 faces. Perquè de fet combina només dos colors. No és com el tècnic color. El trucolor només utilitza dos. Però té 3 estats. Johnny Guitar és l'últim estat. I a mi, en franquesa, m'encanta. És una persona molt diferent. A la imatge extraordinària. M'entusiasma. És tot el que dius, els vestits. Evidentment se la van gastar amb vestits. És fins i tot exagerat. Sí, sobretot el color dels vestits. I és exagerat. En un context com és que està en un poble de Ramaders. No, no, per això dic que no es van gastar els calés. No, no, no, no. Allà, amb el que es van gastar els calés, va ser amb el bar de Viena. El bar, sí. I després van dir, aquí, perquè allà s'ha anat psicològicament, i entre Freud. Va, sí, sí. I després, el que fixa, aprofita que es va cremar el bar, i surt 5 o 6 escenes en què surt el bar, cremant-se. És un punt feble de la pel·lícula que a mi fa riure molt, perquè és quan ells dos fugim. El John Foy i el Johnny Guitar, i intenten amagar-se, i aleshores es veien planos del saló cremant, i vas veient els ramadells aquests que tenen motius acurants. El guió està bastant ben muntat. Sí, el guió sí. Però vas veient els ramadells que els estan buscant, i els vas veient a un llavall de davant del saló, i tu et preguntes, i què fan sempre passar pel mateix lloc a un llavall? És un punt una mica còmic i voluntàriament, però que em resulta una mica... Hi ha una cosa bastant curiosa. En Nicolà Rai no era de les seves pel·lícules preferides ni molt menys. És una pel·lícula que es van divertir... Perquè tenia el rotllet amb la John Crawford. I segurament anava més la cosa. És una pel·lícula que va quedar molt rona, molt bé. A mi m'agrada. A mi el que em va va... De l'àstima és que l'acadèmia de cine no li diran ninguna nominació en aquesta pel·lícula. L'Oscar no estuvo para nada nominada. És una pel·lícula que era un clàssic o...? Era una pel·lícula... Això és com Casablanca. Quan el Michael Curtis la va dirigir, no tenia ni idea de què després passaria a ser, pràcticament, en tot temps de la història de l'Oscar. Casablanca, igual que Sueño Eterno. Són pel·lícules d'aquelles que acaben funcionant tot. Sí, però Casablanca... No tenia ni guió en Casablanca. Exacte, va ser una cosa de pel·lícula. No era una obra maestra. He fixat tu com ha quedat per la història de la gent. Sí, sí. Doncs de tota manera, a mi m'agradaria també fer atenció a un dels dos guionistes, que adapten la novel·la, que és el Filipe Jordan. Més que res, perquè té pel·lícules, és un dels guionistes. És el guionista de l'Hombre de l'Àrami, de la Colina de los Diablos de Acero. Compte, perquè estem parlant de pel·lícules de peces específics. La caïda de l'Imperior Robano és el guionista. La pel·lícula és de l'Antonimant, però el guionista és ell. I Pànic en les Calles, amb el Richard Birmer, sobre aquell virus que corre pels carrers a l'Anza Rota. En fi, pel·lícula és una mica... pròpies del món cinema de Hollywood. I després, el Ben Madou, és un home més discret, el guionista fet entre els dos, però Ben Madou va fer el Secret de Sant Tavitoria amb l'Antoni Guin. Una pel·lícula que és extremadament divertida i tensa. Molt bona. Hi ha una cosa que també he trobat llegint sobre Nicolas Rai, i és que ell va parlar sobre la crítica. Portava ell deu anys dirigint pel·lícules. I va dir, amb ell, si el guió i la temàtica funcionaven, li agradava el cinemascop. I després va estar a favor del cinema. I ell va dir, els crítics s'estan carregant el cinemascop i el cinema, perquè els crítics no els agrada la innovació. I jo penso que allò que has dit tu de l'experimentació amb el color, amb els interiors, amb la influència de Lloyd Wright i tal, podria anar una mica per aquí, perquè em veig que li agradava exposar-se i provar, experimentar. I l'altre dia, el que va dir, va dir que no era pròpida. En Nicolas Rai, una de les coses divertides de veure en les seves pel·lícules, és com la coreografia del moviment de càmera. Els veus de càmera són impressionants. Els quadraments, el... Aquí hi ha un joc de plant. Com una sensibilitat parell. Visualment era ambicionari. Altres han passat per ser-ho més que ell, de la capacitat de Nicolas Rai a l'hora de planificar les pel·lícules. I en tot cas, entrant dins del que és pròpia l'atemàtica, d'aquí que el guió és sucós. Perquè, evidentment, amb quina figura ens presenta dos personatges en el fons trencats. Un per ser inconsistent, perquè l'estir la Haydn, no s'ha quedat fa 5 anys abans de la pel·lícula amb la Joan Crafor. Per una por es comenta que era lligat a la dona, i prefereix marxar i deixar-la. I ella, aleshores, substitueix la passió que té per ell, que sembla que en una sequència en concret es nota que està perdudament enamorada d'ell. Però la pel·lícula és un amor fú. Sí, sí, totalment apassionat. I abans, fora d'entena, comentàvem el Marcus, que estic convençut que aquesta pel·lícula va influir molt amb directors de la Nouvelle Bach. Ah, no, sense dubte. Trifor. I Godard. La ciutadana del Mississippi, i sobretot Godard. Godard ens sap recordar que ell és de Sinemàlida i dedica un article sense la pel·lícula de Joan Itàlia. És que tu agafes els diàlegs aquests intensos entre l'aparella, i són reproduïts, d'alguna manera, corregits i adaptats, tant la ciutadana del Mississippi té moments que són com els de l'interior, entre Viena i... Home, la ciutadana... Entre el... En costa de dir, i estic l'hijiden. Estic l'hijiden. I la Joan Crafford, no? La sequència cap a altre sentit, no? Que s'havia de mentir bé, no? Digue'm una mentida, digue'm que m'estimes, no? I la Joan Crafford, que a la vegada més endurida de rostre, li va repetir les frases tendres que li va suggerir de la Joan Itàlia. Mira, em va molt bé que parles d'això, perquè volia dir una cosa. A l'any 1954, i per mi és una pel·lícula, que el tractament de la dona, tant la Mercè, és amb aquest enverig, com la Joan Crafford, són dones, que això, una paraula que no m'agrada gens ara, que es diu molt, que és empoderades, són dones que a la Joan Crafford li diuen, a l'escamot aquell li diu, no, tu quede't aquí, que ja vamos nosotros, i ella diu, no, no, jo vinc i al davant. Es nota que la Joan Crafford... A banda que té molta personalitat. A banda que té molta personalitat, es nota que està rena del projecte, perquè no hi ha dubte de què és una... Sempre s'ha parlat que la pel·lícula, potser és fins i tot feminista, fins a ser punts. Perquè les que es mengen la pantalla són les dues dades, no els homes, els homes són uns comparses. I et diré més, amb aquesta escena, que és una escena clau que ha transcendit, i que molta gent se sap el joc de pregunta i resposta, de memòria, ell li va dir sempre a l'inici, dime que todavía me amas como siempre me has amado. I ella, quan li conteste, li conteste... Però no li conteste exactament el mateix que he dit ell. Li canvia una mica. I per mi això és un detall feminista de la pel·lícula. Perquè si no, dirien, fixa't tu, com la domina, que ella té que anar repetint com un gos d'ell, no, no, no. Però el que passa és que la següència està encarregada de passió. El filtre pel filtre femení. Per estar encarregada de passió, que això són detalls que efectivament estan. Estan, estan. Però el que estàs és absolutament impactat per la intensitat de la escena. És una història de mor a través del temps. I tot lo fort de què és com a caràcter, com l'acaba abraçant. Per tant, jo diria que és el moment més potent i més brillant de la pel·lícula. No sé si s'ha vist el detall de que, quan en Mercedes Macambri hizo una escena, le aplaudieron allí todo el equipo de rodaje, por lo que había hecho ella. Cogió unos celos la Joan Crafor, que se fue al camerino de ella, con pió todos los vestidos, ¿lo sabéis esto? Sí, sí, sí. Entre ellas no sabía ahí un... Una cosa que... La Joan Crafor no podia aguantar tampoc l'estir lihaïtent, amb el que té la història de mor. I no el podia aguantar tampoc. És molt divertit, tot això. I després també hi ha una cosa, amb la part així una mica més... fluixeu per dir alguna cosa de la pel·lícula, és que si vas a mirar, la pel·lícula està defensant una colocació allà, de el tren, portar tot el xoc allà... Aquest aspecte de la... Que dius, bueno... No, no, però fixem-nos. I ella, els reclames, segons diuen al començar la pel·lícula, perquè necessita un pistolero bueno. Però, escolta, és que... És que el Fargo és... ella, evidentment, té un passat com a prostituta. Compte, perquè la pel·lícula... Evidentment, ella fa els calés, el... i ella, evidentment, té un projecte de vida, un projecte de negoci, sap on posar-lo, perquè sap que el tren passarà per allà, té informació privilegiada per dir alguna manera. Sap que el Johnny Logan és la pistola més ràpida. Sí, però ella és prostit... Compte, perquè és molt dur, eh? Ella és prostituèix, per fer calés, per fer el saló, i per tirar endavant, perquè ja ha perdut l'home, però l'acaba cridant, perquè de fet continua enamorada d'ell, i per tant, per això, el cridia de no. Però, amb un projecte de vida econòmic, que diguem-ne que es fot de... permeteu-me la familiaritat, és fot d'hòstia. És una expressió una mica bèstia, però... Amb el romanticisme? No, no, amb els ramaders. Els ramaders són el més reaccionari i el més republicà que s'ha pogut imaginar, no? En el sentit, no volen saber res del tren, no volen saber res... Clar, en parla amb Macen Bratch, ho dia el Joan Crawford, perquè s'ha quedat, a principi, amb el seu nom, amb el que ell ja fa. És d'Ansarin. Exacte, el d'Ansarin, del qual està enamorat la Macen Bratch, però que per la Joan Crawford, fins i tot és que la Joan Crawford és a la cora, per la Joan Crawford és un entreteniment... Un entreteniment. Mentre no té l'altre. Mentre no té l'amor de la seva vida. Compte, perquè és que tot plegat els personatges són complexos i recarguladets, i avarxats a una existència de supervivència pura i dura. Compte, perquè el tema és... Jo estic... Freud i Deviso Capà amb aquesta pel·lícula. I això que dius d'ella com a prostituta, quan comença el diàleg aquest, ell li diu, dime que has conocido muchos hombres. No, dime cuántos hombres has conocido, ella diu tantos como mujeres has conocido tú. Ah, réplica, no? Pero... No es una negació. És un... Passa la pilota i seguim jugant, no? Certo. I, bueno, abans de tancar, perquè, ostres, hem de passar altres materials, però sí que m'agradaria fer un il·liogè a punt de que la pel·lícula sempre s'ha interpretat la història, sense ser a punt, com un al·legat contra el macartisme, que en aquell moment encara estava cuetejant. I, d'alguna manera, és el tema de com el poderós li té jurat amb algú i tant fa que aquest algú sigui inocent, o no sigui inocent, la mac amb braig, és la que té la força. Això és el tema del linchament. El tema del linchament? És a dir, es buscaré l'espai, m'inventaré, que ara està tant de moda d'inventar-se... No entrem gaire en detalls. Doncs, en fi, la pel·lícula ja ho està macàrtic, s'estava inventant absolutament el que calia per culpar qui amb ell l'interessava, i el joc brut anava i venia, que era una cosa espectacular. I la pel·lícula, d'alguna manera, això també ho tracta, no? Sí, sí, sí. Xapò pels guionistes? Amb sotileses? Xapò pels novel·listes i xapò pels... Els guionistes saben de què va, perquè hi ha un personatge que és molt important, que, curiosament, amb els cartells de la època, surt amb molts, eh? O sigui, els que no surten la Cranford i el Hayden, surten la Cranford i el Xaval, aquell malferit, que l'abrassa a ella. Perquè això, precisament el tema del linchament, l'obliguen ell, amb aquell nen, a declarar, el Forzen, a declarar contra ells. Com que havien fet el robatori del banc. I el Xaval, ara hi ha un moment en què... I així, a mi no em penjareu, no, tranquil, no et penjarem. Sí, et penjarem, sí. El primer, clar. No, no, és... Compte, perquè és realment... És una pel·lícula, realment, amb un traspont dur de... Sí, sí, i a veure... El que m'interessa que quedi clar és que recomanem a tota l'audiència que, si la poden revisitar, no se la perdin. I a l'Ona Guitart, Nicolà Rai, 1954. Una història de desesperats, perquè també la banda del Dan Therimp, que també... És desesperada. Estan tots desesperats, de fet, tothom actua per pura desesperació. Sí. No perquè en el fons... El límit. No perquè en el fons siguin dolents. Un de l'abat de fins i tot llegeix. Però clar, està tan desesperat com els altres. Un triàngulo amoroso. Entre el bailarín... Sí, sí. També hi ha un punt de triangle, evidentment, també hi ha un punt de triangle, això està claríssim, sí. Molt bé. Doncs ja està, no? Vinga. Passem a una altra cosa, per aquí, si no... A veure, pel·lícules... alguna pel·lículeta de la setmana? Bueno, jo acabo de veure... A veure si trobo el paper. Hauria de... Vaja. M'he deixat un paper. Jo he vist la casa Gutsi... Ah, sí? del Rili Escot. Aquest matí? Sí. I, bueno, un apunt ràpid, simplement... Dic que... Bueno, en Rili Escot... 160 minuts... Tot el diner del Budó ja tractava del tema del... del noi aquell de 16 anys, a la família aquella tan rica, que el drap tan arrombat... Ah, sí? No sé si recordes... amb el Christopher Plummer. Sí, sí, sí. Que era un actiu impossible. Al final l'enlla ens ha deixat, però... bé, el Getty, la família... Ah, això, la família Gutsi. I bé... I aquí és la família Gutsi. És curiós, perquè en Rili Escot agafa diversos vessants, no? Ara et fa pel·lícules d'aliens, ara et fa... Ara se'n va cap a medieval? Cap a l'edat mitja, que ja ho va fer una vegada, no? Sí, ho havia fet abans, també. I, per tant, ara aquesta branca d'anar agafant famosos, no? De la moda, en aquest cas, no? Escolta, i per l'audiència, a Lady Gaga, què? A Lady Gaga, a mi m'agrada molt, eh? A mi també. A Matriu. Com a actiu, està tremenda. Ja n'hi ha una estrella que també m'agrada molt. A mi, amb ella sí. La pel·lícula em va semblar un disbarat a nivell de planificació visual. La càmera, l'espatlla, primers plans, tota l'estona. Una capacitat nula per deixar a veure les coses. És una pel·lícula en què no es veu res. És tot a primer pla, em sembla un disbarat. És a dir, és la cinema, la pel·lícula. Com a planificació, però ella està realment molt bé. Ella està realment molt bé. Bueno, la pel·lícula es deixa veure Jeremy Irons, el Jared Leto, que surt, que no el reconeixeries. És a dir, està sembla mortadelo, és a dir, sembla un altre. Torna a utilitzar Adam Driver, també, no? Adam Driver, torna a sortir. Era l'últim duel. Efectivament. L'acostesta és que la pel·lícula és una reflexió sobre una família que es destrueix ella, ella mateixa es destrueix. I en el joc, en el joc interna, curiosament, del Mauricio, que és el Mauricio Gutzi, que és el paper que fa Adam Driver, que el pinta com un molt intel·ligent, però deixa que la seva dona, que, de fet, és una noia que s'enabora d'ell, però hi ha un tema que és que no sap si s'enamora d'ell per ell o pels calés, no? És veritat que hi ha un moment en què el Mauricio no es porta bé amb el seu pare, que té el 50% del negoci, que és el Jeremy Irons, i el Jeremy Irons el desereta, per dir-ho d'alguna manera. I, per tant, ell es torna un treballador normal vivint del seu esforç amb l'empresa del pare de la dona amb la qual escassa el paper que fa Lady Gaga. És cert, això, però tal com evolucionen les coses, es veu... Es percep la transformació del personatge de Mauricio de ser una persona que sembla que li importi el negoci familiar onrava a com acaba sent una persona que fins i tot utilitza... que acaba utilitzant la dona, que la dona reaccionés com reaccionés i no dic més perquè, si la gent no sap la història, tindrà alguna relativa sorpresa perquè, de fet, comença. És la típica estructura de swap dels serials, aquests, el swap, les sèries aquestes de nissagues familiars que es fan la punyeta, però, clar, basada en una història real... Està feta per capítols? Està distribuïda per diferents sexis? No, és més. Té una continuïtat? La manera que té Ridley Scott de estructurar la pel·lícula és molt curiosa perquè et va fotent sals. És a dir, et talla que gairebé ni en cada nats. I et planta en una situació nova que ha evolucionat. Hi ha critiques amb els quals podria estar una mica d'acord comenta que el sembla que l'evolució no està prou ben explicada. És a dir, veus uns sals, de vegades, en l'actitud, per exemple, del Maurício respecte a la seva dona, que al principi és volant perquè acaba fent-li el salt, i acaba utilitzant-la fins allà on li interessa, perquè ell sempre està allà, sembla que qui mana és la dona, fins que arribi un moment en què no, en què ell fa el gira la truita i qui mana és ell. Això és un bon home de negocis. La pel·lícula tracta un seguit de matisos molt bé. És interessant, no? La pel·lícula és interessant. Realment els actors estan tots de primera, l'Alpachino també, que és el germà del Jeremy Irons, entre tots dos tenen el negoci familiar, bosses, vestits, en fi, tota aquesta història. I la veritat és que la pel·lícula es deixa veure molt bé. No diria que sigui perfecte, segurament trobaríem defectes de estructura, fins i tot, o de guió en el sentit evolutiu dels personatges. Però els personatges evolucionen suficientment com perquè realment l'espectador percebi les evolucions. L'acció és 1995? Bueno, comença quan es coneixen el 1970. Està molt ben ambientat, per ser realment. Hi ha un tractament musical molt bonic, del moment italià. De vestuar i això, què tal? Està ben... Pots imaginar-t'ho, de primera. O sigui, ja és una pericula feta amb pressupost. Amb pressupost, mare de Déu, i tant. Molt bé. Em sap greu, perquè portava un paperet amb algunes dades. De totes les presses. Estem a 2037, i mira, per introduir-nos el comentari que farem sobre les activitats del Mercús JGR. Posem una música que és un tema del ventre del mar. Una de les últimes músiques que has fet, per cert, està amb cartellera dirigida per Agosti Villaronga, i és una pericula que ja hem parlat alguna vegada d'ella, i avui tornarem a sortir naturalment. Us recomanem, perquè és molt interessant. Andrea, es poses la música? És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que es tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho. És una pericula que és tracta de fer-ho.