Cinema sense condicions del 5/4/2022

SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS Hola, bona tarda amigues i amics del cinema Radio Desvern amb els compasos d'una peça del musical Cabaret de 1972 dirigit per Bob Foss. Comencem aquesta tarda a Cinema Sense Condicions. I hem de fer les presentacions com sempre. Bona tarda Lluna, què tal la setmana? Bona tarda Anastasi, bona tarda, bona tarda, què tal la setmana? Bé, bé, bé, bé, treballant, que és el millor manera de fer-la. Ignasi, bona tarda. Què tal? Com estem per avui? Preparats? Com sempre. De cada un musical? Entusiasta. De vegades m'has entusiasta. Potser sí. Per acabar el grup, el que us parlo és Pep Armengol. Cabaret, avui ens introduirà amb ella el que la va proposar, que és el nostre company amic o amic i company com vulguis. El ordre no el té, però el porto en aquest cas. D'acord, Anastasi. És a dir, que endavant amb la presentació d'aquesta meravella. Molt bé, sí senyor. Meravella és la pel·lícula. Començaré per a algú que no agrada que no es massa costum en aquest programa, que és fer una mini sinòpsica. La pel·lícula passa a Berlín en 1971. El partit nazi està començant a fer-se visible en una ciutat on l'amor, el ball i la música es van barrejant de manera en aquesta animada vida nocturna d'aquest club que apareixen a la pel·lícula, que és el Cabaret, el Kit Kat Club. És un lloc on la jove Sally Vols, que és l'Aisa Mideli, i un divertit mestre de cerimònies fan oblidar o intenten fer oblidar les tristeses de la vida. Entre molts altres coses que passen a la pel·lícula aquest serà un resum molt curt. La presentació a mi m'ha agradat molt veure el Cabaret. En aquest cas hi ha vegades que se'n pot fer més dur, hi ha pel·lícules més antigues que abordes de manera diferent. Aquesta pel·lícula jo tenia força present i canvia agradant molt. M'ha agradat confirmar que tot allò que em va semblar bon en el seu temps i el seu missatge, el missatge que porta dintre la pel·lícula, el veritable missatge de la pel·lícula, de quina és el missatge de la pel·lícula? Aquest està més que mai vigent i el que la vegi s'adonarà que això és així. És el missatge de l'amor? No, no és el missatge de l'amor, l'amor sempre està vigent i l'amor hi és a la pel·lícula. Però és una altra cosa que està en la pel·lícula que anirem desgananant. M'ha agradat perquè té una component que és aquesta de la simatria, la narració que té, la simatria del principi i el final de la pel·lícula, acabar pràcticament igual o amb el mateix recurs, en aquest cas de decorat, perquè en el fons és un recurs de decorat, en aquest cas d'haver un recurs cinematogràfic, cap quan la veieu també ho sabreu, per mi aquesta és una joia del llenguatge cinematogràfic, a l'hora que també conté un preciósisme artístic i estètic absolutament innegable. Aquest vídeo de formant és absolutament per mi genial. I a més, entra molt en el tipus de cosa que a mi m'agrada, és a dir, aquest tipus de poètica a mi m'entusiasme. I fins i tot jo he titulat el paper que estic en aquest moment, tenim aquí de referència, reflexos en un mirall de formador. És que el títol de la pel·lícula li he posat aquest títol, aquest subtítol meu. M'ha agradat per l'encant de l'elecció dels actors. Sobretot, evidentment d'Electro principal, l'Aixemina Li, un paradigma de fer un cantó de fragilitat, força, d'encant, però al mateix temps té molta complexitat, que resumeix en un llenguatge deia corporal, absolutament fascinant i jo crec que fins i tot a vegades hipnòtic. Ja no com a home, sinó jo penso que és una mena de balet inclús fora de quan realment està actuant. Com a persona que tingués una relació amb ella, potser és agotadora, però com que tu estàs com espectador veient el tema, seria un altre tema aquest. M'ha agradat veure que la pel·lícula forçava les coses en el terreny sexual, però d'una manera elegana i subtil, i molt ben ponderada, és a dir, el tema tant del triangle que apareix, entre dos d'alma i una dona, i el tema amb la sexualitat d'un d'ells, de dos d'ells en aquest cas, realment jo penso que és molt interessant com està fet, i sobretot pensant en aquell moment per què tipo de cinema, perquè en aquell moment ja es feien pel·lícules amb aquell avi aquest fet de fons, però aquesta era la pel·lícula destinada al gran públic, i per tant ja se sabia que trobaria problemes com va trobant algun cas. M'ha agradat veure com el cinema és potser un dels millors arts, o el millor, per aprofitar les capacitats expressives de la dansa i del camp. Jo penso que és una... i veure que a més a més bofos també era el director ideal per fer-ho, perquè evidentment ell havia tocat aquests dos pals, ell havia estat un gran director de cena i era un gran director de cinema, amb el qual, d'alguna manera, jo penso que tenim un gran exemple d'una molt bona manera de tractar aquest tema cinematogràficament, el tema de la dansa, el camp, de l'espectacle. M'ha agradat que la pel·lícula transcendeixi el clàssic musical i es converteixi en una veritable obra cinematogràfica, del nivell. És cert que també el Bob Fos mateix en té d'altres, i que en el passat, en el cinema, s'han fet moltes de pel·lícules, que també transcendeixen la pura anècdota del que sigui un musical. Finalment m'ha agradat l'equilibri entre les històries d'amor que hi ha al film, l'espectacle del cabaret, i per altra banda el terrible afons de la proximació del nazisme, que és aquest el tema de fons que abans deia, i de l'entrejudaisme que va lligat amb el paper nazisme, que es fa matèria cinematogràfica simbòlica en l'escena de la pel·lícula de posar-te la pell de gallina, que és el famós moment en què un jove aspirant a anar-s'hi adult, canta el tema Tomorrow belongs to me, el futur en partall. Bé, tot això són coses que m'han agradat, i d'alguna manera, a partir d'aquí, ja quedaria una mica tot obert, perquè puguem anar parlant durant el dillò, que és una mica les coses que jo volia dir de la pel·lícula, sense explicar massa, intentant explicar massa l'argument, que és el que intentem sempre d'alguna manera. Molt bé, és una introducció a la pel·lícula i una primera interpretació molt acurada. Ignasi, el seu torn. A mi m'ha agradat molt quan t'has referit el... De què va la pel·lícula? Perquè, evidentment, està parlant de la pujança del nazisme. Comença que un noi nazi és expulsat a punta de peu del local i acaben els nazis ocupant la sala. Vol dir que durant aquest 1931 han passat coses, i que, d'alguna manera, això es reflecteix. A mi, al final, sempre, com tu dius, d'aquest mirall de formant, m'ha recordat, és una impressió personal, m'ha recordat determinats quadres expressionistes dels anys 10, del 14, on, precisament, n'hi ha... Hauria d'estar pensant en algun autor concret, però n'hi ha més d'un. Quadres que són justament de gent asseguda al cabaret. I tots, evidentment, que el quadre és expressionista de maco no té res. Són rostres tots demacrats, tots una mica enfonsats. Que, en definitiva, és l'ironia d'un personatge molt inquietant, que és el mestre de cerimònies, el Joel Grey, no? Joel Grey, sí, Joel Grey. El Joel Grey és dels pocs que encara sigues viu, eh? Que es veu que el van obligar els productors, perquè ja havia estat fent aquest personatge del musical, de Broadway, i els productors el volien, fent el mateix paper, no? I es veu que el Bob Foss, doncs això no ho acabava de tenir clar, no? Però va haver de passar pel tu, perquè, si no, ell es quedava sense la feina de fer la pel·lícula, no? I, bueno, més que res, és que sembla un personatge... És un de miurc, no? És com la consciència d'Alamanya... A més, és cínic, no? Perquè té una frase a l'inici, deixeu els vostres problemes fora, aquí veniu a passar-nos-ho bé, no? Quan, evidentment, el que està passat a fora no és precisament poc, no? És com un dimoni, eh? És el dimoni. I, a més, a la mesura que avança la pel·lícula, és un personatge cada cop més cripti, que mira d'una manera com si fos la consciència del temps, no? És un personatge que m'inquieta molt que seria interessant que en parléssim d'ell. I tot això per desembocar el que és el tema. El tema és que el feixisme, el nazisme es va ficant i la gent és que ni s'adona. La gent, tots els personatges de la pel·lícula també van fer la seva vida, tenen els seus problemes, les seves relacions homosexuals, bisexuals... L'Aisa Minelli és una màquina de fer l'amor d'altra banda, però, en tot cas, compte, perquè jo crec que... Suposo que et referies a això quan parlaves que és un tema actual, perquè compte, el feixisme... Totalment, totalment. El feixisme fa temps que està traient el cap, el cap arroa, i aquí se l'accepta, se'l legalitza pràcticament, va fent, va fent, va fent... Compte, perquè ens trobarem en un programa. Aquí i allà, i més enllà, a molts llocs del món, i aquí també. Sí, però aquí també, el nostre estat també. I aquí també. I és molt perillós, perquè t'he enganyat del món grepat de gent. Vull dir que compte. Compte, perquè van amb un populisme fals i perillós. Amb la qual cosa, bé, és el que la pel·lícula passa. És el que va passar a Alemanya, no? Aquesta cançó que tu has dit, el demà és meu. Toma Robi Langston. És el... i que tu veus com la gent s'aixeca enardida, no? Vull dir, amb una passió... Sí, és una mica allò de... Volveran banderes victorioses. Aquesta eufòrica genera el feixisme. Té una èpica. No cal negar que, realment, tu t'aixequeries, també en aquest moment, si no pots que no pots fer. Sí, però tot és parafornàlia. Sí, absolutament, absolutament. Tots enganyo, com tots sabem. Està tan ben encantada. La història ho ha demostrat, però es sembla que la gent s'ha oblidat d'això. I es pensa que serà gent que miraculosament solucionarà els problemes. No, és més, no estan pels problemes en el fons. No. En fi, aquest és un primer apunt en demà. Molt bé. Mira, jo volia comentar que Bob Fos pel que he llegit, perquè he estat repassant una biografia que va fer Martin Goffrit, editorial alba, el 2006, que, en realitat, ell la va publicar a Estats Units, en 1990, amb el títol de All His Just, The Life and Death of Bob Fos. La biografia aquesta és esplèndida, molt ben escrita, i, a més a més, documentadíssima, amb més de 200 persones parlant de Bob Fos. Gent que el veig conut de primera mà, estic ens traslladat en comentaris reals, que no estaran d'olderats perquè Goffrit els va comprovar. Llavors, el primer que em porta a això és saber una mica els inicis d'ell. Ell és un home que surt de fill de família de classe treballadora. Va néixer als barris populars de Chicago, de juny de 1927, i va morir el cap de 60 anys, d'una parada cardíaca al carrer. Anant a fer precisament assatjos, el seu pare venia a Segurances, i van tindre 5 fills. Bueno, la vida va ser molt complicada, ell va tindre, perquè ens fem una mica una idea de com anava la cosa, va tindre dues pneumonies de jove, i, bé, entrevistat tot això, els 8 anys ja va començar a assatjar els seus primers passos de dansa amb la professora Margaret Comberford. I els 12 anys ja dominava un pas de claquer, segons diu el biògraf, que sonava com una metralleta. És a dir, el Bob Fos era una persona predestinada, però, curiosament, predestinada per el tractament, de tot el que era la coreografia, sobretot, el musical, en general. De fet, ell va fer teatre, va fer musicals, però la seva gran passió, i amb el que ell, s'hi sentien més interessat, i per el que volia destacar era el cinema. I amb el cinema va tindre molts problemes, molts problemes d'acceptació. Ell va estar fent una obra, que va tindre una certa pronunciament, en teatre, que funcionava bé i tal, la va fer en cinema, li va sortir un producte de 2 hores i 20 minuts, i resulta que els dos... Va punxar. Sí, els dos més importants, Time i New York... No sé què? New Yorker, potser. Li van fer unes crítiques terribles, que la van enfonsar ràpidament, la productora va agafar i va suprimir 15 minuts. Ell diu, no m'estranya, que ho hagin fet, perquè ells estan en aquest món per guanyar diners. A mi el que em va saber greu, és que no em consultessin a mi abans, perquè probablement jo no n'hi hagueré 15, ni n'hi hagueré 20 o 25. Però bueno, se'ls ha dit que perdonar, perquè ells estan en aquest món per guanyar diners. Ell va entrar, llavors, amb una depressió, i va ser el punt que va arribar a confessar els seus amics, que no tornarien mai més a fer res. Va acabar amb mans de seguidre. Però sí que va fer. Va tornar i va fer, amb suit xàrit i el 69, quatre pel·lícules més, que només amb el títol, ja n'hi ha prou, 1972 cabaret, 1974 leni, 1979 ol de jazz, i 1980 estar 80. Tenim que dir una cosa. De cabaret, la que estem comentant avui, Bob Fos, Òscar, va rebre 8 Òscars. El Bob Fos, l'any del padrino amb Copola, va rebre l'Òscar a la millor direcció. Cabaret va l'Aixeminelli, va rebre l'Òscar a la millor interpretació femenina. I el favorós, Joel Gray, el mestre de ceremonies, va rebre l'Òscar a la millor actor secundari. És a dir, que aquí jo diria que es va produir l'any 72 un repartiment entre padrino i cabaret, bastant correcte, bastant acceptable, des del punt de vista d'avui fins i tot. Només, amb aquesta primera intervenció, feigí dues coses. Ell va estudiar amb Jack Cole el pas de la dansa jazz teatral. I en Sandor Meisner, la tècnica d'actuació. I d'aquí, de la seva formació, van sortir un parell de frases que m'agrada posar-les en context. I és, el moment de cantar és quan el teu nivell emocional és massa alt per parlar. I el moment de ballar és quan les teves emocions són massa fortes per cantar, només. És extraordinari. I real, segurament. Hi ha una frase que es dit abans, el del d'allò. Exactament el que diu el Joel Gray, en el moment que està referint-se del que passa fora i el que passa dintre. Ell ho diu amb una frase, ara ho diem català. Allà fora fa vent, però aquí dins fa calor. És exactament el mateix, però era l'última que s'esperava. Sí, però s'ha impressionat xinquivant. Sí, sí. A mi sí que m'agradaria, en tot cas per establir l'origen, que la pel·lícula de Cabaret està basada... És material autobiogràfic de Christopher Isherwood, que és un escritor àngulo americà, que va publicar el 1951, va publicar el que es va dir de Berlín Stories, que de fet eren dues novel·les, que es deien, Mister Norris es canvia de tren, i adeu a Berlín, no? Això ho dic perquè veient ara de nou la pel·lícula, feia molts anys que no la veia, veient ara de la pel·lícula hi ha una pregunta que m'estava fent tota l'estoda. Jo dic República de Weimar, una Alemanya absolutament deprimida, està social impressionant, raó per la qual s'aprofiten els feixistes, i van pujant tot el món sota el pes del caràcter del 29. Sí, sí, i tant, i tant. Aleshores, jo dic que fan uns americans, gent que venen d'un país ric, per dir-ho alemanya, que fan aquí. Doncs resulta que és cert, resulta que Berlín, tot i amb la República de Weimar i amb el caos que hi havia, es percebia com un cao de llibertat, o des de fora es percebia com un cao de llibertat, i la pròpia l'Aissa Minelli, per indicació del seu pare, el Vincent Minelli, li va dir... la l'Aissa, esclar, era molt important, perquè era la primera vegada que cantava en una pel·lícula. De fet, en aquell moment estava començant, es veu molt joveneta. Té 26 per això, sembla més joveneta a la pel·lícula. Sí, perquè de fet s'està inspirant en un personatge real que tenia d'inau, una taula rosa. Sí, sí, sí. Aleshores, el seu pare li diu fixat, per agafar la imatge del seu paper, li diu fixat amb Luís Brux, que era un actiu americana del cinema mut, que, curiosament, parava per la Berlín de la República de Weimar en aquell moment, i que intentava obrir-se a pas allà, perquè el que sí que a Amèrica no estava fent sort. Aleshores, tenim la imatge d'aquesta actriu. Hi ha un cau d'americans i de bridànics que tenen una actitud llibertina. Això és l'única cosa que l'autèntica rosa que va veure a la pel·lícula, doncs, admit. Perquè la rosa diu que la pel·lícula, si la pel·lícula tindrà molt de glamour, però el Berlín d'aquell moment de glamour no n'hi havia. És una cosa que a mi m'impacta, perquè el Berlín del moment és un Berlín de fam, i el Líxer Wood... Bueno, no, la rosa també ho diu. Diu, Berlín no s'assembla a com està reflectit en la pel·lícula. La pel·lícula encara es veu massa polit, massa net. Diu, els àpats, això ho diu Líxer Wood. No, ho diu un amic de Líxer Wood, un altre escriptor que es diu Spencer. Diu, els àpats que es veu que menjàvem el Berlín, això és fals. No ens podien permetre el luxe. Hi havia una pobresa extrema, i aquests àpats no es veien, no estaven. Això que es veu a la pel·lícula sí que existeix. Que va ser el caldo de cultiu creixent del nazisme. Clar, clar. Quan hi ha pobresa, el més fàcil és fer-te soldat. Era bancarrota total. L'estat espanyol està en una situació d'aquí. El món està en una situació d'aquí, però l'estat espanyol està aguantat amb dos pals. I davant d'això, anar veient com puja en segons quin partit. Compte, perquè la llum vermella ja no... ni fa pampallugues, està llançada. És curiós, perquè aquesta pel·lícula, que de fet no és una pel·lícula, és el background del nazisme, no ha anat a temes teòricament. Per compte, perquè de cop i volta, veure Cabaret avui dia, com abans de l'estat si, és una recuperació molt recomanable. Té una visència que em quedava clar. Jo també. Jo la vaig proposar no pensava per aquest tema. Pensava com a pel·lícula que em va interessar. Com a pel·lícula musical, si tu avui, si molt, si tal. No sé si us va passar que jo, a l'acabar, que se'n va vindre el cap immediatament, va ser el huevo de la serpiente de Bermans. I t'endireu una altra, que més es produeix un any abans, que és Clockwork Orange, de Kubrick. O és el mateix. Vas escant, no concretitza en un nazisme concret, però parla del feixisme en general, i de la violència infligida. És a dir, tenen que veure les pel·lícules. La serpiente també té la roc, perquè la serpiente és això. El que està dintre de l'ou és això. Naturalment. És el feixisme. Efectivament... També a inicis del 70, o en efectivament a Espanya encara teníem amb Franco, però, evidentment... Sí, això ho teníem cobert. Això ho teníem cobert. Diguem-ne que el món occidental, que el dia ja d'unes democràcies plenes, i més l'americana, no?, amb tots els mertes, que volíem imaginar, però, evidentment, no hi ha res perfecte, però és curiós que en un moment en què no hi ha la manassa feixista que hi ha ara, anem a dir-ho, a l'estat espanyol hi ha altres parts, evidentment, no només aquí, és curiós que es tractessin aquests tempos, com diu l'Anastasi. Tu mateix, en Anastasi, has participat en pel·lícules fetes aquí, els anys 80 i 70, que hi havia molta més llibertat d'expressió. Estaven utilitzant la llibertat, sí. Perquè a la millor ara hi ha la mateixa llibertat, però, en tot cas, hi ha autocensura. No s'utilitza de la mateixa manera, utilitzàvem la llibertat que teníem, que havia sigut tan poc, és que havíem vingut de tan poc, que, clar, si no utilitzàvem, és que érem tontos, havíem d'utilitzar-ho. És això, és això. Hi ha que m'has citat. Sí, home. Prendre un moment la paraula. Us he dit per què et tinc, perquè ho sapigueu. Després em diré a vosaltres quan els deixo anar. Tinc quatre temes tècnics a marcar. Jo, que us agrada tant, que tant, tant, tant, faci petites eleccions de tècnica cinematogràfica. I tant, i tant. Jo, de fet, després, si volia fer-ho menys tècnics, però, en fi... Però no, seguim, seguim. Jo tinc una cosa de llenguatge. Només una pregunta. No us heu preguntat veritablement el pare de l'Ai Seminelli, del personatge de la pel·lícula, no de la Ros, que la Rosa era l'autèntica noia amb la qual hi ha servut Simpida. Realment té molt de l'Ai Seminelli, del personatge de l'Ai Seminelli, que és de cascos lleugers, queda embarassada, el propi i servut, que és el paper que fa el Michael York, vull dir clarament, li paga l'avortament, que a sobre és un desastre, no? Però la pregunta clau, tenint en compte que l'origen de la Ros, que era britànica, no americana. No americana. A la pel·lícula també, eh? No, a la pel·lícula l'Ai Seminelli és americana. No, no, no. És britànica. Que no, que no. Sentiria, sentiria, haver de desempatar, perquè no puc desempatar. És americana. Jo crec que és americana, sincerament. Per què? Primer per el seu accent. No té res a veure l'accent d'ell amb el Michael York. L'accent? A veure. I que l'Ai Seminelli és americana? Però per què ho dius? No, perquè m'interessa més... No, perquè ho he llegit. Serà un error, perquè no, no? Perquè el seu pare és ambaixador americà a la pel·lícula. Ella, ella, aquí està la meva pregunta. Sí, cert que es diu això. Ella diu que el seu pare és ambaixador. Ella diu. La pregunta és, no us heu fet la pregunta si realment és cert que té un pare ambaixador o és una ficció més d'una noia perduda... Et dic la veritat, em va passar parar aquest tema. Per això ara no l'he pogut discutir amb ell, això. No, em va passar parar aquest tema, el que digués això. Em va passar parar-ho. Jo et dic la veritat, el proper programa, i haurà de fer de rates. De rates o de rates? No, no, però de veritat creu-me... El accent és absolutament americà. És americà, és americà. Si jo no ho hagués llegit, creus que ho diria? No, no, clar que no. Però ha vingut la pel·lícula. No, no, però potser... No, no, la pel·lícula no tinc cap inconvenient de tornar-me'n. Això em va passar parar-ho. A mi em va passar parar-ho. De fet, la novel·la, evidentment, és britànica, la noia, i la bols, que es diu, i, de fet, és un personatge igualment... La novel·la inspira el musical, que és el que té fama, de l'any 66, i després és curiós per qui inspira un altre musical, que és Ayama Càmera. Ayama Càmera. És curiós. La novel·la inspira Ayama Càmera. Però resulta que el musical s'inspira. No, la pel·lícula, perdó, s'inspira. Tant amb el musical com amb Ayama Càmera. Perquè la història aquesta del Jueu, que es fa passar perquè no és Jueu, que és a la vora de la Marisa Berençol, que és d'una família Jueva de molts calés, no? Això és de Ayama Càmera. No està, ja la novel·la. Sí, i el Bob Foss ho va incorporar. Aquí va haver una pica baralla, perquè es veu que el guió original se centrava molt en el personatge de l'Alai Seminelli, i el Bob Foss va dir, no, això no pot ser. Els dos va canviar el guionista i va cridar un altre, que li va treballar, va recuperar molts dels temes de la novel·la, perquè la novel·la, o el parell de novel·les, en de dir-ho, som dos, són les experiències de l'Isterwood a Berlín, de la República de Berlín. Ni més ni menys, són un parell de novel·les absolutament autobiogràfiques. Sí, el que passa és que ell és el que hem comentat abans fora d'antena. El l'Isterwood plantejava un personatge etero, i mentre que després van agafar i van posar un bissexual, cosa que en aquell moment era un events important. Sí, que penso que sí. Per una pel·lícula d'aquest tipus, segur. Perdona, era el musical que és etero. Perquè l'Isterwood és homosexual. Aleshores, ell parla de les seves dues novel·les, parla dels ambients homosexuals de Berlín, dels divertits aquests angusaxons. Aleshores, és curiós. Amb la versió... Amb la novel·la, el personatge del Michael York és homosexual. El musical... És etero. És homosexual. Hi ha la pel·lícula del Bob Foss, diuen que és homosexual. No, probablement... Saps què passa? Que probablement en teatre o en musical era més compromès. Heu fet una versió... En aquell moment. És puritana que no pasen els cinemes. Una cosa que volia aportar, algunes aportacions particulars, de Bob Foss del musical. És a dir, a Bob Foss, segons el Llegit, li agradava fer els musicals en llocs adequats per cantar i ballar. No li agradava que la gent cantés seguint una conversa, en miss d'una conversa, trencar i posar-se a cantar. No li agradava fer cançons amb exteriors, en ple carrer, o amb interiors que ell considerava adequats. I llavors, hi ha algunes coses concretes tècniques de dansa que ell va introduir. L'ús de genolls girats. Remenament lateral. Espatlles enrotllades. Mans de jas. L'ús de barretts bastons i cadires. I guants. Espera, espera, que arribarem amb això. L'ús de barretts, com explica Martín Golfiet en la seva biografia exhaustiva de Foss, venia de la seva calbícia. I usava guants en les seves actuacions perquè no li agradaven les mans. No hi agraden que es mostressin les mans. És curiós, perquè és tot una... un catàleg de coses que estan molt en contra o són una diversitat respecte als altres musicals que coneixem. Es veu que no li agradaven les seves mans. Ell portava molt guants per això. Correcte, correcte. Sí, sí. És molt curiós, també. Jo crec que el fet de no fer ballar en públic és perquè feia poc i viut el gran èxit de USAI Story. I llavors ell els volia desmarcar i volia fer el seu musical. I realment aconsegueix una cosa que en cap moment recordes tu de USAI Story. És una pel·lícula que hi ha música. No és un musical. És una pel·lícula de gent que canta parlant o que parla cantant. Té números. Té números musicals i ja està. Us heu fixat en una cosa per cert. No és tècnic, aquesta. No és que aprofiti ara per entrar al meu tema d'abans. Us heu fixat que sí que és tècnic, però no és tècnic. Que quan estem en un ambient que no és el propi cabaret normalment és l'habitació d'ella o algun entorn similar sona sempre de fons que discos. Sona sempre el tema que llavors seria diagètic en el sentit de que realment està sonant allà. I que recorda el tema i que té que haver-nos cançonat abans en un espectacle. Només la cançó del noi Naci del demà per dany és l'únic que no és diagètic. Tota la resta passa en un escenari al cabaret. És molt curiós per què? Que més puntua temes de la pel·lícula o sigui els números de les cançons van en consonància amb els temes quan es devenen tensos POM! Número musical que està fent relacions absoluta digue'm per a checar una mica l'ànim. Sí, sí, sí. Per cert, és curiós que passats els anys i després de tindre l'Àlexic que va tindre perquè va ser un succes de la pel·lícula li van preguntar a fos sobre dir que no li agrada fer exteriors amb cançons i tal com és que aquí va posar l'altre que aquest noi. No m'ho toca això, que si ara fos a fer, la trauria. No li agradava. I en canvi, com tu has dit molt bé i jo estic d'acord, a mi em sembla que ponteja molt bé i és un avís per caminats perquè és una cançó que, si es fixeu, estan en un parc i la gent s'hi va afegint que és una mica com la gent es va afegint sense interpel·lar-se a la cosa aquella de, vinga, vinga, tots, tots. Nemi tots, nemi tots. I les cares d'oli o se m'ha encantat. Només hi ha un home vell que fa una cara tristíssima perquè sap el que pot vendre. Saps el que vindrà segur. Molt ben vist, molt ben vist. Aquell home ja ho sap. Després hi ha una altra sena que em sembla meravellosa i aquesta sena diguéssim que no està dins de la dinàmica aquesta d'advertència del fascisme. I és la sena que tenen la Marissa Berenson per cert, curta però extraordinària interpretació i la Laisa Minelli. Quan la Marissa Berenson li diu perdoni, però vostè com a dona que ha conegut i el xoc d'ulls de mirades de primer pla de la Laisa Minelli és que no té preu. Si veieu la pel·lícula repareu amb aquesta sena. La Laisa Minelli és tan encantada. Si té unes expressions facials suporten els primers plans i ho suporta tot que es menja la gàmara. Una naturalitat i impriments. Una cosa molt moderna. Sempre que surt una dona d'aquest tipus d'actitud és molt modern perquè en aquell moment no s'actuava així. No era el habitual. Aquí hi ha un aspecte tècnic que sí que m'agradaria comentar-te que a mi m'ha semblat que és una pel·lícula curiosa. És un musical però curiosament és la planificació d'una pel·lícula molt tancada. Hi ha molt primer pla i tot és molt constret. Evidentment contribueix el missatge que vol donar la pel·lícula. A mi em sembla una pel·lícula molt tancada. Em dius en els moments de número musical o en general amb tota la pel·lícula. En general, la sensació global és d'una pel·lícula constret de molt primer pla. No suposo perdonar aquesta situació d'agobiar personal. Hi ha una cosa molt divertida que és entre dintre de la forma de ser de Bob Foss. Va dir, no, no, jo l'arquesta vull que siguin tot dones, gordes i no eren experimentades en música. És que realment... Tenen pocs moments, però quan surten són més una visió estètica i paradògica que no realment una cosa de valor musical. Escolta, els punts aquells tècnics que no es quedin fora, de la jugada. Després tu m'ho dius. Diguis, diguis. Jo simplement volia esmentar això, aquest aspecte de la planificació molt tancada. I després... A veure, també tenia un altre tema, que és assi al muntatge. Una de les coses que m'has sorprès més és que quan menys t'ho esperes, no et fa un tall brutal i d'una escena en què han estat rient o millor fent l'amor de cop i volta, un cotxe anant-se. Hi ha moments que... Un cop de fals a dallar solotament. O uns oficials amb l'esbàstic al braç. Però hi ha 3 o 4 clatallades d'aquelles que, com espectadors... Hi ha alguna felicitat que penso que està fora de temes de lectura. Hi ha alguna que apareix i no l'has vist. Creus haver vist alguna cosa?Sobliminal. És quasi ben subliminal. Aquestes són les coses que tenia notada, però no era aquest el tema tècnic. Sí, efectivament. Hi ha dos coses molt rars. Hi ha un moment que estan fent aquell sopar tan formal, encara l'Aixeminelli és l'única que no està formal. El sopar quan tenen el sopar a casa dels pares, la família de Marissa de Berenson. I també hi ha unes coses que estan servir a una safata. I aquest pla està absolutament mogut. De fet, tots els planos rodats, en pla més obert, estan estables, però que em van a pla no curt dels personatges que estan a la taula, els planos estan lleugerament inestables. Però aquest que hi ha a la safata pel mig, el pla no està a punt de caure a la cama de terra. M'agradaria que la tornés. Que ell va aprofitar. I després hi ha algun pla que està justet de temps de lectura. I després hi ha un plànting. Començo un equip al tema, el plànting. El plànting és... En un moment que no esperem veure ni menys això, és just acabat un número musical, no ho he situat, que veiem un cap encengonat a terra. Veiem el cap d'una persona morta. Potser hi ha una ejecutada. Sí, els comunistes morts. Sí, el comunista. Molt abans, 30 minuts abans d'això, hem vist un flash d'un cap a terra d'algú mort a terra. Molt abans. Això és el que es diu un plànting. Vaig pensar que això d'aquí una rata m'explicarà de qui és aquest cap. Van passar 30 minuts fins que no ho va explicar. Jo crec que és el comunista. No, ho és segur. Per això és un plànting. Un plànting és allò que es diu quan tu ensenyes un element... que després tornarà. Exacte, això és el plànting. En aquest cas és un plànting. Està lluny d'anassos. I vas pensar per què està tan lluny. Perquè la cadència d'aparició que té el tema nazi dintre de la trama general de la pel·lícula, és més o menys sempre la mateixa. Cada x minuts va apareixent una referència... El background. El background de fondo que es va llogar d'aquest mar de fondo. Però en aquest cas portava molta estona que no hi havia res. És el comunista morta terra. Si creus que et veuràs físicament aquelles... Si creus que et veuràs massa. Fa el fleix aquell perquè tu tinguis la presència... que alguna cosa tramebunda passarà, però no sabies exactament què. Està molt ben tractat el puntejar l'acció, sempre amb detalls que ens avisen del que vindrà. Del parell que vindrà. Aquí sí que m'agradaria fer les mentes. És curiós, perquè hi ha una cosa de Dreyer a Bàmpir que me l'ha recordat aquí. O sigui, el que es diu en els retards. És a dir, de tant en tant en la narrativa, hi ha situacions que, de fet, no tindran res a veure pràcticament... De vegades una mica, però normalment és com fer perdre una mica el temps, no? I de fet, la tota la història de la Marissa Berenson amb el Jueu que vol fer-se passar a parlar amb el Jueu, és un retard per l'evolució de la història. Ben vist. La història és una altra. Totalment d'acord. L'únic que va ser és que és un retard que fixarà i explicarà millor el tema del judaisme i el tema de l'anti-judaisme. Però és cert que en el fons és un retard. Fins que no justifica, que és cap al final de la història, aquest damor dels dos, no entens per què està allà. Que està molt ben posada. O sigui, hi ha vegades, hi ha històries d'amor, que tu veus que són una mica una crossa de l'argument base. Aquí no, aquí està perfectament introduïda. Hi ha una evolució de part de la mort. És una pel·lícula que us recomanem moltíssim. És extraordinària. Però anar resumint és que... De fet, el estil de Bob Ford, els seus musicals sempre s'han dit que són clàssics i moderns. És a dir, clàssics en tant que és una història coherent, que té un plantejament, un rússiu de setjars, però modern en tant que acaba malament, que no s'espera això d'un musical clàssic. Sí, és clar. I a més, dintre dels musicals, hi ha el musical que es passa en tota l'història cantant, i després el que se'n diu, el musical de Bob Bolines. I aquí podríem considerar que és un musical de Bob Bolines. Per acabar malament suïtxaritins. Dins i fora de l'escenari. Per acabar malament suïtxaritins. Sí, sí, sí. No, no, clar, clar, per d'escoltar. Les seves pel·lícules no acaben bé, no? A banda d'altres elements moderns, de llenguatge modern, com ella es manta, d'aquesta mena de plans que semblen d'esquerres... Sí, sí, sí, sí. ...connecten i coses que es donen. Però ja, clar, és modernòs cinematogràfic. Hi ha una cosa... Mira quines notes podem recuperar, però no, estem molt junts. Hi ha una cosa des de fora que he reflexionat i pensant en les pel·lícules d'ell que les he vist totes, naturalment. Jo també, en aquest cas. Goso dir una cosa. Que el situe pel meu gust com un gran director d'actors. I és que jo penso que el millor paper de la seva vida, de l'Aisa Minelli, és en Bob Foss. Amb la que estem comentant. Cabaret, el millor de Dustin Hoffman és en Lenny, de Bob Foss. Òscar, compartit amb algú en altre, però bueno, sí. Un dels millors de ser l'Immaclène, Suitsherity, i el d'Aixas, és el millor de Roya Sherde, en Bob Foss. Ara he donat un cop a la taula. És el primer, eh? Que també m'hi he fixat. És una broma interna, aquesta. És una broma interna. Molt bé. No insisteixo en els temes. Un sol. Per agafar-ne un, per no recuperar-ho, he tingut un altre tema de muntatge altern, que ja el vam tractar a la taula. Un tema de l'Ibsi temporal. Però el mateix temps és temporal i causa efecte. Hi ha una part del temps que no veiem que passes, i expliquem una cosa, l'expliquem una altra, i entre un i l'altre hi ha un pas de temps que no queda explicat. No hi ha el trajecte, per entendre'ls, no? En aquest cas és brutal, perquè més té aquest cop de fals que li fot a les coses que té aquesta energia, no? El Michael York es passeja pel carrer, i en un moment determinat, ja cap al final del pel·lícula, hi ha la presència de les naces a la vorera i tot plegat. I es comença a cabrejar, comença a insultar-los. És un estranger, no li fan cas, perquè és un estranger i tal. I al final veu una bandera nascida, i li foten a patada. Plano immediatament, redera, ell, amb l'ull morat i metge cara destrossada, ha anat tomat enllit. A l'Ibsi temporal i causa efecte. Perfecte, perfecte. I també és molt interessant un plano que hi ha. Primer pla per ser-hi. Un plano que hi ha del nasi, que se'l mira amb una cara com dient, ja, ja... Ja t'he pres la matrícula, tu. Se'ls recordeu? Sí, sí, sí. És una mica amb aquesta tràmica de plaços, de plans que t'adverteixen del que vindran. Sí, sí, sí. Molt bé, estem a tres quarts, i podríem parlar d'alguna pel·lícula de les que estan en Cartellera. Sí. Jo en tinc alguna. Jo també, una. Vinga, doncs. Jo no en tinc cap, no. Dispara. Ara, igual coincidim, Mas, una pel·lícula molt petitona, doncs... Mas? De la qual està parlant tothom, es va presentar... Com? Mas. M-A-S-S. Ah, no l'hi visc. Ah. De massa, de... de grup, no? No, sí. És de la massa. El títol... Estic berenant perquè no acabo de lligar-ho amb el que és la pel·lícula, no? Però, a veure, és una pel·lícula que a mi m'ha deixat una mica d'estornotat, perquè primer parla a simplesa de l'argument, que s'amaga. Són d'aquelles pel·lícules, perquè... Bueno, abans que se m'oblidi, tothom parla perquè es veu que va generar molta expectació a Sándenz, el de... Però no d'ara, del gener del 2022, no. Del 2021. Del 2021. Fins ara no ens ha arribat, no? I el director és un newcomer, el que se'n diu, vull dir, un debutant. I quan et digui les pel·lícules que surt, el tal Franz Kranz, tothom té una vida interior, perquè, clar, és actor de la cavalla del bosque, la torre oscura, el bosque, no? Aquest nom mai el diu. Xamelant. Xamelant. Bé, en definitiva, tipus de cinema mainstream, i d'etròrt, i coses fantàstiques. Paral·les, no? Però bé, el Mas és... Bé, dos matrimonis, un de mitjanadat, un altre ja, una mica més entrat en anys, allà que va al 60, que es troben en una esglècia, en les dependències d'una esglècia, amb una mitjanceda, que es veu que ha organitzat aquesta trobada, de seguida intuïm que el que hi ha és algun tema punyent per tots dos matrimonis, no? I ens costarà, com ben entrada, m'atreveria a dir que 40 minuts, descobrir el motiu pel qual es reuneixen, que no és un altre, que tots dos matrimonis han perdut un fill, un dels fills, però el fill d'un és el típic nano, tipus com Elefant, la pel·lícula d'Elefant, és el típic nano que entra a un col·legi i comença primer a tirar una bomba i després va arrematant la gent, i després la suïcida, no? És clar, és una pel·lícula que diuen que el tema és punyent, sobretot a Estats Units, no hi ha cap tipus, però és una pel·lícula que et va agafant per el treball dels quatre actors, un d'ells insospitat que es dediqui a pel·lícules d'aquests tipus, perquè és el Jason Isaacs, que és més aviat un actor que fa sempre de dolent i en pel·lícules amb thrillers i en pel·lícules d'acció. El patriota, per exemple, la cara està claríssima. Sempre fa de dolent. Aquí és el pare del fill innocent. I aleshores, representa que hi ha hagut advocats, investigacions, com ha anat la cosa i tal. És el retrat del greuixa, del paper dels pares del fill que ha causat massa, d'assassinat amb massa, perquè realment són 11. Sí, amb 12 hores. Pot ser, esclar. Es deu referir a l'assassinat amb massa, però són 11. Col·locualment, igual es diu així, massa. L'assassinat amb massa. Anem aprenent que és un fill conflictiu i clar, el greuixa dels pares del fill bo, per dir-ho així, del fill innocent, el greuixa és, heu estat mal pares, hauríeu d'haver advertit que el vostre fill ja puntava que és un nano conflictiu ja des de petit. Pateix allò bullying escolar i és un sociòpata. De fet, a partir dels 3 anys es tanca gairebé amb l'ordinador i té poca vida social. Bé, dos apunts més, simplement 4 actors fent el que se'n diu una pel·lícula de cambra, perquè tot passa dins de l'habitació aquesta. Bé, típic del cinema independent. Sí, i curiós, anar per sement que, malgrat que tot està dit i fet, com es diu en anglès, quan ol és set, doncs, però és curiós que, ja ha passat per tribunals i ha passat, però és la necessitat del matrimoni del fill innocent que els pares del fill causant de la desgràcia s'hi sentin culpar. Hem vingut aquí a què patiu, a què ho sentiu, a l'hora que saber les intríngulis de com de mal pares heu estat. I com en definitiva, el que és el desenvolupament d'aixecs profuns intensos, però a uns nivells que et quedes de pasta de muniato, de com una pel·lícula que dura 1 hori 50 minuts amb aquest plantejament, dius 1 hori 50 minuts i la pel·lícula aguanta. Ara acabo de picar la taula sense... No sé de què parleu. No sé quin temps. No sé què voleu dir amb això de picar la taula. Doncs, en definitiva, és una pel·lícula que t'agafa i és una pel·lícula de Canbra amb 4 actors, que és el més conegut, és el Jason i Sacks, la Martha Plinton, i després l'Andone i el Rit Birney, que és un baterà secundari normalment. En fi, ja està. ¿Lo podríeu escutilitzar com espai d'aquesta discussió tan terrible? No és una esglècia catòlica, ni protestant. Bueno, protestant si és... protestant. Com és? Episcopalians? Episcopalians. Una cosa, jo volia parlar d'una pel·lícula, però abans de parlar de la pel·lícula i perquè no quedi tallat pel final del programa, vull dir-vos que la setmana que ve és Semana Santa i nosaltres les nostres activitats familiars. Per tant, no hi haurà programa. Tornarem el dia 19. És possible, estem fent negociacions per vindre amb un convidat o convidada, que serà segurament molt interessant per l'audiència. I després també volem comentar que per aquest dia, el dia 19, tindrem, per si la voleu mirar i així ens podrà seguir millor, tindrem com a pel·lícula de Clàssic de la Semana, una comparativa entre dos versions del somni etern, la de Hawks i la de Michael Wiener. Una amb l'enblany d'aigua i l'altra amb color. És a dir, que aquestes són les previsions, us desitgem una bona Semana Santa. I llavors, per concloure, us volia parlar d'una pel·lícula que la trobo molt interessant i recomanable, que és l'Essolimpiat París Districte 13. Aquesta pel·lícula va entrar a competició a Can, el 2021, com representant la França, i va tindre un interès de crítica i públic notori. És estar dirigida per Jacques Odiard. Jacques Odiard és un director d'aquells que em podríem dir que ha fet 7 o 8 pel·lícules, però ha tocat temes tan diversos com fins i tot, jo, per exemple, una que tinc molt present, és un western que em va agradar molt, que es titulava The Sister Brothers, el 2018, que va ser presentat al BCN Film Fest, molt interessant. Amb aquesta pel·lícula, ell fa de productor, de director i de co-guionista. Les altres dos guionistes són dones, i Celín Estiama. Celín Estiama és també una directora que té un recorregut important, és una dona feminista. De fet, nosaltres l'hem vist fa poc amb una pel·lícula molt interessant, que és retrato de una mujer en llames. Una pel·lícula que, a més, té una estètica preciosa, un to maquíssim, i aquí són tres personatges, tots són joves, tres noies, i un noi. La pel·lícula ha estat decantada cap al costat femení, perquè realment és femenina i feminista amb bona part. Sense que això vulgui dir que sigui un lliurament a la causa desenfadat o desenfrenat. Aquí hi ha reflexió, hi ha seriositat, i sobretot vull destacar l'actriu de Noemi Merlan, que per mi és extraordinària. Aquesta actriu ja va actuar amb retrato de una mujer en llames de l'Estiama. I la veurem a l'octubre, quan s'estreni un any, una nit, perquè és la protagonista femenina de la pel·lícula. Jo vaig tenir l'oportunitat de parlar la setmana passada amb ell, després de veure la pel·lícula, i jo vaig dir, escolta, quin tros de actriu, per mi, em sembla que és la millor de la pel·lícula, sensacional. Aquest és un punt més. La pel·lícula té una altra cosa curiosa. 99% és en blanc i negre, i 1% és en color. És algo curiós. Les olimpiades ens presenta un drama en un context d'absoluta actualitat. Tres dones i un home, estudiants, millennials, ofegats per una oferta de treball precari sense continuïtat i amb baixa retribució en una societat que respon a la denominació de posmodernitat. On el sexe és tan discontinu com el lloguer o la feina, les relacions amb els avis i els pares, i són amb un tractament fred però realista que vol fugir de tòpics. La pel·lícula compta amb unes interpretacions dels quatre protagonistes excel·lents. Ja hem destacat abans la de Noemi Merlant. Tènicament impecable, que és el director de la direcció com el guió, que compta amb la col·laboració de la guionista i directora de pel·lícules tan importants com hem dit abans. O bé la més recent, que es va ser l'any passat, no sé si vosaltres la veu veure. Petit mamant. Un petit conte d'infants, de dues nenes. Una història petita però poètica extraordinària. Però els llocs que ens han fet són unes coses, de la qual s'ha de fer, o d'una altra, de l'altre, de la pel·lícula de pel·lícules i de la pel·lícula de pel·lícules. Unes persones que estan entre els 20 i els 25 anys. També pel poble feminí. T'ho hem dit abans, que és una pel·lícula que té la dona com a centre d'interès sense falses complicitats, seriosa i rigurosa. Jo crec que és una pel·lícula d'aquelles per veure-la i després comentar-la a la sortida entre la gent, perquè et posa qüestions què estan avui al carrer. Una mica el que hem parlat abans quan hem dit que la pel·lícula que parlàvem avui, Cabaret, ens interpelava respecte a l'entrada en força del neixisme. Aquesta, el que fa és intervenir-nos i dir que a poc em va a la nostra societat, perquè estem veient que és una societat on hi ha, amb la pel·lícula ho reflecteix molt bé, un tànsam en fotisme, que arriba una mica a viure, no hi ha el dia a dia, sinó el minut a minut. D'aquí ve el que ens sembla que és interessant el visionat, perquè provoca l'interès per reflexionar-nos. És una altra cara del mateix. Però jo veia en recordar molt del que comentes tu moltes vegades, d'estem amb una posmodernitat que no sabem on es porta. La perda de valor, el dir l'isme. Aquí està, que s'ha instal·lat d'una manera que fa por. La veritat és que fa por. Sí, sí, sí. Però por. Teniu raó i tot el que és interessant, els que heu dit. Tinc una pel·lícula a veure que alguna vegada hem de solucionar-ho. Us dic una cosa, aquesta s'estrena el divendres. El dia 8, no. És a dir, que hi ha un marge, espero. Jo ara tinc drive-marcar, que la vas aconsellar tu, i ara tinc drive-marcar per veure. Ai, drive-marcar. És maca, és maca. Abans era més fàcil la tasca de critic, no hi havia tantes pel·lícules. Sí, sí, sí. Perquè ara hi ha molt microfilms. Molta pel·lícula. Molta pel·lícula feta amb dos durets. I obviable, eh. I moltes d'elles obviables. Aleshores, és clar, hem de triar. I de vegades això és difícil, perquè de vegades, com més, que podríem dir, ostres, treballa arreu. Era prescindible, doncs no. Resulta que no. El treball dels actors. Sempre hi ha valors a vegades, en llocs que no. Costa, costa. Normalment el mercat... No sé, s'està multiplicant com a volets les pel·lícules. És una cosa tremenda. Ja no diguem les sèries. Bueno, amics, que passeu una bona setmana a Santa. Bona nit a tots. I ens trobem el dia 19. Bona nit, Ignasi. Bona nit, Anastasi. Bona nit. Bona nit, Lluna. I desitjar l'audiència, que tinguin bones vacances. Bona nit.