Cinema sense condicions del 26/4/2022

Cinema sense condicions Bona tarda, estem a Ràdio Desben. Benvinguts una setmana més per parlar de cinema i una altra setmana més també. Compromessos amb el que és l'actualitat. I l'actualitat a Barcelona passa pel BSNF Fest que ens està oferint l'oportunitat de contactar amb el cinema des de diversos besants. Tant la històrica com l'habitual del festival relacionar la confluència entre literatura i cinema com tota una sèrie de tres o quatre seccions més, en el que es miren diferents relats, com és per exemple el cinema dedicat a la difusió de l'art, el cinema en el que es fa una revisió d'aquest any, per exemple, el cinema asiàtic. Anirem parlant de tot això, però abans que res, deixem el que us presenti, el que formem part del grup. En primer lloc tenim la Lluna. Hola. Hola, què tal, com estàs? Aquí estem. Escolta, he sabut que aquesta setmana has vist una pel·lícula, tot i que l'Ignasi i jo ja l'hem comentat, es tracta de xavales. I ens agradaria saber la teva opinió. No, res, que m'agraden molt, vaig acabar plorant com una malena, perquè al final em va tocar moltíssim, perquè jo faig audiovisuals i al final el món de l'artister és molt difícil i em va tocar moltíssim. I ho vaig compartir amb amigues meves i em van dir el mateix, perquè al final toca molt la prop, i més que no els que vivim ara com el radio de Barcelona, estaràs d'agor que mereixi guanyar infinits premis comparat amb les pel·lícules que han guanyat premis. No, no, totalment d'acord. No m'esperava, que m'agradis tant. És una pel·lícula molt ben fet, molt ben estructurada, amb un guió molt bo. Què em vas dir? Explèndidament treballat, la interpretació s'explèndida. A més a més, molt molt actual, molt, no sé, compromesa amb una mirada jove i ben recomanable sempre. Incomprincible, que s'hagi quedat amb un premi d'actriu secundari al Gaudí i al Goya, em sembla, rient de rial. Molt bé, doncs, escolta, Lluna, ja saps, a més una que vaig viure en pel·lícules, ens fas el teu comentari. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda. Com va la feina? Estàs molt apretat. Partim amb el meu company Pere Joan Ventura. Avui l'he tingut a casa veient coses. Sí, treballant molt. Benvingut també. I Nasi, tu i jo, què t'haig de dir? Compartim cada dia. Moltes hores. Molt bé. D'acord, doncs, si us sembla, d'entrada, dir-us que amb la intel·licció hem tingut un tall de música d'Ennio Morricón, perquè precisament una de les pel·lícules que hem vist al festival, una rigorosa estrena a Espanya, és Ennio y el maestro del director italià, Giuseppe Tornatore. Una pel·lícula entrenyable, una pel·lícula llarga de casi tres hores, però que per mi... Bueno, després en parlarem a tu cas quan fem els apartats, però d'entrada ja voldria dir que per mi té un encert, Tornatore no és precisament un dels que estaria dins de la meva capella privada de directors. Però aquí crec que ha fet una cosa molt bona i és que ell surt poc i Morricón surt molt. I Morricón és un home que és fantàstic d'escoltar-lo, perquè a la seva sabidoria el marge, que no és poc, de la seva capacitat com a compositor és extraordinària i sempre es refereixi a la pel·lícula que sigui, et transmet la clau de la pel·lícula. És un gegant, és un gegant. La trilogia del dòlar amb el Clignis Wood i el Sergio Leone, són les composicions que caracteritzen cadascuna de les tres pel·lícules. Aquesta inventa una manera d'il·lustrar a l'oestern absolutament diferent del dòlar. Sí, i tant, i tant. Un instrument que no es viu utilitzar gaire. Per exemple, l'Oestern sempre era una cançó, una balada, era el habitual de començar-la. I a partir d'aquí ja començaven els tiros. Ell fa un tractament molt més destilat i va funcionant bé. Ja temes irònics. En aquest cas hem començat sentint una música que per mi és d'un album celestial, que és la música que va compondre per la missió, amb la que el mateix Morricone reconeix a la pel·lícula, que va agafar un cabreig notable amb els senyors de l'acadèmbia, perquè li van donar el premi a l'any 86 a Harvey Hancock, que és un gran intèrpret i compositor de jazz, però no hi havia color, sincerament. Sí, sí, són aquestes injustícies. Jo recordo que l'any 99 vaig estar a Iguazú, que passava la pel·lícula gran padre, que passava molt proper a la frontera entre Paraguà i Argentina i Brasil. Ja vaig estar a tots els tres cantons. I recordo que saps quan et passa que tens una música al cap, perquè em va venir immediatament la música al cap a veure les imatges, que no hi havia manera de treure-te a la de sobre. Igual que vas a Venècia i penses en una música venaciana, el que sí trista venís de l'Esnau Burt, doncs no vaig treure-la al cap de tota l'estona, anava veient... i... És que té una força, la música realment té una força. Impressionant, eh? Volia dubtar. Molt bé, doncs... A veure... Avui teníem previst parlar del sueño eterno, però, davant de l'actualitat, deixem el sueño eterno per la propera setmana. Adormi una mica més. Sí, no vindrà d'aquí. I llavors, seguirem una mica un recorregut per el que hem vist, perquè estem a l'Equador, tot just del festival, però d'unidor ja de el que hem vist, eh? Sí. S'han vist coses força interessants. El que hem vist més llà del que segurament... Segurament... Del que queda per veure, sí. Bueno, després una cosa. Cap al final, la Nassasi ens porta notícia d'una sèrie. Sí. I parlarà ell sobre aquest set. Quedaré una cosa una mica, no ho sé, amb tant cinema de cop parlar d'una sèrie quedarà com una mica. Vull dir que serà inusual. Serà inusual, serà inusual. I a més, a mi, jo no sé que acompineu de les sèries, és a dir... Que hi ha de tot. Que hi ha de tot, com la Vinyal. Sí, evidentment. Però la sèrie té un problema... té un problema. Dura massa. Són massasores que et priven. És a dir, la unitat filmiga. Té un d'acord. El que té d'experiència és que, amb un temps controlat, normalment d'hora i mitja o dues hores, et comunica un missatge... Sí, sí, sí. que et fa reflexionar si la pel·lícula és interessant, si el guió està ben treballat i tot això. Mentre aquella sèrie té una cosa de muntagador, en el sentit que et lliga durant... Vincula molt i et fa fidelitzar-se. Exacte. No té aquesta cosa de llibertat, debatge el cinema. Veig una pel·lícula amb bé de gust, i d'aquí 5, 6 dies en veure una altra. Vosaltres no és veritat, perquè em veieu constantment de pel·lícula. No ara, sinó en general. Però jo sí que em puc permetre aquest luxe. És cert, la sèrie s'imposa més. Per clar, per aquest principi, tampoc d'humes hagués existit o tampoc hagués existit. El tema seriat de l'entrega per capítols, que obligava la gent a seguir comparant aquella novel·leta. Això tampoc. I hi ha aquesta pulsió humana de xar-ta penjat, perquè puguis enganxar-t'hi i tal. És cert. M'has pogut... M'has pogut perquè tens raó, però... I la serialització. Però crec que a la televisió, les sèries priven de molt més temps, perquè n'hi ha moltes, i la gent s'enganxa amb una, s'enganxa amb l'altra. No viu. Viu les sèries. No viu la seva vida. Has de vigilar. Jo crec que permet viure la teva vida. Jo crec que les sèries tenen una continuïtat amb el temps, a partir de la ràdio. Jo recordo quan era petit. També. Estava vivint al poble. I, clar, coincidia ja els horaris amb el cap al vespre. Sí, és la set de la tarda. La madrina agafava i posava la sèrie d'aquell dia. La marrossa. La marrossa, el cielo está en los bajos. Bueno, si me'n recordo. Allò es veia... Hi havia dues o tres coses que eren clàssiques. La sarsuela, també, que la feien un dia amb una hora determinada. La sarsuela. Oi, la verbena de la Paloma. La verbena de la Paloma. Sí, hi havia... Però, no sé... Tumes o... Aquests referents. O aquestes emissions de la diumfòrica. Duraven temps per viure. Segurament. Segurament. És que el temps era... Era una. A més de la tarda. Però, a banda de que ja vivim privats de temps nostre, ja de per si, perquè el taranà de la societat que hem construït ens exigeix un lliurement molt més exigent, no? De la teva vida. A sobre, posa't a veure una sèrie de 10 capítols, de 12, de 13... Per això? I a sobre, una temporada i una altra. Per això. Per això penso que la secció meva, que jo, com que veig tan poc cinema a partir d'ara, intentaré, durant uns temps almenys, anar portant sèries aquí, intentaré ser molt selectiu. És a dir, que realment, crec que la gent ha d'aprendre a ser selectiu, perquè el que no es pot fer és veure qualsevol cosa. Aquest és el tema. Qualsevol cosa per mi pot ser qualsevol cosa, que per una altra no és. Però, bueno, en general, jo he d'anar al meu criteri. Això és interessant. És interessant. Aquest és una mica el tema. Molt identificat amb el que has dit tu, Ignasi. I tu ho has dit molt diplomàticament per les sèries. Les sèries tenen un problema. Jo pensava que... I et dic que et sento identificat amb tu, que jo tenia un problema amb les sèries. I és que el problema que tinc amb les sèries, és que dic, a veure, una sèrie de 20 capítols, ja sé que segurament no es pot resumir en dues o tres hores d'una pel·lícula. Ja ho sé, perquè ja hi ha molt més contingut i tal. També hi ha una altra cosa, no es pot obviar, que en una sèrie de 20 capítols o de 30, el que fas també és dilatar el treball amb el temps. Per tant, també hi ha uns ingressos per tot el conjunt dels que col·laboren... Això és evident. ...que donen una subsistencia regulada... Totes aquestes coses tenen importància. Però el problema que tinc jo, que ja t'hi dic, que no entifi com el teu, no dic que el tingui a les sèries, sinó que el tingui jo, és que jo no vull destinar tantes hores, de tants dies, a les sèries. I llavors què fas? Aquest és el tema, sí, sí. Probablement, erroneamente, em tanco a veure-les. Per això et dic que si hi ha altra gent que li passa alguna cosa similar al que ens passen nosaltres, i hi ha una persona que em diu, escuteu, aquestes sèries són 6 capítols, si poden, no se l'ha perdut. Home, jo crec que val la pena. Sí, no, no, el senzill. Jo intentaré que sigui així. També li pot ser interessant. No, no, jo intentaré que sigui així. No, tot a més, teniu tota la raó, jo us dic que us haig de donar raó d'entrada, perquè és cert, és una absoluta alienació. És absolutament la definició perfecta de la alienació. És a dir, el que passa és que hi ha tantes coses que són la definició perfecta de la alienació, que és una més, és una més. En la persona adulta, perquè en els nanos, en els adolescents, òbviament, hi ha molts més elements de la alienació encara, que l'adult no hi entra. El vídeo, jocs, tot aquest món de la noia xarxa... Això no troba... Això no troba... Està parlant amb un tio que no té res a veure amb el que no vol parlar. Ara mateix jo estava pensant en Man of Brothers, hermanos de Sangre, la sèrie de Spillware i el Tom Hanks, els dos es van, després de salvar el soldador Ryan, doncs... És una sèrie magnífica. És de les coses que aguanto i confesso que l'he vist sencera, 10 capítols, és a dir, que pràcticament són 10 hores, perquè cada capítol dura 50 anys de minuts, però, clar, la reconstrucció d'època és tan esplèndida que, i a més, el reflex del que és el combat i la vida de soldat en aquest context de guerra mundial, és tan fidedigna que... I els personatges tan de garniós, que evidentment... Em vaig enganxar-ho. No, si anem al passat. Però no costumo enganxar-ho. És a dir, només és en sèries molt i molt, però que molt concret. Jo t'intentaré convencer amb algunes coses. Molt bé, molt bé. El dimoni. El dimoni, el dimoni. Doncs, Fidelz, el que hem dit, entrem amb el BCN Filfès. Si el BCN Filfès es va inaugurar amb mirall, mirall... Sí. Tu la vas veure i jo no vaig poder assistir a la estrena. Sí. Però, espejo, espejo, és... Perquè, de fet, encara que és una producció de rodar i rodar, no em sembla recordar. Sí. Home, realment una pel·lícula fet aquí, és la productora, és de Barcelona, tot i que està parlada en castellà. Però, bé, com que és una comèdia, diguem-ne, una mica d'ambolic que juga amb el tema de la identitat personal i de la... A partir d'una empresa que vol celebrar... Una empresa de perfums, vol celebrar els 50 anys d'existència, aprofiten per la pel·lícula parlar de temes com és el problema de la identitat, de qui sóc jo, per què? Perquè la societat et diu com has de vestir, com t'has de comportar, quins roles has d'assolir, a què has d'aspirar. Clar, els personatges tenen... en diverses situacions, tenen problemes relacionats amb la identitat. El cas del Sant Millan, que és el cap, diguem-ne, de la secció, de Dimatge i tal, és tot el contrari, ha viscut tota la seva vida per acció i pressió de sa mare, creient-se que és un number one, un noi que es porta a totes les dones de carrer. I, mica a mica, aquí està la gràcia de la comèdia d'aquest apunt fantàstic, que és que es miren al mirall, el reflex és un altre llor, no és el jo que un creuser, sinó el que veritablement és. I, en aquest cas, acaba descobrint, per uns circumstàncies còmiques totes, que, realment, és tot el contrari. Les dones, en realitat, el pateixen, perquè, com que és el cap, algun accedeix a anar al jit i fins i tot... És una relectura d'Adori Angrés. Ell es pensa que és un gran amant i les dones diuen que no volen saber res més. Bé, la qüestió és que aquest embolic, entre el reflex i la persona que tu ets, acaba complicant-se, i el reflex, com que la persona real no accedeix al que li demana l'altre jo, els reflexos acaben desapareixent i perden el reflex. Bé, jo crec que és una... De fet, el problema de la identitat és un problema que un sostància a l'era posmoderna, el Filipe Cadíc, molts dels seus relats de science ficció, parlen de personatges que, en un moment donat, s'adonen que no són qui es pensaven que eren. És a dir, s'adonen que el que es pensaven que eren és fruit de la manipulació del poder. Aquest tema que també té el Filipe Cadíc, complexa persecutòria, i creia que estava espiat per la fia. Bé, després de veure el JFK i el tema ara de les escoltes telefòniques, potser sí que és més potser per la fia. Sí, segur que sí. El tema de les escoltes ha vingut molt oportun. Molt... No sé si l'ha portat d'Oliver Estorn directament, ja sota del braç, amb una bovina... Exacte. Ara toca parlar d'això, perquè sempre ens distraiem d'alguna cosa més important. Segurament, quan hi ha una cosa important, hi ha una... Després ja sabrem quina era la importància. Perquè, finalment, no ho han pogut tapar. Però, fins ara, aquí a Catalunya anaven plens, perquè TV3, els mitjans de comunicació nostres, han parlat, perquè és un escàndol, i a Madrid ho han tapat tan com han pogut, perquè Sánchez no ha dit ni piu, ara comencen a afluixar-la i a intentar, el que sempre fan a Madrid, a veure si amb quatre coses ja es conformen. Surtosament sembla que el govern d'aquí, amb quatre coses, no s'està conformant. Doncs, parlem de J.F.K.? Parlem-ne, perquè, home, de fet, el jarmatratge que va fer, amb el que és Reynolds, ja... d'alguna manera... Apuntava. Ja apuntava clarament que la filla estava darrere de l'assassinat del J.F.K. El que passa és que... Tu l'has vist també, el documental, és espectacular, perquè desfà totes les teories, de la bala única, no? El fet de que va rebre l'impacte en el crani... A la rebotadora, aquella rebota impossible. Perquè els interessava compar l'osgualqueda, clar, en aquest documental, que és un cap de turc. Ni era, no era l'escena del crim, per mi. I és de vostra. Però, a més, fil perrande, eh? És un documental d'una... És d'una precisió... Ho ha de ser, estàs un tema molt delicat. Perquè la pel·lícula es podia permetre certes incències del joc del material d'arxiu i del material real de la pel·lícula J.F.K. original, en allà hi havia un moment de truco, perquè si t'està jugant material real i de cop amb la mateixa textura d'entermaterial recreat, et creuen moments de confusió. El que estic veient, realment, és que... I això sí que podia facilitar-li, de tant en tant, colar alguna cosa. Un documental ha de ser molt més exacte. La bala entra per davant. Sí, sí. Tot el cuir que m'ajudi... Aquí li entra per davant. És que la trajectòria és normal. I, a més, permeten una cosa. El film d'aquell en superbu... El Zapruder. Exacte, que es veu com el president va cap endavant l'Iandrena. És que, sabent-ho, em vaig fixar, i t'ho juro, en la pel·lícula de superbuit es veu que l'impacte entra per davant. És que és la pròpia pel·lícula de superbuit. És que el cos t'ho diu. I el moviment del cap. Aquí, pels oients que ens estan escoltant, dius-hi una cosa. Tot això ha sigut gràcies a que hi ha hagut la desclassificació dels archius que estaven, de moment, tenint que estar tancats fins al 2019. Curiosament per Trump, no? Trump va ser aquí. I llavors... I la possibilitat. És curiós. I hi va haver una proposta que va prosperar, i llavors s'han pogut desclassificar. És el que estem comentant. A partir d'aquí, el crani del president va ser reconstruït per poder facilitar la versió oficial. Era Òscol. És que hi havia darrere. Òscol no hi era darrere. Sí, sí, sí. Va arribar impactes de diverses bandes. Però mai darrere. Però darrere no estava Òscol. Mai la biblioteca famosa. Diríem que aquí hi ha una trilogia, que és la CIA, el FBI. I una sèrie de misteriosos poderes o cults que allà, que aquí per entendre serien les famoses clavegueres de l'Estar, són els que van construir aquest relat, i el van introduir a la història. A més a més, la pel·lícula desmonte tant bé que cap al final, perquè tot i ser un documental, té l'habilitat, home, de fer un creixendo. I quan arribem cap al final, el que ens donem contes sense que es digui, és que molt probablement, el 11 de setembre del 2001, hi va haver un altre tinglado muntat... Ho deixa caure, la CIA. Sí, sí, un altre conspiració. Sí, perquè per exemple, una de les coses que es diu allà, és que ells, els poderes o cults aquests, ell, quan va estar fent després, perquè vaig anar al matí amb el pastor de premsa, i vaig aconseguir una entrada per la nit, que no n'hi havia, estàvem esgotades, però em van facilitar un algú que no va poder acudir, i vaig estar a la roda de premsa amb ell, amb l'Òlis Besestón. I el tio, i va un moment que va dir, és que penseu una cosa, allà, hi ha uns poderes, que no s'ho podien suportar, que el Kennedy tornes a sortir religit. Llavors, estàvem preparant continuament atentats, i els preparaven amb el seu cap de turc, amb el seu lobo solitari, etcètera, però va arribar un moment que no s'han acabat de sortir, perquè dins d'allà ja l'espionatge, el contraspionatge, tota la història, i alguns els avortaven. I llavors hi va haver un, per exemple, com és el que es van proposar, agafar i fotre la voladora d'un vaixell de... De l'armada, de l'armada. No, no, amb americans a dins, o sigui, de passatgers. Ja. Perquè Cés fos otorgat a Cuba, i això facilitar, i després un avió també... Aquest anava avui. Un altre avió avui. Però no parla del pilot. Això era per arrencar la guerra contra Cuba. Vale, vale, vale. Lo que ha arribat ven a muntar aquest avió. I el que ha arribat a muntar un dia també. El qui m'anava a la CIA en aquell moment era un tal ràcel, que ja venia de diversos presidents, i ens el deixa, del documental ens el deixa ben retratat, perquè aquest home es pensa que mana més que el president. I llavors com que el president vol la pau, i no vol la guerra en Cuba, ni amb els russos, ni amb Déu ni sa mare, doncs això no interessa els poders fàctics del moment, sospitosament republicans, no seria gaire difícil imaginar-ho, i sencerament el PELA. O sigui, a punt del ràcel. És ràcel. Perquè quan fan el comitè d'investigació... Sí, que són set. Ràcel exigeix seri. És a dir, que ell està allà i ja me l'imagino a la taula, a veure com ens ho montem per buscar el cap de turc, i per fer que la bala va venir per rena, sí o sí. Tu et dones compte quan el sents amb ell, et dones compte que aquell home, el que deia, acabava passant. Anava a missa. El poder és això. És tan gran. Més que el president. Més que el president. Ja l'havien de comentar, m'interessa molt. En resum, molt recomanable. Molt, absolutament. Molt bé. I tu, que vas ser al vespre amb l'Oliverston, també apunta, evidentment, simpaties per Putin i Rússia, cap ni una, com el tema. Però és molt crític. Oliverston també és crític, amb Estats Units, que des del 2014, és com si Zelensky l'hagués posat paraules d'ella. Està l'altre, per als americans. Zelensky, per als americans, i que, d'alguna manera, és tota una operació per anar-se gran amb l'est, i portar-la, o tant, fins i tot. Estats Units... Amb la qual cosa deu estar empaïtant a Rússia, també, ah, i a Rússia, a la Xina, perquè clar, la Xina econòmicament és el gran enemic d'ara. I com que hi ha la crisi del petroli, perquè és evident que el petroli s'acaba, tot això està clar que apunta a un nou ordre. Oliverston va deixant unes quatre perles, no? Oliverston no es va mossegar la llengua, i va arribar a dir que la maquinària, la indústria bèl·lica americana, està amb auge. I llavors això no té aturador. Llavors, dintre del que és el tablero del Mundial, ells cada vegada, el que deies tu, Ignasi, volen projectar-se cap a l'est d'Europa. L'oest d'Europa el tenen com a seu. Ja està, ja hi és. Ja està, la OT en tots els països. Llavors volen anar cap a l'est. I jo crec que, si se'n surten, ho veurem perquè amb un any o dos, pot encaure. Això va arribar a dir-ho? No, no, això ho dic jo. Ell el que va dir és que van per fer caure el Putin. Ah, no, clar, clar. Llavors, posar, igual que van posar el president d'Ukraine, posarien el president de Rússia. Tot de l'alt, no? Un president que és que amb el que ja es pogués parlar, amb el que a Ukraïna ja pogués tindre la OTAN instal·lada, o sigui, guanyant passos, per això, precisament, anar a extranet-se i fer una frontera molt llarga, molt llarga amb Xina, no? Sí, sí. I a partir d'aquí? Però és curiós, no? Perquè és això. Tal com Putin ha portat la cosa, evidentment, és atroz. Sembla que no hi ha cap dubte que així no es fan les coses. Entrant a SAC, com han entrat a Ukraïna, en fi és un crim, no? Vull dir, és que no, no. Sembla que no hi ha una altra manera de qualificar-ho. Però, realment, tot té algunes causes, no? És un moviment sotil. Jo vaig veure, amb l'Oli Berestón, una... Bueno, la millor que m'ho fa l'edat, i això que està una mica allà de tot, més allà de tot, però, per exemple, l'any passat, vaig tenir l'oportunitat de fer-li una pregunta al Johnny Depp. I, si es recordeu, ell va presentar el fotògrafo de minimats, un d'oblícules que està molt bé. I aquí teníem el fet de la contaminació ambiental, no? Llavors, jo li vaig fer una pregunta sobre els poders fàctics que hi ha en el camp dels laboratoris, les farmacèutiques... I el tio no va rebutjar la pregunta, al contrari, es va estendre, però no es va mullar. L'Oli Berestón es mulla, eh? Un americà que et ve aquí i et diu que el seu país anem amb compte, perquè allà el que predominem aquests moments amb el president que tenim ara és la mecànica de guerra i el poder de continuar dominant el tablero mundial... Això ho veieu, ara, sí. Escolta, això és molt llarga, eh? Jo no dormiré, tranquil·la. Estàs d'acord? No, és que no dormim, tranquil·la. Pots fer una bala per davant, que després direm que... Sí. I n'hi ha res per veure. I veurà com anirà, sí. Què més avui? Bé, no sé, d'anar una mica per ordre i molt ràpidament a la secció oficial... Podem parlar de l'acusat. Bé, l'acusada és una altra de les pel·lícules que, efectivament... És interessant, aquestes al·lícules. Sí, sí. És francesa dirigida per... Vas mirar dintre el català, vas mirar quina se'n podia interessar més, i aquesta era una d'elles. Sí, sí. Francesa dirigida per Ivana Natal, que dirigeix a la seva pròpia dona, no? La Charlotte Gainesburg. Sí. La Charlotte Gainesburg és la seva filla, el Ben Natal, que fa molt dolent. Ben Natal, sí. És dolent. Bé, és la qüestió d'una violació. Està passada amb una novel·la, no? Que recull la novel·la de Karim Tull, tuil, perdó, i tu ho pronuncies bé. No, tuil, tuil. Tuil, tuil. Tuil no té dificultat. Tull. Són quatre lletres i s'han de dir. El Francesc té aquestes coses dades, no? Això com es diu el Francesc? Després va i es diu exactament igual que en català, amb alguna petita uniós. Bé, la qüestió és que parla d'una violació, suposada violació, no? Que el fill d'un importantíssim locutor de ràdio, en fi, un locutor mediàtic, i d'una dona que és feminista, que és el paper que interpreta la Gainesburg, el fill bé d'estats units, de vacances i tal, dels estudis universitaris que fa allà, coneix la Gainesburg, està separada del locutor mediàtic, i està amb un jueu. És un detall important. No és menor, no. No és menor, perquè la pel·lícula molt subtilment... I torna sobre el tema. I torna sobre el tema de les prepotències, o del creure que se'ns és millor, com a altres, no? Bé, la qüestió és que el fill, en el fons, és un prepotent, igual estic avançant les demaniments, però coneix la filla del senyor jueu, no? Sí, perquè el pare viu amb la filla. És a dir, la Gainesburg viu amb la fillastre. Tenen una edat similar, 17, 18 anys? Sorten, pim-pam, i el dia següent resulta que la noia... sembla que la gosa, com amics, van a una festa, i el dia següent la noia denuncia que l'ha violat. Ja tabaco porros, drogues, i després ella diu, m'ha violat. Bé, la qüestió és que és un conundrum, no? És a dir, és la paraula d'un que té la paraula de l'altre, que ningú ho ha vist. El que passa és que, com molt bé observaves, que jo també ho vaig veure, hi ha un moment en què en les declaracions de la noia, que està evidentment destrossada i tal, ja m'ho veig que se l'escapa... Un parell de moments que se l'escapa un petit somriure. Un somriure de geoconda, perquè ens entenguin els que no ens veuen. Exacte. Llavors... Enigmàtic. Llavors no saps... Una mica com allò ho aconseguir. La pel·lícula està estructurada, que segueix el judici, és a dir, la detenció, i el judici pormenoritzat, tant pormenoritzat que hi ha algú... Acaba sent una mica avorrit aquest tram de la pel·lícula. Amb més trampes que un tram que creixin les caccions. Ja. També. Però és igual, tot això... La conclusió... T'enganxa. Tot això t'enganxa. La conclusió que, evidentment, és enigmàtica, és que, clar, fins i tot... És a dir, que els pares biològics del nen acaben trencant les seves pròpies... Perquè, clar, si ell és un locut el mediàtic, ha de ser equitatiu, d'equitatiu res, perquè confessa que, si li fan això al seu fill, li trenca la cara que sigui, com que és el fill el que ho fa, doncs, aleshores, justícia, justícia... No, no, m'haig de creure, sí, no ho sent. I la feminista? Clar, clar, clar. La Gainesburg és feminista, s'oblida que és feminista, perquè és el meu fill, no? El meu fill i és el meu fill. Amb la qual cosa, desbunta la hipocresia social per una banda. Sembla molts principis i moltes coses, però, igual, la cosa et toca la teva cara. Quan et toca la teva cara, te n'oblides absolutament. Mira, la primera cosa que hi ha és... Escolta, t'ho oferim 20.000 euros i deixem-ho estar. I deixem-ho córrer. La primera cosa, ja. Com que jo he dit que l'és, pipap. I la segona, que és molt més subtil, perquè jo crec que tu també ho has percebut, la segona, que hi ha un apriorisme dels jutges. Hi ha un apriorisme, és el fill d'un home mediàtic, d'un home important per la França, no? I, per tant, home, aquest noi no pot ser tan dolent. I com que els pares, a més, diuen que no pot ser. Perquè, clar, el comportament del noi és que sembla que no hagi trencat mai un plat. Ja, ja, ja. Però... Hi ha diversos elements que conviden a suspitar que va tenir un excés de prepotència, no? No resolden, encara que ara que heu de fer una spoiler. Ser hi va resoldre, si veus la pregunta. No ho diem, no ho diem. No ho diem per s'arriba a resoldre. No, però a veure, el que sí hi ha és que la condemna és una condemna de classe. Ja, ja, ja, ja, ja. Effectivament. És a dir, com que estem jutjant la celta, posarem una condemna baixa. Effectivament. Sí, sí, sí. Hi ha un apriorisme... Escolteu, és una pel·lícula que dona joc, com per després del sortir del cine, anar a prendre alguna cosa i parlar-me. Sí, sí, sí. Això què dius tu? Perquè, clar, tots diem... A veure, jo puc ser molt bon tio, però si un dia em fotre 3 whiskeys i dos porros i agafo el cotxe i torno cap a casa i passo per sobre d'un que està passejant el gos, eh, què? No, és que és molt bon tio, és que té una vida que no... Bueno... Però has matat un tio, no? Trepiani, ens anirem a la pel·lícula del Moretti. La pel·lícula del Moretti que va d'això. Sí, sí, vaja. Vinga, més coses. El Gran Maurís, que és una pel·lícula... L'has vist? No l'hi visc. Realment és una pel·lícula britànica, no? Dirigida per Craig Roberts, en la qual s'aborda un tema... És el del golf. Sí, un tema verídic. Un senyor que es queda sense feina, el fan fora... que són dresanes, allò. Això no l'hi visc jo, eh, no? Porta una grua, i bueno, el seu fill... Una grua al port. El seu fill està en l'equip directiu, té altres dos fills que espiren a ser ballarins, bé, la qüestió està que el fan fora, no? I aleshores, abans que el facin fora, veu un partit de golf, el Open... En concret, potser el més top de tot, un d'aquests. La qüestió està que... I perquè jo no puc. Imagina't, un esport elitista, que has d'anar amb paciència, t'has de fer d'un club, anar fent mèrits... I abans no arribes a una competició d'aquestes, però, en aquest home, fa veure que és un expert... O els altres infereixen que és un expert, s'apunta. Sempre em recordaré. Sense tenir ni idea, s'apunta a l'Open. Va per això, no? Bueno, estar-li a una pelotida... Jo sempre em recordaré d'una entrevista que li van fer el Pedro Carrasco, el boxejador, i li van preguntar... I, bueno, tu, quan acabes, perquè tots els deportistes, diuen, jo, en el golf, un tio tan dolent a una pelotida... Com volen dir això als homes? Què és? Que per cert, pels aficionats, em sembla que vaig llegir que hi ha un personatge que se'l saberia a Nova Lliesteros. Sí, apreix. A veure si algú que representa. Sí, algú que representa. No ho podria, no. Però si es veu unes quantes imatges finals de la competició, que es veu a Nova Lliesteros, i aquest senyor que per cert es deia, per això es diu el gran Maurís, perquè es deia Maurís Flitcroft. Nom difícil, aquest. Una mica difícil. Lliga més amb la grua que amb el golf. Cun nom, un nom. Vostè és que el convida de marxar, ell s'hi nega, és espectacular, perquè el golf, com menys cops dones... Més guanyes. I aquest home va fer com 62 quants cops, que és una cosa absolutament... alucinant, no? Segurament hi ha gent que ho farien menys, menys cops que ell. Total, que clar, tenen clitzat per no permetre-li que torni. Però es disfraça de francès, es disfraça de quants avols... I s'hi va apuntant. El màxim responsable del torneig aquest... Va boig, vull dir, d'alguna manera. És una comèdia. És comèdia, clarament. I evidentment recull el fet que els fills ballarins, que sembla que també estan a punt de tenir un èxit, se'ls va tot... La dona és una dona sacrificada, una dona lliurada al marit i a la família. I en definitiva... En fi, és una pel·lícula tendre on la llagrimeta s'escapa, justament perquè hi ha moments quan ell està ensorrat, que ha fet tots els esforços possibles, i en fi, no se'n surt, perquè evidentment no es cap saberia no Ballesteros precisament. Quan sembla que està a punt de suïcidar-se, realment es provoquen unes situacions emotives d'una alta intensitat, i això fa pujar sense... El cas de l'impostor, que tantes pel·lícules s'han basat en el personatge de l'impostor. Però és això. Sercar també el triomf, no? Sí, no, és clar, l'impostor. Aquest per aconseguir arribar a un nivell de reconheixement que en la seva feina, evidentment, no hagués tingut mai. Està bé, està bé, interessant. Una altra pel·lícula important del festival és Jeremy Thomas, una vida de cine. Aquesta és una pel·lícula d'Emmar Cousins, del 2021, i aborda la vida i les pel·lícules que ha produït el Jeremy Thomas. Precisament, el festival RAN, d'aquesta pel·lícula, ens passa 11 pel·lícules que estan produïdes per Jeremy Thomas, i ens donem compte que també el mateix que passa amb les pel·lícules que va fer Ennio Morricone, que les veus i dius quines ganes de tornar-les a revisar, doncs amb les que va produir Jeremy Thomas et passen els mateixos. Ostres, quin tió, quin reguitzell de pel·lícules importantíssimes en la història del cinema va arribar a produir. I a molt ser ell molt important. Està bé ser ell personal. Marc Cousins té una història del cinema. L'Audicè. La història del cinema i un audicè. I després un documental de l'Orson Gwells, que també... Molt bo, que també va presentar, precisament, el 19. Era l'any que jo estava de jurat. I li vam donar el segon premi. El fil conductor és una rot mobi, perquè, de fet, es veu que el Jeremy Thomas, un home que ara ja té 80 anys, cada any sistemàticament va d'Anglaterra a Cans, en cotxe, conduint a atrapar tot el marat. Sí, són els 6 dies. És una rot mobi. El Marc Cousins l'acompanya perquè el Jeremy Thomas conduix ell. És molt maco, l'home. Sota un dia que ja té els seus anys i veus que t'ho explica, que disfruta conduint. I del peixatge. La cosa d'hivern amb cotxes, també. La finestra davant del vehicle, diu que, com que és tot cinema, és tot celuloid, aquest home, és que ell diu que està conduint el cotxe i la finestra és com si fos la projecció d'una pantalla. M'he pensat alguna vegada amb això. És que el cotxe, anar amb cotxes, ho entrava a l'internet. Sí, ho entrava a l'internet. Però el cotxe té aquesta cosa que el portes tu. No et porten. Hi ha un moment important, que és quan Rep Nou Oscars, l'últim operador, produïa de parell. Però això em provoca una pregunta en específic. Ell és un productiu independent. I el documental ens el pinta, evidentment, si financia gent com Cronenberg... Home, Nicolas Roig. És independent. És independent. A mi em costa molt pensar en l'últim operador com una pel·lícula. No, perquè s'ha tant raó, perquè l'últim operador és una pel·lícula d'un pressupost importantíssim. I dures intencions també molt poc independent. Però, en canvi, va produir, del mateix Bertolucci, el Cielo Protector, que va hi tindre el gust de la rola, i li vaig dir l'endemà, la van fer a la nit, li vaig dir a l'Ignès, li vaig dir que solda. Vaig sortir... Vaig tornar caminant cap a casa, i tot el rato m'anaven passant aquelles imatges. És d'una vellesa. Aquesta pel·lícula és d'una vellesa. Un dia quedava sortida. Quina pel·lícula, tal? Estava amb el seu projector. Que em van anar per aquí dalt. És d'una vellesa. Jo crec que la fem la pel·lícula de la setmana. Ringer. També surt, donant les seves opinions. Ah, molt bé. Que per sé és una dona molt desapareguda, de la pantalla. Aquí fan papers extraordinàriament. I el Paul Bowles, que surt també al principi, i al final molt bé. I, a més a més, al final té unes paraules que són del llibre, del final del llibre també, que és fantàstic. Una definició sobre la vida. La Tilda Swinton, perquè va fer la pel·lícula dels vampirs, del Jim Jarmus. Ah, de Jim Jarmus. Ah, de Jarmus. Que també està produït de parella. La Swinton és un primer i simplar. És ara que se li comença a veure alguna rugueta. Però t'asseguro que aquesta dona sigui combustible. Jo no sé si és d'aquest planeta. No ho semblaria massa. És una persona que sempre... És una persona que sempre... És una persona que sempre... És una persona que digui que moltes hores el manteniment físic. Ah, i se li nota, eh? Sí, sí. Se li començava a veure, com que és el primer pla, mentre ja va parlant, se li començava a veure, jo, brincles, no? Sí, ruguetes. Però la veritat és que és ara. És una dona absoluta. Jo hi ha una cosa que és una sorpresa que guardava per tu. És una sorpresa. Abans d'entrar en la teva secció d'avui, és que he vist una pel·lícula. Sí. Una pel·lícula, és un documental que dura 55 minuts. Ah, sí, m'imagino. I tot el rato l'estava veient i dic, i a més a més, els que tenia de companys per allà, un d'ells, el Paco Marín, el Pere Joan Ventura, i jo dic... Són els credits? Sí, són ells. No, no, han estat serrinos. Huitant, físicament. No. Agraïments. Vas a ajudar. Amb alguna cosa, t'havies col·laborat. Sí, t'ho vaig col·laborar. La memòria meva, en aquest moment, és que em quedo molt malament. Però algú m'ho va dir això. He començat pel final. La pel·lícula es diu El Pilar. No, El Pilar. El Pilar. I per què es diu El Pilar? Perquè al principi és del 70, a finals del 60, la pel·lícula, hi surt molta gent del suc, semblar de Catalunya, alguns del PSC, però és una pel·lícula que no ens enganyem. Allà van voler dir que la mateixa Esther Casas va parlar que volia situar-la políticament, sinó que la volia situar en el camp del cinema. Discrepo. És una pel·lícula política. Surtament. No es pot amagar això. Tot ho és. Allà surt el tancament de Montserrat, per exemple, surt el portavell a diverses vegades, amb l'assemblet, és que, a més a més, tot allò formava part. De fet, de pel·lícula només surt imatges d'una. No hi ha cap cap més. Ni pel·lícules de portavella, ni de fort, ni de res. Per això no recordo què vaig fer jo, però segurament vaig fer alguna cosa. El nostre company amic, Paco Marín, sí que surt. I el meu director. El teu director. I la Jordina Siskella. És un dels que m'ha sortit. La Jordina Siskella, que, per cert, també és una qüestió amb el temps, l'única dona que surt. Sí, sí, sí. A més, la vida de les dones es queixen amb raó. Perdona. Més que res, com que ja ens acostem al moment de la sèrie, hauríem d'esmentar Magreta. Aquesta pel·lícula l'han vist avui mateix. Ho heu vist avui, eh? Sí. Vaig compriment, vaig deixant, tot sanguió, i crec que aniré directament a les notes. No patiu. Res, un minut per dir que... Patrís Lacont, ens ha ofert avui Magreta. El director del maridor de pel·lícula. Magreta, la gent mort. La... T'has fixat? Mort? Joan? És home o dona? Joan. És una gent jove. Ah, la joana. La joana. La petita filla. La gent mort. Bé, doncs... Bé, fascinant. Una pel·lícula... Decadent, eh? Decadent. De lo més negre, en el sentit, que, o si més no, la lectura de l'Ecole... A veure, en Jordi Menón no és l'alegria de la Guàrdia. No, no, és una lectura molt negre. Té una visió dels anys 40 i 50 de França, absolutament, depriment. I aquí, en Depardier, fa el paper de l'inspector Magreta Moss. Amb una actitud... una mica... de sabuda del món, ja, no? Vull dir, també, com bastant bé. És un home que ja és gran, molt gràs, en Depardier d'un ni dels quimals. Molt volum. O sigui, recorda el Mar Lombrando de les dos altres últims. Depardier sí, va semblar cada vegada més. I aleshores, bé, més que res, és... Métòdicament, a partir de l'aparició d'una morta que no saben ni com es diu, com és increïble, com va tirant del fil mica a mica, amb mètode, ja amb estratègies, fins arribar, evidentment, a descobrir una classe... Els representants d'una classe social... Pervertits. Desmontats, completament una cosa que fas ferir. Gris, la pel·lícula té un... És molt bé, com de blanc i negre, però en blau, no? Gris i blau. I realment té un punt de primer. Té un punt de nihilista, una mica, una visió d'una França, una mica acabada, des del punt de vista vital. És la visió que tenia. Bé, simplement. Un títol que segur que s'estrena. Sí, i que... A més, Depardier... És protagonista, últimament feia només col·laboracions. Molt interessant, segons elles. Però aquí no, aquí és netament protagonista, però sí que també, a nivell personal, en transmet un... Un decadiment, no? Una fatiga, eh? El propi personatge, part del propi personatge és el propi Depardier. Sí, la noia se li ofereix i ell dona una resposta gestual d'estar ja fora del context. I donant entendre també que amb altres temps gradit passa, ara dic bestand. Sí, sí, està bé. És interessant de veure aquestes llibres. Es dubta una pel·lícula per veure que tinguin en compte els nostres uïdors si no van al Barcelona Film Fest, que segur que hi ha algun altre passi, perquè les pel·lícules totes... Després una frase només, dintre del que cinem a d'art, Napoleó, en la història de l'art... Ara m'has tocat la fibra, sí, l'he vist, l'he vist. Ja veig que no tinc secció. Una pel·lícula... No, no, una pel·lícula fan. No, però podem tornar... Estem parlant de belgàs. És una pel·lícula extraordinària. Ah, parlant d'un Napoleó 9. No, és un documental sobre la... que reflexiona el JNMI a Irons o l'altre cop. Va estar amb aquella pel·lícula del Prado... Sí. Era una promoció del Prado, una promoció d'Espanya. Era molt millorable. A mi no em va convencer. No, el documental del Prado no. Però aquí, evidentment, és la relació de l'art amb Napoleó. Acaba ser una... És més història de Napoleó que de l'art, eh? Exacte. T'has pensat, és això el que anava a dir. Evidentment. Però sobretot de detalls, sobre els seus temps de Cap Tiberi, a ell va i després a Sant Alem. I la personalitat, hi ha alguns traços, perquè... bueno, hi ha una cosa, per exemple, que a mi em va estaurar que no ho sabia, comença la narració i et diu sobre Napoleó, que és la figura més important de la història, després de Jesus Cris segurament, s'han escrit més de 170.000 llibres. Bueno, tu, només sense això, que jo, la habitació que tenia cúbric, la habitació que hi havia tot el llibre, però tots eren sobre Napoleó, tots eren sobre Napoleó. I encara no hi eren tots. Ell va dir que havia lligit per fer la seva pel·lícula, que no va fer. Que no va fer. 400. Però d'un i dos. Evidentment, si es va lligir 400 llibres, una bona pila de temps. Ja ho crec. Molt bé. La sèrie es diu In My Skin, que en aquest cas, sincerament, jo no sabia si dir simplement la meva pell, o dins la meva pell. Sí, jo diria In My Skin seria la meva pell. Perquè si no seria Into, no? Into seria més exacte, dintre de... Jo penso que és una sèrie per la Lluna, és una sèrie per tothom, però molt per la Lluna, és una sèrie molt del perfil d'edat, aquest. Evidentment dedicada també a tot el públic. Espero que sigui que ens escolti a tots. Sí, ja estava buscant, ja. Sí, In My Skin, jo penso que l'has de veure. A mi me l'he igualat una de sèrie en quan a nivell, jo quedem abans dels nivells, no? Ja veig molta porqueria, també. Però porqueria, no. Molta cosa que després, quan les vice dius, era habitable. No és un desastre, però habitable. N'hi veig solamente fa molt temps, una, que fa un cert temps, que es deia Fragil, una qui era canadenca, que està al nivell de In My Skin. És una sèrie d'autor. Sí, és una sèrie que té una autoria. Per què té una autoria? Perquè té una persona, que és la creadora, que saliu el creador a qualsevol cosa, i a tota la sèrie té el seu creador. Però aquí hi ha una creadora, que és la Kayleigh Evelyn, que és aquesta noia que ella va viure en una història, que és aquesta, una història que explica la pel·lícula, la sèrie, i aquesta història la va tocar tant, que és capaç de transmetre, i un verisme tal, i una sensació de veritat, i d'estar realment tocant realitat, i no tocant ficció, que realment és impressionant. Compte amb un personatge, que és la personatge de la Bethan, que és una nena que de 16 anys, que tota la vida ha estat enganyant a tothom, ha format la mentida la part de la seva vida, forma part de la seva vida. Jo manteja l'escola, manteja els pares, manteja els amics més íntims. Mare alcohòlica, pare alcohòlic, mare amb desordres mentals, potents, importants, que l'han portat moltes vegades al Manicomi, i això ho està ocultant permanent per poder seguir fent la vida normal i tal. A mi la pel·lícula, la sèrie, m'ha meravellat, i vaig ser una sèrie que veu del millor cinem anglès que ens portaria pensar en pel·lícules de l'època, de les primeres sèries que van fer, les coses televisives que van fer, programes televisius que van fer, friers, com el Ken Loach, són realment productes molt solits, i aquesta sèrie és molt sòlida, té peus basats en llocs molt solits, com és aquest cinema, o pressinemes, i quan encara feien sèries, aquests dos personatges, o que ens porta el friscinem anglès, té una frescura, té una manera, és que modern és això, és modern, però és que hi ha el de Gnak, del Lester, ja hi havia això, i en les pel·lícules del Richardson també hi havia això. El personatge t'encanta, és un personatge a l'electriu, que és meravellosa, joveníssim, a la Greville-Crewie. Vols dir que té aquest estil de narració, com aconseguir-lo? Una mica, estones, estones sí, perquè és clar, aquesta realitat en el fons, que és la d'institut, la d'escola i tal, és molt interessant. Evidentment, en allí no hi havia tanta droga pel mig, hi havia tanta cosa, però aquí, no sé què també em fa estirut. Amb l'Insa i Anderson, ja. Està tan ben recollit tot això, i tan ben col·locadet tot en el seu lloc, i aquesta neu que us serveix, l'actriu, la Greville-Crewie, us serveix amb una intensitat, amb una mestria, es va ficar dintre del personatge absolutament, no escoltava tampoc a la creadora, perquè jo sabia que ella havia viscut aquest cas, però jo volia fer el personatge meu, i no ens creia un personatge molt personal. Anireu el que m'ha agradat, que és una fórmula que va bé perquè va molt ràpida. Ara tot això que he dit fins ara. M'ha agradat veure una sèrie britànica que no estigui situada a Londres, ni tan sols en la Terra, sinó al país de Gales, a Wales. M'ha agradat també comprovar que un grup d'actrius i actor joves, i no tan joves alguns, estiguin a un nivell interpretatiu tan alt, amb aquella naturalitat britànica de sempre. Això és absolutament anglès. Aquesta cosa que te la creus, i que al meu temps té aquest nivell. M'ha agradat que tots els personatges estiguin treballats com si es tractés d'aquest tema que té de l'autoria. No és allò que dèiem abans. És a dir, té profunditat, té densitat, té versamblança. M'ha agradat que l'aportunista sigui la màxima representant d'aquestes virtuts. Ella és això, elevat a la nècima potència. M'ha agradat molt que tractés el tema dels resultats mentals, dels resultats mentals, sense caure en tòpics, excessivament lacrimògens, excessivament dramàtics. És dramàtica, però el tracta molt bé el tema mental. El paper de la dona, què tal? El paper de la mare. El paper en general de la dona, dintre de la sèrie, vols dir? Un protagonista és una dona. Sí, una nena, de fet, en aquest cas. Bé, no, no, impecable. Vols dir quin paper juga. Les dones en aquesta sèrie són molt potents, totes. Ah, aquí anaven, aquí anaven. Els homes són a vegades titelles intel·ligents. M'ha agradat que la sexualitat no normativa, és a dir, l'espionisme, la major sexualitat, estigui tractat d'una manera també molt ben feta, és a dir, sense condescendència, et papa. M'ha agradat que la sèrie sigui una de les poques que visc últimament que podem considerar d'autoria. I finalment, m'ha agradat una escena magnífica, m'ha recordat la del Mike Lay, de Secrets and Lies, de Aquestos Imentires, del convers entre mare i filla, hi ha una conversa entre mare i filla absolutament de mocador, però un mocador justificat, també, com ho era la del Mike Lay. Una pregunta essencial, en quina plataforma? Filming. Sí, no, sí, ben preguntat, perquè l'he oblidat. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs, jo crec que és interessant repetir-me pels aspectes, pels oients. In my skin. Filming, i amb aquesta referència, és que no hi ha traducció, que allà em sembla. I el director o directora? La creadora, en aquest cas, és la Kayleigh Evelyn, però el director saps que els capítols estan dins per diferents directors. Hi ha dos o tres diferents, no et sabria dir. Molt bé, amics, doncs, ho deixem aquí, que tingueu una bona setmana, i al dimarts que ve vindrem amb la Teresa... Amb la Teresa Enric. Teresa Enric pels Enric, productora de cinema, que ens parlarà de la seva activitat, i nosaltres continuarem analitzant i disseccionant, o que dongui de si, la resta de B.C.N.F.I.L.F. Molt bé. No sé si parlarem de Ray Munchard, si donem temps. Serà difícil, eh? Sí, serà difícil. Bona nit.