Cinema sense condicions del 14/12/2021

Cinema sense condicions Més informació Comencem la sèrie de la sèrie de l'esquerra. Des de la sèrie de l'esquerra. S'ha de fer un bon dia. I el que fa és... No és una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una... És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. És una sèrie. va fer la banda sonora de la pel·lícula de la setmana que hem escollit Blow Up de Michelangelo Antonioni. Però abans d'això dir-us que comptem amb la presència aquí a l'estudi de Patricia Sanchez-Mora. Bona nit, Patricia, és un plaer molt gran tindre't aquí, perquè per nosaltres hi ha una cosa curiosa, i és que a part després ja parlarem de tu en el segon a part del programa, però d'entrada dir-te que és la primera vegada que comptem amb algú de producció cinematogràfica. És a dir, ja sé que tu toques moltes tecles, però potser la que ha definit més la teva feina en el camp del cinema fins ara és la producció. És el que més intento, almenys. Molt bé, després parlarem d'això, però benvinguda, i ja saps, en la primera part del programa pots intervindre sempre que vulguis, sobretot en el cas que hagis vist recentment Blow Up. Resentment diuen el don, o el que recordis, que també a vegades és bonic parlar de com recordem les pel·lícules que ens han agradat o ens han interessat. Nosaltres l'hem vist perquè ens toca, perquè ens el quedem més clar. Jo no vaig tenir temps. Està n'hi ha que veure. En recorda dels profes, que me'n van posar a classe. Ah, sí, jo la posaria també. Molt bé, doncs podem començar, si em sembla, entrant amb Blow Up. Tu l'has vist? Blow Up? Andrea? No. Poso a tareas pendientes. M'hagués sorprès, eh? Sí, però no em sorprèn de res. A unes generacions noves, no? Evidentment és que és una pel·lícula de l'any 66, o sigui que imagines. Aquesta pel·lícula la va fer Michelangelo Antonioni. Bon, Antonioni, diguem per començar pel principi, que va néixer el 29 de setembre 1912 a Ferrara en el cídeo de la família de classe mitjana. Ell va fer els seus estudis experimentals de cinematografia i va col·laborar amb Roberto Rossellini, amb el guió d'una pilota retorna. En 1950, bueno, prèviament, en 1943, hi ha una cosa que vaig de dir, perquè sempre m'ha quedat molt a dintre, ell va fer un curmetratge que es diu Gente del Po, que per mi és extraordinari. Fantàstic. El recomano molt si ho podeu repescar, suposo que es pot trobar per all. Després va fer... Això encara tenia fruteixos amb el neurorealisme, que em sembla que al inici els va tenir... Sí, sí, sí, és netament neurorealista, que se'n diu. Ell, de fet, clar, per la seva edat va agafar la guerra i el neurorealisme. Però, a l'acte, es semblarà que, per la seva banda, que és el que a mi li interessava, que era un cinema diferent, més experimental, i que tractés els temes d'una forma que no fos discursiva, sinó que... Volia fer participar molt al espectador amb les seves pel·lícules. Jo diria una cosa per ara mateix, perquè és l'encarnació pura de la pusmodernitat dins la modernitat. És a dir, hi ha una tensió entre un món modern, fruit de la guerra mundial d'una banda, i una pusmodernitat que ja es va dibuixant, en els anys 60, ja es va dibuixant, evidentment, la pusmodernitat, oficialment, la tenim colgada més o menys cap al l'inici dels 80, però és una cosa que a mi em fa... Les tensions, no? És com, per exemple, dir que el romanticisme és una negació del classicisme. Sí, però no, perquè tenim una figura com Get, en què hi ha una tensió de totes dues tendències. Doncs aquí el mateix és a dir, evidentment, que els anys 60 estem encara en la modernitat, per dir-ho d'alguna manera, amb l'esclat de la modernitat, amb la confiança en la ciència, amb la confiança en el futur, amb el progrés, amb la confiança encara amb el serumà, però hi ha hagut la guerra mundial. I la guerra mundial ha generat, al mateix temps, una fractura. I d'aquesta fractura hi ha unes generacions posteriors, que el que, precisament Antoniani és un reflex, el que reflecteixen, més aviat, és tot el contrari. És una mal fiança amb l'home, és una mal fiança amb el futur, és un nilisme, fins a cert punt, un nilisme latent. I això, això que està aquí en Blow Up, està... Absolutament. Però amb moltes altres pel·lícules d'Antonioni, de la seva etapa, diguem-ne, madura, no? Comparteixo molt aquest reunament teu, perquè jo crec que Antoniani una vegada va fer la tetralogia italiana, la mitja, el grito, l'eclipse... El deserto Rosso. El deserto Rosso, després. I, entre més d'això, hi ha l'aventura. L'aventura, ja és un punt, l'aventura per mi és, per Antoniani, el que vull i mitja per fer llini. Allà, a Canes ja se'l creuen, ell senta una base i, a partir d'aquí, és respectat. Però, fixa't, que després, no té que esperar ni el 68 ni el 69 com altres, el 66 agafa ja i diu, va signar per la metròloga de Maier 3 pel·lícules, que aquesta seria la primera, amb el Carlo Ponti. Carlo Ponti de productors, sí. I les altres dos, en Fabriski Point, que més vol dir que no l'hagués fet, em sembla, i el reporter. El reporter és molt bona. El reporter és una altra història. És que Antoniani sortirà amb moltes coses, però Antoniani té una cosa que és pròpia de la pusmodernitat i que, de fet, un escriptor com Filipe Cadíc, amb els seus relats a la science ficció, ja ho tracta també. El 60 ja ho està tractant. Què és el conflicte de la identitat? Qui sóc jo? Sí. Deriva aquest conflicte, de fet, deriva de la guerra mundial. Perquè davant d'un desastre de 60 milions de molts, evidentment que hi ha una caiguda que s'intenta substituir amb aquesta confiança en la tecnologia, amb el futur, amb el progrés, amb la industrialització, amb tot això, no? Però el mateix és que és curiós, perquè conviuen les dues sensacions. I a Europa, els Estats Units no tant. Els Estats Units no, no tant. El cinema és modern, segueix una certa línia moderna. Tret també, evidentment, d'uns Juans, franqueradors com el Casabets, no? Però el problema identitari, el conflicte de l'individu, que això amb el reporter, evidentment, està claríssim, perquè és un tio que decideix estar fart. Els seus personatges sempre estan farts, estan avorrits. Tenen un problema identitari, perquè són víctimes que això... Aquí surt el cantor marxista de l'Antonioni, no? Són víctimes de... Sí, sí, molt de progrés, molt de futur, molt de confiança amb l'evolució de l'home, i de la societat, i de la justícia, i de l'equitat, i la democràcia, i les gaites. Però, en el fons, l'home està... és víctima. És víctima de la indústria. És víctima d'una feina, per exemple, el fotògraf de Blow Up, està fart d'estar fotografiant les models, està fins als nassos i per això sembla el carrer fotografies de coses, i clar, hi sembla el parc, i allà és on ell creu que veu un... després, posteriorment, descobreix... Bueno, Blow Up, creu, assassinat. Blow Up és precisament això, no? El moment de l'explosió en què tu vas agafant una fotografia i comences a fer ampliacions, ampliacions, ampliacions, fins que hi ha un moment que queda, d'una forma quasi nítida, una cosa, una pistola, una figura. Però, si segueixes ampliant, desapareix tot. I, de fet... És l'única foto que se salva. Teòricament, allò és el cos del mort. Sí, teòricament. Però, bueno, aquí està una mica... aquí està una mica l'embit d'Antonioni, que li proposa a l'espectador que participi. Està veient l'espectador també en aquest procés l'assassinat o no? Sí, sí, sí. Després, clar, aquí hi ha una altra cosa que és molt important. L'Antonioni, encara que se'l porta al seu terreny, parteix de les baves del diable. Sí, un relat. Un relat de Cortázar, que està a dintre d'un llibre que va fer el 1958. I, bueno, la veritat és que és impressionant, perquè l'estàs repassant i és que te'l llegeixes tres o quatre vegades de què compta i cada vegada... Són 12 vegades, eh? Però és increïble el que hi ha allà. El Cortázar és un fenòmeno. Sí, però és el relat, una mica com a la pel·lícula, no? És el relat del no res, en el sentit, que simplement és un fotògraf que s'ha anat a fer una fotografia ja a la puta del Sena, en què hi ha una parella, i ell inventa el que pot ser aquell nano jove amb aquella dona que sembla que té intencions fosques, però connectat amb un paio que està dins d'un cotxe més lluny. És una captadora de nois. Sí, però és una pla... O sigui, tot sofa ell, perquè el relat simplement es queda ja amb l'ampliació de la foto mentre està traduint allò altre i està mirant la foto i comença a fer aquesta dia de trip. La veritat és que en Cortázar... Cortázar et verteix una cosa. Sí. Estimar-li l'ector. El protagonista... No, el que ha relat el que ara explicaré pot ser el fotògraf, que pot ser que estigui viu o, en altres moments, mort. Pot ser la visió de la càmera, que ens expliqui la càmera, el que... I després hi ha una altra cosa que és el que realment li agrada a l'Antonio, l'ambigüeta, la temporalitat i l'alteració de la realitat. Jo diria que el conflicte... Aquella és el motiu. Al que hi ha alli, a veure, a mi hi ha una cosa que sempre m'ha estranyat molt. O sigui, li donen la palma d'or de can. Perfecte. Llavors, ja saben que encara estàvem tots els de la Nobelback, pràcticament escrivint amb revistes i tal, i una pel·liculació es tenia que impressionar que t'has dit tu abans d'alteració de pas endavant respecte a la modernitat. La pusmodernitat, per mi, no és un pas endavant. És el desastre absoluto, fracàs més tulsorant de la humanitat recentre. És una sortida, de aquella estatus. És l'evolució natural en fals, una evolució natural en fals després de la guerra mundial. Per això ells em van anar a Londres a fer-ho, perquè en aquell moment allà hi havia el moviment MOT. Sí. El Swinning Sixties, el Swinning Lotto, que també... Què, de fet, no és més que una parllugació del fricinema del 50, barrejat amb el new... com li deien, new British movies, o new British film. És tot plegat. L'Inside Anderson està en el fricinema i està en la nova... New Wave, new British Wave, o una cosa així. En realitat sí. El fricinema és el que defineix, igual que el new realisme a Itàlia, o la novel·le Baca França, és el que defineix el cinema anglès de post-guerra. Has tocat un tema essencial que està dintre de l'ascència pusmoderna d'Antoniori, és el de la... el conflicte de la percepció. El que tu has dit l'ambigüitat. Tot a la pel·lícula de Blow Up és el conflicte de què n'assos exactament ha vist aquest personatge i de passada nosaltres. Perquè, de fet, el final de la pel·lícula, fins i tot, es dilueix el personatge. Bueno. Desapareix, no? Antonioni va dir que quan el dècid Hedwings es dilueix i surt la paraula dient, diu, no es dilueixo el lomenll, és que em dilueixo jo també, com a creador. Exacte. Però és el conflicte... I no queda res. Perquè Antonioni diu, realment existim o som una il·lusió? És filosòfica, la pel·lícula. I aquí va allò que volia dir abans. Connectem amb el problema de la identitat. El que no comprenc tu és l'èxit de públic que va tindre. Perquè és una pel·lícula que... No és una pel·lícula... És una pel·lícula que... Atenuada per un públic general, la veritat. És una pel·lícula que a mi em deixa descolgat. És en el sentit que és una pel·lícula que per un cantor han vellit, s'ha fet d'ella. O sigui, ja el rotllo entre la Vanessa Redgrave i el fotògraf, la veritat, està molt passat de rosca. En el sentit que és snop, és fins i tot... Absurd, ja va bé que ho sigui. Era molt malvista, ara, d'oig. Trato de la mujer. Això és com a conseqüència d'un personatge... Amb aquell moment ja se'l va tractar de misògen. Absolutament. Però jo crec que aquí se li va escapar la mà a l'Ontoriodi. El que volia reflectir era un home, el fotògraf, que estava avorrint. No, no, far de la seva feina. Jo no vaig ser un niño todo el tiempo buscando límites. Sí, sí, sí. Sí, perquè com que té un problema... Sembrà un anticuari i compra aquella ala... És que tot és una inconsistència. La pel·lícula tot és com un caos permanent. És a dir, com una... Tot el relat és ràtic. No hi ha narració, pròpiament dit. És ràtica. Té un factor ràtic, allà el vol. El seu cinema, el Reprotero, que és boníssim, és ràtica, també, tota l'estona. Un personatge que no es troba, que va per aquí i allà... Sóc el Reprotero, amb un insistit tinc una anècdota personal. El Reprotero sabeu que unes escenes es van rodar a la Pedrera. Sí, va vindre aquí el Nicholson i va vindre la Maria Schneider. Sí, sí. I jo... Es veuen les rambles i tot... Que ja havia vist l'últim tango. Hòstia, Maria Schneider, va agafar la meva càmera de Super 8 i cap a la Pedrera. Ah, sí? La Maria Schneider, que li va fer... En el rodatge. Li va fer fer 3 vegades una passada cap aquí i cap allà. Acabes de pujar punts, eh? Sí. Bueno, són coses de la vida. Això vol dir que la teva cinefilia... Jo estava aquí. Sí, d'una mica lluny. Després hi ha algunes anècdotes curioses d'aquesta pel·lícula que he trobat per a ell. L'Arbanès de Regret dona el primer, no frontal, integrar el femení de la història del cinema britànic. Bueno, no frontal... Ho diu per a ell. Només els pits, diguem-ne. Sí, no frontal, femení. Però jo... Segons. Un del rodamons que apareix en un álbum, perquè el Larry Hemmings està fent un álbum d'haureu que surt d'una fàbrica, i tu dius aquest tio d'una fàbrica, i el primer que fa és un roles descapotable. Bueno, és que ja estàvem fent fotografies del realisme del moment. Hi ha una de les fotos, en què hi ha un cameo del Cortázar. I surt del Cortázar. Sí, sí. Després la càmera fotogràfica, com a curiositat, és una Nikon F de 1959. Mentre és que al conte Cortázar senyale una contacte. És curiós. I després hi ha una cosa d'aquelles pròpies de l'Antoni Oni. No li agradava el color de la gespa, i la va fer pintar a la nit, perquè l'endemà tingués el color... Verde, aquella nit. Ell volia parlar pel·lícules. Es veu que el parc on va rodar està igual. Sí. Actualment està igual. El que passa és que jo he vist una fotografia del parc actualment, però clar, no hi ha la gespa verda, aquella, ni molt beig. Està tot peladet. El parc. El parc on es va filmar la pel·lícula. Tota la tanca aquella que hi ha, es veu que només en queda un tros, però d'això se l'han carregat. Si l'ha difícil de poder trobar una altra vegada, la sé, sí, per allà. I el que ha de saber serà que la gespa no està enverda, ni tan bonica ni com a la pel·lícula. Per cert. Hi ha molts edificis iguals en Londres, que sí i en iguals. Sí, sí, sí. Som uns conservadors. No, i els arbres també. A l'aventura, va agafar i va fer muntar una escala altíssima, de 25 metres, i durant la nit va fer pintar un arbre tot de blanc, perquè l'endemà volia que filmar amb aquella textura. Sí, sí, sí. I després, al final, l'endemà va sortir un sol espatarran, la llum que ja no l'interessava, i ni tan sols va sortir l'arbre a la pel·lícula. Sí, sí. Si jo hi visc la foto, fas que rifança, pujar cap allà. He d'Antonioni i he d'anar molt a Antonioni. Bueno, era un home... És curiós, no?, perquè venint de bona família i tenint una bona formació, perquè a banda era un intelectual, havia llegit moltíssim, i era una persona molt informada, amb molts camps de cultura. És curiós, doncs que... En el fons, a la seva manera, aquesta va ser marxista, que potser era una mica pròpia, determinada generació, en el 1660, filla de famílies amb possibilitats, amb calés. Doncs, en el fons, ell està parlant de l'home alienat, d'aquesta modernitat, que sembla que és molt bonica, però, en realitat, apressa. Té apressat l'home, l'individu. L'home no és lliure, que és el que li passa als fotògrafs, o als reporteros, o a tantes altres paris. Han de ser tots rossos, i l'aventura i el tema de la incumunicació entre la parella, és evident també. Evidentment, perquè... És una època en què els nens s'han cridat amb la televisió, les mares estan treballant, i els pares estan en la guerra, i els nens s'estan cridant amb la tele. Sí, és... En la guerra, el 1660? No, però quan ells són nens, han crecido con la tele. Sí, sí. I això que és tu abans de que ell far de la seva feina i tal surt de fer fotografies, perquè està fins als collons allà, hi ha un parell de noies, una és la Jim Birkin, un dels seus primers papers, i una amiga que volen de totes totes, i ja estan allà insistint, i després acaben fent energia als tres. Bastant divertida. Bueno, doncs... Això, la reflexió teva, és que Cortázar, a les baves del diable, la diu, amb aquestes paraules, entre les muchas maneres de combatir-la nada, una de les mejores és sacar fotografies. Realment. Ell es veu que ja ho tenia, el Cortázar, també, com una cosa... I clar, l'Antonio, i això li va... Li va quedar, bueno... A mi la podria posar modernitat amb obsessió, de la sanitat. Però és que estic comprovant que en plena modernitat, o sigui, en la modernitat, la posmodernitat. És a dir, ja està la posmodernitat, gestança entre intel·lectuals escriptors i gent creativa, no? A Europa. Particularment a Europa, perquè els Estats Units, evidentment, segueixen en el seu món de Disney Islandia, i fan les pel·lícules de Hollywood, no? Però... Tret d'uns quants franquins de dos, per exemple, hi ha un malestar. És la cultura del malestar entre la intel·lectualitat, i això es percep, a partir del 60, clarament, clarament. Tenim que deixar aquí el tema Antonioni. Sí, sí, sí. I abans d'entrar a comentar coses amb la Patrícia, perquè ens parli de la seva activitat, volia dir una cosa, perquè després no ens queda temps, i és important, en el programa, en el programa d'avui, dir-ho, dir que, en el programa d'avui, ens acomiadem del directe, i tornem al dimarts 11 de gener. Una vegada, si hem superat, esperem, amb èxit, les festes de Nadal, Cap d'any, i Reis. Aprofitem, també, per desitjar-vos el millor per aquests dies, de tota l'audiència, i bones festes i bon cinema, i fins al 2022. Això, els quatre que estem aquí, l'Andrea, l'Ignasi, la nostra convidada Petita i Sánchez, i jo, els ho diem. Llavors, havia fet una relació, només el títol, i el director, perquè durant aquests dies, si es volen distreure els nostres amics que ens escolten, doncs que tinc una llista de pel·lícules que a mi em sembla interessant de veure, dintre del que hi pot haver ara en Cartelera. És que no li he vist aquesta cara. No, jo tinc aquí un héroe de Asghar Farhadi, d'Iran, del 2021, la cordillera dels sueños de Patricio Guzmán, de Chile, del 2019, que vemos cuando miramos al cielo de Alexandre Coveriz de Georgia, del 2021, Hay Tamari, de Javi Julio, de España, del 2021. ¿Qué hicimos mal de Liliana Torres, también de España, del 2021? Seis dies corrientes de Neus Vallús, de España, del 2021. Sedimentos, de Adrián Silvestre, de España, del 2021. Amb la participació de... després en parlarem de Patrícia. Tres pisos de Nani Moretti, d'Itàlia, i després hi ha una mica, com a col·lebrot de Luxe, d'Esquod, si encara hi ha ganes de veure el medieval de l'últim atuelo, també de Ridley i Escott. Està que s'assura el Ridley i Escott. Dos pel·lícules en un mateix any, i totes dues de gran producció. Seguida acumulant-ho tot. I després, abans de aguantar el murmot de tot el que foten per la tele, aneu-s'ho en el filmoteca, que sempre hi ha coses interessants. Molt bé. Em prenyo una mica les coses que es van emplotar a forma, però... Ens haurem de acostumar. Sí, jo crec que no hi ha altres remei. El cinema li queden 4 o 5 anys. És com la postmodernitat. És com la postmodernitat, ja s'ha de acostumar. Bé, doncs vaig veure l'altre dia de Power of the Dog, de Jean Campion, i em va semblar collenuda. Un western... No és ben bé un western. No és un western. Diguem que hi ha cavalls, hi ha barrets, hi ha vaquers, però no és un western, d'acord. És una altra cosa. És una pel·lícula inquietat. També és ambigua, com ella sola. Tot tu fas tu, perquè de fet la pel·lícula és bastant misteriós el de Sant Jaix fins i tot. Sí, és un producte. La Jean Campion aquí... És interessant. Ha fet un exercici interessant, però molt estrany. Hi ha un treball interventatiu del Home & Bar, que és algo extraordinari. Molt bé. Volies afegir alguna recomanació? Sí, simplement, com que estan molt postmodernes, Silent Night, que és una pel·lícula de priment, no sé si recomanar-la, perquè la veig veure si es trena allà. Aquest cap de la barbina et sembla. És l'òpera prima de Camille Griffin i surt, no et pensis, la Kitty Knightley, i el Matthew Gove, que el coneixem per Stoker, d'on té un avi, té aquest posat així, de gent de la man... Jove, gent de la man... Molt british, no? Una família que organitza un sopar de Nadal amb tots els familiars, alguns i per bé, senseiament per aquí. Anem amb compte amb els sopars de Nadal. Senseiament perquè està anunciat que la Fida del Món és a mitjanit, saps? O sigui, la nit de Nadal. I aleshores el govern britànic ha distribuït pídules per suïcidar-se, després de fer la festa. Tu imagina't, una pel·lícula que hi ha d'entrada sabem com acaba la gent, tots, no? Sí, és la Fida del Món. Sí, tal qual, plantejat així. Aleshores s'anàlegis de totes les... Evidentment hi ha les particularitats de les persones, els adultedis que hi ha hagut de per mi, si els enganys, tots surt, tot va sortint. I després, a l'hora de la veritat, com és lògic, els més joves, els nens s'hi neguen a prendre l'apítola, perquè no accepten el fet irrefutable que tot s'acaba. És que la pus modern... El cinema apocalíptic l'odio, senseiament. A veure, la pel·lícula està bé, des del punt de vista dramàtic, els actors treballen molt bé, però és que n'estic fins al cap de Món de les pel·lícules apocalíptiques, però directament fins al cap de Món. Per tant, em proclamo, amb tots els defectes, més aviat modern, que no puc modern. Tot i que ja no queda de modernitat, perquè això ja s'ha acabat. Totes les ganyes hi moda. No sé si són cartelers, però Magalu, Fantasma, de Miguel Ángel Blanca i de l'autre lado de Iván Guarnizo, són pel·lícules. Molt bé, molt bé. Queda puntat, amics. Escolteu, amb totes les que hem dit, n'hi ha per passar unes festes bé. Sí, sí, sí. Perquè és un sortit molt eclectic. Aquí hi ha de tot. Bé, Patrícia, Sánchez, molt bé. ¿Puedo decir una cosa sobre Blow-Up? Oh, sí, per favor. Que es que me pareció que le faltaban cosas por rodar y había montado así, le daba igual. És molt possible. Acabes d'obrir la caixa de Padona, perquè l'actor Mort, l'actor Mort, anys després va dir que l'ambiguitat que tenia la pel·lícula és falsa, perquè, de fet, resulta que la Vera Miles està amb el pintor aquell, que per cert fa una reflexió sobre l'art impecable en el sentit de, no sé, el que pinto. I... Acabo de un tiempo de haber hecho el cuadro, empiezo a ver cosas. És a dir, una reflexió sobre l'art abstracte i sobre l'avuidor, que el propi artista té i que la reflectés i després veu coses i tal, flipant. Bé, doncs total, que la Vanessa Redgrave està conxabat amb el pintor i estan intentant... Bueno, de fet... Sí, sí. És un triangle. Exacte. El plot és que volen matar amb aquest paio per raons que ni se sap, no? Però, a dir-hi, això que has dit està molt bé, perquè, efectivament, ja aquesta anècdota. Però jo no me la crec. No, no, no, era una cosa que jo recorda. O sigui... El que diu un lector aquest, que per cert surt de res, de tres segons, per dir-ho allà a mort i de lluny amb el parc, mentre està filonitzant amb la Vanessa Redgrave. No ho crec, perquè és que trenca... Si la història tingués aquesta coherència, que és un complot de tres per assassinar amb aquest bé se sap per quin motiu i que la Vanessa Redgrave està arreu de l'assassinat. Aleshores, tota l'essència del cinema que Antonio n'hi ha fet abans i després se'n va fer punyetes amb blow-up. Per tant, no m'ho crec. De veritat que no m'ho crec, que quedi cinc coses. És a dir, té justament aquest grau d'absurditat i d'ambiguïtat pròpia del cinema d'Antonio. Jo no m'ho crec. De totes formes, ja t'he dit el que va passar amb l'aventura. Aquestes coses amb l'Antonio n'hi passaven. Bueno, anem a veure un curt apunt biogràfic sobre la Patricia. Ella és lliessenciada en comunicació audiovisual i diplomada en bibliotecomia... Bibliotecomia? Biblioteconomia, dic jo, sí. ...i documentació per la Universitat d'Extremadura. L'any 2007, crear l'audiovisual PROD, empresa dedicada a la producció i realització audiovisual i a l'organització d'avents. Arriba premis nacionals, Fiber, Canal, Plus, Piélagos, etc. Això ens diu aquí. Internacionals, Jumping Frames Hong Kong, 66 Islamabat, Inche d'Oblisboa, etc. Amb alguns coremetragis produts com Cracks, 2013, You Will Fall Again, 2015 i paraula de pas Fajar, 2017. L'agost del 2016 s'estrèn el seu primer llarg metratge com a productora Festival de la Mentida, en un documental guardonat el Docking Progress de vision d'Israel de Nyon, Suïssa. En paral·lel, treballa com a directora IOCAP de producció i des del 2006 a l'alternativa Festival de Cinema independent de Barcelona on organitza activitats per l'educació visual i cinematogràfica i on és, a més a més, la responsable de la secció alternativa d'aquest projecte. Tot això és un recorregut notori amb 15 anys, és molt de feina. Com aconsegueixes fer això? Me he pasado al día haciendo circo y magia. Entre medias. Sí? Sí, tenía una compañía de magia y amor. Ah. Es sorprende, ¿eh? Sí, dones-te-te el temps. Per tot. Per tot, eh? Perquè, clar, estàs amb cireba i, doncs, amb events, també, amb un seguit de... Eso lo deje en PCM a producir y ayudar a amigos a llevar a cabo las pelis. Una pregunta simple, però què és la producció? Todo eso que no se ve. Cuando habéis dicho en la primera vez que no hay un productor al programa os doy las gracias, porque normalmente mis amigos no saben a qué me dedico. Mi madre, ahora que ha visto sedimentos, igual un poco... Será una idea. Sí, era una idea. Pero es complicado, porque entre que es muy grande la función de producir, sobre todo, en películas pequeñas que haces al final de todo y que luego no se ve, porque tampoco te inviten a los coloquios ni nada de eso, hablar de las pelis. No, la figura del productor, evidentemente, es una figura que queda molt en segon o tercer pla. La figura del productor és la de producció. El productor es Javier i Adrián Silvestre. Javier Pérez i Adrián Silvestre són els productors. Però era la de producció. Què és la producció? Preparar el rodatge, organitzar a la gent. En este caso, como teníamos que ser muy poquitos, conducir y de la compra. Como no eran actrices además, cómo hacerles un pequeño curso rápido de lo que significa estar en un rodaje, de que van a estar cansadas, de que aquello es un gran hermano al fin y al cabo, o sea que hay que intentar tener buen humor, que... No sé. No sé. Estar a favor de un rato de tiempo. El resultat és extraordinari. Diguem-ne que dins de la producció hi ha tres figures, que és el productor, el productor jugotiu i després el productor línia, i després el productor línia, que veig que tu també ho has fet, la producció de línia. Com et diferenciem una cosa de l'altra? En películas grandes es más fácil diferenciarlo. En películas pequeñitas, o sea, de equipos pequeños... Se hace de todo. Se hace de todo. Bueno, no sé, creo que lo que sirvo es en eso. En España no se lleva la figura del productor o productora como quien encarga la peli, busca la dirección y el equipo y la historia. O sea, tiene una idea y encarga la historia. Que él no sea aquello de Jolibó. Aquí es más, te gusta un proyecto y dices, venga, lo produzco igual contratas a un productor o productor ejecutivo. O sea, que no tienes por qué hacerlo tú. Lo que pasa es que normalmente trabajo con Gabriela Jacobs, que es rumana, seleccionando proyectos i se ríe de los presupuestos que tenemos aquí de películas. Entonces, claro, tienes que hacer un poco de todo. Y la dirección de producción va mucho... O sea, el productor ejecutivo trata de conseguir el dinero y es mucho papeleo. Dirección de producción que encaja en los presupuestos con el dinero que tienes llevar a cabo... O sea, hacer que eso salga con ese dinero. La jefatura de producción es estar en rodaje. ¿Producción de línea es eso? Es la jefatura de producción o... El línea... No se ve que se decía en catalán, la improducer en inglés es dirección de producción. Dirección de producción. Sí, jefe de producción normalmente es más en rodaje. La figura de producción de línea existeix aquí també en el estado español. I per això volia saber la specificitat... Però crec que és bastant anglicisme, sí, però existeix. O sigui, que produixer en línea i dirección de producción és la mateixa. És la mateixa. Segur que estudiant en Inglaterra, sí. Bueno, és interessant... O sigui, amb el cinema espanyol, per exemple tu, el que has estat produint, considera que és bastant un tipus de cinema independent que segurament no... no... no balluga grans quantitats de diners. Però aquests diners, les fonts que el productor té que tocar, que són oficials, privades... Són lenses públiques. Sí. Sobretot perquè fa productes culturals. I llavors ja... però és... és complicat, perquè no... o sigui, tienes que tener una cantidad de dinero público. Solamente el resto tienes que buscarlo por privado, capitalizar sueldo... Amb... amb les últimes pel·lícules que has treballat, jo tinc aquí, no sé si els data són certs, hi ha una que no sé si està acabada o té l'úria? Te... l'úria falta la pospa de color. Va. I què estem esperant que... si se estrenen en algun lloc. Va bé. Pel·lícules molt difíciles. Oro-rojos, sí. És cortometrage. I ja està en marxa? Sí. I que estan en... en filmen o... No, todavía no. Se estrenó... en fantoches... Yo diría que... por lo menos lo que tienes es que viajas con ellos y tal, y este año... en interfilm se puso... interfilm es un... también un festival de cortos en Berlín, muy importante, pero tampoco nos dejaron ir. Tenemos que hacer 15 días cuarentena. De cara als oients, sedimentos, es pot... es pot... veure encara en cartellera? En Madrid, sala, semana que viene, diria. I aquí, somseig, maldar o... És que la distribució del documental en salas comerciales és complicada. Entonces, va teniendo días... Ahora se ha visto más, porque se ha aprovechado la candidatura de los Goya y de los Audí para los académicos para ponerlo... para abrir la sala de cine con esas películas, pero... Bueno, a més a més, si hi ha premis segurament i tornarà bé una altra passada per cinema, no? Sí, pero la verdad es que está dando la vuelta al mundo. O sea... Pero sí lo que tienen los festivales o bajas el festival de... De pronto te la pierdes. I l'origen de la pel·lícula, de sedimentos, perquè el tema és peculiar, és com una rot-movi per dir-ho així en plat documental, doncs amb gent trans, no? En xica trans, sí. I... Diguem-ne, les circumstàncies que es van trobant, no? Realment... és impactant, no?, el tema i realment... Però ja... Hi havia guió? O està bastant improvisat? Había conversaciones que se iban a tratar seguramente en localizaciones concretas. Guión, guión... O sea, sedimentos viene del trabajo de varios años de Adrián, del director, con una asociación que se llama Ibajinario. Sí, como comentó que llevaba cinco años trabajando en la pel·lícula. Bueno, trabajando con... una idea. Claro, con ellas. Entonces empieza a hacerles talleres de cine. Sobretot representación entre otras cosas, como el cine Quirlas está representando. También de guión, de actuación, o sea, reciben una serie de clases de cine de lo que significa estar delante detrás de la cámara y entonces de hecho nos íbamos a ir a una masia. Lo que queríamos era estar desvinculadas de la vida diaria para poder concentrarnos en lo que era la pel·lícula. Y Madalena, que es una de las protas, decide por qué nos vamos a León, a la casa de mi abuela. Y tenía muy... claro, era muy adecuado porque la verdad es que Madalena, que es muy jovencita, los padres la acompañaron mucho en ese cambio muy peculiar porque además en el pueblo porque ellos son de León Capital pero en el pueblo donde es un puente de alba donde rodamos, o sea, todo el mundo la quiere un montón. O sea que por menos cosas que conozcas o quizás hayas visto o tal, da igual porque al final es la persona la que quieres y a la que aceptas tal y como. Entonces tenía su gancho por ahí también. Però aleshores la pel·lícula hi ha una idea inicial es provocaven a partir de les idees, les situacions o la pel·lícula recull frescura coses absolutament impervistes. Sí, no. Hay muchas cosas porque claro, Adrián, estando con ellas tanto tiempo saben qué historias va contar. Hay una selección al final, ¿no? Claro. Sí, bueno, aparté el montaje, obviamente. Pero cuando... pero las conoce perfectamente. ¿Saben cuál es la historia si empieza? A ver, cuéntate esta historia. ¿Sabe más o menos qué van a contar y cómo van a participar las otras en la conversación? Entenc. Está pensado, pero no está... Milimetrat. La espontaneidad, doncs... De hecho, fuimos a rodar una pel·lícula de ficción que acabamos de comentar. O sea, de estas pel·lícules así... realistas, digamos, que está mucho de blow-up en ese realismo. Es que he cuidado, ¿eh? Si la piensas, hay un hilo argumental, ¿eh? O sea, porque hay un pique entre dos de ellas que se va manteniendo a lo largo del rodaje. Eso es totalmente imprevisto. Pues es... es sensacional, eso. Cristina, obviamente, ya sabíamos que tenía ideales diferentes, una forma de ser diferente a las otras chicas, pero claro que iba a pasar eso así y que íbamos a poderlo grabar. No era tan gran. És un logro de la pel·lícula. Realment, això és cinema, cantar, captar aquesta... la vida batent, no? El diria absolutament batent. No, per això jo crec que és un film que no m'estranya gens que funcioni molt en festival, sobretot, però és que jo penso que és un film per passar-lo també per telles i sí, perquè té un sostrat molt gran d'humanisme, de veritat i després també té una funció, des del meu punt de vista, didàctica. Jo m'encantaria de ser passada per instituts. Eh, que sí? Sí, perquè, clar, s'ha de veure una mica quin és el problema. Més... S'ha de connectar, no?, d'entendre, que el problema, sí, perquè en realitat, o sea, lo que queríamos con la pel·lícula también era alejarnos del victimismo. No, però saps que passa a tenir empatía con una persona que, simplement, lo que quiere es vivir como siente. I ja està? Sí, sí, no és un resultat. Tu ho has dit, el cinema autèntic. L'art autèntic és el que més... Una cosa, el que més arriba, no?, jo vaig veure Occidente, que és una pel·lícula que em va agradar moltíssim, també. I amb aquesta estàs de productora també, no? Directora de producció. I tot el demás, sí. Que pots explicar de Occidente, perquè ens sembla una pel·lícula molt interessant. També som una línia transgressora, absolutament. Totalment, jo crec que està fuera de tiempo, se verá mejor. Sí, probablemente. Fue una pel·lícula difícil de hacer. Sobretot, digue'm que està dirigida per Jorge Hacé Boca. I producida la producció ejecutiva per a Ileel Huísnia, que és el que em llamo, per fer la la dirección de producción que yo le dije no lo hecho nunca y dice tú puedes. Así que, por eso, te digo que al final tiene dos de frente y organizar y empezar a probar y a experimentar. Sí, pero organizando no es fácil, estoy convencido. Sobretot cuando no tienes dinero. Ah, no. Es más complicado. El rodaje de sedimentos está hecho a un 15.000 euros. ¿En? 15.000 euros. El rodaje. Occidente, yo creo, con 30.000. Y afición. Mar de... Lo que es el rodaje. Luego las cosas cuestan más. Esperas a tener más dinero para seguir. I els canals de distribució els quals s'espira, diguem-ne, a banda de l'estrena en sala comercial poder-ho colocar en plataformes, també? Antes de electrónica en sala comercial, no. Va per festivals. Primer intentes los festivales de clasea y después los... Como el estreno mundial así gordo y luego va... A partir de festivales también puedes obtener ventas en el extranjero. Claro, porque... sobretot los festivales que tienen mercado que van... que van a gente de venta, que van distribuidores... Que van distribuidores, a captar un poco... De hecho, es mi labor en la alternativa que vayan los profesionales, los distribuidores, los programadores y cojan las películas y las lleven a otro sitio. Bueno, nosotros nos conocimos en alternativa hace 3 años y yo se lo comentaba antes de llegar tú con Ignasi que... En fin, a parte de lo que es la cuestión que estamos hablando ahora de producción, allí en la alternativa y yo lo que vi es que tenías una capacidad de conducir, por ejemplo, el final de la alternativa cuando hay libramento de premios nos cogiste y de una forma que nada invasiva, pero muy concreta tú saldrás y dirás este, te pondrás aquí y también... una organización tú y yo enseguido a vivir. Patrícia tiene una capacidad organizativa... Això no sap res. Això els directors ho capten i les solventa segurament en muchos problemas i les ahorras perder mucho dinero también. A los productores, a los directores, lo del dinero, digo. Sí, supongo. Sí, cuando estás dando una pelit tienes que... optimizar todo. Sí, bueno, eso también. Me estoy haciendo la hueva ahora y no soy capaz de poner qué destacas de tu forma de producir y no derrochar. No encuentro la palabra, pero como una palabra sola que significa no derrochar. No desfilforrar. No. Ah, ja. No. Sostenible, con lógica... No me llega a convencer. No tiene que ver solo con el dinero. Yo he trabajado también antes en publicidad y al principio de todo me volía loca del desperdicio que había. ¿Y eso que ahora con el tipo de soporte digital que hay, todo es más barato que antes? Porque imagínate antes las bobinas valían, ¿eh? Sabes que no te creas porque cuando estás rodando en cine en realidad lo tienes todo mucho más estructurado y gastas bastant. O sea, haces lo mejor, haces dos tomas. Con suerte, haces dos tomas. Luego, en aquella... O sea, ya sé cómo te deshacías, cómo revelabas, lo que haces con los líquidos y todo eso. En principio ya estaba estudiado, te había cuidado para que a nivel ecológico tampoco tuviese un impacto. No sabemos el impacto que tiene los discos duros, los servidores, la electricidad, los ventiladores para... O sea, y todo ese almacenaje que además no sabemos tampoco cuánto va a durar porque la película de cine la puedes guardar y más o menos sabes que va a durar no cuantos de años no sabes el disco duro hasta cuándo te va a servir. Si lo tienes en un servidor tú sabes lo que estás gastando de luz, aparte de que están bajo tierra los servidores y... bueno Jo, en el món digital sempre he vist un grau de paranoia. És a dir, perquè has de tenir còpies de seguretat, de més còpies de còpies de més, i fem una altra còpia perquè potser... És a dir, és l'infern. Decargar una tarjeta de una càmera, jo crec que tiene que ser lo mismo que revelar. Ser, ser. Sabes, como con un miedo y no... Sí, perquè si s'espatlla, pam, ja està allà. Perdón la informació, no? Estran en un experiment. Oye, en el 2017, porque es que el tiempo es inexorable. Hace... Diriges... Mod de Paz Fajara junto con Severín Sayón. Sayón. Es un cortometraje de 18 minutos. Casi. Que a mi me gustó muchísimo. No se ve que lo habías visto. Sí. Incluso hice una... No tienes razón, es verdad. Sí, sí, perdón. Bueno, yo... A partir de ahí, pensé, digo, bueno... Lo próximo será dirigir. ¿Cómo te planteas? ¿Piensas entrar o seguir con el sistema de... diversidad de actividades que tienes ahora? ¿O te planteas la... la dirección? No me queda otra. No sé hasta dónde puedo decir, pero este verano una productora me llamó para decirme, ay, tengo una oferta para hacerte, no sé qué te va a encantar. Y era dirigir un capítol por una serie de comentar. Y yo dije tres veces que no y me dijeron que sí tres veces y dije, bueno, es como el occidente. Digo, Uriel, no puedo hacerlo. Sí puedes. No le ha vuelto a ver. La grabamos, la edité... No he querido verla más. Cuando salga en TV3... Escucha, en... Fajara, hiciste el guión, el montaje, la dirección y la producción. Bueno, ya solo te faltaba... Era un trabajo muy de trabajar con dos mil archivos y encerrarme un invierno muy frío. Luego, de hecho, tuve que parar porque me fui a hacer accidentes. Encerrarme un enero a trabajar con archivos que en realidad lo que me gusta. Este capítol, por ejemplo, si fuimos a grabar, me lleve con un colega con el que trabajo bastante, con Ruyela Puente, sobre todo grababa él y luego coincidió, además, que cogí COVID en Julio, o sea, que me dediqué diez días a ver qué podía hacer con el material. Es... Y a partir de ahí, claro, porque el montaje hace mucho guión. O sea, los montadores tendrían que tener derechos de autor, seguro. Sí, el nostre amic anestasi estaria de dalt. Anestasi Rinos, no sé si coneixes, un muntador molt experimentat, director també de publicitat. Va estar convidat aquí, també. Però jo l'he vist treballar i, efectivament, estic d'acord amb aquest cridini. Perquè els muntadors realment salvan pel·lícules de baix. Sí, exactament. És a dir, troben la manera de cuestionar i de... fan màgia, fan màgia. A mi m'agraden els videojuegos de joven, no sé si vine d'aquí, perquè me siento como en un videojuego. No me considero editora. Vamos. No soy profesional de la edición, pero me encanta. Sí, és que és a la escritura. És a la escritura. Sí, sí. A mi m'agraden, però és a la escritura. No hi he adoptat. Després és... En el teu currículum sale mucho el dinamitzadora de eventos culturales. Bueno, ver a cómo poner eso del circo y la magia. He viajado por todo el mundo, con mucho espectáculo. Que también hacía casi de todo. Al final ya salía de oso y bailaba... Dejaba los mandos de sonido y bajaba el escenario. Es que era la crisis, ¿sabes? Había que hacer de todo. Había que hacer de todo. Y bailaba estidad de oso de danza contemporánea. Que también había hecho mucho... La experiencia en l'alternativa, ¿qué tal? Ah, muy bien. Mira, te conozco a ti. Aquí ahora, por ejemplo, y así, un millón de cosas. Es muy satisfactorio. Yo te veo allí un grupo muy bueno. Con mucho futuro. Yo no sé si sabes la parte en la que yo selecciono proyectos durante el verano. Y entonces... Cuando seleccionas unos proyectos y consigues... Yo siempre digo que soy celestina. En esa parte de la alternativa. Que hago un match entre la gente, como que hago que se enamoren productores con proyectos guionistas o asesores que les acompanyen, ¿sabes? Porque al final, los creadores nos sentimos a veces muy solas haciendo este camino hasta que llegas a ver la peli. Y es muy bonito. Patricia, se nos acaba el tiempo. Ha sido rápido, ¿eh? Ha sido estupendo. Te deseamos mucha suerte y mucho trabajo. Vacaciones. Y vacaciones. Si lo quieres, vacaciones también. Nosotros hemos anunciado ya hasta el 11 de enero. Ya. Bé.