Cinema sense condicions del 17/9/2013

Ara escolta's, ràdio d'esvent, sintonitzes, ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just, 48.1. Ràdio d'esvent, 48.1. Ràdio d'esvent, 48.1. Cinema sense condicions. Bon vespre a tothom. Estem aquí un altre cop, un altre any. Cinema sense condicions. En Francesc, en Joan i jo mateixa la Carme. Hola, estem acabant de posar en marxa això dels micròfons, que sempre al començament i més al començament de temporada la cosa costa una miqueta. A veure, tens sentit? Tens sentit fluixet, Carme, però tens sentit? Me n'alegro. Ara millor. Ara estem sentint millor. Ara em sentiu millor. En tot cas, bon vespre a tothom. Estem aquí un altre cop, un altre any. Cinema sense condicions. En tots vosaltres, per parlar de cinema, ens entusiasma el cinema. En Francesc, en Joan i jo mateixa, Carme. perquè hi ha una certa inèrcia per començar el curs i això és el que ens està passant. El primer dia potser tenim la inèrcia. Però ara deixarem registre d'aquí. Es queda el programa cada setmana. Què us sembla? Farem una foto i després podem passar a revista. Mira, aquest dia no hi eres, aquest dia. Més que dir que no hi eres, més val que diguem en positiu, mira, hi eres. Ens ho farem així bé, ja ho hem de dir perquè els estudiants ho sàpiguen, el primer trimestre programat, amb un munt de temes, de directors, de qüestions sobre cinema, com tu deies molt bé. I tenim el Sergi Rubió, que la setmana vinent tenim programa. Barcelona és festa, però aquí a Sant Junts no. Per tant, aquí estarem. I us toca parlar a tu de les obsessions al cinema i amb ell de Woody Allen. Doncs sí senyor. Que és una representació bastant... Bastant bona d'una obsessió o de diverses obsessions mostrades amb el cinema. Amb diferents aspectes de la seva vida i de la seva realització cinematogràfica. I avui per començar la temporada, més o menys com cada temporada, ens hem proposat revisar una mica les pel·lícules que hem vist, el que hem descobert, quines coses... Jo us puc parlar també més endavant després d'una pel·lícula que estrenen el divendres i que és l'única pel·lícula que he pogut veure de les properes estrenes. I a més a més, jo també voldria dir que aquí a l'Ateneu, la sessió de documentals que fan a la sala del cinquantenari, el 27 fan infiltrators. sobre Palestina, Líban, etc. Han canviat la data respecte a la temporada passada. Ho feien els 3 dilluns, em sembla, de mes, i ara es faran l'últim divendres de mes. Com tu molt bé has dit, el 27 de setembre, a dos quarts de nou del vespre, a la sala cinquantanària de l'Ateneu. Això mateix, un nou documental. I, a més a més, i això encara falta, falta pel documental del mes, i també falta, pel que direm ara, però també hem de parlar, ja que comencem ara aquí a Sant Just, a l'emissora de Sant Just d'Esver, la propera pel·lícula que es passarà al Cineclub Utopia serà Django. N'hem parlat bastant més. I això serà el 4 d'octubre. Tots els fans del Tarantino que es posin... a to, per veure-la, si ja l'han vista, inclús es pot tornar a veure perquè és una pel·lícula acabant, de la qual una es passa bé l'estona. No tenim novetats d'una altra entitat de la que sempre donem informació, que és la Biblioteca, perquè encara no hem rebut les novetats d'aquesta etapa de l'any, diguéssim, però està clar que podeu anar aquí a la Biblioteca Joan Margarit a buscar pel·lícules, llibres de cinema i moltes coses més. Jo tenia la programació del cine de... Cinebaix. Sí, però no la tinc aquí. Us l'he enviada vosaltres per mail i jo no la tinc aquí. La que recordo perquè de les que jo no les havia vistes és l'Anna Arendt. que aquesta sí que la recomano a un tipus de públic, a un públic que tingui interès al problema jueu. Ella és una filòsofa que va estar... va estar... Va ser exiliada a França i després a Estats Units. De fet, ella viu pràcticament tota la seva vida i estava a Estats Units. Ella va ser una dona jueva però intentant ser amb ulls externs al problema jueu. al judici de l'Eschman, que es va fer a Jerusalem. El Mossad el van agafar, el va reptar, el va portar allà i va ser jutjat i sentenciat. I aquesta pel·lícula té interès, pels que tinguin interès en aquesta temàtica i que coneguin alguna cosa de l'Anna Arendt, perquè va ser una filòsofa específica i que va no sé si popularitzar, però almenys fer conèixer la seva teoria sobre la banalitat del mal que té una consistència filosòfica i té una justificació amb la seva observació del mal que va significar l'Holocaust. El que passa és que els jueus van interpretar, mentre Mariam comentava, que la seva valoració era com una mena de defensa. o de justificació del món dels nazis i aleshores li van donar l'esquena i la seva problemàtica és que tots els jueus que vivien a Estats Units li van donar l'esquena. Llavors això li va crear molts problemes. Ella era una dona que vivia la identitat jueva molt diferent. Havia viscut relativament poc temps a Alemanya i per tant vivia aquest entretet molt diferent dels que van crear el nacionalisme de la matriu jueva i per tant això la feia més objectiva però pels jueus la feia més traïdora. Doncs mira, precisament, sobre aquesta pel·lícula, que dilluns 21 a les 22 hores hi ha un cinefòrum aquí, el Cinebaix, amb l'enfocament de la salut mental. El Jaume ha vingut un momentet a saludar-nos i ha hagut de marxar precisament per un compromís relatiu a aquests temes, que sabeu que s'hi dedica. i li hauria interessat molt saber-ho, tot i que segurament està informat, perquè el coordinador que analitza aquest enfocament de la pel·lícula Anna Arendt, de la que vosaltres estàveu parlant, és el Dr. Josep Moya, psiquiatra i coordinador de l'Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya, és un conegut seu. A partir de les 22 hores es pot veure aquesta pel·lícula i es pot assistir a aquest cinema. Aquest dissabte a les 10 hores. A les 10 hores on és el cine baix? Aquí on estàvem veient. Està programada per la setmana, ja coincideix amb la informació que teníem. Per què parlem del cinema? Perquè és el cinema que està més a prop d'aquí, és injust. I perquè ens envia la informació del que fa. I s'ha de dir, ja que deia Escarma, de quines pel·lícules més es fan, doncs Mireo el llanero solitario, de divendres a dilluns, perdó, Elisium, Ah, l'edició me l'he vista. Jo també. Després la comentem, si et sembla. Sí, quan vulguis. Una casa en córcega. M'han dit que està bé però no l'he vist. Ja no l'he vist. La plaga, per mi absolutament recomanable. No l'he vist. Ara, no us espereu una pel·lícula a l'uso, ni una pel·lícula comercial, entre altres coses, que està interpretada per actors no professionals, ara amb una delicadesa, amb una bellesa, amb una oportunitat catalana. De quin país és aquesta? La Neus Ballús és la directora, que és el seu primer llarg-matratge, un estudiant de l'ESCAC, d'aquesta nova fornada. L'heu d'anar a veure, que jo sàpiga, o com a mínim em vaig anar jo, a part d'aquí, al cine baix, que la tenen, una versió original, en parlen en diferents idiomes, però hi ha subtítols també per anar seguint els diferents idiomes. La curiositat no és que tingui una temàtica concreta, és que és un retrat de diferents persones que es mouen al voltant, curiosament, d'un espai rural que segurament molts dels que estan escoltant el programa coneixen, que està entre parets, mullet, que és gallecs. En aquella zona rural hi ha diferents personatges que hi treballen, que s'hi dediquen a fer feines del camp, tot i que tenen la seva professió per una altra banda. llavors hi ha un lluitador de lluita agrícola romana diria jo, no es diu en cap moment però és una cosa similar, hi ha una noia filipina, aquest noi és d'un dels països de l'est, no me'n recordo exactament d'on, hi ha una noia filipina que treballa en una casa d'una residència de la tercera edat que també està per allà a prop. Hi ha una família que mira de guanyar-se la vida allà amb el seu or. Són diferents històries i una prostituta també. I tots els personatges que veiem són personatges que s'hi dediquen a això. Fins i tot la prostituta és una prostituta. Això no ho saps en principi, no t'ho diuen, però jo he vist una miqueta el making off i allò. I és veritablement peculiar perquè les interpretacions són increïbles i quan vas veient que tot allò és natural perquè s'identifiquen amb la història, perquè és la seva pròpia història, tot i que analitzada per un guió. I bé, la veritat és que és una delícia. A mi, li he escrit a la directora, estic en contacte, vull dir que li he dit, li he fet una certa gràcia. Se'n va anar tota l'atenció que tinc acostumadament amb l'esquena, amb la contractura, amb una relaxació, de debò. És cinema terapèutic. Molt bé. A mi em plau explicar que abans de l'estiu, en Francesc, tu em vas recomanar una pel·lícula que jo he vist aquests dies, aquests darrers dies. Quina és? És Nubes Passejeras, del 1996, amb lliure direcció de Lucky Kaurismaki, i val la pena dir que va de la història d'un matrimoni a partir del moment que primer ell... Ja sabem que és que al Francesc, aquest director, sí que li agrada. No, però ara el Joan està entrant en aquesta llàmica. Jo m'he de confessar que no l'havia vist res i que per influència d'ell o pel bon consell d'ell l'he vista. La història, com deia, va a partir d'un matrimoni que primer ell i després ella perden la feina, es queden sense feina. Ell és conductor d'un tramvia i ella és la cap de cambreres d'un restaurant que també fracasa, fa fallida, llavors han de tancar el restaurant i per tant ella es queda sense feina. Haig de confessar que de seguida em vaig quedar bocabadat i afectat. Crec, honestament, que mai havia vist un film tan trist en la meva vida. Una cosa tristíssima i alhora tan realista i tan versemblant. És una barreja de coses curioses. Perquè suposo que està ubicat... Ella és finlandès, no? Ella és de Finlàndia. I aquell gris... Totes les seves pel·lícules tenen aquell punt de clínic. No és gris, no és gris. La pel·lícula no és grisa, és veritat. Té un color... El que passa és que té un estil... Suposo que les mateixes pel·lícules deuen ser del mateix estil perquè m'han explicat... Algú m'ha dit que les actors sempre treballen amb els mateixos actors i que sempre fa una cosa semblant. però he de confessar que m'ha sorprès perquè elimina l'expressió dels actors, els fa que pràcticament no expresin res, i també utilitza un estil minimalista, és a dir, inòrdic en alguna mesura, que a mi a menys no em fa pensar en el Bèrmer, Si només hi havia una cosa com el Jacques Tati, que no s'expressa... Però en Tati, però en trist. Tati té la seva tristesa també, amb la manera com reflecteix la vida, la marginalitat... Però hi ha moments que et fa somriure de debò. Treballa en clau de comèdia, però té un trasfons... No, no és banalt. M'agrada. Per això són dues coses diferents. Jo el que he vist és que és un cinema que sembla prescindir premeditalment de qualsevol recurs melodramàtic, de qualsevol tipus d'escarfallo o patatisme superflu, però que ens fa estremir, a mi mateix m'ho va aconseguir posar-me molt tocat, amb un discurs amb un contingut amarg i molt despietat. Aleshores és un film fet, diríem que és una mica fred segurament, però amb una mena de sang freda d'un metge forense que analitza una mica l'estil del d'amor, del haneke. Són nòrdics. Són nòrdics. Hi ha un qüestionable exercici sobre, voldríem dir per fer joc amb la títula de la pel·lícula, que és Nubes Passejeras, amb els núvols de la desgràcia que fluctua sobre tots nosaltres i que ens amenaça a tots i cada dia al dia de la nostra existència. Sempre estem amenaçats pels possibles malversatats que ens puguin passar. El film és concís i sobri, molt sobri, minimalista, que a mi em pesaven, em feia mal, i que em vaig adonar que m'encantaven, em semblen molt atractius, molt interessants els personatges, la seva versemblança, perquè et creus el que t'estan explicant, encara que no sigui una forma d'explicar tradicional, i perquè desenvolupa el tema que tracta amb una enorme eficàcia. tracta el tema de dues persones que estan a l'atur i que es troben una sèrie de problemes que te'ls creus, és a dir creus que aquests problemes que es troben i que van vivint és realment el que et podia passar a tu en una circumstància semblant. Per tant, confesso molt aconseguida i m'ha agradat molt també una cosa curiosa que tampoc pensava que trobaria i és l'utilització de la música, és a dir, hi ha un començament que hi ha un senyor que toca el piano, que sembla que sigui com jazz o una cosa d'aquestes i després resulta que tota la pel·lícula a mesura que van passant les imatges i els actors van actuant el van acompanyant d'una tria extraordinàriament curiosa de música clàssica que li dona un aire absolutament original, novedós i completament diferent. Recomanable, per tant agraeixo al Francesc que m'hagi fet aquesta recomanació, però molt trista, perquè intenta pintar la realitat del comés i llavors és dolorós, és una pel·lícula absolutament dolorosa. Jo també recordo molta dolçor, a part de tot això que tu estàs dient a la pel·lícula, amb la relació que tenen en aquest matrimoni, amb la manera com enfronten aquesta situació tan dura de l'atur, perquè ells van buscant la manera de sobreviure i ho fan amb amb una certa tranquil·litat. Et van dient que la vida de cor té una duresa molt gran i de vegades té una situació difícilment sostenible. Jo l'he vist fa molt de temps, aquesta pel·lícula, però tinc aquest record. En cap moment cauen en la desesperança total. La pel·lícula acaba en un final feliç. No és que no te'l creguis, és que et queda en el fons l'apesentor de tot el que has viscut. durant tota la resta de la pel·lícula. La pel·lícula dura una hora i mitja, em sembla que sigui molt llarga però al final és dels últims cinc minuts i la resta és tot de desgràcies i conseqüències i coses que poden fàcilment passar. Resulta que t'afecta i et deixa tocat. Doncs és que Carme no ho sap i els ullens tampoc, però jo crec que val la pena dir-ho, perquè Joan diu que li ha recomanat aquesta pel·lícula i està content d'haver-la vist, jo estic molt content que li hagi agradat tant, però és que ens van recomanar pel·lícules mutuament. Jo també he vist unes quantes, ja aniran sortint, no cal que les diguem totes ara perquè en cobriríem tot el programa, però per exemple una pel·lícula que jo no havia vist mai i que em va deixar bocabalat també, És una que jo diria que és l'última que va realitzar, si no estic equivocat, Sergio Leone, un director que es coneix sobretot pels seus Spaghetti Western i altres històries, però aquesta pel·lícula que és... Era una vegada a Amèrica. Una vegada a Amèrica. Once a Timing. Increïble. La manera com aquest home roda les escenes, com atura el temps quan li dona la gana i com li dona la gana i et deixa... completament vocabulat amb una escena que semblaria intranscendent, amb una altra escena, amb el so d'un telèfon que t'acaba molestant, però fins a l'extenuació que estàs desitjant que acabi ja, però t'adones que ho està fent perquè té una importància molt gran a la història i, efectivament, quan t'adones que és aquell telèfon, però això contínuament. Travelings, excel·lents, moviments de càmera, escenes... És una pel·lícula que va ser la última, va morir poc després d'acabar la rodatge de pel·lícula, amb un gran drama personal. Ell feia deu anys que tenia escrit el guió, no ell, deu persones van escriure el guió, La música de la New Morricone, que és brutal, estava ja gravada i no sé si vaig explicar alguna vegada que quan rodaven la pel·lícula, mentre rodaven les escenes, la rodaven amb la música que la mateixa escena després utilitzarien. i per tant els actors adaptaven els seus moviments a la música que estava sonant. Una cosa que és un drama en certa mesura i amb el dvd que acompanyava la pel·lícula en versió sencera explicava el drama que va sofrir aquest home perquè quan va rodar la pel·lícula tenia el guió fet va passar un dia un productor amb un festival de Cannes o de Vienèsia, un productor americà, i li va dir que li comprava el guió i que la pel·lícula faria als Estats Units. Llavors va aconseguir el Robert De Niro, tots uns actuarassos extraordinaris i li van rodar la pel·lícula. Però la pel·lícula li anava, perquè es feia a vegades en dues sessions, es anava a 4 hores en total. 4 o més. I aleshores, com que això era la pel·lícula sencera com l'havia ell pensat, els productors americans li van reduir a una hora i mitja i la van estrenar a una hora i mitja. Aleshores va ser un fracàs absolut, perquè li van fer més enlloc de ser no lineal, sinó que va saltant d'una època present, passat, etc. i ho combina d'una forma meravellosa, li van fer tota la història lineal i la pel·lícula no tenia cap interès. Aleshores li va partir una malaltia, va estar supermalalt i al final es va comprar una mica amb la productora que li deixessin la pel·lícula per tornar-la a remuntar i la va tornar a remuntar com ell l'havia pensat i és efectivament, jo crec que és una obra mestra. I la està muntada i quant dura allà ara? Bueno, la pel·lícula es feia quan es van estrenar al cine comercial, la feien amb dos pel·lícules. És a dir, primer una pel·lícula deu ser una hora i quaranta, una hora i vint o una hora i mitja i la segona també una altra hora i mitja i tal. El que passa que ara la pots trobar sencera seguida però deu durar això tres i tres o tres hores i mitja, aproximadament, tota la pel·lícula. Sí, sí, no es fa pensar en cap moment. Estàs intrigadíssim pel que passarà a continuació. Les escenes de masses, Sembla mentida que es pugui rodar unes coses d'aquest estil. Veus centenars, milers d'extres i tot encaixa al moviment de la càmera perquè no se surti en cap moment. Perquè allò és un escenari al cap i a la fi, t'adones, i després veus que està rodat a xinexità i dius, vaja, meravellós. Veritablement, un exercici, com estem dient, d'estil per una banda, de sensibilitat per una altra. I a sobre de sensibilitat i d'incurs de personatges, perquè toca el tema de l'amistat, encara que sigui entre gangsters, diríem, i en el fons hi ha una lliçó d'amistat al final de la pel·lícula que és molt més potent. No és una pel·lícula en absolut superficial i és una pel·lícula plena de troballes, de coses molt aconseguides. És el Robert De Niro i qui més la fa? Ella és la nena petita, ara s'ha posat de modes, Jennifer Collins. No tinc el cap ara massa els actors, però ara de seguida el buscarem. Ell és el Robert De Niro, que està extraordinari, és d'aquelles obres que jo penso que el Robert De Niro es va alluir. El que fa l'altre també és un personatge molt conegut, un actor americà molt conegut, que no me'n recordo com es diu, però tots els actors estan subvervis, és a dir, a quin millor, perquè és una història sobre l'amistat en el fons. El James Wood també apareix, ara ho estic buscant per aquí. I la nena, que deu tenir en aquell moment, perquè aquesta pel·lícula és dels anys 60 i escaig. Que surt una Elizabeth McGovern, no la localitzo massa. L'Elisabeth McGovern és la dona de gran, però després hi ha la Jennifer Collins, que és la que fa la nena, que avui dia és una actriu que hem vist moltes vegades fent coses. El que tu dius del Sergi i del Robert de Nido, sí que és veritat que està molt bé, però per mi tampoc és que, a veure, és el protagonista, però tampoc és que per mi destaqui especialment respecte a les altres actuacions que són impecables. Com es diu el que fa de dolent? Hi ha dos actors que representa que és la època quan són els adolescents. i quan són grans, el mateix personatge està interpretat per dos actors diferents. El Robert De Niro ho fa de gran i el de jove i l'altre nano que no sé com es diu. Tenim el William Forsythe, el Danny Aiello, apareix també el Joe Pesci. És un dels dolents de la pel·lícula, mai millor dit. El James Russo. Me'n vaig dient perquè tampoc no situo massa els personatges amb els actors, però vaja, en qualsevol cas, una extraordinària pel·lícula. Doncs vinga, hem parlat d'una pel·lícula de cadascun, eh? Ara doncs hem de continuar el cicle. Si vols tu mateixa ara... A veure, les que he vist... Perdoneu, perquè també hem de dir que ha arribat el nostre amic i col·laborador jove, Hugo de Camps, que ja està aquí fent-nos fotos de manera compulsiva i sembla que avui tindrem reportatge fotogràfic a tot tipus plen. Vindràs a parlar amb la Mija explicant-nos què has fet o no? Sí, segur que ens recomana alguna pel·lícula d'aquí una estoneta. De moment està en altres tasques. Vinga, doncs benvingut també, Hugo, a aquesta nova temporada. Vinga, Carme, et toca. Jo he vist diverses pel·lícules, a veure si amb alguna he coincidit amb vosaltres. Segurament. Vaig veure Searching for Sugarman. No l'he vist. Jo tampoc. Ja no coincideixo la primera. Vinga, va, anem buscant. L'último Concierto. Tampoc. Tampoc vaig veure el quarteto. Si voleu les comparo. L'último concierto és una pel·lícula del Jaron Silverman, que ha fet poca cosa, perquè em sembla que és relativament jove. Jo he llegit que hi ha un documental, però que jo no l'he vist, que es diu Watermarks, que és sobre unes nedadores que fa de vuitanta i escaig d'anys que estaven a òstria i van fugir, perquè eren jueves, van fugir del seu país, per ser jueves efectivament, i ell les aconsegueix reunir perquè eren unes grans nedadores, les aconsegueix reunir i fa un documental. Jo no l'he vist i us volia comentar si l'havíeu vist perquè semblava interessant. Aquesta sí que l'he vista. L'última concerta. Sí que és veritat que és la història d'un quartet, un quartet de corda, que és un cello, violí primer, violí segon i una viola. De música clàssica. Però en relació al quarteto que tu deies del Dustin Hoffman, La pel·lícula de Dustin Holmes és una pel·lícula amable. És una pel·lícula tendre que de seguida t'hi sents involucrat. És una pel·lícula que juga amb alguna mica de divertimento perquè tu et fa sonriure molts cops, perquè utilitza, passa ja ho sabeu, amb una residència de de gent gran que són tots ells artistes de música. I té un punt de somriure latent constantment tota la pel·lícula i de tendresa fins al final. Clar, l'últim concepte és una pel·lícula molt més dura, jo crec, molt més dura. És una pel·lícula... La temàtica és... Els intèrpretes són extraordinaris. Jo crec que aquesta pel·lícula, si no fora pels actors, no sé què se n'hauria fet, però és el Philip Seymour Hoffman, que ho fa molt, però extraordinàment bé, i el Christopher Walken, que ho fa Fa una cosa extraordinària. El Christopher Walken és el que va crear el grup. és el més gran d'ells i se li ha detectat un inici del Parkinson, una malaltia neurològica degenerativa i que per tant pot impedir-li continuar amb aquest tipus de feina perquè ells són un quartet i són un quartet de primera línia i per tant una malaltia d'aquestes incapacita a la llarga per poder fer concerts. La història és aquesta, però llavors es desenvolupa tot un procés intern de trencament quan ell diu que ho deixa, perquè llavors apareixen totes les altres dificultats internes latents d'un quartet que porta 25 anys amb èxit i que hi ha situacions latents que s'han mantingut amb una dedicació exitosa i rica però que al sortir aquesta problemàtica hi ha tot un gruix de problemàtiques internes que es desenvolupen. Algunes jo crec també, de ser sincera, amb més o menys èxit agafades de guió. Unes amb més consistència i alguna una mica més feble la consistència de la dificultat. Ara, la interpretació és extraordinària. La temàtica és que ells pretenen tocar un concert de Beethoven, que és el 131, que té set parts, em sembla, i es toquen seguides. Les sinfonies o els concerts tenen diverses parts, però cada part es canvia perquè normalment s'afina. I normalment hi ha un moment que es paria i Beethoven va pensar això per tocar-ho seguit. Que això té una dificultat extrema perquè no es pot definar entre mitges i si hi ha alguna dificultat de dissonància s'han d'acoplar els músics i han de tenir una gran alçada per saber-ho fer. Per tant té una dificultat afegida a tocar aquest concert. És molt maco, a més. I llavors aquest concert és l'eif motiu de tota la pel·lícula. Finalment el toquen i està bé, el final també és un final amable, en proporció a la duresa que té la pel·lícula, que és més dura. Passa l'hivern a Nova York i és magnífica la fotografia i magnífica el tractament visual de la ciutat i enganxa bé aquell geló i aquell hivern dur de Nova York amb la problemàtica de la pel·lícula. Vull dir que això està molt ben utilitzat. Jo crec que aquesta és una bona obra, no sé què més farà aquest director que és relativament jove, i malgrat que hi ha alguna coseta de guió que es podria millorar, globalment la recomano. També haig de dir que ha de ser gent que li agrada una mica la música clàssica perquè és la temàtica central i si a un no li agrada en absolut la música clàssica, la trobem tota l'estona, doncs no s'ho passarà bé. A mi sí que m'agrada. I aquesta és una pel·lícula excel·lent. Això és diferent del quartet, perquè el quartet, tota la música, que és una música moltíssim més amable que aquesta. L'Opus 131 del Beethoven és dur. Hi ha una altra pel·lícula que t'ha d'agradar l'art perquè t'agradi. Així com aquesta dius que t'agrada la música, és la millor oferta. Trement de pel·lícula. Està ara en cartellera. Jo la vaig veure ahir. La gran oferta. La millor oferta. I d'aquí és, d'això? Això és del Giuseppe Tornatore, el marxista del cinema paraíso, amb una música de Lenio Morricone. Jo, pensant que parlaríem d'aquesta pel·lícula, us he portat, perquè m'ha semblat que era molt directe, una crítica del país feta pel Bollero, que diu, acudo con notable pereza a la indeseada cita con la mejor oferta, ya que nunca he conectado con el cine del director Giuseppe Tornatore. Exagero. Como la mayoría de sus infinitos espectadores de cualquier parte solte una lágrima la primera vez que vi Cinema Paraíso. Esa emoción se sumó al revisarla. Había demasiados recursos fáciles, exceso de fórmula, más sensibilidad que sentimiento. Digo, a veces ocurre esto. Jo estic d'acord amb el Cinema Paraíso en el que diu. Jo també, per això ho estic llegint per no dir-ho jo. Perquè hi ha molta gent que el Cinema Paraíso ho té com idealitzada. Pel·lícules que siguen creixent en cada nova visió que progressivament es revelen coses insospitades i meravelloses amb inmarxitable poder de fascinació. Els meus perjudicis van derrumbar des de les primeres seqüències. Si no hagués sabut anticipadament el nom del seu creador apostaria que la forma d'explicar aquesta història durant tant de temps inquietant i finalment desoladora pertany al millor Polanski. També podria afirmar-la el gran departament inspirat, a vegades no moltes ho ha estat, i tota la part final desprèn l'aroma fabril d'aquell meravellós poema necrològic titulat Vertigo, del Hitchcock. però aquesta barreja de gran cine és autònoma i molt personal. L'ha escrit i dirigit amb intel·ligència, complexitat, misteri, sentiment i originalitat. un tornatori en estat de gràcia. Et confesso la teva hora ahir. Completament d'acord. Confesso que em vaig quedar absolutament sorprès. No m'esperava una cosa tan guapa. Sobretot el personatge, el personatge del grefe rus que fa del senyor que fa, perquè me representa que és un marxant d'art. Més que marxant és un sobastador d'art que és un expert. Si ho llegeixo potser quedarà més clar. Diu Virgil Oldman, Gareth Fitzrush, que si reconeu l'actor, que fa molt bé, es va donar a conèixer sobretot en el discurs del rei. És el que fa de terapeuta. Ah, sí, clar, boníssim, boníssim. Doncs aquest senyor fa la interpretació. Ja és una garantia, això, eh? És una garantia. Perquè és boníssim, aquell home. Gareth Fitzrush, que és aquest del Virgil Olme, que és el personatge, inoblidable protagonista de la millor oferta, comparteix amb Helmond la passió d'ajuntar pintures per disfrutar-les en absoluta solitud. Són retrats de dones concebudes al llarg dels segles. És a dir, un senyor que cap ara, tot el milloret que us surten les dones i les té penjades en una habitació... De manera prou fraudulenta, també. Tot s'ha de dir. Sí, però... Sí, sí. La s'aconsegueix a través d'un amic que t'ha infiltrat en les subhastes. És una història molt curiosa. Fan veure que val menys el que val, i les compren ells per tenir-les. I, en definitiva, estan estafant una mica la gent. Diu que aquest home que les estima, que estima aquestes grans obres d'art, i manera profundament des dels llenços i sus ensenyaciones, no sabe nada de ellas en la vida real. Establece una drástica distancia emocional no solo con las mujeres, sino con el resto del género humano. També en física, que això està logradíssim, aquest acte ho fa tan brillantment, o l'entens perfectament el que li està passant a ell, que incluso pose cientos de guantes, per no tocar la gent, té milers de guants, que estan posats en una vitrina meravellosa, que deu haver-hi 150 guants per triar, per a que nadie toqui les mans. I ell és el millor de la professió. Tassa, sobasta i reconstrueix antigatats i obres d'art. També té un ull privilegiat per distingir el que és autèntic del que és fals. però només dels quadres, no de les relacions humanes, perquè aquí està en certa mesura el miollo de la pel·lícula. Aquest és el tema. El tema és precisament la falsificació del sentiment. Però no expliquem d'allò perquè... El tema, únicament de què va perquè la gent estigui assabentada. Sí senyor. És un ciberita amb la seva roba, el seu menjar, la seva beguda, amb l'instint d'envoltar-se de coses boniques, però un tullido, diu ell en castellà, és un tullido sentimental, alguien temeroso, íntimament perdut, vulnerable fins a la tragèdia quan abandona la seva curassa i la seva entrega. Durante mucho tiempo esta película te inquieta, su tono enigmático te envuelve, te siente perplejo e hipnotizado. Es tan perplexa e hipnotizado como el personaje cap a una dona que pretén fer negoci amb el patrimoni artístic. La pel·lícula, per no allargar-ho massa, és una extraordinària pel·lícula que em va sorprendre molt. Em va sorprendre que la música fos del año Morricone. i que ell tingués un estil bastant diferent del que era habitual, perquè jo conec, haig de confessar, Cereba Paraiso, i em passa una mica el mateix que expliqueu de principi, però no he vist les altres paraisos, n'ha fet dues més que no recordo els títols, però no em van acabar d'interessar i no les he vistes. Però aquesta penso que és una obra superinteressant, i l'he vista per recomanació teva. La cambra aquella en la que té les quadres, els retrats, és que, no ho sé... A mi m'agradaria estar allà a dins mirant allò perquè és preciós. I a més a més, mirant els títols de crèdit final, impressiona encara més com veus que són originals. Estan agafats, hi ha un treball de producció que jo penso que és encomiable d'haver aconseguit tot aquells quadres de museus de tot el món, diguéssim. I tot són coses molt prestigioses i molt bones, molt guapes. És a dir, ell ha triat lo milloret de lo milloret. És veritablement preciós, és tota una sorpresa. L'agraeixo, perquè jo quan vaig veure el títol no em va seduir el títol. I el del director no em recordava que era aquest i no em vaig sentir atreta per ell. Ja em va bé que m'hagin... Jo heu recomanat alguna persona i m'ha tornat les gràcies també. per haver-li recomanat a part del Joan, que no me'n recordava d'haver-ho fet, sincerament. Bé, bé, estic content, de moment. Potser li he recomanat alguna que li ha agradat, però de moment no... Abans de donar el pas a que ens expliquis una mica... No sona? No. Doncs agafa aquest provable. No, no, ara, ara. Abans que ens expliquis tu què has fet a l'histi i com t'ha anat, etcètera, etcètera, jo ho diria molt breument, perquè no dona per tant, parlant d'una pel·lícula espanyola que acaben d'estrenar, que és La gran família espanyola, de Mariel Sánchez de Révalo. Vaig anar-hi molt interessat, perquè segur que Sánchez de Révalo és un senyor que m'agrada molt, sobretot per la furó escuro casi negro. Em va agradar menys la Gordos, la que va venir després, i potser una mica més, però no tant com a furó escuro casi negro, la de Primos. I també perquè el mateix dia que la vam fer la prestena aquí a Barcelona, ens vam assabentar que havia estat nominada representant Espanya pels Oscars, en tenien quatre, i de les quatre, aquesta és una, hi havia les altres tres que eren 15 anys i un dia, la gran enamorada, i que Nibel, que el cap de les quatre havia vist, i vaig veure aquesta. Espero que no ho guanyi, perquè és tan horrible, és una comèdia superficial, tonta, sap greu, perquè amb el Sánchez de Révaló m'hi havia posat il·lusió, i quan vaig anar-hi em vaig dir que trobaria una cosa més o menys guapa i interessant, en absolut és una cosa desastró... bé, potser exagero, perquè no vull ofendre ningú, però és una cosa superficial, tonta, sense cap mena de profunditat. desenvolupa la història d'una família espanyola de cinc germans el dia del casori del més petit. I amb el taló de fons que aquell dia del casament coincideix amb la final del Mundial de Fútbol de Sud-àfrica en la que Espanya va guanyar amb el xut final de la imiesta. Plena de tòpics, sobretot la primera hora. Té una cosa curiosíssima, i és que és un rotllo, no aguantaries tota la primera part d'una hora, d'una hora i vint, d'una hora i quart, i en canvi els deu minuts finals estan molt bé. però no lliguen els 10 minuts finals que estan molt bé amb la resta de la pel·lícula. Fan xoca. És una cosa de dos mons completament diferents. Avorrida, la primera hora o l'altre és un resastre. En un final ja dic que és millor, però clar, tot i que compta amb bons actors, com que el guió està en dolent, només al fons de més sobresurten Quim Gutièrez, que és el que sempre treballa amb ell, amb el Foscor Ocasi Negro, i totes les altres fent pel·lícules amb ell, aquell català que està a Madrid i que treballa bàsicament amb ell. Li sobren gags per totes bandes, els gags no fan gràcia, ho fan molt poca gràcia, i a sobre acaben després de resultar aquests deu minuts finals que no estan malament, que són curiosos i originals, Acaba, doncs, notant el final del xut de l'Iniesta, els mundials, i tots aquells que són espanyols, doncs, vinga, està contents i feliços i manifestar-se, perquè Espanya és la campiona mundial. No val la pena veure-la. Anirem a veure els últims deu minuts, no? Com a mínim, això sí que queda recomanat. Bueno, dic per ser objectiu, no és un resastre, sinó que té dos minuts que són curiosos. Molt bé. Doncs mira, el Joan no s'atrevia o no volia abans carregar-se les pel·lícules, però ara ja ho té claríssim. A mi també m'ha passat el mateix. Ja sabeu, la temporada passada estava molt d'estraler. En aquest sentit, a veure aquesta com van les coses. I vinga, Hugo. Bé, doncs. Molt benvingut. Aquí, al cinema sense condicions. Moltes gràcies, Francesc. Jo, com bon jove que soc, m'he hagut de remetre els clàssics. Bon i ben, ben jove. Gràcies, Francesc. Doncs he hagut de remetre els clàssics per a recomanacions d'amics, pares... Ah, perfecte. No sé, no seré molt original amb les pel·lícules, però he vist unes que m'han agradat molt i he vist unes altres que m'han decebut. De clàssiques totes. Començant per Bonnie Clyde. A mi tampoc. No em va agradar perquè se'n va fer molt pesada. És una bona trama, és una bona història, però tirant massa. A mi no em va agradar. Em sembla que no me l'he acabada mai. No la vaig acabar. És que no podia acabar-la perquè ja portava massa estona. molt, molt bona, que em va deixar molt parat, Taxi Driver. Ah, sí, clar. També coincidim. Sí, sí. Després, Requiem for a Dream, la vaig veure també. També és molt... La noia que surt... Sí. ...és la que fa la ballarina, la nena que balla, és la de Requiem per un... la noia que la manipulen en certes mesures al final, és la noia molt més gran, potser deu o quinze anys més tard, la mateixa de Requiem per un... per un somni. On surt? Requiem per un sueño. Però Requiem per un somni és la que estàs dient tu, no? La noia de la pel·lícula Requiem per un sueño és la mateixa que sortia, era ser una vez en Amèrica. Ara ho hem lligat tot. Ara ho hem lligat tot. No m'he explicat bé. Has dit el mateix nom. No m'he explicat bé. Jo ja havia entès que era això, però no ho acabava bé. És una vez en Amèrica van descobrir la Jennifer Connelly, que és aquesta noia, que és la protagonista en certa manera de la pel·lícula. Tu ja l'havies citat abans. I no me'n recordava quines pel·lícules ha fet, aquesta és una de les que ha fet, però n'ha fet moltes, La casa d'Arena, per exemple, també hi ha de protagonista, n'ha fet moltes, últimament és una actriu molt coneguda, però es va estrenar a Mércia una vegada en Amèrica i devia tenir-hi ja 12 anys. I estic molt d'acord i m'agrada molt que a l'Hugo... Li hagi agradat. No, i que consideri el Requiem per un somni un clàssic ja, perquè de fet... És l'Alanowski, eh? Sí, sí. Com vols que no sàpiga que és el meu? Tinc dues altres molt bones, una que no és tan antiga, Battle Royale, de Takeshi Kitano. Jo no la conec. Jo tampoc, jo tampoc. No és seva com a director, ella apareix com a actor. Sí, ella apareix, però bueno, sí. És una bestiesa la pel·lícula. Es pot explicar o no? Sí, i tant. Es troba a Japó amb una crisi molt forta. i per uns motius que explicarà molt millor la pel·lícula que jo, agafen una classe de nens del que seria Tercer Eso, els posen en una illa i s'han de matar entre ells i l'últim que queda guanya. I llavors tenen uns collars i si s'intenten ajudar o col·laborar els maten. Molt molt interessant i una reflexió molt bona. És molt curiosa aquesta pel·lícula. Battle Royale. La vaig veure en japonès amb subtítols. La primera escena impactant, si recordes, suposo que sí, quan el Kitano, el personatge, li agafa la daga aquella i llença el nen quan ha protestat per alguna cosa, t'ho diu. Això comença amb força. Llavors és molt curiós perquè els donen una motxilla. amb diferents armes, una a cadascun. I a un li toca una tapa d'escombraria i a l'altre li toca una pistola. Llavors, és molt curiós. És tota una metàfora, aquesta pel·lícula sobre la violència que Paula Tinamén s'ha introduït en la joventut, en determinades esferes de les escoles i la societat. A tot arreu, però ho podem agafar. El Japó és especialment dur. Bé, ha vingut fort l'Ugo, ja porta quatre. I re d'entretenir-se com nosaltres. I passaré a la cinquena. Qui és? Dersu Zala. I quina se'n va d'aquesta? Magnífica. És una obra d'art. Aquesta estem tots d'acord. Tots estem d'acord. Quatre d'acord. Però a veure si saps dir de quin director és. No saps de quin director és. D'un altre japonès. Akira. Kurosawa. És un d'aquests directors. És una obra mestra, però com té 3 o 4 pel·lícules que són Rand i Kiro, en té moltes de bones. Molt bona pel·lícula. Mira, i Kiro, que jo he vist per recomanació el Joan. Estem avui així, ja fareu el que pugueu. Podeu quedar-vos si voleu, no hi ha problema. El Joan i jo anem fent una altra pel·lícula veritablement increïble. Si no l'heu vist, al Joan feia molt de temps que me la recomanava. i és també del mateix director... Del 1954 o 1953, és de la Vella Plaga Negra, però és un tema d'una persona que va al metge i es troba que li diuen que li queden tres mesos de vida i el que fa ell a partir d'aquest moment com reacciona. Molt bé, molt interessant. I després ja l'última que m'he vingut preparada, Dead Man, de Jim Jarmusch. No l'he vist. No l'has vist, Francesc? Sí, sí, sí. Què tal? Què et va semblar? És una meravella. Sí, no? Tu et va avorrir, potser. Una mica o... Bueno, a mi m'ha encantat. M'ha apassionat, sí, sí. És el Johnny Deep, que arriba a un poble, amb un oest. És com la pel·lícula de l'oest dels Injarmos. Arriba allà amb tren, un viatge molt difícil i quan aconsegueix arribar, cercava un treball que li havien promès amb molta esperança i sortida i quan arriba es troba que que ningú l'esperava i que aquest treball no tenia res a veure. Al final acaba amb molt embolicat, llavors surt amb una dona i un home important d'allà del poble el veu. Al final acaba amb una embolicada en què té a molts mercenaris pagats de l'oest perquè el cercen per trobar-lo. Una dada curiosa és que es fa amic d'un índio que en anglès es diu noubadi, que vol dir ningú. Nadie, sí, sí. Llavors, bueno, té gràcia en algunes escenes. Com te llames? Nadie, tal. Bueno, i per què Nadie? Bueno, no? I es fa molt interessant. I llavors, el que deia, com a dada curiosa, hi ha un moment en què aquest indi està tenint relacions amb una índia i ve el Johnny Deep i es retroben, que s'havien perdut, no? Llavors, aquest indi parla en indi. i parla amb un indi molt concret que parlaven en una de les regions d'Estats Units quan els van fer fora els indis, els indígenes, i això ho va fer el Jim Jarmusch perquè tots aquells indígenes que estaven com perduts en terra de ningú, en terra de no-body, es sentissin identificats i poguessin que encara estan allà. És un mestre, la mestra dels Injarmox. I, a més, el més curiós de tot, no sé si ho saps, però el Johnny Depp té avantpassat xeroxis. Per tant, és molt adient el fet que ell interpreti un paper d'aquestes característiques. És una pel·lícula que també he de dir que la tinc molt llunyana, però recordo això, que és com una mena de viatge iniciàtic, baixar dels inferns, tot junt. És un home de ciutat que es perd al salvatge oest. i a partir d'allà passen unes barbaritats i unes coses. Carai Hugo, que fort has vingut. Sí, sí, molt bé, molt bé. Tota la temporada ja... Si voleu, em deixeu comentar el Sergi Enforçogerman. Sí, home. Ah, boníssima. No l'hem vist. Molt bona, jo sí l'he vist. Molt bé, molt bé. Vinga. Jo... És una... Em sembla que Hugo, perdona, ja la va comentar, la temporada que s'havia vist. La vaig comentar. M'he de dir que vaig anar al concert, que va fer aquí, i vaig sortir apassionat, jo amb el meu pare vam anar... Tots dos, que som uns fans molt bojos del Rodríguez, i va ser tot un èxit. Sobretot per la pureza de les seves lletres. Això m'ha deixat molt parat a mi. La pel·lícula és interessantíssima, perquè està filmada en versió documental. És un documental. però és un documental amb suspens i això és una gran troballa perquè de fet comença amb les cançons de... és un músic pop que va de Detroit Detroit que és una zona amb depressió perquè van tancat les... la fort, no la fort, la General Motors i és una zona deprimida Com està descrita la zona on viu aquest personatge és realment interessant perquè recorre barris desestrats i undergrounds absoluts. I llavors aquest personatge que sembla que no va tenir cap èxit de les seves cançons a l'inici de quan les va gravar i resulta que per un etzar una noia americana va amb un nòvio que va a Sudàfrica i s'emporta el vinil d'aquestes cançons d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d'aquest... d' s'identifica amb el moviment i amb la situació de contestació de la sorticitat sud-africana en contra d'aquesta problemàtica. I això respon al fet que tingui l'èxit que té allà, que no té en el seu país, per res. Exacte. Però té un èxit immensíssim perquè desenvolupa i conjunta tot un grup de la societat que finalment guanya i que catalitza aquesta música. Amb els moviments d'aquesta mena sempre hi ha una música aquí pots parlar del Llach o pots parlar de França, exacte, el Jacques Brela, no sé qui, l'Odi Piaf... Sempre hi ha músics que van lligats a situacions fora del que socialment establert. I aquest, en particular a Sudàfrica, fa aquesta catàrsis. Llavors, Tota la pel·lícula és la recerca d'aquest home, que inclús acaben creient que és que s'ha suïcidat en públic interpretant, fins que finalment es descobreix i està molt ben lligada. Està molt ben lligada a tota la pel·lícula. No sé si és suec, perquè es diu una cosa molt rara aquest home, però viu a Suècia i té nacionalitat suecà. Malik Vendels Loul. Jo, si hagués de dir alguna cosa, estic molt content amb aquesta pel·lícula, però no sé si com a crític, com a punt positiu o com a punt negatiu, he de dir una cosa. Aquesta pel·lícula ha sortit al cinema molt més tard del que es va fer, perquè jo la vaig veure fa dos anys. Aquí a Espanya vols dir? Sí, jo la vaig veure fa dos anys en un documental que em van passar, escolta, mira't això, carai, que curiós. I a Cartellera va sortir fa 8 mesos. L'any passat, sí, aquest any passat. O sigui que bueno, també li ha ajudat això a promocionar la seva carrera musical. Clar, és que ha sigut una descoberta com una mena de... Sí, sí, és evident. Perquè aquest home té 80 anys o... Ara té 80 anys, tan just i gran. No, no crec. 70 i escaig segur. No us parlo de grosso modo, però jo diria un 65, no? No, no, és més gran aquest home. Encara fa concerts, eh? Sí, se va venir aquí el primer... Com el Mick Jagger, no? Sí, sí. No sé, però 70 és segur que té aquest home. Té tota una dinàmica de suspens. que realment no és un documental. Tu penses, bueno, i com acaba? Això realment el trobes? Jo quan la vaig sentir, perquè primer em vaig comprar el CD i després vaig veure tot. I vaig pensar, ostres, això és molt Tim Buckley, molt Bob Dylan, no sé. I després, ostres, em va fer gràcia tu que no, i és d'ara, perquè el seu èxit ha estat ara o fa un temps, no? Sí, però les cançons deuen ser de temps. Sí, sí. 71 anys, aquest home, ni 60 ni 80, entre mig, 71. 71. Jo tinc una anècdota molt... L'aspecte, hi ha un tros a la pel·lícula que surt, deu sonar molt castigat físicament, perquè després ha fet de paleta, ha fet de no sé què... A vegades m'agafen més ganes, no he anat a veure-la i sempre en parla tothom molt bé. És que és una pel·lícula curiosa, i el context amb el que està descrita, i la forma de descripció, que fascina allà, perquè la forma de descripció té un element creatiu que et sorprèn a l'espectador. parlant de documentals, vull recomanar un documental que es pot veure al cinema, es Bolitxa, que són versió original, sotitulada del català, en lloc del món existeix això, per tant el teniu allà a la diagonal, una pel·lícula, també documental, que es diu Bejarí, el nom en caló de Barcelona, una pel·lícula de Eva Villa, que el més graciós és que jo anava a veure la tercera part de la trilogia de Paradice, allà al Boliche, i em vaig trobar amb la directora, que no és que la conegués, però vaig esbrinar que era ella, perquè s'estava fent fotografies, i vaig preguntar, la vaig saludar, li vaig dir, tu ets seva vila. La qüestió és que em va convèncer a veure la pel·lícula, i em va encantar. La història de la Navoda, de la Carmen Amaya, que està ara, precisament, tocant a les Rambles, amb el tablau Cordobés, i que justament, en l'entrada del cinema, tens un dos per un, vull dir que si algú vol venir amb mi i està convidat, A veure aquesta nebó de la Carmen Amaya, extraordinària. Una pel·lícula amb una estimació per la música, pel flamenc en concret, però pels músics autèntics en general, extraordinària. Així que ja us he parlat de dues recomanacions més. Paradice, són tres parts. i que val molt la pena, tot i que són històries molt dures. El caurismaki es queda petit en quant a la duresa del que fa, és a dir, vigileu. Jo a veure un moment, perquè la sèrie s'està acabant el temps. El divendres es tenen una pel·lícula que es diu Rush, que en anglès vol dir Assalt, Fugositat, Empenta o fins i tot Corre, que és el que està més lligat a la història de la pel·lícula. d'un director etiquetat com a molt comercial, és d'un habitual que els seus personatges siguin bastant... És americana. És americana. És del Ron Howard, que és un senyor que ha fet... Mente Maravillosa. Mente Maravillosa és la capa més famosa d'ell perquè va guanyar premi a Òscar a la millor interpretació i Òscar a la millor pel·lícula. És comercial però és molt interessant. No dona temps per explicar-ho. Resulta que és una pel·lícula que va de l'enfrontament que van tenir la Fórmula 1, el Niki Lauda i el Jon Fann. Resulta que amb una meravellosa interpretació del Daniel Wool, que fa de Niki Lauda, aleshores tot i que a mi la fórmula 1 no m'acaba d'agradar, doncs resulta que és una pel·lícula interessant. CinemaSenseCondicions.blospop.com per tornar a sentir aquest programa, que ja estem de nou en la temporada 2013-2014. Fins la setmana vinent, continuarem parlant de cinema.