Cinema sense condicions del 1/3/2022

Música Música Música Música Música Música Música Música självunku 112s Hall bunas tarda eixots dimarts la radiodesben endavant formé part de la banda sonora de la pel·lícula que tenim avui com a pel·lícula de la setmana, que és Aquema Ropa de John Burman. En ella hi ha una utilització, entre altres coses que comentarem, molt interessant de tant de la música com del so. I aquesta era una mostra, una mostra inquietant d'un trepitx que va agafant volum intensitat i els peus són de Lee Marvin. Molt bé, bona tarda Lluna, què tal? Bona tarda. Com ha anat la setmana? Bé. Bona tarda Ignasi. Què tal? Bona tarda, bona nit. Bona nit, en fi. Tenim que exosar l'assistència aquí d'Anastasi, perquè ha tingut un problema amb el cotxe i ens ha trucat que li ha estat impossible poder ser el programa. Segur que ens està sentint, però també tenim, perquè havíem pensat en fer una connexió, però resulta que l'arriba a la mesura ens ha dit que precisament avui hi ha un problema també per poder fer una connexió telefònica. És a dir, que ens haurem de fer el programa a mitges, a Ignasi, entre tu i jo. L'irrupció del rèptil de la qual parla Joan Bourment. Ara diré per què, ja sé que sona molt marcià això que cal dir. Sí, bueno, la pel·lícula té un punt marcià també. Molt bé. Vinga, doncs si vols arrencar amb aquest poin blanc. Poin blanc, què vol dir? Que m'arropa, no? És a dir, el tret a tocar. El tret a tocar o fins i tot potser el tret en el llit? A la sàpina blanca? Jo també penso que en Bourment, que tota la pel·lícula té símbols de bala i és tot ella criptica i misteriosa. Passa per ser un noir, un noir modern, però és a dir, molt revolucionari per l'època, va impactar molt. Però el títol, poin blanc, en anglès o en americà, si dius poin blanc, el que entén és això, un tret a tocar, que m'arropa, com es diuen. Per tant, la traducció amb aquest sentit s'ha dit correcte. Però jo he trobat també una excepció. Ah, l'has trobat, perquè jo tinc la meva teoria que juga, evidentment, que m'arropa pot tenir sentit, però poin blanc vol dir buit, en blanc. Una cosa en blanc, un buit. Punt buit. He trobat algo així, com tret a la roba. Bueno, tret a la roba, molt bé. I és que realment hi ha una escena molt bona de la pel·lícula de començament, en què ell creu que la seva dona està amb el seu amic i tal, i llavors l'agafa, la deixa per terra i entre de forma violenta l'habitació, i sense pensar en res, clave 5 trets al llit, i no hi ha ningú. Són 5 forats sobre el drap blanc. Sí, jo crec que és una frase feta, pels anglèsos, el que vol dir això, és el tret cremant, però la teva excepció, o aquest sentit del buit, un punt buit, té tota la seva lògica, perquè hi ha una gran discussió en aquesta pel·lícula, que allà des de l'inici, quan es va estrenar, doncs a omplar pàgines, i el propi burme, jo crec que s'ha divertit i juga, perquè et diu una cosa i diu una altra. Tota la pel·lícula pot ser interpretada, i a més a més després aniré desenvolupant alguns moments de diàleg i alguns símptomes de la pel·lícula, que jo crec que abunden en la idea que evidentment a l'Imarvin, que es diu Woka, caminant, Woka, això també, tot això connectarà amb el cicle artúric que vaig esmentar l'altre dia i aquí tots us vau quedar una mica subtats de com diguem una pel·lícula policia, que era amb el cicle artúric, no? L'Imarvin rep dos trets, perquè és traït pel seu millor amic, en una jugada mestra per aconseguir 150.000 dòlars, però en realitat el seu amic el que vol és quedar-se amb la dona, que el fa la dona, l'In, o l'Ien, se'n va amb risc, el mal risc, és el amic, i li fot dos trets l'Imarvin. Aleshores ja la teoria, perquè a veure, amb dos trets, ha de tenir molt mala punteria a l'ami quan pràcticament és una distància d'altres metres per fallar, no? Perquè fixem-nos que Woca, l'Imarvin, de seguida se'n checa, a través del resultat que aquest assalt, teòricament és el catrat, la persona del catrat, que ja està buida, per això es fa allà, representant que és un intercambi d'una matèria, d'uns vents, a canvi d'aquest 150.000 dollars, l'amic s'entera que es fa aquest intercambi, per tant ells, un cop l'helicòpter que ha portat els calés marxa, maten els que recollen els 150.000 dollars i se'ls queden ells. L'amic mata l'Imarvin allà mateix i ell i la dona fugen. La teoria és que... De fet, l'Imarvin ha mort. I tot el que ve a continuació són els últims minuts de vida que li queden, que l'Imarvin delira i pensa que torna i es venja. Tota la pel·lícula, de fet, és com una gran venjança. L'actitud de l'Imarvin és la d'un home fet de ferro, que pràcticament no parla, i que, a banda d'imperterrit, és increbrantable, és a dir, l'objectiu seu és matar el seu amic i matar tots els que estan involucrats. El motiu en tres coses. La traïció, els diners i el sexe. Exacte. Però si tota la pel·lícula és com jo crec i estic en Sodenberg també, perquè Sodenberg és un gran admirador de Burman, ell confessa que l'ha copiat moltíssimes vegades, i Sodenberg està totalment convençut que efectivament tota la pel·lícula és com un somni mental. Tot això passa en el cap d'un morimund, que és l'Imarvin, que acabarà morint dels dos trets, i aquí s'ha acabat la pel·lícula. Això té molt sentit. El que vull dir és que aquesta idea és dominant, i John Burman, quan li van preguntar, ell va dir, ah, no, no, no, what you see is what you get. És a dir, no, no, el que tu veus a la pel·lícula és el que realment està passant, no? What you see is what you get. Però jo, i aquí ja no és per tercers, jo he vist una conferència que va donar a John Burman sobre la pel·lícula i el seu cinema davant d'universitaris, ens hem de recordar que eren universitaris on, clarament, Burman afirma que evidentment és així. És un somni i que tota la pel·lícula passa només en el cap d'un Imarvin morimund. En tot cas, el que... la sensació que tens veient la pel·lícula és que l'Imarvin actua en tot moment no com una persona normal, sinó com una automada. És a dir, ell no té ni por, ni té una fredor instal·lada que el deixa imperterri, hi ha un moment fins i tot en què l'Angie Dickinson li comença a pegar i ell aguanta estoicament. Sí, sí, correcte. És un fantasma. És un fantasma. És un home que no... No expressa sentiments, no? Jo estic... la meva interpretació és radical. L'Imarvin és un fantasma. I, de fet, hi ha trets que es filtren el diàlegs, que es filtren el diàleg de tota la pel·lícula, en què gairebé tu estan dient els propis diàlegs. És a dir, hem de tenir en compte que, a veure si els trobo aquí, hi ha musiquit elements que són molt estrans. Per exemple, que la pròpia Lynn li diu que maravillós ha de ser estar mort, no, en un moment d'anar, abans de suïcidar-se. La seva companya, ell, rum a la casa, parla, no parla, només parla a ella. De fet, ell em recorda la pel·lícula, i sobretot en aquesta següència, em recorda el Bruce Willis del sexto sentit, que tampoc parla, és una presència, està ja sempre... Qui parla en són els altres. Lynn, de fet, no intervé mai en els diàlegs amb els personatges pràcticament. I Lynn li explica que el mal rís, l'amic, l'ha abandonada, això sí que, a més, l'invia mil d'olors, i comença a empanadir-se, realment amb tu és amb qui estava bé, però és ella, és Lynn, només Lynn. Ell és com Bruce Willis del sexto sentit. Escolta, imperterrit, no és perturba, no. No fa absolutament res. Quan, finalment, mal rís cau del Gratacels avall, la Dickinson li diu... Ho he vist, s'ha caigut, no? I aleshores li diu... Allò cert, li diu a l'Imarvin, li donen els calés que els mil d'olors que ha cobrat de qui ho porta cada mes a la seva germana, perquè la dona de l'Imarvin és la germana de Cris. La germana de Cris és l'Ange Dickinson. I, aleshores, compta amb aquesta frase, li diu... Allò cert és que es porta al catrat. Adéu, oca. Compte, aquesta frase més explícita no pot ser, eh? Allò cert és que es porta al catrat. Això li diu a l'Imarvin, aleshores es gira i truca. Em sembla que el Brewster o algun d'aquests, perquè el seu objectiu és continuar eliminant a tots els que estan implicats en... Li diu a l'organització. La pel·lícula també diu que fa una reflexió sobre les empreses fosques. Les empreses estaven... Tapadera, que et diuen, les que, d'alguna manera, arreu fan negocis bruts, i que... En fi, en jugarà amb la gent de molts negocis. És molt interessant, perquè... hi ha el personatge, aquell tercer amb Discord, que li diu, nosaltres dos podem treballar junts. Tu busques recuperar els teus 93.000 dòlars, i jo vull fer caure l'organització. Exacte, exacte. Aquest ten abstractes. Hi ha una mica... Hi ha hagut gent que l'ha embolgut... Li hem volgut donar una mica de sentit pensant en l'espectre de la sèrie de James Bond, que vindria després, no? Sí, efectiu. Jo crec que en aquesta pel·lícula hi ha tanta gent que és suca. L'organització és que pots imaginar-te que és qualsevol cosa. Fins i tot una branca de la sèrie. Jo què sé, qualsevol cosa fosca, i que no està ni opera, ni se la veu a la llum. I, evidentment, aquest que... ell diu que es diu Tolt, no? Que en realitat després sabrem que és Firefox, és a dir, el tercer nom. L'organització està portada per 3. És el tal Carter, el Brewster, i el Firefox. El que vol és eliminar els altres dos. I està usant. Manipula a l'Imarving, que es vol venjar del seu amic, de Malris, i, aleshores, incita la venjança que l'Imarving vol dur... Per a planar el camí. Per a planar el camí, carregar-se els altres dos, que li fan nosa i ells quedar-se amb l'organització, el que diuen l'organització. Però bé, en un altre moment, ens hi dic quins són? Li diu, Ets patètic, guoca, casses, ombres. La comèdia s'ha acabat. S'ha acabat, és el final. Aquesta frase... Aquesta frase és com una consciència dins del propi cap de guoca, que li està dient... T'has imaginat tot això, però la comèdia s'ha acabat, no? Un altre missatge criptic, no? Jo crec que es juga bastant amb l'ambigüetat, aquella de donar-li a l'espectador algo a què agafar-se, i aquest algo a què agafar-se és fer dir als personatges que estan envoltant-lo. Així, Wolke ha tornat. Wolke no sabia, no, no, Wolke l'està aquí. Comptem, Wolke, perquè és molt perillós. Una mica li dona l'espectador allò per agafar-se, per dir, bueno, és que si tot això ho fa un no mort, o un en el que està en el trànsit morint, i ho té com un somni, la millor serà massa dur, no? La prova està també que, en aquesta pel·lícula, aquí m'agradaria, ara, que pogués fer la seva portació, l'anastasi, perquè segur que li va interessar, que són l'utilització dels flashbacks. Els flashbacks són curs, però molt ben posats dintre de la pel·lícula. Sí, i a més tenen un valor cíclic. Sí, efectivament. Que els somnis són cíclics. És la ment. És a dir, ja i fins i tot ja... Això en tronca, amb la teva idea, que realment és un instant que s'allargui durant una hora i mitja. Perfecte. Però que li passa amb ell tot això abans de morir-se, com a desig últim de venjança. Sí, i a més, aquests flashbacks que tu es mentes, primer hem vist l'escena, i després s'està produint una escena paral·lela d'acció semblant, i dins d'aquestes seccions paral·leles van introduint fragments de l'escena anterior que hem vist. La ment, el somni, és cíclic, i tot s'interconnecta. Ell i el seu amic tenen una posició en què el que domina és l'amic, i l'altre en què domina és ell. Exactament. Que seria l'última previa al suïcidi. Exactament. I després un altre moment, un petit de moments encara més que ens incideixen en la convicció que en realitat burman sap molt bé que està parlant, està fent una pel·lícula sobre una història que és mental. No passen en un altre lloc en la ment de l'Immar 20. Això és una idea d'ell i del guionista que es va incorporar després. Després en parlarem d'això. Però no està en la novel·la. En la novel·la, evidentment, la història és la que és. Hi ha diversos moments que són molt semblants a la pel·lícula, però no, a la novel·la, evidentment, what you see is what you get. És a dir, no hi ha... És una ocurrencia del propi John Burman, i jo crec que connecta, ja dic, amb la matèria artúrica, en el sentit que la matèria artúrica connecta amb ja, amb Junk, el de Xeble de Freud, de l'inconscient col·lectiu. La teoria de l'inconscient col·lectiu. És una idea molt potent, a la qual tornarem. Però abans, i per incidir en el fet que és un somni, quan la Dickinson li diu això, la comèdia s'ha acabat, després de cop i volta s'ambolicen, estan allà al costat de la taula de Villar, i comencen a donar voltes. El primer que es veu és Walker, amb l'Ants Dickinson. Fa un gir i l'Ants Dickinson ja no és l'Ants Dickinson, és l'In, és la germana. És la germana. Una altra volta, i l'In, a les hores, qui desapareix en aquesta altra volta, van donant voltes, que apareixes mal risc, és a dir, l'amic, amb l'In. I encara una altra volta, i torna a ser, si no malament recordo, és mal risc i torna a la volta, i a les hores mal risc torna a ser l'Imarvin, i Walker, i torna a donar la volta, i a les hores torna a ser l'Imarvin i l'Ants Dickinson. Compte, perquè és clar que és la ment pertorbada d'un moribuc que està imaginant històries. Aquí sembla com bastant evident. I després, quan s'ha anat al llit, quan s'ha anat al llit i després l'Imarvin està per narsen, Cris li pregunta a l'Imarvin, o a Walker, quina és el teu cognom? Només sé que et dius Walker. I tu no saps el meu nom. I Walker li contesta... Exacte, l'Ants Dickinson li diu, no saps quina és el meu cognom, si s'ha casat amb la seva germana. Resulta que l'Imarvin no sap el cognom. I a les hores l'Imarvin li diu amb ella, i tu saps quina és el meu nom, perquè és Walker, és cognom. Per tant, tot són coses molt misterioses i molt crítiques, que ens estan donant senyals, jo penso que hi n'equivoques. Tot això a Burman té l'encert de fer-ho. Estem parlant de 1967, i té l'encert de fer-ho, amb una estètica minimalista, que, per molts moments de la pel·lícula, podria estar feta la setmana passada. Sí, sí, sí. Que són els anys 60, no? Però hi ha els cotxes, però, per exemple, tu vas fixar, la vaig estar veient amb l'Anna, i deia quins trajes porten tots impecables, caríssims. O sigui, una cosa treballada, no? Algú ha sabut dir que són traixos aquests, els vestits, que semblen cuirasses, perquè volen connectar amb el ciclartúric. És com si Burman hagués pogut proveir els homes... ...després d'un aspecte molt pretreixat, molt d'impacte. Sí, sí, sí. L'afredor de l'arquitectura, que enmarca tota l'acció, és extraordinària. Després hi ha també uns encuadraments que estan buscats amb precisió la simetria. És a dir, per la banda i la dreta, que la guerra queda sempre un espai equidistan. És una cosa que, amb aquells anys, el thriller es feia d'una forma molt més emocional. Hi havia uns diàlegs, era una lluita de diàlegs... No, aquí és el que dius tu. Aquí el diàleg és l'imprescindible per aguantar els personatges i que no fos una pel·lícula moda, però no té importància. La trama és molt simple en el fons. És complicada quan el quinsinua, però és molt simple, perquè de fet no se segueix amb cap dificultat. Per això et dic que Burman està pillo, perquè sí, en realitat, de les diferents capes que té d'anàlisis la pel·lícula, n'hi ha una que és molt senzilla. Un tio l'amig li fot la dona i li fot 93.000 dòlars. I el mata, que sembla ser que no. Llavors ell torna i l'únic que busca la dona, com que es suïcideu, ho deixem estar. Llavors ell busca els 93.000 dòlars. Si de passada fa caro a l'organització, però no és el seu objectiu. I després és que, en realitat, tampoc li importen els 93.000 dòlars. No, efectivament. És que és lo curiós, perquè arribes al final i dius... Bueno, no li importen. El desenllaç de la pel·lícula és molt críptic, també. Perquè, evidentment, Firefax, el famós Tolt, li diu, vingui cap aquí, reculli els seus diners. Homes com vostè els necessito, jo. Necessito homes com vostè. I aleshores pots interpretar ho que no s'atreveix a baixar allà a la plaça del que trast, on estan els diners i el Ibruster mort, que l'ha matat el Frank Tirador, pagat per Firefax, no? Però no baixa i pots pensar no baixa, perquè no s'enfia, perquè igual, després el Frank Tirador, però el Frank Tirador baixa a la plaça, i es posa al costat de Firefax. Per tant, què fas, guok, que no baixes? Al final ells es cansen i se'n van. I aquí som bé l'altre misteri de la pel·lícula. No sé si t'has fixat, però es veu una... Hi pot haver una explicació i és que tots dos han aconseguit lo seu. Pots pensar quan ells dos marxin, ell va xedar i recullir. Sí, però no està clar. Però atén l'últim plano de la pel·lícula, abans que surtin immediatament els títols de crèdit, perquè aquest plano no és innocent. I m'he fixat que no s'ha comentat, perquè és un plano que m'inquieta moltíssim, perquè es veu un picat de la plaça, es veu a Firefax i el Frank Tirador surtint, el mort, Brewster, està allà, el paquet està allà, aleshores la càmera amb picat comença a fer un gir panoràmic cap amunt d'esquerra a dreta, puja cap amunt, puja cap amunt, i aleshores es veu la Badia i es veu San Francisco. Però a continuació, a continuació, fa una panoràmica dreta-esquerra, i què veiem al catrat? És que... Ergo, ergo! Allò que pensem que és al catrat... Què és allò? I com comença la pel·lícula? Comença amb el pla aquest mateix a la inversa. Efectivament, aleshores... aleshores la meva idea és que... Estan que el cercle amb aquest plano. Ho que no pot baixar a buscar els calés perquè és mort. És possible. Perquè a la seva ment ja li ha fet un engany final. És un final obert que dona... No, dona per estar-s'hi, dona. Perquè és un plano final, és un plano final, cripti, com sol. Jo crec que Aquem en Ropa és una pel·lícula per reivindicar-la molt i recomanar-la a l'audiència. Realment que no pensin que aniran a veure una pel·lícula del 67. No ho sembla el 67. No és una pel·lícula qualsevol, no? Jo us diré una cosa. Jo crec que amb aquesta pel·lícula hi van veure. I van anar a veure. Tant grans creadors del moment, com Sam Pekingpa, per exemple, com després contemporànis nostres, com Tarantino. Perquè hi ha pel·lícules de Tarantino, que reserva d'hocs, té molt d'estètica d'aquesta pel·lícula. Potser aquest aspecte més austèr, més minimalista. Dispullat, minimalista, sí. Perquè si et fixes, hi ha el moment en què s'accege el personatge a dintre del cotxe, que ell li diu, no cal que et posis el cinturó, dius, sí, és interessant amb els cotxes aquests, que ells em va aprovar un cotxe, de la cosa. Clar, clar. Perquè el que vol és que garli, no? Clar, clar. Estetman, perdó. Sí, té que anar donant informació. Però altres detalls, el que tu dius de l'arquitectura, és una arquitectura dura, angulosa. Angulosa, sí. Tot és. I després, en un moment donat, que ell el que vol és pujar a dalt de tot del Gratacel, Carter, que és un dels que maneja l'organització, i comença a mirar-ho a través d'un telescopi d'aquests de carrer. Sí, sí, sí. Aquests que estan en els ports, per veure. El Serrallo Tarragona, per veure el mar. Doncs et vas fixar que era d'un color groc i empany. Sí. I real. Sí, sí, sí. És a dir, tots són detalls. De que no està, de que estàs i no estàs, on se suposa que hem d'estar. Hi ha una escena, hi ha una escena encriptada, que et deixa, o sigui, ell obra una porta, es veu un llit blanc, impecable, i un gat blanc a sobre. Sí, és l'escena. Segueix mirant, i el gat, quan li sembla que ha arribat el moment, baixa del llit, fa una miola de petita, i ell, la càmera torna cap a ell, el contraplà, i tanca l'habitació i segueix a l'oceo. Sí, però què es troba? El pis 8. El pis que han de dir, que acabem de veure que ell ha passat pel menjador, per la sala, està menjador. Bé, de l'ababo, on ha trencat tots els perfums de la seva dona en un atac d'aquests de furia o el que vulguis, ha passat per allà i hem vist la sala estar menjador amb els mobles. Aleshores, obre la porta i veu el llit on s'ha associat la seva dona, sense la dona, evidentment, quan un moment abans l'ha vist, perquè ell porta encara la camisa, amb la qual ha vist la seva dona morta, perquè s'ha perdès tot de barbitúrics. Veiem el llit sense llençols, com tu dius, el gat al damunt, i quan surt, la sala està buida. Absolutament buida. Amb la qual cosa dius, aquí què n'hi ha que s'està passant? Ja, la simulitat entre temps i espai. I després se'l veu, ell ha entrat en un traxo, en un vestit d'aquests impecables, de cuidar-se gris, i de cop i volta el veiem, que és quan ve el que ve a donar els mil d'olors mensuals, en un traxo de color blau. Ja no és gris. El traxo és de color blau. I sempre d'una qualitat extraordinària. Que dius, un tio que, en principi, a l'espectador no té cap notícia que aquest home tingui una conta important al banc o a casa. No, evidentment. Però la qüestió és si abans era gris, com és que ara és blau, quan ell s'ha presentat allà amb la pistola, en ganes de matar la dona també, és evident, no ho fa, perquè la dona s'ha suïcidat sola, però evidentment no portava un altre traxo amb ell, que ara s'ho fa un traxo de color blau. És a dir, hi ha un seguit d'incongruències estranyes, que el que fa en tot plegat és... El que m'agradia és destacar que Burman, el que m'estava dient, és gran admirador de lluny. És a dir, l'inconscient col·lectiu, l'entusiasme. I l'inconscient col·lectiu té una... Ah, això. Ell, el mateix Burman, parlant del brou, d'aquest inconscient col·lectiu, d'aquest brou, diu, on són tots els impulsos i les intencions, totes les impressions i les intuïcions, tots els pensaments racionals i irracionals, les conclusions, les induccions, les deduccions i les premisses, i totes les varietats possibles de sentiments. En una paraula on està tota l'experiència humana. I la seva admidació pel cicle arturí és partit d'aquí. Perquè quan fas Calibur, una altra pel·lícula que hauria de ser motiu, de conversa aquí, apassionada, necessitaríem un parell d'hores, per parlar de Calibur. Però, en tot cas, la teva teoria és que quan neixes, la teva part de consciència que estava en l'inconscient col·lectiu, en aquest macme llunya, se separa. I, per tant, et pers la connexió amb aquest inconscient col·lectiu. I, per tant, et cal una ordelia. És a dir, et cal una travessa iniciàtica i dolorosa, a la cerca, en el cas que és la vida, del grau, el grau artúric. Cerqueu el grau per retornar el regne de Camelot. És a dir, això està meravellosa. Calibur és d'Antesca. No hi ha pel·lícula que iguali el segle artúric. Escalibur, de Joe Burman, es nota que l'home és un enamorat del segle artúric. Però, per què, en realitat, fixem-nos que Artur, quan és jove, quan ha tret l'espasa de la Roca, té Merlí, que la lli sona en els misteris, en els misteris de la vida i de la nit. És quan es veuen els serps, els odols, com un somni. Artur està en una mena de somni, de somni amniòtic. D'alguna manera, en aquell moment, mentre somia, torna a estar en contacte amb l'inconscient col·lectiu. Merlí el que vol és que la sabiesa, la profunditat d'aquest inconscient col·lectiu, entri de nou en Artur. I Artur, evidentment, posarà ordre. Però, evidentment, el reptil, el reptil que tots portem, en el moment en què sortim de l'àmnios, aquest d'aquest inconscient col·lectiu, torna a escampar la foscor. I aquesta foscor es combat, d'acord amb el mitat de Bretanya, amb aquest etern retorn. Hi haurà el dia en què, de nou, Artur torni. Per tant, la humanitat tornarà al bé. Això amb palme, amb mitge. Bé, evidentment... La teoria de... De l'etern retorn. On tornarà l'abundat de nou? On tornarà l'ordre? El caos, el provoca, el reptil. Digue-li el mal, digue-li el dimoni. Hi ha una cosa. I què és el reptil, sinó la passió humana? I la passió humana el que fa és allunyar-nos d'aquest magma, mare, d'aquest magma jungueà, no? Vull dir... Burman està enamorat d'aquest... I per això li agraden els mites. Dintre de l'inconscient, també, i amb la tradició cristiana, tenim la figura de la Serb, entre mitges d'Eva i Adan, no? Una mica, també, com a... La passió. El reptil, el mal, però d'alguna manera... La representació de... El mal veig de l'home. El separar-se del magma, del jungueà. És apassionant, eh? Per això la pel·lícula té tot aquest caire. Per això això és voluntat de Burman, no? Perquè la novel·la és un noir, no? És una... Burman li vol donar aquest caire mític, aquest caire de somni. I, de fet, fixem-nos que el mal risc, la lín i ell, és un triangle. Ell és Artur, mal risc és l'Ansalot, i lín, la dona, és Ginebra. Tot sabem que en el mitre arturic, l'Ansalot li fa... Ginebra li fa el salt Artur, perquè se'n va a l'Ansalot. A partir d'aquí és quan torna bé el caos. Però fixa't en el reptil. Burman podria fer servir a Quema Ropa, com a banc de proves, pel que després seria la obra cimer amb ell, que és Excalibur. Pel meu gust. Tota la seva vida està fent Excalibur. I en totes les pel·lícules està Excalibur. I tenim que pensar en una cosa. Burman arriba a la direcció de Cine, va fer 22 pel·lícules, i arriba bastant tard, comença a fer pel·lícules que ja té una edat. I aquesta, a Quema Ropa, és la segona. És la segona, és la segona. I la primera és una mica estranya, perquè en realitat parteix d'una cançó, d'un grup de llavors de l'època dels 60, que és bastant una mica com una prova fora del que és corrent amb el que després hi ha el seu cine. I hi ha una cosa que volia comentar tu a veure què opines. Fa justament 4 anys, o sigui, el 1964 o 3, Don Siegel va fer, amb els mateixos protagonistes, Lee Marvin i Angie Dickinson, va fer The Killers. Código de lampa. I jo crec que... Una pel·lícula que m'encanta. Sí, una mica podia... És un remake. Agafar... El Barlan Caster ja ho havia fet. El Barlan Caster ja ho havia fet el 1947. És curiós. És dirigida per robació amb Mac. Efectivament. Era una bona pel·lícula, també. A mi m'agrada molt com mora Lee Marvin, en aquesta pel·lícula, en Código de lampa. No té sorferit. La policia va a per ell. Ell va amb els calés, però amb el que es pensa que són els calés, perquè mentre també va buribut, se li obre la baleta i allà no hi ha... A poc abans de morir, s'ha fet una pel·lícula. A mi m'agrada molt com mora Lee Marvin, perquè no porta ni la pistola en aquell moment. Ell va per fugir, ens supega, està a punt de gaure mort, i aleshores fa així, amb els dit, i fa veure que dispara la policia, i aleshores cau cap endarrere i mora. Dient, no? Un trablin cap amunt, no? Fem-los. Això és un toc Lee Marvin. Aquest món. El Barlan Caster. El Barlan Caster. El Barlan Caster. El Barlan Caster. Això és un toc Lee Marvin. És molt bona, també, és molt bona. Lee Marvin és bo que tenia un interès especial. Li va interessar molt participar en aquesta pel·lícula, perquè hi va veure... Lee Marvin estava molt tocat per la seva experiència al Pacífic. Ella havia estat a la segona guerra mundial al Pacífic. Va quedar ferit, però al cul, literalment, el van ferir al cul. I gairebé tota la seva patrulla va morir. Només van quedar vius dos, ell i un altre company. I es veu que és cert, això... Ell arrossegava un complexe d'oculpabilitat per haver sobreviscut, que es veu que això passa... És un dels factors que passa... Segurament és fregüent. Amb combat, no? Sí. I això ho va arrossegar. És un concepte de la vida molt dur. Ell diu que es va deshumanitzar. És a dir, que va sortir de la guerra completament deshumanitzat, sense sentiments, sense... Com si tingués alguna part dels conductes nerviosos morta. Que tant se li enfodés tot. Exacte, justament. I aleshores ell... utilitzava aquest tipus d'arguments com a valor iniciàtic. És a dir, per retrobar-se, justament amb la part d'humanitat que podia haver encara al món. És molt curiós. De fet, és una encarre, què? Va haver una gent... Segurament ell va fer el que va voler, per això. L'Imarvin. No, no, no. Jo burman va aconseguir... Perquè l'Imarvin... l'Imarvin va posar com a condició per fer la pel·lícula, que ell tingués també... potestat per decidir el repartiment. Sí. I per modificar el guió. Aleshores ell va reunir... com burman ja estava en el projecte, ell va reunir tots, els productors, el... Adéu, a la mare, el Brinkler, que per cert... era el productor de dançat d'Azat Valditos. El mateix productor de dançat d'Azat Valditos és el de... el Déu que m'arropa. És curiós. Els va reunir a tots. I un cop els va tenir reunits a tots, amb jo i un burman allà. Diu, oi que jo tinc... D'acord amb la contracta, jo tinc potestat per condicionar el guió i per condicionar el repartiment. L'Àngels Dickinson, la va cridar... Tot i que l'Àngels Dickinson l'odiava. Jo no sé si és que va voler precisament aprofitar-se d'aquest audio, que després d'alguna manera es percep la pel·lícula. O d'aquesta mateixa reticència. Va dir, oi que tinc dret sobre aquest parell d'espectes, i clar, tothom no va tenir més la meia que donar-li l'error, si senyor, tens aquestes opcions. Doncs jo les dono... No, jo en burman. És a dir, tenia tal convicció que jo en burman faria una bona pel·lícula, que li va passar la seva... Total, jo en burman es va veure amb el seu segons arma traccia, i a més a més, a Hollywood, per dir-lo d'alguna manera, que resulta que tenia el dret de final cut. És a dir, el final cut, això és insòlit. És molt difícil que un director de cinema a Hollywood tingui el dret del final cut. Només alguns quants privilegiats el tenen. No depèn totalment del director, ni del productor, normalment. Normalment del productor. Però a l'imarvin, amb aquesta jugada, li va donar la pel·lícula a la segona de John Burman, li va donar el dret del final cut. Els intríncules aquells dels advocats, dintre els contractes, que arribaven a colar coses interessants. S'ha dit una cosa, això, que estic tu, i tenint en compte que la fa a Estats Units. Sí, és veritat, perquè... John Burman va néixer a Anglaterra. El 18 de gener i el 33. Tot i que sembla que és míster rlandès que anglès, però vaja. Neix el 33 i fa la segona pel·lícula, el 67. No, no, era molt jove, quan va fer... Ah, l'any 67, l'any 67. Perdó, és que pensava que t'estaves referint a l'edat d'ell quan va dir... No, no, la pel·lícula és del 67, efectivament. Jo, aquí, tenia puntat, perquè en realitat, tu has estat borejant el tema totalment amb l'exposició, i és que, a mi, el que em va semblar, aquesta pel·lícula, després de veure-la l'altre dia, és que hi ha un aspecte d'estudiar i valorar per veure-la i pensar-la, aquí, amb la roba, perquè jo crec que és la metafísica del thriller que ens indensa en dins, dins de l'ànima de l'assassí llorada a una idea rectora que el motiva o que el balluga, no? El seu grau? Sí. Ah, efectivament. Teòricament els n'haurà de 3.000 dòlars, però com tu has dit... I en aquest sentit, la pel·lícula se l'eva molt per sobre de lo que és el cine noir o del thriller a l'ús i fa un producte... Metafísic? Metafísic. Estic completament d'acord amb la... És metafísic, no hi ha dubte de cap tipus, perquè una altra interpretació possible d'aquest desenllaç tan cripti és que per què haig de baixar a buscar els meus 93.000 dòlars? Sí! Primer, ja estic mort. Segona, encara que sigui mentalment, jo ja he aconseguit el meu grau, que és carregar-me als que m'enganen. A més a més, no és cap heroïcitat, perquè ja ho tinc allà. Els dos que em podien liquidar això, ja se'n van satisfets en aconseguir el que volien. És tenir l'organització, punt. I jo perquè vull això. Exacte, sí, sí. També és una altra interpretació, evidentment. El grau, com volien dir, el grau no és una cosa material. El grau és la consecució de tot un viatge iniciàtic que, o bé... De qui ve el retorn que deies, el eterno retorn, el retorn al principi. El principi partim del que atrás, cap a la costa. I aquí partim de la costa, i tenim la última mirada sobre el que atrás. Sí, és que és de veritat que aquest de Sant Jaça a mi... És un misteri. Em té no ànima robada. Després de tota una pel·lícula estranya, de Nasus, onírica, perquè és onírica, està connectada amb el somni, que ja entra dins d'aquesta esfera mental de Bournem. Efectivament. Però, evidentment, clar, aquest de Sant Jaça et deixa... Bé, ha arribat al final del viatge iniciàtic. El viatge iniciàtic, o et dona la llum, o et mata. És el brill de tot home. Un cop ha decidit iniciar-lo, no? I, per tant... Jo crec que amb aquest recull de clàssics que estem fent, val la pena que dintre, per no fer-ho enganxat, però dintre d'un parell de mesos així, li donem un repàs a Excalibur, perquè és una pel·lícula que... Estem en un programa de dues hores. És una pel·lícula molt, molt interessant. Jo Bournem per mi és una pel·lícula molt interessant, i el cicle arturí que em té el cor robat. És una temàtica que m'apassiona. I Jung, també per mi és molt interessant. Si no n'he vist, he ben trobat-ho. Potser no creure en aquest incoherent col·lectiu, naturalment pot prendre des d'un punt de vista metafòric, però que és encissador, i se't porta, i se't absorbeix, com a temàtica, no hi ha dubte. No hi ha dubte a cap tipus. Molt bé, anem una mica a parlar de l'actualitat, de lo que hi ha en Cartellera. Si et sembla, ja que no podem avui... T'agrada la pizza? Es veu que el Paul Thomas Anderson li va posar aquest títol de licorais pizza perquè ell deia que la pel·lícula és una regressió del 70. Alguns diuen que fins i tot hi ha inspirada amb l'estil d'Amèrica en graffiti del George Lucas. El que sí que ser és que la pel·lícula té una estètica molt del 70. Està rodada en 35 milímetres, no està gravada, està rodada amb negatiu de 35 milímetres, i agafa't fort amb objectius per la càmera propis de l'època. És a dir, dels anys 70, no els objectius d'ara. Tot això per donar-li una textura que potser com a valor cinematogràfic, això podria explicar d'alguna manera per què hi ha hagut tanta passió d'anar crítica cap a aquesta pel·lícula que, evidentment, pel que tinc entès... És una regressió. Tu i jo participem de la mateixa idea, que no ens ha agradat la pel·lícula, no? Jo no m'ha aconseguit atrapar. Jo crec que és molt americana. No sé si és un problema... És una pel·lícula per cinefils, no hi dubta, però a més a més americans. Perquè surt un seguit de gent, és a dir, perquè tinc entès la història la va inspirar un amic del pol Tomas Anderson, que es diu Gary Gotzman, que és actor i productor televisiu i cinematogràfic, que, a més a més, aquest Gotzman té una productora que es diu Playton amb Tom Hanks, un home perfectament connectat amb tot. I hi ha un seguit d'episodis, com, per exemple, quan participen tots plegats, perquè són com adolescents. Ell participa al protagonista, que és el fill del Philip Seymour Hoffman, el actor es diu Cooper Hoffman. El Cooper Hoffman és un adolescent de 15 anys, i es veu que és cert que va estar amb un personatge que encarna, que fa de Gary Gotzman, i és cert que Gary Gotzman va estar amb una mena de show que va ser a l'Hospital. Si et fixes l'actriu, no diuen que és Lucy Lebowl, però s'assembla la tira. El Gotzman és cert que va tenir un negoci de cama de llits d'aigua. És cert que m'entretenia aquest negoci a casa de John Peters, que és el productor de cinema esbujarrat, que encarna el Brad Lee Cooper. És cert que va anar a portar-li un llit d'aigua al John Peters. El moment de Brad Lee Cooper, perquè aquí tothom té el seu moment, però el de Brad Lee Cooper per mi és genial. És potser un dels millors. La pel·lícula a veure, no me la carregaria. Va sortir bé amb l'ascensió que hi havia una pel·lícula que estava bé. Si haguéssim de parlar de números, podríem parlar de 6 i mig o 7. Jo menja. Hi ha molta gent que té la música que t'enganxa. T'agrada. T'hi sents còmode. La pel·lícula és una pel·lícula excel·lent. La pel·lícula és una pel·lícula excel·lent. La pel·lícula fa... Jo trobo que és un problema, perquè la pel·lícula actua de manera que tots estem ultrafamiliaritzats amb tot allò, amb el Hollywood de llavors i amb els personatges de llavors. I el llarg de tota la pel·lícula és que no t'explica res. I de cop i volta ja et trobes que té el negoci de l'arcadi d'aquell de Pimbols. Que es veu que també és cert que el seu amic, el Gary Goodman, va tenir després del negoci dels lits d'aigua un arcadi d'aquestes. Un local d'aquests amb maquinetes de, com li diuen, de les maquines de Pimbols. Escura butxaca. La realitat era la màquina de Millón. La màquina del Millón, és veritat. Li deien així, és veritat. Tot això és cert. Però nosaltres, com a espectadors, no tenim per què saber-ho. Tot això del Gary Goodman, així d'entrada. És veritat. És veritat. Et va clavant les situacions, però així, una rera a l'altra, sense solució de continuïtat. És una manera de narrar que no... Com a història d'amor, jo tampoc la trobo tan extraordinària. Sí, perquè... Jo també ho he fet. Jo també ho he fet. I amb 16 o 17 anys, resuda que ja ha tirat endavant una empresa acollonant. És força increïble, però aquí ja em caigui. Perquè igual el Gary Goodman i aquest ho va començar a fer. Les seves avançades en els negocis d'aquesta edat. S'han deixat dur, per totes les insinuacions i les picadetes d'ull, que ja referida a l'època. Com tu dius, la banda sonora, els temes musicals, que són molt encisadors. Totes la referència a determinats elements de l'època reals i tot el que tu vulguis. Tot això, segur que hi ha algun crític que es deu haver enlaïrat quan es va assabentar que jo estava rodat entre 5 mil·límetres i no amb una càmera digital. Però, sincerament, a mi la pel·lícula em sembla poca cosa. Molt poca. I es diu Licorais Pizza, perquè resulta que les paraules Licorais i Pizza diu que el transporten directament als anys 70. No sé si d'aquí 10 anys i la tornem a veure... Però, efectivament, a mi m'ha deixat bastant indiferent. Una pel·lícula que no... No. No et deixes de fer una pel·lícula? No. No et deixes de fer una pel·lícula? No. No. No et deixes un posit. Això que és el director de Der Wiel Wiel Blatt, que és una pel·lícula magnífica que juga amb arquetips, els dos poders en boucadors, l'esglècia i els capitalistes. I els dos protagonistes principals, tant el Cooper Hoffman com l'Anna Hein, que és una pel·lícula magnífica. A mi ella m'ha semblat que fa un paper que s'aguanta tota la pel·lícula, però el noi el trobo una mica... A mesura que avança la pel·lícula, com si agafés un rol una mica diferent del que és al principi, perquè al principi, si en recordes, ens els presenta el col·legi, la pictures day. El dia de fer la foto d'escola. Ella representa que es guanya la vida ajudant, el fotògraf de tothom. Es veu que això, ell es va inspirar precisament amb un record d'infància. El moment aquell que et venien a fer la foto de filacurs. Pensa en Gary Goodman, de nou, el seu amic, el dia de la pictures day. I com si també hagués tingut alguna inclinació cap a alguna noia més gran que ells, que plulava per allà. És curiós, no? Normalment aquestes coses les donen entre alumne i mestre, però no sembla que sigui tan normal... Tota la pel·lícula és un desgavell. És una cosa raríssima. És ajudant o fotògraf. Sembla la més pròpia de l'Alter Anderson. Sí. Deixem-ho aquí. En tot cas, que quedi constància, que a nosaltres no ens entusiasmat. No, no, no. Si tu tens algun material més per comentar alguna altra pel·lícula... Jo no sé si l'has vist, les il·lusions perdides. No. És de Xavier Gianelli. Està passada amb l'obra de la comèdia humana d'una hora de Balçac. Jo trobo que és un fragment de tres parts d'aquesta obra, el que agafa molt ben reproduït, molt ben interpretat, i que realment és una pel·lícula que la recomanaria, perquè és per sucar i va una reproducció històrica extraordinària. I ja dic, sempre és el mateix. També és una mica el paper de la revista, amb aquest cas en el món del periodisme, perquè en realitat ell és un poeta, però no hi ha forma de publicar el primer llibre de posia. I després veu que conva la cosa, i és que en aquells temps troba un company que li diu, no, escolta, mira, aquí, el que s'ha de fer és anar en contra de la majoria, i llavors et vas fent un nom i ja comencen a respectar els que tu castigues amb les teves cròniques. I a partir d'aquí se'n posen al teu costat i el comencen a donar sobres, i així va la cosa. I tu el acceptes i vengues. L'honore de Balsac és un visionari, perquè està traient una temàtica que avui en dia resulta tan evident la comparació amb l'actualitat. Home, és com estèndol, són escriptors d'un pes específic tan enorme que va cega. Doncs per mi és una pel·lícula que té un gruix tan intel·lectual com artístic, com la trama d'Om Prové, que és una comèdia humana de Balsac, que imagina allà, és que ja és tot. Sí, però t'escontes. No t'hable el. Perfecte. Qui la dirigeix, per cert? Sí, Xavier Gianelli. Molt bé. Llavors hi ha una pel·lícula que segurament el diumenge, quan hi hagi el lliurement dels Gaudí, igual li toca alguna cosa, és una pel·lícula catalana, que diu Tròs. Sí, és una pel·lícula que està interpretada pel Pep Cruz i el Roger Casamajó. És un tril de rural, d'una mena de somaten que es munta allà. Sí, però no té alguna revivicència el que ha passat a la muntanya de Tor, per dir-ho així. És una història similar. Hi ha una pel·lícula amb una mort, hi ha tres germanes i un germà, i a partir d'aquí es comença a desvellar tot el que hi havia al darrere. La història... Aquests problemes familiars profuns de, en aquest cas, situat en un ambient del camp, de Lleida, d'un poble petit... És una pel·lícula obligada de veure. Jo crec que sí. És un cinema molt dign. Avui teníem un projecte parlant amb l'Anastasi de la seva experiència en la publicitat i la televisió. Són aspectes que anàvem parlant també. La tecnologia... A vegades mana. Hem arribat fins aquí i el dimarts que vençarem a veure. Bona nit i que passeu una bona setmana. La setmana viner un altre clàssic. Que ja avisarem oportunament. Bona nit.