Cinema sense condicions del 8/2/2022

Cinema sense condicions A l'hora d'anar-ne una mica més a l'hora d'anar-ne una mica més a l'hora d'anar-ne una mica més. Bona tarda, amics. Una setmana més a Radio Desvern, a Cinema Sense Condicions. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. Bona tarda, Lluna. Què tal? Bona tarda. Com ha anat la setmana? De fet. Molt bé. I bona tarda, Esteve. Bona tarda. Benvingut. Donem la benvinguda a Esteve Riembau, el director de la Filmoteca de Catalunya, que ens acompanya avui i a la segona part, com sempre del programa, parlarem amb ell de tot el que s'ha fet i el que hi ha intenció de fer. Bueno, intentarem tot el que es pugui dir. Això espero. I d'entrada, exacte, d'entrada, ara estem de celebració, perquè precisament aquest mes de febrer celebra el desaniversari de la instal·lació a l'edifici del Raval. Exactament. El dia 21 comencem el... És a dir, benvingut i moltíssimes gràcies per acceptar la invitació per nosaltres i pels nostres oients. És un privilegi i tindrat aquí, de veritat, t'ho dic. Un plaer, moltes gràcies. Molt bé. Comencem avui la pel·lícula de la setmana. Ah, no cal dir-te que ens agradarà comptar amb les teves intervencions, també, amb tot el que vagi sortint. Pel·lícula de la setmana, cul de sac de Polanski. Molt bé. Hem sentit ara a Cristóf Comeda una introducció del tema central de la pel·lícula. I després, si parlem, donem temps abans de la segona part, de parlar d'alguna cosa d'actualitat, també, naturalment, i comptem amb tu també. Això és una tertúlia de mi. Em deixo portar. Una tertúlia. Una bona parella. Molt bé. Avui, tal com he dit, parlarem d'analitzarem la pel·lícula cul de sac 1966 de Roman Polanski, una pel·lícula que ell va fer entre Repulsión i el Ball de los Vampiros. Ell mateix va reconèixer que, gràcies a la bona acceptació que he tingut la primera, Cochilla o l'Agua, que era una gran pel·lícula, que era una molt veraprima d'extraordinària. Després, no diguem ja, un èxit, potser, més comercial i tot. També una mica la temàtica suportava, una mica bastant escabrosa, com era Repulsión. I llavors va arribar i va fer per fi un projecte que, amb Gerard Brac, el seu guionista habitual, havien posat amb solfe des de fer 3 anys. Però no hi havia ningú que ho financies allò. Per cert, ell èxit. En aquest sentit, ets a dir que es veu que el projecte de cul de sac és anterior, el de Repulsión. Sí, sí, sí. Però es veu que no trobava finançament. Van tindre cap per cap i van dir no, no, no. I van trobar el Brac i ell van trobar finançament per en Repulsión, per el fet que una mica anaven enganyats els productors, perquè eren productors es veu d'explotació de pel·lícules així molt tiradetes. I doncs, esclar, m'han dit que seria una pel·lícula por, i de por de por Repulsión no és. Eren pel·lícules de 150, 120.000 lliures. Pel·lícules angleses. Sembla molt barat, això. Sí. Ara sembla molt barat. La nòmina d'ell eren 10.000 lliures. Llavors anem a la línia. I estava content. Anem a la línia. Sí, sí. Es nota que el cul de sac és un guió molt estudiat, molt treballat. El tenien jo molt apamat. Mireu, passo la paraula immediament a tots, però us vull comentar una cosa que és que realment m'ha passat, no? És allò... Jo vaig veure la pel·lícula a casa, amb l'Anna a les 10 de la nit, amb la ploma allà, anar prenent alguna nota, i vaig acabar, i em llevo el diumenge al matí, i jo crec que havia estat tota la nit, amb cul de sac. És possible. A mi, amb imatges i tot això. I el de lluns, o de dient el que diu el manual del bon sinèfil, que no t'has de perdre res, de lo que vindrà ara, pels Òscars i tot això, me'n vaig a veure una pel·lícula, que per mi és notable, entre 7 i 8, que és la del que dic Brana, Belfas. Quan vaig acabar de veure Belfas, digues que 1966 cul de sac, li donen tantes hòsties, amb força. Diu del que cap Belfas, és una pel·lícula que s'aguanta molt. Tu vas comentant que no estava malament. Em sembla una pel·lícula notable, però la força d'imatges, que té cul de sac, és extraordinària. És que Polonski o Vasega, és a dir, la simple sequència inicial dels dos malfactors, arribant amb el cotxe, amb l'estómac, l'altra, que s'en va a buscar ajuda al castell. Amb aquesta música que em sentit. No, però el que vull dir, és que una cosa tan sencilla com aquesta, que puja fins al castell, primerament, s'amaga, estudiar una mica la situació de testar. Amb les gallides per allà, obsessivament, els detalls, els objectes, les mirades a través de... s'amaga, en el paier, aquesta mania que té dels espialls, que sempre està amb els espialls. És a dir, encara no s'ha entrat en matèria, i ja és una pel·lícula carregada... Inquieten. Carregada de detalls, carregada d'objectes, no ha passat gairebé res, i ja estàs apassagat. Els ous. Se'n recordeu, la quantitat? Dos que estrenquen de maneres de pel·lícula? Sí, sí. Vull dir, es nota que és una guió que el teníem treballat de feia temps, està tot milimetrat, és una cosa increïble. És impecable, també. Ajuda molt aquest espai que és absolutament de l'Iran. O sigui, aquella carretera infinita, després anagada per l'Aiga, aquell castell allà dalt, que hem vist dràcula la setmana passada, dius que tu és el castell de dràcula, o aquella edificació, però tornem a tenir una edificació alçada, respecte al territori, i tornem a tenir una... Un intentant allà dintre. Recordem que aquí descobreix coses allà. Aquest inici descobreix que el castell és el castell de dràcula. Això ho dic, encara no ha arribat el castell. I ja ha vist que la dona és adultera, els antics... Sí, perquè entre pescar crancs i gambetes, foten alguna castanya. Polància és un cinema mental. Que hi dic jo, no? En el sentit que... Tu he dit que és una situació de gent que pràcticament tret del matrimoni, es coneixen els altres poc, fins i tot els que tenen algun vincle, el seu amic, el visita amb la família, més aviat van per mirar vera que fa ell, allança, no? Però en realitat, malgrat que no sabem gaire dels personatges, anem penetrant en personatge per personatge com és, i les motivacions que té, no? El treball psicològic dels personatges és definitiu. El treball psicològic dels personatges és definitiu. Fins i tot el mal factor, el que no recordo l'altre... Dickey. Dickey. Dickey. És el vall del meu estàndard. Es veu que era un pesant de collons. Sí, sí. És bonic. El rodatge va ser de pel·lícula. Tots acusen a Polanski d'haver estat un tirà, però jo penso que hi havia actors molt difícils. Però el que vull dir és que el mal factor, és perquè... El cinema de Polanski és un cinema de personatges de poder, en altres coses. A banda del nihilisme que li acompanyen tota la seva fotografia, sempre hi ha una relació de poder. El fort aquí, evidentment, és el Dickey, l'aiona d'estàndard. I malgrat que hauríem de tenir antipatia per ell, i perquè a més a més de vegades es comporta d'una manera molt ruda i sense cap contemplació, quan l'ador Leac li fa ni crema en paper els dits, la fa. Diu, la bicicleta. Exacte. Clar, perquè la reacció, el cremar té. Però, malgrat tot, és un personatge que veus que per al seu company, el que està a punt de morir, es preocupa, i té una determinada atenció. Un personatge molt potent i molt ben dibuixat. Una personalitat absolutament que és com si el coneixessis de tota la vida. És clar, aquest tio actua així, quan talla el telèfon, quan totes les accions tenen una precisió de jacuzzi, i vas veient el personatge tres dels petits gestos que veiem. Després hi ha una cosa que s'ha de dir des del principi. La pel·lícula es tenia que titular si Katalbac arriba. I és que jo he aprofitat per revisitar i llegir-me tot esperant Godot. Perquè, naturalment, Ionesco i Beckett estan aquí molt present sempre. Per algun motiu ell és molt seguidor. De fet, els dos malfactors estan tot el rato truquant el senyor Katalbac. Esperen que vingui, perquè ell té que solventar el senyor Katalbac. I el mateix que passa amb la obra de Beckett, el senyor Katalbac no arriba mai, igual que el senyor Godot, no arriba. No hi ha res a veure. No hi ha res a veure. No hi ha res a veure. És evident que la pel·lícula està plena de situacions. El cinema silenciable imita això. I després aquesta afició per al teatre de l'absurt l'han acompanyat en bona part de la seva filmografia. I una mica el que deia abans de l'anastasi del castell de dràcula. És una mica el castell de dràcula. El castell de dràcula també és un castell. També hi ha uns personatges allà. Aquí els perturbadors són els que venen de fora i el tenen un aparent ordre intern, que és el d'aquesta parella que no està al parella i d'aquests visitants. No hi ha un poc de net. Ni el de fora ni el de dintre. Fixa't, igual que aquesta anuncia és la que vindrà després, que és el ball dels vampiros. Aquesta mateixa recull els personatges de la lanxa. El noi jove de la lanxa que es converteix amb amant de la dona del professor. Aquí el noi jove de la lanxa també, rosa també, és l'amant del George que és el dueño del castell. I Xapopa, el Jack Mark-Gorman, que té un paper bravíssim, és el segon gangster. Sí, perquè ja arribi mortalment ferit. Sí, però és un paper d'aquells... I Polanski després va escriure desprésament el professor del ball dels vampiros, per agrair-li, però intensíssima. És un personatge pràcticament, no és allò que estigui tot el ratostirat, però en canvi té una personalitat i una força. Estàs patint i la mirada. Se l'està mirant quan se'n va i veu que trigarà a tornar. I li diu, hijo de puta. Jo faria una incisió amb l'especte de la infància. Jo crec que explica la seva filmografia. És a dir, aquest nihilisme, aquesta cruesa, perquè les seves pel·lícules en realitat tenen molt de cru. O sigui, tenen molt de personatge, no hi ha cap personatge que se salvi, potser el dona el polici, però és clar que és un... És un baneit, és un baneit, un pobre home. Però el que vull dir és que Polanski sembla no tenir cap tipus d'esperança per al ser-ho va. És a dir, té una visió molt negra de l'existència i molt depredadora, molt... I a tu desacteix aquesta relació de poder, de força i de sentit de la vida desfet... Quan ell va fer la cinquena pel·lícula va dir, amb una entrevista, diu la millor pel·lícula que he fet fins ara, que he fet mai, bueno, mai fins ara, cinematogràficament és cul de sac. I diu, perquè no pot ser una novel·la, no pot ser un telefilm, no pot ser una peça de música, no pot ser un quadre només pot ser cinema. És veritat, és molt cinema, sí. Diu, si jo hagués de fer com Beckett, que hagués de ser rigorós com Beckett amb el seu teatre, totes les meves pel·lícules serien similars a cul de sac. Clar, això. És una putada, perquè després... Va al cafè i va fer l'agradable. El que volia dir és que la infància de Polanski passa al ghetto de Cracovia i, evidentment, de l'engoixa. Els personatges de Polanski són... és un engoixa de l'interior, que és el que precisament transmet, reporsió, el plan aquell de la Catrendine veient com juguen les motges a fora des de la cuina, on s'està podrint tot. És com si estigués en una peixera. I jo sempre he vist el cinema de Polanski, des d'aquest punt de vista mental. És una casa en un oceà. Però és un oceà que sempre hi hagi una peixera. És com si estiguessin en una peixera. Creuen univers, queden univers. És l'especte de Polanski que més m'ha colpit i que més m'ha arribat sempre. I que es parla sempre que, clar, en aquest cas estan aïllats en un castell. Però és igual, és la peixera. Encara que sigui amb l'aire lliure, però estan en una peixera. Sí, però al mateix temps, el joc de relacions que es creen són els passius passius, sinó que són captius que, entre ells, tenen unes lleis de supervivència extraordinàriament cruels i que reprodueixen la colaltat humana dintre d'aquest món doblement compresiu. Perquè és una relació amb ocell. Sí, sí. Sí, no té problema. Fixa, quan arriben els convidats, ell canvia el rol. El canvi de rol, sí. I es pot servir. Ell, que té ganes de fotre-ho, agafa, i el que és dit, li crema els peus. Quan ell s'atgega, agafa, es treu el cinturó i comença a sotar-la. Bueno, els quatre primers fuetades, els hi va fotre de veritat. Ell es va rebutar, li va donar una patada, que això ja no surt a... I ell va dir que a partir de llavors es va queixar, del ginoll, va demanar permís per anar dos o tres dies a l'hospital. El permís no era veritat. Ella va dir que li havia caigut uns empastes i que tenia que anar a París, perquè volia... I ell, què volia? Aguanta un rodatge així. Ell volia que s'allargués el rodatge, perquè si passava un dia, ja començava a cobrar un sobre sou. Passa infernal. En algun moment el rodatge... Van arribar a la folia. La polsa s'anava a Norris. Van nominar com a delegat, dels actors, en el que dèiem abans, en el DIC, en el... El d'Estandard. Exacte. L'alumena a ell com a delegat per enfrontar-se a Polanski. Ell és encarregat a frenar-lo, perquè diu que ja no s'aguanta aquest senyor amb els seus deliris i tal. Tampoc m'ho imagino tant així, Polanski, sincerament. Però ells, almenys, ho van percebre així, i l'ambient devia ser tan tens, que hi havia una cosa, la illa aquella, hi havia 300 persones. De les 300 persones, la majoria, o sigui, no hi havia policia. O sigui, allà, tot el que volia. Hi havia, per 300 persones, hi havia 6 bars, que estaven oberts 24 hores. Els que estaven allà, o pescaven, o es dedicaven a salvar nàufrecs, diu textualment, o eren caçadors. Els caçadors, una de les eines que tenien, que saben Ànex, una de les eines que tenien, és que havia de ser bèstia allà. Era un canó que li havien fet de forma artesanal. El que disparava el canó eren claus robellats per matar Ànex. Si imagineu el que havia de ser allò. Quan parlo de la crueltat humana, volia dir això. L'entorn no va ajudar gent. O si va ajudar. És impecable quan ha anat a dalt tècnica, però està carregat de mala lletra. Hi ha una aspecte que m'interessaria dir de Polanski, que és la presència de l'aigua en totes les seves pel·lícules. Evidentment aquí tenim l'aigua, la Maria, que puja. Amb la primera pel·lícula i surt el títol i tot l'aigua. El cuixillo de l'aigua, evidentment, o... I pirata. Pirates és evident, però amb el baile de... amb els bapiros, amb certa mesura, també podríem interpretar que quan el bapir rapta la Sharon Tate, no? El pianista no es recorda. No, el pianista no. Però, per exemple, la semilla del diablo, tota la violació del dimoni a la... Sí. La visualització de la violació... Està dins d'un matalàs. Està com surant en el somni, amb el que sigui el que passa allà. Forma part de tota l'ambiguïtat, que també és una de les característiques... L'ambiguïtat és una característica... Absolutament, sí. Però és curiós, el tema de l'aigua és un factor. I després també m'agradaria destacar, perquè a mi m'agrada molt els long-takes. O sigui, els... El que algunes audicions es pot considerar amb la sequència. La de la platja, la... 7 minuts, 7 minuts, 38 minuts. Que parlen, doncs... 7 minuts, 38 minuts. És espectacular. Estan parlant de la història del castell. El castell és del segle XVI, però diuen que és el XI. No, no. A la pel·lícula diuen que és del segle XVI, però el castell és del XVI. Parla l'història, de vegades. Però és igual. Parla del rot-roi del Walter Esport, que el va escriure allà. És un pla fic, sembla que sigui un pla tipic. I de cop i volta, l'ador reac se'n va a banyar-se, es despulli i se'n va cap a la platja, va cap allà, un avió que passa, impressionant. 7 o 8 minuts magistrals, jo no sé si ho van repetir diversos cops, però és... No ho van repetir, perquè hi va haver un problema allà. Tenien una cabina insonoritzada amb una ràdio on toqui-uoki per coordinar-se amb el pilot i que l'avió passés just en el moment. Això va muntar el Polanski. Això d'estar lligat molt lligat per això, per això d'una direcció i pel propi Polanski, perquè això ha de ser molt precis. Correografia, és com una història, això. Però ella, l'ador reac, que també era una noia molt complicada, perquè d'entrada ja va anar el rodatge amb una xiuaua que la va portar amagada, perquè estava ben en quarantena, a Hill Row, i la va passar. Però quan li va agafar la tonteria aquesta de... m'han caigut uns implants i tinc que anar a París, la torna a portar, però llavors el gos va fer algun guinyol, el policia li fa obrir i la van detindre amb ella. I van retornar el gos a França. I amb ella la va salvar, el productor, perquè va llogar influències i només va estar detingut a 8 hores. Però com respirem amb ella, la llibertat aquella que ja portava dintre, com va, com va? Ja, mira que va morir l'any següent. Va arribar a fer la pel·lícula següent. Saps què va dir Polanski sobre la pel·lícula? El punt de partida d'aquest film és la llibertat d'expressió. Sí. Per ell és una mica el lloc de dir que toca fer això i ho faig i ja està. Sí, sí, sí. Ara qui ens està despistant aquest... Aquest telèfon que està sonant de fons, que no s'hi és aquí, és de fora. És d'ells, això. Sí, sí, tenen raó la llibertat d'aquesta dona que fa aquí. I després el tema de... Hi ha un cert aire novel va en el sentit que la càmera a l'Espanya, aquest ús... Això ja és més de Polanski, l'ús del gran angular, aquests primers planos del Donald Pleasant, pintat que l'Ador Leac omilia, perquè realment la relació entre ells dos es manté molt incoherent. I la figura del nen. Ah, el nen, el nen és fabulós. Aquest nano que apareix. Però què és el nen? No, però quan veiem que no se salva ni la puntador, no se salva ni el nen. Ni el nen, eh? Cada dona petada... I el tret aquell que té, que es carregueix un... Un vitrall del 16, o de l'hora del castelló. O de més enrere. El vitrall abans del castell. Ara penso en aquesta del tret, i vaig pensar, tot l'antèrio del tret, i el posterior del tret, és tan ben articulat, tan ben muntat cada pla, ni el ritme forçat, ni tampoc el ritme està llargat, tot està en el seu punt rítmic. No, realment és una pel·lícula quadrada. Quadrada, i és... I a mi em va semblar polonès, a vosaltres. A mi la pel·lícula, malgrat tenia actors en los sections, malgrat tenia... té una càrrega. Potser per ionesco que deia abans, o per Meket, per un altre cantor, que no seria polonès, però sí que seria anglo. Pel que sigui, la pel·lícula em sembla que és tot, menys americana, menys... No, americana no. Com anglèsa pot passar. Ni anglès, o anglès. Però és més novel·la que friscinema. Sí, friscinema no és gent. És més la qüestió, sí, no friscinema no és gent. Això tens tota la raó. Cert, cert, cert. No, no, vull dir que no sé dir que la veig molt polonesa. Potser perquè ell marcava, possiblement, molt els actors, l'interpretació, i l'interpretació dels actors, sí que té molt l'estil aquell, diguem-li, histrionic, per dir-ho d'alguna manera. El paper del Donald Plissants és fabulós, eh? Sí, allò és de... És de... De una dificultat màxima, els matisos, i això que van començar d'un mal rotllo terrible. Perquè els presenten... Va aparèixer, repat... Va aparèixer, que a Polanski li va dir... I no li va dir res. El tio diu, bueno, però què fot aquest? I després es van dir, calla, calla. El personatge queda molt bé. Després, a Polanski va emmetre que ja anava bé. Però la veritat és que el que es va sentir molt és que no li va dir. Es veu que el Plissants, per el que sembla, anava una mica mai des de superioritat. És a dir, es dava mirant a tothom, com... Per sobre de l'ombra. Absolutament. Després va fer la Loba i la Paloma amb el Gonzalo Suárez, i el Gonzalo em va dir que era una bellíssima persona, que havia vingut amb la seva dona, i que havia tingut un canvi de problema. Vull dir, trenc una llança a favor seu. Potser passava una mala època, o potser la relació... Cuidado que Polanski ha de ser qualsevol cosa menys fàcil, eh? No, segur. I a més a més, a mi em dona la impressió, per tot el que he llegit, que tot el que no era rodatge, era en el darrere de la Jackie, que per cert, no posa en xacalín, eh? Jackie Bisset li va donar un paper... Trè, un petit paper. Un paper d'estrassa, per dir alguna cosa. El paper d'estrassa. El paper fora de càmera va ser molt important. Va ser molt important. És a dir, per... Simplement, de notar que és un personatge superficial, en el sentit que es va fixant si la corbata és de Dior, o de... O de si portes una roba... Per marcar alguna cosa, per donar-li una mica de paper, perquè si no, ni això li seria necessari. Sí, sí, sí. Escolteu, jo... Tenia interès en comentar, breu, un moment, una cosa. He estat aquesta setmana convidat a veure el dia 3 de febrer, van fer un passe el dia 7 i 4, el cinema Xirona, en directe, un concert d'òpera des del palet Garnier de París, de la Notte de Figaro. Això és una cosa que ho feien cinemes de tota Espanya, simultàneament, en aquesta hora. Ja sabeu, la Notte de Figaro és de 1786, de Amadeus Mozart. D'hora i a prop de dues hores, el director de l'Orquestra és Gustavo Dutamel, extraordinari. La directora de sena Netia Jons, que fa un... un treball de cenografia i selecció de imatges brutal. L'estètica és extraordinària, els colors funcionen a la perfecció. I els intèrbres són de altíssim nivell. M'agrada comentar-ho, perquè, a part de que personalment va sortir molt satisfet, es veu que això es anirà fent més sovint. I penso que és una iniciativa molt interessant pels amants de l'òpera poder tindre l'oportunitat de, si no, in situ, almenys en el mateix instant, en el mateix moment, poder veure una actuació d'aquesta teoria. Perquè era un directe, en aquest cas. Un directe. Hi ha hagut algunes. Sí, i n'hi haurà més. I em feien, i és molt interessant. Jo n'he vist una sola, però ha de ser molt interessant. Però això és molt característic de les èpoques de crisi dels cinemes. Quan va aparèixer la televisió als Estats Units, als anys 50 o 60, una de les alternatives del cinema per combatre la competitivitat era projectar en pantalla gran de la televisió. He de captar, de omplir la sala. Si no véns a veure cul de sac, doncs... Les bodes de Figaro o l'Aikers contra els xicagobols. Els xicagobols, sí. Molt bé, no sé si hi ha algunes quantes estrelles. Vinga. Tu i jo hem vist Montfort, malauradament, d'O, el Roland Émerix, amb l'Agastigui, no sé com... de tot o... Te l'he vist, eh? És una pel·lícula que és un guió... Nivell... Nivell de 8 anys. O menys, eh? Tremenda. I s'ha encastat com 150 milions de dòlars que s'havia dit al servei d'una pel·lícula que és asturant. És allò que et quedes absolutament patrificat de com és possible un dialectat pobre i uns comentaris i unes situacions absolutament inversamblants, no? És a dir, els personatges no són creïbles, les... Es munten... Em va recordar l'interesseu que d'un idò que també, en un moment donat, es puja en tots el coet sense gaire bé preparació. I tres quarts del mateix. Amb una pel·lícula de 150 milions, perquè li demanes un bon viu. A mi em recorda, a mi em recorda, de 10 anys. Once a 14H, paga en targeta, mentida i bon dia, van patir la UX. Sí, Sí, Ellen 없ays, és amb eng 해서 els deciución. Mandat de la moto. Deixeu. Vull passar per нос. Los sentidos amanупones. El mexicunting es carrots. Ells s'obreva de llistes. дальше sus horm proportionales. Sí, sí, sí,iso, el contingut, però que era gent de cinema parlant de cinema, i algú de la Suaire deia això, que ha de ser un tema infantil. Tot s'està infantilitzant, perquè... Ja fa temps, no és ara, no és ara, evidentment. Però realment és molt preocupant que, no sé, un home del nivell del lèmari, que alguns títols interessants pot tenir, més o menys, seran alguns altres criticables, però... Sí, no, no, no, alguna cosa. És a dir, que s'hagi reduït, diguem-ne, a fer una pel·lícula realment infantil, és un espectacle, però és que, a més, està en connexió amb el tema, argumentalment, s'assembla molt a aquesta pel·lícula de Netflix, no? No mires arriba, no? No mires arriba. Sí, la pel·lícula... Vaig així, d'algú a ningú, això. Oh, com a aquesta pel·lícula. No, no, no. Està millor. No hi ha aquesta de la feina. Jo dic que que curiós... No, no, no. Jo no estava criticant aquesta pel·lícula. Estava dient que que curiós que el tema s'assembla, i que s'hagi n'estrenat, que fa no fa gaire bé. Sincroníssimes, sincronicitats. No, és molt diferent. Bueno, estem a la mitja, i hem de parlar amb l'Esteve. No és cap obligació, eh? Sí, sí, sí. No, no. És interès. Mireu, per dir quatre trets, perquè podria estar un quart d'hora llegint el seu currículum, us diré que l'Esteve Riambau és professor titular de comunicació audiovisual des del 2010. Dirigeix la filmoteca de Catalunya i entre el 2011 i el 2017 va formar part del Comitè Executiu de la FIA. Ha co-drigit amb Isabel Cabezas, els llar-metratges, la doble vida del Fakir, el 2005, i màscar és el 2009. I amb Àlex Gorina, la sèrie de televisiva, la gran il·lusió. Retrat intermitent del cinema català, el 2018. El 2009 va ser finalista dels Premis Macs per la seva adaptació de l'obra teatral, que va ser el director Orson Welles, que també va dirigir. Professor titular de comunicació audiovisual a la WAV ha publicat 40 llibres sobre comunicació audiovisual i història del cinema, pels quals ha guardonat, està guardonat amb els Premis Comillers, Ricardo Muñoz-Suei, Academia del Cinema Espanyol, AEC i Filme Història. Escrit a revistes com fotogrames dirigido por, lo dirigido, arxius de la filmoteca, a l'avui, al cinema nuevo, a Calles de Cinema, a Qui és de la Cinematec i entre els 40 llibres que hem comentat, ha fet llibres sobre el cinema català, sobre l'Alla, sobre Orson Welles, sobretot a l'Ànres Ner, T'Avernier, Gadi Guyan, Costa Graves, Copola, etcètera. Bona tarda. Bona tarda. Per començar, l'Ignasi volia fer una pregunta. Però, simplement una prèvia, que és preguntar-te, quin sentit té, avui dia, una filmoteca, des del punt de vista crematístic, de cara als espectadors, quan ja tenim unes plataformes, algunes com filmin, on, evidentment, es posa la base, una gran quantitat de material, ja no menys trim, necessàriament, sinó d'autoral, no? En fi, en tot cas, quin sentit té la permanència d'una filmoteca, d'un servei de filmoteca? Abans del sentit, després parlarem del sentit. Primer, parlem que jo tinc la sort, com ha dit, que la filmoteca de Catalunya, de que la meva feina està definida per una llei, que és la llei de cinema de 2010, amb la qual diu la filmoteca de Catalunya, és l'òrgan, l'institució pública encarregada de la preservació del patrimoni cinematogràfic i la difusió de la cultura cinematogràfica. Per tant, si ho diu la llei, s'ha de complir, i aquesta és la fulla de ruta de la filmoteca de Catalunya i de qualsevol filmoteca pública. El sentit que té, jo crec que justament pel que deies, és a dir, perquè estem en un dels molts i no l'últim període de mutació tecnològica del cinema, una de les coses que està amb qüestió, o amb debat, o fins i tot amb perill, és la forma de consum cinematogràfic. Amb el qual aquesta feina d'una filmoteca de preservar les pel·lícules, en aquest moment s'amplia, ha preservat també l'espectacle cinematogràfic tal com va ser concebut durant el segle XX. I, per tant, el que nosaltres oferim són no només pel·lícules, sinó sessions de cinema, com el que va ser el gran espectacle del segle passat. I si la pel·lícula es muda, posem un acompanyament musical i intentem, doncs, embolcallar-les amb una sèrie d'actes, de debats, de conferències, de presències, de convidats, etcètera, que fan que siguin sessions úniques. I posaré un exemple que l'he explicat moltes vegades, però que és molt didàctic, com vam fer la retrospectiva de Maria de Medeiros, bona amiga, per col·laborar molt entusiàsticament amb la selecció de les pel·lícules. I li vaig dir, bueno, Maria està molt bé, que posi les pel·lícules petites portugueses, etcètera, però també hem de posar pel·lícules, perquè és el teu gran exili internacional. Ella estava per Barcelona, va venir 5 o 6 vegades a presentar les pel·lícules, i el dia de pel·lícules diu, oi, no vendrà a nadie. Perquè aquesta pel·lícula diu estar en YouTube, jo hi ha la vista de tothom, t'hi dic d'equivoques. T'hi dic d'equivoques, sense mirar la sala. T'hi dic d'equivoques, perquè està a YouTube, i la vista del mundo, t'hi dic però projectada amb una sala, amb una copia en 35 mil·límetres, en versió original i presentada per Maria de Medeiros, és avui i aquí. Hi havia més de 200 persones a la sala. Sí, sí, sí. Això és el que, diguéssim, a mi m'avala la feina que estic fent, que és, diguéssim, reproduir aquesta sensació de no només veure una pel·lícula, sinó veure-la amb unes determinades condicions, i tots dos altres heu estat a la filmoteca, ho heu vist, ho heu dit, i sabeu de què estic parlant. I tant, i tant. És el millor lloc per veure cinema en condicions. Sí, és que no hi ha crispetes, ni hi ha gent que et foti patades al darrere del seient. Això ho vaig prohibir jo. També vaig prohibir les crispetes, entre quan la pel·lícula està començada, consum de bagudes, i vaig tallar les senyals de mòbil, perquè la gent que vingui a veure una pel·lícula, vingui a veure una pel·lícula. Sí senyor, sí senyor. I el que fa, més concretament, a la celebració d'aquests 10 anys de Nova Seu, perquè es va traslladar el Raval, no? I a tu cas, com és la convivència, diguem-ne, amb un barri, diguem-ne, complexa, no? Això m'intriga, també, per dir-ho. Ves, no mai m'ho he preguntat. Jo no vull triar de la pilota fora, però jo no hi era. Vull dir que no vaig participar d'aquesta decisió. Quan jo vaig guanyar la plaça, m'ho vaig trobar fet, i el que vaig fer és, en cap moment, plantejar-me si jo estava bé, malament, regular, si m'agradava o no m'agradava. Jo sabia que em presentava en una plaça, una filmoteca que, la seva principal, estaria al barri del Raval, punt. I a partir d'aquí, això és el que hi havia. Jo crec que políticament interessava esponjar el barri i donar-li un foco cultural que comportés, també, un moviment de persones... No, parlant en sèrio, la filmoteca forma part d'un vell pla que es deia del Liceu el Seminari, i que era justament aquest pla de treure un dels determinats barris i espais de Barcelona i esponjar-los amb institucions d'equipaments culturals. I aquí està la nova Facultat de Jografia i Història, està el CCDB, està el MACBA, estava, evidentment, al Liceu, i passa és que la filmoteca va arribant aquí i va arribar l'última, la més petita i en un lloc més conflictiu. A partir d'aquí, a partir de la prèvia, jo m'ho vaig prendre com no com un càstig, ni molt menys, sinó tot el contrari, com un repte més, del que ja estava definit. Realment, la situació del barri era complicada i és complicada. Jo sempre la meva actitud ha sigut de dir... Sabem que hi ha problemes molt gravíssims a la barri i que no és feina ni la filmoteca té possibilitat de reclar-los, però si, amb alguna mesura, hem pogut col·laborar, millorar, posar un granet de sorra, que milloreixin les condicions del barri, ho hem fet i ho hem fet col·laborant amb institucions del barri, amb escoles... Inductablement ha millorat. I d'altra banda, també puc dir, també tinc una carpeta, amb prediccions apocalíptiques publicades quan vam inaugurar, doncs dient de tot, volia dir, tindreu pahilleres a l'última de fila, textual, haureu d'avisar els Mossos d'Esquadra, perquè ens acompanyin la sortida de la sala, uns alcaldes que em deien que la ramla del Raval era formidable, el dissabte del dematí per passejar algú a la criatura, per un dimecres a les 12 de la nit, ramlar el Raval a mi no em soluciona cap problema. I, en canvi, doncs no hi ha hagut cap mena de problema, cap mena de problema, hem tingut moltíssim públic. Una de les coses que celebrem és que hauran passat 1.300.000 espectadors per la Filmoteca, el que té guany, i, aleshores, doncs, és per celebrar-ho, no és per lamentar-se, ni per dir ni per somiar que hauria sigut millor si la Filmoteca hagués estat amb una estida de Pedralbes, és que... A més a més, et dic una cosa, jo soc usuari de la Filmoteca, i t'haig de reconèixer i estic molt content de fer-ho públicament, que, a l'equip de gent que tens, és molt bo, eh? Gràcies. És molt bo. No, no, és que, a veure, això és l'altra cosa. Les coses no es fan sols ni es fan amb una única direcció, és a dir, jo tinc 50 persones treballant a la Filmoteca, 40, a veure... Allà hi ha arxiu, allà hi ha biblioteca, hi ha... 40 al Raval i 10-12 a Terrassa, el centre de conservació, que també és la Filmoteca, que també és la Filmoteca. Què és la teva feina que deies abans? Exactament. I, aleshores, jo estic molt satisfet del meu equip, i una de les coses que vull agrair públicament aquí, i el dia 21, doncs, és la implicació d'aquest equip, em creurem en un projecte de fer-lo viu i de tirar endavant, amb circumstàncies que, d'altra banda, no han sigut fàcils, no pel barri, sinó perquè hem patit inundacions, pandèmies... i tot plegat, i la voluntat sempre ha sigut la de mantenir viu, aquesta idea de l'espectacle públic i presencial. I jo, per mi, si la pregunta del milió és els moments inoblidables, que farem un cicle que dirà moments inoblidables, per recordar justament aquests moments tan intensos, un d'ells va ser a finals de juny de 2020, després dels 3 mesos de confinament, el dia que vam tornar a obrir les projeccions, aquell dia voluntàriament bona part de l'equip va venir per rebre el públic, i el públic va venir plorant, dient, us hem trobat a faltar, com esteu, sobre la nostra família, i d'en Lluís jo tornant aquí, vam passar 7 de mal i 2 de re, 5, i tots amb la mascareta i separats, i els 12.40 hores, i cap a casa, però tornem-hi, perquè nosaltres hem d'estar allà. I després, l'especte interna... les relacions de l'afimoteca amb altres entitats, tu has estat vicepresident de l'afiaf, a banda d'altres càrrecs, per tant, evidentment, que hi ha... Com són, aquestes relacions? Com funcionen? Som una família. Som una família. Som una família, és a dir, filmoteca, refia, fes la Federació Internacional d'Arxius Fílmics, amb la qual un centenar són membres de plèdret amb arxiu propi. I, per tant, tots ens mou els mateixos impulsos, tots som públics, tots estimem el cinema, tots ens dediquem al mateix. Abans de la pandèmia ens reunia amb un cop a l'any, amb un Congrés, que al 2013 el vam fer justament a Barcelona, i, per tant, no només som col·legues i compartim tot això, sinó que, en molts casos, som amics i molt bons amics. I, per tant, hi ha aquest esperit de compartir. Un del cicles, també, que farem arrel del desembre aniversari, és a dir, filmoteques amigues, i hi haurà una totzena de filmoteques que ens portaran les seves últimes restauracions, i a l'inrevés, és a dir, restauracions nostres, han estat el sol de membrill o que ha estat cants clàssics, la pel·lícula marroquina, alguns elements sense significació, està al fòrum de la Berlinale, hem fet una retrospectiva programada al MOM, el 2018, la cinemateca Quebeqües, la cinemateca Magicana, Toulouse, etcètera. Toulouse, eh? Tenim també un ben clar. Això ho he vist perquè tinc relació amb Toulouse, i el veig que tenim moltes relacions. Doncs això és el que, també, ens ha xemplat les fronteres, i també és el que ens permet, doncs, tenir una sèrie d'intercambis, perquè no són només relacions unitàlarals, i tot això, jugar per enriquir, i per afavorir aquesta complicitat i aquestes comunitacions. Escolta'm una cosa, Esteve, la filmoteca, com es financia actualment? La filmoteca és pública, 100% pública, i és 100% d'apartament de cultura de la Generalitat, a través de l'ISEC. És a dir, té una subvenció? No, no té subvenció. És. És. Ah, bueno, va, d'acord. És a dir, formem part de l'estructura de l'institut català de les empreses culturals, i del Departament de Cultura, i, per tant, formem part d'això, i, per tant, està finançada 100% en línies públic. Hi ha una petita part d'ingressos a través. És que, llavors, la pregunta anava perquè, en funció del pressupost anual que hi hagi, quina possibilitat tens tu d'implantar coses colaterals per donar més serveis, etcètera? Hi ha un plantejament d'això? No, a veure, hi ha un pressupost. Cada any, quan hi ha hagut pressupostes moltes vegades últimament han estat prorrogats, i, a partir d'aquí, la meva feina era del meu equip, gestionar aquest pressupost. Una de les estratègies per ampliar o per produir el miracle dels pans i els peixos ha estat tal de les col·laboracions. I aquí també la llista de col·laboradors és molt llarga, des d'altres equipaments, fins a institucions internacionals, l'Institut Franceso, l'Institut Italial, aquest institut, consolats, altres filmoteques... Jo he vist que amb els festivals que es fan, sobretot aquí a Barcelona, la filmoteca està amb tots, eh? O el Festival Franceso, o el BTN... Jo utilitzo un terme, és a dir, jo fujo... És a dir, nosaltres no subvencionem, encara que siguem d'això, nosaltres jo utilitzo el terme col·laborar. Col·laborar, col·laborar. I col·laborar vol dir, jo et dono, toquem dones. I, aleshores, hi ha hagut col·laboracions extremament positives, i que no hauríem pogut fer moltes coses, si no hagués sigut per aquestes col·laboracions. És una qüestió de gestió de recursos per dir... fent més coses de les que estrictament podríem fer, si només juguessim sols. Llavors no és un esport individual, sinó que és un esport col·lectiu i compartit. I anant, potser, ja, per les coses concretes, no? Quines activitats es faran, doncs, durant aquesta setmana, comemorativa, del 21 o del 27? Estrenem... Pel que fa els 10 anys d'existència. Estrenem una estrema a Barcelona, una pel·lícula recent, que la primera internacional va ser en el festival de Valladolid, és una pel·lícula que es diu Film Deliving Records, Fower Memory, que sembla que estigui feta de la nostra vida. I ho dic així de clar, perquè la directora de la Inestoaria, doncs, me l'he anat trobant a diversos congressos de la FIA, a diversos festivals, etcètera, des de fa 5 o 6 anys, que ha anat empaïtant en la gent del món de les filmoteques, que està a casa nostra, filmant al costa Gabres, etcètera, i llavors ha fet una pel·lícula extraordinària, que és un retrat de què és i per què serveix una filtre. Un efecte de què? Aleshores, quan la bastada de quin és... Fins un regal de l'aniversari, no? I això és el que estrenarem. Llavors farem un parell de projeccions d'aquesta pel·lícula, com ha tret de sortida, i engegarem tots aquests trets, diguéssim, aquests cicles transversals, reconstruccions, moments inoblidables, un d'ells doncs serà la projecció de Reborn, la qual en està, sí, doncs està directament implicat. M'he parlat en aquest programa molt bona vegada. Per què? Doncs perquè formava part del primer cicle gran de la filmoteca, que va ser Vigues Luna, perquè és una pel·lícula que nosaltres vam rescatar d'Estat Units, un laboratori nord-americà, els materials de la versió americana, i que, sobretot, en aquests moments estan en aquí, es pot veure, i això ja ho vam fer fa 10 anys, i ara ho tornem a fer. Tenim també l'estrena d'una altra documental, que també sembla feta mida, que és un documental que es diu D'Ombres, sobre el Tomàs Pla de Vall, que és una persona que no només és un gran director de fotografies, sinó que ha col·laborat directament amb les restauracions de la filmoteca, tindrem el president de la FIAF, que és el director de la cinematec suís Frédéric Mer, que ens porta com a regal una de les seves restauracions, Gausón, una pel·lícula als anys 70, que parla sobre pandèmies, i, per tant, és extraordinàriament oportuna, i tenim una pel·lícula més votada pel públic, amb una pedida en aquesta que hem fet, que va resultar que eren D'Ombres, en construcció de José Luis Berín, que també és un retrat del barri, tindrem formatratges fets per gent jove del barri, sessions infantils també especials, és a dir, intentem dibuixar el que ha estat aquest 10 anys, i això s'allargarà al llarg de l'any, sobretot a partir d'aquests dos cicles, el de les filmoteques i aquests moments inoblidables, que no recullen les millors pel·lícules que hem passat, ni recullen les que més ens agraden, ni les més votades pel públic, sinó aquelles pel·lícules que formen part de la nostra història durant aquests 10 anys, i han hagut moments molt importants, molt impactants, la clóenda del festival de la FIAF amb la versió restable dels nivell uns al Liceu, Río Grande, és la pel·lícula de Joan Ford, que s'estava passant el moment de la tantat de les rambles, i vam tenir que prendre la decisió a distància de què fem el públic, en aquests moments estava veient la pel·lícula, tindrem Lili Marlén, perquè va ser el final del concert que ens va fer la Hanna Xígula a la filmoteca amb dos visos de la famosa cançó, tindrem un homenatge també al Pere Portavella, que ha estat una persona molt propera a tot el que ha estat la trajectòria de la filmoteca, les pel·lícules que hi havia abans, que hem presentat a Canys, que hem presentat a Nova York, que hem presentat a Berlín, edicions en DVD que hem fet, com Vida en somres, el Cinto Esteve amb una exposició, pel·lícules vinculades als serveis educatius, la nostra història, aleshores, que l'escoltem la seva història, nosaltres, amb 10 anyets, i tenim una mica de història, ens ho hem passat molt bé, hem treballat molt, hem passat moments molt complicats, però jo crec que el balanç, almenys, és del nostre punt de vista, i parlar un nom de tot l'equip, jo crec que ha sigut molt positiu. La relació amb les escoles de cinema que hi ha a Barcelona, què tal és? Nosaltres tenim un cicle, des de fa més de 20 anys, que es diu Aula de Cinema, i aleshores és un curs de història del cinema, amb 30 sessions, i aleshores en aquí són estant implicades, les universitats en matèria cinematòrica. És un canal de sortida. Exactament. Una cosa molt positiva, aquestes sessions tenen una mitjana de públic més elevada que les sessions normals. Per tant, això vol dir que els alumnes, els joves... Estan motivats? Estan venent a veure pel·lícules que diem abans. Quin sentit té una filmoteca? Jo he vist, recordo fa uns anys, el mestre Pineda que interpretava al piano les pel·lícules mudes, alguna vegada, amb els estudiants, gairebé escoltarien amb ombros, com si fos un torero, de la sala. Quan un jove, en aquests moments, ha explicat-li que al cine es veu amb una sala gran, doncs... No s'ho pot arribar a imaginar, però dir-li que es passaven pel·lícules amb blanc i negre, mudes, i amb un pianista tocar el mateix temps. Això és bastant més complicat. Però quan ho veuen, diuen... S'ha volgut això. Sí, una cosa. Amb els pioners i el pianista, a vegades, en els pobles, explicava, a més a més d'acompanyar, explicava del pel·lícules. Hi havia una vegada, una sessió, d'una pel·lícula japonesa muda, amb un benji que eren els explicadors de les pel·lícules japoneses, i va ser espectacular, perquè... És a dir, nosaltres vam passar a la pel·lícula muda. El benji... a peu de pantalla, amb un micro, i feia tots els personatges. Però tots els personatges de l'auca imitaven les veus, imitaven les veus... I nosaltres vam subtitular... no el que deien a la pel·lícula, el que deia ell, de la pel·lícula... Si encaves els ulls i no el veies amb ell, el teníem amb una cantonada, amb un focus... Sí. Estàs veient una perigua sonora. Que bo, que bo. L'Albert Serra, que és un realitzador... força controvertit, no? M'atreviria a dir. Dona la... Ho faràs, ha creat, com una imatge. Quin imatge és aquesta? A més, a més, ha fet uns curs, no? Per promocionar la setmana, aquesta. L'Albert Serra pot ser... no és el que controvertit que es vulgui, però és l'únic cineasta que ha apostat per pre-estrenar totes les seves pel·lícules de la filmoteca. Cosa que és d'absolut agraïment. I, per tant, no només és un bon amic, sinó que hem estrenat les pel·lícules, l'amor de Lluís Catorz ens va portar el Jean-Pierre Leo i tota la sala, es va posar amb peus... Per això és projecte, no? Va ser emocionant, aquell dia. I, aleshores, ningú millor que ell, per tots aquests antecedents vinculats, on com més a la filmoteca, no és... no és el que més ens agrada, és la persona que està més vinculada, com a si és aquesta, a la català, a la filmoteca. I, aleshores, li vam demanar que ens fes la imatge d'aquests 10 anys i, aleshores, ens ha fet un curt, que és una següència descartada de la seva última pel·lícula que acaba de rodar a Hawaii o a Nolulu o a Bora Bora o a No Sé On, amb el benoam a Gimel. I, aleshores, tenim una versió de 3-4 minuts, tenim un espot de 30 segons, i tenim la imatge que ja es pot veure en el cartell que penja la façana. Durant unes quantes setmanes per Barcelona, ha estat ple d'aquesta imatge vermella i de la silueta negra difuminada, amb la qual Albert ens ajuda a commemorar aquests 10 anys i li estic infinitament d'agradir-te un com més. Molt bé, molt bé. Per fer, no ho sé, si tenim... Encara ens queda temps. Tenim uns minuts i parlem una mica de l'Esteve Riembeu, director, també, o què? Si és imprescindible. Home, jo crec que val la pena aprofitar-ho. Com ha sigut l'experiència? I com estàs sent? Segurament segueixes fent coses, encara. Perquè el cuquet és el cuquet. No, a veure, jo no sóc el crític de cinema que de gran volia ser director, això en cap moment havia estat així, però sí que és cert que en un moment determinat, el 2003, va sortir una oportunitat a través de l'Elisabet Cabeza d'una idea amb la qual hi havia un embrió que de seguida vam veure que podia ser una pel·lícula. Aquesta pel·lícula es va fer, es diu La doble vida del Fakir, i a partir d'aquí em va tornar a baixar el sofler fins que va sortir una altra oportunitat, que a partir de l'oferta de que jo dirigís una obra de teatre amb Jose Maria Pau fent dels New Orleans, ja veig els posats a liar-la i a liar-la del tot, i aleshores fem paral·lelament la obra de teatre i una pel·lícula, que es va dir Masca. Aleshores, això va ser just abans d'entrar a la filmoteca, amb el qual jo ja quedava descartat per aquestes històries, fins que un bon dia vam venir l'Aleslorina i la gent de TV3, i en què volíem fer una sèrie sobre la història del cinema català, vam fer els primers set capítols, i malauradament, per decisió de la televisió, va quedar interrompuda en aquest punt. I, doncs, com més, va ser una experiència molt positiva. I en aquests moments, i ja puc dir-ho, acabo de fer un curmatratge, i és un tema molt personal, es diu Vidres de Colors, i s'estrenarà al proper festival de bala. Molt bé. O sigui, el festival d'aquest any. És un curmatratge?És un curmatratge. Es podrà veure aquí... Sí, i tant que sí. La història, les pel·lícules es fan perquè es vegin, per guardar-les a casa. No sempre tenen èxit. Després la teva producció literària és molt extensa. Això suposo que els llibres han anat sorgint, al llarg dels anys. Tots el mateix any no estan fent. No, no, vull dir que una mica, segurament, les motivacions han sigut a l'interès teu, en un moment determinat per un director, per un tipus de cinema, per la història... Hi ha llibres d'encarre, directament, i llibres que sorgeixen de determinades circumstàncies, i d'altres que són llibres més... O també pot ser que, per la teva funció de centre, trobessis a faltar que hi havia vegades per cobrir alguna matèria... Això em va passar amb un cas, que és un llibre justament sobre el holiput digital de la transformació de l'anàl·lògic al digital, parlem de pel·lícules d'aquestes com el Ronal Némire i tal, que m'ho vaig passar molt bé. Però d'altres casos, no sé, la biografia del Ricardo Muñoz Suáy, que és un llibre que, i que m'estimo molt personalment, va ser fruit de la compra, per part de la filmoteca valenciana, del seu fons, del seu archiu, i de l'encarrec de que jo fos el que... que estudies tota l'inventariat d'aquest material, quan vaig veure el que hi havia allà, que més o menys ho sabia, o intuïa, doncs, immediatament, vaig dir, ho faig si puc fer la biografia, d'encarrecs, pus i durs, l'Oberga Dillan i Costa Gabres del Festival de Valladolid, que em va trucar el director d'aquell moment, el Fernando Ara, em va proposar això. Doncs van sortir només dos llibres, sinó dos intensíssimes i llarguíssimes amistats personals amb el Dillan i amb el Costa Gabres. Vull dir, depèn de l'últim llibre que he publicat, doncs l'AIA Films era fruit de treballar la filmoteca i de tenir al costat una sèrie de materials que hi havia moltes incògnites per d'això. I després, en el cas dels songwells, va començar absolutament per casualitat. Va ser un encàrrec, també, de la vista dirigida o por, que editava una col·lecció de llibres, i em van dir, escolta, vindria de gust fer un llibre, diu un director conegut, m'obra pràcticament a acabar, etcètera, i, bueno, un ciutadano que no els songwells, i vaig dir els songwells, i quan vaig descobrir que hi havia radera, ens porto 40 anys a l'edat d'aquest home. Abans estem a punt de tancar, però sí que volia preguntar-te, evidentment, la filmoteca té, a l'hora, un servei de restauració i de conservació. És una curiositat, però quina és la pel·lícula al material més preciat? Això no t'ho diré mai. Amb el director d'una escola no li pots preguntar qui era el seu alumne preferit. Va, no, me'n refereixo, que segur que hi ha materials absolutament... Ara tenim 40.000 pel·lícules. Però escolta una cosa, ara, aprofitant la pregunta de l'Ignasi, amb els oients que tenim, hi pot haver gent que a la millor tingui material de superbuit, de 16 milímetres, fins i tot de 35, no sé, que a la millor pensen que el meu fill, això, quan jo me'n vagi, segur que anirà el container i tal, hi ha un canal per dir... Filmoteca, escolteu, tinc això, s'ho voleu mirar? El canal és la Filmoteca i reben moltes trucades o comunicacions, la gent que té materials. El que passa també dic que nosaltres no ho conservem tot, perquè seria impossible. Si demà ha passat els fills d'aquests que ara esmentaves, ens vinguessin amb tot el que tenen gravat en els seus mòbils, la memòria que això ocuparia, s'hagi limitada. Nosaltres, de caràcter familiar i privat, rarament ens en fem càrrec. Ara, les coses que tenen un interès històric, social, cultural... Documentar-ho? Un apatum d'averga de l'any 2008, això podien dir que té un interès històric. I encara apareixen, amb l'amor de laia, amb la recerca que vaig posar en marxa, van aparèixer 3 documentals que es pensaven que estaven... Vosaltres teniu un canal obert per escoltar i dir... Vindrà algú, s'ho mirarà, i si hi ha un principi d'interès... Igual que al Museu Nacional, no cada dia els arribem a un Picasso o a un Dalí, i m'han d'anar al Museu Nacional d'Esquadra.