Cinema sense condicions del 22/2/2022

I know what it takes Baby, I know it's my time, baby I know it's my time, baby A les contes, ràdio d'esper Sintonit es ràdio d'esper La ràdio de Sant Just L'urant d'aigua i t'ultu Cinema sense condicions Ràdio d'esper Ràdio d'esper, cinema sense condicions Ràdio d'esper, cinema sense condicions cinema sense condicions cinema sense condicions de manera suggerir-hi. Sí, d'una manera, una mica fora de l'oporrent, hem posat la música, que era la capçalera del programa de BTV, la Cartallera. Això vol ser un toc d'intensió pels que manen a BTV, que de forma furibunda, amb explicacions que no s'aguanten per enlloc, han segat la vida d'un programa d'informació sobre cinema i la seva actualitat, fet des de la professionalitat, la independència i el rigor. Amb això, volem posar en evidència un atac més a la cultura i a la feina dels professionals excel·lents i al mateix temps donar-nos-hi tot el nostre suport. Ànims, Anna, Raül, Marcel, Mònica, Núria i Xanot. Fins aquí la nostra introducció i suport als companys, que tal com hem dit, momentàniament s'han quedat sense feina i veurem quin procés tindrà tot això. A partir d'aquí, bona tarda. Bona tarda, bona tarda. Anastasi, Anastasi, bona tarda. Lluna, que tal com estem? Bé, aquí, anar fent. Bona tarda. Ja ens pots introduir la segona partitura. Era tres minuts, tres minuts de curia, energias premecelona. Sí, señor, más de mil dos ciertas horas se van bailando y ahí los tienen. Sigue luchando, esforzándose. Esforzándose por no perder la carrera, pero las tres últimas parejas quedarán eliminadas. Las tres últimas parejas han perdido. Sí, señor, sí, señor. Vamos, amigos, al final de la carrera. ¡Vamos, amigos, al final de la carrera! ¡Vamos, amigos, al final de la carrera! ¡Vamos, amigos, al final de la carrera! Bé, doncs estem sentint un tros de dançat, dançat malditos, o el que és el mateix, day shot, horse, don day. O també podríem dir que està basada en la novel·la de Horas Macoi. Els cavalls els disparen, no? També maten, també disparen els cavalls, no? Sí, té diverses reduccions, el tema possible. Bé, aquesta és la pel·lícula que m'ha escollit com a pel·lícula de la setmana i ara passarem a comentar-la. Qui arranca? Bé, a mi m'agradaria destacar que... Mira que veiem pel·lícules nihilistes, negres, pessimistes... Sobretot m'agradaria destacar que, malgrat que aquesta pel·lícula és del 69, dirigida finalment per Polak, havíem de... Polak és el que cobrava menys, i per tant el productor, el Brinkel, va dir-me, mira, si aquest cobra 150.000 en William Fredkin estava demanant 200.000, i encara hi havia un altre director, el que demanava més era Jack Smite, que aquest demanava 250.000, és clar, en Polak demanava 150, doncs Polak va acabar dirigint la pel·lícula. Va a dir que la pel·lícula la tenien en cartera, interessats per dirigir-la, Chaplin, Lósey i Trifor. Ara vinc d'això, però el que vull destacar és que la pel·lícula és del 69, però clar, està basat, i aquest és una dada importantíssima, com has dit, amb la novel·la del McCoy, no, però la pel·lícula, la novel·la és de l'any 35. Per tant, està narrant una cosa que en aquell moment s'està produint, perquè és el moment de la depressió, després del crac. Pòscar crac del 29, correcte, correcte. És més, amb McCoy va estar treballant a la sala Aragon, no, exactament a la sala Aragon no, va intentar treballar a la sala Aragon i va acabar el moll de Santa Mònica, fent de porter, de tal manera que va viure molt de prop, tot allà d'aquest tipus de cerimònia, aquest espectacle. Aquesta sala encara existeix, està al moll de Santa Mònica, a Califòrnia, a Los Angeles, de fet. Sí, sí, jo he estat allà, no, he estat en el lloc, a més a més. I a més has estat al... fòbulos, t'ho has presentat en detalls. La sala existeix la Jane Faude, que és l'actri principal, se't recorda, perquè es veu que els pares la dullen allà, ha passat també l'estona, i com deia jo, és una pel·lícula que, evidentment, recordo, però ara l'he revisitat de nou, és a dir, és negre, negre, negre, una visió del capitalisme salvatge, és a dir, davant de les persones, te les estan retratant, accepten fer aquest concurs de ball en el que només pots dormir o descansar deu minuts cada dues hores a et eternum, a veure les parelles que guanten fins al final, la que guanya, en principi, és dur 1.500 dòlars la parella, que després té trampa. És una trampa, perquè han de pagar les despeses que han provit, que no vol... Les despeses d'ells. Ho convido per les servidors, és a dir. Per tant, d'una manera increïble, allò penalitzadora diu, perquè, clar, el que no podem cobrar és els que no guanyen. Els que no guanyen. Els que guanyeu, els que guanyeu, els descontarem. Però és que és l'expressió més salvatge del capitalisme, que és aprofitar-se del pobre i del més vulnerable tant com es pot i més. És que tant com es pot i més és possible, no? I convertir-ho en espectacle. I en això no s'ha recordat molt el món actual de la televisió. Home, és absoluta real. Els grans dissermanos i aquestes... La destrucció de la persona que fan els realitis. Alguns han acabat amb suïcidi. M'agrada l'expressió, m'agrada l'expressió de destrucció de la pel·lícula. Destrucció de la pel·lícula, sí, sí, sí. És que, en el cas de la pel·lícula, destrueixen les persones, les persones principals acaben destruïts. Fixeu-vos una cosa, que en espanyol el van traduir com dançat dançant malditos i és tan bèstia, el alcance de l'efecte que va tindre amb el públic en general, que dançat dançant malditos s'ha convertit, amb el temps, una frase que, col·locada dintre d'un determinat context, vol dir seguir perquè sí sense esperar res a canvi. Ser reutilitzar la frase en contextos diferents, però ser reutilitzat és cert en aquestes frases afortunades o no que d'alguna manera estaven la reutilització dels pròpies. La gent et diu, sí, sí, com dançat dançant malditos i el interlocutor entén el que li vols dir. Fins aquest punt, va bé. Hi ha un moment que el Rocky, el personatge que fa el Jig... El Jig Yang. Jig Yang, hi ha un moment que diu... Què va guanyar l'Òscar? Sí, l'únic que va guanyar l'Òscar. Tots els personatges són molt bons, tenen un telèfon molt interessant, però hi ha un moment que ell diu pobres idiotes. O sigui, ell mateix és un poble idiota. Naturalment. En realitat, ell és un pallasso, és un pallasso. Però manipulador i que el contracten perquè és un manipulador que intenta treure espectacle, perquè el ball està obert en públic, que paga una entrada i que fins i tot el públic pot demanar un patrocinador i aquesta... Sí, és una cosa curiosa. Perquè el públic, igual que el Sir Romà, el que espera és que caiguin morts, com n'hi ha més d'un que li passa, amb directe, el públic vol això, arribar a l'extrem. Sí, sí, sí, sí. I ell ja ho diu, no, a l'hora, és que això és una competició, eh? Sí, sí, sí. Això no és un concurs. Però el Rocky, no? Aquest personatge tan sinistre del coronavirus. Sinistre, però és que és increïble, perquè jo crec que en el fons se n'enfot d'ell mateix. Sí, hi ha un moment que li està dient a un dels seus ajudants, li diu, el meu pare em dulla com és que... El meu pare era un senador, i em dulla com és que... feia veure que jo estava atrofiat i que ell em curava. Ah, sí, sí, sí. I diu, pobre i l'ús, es pensava que era ell el que tenia poder de convicció. Quan era jo. Era jo, que entenc. Era jo, era jo, el que realment... És que els hi feia creure o era mentida, no? Acabava convençent el... pobre i l'ús. És a dir, realment, clar, ell mateix s'adona del poder que té per enganyar, però al mateix temps hi ha un punt a marc en la seva actitud, no? Si tu ho has dit al començament, la pel·lícula és profundament amaga. Jo no he vist, de veritat, que per l'espectador és un cop de punya a l'estómac. Jo l'alto al cap, però... A mi m'ha portat a mons de pel·lícules i de cinema en algun moment de casa, fins i tot, en algun moment. D'alguna pel·lícula dura d'aquestes... Jo amb Casabets, també. Casabets millor, més que ningú. La inferència és una mica... El Pòleg té un estil més flori de realització, el que s'ha de dir és molt més tallant i potser encara molt més dur. Perquè tenia una carrera molt més coherent, també, amb el que és el cinema independent. El Pòleg va arribar un moment que es va pujar al dòl·lar i anem fent. Ara, per mi, és la seva obra, mestre. Jo diria que és... És curiós? Ell ja havia fet una pel·lícula abans... De fet, és la pel·lícula que el catapulta. A partir d'aquí és quan se... Però ell, de fet, ja havia fet una pel·lícula sobre la depressió, que es diu Propiedat Condenada, l'any 66. I jo crec que entre què... Em sembla que era en Natalibut. Exacte. Just a la frase. Repetició de la jogada. Sí senyor, Natalibut i Robert Refault. Per cert. Jo crec que entre què ja li era familiar el tema i que era el més maratet, és el que va acabar, que el va agafar. Casabets em recordava fins i tot el fet que ell es diu Glòria, la protagonista. Tot que va creure Glòria, pensaven que sabés. Esclar, això podria ser que sabés. Podria ser un moment de la pel·lícula de Casabets. Glòria. Una pel·lícula... Podria formar Barco al Cebol d'imatx de la pel·lícula de la setmana. I tant, i tant, i tant. El que passa és que Casabets, com tu molt bé has dit Pep, Casabets admirava els moviments de cinema europeus, particularment la Novel Bag. I ella el que volia fer era una Novel Bag a l'americana. Per tant, per això agafava les càmeres de 16 milímetres... Pòlac és una altra cosa. Pòlac és una altra cosa. Pòlac és una industria norteamericana pura i dura. És més convencional. És molt ben utilitzada, jo crec que és un gran realitzador, però no deixa de ser convencional. La posició de la càmera és perfectament l'espai de tot. Però és convencional. Tu en estàs i el treball de muntatge... Jo muntatge, muntatge. Saps on hi ha el muntatge molt important? Amb un creixendo que crea. Veieu que hi ha aquells moments que hi ha carrers com... Tipo ben urge, de la gent corrent al voltant de la vista, que és per acabar-los de matar. Doncs en aquelles carreres, el muntatge és magnífic. Hi ha l'amor d'algun dels personatges en una de les carreres. S'ha estat ben dosificada a l'informació que ell diu el final que haurà. I tot plegat que realment és impecable. Genera una tensió i molt ben dosificada. Combinat amb el diàleg. Perquè, com tu dius, és una escena molt ambigua, perquè sembla que estigui desmallat. Però de cop i volta, quan la Susana York, que li està agafant el cap, s'aparta i s'espanta perquè ella, gràcies a la reacció de la Susana York, en realitat estem sabent que el marinè no està mort. S'ha agafat un atac de cor. Venen que no s'ha mort, venen que s'ha mort. Exacte. El cinisme de Rocky, perquè no se'ns esbaloti el galliné, és, bueno, el marinè no és segur que se'n repone. Seguro que se'n recupera. La guerra de nuevo. I vol ver-nos. El cinisme del presentador és majúscul. És insoportable que hi hagi un amor al plató. Exacte. Home, perquè espantaríem la clientela. El mèdico, llamat al mèdico. Exacte, fa veure, llamat al mèdico. Aquell home necessita ni metges. Està fregit. Però de tota manera, el personatge que m'agrada indiscutiblement més, m'agrada tots. Però la gent fonda. El paper de la gent fonda. Per mi, el personatge. És el doctorat de gent fonda a aquesta pel·lícula. Jo crec que no va tenir Òscar. Quina pena que no hi donessin el... Qui va tocar? No saben qui li va tocar. Realment és molt estrany. Perquè té un tipus d'escenes. Té un parell o tres d'escenes. Magnífiques de diàleg en 3, 2 dins del despatx. L'esté sempre, escenes magnífiques sempre. Els diàlegs són boníssims. Hi ha tot un suggeriment d'aquell que vol convidar-li a fumar. El que està intentant és que ella torni a entrar al despatx per aconseguir tenir sexe amb ella. Tot això s'ha tant ben donat en el diàleg, com dius tu. La gran qualitat del diàleg. Però també de la manera que us serveixen els dos actors. Per cert, el diàleg és que és un poema. Perquè, de fet, un dels guionistes, Gens Pau, hauria d'haver dirigit... Inicialment ell volia... Perquè havia fet la primera adaptació de la novel·la d'en Gens Pau, i estava a punt de dirigir. Però es va torna pel que sigui brinc el nou vell del tot adient. I aleshores va... És quan hi ha tot aquest tema del concurs del director, aquí s'ho queda. I aleshores van contractar el Robert Thompson, que és un guionista, eminentment, televisiu. Com, de fet, pòleg. De fet, bàsicament, pòleg havia fet televisió. El que preguntaves tu li van donar a l'Òscar a Catherine Hepburn. Catherine Hepburn, en quina pel·lícula era? Li van donar exècord, la última... O sigui, la primera que havia passat fins a llavors, amb Barbara Streiser, a Hepburn per León en l'invern, i a Barbara Streiser per Fanigal. Bueno, d'un parell de pel·lícules. Però la gent fonda el que fa és un personatge que sembla que està avorrida de tot, però fixem-nos en un detall. Ella, que passa de tot, que no espera res de ningú, que està profundament decebuda d'ella mateixa, perquè ha intentat ser actriu i no ha passat de... apareixen quatre pel·lícules, com a extra, i para de contar. Intentant arribar, diu el director de càstig, per veure si l'agafa. És... està profundament trencada. És una persona profundament trencada. Però, justament perquè està profundament trencada, com la gent fonda... com reflecteix la necessitat d'estima? Malgrat tot. Perquè el personatge del Robert, que és el fau, ja ho diria ara, avui estic de memòria una mica fumut, eh? Sí, que anirem ràpidament. Michael Saracen. Michael Saracen. Michael Saracen. S'està enamorant... Bueno, no diré que enamorant del Saracen, però d'alguna manera ja com una mena de connexió. I quan ella creu, la Susana York intenta... té necessitat de fer l'abort amb qui sigui, perquè està profundament trencada. També, d'una altra manera, però també... Tots dos surten del lavabo, un curiósament, i la gent fonda interpreta que el Saracen ha tingut sexe amb la Susana York, cosa que no s'ha produït. Exacte, però no ha sigut. Aleshores trenca l'aparell, se'n va amb l'aparellar. Això és un... si tant se t'enfomés l'aparell que sigui, perquè tu el que t'interessa és guanyar els calés, no hauries trencat l'aparell. Si trenques l'aparell, és perquè aquella persona t'estava important. I està... vull dir, la contradicció interna, no? És precisament aquests matisos, el que per mi fan de la interpretació de si en fonda, un treball, bueno, acadèmic, que és per veure'l i per mostrar-lo a escoles d'interpretacions. Corporalment, durant la pel·lícula, en aquestes quasi dos hores que dura la pel·lícula, realment hi ha una pèrdua física, una pèrdua de tensió física d'ella, és a dir, poc a poc es va com de rumbant, de rumbant, té moments de rebifada, però torna a caure i quan cau, cau més profunda. Sí, cada vegada més avall, cada vegada més avall. Com més prima, si no el rodatge es va produir un temps suficient, com per primera cosa, no ho crec. No, no, i és tot un tema realment el restaurar-hi mateix, molt repetitiu. És possible que s'estigui... Es veu que tenia taxa en aquella època que ho estava passant fatal, ella va aprofitar l'esqueix intern, perquè estava a punt de separar-se del Roger Vadim, estava a punt de separar-se, però no acabava de prendre el pas, és a dir, de separar-se del Vadim. I es veu que li agafaven atacs de bulímia, perquè anaven acompanyats de vomitar, evidentment, de les coses per evitar engràixer-se, no? És probable, és probable. Això, i es veu que, per exemple, amb el mariner, amb el personatge, el mariner, que acaba fent parella amb ell en un determinat moment... De moment dels canvis, sí. Fins que és mort. Exacte. Pel tema del ball i de la carrera, ell i el lector, que tornem a veure... Us anem amb el lector Redbatten? Sí, sí. Exacte, exacte. Doncs es veu que van estar intentant aguantar fent el mateix del concurs. És a dir, dues hores, deu de descans, dues hores... I van estar aguantant dos dies. Ho van fer així per preparar el personatge i poder transmetre la situació física... Que havien sentit l'estat exauls, no? Doncs diu ella que no van aguantar més de dos dies. I els altres aguanten 50 i 50 i pico. És a dir, quan ells retiren, no diguem-ho així, que retiren, han passat 50 dies. Diu que no van aguantar dos dies, i que ella, el segon dia, diu que ja al·lucinava. És a dir, que estava tenint efectes al·lucinatoris. És a dir, això d'estar dues hores, deu només per dormir, i dues hores... No ho va aguantar més enllà de dos dies. Entre aquesta tensió, el seu conflicte personal de separar-se del Roger Vadim i la Bolímia, que és el que li agafaven uns edacs de Bolímia considerables, i ella a les seves memòries ho diu, tal qual, eh? És probable que sí, que realment... Aquesta observació teva de que la veus més primes, que potser sí que s'està la prima. Ben utilitzat, pot ser, sí, pot ser. No, realment, a mi m'ha interessat molt el paper. El Paula, que amb aquesta pel·lícula, va tindre l'encert de posar en qüestió... El que després... i llavors, també, ja s'ha començat a dir, el somni americà, fins al punt que he llegit per a ell, que és una de les pel·lícules, que a la Unió Soviètica, en aquell temps, va ser distribuïda ràpidament, i, a més a més, es promocionava. Una mica, perfectament. Clar, precisament per això, no? Us doneu compte? Quina és la relació del cap i a l'est? Això és la decadència del cap i a l'est. Primer hem fet el càquia, part del crac. La gent vivia d'aquesta manera, necessitava sobreviure d'aquesta manera. El problema, això per fer una reflexió filosòfica actual, no? Jo crec que el gran drama que tenim avui dia, precisament, és que cap model ens ha servit. El comunisme és un fregàs. Jo crec que no hi ha gaire dubte pel que fa això. El comunisme pràctic, tal com ha... Digue'm, ha sigut un fregàs. És un cas històricament, jo crec que és poc clau, clarament, que és un fregàs. Però clar, la resposta no és tampoc el capitalisme cru i salvatge, que cada cop tenim més. Des que, aleshores, estem orfes. Estem orfes, sí que dic. De moment, dintre del sistema actual, si és que se li pot dir sistema, o aquest conjunt de sistemes, el que sí que sembla és que els programes brossa són els que s'emporten la palma. És a dir, hi ha tota una sèrie de gent, digue-li gent jubilats, gent que està en la casa per diferents circumstàncies, entre altres, per exemple, poden estar sense feina. En fi, malalts. Hi ha un públic immensa en aquest sector. Hi ha un públic immensa. I llavors, aquests estan atents, perquè, clar, són captadors. Recordeu, per exemple, les enquestes que cada dos per tres estan dient, tanta audiència per aquí, tanta audiència per allà. Guanyem amb aquest, a la que baixi una mica l'audiència. El programa s'esborra, encara que s'han agregat 25. Està ple de jic-jongs. Sí, de jic-jongs. Hi ha molts jic-jongs. I de concursos d'aquesta mena. De Rockies, en realitat. El core de jic-jong, que ja va morir fonsant, no en té cap cul. Que es veu que també va aprofitar el... Va ser l'únic que va guanyar l'Òscar. La pel·lícula va tenir 9 nominacions. 9 nominacions. Però només se la van dur el jic-jong. I es veu que el jic-jong tirava també de beta del seu drama particular, perquè es veu que patia un alcolisme salvatge. Sí. A part que era... era un malalt d'imaginer. Patia també... Malaltia s'imagina. Sí, psicològicament estava una mica tocat, també, en aquesta línia. Ell, personalment, vivia un infern. I quan va fer la pel·lícula. I d'entre l'alcolisme i aquesta... Hipocondria, diguem-ne. Hipocondria, doncs... Va tirar de beta, també, per desenvolupar aquest personatge tan fosc, no? I tan cínic i... Manipulador. Manipulador, però és que... Jo crec que és un personatge que sembla fàstic d'ell mateix. És tremendo. I un gran despreci a tots els col·laboradors, a tota la gent. Perquè és un hilista. És un hilista. Efectivament. Clar, és una època d'Amèrica molt dura. Molt bèstia. I el que veiem és un museu o un zoològic de personatges tots trencats. Estan sortint. Són personatges... són vides al límit. L'embarçada, la noia embarçada, estic pensant. Fent tot això que estem dient embarçada a punt de parir, pràcticament. Indescriptible. És d'una cruesa... Fem una dona prenyada, diguem-ne. Estigui fent la marató, corrent, també, amb les carreres. És que ho estàs veient i estàs sentint... Però per això què és? És el fargoès, no? És la parella del Bruce Dern de l'ector. Que tornem a recuperar Bruce Dern per més de la vegada. Basta millor aquí, no? Sí, bastant millor. Molt poc surt. Però d'on el paper és? Però hi és. Doncs això que dèiem del molt, aquest, del pier. El pier no es produeix aquest fet, en realitat. És un pier, que diuen els americans, que és un avoc que ens fan al mar. La construcció, el tipus de mòll d'aquí del Mico de Badalona. Però en fusta, ampla, potent, que és de principis de segle XX. I aquesta construcció, al final de tot, té el que es diu un arcade. És a dir, un lloc on hi ha màquines per jugar avui en dia. En aquell moment hi havia tot tipus de traccions a tota mena. Jo desconèixer allà es va produir, realment, en aquest tipus de sala, o la sala és d'un altre lloc i han traspassat l'experiència allà. En el lloc hi és, ara. El Polac, en estudi, perquè, evidentment, l'original no es podia... Jo no es podia parlar. Surtia més a comptar de fer-ho en un estudi. L'interior del mòll, de l'interior de la sala de Badalona, està fet fil per randa tal com era en l'èpoque, o sigui, a l'any 30... Ara està plena de màquines. Aquest moment està plena de màquines electròniques. És un lloc de jugar, diguem. I el que està i si està igual és tota l'estructura externa. De fet, la verana on acaba la pel·lícula, per entendre'ns, la verana que mira al mar, és una verana que anàvem a pescar moltes tardes, i és la verana aquella que anaves al final del pier... Ah, hi ha un... Exactament, la verana que tothom, els pescadors, a l'última hora del vespre, van allà a pescar a tot el pier. I una vegada volia comentar, N'està sí, pel que fa, perquè tu ets muntador, però també has estat director, i, per tant, tens amples criteris en quant a la imatge. A vosaltres no s'assembla que a la fotografia tot i que és en color, hi ha una voluntat a marronar-ho, és a dir, el look final, tant de la sala de ball, que està il·luminada i tot el que t'ho vulguis, és a dir, els despatxos, els macadons foscos, on deixen estris i a 13 hores... La pel·lícula respira aquest to. Hi ha com una tendència a fer-ho sèpia, per dir-ne... Hi ha una... La fotografia té un to melancòlic. Una bona percepció, sí, exacte. I és aquest to, què dius tu? És aquest to terra? Té un to terra molt... És marcat per el que es dieu al procés a Catalunya, li diem la talonatge, amb l'anglès és el balance of color, és a dir, anar balancejant cada nivell de color per aconseguir aquesta uniformitat de color, que realment la té. Sí que m'hi havia fixat, però no li havia donat aquest impacte. Per exemple, no pot ser una pel·lícula de colors alegres, perquè no es indica cap sentit. Ha estat enllida d'aquesta melanconia que diu en aquí el Pèl. I també tira una cosa, és una pel·lícula... Té que ser per les característiques pròpies, de tant vall i tal. Té que ser en color. O sigui, en blanc i negre no tindria la força, crec jo. Possiblement no per un error, perquè, a més a més, hi ha molt pla general, i el pla general, el color sempre és molt més agraït, perquè realment hi ha destaca en coses en seguida. Aquest mateix pla general s'hauria hagut d'il·luminar molt més dur i molt més en contrastos, perquè dirà que si es veus volums... I a les orchestres, també, el brillo dels instruments... No és traduïble fàcilment en la pel·lícula, s'ha hagut de treballar molt diferent en la fotografia. La direcció de la fotografia, que s'ha de dir, és de Philip Lathop. I, bé, dos títols... Bé, n'ha fet un petit més. Però dos títols que tenen una imatge fotogràfica que m'agrada molt, perquè m'agraden molt les pel·lícules. És Akemar Ropa, el Joan Burman. Sí, Burman. Una pel·lícula a Akemar Ropa l'hauríem de comandar. Sí, completament d'acord. Burman té una obsessió, ja em diràs, que té a veure el cicle arturíc i el rei artur amb Akemar Ropa. Doncs sí. I en el seu moment ja ho desenvoluparé. Excalibur? Excalibur, clar, ell va acabar a fer... Va acabar a fer Excalibur. Perquè... Però, de fet... Sí, sí, vols dir que hi havia... Perquè Akemar Ropa sembla que el que hem assistit... A banda que el que hem assistit no és una cosa real. Tot el que passa a la pel·lícula de Akemar Ropa és... L'Imarvin està mig morint-se, i tot és una imaginació. L'Imarvin imagina que s'en surt... Una creació mental d'ell. ...del tret que li hem fotut i tot. És una pel·lícula molt estranya. I un àngel de quins són, i un àngel de quins són inolvidables. Però la fotografia realment és excepcional. I l'altre? L'altre és l'anistòcrates del Pèkimpa, del Sant Pèkimpa. És una pel·lícula que m'encanta. Fixa't que acabes de dir una cosa. En el moment en què hi ha aquestes carreres al voltant de la pista, hi he hagut moments de lentiment de la imatge, de relentitzat de la imatge, combinat amb un muntatge que es diu, tècnicament, muntatge, amb l'expressió francesa de muntatge, es fa molt evident que hi ha aquesta cosa, que fins i tot un públic que no hi entendria, aquí hi ha molt de plano diferent que entra i surt i tal. Aquesta percepció es diu muntatge. Vol dir que s'ha de veure l'artifici. Contrariem en l'habitual, que no ens volem que es vegi l'artifici. Doncs en aquest cas hi ha moments que marco a Pèkimpa, perquè Pèkimpa va ser el d'inventor, pràcticament, de la imatge. És que ell mateix any que vinc amb Pèkimpa a fer grup... Doncs mira, exactament. Casi res. Que és la seva obra major. Indiscutiblement. Que és la seva obra major. A veure, cada setmana us recomanem a tots els oients la pel·lícula de la setmana, naturalment. Si podeu trobar, que la trobareu, dançat, dançat, mal dit, no se la perdeu, perquè hi ha una pel·lícula molt actual i ho deixo aquí. Filmin, filmin. Filmin i dies, no sé si n'hi ha altres. No és perquè no és una pel·lícula que estigui present, no? És una pel·lícula relativament en aquests moments oblidada, quan probablement... És més actual veure-la, no sé com ineu, és més actual veure-la ara que l'any 69. A mi? Jo crec que m'ha impressionat més ara, que el moment, el moment, el 70 o el 71 que es va estrenar aquí. Va bé, va més tard, però la pel·lícula és del 69. La qüestió està que és que és la duresa que reflecteix, el fet de la desesperació de que no tens diners, no tens feina, estàs més penjat que l'una, és un sentiment que l'any 69... Evidentment, de gens sense feina, n'hi ha hagut tota la vida. Jo ho sé, però la percepció social, d'ara, social, general, jo crec que seria molt més receptiva el que és el drama. Entendre aquesta pel·lícula avui en dia que és el 69. Perquè també ara estem en una crisi... Estem en una crisi de campionat. Econòmica mundial. I després, també, amb una crisi de sistema de treball. O sigui, hi ha molt treball provisional. La precarietat, una precarietat absoluta, que en aquests moments no hi havia ni precarietat ni reba. Aquesta precarietat, indubtablement, fa... No, hi havia drets. Fa una rasa amb l'individu, no? I llavors, quan els comportaments et diuen, bueno, vaig a provar això, vaig a provar allò. Hi ha una fugida, no? En fi, jo crec... I la pel·lícula, amb paume i tetrape per aquí. És molt durer, però... Fa una. Molt interessant de veure. I tots els sectors estan de primera. La Jane Fonda, el Sarracen, fins i tot, que té aquesta cara sempre... La Susana York, el Robert Fels, el Red Buttons, que... I el repartament del Jig Yong, evidentment. Aquí està, que se sale, totalment. El Jig Yong mereix a l'Òscar, en aquest cas. La Jane Fonda també. I la Jane Fonda també. I hi van haver dos grans competidors. Perquè tots els dos sectors, la Jane Fonda i el Jig Yong, és el treball que veiem, és fuït d'una tragèdia interna. És a dir, tant l'un com l'altre... Estaven passant moments personals... Et diré una cosa. Estava veient... Estava veient la pel·lícula. Estava veient la pel·lícula i pensava una cosa. Estic veient aquesta pel·lícula i no estic veient amb Jane Fonda Actors Studio. Estic veient el que tu acabes de dir ara. Una mena d'epatiment personal. Sí, sí, sí. Les memòries ho diu, vaig aprofitar. El meu és queix intern i el vaig posar a la glòria, el seu personatge. Sí, sí, és encomiable. És encomiable, però això el que vol dir és que, de vegades als espectadors, veiem una pel·lícula, no? Mira, ja em passem un parell d'hores, veiem una història, un drama, una comèdia, una tragèdia... El que hi ha al darrere. I sembla que el món sigui fàcil. Qui millor que tu, ara està així, que es fetsineu. Sobretot, sobretot saps de què va la cosa. Però, en realitat, les bones obres, moltes vegades som forvits del dolor. De molts dolors diferents. I de la infelicitat. I després hi ha també molts actors que s'han format amb teatre, i jo crec que el teatre ha de ser molt dur. No dic que el cine sigui fàcil. Però el cine té uns tempos molt diferents. El teatre és un tour de força. Total, sí, o no?, i presencial. Perquè són dues hores o hores. Són d'una hora i mig o dues hores. Has de estar allà... No pots baixar, eh? No pots baixar ell. Allà has de perdre dos quilos o dos quilos i mig cada sessió. Són dos feines molt diferents. El ferre d'actor criu en el cinema i el teatre són dos feines. I segons l'exigència dels papers que encarnes, són malalties. Però els actors, quan estem parlant d'actors extremadament professionals, que posen la carn a la greia... Jo crec que de determinades pel·lícules o determinades representacions teatrals, no se surt endemna. Estic convençut que... En el cas de la Jim Font, segur que no va sortir endemna d'aquesta pel·lícula. Jo recordo... Jo recordo que vaig... Per un programa de ràdio... de ràdio Estel, em van demanar... que parlesa de Humphry Bogart, i vaig estar llegint tres biografies d'ell. I, escolta, ell, quan acabava, es va comprar quan, a partir de l'Òscar, amb la reina d'Àfrica, em van guanyar diners, tenia un caixer... Ja el tenia abans, també, però sobretot per a ells. Es va comprar, perquè era la il·lusió del seu pare, ja en tenien un iot, que era el Santana, ell, quan acabava d'un rodatge, se'n va sol, eh? I ni telèfonos, ni contactes de cap tipus, ni res, i això va tenir una tributació de set persones, eh? I estava, set o vuit dies, o sigui, res estava zero. Una descompresió. Sí, tornant a refer-se, perquè... Tenia que desconectar... Tenia que desconectar... Ara seria exigida dir que, quan se vol persona, que treballa en una pel·lícula amb intensitat, d'ígem, tècnics, se s'hi parla de tècnics, has de fer una descompresió, també. Quan surts de la pel·lícula, quan l'acabes, o siguis director de fotografia, siguis el director, el que més, acostumes a posar-te malalt. Perquè durant el temps en què s'està atent a tenir que acabar l'obra, no et podies posar malalt. I, per tant, et poso malalt quan toca, que és el final. I això passa d'una manera, quasi, diria, inexorable. És a dir, quan estècnics, i els podem preguntar, quan vagin per aquí, als que puguin anar a veure en el futur, no han sentit aquesta sensació. Finalment, vaig poder relaxar-me i em vaig posar malalt. Sí, perquè el cos... El cos és sàpig. El cos és sàpig. I arriba un moment que diu... No, ara es quan t'ho faré passar el que tu m'has fet passar. Tu m'has estat apretada i ara jo t'ho faré. Ara queda't a casa, i el llitet, i tranquil. Exacte. Sí, efectivament. Conclusió, si es vol fer una bona obra de creació, no es pot ser feliç. No. Té clar que la infelicitat ha generat les obres de l'obra més interessant. En el cas del McCoy, del novel·lista, seguríssim. Perquè ella està escrivint la novel·la. Que està passant. Justament quan està visquant. Jo recomano, abans de veure la pel·lícula... Una pel·lícula i una novel·la fet amb les entranyes. Recomano, de veritat, llegir la novel·la. És curiós, la novel·la ja comença amb el personatge, el Robert, el Saracen, que l'estan condemnant. Aquí, el Pòleg, no sé per quin motiu, espera mitja hora... Sí. És un spoiler de la pel·lícula. La mitja hora ja ens fa l'espoiler. De com acabarà, és tremendo. Sí, el que passa és que passa una mica i et passa desapercebut. Dius, va, passa això. Estan fort tot l'altre que has vist i que se hi aniràs veient, que no és que ho oblidis, però fins que no ho recupera, cap al final de la pel·lícula, l'últim 35 o 40 minuts, la dius, sí, és veritat, sí, hem vist això. Però la pel·lícula ho sap... Ens ho va recordant. El flash, el que podem convenir, és un flash forwards, no? Flash forwards. He fet una petita investigació i, de fet, és un recurs que sembla molt inaudit, però hi ha una força que utilitzen... És a dir, estem en un present i, de cop i volta, tenim flashes del futur, del que encara no ha passat... El flashback és el que tothom coneix més, que és del passat i el flash forwards és del futur. Hi ha una pel·lícula que el recurs del flash forwards m'encanta, que és una pel·lícula del José Corbacho, precisament, espanyola, que es diu Incidencias, que ens sembla una pel·lícula divertidíssima, i que hi ha un ús del flash forwards molt intel·ligent. Corbacho és un tio intel·ligent. De vegades sembla una altra cosa, però, realment, amb cinema... Sí, moltes vegades sembla una altra cosa. Sobretot amb intrescendències de televisives. Jo crec que és un bon director, tant ell com el company que hem fet pel·lícules junts, a Juan Cruz, que han treballat molt bé junts, i les pel·lícules que han fet tenen una certa notabilitat. No direm que són obres mestres, però són pel·lícules que... Si no ho visc Incidencia, que és una comèdia negra, veieu-la, hi ha un ús del flash forwards. Passa, és un tren que queda aturat la nit de Nadal, a mig del nord res, un tal gó, d'aquests, a Barcelona-Madrid. Tots els passatgers... I, evidentment, hi ha morts... Hi ha de parar d'aigua de la cara. És curiós, perquè els flash forwards són les entrevistes que estan fent a tots els passatgers, la Guàrdia Civil. Quan ja han baixat del tren. La Guàrdia Civil fa... Però, curiósament, la Guàrdia Civil ja veu el tren aturat, i no s'hi acosta. És a dir, hi ha tot un rarafons crític, i els flash forwards ajuden a tenir aquesta visió crítica de la situació. És una pel·lícula intel·ligent, molt interessant. És una eina narrativa. Una eina com tantes altres. Bé, canviant de ters, us volia comentar que ahir es va fer la presentació, vam tindre la setmana anterior... Fa un parell de setmanes. Sí, fa un parell de setmanes, a l'Esteve Riembau, i ja ens va parlar, ens va fer un event del que, ahir, públicament, en dos moments diferents. El matí, amb roda de premsa, estrictament per la premsa, i a la tarda hi ha una secció més protocolària, en què hi havia el president de la Generalitat, la consellera de Cultura i tal. Es va fer la presentació del que és el desig aniversari de la construcció de la fil moteca, el Raval. Llavors, bueno, jo volia comentar que, deixant de banda això, es va projectar, a continuació, un petit cormetratge, que sembla que formarà part d'una plègola que està en pos producció, en aquests moments, del Berserre. Es va implicar molt en el tema, i fins i tot va dissenyar el cartell. I després es va fer la projecció de un documental, que és rodat per Inés García Terán i Isà García Llompar. És una pel·lícula que es titula, un documental, que es titula Film the living record of our memory, d'un 114 minuts, i hi ha un recull de tot el que és la funció de les cinemateques al darrere del món, fins al punt que... Particiament són 78 nacions, les filmoteques del 78, dels 5 continents, és molt interessant, hi ha un material d'Arxiu molt bo, i tots els que hi surten són personatges notables del món. Per mi, entrenyable, enrel·loar sempre, que és part de les cinemateques, és emblemàtic. Per al maig del 68 era com Déu baixat a la terra. I llavors us volia dir una cosa, que de tot això ha generat 10 dies de programació especial dintre de la Filmoteca, i llavors dic, potser parlem també, que el propè Dijous, dia 24 de febrer, a les 17 hores, a la sala gran, a l'Aixomont de la Filmoteca, el nostre company de Radio Desben, Anastasi Rinos, juntament amb Pere Cuixat, productor reborn de Vigas Luna, en la que tu vas fer de muntatge. I l'entrada reservada i tot per veure el reborn. El què? Per veure el reborn. Què vols veure-la? Tinc l'entrada. Tens l'entrada? Jo encara no. Jo estaré la més iniciada d'aquesta cafè en sempre. Tu tens una taula reservada. Una taula reservada i després la veuré arrancada. Em poso molt nerviosa veure pel·licòlegs quan l'has vist. 200 vegades. Però efectivament, i m'agrada molt que es faci, perquè m'has passat temps ara des de la mort del Vigas, del Vigas Luna, i penso que és un bon moment. Ara que el motiu és simplement el fet que aquesta pel·lícula va ser ramasteritzada, que es diu avui en dia. Va fer una bona copia, diguem, a partir del material dels Estats Units, i es va fer a Estats Units. I això és el que se l'ebre realment, la ramasterització, que són de les fites de la Filmoteca en aquests 10 anys. Però, a pesar d'això, jo penso que està bé profitar-ho, que la pel·lícula possiblement no del tot reaixida, sobretot perquè jo penso que el que no és reaixit de la pel·lícula, i això no és que em faci patir això, a mi la pel·lícula em fa patir. Però, si no, que és el fet que la pel·lícula no és una pel·lícula que mai hagi sigut entesa, ni mai s'hagi fet en el moment més apropiat. La pel·lícula difícil d'entendre avui en dia, part d'un tema de religió que no interessaven el seu moment en aquí, i és quan es va estrenar, i tampoc Estats Units, perquè ja se'l sabien massa. La pel·lícula està molt desubicada. Jo he de confessar que, en totes les coses, m'he preocupat de reservar-me un sergent, perquè és una pel·lícula que jo... Ja fa temps que la volia recuperar. La vaig veure d'Estrena. Quan es va estrenar, vaig anar a l'àrea a veure-la. Però, des de llavors... No sé si potser l'he vist per televisió, perquè es va passar en algun passi... Jo la vaig veure d'Estrena. Però des de llavors l'he imaginat la quantitat d'anys que la pel·lícula ja té. No l'he tornat a veure. Jo, al principi, sóc un debò de Vigas Luna, i la vaig veure només a Estrena. Però em va passar molt de... Però des de llavors l'has vist, de nou? Tu dius que em va passar una mica. Em va deixar una mica. A mi això no m'interessa gaire. Clar, però jo... Estan bastanyant una mica, que Vigas Luna... Sí, sí, sí. Seria la cara quan la veieu. I no la vull veure fins al dijous. Em sembla estupenda, però en sortim en parlarem. És que no es pot veure, que jo sàpiga. No, no, no, no. Us diré com a anècdota, que fins i tot Insta... Com es deia el videoclop d'en Carre Casanova? Videoinstant. Tenia la única còpia amb bé, aquesta, i la tenia ja no a dalt, en el lloc on hi havia tots els vídeos, sinó a l'arxiu. Per això et dius... Llavors aquesta copeta la donava com una cosa sagrada, i et deia... Per favor, no la feu malbé, perquè és la única que hi ha. Jo vaig aconseguir, per ser ara, entre nosaltres, que no ho sent ningú, vaig a una còpia i tinc la còpia. Aquesta còpia. Ui, ui. Com que igual ho sent ningú. És possible que ho sentin més d'un ho sentim. Sí, però realment és impossible. Jo he fet esforços, perquè l'he volgut veure. Molt difícil, molt difícil. Hi ha una cosa que, clar, amb l'amistat que tenim amb tu m'ha semblat especialment entrenyable, i és que la pel·lícula està posada dintre... Hi ha set o vuit apartats en aquests 10 dies, de temàtiques diferents. I està posat en un apartat que m'agrada molt el títol, que és moments inolvidables. Exacte, moments inolvidables. Ho trobo molt maco. Figurar dintre d'aquests moments... Aquests apartats que... El va ser per mi amb positiu i negatiu, perquè el pas anterior, que fa 9 anys, realment amb el Vigues present, per mi és un moment inolvidable, però també ho va ser perquè era el que havia de tenir un problema... d'estampació, diguem, terrible, que va fer que el rotllo final de la pel·lícula tingués el so del rotllo de l'anterior. Ostres. Amb el qual estaves veient una pel·lícula i escoltant una altra. I això, que s'ha subsenat i gràcies a cada moment l'afirmat que he posat uns diners i s'ha reclat, però al següent ens va patir molt. És clar, està fent una pel·lícula, com no és la pel·lícula. Això què és? Inolvidable, ho va ser. Perdona, de quina any és la pel·lícula? És vuitant o u. Vuitant o u. Tens alguna anècdota divertida? No. Ara són i 47, doncs jo penso que... No, l'anècdota més gran... No, no tan anècdotes, sinó que, per mi, dir que és una experiència absolutament impegable. És a dir, si jo em dedico al cinema, si jo com vaig començar a fer cinema, em diuen que a cap de 11 anys o 12, jo estaria a Hollywood, en ple, en el centre de la producció, muntant una pel·lícula. En Nica fos una pel·lícula americana-espanyola, realment, realment, és una pel·lícula espanyola, amb unes col·laboracions puntuals americanes, per realment, espanyola. En Hollywood, jo no m'ho hagués cregut, a Santa Mònica, amb la sala de muntatge, en allà... Això no és una anècdota, per mi és... És el que justifica una carrera pràcticament. És tocar el cel. A partir d'aquí, sí, li he tocat després, amb alguna ocasió, ja hem parlat de nyuman, i hem parlat de diverses puntuals, però com això, això per mi, ha de ser el més important de tot. I el que veiem abans de morir... Quant temps vau estar allà? Des del mes de març, fins al mes de setembre. Carai. Vam estrenar a Sant Sebastià, a la pel·lícula, per tant, vam arribar al 14 o al 15, es va estrenar al 15 o al 16, al festival, i ens havíem anat d'aquí, i jo penso que a mitjans de març. Déu-n'hi-do, eh. Vam portar-hi un material seleccionat. No es vam portar tot el material, perquè n'hi havia molt, sinó una mena de preselecció, i amb aquesta preselecció... Escolta, el que passarà a la filmoteca, és una copia digital o analògica? No se m'ho ha dit, sinó que l'he vist. Fa un dia es va anar a veure la copia. Sí, perquè no em fia... No, no em fia la filmoteca, no. Jo soc molt com Sant Tomàs, si ho vaig a veure tot. Molt bé, molt bé. La pel·lícula es havia arreglat, però jo volia veure-ho. Sí, sí, sí, és una copia de 35 mil·límetres. Que bé, que bé. Sí, sí, absolutament. Estil clàssic total. Veus un altre èxit de la filmoteca? Sí senyor, sí senyor. Perquè hagués sigut molt més custós, i l'haurem fet molt inaugural, però sona força bé la pel·lícula, també. Encara es fa pel·lícula. És rodant amb Cine, eh? El pet aquest, que és la Muerte en el Nilo, del Brana. Està parlant de bé, el fas molt bona, que és. Sí, i quan fa aquestes pel·lícules d'escapisme pur i dur... Li surten com... És molt irregular, el Brana. Com pot ser que es facin, Cine? Això que dius tu, no? És una cosa que el... Perquè això queda, no és el tema que dius. Sí, però és pasta. Sí, sí, és pasta. No li trobo una altra vez. Si fas burtener el Nilo, Nassos intenta superar el John Guillermin. Clar, ja hi estés la pel·lícula. És que la pel·lícula del John Guillermin, que és del 77, li dona 24.000 patades. En planificació, la trama té la seva cosa enrerevesada, però el John Guillermin te l'explica... Esplèndidament. Jo recordo una pel·lícula molt ben servida i explicada. Molt ben explicada. Els flashbacks molt ben col·logats. La del Brana és un por disbarat. Confesso no haver-la dit. Molt ben ambientada. Sí, l'ambientació, la fotografia... La fotografia s'ha anat al Marroc. Maquillat, eh? Avui sí, bé, tot el que tu vulguis, però... Però la veritat és que... La notoritat dels actors. La notoritat dels actors és amb el que juga sempre, tenir un càsting tremendo d'actors sotament variat, però que m'han dit, que jo confesso no haver-la vist encara, i no la veuré, que estan fluixos. Tots estan fatal. Això és increïble. Aquesta mania, el Brana ja se li veia en l'ha d'assassinat a Nelòrien Espres. Ja ho tenia, això. Et fa un porot que, si l'ha gat a Cristíach, que és el cap, el porot és un home gras amb una virilitat mínima, perquè el Peter Ostirov, això ho treballa molt bé. I, en canvi, el Brana et fot un tio, que potser és la millor part de la pel·lícula, hi ha un previ, en què s'explica l'origen de perquè porta el mostatxo, aquest, els bigotis, aquests, aquí, que és perquè estan en una situació de la primera guerra mundial desesperada, i ell, clar, és intel·ligent, i no saben què fer, perquè reben l'ordre d'atacar la trinxera dels alemanys, però saben que moriran. I, aleshores, el... Per matar el nerviosíssim. Aleshores, el pueró del Querem Brana li diu al seu comandant, si sortim ara mateix, tenim 7 minuts, perquè veu que hi ha com una boira, podrem avançar, i vens els alemanys, si ho fem ara! Ara mateix! El moment de... i ho fan com ho diu el Pau Rodi, efectivament. Ho fa sovint bé. Però el comandant té un error, cau en una trampa, perquè els alemanys, malgrat tot, han posat una bomba d'aquestes amb fil als peus, i el comandant es gira, està content, perquè s'han sortit, i tots estan vius, es gira, clac, activa la bomba, peta, i, aleshores, ell li queda com una cicatriu, i per això porta el mostatxo, per dissimular-la. És l'única part que dius, hi ha algun comentarista, i jo hi estic de debò, perquè jo vaig dir exactament la mateixa sensació, dius, costa més gotes d'anar a portar-ne el Nil, perquè s'ha agradat continuar amb aquesta pel·lícula de la Guerra Mundial. Sembla clar, és un prefaci, que no té absolutament res a veure amb la resta del film, no? Però la resta del film és que està fatalment planificat, el muntatge és un deliri, perquè tots sabem l'argument, i tots hem vist la del Guillermín, i si no ens faríem un embolic de calample, hi ha planos que dius, per què? On poses la càmera? Recordem que hi ha aquella mena de folar, que llença l'aigua i que després recuperen, que és la pistola dins, només t'haig de dir que la càmera la posa en contra picat, es veu que està amaregant el folar, i no es veu el folar en absolut, per no veure's no es veu ni la pistola, és a dir... Ha col·locat la càmera en el pitjor lloc, primer en un lloc impossible, i després en el pitjor. És a dir, com pot ser que un home que ja porta unes quantes pel·lícules dirigides, faci errors d'aquest nivell, es veu en contra picat i es veu com fa així i treu el folar, però no es veu la pistola en cap moment, un disbarat. La ficació del plano zero, diguem. Però horrible, horrible, ja va... Aleshores fa un brana. Que és una pel·lícula de misteri, com diu el seu títol. Clar, és una història dels altres llocs. Fa un porot, allò, molt més viril, fins i tot en moments d'acció que no corresponen a la... Acticament en un gens bon. Hi ha moments en què sembla un gens bon. Això ja ho tenia l'assassinat en l'orgis pres. Però està aquí, també. I dius, home, sisplau, no fem el ridícul, home. És que si l'haig de cristir i xeques el cap... No, perquè això està escrit, exacte. Xeques el cap, diu, però porot, aquest no és porot. Aquest no és el meu porot. Està més o menys prim. Té aquests moments d'acció trepidat, no? Perquè... És belga, per això? És belga, com a mínim? Sí, com a mínim, això ho manté. Però no, és a dir, està oferint una imatge de poro, que no és la de l'Àgata Cristi. I la pel·lícula, realment, està fluixa. És que, esclar, a veure, l'original, la del John Guierman, tinguem en compte que, entre d'altres, hi havia la Bet Davis, la Mia Farrow, que fa un paper esplèndid, està com el Peter Ustinov fet de poró, que el clava. El clava, el Peter Ustinov clava el poró. El Peter Ustinov, aquest, aquest és un paper fet a la mida d'ell. A la mida d'ell, a la mida d'ell. El Peter Ustinov passa que sempre tots els papers que li han donat et s'acaben semblant que han sigut creats per ells. Aquest, efectivament com dius tu, era dels més clars. Però realment és un actor que... És que era un geni. Un actor de caràcter. Per exemple, Espartaco, Cúbric, li dona el paper aquell... Senador. Encarregat, no? Encarregat de portar els ledeadors. És una mena del que... És un personatge traficant. Un traficant, saps? Sí, que repeteix a Claudi. Correcte, correcte. Bueno, a la del Guillermina, el David Niven, la Mègia Smith, és clar, superar aquesta gent... Diguem-ne que la història estava molt enllà. Sí, però això es pot fer. El que no es pot fer és fer una mala pel·lícula. Per exemple, és el que jo em meto amb la versió d'Espilbert. Sí, amb l'Espilbert. Perquè el Wayside d'Història del Wise és impecable. És una obra mestra. És una pel·lícula d'antesca. I jo deia, oi, l'Espilbert, que amb aquests actors joves vaig veure el trailer fins i tot i la veritat és que no em van impressionar en absolut. Doncs no. És el que digueix. La versió d'Espilbert no feia falta. Però un cop l'ha fet... Però fa la seva. Resulta que els actors estan a l'alçada. Compte, perquè està a l'alçada de Rita Morrino o de Shakiris, no? O de Natalibut, o de Shakiris... O de Natalibut... Posa-li cascos, eh? I tant, i tant. Doncs no. Realment això s'ha de... Els actors estan a l'alçada del clàssic, completament. No es pot dir en el cas de la pel·lícula. El toquetejant un clàssic agafes, per exemple, el magmet del coen i dius... És que això val la pena. És un tros de pel·lícula. Si has de toquetejar un clàssic, fes-ho bé, home. I ho fa bé, el coen fa una versió... Molt, molt personal. Sempre quedarà com allò de... No, jo he vist la del coen i em va agradar molt. Sí, sí. Perquè és molt particular. Jo estaria molt... És clar que hi ha un Polanski, un magmet de Polanski, que és carònic allò. I el De Dawson Wells, encara més. De Dawson Wells és una meravella, també. A mi, jo estaria en una... Si em fas escullir entre la del coen i la del Polanski, jo soc molt polanskin, ja. I la De Dawson Wells? Però ja hem parlat, la de... Escolta, és per dir... No, l'estrès. L'estrès. No, impossible escullir. Impossible escullir. Patxino amb Ricard Tercer. Ah... És una pel·lícula que a mi em patira molt, eh. Tornant al tema xaspiria, de Miró, també. Jo crec que Shakespeare també és com Déu baixat a la Terra. O un Clavania, o un Clavania, el de... El Cagi 42. Quina meravella... Per mi és una de les millors pel·lícules. Quina meravella, la de l'Uimell, no? Tu parles de la de l'Uimell, la de... La de l'Uimall, l'Uimall. Fàcil. La de l'Uimall. Un pel·lícula. Vaig sortir enamorat de la pel·lícula. Però obres de teatre... És que és un obra clau, eh. L'obra és immensa, però com està vestida? Per això em recorda molt la del Patxino i aquesta. Tenen similituds, perquè és un assatge, en realitat, el que estàs veient de l'obra, no? Aquesta de l'Uimall... Sempre tota la vida he dit l'Uimell, eh. Precisament. Això sí que és una derivació cap a Anglaterra. Un anglicisme, això. Segurament. L'Uimell, sí, sí. La qüestió està que... És tan profundament humana... L'Uimall fa una enclavània, que, de fet, algun dia hauríem de parlar... De xerrof, perquè és un autor d'antesc. El propi material de partir d'allà és d'antesc. Però... però és que... És tan autèntica. És tan autèntica. És carn, carn... Surts de la pel·lícula transformat. M'alegro molt que l'agis. I a mi també m'alegro molt, perquè em permet dir una cosa. I és que, per mi, la millor pel·lícula del 2021, Drive My Car... Què m'ho has dit? Que l'haig de veure, encara. Té, i incorpora, sí. És un director de teatre que està assajant Giovanni. Ostres. Ens estan fent fora. Ens volem Benjamin.