Cinema sense condicions del 15/2/2022

Un ràdio d'esper durant l'8.1 Un ràdio d'esper durant l'8.1 Un ràdio d'esper durant l'8.1 Hola, bona nit amics. Estàvem a Ràdio d'Esverns i anem sense condicions. I hem iniciat aquesta tarda de dimarts amb una peça de la banda sonora de Brainstorm de 1983, dirigida per James Horner, dirigida a la banda sonora. La pel·lícula és de Douglas Tramble, que serà el director i sobretot una de les persones més influents de la història del cinema en quant a efectes especials i efectes visuals. Ella ens va deixar ja fa justament avui una setmana i hem pensat que estaria bé que el temps que dediquem a la pel·lícula de la setmana el dediquéssim a la figura, estudiar una mica i difondre la figura del personatge de Douglas Tramble, un home que no va tenir una sort massa gran amb escollir els moments, però que la seva aportació ha sigut extraordinària per l'evolució del cinema, participant, com veureu després, amb moltes pel·lícules importants de la història del cinema. Bona nit. Bona nit, Anastasi. Bona nit, Ignasi. Bona nit. Bona nit, molt bé. Doncs arranquem ja, si sembla bé, Ignasi, parlant de Douglas Tramble. Sí, primer de tot m'agradaria fer la segment que en James Horner és un dels compositors més prolífics de Hollywood, només dir que és l'autor de la banda sonora de pel·lícules com Titanic, la legenda del Thorro, el nom de la rosa, Aliens, Cocun. Aquest estil sinfòric és el Clivà, perquè Gorky Park també, una pel·lícula que a mi m'agrada molt. En fi, res, una pel·lícula. Aquesta peça, per exemple, és preciosa. Sí, sí, sí. I en canvi està col·locada, el que dius tu, dintre una pel·lícula, que cap al sinfònic, però també cabria la música estrident, combinada d'una pel·lícula d'efectes, etcètera. Podria ser, podria ser, sí, sí. Bé, quan ha d'aglastrambar-ho, efectivament, com tu has dit, jo penso que és un home amb una certa disord, perquè ens sona molt, perquè clar, és el pare dels efectes especials de dues pel·lícules que se'ns ha passat a l'estabilitat del cinema, com és el 2001. I bled. Amb el 2001 era un. Sí. I a Blade Runner, tres quarts del mateix. Però, clar, són dues pel·lícules punteres, i jo crec que hi haurà un consens total, que són pel·lícules que, des del punt de vista visual, l'ús de les maquetes, de les naus, de tot plegat, realment, és extraordinari. Però, en fi, és cert que l'home, doncs, d'una manera molt ja de jove, molt primera enca, jo crec que ell m'agrada tot, i tot d'aquí té un altre ja des de petit. El seu pare es dedicava a efectes especials, d'aquella manera, els efectes del Mago D'Of estan fets, entre d'altres, pel pare del Douglas, es deia Donald Trumpel. Bé, doncs, aquest home, tot i que ja de ben petit, tenia, en fi, una inclinació pels aparells electrònics i li agradava inventar coses ja de petit, tenia l'ànima a partir de perquè, en el fons, també li agradaven les pel·lícules de Marcians, diu, sobretot, d'inversions marcianes a la Terra i aquestes coses. En fi, en una paraula, que és un home que ja estava una mica incedit en el món de la ciència ficció, del sci-fi, i sobretot, esclar, dels efectes especials. Ell va entrar, primer com a dibuixant, va la pena dir-ho, amb una empresa petitona... Gràfic Films. Gràfic Films, exacte, que estava a Califòrnia i que, curiosament, va fer un curt que va presentar, no sé si a la Fira Internacional de Nova York, i que va cridar l'atenció de Cúbric. Cúbric estava preparant el 2001 i va dir, on dia això es fa dos. Aquest curt el financiava la NASA, a més a més. Sí, perquè el gerent, l'AMU, pràcticament de l'empresa, del Gràfic Films, havia treballat per la NASA. Per tant, el contacte amb la NASA era ja d'entrada. La Cúbric estava al tanto i el va captar. Aleshores, és clar, ell va veure el curt Cúbric, i va dir que es deia, jo no sé si el teu història va agafar inspiració, el ninot aquell que diu cap a l'infinit, i més enllà, perquè el curt es deia cap a la lluna, i més enllà. Bé, Cúbric va quedar fascinat, va contractar l'empresa, en aquell moment Tramble ja començava a despuntar dins l'empresa, feia dibuixos gràfics. La imaginació l'inava, no? Bé, és part responsable del curt d'aquest, el que fa els... I aleshores, Cúbric el va agafar, per fer el 2001, estarem tots d'acord, que és un dels quatre responsables dels efectes especials de 2001, però estarem tots d'acord, ja hem parlat del 2001, el detall, el detall de les maquetes, el detall de les naus, moltes són d'ell, del Tramble. Es va poder veure també... A l'exposició que va fer el CCCB aquí a Barcelona. Es va poder veure molt bé també el detall. Algunes de les maquetes petites... Algunes de les maquetes... El home, aquest, treballava amb una rigorositat increïble, la solvència davant de càmera, hi ha molta gent que fa decorats, molt interessants, o que fa maquetes molt interessants, però que després no rendeixen... En el cinema no rendeixen tant, és a dir, si els dieu massa el truc, o pel que sigui. En aquest cas, no, que en gran aprofitament, tant quan ell és el director, com quan ell no és el director. Sí, s'ha de jugar molt bé, evidentment, amb les limitacions de l'època. A Blade Runner, realment, estarem tots d'acord, clop en els edificis on viu el... el propietari de l'empresa que fa els replicants. Sí. Hi ha una fotografia molt famosa, que es veu l'edifici, i es veu ell reda. I en canvi, la pel·lícula, realment... Blade Runner és una pel·lícula barata. Molt barata, està fet a tota base de maquetes, i d'utilitzar... La recreació de Los Angeles... Sí, però és un carrer... És un Los Angeles distòpic, una cosa... Exacte, però és un carrer que es veu que hi ha... a Hollywood, que el banc condició... El carrer de Blade Runner és un carrer... que l'agafaven d'anada i de tornada, canvien l'angle i tal, però és un carrer que ja s'utilitzava les pel·lícules negres dels anys 40. Fascinant, no? És una pel·lícula que sí, sorprèn que siguis barata, realment, perquè no ho sembla en absolut, és allò que els productors estan encantats amb aquest tipus de cine, que una inversió relativament petita, per entendre'ns, jo confesso amb la meva ingenuitat, perquè en aquell moment tenia 20 anys, quan la van estrenar a Blade Runner, jo vaig sortir convençut que jo era una pel·lícula menys trim de altíssim pressupost, o sigui, estava convençut justament de tot el contrari... Jo mateix, jo treballava una mica en el tema, i en canvi també ens va... ens va vendre aquesta cosa, que realment era... O cubri que era una habilitat, realment. A part d'haver tingut aquests col·laboradors, ell tenia una ment privilegiada en la visualització, és a dir, un home que tenia una gran capacitat... Parlàvem de Blade Runner. Perdona, no. Perdona, he anat a l'altre cantó. Aquest home és que més o més està ficat amb tot, les grans operacions interessants, el trombó l'està ficat sempre amb tots els efectes especials. Ha demaninat i saltat, perdoneu-vos. Les hores d'escala el seu èxit de nàvis misterioses, que són pel·lícules feta l'any 71, de manera molt primera en què... Es va estrenar el 72, de pensar que ara s'està complint 50 anys d'aquesta pel·lícula. Jo la vaig estar veient ahir, i com té, que en quant els efectes, la nau, la nau aquella, Déu-n'hi-do. L'exterior és a dir, el que són les formacions... Hi ha un moment que surt la formació de la nau nostra en primer terme, la protagonista, i un parell o tres més darrere, una mica abans que facin l'explosió, és clarament un fons pintat, i s'estan dibuixant. Sí, perquè només s'entenia en una. Allí sí que em va cantar una mica. Un desplaçament que hi ha per l'espai, que també hi ha una trama rara, que es velluga, que no saps què és. Però en general, el de decorar, és impressionant. De maquinetes, també. S'ha de dir que la maqueta aquesta, el tremol va trigar a fer-la, perquè ell mateix estava en el procés de producció i es diu Valley Forge, perquè els interiors els van rodar en un portavions americà de la Guerra de Corea. O sigui, els interiors, tot el que són els angers, i tot això ho van fer en un portavions, es flipant dels corredors, i tot allò. I només van acabar de fer la pel·lícula i el van desbotar. És a dir, el van demà i està completament, i la sala de màquines té una riquesa d'aparells. No s'acaba, la càmera els va ensenyant i va passant. El que vull dir és que la maqueta va trigar 6 mesos a fer-la. La maqueta. Va fabricar peces especials i ell es dit en algun lloc que va utilitzar 80 kits de muntatge d'avions i de portavions de guerra, per fer-la, i va trigar 6 mesos a fer-la. Tremendo. Això parla, i evidentment és una de les coses que si es nota en la pel·lícula i anaves misterioses, el detall. Realment es nota clarament que tot i que no tenia ni de bon tros el mateix, perquè només tenia... O sigui, la universal es va prendre aquesta pel·lícula una mica a cunyeta. Va aconseguir el Trump de milió de dòlars de l'època, un milió de dòlars de l'any 71, que ja em diràs comparo amb el pressupost de 2001. Rien a fer. I en canvi, el resultat plàstic és molt aconseguit. Ell va agafar i va juntar-ho en una sèrie de elements que eren contemporanis. És a dir, la revolució de les flors, els hippies, contra Vietnam, va col·locar amb dos o tres cançons totalment. És molt encertada. Amb aquest sentit, s'acaba molt a aprofitar de la pel·lícula. És molt de la seva època. La situa molt. Clar, què passa? Això pot ser avui en dia, llegida amb els vídeos de avui en dia, la fa memorable, però una mica antigues. A mi la sensació... No, en vellit. Però tampoc és culpa ben bé d'això. Aquesta en vellit, perquè tota la temàtica, tot el tema, s'ha tocat després molt. Malgrat que li hem de reconèixer el mèrit de ser el primer de moltes coses, i amb un gran mèrit, com digueu vosaltres, en la construcció de decorats, d'aquest tipus increïbles, i de màquines, i creïbles, i dels robots, que són creïbles, és a dir, tot això està molt bé. Però, clar, la sensació és que la pel·lícula, filmicament, s'ha fet antiga. S'ha fet antiga la interpretació, el propi protagonista. El brus d'Arna. El brus d'Arna és de moment més de bufetada, però avui en dia no aguanta aquest tipus de personatge tan ficat amb el cimete, és que no treu ni veu. No, i en alguns moments, em sembla que m'ho havies comentat tu en aquesta situació, que l'havies vist abans que jo, ara, diguem-ne, que el brus d'Arna en algunes escenes està una mica sobreactuat. Quan, per exemple, estan esclatant totes les altres naufs, que són 5 no, i estan esclatant per ordre que la terra estan destruint els boscos de totes les altres naufs. Ell està allà, plantant, cuidant el seu jardí, que és la dineta dels seus ulls, i pom, un esclat, i fa una cara així, fa una cara com de... Sí, però sembla que no sàpiga que va un tinguí de camira. Exacte, i van esclatant tots, i al final, clar, reacciona i actua de la manera bèstia que actua, perquè, evidentment... Sí, no sé si has passat de voltes. Més que res, que no està... Està estranya la seva actuació. La dels altres, és més coherent amb el que són els personatges, que no entenen res del que està passant, que no tenen cap consciència de cap mena, i, per tant, estan en el seu paper. Ell, que ha de fer aquest paper, potser va forçar massa, i això és directe, també, potser vam fer forçar massa aquesta cosa de tancament intern, un tio tancat, que no treu ni la veu, no treu ni la veu. De totes formes, hi ha una cosa, perdó, com és, ara se'n ve el cap, els robots, perquè tots tres intervenguin un fa d'enestacista, l'altre ajuda amb la cirurgia, i l'altre opera. Home, a veure, ens està fent una operació a través de robots, que és el que ara és medicina puntera. Sí, sí, que anticipació és evident. Efectivament. Ho hem de veure també situant-nos a 50 anys enrere. Vols dir que la gent no pensava ui, quines xorrades, això d'un robot operant, si ho tallarà tot. El que passa és que es nota molt la limitació tecnològica, perquè la operació la soluciona, i aquí sí que entre el teu cap, per muntatge, perquè es nota que els braços dels robots no són àvims, i a més es percep, perquè és el muntatge, no tenen la precisió. Però bé, això és habilitat. A mi, parlant dels robots, és una cosa que em gusta, que es nota massa que dins hi ha els humans, és a dir, la manera de caminar és humana, tremendament humana. Tant que em vas sorprendre. És que no pots ser, és que és molt petit, és clar que no tens l'escala real. Sí, perquè són persones que no tenen poc. No, no, però eren persones mutilades. Ja, ja, clar. Les persones no tenen l'escala real. A gent mutilada, això no ho sabia. Sí, sí. És bastant tremendo. És bastant bèstia. A més a més, només van fer aquesta pel·lícula. És a dir, els van agafar per actuar dintre de la disfressa del robot, i... No es van atreviar a posar-hi veu, cosa que a mi em sembla que queda molt bé. Està molt bé. Està molt bé que no tinguin veus. Però ja n'hi ha altres que han vingut després, que n'han tingut. Jo, el que sí que vull dir, tornar a Bruce Dern, però empalmana amb Brainstorm, que és l'altre armatratge que va fer, només ha fet dos. Com a armatratge, després ha fet documentar els curs, el que vulguis, però com a armatratge només ha fet aquests dos. Hi ha un consens, i jo estaria una mica d'acord, és que el problema de Tramble, és clar, ell volia ser director de cinema, perquè l'especte tecnològic està molt present. I això el fa descuidar la direcció dels dos. De tal manera que totes dues pel·lícules tenen un problema... Cinematogràficament congeixen, a nivell de llenguatge. Una mica també, perquè els personatges... Els personatges no acaben de ser del tot empàtics, al públic, fins i tot amb Brainstorm, i mira que treballa gent... És que té un càsting realment interessant. Realment, fenomenal. I en canvi, no acaben de ser personatges... rodons. El Christopher Walken ni l'Annalte Ligut, la pobra, que és l'última pel·lícula. L'Annalte Ligut em va sorprendre a mi, no s'entere de la pel·lícula. Entere de la pel·lícula. Hi ha un problema de guió, i abans hi ha dos problemes. Un problema de falta de guionització, d'on els hi un background, d'on els hi un fons, a cada un dels personatges, que no entenen, estan com perduts a la mig d'una situació. Però aquells no tenen un background. El poc que t'expliquen, et connecten amb una realitat seva. Però això no vol dir que tu els visquis. Efectivament. I després estan fluixos. La pel·lícula, Brainstorm, es recenteix moltíssim d'un cap de setmana amb descans del rodatge. Se'n van a fer una huerga a l'Annalte Ligut amb el seu marit, el Christopher Walken. Aquella tontejave i el Christopher Walken estava en tots molt passats de líquid alcohòlic. I jo, a més a més, estic convençut que és una cosa meva, que el Robert Walken la va matar. La va matar. Però hi ha molts indicis. Va haver un principi d'encausar-lo, fins i tot. El que passa és que no sé per què. Era un home influent al final de la pel·lícula. El final de la pel·lícula resulta gaire ridícul. L'hi falta coherència. No es van aconseguir fer mai. Van dir que teníem el material definitiu i el tenim, no el necessitem rodar més. Van pensar en rodar-me dobles. Finalment no van rodar-me dobles. Unes coses molt de detall. Van valorar que no ho necessitaven. Jo penso que sí que ho necessitaven. I tant, i tant. Sort que té aquestes següències finals més enllà que no proposen que realment això salva en tot aquest final de pel·lícula. Però en realitat, a nivell d'argumentar la pel·lícula fluixeix molt en aquest punt. Què passa és que a Braimstone hem passat una pel·lícula a l'altra. El que a mi m'ha agradat de Braimstone, que en el seu moment no em va acabar d'enganxar probablement perquè la vaig veure quan es va estar l'any 83. Però amb la perspectiva del temps, tenim com tenim internet i tenim com tenim els hackers. Resulta que és que t'adones que l'any 83 aquest home ja estava parlant d'internet. I de hackers. I d'espionatge a través de la... Això és un tant que potser que l'altre. És tremendo. És molt fort. No hi havia ordinadors l'any 83. No hi havia internet. I en canvi, estan els militars que són els que estan finançant la lluita de l'Elois Fletcher. És la directora sense que sàpiga res. I el Christopher... No, no. El que és el... Chris Christoferson. És que ara m'estaven creuant els cables en tonil. Per cert, per mi l'Elois Fletcher és la que està millor a la pel·lícula. Sí, però es passa... O sigui, la Lluís Fletcher què fa? Perquè el Wolken està també despistat. Només fuma. Només fuma. I protesta que els militars estan darrere i l'atac d'acord. Si d'algun personatge et queda que hi ha una certa substància erradera, és d'ella. Perquè té una presència. Que no tenen cap dels altres. Ni la nata l'hi ha hagut. Quede absolutament discreta allà. Eclipsar-nos. A mi això no ho vegeu tant a l'estreta. Jo a l'estreta hi era. No a l'estreta. Quan es va estrenar la pel·lícula a l'Òs Angeles, aquell atardó estava a l'Òs Angeles. Aquesta pel·lícula l'he vist a l'estreta. Que bé. La vas veure a l'Òs Angeles? Sí, sí, sí. Això és un privilegi. Vaig estar a l'Òs Angeles i anava amb els estius. Aquell any vaig anar a l'octubre. A l'octubre es va estrenar i es va posar a l'estreta. Ara quan ho havia pensat, era el juliol, no, no, va ser l'octubre. I era impressionant. Va dir que el cinema va ser adaptat a nivell de so, per exemple. Absolutament adaptat al tipus de projecció. Era impressionant el sol d'aquesta pel·lícula sentida allà, realment. I li matxa el mateix, aquest doble format que van jugar als 70 mil·límetres per les estrelles. Sí, això era el xouscan? No, no, no. Va dir que no s'ha fet mai realitat. Perquè la metrogoldingmeyer va dir que no posava els calés per fer-ho, perquè era molt cart, anava a 60 fotogrames per segon. Això volia dir que es veu que els projectors dels cinemes s'havien d'adaptar a aquesta velocitat i que ni parlar-ne, perquè els cinemes haguessin dit que no. Aquí tinc els meus dubtes. Perquè jo tenia entès quan vaig anar a l'estreta. Si no, un dels passis, diríem, en el dom, que es parlava d'aquesta va a 60 imatges. Sí, però no t'ho puc llorar. Jo el que he llegit és que Braiston està fet així. Potser no. O sigui, el xouscan és un projecte que en Tramble no el va poder portar endavant. Mai, mai, mai. Va estar a punt, però la metrogoldingmeyer va fer números, va dir que era molt arriscat. Aleshores és quan, com tu dius, ho va rodar amb les parts de mentals, i ho ha gravat en la cinta. Aquesta meravellosa cinta és molt maca. Sí, amb tot de multicolor. Això està rodat a 24 imatges, com tot, però amb 70 mil·límetres. La qual cosa és un fastidi, perquè resulta que és clar quan la veus per televisió, com que les televisions ara són gaire escrit, són amples, resulta que, molt bé, quan veus la part rodada amb 70 mil·límetres, la veus perfectament a la pantalla gran i tal. Aleshores, clar, els moments que hi és... El moment en què passem a la realitat que està rodada amb 35 mil·límetres normal i corrent, aleshores la pantalla queda petita i com que la franja negra queda dalt, ja ho veig. Si tens una pantalla gran, ara vull pensar en les pantalles petites, perquè aleshores queda... Queda reduït. En tot cas, l'any 1992, l'acadèmia de les arts i les ciències de Hollywood, el va premiar pel seu invent, el Showscan, i tramble el va patentar. I el va patentar amb el nom de sistema de càmera Showscan, CP65, per fotografia de 65 mil·límetres. I a partir d'aquest moment, a partir d'aquest moment, va abandonar la seva carrera com el cineasta i per dedicar-se a la investigació de nous procediments de filmació, perquè estava... Per què, al final? Tantes nominacions i no li van donar mai un Òscar, perquè un se'l va emportar el Cúbric, l'altre se'l va emportar Blight Runner, o sigui, el Ridley Scott, però ell, al final, és una mica el que deies tu, que l'adissor que l'acompanyava a moltes vegades. Es va dedicar per els temàtics. Feia... programava els aparells dels sports temàtics. I el que dius és que el show escant estava en un part temàtic. Sí, és veritat que ho va acabar de realitzar, però molt més tard, és cert. Però amb un part temàtic, és l'únic lloc del món on es podia veure, no sé si encara dura, el seu invent. Sí, és cert. Però molts anys després, i a mi m'agradaria llegir un... després de Brainstorm, perquè quan va morir la nata libut, la METROLDIMAIR va aprofitar per intentar tallar la pel·lícula. És a dir... Remontar-la. No, no, no, tallar-la de tallar, tallar la producció. Ah, no, tallar pel·lícula per suposar. Sí, sí, sí. La volia tallar. Li costa molt recuperar. I aleshores el TROBL va començar a dir a la JOITS, la Seguradora. Va dir, escolti, no, no, però si està... A veure, tothom de la nata libut pràcticament està rodat, que van haver uns plans que van utilitzar la germana, que també és actriu. Tu, Anastasi, que van voler vendre una mica la idea de que ja ho teníem tot. Ja ho teníem per això. Jo ho faig, jo ho faig. La JOITS s'ho va creure, perquè no tenia cap interès en pagar la segurança, perquè, obviament, si la pel·lícula s'ha castellat, que és el que la METROLDIMAIR volia, perquè estava fotuda de diners. És a dir, en realitat, la METROLDIMAIR volia dinamitar la pel·lícula perquè li representava a cobrar uns milions de segurança. Però, clar, la Seguradora va dir, no, o va ser el director, diu que això ho acaba. La pròpia Seguradora va donar 5 milions i escaig, gairebé 6 milions, per tal que el tràmbel pogués acabar. Però, aleshores, la METROLDIMAIR es va venjar, i li va dir... em doneu el muntatge, que jo ho faig ràpidament. I la METROLDIMAIR no li va deixar tenir control sobre el muntatge pràcticament. Va passar a ser una persona no en grata per la METROLDIMAIR. La relació de tràmbel amb la METROLDIMAIR va acabar com el rossoni de la Aurora. Va agradar dir així un fragment de la seva... perquè és, evidentment, Branston, va ser el segon llar-metratge i el darrer, com a director, el darrer. I va dir, no tinc cap interès en fer un altre llar-metratge Hollywood. Absolutament cap. El negoci del cinema està ben fotut, tan fotut, que no tinc l'energia per invertir 3 o 4 anys en un llar-metratge. Fer cinema és com fer la guerra. També destrueix la teva vida personal. La gent que pot sobreviure al procés de fer pel·lícules ha renunciat en gran mesura la seva vida personal per tal de poder fer-les. Simplement perquè és una gran batalla fer una pel·lícula. I en fer-ho s'han aïllat del mateix públic el qual intenta d'arribar. Jo no sé què tens. Jo crec que en particular ve tu que t'hi has dedicat. No, no, no. Estic totalment d'acord amb ell. A la meva escala, diguem, totalment d'acord. És cert, el cinema és un art molt dur de fer. Molt dur. I pel que vol dirigir encara més. És a dir, jo, quan veia aquestes generacions, quan estava a l'escola i veia que arribaven alumnes i alumnes tots volien ser directors, pensava, Déu meu senyor, és cert que alguns d'aquells els estic veient ara a la pantalla. Estan fent coses interessants. Però la majoria d'ells estan fent qualsevol altra feina alternativa, diguem que no directament, a vegades fins i tot que no té raó amb el cinema. Per tant, és cert que és absolutament dur. I entenc perfectament les seves paraules. Pots acabar d'hiar tot. És que amb la metrocola hi ha moltes punxes. Mels creadors, molts directors, les subscriurien ara. 40 anys després que ell les va dir, ho subscriurien. És gairebé un art de massiquisme. En segons quines condicions et trobes, s'ha lluita molt. Si tens un per supòs que et recolsa i una producció que també et recolza i en fi tot està a favor, s'agadirà. La teva vida quedarà privada, que quedarà privada, que quedarà absolutament penjada, perquè això sí, tu ho saps millor que nosaltres, fer cinema és una cosa brutalment... Brutalment? Brutalment, absolutament, diguem-ne. Casi monàstica, diguem-ne. Exacte. I però si a sobre, que ja és dur, tenint tot això a favor, resulta que vas cor de galèis, que se t'està rebotant els productors, t'estan intentant fer la guitza, i tot plegat és que realment ha de ser una experiència... És que la pedicola no va donar el rendiment de qui ja va ser molt baix, va donar uns diners absolutament ridículs, respecte al que havia costat, que tu que tampoc era extraordinari, mena alt del que suposo. Exactament, consta, ho he llegit, la pedicola va costar 18 milions de dòlars, i la recaptació va ser de 10. Per tant, la llolls també se m'ha picat. Frecàs total, és una frecàs absolut. Sí, i tant, i tant. Sí, sí. Bé, a mi, ja dic Brainstorm, sobretot m'ha interessat pel fet que parla de hackers, parla d'internet, sense esmentar-ho, no es diu internet, però... I després, jo, de tota manera, tinc un problema que en direu que, narrativament, és acceptable, però no sé per què, amb aquesta pel·lícula, tinc un problema en el fet que, clar, perquè nosaltres, puguem entendre la pel·lícula i el drama, veiem les cintes, no? Mentre un personatge les està experimentant, no? Sí, sí, si nosaltres la veiem... Nosaltres estem veient el que experimenta la cinta, no, perquè, digueu-ho, perquè encara ho hem dit, que tracta d'un invent que, en una cinta, representant que és magnètica en aquell moment, clar, encara, doncs es registren les emocions i els pensaments d'una persona. O sigui, nosaltres pensem i sentim por o sentim vertigen, no, o qualsevol cosa, això que era registrat en la cinta, aleshores, un altre es posa un casc, no? El que ho experimenta de dur un casc, l'altre es torna a posar el casc, es passa la cinta i... I les assimila. I sent exactament això. Aquelles mateixes emocions. Clar, clar, a mi, això, narrativament, em provoca un problema, no sé, estic molt interessat en haver-hi acompanyat vosaltres, però hi ha una cosa, en aquest cas, hi ha una cosa, un pèl invers semblant, perquè és clar, és que, aleshores, em situa l'espectador com Déu, no? La persona omniscent, és com el narrador omniscent, que, clar, et permet saber que veu aquesta persona, que... Si de vegades això, aquest partit de la maneta, a veure el que interessa, a veure en cada moment. En sóc conscient, però... En sóc conscient, però... En aquest cas pot ser una mica forçat i tens raó. No sé per què refregar. Una mica t'està dient... Ara tu ja saps que ell està sentint el mateix que sentia l'altre. Sí, sí, sí, sí, sí. Clar, i això, no sé, és un problema segurament es veu, perquè sóc perfecte i conscient, que el recurs d'omnisciència s'ho sap sempre, com que es diu. Les dues pel·lícules? Les dues pel·lícules, tant naves misterioses com projecte Bransdam, en semblen recomanables, per si algú les vol recuperar, per recuperar una part de la ciència i a ficció important, però penso que les dues tenen un decalatge claríssim, i és entre la tècnica i la narrativa. No estan a nivell... Ell no dominava les dues coses. No, no, això no parla... I llavors congeixen totes dues. Ara, el que sí que m'ha agradat, el que sí que m'ha agradat de Braimsturm, és el llarg de la pel·lícula que es va veient com cada vegada el cas que aquest, que primer grava i després el produeix... Està simplificant-se. Cada vegada és més petit, no? El que mostra aquest tromple és un home de ciència, no? Absolutament. Va perfeccionant, a més o no, que avança la pel·lícula. I sugereix que l'el·lectrònica que hi ha dintre també està... És molt bo, és un detall molt bo. I també sugereix amb la minorització progressiva de tots els elements electrònics. Us sugereixo, almenys ho diu. Ara, jo ensenya un xip molt petitet, que diu ara ja aconseguirem que aquí dintre... Ai, imagina-te'n. Perquè el cas original li surt fum i tot... A la Cristóper Wolken s'han enfot d'una mica, no? Oi, mira, ara que he patit, no? Sí, sí, sí. Recordem que el cas principal... És molt... És la norma... És el motorista. És la bossa norma. I surt fum, perquè parlen... El detall, fins i tot, de què hem de solucionar el problema del superconductós que s'escalfen. Ha de treballar a menys 173 graus. Exacte. Perquè aconseguessis refrigerar tota aquella escalfó que genera. És a dir, està bé, no? Aquesta mena de detall tècnic... Sí, home, això està molt bé, això està molt bé. Això sí que em va agradar. I què em penseu del tema del més enllà, no? No sé si teniu fe o no, que és un altre tema. Penseu que estan ben resoltes les seqüències o aquesta seqüència? La revisitació que es fa més... Bé, esclar, més enllà el veiem... El veiem solament atroços, a més a més, aquest més enllà. Què em penseu que m'està realitzat, això? I fins a quin punt no és forçar una mica la màquina de la màquina? Jo crec que és forçar una mica la màquina en el sentit que... El doctora, no, Luis Fletcher, nota que té un atac de cor perquè fuma. I activa la màquina, es posa el casc i grava la seva pròpia mort. Per tant, tota aquella persona que es posi el casc i vegi aquella cinta en particular, tindrà la mateixa experiència i, per tant, fins i tot hi ha un, que no és el Christopher Walken, que mora. El s'està espiant, i quan s'està espiant el Christopher Walken... El Christopher Walken ha vist que l'efecte esperillós ha desconectat el fort i... Exacte. Però l'altre a l'espia no ho sap, i mora. Mora, precisament, perquè està experimentat exactament el mateix que la Luis Fletcher... El moment de morir. Ara, efectivament, no sabem què passa quan de morir. I, per tant, això de que comences a... Només m'agrada la part primera, perquè representa que l'ànima s'enlaire. Què és separació del pas? L'ànima, la Fletcher ja està morta en el seient, li ha agafat l'atac definitiu, i la càmera es va llunyant perquè... Representa que és l'ànima. Per tant, està acceptant... Està acceptant que hi ha com una consciència inmaterial, com una energia, diguem-ne, i això que era captat... M'és aviat una energia que torna cap a l'univers. Exacte. La speculació visual a partir d'aquí... I hi ha una part que es marca. Està molt ben resol. Sí, el que passa és que les bombes de memòria... Vull dir, molt bé, però vas saltant d'una bomba... No que veiem la vida... Durant uns instants, estem veient la vida de tots els moments crucials de la nostra vida. Hi ha teories, d'això, no penses? No, estic segur que segurament alguna cosa a nivell... Encara que sigui neurològic, que no puc arribar, que no puc produir. El fet que siguin bombolles a l'aire... No deixa ser només això, que un dia queda com una mica kitsch. Jo, en el seu moment, us haig de confessar, a mi aquesta següència em va impressionar. No sé si va ser la dimensió, el que sigui... Potser tenia més feta el que tinc ara. Era molt avançada, eh? Però realment vaig pensar... Potser sí que hi ha aquesta cosa a l'altre, que torna més o menys aproximadament. A l'individu sempre ha tingut l'espiració amb no desaparèixer amb l'amor. Em tindré algun tipus de continuïtat. I la continuïtat, el que és més fàcil, és atribuir-li a l'esperit. L'esperit aquest, que veiem com s'enlaire... I es fon en l'univers, i allà ens trobarem germans. I si no... Si no... Ens queda la glòria. Ens queda la glòria, també. Diu que la glòria també és el tema... Tinguin la glòria després a posteriori, com a escriptors, com el que sigui, de manera persistida, també. La glòria també es considerava una nena de transcendència. Sí. El final d'o de la pel·lícula és com si haguessis escobert una veritat absoluta. L'altre és amb ell. Aquest moment que està millor. Tota la pel·lícula... De tota manera, la circumstància em dona peu per parlar d'una altra cosa. Penso que abans de tancar la glastramba l'hauríem de parlar. És evident que en totes dues pel·lícules hi ha una forta influència de cúbric. En el cas de naves misterioses, fins i tot amb el propi personatge del Dern, no? Perquè encara que no sigui... Li veig més amb naves misterioses, no? Sí, però després... Ara t'explico. El naves misterioses, el propi personatge del Bruce Dern, està actuant... Hi ha un moment que actua com el Hal 9000. S'ha tornat paranoic i és capaç d'assassinar. I és capaç d'assassinar els seus propis companys de nou. A partal de salvar el bosc. Aquest paral·lelisme, sí, amb el 2000. I després, amb l'humanització dels propis robots. Al final, ells els hi parla i sembla que els robots tinguin com sentiments. Tenen sentiments, sí. Tothic, a la pel·lícula té incongruències com... què fan els robots a fora en el moment que estan atravesant l'anell de Saturn? Perquè un d'ells opta per aturar-se, i aleshores els vells de l'anell... La Cama li ha quedat clavada amb algú i em porta a la resta del cor. Hi ha moments, un pel incongruent... O, per exemple, quan el Bruce Dern pensa... Ah, se m'està morint el bosc. Ah, clar, el sol... Clar, el Darcy de la Capaciturn s'allunyat del sol... Posa-li les làmbares. Una persona que porta 8 anys cuidant les plantes en aquesta nau, com n'assos no de caure en el comte... Que en algun moment el sol és necessari. És realment una fanya, una rana... Són petites arrades de guió. Són ingenuïtats, a la forta. Són ingenuïtats que abans el cinema, i quan se vol l'altre, jo penso que estava molt més atacada per aquest tipus d'ingenuïtats. Aquesta és un altre cas d'aquells que prioritza. Prioritza perquè li agrada l'efecte de les làmbares. Ja tenim un sostitut de... No hi ha sol en aquella làmbara. Es dedica amb aquella sena, no? Sí, sí, sí. Té un rendiment del defecte de guió entre un rendiment visual que és interessant. I després, una altra influència del seu contacte amb Kubrick, i de la seva experiència al fet 2001 per Kubrick, és clarament a Brainstorm, aquest tram final. Justament el tram de la mort, perquè hi ha un moment que és la porta de les estrelles versió 2. Els naves misterioses, el vestuari, és vestuari Kubrick. Sí, té una tirada. No hi ha dubte que... En canvi, amb Brainstorm, els pantalons ha campanat. El Cristófon Logan canten ara... El moment aquell, el 83, era terrible. I amb naves misterioses, el 72, no canten. Per què? Perquè segueix Kubrick. Jo sempre he odiat els pantalons de Campaner. Els he tingut una veniu...A mi per la meva alçada no em quedava. No el suportava. Tot torna, tot torna. Espero que no, perquè a mi no em quedin. Per la meva alçada, els pantalons de Campaner són horribles. És una cosa absoluta. I què és com que s'ha posat ara de moda? Ara estaré parlant de moda, ja he deixat les pel·lícules. Però no suporto les americanes d'home amb dos talls darrere. I s'ha posat de moda de nou! Perquè mira, la raja al mig, el que no tingui cap tall perfecte per les dues... Aquella faldilleta, no? Que quedava per darrere. És horrorós! I s'ha tornat a posar de moda! Tot s'han tingut, això. Tot torna. És increïble. Molt bé. Molt bé. És una llàstima, perquè realment... Tot té aquest tràmbel, no ho és. Jo crec que el tràmbel, si ens està sentint... Espero que sigui per si és cert. Estarà, com a mínim, content amb els amics de ràdio d'Esben. I ara... Hem pensat en ell, perquè la millor... Que em fessin justícia. Em pet a Espanya, no s'ha fet, això. No s'has muntat gaire. Tens tota la raó. No, no hi veig res, com a mínim, ja l'he vist directament. I l'altre dia, amb l'Esteve Riembau, ell ja ho va dir perquè portava la notícia fresca i la notícia del dia, no? És cert, és cert. Sí, sí. Ens hem aplicat. Però és cert, això que apuntes, en el sentit que no s'ha passat cap pel·lícula particularment, bueno, o alguna de les dues d'ell, no em sona que consti que s'hagi a més per enlloc, no? No, no, no, jo realment que segueixo una mica... Per què canals i plataformes? Televisions, realment, no. Ni filmin, jo penso, no he estat de filmin últimament. No he vist, diguem, el pàgina principal de filmin, i que no faci fet algun d'aquests humanitges que va filmic, que situa tot el material a la plàgina principal, perquè sàpigues que hi ha algo interessant. Sí, sí. No ho sé si vam fer. De filmin he tret naves misteriores, que és, per cert, està amb un estat molt bo. Molt bona. Sí, jo també ho he vist amb una còpia realment externa. Jo l'he vist de allà de filmin. Bona fotografia. El diu que la fotografia era bo, també. El tinc per aquí, ara ho direm. Ah, bueno, escolta, un dels guionistes de naves misterioses era Michael Chimino. Sí, senyor. Sí, és que eren amics. Ell va treballar. Flipant. L'arbol de la vida. Ell va fer efectes especials, perquè eren molt amics. És veritat, és veritat. És veritat que hi ha l'arreça que està enteritzada. La fotografia que estava parlant de l'excel·lent fotografia de naves misterioses, que és molt bona, és de Charles Wheeler, que és un clàssic d'aquest nomestatge de Dica, que va fer Torra a Torra a Torra, la pròpia del Harvard. Sí, sí, sí. El mundo está loco, loco, loco. Un realizador acostumat... I de grans produccions, a treballar... I de pantalla... I de format gran. Superescopes, sí, sí, sí. Molt bé. Sí, sí. Molt bé, parlem dels Òscars... Ah, i dels Òscars. Sí, sí, sí. Parlem dels Òscars. No tinc preparat. Encara no, però dels Òscars, sí. Parlem dels Òscars. Què? Què te'n vas a dir? Us deixo vosaltres dos parlar, perquè no vaig veure res. Però tu has estat... Jo sí, està. Per tant, sí que ens interessa molt. L'únic que me n'alegro d'aquests dies, del tema dels Goya, és que m'ha fet recordar, perquè els amics m'han enviat messatges de WhatsApp, dient-me, en Estàcia recorda que fa 20 anys era menallà, i efectivament, fa 20 anys era menallà, amb una pel·lícula a Madrid, en aquest cas, no a València, amb una pel·lícula del Pere Joan Ventura, amb el que estic muntant en un documental, que va guanyar contra tot pronòstic, perquè era dels ceros la que tocaria, aparentment, que hagués guanyat el Goya, i el vam guanyar nosaltres. Va ser aquell any en què vam guanyar el Goya, diguem, el millor documental. Jo me'n sento molt pare d'aquest documental. Molt pare, perquè el Montador ja n'és molt, a vegades, el pare de moltes produccions, i en els documentals encara més, perquè no està escrit res, en el documental tot es fan el muntatge. I es pot veure el documental? I tant, i tant, i tant. Jo us ho aconsegueixo més de veure, perquè és un documental interessant. Tinc ganes de veure'l? Jo penso... És a dir, quan dic i tant, i tant, i tant, vol dir que no sé si està... En cap d'aquestes plataformes que estem parlant, no. Però la setmana que veus el porto preparat, i us dic que exactament on es pot trobar, perquè és un documental molt interessant. I que el motiu diuen que va morre el documental, que és l'acomiadament de 1.500 persones de telefònica de cop, així, de cop i volta. Això segueix a estar amb vigent. Jo diria que més que mai. Més que mai. Ho portes i ho diem per antena? Sí, sobretot. O si els nostres oients també tenen curiositat per revisitar-lo? Veu-lo en condicions, una mica. Perquè es pot dir quants són el canal que no estarà una bona còpia. Una bona còpia, us ho diré. Jo, de l'esgolla d'aquest any, haig de... per dir-ho, per començar-me alguna cosa positiva, eh? Sí. Haig de dir que totes la gran majoria de les pel·lícules que optaven a premi, tenien una forta... impostada o no, d'això podem parlar de continuació, però una forta component social. És a dir, totes tenen una forta... O sigui, aposten per al realisme, en certa mesura, i per la crítica de... Una implicació. D'aquest país, o d'aquest estat, millor dir-ho. A nivells diferents, i això em queda molt en totes. Amb totes. Sí, sí. Pràcticament en totes. Patron. Potser una que s'escaparia de tot això. I que només li van donar un goia. I per mi és una pel·lícula, no sé si vosaltres l'heu vist. A mi em sembla que és una pel·lícula de les interessants que es van veure l'any passat, juntament amb el ventre del mar. És tres. No l'he vist, no em puc parlar, però m'han parlat molt. La teja és un tema de la llenguatge molt interessant. No em parla molt. Per mi és una interpretació de la Marta Nieto. Realment excel·lent, sí. És una pel·lícula barata, que es recolza molt amb ella, amb l'actriu. És que té molta força. Es dedica a coordinar la làvia, diguem-ne, els que són amb la... És un muntador d'això. I de cop i volta, la ficció, no? Té un problema que li... Hi ha un com un retard, no? És un retard a la realitat, no?, a les pel·lícules. Que a la realitat veu a les persones parlar, i el que diuen ho sent com dos o tres o quatre segons més tard. Més tard, més tard, correcte. Sí, sí, això. L'un del Woody Allen, quan es veia desenfocat, en la pel·lícula vosaltres em recordeu el títol... Efectivament. Mett and home. Mett and home, quan es veia desenfocat. Aquest tipus de jocs que sorgeixen d'una realitat cinematogràfica, que en el cinema ens passa molt, això, de manipulant el focus, i de manipulant el so. Aquesta distorsió estranya, que és interessant. Bueno, formar part d'un recurs narratiu que s'ha posat de moda, jo diria que exageradament, que és el recurs metanarratiu, metafictíssim, o metacinema, no? Sí, sí, sí. Aquesta cosa d'associar elements propis del que és la producció de la pel·lícula... El propi llenguatge, sí. Amb la història que s'està narrant, no?, com si el propi producte... hi hagués consciència que el que està veient és... hi ha consciència que és un producte, no? Jo m'he trencat la quarta pare, també. Si és una mica allò que et sent diferent, diferent de l'habitual, de que et midin directe a càmera i et diguin, ara vull fer... És evident que no és això, però sí que fa el que dius. Prendre consciència que estàs veient una pel·lícula. Exacte. Aquest factor que en Francesc diu en la missa Nadim. Nadim, esclar, et posa al bord de la vora de la penya sagat. És curiós la veritat que tenen els francesos de Nadim. Sí, ara molt gata. Miss Nadim. I, bueno, i copineu, copineu, copineu. Mira, jo... La gala, si parlem... Té una arrenca, té una arrenca. El marc de la gala, et dic que per mi és una gala sense ritme, d'una extensió desmesurada, d'eguda, principalment, com es van allargar uns agraïments insulsos, absolutament. Va haver algun excessivament llarg? Encara passa això. És que estic cansat que li donguin gràcies a la mama i el papa, i a la meva germana, que m'estarà veient. Amb alguna cerimònia que jo havia vist de resumada. És un premi de cine. Hauria aconseguit fer-ho amb tu. El que toca, que en sembla que és molt senzill. A mi també. En sembla que el que és un rost és agafar i dir, aquest premi que arreu, el dedico i m'agradaria compartir-lo amb els altres que han estat nominats amb mi. Fulano, fulano, fulano... Jo sempre queda molt bé i és veritat. En sembla que és de justícia. I després donar les gràcies al teu equip i el sanedrin aquest estrany que es diu Miembros de l'Acadèmia. Ja està, els 30 segons. Això depèn molt de la direcció de l'assunt. Si no marques això a algun sistema, evidentment passa això que d'un dia veig que està passant igual que passava 20 anys. Perquè hi havia discursos... Però en canvi, amb una noia que estava fent l'agreïment on-line, vull dir que es veia en una pantalla gran. Fins i tot la pròpia noia, és que ara recordo... Era un premi menor dels considerats menors. I la pròpia actriu presentadora del premi... Va dir... Es va mirar la pantalla i volia dir... L'avanta, ja? Va fer l'expressió. I no va donar ni l'amoritat que altres. Aquesta la podien tallar i els altres no. I et van aprofitar. I vam dir, vamos a cortar aquí. Després hi ha una altra cosa. L'Egai i els Goyes van celebrar València, i se celebraven el sen aniversari del director Valencià, Lluís García Berlanga. Molt bé. A València van descarregar, a part d'una falla per començar, molt Valencià, això sí. Res a dir, també. Van descarregar... No hi van anar al cap de l'estat, perquè suposo que amb la família està distret amb problemes familiars i això. Però hi van anar el president del govern. I van anar el nostre ministre. La cultura, clar, la cultura. Si no podia faltar. Això és cultura, si anem a escoltar-ho. Molt bé, llongo ell, això. Molt bé. A llavors, amb els torns d'agraïment, no hi va haver ni autocrítica ni crítica ni reivindicacions, ni una espècie de lliurement les autoritats, i que no em quedi sense feina el curs que ve, si us plau. Una por i una cèstia. No es va treure ni a dir bona nit. La Nora anava a surt i no va dir ni bona nit. No va dir ni bona nit. Això obre un tema que ja s'ha de començar a parlar amb Clardet. És a dir, si això són uns premis de l'estat espanyol, haurien de sonar sense complexes, cadascú, si és català, si és bàs, si és gallec... La seva llengua. Tindrien el dret, haurien de tenir el dret de poder expressar-se en català, i s'ha acabat ja aquesta vagenada que a tothom ho ha de fer en castellà, perquè... Si es necessita una traducció, igual que quan parla a Kate Blanchett, es fa la traducció. Naturalment, amb el basc la necessitem, perquè la Kate Blanchett ve prou que va parlar en anglès des del primer moment. I tots es va mantenir del que va dir. És a dir, el Jaume Roures va ser l'únic. L'únic que va parlar en català. Va ser l'únic que va rebutar. I ara parlaré un 25% en català. Ja veies part del guit darrere, que s'estava posant nerviós, perquè ja portava massa estona, masses frases... Esteu demanant-li una cerimònia, que no és una cerimònia muntada per a Televisió Espanyola, li esteu demanant una cosa que no li podem demanar, perquè ja estem acostumats a no demanar-ho a altres institucions, com és el Senat i com és el Congrés. És a dir, nois, si això no es passa, on ha de passar? No n'hi ha quatre llengües en aquest estat. Doncs, escolta, es caurien de sonar a qualsevol lloc, ja tota hora, amb tota normalitat, que cadascú s'expressió naturalment... Jo passarà algun dia, però no hi... Aquí l'únic que funciona, l'únic que funciona tant en Madrid com a València, és la centrifugació. Sí, clar, clar, segurament. I aquest dia, aquesta gala, el que va funcionar va ser això. És que és increïble, perquè queda... Primer, clar, quan va arrancar... Qui era que va parlar també català? Em sembla que... Va ser un actriu... Sí, que ràpidament va canviar, també. La Machi. La Carme Machi, sí. Va arrancar en català... Res, va dir dos fracers... Ja, vinga, va, ja queda correcte, no? Perquè, clar, estem a València, i, per tant, ja parla català, també, en principi, no? I ja està, molt bé, molt bé. Però és això, el decorum, no? La cosa... Això s'accepta. No fem mal a ningú, sí, sí. Queda maco, que és com els vascos, no? Políticament correcte. Quan diuen allò la salutació a Sant Sebastià, no? Sí. Sí, van dient quatre fracers, quatre cosetes en basc. No sé, si és el país basc a Sant Sebastià, hauria de ser en basc. O hauria de ser en basc. Ara ens sembla tan estrany com que abans es fumava i ara no, d'aquí un temps espero que això que dius... És veritat, serà exactament així. Us en recordeu, quan la gent sortia... i tothom parlava d'aquesta allà, perquè realment penso que algun dia passarà això, no sé quan, però algun dia penso que sí que passarà, que es normalitzarà l'ústil de les vengues, que és un top indirup, és una riquesa imbèndia. Clar, clar, però és que... És que tota aquesta argument, que el castellà és el que ens uneix a tots, perquè tots l'entenem, és un argument que hauria de deixar ja de ser honestament prioritari, i hauria de ser normal, que la gent s'espercés en tot moment, en quant s'ha volgut acte, en quant s'ha volgut a les quatre llengües oficials, i sense cap problema. I sense cap problema, vull dir, és que és extremament dur. Els que manden a l'estat central, no tenen cap inconvenient pel que veiem, començant pel antic cap d'estat, amb tindre diners de Suïssa, però, en canvi, no practiquen la mateixa distribució que hi ha dels idiomes a Suïssa. Exacte, efectivament. Admiren Suïssa per unes raons diferents de l'estat espanyol. És una llàstima que no els importi, té la cartera allà, i, en canvi, no s'ha de canviar. Les coses bones de Suïssa. Les escoles de l'estat espanyol haurien de tenir assignatura de català, de gallec, i fins i tot... Això s'ha dit fa tants anys, si no hi ha manera. Que és el que passa a Suïssa. Jo tinc uns cosins per cert a Suïssa, però quan anàvem a l'escola estudiaven alemany. Que ara que fossin de l'Esona Arranceso, fossin de l'Esona Italiana, clar. Us direu una cosa. Us diré amb els goies que estic d'acord, jo, a nivell personal. Com que n'hi vispoques, d'aquí diré molt poquet, jo. Estic d'acord amb la millor pel·lícula i ben americana, i ara, ara, la cordillera de los sueños de Patricio Udman. Mare de Patricio Udman. Se'l mareix per tota la seva trajectòria, i se'l mareix per aquesta pel·lícula. Estic d'acord amb la millor pel·lícula europea, otra ronda. Otra ronda és de Bitemberg. Molt bona pel·lícula. És de Neça. Molt bona pel·lícula. I a partir d'aquí... S'ha acabat el bròquil. I us direu una cosa. Amb dos notes que ens semblen bastant... quasi repugnants. Amb la millor música original pel Buen Patrón. Si tenim temps, espero que no. Ja parlem d'o Buen Patrón. Hi ha algun moment. Quan hi ha una partitura d'una persona que va estar aquí, el marcus JGR, del ventre del Mar, és extraordinari. El ventre del Mar és infinitament àngelum. Molt millor. I després, amb la mateixa pel·lícula, millor guió adaptat les lleis de la frontera, que ja portava quatre goies menors, però quatre, quan hi havia l'adaptació del ventre del Mar, que jo l'he llegit i és una adaptació treballadíssima, feta per l'Agustí Villaronga, que, a més a més, em sembla que també per la seva trajectòria, i per ser per aquesta, s'ho mereixia molt. I dit això, resulta que et despertes l'endemà dels goies, i diuen, la gran triomfadora, una de les que s'esperava, ho dic en castellà, perquè la premsa, sobretot, està tal, és el Buen Patrón. Gran triomfador, tenia 20 nominacions i n'ha fet sis. Jo dic, una pel·lícula de 20 nominacions no ha de tindre millor vestuari, millor direcció artística, millor direcció de producció, maquillatge i perroqueria, millor actriu revelació... Jo diria que... Res de tot això no té. No, no, això era molt interessant. O sigui, li tenim que donar la millor pel·lícula, el millor director i el millor actriu. Dels quatre actors, dels quatre millors actors secundaris, tres eren del Buen Patrón, tres, tres. És tremendo, és escandalós, vull dir. Tremendo. Jo trobo que hi ha una pel·lícula que no s'ha endut res, que és Xavalas, de Carol Rodríguez Colas, una llàstima que està molt bé. És una pel·lícula d'una solidesa... Molt bé. Que hem quedat patrificats. Absolutament patrificats. D'una solidesa extraordinària. I ben interpretada. Ben dirigida. Els continguts crítics socials d'un barri, que la presenta que és de Corna, ja un barri obre un anoll que intenta obrir-se a pas, venint del sostrat que ve al món de la fotografia, i es troba en el món de la profeció, que és descarnat, és la jungla salvatge, i les profundes decepcions... M'he quedat de pedra. Senzillament m'he quedat de pedra, és una pel·lícula excel·lent. Jo he fet una operació raríssima, que sempre. No he vist els Goya, ningú de les pel·lícules, ja us diria que no havia anat al cinema durant dos anys i pico, sí que veig plataformes constantment, però no tenia accés a veure fins ara que he tingut la clau per entrar a veure les pel·lícules dels Goya, que l'he tingut, me l'han deixat, i vaig veure, seguit, després de les Goya, el d'allò, el del Modóver i el Machabel. A mi el Modóver m'ha semblat tremendament inoportuna, és a dir, inoportuna és la paraula més gran, és a dir, més frússic que pot dir. Inoportuna i oportunista, les dues. Perquè hi ha una barreja de temes socials, que deies tu, que no ve a compte. El tema de treure els morts de la guerra civil al principi i al final de la pel·lícula, i el mitjor és un altre pel·lícula. Un saludrà matramabundo... Una relació lesbiana entre les dues dones, que és ganes de parlar de lesbiana. També gratuïta, també gratuïta. Allò és que... És un guió... Jo no ho entenc. És una soapa. És una soapa, com es diu, una soapòpida. Sí, una sopa. Un follador. Jo deia Amarosa, que és una frenca avui en dia, no entendria ningú, que és una novel·la de ràdio del 1960. Sí, sí, i tant. Amarosa, és a dir, està a aquest nivell de cosa. És una pel·lícula més correcta, però que també, per mi, se'ns dua l'or. Ens dua l'or, la pel·lícula. Ens dua l'or, una mica, és a dir. Hi ha el juic Tossar, que han hagut el premi. També està molt millor el Tossar amb altes pel·lícules. Ah, però infinitiu. El tel de 511, sense anar més lluny. Aquí li van donar la blanca portillo, perquè també és una pel·lícula que tocave, on es cabe donar-li... Ja aguanta el tipus. Com a mínim 3. Políticament és una pel·lícula que segurament l'interessa. Perquè si fixàvem la part política de la pel·lícula, l'estat que de fora de tota la partida... La partida és eta i antiata. Com a dones, completament de partida. No, no, no, no, no.