Cinema sense condicions del 25/1/2022

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Molt bona nit. Comencem un nou espai, un nou programa de cinema sense condicions. Lamentablement, en aquest cas, sense la companyia del nostre cap, per dir-lo d'una manera, amb Pèlvar Baggoll, perquè ha tingut un refredat molt fort. En fi, tot aconsella, evidentment, que si estigui al llit i cuidant-se uns pocs dies, esperem que dimarts vinent puguin comptar amb ell. D'alguna manera, que el programa d'avui el farem l'Anastasi Ríos, que aquesta vegada sí que el tenim. El tenim quasi inevitablement, avui, d'aquí, no? Venia igualment, però el paper ha pujat i ha pujat de categoria. Estem així, dos sols, aquí, entre el peligro. I qui us parla, Ignasi Juliacs, intentarem, doncs, tirar endavant el programa, sense, evidentment, poder comptar amb les sempre interessants i valuoses opinions del nostre company, Pep. Bé, com hem sentit el tema de Nino Rota, avui parlarem, com ja es pot, algun cinèfil, s'ho pot imaginar, doncs, de Roma, de Federico Fellini. Saltem una mica de registra en el sentit que, fins ara, més aviat hem estat parlant de pel·lícules americanes, o Hollywoodians, d'alguna manera, ens passem, doncs, a un italià. Clàssic, clàssic italià, tant clàssic com a director, com clàssic com a pel·lícules. Són dos productes molt europeus, i que solament poden ser europeus, a més a més, em sembla. Totalment. És que no, és una pel·li imaginable. A Hollywood, costa d'imaginar-se una cosa així. Tot i que, evidentment, Roma, en el seu moment, ja era una pel·lícula novatosa, en el sentit que... És un producte molt estrany. És un producte que barreja gèneres. No sé si els nostres companys de control, sisplau, sisplau... No ens podíem baixar la música, potser, no? Més que baixar-la o treure-la, sí. Mercès. Molt bé, molt bé. Això que deia, sí, que no s'havia fins a quin punt... Ben perdut. Que era una pel·lícula que en el seu moment trancava. Més aviat de l'india clàssica gens, perquè la barreja de gèneres era absoluta. Realment és que, a hores d'ara, ens atrevim d'alguna manera, dir a quin genera per d'any, Roma, no. No, no és un assaig, és una mena d'assaig vital, i un assaig personal. Veient-la de nou, li veig una pel·lícula més llibertre que mai. És a dir, és una pel·lícula absolutament lliure. Jo diria que és la meva... Si comprem tota la filmografia d'en Felini, segurament és la més lliure de totes. Segur, segur, segur. Està laborant exactament això que deia. Perquè fins i tot després, que es veu que li va agafar una mica al costat, a fer set piscis, el que se'n diu, el braient de Palma i el... Era molt aficionat, per exemple. O el Tarantino, sense la més lluny, que fa pel·lícula sense sedes, afegint un a set pis. Següències que tenen valor per a si mateixes. I que gairebé no tenen connexió necessària amb la que li precedeix i la que ve. Això seria l'expressió més radical de set pis. Demanen braies de Palma, fa pel·lícules, comets i... Però més que tot és perquè les situacions tenen un valor absolut en elles mateixes. Petits universos tancats. Si busca realment... El que busquem habitualment en les pel·lícules, que és en la relativa convencional, estàs buscant el fil conductor, no existeix fil conductor. No, en el cas de Roma... El fil conductor és el fil conductor. Sí, exacte, ara ho has dit. És que jo diria que perquè tothom parla a Roma, la Roma que estima Felini. O sigui que Felini... O sigui, el tema no és Roma, el tema és ell, Felini. És Felini, però que surt personalment a la pel·lícula per deixar-ho més clar encara. Exacte. Però sí, efectivament. En el sentit que és una visió molt subjectiva i personal d'ell, una mena suposo que d'amor odi, perquè no s'amaga d'explicitar en la seva pel·lícula el que pot considerar que són defectes dels romans. De la ciutat. De l'actitud que mantenen de vegades, no? Aquesta actitud tan absolutament irreverent en el teatre sense cap respecte pels actors de... La sena, aquesta del teatre, per exemple. No em situat potser massa i això és més feina teva que meva. Abans d'enrotllant-te tant que t'ho estem enrotllant molt amb el tema, d'entraia en el que i el necessitura interna de la pel·lícula, potser no m'ha explicat massa què és la pel·lícula, no? Que també és difícil d'explicar, però una miqueta sí. Digue-me que la pel·lícula té dos arcs temporals, una que passa durant els anys 30 amb Mussolini i Manan. Exacte. I, per tant, soterradament és una crítica molt irònica, molt sarcàstica, molt caústica fins i tot en determinats moments sobre, evidentment, el feixisme. I l'altra se situa al mateix any de producció de la pel·lícula a partir d'això, de l'any 72, o quan ja apareixen els hippies, diguem-ne el desenvolupament que podia haver a la Dolce Vita, que hi ha els extraterradi, si comença tothom a tenir cotxe, i també una ironia, sobretot això. Evidentment, a l'any 72 ja s'ha passat una crisi gròbica important, apareixen els hippies, les actituds contestatàries, i que, curiosament, ell les veu bé, perquè... Sí, sí, sí, sí. Després entrarem en aquest detall de crítica social, que també hi és, i de manera farotge. Al final, el desenllaç, és farotge. En Gore Vidal, que és el pensador nord-americà, que realment diu una frase, que quasi defineix la pel·lícula de manera perfecta, i realment és veritat, o sigui, ell en allís comprometra molt la favor de la joventut, de lluitar pel seus drets, entre, diguem, dels actituds més de dretes que diuen, que fan aquest jove sortint al carrer, malenuts, és el clàssic d'aquell moment, no? Clar, és la part final, que hi ha una festa, que diuen la festa de Noandri, en record de l'Aveata Verge del Carmel, de les Carmelites, i que es veu que és una festa que està del 1130 de juliol, de les hores tornarà a repetir una cosa. De fet, aquí és l'incident, perquè ja hem assistit a una nit distiu dels anys 30, on les tratories estan en una plaça... Sí, que és el famós sopar, diguem, que és molt interessant. Molt interessant, perquè fa un anàlisi de l'actitud de les persones amb família, sobretot. Les famílies, dels masclistes, d'alguns personatges... Exacte. ...que va deixar la dona de la terraça, baixa aquí, és a dir, sí, efectiva és una cena molt italiana, però molt potent, aquella, també. És que li encanta, si alguna cosa li agrada de Roma, jo crec que són les places amb terraces, les tratories... La convivència. I la convivència. Això li encanta, ho repetis al final, en aquesta festa, que ja està passant els anys 70, i concretament el Trastevere, perquè la Verge, aquesta, es veu que és... És la zona del Trastevere. A mi sí em permets d'unir que aquesta vestibis que l'altre era molt romana, i aquesta, en canvi, hi ha una barreja de turistes, del carrer, diguem, amb la gent de veritat de Roma. Fixa't que hi ha una més col·lància absoluta... Certament, certament. ...entre les dos tipus de persones. I sobretot, se n'en fot també una mica de... Bueno, tenim aquí Agor Ividal, Agor Ividal és nord-americà, i hi ha un company del Agor Ividal, que també és americà, que precisament fa l'esmen, fa el comentari de... Aquí hi ha molta gent, i ell diu, imassa nord-americà. Imassa nord-americà, exacte, exacte. Però, aleshores, bueno, que estan davant de l'església de Santa Maria i Trastevere, i hi ha un grup de nois de línia hippie, no? Sí, i a nosaltres hippies per allà repartits. Ell sempre... el Felid li sembla admirar-los, perquè diu, no tenen... no estan reprimits, no tenen punyetes, si volen fer... Si volen fer l'amor, fan l'amor, i tal. Aleshores apareixen els policies que els fan fora... ...a cop de porre, i tal. I, aleshores, posa el faixista de torn, encara que, evidentment, ja no estan menant, no? Que fa la seva declaració. Que fa la seva declaració, conforme que... Però si no els hi estan fent res, i els hi estan fent uns cops de forma impressionant. Sí, sí, sí. Perquè jo també em va venir l'1 d'octubre al cap. Mira, són coses referències que et venen al cap. No, així és que no els hi estan fent res. No. I, a més, clar, els hippies diuen, però per què ens feu fora, si no hi estem fent res, si no ens estem ficant amb ningú, està tranquil·la ben allà. És a dir, que realment la prostúria em felinia en aquest sentit. No, era un promès. No és el seu... Potser no és el detall bàsic del seu cinema, ni dels mateixos, però sí que va deixant anar tot això. Això fa la pel·lícula molt rica. També la fa, jo penso, una pel·lícula difícil de veure, realment, el sentit de que ens hem acostumat fins i tot, que ens agrada molt el cinema, i que veiem cinema molt diferent, quan ens enfrotem una pel·lícula d'aquesta mena, i sobretot estem veient ara moltes sèries, que tenen una narrativa, diguem-ne, en general, bastant convencional, quan et poses, tornes a aquest passat, i en aquest tipus de cinema costa entrar-hi, perquè és clar, estàs buscant permanentment el fil narratiu. En algun lloc que he vist, ell ha sigut algú que deia, aquest noi que de cop és protagonista de les escenes, del Prostíbul, per exemple, que apareix a la ciutat, que és un noi que ve de fora i que apareix en allà. Bé, és Felini. I clar, d'alguna manera és. És mal carregat d'ells. Ell ve de Rimini. De fet, és Felini, arribant a Roma, amb una fonda que ja la família li ha preparat, i, per tant, se li obre el món. Perquè la mateixa nit que arriba és quan va a la plaça aquesta, al sopar aquest, amb tot el... Exactament. Volia saber més d'aquest noi. Agrairia més que seguís la pel·lícula d'aquí. Segueix parlant més d'aquest personatge. Bueno, segueix parlant més tard en Xagar Recupera. A parells, si alguna línia... Si alguna línia de conducció hi ha, és ell, que apareix en dues o tres escenes, també apareix en l'espectacle de varietés, que també està allà. Serveix una mica com de fil d'unió, dels anys 30, de l'època de Mussolini. És veritat, molt subtil. Però sí, l'última vegada que el veiem, va al prostitut de Luxa, s'anamora d'una de les prostitutes, que és com molt sofisticada, li diu per sortir, i la prostituta li diu... Sí, sí, sí, no? Si vols fora d'aquí, podem quedar per sopar i no sé què. I la prostituta li diu... Sí, sí, té un fill, la prostituta, per cert. És a dir, està clar que no sortiran el noi. Mai sortiran, evidentment. Però ja està, ja realment partim de vista el Felini de 19 anys, que representa aquest 19 anys, està interpretat per un actor... No sé què és, no conec. És un actor metgigigà, però també amb sang d'aquesta... S'ha de sonar. És d'Hitalomèrica, exacte. Pietro González, en segon que se'n diu, o Peter González, el qual no ha fet excepcions. No ha fet poca cosa més. No ha fet, però... A mi me'n seguit, a mi, la pel·lícula em segueixen, i suposo que amb això estarem totalment d'acord, em segueixen impressionant escenes com la de l'autopista, és a dir, aquest equip de rodatge que s'engega per l'autopista, i que sona aquesta bogeria, i calculat 7 minuts i mig, que a mi em semblava més llarga. El record que tenia era que encara era més, més pesès en el seu dia, sinó perquè era tan acumulació de coses. Passen tantes coses. És a dir, és l'autopista en l'any 72, i hi ha un cavall, un cavall que va pel mig dels vehicles. A mi em va recordar l'any 92, vaig de l'Egypte, i l'autopista que anava al Caire a Alexandria, a dalt de tot, a Puc jurar, que vaig veure, incorporant-se, per l'esquerra, un carro. O sigui, pel carril ràpid, un carro tirat per cavalls. Veus la pel·lícula, aquest de l'any 72, i això està passant a l'autopista. Rebat a Casa Blanca exactament igual, de fa 15 anys, exactament igual, i m'ha passat igual. Dicò, és també la referència que tenia, perquè és Roma 72. És una bogeria de muntatge, i és una bogeria de rodatges. És una següència magistral. Magistral, magistral, totalment. S'ha de dir una cosa que, no sé si les haps, no està rodada a l'autopista. Està rodada a Cinecita. Van construir uns quants centenars d'autopista, els van fer dins de Cinecita. Felini, pràcticament, no roda res en exteriors. En aquest cas que et pot semblar en algun moment, que hi ha algú de Roma de veritat, de Roma de veritat, hi ha ben poc a la pel·lícula. Ni tan sols l'embusament final, allà davant del Colosseum? No, ni tan sols allò, evidentment. Allò és Cinecita. El canvi de llum és que hi ha dins del Colosseum, i això és impossible allargar-ho. El tio era en aquest sentit tenir un poder. Felini és el dels homes que va tenir més poder dins de la cinematografia italiana, i que es podia permetre, amb tot el gran que tenia de producció arredera, fer coses que potser ningú més en aquell moment podia fer. Poc a gent. A menys aquí a Europa, molt poca gent. Per fer, per exemple, l'escenari de la desfilada de moda eclasial, que és un palau, però balla palau, perquè la sala on passa és un saun estàix. Un plató enorme. El plató 5 de Cinecita, que es veu que no sé si encara existeix, però és brutal. És evident que està rodat allà, no? Sí, sí, sí. I doncs la... L'autopista queda. No, però el que vull dir és que tots aquests platons, tots aquests escenaris, va aconseguir, perquè es veu que hi havia com... Cinecita estava fent, en aquell moment, encara, l'Especati Winters. I la gent que feia, que es dedicava a fer els platós dels Especati Winters, es veu que era un clan molt especialitzat, en fer només allò. Doncs en Feliní, va aconseguir de Cinecita agafar-los a tots, perquè es dediquessin a la reconstrucció de l'autopista, del prostíbol... Pensa que jo estic als Estudis Balcácer, tant de vos, de tots, i que realment estaven coprodint en Vitalia i es va rodar a s'identitar a moltes coses. Per tant, sí que és cert que és el moment de la gran eufòria de l'Especati Western, que ella aprofita tot això. És que a mi hi ha hagut moments que tota la parafernalia de decorat, que hi ha moments que avui en dia els decorats es noten, fins i tot en els seus decorats, que no, hi ha moments que la pròpia magnificència del moment i tal et menja i oblides que ella és un decorat. Però ja m'ha escrit això, canto una mica, m'ha recordat una mica, quan jo estava a Balcácer, i veia també els decorats de Balcácer, i deia, el tu, que això, vamos, que es nota una mica. Però ja està bé, perquè tota la pel·lícula és artifici. Sí, i això ens porta... Sí, sí, completament d'acord, però és que aquest artifici és voluntari, vol que es noti, perquè el marcot és exactament... Exactament igual. La plasticitat de la imatge... I el Casanova, ja no diguem, el Casanova ja és exagerat, és encara més exagerat. Felini manipulava tot. Felini manipulava, ja saps, que és el tòpic, es diu que Felini mai gravava so directe, sinó que feia no gravava el so real, no, no. Si no que es diu el tòpic aquell, que els feia dinúmeros i després li posava el diàleg a la postproducció que volia. Això va passar alguna vegada, en general, si és cert que ell tot ho doplava. És a dir, ell realment el doplava, i jo crec que volia que es notés una mica, que està doblada la pel·lícula. Hi ha coses inventades i que es nota que estan col·locades. Jo crec que això ens porta una part molt important d'en Felini, perquè com tu saps, Felini, va començar amb el meu realisme. De fet, és un dels guionistes de Roma chita perda d'en Rosalini, sense nom més juny. I és curiós que, amb Imitalon i tots aquests... Són pel·lícules que tenen un sostrat més aviat realista. Sí. En fi, de cop i volta... Bé, de cop i volta no, evidentment, se li va notar. És curiós que algú que està format amb el meu realisme, que era un criteri fort, no? Sí, no hi ringo, no. Un cre d'un fort d'estètica, de línia d'argument i tal. Sí. Ell evoluciona amb aquestes pel·lícules. A Roma no és una pel·lícula realista, però, en canvi, sens que visualment sigui una pel·lícula realista. No. Perquè amb ell el que li interessa no és tant l'evolució que ell fa, és que amb ell no li interessa tant el reflectiment exterior, sinó el món interior, el seu sobredot. El seu sobredot, efectivament. I, per tant, amb ell el que li encanta és la regió de la memòria i com la memòria de forma i... Sí, sí, sí. Somnis, la memòria, tot allò que incorpora personal dintre de la negociació. Perquè amb ell, per dir-ho clarament, el que li espantava era la mort. El desaparèixer. Sí. I el que li provocava més angoixa era precisament el tempos fugit. És a dir, d'aquí que la part dels anys 30 tot i amb Mussolini, tot i amb el pal de Mussolini, li té una certa nostàlgia perquè era quan ell, en la pel·lícula, t'està dient que hi havia més comunicació, que la gent estava més al carrer, xerrava més, era més oberta, més espontània, més autèntica. Però és curiós, perquè ell, per un cantor estèticament, fa un... incrementa la sensació d'artifici de la imatge molt elaborada, perquè evidentment és un visionari, d'això no hi ha... Absolutament. Però en canvi, i a través de la subjectivitat personal, en realitat està parlant de coses reals. Com sempre, és un circuit mental, absolutament fàcil. D'alguna manera, en el més personal o en el més petit, si hi ha també tot l'univers. Per tant, ell, com més bé explica aquest univers personal que té, més connecta amb tothom, amb els temes que està intentant tractar. Perquè la gent tothom somia, tothom té records profuns de la infantesa, tothom pot connectar en aquest sentit, i encara aquest no ho verbalitza, no et diu, al tanto, ara t'explicaré un record personal. Tu notes que aquella escena està carregada d'un món oníric, connecta immediatament. Amb la sequència del metro, fascinant també, quan hi ha la perforadora, obra, entrepanetra, però t'ha fet un muntatge paral·lel, o sigui, es veu els de la perforadora, quan estan tancant el mur. I posa la càmera dins, a la càmera romana, és... Abans de ser profanada, profanada amb unes pintures, que ens estan mirant, que alguns ho han associat al final del satiricón, un altre pel·lícul absolutament fascinant. Evidentment, és una roba inventada, en temps de República Romana, però és fascinant. Vull dir, satiricón és un altre de les pel·lícules que... És un altre viatge parlament d'ell, però com capta el Mediterrani en determinats moments? El satiricón, el moment de les barques... Com capta la celebró, el sol, l'aroma dels pits... Tots coneixem el que això existeix, poc coneixeria amb la manera d'expressar-ho, també poèticament, com els presentats cinematogràficament. Aleshores és clar, hi fa el muntatge paral·lel de com s'està perforant el mur, i el silenci, que encara ja... És com una cápsula del temps, amb unes pintures magnífiques que s'han conservat miraculosement, perquè ningú la sala és govern. I de cop i volta, a la que entra l'aire, a la que entra el món modern, les pintures es comencen a dir l'ull. L'imatge meravellosa, terrible, terrible, vols una metàfora més bèstia, o sigui, més profunda al mateix temps? Allò és com una cápsula del temps. És com una cosa que ha quedat suspessa. Suspeça en el limba. Aquella habitació romana estava, en aquella casa romana, està suspesa en el limba. Totalment. I en el moment en què penetra la contingència del present, destrueix, destrueix aquella cápsula. I, per tant, ja s'ha perdut per sempre. És aquesta preocupació d'ell pel temps, per les coses viscudes, per com les retenim. Probablement fa cinema, perquè el cinema d'alguna manera retén. És una manera, com deia Godari, de mantenir el present, el passat i el futur a l'hora. Jo crec que en tot el cinema, i a mesura que es fa gran encara més, fa una profunda reflexió sobre el pas del temps. I sobre el fet que tot és memòria i que, per tant, tot és oblid. Tot és memòria i tot és oblid. Està molt bé. És així. Per tant, sigui per això que sigui, té un gran poder de fascinació. Aquesta del metro, evidentment, la de l'autopista per la seva barroquisme visual. I on ha del metro? L'únic que avui en dia, en visió d'avui en dia i de muntador, òbviament fins que no arribes al moment clau que és aquest, de que es penetre dintre de la cápsula, aquesta del temps, que dius que és la casa romana. És una cápsula del temps. És a dir, avui en dia, possiblement, aquest és accelerant molt el procés. He notat que hi ha un metratge molt llarg de minuts que passen fins que no arriben en aquest punt. Diràs, és necessari per preparar. Sí, però fins a cert punt hi podien haver menys minuts. Però estic d'acord que una vegada ja entren al punt aquell, allà està perfecte de ritme. Si en un moment que ja trenca en la paret i comença a produir-se la degradació, al cap d'una estona no és immediata la degradació de les pintures, jo penso que allò està molt ben dosificat. És el previ. És el previ que era molt llarg el procés. Hi ha moments que sembla una pel·lícula més a l'estil americà, que està com planificada molt a l'americada. Dom es treballant dintre d'un espai que és bastant espectacular, amb les grans glúes, aquelles que es belluguen, i amb aquelles màquines, va semblar més convencional. I ha pensat, això no caldria, potser, tant. No seria jo ara qui rectifiqui la línia, però vist en la lectura d'avui en dia. Fixa't que aquí entra un altre element, que tenia molt d'interès en comentar-te, en parlar amb tu, que són els treblings. És lent, però és que la càmera es va recreant amb la càpsula, abans de ser destruïda. És el crear amb el silenci. No és tan adecat molt. El silenci absolut que hi ha allà de dintre. I clar, la càmera va fer un treblin bat. Molt, molt, va de sobri, personatges pintats a la paret, la pròpia estança la va descriure en cada més àmplia. Aleshores... A mi no se'n va fer... No, no és en aquest punt, és anterior. Pensa que des d'aquí entra, diguem, comença a anar panatrant el túnel del metro. I ja estan dintre de la vegoneta que els va portant. Hi ha un temps molt llarg fins que no arriben el punt en què s'està produint la possibilitat de que trenqui en la paret i passi alguna cosa. I aquest temps, a l'anterior, això és el que em va semblar una mica llarg. Però, escolta, ja et dic, no és un moment de rectificar la línia, amb l'actura d'avui en dia, això, aquest següent, és segur que estaria a la meitat, es reservaria i es conservaria la part final segur, perquè està molt ben dosificada, però l'anterior penso que s'acceleraria. Però, bueno, escolta... Tornar als traveling... Per exemple, el traveling for war, o sigui, el traveling avança pel corredor del prostíbul més baix, que representa que encara estem amb guerra, no? I els soldats van... El prostíbul ho fa com... Primer hem vist els hippies a la plaça d'Espanya l'any... És un flashback, és un flashback que fa, no? Bueno, no, no, no, més com flashback és un sol, és a dir, primer hem vist els hippies a la plaça d'Espanya tots estimants, i ell diu, quina diferència amb el nostre temps que havíem d'anar a les cases de barrets, no? Exacte, exacte. I fan aquell traurín pel carrer, a l'exterior primer... Exacte, i després, al... al túnel, diguem, en el corredor, no és un túnel. En el corredor, no? En el corredor, que fa corba. Sí, sí. I que, bé, s'ha sortit, perquè són això, les blanques bundes, totes. Sí, tot està molt brut i molt... I el traveling avança lentament, fins a girar, i aleshores veiem tots els soldats i els homes allà... Acomulats, i els ponts separeixen les oies. Les baratrius, no? Les prostitutes ensenyant un pit, o incidar-los a que vinguin. Aquests travelings, el de la casa romana, o el del... O aquest del prostíbul? Sí. No, sembla que estan carregats de misteri. És a dir, és un... un tipus d'esplaçament que inquieta. I que després, evidentment, el tenim a Marcot i el tenim al Casanova. Això és pura, pura, sí. També ho fa, també ho és. Jo crec que ell va descobrint coses. Ell sap quan l'espectador necessita per posar en escena, en el sentit de dir ell dosifica la informació i a vegades les informacions dosifiquen, vas a detallar i de fer muntatge i hagués pogut passar directament del noi que entrava al prostíbul a dintre directament quan està tota la gent allà. I en canvi, el que fa és dosificar de la informació quan sap que aquesta aportació de temps de descobriment aporta alguna cosa a la pel·lícula. Que realment és cert, el que dius tu és amb corba, i per què és amb corba? Doncs perquè en seguida no desis que hi ha al final. És una impressa, no? És que combina l'alegància amb la cosa barruera, no? Perquè, de fet, no se n'amaga de reflectir un tipus de romà que no té cap tipus de simisme. M'escristeix. M'escristeix. Impresentable. Amb l'espectacle al barit des dels anys 30. Jo també, en aquell somós local que és el nom avui que no recordava que es digués així. Un local que té un nom i no sé si existia realment. Ah, sí? És una bona... Es diu Barafonda. Barafonda, exacte. Amb rebel sonant al principi un bolero de rebel raïs. Exacte. I tots els espectacles que hi ha allà, que surten 7 o 8 números dels típics de varietès del Molino. Però fins i tot aquell home afeminat que li demana foc al Felidi, no? Ah, sí, correcte. S'està carregant. Comença a dir quina pena aquesta noia, una noia que està cantant divinament. Divinament bé, eh? És a dir, també incideix en el caràcter romà d'algú que és un criticón irrefrenable. És a dir, no els agrada res. No els agrada res. I a més d'en Caida Escatològic, el Felini Jove està sopant en la famosa terra que hi hem parlat, i hi ha la dona aquella... Dels cargols. Quim Fàstic, no sé què. I aquest menjar que té... que ho diu així directament, que té gust en merda, i els altres es gira, i es disculpa, no, amb el Felini, i ho perdó, eh? És a dir, ho critiquen tot, ho pulveritzen tot. Són així, no? És una cosa... No, no, és serà menys susferent. Fins aquest punt no l'ha recordat, que fos tan incisiva en aquest tema, i efectivament és així. Defineix un caràcter romà molt complexa. I potser s'ha anat afinant en el temps, perquè realment sí que tant-tant surt aquest tipus d'actitud, i estic pensant en un concret que no s'escoltarà el programa, que es diu Jani, i el Jani té de cop aquest tipus de coses, i és molt romà en aquesta actitud, sembla. Per tant, no serà maga, eh? Mostra, evidentment, les coses que segur que amb ell també li riten. Perquè... les mostra massa honestedat, no? Vull dir, massa... Per tant, és una relació realment d'amor odi amb la seva pertinença, amb el d'on ell ve. És molt d'ell. No és la seva lloc natal, però sí que és on ell s'ha desenvolupat tota la seva vida, la seva carrera. No voldria... ja hauríem de tancar, però vull dir una cosa de la qual que he descobert, veient la pel·lícula, ara, doncs, per... que és... la desfilada de l'Iran, del tema clasiàstic, les monges amb uns a l'orons exageradís. Aquell encobert és meravellós, aquell de les colomes monges que tenen aquests vells. Ja amb l'esclat final del papa, el mismíssim papa... Papa sol, perquè és quasi un sol. És el rei sol? Jo he pensat amb l'entrada de Cleopatra del Manki Amic, no? És molt verdià. Sí, és una entrada molt verdiàna, aquesta, també. Sí, sí, tens raó, tens raó. És igual, en ton cas, amb aquest esclat final. Però hi ha un parell d'imatges que he tingut la sensació que, per fer el seu dràcula, apareix un cardinal amb una capa, amb un vestit vermell... És cert, te n'emportes aquesta imatge. És espectacular, que, a més a més, no entenc per què no es veu gaire, però es veu de lluny i a més de perfil. I després, com una mena de mortalla per una dona morta, que també és la desfilada, aquesta crítica d'aquesta cosa negra de l'esclàstia i tal, són literalment... Coupola... S'ho queix el pinzell inspiratiu en aquesta escena. Ho va copiar, però estic convençut. És una troballa... No m'hi ha portat tant a mi, però si tu has vist en classe segurament és així. Però absolutament. És a dir, és copiat i surten amb com el dràcula, vestets com el cardinal. Sí, molt semblant. Això sí que tenen raó. I també hi ha un discurs de dràcula, que en un moment donat, també apareix en una mortalla, en un tipus de mortalla blanca, com si fos de núvia morta. També estarien aquest tipus de creació de vestuari. És clavat. De tota manera, quina següència més imponent? Quina següència més imponent? Jo crec que la pròpia aristòcrata que representa que en el seu palau acull aquesta desfilada... I, inicialment, és la carrera en què la sequència sobre ella, sobre aquesta princesa, és una mena principesa aristocràtica. És una nobla que és la menta del temps que s'ha anat. I fa unes reflexions que jo crec que són de Falini. Són de Falini. I acaben una nostàlgia de quan eren petits, qui tots, quina meravella, em van regalar unes nines plenes de plaia. I on són, aquestes nines? No sé on són. I, en canvi, està envoltada de riquesa i de tot aquest desfilat que vindrà després, que és una amassada. Aquí ve una mica el que et volia dir ara, i jo tanco aquí, tu tanco com vulguis, perquè no... T'han volgut dir que és la frase de Gore Vidal. La frase de Gore Vidal, que m'he perseguit, de primer, per un comentari sobre que a Roma que ha viscut tantes destructions i construccions, i destructions i construccions successives, és el lloc ideal per esperar la fi del món. Que és la frase que ha quedat més marcada, de Gore Vidal, d'aquest cas. Jo he anotat una altra frase de Gore Vidal. No, no, no, sisplau. Aquesta me s'ha matin interessant. Potser té raó, perquè, clar, hi ha hagut tantes de fi del món dintre de Roma, petits fins, no petits finals, i el procés de tornar de regenerar-se, que potser és el lloc ideal per estar-s'hi esperant la propera. Anem-hi, doncs. Sí, sí, no. I també fa una reflexió sobre per què li agrada estar a Roma, no? En totes d'estats units, no? M'agraden els romans, no? Perquè són neutrals. Diuen, si em fot un rama, si estàs viu o mort. Això... És que és tremendo. Però la frase... La frase de cinisme fi del Gore Vidal, o no sé si és feliç que li fa dia Gore Vidal, això, diu... Diu, Roma és la ciutat de les il·lusions, no per casualitat, aquí estan el govern, l'església i el cinema. És veritat. És boníssima. És boníssima. És una frase impressionant. Ells solament tenen el cinema, que no hi ha Hollywood, perquè realment tothom no ho tenen allà instal·lat. Però que el poguen dir... És molt bé. És la ciutat de les il·lusions, el govern. L'estan allà. Una il·lusió. I l'església. És tremendo. Perfecte. No, estupenda. No acabaríem. Jo crec que aquí ens passo això. Amb totes les pel·lícules que tenen, el que té aquesta pel·lícula, que és ser una quasi obra mestra, perquè jo penso que potser no ha sigut observat tant com això, perquè és una pel·lícula difícil d'entrar en una manera convencional. Et costa dir, costa més de dir que aquesta pel·lícula és una obra mestra. De fet, no és de les millors classificades de fer l'INI. Està en una posició cap al mig. Però per mi és una gran pel·lícula. Té molta força. És una pel·lícula de molta força. I a Marcot és directa filla. Total. O sigui, a Marcot és directa filla de Roma. I jo diria que Roma, fins a cert punt, és una pel·lícula de Satiricón. De Satiricón que des de l'any. I veig una línia... Tu ja ho tens més estudiant. Això no ho tinc tan clar. Segur que ho tens més clar. Molt bé, estupendo. Si et sembla, vaig a fer un parell de punts ràpids de les estrenes. Encara segueixo a veure si... És menteixo, vaig anar al Verdi a veure aquesta, que es diu, la família de la pré-revolució francès just dies abans de la revolució, que monto en el primer restaurant del món que es va muntar. És deliciós. No en parlarem. No puc opinar. Sí, sí, hauria d'haver. És una bona pel·lícula i és una pel·lícula que va de menja més. Això que dèiem ara de l'art narratiu. Comença interessant, però no acabes de d'allò. Són quasi dues hores. Interessant, però no de tiracoets. I una segona hora, que la cosa ja va pujant molt i acabes dintre hi ha un entusiasme final pre-revolucionari, quasi. Està molt bé, està bé la pel·lícula. En definitiva, la pel·lícula és una bona pel·lícula. Últimament, trobo que els francesos... És francèsa, tot el moment. Trobo que els francesos estan tornant de nou a la revolució francesa. Sí, és una revisitació que s'està produint. Ja s'han fet aquest parell d'anys de res. Ja s'han fet dues hores pòriques. Sí, que parlen i que la tenen com a fons o que la tenen des de mi. Senyal, que deuen veure trontollal, alguns volen. I volen recordar-los. Exacte, exacte. És possible que exigis això, no? T'entenc que no. Molt bé, molt ràpidament. El Callejón de les Almes Perdides és la proposta d'en Guillermo del Toro. Un projecte que, per ser, és de l'any 17. Sí. Quan va fer l'última pel·lícula que es coneixia d'ell, la Forma de l'Agua, va estrenar la Forma de l'Agua i de seguida ja va dir que un amic li va passar la novel·la del William Lindsay Gresham i, bueno, hi ha, de seguida, un cop llegida, la novel·la és de l'any 46, un cop llegida, de seguida va dir que hi havia una pel·lícula d'un any al cinema. És a dir, la data és important perquè ell no havia desconeixit fins i tot el que existís una pel·lícula d'un any després de la novel·la, que es diu igual, el Callejón de les Almes Perdides en castellà, en anglès, com la novel·la, Nightmare Tali, feta per el Tyron Pou, dirigida per Edmund Goulding, que tenia la pel·lícula la versió del 47 té una... és més noir, és més de... Ja, d'abartemis que és el que es portava més potser en aquest moment, el cinema és negre, el thriller típic de l'època, els Chandlers i de tot això. Aquí, doncs, el Guillermo del Toro li ha donat un to que podríem dir, sí, que la part final té un aire noir, però el deriva cap a... d'alguna manera, tot i sent realista, ho hem de destacar, perquè és una pel·lícula que no hi ha cap presència preternatural. Ja, ja és molt, el Guillermo del Toro. És moltíssim. Esclar que passa, els personatges treballen en una fila, i on es vol fer veure que passen coses preternaturals, no? Perquè ell és com un endevinador. Ell acaba amb un espectacle d'endevinar els problemes dels espectadors que el veu. Evidentment, la pel·lícula mostra perfectament quina és la estratègia de la suposada pitonissa per evidentment saber a vostè si li passa això i a vostè té que problemes que tothom es desbunten. Prèviament hi ha hagut un... han posat unes targes tot una logística per arribar a poder endevinar. Però clar, la primera part de la pel·lícula agafa un caig de de pura esperpèn, perquè és una fila on, evidentment, hi ha l'home bèstia, que és tota una metàfora tant de la novel·la, com de les històries en general. La pel·lícula es tracta d'un jove que al principi comet aprenent una atrocitat eh... Després la pel·lícula potser ens donarà elements per entendre per què fa el que fa al principi. Estigueixi d'enigmati per no ser excessivament espurt. Per no explicar massa, exacte. Bé, la vostè és que com acaba sent un rodabot i va parar, baixa amb una ciutat en autobús i veu la fila aquesta, aquestes files ambulants i, bueno, acaba treballant amb els fills i, d'alguna manera, també coneix, el William Dafoe precisament fa el paper de qui s'encarrega de l'espectacle de l'home bèstia, no? Sí, sí. L'home bèstia és una persona que accepta jugar a ser com una mena d'animal, o sigui, un fort bubana que menja les gallines crues, davant de tothom i tal. I també el del crac. La pel·lícula comença l'any 39. Queda una mica, potser tard, no, perquè l'esplat de la Guerra Mundial està... I un parell d'anys, després entrar a les Estats Units, a la guerra, no? Aquest factor el veig una mica temporal, però realment la pinta és com si estiguessis a l'enverador del norte del Robert Aldrich, amb el Lee Barby, que és un rodamont que no surt dels trens, però entenem-nos que l'ambient és de depressió, econòmicament, de depressió. I aquest noi, doncs, va mostrar que és ambiciós. Podem tenir, inicialment, una bona impressió del personatge, s'enamora d'una noia d'un espectacle, se'n van de la fila, triomfen, tenen un espectacle amb locals nocturns de prestigi, bona decoració, bon ambient, gent en diners, i acaben coneixent una psicòloga, que és aquell Blanchett. Ah, això ja millora tot, eh? Sí. Amb la qual ell té, primerment, un interès comercial, perquè la Blanchett és la psicòloga d'un magnat amb molts de diners, de la dona, i creu amb el tema de l'esperitisme, no? Aleshores, a través d'un entente, d'un acord entre aquest Blanchett i ell, el personatge protagonista, que és el Cúpert, l'acte aquest de Prat i Cúpert. Ho hem dit. Aleshores, a partir d'aquí, t'intentaran enredar el magnat per tal que... Però, en fi, l'apel·ligot té unes evolucions, la Unió de la Noia de la Fira i el Bradley Cúpert doncs comença a tenir esquerdes, i tot plegat es converteix en un joc bastant infernal amb la psicòloga, amb la qual ell també se sent atret, i la psicòloga es deixa voler, de la pel·lícula del relà. La història té un punt moralista que Guillermo del Toro intenta dissimular-lo com pot. Però hi és. I el de Sant Jaix tanca, no? És un cercle. Clensa i torna a tancar. D'alguna manera peca una mica de volent dir que és una pel·lícula i que pequen i que són ambicioses, no acaben bé. Cosa que no passa, la vida real, pot haver gent que no acabi bé, però hi ha gent que se'n surt de rosetes. I tant. No diguem noms, que és perillós. Però, evidentment, sí que se'n surt. En fi, és una pel·lícula amb una factura extraordinària. Els actors de primera, aquest Blanchet, la Toni Colet, el David Strathgain, que és una personalitat extremadament convincent. És el dolent de les pel·lícules Bourne, un dels de la CIA. Jo soc un fan de la saga. A Bourne, a mi m'agrada molt. A mi m'agrada més, però en aquest cas, Bourne, sí. Doncs la Rony Mare, que és una altra pel·lícula meva. Que va destacar amb la pel·lícula aquella de Ghost, recordem-ho, una pel·lícula molt interessant. El William Dafoe, el Ron Perlman, que sempre hi penso en busca del fuego, perquè és un dels nens d'edat. És clar que amb la cara que té no pot ser massa. Ara ha sigut moltes coses més, i després ha sigut d'aquests, de tota la vida, que impressionen com el Richard Jenkins. I hi ha fins i tot un cameo de la filla del Tyron Power, una mica una votat, la Romina Power. Un cameo surten en un dels espectacles d'aquests que fa en locals nocturns, està allà de espectadora. Sí, és una manatge la primera pel·lícula de l'Albano. La Romina veig que està en aquesta pel·lícula. La Romina és la dona del company de l'Albano, i l'Albano el tenim perquè Catalunya no fa gaire que va venir. Sí, és molt vinculat a Catalunya. Molt bé. I doncs, en definitiva, recomanar-la, perquè, malgrat tot, és una pel·lícula molt sòlida, amb un sostrat realista que visualment no deixa de seguir en molt toro. És un altre visionari, amb una imatge fotogràfica extremadament treballada, però extremadament amb una riquesa i d'una escolosa, amb una saturació particular. I només com a anècdota, indicar que ara al General Estats Units, això no sé si arribarà aquí, s'ha estrenat una versió de la pel·lícula, però amb blanc i negre, que es diu diferent, es diu vision in darkness and light. En fi, només com a anècdota, això segurament amb el Blu-ray, igual. Ignoro si és exactament la mateixa pel·lícula, perquè parlen de versió amb blanc i negre. No sé si té algunes variants, però segurament pot funcionar-la. El precedent de monòncle, que té realment les dues. No, dia de fiesta, perquè té les dues versiós. I que són diferents, però es van rodant amb color i amb la que negre a l'hora. Sí, clar, hi ha petites diferències d'angle, perquè, clar, la càmera amb la que negre era la predominant i el color era una prova, i està constant. La espai i una mica més no tan bo. Sí, sí, són curiositats. Bé, curiositats. I l'altra pel·lícula ja no ens queda gaire temps, Belfast, del Kenneth Branagh, és una recreació inconfesa, perquè, de fet, no ho ha dit, i, per tant, si no n'heu vist ben trobat, a veure, ell és de Belfast. El Kenneth Branagh és d'Irlandès del nord. És de Belfast. I el protagonista és un nen, que és realment una troballa, és un nen prodigi, el Jude Hill, s'emporta la pel·lícula de Calaix. És a través dels ulls d'una família que viu en un carrer de Belfast, on conviuen perfectíssimament i sense cap estiridència ni problema protestats i catòlics, perquè no és el tema, són veïts i pun, viuen l'esclat que va bé l'any 69 per unes legítimes reivindicacions dels catòlics, que, a més, m'atreviria a dir que són els originaris, perquè els protestats més aviat són els que venen de... Però, clar, tots se senten nirlandèsos, és aquest tema. Hi havia aquella convivència en aquell moment, que es va trencar a partir d'aquí. Es va trencar perquè els irlandèsos ja n'estaven fins als nassos, reivindiquen un seguit de coses, entre elles, que no tenen les mateixes possibilitats d'accedir a càrrecs de l'administració, tots els queden els protestants, quina casualitat, aquestes coses que, en fi, passaven. Segur. En fi, una actitud d'Anglaterra respecte, doncs, que no era exactament l'adaguada. Molt injusta, no? Segurament podríem trobar resonàncies. És possible, també. Bé, la qüestió està... Paso amb el producte, realment? El problema... Jo he fet... He desenvolupat aquest context polític, però, en realitat, la pel·lícula són això sí, el Kenneth Branagh, agafa el que provoquen... El que sempre passa, i de nou em remeto les resonàncies. Evidentment, els protestants no hi ha estat jets d'acord, alguns protestants, perquè no els del carrer, les coses com siguin. No ha estat d'acord en que els irlandessos catòlics demanin aquests drets, i, per tant, comencen a tirar còctels molotov pel carrer, ja generarà unes confrontacions, van haver-hi morts i dones, evidentment. Evidentment. És l'inici del... del que després... És el plat santa i no, amb aquella pel·lícula, que també ho recreia de manera magistral, i que, a més, jugava amb la ironia en plat santa i es veu perfectament que les dones, és a dir, els homes, iguals s'estan donant debatuses, i les dones, tant si són protestants, com si són catòlics, s'uneixen per tal d'intentar abastir, perquè comença a haver problemes de subministraments i tal, i les pròctiques... No s'estan... Va pel tema d'intendència, de l'intendència salvat, i la resta són de... són de tonteries, no, bestieses? A veure, el tema... La pel·lícula reforciona sobre el tema de la convivència, i de com, de vegades, han parat determinats factors estrenca. La pel·lícula està molt centrada en la família, que és protestant, perquè no entenc per què els protestants estan dient-li, sobretot, el pare, que ve de si s'uneixen ells, i no es vol unir, perquè és amic dels catòlics, i no té per què començar a trencar la convivència. Fins que li fa la vida impossible, és el pare del nen protagonista. Per tant, la pel·lícula, aquest sentit, està meravellosament treballada, és una pel·lícula que emociona, brana, brana, aconsegueix emocionar, perquè està vista des del punt de vista humà. Ara, jo deia que amb brana aquí es mullarà, i farà una pel·lícula, una mica política, polític o social, una mica de compromís. I el compromís queda limitat això que t'hi esperes, el discurs que els protestants d'alguna manera l'exemple estava perfecte en convivència, i no hi havia absolutament cap problema, per unes reivindicacions que cal entendre que són legítimes per part dels catòlegs que estan sent bandejats, doncs es munta el sidral, que es munta. Però clar, no hi entra amb això. De fet, no t'expliquen ni tan sols la causa per la qual els protestants es tornen violents contra els catòlegs. No entra en aquest tema. Més enllà que si estan fent la vida impossible, i han de prendre una decisió de marxar. I també parla, això sí, ja el gran detall, que diu però és que marxar a Londres, perquè el pare li surt feina a Londres, és que marxar a Londres se n'enfoteran de nosaltres del nostre accent, començaran a dir que no ens entenen. Clar, perquè l'anglès... I ara que parlem com l'exemple de l'anglès que es parla de l'Andre en aquests moments, però en aquests moments hi tenim complexa, de companyia. Sí, d'això, clar. Com pot haver determinat... Aquí també... El venir del poble, aquest accent... O l'estat espanyol, segons quins accents tens, també per part de no ser aquí, també som motiu de conya marinera, cosa que no s'acaba d'entendre. Implicitament, aquí hi ha un actitud de pretesa. Pretesa, sobrioritat. Sí, sí, sí. Sempre hi és, en totes les societats. No canviem les coses tan ràpides. Molt bé, escolta. Es queden 5 minuts, i jo no sé... Ah, bueno, 5 minuts. Què fem? Però et convertim en convidat. De cop faig el paper d'avui. He fet tots els papers de l'auc. De l'auc, pràcticament. Interversions molt interessants. Sí, sí, ara sí, el convidat, en aquest moment. Què fem, com a convidat... Bueno, se'ns ha quedat pensat de tu la teva experiència de televisió, no? Sí, hem parlat una miqueta de la recorregut amb cinema, hem recorregut amb cinema amb totes les barteres i tal, amb la publicitat i tal, però, en canvi, no vam parlar i amb la publicitat, d'hiam, el cinema, d'hiam, com a amuntador, com a realitzador. Però l'etapa televisiva, que jo em va tocar viure a la partida l'any 95, sobretot, és quan, realment, havia passat ja tota una etapa de publicitat de 10 anys molt forta, que ja havia abandonat momentàniament el cinema, vaig passar a publicitat. Per part d'un amic d'anar a Televisió Espanyola a treballar en un programa de televisió. Aquest programa de televisió va ser un programa que, en el seu moment, va ser un programa top totalment de Televisió Espanyola, de que, en el moment que a Televisió Espanyola era una televisió que tenia una audiència enormement alta i que era la televisió que, bàsicament, veia a quasi tothom, i es era el quien sabedón de famós del Paco Lobatom. Allí, el programa era un programa de televisió, perquè jo no coneixia pràcticament, havia vist allò que anava fent el poc zàping que es feia en l'època, i quan veia quien sabedón de pràcticament me'l saltava, perquè pensava que era un programa que es diu d'aquest grugisme, de l'amorillisme, aquest clàssic, que jo no volia tenir massa a veure amb aquestes coses. Però el meu amic que me'l va proposar, que era l'operajó aventura, amb el que ara estem muntant documentals junts, un documental seu, i jo crec que tu t'hi trobaràs molt bé com a realitzador, hi ha 10 realitzadors més o menys dintre del programa, per tant tu seràs un d'ells, i en allí podràs fer, una mica, dintre d'uns marges, una certa llibertat, diguem-nos president, que és a nivell creatiu i tal, i efectivament va ser així. O sigui, contraïmament, sempre tenia aquesta imatge de la televisió, com un mitjà que marcava molt, i que era molt llunyà de tot el que jo havia viscut en el món del muntatge, en el món de la realització, amb cinema, ja no diguem la publicitat, amb aquella sofisticació, i amb aquella cosa del molt temps que es tenia per fer concebol plano, tenies una eternitat de temps, mentre que de cop, tot el televisiu és molt ràpid i molt àgil. Bé, doncs tot això em va anar molt bé. Em va anar molt bé perquè vaig aprendre primer a rodar molt de pressa, jo n'allà era realitzador, i anava al camp de batalla, que era avui toc a cobrir aquest tema, d'aquest personatge que no es troba, a més vaig conèixer Espanya meravellósament bé, va ser una manera de conèixer el país, al país del costat, i realment va ser una experiència molt bona, i sobretot de prendre, ha treballat molt de pressa, i malgrat tot aconseguir fer les coses de la manera que a mi m'agradava fer-les. Una cosa per mi, l'experiència de la televisiva, que de vegades és com la Mili, que la gent diu que la Mili és terrible fins que la vius, perquè a vegades vivint-la, també és terrible, però ja sé què t'ho explica amb carinyo, i en aquest cas la televisió l'explico amb molt de carinyo, és a part realment per mi estupenda, i vaig aprendre moltes coses. La Mili també és terrible, per això parlo amb certa tranquil·litat del tema. No, molt bé, molt bé. Lamentablement jo no puc dir el mateix. No té la mesura del mateix. Un dia em parla bé. Aquesta és una mica molt resumida, perquè evidentment el temps apreta, i aquesta és una mica resumida, la televisió. Ens quedaríem encara... Hi ha una cosa, és a dir, coneixent-te com et conec, que sé que ets una persona metòdica, que treballes al detall, al màxim, o a uns punts d'una depuració extrema, clar, em sorprèn que diguis això, perquè estic convençut que et devies trobar, de vegades, amb situacions límit, no?, que has d'acabar la feina, com sigui de la manera que surti. No aneu que vaig entrar en crisi, sobretot el primer, els primers 6 mesos, però a partir de que agafes una inercia determinada, ja veus que tot allò també és positiu, i que t'ensenya, precisament, a desmitificar determinades coses que tenies excessivament mitificades. El temps, tenir temps per fer coses, bueno, sí, i si no el tens, què? Has de fer-ho igualment, i surt el producte, i se met immediatament, o sigui, acabaves, i amb calences estava matent. No hi havia manera de rectificar. A vegades, quan has viscut una cosa, te n'ensenya a prendre en una altra. És el que em va tocar a mi, i em va anar molt bé, em va anar estupendo. Molt bé, escolta't, queda un minut... No hem parlat encara de la teva experiència amb el món de la publicitat, que estic convençut que hauria de donar, com va venir, per 10 minuts, el quart d'hora, jo per entrar una mica en detall. Ja ho farem, doncs tu mateix.