Cinema sense condicions del 18/1/2022

CINEMA SENSE CONDICIONS Why don't you love me like you used to do? Ain't had no lovin' like a hug'n'an And a kissin' and a long, long while We don't get nearer, firmer, closer like a country mile Why don't you spark me like you used to do? And say sweet nothin's like you used to do? I'm the same ol' trouble that you always been through Hola. Bona tarda, amics. Estem a Cinema Sense Condicions, a Ràdio d'Esvern. Molt bona tarda. Avui tenim un programa en el que hem de començar dient que tenim un parell d'absències, que són exclusivament per avui, que és per una banda de la Lluna, que no puguem vindre, i per l'altra banda, la Anastasi, que està veu una mica ambiócat, i per no perjudicar-se ni perjudicar-nos, ha preferit no abstindre-se de venir. Segurament que li sap greu, perquè tant el convidat, que amb el que ell ha col·laborat, com la pel·lícula de la setmana, li feia molta gràcia estar aquí i compartir-les i viure la seva. Per tant, una versada des d'aquí. Bona tarda. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. Els comunaments hi tenim el Carles. Bona tarda. I del convidat. El convidat. Això és molt important. Tenim el Paco Marín Andreu. Bona tarda, Paco. Moltíssimes gràcies, que hagis acceptat la nostra invitació. És un plaer tindre-te aquí, i sobretot en la segona part del programa, que ho direm dels teus coneixements, del mitjà i de la professionalitat de la que hi has dedicat, pràcticament tota la vida, des dels 14 anys, em sembla. Molt benvingut. Com va el programa? La primera part, parlem de la pel·lícula de la setmana. En aquest cas, l'espector show. Del malaurat, perquè el dia 6 d'aquest mes es va morir de Parkinson, principalment. Peter Bogdanovic, que és una pel·lícula entrenyable, que ens agrada molt, i que vam decidir convertir-la en la pel·lícula de la setmana per comentar-la avui. A part d'això, tocarem temes d'actualitat. A l'Ignasi ens ha comentat abans fora del ràdio que ens vol parlar del Macbeth. I si hi ha alguna cosa més d'actualitat, també la podem tocar abans d'entrar en comentar la teva vida dintre del cinema. Molt bé. Doncs arrenquem amb l'espector show. De fet, ja hem arrencat en l'espector show, perquè la cançó que ha donat entrada al programa està interpretada per Hank Williams, i és un dels temes, el tema d'amor de la pel·lícula. Enric, et sentit? Diu una cosa important, que és el que se'n diu música diagètica, que és que tota la música de l'espector show és la música que escolten els propis personatges. No hi ha música, diguem-ne, que acompanyi les escenes, però que, evidentment, els personatges no les estan sentint. No, no, tota la música, com que és en el restaurant Bart, sona en el restaurant Bart del poble, és diagètica, és de la màquina de discursos. Ja no ha dit que té res. És un tema i una curiositat, no?, que em vuc de novi que ho va voler així. La pel·lícula reflecteix el 51-52, en principis dels anys 50. A punt de la guerra de Conea, no? Sí, perquè un dels personatges, precisament l'acabada de la pel·lícula, s'ha apuntat a... El duant, el paper de Jeff Bridges. A fer el Jeff Bridges, el que fa del duant. Em fa molt de gràcia perquè quan puja l'autocard diu que fins d'aquí dos anys, si no em maten. Si no em maten, sí, sí. És que la pel·lícula, diguem-ho clarament, té un to luctuós i trist. Sí, trist, sobretot. Depriment, important, perquè el que parla... Però, a la vegada, diria jo, entrenyable. Sí, sí. Et deixo fotut, però a la vegada... Has vist uns personatges tan de carniós. Ah, no, això sí, per d'assumptat, per d'assumptat. Perquè és que és la vida... La pel·lícula està basada en la novel·la de Larry McMurthry, que és el guionista, també, amb un d'Anau i de la pel·lícula. I, de fet, ella és seudoviogràfica. De fet, ell parla del seu poble, del seu poble, a Texas, no? Que li està passant el que li passa al poble de la pel·lícula, no? Sí, sí, sí. Per cert que el poble de la pel·lícula té un nom ben curiós. Ah, ara en... Sí. És fictici, per això, no? És fictici, però té una conya perquè, de fet, s'està referint a un poble que és de la zona de Texas, més o menys on està ubicat, que havia existit, i que encara es veu que, en el moment del rodatge, encara existia, que era com un poble fantasma, o sigui, del fargoès de l'època de... I... En fi, és una curiositat que... És com un petit joc secret del propi book de novi. Ja, ja, ja. Bé, no sé si podem... Entrar per la pel·lícula, no? Larry McMartry va la pena dir també que, a part de ser el guionista i l'escriptor de la novel·la, és important dintre l'història del cinema, perquè d'ell s'han fet, s'han passat al cinema, pel·lícules, després, són resultats, ser uns grans èxits. La més recent, Brackham Mountain, de Langley, però abans, per exemple, va ser el mà salvatge entre mil, que la va fer el Paul Newman, en sa meca de Martin Rick. I una, la Força del Carinyo. La Força del Carinyo, correcte. És una de les noves... Del mateix book de novi, en una Texas Bill, que volia ser una espècie de remake d'aquesta. Sí, però no va funcionar. No, però Mark Murtry aquí no va tenir res a veure. O sigui, el Texas Bill, que és la pel·lícula de l'any 80 i escaig, és pura i estrictament guió del Peter Book de novi. Que va dir, mira, ara faré 32 anys després, els personatges a veure... Un tornar al mateix tema. Exacte, sí, sí. I després també tinc apuntada a la Ley de los Fuertes, per exemple. Sí, sí, sí. És a dir, que és un escriptor que va funcionar molt bé amb les transposicions del cinema. Tu saps l'anècdote, que es veu que el book de novi, la primera notícia que té de la novel·la, està en un dragstore, i mentre fa cua, perquè hi ha cua per pagar, gira el cap i, amb un prestatge, veu la novel·la. I li va cridar l'atenció al títol, de Last Picture Show, no? Va dir, ostres, això de què va. Però, aleshores, gira la contraportada, es pot exigir l'argument, i tan bon punt l'ha agafat, la torna a deixar i se n'oblida. O sigui, se n'oblida de la novel·la. I resulta que el Sal Mineo, l'actor... Sí, sí. Aquesta novel·la sempre l'havia volgut interpretar, amb ell li hauria agradat ser-hi, però ja en aquell moment ja era gran. Es va fer gran, ja era gran. Però resulta que Sal Mineo coneix a la dona del Peter Book de Novi, que una poliplat que he de productora... La poliplat va ser molt important. La primera? Sí, la primera dona. A la primera època d'ell, les 3 o 4 primeres pel·lícules, estàvem molt... Ella va tenir molta intervenció. No, no, se'ns dubta. Va controlar molt els rodatges i es nota molt la seva mà. Doncs la poliplat és la que convenza Book de Novi, que havia passat de la novel·la, que havia passat olípicament de la novel·la, és la que li diu una... Aquesta pel·lícula l'has de fer. Li diu... No sé com n'assos la podem enfocar, però l'has de fer. És la... Li diu tal qual, li diu aquesta frase, no? Realment, la història del cinema està plena de coincidències d'aquestes fantàstiques, que a vegades conflueixen i fan una obra màgica, pràcticament. I el fet que sigui en blanc i negre, que per cert el fotògraf és Robert Sartris, que només et diré que va fer la fotografia de Ben Hart, el graduador, el golpe, Mogapo, dos voles i una mujer, imagina't. Aquí, per mi, aconsegueix una textura increïble, perquè has de pensar que baixin de la sort que la projectaven en el fenòmeno, el diumenge, amb una sessió a l'una del matí. Què dius? Ara fa poc. Aquest diumenge ha passat. Impressionant. O sigui, tu l'has vist amb pantalla gran. Amb la pantalla, el fenòmeno, tu. Allò és una meravella. La fotografia que s'ha aplicat és que tu surts i vas retenint una sèrie d'imatges que et van venent. Per tant, tu has vist la... Va dir que l'idea de la fotografia amb la Guinegra li va donar l'Orson Walls. Perquè, com tu saps, l'Orson Walls, en aquell moment, estava dormint al sofà de casa del Piterbuck de Novi, en l'època en què feien The Other Side of the Wind, que, de fet, el nostre convidat abans esmentat que el seu pare, que també havia estat director de fotografia, i va participar. Vi coincidit amb l'Orson Walls. Hem d'aconseguir minuts perquè això pot ser fògol. Home, i tant. Bé, doncs... Escolta una cosa, Paco, tu, com director de fotografia, no sé si la recorda, si la tens present aquesta, a mi em sap no una fotografia, per reflectir el que és anys 50 extraordinària. La pel·lícula m'agrada molt. I m'agrada molt aquesta, i m'agrada l'altra, el Texas Bill, que penso que és la continuïtat, si no m'equivoca. Sí, sí, sí. Aquesta segona hi ha en color, evidentment. Sí, a mi m'agraden les dues, m'agraden molt, i el Pulganowicz m'agradava molt, i en cap a les comèdies que feia també. I de la fotografia, de la primera, de The Last Future Show, recordo que és una llum molt natural, és que sembla que no està il·luminat. És molt difícil crear aquella... Crear aquell ambient, que jo he sigut professional, em costa entendre que allò no està il·luminat. Allò està il·luminat, segur que hi havia molta llum. Però no es veu, no es no. Es crea un clima que sembla un bar de veritat, un bar de poble, i que quan fa vent la porta a sobre... I la pols. No, està molt bé, està molt bé. Ara m'has recordat una frase d'Estal·li Kubrick, que evidentment no és un altre context, però que té una frase que diu, per aconseguir la foscor en cinemes, necessita molta llum. Aquesta és una frase que diuen tots els bons... Tots els grans directors de fotografia, com que fan llistes de material per il·luminar coses, per il·luminar sets i ambients, producció o direcció... No, no, és que em vull que vingui... Que quedi com fosc, que quasi no es noti. I sempre dic el mateix, perquè no es noti, perquè que quedi fosc fa falta molta llum. Sí, sí, sí. Jo vaig ajudar amb l'Alcaine, vaig ajudar una pal·liure, és d'ella, la motxetxa de les baragues Déu. I hi ha una habitació que surt la... Que està tota... Hi ha molta llum, però hi ha un racó que està negre, i estava tan negre que jo ni vaig veure, quan rodàvem, que estava la Victòria Abrilla, allà sentada al terra. I no es veu, durant tota la secuència, no es veu. I per allò feia falta molta llum. Molta llum que va ficar per les finestres, i allà no tocava res de llum, allà. Llavors, el diafragma és per l'exterior, i allò queda negre, fa falta molta llum. Doncs, bueno, tornant a Orso Gwells, és Orso Gwells que li va dir que la fes amb blanqui negre. És a dir, perquè es veu que hem hagut de novi que inicialment portava la idea de fer-la, de rodar-la en color. I li va dir, no, aquesta pel·lícula de ser amb blanqui negre. Que digui una cosa, ara que dius això, ara que dius això, hi ha alguna escena, algun traveling, que va seguir una mica al carrer principal de poble i jo, que em recorda una mica set de mal, eh? Sí, sí, és probable. Fins i tot el color té una textura així, com a marronausa. Més que blanqui negre, hi ha un petit toc. Tu tens l'avetatge d'haver-la vist, com diu, aquest moment ja ha passat. Sí, sí. I, per tant, també he estigut la sort de veure els 6 minuts que li va la Columbia Pictures, que era la que estava a darrere de la producció, li va obligar a tallar 6 minuts, perquè la pel·lícula dura dues hores i sis, si no, malament recordo. I no. No, sent ben, sent ben. No, a 119 li va dir... Això has de tallar-ho a 119, perquè volia la pel·lícula i jo... De 2 hores. De dues hores. Saber aquestes manies i aquestes coses tan estranyes. I un parell de secuències, de senes, doncs van ser les que van patir... Altres coses també havien desaparegut, però tu, a les hores, has vist... El Rickat, o sigui, el director Scott. L'he pogut disfrutar i la tinc molt fresca. Però saps que els som temps de les teories a veure, però ni tu, ni jo, ni ningú, no? Perquè, evidentment, la còpia que corria era la que tenia aquests 6 minuts més. El que hi havia, aquest tall. Molt bé, i quan a reflexió de la pel·lícula, jo penso que el més impressionant de tot és l'estudi de personatges en un context, no? Que és un context d'un poble, es pot dir, pràcticament, en mig del desert, no és exactament així, però que és un poble com una sensació de molt aïllament, no? En què només hi ha l'opció de marxar, o sigui, el jovent, o marxa, o és conforme... O sigui, et quedes? Ja saps el que et passarà. I el que passa és una comunitat que tothom sap, que tothom s'enganyi i que se'n va... Saps tothom el que fa a l'altre? Per exemple, en la pel·lícula és un sexe exacerbat, és un sexe de gent molt infel·lís, molt buida... De necessitat. De manca d'estímuls, perquè el problema és que és una població que li manquen estímuls, no? Perquè clar, què té? Doncs els negocis del Ben Johnson, no? Del Sam, no? Que són el cinema, el bar restaurant... I el Villar, el Villar, no? Que també és un altre lloc. Són una mica els llocs de trobada de la gent. De diverses generacions que conviuen, no? Que és el bonic de la pel·lícula, perquè és molt coral, i allà no podem dir que sigui sobre la joventut dels anys 50 amb l'ambient rural. Allà és tot el poble amb tots els problemes. Naturalment, els joves estan arribant a la pubertat, hi ha una escena al principi a l'escola, que és fantàstica, on ja se senten la base de que són els nois que estan notant el canvi, que comencen a tenir ganes de sortir, però no saben ben bé com anar cap allà. Els cotxes no garanteixen que puguis anar més lluny de 20 quilòmetres, perquè són unes camionetes d'aquelles que estan... Estan que es cauen a trosos. El personatge de la civil xèfer és molt interessant, perquè ella és la filla del magnat que té la companyia de patroli, que és una mica del que també viuen la població com a treballadors, no? I, per tant, la pel·lícula també analitza el problema de... Clar, ella és la rica del poble, però no té res a veure amb ell, si es vol que es treure, que relacionar-se... Té que conviure amb els altres. És una situació amb el Jeff Bridges, que és un noi que no tenim calés, ni té pràcticament benefici, ofici, perquè treballa justament a l'extracció de patroli, a la presa del pare. Però és una persona que no sap el que vol. Té una gran desorientació, sa mare l'acaba convencent que el Jeff Bridges no l'interessa, i, aleshores, adreça la seva tensió cap a un altre noi que té calés del poble, no? Sí, bueno, sa mare lo que ve a explicar-li... Aquell és un don Joan, no? Una mica el que li ha passat amb ella, probablement, es n'hi ha repetint. L'estudi de les inconsistencies, no? O com, per exemple, la dona del propi empresari de l'extracció de patroli amb un dels capaços del... El Grogu Gàleg. Exacte, amb un dels capaços que és una propietat, perquè aquell va de pas i es va al llit amb qui sigui, no? Acabem d'estar al llit i el tio ni un petoni re. Ah, no, no, exacte. Baixa ja, baixa ja, i vinga. La sequència de mort entre la civil xèfor, no? La filla, que també acaba passant per ell. A la sala del Villar, perquè té clau, una cosa ben curiosa, és una de les que va patir Tai. És a dir, es veu en la pel·lícula, es veia com arribaven, se suposava que havien fet, evidentment, l'amor, però la pel·lícula no es veu. Aquesta escena estava tallada, suposo que l'has vist. No ho recordava. Sí, sí, sí. A veure, hi ha una cosa, hi ha... per l'altre, i Motivotons, de Jeff Bridges, de la civil xèfor... S'ha de dir que, per mi, tots els actors estan genials en aquesta pel·lícula. A més, no sabria gairebé ni distingir entre protagonistes. Es fa distingir per minutatge, no?, en pantalla. Però és que és coral, la pel·lícula. Allà té una importància, la Claris Leigman, per exemple. No, està fabulosa. Jo crec que és el millor copé. És un paper extraordinari, el Ben Johnson. Hi ha un moment que està fent el cigarro i li ensenya l'altre, que està al costat del llac o del riu. Pascant, teòricament, pascant. Quan li explica tota la història d'amor que té, evidentment, que havia tingut de jove amb la que és esposa del Magnat, del Petroli, és realment impressionant. No diu qui és, per això. Diu una noia. No, no, sí. Després ho sabem perquè ho deduïm. Exacte, sí, sí. El treball de Bogdo Nau veig amb aquesta pel·lícula extraordinària. I, per mi, la pel·lícula té un dels valors grans que té. Esclar, estem en 1971, i el cine que es feia a Estats Units, el 1971, és un cine que està bé. Entre la protesta de la guerra de Vietnam i tal. I després, una mica, l'autopombo aquell de l'Amèrica and Why and Lives. I aquí el tio agafa i et diu, cuidado, que aquí venim d'una història complicada, i no tots són flors i violes. Llavors, et posa l'Amèrica Profunda amb els seus problemes, i te'ls posa d'una manera que tampoc és allò borxant els personatges, perquè s'obren i es desgarri. No, no, sinó a dintre d'una naturalitat. Sí, sí, sí. A mi, la següència que em colpeix més, la pel·lícula té diversos moments patètics, com quan porten el Bill, el nen tot, tu diguem-ne, del Ben Johnson, que el porten amb la prostitud. Ni tan sols és una prostitud. És una dona que mira per fer algun calorot fa el sexe amb qui sigui. Clar, hi ha un grau de sortidessa en aquesta escena, però també en l'ambient de tot el poble important. Però la següència final hi ha un moment... Aquesta és terrible. És terrible, perquè és quan el camió és un dia de vent de pols, no es veu una fava, i el noi, el que és retardat... És un desminuit... Que s'ha garat sense el pare, perquè s'ha mort, s'ha mort. Està allà escombrant el carrer, com posar portes al cap. No ho sé. Està allà escombrant. Un camió no el veu per culpa de tot l'ambient que hi ha de vent i pols, la tropella i el mata, no? La indiferència. Sobretot de la gent. La indiferència del camió, né, intentant justificar-se, és que no l'he vist, o és tonto, o no? D'alguna manera, jo, menys tenint-lo, és que era retardat, però una cosa crua de nasos. I, bueno, vamos a tomar algo, ¿no? Però hi ha un detall, tot això és culpidor, però hi ha un detall que només es veu en un pla curt, que no crec que et tingui gairebé ni un segon, que és quan ens informa que el camió el que porta és ramat. Vaques, sí, sí. Però hi ha el moviment del Sony, del Timotipòtons, mirant que li té un efecte amb aquell noi, el Bill, li té un efecte ple. I mira cap al camió i veu... O sigui, l'associació d'idees ràpides que fa... Són més importants les bèsties que el nen et mata. No només això, tu acabes de dir, clar, que és aquest, també, encara, de guerra del Vietnam i aquest malestar, és com... és una metàfora crudíssima. D'aquí, de manera més fina, amb un de novi diu... Som carn de canó. Efectivament. Som carn de canó. Però és increïble, perquè la sena és una sena dramàtica, però el pla del ramat, de les vaques, i tornem-hi, no? Aquell pla, a mi, un segon, amb prou feines, em va gelar. Clar, perquè la metàfora és absoluta, no? Sí, sí. Tremenda, tremenda. És una pel·lícula de... realment de priment. És una pel·lícula que realment... Sobretot, tu has fet el començar, ho has dit, és trista. Molt trista, perquè són uns personatges que... En fi, Texas V... Uns personatges que s'avancen d'una altra manera. Quan el camioner i aquells bretos allà, que més que fills de puta, són curs, els altres personatges de la pel·lícula, en realitat, són entrenyables, perquè són estan sopeditats amb un destí que els té enganxats allà, perquè no hi ha mitjans per sortir d'allà. Llavors, en aquest sentit, és que és algo... I un altre detall en buc denòmic, aquí hi ha de mostra, m'imagina, perquè té 32 anys, quan fa aquesta pel·lícula. Havia fet targets i una altra pel·lícula amb el Roger Corman, que havia tingut el seu aprenentatge amb el Roger Corman. Targets està molt bé, de fet. Per mi sembla molt bona pel·lícula. Però hi ha un detall tremendo, que és quan el Timotivotons està amb el Jeff Bridges, mirant un partit de baseball, i s'acosta el professor de baseball, tot sabem que el Timotivotons té una feina amb la seva dona. Una feina amb la seva dona. Que té uns 40 i escaig d'anys. És el que dèiem, no? L'acord és... Jo crec que és el millor paper de la seva vida, perquè et reflecteix una dona que es troba al costat d'un home, que ja no li funciona, per dir-ho clarament. L'home ja és un home gran i és el professor d'esports de l'institut. Es troba sola, oprimida pel fet que no hi ha res. Estic aquí, en aquesta casa, a mig del desert, en aquest poble de... És la representació de la melancolia absoluta. De la melangia absoluta, no? I en diversos moments de la pel·lícula hem tingut informació que, en aquest poble, tothom s'entena del que fa tothom. Per tant, el poble senseer va ple de que el personatge de l'elegment s'entén amb el Timothy Bottoms. Però tothom caia, és a dir, tothom sap l'afer i veus en aquesta següència del Timothy Bottoms amb el Jeff Bridges, que està allà mirant el partit de baseball. En un moment donat es veu el marit de la Leitzman, que se'n va cap a ells, i se'n va cap al Jeff Bridges. Hola, què tal, no sé què, no sé quant, i a l'altre ni el mira. El Timothy Bottoms l'ignora. Sí, ell també sap. Perquè ja sap. I es caia i fa veure que no... Fa veure que... Hi ha una altra cosa? És molt fin, és que és finíssim. Hi ha una cosa, la pel·lícula no està exenta de tocs d'humor. Perquè, per exemple, el començar, quan es veuen aquelles escenes de cine, en què ell, per exemple, té una novieta i se'n va al cine, arriba una mica a l'àrea, li fot una mica de bronca i diu, agafen les qüestpetes i se'n van d'allà, on està bé ella, a les files d'alredé per fotre-les mà. Sí, sí. Fantàstic, allò és tan real com la vida mateixa, amb aquells temps. A aquells temps, evidentment, sí, sí. I és molt bo perquè tenen una discussió, perquè no funcionen les dues com a parella, perquè li ha cap interès més enllà d'alguna refregada. I és molt bo perquè quan es discuteixen i diuen, quan es discuteixen, li diuen ell. I ell diu, posa-ho en les fotos perquè no vull que vagis per all fardant de la guapa que és la teva nòvia. I, bueno, escoso dir que la noia deu tindre moltes virtus, però, precisament, no és una dona massa graciada. Exactament, sí, sí. Vull dir que té les seves conyes. Molt, molt, molt alt. I després, coses tan... Evidentment que són molt secundàries, no? Però el fet de les pel·lícules que es projecten en el cinema, no? Ah, bueno, perquè ja... La última proyecció és de Howard Hawks, Río Rojo. Río Rojo, eh? Que és del 48. També molt coherent amb el que deies tu. O sigui, ell agafa coses que són contemporanes del seu. La música, les pel·lícules. Aquí és on vaig. Totes les pel·lícules... Hi ha molta coherència. Per exemple, el padre de la nòvia és del mateix any 50. La pel·lícula comença el 51 i acaba el 52. Per tant, i... Vull gestar-se de 73, no es veu, però està anunciada... Sí, surta. El display... Que també és dels anys 50. Bueno, de l'any 50. És a dir, són pel·lícules contemporanes, absolutament rabiosament actuals... Està molt cuidat. Molt cuidat. Hi ha detallets d'aquests que són... Ah, i ara que penso, el nom del poble, de fet, també fa conya amb el nom del poble de Río Rojo. Perquè hi ha un poble... El poble de Río Rojo ja ho van apatar, diguem, per portar... El Bestià. El Bestià. Té un nom semblant a Vilén, no? És com es diu, el poble... Arranén. Doncs ara mateix no localitzo, que ho tinc apuntat, eh? Però també té una connotació referida a Río Rojo, que és l'última pel·lícula que es projecta. Amb el poble, fonèticament, s'assembla molt. I d'alguna manera és un poble que també... És que està molt treballada, eh? Molt treballada. Amb petits detalls d'aquests, és una cosa tremenda. És una pel·lícula que us recomanem a tots, grans i petits, perquè és... Per mi és una obra mestra de la segona part del segle XX. Per mi indiscutible. Per mi la millor, també, de Peter Bogdanovic, és de llarg. I això que n'hi ha 5 o 6 que m'agraden força, de Peter Bogdanovic. No, hi ha Sant Jacques, no? Sant Jacques, per exemple, és una... A mi sempre m'agraden molt, Sant Jacques. Amb un ben gasar esplèndid. Absolutament. No, no, és un director que ha fet... I la comèdia que hi ha amb el... Ryan Nonil? L'una de papel no és la comèdia, però l'una de papel és una altra de les magistrals, eh? WhatsApp Dog. Ah, què m'hi passa, doctor? Es va dir aquí, sí, sí. Fantàstica, allò. Allò és eslàbstic pur. Exacte. És un número... De fet, ell té una preferència molt marcada pel cinema pioner, o sigui, pel primer cinema. De fet, ell està rera del documental de Bastar Kitton, aquest tan bo que s'ha fet últimament. Sí, el va fer ell. Està dirigit per ell, al muntatge. És a dir, que ell té com una merda... El van passar al BCN, a fer un fes, el vaig veure. Exacte, tots el vam veure. Bueno, clar. Sí, sí. Doncs ell està... Ell està rera d'aquest documental. Molt bé. Jo crec que hauríem de deixar aquí... Ens agrada molt l'Espiritual Show, però si vols comentar una mica en Macbeth, i després ja entrem... Entrem directament. 3 minuts per dir que... Vinga. El cinema es volitge es pot veure la tragèdia de Macbeth. Mm-hm. El Joel Cohen sense l'Etha Leatham, no? Vull dir, se l'hi ha donat per acostar-se a Shakespeare. I el resultat s'ha de dir que és majúscul. Vull dir, amb aquests temps en què... Estem intoxicats per el cinema que patrocina Netflix. Cap part de cacofònic i... Tot són còpies de fórmules, no? El cinema de Netflix és un cinema que estarà molt ben fet, surten actors de primera, la fotografia excel·lent, tot el que vulguem. Però els arguments estan més gastats que la... Pràcticament, pel plantejament, ja sabem com acabaran les pel·lícules. És a dir, no arrisquen absolutament res. Són arguments sovats, perquè jo crec que no se li pot dir d'una altra manera. I clar, de cop i volta... Tenim aquí un Joel Cohen que ens porta un tipus de cinema, ens recorda la sessència... Tot i que la pel·lícula és digital, eh? I molta part dels escenaris són digitals. Sí, però el talent de Cohen no és digital. Bueno, però és que jo només t'haig de dir... Recuperes aquesta sessència de lo que era una pel·lícula. Sembla tristament, ho deia així. Però és que una pel·lícula era això. O sigui, tu mires la tragèdia de Macbeth i et de l'aroma del Macbeth d'Orson Wilds, directament. És més assètic, eh? És una posada en escena que fascina, perquè tots els escenaris són sobris i deporats. Recorda més aviat els interiors del castell de Macbeth. Recorda més aviat, saps, aquelles pintures del De Quirico, de les classes de Turín, amb aquelles somres projectades. Aquella arquitectura elemental sense cap decoració en els arcs projectant aquests... Exactament això. És molt més deporat. Evidentment, el Macbeth de Wilds té un espressionisme més marcat. Wilds té sempre un punt barroquen. Sí, el barroquisme aquest, evidentment, no està, però recorda. Recorda el Macbeth de Wilds. I després la poresa de la Joanet d'Arc de Dreyer, amb aquests murts blancs... Saps, jo et remet a un cinema que ja no existeix. Jo no l'he vist, però per tal com ho dius, probablement... Tot això és per donar més importància a la paraula. La paraula que està modernitzada, però els diàlegs... És Shakespeare. Els diàlegs són fàbuls. Jo, Macbeth, a més en particular, per exemple, soc un fanàtic del Macbeth de Polanski, que sembla una de les millors pel·lícules de la seva excel·lent filmografia, perquè venen Polanski, es deu baixar-te a la terra també. Shakespeare ho és, eh? Shakespeare es deu baixar-te a la terra per Polanski, també. Doncs Macbeth, el Macbeth de Polanski, evidentment, és suprem, però no té res a envejar aquesta pel·lícula del coin, que és la primera vegada que dic que dirigeix sense l'Itham, i que la pel·lícula sembla que també és un projecte molt personal de la moïlla de Macbeth, representa que la interpreta Francesc Macdonald... Macdormand, sí, Macdormand. I el De Sant Qualsita fa de Macbeth. És a dir, jo remetenca i també hotel, o no? Hotelos que el personatge és negre. Macbeth no necessàriament de ser negre, però, en aquest cas, l'és, no? I, en definitiva, bueno, hi ha un treball de sonografia, un treball de vestuari, un treball... És una pel·lícula relativament barata, relativament barata, però, perquè ja dic, tot, hi ha molt de treball digital, però el resultat és d'extasí. És a dir, estàs mirant la pel·lícula i comença a l'habitar. Estàs en contacte amb els deus, no? Doncs. Doncs. No exagero gens. La sugerència... És una pel·lícula magnífica, i punt. I la dediquem al nostre públic perquè no se la perdi. Molt bé, bueno, estem amb el Paco Marín, i tenim que parlar de moltes coses. Però, per començar, voldríem començar pel principi. I dir, com vas a entrar-t'ho en el món del cinema? El meu pare era director de fotografia, i vam viure a Mèxic quan era petit, i vam tornar, i, bueno, jo no volia estudiar, i m'agradava... No volia estudiar, bàsicament. I al meu pare, avorrit, el posem de maritori, que aprengui, i d'alguna manera que em podia ajudar, a tirar endavant, era, dintre del seu mitjà. I vaig començar, doncs, els Estudis Balcázar, a l'any 64, com a auxiliar de càmera, el primer espagueti western que es va rodar aquí al Poblat, a Esplugues, i allò va ser l'inici d'una carrera que ha durat fins fa 5 anys que m'he jubilat, i que he dedicat els últims anys a TV3, com a director de fotografia, i abans m'he mogut molt com ajudant de càmera, molt com càmera, i poc com director de fotografia de cine. Però he treballat molt, he treballat, potser he fet, i he treballat. Nosaltres sempre diem jo he fet, jo he fet, i no he fet res. Jo estava allà. 130, 150 pel·lícules llargues, no? Possiblement he fet, no sé, 1.000 esports publicitaris. Són 50 anys. Però és d'experiència brutal, eh? D'experiència, de vivències... De vivències, també, naturalment. Això em dona peu a preguntar-te... Actualment, qui vol començar amb l'audiovisual, perquè ja parlar de cinema tristament comença a estar de molt bé, no? Però hi ha les escoles, no? Les escoles de cinema, les escoles que formen l'escac, no? El teu aprenentatge pel que veig... Bé de base, bé d'això, de meritori, tal com es feia abans. Com creus que s'aprèn millor l'ofici? Justament per aquesta via meritoria d'anar pujant, d'anar fent ofici, o passant per les escoles de cinema? Segurament s'aprèn més el com ho vaig viure jo. Però és més lent. Segurament per aprendre, per agafar l'experiència que jo tenia, tenies de portar 10 pel·lícules fetes, 15 pel·lícules, 20 pel·lícules, a haver treballat amb 10 directors de fotografia, amb 10 segons operadors, amb 10 directors. Avui surten de l'escola i surten molt ben preparats. Saben molt, però els poses amb un set de rodatge i no saben per on començar. No saben ni on tastar la porta de l'entrada ni la desortida. Són gent jove, són gent molt ben preparada i molts ho fan molt bé. Ajudats sempre per la tècnica digital, per la tecnologia, que avui dia facilita molt. Abans, el director de fotografia tenia controlat el producte des del primer moment fins al últim. Avui s'escapa perquè està la colorista, els plans de producció que són molt apretats, que es menys valora molt. Vull dir, abans un director de fotografia era una persona important d'un rodatge. Avui és un complement més a part de les patums. Hi ha patums que són deus. Com per la de ball, que acaba de guanyar el premi Gaudí. Per la de ball... Sí, però per la de ball és tan sabi, és tan bona persona, que mai va ser patum. Mai va viure com a patum. Ells, altres, ens saben molt menys que ells, i viuen com a patums. La primera pel·lícula del pla de ball va ser, com a director de fotografia, va ser Robin Hood, Nunca Muere, de Bellmunt. I jo estava d'ajudant de càmera i un càmera, es deia Piñero, portàvem 80 pel·lícules cada un. Nosaltres ens sabíem molt més que ell, però és relatiu, ens sabíem molt més. Quan estava aquí a Valdorets, que semblava que era una selva africana, nosaltres sabíem moure'ns més i li donàvem consells, i li donàvem... ens preguntàvem. Però, bueno, ell ens sabia molt. Has treballat molt com a ajudant de direcció. Ajudant de càmera. Perdó, ajudant de càmera, com a foquista, també. I finalment, evidentment, com a director de fotografia. Com a càmera i director de fotografia. Tu mateix has dit que abans, sobretot, el director de fotografia, i l'operador segur, i el foquista, d'alguna manera important, sobretot, el responsable màxim de la imatge, de la fotografia, de la pel·lícula. Com es porta l'atenció? Perquè jo m'imagino que un foquista, ja no diguem el director de fotografia, que és el responsable del producte final, visualment parlant, això de portar un grau d'estrès en el rodatge, realment important. Perquè un pla no ho ha desenfocat, totes les mirades van cap al foquista, m'imagino. M'agrada molt, m'agrada molt aquest comentari que has fet ara, perquè jo he sigut foquista molts anys. El foquista és l'últim P.O. del Departament de Càmera. L'últim seria l'Oxiliar, però és l'últim P.O. I té molta més responsabilitat que el director de fotografia. Perquè el director de fotografia es pot equivocar en el concepte d'una seqüència. Mira, aquí m'hi he equivocat perquè he volgut fer que entri molt de llum per la finestra, i estaria millor així. O aquí, he fet aquest ambient de nit, que està anant llit fent sapatons, i he posat una lampareta i posant no sé què, però sempre surti i ja està. El foquista no té error, no té error possible. I és una tensió màxima. Vull dir, el que es viu, que se'n posa la pell de gallina ara, de recordar, cada dia, quan es roden les pel·lícules, el dia següent, la mateixa nit, s'envia el laboratori, el negatiu, el revelen, el positiven, i el dia següent anem a veure projecció. I jo recordo pànic. Hi havia pel·lícules que eren de pànic, pànic. I jo he tingut molta sort, o era... ho feia molt bé, realment, jo és que ho feia molt bé. I he tingut molta sort, però jo tinc dos pel·lícules que em vaig equivocar amb dos planos, i no he dormit. No he dormit i m'he posat malalt. Perquè, clar, un plano pot ser insignificant, pot ser... Mira, venim a rodar aquí, aquí, aquests exteriors, i és amb un actriu que viu aquí, amb un actriu, i és amb un actriu que viu aquí a Barcelona, amb un actor, i, bueno, m'equivoco amb el dia... m'equivoco amb el foco, i no passa... bueno, no passa res. Hem de tornar, però, bueno, es truca a la Juan i de Torno, el Juanito de Torno, i venim demà passat i rodem. Però és que aquest plano, el millor actor, era Marica, i ha marxat a Los Angeles. Això és tremendo, això és tremendo. Això em va passar i, hòstia, l'actor ja no estava. Perquè havia marxat a Estats Units, i lògicament ja no es va... aquell plan un no es va repetir. No seria el John Sacks, el... No. No, no, no. Era un que no era important. No era ningú, no era ningú. Era un actor que no era... que no era important, no, no. Sí, però, realment, és que el grau... l'atenció que ha de comportar aquest ofici, perquè, clar, hi ha planos que m'imagino que són molt complicats, no cal anar canviant el foco a mesura que la càmera avança, o... No, però no hi ha plans, no? A tots, a tots. Si hi ha algú que es mou, es té a canviar el foco. Si és un angular, hi ha molta profunditat de camp. Focal, però si és un teleobjectiu... Jo vaig fer una pel·lícula amb òptica ultrailluminosa, quan van inventar el que era molt maco, perquè veus el terme que t'interessa, el veus a foco. Però tot el que més està desenfocat. Era collonut pel director de fotografia, no?, perquè... Un collonut a l'efecte, clar. Però jo patia, jo suava sang, eh? Sí, perquè és clar, sí. Ja em va sortir un malament. Trement. Això, clar, ens porta a un altre tema, que, en pla de ball, quan li comuniquen, doncs que havia tingut el premi, ho esmentava, que, de fet, és el mateix tema que amb l'Anastasi Rinos l'altre dia parlàvem, no? I és el fet que, esclar, a tots els marits, se'ls et dú, d'alguna manera, els actors, el director, les parts biciples, no? Però, evidentment, el muntador. De vegades, bueno, evidentment que hi ha directors de fotografia que han arribat a ser estrelles, ja ho sabem, no?, però també l'ofici, en pla de ball, es queixava, precisament, que són oficis que, almenys, en la nostra societat, no tenen el reconeixement. No, no hi ha cap reconeixement. El Tomàs concretament, que és un sabi, perquè en sap molt, del laboratori ho sap tot. I, de sí, que dels anys, logicament, ho ha fet molt bé, però no ha estat mai una estrella. No ha estat una persona reconeguda, professionalment, quan es dedicava. Ara hi ha portar uns anys que està malalt i que no està bé, i està delicat, no?, i ara se'ls reconeix, menys mal que està viu, perquè podria estar morta, eh? Podria estar morta i ara els reconeixeríem. Però quan era viu, a quin inco li donava cap importància? Li donava més importància a la gent del laboratori, perquè sabia més que tots ells junts, i sabia més que tota la gent de la filmoteca. I regenerava pel·lícules, i li donaves una merda de negatiu o de positiu, i te'l feia nou. Era una persona molt reconeguda, però a nivell de director de fotografia... No, perquè no brilla. Som gent que estàm arradera. No, la càmera, que es diu. És que aquell director va fer... Doncs jo estava en aquella pel·lícula, i el director no la va fer, la pel·lícula. La pel·lícula li va fer a la general de direcció i a la càmera. Li van fer ells perquè era un inútil, perquè no en sabia. Això també és d'hora. I no diré no. Segurament no ho compé. Molt bé, no sé si tens... Sí, a veure... Dintre de les variades d'activitats que has tingut, dintre del cinema, hi ha la època amb Juan Antonio de l'Aloma, que... Home, a veure, durant uns anys... Jo no sé si m'atreviria a dir si a nivell mundial, però almenys, a nivell d'Espanya, el cinema de Kinkis va tindre una importància capital. El van tocar directors de l'importància de Soura, de l'Aloma... I, a més, amb un èxit de públic notable. Llavors, clar, tu vas tenir l'oportunitat de treballar molt amb l'Aloma, i voldria que, de cara també als nostres oients, ens comentessis una mica com va ser aquella època. De l'Aloma només puc parlar bé. Només puc parlar bé, perquè jo me l'estimava molt, i jo vaig fer moltes pel·lícules amb ell, i, bueno, sabia l'úgust com per fer-ho molt bé, i escrivia el que escrivia, i jo escrivia molt bé. Llavors, aquella època, jo vaig fer tots els perros callejeros. Vaig treballar, vaig fer dos com ajudant de càmera, i una com a dos com a operador de càmera. Quan vius als rodatges, no et dones compte de... Tu no saps el que estàs fent, no saps el que sortirà d'allà, perquè tot depèn de la repercussió que tingui. Allò va tenir la sort de ser un bon bazo, i, a partir d'aquí... Era el moment, eh? Era el moment, era el moment. Era el moment i era de veritat, i en cavalt hi havia... Era el personatge que era real. Tenia de fer la pel·lícula el vaquill, el de veritat. El que va fer la pel·lícula no és el vaquilla. El vaquilla era un delinqüent, que estava a la presó, molt jove, i que va entrar molt jove, i que es va passar tota la seva vida a la presó, i que tenia de fer la pel·lícula. I que no sé quin vincle tenia, el de l'alhome amb ell. Sé que va que va sent tutor. I ja estava a la presó, el vaque, i estava a la presó, i el de l'alhome no sé les raons, però va ser tutor. El qual vol dir que teníem el de poder sobre ell i autoritat, i va aconseguir que li donéssim permís. I va estar venint uns dies el rodatge. El rodatge no, perdó, a la preparació del rodatge, perquè el de l'alhome volia instruir, li volia explicar... Doncs això ho farem així, això ho farem així, això ho farem així, que s'ambientés, que coneixés la gent, li servia també per sortir de patras, que estava a la presó, i bueno, estava tot molt bé. I uns dies abans de començar el rodatge de la pel·lícula, va venir, va arribar, el Jueré Enremí, que era el cap de especialista francès, que era molt bo. I venia per fer les sequències de cotxes, no? De cotxes. I allà va ensalbaca, va preguntar, este tío francés, ¿quién es este tío? Pues este tío es el Jueré Enremí, es jefe de especialistas, y que llevará, es el que conducirá, las persecuciones y tal. ¿Qué? ¿Qué? ¿Qué? Eso lo hago yo, eso. Tú no, tú no. Parecerá que lo haces tú, pero tú no vas a conducir por el medio de la rambla de Cataluña. Agoitando, honorado. Es capaz de fugir, ¿no? No, no, no, no, no, no. No serà a nadie, claro. Vam fer un perros callejeros, ja una baixada per la rambla, que no sé si la reculeu, però vam anar a l'esgut del dematí, a dalt de tot, que diagonal, i va pujar el Jueré Enremí al cotxe, i jo, a darrere, i vam baixar pel centre de la rambla, sense protecció policial, sense tallar els mallorques, ni València, ni Aragó, sense tallar res. O sigui, tal qual. I la gent... I sense figuració. Que la gent es creuava, i creuava el cotxe, i es separava, i es va creuar un cotxe al carrer mallor, que va estar a punt de xocar. Tot en especialista, i més coses. Però, en aquell moment, només teníem a l'especialista. Total, que el va acabar, hòstia, i això no és tu l'agulló, no, no, tu no el pudes a fer. Ja es va posar una mica fa Rúcup, hi havia un sergent de la Guàrdia Civil que venia que l'acompanyava, perquè ell ja estava pres. I total, que va acabar, bueno, surt. El primer que va fer va ser robar un cotxe, i per demostrar-li el de l'alhome aquell era capaç de fer el que el de l'alhome volia que fes, va començar a fer... Va rebaçar-les per Barcelona, i a picar el clar, buscant la policia, que el perseguís de la policia per liar-la més grossa. I va baixar, va baixar, bueno, va estar per tot Barcelona, i va agafar la gran via, va agafar l'autovia, el que es deia de Fels, tot això amb cotxes a darrere de la policia, i motos, i tota veritat. Impressionant, impressionant. I quan va arribar a Sitges, ja no va poguer més, i va xocar, no sé si, contra una paret, va xocar allà, i el van agafar, i li van retirar el permís per fer la pel·lícula. Aquest tio és perillós. Llavors el de l'alhome es va veure ofegat, perquè faltava dies per començar el rodatge, i no tenia protagonista. No tenia protagonista. I va esbrinar entre tota la banda. Ell havia contactat amb una banda d'alamina, d'anantos d'aquests. I hi havia un que li deien el Trompetilla, que era el jefe, que era el més illers, que és el Torreti. El Torreti de l'alhome. Llavors el de l'alhome va dir, aviam, de tots aquests, aquest és el més espavilat. Li va fer res, dos proves que parlés, i de fotogènia, i no li van posar el vaquilla per evitar possibles denúncies, i el Torreti és el que més s'assembla. I ho vam viure amb molta normalitat. Doncs, això que es mentes del rodatge Ramble Valldó, era legal fer-ho així, perquè és clar... No, sense. Ell tenia... Amb nosaltres, sempre que anàvem per Barcelona, venien dos motoristes. Ens acompanyàvem, i si era un tros de carrer, tallaven un tros i tallaven un tros. Però per tallar, per controlar tota la Ramble, hauríem fet falta 40 policies, i allà no els teníem. Jo era una cosa... Aquestes pel·lícules les vaig veure, perquè el personatge del vaquilla m'agradava molt, em semblava molt interessant i molt real, molt agafat. El de l'alhome és com un tio que és de la mina, on realment hi havia un problema, i de quin problema sortia droga, i sortia en quinquís llògicament. No, no, són pel·lícules... I això que expliques amb por la pell de gallina, perquè realment jo recordo aquestes pel·lícules veient-les que em semblaven tan reals com que el sortir al carrer t'hi poguessis trobar. Un grau d'immediatesa, no? Sí, s'aconseguia la cosa aquesta natural. Sí. Hi havia actors, perquè hi havia actors, però els decorats, els ambients, els personatges que voltaven al Torete, tots eren de veritat. I vam estar rodant a casa del vaquilla, vam estar rodant a casa del tio gitano, del tio Manolo, a la mina, que és el que els controla tots. I tot era de veritat, i els ambients... I surt del... Aquest era aquell d'on Manuel Alunda Balunda, no? El tio Manolo? Aquesta família dels Jodorovics. I m'agradaria explicar una anècdota de Torete, que l'explico molt ràpida. Estàvem rodant un dia, aquí a la Diagonal, i era de nit, a mitja tarda i mitja nit. I estava d'actuar aquell dia a la Constipi Lloronga. Ah, caram. Feia d'actuar. Era un de l'Alanda. Era un de l'Alanda. Doncs... Veig el Torete, l'Àngel... I el vaig... raro... Dic, què t'hi passa? No m'ha passat nada. No m'ha passat nada. Què t'hi passa? No m'ha passat, joder! La que t'hi passa, l'agafo... Jo era més gran, l'agafo, i jo tenia molt bon rotllo amb ells. L'agafo, me l'emporto... Què t'hi passa? No, perdó. Perdó, Miliad. No, no. Veig el cap de producció. Veig el cap de producció de la pel·lícula, que estava molt preocupat. No m'ha passat res. No m'ha passat res. No m'ha passat res. Deixi'm, joder! Què et passa? Em diu que el seu germà treballava al port, que l'han agafat fent... Algú del port, algú raro, que l'han portat a la... a la comissaria, i que ja tenia tres causes pendents, i que no... un problema de caldeu. Un problema de caldeu. I dius, hòstia, fill de puta, el meu germà... Hòstia, hòstia, bueno... El dia d'haver-ho macrida, anem a rodar... I allò mateix li passa a l'Àngel, el Torete. Al veu, què et passa? No m'ha passat res. Què et passa? L'agafa, que era un creu, que era el tio que tenia 50 anys. L'agafa i li explica. Ja està, a rodar, a rodar. I al cap d'un rato, llamar a l'Àngel, què anem a rodar? I l'Àngel no està. L'Àngel no està. Hòstia, doncs d'on està? El de l'Àngel m'has tornat boig. Molt de caràcter. Molt. Molt. Molt. Tornar boig... Va bé, va bé. Vamos a hacer otro plano. I al cap de dos hores apareix un cotxe, un taxi, es para 50 metros, i baixa a l'Àngel amb un paquet. Com un paquet, com un paper de diari, tot mullat, feta una merda, i amb un plàstic. I baixa, tan tranquil, eh? I nosaltres diem, hòstia, l'Àngel era ara, l'Àngel era ara. I fa així... Pepe! Pepe, el... No, però és igual. Aquesta producció va cap allà. Què passa? Això és per al teu hermano, perquè saqui el teu hermano de la... Li dono el paquet, perquè saqui el teu hermano de la... de la comissaria... De la via leitana, perquè lo saquis. Hòstia, i aquell l'obra, hi havia 200 o 250.000 passetes. Mar de Déu, d'aquella època. D'aquella època, sí, sí, sí. I havia anat a la pel·lícula, surt una vella, que viu en un barri de Badalona, i viu amb una barraca i té un hort. I tots els lladres, quan robaven, anaven, i li donaven allò, i ho ensorraven a l'hort. I l'hort aquell, que hi havia en Tomaqueras, que hi havia una figuera, amb bledes i que hi havia mongeta a tendre, a sota estava ple de cèntims. I ell va anar, fruit d'algun robo d'ell o d'un altre, va agafar allò, i li va donar... per que pagués la fiança d'altre producció. Per poder treure el germà, tremendo. Li va dir que jo no t'ho podria tornar mai, això. És igual. Això és per tu. Un codi intern d'amistat, no? Que no el portin al model, sobretot. Paga la fiança abans d'entrar a la model. I entre ja no sortirà perquè té 3 causes pendents. Abans d'acabar, perquè pràcticament sense estar esgotant el temps, has fet dos pel·lícules amb Vigues Luna, que és un director dels molt preuats, no? Vaig fer 3. O 3. Em costa que Nietzsche, Bilbao, no? Bilbao, i la del... Potser que es munti al banc, la del... Tatuaje. Ah, tatuaje, és veritat. Sí, és veritat. La teva experiència amb Vigues Luna... Com va ser, diguem-ne? Tras pel·lícules vol dir que hi havia una certa sintonia, no? Sí, va donar temps, clar, era molt llege, era molt bo. La primera, a Bilbao, ell no sabia de cine, perquè no havia rodat coses en 100 mil·límetres o en 8 mil·límetres. No en sabia. Si tenia clar el que volia. El llenguatge que utilitza la pel·lícula m'agrada molt. Els planoscurs, la Maria Martín, l'altre i l'altre, i l'ambient. Estava molt aconseguit, però no en sabia massa. És un pel claustrofòbic, no? Bilbao, és molt claustrofòbic. Tatuaje... I Nietzsche, sobretot de Nietzsche. Sí, ell era així. I quan vam fer Nietzsche, que va ser la segona, és la Canitxe després de Bilbao. Tatuaje, Bilbao, Canitxe. Tatuaje és la primera, sí, és la tercera, té raó. La primera és quan no en sabia, quan anava una mica perdut. A la segona ja en sabia, i a la tercera en sabia molt. Era agradable a treballar amb ell, perquè era un tio molt simpàtic, molt irònic, molt caustic, molt morbós. Bueno, a mi m'agradava molt. Jo crec que sóc una mica com ell, no tan llest, però una mica com ell. El seu món m'interessa molt. Escolta una cosa, ja, per acabar, però... Actualment, estàs treballant amb alguna cosa, de cinema o...? No. En aquest país, quan et jubiles, és perquè ja no tens edat per treballar, per treballar cobrant, per treballar, vull dir, ja estàs acabat. Llavors no faig res, però jo sempre he rodat curs matratges, domèstics, vull dir... És que per quina va jo, que em sembla que...? Sí, de ficció, però domèstics, i des de que m'he jubilat, he rodat i gravat amb el digital, és molt més fàcil. I he gravat 10 o 12, i bueno, m'entretinc.