Cinema sense condicions del 24/9/2013

Cinema sense condicions. Bona tarda, tornem a estar aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema amb Francesc a darrere els vidres, a la cabina, amb Jaume al meu costat, a l'esquerra amb Sergi i jo Joan que us parlo com tots els dimarts. Avui el programa tindrà com sempre tres parts, una primera part que farem les estrenes, les previsions de pel·lícules bones que poden sortir a partir de la setmana que ve, a partir del divendres. D'això t'encarregues tu. Ja m'encarregaré jo. Ets el que veu pel·lícules. Jaume també. Amb una segona part, en francès, que ens parlarà de les obsessions al cinema. Sí? Jo faig la segona? Bueno, la segona part, perdó, potser érem al revés, no? Fem primer... Bueno, com vulguem. Com vulgueu. Voleu fer primer lo del Woody Allen o voler fer primer les obsessions? A mi em va bé primer el Woody Allen, que el Sergi el té aquí molt preparat, el Sergi Rovio, que li donem la benvinguda a la temporada. La setmana passada no va poder venir, i Jaume, que tampoc no va poder entrar, va venir un momentet però va marxar. Se sent bé en aquest moment? Ens sentim bé? Bueno, com us sentiu vosaltres? Bé. Ho sentiu bé? Sí. Esteu tots en forma? Què tal, Sergi? Estem tots en forma. Sergi ens saludem, l'altre dia no va poder-ho fer. Cinematogràficament parlant. Molt bé també. Ho he fet abans. Perfecte. Home, jo penso, Joan, ja que fas aquest pròleg, que hauríem de fer abans una part zero, donant l'oportunitat a en Jaume i a Sergi, que no van estar la setmana passada, de parlar de les seves pel·lícules de l'estiu. Exacte. Quines són, aquestes pel·lícules? Sí, però abans d'això, a mi m'agradaria fer una cosa una mica especial. És per mi una activitat important, hi ha una persona que ens va dir aquest estiu, que en aquesta fase, ja carregada d'anys de la meva vida, Dóna sentit al moment que visqui moltes de les coses que faig. i que és també per aquest motiu que us estimo i us valoro més del que vosaltres mateixos potser us podeu imaginar. Jo la veritat és que moltes gràcies per una declaració de mort i d'estima total i volia començar aquest programa així. Es pot dir que això va ser Joan qui ho va escriure cap al programa i nosaltres penso que el corresponent completament a aquesta estimació. Molt maco, molt maco. Sense condicions. Sense condicions. Vinga. Pel·lícules que hem vist durant tot l'estiu, doncs una pila... I què us sàgina? Una pila són tres. Diu sempre la meva mare. Ah, sí? Una pila són tres. Sí, sí. Com els noms de pila, que són tres. Què té por de la teva barba? Que això es faci... Eter. Molt bé. Vinga. Bé, jo voldria ressaltar la pel·lícula aquesta d'això, de la Céline i el Jess, que és el B4 Sunrise, no? Es diu això? B4 Sunset. B4 Sunset. Això mateix. Bé, doncs aquesta tercera part, la veritat és que em queda per veure les dues primeres, i vaig anar a veure la tercera part, i vaja, si és tan bona com la tercera, la veritat és que... I perquè vaig escoltar no fa gaire que era millor les dues primeres que la tercera. Jo n'estic convençut. Sí? Doncs escolta... Jo n'estic convençut. I les veuré perquè és que... No sé, em va semblar un exercici extraordinari per donar a conèixer tot un seguit de trets que poden ser francament reïxits per molta gent que probablement es pot veure estrany davant del que li pot passar. en el moment que porta anys vivint i en aquest sentit la tercera pala vaig trobar, vaja, extraordinària. És una culminació segurament de l'altre perquè representen que primer els hem vist de joves i després els hem vist una mica més grans que tornem a la segona, es tornaran a trobar. Però la tercera, si has vist les dues primeres, penses que no és tan bona com les dues primeres. Doncs noi, a mi em va portar, potser perquè perquè en aquest moment s'acosta a la meva edat i d'una manera o altra es trenquen els secrets. Jo els he seguit tenint l'edat d'ells, una mica més jove, o sigui jo me'n recordo que vaig veure la primera part, i a la primera part es viu l'amor, perquè hem de saber que l'amor no vivim de la mateixa manera quan som adolescents o quan som adults o quan som més... La primera part és la manera de viure de l'adolescència, l'amor, que és una manera molt idealitzada, molt bucòlica, molt engrada a la realitat, perquè la idealització sempre ho és. La segona part ja és més l'amor des del punt de vista d'adults. És el compromís ja, que ens hem compromès aquí. I val la pena dir que la Julie Delpy i l'altre director, els dos han col·laborat en la segona i la tercera part, en el guió. La primera noia que era absolutament del director. Però a la segona jo penso que la aportació de la Julie Derpy en particular era francament interessant i va ser que va pujar una mica la seva prestigi com a actriu i com a guionista. I això li ha permès fer després altres pel·lícules que no han sigut tan exitoses. Però si veus sobretot la primera, jo penso que la primera és la més potent i és una pel·lícula realment interessant, molt interessant. Però esclar, jo seguint el que tu acabes de dir, jo penso que una primera part d'una història de mort entre dues persones, penso que és tan dolça i tan agradable que difícilment no agradarà ningú. A canvi, la tercera part ja no és això, és tota una altra història. Ja comencen a sortir aquelles... aquelles nyafres que dius de tocar massa fort. I això és molt important, crec jo. I escolta, penso que està tractat d'una manera extraordinària. Sobretot la seqüència de l'hotel allò és impagable. Crec que parlar de l'amor és el punt de vista del costum, del dia a dia. Perquè hi ha hagut una evolució des de la primera part, com ja deia, la idealització. Això mateix. i llavors l'amor, a partir de l'acostum, que excluïren els efectes de l'altre i es xoca. Hi ha una cosa també que és molt important, jo que estic molt a prop de nets, que tenen en aquests moments entre 7 i 10 anys, doncs la veritat és que les seves expectatives de vida tenen, això que deies tu, tenen un sentit d'infant que demora, sobretot en els avis, almenys a bici. I llavors doncs penses, dins de tres, quatre anys, quin canvi no faran? Perquè llavors entraran en aquest terreny de la idealització. Segur, segur. I qui no recorda això. I això es perd quan convius amb la persona i la coneixes més a fons. Clar, tot plegat. Es perd o es guanya, també val a dir-ho. Per mi, la última part, jo crec que el que té de bo és precisament, es perd però es guanya, paral·lelment. Perquè, esclar, llavors, la maduresa, en definitiva, és les pròpies experiències, que ja no fa gràcia a tot, sinó que fa gràcia el que em fa, només. I tot això jo vaig trobar que estava molt ben tractat, eh? La veritat. Doncs vinga, abans del capvespre, la primera recomanació de Jaume. Tens alguna coseta més? Jo vull recomanar, si més no, i recordar, perquè confesso d'entrada que no la vaig veure, aquesta pel·lícula, és Mort a Venècia, una pel·lícula d'Odysso No Visconti. Perquè a mi em va colpir molt aquesta pel·lícula, em va colpir en el bon sentit de la paraula. Em va deixar una emprenta francament potent en tots els sentits. Això fa por que l'has vist ara quan l'has vist. No fa massa que la vaig veure, no, no fa massa. El que passa és que ara la passava en el verdi, aprofito... La veritat és que aquí sí que hi ha... Tot té sentit a partir d'una maduresa extraordinària. el senyor aquest ja en el final pràcticament de la seva vida, la situació social que reflecteix la pel·lícula i llavors trobar aquest punt de contacte amb la vellesa absoluta, si més no per ell, jo trobo que això és impagable. I lògicament una vegada més doncs el senyor Visconti va treure una joia difícilment igual·lable. I jo que encara no l'he vista, ja està, dues pel·lícules recomanades. Ja n'hi han sortit. I tu Sergi, què ens recomanes de l'estiu? No he vist res de l'estiu, és una mica... Outside. en veure que hi havia estrenes de superherois i robots. No hi ha hagut una estiu massa interessant, excepte una pel·lícula, però ja era molt al setembre, gairebé. Jo penso que val la pena, ja en parlarem més endavant, val la pena parlar de Mat, no sé si l'heu vist. Sí, jo em vaig fer cas. Jo penso que és una estadionària pel·lícula, jo penso que serà el millor d'aquest any, d'aquest curs, de la temporada que comencem en aquest moment. És una pel·lícula americana, És una pel·lícula recomanable. i aquestes segurament són les dues pel·lícules més interessants que estan fent en aquest moment a la cartellera. El Sergi no ha anat a veure pel·lícules, però està preparant un guió. Un guió d'un llarg metratge. Es pot dir això ja, Sergi? Es pot dir que l'he acabat d'escriure. Molt bé. I ara estàs buscant algú que el vulgui tirar endavant? Segons està escoltant. És el repte, quan acabes una novel·la que busques editor, doncs jo he acabat el guió d'escriure-lo. Estic en la fase que l'he acabat, ara començaria una nova fase. Doncs ja ens aniràs donant detalls quan tu vulguis, explicar-nos una mica. És una aventura nova per mi, perquè ho desconec totalment. El repte d'aixecar la primera pel·lícula és un repte que desconec. La primera pel·lícula llarga. Doncs molt bé, desitgem que algú doncs digui, mira, Sergi després d'haver vist els seus extraordinaris curmetratges, doncs val la pena recolzar-ho i tirar endavant i des d'aquí, des del programa, per suposat que ho farem amb la mesura de les nostres possibilitats. Doncs continuem, ja tenim la recomanació de tothom. Jo us puc parlar, si voleu, d'una estrena que fan el divendres, d'aquest divendres. Vinga. És una pel·lícula xilena dirigida per Sebastian Liglio i escrita per aquest director i un xicot que deu ser amic seu, que és Gonzalo Maza. Va ser presentada l'any passat a la secció de Cinema en Construcció del Festival de Sant Sebastià on va guanyar com a millor pel·lícula estrangera. Cinema en Construcció és una cosa que segurament molts oïdors que ens estan sentint en aquest moment no saben, és una iniciativa conjunta del Festival de Sant Sebastià i els rencontres de cinema d'Amèrica i Llatina de Toulouse. que té per objecte facilitar la conclusió de llarmatratges llatinoamericans rigorosament seleccionats i que per algun motiu ja han estat rodats però que tenen dificultats per fer la seva finalització, per fer la fàcil de postproducció. És una forma de presentar aquestes pel·lícules al Festival de Sant Sebastià davant dels realitzadors, de l'equip tècnic davant d'altres empreses que puguin col·laborar-hi i aleshores per intentar aconseguir financiació o persones que puguin ajudar a acabar la pel·lícula. Com es diu? Es diu Glòria. Està completament confirmat que s'estrena aquesta setmana vinent. Quan la van passar ens van dir que l'estrenaven el divendres. Millorem de confirmar-ho. Ja veurem si és així. Jo val la pena dir que en parlo una mica d'ella perquè és possible que sigui una pel·lícula que passi desapercebuda i sense ser un obremestre penso que és una pel·lícula digna de ser vista pel seu interès, ara en parlo. El film va aconseguir el millor premi i ha estat estrenat ara primer al Sant Sebastià, però encara no estava acabada, i ja acabada el febrer d'aquest any va ser presentat al Festival de Berlín on va ser nominada el premi Osdor, simplement nominada, no va guanyar, però en canvi l'actriu principal, la que fa de glòria, va guanyar l'os de plata per la interpretació femenina. Parla, al final, d'una dona d'uns 58 anys o potser una mica més que es troba sola en la vida, s'ha separat del seu marit, té fills, però els fills no li acaben d'omplir allò que ella segurament voldria. i per compensar aquest buit que viu, omple els seus dies durant el dia en una plena d'activitats, moltes activitats, i per les nits busca l'amor en el món de les festes per a solters adults. La fàcil, la fràgil, hauríem de dir, la felicitat que això suposa, es trenca quan coneix un home d'uns 65 anys, recentment separat, i tot i que la cosa es va complicant de mica en mica, preferiria no avançar-ho, perquè segurament aquí és on hi ha les sorpreses que li podrien fer una certa gràcia a l'espectador. El director, bastant jove, i sorprenent que sent tan jove s'hagi ficat en la pell d'una persona tan gran i que ho hagi explicat tan bé, amb tanta sensibilitat, explica que abans d'escriure el guió, al costat d'aquest Gonzalo Maza, es va inspirant la seva mare i la seva generació. Sebastián Célia, quan va presentar la pel·lícula Festival de Berlín, defensa que el personatge de glòria és un personatge universal i que les pel·lícules reivindiquen els drets d'aquesta generació a seguir vivint, a seguir ballant, perquè a la dona li agrada molt ballar, amb el convenciment que encara queda molta vida per endavant. La pel·lícula rodada amb una gran sensibilitat, una de les coses que potser destacaria més, la sensibilitat enorme que hi ha al darrere, i això de pensar que una persona tan jove pugui posar la pell d'una persona molt més gran, i una extraordinària interpretació de Paulina García, que és aquesta que li hem donat el premi a millor interpretació a Berlín, i que, com he dit, ha guanyat, l'han premiat. És un film que aconsegueix connectar i penso tocar l'espectador, però també és veritat que segurament, i lògicament pel tema que tracta i la generació que toca, segurament interessarà més la gent més adulta, més gran, i és possible que la gent jove no li digui res. però crec que està fet amb molta sensibilitat, amb molta delicadesa i que és una pel·lícula que pot passar de percebuda i digna de veure. Perfecte, he estat buscant i hi ha a Facebook d'aquesta pel·lícula i a pàgina web el que falta per confirmar si efectivament aquest divendres... Es van dir que era el divendres, no sé si serà aquest divendres, però potser ho han canviat. De vegades costa més d'estrenar-los a aquestes pel·lícules perquè no estan en una gran productora, no és americana, no ve recolzada per grans firmes. En qualsevol cas, ja que parlem de la pròxima estrena, comentem que estrena en pel·lícules aquest divendres, això en principi sí que està del tot confirmat, el Michel Gondry, un d'aquells directors per mi màgics, un fabricant de somnis modern, amb una pel·lícula que es diu La espuma de los días, recordem que té pel·lícules com Olvídate de mí, o com La ciencia del somnis, per exemple, o coses d'aquest estil, la veritat és que una meravella. I estrena també Àlex de la Iglesia, amb aquesta pel·lícula. M'imagino que la més bestial... La van passar al dilluns, allò que vaig poder anar, la van passar ahir als cinemes, a la premsa, però m'han dit que... jo no li vaig poder veure allà, però m'han dit que és bastant fluixeta. Les Brujades de Zugarramundi. La van presentar també al Festival de Sant Sebastià. Jo si voleu, per acabar això de aquesta part, no sé que tingueu més pel·lícules, hi ha una que jo vaig començar a parlar l'altre dia que la van estrenar el divendres i ara l'estan fent al cine i segurament la crítica va plantejar-la com l'estrena de la setmana. que és una pel·lícula americana que es diu Rush, del Ron Howard, que tu vam comentar l'altre dia però no em covava d'explicar. Rush és una... amb anglès vol dir Assalt, Fugositat, Empenta, Corre, en definitiva, és una pel·lícula sobre la Fórmula 1. Ron Howard és un senyor contradictori, perquè per uns és un senyor que l'han etiquetat com de molt comercial, que habitualment els seus personatges no abandonen els estereotips, però s'ha de reconèixer que ha dirigit 35 pel·lícules, algunes molt comercials com, per exemple, Codor o Da Vinci o coses d'aquestes, però també al mateix temps n'ha fet algunes que, o Ángeles y demonios, algunes que han estat considerades pel·lícules com bones pel·lícules. Per exemple, el desafió Frost Nixon, en una pel·lícula molt ben considerada, llegida per ell, o Una mente maravillosa, que va guanyar dos Òscars, Òscar la millor pel·lícula, i Òscar per la millor direcció. Raj, narra la rivalitat que van mantenir a Fórmula 1 el 1976, dos grans pilots de Fórmula 1 com eren el britànic James Hunt i l'austríac Niki Lauda. Per tant, si us agrada, i ho dic pensant amb el gent que ens escolta, si us agrada escoltar el soroll de la ignició dels motors o el grinyolà dels pneumàtics sobre l'asfalt, segurament aquesta és la vostra pel·lícula. Aquí tenim un senyor que això no li interessa. A mi personalment això no m'interessa. Però vaig reconèixer, tot i que a mi no m'interessa tot aquest tema, veient l'èxit que té Fórmula 1 en la darrera dècada, suposo que a conseqüència del paper que juga a Espanya, doncs el Fernando Alonso, que pot ser un èxit comercial. Però també haig de reconèixer, haig de dir, que es tracta, crec que finalment, d'una història de Fórmula 1 que no és només pels bojos dels cotxes, pels bojos dels cotxes de carreres. Les seves escenes de carreres són realment emocionants, són realment molt atractives, estan moltament rodades, i les històries personals, l'enfrontament que hi ha entre el Han i el Niki Lauda, està brillantment explicat, Segurament gràcies a que el guionista és un prestigiós guionista nord-americà, el Peter Morgan, que havia escrit el desafió de Frost contra Nixon, The Queen, aquella pel·lícula famosa de Stephen Fries, o moltes altres pel·lícules, perquè és un guionista molt prestigiós. El protagonista, per altra banda, de la pel·lícula, i penso que està tenint bastanta acceptació, perquè va ser divendres i m'han dit que l'estava veient moltíssima gent, és el Daniel Brühl, que fa de Niki Lauda, Jo pensava que feia de l'altre. A l'altre fa del Han, i l'afrontament està molt aconseguit, perquè és a nivell personal i competitiu de carreres. I crec que val la pena, doncs, veure aquest carisma que tenia allà el Niki Lauda. Es veu que ell es va documentant, anava a veure en el Niki Lauda i demanant la informació, i el Niki Lauda va ser molt gentil amb ell, li va donar tota mena d'informació, que també caracteritzat per l'accés d'arrogància que ja en el seu moment tenia el Niki Lauda. És una pel·li amena, divertida, amb tensió creixent, molt millor del que es podia pensar pel tema que tracta. Vinga. D'estrena, sí, ja. Ui, que ràpid. No sé si hi ha més estrenes, dieu-ne. No, d'estrena jo no he vist cap, però sí que vull esmentar, ja home. Una pel·lícula que vaig veure dissabte amb tu, bueno, promocionat per tu mateix, eh? Em vas dir, doncs mira, resulta que l'amic Manuel Cossó Ferrer, doncs estrena allà a la Filmoteca, bueno, estrena. passa a la Filmoteca, com a part de les pel·lícules dedicades a la filmografia, ja sigui com a pel·lícules recomanades per ell, per Joan Brossa, o basades en la seva obra, i vam anar a veure la pel·lícula que jo no havia vist mai, que és entre acte. I la veritat és que vaig quedar enamorat. És una pel·lícula, literalment, la coneixes, Sergi? És la teva particularitat, que té el teu guió del Sabat de la Lí. Em sembla que aquesta que tu dius és Babauó. Babauó també és d'en Manuel Quesoferrer i és un projecte que tenien el Dalí i juntament amb el Buñuel que va quedar aparcat. Van fer en els anys 20 aquelles pel·lícules, el gos andalús i l'altre que no recordo mai com es diu, que van ser els dos manifestos surrealistes i els hi va quedar per rodar aquesta de Babauó. o no sé si tenia aquest títol en aquell moment. I Manuel Cruz Ferrer, molts anys més tard, es va encarregar de rodar-la. Aquesta és una pel·lícula no basada en la obra de Dalí, tot i que influenciada. Està basada en la obra poètica, en el teatre poètic de Joan Brossa. I jo personalment la vaig trobar impecable. Impecable pel que fa a la realització, pel que fa a la manera com estan escollits els decorats, les escenes, els personatges, de com entre ells parlen en forma poètica, entre ells es dirigeixen parlant en poemes del Joan Brossa i com es va creant un univers narratiu amb moltíssimes referències cinematogràfiques que Manel va destacar després de veure la pel·lícula, però que no va comentar una, molt evident, però no va haver temps per fer-ho. Què era, si recordes Jaume, i si vosaltres l'heu vist alguna vegada o la podeu veure, la referència a la Dama de Shangai. amb aquells miralls, que jo no sé molt bé si aquell parc d'atraccions és l'antic parc de Montjuïc, no estava del tot segur, però diria que sí, que no és el Tibidabo, sinó el parc de Montjuïc. Llavors hi ha un joc de miralls aquells que no deixen res d'envejar a l'escena que va gravar Orson Welles allà, molt ben aconseguit. Sí, exacte. Margarita Cancino, que per cert el nom de la filla, de la noia de la pel·lícula, és Margarida també. No sé si amb correspondència amb el nom real de la Rita Hayworth o no. Però hi ha moltes coses, hi ha moltes codificacions amb aquesta pel·lícula, molta simbologia i molta brillantor també en les escenes. Hi ha escenes de striptease que són veritablement ben aconseguides, molt reïcides per part d'una dona guapíssima. Hi ha veritablement un fil argumental que no és convencional, està clar que no comença per un lloc i acaba per un altre, però que té la seva intriga, té la seva part de thriller, té la seva part de màgia també, conté molts elements i la veritat és que Jo no li vaig trobar cap errada i cap falla. La recomano moltíssim, és molt difícil de trobar-la també. Clar, perquè n'haurà de fer de tant en tant la Filmoteca o aquests llocs, no? Sí, té uns anys per allò... De quin any és la pel·lícula? De quin any és? Del vuitanta... poc. Vuitanta quatre o vuitanta cinc. Té un vint-i-cinc o trenta anys té. Ja, ja, ja. I bé, i d'aquesta manera també recomanem que la filmoteiga, doncs, s'està fent. Home, ja que has esmentat el babaó, que semblaria que la coneixes bé, aquesta, o no? Sí, jo d'aquest director tinc... és una pel·lícula que només he vist una vegada, i d'aquest director, Manuel Coso Ferrer, tinc gran afecte a una pel·lícula seva que es diu Última Frontera, a la qual el Quim Lezina interpreta el Walter Benjamin, que parla de l'època quan el Walter Benjamin es va amagar per vau dels nazis. És una pel·lícula amb la Francesc Caneri, que és mig documental i mig ficció. Doncs jo només havia vist Babau i ara aquesta i vam parlar amb ell perquè estava allà. És també amic personal de Jaume Vidal, per tant bé, li vaig dir que a veure si podíem aconseguir veure totes les altres pel·lícules i m'interessaria molt veure també aquesta que dius. Doncs aquesta és una pel·lícula que només l'he vist una vegada i hi tinc molt de carinyo. M'agradaria aconseguir-la. Doncs mirarem de fer-ho, mirarem d'aconseguir la filmografia. I per la segona part, si us sembla... Bueno, jo no sé on tinc les coses, ja ni el cap. Però per la segona part d'aquesta temporada podríem mirar de fer un especial, si us sembla. I convidar-lo a fer-ho. Vinga, doncs. Sí, sí. Molt bé. Bé, doncs no em queda res per afegir. Només dir que és amic íntim que ens estimem molt, no hi ha cap dubte. Suposo que aquell va tenir la sort de veure que va manifestar d'aquesta estima. I, sincerament, m'ho diria, és un realitzador que en tot cas a mi sempre m'ha sorprès molt. Probablement perquè quan he vist les seves pel·lícules La meva preparació per interpretar tota l'amplada del que ell és capaç de plasmar, que és el que ha dit el d'això el Francesc, la veritat és que a mi no m'arribava. I aquest dia sí que em va arribar molt més tot plegat. però encara em manca o sigui és una persona que treballa doncs amb una amb una capacitat de posar tot a dins d'una unitat un seguit d'espectes que tenen a veure amb la vida i que com deia ell doncs és qüestió de posar-hi una atenció total perquè perquè és molt barroca a nivell de continguts eh vull dir més que no pas d'estètica i amb l'última frontera també els continguts són d'una bellesa extraordinària de la manera que tria els espais. Molt minimalista, recordo. Sí, sí. Una cosa que estaria bé és que expliquessis, el dia 7 d'octubre, em sembla que passem... us passes tu una pel·lícula, no sé qui la passa, al Baix de Llobregat, que no... Ah, sí, no, però jo no, no, però jo no. I això ho fan els responsables de Salut Mental del Baix Llobregat de la zona de Sant Feliu cap amunt, o sigui... perquè Sant Feliu és la ciutat frontera on la salut mental deixa... o sigui, no deixa, sinó que està atesa per les germanes del Sagrat Cor. Perdó, ara no em sortia. Aquestes persones ja ho he proporcionat perquè m'ha arribat la informació igual. El proper dilluns es passa aquesta pel·lícula que us recomano. És el proper dilluns, el dia 7? És el dia 7. És el proper dilluns? No, és l'altre dia. El proper dilluns és 30. Exacte. És el dimarts, que sàpiga. El dia 7 és dilluns. El dia 7 és dilluns i el 8 és dimarts. Em sembla que porto la informació aquí. Total, aquesta és una pel·lícula que estarà allà. Jo ja l'he vist aquesta pel·lícula, i és una pel·lícula sobre els... Els pisos protegits en definitiva que estan protegits precisament perquè hi ha professionals que tenen cura d'aquelles persones que es valora que tenen capacitat per estar sols però que en els moments que pugui haver-hi una dificultat, ells com a professionals estan allà per corregir aquella dificultat però que en definitiva viuen sols. persones, val a dir que anys d'entrada estaven tancades i res de viure. O sigui que és interessant, molt interessant. Que suec ens sembla la pel·lícula, no? Sí, crec que sí. I es diu? Eling. Eling. Es diu Eling, no, això sí que es diu. I una proposta molt diferent, però aquí molt a prop a Sant Just, que ja vam anunciar la setmana passada, és aquest divendres, a l'Ateneu, de Sant Just, doncs tenim el documental del mes Infiltrators, una pel·lícula dels Emirats Àrabs. Tota una curiositat d'un director d'allà, del Calet Gerrard, o una cosa així, i que ens parla del mur, del mur que separa els palestins dels israelites i de molta gent que intenta passar a l'altra banda, però no per espiar ni per fer res, sinó per reunir-se amb la seva família, per mirar de continuar els seus negocis. Per tant, una d'aquestes pel·lícules arriscades perquè això no cau bé a certes... autoritats de segons a on i, per tant, serà, com sempre, aquest documental del mes molt interessant. Recordeu, les quarts de nou, aquí mateix, a Sant Just, ara la teniu, per tant, una altra recomanació. Ja m'acaba buscant això, ara sí. Ara ja hem d'entrar per Woody Allen a saco. La veritat és que no. No ho trobes, és igual. Tenim la setmana vinent encara per anunciar-ho. No patiu. Ja parlarem la setmana que ve. Ja em pensava que ho portava. És igual, no hi ha problema. Doncs vinga, Sergi. Sergi, quan vulguis. Woody Allen. Woody Allen, conegut amb el seu nom, Adam Stewart Connigsberg, Neix l'1 de desembre del 1975 al districte del Bronx, fa part de tota la seva infantesa i adolescència a Brooklyn, Nova York, ciutat on, com sabem, ambientaria i entegram per a la seva filmografia. Havent estat un mal estudiant a l'escola, només interessat en els còmics, les novel·les de la ràdio i el cinema, Als 14 anys, aprengué a tocar el corinet, activitat que canviaria esdevenint la carrera que encara actualment combina amb la cinematogràfica, tocant amb el seu grup de jazz de New Orleans Jazz Band un cop a la setmana a un pub de Nova York. A l'edat de 16 anys comença escrivint acudits al diari The New York Post, el primer dels quals va ser publicat el 25 de novembre de 1952. Al 1953, fos contactat per un agent publicitari per escriure acudits, any que també començaria els estudis a la Universitat de Nova York matriculant-se a producció cinematogràfica. per cada sèrie d'estudis pel seu avorriment de les classes mentre que continuaria com a guionista a la ràdio i a la televisió, i que començaria a ser reconegut pels gags que escrivia l'humorista Cid César, el primer dels quals fou a més el 2 de novembre de 1958. tot i que el primer contracte que li arriba a ell com a humorista, fos el 1955, actuant al programa setmanal de televisió de Colgate Happy Hour. Seguiria actuant d'humorista ocasional per televisió i nombresos claubs fins que el 1960, després de la seva actuació al Club Blue Angel, li arriba la seva primera oportunitat de debutar al cinema com a guionista i com a actor, a la pel·lícula What's New Pussycat, traduïda a l'asset espanyol com Què tal Pussycat, dirigida per Cliff Donner el 1965, i en el que compartiria cartellera amb estrelles com Peter O'Toole, Peter Sellers, Caputxin, Romy Schneider o Ursulo Andrews. A l'hora, aquell any, també coneixeria els que serien els seus representants, per la resta de la seva carrera, i els productors executius que també formarien part de la seva filmografia, que serien els agents Jack Robbins i Charles H. Jove. Un any després, al 1966, debuta com a director a WhatsApp Tiger Lily, que es basa en un doblatge humorístic d'una pel·lícula japonesa sèrie B. Aquesta pel·lícula, ahir la va repotjar com a director, no suficialment la seva pel·lícula primera com a director, sinó seria, anys més tard, en Toma el Dinero y Corre. És que no la dirigeix, sinó que fa això que tu dius, doble, una pel·lícula japonesa, canviant-li el significat de les frases, una cosa ben peculiar, la veritat. Portant el seu terreny com a guionista de gags, una pel·lícula de la moda del James Bond, d'imitar pel·lícules del James Bond, que curiosament l'any següent, l'any 67, tornaria al cinema, només com a actor aquest cop, l'anterior pel·lícula, que tal Pusticat, com a actor guionista en aquesta més com a actor, en una nova producció del Charles Kafehlman, que és el mateix productor que tal Pusticat, amb la paròdia del James Bond Casino Royale dirigida per diversos directors, entre els que es troben John Huston o Val West, en què tornaria a coincidir davant la càmera amb Peter O'Toole, Ursula Andrews o Peter Sellers, però és una cinta que també l'aniria acompanyat d'un repartiment d'altres grans estrelles com Orson Welles, David Niven o Deborah Kerr. Poca broma. Poca broma, sí. Les proves vegades en què, ara com a protagonista, Woody Allen tornaria a sortir en pel·lícules d'altres directors de renom, seria l'any 1972, amb sonyus de seductor dirigida per Herbert Ross. Played against him. Exacte, la seva obra de teatre, basada en la seva obra de teatre. Llavors, trobaríem l'any 76 a la tabadera del Martin Reed i el 1991 a escenes d'una galeria de Paul Masurski. I l'any 1969, d'un ordinari córrer, com hem dit, figuraria com a ser la primera pel·lícula com a director, alhora que seria com a protagonista. I el fet de ser director i protagonista alhora aniria seguit amb els següents pel·lícules que vingueren, com serien Bananas, l'any 71, Todo lo que usted siempre quiso saber sobre el sexo, pero nunca se atrevía a preguntar del año 72, el 2011, del año 73. Seria la segona pel·lícula que compartiria a Cartellera amb la Dejan Keaton després de la pieta Gamsam. Suenos de ser doctor. Llavors, tornaria a repetir amb la Dejan Keaton a l'última notxe d'Everest Grishenko. llavors arribaria... Aquesta potser, perdona, de L'última Noche, que en realitat es diu Amor i Mort, però bueno, aquí es va traduir com a L'última Noche de Boris Grushenko, perquè és el protagonista. Aquesta seria potser la primera vegada que fa un homenatge a un dels seus directors de referència, Iman Berman, oi? Si us he recordat de la pel·lícula molt existentialista, també molt humorística, no? Sí, per mi és la primera pel·lícula en la que fa referència el... Les preguntes existencials que donen a volta a la seva filmografia com són el sexe, l'amor, la mort, Déu... Que aquí és on enllaçarà després amb el tema que tractem de les obsessions, perquè voldrien és un d'aquests directors obsesius fins a l'extenuació. I després d'aquesta ja fa alçada. A la sala exacta Manijol. Manijol és quan té l'èxit internacional. L'èxit internacional que li val dos Òscars, un com a director i com a guionista, una nominació com a millor actor, que finalment l'acaba guanyant Richard Dreyfus. Em sembla que l'inquisit un tema i donen un premi per interpretació o no? No, només hi havia tres nominacions. Dos Òscars, una millor director i guionista, l'altra nominació al Woody Allen com a millor actor. Pots dir que és a Nihal, és el seu salt, és considerada una de les comèdies més importants de la història del cinema i avalada per públic i crítica. I és la primera pel·lícula, després vindria Manhattan, en què Woody Allen fa el seu particular homenatge a la ciutat de Nova York. Vindria després Manhattan, amb un alent com si recordem la Meryl Hemingway, una joveníssima Meryl Streep. Tornaria a repetir el paper amb Diane Keaton, com hem dit ja. Però entremig t'has deixat una pel·lícula, t'has deixat interiors. No sé si ho has fet a propòsit o no. Interiors aquestes sí que crec que... va ser el primer homenatge a Berman. Més que homenatge, plagi, pràcticament. Va ser una mica acusat fins i tot d'això en el seu moment, d'agafar plans directes de persona, que és una de les pel·lícules de Berman. De fet, fins a l'extem d'agafar el mateix director de fotografia, l'Espèrnic Vist, seria la primera pel·lícula en què ell només com a director, no com a protagonista, sinó que ell sol darrere la càmera, sense actuar. Seria el seu primer drama. que llavors seguirien a septembre l'any 87. També un homenatge a Bèrman. Llavors, trobaríem otra mujer l'any 88, diàl·lis del 90, els seus homenatges a Bèrman, amb algú diàl·lent darrere de la càmera, perquè trobem en la seva filmografia tant influències de... Diguem que la primera etapa, abans, fins a Anihal, trobem una comèdia d'Obslavstig, molt influenciada per Groucho Marx i Bob Hawke. Si recordem, agudialment, abans de la seva carrera cinematogràfica, venia del món de l'espectacle d'Escuragax, d'això de Cabaret, i molt d'influència per Bob Hope i Groucho Marx, però trobem en la seva filmografia molta influència per Berman, com ja hem comentat, i també molta influència per Fellini. Si recordem a Stardust Memories, recordats d'una estrella, o per exemple el cas d'Alice, que tant és un homenatge Cosa que després ha deixat. Tinc la sensació que això ho va fer com una mena de tentatives i després ha agafat un estil propi que no empalma directament. És una barreja d'humor i d'obsessions, com deies tu, més seva. Les pel·lícules que fa ara, jo no crec que es puguin comparar amb el Berman o el Befellini. Últimament ha fet de tot. Potser l'última referència, mitja en clau humorística, però de fet seriosa. A Imat Berman jo diria que està a Escup. A Escup hi ha alguna escena, alguna coseta, algun passeig allà en barca, amb un vaixell allà, amb les ànimes, com fer una referència a la mitologia grega, però també a tota la... Però diria que aquestes no han tingut tant èxit com les altres, que han estat més populars, i suposo que la gent li agradava més les que no tenien aquestes arrels europees s'ha decantat més per un estil més propi. Suposo que sabeu que Blue Jasmine és l'última pel·lícula que ha fet, això no sé si és significatiu, es veu que ha tingut un èxit espectacular als Estats Units però com que ell mateix ha dit moltes vegades que quan té un èxit als Estats Units Europa no l'accepta i al revés als Estats Units no els agrada, a Europa els agrada molt, no sabem que l'estrenaran aquí a Espanya al novembre. Ens han dit que la passaran a Prensa al novembre i no sé quant l'estrenaran. Aquest Blanchet es veu que fa una interpretació brutal i que és l'última pel·lícula d'ell. En fa una des de l'any 69 cada any. Cada any és una pel·lícula. Una o dues. Una o dues. Un any n'ha fet dues. És una barbaritat. És una cosa extraordinària. A més a més, el que és curiós és que des de l'última pel·lícula de Toma Trenero y Corre, de l'any 69, va tenir el control total de la producció, cosa que els seus companys com Scorsese o Kupola o Masurski no tenien. I ens trobem després de Manhattan i Danny Hall, en té molts anys vuitanta, que va ser una gran època per ell, perquè ens ha deixat clàssics molt recordables, com seria una rossa propera del Cairo, que era una de les seves germanes, que li val una altra nominació a l'Òscar pel guió, o la nostàlgica dies de ràdio, que recordem que Manhattan torna a repetir una nominació al millor guió. Manhattan està considerada com una pel·lícula ja clàssica, és de les que quan s'estudia cine o així, a les universitats o on sigui, passen... Manhatan com un clàssic del budial. Manhatan és espectacular. Jo la vaig veure, normalment no ho veig les pel·lícules més d'una vegada, però per allò que en algun programa decidim parlar-ne, la vaig tornar a veure i em vaig quedar al·lucinat. Un blanc i negre del Gordon Willis. Pla a pla és impecable. Tot el que vol expressar ho aconsegueix amb la màxima profunditat. els actors estan increïbles i el desenvolupament del personatge típic del Woody Allen, d'aquesta mena de perdedor, persona que vol fer-se passar per intel·lectual i no estàs molt segur de si ho és o si s'ho fa passar i de què vol aconseguir tenir-ho tot, tenir la mort de la joveneta, de la Hemingway i al mateix temps aconseguir per una altra banda tota la resta de les coses que vol És una cosa increïble. És que tot, tota la pel·lícula, vaja, i amb la imatge que ja... que ha quedat, no?, la història del cinema, del pont aquell de... de Brooklyn, no?, impressionant amb els dos allà asseguts i... i contemplant, no?, una mica com passa la vida. La música del Dr. Gershwin, si recordem. Increïble, increïble, increïble. Tot està tan ben mesurat. Fa un homenatge a tot allò que deies, que eren els seus començaments d'allò de la comèdia, dels escenaris, amb aquesta pel·lícula que, per mi, és una de les més... entrenyable seva que és Broadway Danny Rose, és un personatge encantador, preciós, terrible també, un perdedor més, una persona que de fet és un representant, un representant d'artistes de poca monta que en el moment que tenen una miqueta d'èxit l'abandonen, el deixen. Aquesta és la història d'aquest personatge i la veritat és que t'encariñas amb ell, el veus i és ell mateix que el fa com a actor, com a protagonista. Fa una part dels anys vuitanta, que va ser una època molt bona amb la seva filmografia. I Zélix, que és tota una curiositat també, que ha quedat allà com una cosa que ni ell, jo diria que pràcticament ni ningú ha repetit. Una mena de semi-documental, bueno, mo-commentari, no?, allò que es diu. Inventat per ell, però en format de documental. Sí, abans havíem nombrat el llistat de pel·lícules que havia fet amb la Diane Keaton, tant amb, com hem comentat, Zélix, Howard Wyden i Rose, formen part d'una llarga saga amb la Mia Farrow, que sabeu tots que fa la seva dona fins a finals dels 90, que en trobem en pel·lícules com Dies de ràdio, Cèlic, comèdia sexual d'Uno Noche Tebrano, que és la primera pel·lícula que fan junts. Llavors arribem als anys 90, l'any 89, abans d'acabar la dècada, una roda d'Historias de Nova York, que és una pel·lícula de tres episodis, els quals un el dirigiria ell, els altres dos els dirigirien el cop Leibas Pilber. Que el seu és el de la mare. Equipo reprimidor, exacte. Que acaba sent el més estacat. El primer no és el dels corsers, aquell d'un pintor que... Sí, a punt és el natural. El seu és el que llueix, especialment. Té un acudit de posar la mare... Sí, el que li va dient la mare. Jo penso que Bodi Allen és tan complert, no? és que pensar en ell és pensar en la pròpia vida, no ho sé, i la capacitat. I amb el cinema, d'alguna manera. Penso que és un representant, com s'ho allarges tu també, que és director, guionista, actor, músic, dramaturg, humorista, i a més a més escriu llibres. Un charlot de l'època moderna, diria jo, no? Però una cosa que m'ha fet gràcia, que aquesta tarda estava llegint, i m'ha fet gràcia una cosa que no sabia jo, que és que es veu que era sumament tímid, Només tenia èxit, com he explicat allà abans, com anàvem a l'escola, només se li donava bé les redaccions. Tot el que més era un desastre. I com ha explicat molt bé ell, va fer aquest curs de producció a la universitat, es passava el dia veient pel·lícules i fent qualsevol altra cosa, menys estudiar. Va tenir unes notes dolentíssimes i el professor que tenia li va dir, vostè no us dediqui això perquè vostè no us la veig. No, el que anava a dir és que... Espera, que no m'he perdut jo. Volia dir... Una cosa curiosa mentre et trobes... Ah, sí, ja sé. Volia dir que una cosa que no era conscient era que fos tan tímid, perquè es veu que quan troben els dos productors que ha dit ell, el Jack Rollins i el Jofre, es veu que ell ha estat fent amb un cabaret, fa un espectacle i tal, llavors aquests el veuen que té potencialitat i li donen corda, no? Li donen possibilitats. Però es veu que aquests expliquen que el vam veure tan insegur que va estar dos anys sense poder fer el mateix espectacle o anar fent altres espectacles nous que ell mateix havia escrit però que sense poder-se apartar dels papers. Fins al cap de dos anys no es va sentir prou segur per començar a improvisar quan ell tenia una capacitat d'improvisació, es veu que és brutal. Però no s'atrevia per por a fer-ho malament i típic dels tímids. Per tant, jo penso que el personatge que crea que està caracteritzat per una certa doncs la timidesa correspon a una certa realitat del personatge. Jo penso que hi ha una cosa que està molt clara. Hi ha persones que són tímides i s'amaguen i s'amagaran probablement tota la vida. A canvi, ell era conscient d'aquesta timidesa. Aquesta timidesa, jo penso que ell la desenvolupa d'una manera extraordinària en el cinema. La coneix molt bé, es coneix ell mateix. A més a més, és tan petitó i tan... Això, no, que llueix d'una manera especial. Jo penso que ell és el personatge aquell que no en donaries res, però que ell acaba reixint i en definitiva és un bàsam per a qualsevol persona, dient-ne de la meitat cap avall de qualitats i d'atractiu. Jo és aquí on... És el xarlot, de fet és. Aquesta és una visió que jo penso que és molt important. I llavors ha fet de tot, de la manera que sap, exprema, de nosaltres tota l'associació. Amb l'assassinat aquell a Manhattan, allò que dona el darrere que se l'ha carregat. I com desenvolupa aquella pel·lícula és que dius caram tu, si això és el que tens a dins de casa gairebé. El que passa és que no passa allò i no passa res. Molt important. I llavors també tu has apuntat també, no? Jo crec que agrada molt i molt sobretot el que són les convencions, tots els tòpics i paral·lelament l'apartat psicològic sempre està present, perquè és que és bàsic la psicologia com som, com ens construïm, quina cultura... La vida real des de l'any 59. que està en tractament psiquiàtric. Si més no, va a visitar el psiquiatre, que és l'any 59. Sí, però jo suposo, bé, vull dir, ja voldríem en aquests moments que tots els que van al psiquiatre tinguessin la capacitat d'ell per superar l'inconverència, si és que ho és. Vull dir que m'entens, oi? Aquest desordre tan fantàstic. El problema de la psiquiatria és un altre. Això ja s'ha molt amunt de... una de les vessants del tema que parlarem després de les obsessions que m'agradaria tractar, però continuant una mica amb el repàs que estava fent Sergi a les pel·lícules, bueno, estàvem ja com en els anys 90 i arriba aquesta de Marits i Dones, que és una de les pel·lícules que va sorprendre més perquè es va decidir agafar una càmera amb mà i anar rodant, anar gravant... Encara això no estava massa de moda, ni tan sols el dogma del senyor Asbontrieda encara estava en marxa. Ell va fer una cosa similar al que després van precunitzar els altres. Jo penso que també és un director innovador, que sempre ha volgut, tècnicament, fer coses noves. Asceli, per exemple, que ja hem comentat abans, Manhattan, per suposat. Manhattan és un invent seu i jo penso que inventa el cinema de nou, pràcticament. I després això, Marits i Dones, ha fet pel·lícules en què hi ha hagut un personatge sec, per exemple, quina era aquesta en què ell... Finalment, en Hollywood. Exacte. En la que és un director que es queda sec directament i ha de dirigir igualment, no? És un prodigi aquesta pel·lícula, també. És a dir, és molt atrevit, és molt agosarat. A Melinda i Melinda, també. Em va agradar molt, Melinda. És una pel·lícula supercuriosa, no? No, és una pel·lícula que tinc la sensació que no he vist tothom i que passa desapercebuda. I, en canvi, trobo que Melinda Melinda és una... està molt aconseguida. El que has esmentat tu d'esculp, jo penso que és de les més senzilles que ha fet, eh? Tot i que hi ha components que... són interessants. és molt lamentable. Però és un resum de la seva filmografia de la part humorística molt consistent i a més a més atreveix a fer això, referències a tot el que ha fet. Jo diria que Woody Allen té la capacitat, una mica com explicava en Joan, de cada pel·lícula d'estilar tot el que ha fet i treure alguna coseta, fer-nos pensar en tot el que ha fet anteriorment i treure alguna cosa nova. De vegades molt poca cosa nova i de vegades completament nou però sempre està girant al voltant d'això, de les seves obsessions, de les seves constants que abans el Sergi comentava. Les religions, està clar que hi ha una escena d'una pel·lícula de, crec que és, Han i les seves hermanes en les que ve del supermercat i el que porta com a compra són llibres de diferents religions, els llibres bàsics, el Coran, la Bíblia, d'allò, i diu, bueno, doncs ara jo el que faré és llegir-los tots i escollir un, d'acord? Vull dir que... i el que li interessa és reflexionar sobre tot plegat, sobre la religió, sobre el sexe, clarament, sobre les dones, amb el que comentaves, tot el que sempre has volgut saber sobre el sexe i mai no t'has atrevit a preguntar o en el somiador, en el que en un moment determinat li pregunten a un personatge, van a treure-li el cervell perquè es fa passar per un robot i diu home, amb el meu cervell, el meu segon òrgan favorit, sabeu, sempre hi ha cosetes d'aquestes que et fa pensar que el sexe al cap i a la fi no el podem oblidar, i sobre el menjar també es continua la seva referència les fruites i les verdures enormes que també apareixen al Dalló i sempre hi ha algun restaurant important a Manhattan una de les coses interessants és això que et va fer una ruta turística per la ciutat de Nova York pels llocs que ell va a dinar o a sopar i a més a més sense cap mena de problema et posa el cartell del lloc i després ja entres a dins, és un... La veritat és que és un personatge veritablement indescriptible. I després tot el que ha fet aquí a Europa, curiosament, va decidir venir aquí i va fer Matchpoint, va fer Cassandra's Dream i Vicky Cristina Barcelona. i s'ha considerat que potser aquí, segons com, ha perdut una mica la seva identitat. Sobretot a Roma amb amor, que feia una comèdia molt italiana, a la italiana que a mi em va encantar, hi ha persones que no tant. No sé, com podríem definir una mica aquesta última part de la filmografia, Sergi de Bodià? Doncs jo crec que el que li queda és una gran fotografia a cada pel·lícula, això ho he tingut sempre. Jo, sincerament, trobo que li passa una mica com el Raúl Goltz al seu últim temporada. Des del meu punt de vista, porta 10 anys en què ha arribat un punt en què ja ho ha dit tot el que tenia a dir. És autoplegia. Per exemple, Matchpoint i Cassandra's Dream són un autoplegi de l'Idrítols i faltes, perquè es repeteix el dilema ètic de l'assassinat. i a tot el demàs es va limitar a rejuvenir els personatges de Manhattan. Jo miro una pel·lícula seva i hi veig una gran fotografia, però arriba a un punt en què un artista, ja ho he estat tants anys per dir-ho tot, amb tantes obres. Jo trobo que ell li queda el nom, pot fer una pel·lícula cada any, però jo trobo que ja fa molts anys que ja ho ha dit tot, com a creador. Sí que és, com deia Joan, una cada any, 2001, 2002, 2003, i tot lo demà, 2004 a Melinda i Melinda, 2005 a Matchpoint, és any, any, no falla ni una vegada. El que vol dir que és un gran guionista. Escolta, Sergi, a mi aquesta és una valoració que es fa moltes vegades, però és com si tinguéssim una... d'això, d'això de codicitat, no? Un codi de caducitat, no? Perquè esclar, si a un li passa això que dius tu, i li passa a Bodi Allen, que és un dels homes més... Més acceptats, més esplegonaguts. Si més no, que Europa, és que ell també té raó, que allà no l'entenen o no l'accepten. Precisament perquè és molt crític amb l'essència d'allà, no? Llavors... Clar, vol dir que la nostra capacitat creativa no es pot dilatar en el temps, i que cal interpretar que hi ha un moment que hem de tallar el cordó, perquè si no, estem fent ja... Jo tinc por que ho estigui amallegant massa, perquè el Cesc havia de parlar una mica de les obsessions i ens estem menjant al seu tema. No hi ha problema, no hi ha problema. Jo no estic del tot d'acord que la teva... que sigui tan categòric. Jo no dic que... Els autors penso que tots els repeteixen. en alguna mesura, perquè els temes, com suposo que pot explicar després el Francesc, aquesta obsessió, jo penso que és pròpia de moltíssima gent, és a dir, tots tenim les nostres, diríem, obsessions o manies o gustos o tendències, i aleshores això, quan fas qualsevol cosa, es caracteritza perquè et surten aquestes coses que portes a dintre. Amb el cas del Woody Allen, si analitzem les últimes pel·lícules, jo, per exemple, Midnight in Paris, em sembla que és una pel·lícula Estraordinària. The match point és una pel·lícula extraordinària. Jo no veig que, per exemple, a mi Nai París no la veig que visqui. O per exemple, si la cosa funciona... Joan, això ha quedat clar. Aquesta és la seva opinió. Ara tu estàs donant la teva. Però jo crec que el que és important és que l'afirmació que ella ha fet, Jo li faig una pregunta perquè des cap d'ell hi ha una mica més aquesta versió. Clar, tu dius, a mi em sembla que és genial, a mi també m'ho pot semblar, però no és tan interessant com que... Que expliqui per què et sembla que estàs repetint massa. Jo crec que ell ens ho ha demostrat, que un artista pot arribar un moment en què ja ho ha aconseguit dir tot. i que es vagi repetint i repetint, i us està parlant un gran admirador que té. Jo estic enamorat d'una etapa de la seva filmografia, jo estic enamorat d'Alice, de Interiores, la seva etapa bermaniana, jo la tinc un gran afecte. Jo soc un gran admirador, però ara no vaig al cinema per anar a la pel·lícula seva perquè sé que No em diré res de nou, perquè ja porta més de deu anys que ja ho ha dit tot com a creador. És el meu punt de vista. Jo puc estar-hi d'acord amb això, eh, la veritat. El que passa és que, bé, vull dir, em matitzos que és el que tu intentava, Joan, ara doncs dir, que ho has dit, vaja, i que probablement hi ha algunes de les pel·lícules que potser no, no? Per exemple, la que va fer aquí a Barcelona, jo trobo que... no sé, que ens va fer un favor. Una de les menys valorades seves. A mi em sembla també que és molt interessant. Ens va fer un favor, perquè en definitiva va retratar no la Barcelona, sinó l'Espanya que va veure. Llavors, el que hi havia és això. I aquí penso que hi ha una novetat, a més amb una exageració. Però vaja, vull dir, puc estar d'acord en que en tot cas és algun aspecte puntual i que aquella pel·lícula no ens va agradar, crec jo que per això, no? Jo, per segona, com he dit abans, l'únic que queda d'aquella pel·lícula és la forma, la fotografia, que això sempre ho té el Gutià Lent. La fotografia exacta, la que feia el Aguirre Sarove. Però jo, sincerament, veure la pel·lícula de... de quatre turistes americans milionaris que no se n'assabenten de res d'on estan, perquè no se n'assabenten de res més enllà de la pedrera, para de comptar. En qualsevol cas, i ara sí en l'última part del programa, permeteu que introdueixi el tema del que hi ha més o menys, hem estat parlant al llarg de l'espai, vull dir que no passa res si li deixem poc temps, que en qualsevol cas està clar que el Woody Allen, i jo ja ho hem destacat, és un d'aquells directors que porta les seves obsessions el seu trastorn fix i tot, i aquesta era una de les qüestions que jo volia destacar a la part més creativa possible, en aquest cas, del cinema. Ja dic que el tema de l'obsessió al cinema es pot plantejar de moltes maneres diferents, des del punt de vista de la persona, del director o del productor, que repeteix els seus temes una vegada i una altra, i això no necessàriament vol dir que deixi de tenir creativitat, sinó simplement que va explorant diferents matissos d'una història determinada, fins al... a la persona que veritablement el que fa és retratar la malaltia en si, l'obsessió compulsiva. I això, per exemple, ho fa l'Escorcese d'una manera extraordinària, en una pel·lícula que he vist fa poc, no l'havia vist abans, que és The Aviator, l'aviador, on l'Henri Caprio interpreta el personatge real, és una biografia, és un biòpic, el que hi apel·lafi, de Howard Hughes, on veiem precisament les característiques d'una persona amb trastorn obsessiu-compulsiu. i que això no li resta creativitat, sinó tot el contrari. Howard Hughes, un director megalòman, també productor, enginyer aeronàutic i dissenyador d'algunes de les naus per volar més extraordinàries que s'han fet en la història del segle XX, perfeccionista al màxim i amb aquesta característica de malaltia mental, però que concorda una mica amb el que dèiem ara del budial. són persones, i això potser podria ser una lliçó per molta més gent, fins i tot pel sistema educatiu, que de vegades el que fa és catalogar una persona amb un trastorn i llavors ja intentar minimitzar els símptomes d'aquest trastorn, en comptes d'aprofitar la potencialitat creativa que fins i tot aquest mateix trastorn potser té i podria portar aquesta persona a desenvolupar al màxim la seva escapacitat. Em deixo per parlar... I tant que ho has de deixar això. Em deixo per parlar de Magnificent Obsession, d'obsessió del Douglas Serk, que té el títol exactament. El tema d'aquest programa seria un altre tipus d'obsessió. És una obsessió solidària, filàntropa. Hi ha moltes maneres d'enfocar i jo animo els membres d'aquest programa i els ulls del programa.