Cinema sense condicions del 3/5/2022

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Hola, bona tarda. Amigues i amics de Radio Desben, Cinema Sense Condicions, un dimarts més. La música que veu de sentir, forma part de la música que va compondre Mercús JGR, que va estar aquí amb nosaltres fa uns mesos, quan es va fer la presentació del ventre de mar d'Agostí Villarongle. I avui ens és molt oportuna, perquè tenim amb nosaltres el plaer de comptar amb la presència de Teresa Enric Mas, que és, precisament, la productora d'aquesta pel·lícula. D'entrada bona tarda, Teresa, contentíssims que estiguis amb nosaltres. Gràcies per evitar-me. No, m'ha estat un plaer. L'Anastasi, després, en tot cas, faràs la introducció. Com sempre, a la segona part del programa, l'edicarem completament a l'entrevista amb tu. Però sí que volem dir que, sempre que vulguis, pots intervindre si hi ha alguna cosa que t'és propera i coneguda del que parlem, no m'estaltaria. Dit això, bona tarda, Lluna. Bona tarda. Com ha anat la setmana? Molt bé. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, Pep. Bona tarda, Ignasi. Bona tarda. Què tal? Molt bé, amics. Doncs, amb això, entrem ja en matèria. Nosaltres hem tornat a deixar una setmana més la pel·lícula de la setmana. Sempre, Teresa, acostumem a fer una pel·lícula, un clàssic, i l'analitzem i el deconstruim i el tornem a deixar com estava, durant una bona estona. Amb aquest cas, volem fer una confrontació entre les dues versions del somni etern, però ho deixarem per la setmana que ve. Si no, no podríem. No hi cabria tot. I, llavors, el que farem és desgranar una mica el que ha estat la segona part, per la setmana passada ja van parlar de la primera, la segona part del que ens ha deixat el Barcelona Film Festival, la segona edició, que, en fi, des del meu punt de vista, suposo que coincidiràs, no ho hem parlat abans, Ignasi, però jo crec que ha sigut un festival d'un nivell notable el d'aquest any. Sí, segurament una de les edicions més importants per a qualitat de continguts. Efectivament. Funciona tot. Els documentals, els darrers per descomptat, però el JFK, evidentment, de l'Oliver Stone... Crec que ha sigut la perla del festival. I, evidentment, les comèdies que genera tant difícil i tant a punt de fer el ridícul moltes vegades, doncs, home, s'han vist productes molt descents. No, hi ha molt bon gust en línies generals. Hi ha molt bon gust en la selecció, no hi ha dubte de cap tipus. Molt bé. Vols començar amb alguna pel·lícula? A Palmarès, no? Un moment, potser que parlem del Palmarès. Això mateix. Doncs, mireu, la millor pel·lícula ha estat concedida a la conferència de Mati Jesconec. És una pel·lícula alemanya i parla de la solució final. Bueno, en tu cas, després en parlem. Una pel·lícula molt interessant. El millor director, Ivan Natal, per l'acusat. Una pel·lícula que també vam veure i, fins i tot, en sembla que la setmana passada ja vam parlar-ne una mica. Una pel·lícula francesa. El millor guió també l'han donat amb aquesta pel·lícula i és obra del mateix director, Ivan Natal, i de Gael Langman. El millor actor ha estat per Gabriel Agüero, per la pel·lícula Gisabel, una pel·lícula venezolana d'Ernang Javes. En Ernang Javes va tenir l'oportunitat que la Conchita m'organitzés una trobada i vam estar fent una petita entrevista que algun dia més endavant passarem. Si potser fins i tot devia pensar que seria per tu quan coincidís amb l'estrena, si s'estrena i si no s'estrena, la passaríem d'ofici. És una cinematografia que ens queda molt llunyant, que a quins arriba poca cosa, i sempre és interessant saber què es fa i més un autor jove, que és la tercera pel·lícula que he fet. Quina és l'etat és? Venezolana. Tot i que és coproducció màgic. Sí, sí, sí. Precisament l'entrevista va ser també amb el productor, que és venezolana també, però té lligament màgic. Llavors, el millor ató va ser compartit, entre Gavíe Alegüero per a Gésabel i Olivia Gourmet per a l'Eugeni Granadet. I el premi de la crítica de l'Àsec va ser per decepció d'Ernau Desplejant. Aquest ha sigut la part més important del programa. Sí, pronunció d'Ernau Desplejant. L'Àsec francès, sempre m'ho demana. Faig aquestes petites, no parlo massa més. Molt bé, però és que el parla està bé. Francesc, ben escoltat, de menys molt macos. No veig cap pel·lícula espanyola que hagi guanyat res, ni catalana, ni res. Aquest any no hi ha pogut ser, perquè estava amb focus àsia, que estic fent una coproducció amb els països asiàtics, i m'ha enganxat en el mateix moment, i clar, no he anat al festival. Però m'estranya que no hi hagi cap pel·lícula espanyola o catalana. És una bona observació, que no estigui ni siquiera mencionada. N'hi havia moltes? Sí, n'hi havia moltes. A concurs no tant, però en conjunt... A comèdia, sí. Allò que diuen com s'ho fan anar... En gràcia, a cinem en gràcia. A cinem en gràcia, pel margui d'agafa. Sí, sí, sí. Algú era realment interessant, que funcionava. Pejo, espejo, a mi, per exemple. Aquesta és la que va inaugurar, que jo no hi vaig anar. Però tu sí que vas dir que vas anar correcte. Sí, és una pregunta. Funcionava, i a més, li veia elements moderns d'aquests de l'equilibri... Aquests que t'agraden tant a tu. Exacte, de l'equilibri d'identitat, del qui sóc jo, amb tot el comèdia i molt exagerat, amb un factor fantàstic. Però el conjunt, la idea era... Saps que les comèdies tenen poca premiabilitat en general, que no siguin res molt destacades, costa de premiar una comèdia. L'actor de comèdia sí, els actors, el criu, sí. Però la comèdia sí costa, de premiar. El que diu la Teresa té molta raó. Sí, és una absència rara. Amb tot el palmarès, que no hagi caigut res. Que no hagi caigut res per Catalunya o Espanya. No ho deixes xocant, però els jurats són autònoms. Els jurats decideixen, sí, sí. Què et sembla? Vols obrir, per exemple, la conferència? Ja que ha sigut la pel·lícula premiada. És una pel·lícula que funciona en tant que el tema és tan bèstia i dramàtic. Això que els màxims dirigents nazis es monegin en un punt concret d'Alemanya per l'any 42, per programar, de quina manera poden eliminar els jueus. La solució final que es basa en això. El més efectiva possible. Fa esperell perquè la pel·lícula és a Alemanya, feta per actors alemanys. Per tant, és com si ells... Perquè tots tenim pressió en el telèfon que sortia el Kenneth Branagh, en la solució final. I ens sembla que és la rodata a la mateixa casa. Si més no, els exteriors són exactament els de la casa autèntica, en què es va fer la conferència aquesta. Que passa és que es clava gelant la sang perquè... Hi ha una primera part, que és molt fortregosa, perquè estan parlant de coses administratives, que també queda vergullit, perquè la pel·lícula segueix fil per randa, les actes... T'has escrit tot, diguem. T'has escrit tot, absolutament tot. Però la segona part, quan hi ha un parell de personatges, un d'ells que no és noble, que més aviat ell mateix ho diu, vinc de pagès per dir-ho així, i un altre que és un advocat que et dona la impressió, que són més humans que els altres. Perquè estan parlant de patiment i tal. Però després es veu que el patiment no és per als joves que han d'eliminar, sinó per als pobres soldats, jovenets, ells, veure tanta sang... Que no els deixi una petjada. Que no els deixi un trauma. Bé, és esgarrifós, perquè estan parlant dels joves com si fos ramat. El mateix, cap de vestia. És una cosa que la pel·lícula posa els peus. La pel·lícula es colpidora i està feta amb mà de ferro. Si anem a Alemany, que a l'altre d'ell es trasllueix també la manera que tenen de ser, que aquí, de forma cologial, se'ls diu caps quadrats. Però és que allà veus cada un amb el rigor que planteja i la serenitat i la naturalitat. Les coses més objectes, més terribles. Més terribles. La cosa objecta vista d'una neutralitat increïble, que quan sou el ser humà, normal. Tens cap sensibilitat. Cap ni una, pels joves, cap ni una. I els intervals estan fantàstics. I treballen una cosa, he esmentat això del personatge, aquest que és d'origen popular, que és el que jo dius, perquè ho diu acomplexat. És increïble, perquè la pel·lícula està parlant del que està parlant. I subgeu el fet que pràcticament la totalitat dels oficials, de fet, són d'origen procià. Són nobles. Són alemanys nobles. I aquest home està com... Acomplexat. Perquè no està entre iguals. És curiós, perquè aquest tipus de coses també estan molt ben cuidats. I és possible que aquest aspecte està més ben cuidat aquí, perquè els alemanys això ho tenen, potser, més percent. A mi em va semblar molt bo, perquè realment, com que també segueix les actes, és pràcticament... La qüestió és fer, a falta que els alemanys la tornessin a fer, quan ja s'ha fet. I, de fet, és un material que no dona més de si. Segurament ells et dirien que l'avolien. Que si algú l'havia de fer, potser eren ells. Sí, que l'havien de fer. I també, sí que és veritat, és una pel·lícula que val la pena recomanar-la. Jo crec que la gent que hi va aquí, sí. Primer, que segurament es quedarà sorpresa, perquè, com tu has dit molt bé, la pel·lícula aglassa el cor per moments. Tu surts, com si t'hagessin fotut una pedrada. Sí, per això, millor anar amb un parell de ballerianes. Algú no és així perquè, quan creus més humats, comproves que són exactament iguals que els altres. Deixen absolutament... Allà no hi ha poli bueno i poli mal. No, no, aquesta estructura ja no funciona. Molt bé. Ja tots som malos i punts. Sí, però a més a més, no ho saben. Ells no ho saben. I tant, i tant, si no ho saben. Molt bé, i... Si seguim el Palmarés podíem parlar de l'acusat. L'acusat ja ho van parlar. Ja ho van parlar. Dona la casualitat que això que deies tu, per exemple, li dona el millor guió, i allà li va trobar, amb aquesta primera, el guió li va trobar més trampes, que amb un trencaclosques xineses. El millor guió, el que passa és que és un guió funcional, que la gent el segueix bé, perquè ara és una pel·lícula que es pot passar per fer-lo d'hora i mig, i ja està, no creu gaire els problemes. Tenim una denúncia de violació, tal com es va dir, i tenim un acusat, que és Pijo, de bona família i tal, que tindrà la consideració de tots els advocats per defensar-lo, etcètera. I tenim una noia, que també és bastant pijeta, i la punt que tu vas fer, que no és senzill, hi ha família joveu al darrere, cosa que també és curiós. Aquí també toca el tema. Perquè el matrimoni és de la Gainesburg, que és la dona del director, per cert. Està separat del seu marit, que és un gran locutor mediàtic, és el number one de la televisió francesa. Està separat i està ajuntat amb aquest home joveu, la noia, la filla del qual... Diu amb ells. És la que s'ambolica amb el fill de la Gainesburg i d'aquest locutor mediàtic. De tal manera que a sobre, teòricament, si és el misteri de la pel·lícula, viola o no viola, però a sobre viola una noia que és propera de l'àmbit, de tots plegats. La família de família. La qüestió és la paraula d'un contra la paraula de l'altre. Hi ha factors inquietants, però jo crec que potser... A mi, un dels punts que més em va interessar de la pel·lícula, que segurament hi ha altres, el director de les quals hauria pogut optar, però és aquesta qüestió... Diguem-ne... Com ho diria? El locutor mediàtic és una persona que ha d'assemblar equànim i obert a les idees, obert a les idees. Ella és feminista. Gainesburg, la seva dona, és feminista. I en canvi, quan el tema és, oi, estan acusat de violació al meu fill, ella s'oblida del feminisme, que es posa a favor de la noia, sinó que es posa a favor del seu fill. I el locutor mediàtic, literalment, li diu... Perquè clar, el company està ferit en el sentit que... És el pare. És la seva filla, la violada, no? I li diu si hagués estat a l'indrevés, què t'hauria passat? Li pregunta el locutor mediàtic. La resposta és visceral. És una resposta animal. El mato. Per tant, tota la patina de rol civilitat... Ha fet polletes. És una pel·lícula que enganxa. No pot donar cap solució, perquè realment és un tema que no hi pot haver un veredicte, perquè és la paraula de l'un contra l'altre. I realment és una paraula que m'encanta. És una paraula que m'encanta. La pel·lícula té... Teus que el guió és dolent? No, no dic que sigui dolent, és un guió funcional. D'aquests guions que tiren ràpid i passen i tal. Però hi ha cosetes que són una manipulació de l'espectador. Per exemple, hi ha una cosa que sobre, des del meu punt de vista, és la vida amorosa atropellada que té el pare, aquest locutor famós, que és un vividor. Doncs ens presenten allà una aventura colateral que no aporta absolutament res a la pel·lícula. Si ja el tenim amb ell i sabem que és un locutor, el seu personatge ja està retratat. Allà portant dos o tres vegades la conducció de programes de màxima audiència. La mare, la Gainsbourg, ja ens surt amb un debat com a feminista, ja està retratat. Però així com amb aquesta, no se'ns dona res més d'informació que la que sí que és necessària, la companya de la filla que posarà la denúncia de violació. A l'altre ens entretenim amb una noia que, a més a més, és una cosa bastant inversa. Sí, és bastant gratuït. Tot aquesta part de la pel·lícula és força gratuïta. Si li donis un premi digui jo millor. Bé, anem pel seu vell. Però vella, que és respectable. És una opinió. T'hauries de parlar tu, perquè dius que vas entrevistar el director. L'Ada Jessabel, jo simplement diré que per mi és una pel·lícula, és una paraula que ho diu, que la diguin els crítics, però la diré per acabar aviat afegida. No, és... Des del primer moment, tu que parles de jo, està enganyant el públic. Per què? No. Una festa orgèstica absolutament salvatge, que són quatre joves, un noi i tres noies, que tenen relacions sexuals permanentment, que no treballin ni fa cinc anys de cosa més. Des del principi, és aquest tipus de guió que ho diu, perquè, evidentment, hi haurà un desenjament real, però, durant tota la pel·lícula, hi ha unes imatges que són virtu... O sigui, que són mentals, però no ens avisen com a espectadors que són mentals. Per tant, ens estem creient que són les alternatives. Que hi haurà un abans d'algú que passarà, que no arriba a passar mai. En una paraula que potser està millor, que fallida, és tramposes. A mi em va resultar un thriller trampós. Vaig pensar que amb la primera van sortir tots dos i em diuen que la pel·lícula per on va. Què és això? Després la vaig veure per segona vegada, la vaig entendre millor, perquè quan dic entendre, està parlada en castellà, en espanyol, però cuidado, que la forma que el tenen de parlar, hi ha coses que se t'escapen. I ja et fixes més. La vaig entendre millor a nivell conceptual del que és el diàleg. La pel·lícula, el dia que passarà amb la entrevista, ell ho explicarà, és un any i tres mesos que van estar fent el guió. O sigui, el van arribar a trencar, a tornar a fer... A partir d'aquí té un interès, perquè estem davant del retrat dels fills d'una oligarquia actual venezolana. A partir d'aquí té un interès, perquè estem davant del retrat dels fills d'una oligarquia actual venezolana. I ells em van comentar que la cosa és així i més. O sigui, tot el que és orgia, droga, accessos de tot tipus, etcètera. I llavors la pel·lícula, perquè ells han tingut amb altres pel·lícules i amb aquesta no saben com en dirà. Molts problemes amb la censura. Són 16 anys i es situen amb un hipotètic 2033 o 2028. Són 16 anys, entre el 2017 i el 2013. Allí, com que no saben, la pel·lícula li donen una resolució. La pel·lícula agafa els personatges que ja estan fins i tot els van fer augmentar de pes. Canvia la seva fesomia. Canvia la seva situació personal. Un dels personatges, per exemple, estava amb les tres noies i feia energies i tal. Ara resulta que té com a company fix un home. La cosa canvia molt, però és molt important. Hi ha hagut un amor que queda difuminada per tot el procés i després s'aclareix una mica. Però, al final de tot, jo crec que és una concessió si la cosa la poden emetre, surt un polític en què fa declaracions a la sortida del jutjat i tal. I, a més, el nostre govern, el 2033, està per la llibertat i la llibertat d'expressió. I amb aquesta pirueta li volen donar una sortida aerosa i que pugui ser presentada amb societat com a crítica social. Jo li vaig comentar que alguna cosa s'ha de saber aquí, perquè autors, com per exemple Carlos Sabra, recordem que, en el temps dels anys 66, feien aquests indiquis, està plícula que leer-la entre línies. Qui per mi em frape. Potser també la cosa va una mica així, perquè es veu que allà si t'agafen Maníaco ja, la vida no va al massa. Amb aquest sentit pot ser una plícula valenta. Estic de cor en tu, que no és una plícula que doni la gent. És la trampa. Vas enganyant a l'espectador. Estàs veient unes imatges que són les que interessa, perquè és la versió del noi. No s'adverteixen que és l'autonguany del noi. Estàs convençut d'un relat que, finalment, o sorpresa, resulta que no. És un altre. Te podia tenir una lectura positiva, però no la té. No la té per tu. Per mi no. No et porta massa enlloc. Jo no l'he vist. Jo no l'he vist. Gran novel·la de Balzac. Perquè està banda bé. Suposo que els comentaris eren positius. En canvi, en ves Magret. Magret. Patrís Lacont. Vull encertar força. Estàs aproximat molt. Patrís Lacont. De partit fins i tot. De partit deu estar molt gran. De tot. Un volum excessiu. No vam parlar de Magret. Sí, Magret. Jo tinc el cap. Potser és el que va fer la pel·lícula. És el que va fer l'Alberandó. De les últimes pel·lícules. No, sí que la ve dins i dia. És una pel·lícula nilista com el Siméon. Un versió de França, que també és a la gorra. És que la peus del cinema, que gairebé... De vegades, de suscidar-te. Parlant de nilisme, va bé per empalmar que és el porc, en aquest cas, la porca, una pel·lícula que és una obra prima, opera prima de Michael Sarnowski, d'Estats Units, el 2021, i és una pel·lícula que representa una repesca, que després hi ha fet un altre, d'un actor que ha tingut moments amb alt i baixos, com és el cas Nicolas Queix. M'encanta el Nicolas Queix. Doncs jo diria que aquesta pel·lícula és una bona interpretació d'ell. Ah, és la que surt el Nicolas Queix, que té a veure amb la realitat espanyola. No, no, no, no, aquesta és la següent, aquesta és la següent. Vale, vale, en Catalunya, en concret. Sí, en Catalunya, que es veu que ja estan posant mà allà per deformar-ho una mica, que sí que és Catalunya, o si és Mèxic, que és el president de Catalunya, o el president de Mèxic, que l'està involucrant. No, no, no, estem passant, estem passant. Passa a Mallorca, se'n va a ser de 7 milions. Però molt... Teresa, ja saps, els teus formadors... Tens molta experiència a Sud-Amèrica, no?, ja a Sud-Amèrica. Bé, aquesta no vam tenir l'oportunitat perquè vam sortir escopetajats, jo me'n anava per qüestions meves, particulars, no l'han comentat, però sí que em vas dir que t'agrada, dic sí. Ah, no, no, a mi no, eh. Sí, quan vam sortir, només em vas dir, a tu t'agrada, no?, dic sí. Ah, val, que t'ho dic. I tu em vas dir, bueno, el Nilisme... I efectivament... Va, va, s'ha plavat una pel·lícula amb una fórmula... És a dir, ja sé que sempre em dieu que jo tinc molta mania amb la pusmodernitat, però és que és una pel·lícula pusmoderna. És a dir, no sé què és cap dels canons de gènere. Sembla que sigui una pel·lícula en slow barn, no?, allò que s'està acuent l'Avenjatsa, no?, que és un estil de pel·lícula que el Dígoles... Ai, perdó, el Dígoles Queix té molt d'hàbit, sobretot d'un temps cap aquí, que li agrada fer de boig, i que li fan una, i aleshores ell la torna a multiplicar per 24, no? No, és a dir, estàs esperant que el Dígoles Queix faci això, i no, la pel·lícula va per una altra banda. És com si hagués demostrat, volgués demostrar... Que s'ha fet una altra cosa. Que és un gran actor, no?, és a dir, que sap fer el dolor contingut i... Al fons d'un home que et decideix ells al perdedor, perquè, de fet, ell està triomfant com a restaurador i molt... Té un problema que per la dona, i llavors es retira a la muntanya del Colorado, i allà troba una porca, una porca, una berra, que resulta que és trufera. Està entrenada per trobar trufes. Però com ell mateix diu, li roben. Li roben, i això és el que dona pas el que tothom pot pensar, i ara el Dígoles Queix, amb aquells... I no, el que fa precisament és destapar el tipus de vida dels grans xefs, i sobretot hi ha una escena que a mi em va semblar molt bona, no amb el gran manipulador i el gran xef, sinó amb un xef de cuina, que ell l'agafa, ell ha sigut un notabilíssim i molt reputat xef, el Dígoles Queix. I l'agafa i li diu, tu veuràs d'aquí un temps que t'estàs equivocant, i tots aquests que ara t'estan encombrant, et tiraran per terra, i no et miraran la cara, i la vida va així. És a dir, en aquest punt és una persona que està detornada de moltes coses. Fixeu-vos-hi, hi ha una qüestió curiosa, i és que quan fan l'atracament, per clar, la porca que ja té molt valor, una porca que porta trufes, imagina, el peguen amb ell, el deixen ferit. Amb tota la pel·lícula, fins a l'última escena, no es rentem encara les ferides. És que a vegades tu penses, però és un moment al bany, i hi ha personatges que li diuen que ell té una línia. És una pel·lícula que jo crec que ens pot tindre el seu públic, i el que sigui fan de Nicolás Queix com actor, li agradarà. Hi ha un aspecte de la pel·lícula que m'agrada, que és el moment en què sembla que ell està lluitant per recuperar la porca. Hi ha un moment que, parlant amb el seu amic, el que li compra les trufes i tal, li diu... clar, l'amic es pensa que vol recuperar la porca perquè és la que li troba les trufes. No, les trufes ja les sé trobar jo. La vull perquè l'estimo. És a dir, és allò que li fa companyia. Ha donat la volta el temps. És més, ell... Ja l'han estrenat? No. Encara que suspitu que no trigarà gaire, perquè clar, és Nicolás Queix i... Ell no fa comerç amb el producte, amb la trufa. Senzillament li ve el fill d'un que havia sigut el seu soci i, amb aquest xicot, ell li dona, a canvi de què li porti de la ciutat, els productes bàsics que necessiten per complementar la seva alimentació. Molt bé. Jo crec que hem d'entrar en matèria i deixem el carrasc per un altre dia. Que això ens n'hi ha donant... Ja ha pagat tu, eh? Això, per un altre dia, tindré ocasió de veure-la, perquè jo encara no li puc. Doncs vinga. Molt bé. Confesso que jo tampoc, sí. Ah, home, doncs... Sí, sí, sí, per parlar del govern o del carrer. Algú havia de dir-ho, sí senyor. Molt bé, Ignasi, si es vols introduir... Ai, perdó. És un freqüent error que em fa la gent. Sí, sí, sí. No. No, ara estàvem, presidentment, venint aquí, perquè ens hem d'acompanyar de jo cap aquí, que han estat parlant una miqueta, ens anem veient. El món del cinema és un guadiana, és el món del cinema, normalment, la gent la veus fer això, des de fa 45-47 anys que ens coneixem, jo em porto ja 50 i pico un cinema, ell em porta 45-46, i ens hem anat veient d'una manera absoluta, amb el guadiana. Pareixem, de cop, i com si fos abans d'ahir... I també sempre per casualitat. Ens tornàvem a recuperar el cap d'un temps, i efectivament ha sigut una mica així, i és així amb molta gent de la professió, perquè quan portes molts anys, d'alguna manera et vas trobant en àmbits absolutament diversos. Aquest era no tan esperable, però en el moment que, lògicament, hem tingut que venir junts, hem començat a recuperar una mica allò que potser ella podria també fer ara, que és arrancar una mica amb una mica per què comença estar en el món del cinema, i com va començar tot això. Jo, de fet, vaig començar amb ella la primera pel·lícula, i una mica després de que passessin unes coses per mi, és que la van portar al món del cinema. Si us sembla que comença per aquí. Molt bé, perfecte. Li estava comentant que ell tampoc ho sabia. No, escolti'm, tu com vas començar? I dic, mira, jo era la professora de matemàtiques del fill del Pere Giner, que el Pere Giner era un productor del cinema de Ceta. Doncs el Pantón Pere Giner, era un superproductor, era el productor estrella. I jo era la professora de matemàtiques particular, perquè en aquella època jo estudiava econòmiques, bom, ciències empresarial, estudiava Sade, a més. I llavors, bueno, com era bastant llesteta amb això dels matemàtiques, per guanyar-me unes passatones, era professora de matemàtiques. Resulta que estic donant classe de matemàtiques, aquest noi estava a la sala de juntes de Ceta, me'n recordo, entre el senyor Pere Giner, i dius, escolta'm, a tu t'agradaria fer cinema? I jo dic, ara mateix m'enganxa allò, que no sé com t'agrada. I dius, mira, ja estàs contractada, fem una pel·lícula aquí, i has de fer de regidor. Ja pensava, m'agrada Déu, que sé regidor. Però, bueno, mira cap al meu despatx, el pobre nen es va quedar allà, sense classe de matemàtiques. La professora de matemàtiques, la perd una professora. I vam guanyar algú de cinema. I encara m'està esperant, però... Bueno, i llavors em va dir, dius, escolta'm, mira, és que estem fent una pel·lícula que es diu La Urgía. Ah, amb el vellmunt. Sí, amb el vellmunt, i ens falta un regidor. I ja, escolti'm més, és que jo no sé què és ser regidor, ni això. Mira, no et preocupis, ets molt sincera. Tu, quan surts d'aquí, el primer capaç, i el primer que m'hi preguntes, ja et dirà el què. I llavors dius, i guanyaràs 19.000 passetes la setmana. Jo, en aquell moment, se'n van posar els gulls de Tio Gilito, no? Per l'any de 77, 78. 19.000 passetes la setmana. No les havia vist ni l'any. I clar, jo vaig pensar, ostres, ara aquesta pel·lícula es diu La Urgía, 19.000 passetes la sabíem. Si has de fer més coses... Jo només era teta, que era la revista aquesta. Sí, l'interviu, era l'editora d'interviu. Tothom d'esperat, i mare de Déu ens sembla que no sigui... On de poso? On de poso. I si vaig fer la primera pel·lícula, va ser La Urgía, amb el Bellmunt, i que és que tu... Vaig ser el muntador. I aquí vam coincidir. No hem coincidit mai més amb pel·lícula. Anàvem veient mil vegades, però no hem coincidit mai. Encà estic de grans actrius, eh? Sí, sí. En allà era una cantera, perquè tothom ha fet carrera. I tant, i tant. Assumta Rodés, que en aquell moment era Rodés, no era Serna, encara. Era Serna, la Sílvia Munt, la Viquipeña. La Viquipeña. Ara bones i teràpies. I el protagonista? Jo, Juanjo Buchorbe. I el rodatge com va ser? Jo m'ho vaig passar a bomba, perquè tot era al·lucinant, perquè era la primera persona que estudia matemàtiques. I que a les tardes, és a dir, que jugo al brits, imagina't posar-te un tinglado així. O sigui, que no jo m'ho vaig passar a bomba, perquè no era la meva vida segur. I de fet, ho va ser, bueno, ho he sigut, i de fet, després d'aquella pel·lícula, em vaig empalmar amb una altra, que em sembla que era el companys, que també feia de regidor, després vaig passar a ajudar de producció, després vaig fer de jefe de producció, després de directora de producció, i després de productora. I aquí he passat per totes les escales de la producció. Aquesta és una pregunta que a mi sempre m'agrada fer als productors, no? Quina diferència hi ha entre productor, productor jugotiu, directora de producció, i productor social, i productor de línia, no? L'aig producer és el jefe de producció. És el jefe de producció. Bueno, aviam, el productor és un senyor que té una productora. Ja està, té una productora, i pot tindre, no pot tindre diners, però té una licència per fer pel·lícula. El productor jugotiu pot ser de la productora, però pot ser un extern. Aquest és el que porta el disseny total de la pel·lícula. Aquest senyor té la pel·lícula, ha de pensar tota la pel·lícula, ha de fer el pressupost general, ha de mirar el càsting, ha de parlar amb el director, aquest és la persona clar, i el que contracta els capos d'equip. Després hi ha el director de producció, que aquest és el que organitza realment només el rodatge. El director té una productora només amb aquella pel·lícula concreta, i és el que realment el final tanca el pressupost real, perquè és el que va localitzar, el que té la relació. I el jefe de producció és un senyor que és com el capatàs d'una obra, ella està a l'obra, no està a l'empresa, només ell es preocupa que la gent el transporta, el tingui bé, que puguin esmorzar, que la localització estigui ben feta, que la situació amb els actors funcioni, però només d'allò del rodatge. En canvi, el director de producció és més, perquè es dedica també a les parts macro, de la comptabilitat general, de tota la paperassa que s'ha de fer pels ministeris, de la cosa més general de la pel·lícula. Les demandes fins i tot d'ajudes i de totes. Per tant, el productor geogotiu seria el que podríem entendre més proper a l'àrea creativa, en el sentit, perquè realment el productor geogotiu és el que decideixi si es fa una pel·lícula o no. Aquesta pel·lícula té un pla de viabilitat possible. Això ho fa el productor geogotiu. És el que, d'alguna manera, proporciona els diners, la financiació, la busca. Les productores, aquí, en algun assí, mèdia... Sí, en alguns assí, que tenen respalt de financer suficient per aixecar una pel·lícula sense demanar una subvenció. Però les productores petites, com la meva, com el 90% de les productores de Catalunya, aquests el que fem és buscar diners per aixecar la producció. I això ho fa el productor geogotiu. Que serien subvencions i serien també crèdits bancaris o líquids? No. El ICO és, te delante, el que et donen nosaltres. És un banc que dius, jo tinc aquest contracte amb Televisió Espanyola, i com Televisió Espanyola et paga quan li entreguis la pel·lícula, pujat és mort. Aquest senyor te delante. Tu amb una bestreta de diners. No m'ho ha explicat molt bé. I penso que es dedueix a partir del que has dit, es dedueix una cosa que la gent li costa d'entendre, que és que una productora que es monto i es desmonta. És a dir, la productora seguirà però en realitat seguirà amb una persona que deia jo, o poques. Però en realitat es monta cada vegada que hi ha una pel·lícula, s'agafa gent de tot arreu que fan totes aquestes funcions que ella deia. I llavors aquí, tot això qui ho coordina? Home, el que té la productora que normalment aquí és el productor geogotiu també, no és necessari però és... Jo soc la productora geogotiva de la meva empresa. Però bueno, per exemple a Mèdia Pro hi ha 4 o 5 productors geogotius que fan coses diferents. Entenc. Tot no ho fa un mateix. Com que és una productora gran, hi ha varios productors geogotius. I amb els de l'empresa n'hi ha un. Hi ha un soci majoritari. Però bueno, la feina del productor geogotiu és la clau. Jo en la meva productora a mi m'arriben que cada mes són 4 ions de gent. Tots no me'ls llegeixo perquè depèn... I no tens departament de lectura de guióts? Tinc. Tinc gent que t'ho fa. Tinc gent que llegeix, no dintre de la productora, però tinc gent que llegeix que llegeix per mi, com si diguéssim. I llavors em dius, escolta'm això, no he passat de la pàgina 30, perquè és infumable. I llavors doncs bueno. Ja tinc una pregunta. Per tu què és, primer, el guió o el director d'una proposta? Per mi el guió. El guió. De fet... Si el guió t'agrada, llavors busques un director? Molt bé. A vegades el director veig una amb el guió, per exemple la Villaronga. El Villaronga ja vaig produir la seva primera pel·lícula, que era Tras el Cristal. També Rollo Jueu, que parla molt abans, si ja me'l rollo total. Molt me'l rollo. Era molt negre. Molt Villaronga. Doncs aquesta va ser la primera pel·lícula la vaig produir, que també per ser la primera em sembla que... Déu-n'hi-do. Deu-n'hi-do. Veia la Pilar, mira, això em explica una anècdota, perquè també ho estàvem parlant abans de la censura i tal. Quan es van donar la subvenció per fer la pel·lícula i tal, que ens van donar totes les subvencions, jo crec que ningú sabia llegir-te el guió, sobretot la Pilar, mira, no se la havia llegit. Quan va veure la Pilar, la pel·lícula, a la pantalla em va agafar, dius, mira, dius, pon, delante de la pel·lícula, delante, un letrero grande que ponga, esta pel·lícula ha sido rodada atendiendo a cualquier norma ética, que mai vaig a mirar que volia dir això, però jo vaig posar, perquè clar, dius, em tiraran a sobre, metant nens, a diestro i siniestro. És el primer plano, a més. A la tia es va, com volia, cobrir amb salut. Amb això, i a la banda de la pel·lícula, poso això, perquè la Pilar, mira, em va dir, és que és tu, aquí, maten, no? Bueno, la Pilar, mira, ja sabia com anaven els censors. Sí, per això, per això, jo suposo que devia pensar aquí, això. I a Milleron, que sempre s'ha quedat aritjat, sobretot per començar en plans salvatges. Deixeu l'espectador de la puta. I a Milleron hi he fet 3, la primera, i he fet la sèrie, la carta Eva, de l'Eva Perón, que estava molt bé, aquesta no era aquesta, sí, no... Jo no l'he vist. Era amable, aquesta l'havia vist. Dos capítols, no? Dos capítols, sí, sí. Aquesta era amable, que la va comprar a HBO, que va ser la primera sèrie espanyola que va comprar a HBO. En canvi, el ventre del mar, a mi m'agrada moltíssim, però trobo que no és una brícula fàcil. No, no és. És una pel·lícula d'autor total. Aquesta pel·lícula és Villaronga Villaronga. Villaronga. És molt dura, però també hi ha una para estètica molt important, que el Villaronga això ho domina. És poesia absoluta. Josep, no té una fotografia molt bona. No, té el Villaronga, que sap molt bé el que vol. Sí, sap molt bé el que vol. La fotografia també és molt bona. Mira, jo tinc de tras el cristal. La música també, però tot això passa per un filtre. Tens un director com l'Agustí. Tot passa per ell. La balsa, no? La manera que té de passar de la realitat. De la realitat, a la tiguerna, dins de la fàbrica aquella. Sí, sí. És això, poesia visual. Sí, sí. Jo crec que és un treball molt Villaronga, i molt poètic i molt interessant. Però de treball d'autor, vull dir-te. Això... Li passarà com amb el Bon Vi. Amb el temps, guanyarà el reconeixement. Segurament. Ja el té. És cert que són reconeixements d'aquests minoritaris. Sí. Perquè, clar, no t'aguanten. La gent no amb el cinema, això. No, no. Serà com un alcohol-movie, probablement. Sí, pot ser perfectament. I no cal que passin molts anys. Hi ha un pos. Es va posant la realitat. I davant del tipus de mediocritat, no hem parlat avui de pel·lícules mediocres, però hi ha molta mediocritat. Hi ha molta cosa que cola, que dius, no sé com ha colat això, perquè el que sí és veritat, que és una pel·lícula d'autor i una pel·lícula difícil, que jo entenc que la gent no vagi al cine. És més de... Hi ha gent que s'apuntarà a veure-la en el film. Sí, això sí. Hi ha gent que diu, mira, jo per veure-la a casa una tarda, i tal, amb bé de gust, perquè és un Villaronga, i a mi em ve de gust veure-la. Això m'obre... Porta-la a una pregunta cap dalt. Com veus la... la distribució del cinema? És a dir, de la manera en què s'acabarà veient el cinema. És a dir, a les sales de cine els hi queda gaire temps. Aquesta és la meva pregunta. A mi, desgracialment, jo crec que el cine sí que es quedarà, però en pel·lícules és espectacle. En pel·lícules de... D'allò que dius, ostres, vull veure allò... Fast and Furious. O veus, o veus, o no... O no val la pena anar enlloc, saps? O sigui, no val... Jo crec que sí, que el cine existirà, però en pel·lícules, realment, que sigui un espectacle, en el cine. Per tant, a les sales petites... Jo les sales petites, jo no crec... jo no crec que aguantin massa. No crec que aguantin massa. És la impressió que tinc jo per això. És curiós que si passa això. Perquè en moltes plataformes, aquestes pel·lícules petites, per anar amb 60 persones, amb un cine, la veus amb 10 a casa teva, amb 4... Hi ha una pantalla força gran. I com que les pantalles... Jo tinc una televisió a casa meva enorme. Però fins i tot passarà una cosa curiós, és que haurem dividit, multiplicar les pantalles en un moment determinat, pensant en això, amb tenir molta oferta en els ciners, i acabarem una altra vegada unificant o deixar-les sale gran i deixar-les petites com a locals, diguem-ne. No sé què. No ha dit tornada. Si passa, què dius tu? Que estic d'acord amb tu. Jo crec que pot passar això, perquè el cine espectacle val la pena. La guerra de les galàxies, això. Vés el cine, per favor, per allà. No té color. Es fa patir, realment, a casa. Llavors, el camp de la producció, com aposta per... si parlem d'una financiació de, per exemple, ja en pel·lícules us poden fer un 400 o 500 mil euros. Si parlem de 6 milions, a 10, això no és financia amb el distribuidor, ni amb el cine. Això és financia. Els distribuidors abans pagaven la publicitat, ara no, la tens que pagar tu, el productor. O sigui, fixa-s'hi, i els distribuidors ja no creuen ni amb si mateixos. O sigui, perquè hi ha tot aquesta part de la publicitat... Si t'abandonen. No, no, dins el pressupost has de posar el teu... el que pagaràs de publicitat, que ha de ser dins del pressupost un mínim del 10% del pressupost un mínim. O sigui, que... Que ja l'has d'incloure en el pressupost. L'has de pagar tu? Sí, sí, sí. El distribuidor no paga res. O sigui, que abans els distribuidors fèiem la feina de distribuir i paga la distribució. Donaven un adelanto de distribució. Exacte, els fèmuls era de l'ençament. Això no existeix. Ja no existeix, perquè no creuen ni amb això els mateixos que distribueixen. Doncs on d'on treus els diners? Doncs de les televisions, de les plataformes, de les noves plataformes, de l'ICA, de l'IFEC i ara s'ha posat de moda fer un AIE, que és una associació per poder desgravar impostos. Ja. Aquestes empreses aquestes empreses que només es fan per aquest producte i per poder desgravar diners d'empreses grans, allò que dius bé, la cola, la cola, dius, doncs mira, en ves de pagar l'Isenda, li vaig a pagar aquests senyors la pel·lícula. I a part, aquests diners que pasen, no els paga Isenda, però a part pot tenir beneficis d'això. Amb el qual, o al cap d'un any, aquell any, aquells millors i mig, ja no els pagarà Isenda. Però a més, dintre de dos anys, el pot recuperar, inclús. Té un sol producte que faci, si funciona i... Però d'entrada, l'únic que he fet és no pagar Isenda una cosa i aportar-la a la cultura. Per això es fan aquestes... No sabia ni jo això. Doncs ara que les grans pel·lícules, les que valen 5 milions, les financien amb les aies que són empreses que et volen desgravar i tal. Jo, precisament, de mà, tinc una reunió amb un dels abogats per una sèrie que tinc, que volen invertir per fer... Però si no, no es pot pagar, perquè una pel·lícula de 5 milions que et pot donar les subvencions de 5 milions, un 20%, un 30% i com pagues el resto? D'alguna manera, això que dius ara el Di Empresa, el Di Coca-Cola o Nike d'alguna manera és substituït el que abans era el product placement, allò de col·locar producte en la pel·lícula, perquè es manté. Sí, això no és substituït. Això és una operació financera. No és una operació de màrqueting. Allò és una operació de màrqueting. Col·locar producte que es vegi i la ja veuré a to perquè he vist lletat on la pel·lícula. Això és màrqueting. I això és una operació financera. Sí, sí, sí. I una cosa, els festivals com juguen a l'hora de... És a dir, planteges un... T'arriba un guió, et sembla bo, aconsegueixes un equip i dius, bueno, anem a posar en marxa això. En quin moment es planteja, o sigui, bueno, si li interessa un festival perquè a partir d'aquest entrecint altres i hagués una difusió... Home, tu quan fas una pel·lícula en aquesta pel·lícula... A veure, el primer que has de fer quan tens una pel·lícula sobre la taula és dir, a quin públic va... Sí, estan d'acord. I d'on treure els diners. Això és el primer que un producte ejecutiu té que fer. Depèn del públic que va, tu dius, home, aquesta pel·lícula a mi m'agradaria anar a Berlín. Però després m'agrada dir-ho. Escolta'm, jo, anar a Málaga per fer una pel·lícula que ha de ser molt internacional i, en canvi, en Málaga amb una pel·lícula que estigui bé, potser ja passem, no? Has de ser piguer quin producte tens i has de ser realista en un producte. És que, per exemple, amb el ventre del mar, en Málaga... Van guanyar, sí. Van ser 10 o 12 premis, no? Sí, sí. Va ser una collita. 7 premis. És que arriben els Gaudí, ja no dic els Gaudí, que no l'entenguessin, però arriben els Gaudí i comencen a donar el premi a un tio que està fotent d'el·lectrecis. No té ni idea de què és actor. I, mira, actors no dic el nom del actor, perquè no ve el cas, però em va fer gràcia perquè dius, escolta'm, és que aquí hi ha un actor bastant important de Catalunya. Dius que aquí, aquests senyors elèctrics, no puc fer la meva feina. I jo no puc fer d'el·lectric, perquè no en tinc ni idea. No puc fer d'el·lectric, i ara... Això no és just. És que el Gaudí va haver diverses injustícies, perquè el Xaval és també... Sí, el Xaval és una pel·lícula. Ha passat sense penediclòric o és una pel·lícula. Quan una pel·lícula... A mi em va semblar boníssima. Sí, excel·lent. Ho compartim. És una pel·lícula. És el que deia jo, de madir les pel·lícules. Molt ben feta. Que tots estaven perfectes i que es mereixia tots els prèmits. Perquè... Escolta, és una pel·lícula petita, ben feta, i ja està. Sí, sí, sí. Que tothom l'entén. Una pel·lícula que tothom l'entén. Arriba tothom. I a més és divertida. La nostra col·laboradora, la Lluna, la setmana passada ens ho va comentar, l'Ivan Tossias Ma. I ja estem parlant de tots els generacions. I vas conèixer la directora i la guionista, que són germanes, que són unes noies encantadores. Són super... La vida està parlant d'enjustícia. Abans que ens quedeu sense minuts, que estem parlant d'acord. Simplement preguntar-te per la teva experiència. Home, esticut dos càrrecs, un vicepresident de l'acadèmia... Amb l'Àlex de l'Iglesia. Amb l'Àlex de l'Iglesia. I per breu temps, he parlat d'empreses culturals de l'Isaic. Més que res. L'acadèmia de cine va ser una experiència fantàstica. I més amb l'Àlex de l'Iglesia, que són molt amics, són superamics. I va ser molt divertit, perquè a l'època l'Àlex també volia canviar moltes coses, vaig lograr canviar-les. És a dir, es va... que l'acadèmia es va una mica... Va llogar una miqueta. Va llogar una mica més de lo que acostumava, que va ser carcarat com sempre. I ara segueixo sent de la Junta de Producció de l'Acadèmia. Estàs vinculada. Sí, sí. De fet, cada vegada em presento en boten. Per algú serà. Per algú serà. Aquesta any havíem ciat, perquè des que vaig ser vicepresidenta, he sigut sempre de la Comissió de Producció de l'Acadèmia. I l'altre va ser una experiència no tan bona. No tan bona perquè... Aviam, la gent que som així no som funcionaris. No tenim mentalitat. Tenim una mentalitat empresarial i de voler fer moltes coses i tal. Quan estàs en un posto polític estàs com... Encotillat. Encotillat en coses que no es poden fer, en coses que no es poden dir, no era el meu... No és el perfil? No és el perfil. No és el perfil. El polític és l'art de no fer res, fer-ne veure que estàs fent moltes coses. Exacte. Clar, si vols fer moltes coses, eres un remurdo. Sí, sí. Em vaig equivocar. No, són tants tants. Sí, perquè el càrrec sí que m'agradaven. Clar, clar. Però... La política no és el meu. No vaig apiguer... moure-me per dintre d'aquesta... Entenc. Això d'estima, perquè és clar, se'ns queda daltin té moltes coses, l'experiència sud-amèrica... Això va ser fantàstic, sí. Fent-ho comentals, fent... 84, exactament. Tots en coproducció. Va ser meravellós. Bé, escolta, Teresa, pensa que el títol del programa és cinema sense condicions. Aquí no és allò de... No, ja he estat allà... Vaig venir per un dia i porto tres mesos. Va, va, va. Això ja és una mica de bici. Sí, sí. Molt bé, amics. Moltes gràcies, Teresa. Si et sembla bé... si et sembla bé... quan la teva gent de tu permeti, com més aviat millor per nosaltres, ens agradaria molt pels nostres espectadors i per nosaltres, seguir una mica, perquè tampoc han parlat de projectes. És a dir, que hi ha... Hi ha temes per parlar. Però sobretot de la seva experiència... Sí, sí, que hi ha molta contenta. Moltes gràcies.