Cinema sense condicions del 15/3/2022

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona tarda, estem a Radio Desvern, això és CINEMA SENSE CONDICIONS, i aquí, a l'equip habitual, els comanaments, la Lluna, bona tarda, Luna, què tal? Bona tarda! L'Ignasi, què tal? Bona tarda! Heu sentit uns cants, avui ens hem de posar rigorosos perquè la pel·lícula de la setmana, que correspon a aquesta banda sonora, és ni més ni menys que Farahó. Farahó, de Gersi Kavalleroj, de l'any 1966, una pel·lícula polonesa d'un director que va anar aixec en 1922 i va viure 85 anys. Aquest home va fer 14 pel·lícules, de les quals 4 o 5 són, jo diria, que el més aproximat de les mestres, entre elles, la que avui pretenem analitzar una mica, aprofundir, i fer-us-ho a l'arribar perquè tingueu ganes de veure-la i gaudir-la, perquè realment és un producte històric d'aquells que costa de trobar. I, curiosament, és un producte històric fet en un moment en què Polònia no estava precisament al cinema polonès per massa històries en aquest moment, amb les conseqüències de la Segona Guerra Mundial d'individents encara, i, llavors, estava en un règim comunista que les tenia bastant acollats. Però va sorgir aquest guió de Farahó, que estava basat en un obra d'escrita, de principis de segle. Finals. 1.897 es va publicar, la novel·la. 1.897? Jo tenia 1.918. No, no, 1.897. Escrita entre 1.894 i 1.895. De fet, em lliga això bastant amb una cosa, i és que Cuo Vatis, que és l'última pel·lícula que va fer ell, precisament està políticament amb les antípodes d'aquesta, perquè l'home va fer un gil notable igual que el país, la obra de Cinquiavich és coetània d'aquesta, per tant, em lliga molt més el que dius tu. Com que avui en dia estàvem molt en compte amb Google, perquè hi ha molts errors. I vaig trobar això, en principi ho vaig donar com a bo, però jo sabia que era coetània. I precisament ell, amb algunes cròniques que ell ha llegit, i fins i tot es va fer sobre ell una mena de biografia, en el que parlava, una mica dels seus inicis i tal. I deia que sempre havia tingut la intenció de fer Cuo Vatis, però aquesta entrevista la va fer quan va complir els 75 anys i va dir-hi malauradament ja no la faré. Doncs sí, i la va acabar fent. Bé, he fet aquesta introducció, soc un fan absolut d'aquesta pel·lícula. Si l'acobetem és perquè l'has proposada tu. Ja m'estimo. Ja em gust, a més a més. A veure, jo soc un enamorat del cinema polonès dels anys 60, però enamorat. Jo, de fet, em dedico al cinem, pare, jo. És a dir, una miració profunda. M'he recordat, m'he recordat de tu, perquè he estat llegint algunes de les manies, o coses que algunes són de cineasta i altres no, de Cabaledovis. I una cosa amb les que tenia una mania especial, per dir-hi alguna mania, era un home molt perfeccionista. No va començar el cine de qualsevol manera. Ell va fer un aprenentatge i va ser ajudant de direcció de moltes pel·lícules, de set o vuit pel·lícules. De fet, és un home d'idees fixes, perquè has dit això del Cabaldis quan tenia 74 anys, perquè de fet el faraó és una obsessió seva des que tenia 13. Ell va llegir la novel·la de faraó, que s'ha de dir que és d'un tal Alexander Globaki, que utilitzava un pseudònic. Aquest era el pseudònic, el pseudònic. Aquest era el pseudònic, el pseudònic. Suposo que per protegir-se mai se sap, perquè aquests països de laia sempre han tingut molt seriosos problemes per dir la veritat. Com que la pel·lícula ja ho n'hi ha desenvolupant, és un contingut que pot despertar certes sensibilitats d'un cantor o d'altre. Sobretot a la polòdia del dinar, perquè la relació entre el poder i l'església, que era cristiana... Aquest punt que hem fet pensar amb tu, Ignasi, és que ell tenia una cura extraordinària amb supervisar el muntatge de les seves pel·lícules. I molt especialment el de Faroeu. Quan es va disposar a presentar-la a Can, li van suggerir que retallessi una mica i li van dir textualment allò d'aquella manera col·locial. Escolta, mira, és que és el que passa. Tres hores tindràs la gent asseguda a la butaca, és molt. Llavors anem a retallar-ho i ell va dir, mira, d'aquesta pel·lícula jo sóc incapàs de treure ni un sol pla. Li va entreure per ell, perquè la versió que veiem és d'altres hores i mitja. La distribució va agafar i va retallar i la va convertir en 145 minuts. Amb el muntatge és inescusable, el director, el que no veu mai és perdre aquesta opció. El fet és que la indústria, a vegades, ha provocat que sigui un privilegi tenir el que deia l'Atadi i l'Ignasi del final Can. Per si posa un privilegi quan es parla del normal seria això, malgrat que jo l'obra del muntador em si mateixa la valoro molt, però evident que el director és el director i per tant teòricament ha d'estar en allà. I és una pel·lícula tan d'autor com aquesta, per mi és una pel·lícula absolutament d'autor a la que estem parlant. Ara us passo, anem distribuint-me la paraula, però una cosa que vull dir, una mica perquè a vegades tenim com el Santa Santorum, els festivals i entre ells els grans festivals, i com no, Can. Can el faràu lluitar contra un home i una mujer de Clorle Luch. I la Palma d'Or se la va emportar amb un home i una mujer. I li va tornar a passar després més tard. Vull que... Bueno, perquè... Lo mateix amb el Òscar. L'Òscar, igual. L'Òscar a la millor pel·lícula estrangera també se la va emportar amb un home i una dona. I ell va competir també. Realment se la va emportar dues vegades davant d'ell, una home i una dona. Una pel·lícula intransigent, bonica, però absolutament intranscendent. Comparat, evidentment, amb la posada d'encena, amb panoràmic. Estem parlant de... Està parlant de... Ja no entro amb la profunditat de la pel·lícula, que ara hi entrem, evidentment. No, no, no. És més complicada del que sembla. Una pel·lículeta. Exacte. Endavant. No, bueno, això és un projecte d'ell des que tenia 13 anys. Jo crec que en Calabruí, com tots els cineastes importants, com l'Andreu Bària, ja no diguem pel Vansquí, que és un absolut dinamitador, però a mi el que em sorprèn és que aquesta gent no la posessin a la presó. I a més, i en Calabruí, en particular, perquè ell funda, l'any 55, funda una productora que es diu... Cater. Cater, K-A-D-R. Que va ser el president durant 40 anys. Bueno, amb alguna absència de permís, però el 55 és, i l'any 77 torna a ser-ho, el president, no? Els més importants directors van passar pel·lí. La majoria de les pel·lícules del cinema pel·línes del 160, que valen la pena, moltes de Bària, per començar, el cenit de si diamantes és mateix. És que jo no entenc com no els van posar a la presó, perquè si mirem cenits de si diamantes del Bària amb profunditat, les està dient grosses en contra dels comunistes, encara que la cosa queda com aparentment dissimulada, però no és una pel·lícula amable amb el comunisme que ha entrat el protagonista, que és un terrorista, que està dinamitant interessos dels comunistes. Per tant, ja des del principi era un corrent que en el seu bastant pràctica, com que era molt reprimidora, molt repressora, perdó, evidentment no despertava simpaties. I la República Democràtica, tota la gent fugint, jo crec que quedava bastant clar que feliç, feliç, la gent no hi era. Tot i que els que estaven aquí, que teníem una altra cosa molt diferent en aquesta, com a règim, teníem allò com idealitzat. La criguda del mur ens obre els ulls a molts. Està a l'im? Està a l'im. A mi em va passar així. Jo no he sigut mai molt comunista, he sigut més veat anarquista, però en tot cas, no practicant, però en tot cas, realment, tenies com mitificat aquest fet. Malgrat que vegués això que dius tu, la gent si surt d'un lloc per jugar-hi la vida, per portar-ho de mala manera, és per alguna cosa. No, feliços no eren, està claríssim. I passava una mica com passa... Però en aquests moments, fins i tot occident, no parlesis als anys 40 i 50, no parlesis malament d'estalin, que ara a Rússia passa tres coses del mateix. Blat, l'impaller, d'impaller, el pudint. Els americans li diuen blat, s'està molt bé buscant. Una mica pinta-me'n pilt. És que realment connecta molt amb el que és el fons de la pel·lícula. Faig sempre que hi ha un director, el que sigui, famosa o no fa nou, això és igual. Cada cop fa una proposta tan anacrònica, és a dir, parlar d'una pel·lícula de l'Antica Egipte, quan en realitat estàs en l'any 66, dius, hi ha d'haver algun motiu... Quina és la tesi de la pel·lícula? Els comunistes faroos hi va agradar, perquè ells interpretaven que el faroó, que era el modern, eren ells, els comunistes. I els sacerdots eren els rancis. I que, a més a més, coincidia amb religiosament, amb l'església catòlica de Polònia, i per tant era una pel·lícula que els comunistes l'interpretaven a favor seu, com volien dir, aquesta pel·lícula ja ens ha acabat. Però, a més a més, està molt ben trobat, perquè, si bé, el faroó Ramses XII i Ramses XIII no van existir, perquè l'enestia es va acabar al XI, o sigui, agafada aquesta llicència, a partir d'aquí, tenim rigor històric, perquè el que estem dient sobre la casta sacerdotal, això és una cosa evident, que existia... O sigui, allà la casta sacerdotal, dintre de la piràmide de poder, estava a dalt, després venia el faroó, que, si bé, representava... És una mica la funció d'aquí al rei, representa el cap d'estat, però no té poder executiu. En canvi, ells sí que el tenien, i després venien els militares, els militares, qui els menava en el fons, el militar el mani sempre el que el paga. En el fons són els assortons els que manen els que tallen el bacallà. Efectivament, clar. Llavors, això li tenia que agradar el poliburó. La pel·lícula, de fet, tracta de... Bàsicament és això, la pel·lícula. El que passa és que la meva formació en la història m'obliga a dir que la pel·lícula està situada en el que és l'imperinau a la dinastia 20, i és un tal Ramses XII, el pare, i Ramses XIII, ell. No van existir aquests farons. No. L'imperinau es va acabar amb Ramses XI. Estaven aquí. No, bueno, si no, no ben trobado. És una llicència que et permet, si tu ho saps, et permet a partir d'aquí entendre... A partir d'aquí pots transitar amb la història. Sent fidel el context històric, però sense fer pecats de omissió que et pot sortir un estudiós que digui... No, no, perdona. Aquest sacerdot no es deia així, és igual, estem en un context que no és històric. És que s'està ben buscat, això. Està ben buscat perquè, evidentment, la reconstrucció... Hi ha dos especialistes, dos historiadors, que van assessorar un d'ells titulat un professor universitari en història d'art, i que potser va posar més èmfasi en la qüestió dels detalls dels objectes. La vida quotidiana, tot el que surt... El vestuari és extraordinari. O la manca de vestuari. O la manca de vestuari, en el cas de les dues esplendoroses... Les transparències polonèses. Sí, molt guapes, molt guapes. Aquesta polonès egípcia, diguem-ne... Hi ha oregues llueva i l'altre és fèlixia. Totes dues són polonèses. Els hi piquen l'apell, no? Sí, és molt visible, però en tot cas... Hi ha una altra cosa, també, és els exteriors. Els exteriors són una passada. Estan rodats a l'Uxor i a l'Isa. I a la mateixa, a les piràmides d'Aquíops. Hi ha un moment que surten les piràmides d'Aquíops. És quan s'entena que el pare està mort. Van arribar a soportar temperatures de 60 graus. Sí, sí. 10.000 ampolles d'aigua diàries per tot deu. El càtering ho havia de ser. Hi havia d'haver un exercit al darrere. De fet, hi era. 10.000 russos. 5.000. A mi em diuen 10.000. 5.000. Els números aquells... El que sí tinc com a cifra de 10.000, de 10.000. Sí, sí. Sí, senzuta. Tots recordem la càmera subjectiva del soldat que s'apropa als libis que s'han revelat. I mentre s'està acostant a l'exèrcit libí que s'ha revelat per culpa dels sacerdots, és curiós perquè el faró ha de pagar un foc, el jove, quan ja és farador. I també s'ha de pagar un foc, perquè abans de tocar el tresor real, que és seu, perquè ells maneguen el tresor real. No volen deixar calés. I per tant, per estalviar calés. I com que ells estan pactant amb els saciris, per tal que els saciris no agraeixin Egipte, una estratègia rònia, que els poble d'envahir, en definitiva, llicencien els libis per estalviar-se'ls els sons. La guerra aquesta contra el exàrcit mercenari libí la provoca. Els propis al dons... I comentaves el traveving de propament. La propament diguem que fa. entre els libis que estan allà esperant i el cop que li dona el soldat, perquè és el cop de... Dona dimensió de com havien de ser aquests xocs mil·lidars, realment sacnants i bèsties. El començament de la pel·lícula... El començament de la pel·lícula, quan veiem els dos escarvats disputant-se una pilota de merda... Bueno, no, l'estan transportant. Jo també heu interpretat que havia lluita. No, no, no, està col·laborant. I pot haver les dues coses. Un desplaçament de la pilota i tothom estan en veia. No, a veure, això és l'anècdota. El bo, tant cinematogràficament com amb l'expressió, és que... Què provoca això? Això provoca que un dels missatges, un oficial, es posi a córrer i aquí sí que hi ha un traveling. Magnificat d'aquest arrancament. Fantàstic! Perquè és frontal... Em passaven a tot l'exèrcit. Veiem tot l'exèrcit. Jo he llegit, però per part de l'operador, aquest aspecte sí que m'interessaria comentar-lo, per part de l'operador, xapó, perquè això està rodat... T'has fixat que és un traveling-back a tot drap, perquè el soldat va corrent. Ho fa des d'un cotxe. Amb l'etapa aixecada, l'operador a la part d'arrere del cotxe, es veu que els cotxes eren russos, i anava fent el traveling-back. Fixa't que és de pla mig. El terra ben bé no es veu mai. Podia ser l'únic que em sorprèn del cotxe. Havia de portar un establitzador de càmera de conya. Aquí vull comentar-t'ho, perquè en aquesta època... Llavors això és novetat. Clar que és una novetat. O, en tot cas, l'operador és Déu. És Déu, amb un pols impressionant. Això de l'Anastasi pot il·luminar-nos. Jo crec que hi ha inventes d'estabilització molt anteriors del que coneixem com a tipica d'estabilitzador. Tant les Westcamps, que són aquestes voles que havíem, sota els helicòpters... Els Involts. No, no. Inicialment era Westcam, el nom que teníem. I després les Steadicams, i tot això que la gent ha anat coneixent. Hi havia també els estatius. Però això era per càmeres que portessis a sobre. Per vehicle, realment, l'únic que podies és que la càmera suspendre algun element que la deixés una mica flotant. Això existeix molt abans. És un travel imbàc, absolutament impressionant. I després, encara que és més lent, a veure com s'ho van fer també, perquè recordeu que quan van a fer la visita al faraó, ja representa... Bueno, no, la visita al faraó. És el propi faraó el que està... S'ha emportat d'altre. Cada seure a la cadira que té davant. Exacte, i és la visió subjectiva del faraó, mentre avança cap al tró. Bueno, jo és que anava dient com una estabilitat... Com faran perquè es pugui seure. Però una estabilitat impressionant. Aquesta sena és extraordinària, eh? També, també. Encara que la pel·lícula, que és boníssima, fos un buñol, tècnicament... És una atrevalla, aquesta pel·lícula. Em fa dubte molt. Això que m'has dit de la correguda del noi, l'inici de la pel·lícula, el travel imbàc té un problema. El cotxe ha d'esperar en pols, perquè el terra no és precisament un terra. A menys que no haguessin posat en el terra uns elements d'estabilitzar les fustes, el que fos, el terra és pulsós. Per tant, teòricament, aquesta pols te l'aniries empassant a mi de que necessis fer un travel imbàc. En lo qual això em fa dubtar. És molt llarg, per tant, amb estalleria, que haguessin pogut cobrir tot el terra d'un element que hauria habitat la pols, o es faltat, fins i tot. L'altra cosa és el tema de l'estabilització. No ens ha d'estrenetant perquè existien estabilitzadors solvents. Com ara, però existien. I tres... no sé qui era. A veure, van estar... Estaven parlant de la visió subjectiva del farol. Sí, que en aquell moment jo pensava. Aquest farol està important de cara endavant. És la seva mirada subjectiva. I en canvi, té el troc que tenim davant on s'haurà de seure, està posat de cara a nosaltres. Com s'ho resoldrà a nivell de post amb escena? Com girem el ramses? Jo crec que no ho soluciona. I ho fa d'una manera molt elegant, tot i que ho fa a girar. Jo crec que es nota. En el sentit que la càmera arriba un moment que arriba el troc, i aleshores es veu que el farol entra per la dreta. Jo esperava, com a mínim, això. És que no ho podrà volar. Sí, sí. Deu-ves a dir, sí? Sí, és que... No, volia fer una aportació al tema tècnic. Sí, però és igual. Posa'm una altra cosa, perquè s'ha menat... A mi, entrant en el que són els continguts de la pel·lícula, el que sí que m'interessaria fer una reflexió pel que fa el tema, que molt bé, tenim clar que els sacerdots són uns corruptes, uns aprofitats, sense cap escrupul, és a dir, és l'expressió més dolenta del poder, en el sentit que s'alcien fot. És a dir, perquè resulta que els escravats són sagrats, l'exèrcit no pot passar per allà perquè els poden esclafar, i en canvi, un pobre home que està fent un canal durant anys, que porta anys i panys, fer el canal al reomple, ni l'home s'assuscita, perquè... L'han destruït. No veus que els sacerdots... El faràu jove sí que... nota que li sap greu el que li està passant aquest home, però notes que els faràons se'ls diuen fotre aquell home, que suposo que és la veritable raó del que detenta el poder, no és... ha perdut un cert grau d'humanitat. La referència de l'ament del bé i del mal, i de bé, i de... Esclar, ara amb la guerra d'Ukraine tenim molt clar que cada dia està morint d'una nena brutal, gent. Jo no m'imagino el Putin perdent dos minuts de son pensant amb la gent, amb la destrossa i la mortalitat, i la mortalitat que està generant. Si tu li preguntes al Putin, ella dirà a mi el que ens sap greu és que... eh... la... la serra són, no? El tancament mental, el tancament mental. El tancament mental dels polítics i governants ucraïnesos permetin això. L'hi donarà la volta així. Això no és polític, és que ell sempre troba la manera i més tindrà control. Jo? Jo, responsable, no? De tota manera, avui una periodista a la televisió rosa, que parlem dels 15 anys, com a mínim, si no li passa alguna cosa. La pancarta aquella, no? Sí, sí, ja ho dient clarament, que no us creieu les informacions oficials, no? Em permeteu un punt petit en sèrie, que m'ha entrat amb la guerra d'Ukraine. Aviam, a mi jo no sé si ha sigut la situació que estem vivint, que realment hi ha una certa pressió informativa molt important, que hem vist alguns programes, i jo no es considero a TV3 últimament d'una gran qualitat, i que explicaven molt bé què ha estat passant allà, a nivell de periodistes... És a dir, estic molt ficat en aquest tema, que he vist la pel·lícula i he fet com una lectura molt directa d'una cosa i l'altra. Em semblava que m'estaven parlant també de la guerra de l'actual. D'alguna manera. Tinc un amic que tenia la teoria. M'ho va dir la teoria. Escolta, tot això és el de sempre, és l'església, la guerra d'Ena. Aviam, Manel, li faig dir per dir-li un Manel. Manel, què m'estàs dient? Sí, sí, sí, això pensa que hi ha dos faccions de l'orthodoxia. Els dos són orthodoxes, els russos i els ucranians, però són dos faccions diferents de l'orthodoxia. I aquí és l'origen del problema. Bueno, aquest amic a vegades té aquestes visions, però tampoc li vaig voler dir ni contradir-lo ni no. Jo crec que el problema és putit. Hi ha la OTAN. Hi ha la OTAN. I la seva ANSI Expansionista, amb el mateix temps que la OTAN, també molt estaltista. I al darrere de la OTAN estàs unit. Però sí, que li vaig deixar una certa llicència. No, no, el que sí va a la connexió amb la pel·lícula és que, no podem ignorar que hem vist la pel·lícula amb original, amb versió original, polonesa, i que el polonès, una llengua eslava, que s'assembla moltíssim al rus i moltíssim al ucraniar. I la paraula eslava, i la paraula pravda, està causament en boca de la gent d'aquesta pel·lícula que ha cantat ara. Pravda és la veritat, veritat. I eslava és victòria. I aquests dies, quan veus els noticiaris, estàs sentint la paraula eslava. Això m'hi ha tornat a vincular, no? Sí, sí, sí. Són coses molt d'allò, però a vegades veus les coses que em deixen una mica el moment històric, en què estan encaixades. Tu veus més allà, diguem, d'això, no? Jo el que vull lligar és amb el fet que... Tenim clar qui és el dolent, no?, amb la pel·lícula El Foró. Però, o sigui, dos aspectes. Primer, és evident que El Foró, els sacerdots, amb aquesta actitud, recordem que estem al final de l'imperi Nau. A Egipte està en crisi, i evidentment es produeix de seguida el que se'n diu el tercer període intermig, foscor absoluta, evidentment, vol dir que el poder egipci s'esmicola, i, d'alguna manera, queda fraccionat, i és un període fosc, són aquests períodes intermigos, en què és evident que tribus que venen de altres parts d'àcia entren i fan una mica el que volen, no? És a dir, per un cantó està clar que l'actitud dels sacerdots, com que només es preocupen de mantenir el seu estatus i les seves riqueses, perquè el poder el trasor real és d'ells. Va, va, va, va, va, va, va, va, va, va, va, va. I té l'acció directa. És evident que estan condemnats a la llarga, a la tròfia, i a la decadència i a la destrucció. I després hi ha un bon aquí. Però després ja el farà... Però després hi ha El Foró. El Foró, evidentment, també s'equivoca, perquè vol arreglar les coses, i és evident de lo que se'n diu la rola d'estat, que és tota la inèrcia, és a dir, anar en contra de tota una estructura, és a dir, els polítics quan han intentat al llarg de la història en diversos moments i en qualsevol país, s'han fotut la gran hòstia. Perquè, evidentment, hi ha una inèrcia i una estructura que tu, en què vagis amb la millor de les intencions, no te la saltes d'un dia per un altre. I, evidentment, els sacerdots, el poder establert, ja s'han carregat de generar una estructura contra la qual difícilment podràs, i, evidentment, El Foró no pot. El començament de la història, abundant amb això, hi ha un moment en què el sacerdot, ell, encara és príncep, viu el farà Ramcés XII, li diu, la sabidoria del govern és un secret sacerdotal. Sí, precisament, arrogan-se el fet de dir... A veure, la sabidoria, que és la que ens guia com a poble, el gran poble d'Egypte, està depositada amb els sacerdots. Però ja són oparenys que sigui així, evidentment. Però, clar, és la ritualització. O sigui, per mantenir-se en el poder, has de ritualitzar-ho tot. Els sacerdots ja s'encarreguen de ritualitzar-ho. Però, evidentment, aquesta ritualització porta la decadència i, en definitiva, en el cas d'Egypte, evidentment, el volcets, el volcets... I el tresor està molt ben buscat, perquè ja el nom que té el tresor és el tresor del laberint. I és que està col·locat, precisament, amb un laberint. I llavors, les claus per entrar només les té dues persones. Sí, però fitzat, fitzat, això és molt important, perquè fins i tot entre els sacerdots tenen la ritualització, fa que els sacerdots, en el fons, no sàpiguen tampoc el camí... Necessiten les fitxes, les fitxes que els ajudin, que el colleret, aquell que porta... Exacte, perquè només ho saben dos. I, en un moment donat, s'ha evidenciat que un dels sacerdots s'ha procurat un mapa per arribar al tresor cada quan vol. Conclusió, els propis sacerdots s'encarreguen. És que reguen un dels seus. Però després hi ha una altra... Hi ha una altra cosa sobre el que m'interessa incidir, i és la figura del doble. Eh, la figura del doble, històricament, ha sigut recorrent. Jo crec que el tall de 30 minuts fa mal, justament en aquest tema del doble i de la sacerdotissa... Pot ser, però no queda molt. Perquè no està ben explicat. Jo estic més d'acord amb el tema d'ella, que realment queda molt poc explicat, aquest paper, però en canvi, en el tema del doble, com diu ell, amb novel·lística i amb cinema, ja l'hem vist. I en la realitat? No ens sorprenen. I en la realitat, no ens sorprenen. A mi no m'has sorprès tant. M'estarem més enlloc t'ha explicat el tema d'ella, de la cama. Exacte. Perquè és clar que és una sacerdotissa fenícia. I els fenicis estan tenint por de que els assidis estan a punt de menjar-se'ls, i que els fenicis més aviat demanen ajuda a Egipte per tal que els protegeixin, perquè de fet els assidis són molt menjadors, és la rússia d'un moment. Sí, bueno, però els assidis veuen que també els egipsis són febles. Però bueno, els assidis els diuen als egipsis, si ens deixeu quedar-nos en fenícia, no us toquarem. I us podeu quedar els jueus, no? Els jueus que podeu continuar tenint-los, com a mitges claritzats, un poble ja o mitges altres. Mira, precisament la pel·lícula, la pel·lícula, és un moment en què jo tinc una versió del 2007, i aquesta versió és de dos DVDs, amb Extres i la pel·lícula. I llavors, al començar el vídeo, i et diuen, quan hi ha uns trossos que han sigut tallats a la versió, si es va passar a Occident, et sortiran subtítols. Llavors, hi ha tota una escena sencera en què hi ha un prestamista fenici que està discutint amb un intermediari... No, el prestamista és joveu, que està discutint amb el fenici, amb l'intervent, amb el mitjancer, que és príncep, és un príncep fenici. Que és un príncep i el príncep que després hi harem, després de les tres anys. Llavors, aquest punt és que és interessantíssim. Perquè el farau, el jove, el que vol, són calers, no? Perquè, com que s'adona... Està buscant finançament entre els joves i entre els fenis i qui calgui. Llavors també juga una mica amb això i fa veure... És a dir, clar, ell acaba no donant els saciris, el que d'una manera immediata volen. Per això jo no acabo d'entendre perquè la Cama, l'assassardotissa, que és fenícia, és col·laboracionista no amb el farau, sinó més aviat el farau i la seva família l'assassinen, els sacerdots. Però a través del doble, que és el grec que s'assembla al farau. Però el tema és, si ell és una sacerdotissa fenícia, més aviat li convé estar a bones amb el farau, no passa amb els sacerdots. Però és una concubina, està pagada. Els sacerdots, els sacerdots... Naturalment. No, és un pel·lín. En canvi, la que no, i a mi no ha costat d'entendre. En canvi, la que no està pagada, que és la hebrea, quan té el fill diu, i nosaltres... Egypte, pot tindre un heredé que sigui jueu? No pas. Un Isaac. Mentre ell està de campanya, li maten a la dona i el fill... Al principi el que volen és que sigui el fill, sigui el príncep dels jueus. Perquè el que no volen, els sacerdots no volen de cap manera, és que el fill del farau, com que l'ha tingut amb una jove, sigui amb sang barrejada, mig jove. No pot ser que un farau sigui mig jove. A més, he sentit això perquè també és una forma de dir... Si tenim un heredé, que la meitat és egipci, ja tenim dominat els hebreus, ja hi tenim un de confiança, un dels nostres. Això ja està col·locat. Els sacerdots ho tallen d'absolutament a sobre carrer. En tot cas, és una reflexió sobre el poder. Em sembla que magnífica. Molt sèrie i molt contundent. I, a més a més, sense trampes, perquè està tota la vista, allà. Totalment, totalment. I ens porta això, a reflexionar també sobre el present. Aquestes pel·lícules que tenen a Tessi, tant potent que les sustenta, que és una mica una anàlisi de la manera humana com gestionem les emocions de poder, les emocions d'ambició... Clar, això és etern, i per això m'hi ha portat tan fàcilment a la situació actual. Us asseguro que no és una postura. He fet una lectura permanentment, fins i tot l'eclipsi, l'escena de l'eclipsi que la gent ara no sap què és, però hi ha una escena d'un eclipsi que utilitzen els sacerdots, com si fos una efecte paranormal que ells no... En aquell moment hi ha l'hipers tot el respecte al subos al cerdo. El subos al cerdo. Hi ha l'hipers tot el respecte perquè sempre està amb aquest actitud greu. Es tracta de manipular el poble. I és un barrotllet que utilitza la tàctica més baixa... Una trampa, una trampa. ... per enganyar el poble, que aleshores es pensa que és deu. És un joc que mans, i ho ara veureu això, que això torna a les tenebres. Fins i tot això, ara digueu-me que potser estic paranoic, m'ha recordat una mica la manassa tòmica. És a dir, la por de que la foscor domina la terra. Saps alguna manera? Un moment, aquella gent que està anterrats davant d'allò. Què vol dir això, que de cop de dia es faci de nit? Aquesta por que, quan ens diuen això, que sentim aquests dies massa, es diu, doncs què passarà, realment? Tu et quedarà fosc? O massa clar? És a dir, que tome que m'ha aportat aquesta reflexió. A veure, una cosa. La por aquesta, utilitzada pels obscurts que manen, és una pandèmia, també. Clar, clar, també és una pandèmia, és clar que sí. La pandèmia, tots a cobrir-nos ens quedem a casa. Sí, sí, ens quedem a casa. Genera por, genera por. A casa però amb una habitació, sí, amb una habitació. I al final, bueno, és que... Vayan se colgando de uno en uno. No deixa de ser curiós que s'hagin quedat tant una cosa amb l'altre. És a dir, està acabant, d'alguna manera, a partir d'alguna manera que està acabant la pandèmia, és una cosa que ens tem... Jo et dic una cosa, eh? Xina tenia els Jocs d'hivern. Sí, eh? I Xina, per mi, li va dir a Putin... No em toquis els pebrots, que primer vull acabar els Jocs d'hivern, aquí, sense que hi hagi xanchullos de gent que se me'n vagi i tal. I ha començat la guerra quan s'han acabat els Jocs d'hivern. Just acabats els Jocs d'hivern. Totalment d'acord. El tema és que el sacerdot utilitza l'eclipsi, com a recurs, però, a més, amb tot l'afrador... O sigui, no per la compostura mai, el sacerdot, a dir. Perquè, de cop i volta, descobreix que aquella hora hi haurà l'eclipsi, i que coincideix just quan el poble està intentant assaltar el soterrani, on l'abril o on hi ha l'altre sort. I amb tot l'afrador, no? A mi em recorda el rei anglès de Braveheart, de la pel·lícula del Mel Gibson, que, evidentment, els escosessos són una amenaça pels interessos dels anglesos, no? Però aquell home no per la compostura ni en els moments més difícils que sembla que està a punt de perdre la batalla, no? L'afrador d'aquesta, de qui governa, una mena de serenó estranya, no? I, a més a més, ho fa adornant-se amb un cobriment per sobre del cap, en el que utilitza el símbol del faró que no pot utilitzar. Jo també ho vaig pensar. Jo també ho vaig pensar. Qui mana sóc jo, sóc el faró. I el meu ajudant, en aquest cas, que és o sigui, o s'envia la foscor, que neus-hi preparant. És curiós, però a més, amb la hipocresia, perquè hi ha hagut la cena que el faró jove li diu, què fas tu amb la mitra aquesta, amb la serp? Quan saps que no la pots portar. Quan tu no la pots portar. I, aleshores, l'excusa d'ell, l'excusa del seu sacerdot, és, home, hi havia un buit de poder... Hi havia un buit durant unes hores. Tu estaves de campanya i aleshores... No se l'ha tret la serp, es conserva la serp. És que és d'un cirisme. És d'un cirisme extrem, vull dir, una cosa absolutament. A mi, jo és que la conclusió final és que el faró jove està condemnat a perdre, perquè no pots contra... És a dir, amb bones intencions no n'hi ha prou. Tu pots tenir la raó. Però l'Estat passarà... És una màquina... ...par damunt de la raó i del... És a dir, del que realment té els motius justificats. És igual, l'Estat actuarà sense necessitat de justificar-se i passant per la veritat. El praf de no m'ha passat per sobre del praf. Fem una petita comparació propera a casa. Catalunya-Espanya. Jo estava pensant en això, quan estava dient... Així cridar una mica... Estava dient això que deia ara. Es passa part damunt de... Estaven pensant que l'enviig seria entreiguals. Entreiguals, no. No, no, entreiguals no hi ha n'hi ha. No, no, no. El ciutadà de Peu, el ciutadà de Comú, mai pot fer... Ja el fort i ja el feu. I llavors, quan són estats més feblescaltes, aquesta està passant novament d'Ukraine davant de la torre. De totes formes, la pel·lícula aconsegueix... O sigui, el resultat, la conseqüència, és que allà continuaran dominant la classe sacerdotal i el faraó, diguéssim, que volia democratitzar una mica, o almenys repartir el tresor, perquè la gent pogués menjar i els soldats pogués inkobrar. I el gran Egipte pogués continuar sent el gran Egipte, a base de conquistes i dominació, etcètera. Aquestes són les idees, en principi, del jove faraó. Resulta que no. Però, o sigui, la conseqüència de la pel·lícula és que no. Però hi ha una cosa, el que evidencia també i és un toc d'atenció, i per això suposo que va ser molt ben rebut per regime socialista, pulmonista, de polonès, del moment, és que obri els ulls a dir com té amb la manipulació que fan els poderosos. I això, clar... Només és en manipulació que es poden mantenir les... És una pel·lícula marxista fins a les venes. Això m'ha dit una tonteria més, dir que en el tema aquest meu, de vincular-te a una cosa amb l'altra, el director és polonès. És nascut a una ciutat. Va néixer a Ucraïna. Era l'última cosa que anava a dir. Realment és polonès d'una ciutat cares ucraniana. El 22 era polonès. Ara acaba de lligar el tema. Molt bé. Després de tot això, estimats, recordeu, farà o, 1966, Jesse Cavallerovic, busqueu-la, trobeu-la i gaudiu-la. Està filmant. Està filmant. Per això de dos hores i mitja. A mi m'agradaria veure-ho. Sense crèdits finales, cosa que no entenc, que filmin li ha d'haver hagut arribar així a la copia, són respectuers a generar-me aquests temes, i no, no, acaba amb l'última imatge i s'acaba tot. Bueno, serà pel que ha dit l'Ignasi un excés de consonants. No ho sé, que ningú llegiria això. L'entrevari ho deia, no? El polonès és una llengua impossible. I té raó. Mires un text polonès i tots són consonants. Moltes setes, moltes cas... Bueno, a veure, per canviar de terç, la setmana passada ens vam acomiadar dient que aquesta parlaríem dels Premis Gaudí. El millor ens fa mandra. Ostres, és veritat. Però ja que ho vam dir, una referència tenim que fer. Jo ho dic a un canvi de gust. Vosaltres feu la bosta i jo faré una que és molt personal. Sí, la faig personal, molt ràpida. Jo sí que he de parlar de Tomàs Pledavall. Tomàs Pledavall, perquè primer... El millor dels Premis Gaudí. Sí, perquè més i més jo penso que, a part de Marascut, que és evident que ho és, com a professional, a més a més és que és una persona encantadora. Una persona encantadora que jo la conec des d'aquell va començar. Una persona molt particular, que és la que va fer el Francesc Vellmunt, gran amic d'ell, que rarament està obscent en aquestes coses del Tomàs últimament, és a dir, no per Escut del Francesc Vellmunt, que és sabadellent com ell, que van començar junts, que van fer una pila de curts junts. Doncs em va fer molta il·lusió que el Tomàs tingués aquesta... Aquest reconeixement. A més, la primera vegada es veu que es dona amb 14 anys. La primera vegada que es dona, sí senyor. Jo començaria a fer un comentari... A mi em sembla d'una gran injustícia que una pel·lícula com Xavalas ha cicrat absolutament... Bueno, sí, que amb un premi secundari d'actriu... Sí, no premi important, no pel·lícula, no producció. Sí, sí. Sembla com si hi hagués una determinada consigna, perquè jo, francament, 6 dies corrents... Agrada, eh, la pel·lícula t'haig de dir? Sí, agrada, agrada. És que jo potser perquè estic dominat per un tipus... Evidentment que... És una pel·lícula que tot el dret d'existir, eh? Sí, jo, i tant. Però és una pel·lícula, evidentment, amb alguns elements... d'improvisació, no? Perquè dona la impressió que hi ha coses que estan una mica captades. Molt, molt. Està molt bé. Suposo que el muntatge... Vos ho vas comentar tu. El millor respon al fet que el material d'origen és molt complicat de lligar, i evidentment es va aconseguir acabar de lligar i donar una certa coherència al producte. Molt bé, és aquest cinema directe, eh? No sé de si... No podríem dir que és cinema veritat, però aquest cinema fresc i immediat... Té un to de comèdia que està ben aconseguit... Això és el que et connecta. I connecta amb la gent. I està parlant i ens està presentant uns personatges que estan al carrer. No estan retocats, aquests personatges. No estan inventats, no estan inventats. Precisament una de les coses que em mortifiquen una mica és que hi hagi un actor, com el Roger Casemajor, que té un paper molt bo al tros i un altre paper molt bo... Al ventre del mar. Un altre pel·lícula oblidada, també. I, escolta, i maledonguin... Ben sentuda. I maledonguin el premi d'interpretació amb masculina. Noia, què t'arribes? Amb aquesta noia, que és anar despistat per la pel·lícula, que deu ser el que li demanes. I vol, i aconsegueix, la Neus Ballus. La gent, sí. La gent confon molt, i els actors parlaven que aquí vota més, i la gent que vota molt en aquests premis, tant en aquests com els Goyes, són actors molts d'ells. Realment, confon una vegada fins i tot els actors són personatges amb actor. És a dir, si el personatge se'ns fa simpàtics, llavors sembla que sigui premiable. És a dir, la simpatia, el tipus de feeling que genera... L'empatia... Però l'arquiment del Pep és absolutament lògic i coherent. És a dir, com pots premiar aquest noi... Escolta. Que molt bé surt en aquesta pel·lícula, però és que sembla que gairebé que es passeja per la pel·lícula. Escolta, aquí hi ha gent... No entenen les coses. Hi ha gent que té taules i ha trepitjat teatres, i funcions de vegades, dues funcions diàries, i ha fet 15 o 20 pel·lícules. I es troben que estan allà, esperant que surti, a veure què surti, dintre del sobre, i diuen, Mohamed, va, molt bé. No, no, sí, jo no tinc... Em sembla bé, i a més jo dic, jo vaig avodir de la pel·lícula, i la direcció per Neus Ballús em sembla bé. Ara, millor pel·lícula, llavors ja me'n vaig cap a tu. Ignasi. Xavales és una pel·lícula de veritat. Impecap-la. Impecap-la, amb les quatre actius principals, que se surten. És cornejar a un barri una noia que intenta obrir-se pas com a fotògrafa, que no ho aconsegueix, perquè el sistema ja està establert, per tal que, si véns de molt a baix, les coses siguin força difícils d'arribar a alguna cosa. I, per tant, és una pel·lícula que té un argument potent, desenvolupat amb un grau de verisme i amb un grau de cosa humana impressionant, i és una pel·lícula absoluta ben vandejada, quan, a més a més, té una factura. O sigui, una factura impressionant. Bona fotografia. Ben muntada. Ben estructurada. I s'emporta tres o quatre gaudis. Les lleis de la frontera, que no sé si l'hi heu vist, però és que... Tenim que tornar ara als quinquis del 70. Ja, ja, els de l'alum. Ja tenim de pressa de pressa, ja tenim els de l'alum. I llavors hi ha una altra cosa, també. Estem parlant de l'acadèmia catalana que dona els premis gaudits. Avís en greu perquè en Montfons... Tots denominacions pel ventre del mar. 0 premis pel ventre del mar. Sí, això és bastant injust. La llei de la frontera... Jo tinc el cor dividit en la llei de la frontera, perquè està dirigida pel Montfons, que jo crec que és un dels millors realitzadors de l'estat espanyol que, en aquests moments, ja. Que estic d'acord amb això. Ara, m'agafa la novel·la del senyor Cerques, el qual no l'hi tinc gaire simpatia. Jo cap, jo cap. I a més, amb dos. Estem a les iguales. Passava el mateix amb la versió del troba del soldat de Salamina. És a dir... Sí, tenim una novel·la que no m'hi dono d'allò, i en aquests casos, perdona, no passava el mateix. Passava algo pitjor, i és que el troba tampoc va ser... No va fer un gran treball cinematogràfic sobre la pel·lícula. Però, en aquest cas, el Montfons sí. Però és que té una... Jo penso que el Montfons està molt bé, per exemple, en aquest tipus d'històries, però en aquesta no sé per què, se li envà una mica de les mans a la pel·lícula. No sé. No acabo de veure on tastar el problema. A mi, la pel·lícula... A nivell de estructura i com treballa els personatges... Sí. Aig de dir que la pel·lícula em va entrar perquè és que jo, de veritat, en Montfons és dels realitzadors que m'agraden. Les seves pel·lícules m'agraden totes. Té un sentit molt dinàmic del cinema. L'actriu... L'actriu està molt ben rodada. L'actriu està molt ben rodada. L'actriu no s'entén una fava, perquè parla... No s'entén el ninjo, però... No s'entén, però la pel·lícula és molt ben rodada. El Montfons té una capacitat visionària. És molt potent. Té una potència visual enorme, no? Sí, senyor. Per una altra banda, hi va haver pel·lícules. Com, per exemple, el llarg metratge documental que se'l va emportar a l'Issis, eh? No, no. El retorn, la vida després de l'Issis... A l'Issis. És molt bo. Estic completament d'acord. De l'Issis que es van portar a la Neus Vallús, jo diria que estaria d'acord amb quatre. Però em sembla... Sabeu que hi havia altres productes de qualitat que tenien a la cosa més distribuïda, però... Perquè, al final, la llista dels acadèmics, no sé qui són... Doncs aquí hi ha un misteri que ells sabran. Queda pal·lés que les cineastes no... Home, això està clar. És un moment per la dona... No, que segurament s'ho mereixen. Perquè, realment, no és segur que no és simplement una voluntat de premia a dones. Hi ha productes que valen la pena. I va haver una cosa... De xavales és també una dona. La Carol Rodríguez Colàs, no? Va haver-hi una cosa que em va fer una mica d'angúnia, i és que aquesta noia, la que ho diria, s'hi va amb l'os d'or pel carrer, li fotran al metro. Presentar-se allà amb l'os d'or... No ho sé... És molt jove, encara. Hi ha errors que es cometen, i per mi no és tan aquest. Un error que hi ha, que a mi molesta sempre molt, com a muntador que he sigut, i que de moment encara ho sóc, és que les pel·lícules, a part del muntador, consti el nom de la directora, en aquest cas. Que consti com a comontatge, com muntadora, la directora. És una editora que ho sé perquè la Teresa Font, que sabeu que és amiga meva, que la muntadora de la muntalda... Una gran muntadora. En va dir que es van conèixer. Es van conèixer i la va conèixer, la Neus. Ai, la Neus, la... Sí, la Neus. A mi jo, bàsicament, sóc molt muntadona. A mi m'agrada molt, realment, no puc deixar-ho, una mica el que dèiem abans. No puc deixar en mans d'algú. Bé, doncs ho ha de prendre a fer. Tu et pot agradar molt fer la llum de les pel·lícules, però tu no t'atreveixes a fer-ho. Amb el muntatge s'atreveixen més tots. I em sembla injust perquè, minus valor a la persona que comparteix el crèdit, és a dir, estan allà, la Neu i aquell d'Estequirot, dius, bueno, tu què has fet, doncs? És clar, és difícil. A mi serà, segurament, gremialisme per part meva, però no, és molt visceral. No m'agrada. En general, quan veig la co-muntatge, si són dos muntadors, sí, és una possibilitat. Però la directora munt... O el director o el muntador, no acaba de veure el clam. Bé, ja està. No, no, i s'entén perquè, evidentment, jo t'havia de treballar i et dono fer que, efectivament, salva moltes coses impressionants. El director salva moltes coses d'una pel·lícula, moltes. Segur, segur. No, no, i el director, evidentment, que té un paper determinant amb totes les decisions que es prenen. Però s'ha de respectar una mica, no? El paper de l'altre, el paper teu, i, bueno, i deixar-ho. Un crèdit és un crèdit, finalment, no significa tant. Però, bueno, és un crèdit. Si el tens sol, és millor que si el tens compartit. Després, hi va haver una cosa. A mi em sembla que va ser una de les lliurements de Premis Gaudí, en què hi va haver menys toc pels polítics i menys crítica, i, precisament, era molt llestimós el bagatge que es presentava, a nivell de producció, a nivell de qualitat, està clar que qualitat, qualitat, el cinema català n'hi ha. Hi ha idees, hi ha tècniques, hi ha enrealitzadors, i, sobretot, està sortint, això és inductable, una generació de directors que prometen. Sí, però, diguem una cosa, el cinema català li falten calés. Molt calés, que altres cinematogràfies de l'estat, no sé per què, sembla que tinguin més calés que aquí. No, no ho sé, és que els tenen. I això m'empipa bastant. Calés, fan falta, que... Escolta, deixem que això... Jo crec que allà algú hi tenia que haver sortint i reivindicant, hi havia el president de la Generalitat i el caldàs de Barcelona. Jo no sé què passa, però... El partit de la Isona Pasola, la Isona Pasola era la cara normalment... Sí, sí, sí, ella reservava un 20 minuts i fotia canya, tu. Això ho he trobat a faltar. Bueno, és que estem en una època laia. Sí, ho han dividit en tres, s'han repartit una mica els punts, no? Tu defences el feminisme, tu defences la cosa institucional... Amb gaseosa. Estem en un moment rebaixat amb gaseosa. El cinema català li falta en calés. Li falta l'idees clares, també, perquè... Jo recordo, sempre de repeteixo, que en aquí mateix ja ho he dit. Quan li anaven al Miquel Porter, quan era el director general de cinematografia a Catalunya, li anaven a preguntar a la gent... Miquel, però què hem de fer, per millorar el cinema català? Quin patró hem d'agafar? Ell deia, França. Si l'únic que hem de fer és copiar a França. És a dir, com a estructura de producció, com a estructura de distribució, amb una llengua molt més minoritària que la castellana, no parlo del català, que la llengua castellana, amb milions i milions de persones menys que parlen francès, i resulta que es veu a tot el món, ell deia sempre això. Està inventat, però això no s'ha fet, no s'ha fet mai. I després tenim l'altra problema. França és molt... és molt produccionista amb el cinema. Molt, molt, molt. I aquí no. I aquí no, perquè si no és clar, s'admenja el que dèiem abans. S'admenja el més potent, s'admenja. Sí, totalment, és clar. Evidentment, estem dominats per la cinematografia primera, que és la que ve de Madrid, de l'Estat. Però després hi ha altres cinematografies... I l'americana. Sí, però la cinematografia basca, per exemple. Perdona, però els títols que surten de... I la Gallega. Amb unes factures, pel·lícules, amb unes factures... No, que està molt bé, que és collons. Amb unes factures que nassos que aquí pel que sigui... Ostres, costa. Això és el que... Quan et diré si factures... No, bueno, la factura... I a més, escolta, molts directors, molts directors d'aquests, tangallacs, convascos, estan formats aquí. Hi ha de tot, hi ha també molt de Madrid. No, però també n'hi ha que estan formats aquí. Sí, sí, uns anys era diferent. No sé, però fa falta... Sí, és clar, l'escac ara ha tingut esclar, quantitat d'enroy, quantitat d'alumnes de l'escac, tot bascos, molts, i també gallacs. Però hi va una època carregament tot el primer cinema basc important, quasi tots els bascos oríbes i companyies... Bueno, oríbes i això, sí. ...eran formats a Madrid, aquest sí. Sí, però clar, sí. Però sí, com sigui, els calés surten per fer cinema basc realment professional i de facuda molt... Tenen més quartos, els gestionen potser... No sé què anar, s'ho passa millor. És que jo diria... Això ho deixo una mica a veure que ho pineu. Però jo diria que els dins del que s'altaren anar i la cultura catalana, per alguna raó que se'n escapa racionalment en aquests moments no podria racionalitzar, tinc la impressió que el cinema és com un aspecte secundari, dins de la consciència global de país. Sí, estic d'acord. Però tu ampliaria. Havia d'analitzar-ho en profunditat, el que estic dient. Tu ampliaria, Ignasi. Tu ampliaria la cultura. Bueno, la cultura. Té raó, té raó, la cultura és general. Perquè agafa el teatre, agafa la dansa, agafa la música... Agafa el teatre, per exemple. El teatre sempre està molt potent. El teatre està potent, a Catalunya. Un mica més de suport. Amb una tradició i amb una presència, d'alguna manera, molt més acceptada. Jo crec que hi ha tant poc diner a repetir, que en general tothom té dret a queixar-se. Vull sentir amb el tema de l'ensenyament. L'ensenyament, llogicament, estem treballant amb uns percentatges de pressupostos de l'Estat per l'ensenyament molt baixos. Si comparem amb Europa. Estem quasi a la meitat de l'inversió d'Europa, en l'ensenyament. El mateix pot dir en general de cultura. És clar, és que el diner és el que ens arriba. Exacte. El que ens arriba. També et diuen que et donaran des de Madrid una quantitat de diners que resulta que després del final de l'any no és la quantitat que s'ha promès. O no cap d'arribar mai. I que trobo que no ets queixem gaire d'això. Si et donen un 45% del que et prometen, doncs... Sí que sí, que sí. Bueno, ens estem atençant cap a la fi del programa. En tu cas... No he pogut tractar gaire coses més, però... En el cas que sapigueu que la setmana que ve parlarem de pel·lícules que hi ha en Cartelleta. Vols dir? Sempre ho intentem, però jo volia parlar de Cirano, que no està malament. Una punt final de Cirano? Tens un minut. Home, simplement el Joe Wright, doncs home, que va, que és el director de pel·lícules com l'Anna Karenina, que no estava gens malament, la versió que ell va fer. O Atonement, no? Expiación, que es va dir aquí. Són pel·lícules potents. Un home amb una capacitat visual d'important. Bueno, que adapta el llibret musical, perquè això era un obra del Cirano, l'Èrica Smith. La estructura que té és de musical. Que per cert està casada amb el Peter Dinklage, que és el nan del joc de drones, que surt a la pel·lícula, no? Tot queda amb família, no? Perquè l'actriu, la Roxanne, no? Sí. Que està enamorada el oficial aquest, que en aquesta pel·lícula, peculiarment, és negre, no? És una adaptació cap al... Diguem-ne, cap al clàssic, molt suigeneris, perquè clar, el Dinklage, que és el nan, no té el nas llarg, sinó que és petit, no? És nan. Jo no l'he vist, però té estructura de musical? És musical? El que estic dient és que el guió és d'Èrica Smith, que va escriure el guió per un musical a los Broadway, i el Joe Bright el va veure, per cert que sortia la seva dona, que és la que fa de Roxanne, la Hallie Bennett. A més a Sicília, tot va quedar amb família, tot va quedar... I aquí ho veurem de deixar. Sí. Passeu bona setmana, aneu al cinema, i ens tornem a trobar el dimarts que ve. Amb un nou clàssic, i el que puguem. Que el decidirem d'aquí una estona. Bona nit, bona nit.