Ara escoltes l'àvia d'Esber Si tu nites l'àvia d'Esber La ràbia de Sant Just Durant l'8.1 Bona tarda, tornem a estar aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, en francès, a darrere de les vides, a la cabina, en Jaume, al meu costat, al Barça, al Barça. I jo, Joan, que us parlo com tots els dimarts. Avui, el programa tindrà, com sempre, 3 parts. Una primera part, que farem les estrenes, les previsions de pel·lícules bones que poden sortir a partir de la setmana que ve, a partir del dia de divendres. Això t'encarregues tu? Ja m'encarregaré jo. En una segona part, en francès, que ens parlarà de les obsessions del cinema. A mi em va bé primer el Budi Allen, que el Sergi el té aquí molt preparat, el Sergi Rubió, que li donem la benvinguda a la temporada. La setmana passada no va poder venir, i Jaume, que tampoc no va poder entrar, va venir momentet, va marxar. Se sent bé en aquest moment? Bé, com ho sentiu vosaltres? Bé, ho sentiu bé? Esteu tots en forma? Com anem a l'estiu? Cinematogràficament parlant. Jo penso, Joan, ja que fa aquest pròleg, que hauríem de fer abans una part zero, donant l'aportunitat a Jaume i a Sergi, que no van estar la setmana passada, de parlar de les seves pel·lícules de l'estiu. Quines són aquestes pel·lícules? Sí, però abans d'això m'agradaria fer una cosa una mica especial. És per mi una activitat important, hi ha una persona que ens va dir aquest estiu, que en aquesta fase ja carregada d'anys de la meva vida, dona sentit al moment que visqui moltes de les coses que faig, i que és també per aquest motiu que us estimo i us valoro més del que vosaltres mateixos, potser us podeu imaginar. Jo la veritat és que moltes gràcies per la declaració de mort i d'estima total, i volia començar aquest programa així. Es pot dir que això va ser Joan, qui ho va escriure i cap al programa, i nosaltres penso que el corresponem completament en aquesta estimació. Molt maco, sense condicions. Vinga. Com el nom de Pila, que són 3. Eter. Jo voldria ressaltar la pel·lícula d'això, de la Céline i el Jess, que és el Béfort Sunrise. Aquesta tercera part, la veritat és que em queda per veure les dues primeres i vaig anar a veure la tercera part. És tan bona com la tercera, perquè vaig escoltar que era millor les dues primeres que la tercera. Jo n'estic convençut. Jo n'estic convençut. Les veuré, perquè em va semblar una exercici extraordinari per donar a conèixer tot un seguit de trets que poden ser francament reiixits per molta gent que probablement es pot veure estrany davant del que li pot passar en el moment que porta anys vivint. En aquest sentit, la tercera part la vaig trobar a la baixa extraordinària. És una culminació segurament de l'altra, perquè representen que primer els hem vist de joves i després els hem vist una mica més grans, que la segona es tornarà a trobar, però la tercera, si has vist les dues primeres, penses que no és tan bona com les dues primeres? Doncs d'aí a mi em va portar, potser, perquè en aquest moment s'acosta més a tu. I d'una manera o altra, es trenca el secret. Jo els he seguit tenint l'edat d'ells, una mica més jove. O sigui, jo me'n recordo que vaig veure el primer de part. El primer de part es viu l'amor, perquè hem de saber que l'amor no vivim de la mateixa manera quan som adolescents, o quan som adults, o quan som més grans. Sobretot sexualment no, segurament, ja t'ho garanteixo i això. Digues, digues. La primera part és la manera de viure de l'adolescència, l'amor, que és una manera molt idealitzada, molt vocòlica, molt engrada de la realitat, perquè la idealització sempre ho és. La segona part ja és més l'amor des de l'apunt de vista d'adults. Això no és una compromísia. O sigui, tu, que ens hem compromès aquí. I la tercera, va la pena dir que la Júlia del Pí i l'altra del actor, els dos han col·laborat amb la segona i tercera, era part, o sigui, en el guió. La primera no, que era absolutament del director. Però a la segona, jo penso que la portació de la Júlia del Pí en particular era molt francament interessant, i va ser que va pujar una mica l'asseu prestigi com actriu i com guionista. i això li permet, jo penso, fer després altres pel·lícules que no han sigut tan exitoses. Però si veus tu sobretot la primera, jo penso que la primera és la més potent i és una pel·lícula, realment, interessant, molt interessant. Però esclar, jo seguint el que tu acabes de dir, jo penso que una primera part d'una història de mort entre dues persones, penso que és tan dolça, tan dolça i tan agradable que difícilment no agradarà ningú. A canvi, la tercera part ja no és això, però és una altra història. Ja és allò que comencen a sortir aquelles nyafres que dius, de tocar massa fort... I això és molt important, crec, jo, i, escolta, penso que està tractat d'una manera extraordinària. Sobretot... Sobretot una part final. La sequència, sí, l'hotel, allò, és impegable. Parlar de l'amor és a punt de vista del costum, del dia a dia. Ah, això. Des de la primera part, com ja deia, la idealització... Ah, això mateix. Llavors, l'amor, a partir de la costum, que estueren els efectes de l'altre i es xoca... Hi ha una cosa que és molt important, jo que estic al prop de nits, que tenen en aquests moments, entre 7 i 10 anys, doncs la veritat és que les seves expectatives de vida tenen una... Això que deies, tu, tenen un sentit d'infant que demora. Vull dir, sobretot, en els avis, el menys avi, sí, no? Llavors, doncs, penses... Dins de 3, 4 anys, quin canvi no faran, no? Perquè llavors entraran en aquest terreny de la idealització, no? L'he conegut, baixa, eh? Vull dir, i qui no recorda això, no? Jo espero que el convius amb la persona i la coneixes més a fons. Clar, tot plegat, llavors, hi ha... Esperta o es guanya, també val a dir-ho, eh? Molt bé. L'última part, jo crec que el que té, de bo, és precisament. Esperta o es guanya, el paral·lelament, no? Perquè és clar, llavors, és la maduresa, en definitiva, és les pròpies experiències que ja no fa gràcia a tots, sinó que fa gràcia el que em fa, només, i tot això jo vaig trobar que estava molt ben tractat, eh? La veritat. Doncs vinga, abans del cap vespre, la primera recomanació de Jaume, tens alguna coseta més? Jo vull recomanar, si més no, i recordar, perquè em va dir, confesso d'entrada que no la vaig veure, aquesta pel·lícula, és Morta Venècia, una pel·lícula del signori Sconti. Perquè a mi em va culpir molt aquesta pel·lícula, em va culpir, en el bon sentit de la paraula, eh? Em va deixar una emprenta franquament potent, en tots els sentits. No fa massa que la vaig veure, no, no fa massa. Que passa és que ara la passaven al Verdi. No vas a veure-ho.Vale, vale. La veritat és que aquí... aquí sí que hi ha... Tot té sentit, a partir d'una maduresa extraordinària, eh? Perquè el senyor que ets ja en el final, pràcticament de la seva vida, la situació social que reflecteix la pel·lícula, i allò es troba aquest punt de contacte amb la bellesa absoluta, si més no, per ell. Jo trobo que això és impegable. I, lògicament, una vegada més, el senyor Visconti va treure una joia difícilment igual a pla. Ja està.I jo que encara no l'he vista. Ja està, dues pel·lícules recomanades. No, però n'hi ha més, però ja han anat sortint. I tu, Sergi, què ens recomanes de l'estiu? Què has vist, que t'hagi agradat? No he vist res de l'estiu, que he estat una mica... Outside. Em veurà que hi havia estenes de superarolls i robots. Ah, clar. Hi ha hagut una estiu massa interessant, excepte alguna pel·lícula, però ja és molt al setembre, quasi bé. Jo penso que val la pena... Ja en parlarem més endavant. Val la pena parlar de Mat, no sé si l'heu vista. Sí, Mat, sí. Sí, el vaig fer cas. Jo penso que és una extraordinària pel·lícula. Jo penso ser l'umilloret d'aquest any, d'aquest curs. De la temporada que comencem en aquest moment. És una pel·lícula americana del Jeff Nichols. Jeff Nichols, sí. És el mateix que aquest Take Shelter. No sé si heu vist Take Shelter. És una pel·lícula recomanable. És dit, el que estan fent en aquest moment, segurament el que em va fer veure el francès, que m'ha agradat molt, que és la millor oferta. I aquestes, segurament, són les dues pel·lícules més interessants que estan fent en aquest moment a la Cartellera. El Sergi no ha anat a veure pel·lícules, però està preparant un guió. Un guió d'un llarg metratge. Es pot dir això, ja, Sergi? Sí, l'hi he acabat d'escriure. Molt bé, sí. I ara estàs buscant algú que algú l'hi tirarà endavant? No, només el repte quan acabes una novel·la que vols que es dedito, doncs jo he acabat el guió d'escriure-ho. Estic en la fase de que l'hi he acabat, ara començaré una anàvata. Doncs ja ens aniràs donant detalls, com tu vulguis, explicar-nos una mica. És nou per mi, és una aventura nova per mi, perquè el desconec totalment. El repte de la primera pel·lícula és un repte que desconeix. La primera pel·lícula llarga. Doncs molt bé, desitgem que algú digui, mira, Sergi, després d'haver vist els seus extraordinaris cormetratges, doncs val la pena reculsar-ho i tirar endavant, i des d'aquí és el programa per suposar que ho farem amb la mesura de les nostres possibilitats. Doncs continuem, ja tenim la recomanació de tothom. Jo us puc parlar, si voleu, d'una estrena que fan el Divendres, d'aquest Divendres, és una pel·lícula xilena dirigida per Sebastán Leilio, i escrita per aquest director i un xicote de Josep McSeu, que és Gonzalo Mazza. Va ser presentada l'any passat a la secció del cinema, en la construcció del Festival de Sant Sebastià, on va guanyar com a millor pel·lícula extranjera. Cinema en construcció és una cosa que segurament molts oïdors que ens estan sentint en aquest moment no saben, és una iniciativa conjunta al Festival de Sant Sebastià, i els encontres de cinema d'Amèrica i Latina de Toulouse, que té per objecte facilitar la conclusió de les armatratxes d'altino-americans rigorosament seleccionats, i que per algun motiu ja han estat rodats, però que tenen dificultats per fer la seva finalització, de la fase de post-producció. És una forma, aleshores, presenten aquestes pel·lícules del Festival de Sant Sebastià davant dels realizadors, davant de l'equip tècnic, davant d'altres empreses que puguin col·laborar-hi, i aleshores per intentar aconseguir la financiació o persones que puguin ajudar a acabar la pel·lícula. Com es diu? Es diu glòria. Glòria. Està completament confirmat que s'estén aquestes setmanes. Quan la van passar ens van dir que l'estrenaven els divendres, igual... Iarem de confirmar-ho. I veurem si és així. Jo me'l apena de dir que em parlo una mica d'ella, perquè és possible que sigui una pel·lícula que passi desapercebuda, i, sense ser una obra mestra, penso que és una pel·lícula digna de ser vista pel seu interès. Ara em parlo. El film va aconseguir el millor premi i ha estat estrenat ara, al primer lloc al Sant Sebastià, quan encara no estava acabada, i ha acabat el febrer d'aquest any. Va ser presentat a la Festival de Berlín, va ser nominada el premi Os d'Or, el simplement nominada no va guanyar, però, en canvi, la triopríncipal, que fa de glòria, va guanyar l'Os de Plata per la millor interpretació femenina. Parla el film d'una dona d'uns 58 anys o potser una mica més, que es troba sola en la vida, s'ha separat del seu marit, té fills, però els fills no li acaben d'omplir allò que ella segurament voldria, i per compensar aquest buit que viu, omple els seus dies durant el dia en una plena d'activitats, moltes activitats, i per les nits busca l'amor en el món de les festes para solters adults. La fàcil, la fràgil, voldríem dir felicitat que això suposa, es trenca quan coneix a un home d'uns 65 anys, des de ser ben separat, i tot i que la cosa es va complicant de mica en mica, preferiria quasi no avançar-ho, perquè segurament aquí és on hi ha les sorpreses i el millor doncs un cert gràcia en l'espectador. El director, bastant jove, i sorprèn que sent tan jove s'hagi ficat en la pell d'una persona tan gran, i que ho hagi explicat també amb tanta sensibilitat, explica que abans d'escriure el guió, al costat d'aquest Gonzalo Maza, es va inspirar en la seva mare i la seva generació. Sebastián Celia, quan va presentar la pel·lícula Festival de Berlín, defensa que el personatge de glòria és un personatge universal, i que les pel·lícules reivindiquen els drets d'aquesta generació a seguir vivint, a seguir ballant, perquè la dona li agrada molt ballar, amb el convenciment que encara queda molta vida per endavant. La pel·lícula, rodada amb una gran sensibilitat, jo sé una de les coses que potser destacaria més, la sensibilitat enorme que hi ha darrere, i això, de fet de que pensar que una persona tan jove pugui que posar la pell d'una persona molt més gran, i una extraordinària interpretació de Paulina García, que és la que hem donat el premi en millor interpretació a Berlín, i que, com he dit, ha guanyat l'Empremiat. És un film que aconsegueix connectar i penso tocar l'espectador, però també és veritat que segurament, i lògicament, pel tema que tracta i la generació que toca, segurament interessa de més la gent més adulta, més gran, és possible que la gent jove no li digui res. Però crec que està fet amb molta sensibilitat, amb molta delicadesa, i que és una pel·lícula que pot passar de pressa buda i digna de veure. Ah, veurem. Perfecte. Està buscant i hi ha Facebook d'aquesta pel·lícula, hi ha pàgina web, el que falta això, per confirmar si, efectivament, aquest divendres es trena... Ens van dir que era el divendres, no sé si serà aquest divendres, però igual ho han canviat, perquè això... Com que aquesta pel·lícula, ja et dic, pot ser que... De vegades costa més d'estrenar-les a aquestes pel·lícules, perquè no estan en una gran productora, no és americana, no ve reculsada per grans firmes, no? Qualsevol cas, ja que parlem de pròximes trenes, comentem que es trena en pel·lícules d'aquest divendres, això és un principi que està del teu confirmat, el Michel Gondry, d'aquests directors, per mi, màgics, d'un fabricant de somnis modern, amb una pel·lícula que es diu Les Pumas de los Díers, recordem que té pel·lícules com El Vida Tdmi, o com la ciència dels somnis, per exemple, o coses d'aquest estil, la veritat és que una manaveia. I es trena també a les de la Iglesia, amb aquesta pel·lícula. M'imagino que la més... La vam passar el dia junts i ja hi vaig poder anar. La vam passar ahir, els cinemes, per a la premsa, però m'han dit que... jo no li puc veure'ls, però m'han dit que és bastant fluixeta. Les brujas de Zugarramundi. L'han presentat també al festival de Sant Sebastià. Jo, si voleu, per acabar això de la presta part, no sé què tingueu més pel·lícules, jo vaig començar a parlar l'altre dia que la van estrenar al divendres, i ara l'estan fent al cine, i segurament tot el crític va plantejar-la com l'estrena de la setmana, que és una pel·lícula americana que es diu Raj, que és el ron Howard, que tu m'ha comentat l'altre dia, però que ho va d'explicar. Raj és una... amb anglès el diassal, fugositat, empenta, corren, definitiva, és una pel·lícula sobre el fórmula 1. El ron Howard és un senyor contradictori, perquè per uns és un senyor que l'han etiquetat com de molt comercial, que habitualment els seus personatges no abandonen els estereotips, però s'ha de reconèixer que ha dirigit 35 pel·lícules, algunes molt comercials, com per exemple, perquè això quadrava de 20 i coses d'aquestes, però també el mateix, hem fet algunes, o anglès i dimònios, que han estat considerades pel·lícules. Per exemple, el desafió Frost Nixon, era una pel·lícula molt ben considerada, digui, dirigida per ell, o una mente meravellosa, que va guanyar dos Òscars, Òscar, la millor pel·lícula i Òscar, per la millor direcció. Millor la primera. Llavors Raj narra la rivalitat, que van mantenir el fórmula 1, el 1976, dos grans pilots de fórmula 1, com eren el Britànic James Hunt, i l'Austria Nicky Lauda. Per tant, si us agrada, i ho dic pensant amb el gent que ens escolta, si us agrada escoltar el suroll de l'ignició dels motors, o el guionolà de les nomàtics sobre l'escalf, segurament aquesta és la vostra pel·lícula. Aquí tenim un senyor que no l'interessa. A mi personalment això no m'interessa. Però haig de reconèixer, tot i que a mi no m'interessa tot aquest tema, veient un èxit que té fórmula 1 en la derrere d'ècades, suposo que a conseqüència del paper que juga a Espanya, del Fernando Alonso, que pot ser un èxit comercial. Però també haig de reconèixer, haig de dir, que es tracta, crec que finalment, d'una història de fórmula 1 que no és només pels bojos dels cotxes, pels bojos dels cotxes de carrers. Les seves escenes de carrers són realment emocionants, tractives, estan molt ben rodades, i les històries personals, l'enfrontament que hi ha entre el Han i el Nick i l'Auda, està brillantment explicat. Segurament gràcies a que el guionista és un prestigiós guionista nord-americà, el Peter Morgan, que havia escrit el desafió de Fros contra Nixon, de Quinn, aquella pel·lícula famosa de les Tiffen Fries, o moltes altres pel·lícules, perquè és un guionista molt prestigiós. El protagonista per l'altra banda de la pel·lícula, és el Daniel Brul, que fa de Nick i l'Auda, i és un Nick i l'Auda... Ah, jo pensava que feia de l'altre. El Daniel Brul és el Nick i l'Auda. És el Nick i l'Auda. L'altre fa del Han, i el fundament està molt aconseguit, molt lograt, perquè és a nivell personal i a nivell competitiu de carrers. I crec que val la pena veure aquest carisma que té al Nick i l'Auda, és el que ja es va documentant a veure en el Nick i l'Auda, i demanar-li informació, i el Nick i l'Auda va ser molt gentil amb ell, li va donar tota mena d'informació, que també ha caracteritzat pel accés de rugància que ja en el seu moment tenia al Nick i l'Auda. És una pel·li amena, divertida, amb tensió creixent, molt millor del que es podia pensar pel tema que tracta. Vinga. Destrena, sí, ja? Ui, que ràpid. No sé si ja més estrenes. No estrenes, jo no he vist cap, però sí que vull esmentar, ja, home, una pel·lícula que vaig veure dissabte amb tu, promocionat per tu mateix, eh, que em vas dir... Resulta que l'amic Manuel Cussoferrer estrena allà a la filmoteca, bueno, estrena. Passa a la filmoteca, com a part de les pel·lícules dedicades a la filmografia, ja sigui com a pel·lícules recomanades per ell, pel Joan Brossa, o basades en la seva obra, i vam anar a veure una pel·lícula que jo no havia vist mai, que és Entreacta, i la veritat és que vaig quedar... N'he sentit parlar, però no l'he vist. Enamorat, és una pel·lícula, literàriament, la coneixes, Sergi? És el teu personal directe, el teu guió, del suport de l'I. Em sembla que aquesta que tu dius és Vabauo. Ah, sí, és veritat. Vabauo també és el Manuel Cussoferrer, i és un projecte que tenien el Dalí, juntament amb el Buñuel, que va quedar aparcat, que van fer en els anys 20 aquelles pel·lícules, aquelles dues, El Gossem de l'ús, i l'altre que no recordo mai com es diu, que van ser els dos manifestos surrealistes, i els va quedar per rodar aquesta de Vabauo, o no sé si tenia aquest títol en aquell moment, i Manuel Cussoferrer, anys més tard, es va encarregar de rodar-la. Aquesta és una pel·lícula no basada en la obra de Dalí, tot i que influenciada. És una pel·lícula amb la obra poètica, amb el teatre poètic, diguéssim, de Joan Brossa, i jo personalment la vaig trobar impecable. Impecable pel que fa a la realització, pel que fa a la manera com estan escollits els decorats, les escenes, els personatges, de com entre ells parlen en forma poètica, entre ells es dirigeixen parlant amb poemes del Joan Brossa, i com es va creant un univers narratiu amb moltíssimes referències cinematogràfiques, que Manuel va destacar després de veure la pel·lícula, però que no va comentar una, molt evident, però no va haver temps per fer-ho. Que era, si recordes ja un mai, si vosaltres l'heu vist alguna vegada o la podeu veure, doncs la referència a la dama de Shangai amb aquells miralls, que jo no sé molt bé si aquell part d'atraccions és l'antic part de Montjuïc. No estava del tot segur, però diria que sí, que no és el Tibidabo, sinó el part de Montjuïc. I llavors hi ha un joc de miralls, no deixant res d'envejar a l'escena, que va gravar a los songwells allà, molt ben aconseguida una pel·lícula. Per cargar-se la seva denor i de Haibor. Sí, sí, exacte. Margarita Cancino, que per ser el nom de la filla, de la noia de la pel·lícula, és Margarita, també. No sé si amb correspondència amb el nom real de la reta Haibor o no. Però hi ha moltes coses, hi ha moltes codificacions, amb aquesta pel·lícula, molta simbologia, i molta brillantó també en l'escena, i escenes de Stryptis, que són ben aconseguides, molt reisides per donar una dona guapíssima. Hi ha, veritablement, un fil argumental, que no és convencional, està clar, que no comença per un lloc i acaba per un altre, però té la seva intriga, té la seva part de thriller, té la seva part de màgia, també, de... bueno, conté molts elements, i la veritat és que jo no li vaig trobar cap errada, la recomano moltíssim, és molt difícil de trobar-la també. Clar, perquè no has d'anar tan en tant la filmoteca o aquests llocs, no? Sí, té uns anys, però jo... A quin any és la pel·lícula, de quin any és? Del 80 poc, 84 o 85. Té un 25 o 30 anys, sí. I bé, d'aquesta manera també recomanem que la filmoteca està fent. Home, ja que has esmentat el Baba O, que sembla que la coneixes bé, aquesta, o no? Jo, d'aquest director, és una pel·lícula que només he vist una vegada, i d'aquest director, Manuel Cozo Ferrer, té un gran efecte a una pel·lícula seva, que es diu Última Frontera, a la qual el Quim Glethin ha interpretat el Walter Benjamin, que parla de l'època quan el Walter Benjamin es va amagar per Baudos Nasis, i és una pel·lícula amb la Francesca Neri, que és mig documental i mig ficció. Jo només havia vist Baudo i ara aquesta, i vam parlar amb ell, perquè estava allà, és també amic personal de Jaume Vidal, i li vaig dir que veurà si podíem aconseguir veure totes les altres pel·lícules, i m'interessa molt veure també aquesta, què dius? Aquesta és una pel·lícula que només l'he vist una vegada, i que tinc molt de carinyo, m'agradaria aconseguir-la. Doncs mirarem de fer-ho, mirarem de aconseguir la filmografia. Però és per la segona part, si ho semblen. I si no la tinc, la té aquella. Bueno, jo no sé on tinc les coses, ja ni el cap. Però per la segona part d'aquesta temporada, si ho semblen, en el que us puc fer, i convidar-lo fins que et semblen, Jaume. No hi ha problemes, sí? Sí, la podràs veure per DVD, segur. Molt bé. Doncs no em queda res per afegir. Només dir que és amic i en tim que ens estimem molt. No hi ha cap dubte. Suposo que ell va tenir la sort de veure que va difastar d'aquesta estima. I, sincerament, vull dir que és un realitzador, que, en tot cas, a mi sempre m'ha sorprès molt. Probablement perquè, quan he vist les seves pel·lícules, la meva preparació per interpretar tota l'emplada del que ell és capaç de plasmar, que és el que he dit el d'això francès, la veritat és que a mi no m'arribava. I aquest dia sí que em va arribar molt més tot plegat, però encara em manca. O sigui, és una persona que treballa, doncs, amb una capacitat de posar tota dins d'una unitat, un seguit d'espectes que tenen a veure amb la vida, i que, com deia ell, és qüestió de posar-hi una atenció total, perquè és molt barroca, a nivell de continguts. Vull dir, més que no pas de l'estrètica. Recordeu el... I amb la última frontera, també els continguts són d'una bellesa extraordinària, de la manera que tria els espais i tot... Molt minimalista, recordo. Una cosa que estaria bé és que expliquessis el dia 7 d'octubre, em sembla que passem els passes tu una pel·lícula, no sé qui la passa, el Baix de Llobregat, que no... Ah, sí? No, però jo no, no, però jo no. Jo, que això ho fa el... els responsables de salut mental del Baix Llobregat, de la zona de Sant Feliu, cap amunt. O sigui, perquè Sant Feliu és la ciutat frontera, on la salut mental deixa... O sigui, no deixa, sinó que està atesa per les germanes del segret cor. Perdó, ara no em sortia. Llavors, aquestes persones, clar, ja ho he promocionat perquè m'ha arribat la informació i, guau, li he escapat per tot arreu, al proper dilluns, doncs es passa aquesta pel·lícula que us recomano, perquè... El proper dilluns i el dia 7? És el dia 7, sí. No, el proper dilluns... Perdona, és l'altre dilluns. El proper dilluns és 30, doncs... Exacte. Sí. És en dimarts, eh, que sàpiga. Doncs el dia 7 és dilluns. El dia 7 és dilluns, el 8 és dimarts, sí. Ara us ho diré, però ara és el dia 7. Sembla que porto la informació aquí. Total, que aquesta és una pel·lícula que... Bé, vull dir, que estarà allà... Jo ja l'he vist, aquesta pel·lícula. No, jo no, jo no. I és una pel·lícula sobre els d'això, sobre els pisos protegits, en definitiva, que estan protegits, precisament, perquè hi ha professionals que tenen cura d'aquelles persones que es valoren, que tenen capacitat per estar sols, però que eren els moments que pugui haver-hi una dificultat, ells, com a professionals, estan allà per corregir aquella dificultat, però que en definitiva viuen sols. Persones, va a dir que... en Gentler estaven tancades i res... Amb un monicó. De viure, sí. O sigui que és interessant, molt interessant. Que sue que ens fem a la pel·lícula, no? Sí, crec que sí. Eling. Eling, això sí que sí. I una proposta molt diferent, però aquí molt a prop a Sant Just, que ja va anunciar la setmana passada, és aquest divendres a la Teneu, de Sant Just, doncs tenim el documental del mes. Infiltreatus, una pel·lícula dels Emirats Árabs. Tot una curiositat d'un director d'allà, del Calet Gerrard, o una cosa així, i que ens parla del mur, del mur que separa els palestins, dels israelites, i de molta gent que intenta passar a l'altra banda, però no per espiant i per fer res, sinó per reunir-se amb la seva família, per mirar de continuar els seus negocis. Per tant, una d'aquestes pel·lícules arriscades, perquè això no cau bé a certes autoritats de segons on, i per tant, doncs, serà, com sempre, aquest documental del mes molt interessant. Recordeu, després de nou, aquí, aquí mateix, a Sant Just, a la Teneu, per tant, una altra recomanació. Molt bé. I mentre ja hem acabat buscant això, ara sí. Ara ja hem d'entrar per Budiàlent a Saco. Doncs la veritat és que no, que no. No ho trobis, és igual. Tenim la setmana vinent, encara, per anunciar. La setmana que ve. No, patiu. Ja parlarem el setmana que ve. Vull explicar. Ja hem pensat que ho portava, però no n'hi ha. És igual, no hi ha problema. Doncs vinga, Sergi. Quan vulguis, Budiàlent. Budiàlent, amb el sonam Avan Stuart Connixberg, que és el sonam... Doncs neix l'1 de desembre de 1965, el districte del Brancs, per part de tota la seva infantesca i adolescència a Brooklyn, a Nova York, sota on, com sabem, ambientaria i ambient de gran per a la seva filmografia. Ha ben estat umava estudiant a l'escola, només interessat en els còmics, amb les noves aves de la ràdio i en el cinema, els 14 anys aprenguer a tocar el coronet, activitat que canviaries de venir, la carrera que encara actualment combina amb el cinema d'oràfica, tocant amb el segur de Jazz, de New Orleans, Jazz Band, un cop de la setmana, a un pub de Nova York. A l'edat de 16 anys, comença escrivint acudits pel diari de New York Post, el primer dels quals va ser publicat el 25 de novembre de 1952. El mesmo, en el 153, fau contacte per un agent publicitari per escriure acudits, i que també començaria els estudis a la Universitat de Nova York, particularment a la producció cinematogràfica. Però que deixari els estudis pel seu avor i menjar les classes, vindria que continuaria com a guionista a la ràdio i a la televisió, i que començaria a ser reconegut pels gags que escrivia per l'humorista Sid Cesar, el primer dels quals fau, a més, el 2 de novembre de 1958. Tot i que el primer contacte que li arriba a ell, com a humorista, fau el 155, actuant al programa setmana al de televisió de Colgate Happy Hour. Seguiria actuant d'humorista ocasional per televisió i numerosos clubs, fins que el 60, després de la seva actuació al club Blue Angel, li arriba la seva primera oportunitat de debutar al cinema, com a guionista i com a actor, a la pel·lícula What's New Musicat, traduïda a l'estat espanyol com Quetal Pussycat, dirigida pel Clip Donner, el 1965, i en el que compartiria a Cartagena amb estrelles com Peter Lutthul, Peter Sellars, que potser en Romy Schneider o Ursula Andrius. A l'hora aquell any també coneixerien els que serien els seus dos representants per la resta de la seva carrera, i els productors exacutius que també formarien part de la seva fotografia, que serien els agents Jacques Rowlings i Charles Xov. Un any després, el 1966, de vota com el director, a WhatsApp tica Tiger Lily, traduïda a Cliric de Grecia, que es basa en un doble haig humorístic d'una pel·lícula japonesa, seria bé que aquesta pel·lícula la va repotjar com el director, no oficialment la seva pel·lícula primera com el director, sinó que seria els més tard amb el dinargrit corre. No la dirigeixi, sinó que fa això que tu dius, doble, una pel·lícula japonesa canviant-li el significat de les frases i de tot plegat, una cosa ben peculiar, la veritat. Tant del seu terreny com a guionista de gags, que és una pel·lícula de la moda del gens bon, de imitar pel·lícules del gens bon, que, curiosament, l'any següent, l'any 67, tornaria al cinema, només com actor aquest cop, l'anterior pel·lícula, aquest aposticat com a actor guionista, en una nova producció del Charles K. Feldman, que és el mateix productor d'aquest alt aposticat, amb la paraula de la gent bon, quasi del royal, dirigida per barrios directors, entre els que es troben John Houston o Bal West, i en què tornaria a coincidir davant la càmera amb Peter O'Toole, Solàndrius o Peter Sellars, però és una cinta que també l'aniria acompanyat d'un repartiment d'altes grans estrelles, com Guells de l'Ivan de la Débora Kerr. Poc abroma. Poc abroma, sí. Després, les vegades, en què ara, com a protagonista, ho diuen a la intornaria sortir en pel·lícules altres directors de renom, seria l'any 272, amb sonyos d'aquest doctor, dirigida per Herbert Ross. Leitegainsam. Exacte, la seva obra de teatre, basada en la seva obra de teatre, i, llavors, trobaríem l'any 76, a la Tavadera, del Martin Ritt, i el 1901 és ser nasc en una galeria de Palmasurski. I l'anxant de nou, amb el dinar i córrer, com hem dit, figuraria com el seu primera pel·lícula com a director, ara que seria com a protagonista. I el fet de ser director i protagonista, ara, aniria seguit amb els següents pel·lícules que vingueren, com serien baranes, l'any 71. Tot el que ha estat sempre és el saber-sor del sexe, però nunca s'hi hauria pregut tard, l'any 72, el 2001, de l'any 73, seria el segon pel·lícula que compartiria cartellera amb la de Llanquíton, després de Paitegainsam, els ulls de ser director. I, llavors, tornaria a repetir amb la de Llanquíton, l'última noig de Boris Gruixenko, i llavors arribaria... Aquesta, potser, perdona, de l'última noig, que en realitat es diu Amor i Mort, però, bueno, aquí es va traduir com a l'última noig de Boris Gruixenko, que és el protagonista. Aquesta seria, potser, la primera vegada que fa un homenatge a un dels seus directors de referència, Iman Berman. Oi? Si us en recordo, la pel·lícula... Molt extensialista, també molt humorística, no? Per mi és la primera pel·lícula en la que fa referència les preguntes existencials que dona a volta a la seva filmografia, com són el sexe, l'amor, la mort, Déu... que aquí és on ja serà després amb el tema que tractem de les obsessions, perquè voldria n'ésut d'aquests directors obsessius fins a l'extenuació. I després d'aquesta, ja, fa el salt, diria jo. El salt exactament, i ho... El salt exactament, i ho és quan té l'accident internacional. L'accident internacional, que li va a dos Òscars, són com el director i com a guionista, una nominació com a millor actor, que finalment l'acaba guanyant Richard Reifus. Em sembla que la Llanquíton té venida un nom premi per interpretació, o no? No, només hi havia tres nominacions. Dos Òscars, un nom millor guidirector i guionista. L'altra nominació, el Gaudi Allen, un nom millor actor. Però és a dir, que Sànih Hall és el seu salt, és considerat en les comèdies més importants per a l'història del cinema, i a l'alala per a públic que critica. I és la primera vegada, és la primera pel·lícula, després vindria a Manhattan, en què Gaudi Allen fa el seu pel·lícula humanatge a la ciutat de Nova York. Vindria després a Manhattan, amb una lenc com si recordem Mariel Hemingway, com una joveníssima mèdola strip. Tornaria a repetir el paper amb la Llanquíton, com hem dit ja. Però, entre mig, t'has deixat una pel·lícula. T'has deixat l'interior, no sé si ho has fet a propòsit o no? L'interior és aquestes que crec que va ser el primer humanatge a Berman. Més que un humanatge plagi, pràcticament, perquè va ser una mica acusat fins i tot d'això, en el seu moment. Agafa plans directes de persona i de persona, que és una de les pel·lícules d'Iman Berman. De fet, fins a l'extem d'agafar el mateix director de fotografia. De fotografia, sí, és veritat. I seria la primera pel·lícula en la que ell només com a director, no com a protagonista, sinó que ell sol darrere la càmera, sense actuar. Seria el seu primer drama. Llavors seguiria en setembre, l'any 87, també en un humanatge a Berman. Llavors trobaríem l'altra mujer, l'any 88, diàlis, almenys molt insurranta. Els seus humanatges a Berman, amb algú diàleg en darrere de la càmera. Perquè trobem en la seva filmografia tant influències de... En el primer etapa, abans, fins a Ani Hall, trobem una comèdia d'Uslabstic, molt influenciada per Groucho Marx i Hope Hope. Si recordem algú diàleg, abans de la seva càrrega cinematogràfica, venia del món del espectacle d'Esquiora Gax, d'Aixó, l'Human de Cabaret, i molt influència per Hope Hope i Groucho Marx. Però trobem en la seva filmografia molta influència per Berman, com ja hem comentat, i també molta influència per Fellini. Si recordem a Estat dos Mèmores, la Corusió en Estrella, o per exemple, el cas de Alice, que tenés un humanatge a Francesc Salvajes, com a xuleteta... Cosa que després ha deixat, una mica, jo tinc la sensació que això ho va fer com una mena de tentatives, de veure què passava i tot això, i després, ella ha agafat un estil propi que no empalma directament amb això. És a dir, és una cosa més... una barreja d'humor i d'obsessions, com deies tu, que suposo que ens explicaràs, més seva. I en aquestes pel·lígues que faran, jo no crec que es puguin entreparar amb el Berman o Fellini. Últimament ha fet de tot. Potser l'última referència, així, mig en clau, humorística, però de fet, seriosa, eh? A ell, amb el Berman, jo diria que està en escup. En escup hi ha alguna escena, alguna coseta, algun passeig allà per... Amb el vaixell, eh? Amb un vaixell allà, allò, amb les ànimes, diguéssim, com fer una referència a la mitologia grega, però també a tota la... Però diria que aquestes no han tingut enèxits com les altres, que han estat més populars, li agradava més les que no tenien aquestes regles europees, s'ha de cantar més per un estil més propi, no? Ara, suposo que ho sabeu, que el Blue Jasmine, és l'última pel·lícula que ha fet, això no sé si és significatiu. Es veu que ha tingut un èxit espectacular als Estats Units, però, com que ell m'ha dit moltes vegades, que quan té un èxit als Estats Units, a Europa no l'accepta, i al revés als Estats Units no els agrada, a Europa els agrada molt, no sabem que a l'Estrena, aquí a Espanya, al novembre. Ens han dit que la passaran a premsa al novembre, no sé quin pan l'Estrena. Aquell planxa es veu que fa una interpretació brutal, i que és l'última pel·lícula d'ell, en fa una des de l'any 69 cada any. Sí, una o dues. O una o dues, l'any que ha fet dues. És una barbaritat. És una cosa extraordinària, perdó. A més a més, el que és curiós és que l'únic pel·lícula, de Toma Trinero i Corri, de l'any 69, va tenir el contra el total de la producció, cosa que els altres, els seus companys, com Escorcese o Còpola, no tenien aquests molts. Malsforç, qui no tenien. I ens trobem entats després de Manhattan i Dani Hall, en té molts anys 80, que va sonar en època per ell, perquè ens ha deixat clàssics molt recordables, com seria una rosa propera del Cairo, que ha anir sus germanes, que li va una altra nominació a l'Òscar, pel guió, o a nostàlgic a dies de ràdio, que recordem que Manhattan també torna a repetir, valent-li una nominació al millor guió, després de Dani Hall. Manhattan està considerada com una pel·lícula ja clàssic, és de les que, quan s'estudies cine o així, a les universitats on sigui, passen Manhattan com un clàssic de l'odial. Manhattan és espectacular. Jo la vaig veure... Normalment no veig les pel·lícules més d'una vegada, però per allò que en algun programa decidim parlar-ne, la vaig tornar a veure i em vaig ser d'al·lucinat. Un blanc i negre del Gordon Willis. Pla, a pla, és impecable. Tot el que vol expressar-ho, aconsegueix amb la màxima profunditat. Els actors estan increïbles. I el desenvolupament del personatge típic del budiàleg, d'aquesta mena de perdedor, persona que vol fer-se passar per intel·lectual, i no estàs molt segur de si ho és o si s'ho fa passar, i de què vol aconseguir tenir-ho tot, tenir l'amor de la joveneta, de la Hemingway, i al mateix temps també aconseguir per una altra banda, de tota la resta de les coses que vol, és una cosa increïble. És que tot, tota la pel·lícula, i amb la imatge que ha quedat a la història del cinema, del pon, aquell de Brooklyn, impressionant amb els dos allà asseguts i contemplant, una mica com passa la vida. Una música de tots dos que ara xuin, s'ho recorda. Increïble, increïble, increïble. Tot està tan ben mesurat. Fa un homenatge a tot allò que deies, que eren els seus començaments de la comèdia dels escenaris, amb aquesta pel·lícula que per mi és una de les més entrenyables a la seva, que és Broadway, Danny Rose. És un personatge encantador, preciós, vull dir, terrible, també, un perdedor més. Una persona que, de fet, és un representant, un representant d'artistes de poca monta, que en el moment que té una miqueta d'èxit, l'abandonen, el deixen. Aquesta és la història d'aquest personatge. I la veritat és que tancarinyes amb ell. Vull dir, el veus que ell és ell mateix, que el fa com actor, com a protagonista. Som a part de l'any 80, que va ser una època molt bona, amb la seva biomografia. I zèl·lic, zèl·lic, que és tota una curiositat, també, que ha quedat allà, com una cosa que ni ell, jo diria que, pràcticament, ni ningú ha repetit. És una mena de semi-documental, bueno, molt comentari, allò que es diu. Inventat per ell, però que han format de documental. Doncs abans havíem nombrat el lliçat de pel·lícules que havia fet en la de Jan Keaton, tant en tant, com hem comentat zèl·lic, o Broadway, Danny Rose, que ho formen a part d'una llarga saga amb la mia Farrow, que sabeu amb tots que fos la seva dona, fins a finals dels 90, que en trobem en pel·lícules com Díaz de Ràdio, zèl·lic, ho he comentat, comèdia sexual d'una noig de verano, que és la primera pel·lícula que fan junts. I llavors arribem als anys 90. El van a l'any 89, abans d'acabar la dècada, un relat de històries d'una Vallorque, que és una pel·lícula a tres episodis, els quals un el dirigiria ell, els altres dos els dirigiria en el copo l'Àiva Spielberg, que el seu és el de la mare, aquella... Equipo arreprimidor exacte, que acaba si no el més destacat és... El primer no és el dels corsers, és aquell d'un pintor que... Sí, a punt de ser el natural, el mic. El que diu el seu és el que llueix, especialment. Té un acudit de posar la mare. Posa la mare de si, sí, i el que li va dient la mare. Veu el que va dir. Jo penso que va dir a l'Elle que és tan complert, no? Que pensar en ell és pensar en la pròpia vida, no ho sé, i la capacitat. I amb el cinem, a alguna mesura. Penso que és un representant com s'ho llegeixes tot, també. És director, guionista, actor, músic, dramaturg, humorista, i a més a més escriu llibres, no? Un charlot de l'Erdor modern, no diria allò, no? Una cosa que m'ha fet gràcia, que aquesta tarda estava llegint, i m'ha fet gràcia una cosa que no sabia jo, eh? És que es veu que era subament tímid, només tenia èxit, ho ha dit explicat ell abans, eh? Com diem, com a nano, vull dir, que va a l'escola, només se li donava bé la redacció, tot el que més era un desastre. I com va fer, com ha explicat molt bé ell, va fer aquest curs de producció a l'universitat, es passava el dia veient pel·lícules i fent, qualsevol altra cosa, a menys estudiava, tenia unes notes dolentíssimes, i la pròpia professora que tenia li va dir, vostè no us dediqui això, perquè vostè no us la veig per això. No, el que anava a dir és que... Espera que no hi perdut, jo. Volia dir una cosa curiosa mentre et trobes. Ah, sí, ja sé. Volia dir que una cosa que no era conciera que fos tan tímid, perquè es veu que quan troben els dos productors que ha dit ell, el Jack Rawlings i el Jofre, es veu que ell ha estat fent amb un cabaret, fa un espectacle i tal, veuen que té potencialitat i li donen corda, li donen possibilitats. Però es veu que ells expliquen que el vam veure tan insegur que va estar dos anys sense poder fer el mateix espectacle o anar a fer altres espectacles nous, que ell mateix havia escrit, però sense poder-se apartar dels papers. Fins al cap de dos anys no es va sentir prou segur per començar a improvisar quan ell tenia capitat d'improvisació, és bo que és brutal, però no s'atrevia per por, fer-ho malament i típic dels tímids. Jo penso que el personatge que crea que ja està caracteritzat per una certa timidesa correspon a una certa realitat del personatge. Jo penso que hi ha una cosa que està molt clara. Hi ha persones que són tímides i s'amaguen, i s'amaguen probablement tota la vida. A canvi, ell era conscient d'aquesta timidesa. Aquesta timidesa, jo penso que ell la desenvolupa d'una manera extraordinària en el cinema, no? La coneix molt bé, es coneix ell mateix, a més a més, és tan petitó i tant això, no? Que allò és d'una manera especial. Jo penso que ell és el personatge aquell que no en donaries res, però que ell acaba reixint, i en definitiva és un balsam per qualsevol persona, dient-ne de la meitat cap avall, de qualitats i de tractiu. Jo és aquí on... és el xarlot, de fet. Aquest és una visió que jo penso que és molt important. Llavors ha fet de tot. I de la manera que sap exprema de nosaltres totes les dolces, amb l'assassinat d'aquella manjada, no? Allò que dona el terreny que se l'ha carregat. I com desenvolupar aquella pel·lícula és que dius, caram, tu. Si això és el que tens a dins de casa gairebé, el que passa és que no passa allò i no passa res, no? Molt, molt important. I llavors també tu has apuntat, també, no? Jo crec que agrada molt i molt sobre tot el que són les convencions, tot els tòpics, no?, i, paral·lelament, l'apartat psicològic sempre està present, perquè és que és bàsic la psicologia com som, com ens construïm, quina cultura, eh?, vull dir. La vida real és l'any 59 que està en tractament psiquiàtric, que, si més no, va a visitar el psiquiàtric des de l'any 59. Sí, però jo suposo... bé, vull dir, ja voldria, ja voldria, en aquests moments, que tots els que van al psiquiàtric tinguessin la capacitat d'ell per superar les convencions que ho és, eh? Vull dir, que m'entens, oi?, el que vull dir. Aquestes ordres tan fantàstiques... El problema de la psiquiatria és una altra, vull dir, que... Això ja s'amola una de les besants del tema que parlarem després de les obsessions que m'agradaria tractar, però continuant una mica amb el repàs que estava fent Sergi a les pel·lícules, bueno, estàvem ja com en els anys 90, i arriba aquesta de marits i dones, que és una de les pel·lícules que va sorprendre més, perquè es va decidir agafar una càmera amb mà i anar rodant, agravant... Bueno, quan encara això no estava massa de moda, ni tan sols el dogma dels senyors de la Bontria, encara estava en marxa. Vull dir, ell va fer una cosa similar, el que després van preconitxar els altres. Jo penso que també és un director innovador, director que sempre ha volgut, tècnicament, fer coses noves. A Zèl·lic, per exemple, que ja han comentat abans, a Manhattan per suposat, vull dir, Manhattan és un invent seu, i jo penso que es inventa el cinema de nou, pràcticament, i després això, a marits i dones, ha fet pel·lícules en les que... Bé, hi ha hagut un personatge sec, per exemple, quina era aquesta, en aquell... Un final medi en Hollywood. Exacte, en la que és un director que es queda sec, directament, i ha de dirigir igualment, és un prodigi a aquesta pel·lícula, també. És a dir, és molt atrevit, és molt agosarat. A Melinda i Melinda també és una pel·lícula supercuriosa. No, és una pel·lícula que té una sensació que no he vist tu tot amb mi, que ha passat desapercebuda, i, en canvi, trobo que Melinda a Melinda és una estac molt aconseguida. El que has esmentat tu desculp, jo penso que és de les bé senzilles que ha fet, tot i que hi ha components que són interessants, molt lamentables, jo trobo que és com un... Però és un resum de la seva filmografia, de la part humorística, molt consistent, i, a més a més, atreveix a fer això, referències a tot el que ha fet. Jo diria que voldria l'entén la capacitat, una amiga que m'explicava en Joan, de cada pel·lícula destilar tot el que ha fet, i treure alguna coseta, fer-nos pensar en tot el que ha fet anteriorment, i treure alguna cosa nova. De vegades, molt poca cosa nova, i de vegades, completament nou, però sempre està girant al voltant d'això, de les seves obsessions, de les seves constants, que abans el Sergi comentava, les religions, està clar que hi ha una escena d'una pel·lícula, de crec que és Joan i les seves germanes, en les que ve del supermercat, i el que porta, com a compra, són llibres de diferents religions, els llibres bàsics, el Koran, la Bíblia, allò, i diuen, doncs ara jo el que faré serà llegir-los tots i escollir un, d'acord? Vull dir que a ell el que li interessa és reflexionar, sobretot plegat, sobre la religió, sobre el sexe, clarament, sobre les dones, amb el que comentaves, tot el que sempre has volgut saber sobre el sexe, i mai no t'has atrevit a preguntar, o en el sumiador, en el que, en un moment determinat, li pregunten a un personatge, bueno, van a treure-li el cervell perquè es fa passar per un robot, i diuen, home, el meu cervell, el meu segon ordre, em favorit, sabeu, sempre hi ha cosetes d'aquestes que et fa pensar que el sexe que havia a la fi no el podem oblidar, i d'allò, i sobre el menjar, sobre el menjar també és continu, la seva referència, les fruites i les verdures enormes, aquelles que també apareixen en el d'allò, vull dir, i sempre, sempre hi ha algun restaurant important, manjat en una de les coses interessants, és això que et va fer en una ruta turística per la ciutat de Nova York, pels llocs que ell va adonar o a sopar, i a més a més sense cap mena de problema et posa el cartell, del lloc, i després hi ha entres a dins, vull dir, és un... la veritat és que és un personatge, veritablement indescriptible, i després tot el que ha fet aquí a Europa, curiosament, va decidir venir aquí, va fer Matchpoint, va fer Cassandra's Dream i Vicky Cristina Barcelona, i s'ha considerat que potser aquí segons com ha perdut una mica la seva identitat, sobretot a Roma amb amor, que feia una comèdia molt italiana, a la italiana que a mi em va encantar, hi ha persones que no tant, com podríem definir una mica aquesta última part de la filmografia? Doncs jo crec que... Bueno, el que li queda és una gran fotografia a cada pel·lícula, això sí que ho he tingut sempre. Jo, sincerament, trobo que li passa una mica com el Raül Gow, el seu últim temporada, des del meu punt de vista porta 10 anys, en què ha arribat un punt en què ja ho ha dit tot el que tenia a dir, és autoplegia, per exemple, Matchpoint i Cassandra's Dream són un autoplegi de lítols i faltes, perquè repeteix el dilema ètic de l'assassinat, i a tothom, a més, es va limitar rejuvenir els personatges de Manhattan. Jo veig una pel·lícula seva i veig una gran fotografia, però arriba a un punt en què un artista ja ha n'ha estat tants anys per dir-ho tot, en tantes obres. Jo trobo que li queda un nom, pot fer una pel·lícula cada any, però jo trobo que fa molts anys en què ja ho ha dit tot, com a creador. Sí que és, com deia, això, en una cada any, 2001, 2002, 2003, tot allò demás, 2004, 2004, 2005, Matchpoint, voldries, any, any, any, no falla ni una vegada. El que vol dir és que és un gran guionista. Escolta, Sergi, a mi, aquesta és una valoració que es fa moltes vegades, és com si tinguéssim un d'això, un d'això de codicitat, un codi de caducitat, perquè és clar, si un li passa això que dius tu i li passa bodial, en què és un dels homes més propis... M'he d'acceptar, si més no aquí a Europa, és que a l'Internet ja no ho accepten, precisament perquè és molt crítica amb l'essència d'allà. Llavors, clar, vol dir que la nostra capacitat creativa no es pot dilatar en el temps i que cal interpretar que hi ha... Jo no sé si... Hi ha un moment que hem d'allà al cordó perquè, si no, estem fent... Jo tinc por de que ho estigui amallar gaire massa, perquè el Francesc havia de parlar una mica de les obsessions i ens estem menjant el seu... No hi ha problema, no hi ha problema. Jo no estic del tot d'acord amb el que veiem, que sigui tan categòric. Jo no dic que els autors penso que tots els repeteixen en alguna mesura, perquè els temes, com suposo que pot explicar després el Francesc, aquesta obsessió jo penso que és pròpia de moltíssima gent. És a dir, tots tenim les nostres obsessions, o manies, o gustos, o tendències... I això, quan fas qualsevol cosa, es caracteriza perquè et surten aquestes coses que portes a dintre. Llavors, en el cas del Gaudi Allen, si analitzem les últimes pel·lícules, jo, per exemple, a Minar i en París, que és una pel·lícula extraordinària, de Matchpoint, és una pel·lícula extraordinària. Jo no veig que, per exemple, a Minar i en París, no la veig que ves bisquidal, o, per exemple, aquella de com es diu... Si la cosa funciona, Joan, digue'm. Això ha quedat clar, vull dir, aquesta és la seva opinió. Ara tu estàs donant la teva. Però jo crec que el que és important és que la firmació que ell ha fet, jo penso que té... O sigui, jo li faig una pregunta perquè descabdell-li una mica més, d'aquesta sensació. Clar, tu dius, no, a mi em sembla que és genial. A mi també m'ho pots semblar, però no és tan interessant com que... Que expliqui per què tu et sembla que et sembla que et sembla que ets així. Doncs jo crec que ell ens ho ha demostrat que un artista pot arribar un moment en què ja ho ha aconseguit dir tot. I que ja només... i que es vagi repetint i repetint, i us està parlant un gran admirador que té... Allà, jo estic enamorat d'una etapa de la seva filmografia, jo estic enamorat d'Alis, d'interiors, la seva etapa vermellana, jo la tinc un gran efecte, jo soc un gran admirador, però, a l'hora, no vaig al cinema per no anar a la pel·lícula seva, perquè sé que no em dirà res de nou, perquè sé que ja porta més de 10 anys en què ja ho ha dit tot, com a criador, és el meu punt de vista. Jo puc estar-hi d'acord amb això, eh, la veritat. El que passa és que, bé, vull dir, amb matinsos, que és el que tu intentaves jove ara, doncs, dir, que ho has dit. I que, probablement, hi ha algunes pel·lícules que potser no, no? Per exemple, la que va fer aquí a Barcelona, jo trobo que... no sé, que ens va fer un favor, perquè... Una de les menys valorades seva, però a mi em sembla també, eh? Jo penso que ens va fer un favor, perquè en definitiva, no va retratar-les, no a la Barcelona, sinó a Espanya, que va veure. Vull dir, llavors, el que hi havia és això. I aquí penso que hi ha una novetat, a més, amb una exageració. Però, vaja, vull dir, puc estar d'acord amb que, en tot cas, és algun aspecte puntual, i que aquella pel·lícula no ens va agradar, crec jo, que per això, no? Jo visc a Barcelona, com he dit abans, d'algú que queda de pel·lícules a forma, una nova fotografia, que això sempre ho té algú diàleg. El que de Saró, bé. La fotografia exacta, el que havia de dir a Saró, bé. Però jo, sincerament, veig la pel·lícula de... de quatre turistes americans, millonaris, que no se n'ha sabut de res, d'on estan. No se n'ha sabut de res. Vés enllà de la pedrera, para de comptar. Pau bé. En qualsevol cas, i ara sí, en la última part del programa, em permeteu que introduceixi el tema del que hi ha més a menys. M'he estat parlant allà de l'espai, no passa res si li deixem poc temps. En qualsevol cas, està clar que el Woody Allen, i ho ja ho hem destacat, és un dels directors que porta les seves obsessions, el seu transform, fixi tot, i això era una de les qüestions que jo volia destacar a la part més creativa possible, en aquest cas, del cinema. Ja dic que el tema de l'obsessió dels cinemes pot plantejar de moltes maneres diferents, des del punt de vista de la persona del director o del productor, que repeteix els seus temes, una vegada i una altra, i això no necessàriament vol dir que deixi de tenir creativitat, sinó simplement que va explorant diferents matissos d'una història determinada, fins a la persona que, veritablement, el que fa és retrata la malaltia en si, l'obsessió compulsiva, i això, per exemple, ho fa l'escorcesse d'una manera extraordinària, en una pel·lícula que fa poc no l'havia vist abans, que és d'Avi Eitor, l'aviador, on el director de Caprio interpreta el personatge real, és una biografia, és un biòpica al que hi ha per a fer, de Howard Hughes, on veiem, precisament, les característiques d'una persona amb trastor obsessió compulsiu, i que això no li resta creativitat, sinó tot el contrari. Howard Hughes, un director megalòman, també productor, enginyer aeronàutic i dissenyador d'algunes de les naus per volar més extraordinàries, que s'han fet en la història del segle XX, perfeccionista al màxim, i amb aquesta característica de la malaltia mental, però que concorda una mica amb el que deia mare del bodial. Són persones, i això potser podia ser una lliçó per molta més gent, fins i tot pel sistema educatiu, que de vegades el que fa és catalogar una persona amb un trastor i llavors ja intentar minimitzar els símptomes d'aquest trastor, en comptes d'aprofitar la potencialitat creativa que fins i tot aquest mateix trastor potser té i podria aportar aquesta persona a desenvolupar al màxim les seves capacitats. Em deixo per parlar... I tant, ho has de deixar, això. Em deixo per parlar de Magnificent Obsession, de l'obsessió de l'aglacer, que té el títol exactament del tema d'aquest programa, que seria un altre tipus d'obsessió, és una obsessió solidària, filàntropa, que hi ha moltes maneres d'enfocar, i jo animo els membres d'aquest programa i als ulls del programa.
