Cinema sense condicions del 22/3/2022

CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS CINEMA SENSA CONDICIONS Bona tarda, amics i amigues de Radio Desdern, cinc cinemas sense condicions, i avui comencem amb la banda sonora d'una pel·lícula que l'hem declarat la clàssic de la setmana, que és l'aventura de Michelangelo Antonioni, 1960. Ja ha passat més de mig segle. Bona tarda, Andrea. Ai, perdona. Bona tarda, Lluna. Com estem? Bona tarda. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. Preparats? Preparadíssim. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. Aquí estem a l'equip habitual, i tal com m'he dit, comencem parlant de la clàssic de la setmana, que ens va costar poc posar-nos d'acord, com sempre, amb una pel·lícula emblemàtica, l'aventura de 1960 de Michelangelo Antonioni, que obra la seva trilogia sobre la incomunicació, que després continuaria l'any 61, amb la notte, la nit, i el 1962 la tancaria amb l'eclipse. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula que dura 145 minuts, i està interpretada amb els principals papers per l'Ea Massari, Monica Vitti, Gabrielle Fersetti, i Dominique Blanchard. Està feta amb una fotografia en blanc i negre extraordinària d'Algo Escabarda, i rodada majoritàriament la illa de Sicília. La música que heu sentit és de Giovanni Fusco, i dintre de la banda sonora hi ha un tema trasmí que està interpretat per l'estupapèdi. Bé, dit això i per començar a entrar en el tema, Ignasi, com sempre, què ens pots dir de l'aventura? Bé, com que és la segona pel·lícula que comentem d'Antonioni, jo crec que ja estem amb disposició de fer una reflexió sobre... Es parla que aquesta pel·lícula és la que d'alguna manera de cinema modern. Jo no estaria d'acord, el que passa és que jo diria que gairebé obra més aviat del cinema push-modern. Saps la meva varia amb la push-modernitat? Jo la correcte, sí. La meva varia. Però diré per què, perquè home, cinema modern, d'Orson Wolffs, jo crec que també trencava moltes coses, i avançava amb el llenguatge cinematogràfic. I en canvi, potser és en la línia d'Antonioni un tipus de pel·lícula que continu... Abumdava ja, i a partir d'aquí va enfilar que fa fort, fins a arribar a la blow-up, que la va veure i més enllà. Que treballen uns arguments que són el·lucios, és a dir, de què van les pel·lícules? Bueno, jo diria que ell introdueix aquí el concepte dels temps morts, que és una qüestió que després, amb més o menys fortuna, l'ha tractat molta gent. Sí, però ja no és només això, que això que s'esperava a l'Orson Wolffs l'exesperava. Diu que l'Antonioni amb ell l'exesperava. Perquè estan més antípodes. No, clar, per què? Efectivament, perquè diu, una dona avançant per una carretera i un pensa, bueno, tallarà, no ens mantindrà els cinc minuts que triguen a travessar la carretera. Doncs sí, ens manté els cinc minuts i la dona desapareix de quadra i encara continua mostrant-nos la carretera. Buida, buida. Tu t'ha passat això una mica. Mira que és cert que això que dius, és absolutament així. La manera de rodar i la manera de muntar és aquesta, però a mi aquesta vegada no m'ha passat massa aquest fet. Depèn, ja saps, el cinema, que depèn molt de l'estat d'ànim. Com a una pel·lícula moderna, entenc que es digui, fins i tot, que hi ha una certa modernitat en la pel·lícula. Quan entenem per modernitat, que podria ser una pel·lícula d'avui en dia. Sí, perquè... A veure, hi ha una característica d'entrenònic, és evident, que penso, que és el fet que... per ell gairebé que sigui més important la composició de les imatges, és a dir, i els espais buits, alguns s'atrevit a dir, i a l'aventura hi ha un moment que sembla un quadre de Quirico. Sí, i tant. Totalment, totalment. Mira, aquest mateix comentari, que és de Mussolini, de l'època de Mussolini. Sí, sí, sí. Aquest mateix comentari el vam fer amb l'Anna, veient la pel·lícula. Això és Quirico. A veure, està fascinat per les arquitectures, està fascinat per la desolació dels espais, les ciutats buides, l'eclipse, pràcticament la ciutat està sempre buida. Doncs veu absolutament gairebé... I la illa, una illa volcànica, sense vegetació, despullada, absolutament? Sí, és curiós per què aconsegueix tot i que va tenir un rodatge ja d'antes, la producció va perillar, però és curiós com al principi quan arriben l'illa, però això que l'entorn és més important que els personatges, l'illa sembla del Mediterrani. Va prendre aquí el sol, una estoneta. És bucànica, ja té una característica peculiar que l'amenaça. Sí, però el principi... El principi no amenassa, i en canvi... Aquesta falta de vida, del passatge, ell va dir, perquè jo vaig llegir una entrevista que va fer l'any 75, el personatge amb l'aventura per ell era un... Ai, el personatge, l'espai, els exteriors... Era un personatge. Per ell era un personatge més. Per ell és un personatge que es va tornant uvac amenassador. Des del moment en què l'Alea Massari desapareix, veu-me el temps, tot és ja de solació i mal rotllo, i la roca aquella que cau d'un muntany avall inesperadament que deixa la Mónica Viti i allò una mica... Hi ha al mar la filmació del començament d'un Fibló, que és un Fibló. I ell comenta que es va emprenyar molt amb l'equip de filmació, perquè naturalment això no està bé preparat, i això va succeir. I ell volia que estés tot filmat i no el van filmar perquè s'està ben distreient en altres coses. Ell va posar el que va poder trobar. Sobre això, jo he viscut una anècdota molt divertida, perquè es veu que jo crec que és una botada d'ella. Però ho diu, en un llibre, talment, volia rodar això, el que tu dius, el Fibló aquest, però va aparèixer un mariner i va dir que una nit de Nadal el seu pare li va ensenyar com frenar els Fiblons i va produir unes paraules i que hi ha cel que el Fibló va desaparèixer. El va fotre totalment. Bé... Si no n'he trobat... Però de veritat, que ho diu l'Antoni, això. En realitat, el que sí és cert és que la societat italiana, perquè jo estic fent una pel·lícula que parla de l'etapa justa anterior a tot això, i també un historiador que el comentava, parla d'aquesta societat italiana està entrant a l'etapa de la modernitat. És a dir, és cert que venen d'una etapa, que és l'etapa del faixisme i després del post-faixisme, i realment sí que és cert que aquesta gent que ve a l'any 60 s'assembla a la nostra, a la nostra gent dels anys 60, perquè jo jo era allà i tenia aquells anys, més o menys, que tenen els protagonistes, i realment sí que és cert que aquella gent sí que nota que estan començant a viure a l'estat espanyol. I després, des d'una bona posició privilegida, estem parlant d'una societat totalment privilegida, és una burgessia, és una alta burgessia de l'olivell. El pare de la nena és un constructe absolutament, un pare de dones protagonistes, és un constructe absolutament supermultimillonari, tots tenen un nivell allà, és a dir. Però també tenim que tenir en compte una cosa. Jo vaig llegir que Antoni Oni, la censura, i a mi m'ha recordat una amiga, si s'han recordat aquelles pel·lícules del Saurà, que encara estaven fetes en temps de la dictadura, i llavors tenien que posar situacions, per exemple, per Mim Frape, una mica que nosaltres deien que les pel·lícules de Saurà s'han de llegir entre l'Inés. Jo crec que Antoni Oni va iniciar un segle de cinema aquest tipus de manera de explicar. Quan tu comentaves lo de la incomunicació, va arribar un moment que ell es va emprenyar amb la crítica, perquè li deien... Ell va dir, dius, escolteu, jo no fais cinema sobre la incomunicació, jo en toques mostro la incomunicació. Sí, però com a fruit, per això dic que és més pus moderna que moderna, perquè... En el sentit que es tracta d'uns personatges, ell sempre diu que el problema és que, en l'època quan rodava la pel·lícula, diu que el problema és que encara estem acceptant unes normes de societat, que són massa obsoletes, però el problema és que no tenim recabi. Això correcta amb el que jo dic quan a la ideologia, el comunisme és un fregàs, el capitalisme segueix molestant molt, amb certs aspectes, estem orfes. Els personatges d'Antoniori estan orfes, tenen molt de temps lliure, molts calés, evidentment el treballador que es lleve la sis del matí, no està per gaire bròquils, però estan com festiguejats de tot, la Léa Massari desapareix o s'assuicida, és a saber què passa amb aquesta dona, però és la primera que nota, és que què li passa, ni amb tu ni sense tu, és com niig niig i constant amb el protagonista. D'entrada ja tenim també el pare que em veia i li marquen la línia, dius, amb aquest tio re. Sí, perquè de fet el Sandro és un penques. I a última hora... Sabies un personatge que en cau particularment, malament, té una geta, permeteu-me el que estiguis... Jo la desadmiro aquest tipus de getes, però jo no soc gens així, admiro que algú sigui. Per tant, Ro, és un personatge que està... És un teo dure, un vividor. És un morro. Té un morro, que és... A l'Anil ha deixat sola el final de la pel·lícula i s'en va amb una altra dona, quan no té cap necessitat... Absolutament cap niú. Aleshores es posa a plorar i la Mónica Viti encara li va cap allà. Aquests homes tenen sort, no? Sí, hi ha un tema, perquè a Blow Up també el fotòrograf com tracta les models, les tracta patades, hi ha una cosa de l'Antonioni, jo no m'ho imagino, perquè en aquella època estava molt enamorat de la Viti. La primera pel·lícula que té amb ell. I és nota, perquè l'estima. Tal com la firma, l'està estimant. No és la càmera, sinó que és el director. I com l'estigui, com l'assegueix la càmera. I la pròpia Viti ha d'incomunicar-se res, tot el contrari. Més aviat el que vol és estima i amor i més aviat ha estat transmetent aquesta afecta. Sí, molt carnal i molt... Aquesta necessitat de ser estimada. El que és capaç d'estimar és el tros de zuro del Satro. Aquest, sí, aquest. Aquest és una egoista. No té remei, aquest. Ell estire tot el que se li posa a tiro. I, a més, no té esma, perquè diu, clar, jo soc un arquitecte i tenia projectes, però vaig acabar fent càlculs números, desprojectes dels altres. Per què ets un gadú, home? Sí, senyor. Però bé, deixem-nos d'aquestes coses. El problema és que som personatges buits. Una mica, als anys 60, de fet, s'estan notant els efectes del que ha passat a la Guerra Mundial, perquè en Bertolucci, en Rosalini, tots estan tractant personatges buits. Jo diria que, socialment, a Europa, hi ha una commoció cerebral, per dir-ho així, una consciència commocionada, perquè, home, el de la Segona Guerra Mundial ha estat molt bèstia. 60 milions de morts no se'l salta un galt. I també hi va viure una manera molt dura. I també hi va viure una manera molt dura, tant com nosaltres, diguem-ne aquí, però, a més a més, resulta que ells van poder-se'n sortir perquè va pujar a la democràcia amb un cristianisme molt fort, amb la religió molt potent. No oblidem que la religió catòlica té un pes molt important a Itàlia. El Vatica Estallà, des del primer escenar. Però, a més a més, a Espanya, més a més vam tenir que viure encara tot el procés posterior de la literatura. Vosaltres encara estàvem a la guerra. Avondant, amb el tema religiós, no vull deixar de dir que si els nostres oients veuen la pel·lícula, veuran un moment absolutament fellinià, i és que està a l'aparella, i de la capella aquella, surten un centenar entre clares i escolans, tots vestits de negre, que és una processó, una cosa fellinià, però de llibre. D'acord, però és per frenar l'input violent del noi, perquè el Sandro, expressament, a sobre aquella és, jo crec, un desgraciat, a sobre va i espatlla l'aquarella que està fent el noi a la platja, i ho fa expressament, i el noi ho veu, i està a punt de donar-li un mastegor. Està sent a veure com és el personatge, i quan li diu, i jo de vegades, d'emprenyament, d'això amb aquestes, i de bufetades i tal, li donen moltes. A sobre és un faiget. A mi no m'espantaràs. A sobre és un perdó de vides. Escolta, ell va de sobrat, i li tira el tinter, a sobre del que havia dibuixat, com volia dir, va, això és una merda, jo això ho fa 50 vegades millor, però sempre... No suporta, és a dir, ella està en un buit immens, per això al final plora, perquè s'adona que és un desgraciat, és un desgraciat absolut, i no suporta, no suporta el món. En realitat és que no s'ho aguanta ni ell mateix. Estàs ubicant. Per tant, aquesta buidor és el que jo crec que més que modern, perquè la modernitat, des del segle XV-XVI, i fins als nostres dies per dir-ho d'alguna manera, s'ha caracteritzat per una fe amb la construcció, amb la cosa positiva, amb la racionalitat, amb la creença en uns valors. Precisament, els personatges d'Antonioni estan carens de valors. Valors que brillen per la seva absència, sobretot, quan agafem els personatges i ens els posa a dintre del llot aquell, i els envia a passejar. Afectivament. Per tant, jo ho veig més proper a la pusmodernitat, que és la negació de tot. A veure, el propi Antonio n'hi ha un factor que ja el vam comentar quan parlàvem de blow-up, que és el fet de... Tota la pel·lícula de blow-up, de fet, és un exercici que el que està fent és reflexionar sobre la impossibilitat de tenir ni mínima idea del que és la realitat. Però va ser deixeble de Rosalini. Per tant, i fins i tot la primera pel·lícula que va fer, tenia molt ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...