A l'escolta es ràdio d'Espèl, Sintonit es ràdio d'Espèl, La ràdio de Sant Just durant l'8.1. Ràdio d'Espèl durant l'8.1. Ràdio d'Espèl durant l'8.1. Cinema sense condicions. Com veus, però tothom, estem aquí un altre cop, un altre any. Cinema sense condicions en Francesc, en Joan i jo mateixa de Carme. Hola, hola, hola. Estem acabant de posar en marxa això dels micròfons, que sempre el començament i més el començament de temporada, doncs la cosa costa una miqueta. A veure, tens sentit. Tens sentit fluixet, Carme, però tens sentit. Ara estem sentim millor. Ara estem sentim millor. Ara sentiu millor? Doncs sí. En tot cas, presentem bon vespre a tothom. Estem aquí un altre cop, un altre any. Cinema sense condicions en tots vosaltres per parlar de cinema, a tots els ens entusiasma el cinema. En Francesc, en Joan i jo mateixa de Carme. Que guai. A mi falta alguna persona, però bueno, és igual. Sí, uns quants anys. Ja ens passa això perquè hi ha una certa inèrcia per començar el curs, i això és el que ens està passant. El primer dia, potser tenim la inèrcia. Però ara deixarem registre d'aquí el programa cada setmana, que us sembla. Farem una foto i després podem passar a revistar. Mira, aquest dia no hi eres, aquest dia. Més que dic que no hi eres, més val que diguem, amb positiu, mira, hi eres. Exacte, exacte. Ens ho farem així, bé? Sí. Tenim ja, ho hem de dir, perquè els uents ho sàpiga, perquè és el primer trimestre programat. Hi ha un munt de temes, de directors, de qüestions sobre cinema, com tu deies, molt bé. I bé, tenim el Sergi Rubió, que de la setmana vinent tenim programes. Hi ha Barcelona Festa, però aquí ja s'enjunts. És la Mercè, clar. Per tant, aquí estarem. I us toca parlar a tu de les obsessions del cinema, i amb ell, i amb ell de Oriol. Doncs sí, senyor. És una representació bastant bona d'una obsessió o d'ovaries obsessions. Està ben relacionat. Mostrades amb el cinema. Amb diferents aspectes de la seva vida i de la seva realització cinematogràfica. I avui, per començar la temporada, més o menys com cada temporada, ens hem proposat parlar... Revisar una mica les pel·lícules que hem vist, el que hem descobert, quines coses. Jo he escobert també més endavant, després, d'una pel·lícula que es trenen al Divendres, i que és l'única pel·lícula que he pogut veure de les properes estrenes. I, a més a més, jo també voldria dir que aquí a la Teneu, el documental, la sessió de documentals que fan a la sala del cinquantenari, el 27, fan infiltrators. Sí, senyor. Que és sobre Palestina, l'Ivan... Han canviat l'edat a respecte a la temporada passada. Ho feien els tercers dilluns, em sembla, de més. I ara es faran l'últim Divendres, de més. Com tu molt bé has dit, el 27 de setembre, a dos quarts de nou del vespre. Això mateix. Doncs un nou... A la sala cinquantenari de la Teneu. Això mateix, un nou documental. I, a més a més, i això encara falta, falta pel documental del mes, i també falta pel que direm ara, però també hem de parlar, ja que comencem ara, doncs aquí a Sant Just, a la missora de Sant Just d'Esver, doncs la propera pel·lícula que es passarà al cinecloputopia serà Django. N'hem parlat abastament. Un Tarantino. I això serà el 4 d'octubre. Tenim temps, encara, per preparar tots els fans del Tarantino. Exacte. Que es posin a to per veure si hi ha l'envista, inclús es pot tornar a veure, perquè és una pel·lícula que van. Doncs sí. De la qual un es passa bé l'estona. No tenim novetats d'una altra entitat, que sempre donem informació, que és la biblioteca, perquè encara no han rebut les novetats d'aquesta etapa de l'any, diguéssim. Com està en el curs, ja arribarà... Però està clar que podeu anar aquí a la biblioteca Joan Margarit, a buscar pel·lícules llibres de cinema i moltíssimes coses més. Jo tenia la programació del cine... Cinebaix. Sí, però no la tinc aquí, us l'he enviat a vosaltres per m'ell, i jo no la tinc aquí. La que recordo, perquè de les que hi ha, jo no les havia vist, és l'Anna Arendt, que aquesta sí que la recomano a un tipus de públic, a un públic que tingui interès al problema jueu. Ella és una filòsofa que va estar... Ella va ser una exiliada de França... Ella va ser una dona jueva, però intentant ser ambulls externs al problema jueu, i va estar el judici de l'Eixman que es va fer a Jerusalem. Exacte, el Mossat el va negafar, el va reptar, el va portar en allà i va ser jutjat i sentenciat, clar. I aquesta pel·lícula té interès... pels que tinguin interès en aquesta temàtica, i que coneguin alguna cosa de l'Anna Arendt, perquè va ser una filòsofa específica i que va popularitzar, però almenys fer conèixer la teoria sobre la banalitat del mal, que té una consistència filosòfica i té una justificació amb la seva observació del mal que va significar l'Holocaust. El que passa és que els jueus van interpretar... mentre veníem comentàvem, van interpretar que la seva valoració era com una mena de defensa, diríem, del judici... O de justificació. O de justificació dels nazis. I aleshores li van donar l'esquena i la seva problemàtica... i hi havia molts problemes. Tots els jueus que vivien a Estats Units li van donar l'esquena. Llavors això va crear molts problemes. Ell era una dona que vivia la identitat jove molt diferent... Havia viscut relativament poc temps a Alemanya, i per tant vivia aquesta identitat molt diferent dels que van crear el nacionalisme de la matriu jove. Per tant, això la feia més objectiva, però pels jueus la feia més traïdora. Doncs mira, precisament, sobre aquesta pel·lícula, que diu uns 20 o les 22 hores, hi ha un cinefòrum aquí, el cine baix, amb l'enfocament de la salut mental. Allà on ha vingut un moment teta a saludar-nos, hi ha hagut de marxar, precisament, per un compromís relatiu a aquests temes, que sabeu què s'hi dedica, i s'han molt saber-ho tot i que segurament està informat, perquè el coordinador, o alguna manera que analitza aquest enfocament de la pel·lícula Anna Arendt, de la que vosaltres estàveu parlant, doncs és el Josep Moya, el doctor Josep Moya, psiquiatra i coordinador de l'Observatori de Salut Mental comunitària de Catalunya, un conegut seu. Per tant, a partir de les 22 hores es pot veure aquesta pel·lícula i es pot assistir a aquest cinefòrum. Aquest dissabte. Aquest dissabte, 21, a les 10 hores. A les 10 hores on? Al cine baix. Sí, perquè de fet està programada per la setmana, que sí que ja coincideix amb la informació que teníem. Bueno, interessant, pot ser interessant. Perquè parlem del cine baix, perquè és el cinema que està més a prop. Sí, sí, sí, perquè ens envia la informació del que fa. I s'ha de dir, ja deia a Escarma, de quines pel·lícules més es fan, doncs mireu el llanero solitari, i de divendres ser junts, perdó. Elysium. Ah, l'Elysium l'he vist. Després la comentem. Sí, quan vulguis. Una casa en Córcega. M'han dit que està bé, però no l'he vist. La Plaga, per mi absolutament recomanable. No l'he vist. Ara no us espereu una pel·lícula a l'USO, ni una pel·lícula comercial, entre d'altres coses està interpretada per actors no professionals. Ara amb una delicadesa, amb una llei, amb una profeïtat catalana. La Neus Vallús, és la directora, que és el seu primer llarg matratge, és un estudiant de l'escac, que no va fornada. La recomanem, almenys per veure què ha fet. L'heu d'anar a veure, que jo sàpiga, com a mínim, em vaig anar allò. A part d'aquí, el Cinebaix, que la tenen, està en versió original, parla en diferents idiomes. Està en diferents idiomes, però hi ha subtítols també, no és que tinguin una temàtica concreta, és que és un retrat de diferents persones, que es mouen al voltant, curiosament, d'un espai rural, que segurament molts dels que estan escoltant el programa coneixen, que està entre parets, mullets, gallecs. En aquella zona rural, hi ha diferents personatges que hi treballen, que s'hi dediquen a fer feines del camp, tot i que tenen la seva profeció per una altra banda. Hi ha una noia filipina, que no es diu en cap moment, però és una cosa similar. Aquest noi és d'un dels països de l'Est, no me'n recordo exactament de on, hi ha una noia filipina que treballa en una casa d'una residència de la tercera edat, que també està per llaprop, hi ha una família que mira de guanyar-se la vida, allà amb la seva... Coral, que funciona, no? Són diferents històries, hi ha una prostituta també, són personatges que s'hi dediquen a això. Fins i tot la prostituta és una prostituta. Això no ho saps en principi, no t'ho diuen, però jo he vist una miqueta al Mekinó, i és veritablement peculiar, perquè les interpretacions són increïbles, i quan vas veient que tot allò... és natural, perquè s'identifiquen amb la història, perquè és la seva pròpia història, tot i canalitzada per un guió, i bé, la veritat és que és una delícia. A mi li he escrit a la directora, estic en contacte, vull dir que li he dit, i li ha fet una certa gràcia, doncs li va anar tota l'atenció que tinc acostumadament amb l'esquena, amb la contractura, una relaxació de debò, és cinema terapèutic. Molt bé, molt bé. A mi em plau explicar que abans de l'estiu en Francesco em vas recomanar una pel·lícula que jo he vist aquests dies, aquests darrers dies. Quina és? És Núves Passejeras del 1996, amb jo i direcció de l'Aquicauris Machi, i la pena dir que és que va de la història d'un matrimoni a partir del moment que primer ell... Ja sabem que és que el Francesc, aquest director... No, no, però ara el Joan està entrant en aquesta llàmica. Jo no... Jo no vaig de confessar que no l'havia vist res, i que per influència d'ell o per bon consell, per bon consell d'ell l'he vista, i haig de dir que la història, com deia, va a partir d'un matrimoni que primer ell i després ella perden la feina, es queden sense feina, ell és conductor d'un tramvia i ella és la cap de cambreres d'un restaurant que també fracassa, fa fallida, llavors han de tancar el restaurant i per tant ell es queden sense feina. Haig de confessar que de seguida em vaig quedar bocavedat i afectat. Crec honestament que mai havia vist un film tan trist. És trist, el Corus Machi, en general. I tant per semblant. És una barreja de coses curioses. Perquè suposo que està ubicat. Ella és finlandès, no? I aquell gris... El color no és gris, no és gris. La pel·lícula no és gris, és veritat. No té un color... El que passa és que té un estil... Suposo que les pel·lícules deuen ser del mateix estil perquè m'han explicat algú m'ha dit que les actors sempre treballen amb els mateixos actors i que sempre fa una cosa semblant. Però hi haig de confessar que m'ha sorprès. Perquè elimina, per exemple, l'expressió dels actors els fa que, pràcticament, no expressin res. Això sí que ho fa, les altres. I també utilitza un estil minimalista. És a dir, inòrdic, una mesura. Que no fa pensar... A mi, a menys, no fa pensar amb el Bert Mermer. Si només hi ha una cosa, com el Jacques Tatis. El Jacques Tatis, que allò que no s'espera i no... Però amb trist. El Jacques Tatis, però amb trist. Jacques Tatis, la seva tristesa, també. Amb la manera que em reflecteix la vida. Però hi ha moments que ets un riure de debò. Està treballant clau de comèdia, però té un trasfons... No, no, no és banal. M'agrada, m'agrada. Dos coses diferents. Jo el que he vist és que és un cinema que sembla prescindir, premeditadament, de qualsevol recurs melodramàtic, de qualsevol tipus d'escarfall o patatisme superflu, però que ens fa estremir. A mi em va aconseguir posar-me molt tocar. Amb el discurs, amb un contingut, a Marc i molt despietat. Aleshores és un film fet... Diríem que és una mica fred, segurament, però amb una mena de sang freda d'un metge forense que analisa una mica l'estil del damor, del janeque. Són nòrdics. Són nòrdics. I que hi ha un questionable exercici sobre... Podíem dir per fer un joc amb la títol de la pel·lícula, que és Noves Passajeres, amb els núvols de la desgràcia que fluctua sobre tots nosaltres i que ens amenassa a tots i cada dia... cada dia del dia de la nostra existència. És a dir, sempre estem amenacats per als possibles malvalescetats que ens puguin passar. El film es concisi sobre, molt sobre, minimalista, que a mi em va... em pesava, em feia mal, i que... me'n vaig a donar conta que m'encantava, em salaven molt atractius, molt interessants, els personatges, la seva versamblança, perquè et creus el que t'estan explicant, encara que no sigui una forma d'explicar tradicional, i perquè desenvolupa el tema que tracta amb una enorme eficàcia. És a dir, tacta, el tema de dues persones que estan a la tur, i que es troben una sèrie de problemes que te'ls creus, és a dir, creus que aquests problemes que es troben i el que van vivint van passar a tu, amb una circumstància semblant. Per tant, està, me'n confesso, molt aconseguida, i m'ha agradat molt, també, una cosa curiosa que tampoc pensava que trobaria, i és l'utilització de la música. És a dir, hi ha un començament, que hi ha un senyor que toca el piano, que sembla que sí, com jazz, una cosa d'aquestes, i després resulta que tota la pel·lícula, a mesura que han passat les imatges i els actors van actuant, el van acompanyant d'una tria extraordinàriament curiosa de música clàssica i molt diferent. Recomenable, per tant, agraeixo el francès que m'ha fet aquesta recomanació, però molt trista, perquè intenta pintar la realitat del comés, i llavors és dolorós. Jo també recordo molta dolçó, a part del tot això que tu estàs dient a la pel·lícula, amb la relació que tenen en aquest matrimoni, amb la manera com enfronten aquesta situació tan dura de la tur, perquè ells van buscant la manera de sobreviure i ho fan amb una certa tranquil·litat, et van dient que la vida d'acord sí que té una duresa molt gran i sí que té una de vegades una situació difícilment sostenible, però jo l'he vist fa molt de temps d'aquesta pel·lícula, però tinc aquest record, que en cap moment cauen en la desesperança total. L'únic que després ha anat de tristès i tant de dolor i tant de sufriment, no és que no te'l creguis, és que et queden al fons, et queden al fons la pesant tot el que has viscut durant tota la resta de la pel·lícula. La pel·lícula dura un any i mig, em sembla una pel·lícula que sigui molt llarga, però com que al final és dels últims 5 minuts i la resta és tot de desgràcies i conseqüències i coses que poden fàcilment passar, doncs és clar, resulta que t'ha afectat. Doncs és que Carme no ho sap i els uents tampoc, però jo crec que val la pena dir-ho, perquè jo em diu que li ha recomanat aquesta pel·lícula i està content d'haver-la vist, jo estic molt content que li hagi agradat tant, però és que ens van recomanar pel·lícules mutuament. Jo també he vist unes quantes, ja aniran sortint, no cal que les diguem totes ara, perquè en cobriríem tot el programa, però per exemple una pel·lícula que jo no havia vist mai i que em va deixar vocabedat també, és una que jo diria que és la última que va realitzar, si no estic equivocat, Sergio Leone, un director que es coneix sobretot pel seu spaghetti western i altres històries, però aquesta pel·lícula que és... Era ser una vegada en Amèrica. Una vegada en Amèrica, és increïble. La manera com aquest home roda la seva escena, com atura el temps quan li dona la gana i com li dona la gana, i et deixa completament vocabedat amb una escena que semblaria completament intrascendent amb una altra escena, amb un altre escena, amb el so de un telèfon, per exemple, que t'acaba molestant, però fins a l'extenuació que estàs desitjant que càvia aquell telèfon, però te n'adones de què ho està fent, perquè té una importància molt gran a la història, i efectivament, quan te n'adones de què és aquell telèfon, etc. Però això continuament, travelings, excel·lents, moviments de càmera, escenes... Ella ha fet una pel·lícula... Però ell és un gran director, eh? Sí, ella és una pel·lícula aquesta que va ser l'última, ell va morir poc temps després d'acabar la rodatge de pel·lícula amb un gran drama personal i és que ell feia 10 anys que tenia escrit el guió... No, ell, 10 persones van escriure el guió la música de la Niu Morricònia que és brutal sempre... Estava ja agravada i no sé si vaig explicar alguna vegada que quan roden la pel·lícula, mentre rodaven les escenes, la rodaven amb la música que la mateixa escena després utilitarien i per tant els actors adaptaven els seus moviments a la música que estava sonant. Una cosa que és un drama en certa mesura i amb el DVD que acompanyava a la pel·lícula en versió, diríem, doncs sencera, explicava el drama que va sofrir aquest home perquè quan va rodar la pel·lícula perquè ell tenia el guió fet va passar un dia un producte a un festival de Can's o la Venice, no sé de quan, un producte americà i li va dir que li comprava el guió i que la pel·lícula farien a Estats Units. Llavors va aconseguir el Robert De Niro, bueno, tots uns sectorassos extraordinaris i li va rodar la pel·lícula. Però la pel·lícula l'alienava perquè eren esfeies a vegades en dues sessions s'alienava a cada pel·lícula s'alenava quasi a quatre hores en total, a quatre o més. I aleshores, com que això era la pel·lícula sencera com l'havia ell pensat, els productors americans li van reduir a una hora i mitja i la van estrenar amb una hora i mitja. Aleshores va ser un fracàs absolut, perquè li van fer més enlloc de ser, diríem, no linear, sinó que va saltant d'una època present, passat, etc. i ho combina d'una forma meravellosa, li van fer tota la història lineal i la pel·lícula no tenia cap interès. Aleshores li va partir una malaltia, va estar supermalalt, i al final va aconseguir, es va comprar una mica d'acord amb la productora que li deixessin la pel·lícula per tornar-la a remuntar i la va tornar a remuntar com ell l'havia pensat i és efectivament, jo crec, és una obra mestra. I la remunta... està muntada i quan dura, ara? Bueno, la pel·lícula es feia quan es van estrenar al cine comercial amb dos pel·lícules, és a dir, una pel·lícula deu ser una hora i 40, una hora i 20, o una hora i mitja, i la segona també una altra hora i mitja i tal. El que passa és que ara la pots trobar sencera, seguida, però deu durar això tres i tres o tres hores i mitja, aproximadament, tota la pel·lícula. Però no està ben bé pel·lícula. Sí, no es fa pesat en cap moment, estàs intrigadíssim pel que passarà a continuació. Les escenes de masses sembla mentida que es pugui rodar unes coses d'aquest estil. Veus, no sé, centenars, milers d'extres, i tot encaixa al moviment de la càmera perquè no se surti en cap moment, perquè allò és un escenari al cap i a la fi, i veus que està rodat a xinexitar i dius, guai. Maravillós, veritablement, un exercici com estem dient, d'estil per una banda, de sensibilitat per una altra. Ja sóc una de la sensibilitat i d'incluses de personatges, perquè toca el tema de la amistat, encara que sigui entre gansters, diríem, i en el fons hi ha una lliçó d'amistat, una lliçó al final de la pel·lícula, de no ens compta que és molt més potent, no és una pel·lícula en absolut superficial, i és una pel·lícula plena de troballes de coses molt aconsegudes. I això de Robert De Niro i qui més? La fa... Ella és la nena petita, l'ha s'ha posat de moda, com es diu, Jennifer Collins? No, tinc el cap ara. La cap ara de seguida ho buscarem. Ella és el Robert De Niro, és un actor extraordinari, és d'aquelles obres que jo penso que el Robert De Niro es va rellueir. El que fa l'altre també és un personatge molt conegut, un actor maricà molt conegut, que no me'n recordo com es diu, però tots els actors estan soverbis, és a dir, a quin millor, perquè és una història sobre l'amistat en el fons. El Genswood també apareix, o estic buscant per aquí? I la nena, la nena que deu tenir en aquell moment, perquè és aquesta pel·lícula, és dels anys 60 i pico. Qui surt una? Elizabeth McGovern, no la localit sumassa. Elizabeth McGovern és la dona de Gran, quan és gran. L'anècdote de la nena, que avui dia és un actriu que hem vist moltíssimes vegades fent coses. El que tu dius del Robert De Niro, sí que és veritat que està molt bé, però per mi tampoc és que... A veure, és el protagonista, però tampoc és que per mi destaqui especialment respecte a les altres actuacions que són impecables. Com es diu el que fa, diríem, de dolent? Hi ha dos actors que representen l'època d'adolescents. I, quan són grans, el mateix personatge està interpretat per dos actors diferents. El Robert De Niro és el que fa de gran, i la jove i l'altre, no sé com es diu. Tenim el William Forsyth, el Dani Aiello, apareix també al Jaupèxi, és un dels dolents de la pel·lícula, mai millor dit, el James Russo. Vaig dient perquè tampoc no es situa massa, els personatges amb els actors, però en qualsevol cas, és una pel·lícula extraordinària. Vinga, hem parlat d'una pel·lícula de Carascú. Ara hem de continuar el cicle. Si vols tu mateixa, ara... L'has vist. Perdoneu, perquè també hem de dir que ha arribat el nostre amic i col·laborador jove, que ja està aquí fent-nos fotos de manera compulsiva, i sempre sé que avui tindrem reportatge fotogràfica a tothom plent. Vindrà-se per parlar d'aquesta explicació. Sí, segur que ens recomana alguna pel·lícula d'aquí, de moment està amb altres tasques. Vinga, doncs hem vingut també, Hugo, a aquesta nova temporada. Vinga, Carme, et toca. Jo he vist vàries pel·lícules, a veure si amb algun he coincidit amb vosaltres. Segurament, sí. Vés a veure, s'arriba a jugar l'any, després... Ja no coincideixo la primera. Vinga, va, anem buscant. Anem buscant. L'últim concierto. Tampoc. Tampoc vaig veure el quarteto. És diferent. Si voleu, les comparo. L'últim concierto és una pel·lícula del Jaron Silverman, que ha fet poca cosa, perquè em sembla que és relativament jove. Jo he llegit que hi ha un documental, però aquí no l'he vist, que es diu Watermarks, que és sobre unes nadadores que fa uns anys que estaven a Òstria i van fugir, perquè eren joves, van fugir del seu país, per ser joves, efectivament. I ell les consegueix i les consegueix reunir perquè eren unes grans nadadores, les consegueixi i fa un documental. Jo no l'he vist, i us volia comentar si l'havíeu vist perquè semblava interessant. Bé, i llavors... No, però... Aquesta sí que l'he vista. El Último Concierto. Sí que és veritat que és la història d'un quartet, un quartet d'acorda, que és un cell o violi primer, violi segon i una viola. I... de música clàssica, i... però amb relació al quarteto que tu deies del Dustin Hoffman. La pel·lícula del Dustin Hoffman és una pel·lícula amable. És una pel·lícula... Tendre. Tendre, que tu de seguida t'hi sents involucrat. És una pel·lícula que juga amb alguna mica de divertiment perquè tu no... que tu ets facen riure amb molts cops, perquè utilitza... Passa, ja ho sabeu, una residència de gent gran que són tots ells exercistes del músic de música. I... té un punt de somriure la tend constantment tota la pel·lícula. I de tendresa fins al final. Clar, l'última constitució és una pel·lícula molt més dura. Jo crec, molt més dura. És una pel·lícula... La temàtica és... Els interpretes són extraordinaris. Jo crec que aquesta pel·lícula, si no fora pels actors, se n'hauria fet. Però clar, és el Philips Stevenworth Hoffman, que ho fa molt, però extraordinàriament bé. I el Christopher Walken, que fa una cosa extraordinària. El Christopher Walken, ell és el... el cello el que va crear el grup, és el més gran d'ells i se li ha detectat un inici del Parkinson. Una malaltia neurològica degenerativa i que, per tant, pot impedir-lo continuar amb aquest tipus de feina, perquè ells són un quartet i són un quartet de primera línia. I, per tant, una malaltia d'aquestes incapacita a la llarga per poder fer concerts. Llavors, la història és aquesta, però llavors es desenvolupa tot un procés intern de trencament quan ell dic o deixa, perquè llavors apareixen totes les altres dificultats internes latents, d'un quartet que porta 25 anys amb èxit i que hi ha situacions latents que s'han mantingut amb una dedicació exitosa i rica, però que al sortir a aquesta problemàtica hi ha tot un gruix de problemàtiques internes que es desenvolupen. Jo crec, també de ser sincera, amb més o menys èxit agafades de guió. Unes amb més consistència i alguna una mica més feble la consistència de la dificultat. Ara, la interpretació és extraordinària i la temàtica és que ell es pretén tocar un concert de Beethoven que és el 131 que té normalment té 7 parts, em sembla i es toquen seguides. Normalment les sinfonies tenen diverses parts però cada part es canvia perquè normalment s'afina que hi ha un moment que es paria i Beethoven va pensar això per tocar-ho seguit. Que això té una dificultat extrema perquè no es pot afinar entre mig i si hi ha alguna dificultat de dissonància, s'han de coplar els músics i han de tenir una gran alçada per saber-ho fer. Per tant, té una dificultat afegida a tocar aquest concert. És molt maco, a més a més. I llavors el... Estava... El... Aquest concert és l'eig motiv de tota la pel·lícula. Finalment el toquen i està bé, el final també és un final amable. En proporció a la duresa que té la pròpia pel·lícula, que ara és més dura, passa l'hivern a Nova York, a Nova York i és magnífica la fotografia i magnífica el tractament visual de la ciutat i enganxa bé aquella... aquella geló i aquella aliverdo de Nova York amb la problemàtica de la pel·lícula. Això està molt ben utilitzat. Jo crec que aquesta és una bona obra no sé què més farà aquest director que és molt jove i... una coseta que, de jo, que es podria millorar globalment la... la recomano. També he de dir que ha de ser gent que li agrada una mica la música clàssica perquè... és la temàtica central i si un no... no li agrada en absolut la música clàssica la trau un tostón doncs no s'ho passarà bé. A mi sí que m'agrada i aquesta és una pel·lícula excel·lent. Això és diferent del quartet perquè el quartet, tota la música, que és una música moltíssim més amable que aquesta. A l'Opus en 31 del Beethoven és dur, eh? Doncs hi ha una altra pel·lícula que t'agrada... no sé si heu vist que t'agrada... t'ha d'agradar l'art perquè t'agradi i així com aquesta dius que t'agrada la música és la millor oferta. Jo l'he vist. Trement de pel·lícula. També he sigut per influència. Està ara... Em vas parlar... Està ara en cartellera. Sí, està en cartellera. Jo la vaig veure ahir. El cine baix la té. La gran oferta. La millor oferta. I d'aquí és, això? Això és d'un Josepe Tornator el mateix de la cinema paraíso amb una música de Lenio Morricone amb una música de Lenio Morricone. Pensant que parlaríem d'aquesta pel·lícula us he portat perquè m'ha semblat que era molt directa una crítica del país feta per al bollero que diu acudo con notable pereza a la indeseada cita con la mejor oferta ja que nunca he conectado... És que aquí tu no m'agradava, mi fixat. Ja que nunca he conectado con el cine del director Josepe Tornator. Exagero. Como la mayoría de sus infinitos espectadores de cualquier parte solte una lágrima la primera vez que vi cinema paraíso. Y esa emoción se sumó al revisarla. Había demasiados recursos fáciles exceso de fórmula, más sensibilidad de sentimiento, digo a veces ocurre esto. Jo també. Per això ho estic llegint per no dir-ho jo. Perquè hi ha molta gent que el cine paraíso el té com idealitzada. Pel·lícules que siguen creciendo i altres pel·lícules en canvi, que segueixen creixent en cada nova visió que progressivament es revelen coses insospitades i meravelloses per la poder de fascinació. Els meus prejudicis van derrumbar des de les primeres següències. Si no hagués sabut anticipadament el nom del seu creador apostaria que la forma d'explicar aquesta història durant tant de temps inquietant i finalment desoladora per tant el millor Polanski. També podria afirmar-la al Departament Inspirat, a vegades no moltes ho ha estat. I tota la part final desprena l'aroma a febril i de la qual es posava el poema necrologic titulat Vèrtic. Però aquesta barreja de gran cine és autònoma i molt personal. L'has criat i dirigit en intel·ligència, complexitat, misteri, sentiment i originalitat. Un tornatori en estat de gràcia. Et confesso la Xora i confesso que vaig quedar absurdament sorprès. No m'esperava una cosa tan guapa, sobretot el personatge del grefe rus que és un marxant d'art, més que marxant és un sovastador d'art que és un expert. Si ho llegeixo, potser quedarà més clar. Diu Virgil Oldman, que és un actor, que es va donar conèixer sobretot al discurs del rei, és el que fa de terepeuta. Ah, sí, clar, boníssim, boníssim. Doncs aquest senyor fa la interpretació. Ja és una garantiesa, perquè és boníssim aquell home. Galfer Ruj, que és el que té el Virgil Oldman, que és el personatge i un oblidable protagonista de la millor oferta, comparteix amb Helvo la passió d'ajuntar pintures per discutir-les en absoluta soledat. Són retrats de dones concebudes al llarg dels segles. És a dir, un senyor que acapara tot el milloret que us surten les dones i les té penjades en una habitació. De manera prou fraudulenta, també. Sí, sí, potser ha de dir-ho. La s'aconsegueix a través d'un amic que té infiltrat en les sobastes. Veure que val menys el que val en les compren ells per tenir-les i en definitiva estan estafant una mica la gent. Però aquest home que les estima, que estima aquestes grans obres d'art i manera profundament des dels lienzos i sus ensenyacions, no sabe nada de ellas en la vida real. Establece una dràstica distància emocional, no solo con las mujeres, sino con el resto del género humano. També en física, que això està l'agradíssim el que t'ho fa tan brillantment, és a dir, que ho entens perfectament, el que li està passant amb ell, que inclús pot ser 110 guantes per no tocar la gent, té milers de guants que estan potser posats en una merda de vitreïna meravellosa, que té 150 guants en lloc per triar, para que nadie toque sus manos. I ell és el millor de la professió. Tassa, sobasta i reconstrueixi antigatats i obres d'art. També té un ull privilegiat per distingir el que és autèntic del que és fals. Però només dels quadres, no de les racions humanes, perquè aquí està en certa mesura el millor de la pel·lícula. Aquest és el tema. El tema és precisament la falsificació d'afentiment. Però no expliquem... El tema, únicament de què va, perquè la gent estigui assabentada. És un ciberita amb la seva roba, la seva menjar, la seva beguda, l'instíndia a envoltar-se de coses boniques, però un tullido, diu ella amb castellà, és un tullido sentimental, alguien temeroso, íntimamente perdut, vulnerable a fins a la tragédia, quan abandona la seva curasa i la seva entrega. És una pel·lícula... Durante mucho tiempo esta pel·lícula te inquieta, su tono enigmático te envuelve, te siente... te siente... Te siente... Están perplejo e hipnotizado... Te sientes, de usted. Están perplexa e hipnotizado, una pel·lícula d'especialització d'una dona que pretén fer negoci amb el patrimoni artístic. Potser no va l'explicar, però la pel·lícula, per no allargar-ho massa, és una extraordinària pel·lícula que em va sorprendre molt, em va sorprendre que la música fos de l'Ània Morricone, i que ell tingués un estil bastant diferent del que era habitual, perquè jo conec, ets a confessar, que em passa una mica el mateix que explicaria al principi, però no he vist les altres perillos, n'ha fet dues més que no regala els títols, i jo penso que es no abra superinteressant. I l'he vista per recomanació teva. La cambra aquella en la que té les quadres, els retrats, és que no sé... A mi m'agradaria estar allà dins, mirant allò, perquè és preciós. I a més a més, mirant els títols de crédit final, impressiona encara més com veus que són originals. Estan agafats, hi ha un treball de producció, que jo penso que és incomiable, d'haver aconseguit tot aquells quadres de museus de tot el món, diguéssim. I tot són coses molt prestigades i molt bones, molt guapes. És a dir, ell no ha triat l'ho milloret de l'ho milloret. És veritablement preciós, és tota una sorpresa. Doncs ho agraeixo, perquè jo quan vaig veure el títol, no em va seduir el títol, fics a dir, i el director no el recordava que era aquest, i no em vaig sentir atreta per ell. O sigui, que ja em va bé que m'hagi hagut... Doncs bé, sí, jo he recomanat alguna persona i m'ha tornat les gràcies, també, per haver-li recomanat a part del Joan, que no me'n recordava d'haver-ho fet. Sincerament, vull dir que bé, estic content, de moments. Potser li ha recomanat alguna cosa. Abans de donar el pas, que ens expliquis una mica... No sona? Doncs agafa aquest. No, ara, ara. Ara sí. Abans de que ens expliquis tu què has fet el Istí, com te n'has anat, etcètera, etcètera, que no dona per tant, parlar d'una pel·lícula espanyola que acaben d'estrenar, que és la gran família espanyola, de Mariel Sánchez de Lévalo. Vaig anar-hi molt interessat, perquè sé el que és Sánchez de Lévalo, que m'agrada molt, sobretot, per la Zulo Esculo Casinegro, em va agradar menys la Gordo, que acabaria després, i potser una mica més, però no tant com el Zulo Esculo Casinegro, la Primos, i també perquè el mateix dia que la vam fer la prestena aquí a Barcelona, ens vam assabentar que havia estat nominada representant Espanya pels Òscars. Entrien quatre, i de les quatre, aquesta és una, hi havia les altres tres, que eren quinze anys i un dia, de la gran enamorada, i que Níbel, que cap de les quatre havia vist, i vaig veure aquesta. Espero que no guanyi, perquè és tan horrible. És una comèdia superficial, tonta, saps greu? Perquè amb el Sánchez de Lévalo m'hi havia posat il·lusió, i quan vaig anar-hi, vaig anar-hi amb ganes de dir, mira, trobaràs una cosa més o menys guapa, interessant, amb l'absolut, és una cosa desestró... Potser exagero, perquè no vull ofendre ningú, però és una cosa superficial, tonta, sense més cap mena de profunditat. Desenvolupa la història d'una família espanyola de cinc germans, el dia del casori del més petit, i amb el taló de fons, de que aquell dia del casament coincideix amb la final del Mundial de Fútbol de Sudàfrica, en què Espanya va guanyar amb el xut de final de la miesta. Plena de tòpics, sobretot la primera hora, té una cosa curiosíssima, i és que és un rotllo, no aguantaries tota la primera part d'una hora, una hora i vint, una hora i quart, i en canvi, els 10 minuts finals estan molt bé, però no lliguen els 10 minuts finals que estan molt bé amb la resta de la pel·lícula, fan xoc, és una cosa de dos móns completament diferents. Avorrida, la primera hora de l'horoi cuara és un resastre, amb un final ja dic que és millor, però clar, tot i que compta amb bons actors, com que el guió està endolent, només, a la fons, sobresulta en Quim Gutiérrez, que és el que sempre treballa amb ell, amb el floscor de Gassinero, i totes les altres fan pel·lícules amb ell, aquest català que està en Madrid, i que treballa bàsicament amb ell, li sobren gags per totes les bandes, els gags de major dels gags no fan gràcia, ho fan molt poca gràcia, però el que fa és que, a l'últim moment, quan s'estan malament, que són curiosos i originals, acaba amb el final del xut del liniest dels Mundials, i tots ells que són espanyols, vinguen a estar contents i feliços i a manifestar-se, perquè Espanya és la campiona del Mundial. No val la pena veure-la. Anirem a veure els últims 10 minuts, com a mínim, això sí que queda recomanat. Dic per ser objectiu, no s'atrevia o no volia abans carregar-se les pericles, però ara ja, ho té claríssim. A mi també m'ha passat el mateix. La temporada passada estava molt destral. En aquest sentit a veure aquesta com val les coses. Vinga, Hugo, molt benvingut aquí al cinema sense condicions. Moltes gràcies, Francesc. Jo, com bon jove que soc, m'he hagut de remetre els clàssics. Bon i ben jove. Gràcies, Francesc. He hagut de remetre els clàssics per recomendacions d'amics, pares... No sé, no seré molt original amb les pel·lícules, però he vist unes que m'han agradat molt i he vist unes altres que m'han decebut. De clàssiques, totes. Comencem per Bon i Clyde. Bon i Clyde, et va agradar? No em va agradar. A mi tampoc. No em va agradar, perquè se'n va a fer molt pesada. És una bona trama, és una bona història, però tirant massa de l'altre. A mi no em va agradar, no sé un moment, i em sembla que no m'ho li he acabat mai. No la vaig acabar, no podia acabar-la, perquè ja portava massa estona. Després, molt, molt bona, que em va deixar molt parat, taxi driver. Ah, sí, clar. També coincidim. Després, Requiem for a Dream, la vaig veure també. També és molt... La noia que surt, és la que fa la ballerina, que la nena que balla, és la de Requiem, la noia que la manipula, d'en certes mesures al final, és la noia molt més grana, potser 10 o 15 anys més tard, més gran, Requiem per un sueño. On surt? Requiem per un sueño. No, però Requiem per un somni és la que estàs dient tu, no? La noia, la noia, de la pel·lícula Requiem per un sueño, és la mateixa que sortia, era ser una vez en Amèrica. Ara ho he enlligat tot. No m'he explicat bé, no m'he explicat bé. No m'he explicat bé. Sí, jo ja havia entès que era això, però no ho acabava d'enlligar. De l'Amèrica van descobrir la xerifera Connell, que és aquesta noia, que és la protagonista de la pel·lícula. I no me recordava quines pel·lícules hi ha fet, aquesta és una de les que ha fet, però n'ha fet moltes, la Casa de Arena, per exemple, també hi ha la protagonista, n'ha fet moltes últimament, és un actriu molt coneguda, però es va estrenar a Mera si una vez en Amèrica havia de tenir allà 12 anys. Estic molt d'acord i m'agrada molt que l'ugó... Li hagi agradat. No, i que consideri el Requiem per un somni un clàssic ja, perquè de fet... És l'Alanoski. L'Alanoski no sàpiga, és el meu. Tinc dues altres molt bones, una que no és tan antiga. Va té el Royal, de la Quixiquitana. Jo sí, jo sí. Bueno, no és seva com a director, ella apareix com a actor. Sí, ella apareix, però bueno, sí. És una bestiesa de la pel·lícula. Es pot explicar o no? Sí, i tant. Es trobes a por amb una crisi molt forta i per uns motius que explicarà molt millor la pel·lícula que jo, que agafen una classe de nens del que seria tercer ESO, els posen a una illa i s'han de matar entre ells i el últim que queda guanya. I llavors tenen uns collars i si s'intenten ajudar o col·laborar, els maten. Molt, molt interessant i una reflexió molt bona. És molt curiós, aquesta pel·lícula. Com es diu això? Va té el Royal. Vaig voler en japonès amb subtítols. Bé, molt bé, molt bé. La primera escena impactant. Si recordes, suposo que sí. Quan el quitan el personatge agafa la daga aquella i llença el nen quan ha protestat per alguna cosa. Tu dius, ui bo. Això comença en forts. Llavors és molt curiós perquè els donen una motxilla amb diferents armes, una a cadascun i a un li toca una tapa d'escombraria i a l'altra li toca una pistola. Llavors és molt curiós. Hi ha la violència que Pau Latinament s'ha introduït en la joventut, en determinades esferes de les escoles i de les societats. Tot arreu, tot arreu. El Japó és especialment dur. Bé, a vingut fort, Lugo. Ja porta quatre. I re d'entretenir-se com nosaltres. I passaré a la cinquena. Dersúfala. Magnífica. És una brada. Tots estem d'acord. A veure si saps de quin directe és. Txan, txan, txan. D'un altre japonès. Akira Kurosawa. Sí, és Akira Kurosawa. És un d'aquests directors. És una obra més extra, però com té tres o quatre pel·lícules que són rants. I Quiro, en té moltes de bones. Mira, i Quiro, que jo he vist per recomanació. El Joan, estem avui així. Podeu quedar-vos si voleu, no hi ha problema. El Joan i jo anem fent un altre pel·lícules. Un altre pel·lícules, increïble. És increïble. Si no l'heu vist, el Joan feia molt de temps, que me la recomanava. És també el mateix director. L'any 54 o 53. És el fet de vella. Impecant. És un tema d'una persona que va al metge i es troba que li diuen que li queden tres mesos de vida. I el que fa ell, a partir d'aquest moment, com reacciona. Molt bé, molt interessant. I després, la última que m'he vingut preparada, Deadman, de Jim Jarmus. Ah, no l'he vist. No l'has vist, Francesc? Sí, sí, sí. Què tal, què et va semblar? És una meravella. Tu et va burrir, potser. M'ha encantat. M'ha apassionat. És el Joan Idip, que arriba a un poble amb un que seria un oest. Sí, és com la pel·lícula de l'oest, del Jim Jarmus. Una cosa que he vist. Arriba allà amb tren, un viatge molt difícil i tal. Quan aconsegueix arribar, s'acaba un treball que li havien promès amb molta esperança i sortida. I quan arriba, es troba que ningú l'esperava. I aquest treball no tenia res a veure. No lligues. I al final, acaba molt embolicat, llavors surt amb una dona i un home important d'allà del poble. El veu. I, bueno, al final acaba amb una embolicada en què té molts gent marcenaris pagats de l'oest que el cercen per trobar-lo. Llavors, una dada curiosa és que es fa amic d'un índio que en anglès es diu Nadie. Nadie, sí, sí. Llavors té gràcia en algunes escenes. ¿Cómo te llamas? Nadie, tal. Bueno, ¿por qué nadie? Es fa molt interessant. Llavors, com a dada curiosa, hi ha un moment en què aquest índi està tenint relacions amb una Índia i ve el Johnny Deep i es troben, que s'havien perdut. Llavors, aquest índi parla en Índi i parla amb un Índi molt concret que parlaven en una de les racions d'estats Units quan els van fer fora els Índis. I això ho va fer el Jim Jarmusch perquè tots aquells Índis que estaven com perduts en terra de ningú sentíssim identificats i poguéssim que encara estan allà. És un mestre de mestres, el Jim Jarmusch. I, a més, el més curiós de tot, no sé si ho saps, però el Johnny Deep té, abans passats, xeroquis. Per tant, és molt adient el fet que ell interpreti un paper d'aquestes característiques. És una pel·lícula que també he dit que la tinc molt llunyana, però recordo això, que és com una mena de viatge iniciàtic, baixar als inferts tot junts. I, clar, a partir d'allà passen unes barbaritats i unes coses. Que fort has vingut. Tota la temporada ja... Em deixeu comentar el Sergi Forçugerman. Ah, boníssima. Molt bé, molt bé. Em sembla que Hugo, perdona, ja la va comentar. Vaig dir que vaig anar al concert que va ser aquí i vaig sortir apassionat. I el meu pare va anar tots dos, que són uns fans molt bojos del Rodríguez, i va ser tot un èxit. Sobretot per la pureza de les seves lletres. Això m'ha deixat molt parat, a mi. La pel·lícula és interessantíssima. Està filmada en versió documental. És un documental. Però és un documental amb suspens. I això és una gran troballa. Perquè, de fet, comença amb les cançons de... és un músic pop que va... de Detroit, que és una zona de pressió perquè... Sí, tot sembla de... Tancat la... La Forn, no la Forn, la General Motors. I és una zona deprimida. Com està descrita la Sona on t'aviu aquest personatge és realment interessant perquè recorre barris desistrats amb de grans absoluts. I, llavors, aquest personatge que... sembla que no va tenir cap èxit de les seves cançons a l'inici de... de quan les va agravar. Resulta que, per unitzar, una noia americana va amb el nòvio que té a Sudàfrica i s'emporta el vinil d'aquestes cançons d'aquest... del Rodríguez. El Sixto Rodríguez. Exacte. Resulta que... que és el nòvio i aquesta noia és tan amb el sector africans, els sectors anti-apartheid de tota la lluita anti-apartheid de Sudàfrica. Aquesta música aquesta música s'identifica amb el modiment i amb la situació de contestació de la surticitat Sudafricana en contra d'aquesta problemàtica. I això respon el fet que tingui l'èxit que té allà que no té en el seu país per res. Exacte, exacte. Però té un èxit immensíssim, perquè desenvolupa tot un grup de la societat que finalment guanya i que fa... fa... la... la catalitza aquesta música. Amb els moviments d'aquesta mena sempre hi ha una música que aquí pots parlar d'allà que pots parlar de França, exacte. Jacques Brela, no sé qui, l'ADIPIA. Sempre hi ha músics que van lligats a situacions fora de la... de lo que socialment està blert. I aquest, en particular, a Sudàfrica fa aquesta catarsis. Llavors, tota la pel·lícula és la... la recerca d'aquest home que inclús acaben creient que és que s'ha suicidat s'ha suicidat en públic interpretant. Això és el que diu... fins que finalment es descobreix i està molt ben lligada, està molt ben lligada a tota la pel·lícula. És suec, em sembla, el director. No sé si és suec, perquè es diu una cosa molt rara, aquest home, però viu a suec. Sí, té nacionalitat suecà. Malik Vendels Loul, que és un nom, però malic és un nom. Sí, jo, si hagués de dir alguna cosa, és que estic molt, molt content amb aquesta pel·lícula, però no sé si, com a crític, com a punt positiu, com a punt negatiu, una cosa, aquesta pel·lícula ha sortit al cinema molt més tard del que es va fer. Segurament. Perquè jo la vaig veure fa dos anys. Aquí a Espanya, doncs, sí. Jo la vaig veure fa dos anys, amb un documental que em van passar, escolta, mirat això, que ara que és curiós. I a Cartellera va sortir, no sé, fa... L'han passat, sí. L'han passat, sí. També hi ha ajudat això a promocionar la seva carrera musical. Clar, clar. Segur, segur. Com una mena de... Sí, sí, és evident, és evident. Perquè aquest home queda 80 anys, o... Ara té 80 anys. No, no, no crec. No us parlo de grosso modo, però jo diria un 65, no? No, no, és més gran aquest home. Encara fa concerts, eh? Sí, va venir aquí el primer... Bueno, com el Mick Jagger, no? Sí, sí. No sé, però el 70 és segur, que té aquest home. Molt bé. I llavors apareixen les filles... Sí, sí, sí. Estàs enlloc fixat, Rodríguez, les filles... Però tot... És molt guapa, una filla, de dir. Sí, sí. Té tota una... tota una dinàmica de suspens, que realment no és un documental, tu penses, bueno, i com acaba? Això realment el troba, aquest home. Jo quan la vaig sentir, perquè jo primer em vaig comprar el CD. I després vaig veure tot. Fixa't. I vaig pensar, ostres, això és molt... molt timbacli, molt... Molt Bob Dylan, no sé. I després, ostres, va fer gràcia, tu, que no? I és de ara, perquè el seu èxit ha estat ara, o fa un temps, però no... Sí, però els cançons ja ho han fet. Sí, clar, els cançons ja ho han fet. 71 anys, aquest home, ni 60 ni 80, entre mig 71. 71, sí. Jo tinc una anècdota molt... Tot així, l'especte... Hi ha un tros a la pel·lícula que surt, i és, bueno, deu ser un home molt castigat, físicament, perquè després ha fet de paleta, ha fet de no sé què, ha fet de tot, perquè... Vinga, m'agafen més ganes, no he anat a veure-la, i sempre em parla tothom molt bé. Sí, tu no en parla molt. És que és una pel·lícula curiosa, perquè... i el context amb el que està descrita, i la forma de descripció, és que vull dir que facin allà, perquè la forma de descripció té una... una creativitat, una element creatiu que et sorprèn, l'espectador. Parlant de documentals, vull recomanar... documental, que es pot veure en cinemes Boletge, que són versió original sotitula del català, en lloc del món existeix això, per tant, el teniu allà, la Diagonal. Una pel·lícula, també documental, que es diu Vajarí, el nom encaler, encaló, de Barcelona, una pel·lícula d'Eva Vila, que el més graciós és que jo anava a veure la tercera part de la trilogia de paradísse, allà en els Boletge, i em vaig trobar amb la directora, i ja no és que la conegués, però vaig dir-ne que era ella perquè estava fent fotografies, i vaig preguntar, la vaig saludar, i vaig dir a tu ets Eva Vila. La qüestió és que em va convèncer de anar a veure la pel·lícula, i em va encantar. La història de la neboda, de la Carmen Amaya, que està ara, precisament, tocant a les rambles amb el tablau cordobés, i que justament amb l'entrada del cinema tens un dos per un, vull dir que si algú vol venir amb mi, però aquesta neboda de la Carmen Amaya és extraordinària, una pel·lícula amb una estimació per la música, pel flamenc en concret, pels músics autèntics en general, extraordinària, així que ja ho sé parlar de dues recomanacions més. Paradísse, són tres parts, i que val molt la pena, tot i que són històries molt dures. El que haurís maci és que queda petit en quant a la duresa del que fa. Vigileu, i vaja, és una altra. Jo ve de moment perquè les xis estaven acabant el temps. S'acaba, s'acaba. Hi ha una pel·lícula que es diu Rash, que en anglès vol dir assal, fugositat, empenta o fins i tot corre, que és el que està més lligat a la història de la pel·lícula. D'un director etiquetat com a molt comercial, és un habitual dels seus personatges. És americana. És americana, és del Ron Howard, que és un senyor que ha fet pel·lícula. Mente maravillosa. Mente maravillosa és la que va més famosa d'ell perquè va guanyar premi Oscar, la millor interpretació, però és molt interessant. Mente maravillosa. No et dones temps per explicar-ho? No, no. Resulta que és una pel·lícula que va d'enfrontament que va tenir la fórmula 1, el Niqui Lauda i el John Fan. Sí, sí que l'he vist anunciada. Resulta que amb una meravellosa interpretació del Daniel Wohl, que fa de Niqui Lauda, tot i que a mi la fórmula 1 no m'acaba d'agradar, doncs resulta que és una pel·lícula... sense condicions www.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa que ja estem de nou en la temporada 2013-2014. Fins la setmana vinent, començarem, continuarem parlant de cinema. Fins ara.
